dissabte, 29 de novembre del 2014

#MinutsMusicals de 1974 "Don't let me be misunderstood" de The Eric Burdon Band


"La casa del sol naixent" és una de les cançons més boniques que he escoltat i cantat mai; una cançó tradicional americana que l'any 1964 va popularitzar amb gran èxit el grup britànic liderat per l'incombustible Eric Burdon, "The Animals".

"The House of the Raising Sun" és una joia musical, però, que abans de ser versionada per "The Animals" ja l'havien interpretat i gravat anteriorment Pete Seeger a finals dels anys '60, Joan Baez, l'any 1960 i Bob Dylan l'any 1961 als seus respectius primers discs.

Però no és d'aquesta meravellosa cançó que vull parlar-vos avui, sinó d'Eric Burdon, a qui aquesta cançó va situar-lo, al capdavant de The Animals, en un dels llocs destacats del rock a la meitat dels anys '60 del segle passat.

Deu anys després de publicar el seu primer disc, que com sol ser habitual duia per títol el propi nom del grup, "The Animals", Eric Burdon ja feia uns anys que havia deixat "The Animals" enrere i feia evolucionar la seva música cap a sonoritats més dures i metàl·liques amb "The Eric Burdon Band", després de festejar amb gran encert amb el funky amb el cèlebre i per mi celebrat treball "Eric Burdon Declares War".

Però a la vida d'un músic no tot són flors i violes i si d'un disc no està especialment satisfet Eric Burdon és precisament del que es va publicar ara fa 40 anys, l'any 1974, "Sun Secrets" fruit d'unes gravacions d'estudi fetes l'any anterior i que la discogràfica va publicar sense la seva autorització... coses de la indústria de la música!

Entre les cançons del disc hi ha una reinterpretació d'un dels grans èxits dels inicis de "The Animals", "Don't Let Me Be Misunderstood"; en aquesta ocasió el tema perd innocència i s'endinsa a musicalitats properes a Hendrix i al rock dur, essent difícil reconèixer el propi Eric Burdon, tot i que s'ha de reconèixer que si quelcom defineix Burdon és el seu eclecticisme!

Gaudiu-la!



Don't let me be misunderstood

Baby, do you understand me now
Sometimes I feel a little mad
But don't you know that no one alive
Can always be an angel
When things go wrong I seem to be bad
But I'm just a soul whose intentions are good
Oh Lord, please don't let me be misunderstood

Baby, sometimes I'm so carefree
With a joy that's hard to hide
And sometimes it seems that all I have do is worry

Then you're bound to see my other side
But I'm just a soul whose intentions are good
Oh Lord, please don't let me be misunderstood

If I seem edgy I want you to know
That I never mean to take it out on you
Life has it's problems and I get my share
And that's one thing I never meant to do
Because I love you

Oh, Oh baby don't you know I'm human
Have thoughts like any other one
Sometimes I find myself long regretting
Some foolish thing some little simple thing I've done
But I'm just a soul whose intentions are good
Oh Lord, please don't let me be misunderstood
Yes, I'm just a soul whose intentions are good
Oh Lord, please don't let me be misunderstood
Yes, I'm just a soul whose intentions are good
Oh Lord, please don't let me be misunderstood

I finalment, com que no vull que em malinterpreteu, jutgeu vosaltres mateixos escoltant l'original, llençada com a senzill deu anys abans, l'any 1964!



divendres, 28 de novembre del 2014

El vídeo de la setmana: la violència masclista no és un joc de nines


Poc més de tres minuts, no us demano més; poc més de tres minuts és el que dura el vídeo d'aquesta setmana i us prego que, malgrat abans dels dos minuts ja vulgueu deixar-lo, el mireu fins al final...

El vídeo, per cert, me'l va passar dies enrere la meva filla gran...



El passat 25 de novembre es va commemorar el Dia Internacional contra la Violència Masclista.
La violència de gènere no només colpeja a les dones que la pateixen, també en són víctimes directes els fills i filles que conviuen amb homes maltractadors...

Bon divendres... amb el desig que sigui aquest, i cada dia, un dia sense violència contra les dones!

dijous, 27 de novembre del 2014

El primer gran amic


Un primer gran amic és com una primera xicota: es recorda tota la vida! Però a diferència de la primera xicota al primer gran amic te'l continues estimant i apreciant per més que la vida et regali d'altres grans amics amb el pas dels anys!

Amb la mateixa certesa que sabria respondre si em preguntessin quina va ser la meva primera xicota, “novieta” innocent, de per jugar a l’escola, sabria respondre quin va ser el meu primer gran amic: en Pau Sureda Corcoy.

Amb tu Pau vaig conquerir un nou territori, la muntanya de Montjuïc, de la que només en coneixia i n’havia explorat la falda com a alumne de l’escola a la que tu també anaves, que hi ha als primers revolts que pugen al turó que es mira Girona des del balcó principal i la vall de Sant Daniel des de la galeria.

Montjuïc, tu i la teva família formeu part del paisatge de la meva infantesa; allà on ara hi ha pisos i cases adossades corríem (corríem Pau, aleshores?), jugàvem i campàvem sense por de fer-nos grans.

I a casa teva jugàvem a moltes coses, fins i tot amb les nines de la Teia, víctimes innocents de les nostres trapelleries i qui sap, també, si ja d’alguna obscenitat!

Qui té un amic té un tresor diuen... la teva amistat és un tresor més de la meva infantesa, un regal de vida!


Ara que fas 40 anys mira’t de nou aquestes fotos: hi ha molt de nosaltres en aquests infants, i per més anys que fem i sumem, hi ha molt d’aquells nens disfressats també ara en nosaltres.

Potser aquest és el secret: no deixar de ser mai un mateix, i encara menys, no renunciar mai a l’infant que encara portem dins.

Per molts anys amic, feliços 40 Pau!

(Girona, 9 d'octubre de 2014)

dimecres, 26 de novembre del 2014

DUMP Mas: doble o res

Imatge: TVC
Al programa informatiu, de debat i anàlisi 2324 del canal 3/24 de Televisió de Catalunya feien l'altre dia un joc de paraules arran de la presentació per part de la Fiscalia de la querella contra el president Artur Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i la consellera Irene Rigau pel 9N.

El joc de paraules el feien amb les inicials dels quatre presumptes delictes que han comès els querellats: Desobeir, Usurpar, Malversar i Prevaricar. Unint aquestes quatre inicials es forma la paraula anglesa DUMP, que entre les seves diverses definicions (abocador, antre) hi trobem "carregar el mort a algú", com bé explicava l'Agustí Esteve, conductor del 2324.

Els carallots de la Fiscalia finalment s'han querellat contra el president Mas, tal i com volien i es delien el Partit Popular i el govern Espanyol, en una mostra més de la seva tàctica en aquest afer polític: puntada endavant i embetumar judicialment un problema polític.

I sí, és cert que amb la querella el president Mas podria ser inhabilitat, cert és que el "res" també està en joc, però després del seu 9N la querella té també efectes positius pel president Mas, essent un element més del llevat que li ha representat el 9N, el "doble"del "doble o res"!

A l'espera que el "res" es manifesti, de moment el president Mas té el "doble" a favor, més després de la seva conferencia d'ahir, en la que, més enllà de presentar el seu full de ruta (llista unitària i avançament d'eleccions només si aquesta hi és, per culminar el procés) es va presentar reforçant el seu paper de president (cosa que no va fer la nit del 9N), consolidant la seva figura com una de les imprescindibles d'aquest procés.

Amb la convocatòria del 9N i sobretot del nou 9N el president Mas ha jugat molt bé les seves cartes i sembla estar-ho fent també amb la gestió del post 9N. Aquests dies hem vist Oriol Junqueras gestionant de manera incòmode (percepció) el post 9N; veurem ara com gestiona el seu full de ruta després del que ha presentat multitudinàriament el president Mas.

Doble o res? De moment el president Mas guanya, i aquests dies molt més que el doble!

La partida continua, també el procés, la querella i els carallots!

dimarts, 25 de novembre del 2014

Després de la violència


Suposem que es diu Carme, tot i que en realitat no se'n diu, i suposem també que viu a Girona. Fins aquí les suposicions i incerteses, doncs tot el que vindrà a partir d’ara és cert, tan cert i cru com la vida mateixa.

Certs són el menyspreu, les vexacions, la humiliació i els cops, físics i psicològics, que la Carme ha rebut de qui se suposa que era el seu company, marit, amant… La Carme és una de les moltes dones, més que no ens pensem, que ha estat víctima de la violència masclista, un infern que quasi la consumeix i en què cada any massa dones hi deixen, literalment, la vida.

No cal saber-ne els detalls ni les circumstàncies, prou ens les podem imaginar; però sí cal saber que la Carme, com l’au Fènix, lluita encara per ressorgir de les seves cendres i recompondre una vida que per moments s’havia esberlat.

La lluita contra la violència masclista ha de preveure accions i programes preventius, però també d’acollida i suport per totes aquelles dones que, com la Carme, són o han estat víctimes d’un home misogin i violent; programes que les ajudin a refer la seva vida, recuperar la seva dignitat i reconstruir la seva autoestima.

Ara la Carme busca feina i és aquest el motiu que m’ha permès conèixer-la. És la feina una de les moltes coses que ha perdut i serà la feina una de les moltes coses que li permetrà tornar-se a sentir activa, forta i independent.

Avui 25 de novembre es commemora, com cada any, el dia internacional per a l'eliminació de la violència envers les dones i avui pensaré en la Carme, que ha sobreviscut a la violència masclista i ara sap que després de la violència hi ha una vida per la que val la pena lluitar, la seva.

Article publicat al número 3 de la Revista Mirall en pdf.

dilluns, 24 de novembre del 2014

Sí sí, he votat al 9N


Perdoneu-me, pare, perquè he votat! Sí, ja sé que la frase original diu "perdoneu-me, pare, perquè he pecat", però avui per avui votar i pecar és, si fa a o no fa, el mateix!

Sí, finalment he participat al 9N en el temps afegit, tot i que aquell dia, el 9 de novembre, no vaig anar a votar. Tenia motius per no fer-ho, motius que encara mantinc i algun el resultat provisional del 9N no ha fet més que corroborar.

Però després del 9N2014 he trobat també motius per participar: un ja el vaig escriure, i té relació amb la possibilitat, cada vegada més evident, que finalment el president Mas convoqui eleccions, no sé si més pel procés o per la impossibilitat d'aprovar el pressupost de 2015...

Un altre motiu té a veure sobretot amb la querella presentada contra el president Mas, Joana Ortega i Irene Rigau: reconec que la manera com el govern espanyol s'ha ofuscat i obsessionat judicialment amb aquest 9N dit "de costellada" m'ha motivat a participar-hi.

Una bona amiga dies enrere em va dir que tal vegada m'havia faltat olfacte polític, i no li negaré pas; el cas és que després del 9N estan passant coses certament inesperades, no necessàriament totes en benefici del procés... En tot cas amb el mateix convenciment que el 9N no vaig votar, sí vaig fer-ho dies després, tot i que reconec que a dia d'avui, després del 9N, per mi el procés sobiranista segueix oferint massa interrogants.

I sí, segueix no agradant-me que el president Mas vulgui capitalitzar excessivament, exclusivament, el 9N i més quan és ell, sobretot ell, qui demana una "llista de país", tot i que la nit del 9N la seva foto no va ser de país, sinó de partit. Ja he escrit que sóc dels que penso que el 9N va ser per el president Mas un desfibril·lador polític.

Però també penso que si una utilitat ha tingut i té el 9N, i aquí un altre motiu per participar-hi, és la seva capacitat de fer sortit de polleguera, fins a límits insospitats, el nacionalisme espanyol recalcitrant en general i el govern espanyol en particular. S'equivoca l'Espanya que s'ancora cada vegada més en l'immobilisme constitucional, que defuig la resolució política i que planta batalla jurídica i judicial; caldrà veure fins quan es seguirà equivocant!

Diu Zygmunt Bauman que vivim en una societat líquida; líquid és també com jo veig i visc el procés i el propi 9N, amb un full de ruta que es va readaptant, redefinint, reescrivint a cada pas, tan líquid com el meu vot al procés participatiu al 9N.

Per cert, si en dubtaves i encara t'ho preguntes, el meu vot va ser un sòlid Sí-Sí.


dissabte, 22 de novembre del 2014

#MinutsMusicals de 1974 amb "Stories" de Bill Withers

Bill Withers l'any 1973. Foto: Fin Costello/Redferns

Bill Withers és viu i actualment té 76 anys!

Si començo així l'article d'avui és perquè Bill Withers és un cantant que fa tants anys viu allunyat de la indústria de la música que sembla que sembla que hagi desaparegut no només de l'escena musical, sinó de la mateixa capa de la Terra! Però no, Bill Withers encara és viu!

Bill Withers va irrompre en la indústria musical l'any 1971 sobretot gràcies a la seva magnífica cançó "Ain't No Sunshine", publicada en el seu primer disc, "Just as I Am", cançó que és encara avui tota una referència de la música en general i de la música soul en particular.

L'any següent, el 1972, va publicar el seu segon disc d'estudi, "Still Bill", disc que temes com “Lean on me” i “Use me” van fer pujar com l'escuma a les llistes d'èxit i de vendes, assolint així el seu primer Disc d'Or. L'any 1973 va publicar el seu primer i únic disc en directe, "Live at Carnegie Hall".

Tots aquests treballs els va publicar amb la discogràfica Sussex, amb qui també va publicar, l'any 1974, " +'Justments", abans de trencar-hi i signar per Columbia.

Si els seus dos primers discs d'estudi contenien temes d'èxit com els mencionat "Ain't No Sunshine" o "Lean on Me" aquest tercer disc d'estudi, "+'Justments", no conté cap dels grans "hits" de Bill Withers però sí que esdevé, en en seu conjunt, un disc molt recomanable i un autèntic regal per les orelles si us agrada la música de Bill Withers!

La portada del disc mostra un Bill Withers a la part inferior acabant d'escriure un text que ocupa tota la portada, justificant el títol del disc, "+'Justments":

"Life like most precious gifts gives us the responsibility of upkeep. We are given the responsibility of arranging our own spaces to best benefit our survival. We have the choice of believing or not believing in things like God, friendship, marriage, love, lust or any number of simple but complicated things. We will make some mistakes both in judgement and in fact. We will help some situations and hurt some situations. We will help some people and hurt some people and be left to live with it either way. We must then make some adjustments, or as the old people back home would call them, + 'JUSTMENTS."

L'any 1975 Bill Wthers va seguir amb la seva carrera musical de la mà de Columbia, amb qui va publicar un disc per any fins el 1979; el seu darrer disc el va publicar l'any 1985.

A partir d'aquí Bill Withers va començar a fer-se fonedís fins a desaparèixer del panorama i l'actualitat musical; la seva silenciosa retirada amplifica encara més el seu caràcter d'antiheroi del soul i el rhythm and blues.

L'any 2009 es va publicar el documental "Still Bill" en el que el propi Bill Withers relata la seva vida musical i personal, una vida de lluita, superació i, sobretot, molta honestedat!


Still Bill Trailer from STILL BILL on Vimeo.

La cançó del 1974 que avui destaquem no és "The Same Love That Made Me Laugh" , possiblement la més coneguda de "+'Justments", sinó "Stories", una petita cançó en la que destaca el piano i en la que potser hi trobareu a faltar un xic de funk, però que té molt de soul!

Diu Bill Withers que joves o vells tots tenim històries... aquesta és tan sols un trosset de la seva!



Stories

Who will buy a glad story
That a young man has to tell?
Come into my house of glory
And I will treat you well.

Who will buy a sad story
That a widow has to tell?
Come into my house of lonely
And I will treat you well.

Young and old, we all have stories
That we all must try to sell
Tales of how you get to heaven
And how we been through hell

Who will buy a perfumed story
That a young girl has to tell?
Sleep with me on satin pillows
And I will treat you well.

I sí, què millor per acabar avui com ell va començar, l'any 1971: "Ain't No Sunshine"



Bill Withers és viu, ben viu i actualment té 76 anys!

divendres, 21 de novembre del 2014

El vídeo de la setmana: l'himne de la infància!



Save The Children, juntament amb infants que participen als seus tallers educatius, ha creat l'Himne de la Infància, una cançó que té per objectiu difondre els drets dels infants no només a aquells a qui van dirigits, nens i nenes, sinó al conjunt de la societat.

L'Himne de la Infància es difon especialment aquests dies, sobretot en motiu del Dia Internacional de la Infància, celebrat ahir, i el el 25è aniversari de la Convenció dels Drets dels Infants de les Nacions Unides.



Però l'Himne de la Infància és molt més que una cançó, és un projecte en el que tu també pots sumar-hi la teva veu!

Bon divendres!

dijous, 20 de novembre del 2014

Els 10 reptes que devem als infants!

Il·lustració: Frato

Els donem vida i aquest fet, en la majoria dels casos, omple de vida la nostra! Però és aleshores, tot just aleshores, sobretot aleshores, quan la responsabilitat comença! La nostra responsabilitat vers els seus drets!

I la responsabilitat no és només nostra, dels pares i mares, sinó de la societat en general, cadascú amb el seu grau i nivell de responsabilitat! Ja sabem que per educar un infant es necessita tota una tribu!

Però quelcom no acaba de funcionar a la nostra tribu: si l'atenció vers els infants ens serveix de termòmetre, de prova del 9, de la salut de la nostra tribu, és evident que la nostra tribu no educa del tot bé als infants.

Aquests darrers anys, marcats per moltes crisis, hem anat veient com són els infants els qui en reben, tard o d'hora, els impactes: pobresa, exclusió, maltractaments...

El Síndic de Greuges de Catalunya ha presentat aquesta setmana el seu informe sobre els drets dels infants, tenint present que no només que avui és el Dia Universal de la Infància, sinó que enguany es celebren els 25 els anys de la Convenció dels drets de l'infant, aprovada per les Nacions Unides el el 20 de novembre de 1989.

El Síndic desplega el seu informe a partir d'alguns dels drets dels infants: dret a ser escoltat, a la protecció davant tota forma de maltractament, a la igualtat d'oportunitats, etc; l'informe, més enllà d'aportar dades i informació, fa també repàs i seguiment de les recomanacions fetes en informes anteriors, i és realment trist veure com en moltes recomanacions el grau de compliment és parcial, quan no directament pendent!

Tal vegada perquè són tantes les recomanacions pendents el Síndic ha concentrat en 10 els principals reptes pendents per la infància, que són aquests:
  1. Mancances en l'escolta efectiva dels infants
  2. Inadequació dels recursos del sistema de protecció a les necessitats dels infants
  3. La invisibilitat del maltractament
  4. Dèficits en la inclusió dels infants amb discapacitat
  5. Mancances en la garantia del dret a la salut mental
  6. La pobresa infantil i la necessitat d'una renda garantida per combatre-la
  7. Mancances en les polítiques d'acompanyament familiar
  8. Manca d'equitat del sistema educatiu
  9. Escolarització desequilibrada de l'alumnat
  10. Desigualtats en l'accés al lleure educatiu
Estem amb deute amb els infants, amb la infància i els seus drets; de res servirà lamentar-nos, després, anys a venir, quan els adults de demà, infants avui, es cobrin el deute amb la nostra vellesa!

Els donem vida, però això no és suficient: els hi hem de donar una vida, una vida digne, digne de viure! Tan digne, com a mínim, com volem que sigui la nostra!

dimecres, 19 de novembre del 2014

Ser ric no és un delicte

Il·lustració: Dan Perjovschi

Ser ric no és un delicte, però si ho fos a Espanya augmentaria considerablement el nombre de delinqüents!

A Espanya els rics són més i més rics, la classe mitjana és més pobre i els pobres ja no poden ser-ho ni de solemnitat!

A Espanya els rics són més, en nombre, i més rics, en riquesa. Segons l‘Informe sobre la Riquesa Mundial de 2014 de “Credit Suissea Espanya el 2014 hi ha 89.000 milionaris més que al 2013, xifra que representa un augment del 24%. El mateix informe apunta que el 10% dels més rics posseeixen més del 55% de la riquesa. Mesos enrere Forbes anunciava que unes 30 famílies espanyoles, les més riques, acumulen fins a 32.000 milions d’euros.

La classe mitjana és més pobre; la capacitat d’estalvi dels treballadors s’ha reduït aquests darrere anys i cada vegada són més les dificultats de la classe mitjana de fer front a les despeses corrents i fins i tot a les inesperades: reparació o compra d’electrodomèstics, de vehicles, etc.

Els pobres ja no poden ser-ho ni de solemnitat! Els propers 28 i 29 de novembre la Fundació Banc dels Aliments organitza de nou el Gran Recapte, campanya de recollida d’aliments que té per objectiu donar resposta a les urgències alimentàries de les persones més necessitades. Iniciatives com el Gran Recapte diuen molt, i molt bé de nosaltres, doncs posen en valor la solidaritat de la gent, però són alhora un mal símptoma, ja que són l’evidència de les grans desigualtats que hi ha entre els més rics i els més pobres, desigualtats que no han parat de créixer aquests darrers anys.

Ser ric no és un delicte, però l’increment desmesurat de la riquesa genera desigualtat, que tampoc és un delicte, però sí un greu problema social que cal combatre! Que els rics siguin més i més rics esdevé un problema quan els pobres són, alhora, també més i més pobres!

Ser ric no és un delicte, ja ho sabem: feta la llei, feta la trampa!

Article publicat a la Revista Mirall el 18 de novembre de 2014.

dimarts, 18 de novembre del 2014

Oriol Junqueras, la ingrata llebre d'Artur Mas


Ha estat Oriol Junqueras fins ara, en aquesta legislatura, el fidel escuder parlamentari d'Artur Mas, aprovant el que en altres circumstàncies no aprovaria, però sí si era per garantir una consulta pel dret a decidir.

El fidel escuder parlamentari esperava arribar al 9N just al costat del president, co-pilotant el procés, però quan es va esquerdar la unitat de porcellana fina, l'escuder parlamentari va deixar de ser copilot per esdevenir llebre, la llebre d'Artur Mas!

És cert que ha estat la gent, allò que anomenem societat civil, qui ha empès el procés i, amb aquesta empenta, arrossegat els polítics, tan cert com també ho és que sense l'inquietant alè de Junqueras al clatell Artur Mas potser s'ho hagués pres d'una altra manera.

La determinació de Junqueras vers el procés més el seu suport parlamentari al govern han estat dos ingredients bàsics per a la unitat dels partits i la concreció del 9N.

Quan la unitat es va esquerdar i amb ella es va fondre la consulta unitària, Artur Mas va decidir fer la seva consulta, que ni l'anomenada societat civil ni la resta de partits pro consulta van negar-li, ans al contrari, van acabar donant-li suport, alguns, penso jo, a contracor...

Artur Mas va fer un pas endavant i la resta, Junqueras inclòs, van quedar un pas enrere. Oriol Junqueras, que volia ser copilot i arribar junts amb Artur Mas al 9N, al final ha fet de llebre, ha estat la llebre d'Artur Mas, qui finalment va aparèixer sol i triomfant a la "foto finish" del 9N.

En l'àmbit esportiu la llebre és aquell corredor encarregat d'estirar un atleta assumint ell el desgast en l'inici de la cursa, per després cedir el pas al company, més descansat, per tal que pugui guanyar la cursa i fer un millor temps; l'atleta que fa de llebre fa la feina fosca, l'altre s'endú la glòria!

Va dir Artur Mas que si el 9N esdevenia un èxit el mèrit seria de tothom, però es va deixar de dir que el triomf seria, sobretot, seu!

Després del 9N i de jugar l'ingrat paper de llebre Oriol Junqueras ja ha decidit deixar de ser el fidel escuder parlamentari d'Artur Mas, qui de moment no troba qui li aprovi el pressupost 2015...

El procés segueix, la cursa també!

dilluns, 17 de novembre del 2014

1 motiu per participar al 9N


Com que no va ser consulta, ni referèndum, però sí procés participatiu, el 9N és encara un procés viu!

Entre els molts inconvenients que ha tingut i té aquest fet, que en té, emergeix un avantatge que es fa fer evident el dia 10 de novembre i, amb menys mesura, els posteriors: encara es pot votar pel 9N!

Si ets dels que fins ara, com jo, encara no has votat, sàpigues que fins els proper dimarts 25 de novembre pots fer-ho en qualsevol delegació de la Generalitat de Catalunya. Si fins ara no has votat les teves raons tindràs, com jo tinc les meves, però tal vegada ara que ja li hem vist el cul al 9N pot ser un bon moment, perquè no, per participar.

Un dels motius pels quals el dia 9 de novembre no vaig votar és per un fet que el 9N al vespre es va confirmar: el 9N ha estat pel president Mas un desfibril·lador polític!

El 9N ha reforçat molt més el president Mas que no pas la unitat dels partits i el propi procés sobiranista; fins i tot algunes enquestes post 9N el situen altra vegada per davant, després de veure com per moments ERC superava CiU...

Aquesta setmana passada CiU ha admès que, ara sí, estaria disposada a concórrer en unes eleccions anticipades sense una "llista de país", a sigles descobertes! Precisament el darrer dia de participació en el 9N, el 25 de novembre, el president Mas té previst anunciar el seu full de ruta, en el que no descartaria avançar les eleccions, doncs no té garantida, avui per avui, l'aprovació del pressupost 2015 i, per tant, la governabilitat.

És aquest, precisament, el motiu que em faria participar al 9N: que el president Mas convoqués eleccions anticipades. I és que jo penso que entre esperar Espanya o tirar pel dret el que cal fer és anar tirant sense esperar Espanya, que ja vindrà quan pugui fer-ho...

Jo pensava que el 9N havia d'estar al servei del procés, més que del president Mas i el seu govern, que legítimament n'han procurat treure, no sense riscos, el màxim profit i benefici. El 9N també ha certificat que la unitat era i ha estat més de conveniència que no real, i que al capdavall els partits polítics no deixen de ser partits l'objectiu dels quals és competir entre ells, cada un conduint el seu partit, per potser anar allà mateix, tot i que per camins i amb velocitats diferents.

Sí, ara que li he vist el cul al 9N pot ser un bon moment per participar al 9N; sí, ara que ja li has vist el cul, pot ser un bon moment perquè tu, que tampoc van votar el 9N, puguis fer-ho fins el proper 25 de novembre.

Jo si ho faig, ja t'ho faré saber!

dissabte, 15 de novembre del 2014

#MinutsMusicals de 1974 amb "Sequent C" de Tangerine Dream


La música electrònica té tants anys com jo, sinó més! Que no es pensin els joves que l'electrònica és només una música del seu temps!

L'any 1974 el grup alemany de música experimental i electrònica Tangerine Dream va publicar Phaedra, el cinquè disc del grup, format a finals dels anys '60 del segle passat. La primera cançó del disc, de títol homònim, ocupava amb els seus quasi 17 minuts tota la cara A del disc.

Per cert, aquest grup alemany de música electrònica té connexions directes amb l'Empordà, doncs Edgar Froese, músic i fundador del grup, va tenir com a professor d'escultura a Salvador Dalí, amb qui el músic va seguir mantenint-hi relació, fent aquest algun concert privat per al genial pintor empordanès.

Però tornem al tema... Amb Phaedra Tangerine Dream va encetar la seva segona etapa, "The Virgin Years", època marcada pel contracte amb la discogràfica Virgin, després de "The Pink Years" i abans de "The Blues Years", "The Melrose Years", "The Seattle Years", "The TDI Years" i "The Eastgate Years".

Phaedra, que va tenir un imprevist èxit comercial, va ser dels primers discs en utilitzar seqüenciadors. El disc, molt atmosfèric, té 4 temes i el que avui destaquem és el quart i darrer, alhora el més curt de tots, de poc més de dos minuts, "Sequent C", en el que predomina la flauta de Peter Baumann.

Gaudiu-lo!



I per acabar, una de les cançons més populars de Tangerine Dream: "Love On A Real Train"



divendres, 14 de novembre del 2014

El vídeo de la setmana: 25è aniversari de l'Institut Català de les Dones


Fa una vintena d'anys que treballo en el món social i des d'aleshores sempre he sentit que hi ha serveis i equipaments que haurien de desaparèixer, que no haurien d'existir! En una societat més inclusiva molts serveis i equipaments socials no existirien, en una societat més inclusiva iniciatives com El Gran Recapte no serien necessàries... Però són tantes encara les desigualtats!

Quelcom semblant passa amb els serveis i equipaments que depenen de l'Institut Català de les Dones, el mateix passa amb el propi Institut Català de les Dones. En una societat més inclusiva i igualitària l'Institut Català de les Dones no existiria! Però si l'ICD existeix és perquè és necessari, encara, malauradament, és necessari!

Enguany l'ICD fa 25 anys i, lluny de celebrar-ho (sí commemorar-ho), el que hem de fer és procurar que no en compleixi 25 més! La igualtat de gènere és avui encara un miratge, però això no és pitjor: més que anar endavant, sembla més aviat tot el contrari, que la igualtat de gènere retrocedeix...

La igualtat de gènere és cosa de tots, d'homes i dones, és una responsabilitat de tota la societat... d'una o altra manera tots en som responsables!

És molt el que hem avançat, naturalment, però és massa, encara,  el camí i la lluita que tenim per davant!



Bon i igualitari divendres!

dijous, 13 de novembre del 2014

Esperar Espanya o tirar pel dret?


Per si algú en dubtava és evident que mentre el PP governi Espanya res canviarà.

La resposta de Mariano Rajoy a la petició epistolar d'Artur Mas de fer una consulta legal, pactada i definitiva ha estat tan ràpida com contundent: ni parlar-ne!

Ara que els partits pro consulta més el PSC es trobaran bis a bis amb el govern de la Generalitat sembla que s'obriran dues possibles opcions: esperar Espanya o tirar pel dret!

Esperar Espanya
Esperar Espanya parteix d'una hipòtesi inicial: el govern de Mariano Rajoy té data de caducitat, ergo l'immobilisme espanyol també!

Les enquestes electorals dibuixen un escenari polític espanyol molt diferent de l'actual, amb Podemos trencant el bipartidisme. Hi ha qui somia a Catalunya amb la possibilitat que amb un nou escenari polític espanyol tal vegada es podria no només reformar la Constitució, sinó també donar cobertura legal a una possible consulta!

Esperar Espanya, és possiblement l'opció que volen els partits federalistes o confederals, però té com a mínim dos inconvenients: esperar (1), i n'hi ha que no tenen espera, i que caldria veure si realment seria possible aquest canvi (2)!

Tirar pel dret
Si ara era l'hora, ara és el moment! Si "Espanya ens és igual" quin sentit té esperar-la?

Tirar pel dret és el que volen els independentistes que tenen pressa, els que no han perdut la por a Espanya perquè diuen que de fet Espanya, aquesta Espanya, ni els fa ni els ha fet por. Tirar pel dret vol dir fer eleccions al Parlament de Catalunya el més aviat possible, aprofitant la inèrcia i la força del 9N, per iniciar un procés constituent.

Tirar pel dret, però, també té inconvenients, sobretot l'interrogant de quin seria el resultat d'unes eleccions al Parlament de caràcter plebiscitari, en què el que estigués en joc fos precisament si es tira pel dret, pel dret a decidir la independència sense tenir en compte el que decideixi Espanya, o si per contra es frena el procés.

Esperar Espanya o tirar pel dret?
I entre esperar Espanya i tirar pel dret hi ha el govern de la Generalitat i Artur Mas, que reforçat com ha sortit del 9N, més que cap altre líder, molt més que Oriol Junqueras, no vol fer cap pas en fals! Sap ell com ningú més el que va passar a les darreres eleccions al Parlament!

És Artur Mas dels que diuen haver perdut ara la por a Espanya, però això de tirar pel dret no ho farà, si ho fa, de qualsevol manera, sense xarxa; la condició és el que ell anomena una "llista de país", llista poc probable, a dia d'avui...

I potser sí que Artur Mas ja no vol esperar Espanya, però tampoc té tanta pressa... És president i segueix tenint com a objectiu esgotar al màxim aquesta legislatura, i sobretot ara, impulsat pel 9N. El president Mas potser no voldrà esperar Espanya, però sí voldrà esperar...

Esperar Espanya o tirar pel dret? Tal vegada la resposta del president Mas no sigui ni una ni l'altra, sinó una reformulació d'ambdues: esperar Catalunya per tirar pel dret! La variable, la discussió, aquí serà la velocitat! I ja se sap que la pressa és mala consellera!

Temps al temps!

dimecres, 12 de novembre del 2014

3 certeses post 9N i un interrogant


Són moltes, múltiples i variades les lectures que es fan del 9N, la majoria, sinó totes, interessades, tal vegada també aquesta lectura que jo en faig, sobre 3 certeses i un interrogant!

Espanya m'és igual!
Cada dia són més els catalans que tan els hi fa el que el govern espanyol pugui dir i sobretot pugui fer. La desafecció ja no és epidèrmica, és profunda i no troba ni toca fons.
La paradoxa, sobretot pels espanyols recalcitrants que neguen qualsevol estigma de diversitat cultural i lingüística, és que són precisament ells els principals agents de desafecció. Si per cada català convertit a l'independentisme cobressin un euro es farien el bigoti d'or!

El 9N ha noquejat Espanya, amb un Rajoy que no ha sabut o pogut evitar urnes; amb el PP vilipendiat per la seva dreta, està per veure fi finalment qualla la via federal socialista, o si caldrà esperar a la solució de Podemos, que sembla tenir respostes clares i contundents per tot menys per aquesta qüestió!

Catalunya és una allau

El procés sobiranista era una bola de neu que al 2010 va començar a rodar muntanya avall, impulsada pel menyspreu a la proposta d'Estatut, i a cada negació del l'estat espanyol s'ha anat fent gran, i a cada 11 de setembre ha anat creixent de volum i, sobretot, ha anat guanyant velocitat!

Aquella bola de neu és avui una allau que llisca muntanya avall i sembla ja no tenir aturador. El govern espanyol s'hi ha volgut posar al davant però el 9N l'hi ha passat per sobre.

Europa observa, aviat escoltarà
Europa observa i parla poc; més parla, explica i s'explica la premsa europea i internacional. La premsa busca noticies, les institucions europees més aviat les eviten; respecte a la qüestió catalana, millor no donar titulars.

És possible que Europa segueixi parlant poc, però més aviat que tard haurà d'escoltar, just quan l'allau, que més que evitar ha alimentat Rajoy, arribi just davant la porta de les institucions europees.

Perquè la celebració del 9N no va ser unitària? 
La celebració dels resultats del 9N va anar per barris, cada partit pro consulta va fer la seva celebració (?) i valoració. Potser així ho tenien pactat, o potser no hi havia res pactat, però a mi em sorprèn molt que precisament la nit del 9N no cerquessin la foto conjunta que tan e svan fer, per simbolitzar la unitat, abans del 9N. Serà cert allò de "fins que el 9N ens separi!"

Us imagineu totes les portades dels diaris amb una foto de la nit electoral, o participativa, tan se val, del 9N amb tots els partits pro consulta, l'ANC, Òmnium i l'AMI? Però Artur Mas i CiU sabien que si l'endemà algú s'havia guanyat les portades era, a banda de la gent, ells...

Després del 9N la vida segueix, com la vida mateixa, farcida de certeses, incerteses i intrigants interrogants!

dimarts, 11 de novembre del 2014

7 maneres de digerir el 9N

Escena de l'adaptació catalana del Sopar dels Idiotes. Flickr.com

Com els de diumenge a casa la mare, o a ca l'àvia, el 9N ha estat un àpat copiós, d'aquells que afarten fins al punt que per sopar l'estomac tan sols té esma per pair un iogurt o una peça de fruita.

I tot i que no tothom va seure a taula, el 9N és un àpat que tots els partits polítics amb representació al Parlament de Catalunya han de pair, cada un a la seva manera...

1.- CiU
Convergència i Unió, però sobretot la branca convergent, ha fet d'amfitrió i, contràriament al que sol passar, no té cap pressa perquè ni ell ni ningú s'alci de taula. Vol CiU allargar al màxim la sobretaula i si cal prolongar-la fins a l'hora de sopar, en què, perquè no, bé es pot picar quelcom del què ha sobrat!
CiU, que s'ha passat els darrers mesos i especialment les darreres setmanes cuinant, vol assaborir el moment, el dolç moment, i allargar-lo tan com pugui. Pressa? La digestió, diu CiU, i sobretot d'un àpat com aquest, no vol presses, i millor començar-la seguint tots junts i units fent el cafè, copa i puro! Eleccions anticipades amb caràcter plebiscitari? El 9N li ha donat força per seguir proposant ser ell qui encapçali una impossible llista unitària...

2.- ERC
ERC, que al principi es mirava aquest menú reescalfat del 9N amb acritud, ha xalat com el que més amb la teca, però s'ha afanyat a demanar el cafè juntament amb les postres per fer-ne via, que per ells el 9N no és ni el principi ni la fi de res, sinó un pas més i per fer el següent no cal perdre temps...
ERC és dels que quan s'acaba un dinar ja pensa en el següent, el pensa i el planifica de seguida i aprofita que tothom és a taula per posar data; i el proper àpat després del 9N són la DUI o unes eleccions anticipades, no plebiscitàries, sinó constituents... Vol ERC pair ràpid aquest 9N i anar per feina, millor amb la panxa lleugera i el cap clar, res de cafè, copa i puro!

3.- ICV - EUiA
ICV - EUiA, que per moments quasi s'esborra del dinar, tenen una digestió fàcil, doncs han picat només allò que semblava natural i no processat. Han anat al dinar com el cosí jove que és el darrer en arribar i el primer en marxar, que fa un petó a l'avi però que si pogués, allà mateix, li cantaria les quaranta per carca i conservador, però manté les formes perquè en aquests dinars es tracta d'això.
ICV - EUiA, però, el que vol és canviar de menú, fer-lo més variat, ecològic i sostenible, res d'àpats opulents, sinó menús populars a l'abast de tothom i, sobretot, vol fer-lo en una altra casa, que aquesta pretesa i pretèrita gran del catalanisme no fa per ells.

4.- CUP
La CUP, que ara ja menja a la taula dels grans, s'ha guanyat cinc duros pujant a la cadira i, com la mainada que recita el vers de Nadal, fent que amb les seves paraules i gestos tota la resta aplaudeixin a l'uníson. En aquest 9N, com la mainada a les famílies, uneix més que separa!
Però la CUP d'infantil no en té res i s'ha fet gran de cop (a nivell parlamentari), o tal vegada mai ha deixat de ser-ho. Ha menjat fins i tot el que no tocava, però té un estomac de ferro capaç de digerir el que faci falta si la causa s'ho val, i com la causa és seva ja procurarà al proper dinar fer d'amfitrió (i donar seient cap a Ítaca) o, com a mínim, triar el menú! La CUP té pressa i encara que ara s'ha mostrat formal, si pot fer drecera la farà, desobeint si cal, doncs no hi ha camins ni lleis, ni molt menys els i les del Senyor, que siguin per ells inescrutables!

5.- PSC
El PSC, que ha vist l'àpat des de la finestra, espera pacient a veure què tal digereixen els que s'han sadollat amb el 9N, per veure si amb tanta copa, cafè i puro enganxen a l'amfitrió amb hores baixes i suor freda per aprovar els pressupostos, ara per ara el veritable os dur de rosegar.
Però sobretot el PSC ara presenta, finalment, el seu menú, que no és una proposta de consulta legal i pactada, sinó un menú federalista amb cafè per a tothom després de les postres...

6.- PP
El Partit Popular encara té basques, les ha tingut, les té i les tindrà només de pensar en aquest 9N; de fet se li regira tot i més i ho regira tot i més per emmetzinar el 9N. S'ha mirat la bacanal separatista esperant que l'amfitrió s'ennuegués i s'ofegués en el seu propi vòmit...
Curiosament, però, el PP està tant interessat en allargar la sobretaula del 9N com el propi amfitrió, CiU, sobretot per seguir-lo tenint en el punt de mira, allunyant així els focus de les pròpies misèries, que no són poques i se li acumulen.

7.- Ciudadanos 
Ciudadanos s'ha mirat el 9N esperant trobar-hi sobres on alimentar-se. Llest com una guilla Ciudadanos, a diferència del PP, sembla fins i tot passar-s'ho bé veient com uns s'atipen pel 9N, mentre ells saben que d'aquest tiberi ben segur n'arreplegaran quelcom!
Carronyaires en el sentit més literal, biològic i animal del terme, Ciudadanos observa el 9N i el post 9N sabent que fins i tot als qui hi estan en contra, com el PP, podran fer queixalada!


Com un menú degustació amb 7 plats lleugers confio que aquest article hagi estat de bon pair; tal vegada un "rotet" hi ajudi...

Pel que fa al 9N, ara toca gestionar el post 9N, un moment en què s'obren molts interrogants...Tan de bo sapiguem fer-nos les preguntes correctes, doncs les respostes ja ens les tenim: com abans del 9N, cadascú té la seva!

dilluns, 10 de novembre del 2014

La decepció del 9N

Taules del 9N a Sarrià de Ter amb veïne i veïnes votant amb normalitat. Foto: Roger Casero

Ho tenia, ja em perdonareu el barbarisme, a "huevo"!

Era més fàcil dir que sí, que el 9N aniria a votar; però no només això, també podria reblar-ho i anunciar-ho als quatre vents (Instagram Twitter, Facebook i bloc) que ho faria per ell, que votaria per ell.

I reconec que m'hauria agradat fer-ho, reconec que podria haver-hi hagut "la foto" i "la foto" s'ho hagués merescut; i ben segur hauria agradat a molta gent, família inclosa, i hauria rebut molts "likes", i hauria estat repiulada i fins potser mencionada...

Però no, no hi ha hagut foto i sí finalment, tot i l'esforç d'amics, coneguts, saludats i familiars per fer-me canviar d'opinió, el 9N no vaig anar a votar!

No podia anar a votar per ell, pel meu pare; no ho he fet mai i si mai ho faig, que l'ocasió s'ho valgui, que la consulta sigui una consulta amb totes les de la llei, si més no d'alguna llei, per impugnada i vexada que estigui. Llavors, potser, gosaria votar per ell...

A l'estiu del 1988, amb 14 anys acabats de fer, en plens campaments de Rangers i noies Guies de l'AEiG Joan Pons de Girona uns quants companys es van posar una anella a l'orella, fent d'arracada; jo no me la vaig voler posar i vaig dir que si mai em posava arracada seria amb forat. Mig any després, a principis de gener de 1989, just després de festes de Nadal, la meva mare m'acompanyava a una joieria de Girona per fer-me el forat de la meva primera arracada; ja fa molts anys que en porto tres...

Salvant les distàncies, que són moltes, tantes com vosaltres vulgueu, tinc les meves raons per no haver anat a votar el 9N i si no us agraden ja em sap greu no tenir-ne, com en sí tenia Groucho Marx, d'altres per satisfer-vos...

No sempre el que escollim és el camí més fàcil, fins i tot amb el risc d'equivocar-nos... Però escollim. La meva decisió no és un impuls, és pensada i meditada en moments en què un pot arribar a percebre el pes de la consciència... Ha estat també una decisió dicutida

Puc ser jo una decepció (més) del 9N, i sé que és possible que alguns de vosaltres us sentiu decebuts, però pitjor seria, penso jo,  tenir-vos contents i enganyats... Potser seria més fàcil, més còmode, però llavors seria jo mateix qui no m'ho perdonaria.

Deia Goethe que mai ens enganyen, ens enganyem a nosaltres mateixos...

dissabte, 8 de novembre del 2014

#MinutsMusicals de 1974 amb "Devotion" d'Earth, Wind & Fire


Al 1974 "Earth, Wind & Fire" encara no havien arribat al seu particular setembre, "September", el seu gran èxit, va arribar quatre anys després, però aleshores, fa 40 anys, ja era un grup plenament consolidat i preparat per esdevenir un dels grups referents de la música soul, disco, rythm'blues i pop.

Grup format a finals dels anys '60 del segle passat va tenir, especialment entre la segona meitat dels anys '70 i els principis dels '80, la seva època daurada, tot i que segueixen encara en actiu i publicant discs!

L'any 1974 "Earth, Wind & Fire" va publicar el seu cinquè disc d'estudi, "Open Our Eyes", el primer en assolir el número 1 a les llistes americanes de discs de "Rhythm and Blues".

La segona cançó del disc, la que destaquem avui, és "Devotion", una cançó amb una sonoritat molt reconeixible, tot i que amb un ritme un xic més pausat comparada, per exemple, amb la ja mencionada "Setpember", amb "Let's Groove" o la cançó que obre "Open Our Eyes", "Mighty Mighty".

"Devotion" és, com ja s'intueix amb el títol, molt espiritual...

Gaudiu-la!




Devotion

Through devotion, blessed are the children
Praise the teachers, that brings true love to many
Your devotion, opens all life's treasures
And deliverance, from the fruits of evil

So our mission to bring a melody
Ringin' voices, sing sweet harmony

For you here's a song to make your day brighter
One that will last you long through troubled days
Giving your heart the light to brighten
All of the dark that falls in your way

You need devotion, bless the children
Deliverance from the fruits of evil
You need devotion, bless the children
Deliverance from the fruits of evil

In everyone's life, there's a need to be happy.
Let the sun shine, a smile your way.
Open your heart, feel a touch of devotion.
Maybe this song, will help uplift your day.

Yeah yeah yeah, oh Lord, bless the children
Deliverance from the fruits of evil
You need devotion, bless the children
Deliverance from the fruits of evil
You need devotion, bless the children
Deliverance from the fruits of evil, you need devotion


No us deixaré, naturalment, sense la possibilitat de tornar, ara i sempre que sigui necessari, al "September" d'Earth, Wind &Fire!



divendres, 7 de novembre del 2014

El vídeo de la setmana: l'estiu de Vivaldi per un quartet acrobàtic!


"La música clàssica és avorrida". Segurament aquesta és una frase que, si bé potser no us feu vostra, l'heu pogut sentir així mateix, o amb variants ("papa/mama quin pal, posa una altra emissora!"), per boca d'altri.

La clàssica no és més ni menys avorrida que qualsevol altra música, però és aquesta una rèmora que mai s'acaba de treure de sobre, ja que el terme "clàssica" l'associem erròniament a "carrinclona", antiga, passada de moda...

Amb la clàssica, com amb d'altres estils musicals com el jazz, per exemple, el que cal és conèixer-la per després comprendre-la i finalment gaudir-la, i res millor per conèixer-la que fer-la més accessible, com en el vídeo que mostrem avui, amb humor!

Aquest quartet femení interpreta fragments de l'estiu de "Les 4 estacions" de Vivaldi d'una manera que no només t'arranquen una rialla, sinó que a més et fan venir ganes d'escoltar l'estiu i les 4 estacions senceres!

Riureu molt veient com es piquen fins al punt de l'acrobàcia!



Bon divendres!

dijous, 6 de novembre del 2014

Contra el 9N vivíem millor!

Com alguns equips de futbol, al PP li agrada jugar a la contra! Bé, més que a la contra, en contra: en contra la llengua, en contra l'estatut, en contra la laïcitat, en contra l'avortament, en contra el dret a decidir...Si la societat espanyola fos un cotxe, el PP seria el fre de mà!

D'uns mesos ençà, de fet des que es va convocar, el govern del PP té per missió frenar el 9N i ha trobat en el Tribunal Constitucional, com era d'esperar, les pastilles de fre necessàries per aturar la consulta.

Va fer una primera frenada setmanes enrere i va esquerdar la unitat dels partits pro consulta catalans, però no va aturar el procés. Aquesta setmana ha frenat de nou, però la inèrcia del procés és tan forta que ni el PP ni el Tribunal Constitucional evitaran el nou 9N, que ja no és consulta sinó procés participatiu.

En contra del 9N el PP s'hi troba a gust i còmode, doncs li permet mantenir la tensió i l'atenció política al voltant d'aquest tema per davant d'altres que l'incomoden més, com els casos de corrupció, pels quals finalment Rajoy ha hagut de demanar perdó. La mateixa comoditat també la troben, sigui dit, alguns partits pro consulta, a qui ja els va bé i convé aquesta actitud reaccionària del PP; a vegades sembla talment que uns i altres es necessitin!

El PP s'aferra en contra del 9N i el procés sobiranista de Catalunya perquè no té més on agafar-se; la política espanyola està en plena metamorfosi i la ventada de Podemos sembla que escombrarà el PP, també el PSOE, trencant el bipartidisme espanyol.

Contra el 9N el govern del PP manté certes constants vitals, però sembla ja un peix fora de l'aigua que es convulsiona de manera agònica... I arribarà un dia, quan ja no governi i giri la mirada enrere, que es dirà a a sí mateix: contra el 9N vivíem millor!

dimecres, 5 de novembre del 2014

El jovenet Frankenstein


Cinematogràficament
parlant el 1974 va ser un bon any; per molts va ser-ho simplement pel Padrino II, de Francis Ford Coppola, l'autèntica caça major de les pel·lícules estrenades fa 40 anys.

Però entre la collita de bones i cèlebres pel·lícules de 1974 també destaquen "Chinatown" de Roman Polanski, "Les mil i una nits" de Pier Paolo Pasolini o "La Regenta" de Gonzalo Suárez.

L'any 1974 també es van estrenar pel·lícules mítiques com "Emmanuelle", "La matanza de Texas", "Assassinat a l'Orient Express" de Sidney Lumet o "Vull el cap d'Alfredo Garcia" de Sam Peckinpah.

Però si a mi em feu triar una pel·lícula em quedo amb "El jovenet Frankenstein", pel·lícula dirigida per Mel Brooks, amb guió del propi Brooks i de Gene Wilder, que protagonitza magistralment la pel·lícula fent el paper de Dr. Frankenstein.

Gene Wilder a banda és memorable la interpretació de Marty Feldman en el paper d'Igor o de Peter Boyle en el del monstre Frankenstein i Madeline Kahn en el d'Elizabeth, la fòbica companya del doctor; també apareix a la pel·lícula Gene Hackman fent d'ermità cec!

La pel·lícula, rodada en blanc i negre (aclariment pels més joves: fa 40 anys ja feia molts anys que es feien pel·lícules en color!), no deixa de ser una comèdia que parodia les pel·lícules de terror dels anys '30 del segle passat i ho fa amb molt bones dosis d'humor i sàtira!

La pel·lícula no és en cap cas una burla d'aquelles pel·lícules, doncs sense renunciar a la comèdia, la paròdia no només les respecta sinó que a la seva manera també les homenatja.

No recordo quan va ser la darrera vegada que vaig veure aquesta pel·lícula, però sí recordo que sempre que l'he vist he passat una molt bona estona i he rigut molt! Els equívocs i l'absurd no són barroers, ans al contrari!

Potser no és la millor pel·lícula del 1974, però "El jovenet Frankenstein" sí mereix ser entre les millors de les que es van estrenar fa 40 anys!

I si no, jutgeu vosaltres mateixos!



-----------------------

Sobre l'any 1974 també he recordat la música, la televisió, la ràdio, la política, la història, la tecnologia, els esports, els naixements, els cotxes, la crònica negra, la crònica de societat i tots aquests "minuts musicals del 1974"!

El mes vinent, el darrer de l'any, com sempre el primer dimecres de cada mes d'aquest 2014, faré un cop d'ull al 1974 des de l'òptica de les defuncions!

dimarts, 4 de novembre del 2014

Savall que fa baixada!


Els premis, en general solen honorar a qui els guanya, tot i que moltes vegades succeeix també, i alhora, al revés; el guanyador honora el premi!

Qui necessita més a qui, si el guanyador el premi o el premi el guanyador, és quelcom a vegades difícil de discernir. El més comú, i natural, és que entre premi i premiat s'estableixi la justa simbiosi que en llenguatge modern, menys biològic i més empresarial, es coneix ara amb l'expressió "win tot win".

El jurat del Premi Nacional de Música, que concedeix el ministeri d'Educació, Cultura i Esports comandat pel ministre José Ignacio Wert, ha premiat al músic Jordi Savall amb aquesta distinció, però ell ha decidit no acceptar el premi per, com diu a la carta enviada al jurat, "no trair els seus principis i conviccions més íntims".

La carta segurament l'heu llegit; en un to de total respecte Jordi Savall diu no poder acceptar tal distinció pel fet que aquesta prové del ministeri que precisament, amb la seva política, menysprea la cultura en general, i la música en particular. Em permeto extreure un paràgraf de la carta, en la que Savall exposa el seu punt de vista de la política cultural del ministeri.

"La ignorancia y la amnesia son el fin de toda civilización, ya que sin educación no hay arte y sin memoria no hay justicia. No podemos permitir que la ignorancia y la falta de conciencia del valor de la cultura de los responsables de las más altas instancias del gobierno de España, erosionen impunemente el arduo trabajo de tantos músicos, actores, bailarines, cineastas, escritores y artistas plásticos que detentan el verdadero estandarte de la Cultura y que no merecen sin duda alguna el trato que padecen, pues son los verdaderos protagonistas de la identidad cultural de este país".

Jordi Savall es mereix aquest premi i segurament molts més, el jurat no s'ha equivocat en la seva elecció; però Savall ens ha ensenyat que els premis es poden acceptar, o no. Naturalment la seva ha estat una "renúncia protesta", el seu gest és fruit del malestar i el desacord amb la política cultural del ministeri.

Hi ha qui pensarà que el seu gest ha estat lleig i desafortunat, fins i tot desagraït...Però Jordi Savall es deu més a la música i la cultura que no pas al ministeri del ram; Savall mereix la distinció però no la necessita. Tan de bo algun dia pugui rebre-la de bon grat i aleshores també l'aplaudiré, amb la mateixa intensitat, sinó més, amb la que aplaudeixo ara la seva renúncia.

Els premis solen honorar a qui els guanya i algunes vegades el guanyador honora el premi; s'equivoca però qui el lliura si entre el premi i el premiat hi busca el seu honor...

dilluns, 3 de novembre del 2014

Un país groc?


Tenen color els països? I si en tenen, de quin color són? 

Quan anava a l'escola a l'assignatura de socials veiem mapes de tots els continents amb els països perfectament delimitats i pintats, cada un, d'un color diferent; però el color, entenia aleshores, era aleatori i tenia per única funció diferenciar-ne un dels altres, doncs en un mapa un país era de color taronja clar i en un altre mapa era de color verd...

A classe d'història, però, sí que vaig començar a comprendre que a vegades sí, que els països, els estats, fins i tot els imperis s'han pintat d'algun color en algun moment de la història, de manera que amb el pas dels anys i les èpoques hem vist països molt camaleònics!

Políticament el vermell s'associa al comunisme i al socialisme, el groc al liberalisme, el blau als partits conservadors, el negre a l'anarquia, però també al feixisme...

Fins i tot les ciutats tenen, segons les èpoques, els seus colors; Girona va ser, durant massa anys, grisa i negra...

Temps era temps, però tampoc tant, hi havia qui preferia una Espanya "antes roja que rota" i ara els hereus d'aquell pensament s'enorgulleixen de la marea roja de les seleccions esportives espanyoles, sobretot la de futbol, que ha viscut recentment una època gloriosa!

Sabia que el meu és un país petit i fins i tot que la pluja no hi sap ploure... però no sabia que el groc era el seu color. Suposo que no hi havia massa alternativa, doncs són dos els colors de la senyera i el vermell, que com el groc també és un dels dos colors de la bandera espanyola, ja estava massa significat per "la roja" espanyola.

"País groc" és una campanya de l'Assemblea Nacional de Catalunya que tenyeix d'aquest color  places, carrers, monuments, edificis, mobiliari urbà, arbres i el que calgui dels pobles, viles i ciutats de Catalunya, accions de promoció de la consulta del proper 9 de novembre.

No totes les pinzellades de groc, però, són artístiques; en alguns indrets el groc, el plàstic de color groc, més aviat bruteja, però tan se val, si la causa s'ho val...

D'això d'esdevenir grocs també fa anys que ho intenta, però no amb el nostre país, sinó amb el món sencer, i no amb la geografia física i política,m sinó amb la geografia humana, l'Albert Espìnosa amb el seu "Món groc".

El món groc de l'Albert Espinosa a mi només em va convèncer a mitges, si fa o no fa com el país groc de l'ANC. Això d'esdevenir grocs, ni que sigui per moments, m'inquieta un xic.

D'entrada perquè el groc, a la nostra pell i només amb l'excepció dels personatges dels Simpsons, és símptoma de malaltia. Que no sembli el nostre un país malalt, un país "hepatític"! Ben cert és que, com a Espanya, li falla, la funció renal, i moltes altres!

I també perquè a mi com m'agrada més el meu país és a tot color, amb tots els colors, doncs és amb la seva diversitat cromàtica com més real i autèntic és!

Però vaja, no em feu massa cas, deu ser la influència de l'abella Maya (en un país multicolor...), que mirava de petit, just abans d'obrir el llibre de socials i estudiar els països del món pintats de color pastel.

dissabte, 1 de novembre del 2014

#MinutsMusicals de 1974 amb "(You're) Having Our Baby" de Paul Anka


A l'any 1974 el cantant canadenc d'origen libanès Paul Anka ja tenia una carrera prou dilatada com per encabir-hi no només grans èxits, també algun daltabaix...

Al 1974 Anka ja havia cantat "Diana", "Lonely Boy" o "Put Your Head on My Shoulder", y també havia adaptat la cançó francesa "Comme d'habitude" per convertir-la en "My Way", que ell i sobretot Frank Sinatra van elevar a la categoria de cançó popular, en el més estricte i literal sentit de la paraula!

Al 1974 Paul Anka ja sabia què era situar una de les seves cançons al capdamunt de les llistes d'èxits, el 1959 amb "Lonely Boy"; precisament aquell mateix any, el 1974, una altra cançó seva es fa enfilar fins al número 1 de la llista de senzills americana: "(You're) Having Our Baby", fent un duet amb Odia Coates.

La cançó, en la línia "sensiblera" del cantant, no va agradar tothom, especialment a la lluita feminista, fins al punt de merèixer, Paul Anka, l'honorífic i horrífic títol de "porc masclista de l'any" de la "National Organization for Women".

La polèmica es va originar pel fet que els possessius de la lletra semblen atorgar a l'home, i no a la dona, o a la parella, la tinença del fill, reduint el paper de la dona, segons algunes interpretacions, a la simple (?) gestació de la criatura. Anka va haver de donar més d'una i dues explicacions...

Malgrat la polèmica, aquesta cançó figura entre els grans èxits del cantant canadenc.

Gaudiu-la... o critiqueu-la!



(You're) Having Our Baby

Having my baby
What a lovely way of sayin' how much you love me?
Having my baby
What a lovely way of sayin' what you're thinkin' of me?

I can see it
Face is glowin'
I can see in your eyes
I'm happy you know it

That you're having my baby
You're the woman I love and I love what it's doin' to ya
Having my baby
You're a woman in love and I love what's goin' through ya

The need inside you
I see it showin'
Whoa, the seed inside ya, baby, do you feel it growin'?
Are you happy you know it?

That you're having my baby
I'm a woman in love and I love what it's doin' to me
Having my baby
I'm a woman in love and I love what's goin' through me

Didn't have to keep it
Wouldn't put you through it
You could have swept it from you life
But you wouldn't do it, no, you wouldn't do it

And you're having my baby
I'm a woman in love and I love what it's doin' to me
Having my baby
I'm a woman in love and I love what's goin' through me

Having my baby
(Having my baby)
What a lovely way of sayin' how much you love me?
Having my baby
(Having my baby)
I'm a woman in love and I love what's goin' through me