divendres, 30 de setembre del 2016

El vídeo de la setmana: Hi som per ajudar?


En publicitat un minut dóna per molt i en aquest cas el RACC no el desaprofita! L'anunci, he de reconèixer, em va encantar la primera vegada que el vaig veure, quasi fins al punt, no de fer-m'hi soci, sinó de voler-hi treballar! Bé, potser no tant, però sí que vaig rebre l'impacte emocional que els publicistes.

Però com més veig l'anunci més m'inquieta; m'inquieta que en la història d'aquest nen no hi sigui la mare, que possiblement sí que hi era el dia de l'obra de teatre, i també en aquell partit de futbol o, naturalment, un dia en que el nen estava malalt... Tot el protagonisme femení se l'endú la mestra, qui s'emociona amb la redacció, però la mare, en cas d'existir, ni tan sols apareix quan el nen llegeix la seva redacció a classe; qui si hi apareix, triomfalment, és el pare...En el meu (pervers) imaginari la mestra i el pare s'emboliquen quan ella necessita els seus serveis, fruit d'una sobtada emergència... Però no ens perdem!

El que també m'inquieta, a banda de l'absència de mare, invisible tot i que se suposa que és la que (quasi) sempre hi és, són les condicions laborals del pare, que com relata el nen, a vegades no hi és... Sí, ja sabem que molts horaris laborals no són allò que podríem dir "child friendly", tampoc, sembla ser, els d'aquest sofert pare...

Per sort seva, del seu fill i, penso jo, de la mestra, sí que pot assistir a l'escola per escoltar la redacció que parla d'ell, tot i que no tinc clar si hi va dins o fora del seu horari laboral...

En qualsevol cas el missatge m'ha arribat: hi són per ajudar? No, els herois són, som, els homes! La mare invisible ja sabrà a qui ha de trucar quan necessiti el seu marit i el fill el seu pare: al RACC!



Bon divendres!

dijous, 29 de setembre del 2016

Si de cas nosaltres anem tirant...

Dos homes i un destí? Foto: EFE

Si de cas nosaltres anem tirant, va venir a dir ahir el president Puigdemont als polítics espanyols... Però no només va mirar Espanya, el president, també va mirar Catalunya endins, dins del propi procés.

Si la CUP demanava un calendari, una data pel referèndum (de moment a seques, sense adjectivar-lo) ja la té: segona quinzena de setembre de 2017. La propera Diada ja té tema i tornem a veure en l'horitzó unes urnes que respondran bé a la impossible legalitat espanyola, bé a la (im?)probable legalitat catalana que es preveu bastir, i vestir, els propers mesos.

De tot el que va dir ahir el president Puigdemont en la seva intervenció per la qüestió de confiança aquesta qüestió (el compromís per fer el referèndum) deuria ser el que van pactar la CUP i Junts pel Sí a principis de mes, i el que va permetre avançar a la CUP el seu suport al president. Per això als Premis Literaris de Girona el president Puigdemont va dir el que va dir ("La història canviarà aviat i la llengua catalana tindrà finalment un Estat que la defensi").

Una altra qüestió, com va quedar clar, seran els pressupostos (la pedra a la sabata, de moment, del procés), sota amenaça ara, en cas de no aprovació, de finar la legislatura: el sí a la qüestió de confiança ha de ser també un sí, implícit, als pressupostos. Avís per a navegants (llegeixi's cupaires!)

El president Puigdemont no va desaprofitar la convulsió pública i oberta que viu el PSOE, retransmesa en viu i en directe i amb un Pedro Sánchez qüestionat pels barons i pel Sant Cristo Gros, un Pedro Sánchez avui vergonyosament acorralat pels seus propis companys de partit. Possiblement l'últim que necessitava Pedro Sánchez era el suport anímic (i, tot i que ben intencionat, enverinat alhora) del president Puigdemont, que ahir va dibuixat el traç gruixut del pas de la post-autonomia a la pre-independència de Catalunya. Per si algun socialista espanyol tenia algun dubte de les intencions del govern de Catalunya...

Si de cas ves tirant, li diuen els barons a Pedro Sánchez, ves tirant cap a unes primàries i tot el que vulguis, que nosaltres mentrestant et farem el llit, i on no arribem nosaltres ja hi arribarà El País! La defenestració de Pedro Sánchez pot ser tan èpica com patètica!

Però tornem a Catalunya... Nosaltres anem tirant, va venir a dir el president Puigdemont, però ell més que ningú (ell mateix va dir-ho!) sap que sense pressupostos no hi ha referèndum, i per tant novament tot dependrà de la CUP; és clar que avui la CUP sembla menys imprevisible que mesos enrere, tot i haver afirmat que la qüestió de confiança i la del pressupost són dues qüestions diferents...

Amb les urnes d'un referèndum a l'horitzó el president Puigdemont situa una data en el calendari que, ben segur farà de més bon pair, per part de la CUP, qualsevol proposta dels pressupostos 2017. Ja ho va venir a dir el president Puigdemont, potser també pensant en la CUP, si de cas nosaltres anem tirant...

dimecres, 28 de setembre del 2016

President, en confiança...


La confiança és binària, han dit i reiterat des del govern en reiterades ocasions en relació a la qüestió de la mateixa a la que el president Puigdemont es sotmet aquests dies: la confiança no es negocia, o es té o no es té, diuen. O estàs embarassat o no ho estàs i, de la mateixa manera, o em tens confiança o no me'n tens...

Sí, podem confiar completament, plenament, en algú, confiar-hi a cegues, amb els ulls clucs, sense dubtar; i també podem no confiar-hi gens ni mica, no confiar-hi en absolut, de cap de les maneres ni sota cap circumstància. Sí, la confiança té extrems, però no tinc tan clar que, com l'embaràs, sigui absolutament binària.

Podem, i de fet ho fem, confiar molt però no totalment, o bé una mica, que és més que gens; allò de confiar sense tenir-les totes, o donar un vot de confiança amb un polsim de recel, esperant que venci la confiança, confiant que aquesta no sigui traïda.

La confiança, al contrari que el quilos, és d'aquelles coses que tant costa guanyar i tant poc perdre! I costa més encara recuperar-la quan s'ha perdut! En això han treballat aquest estiu Junts pel Sí i la CUP, en la recuperació de la confiança perduda per l'esmena a la totalitat de la CUP als pressupostos del govern.

Confiem en els amics, fins i tot en els companys, que no deixaran que caiguem quan ens deixem anar d'esquenes i amb els ulls clucs, una confiança total i, aquesta, literalment cega que tot i així no evita que tinguem un moment de dubte: i si em deixen caure? I si mantenen l'esmena a la totalitat? I la van mantenir...

La CUP fa dies va anunciar el seu suport a la qüestió de confiança al president Puigdemont, anunci que permet al president afrontar la qüestió sabent que quan es llanci d'esquenes i amb els ulls clucs els cupaires també hi seran per evitar la patacada, fent pinya amb Junts pel Sí.

Però president, en confiança, la confiança no només no és binària, tampoc és immutable ni il·limitada, i la que avui li mostren per la qüestió potser demà mancarà pel pressupost... La confiança no es negocia, ha dit en més d'una ocasió, o potser sí, com ho fem en tantes i tantes ocasions a la vida, per exemple amb els nostres fills; potser el terme no és negociar, però sí que la confiança es guanya en un procés en que aquesta es solidifica, o en cas contrari es perd, es va perdent a mesura que s'esgoten les oportunitats...

Avui la de la qüestió no li mancarà, si més no per part de la CUP, de qui vostè, com tants altres, confia que serà allà on espera que sigui, compartint destí. Caldrà veure si, a banda de destí, també comparteixen camí... Hi confia en el camí que traça la CUP per arribar a bon port? La resposta, possiblement, aquí tampoc pot ser binària...

dimarts, 27 de setembre del 2016

L'hora dels barons!


Qui més ha perdut en aquesta doble cita electoral gallega i basca ha estat Pedro Sánchez, més que el PSOE en ambdós territoris, en caiguda lliure, i fins i tot més que Ciudadanos, que més que perdre no hi ha guanyat res!

Pedro Sánchez no s'hi presentava, en aquestes eleccions, però fins i tot així és qui més hi ha sortit perdent; de fet hi tenia poc a guanyar, ja que a la derrota del partit hi ha qui li atribueix, i li suma, una nova derrota com a líder socialista.

Si en política cal témer pels adversaris, els enemics i els companys de partit a Pedro Sánchez el preocupen especialment aquests darrers, el foc amic dels barons socialistes que fa temps que el tenen en el seu punt de mira, no només per desencallar la governabilitat d'Espanya, sobretot per prendre de nou les regnes del partit.

No m'estranya que Miquel Iceta alci la veu, cridi si cal, esgargamellant-se en favor de Pedro Sánchez, ni que sigui per dir-ho alt i clar, que ell i el PSC fan i faran costat al Sánchez en el seu No rotund a facilitar la investidura de Mariano Rajoy, ni per activa ni per passiva, i en l'eterna proposta d'una reforma constitucional de tall federal. Iceta comprèn Sánchez, també perquè ell té qui també li trepitja els talons, tot i que amb un altres estil: Núria Parlón!

Més que morir matant Pedro Sánchez només està disposat a morir (políticament) negant, negant a Rajoy la clau del govern d'Espanya.

Atrapat entre els mals resultats a Galícia i al País Basc i els barons del seu partit Pedro Sánchez centra ara la seva mirada a la massa líquida de la militància socialista, on espera trobar-hi el suport necessari per seguir comandant el PSOE cap a un futur incert, però futur al cap i a la fi.

D'aquí el moviment que ha fet proposant unes primàries exprés, convocant als qui li pinten la cara en declaracions dia sí, dia també, a que facin un pas endavant i li plantin cara davant la militància per fer-se amb el timó del partit.

Fa bé Pedro Sánchez de posar-se en mans de la militància del PSOE, ara que encara hi ha més militants que barons! I sobretot ara que encara tampoc està clar que les veus crítiques dels barons puguin, i vulguin, cantar a l'uníson!

Ara sí, ara és l'hora dels barons!

dilluns, 26 de setembre del 2016

El Salt d'Ikea


Sant Cugat va patir un suplici, un autèntic martiri, que li va valer la condició de màrtir. La seva no va ser una vida senzilla, planera i tranquil·la, com es pot deduir de la seva condició (de màrtir), tampoc ho ha estat i és de la vila de Salt, de la qual és patró.

Un dels motors de la industrialització (tèxtil) de les comarques gironines des de mitjans del segle XIX, amb la constitució de la societat Ramió i Cia (1846) la vila de Salt aleshores va viure (segur que per molts patir) un creixement en tots els sentits: activitat econòmica, urbanisme, població... La vila va fer el salt de 255 habitants el 1787 a 2.105 el 1887. La industrialització explica aquest gran creixement demogràfic, el 1970 ja tenia quasi 11.500 habitants!

Aquest procés s'allarga i es prolonga al llarg del segle XX, fins ben bé a finals del segle XX i principis del segle XXI amb els tancaments de les activitats industrials de les fàbriques Gassol i Coma Cros. Com amb tantes viles, pobles i ciutats la indústria va transformar Salt i la seva història.

No em consta que aleshores, a mitjans del segle XIX, a Salt es fes una consulta sobre si calia, o convenia, industrialitzar el poble, no es decidien aixi aquestes qüestions aleshores, tampoc necessàriament ara... o sí, si és una de les condicions d'un pacte de govern...

Com altres pobles, viles i ciutats Salt també ha hagut de lluitar per preservar la seva identitat i, fins i tot, la seva existència com a poble, com quan a les acaballes del franquisme va ser annexionat, com Sarrià de Ter, a Girona.

Una identitat marcada també durant anys per l'hospital psiquiàtric, que dècades enrere ens semblava situat als confins del món, lluny de la suposada civilitzada civilització, a la rere botiga de Girona i la seva àrea urbana, tot i que aleshores no l'anomenàvem així.

Amb la democràcia Salt, com Sarrià de Ter, no només va recuperar la llibertat, també la independència! I amb el pas dels anys Salt ha estat molt més que la vila del psiquiàtric; de fet l'equipament encara hi és, però alliberat de tots els estigmes negatius, perfectament integrat al Parc Hospitalari Martí i Julià.

Una setmana després d'acollir una de les cinc manifestacions de la Diada d'enguany per la independència (no només de Salt, sinó de tota Catalunya) els veïns i veïnes d'aquesta vila han decidit si fan un salt comercial, permetent desenvolupar un sector en el que, de moment i com a punta de llança, s'hi vol instal·lar Ikea, objecte de desig de tants consumidors com ajuntaments!

El resultat de la consulta ha estat inapel·lable i aclaparador i coincideix amb el que volen la majoria de regidors i grups municipals, pel que el govern, format també pels cupaires partidaris del No, podran començar a tramitar el desenvolupament urbanístic de (ni més ni menys) 700.000 metres quadrats de sòl comercial, industrial, residencial i per equipaments (atenció Sarrià de Ter, ai, ai, ai que ja hi tornem!) com el nou Hospital Josep Trueta i la Facultat de Medicina...

Ikea ha estat només el detonador d'una nova transformació que Salt no farà en dos dies, és evident, però que en qüestió d'anys (que ràpid passen!) reforçarà, juntament amb la zona comercial ja consolidada de l'Espai Gironès i tot el que l'envolta, el paper comercial de Salt, convertint-lo en la gran zona comercial no només de l'àrea urbana de Girona, sinó de les comarques gironines, del nord de Catalunya!

Sant Cugat va morir degollat, després de sobreviure a infinitat de martiris, l'any 304. A Salt hi té una església dedicada des de finals del segle IX, tot i que la construcció actual es va començar a construir al segle XVIII. Sant Cugat era natural del nord d'Àfrica i, com el seu amic (o familiar o germà, diuen) i també màrtir Sant Feliu, va arribar per les nostres contrades a finals del segle III; Cugat, que va caure presoner a 8 milles romanes del camí de Barcino (BCN) a Egara (Terrassa), diuen que, vés per on, era mercader, tot i que no va ser per això sinó per la seva fe (cristiana) que va ser perseguit, martiritzat i degollat pels romans!

Tot i ser-ne el patró no crec que el Salt d'Ikea necessiti encomanar-s'hi... serà més útil i efectiu encomanar-se, si s'escau, al nonagenari Ingvar Kamprad, patró d'Ikea, i qui sap si també en un futur de copatró de Salt, que ja sabem que els centres comercials d'avui són els nous temples...

dissabte, 24 de setembre del 2016

Minuts Musicals retrobats amb Decibelios i "Barna-92"!


Si editéssim un disc al voltant dels Jocs Olímpics de Barcelona '92 a la "cara A" hi hauria cançons com "Barcelona" i "Amigos para siempre", entre d'altres; inevitablement a la "cara B" podríem posar-hi cançons de l'altra cara dels Jocs Olímpics, que també van tenir una "cara B" amb l'Operació Garzón.

Musicalment en aquesta hipotètica "cara B" no hi podrien faltar els "Decibelios" i el seu "Barna-92", una de les grans cançons d'aquest grup de ska i punk i de la "cultura Oi!" nascut al Prat de Llobregat, que van publicar l'any 1986 dins el seu tercer disc, el mític "Vacaciones en el Prat".

El grup, que fins i tot va aparèixer a "La Bola de Cristal" presentat per Alaska, no va sobreviure als anys '90 i pels Jocs de Barcelona'92 ja estaven dissolts...

I malgrat fa poc van tornar i el seu líder, Fray, encara mou el grup amb una nova formació, sempre ens quedaran les seves mítiques cançons, com "Oi! Oi! Oi!", "Vacaciones en el Prat", "Boina" i, naturalment, "Barna-92"!





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 23 de setembre del 2016

El vídeo de la setmana: és menjar, no una competició!


En algunes taules abans d'atacar el plats es beneeix la taula i el menjar, en d'altres simplement s'espera educadament que tothom estigui assegut, servit i a punt i n'hi ha que ni això, que ni es beneeix ni s'espera: "burro l'últim!", i es comença a menjar tan bon punt t'han (o t'has) servit! I en totes aquestes taules, d'un temps ençà, sovinteja també el que diu "espera, espera...", mentre desenfunda l'smartphone i cerca el millor angle per retratar el plat...

A vegades tinc la sensació que publiquem a Instagram (i a Twitter, i a Facebook...) més menjar del que ens mengem! I consti que si cal tiro jo la primera pedra, car tampoc jo estic lliure de pecat!

El telèfon mòbil també s'ha acabat interposant entre el menjar i nosaltres, com ho ha fet amb els concerts, l'art, els amics, la família... Signes del nou temps, potser sí, d'un futur que s'albira en aquest inevitable present que és tan sols la becerola del que s'esdevindrà...

Potser per això Ikea ens convida a reflexionar-hi situant la nostra actitud present al passat...



Bon divendres i, si s'escau, bon profit!

dijous, 22 de setembre del 2016

Contra-pregonar


No m'agrada que l'actor Toni Albà contra-programi el pregó de les Festes de la Mercè d'enguany.

Imaginem-nos per un moment que és al revés, just a l'inrevés: un independentista, un activista independentista, una d'aquelles plomes independentistes que no només relata amb estil el procés, sinó que també és un flagell que assota la línia de flotació del discurs no independentista, és escollit pregoner; davant tal elecció entitats i persones no-independentistes decideixen fer un pregó alternatiu. Ridícul, no?

No m'agrada que de totes les condicions possibles la de independentista / no-independentista pesi tant, per més que l'escriptor Javier Pérez Andújar hagi gastat tinta, amb més o menys gràcia, més o menys estil, més o menys fortuna, a criticar frontalment un procés que no comparteix.

Perquè sí, classifiquem-nos quan convingui (un referèndum?) en aquesta condició, sumem-nos els independentistes i els no-independentistes, però que aquesta condició no ens condicioni gaire més enllà, que acabarem prenent mal, si no n'hem pres ja...

Si en una Catalunya independent (se suposa) hi cabem tots, els que són independentistes i els que no ho són, també hi hem de cabre en una Catalunya no-independent, no?

Home, entendria que la claca independentista, o la seva part més hiperventilada, es negués a que Javier Pérez Andújar fes un parlament per la Diada, com entendria que la part no-independentista més hiperventilada no demanés mai a Toni Albà fer un discurs en un dels seus actes, però que sectors independentistes s'escandalitzin perquè Pérez Andújar és escollit pregoner fins al punt de contra-pregonar?

Que no és quelcom més Javier Pérez Andújar que només un no-independentista o, si voleu i encara pitjor, un anti-independentista? Que no ha de ser la seva vinculació amb Barcelona, amb la ciutat de la qual fa dos anys va ser Premi (Ciutat de Barcelona) el que ha de motivar la seva elecció, més enllà de la seva condició d'independentista o no per ser pregoner?

Imaginem-nos de nou que és al revés, just a l'inrevés: que l'actor Toni Albà hagués estat escollit pregoner. Com hauria reaccionat la claca independentista? Aplaudint amb les orelles, suposo, doncs llavors sí, l'elecció hauria estat més que encertada!

Pot no agradar el que Javier Pérez Andújar pensa, diu i escriu, fins i tot cal no respectar les seves idees si no les compartim, i rebatre-les enèrgicament si cal amb arguments; les idees no es respecten, sí les persones.

Entenc que el govern municipal ha trobat raons suficients per fer a Javier Pérez Andújar pregoner de les Festes de la Mercè d'enguany; qui sap, fins i tot podria ser que entre les seves qualitats l'alcaldessa hagués volgut subratllar precisament la seva condició de no-independentista... Hom també podria pensar i sospitar que en una hipotètica elecció de l'actor Toni Albà com a pregoner hagués pesat més, per sobre de qualsevol de les seves qualitats (d'actor?), la seva d'independentista!

Javier Pérez Andújar i Toni Albà, però, no són més que la punta d'un iceberg d'un conflicte polític gens dissimulat entre un sector independentista i un sector dels "comuns"; com amb la polèmica del Born amb les estàtues franquistes el mar de fons, el fons de l'iceberg, és quin relat, quin pregó s'acaba imposant...

dimecres, 21 de setembre del 2016

Les prestacions, a prova!


Arriba un punt en que les prestacions, aquell "conjunt de qualitats que caracteritzen quantitativament les possibilitats" de quelcom (cotxe, moto, ordinador, cafetera, moble...), es posen a prova: la potència del motor, la capacitat de l'ADSL o la fibra òptica, la resistència d'un material...

D'un cotxe amb tracció a les quatre rodes n'esperem que quan la necessitem ens respongui amb solvència i no ens deixi tirats com els usuaris de la Renfe amb els trens de Rodalies, les prestacions dels quals ha baixat de forma preocupant aquests darrers anys, fruit de la deixadesa i manca d'inversions del govern de l'estat.

Els dies de pluja, que se suposa tornaran amb la tardor que aviat començarà, em calço unes sabates que entre les seves prestacions hi ha una certa impermeabilitat, allò del Goretex, confiant que, a menys que em dediqui a xipollejar a les basses i bassals o que em capbussi al Ter, em mantingui els mitjons i els peus secs!

Les prestacions, preu a banda, són el que ens fan comprar un producte o servei, confiar-hi, i per tant són el que, si no responen a les expectatives creades o el compromís adquirit, ens indignen fins al punt d'escampar, si cal, per fòrums, xats i xarxes socials que tals prestacions no són veritat; qui no contrasta el que els venedors ens venen amb les opinions dels usuaris que ja han provat aquell producte o servei?

El Barça de futbol posa a prova avui les seves prestacions com a equip amb el primer rival de màxima exigència de la temporada: l'Atlético de Madrid.

És cert que les prestacions de l'equip contra l'Alavés, farcit de teòrics suplents, no van respondre al que s'esperava i hi ha jugadors (sobretot Aleix Vidal) que van ser especialment assenyalats; jugadors que sembla que no responen a les expectatives creades, que encara no han demostrat les seves prestacions, aquelles pels quals, se suposa, se'ls va fitxar!

És clar que en el Barça, com suposo que en tots els clubs, hi ha fitxatges de jugadors que generen molts, massa interrogants: quines se suposa que eren les seves prestacions? Douglas, ara cedit (quasi regalat!) n'és el darrer cas paradigmàtic!

El Barça posa a prova avui les seves prestacions en un partit de màxima exigència, com ho farà també l'Atlético de Madrid, equip que té i ofereix unes prestacions diferents, que d'un temps ençà li donen molt bons resultats!

El d'avui serà és un gran partit per posar en joc, i a prova, les prestacions del Barça d'aquesta temporada!

dimarts, 20 de setembre del 2016

Defalliment... i victòria!


Alistair i Jonathan Brownlee, germans triatletes, semblaven tenir-ho clar aquest estiu: tu a Río (Brasil), jo a Cozumel (Mèxic)! Tu, Alistair, or olímpic a Rio 2016, jo, Jonathan, campió de les sèries mundials a Cozumel, ciutat mexicana on es va disputar el novè i darrer triatló de les sèries mundials de 2016!

La primera part de la història, la de Rio 2016, va transcórrer segons el previst, i Alistair Brownlee va revalidar (ja va ser or a Londres 2012) el títol olímpic a Rio 2016, mentre el seu germà, Jonathan, es penjava la medalla de plata, millorant el bronze de fa quatre anys. La segona part de la història estava ben encarrilada a 500 metres de la meta del darrer triatló de les sèries mundials.

Jonathan Brownlee havia de guanyar i esperar que el mallorquí Mario Mola no acabés entre els tres primers; abans d'iniciar el darrer triatló Mola encapçalava la classificació de les sèries mundials, però ni molt menys tenia garantit el títol, amenaçat per la força, resistència i persistència dels temibles germans Brownlee, especialment pel petit Jonathan, segon classificat...

A 500 metres de la línia d'arribada Jonathan Brownlee anava primer i Mario Mola, després de remuntar posicions (havia arribat a anar dotzè!), corria en cinquena posició, ja mentalitzat que un any més, i per tercer consecutiu, seria subcampció del món! Jonathan Brownlee corria primer i el seu germà Alistair segon, seguit de prop pel triatleta de Sud-àfrica Henri Schoeman, bronze a Rio 2016, rere els germans Brownlee. La cursa semblava una rèplica de la de Rio 2016, amb les posicions dels germans Brownlee intercambiades...

Però a 500 metres de guanyar la cursa i les sèries mundials, a menys de mig kilòmetre de proclamar-se campió del món, les forces de Jonathan Brownlee van defallir i va començar a córrer erràticament i perdut... El seu germà, lluny d'esprintar i guanyar la cursa, s'hi va atansar i el va acompanyar, abraçant-lo, fins a la línia de meta, moment que no va desaprofitar el triatleta sud-africà per guanyar la cursa! Alistair va fer entrar en segona posició el seu germà, que va caure rendit a la mateixa línia d'arribada, essent ell mateix tercer...

Per darrere corria Mario Mola en cinquena posició, que va saber mantenir fins a la meta; mentre Mario Mola creuava la línia d'arribada les assistències mèdiques atenien a Jonathan Brownlee... El cinquè lloc, combinat amb el segon de Jonathan Brownlee, li va servir a Mario Mola per proclamar-se campió de les sèries mundials 2016!

Aquest final agònic i imprevisible ha posat de relleu dues virtuts: la fraternitat dels germans Brownlee, que s'ajuden a les verdes i a les madures, i la persistència de Mario Mola, qui semblava condemnat a ser un etern segon i avui ja és tot un campió del món!

Els germans Brownlee semblava que ho tenien tot previst, aquest estiu, i les coses els sortien tal i com esperaven, però a 500 metres de la meta Jonathan Brownlee va topar amb el defalliment i Mario Mola, que mai es va rendir, amb la victòria!







Declaracions de Mario Mola: "Sabía que el rol de Alistair iba a ser ayudar a su hermano Jonathan. Teniendo en cuenta eso, pensé que iba a acabar de nuevo como subcampeón mundial, luchando hasta el final. Pero, entonces, empecé a escuchar algunos comentarios de lo que había sucedido. Nadie quiere eso. Todos somos grandes competidores y queremos que todos estemos bien al cruzar la línea de meta. No es la manera como me hubiese gustado. Pero esto es una carrera, esto es triatlón, y estoy contento con mi título mundial."

dilluns, 19 de setembre del 2016

Radioactivitat


La nova temporada radiofònica ha començat entretinguda, amb molts canvis a Catalunya i amb nous estirabots entre diferents mitjans a Espanya! La ràdio, tantes vegades amenaçada de mort, segueix ben viva, donant guerra i, per moments, essent la part central de la notícia!

A Catalunya Catalunya Ràdio ha sacsejat la graella i ha fet una clara i decidida aposta per recuperar audiència i, sobretot, el lideratge de les ones, d'una anys ençà en mans d'una desacomplexada Rac1.

El canvi més significatiu de la graella de Catalunya Ràdio ha estat l'informatiu d'esports de tarda, el "Tot costa", amb els flamants fitxatges dels ex-Rac1 Jordi Costa i Sònia Gelmà. Veurem què passa amb aquesta franja horària, ja que a Rac1 han driblat fitxant l'Albert Om i oferint un producte totalment diferent!

Una altra gran aposta de Catalunya Ràdio és l'"Estat de gràcia" amb en Roger de Gràcia, que tindrà la sempre difícil missió de ser una alternativa real al "Versió Rac1" de Toni Clapés, l'autèntic dominador de la franja radiofònica catalana de tarda. Catalunya Ràdio necessitava un magazine d'autor i ara ja el té; faltarà veure si la proposta, a banda de fer gràcia, qualla! De moment no sona gens malament!

Saül Gordillo, director de Catalunya Ràdio, per ara ja m'ha fet tornar a escoltar-la molt més del que ens darrers anys l'havia escoltat! Sospito que, polèmiques culturals a banda, no seré l'únic! Lluny queda el temps del "senyor Ximelis" i el seu "miro TV3 i escolto Catalunya Ràdio"!

Les ones radiofòniques espanyoles també estan alterades i, sobretot, alteren les televisives!
Deia abans que els programes de ràdio que funcionen són els d'autor, i d'autor ha estat "El Larguero" de José Ramon de la Morena aquesta darrers vint-i-set anys! 

Aquesta temporada, però, l'ha substituït el periodista Manu Carreño; aquest canvi ha afectat també al programa televisiu que Carreño compartia, fins la setmana passada, amb Manolo Lama (Los Manolos de Deportes Cuatro). Lama va ser un dels molts periodistes esportius que anys enrere van passar de la Cadena Ser a la Cadena Cope, en una lluita de periodiestes i per l'audiència que recorda, salvant les distàncies, a la pugna que avui mantenen Catalunya Ràdio i Rac1!

Hi ha molta activitat a la ràdio, molta radioactivitat!... Més tranquil estic jo a Ràdio Sarrià, on aquesta setmana hi he començat la cinquena temporada del Sarrià de Ter en Xarxa!

Veurem què diu el proper Estudi General de Mitjans (EGM), si marca un canvi de tendència en les audiències radiofòniques, si Catalunya Ràdio recupera, o comença a recuperar, el terreny perdut...

dissabte, 17 de setembre del 2016

Minuts Musicals retrobats amb Los Manolos i "Amigos para siempre"!


Dies enrere recordàvem un dels himnes dels Jocs Olímpics de 1992, la cançó Barcelona que Freddie Mercury va cantar fent duet amb la soprano catalana Montserrat Caballé. Una altra dels himnes d'aquells jocs va ser la cançó "Amigos para siempre (Friends for life)" que també van cantar fent duet el tenor català Josep Carreras i la soprano anglesa Sarah Brightman, cançó que van interpretar en la cerimònia de clausura.

Aquella cerimònia de clausura va parir la frase mítica “Atletes, baixin de l’escenari; atletas, bajen del escenario!”, pronunciada per Constantino Romero davant la invasió de l'escenari per part de molts esportistes al ritme del "¡Vete!" de Los Amaya, que amb Peret i Los Manolos van fer bellugar els esportistes tan o més que durant la competició!

La rumba va ser la gran protagonista d'aquella cerimònia de clausura i entre les cançons més recordades van sonar el "Gitana Hechicera" de Peret i la versió d'"Amigos para siempre (Friends for life)" de Los Manolos, el grup de rumba, no el duet de periodistes esportius!

És escoltar "Amics per sempre" i tornar a Barcelona'92!


 


I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 16 de setembre del 2016

El vídeo de la setmana: Western Spaghetti by PES


Reconec que tinc una especial debilitat pels vídeos de Tasty, vídeo receptes de menys de dos minuts que t'obren la gana i les ganes de cuinar!

El d'avui és també el vídeo d'una recepta, però al contrari de les de Tasty aquesta no us recomano que la feu a casa! O sí, sempre que tingueu l'enginy, creativitat i l'habilitat de l'animador Adam Pesapane, conegut artísticament com a PES, autor de curts d'animació fantàstics com el picaresc "Sex Roof", l'entretingut "Game Over", el popular "Fresh Guacamole" o aquest suculent "Western Spaghetti !

I que el títol no us confongui: no és un espagueti western, ja us he dit abans que es tracta d'una recepta!



Bon divendres!

dijous, 15 de setembre del 2016

Quan la independència, més que impossible, és inevitable!


Us imagineu Mariano Rajoy desenterrant l'Estatut retallat i posant-lo en solfa?
Us l'imagineu defensant, i protegint, la immersió lingüística de Catalunya?
Us l'imagineu reconeixent Espanya com un estat plurinacional, incloent-hi, entre d'altres, la nació catalana?
Us l'imagineu parlant en català, no en la intimitat com l'Aznar, sinó en una declaració institucional?
Us l'imagineu pactant una nova fiscalitat, més justa, i pactant les (necessàries) inversions que Catalunya necessita, fins i tot per Espanya?
Us imagineu Mariano Rajoy, o qualsevol altre president espanyol (blau, vermell, taronja o lila) pactant de forma bilateral amb Catalunya l'exercici del dret a decidir?

No, no és aquesta l'Espanya ni la Catalunya imaginades per Mariano Rajoy, ans al contrari. Per Rajoy l'únic projecte que té per Catalunya és més Espanya, més de l'Espanya monolingüe, monolítica i uniforme, l'Espanya que "es una gran nación y los españoles muy españoles y mucho españoles"...

Les (legítimes) pugnes partidistes dels partits independentistes i catalanistes han entorpit el procés en més d'una ocasió, i no és descartable que també ho facin en el futur, fent que la independència sigui quasi impossible; el risc que el processisme i les lluites de poder dins l'independentisme la dinamitin no és infundat, sinó que és un risc real...

Però per sort dels independentistes hi ha l'Espanya de Rajoy, que aquests darrers anys ha estat sempre allà on els independentistes més l'han necessitat: oxigenant el procés i unint-lo quan aquest semblava esquerdar-se...

El procés no només viu i s'alimenta del que volen molts (i algun dia la majoria) catalans, també del que ofereix l'estat espanyol, el govern d'Espanya, per a Catalunya, i l'oferta avui per avui no és gratificant ni engrescadora, tampoc per molts no independentistes.

Amb aquesta Espanya que avui simbolitza i representa Rajoy i el seu govern, més que impossible la independència de Catalunya sembla inevitable, fins i tot pels qui no la volen! És la independència per incompareixença (política) de l'altre!

dimecres, 14 de setembre del 2016

Pere Llach, l'ànima de Motos Llach


Per mi, com per la majoria de clients, l'entrada natural de Motos Llach és la porta del taller, situada al carrer Petit de Sarrià de Ter, més que la de la botiga, al carrer Firal. Aquest podria ser un detall insignificant, però no ho és gens! Que l'entrada pel taller sigui la natural per a la majoria de clients de Motos Llach és conseqüència de dues decisions que en Pere Llach va prendre d'una manera natural: que l'entrada pel taller estigués oberta i, sobretot, que s'hi pugués passar!

Són molts els joves de Sarrià de Ter que han après a esbudellar ciclomotors, vespes i tot tipus de motos a can Llach, amb les eines d'en Pere! Aquest caràcter obert d'en Pere el va transmetre també al seu taller, encomanant l'afició per la mecànica als joves que volien donar més potència a les seves motos amb trucatges i sorollosos tubs d'escapament! Motos Llach era, és, quelcom més que un taller, era un punt de trobada!

Motos Llach és una botiga de poble, com poden ser-ho la fleca, la de queviures, la carnisseria o la perruqueria; però per ser una botiga de poble, per tenir aquesta honorable categoria (com les botigues de barri) no n'hi ha prou en ser en un poble, sinó que cal formant-ne part, allò de ser-hi, implicar-se! I a fe que en Pere i les seves motos ho han fet, com ho segueixen fent ara en Josep i la Lluïsa, els seus fills, qui comanden de fa uns anys Motos Llach.

Ahir el taller era tancat per defunció; se'ns farà estrany no veure-hi més en Pere entre ciclomotors, escúters i bicicletes, o menant la furgoneta al rescat d'algun motorista maldestre, com jo mateix! És cert que en Pere Llach era molt més que el mecànic i ciclista del poble, però Motos Llach és el seu llegat, quelcom més que només un taller de motos!

Descansa en Pau, Pere, que nosaltres ja vetllarem, amb en Josep i la Lluïsa, pel taller!

dimarts, 13 de setembre del 2016

Qui la té més grossa?

Ben bé podriem dir... "vaya tela, no?"
No recordo exactament què el va motivar, possiblement la participació de "la Roja" a la darrera Eurocopa de futbol, però em va agradar la reflexió que més d'un va fer sobre el futur del periodisme català vers la hipotètica participació internacional de les seleccions catalanes: serà el periodisme català tan descaradament parcial i patriòtic amb les seleccions catalanes com l'espanyol amb les espanyoles?

Jo personalment no tinc tan clar que la resposta sigui un no rotund! Possiblement el periodisme català serà tan parcial i patriòtic amb les seleccions catalanes com ho és el periodisme francès, anglès i congolès amb les seves seleccions, sí, com el periodisme espanyol amb "la Roja"!

En una Catalunya independent algú dubta que les seleccions esportives catalanes seran un símbol més del país, de l'estat català? No buscaran, com ara ho fan els espanyols (també els nacionalitzats) amb la "rojigualda", els esportistes catalans la senyera per celebrar les seves gestes esportives?

No hem acabat sucumbint, també els catalans, a la mida de les banderes? Quan al 2001 a Madrid es va hissar una enorme (i cara!) bandera espanyola molts ho van trobar una exageració (que, ho és!) però molts d'aquests avui xalen més que mai, i el diumenge de Diada s'hi feien "selfies", amb les estelades mida "XXL" que aquests dies hem vist a Salt, a Berga... La bandera és diferent, però l'exaltació és la mateixa! A mi tanta exaltació de la bandera m'embafa...

Qui la té més grossa? És que resulta que sí, que al capdavall la mida sí que importa...

dilluns, 12 de setembre del 2016

A punt?

Un dels punts de la Diada a Salt. Foto: Roger Casero

Hem tornat a passar una altra Diada amb un tros de país al carrer carregats d'arguments, un altre endreçats amb els seus arguments a casa i fins i tot un tercer grup de catalans gaudint d'un diumenge més amb els seus propis arguments, aliens a la politiqueria, cansats dels uns i dels altres... Res de nou sobre la pell de Catalunya, res que no coneguem; a vegades Catalunya sembla una barra de gelat de tres sabors...

Avui no estem ni més a prop ni més lluny de la independència que abans d'ahir, però sí que fa quatre, cinc o sis anys; bé, de la independència o, si voleu, del desig (anhel pels més hiperventilats) d'independència! Els qui més empenyen el procés vers la independència sostenen que aquesta serà qüestió de mesos, que ja estem a punt, que ja estem en fase de desconnexió, de compte enrere, en el "ninonino, ninoninoni" que cantaven els melenuts "Europe"!

Potser sí, tot i que els que tenien (tenen!) més pressa anys enrere, els que quan fa dos anys deien "ara és l'hora" interiorment pensaven que ja feien tard, han hagut d'alentir el pas tot esperant, no Godot, sinó la metamorfosi de CDC a PDC, o com s'acabi denominant!

S'ha de ser molt curt de mires per no afirmar que la independència és, avui per avui l'opció preferida dels catalans, no de la majoria expressada en vots, però sí d'una gran majoria, molt per sobre de les opcions federalistes (o federalitzants) i de les immobilistes; també és cert que l'independentisme no és (afortunadament) monolític, i més enllà de visions i trames d'infiltrats unionistes dins el moviment independentista per dinamitar-lo per dins, més nociu pot ser el presumpte "processisme" que s'atribueix a alguns sectors del PDC.

De fet arribarà un dia que el procés d'independència posarà a prova el PDC com abans ho ha fet amb el PSC, amb Unió, amb ICV i més recentment amb els "comuns". El post-9N en part va ser-ho i aleshores se'n va sortir, no amb la desitjada llista única independentista, però si amb Junts pel Sí, no amb el president Mas re investit, però sí amb el president Puigdemont!

Empentarà igual el PDC si no lidera el procés, si no té la presidència del govern? Perdoneu si el dubte ofèn encara a aquestes alçades, però aquesta sembla ser una de les qüestions clau de la confiança, més enllà de la qüestió del 28S.

Els oracles del procés versen que a partir del 28 de setembre, superada amb èxit la moció de confiança i amb l'empenta de la Diada, s'esdevindran una sèrie d'esdeveniments en cascada que ens portaran a la independència. Dir que passaran coses és una "boutade" "rajoyesca" (a l'alçada de “España es un gran país y tiene españoles”), la qüestió no és aquesta, sinó com reaccionarem tots plegats i, en especial, els partits partidaris de la independència: estaran tots a punt?

A punt per desobeir lleis, lleis espanyoles i, fins i tot si cal, lleis catalanes com el propi Estatut de Catalunya; sincerament, em costa veure la independència sense alguna desobediència ni que sigui per declarar-la o per treure al carrer, de nou, les urnes... Sí, podem utilitzar eufemismes (obeir el mandat democràtic del Parlament), però no veig cap govern espanyol pactant de bones la independència de Catalunya, modificant la Constitució per preveure la sortida de les nacions que ni tan sols s'atreveix a reconèixer!

A punt? En el fons aquesta és l'eterna pregunta que em sembla que la CUP li fa a Junts pel Sí, i en especial al PDC...

Els propers dies, setmanes, mesos passaran coses... estan, estem, esteu a punt?

dissabte, 10 de setembre del 2016

Minuts Musicals retrobats amb Freddie Mercury i Barcelona!


Aquests dies els mitjans de comunicació han recordat Freddie Mercury, fundador, compositor i vocalista de Queen, figura imprescindible de la història de la música en general i del rock en particular!

Aquesta setmana, concretament el passat 5 de setembre, Freddie Mercury hagués celebrat setanta anys, ja que aviat, el proper 24 de novembre, farà vint-i-cinc anys que va morir als 45 anys.

Recordant aquesta efemèride són moltes les cançons de Queen que podríem recordar, però amb els Jocs Olímpics de Rio 2016 tan recents, i amb el Jocs Paralímpics encara en joc, m'és impossible no recordar la cançó que li va dedicar a la Barcelona pre-olímpica a finals dels anys vuitanta del segle passat i que, amb Montserrat Caballé, va esdevenir l'himne dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992!

Malauradament Freddie Mercury va morir mesos abans de la celebració dels Jocs, però la seva contribució a fer-los més internacionals, i a fer més internacional la ciutat de Barcelona, va ser, és i serà eterna...





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 9 de setembre del 2016

El vídeo de la setmana: ells són els super-humans!


Quan sabem que hi ha una discapacitat la busquem, inevitablement ens esforcem a trobar-la: la manca d'una, o més extremitats, la ceguesa... Aquesta cerca no sempre és maliciosa, a vegades tan sols es fa per certificar el que ja sabem, i en molts casos és tan sols l'avantsala per valorar l'esperit de superació de la persona que té la discapacitat.

Aquesta setmana han començat els Jocs Paralímpics de Rio 2016 i només cal mirar-los una estona per deixar de veure persones amb discapacitat i veure, per sobre de qualsevol altra concepció, esportistes que competeixen entre ells per la glòria olímpica!

Mirem la discapacitat per admirar, per destacar i valorar la capacitat, les capacitats! Com expressa aquest vídeo de la cadena de televisió britànica Channel 4, ells són els super-humans!



Bon divendres!

dijous, 8 de setembre del 2016

Centrifugació


Si hagués de representar la política catalana des de la recuperació de la democràcia fins a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya ho faria amb la imatge de la campana de Gauss, representada sobre l'eix clàssic dreta - esquerra i amb els partits de centre dreta (CiU) i centre esquerra (PSC) més moderats situats al bell mig.

La sentència del TC sobre l'Estatut no només va canviar l'eix de la política catalana, fent prevaldre l'eix nacional (independentisme - unionisme), sobretot va generar, d'una forma gradual i cada vegada més accelerada, la centrifugació de les posicions sobre aquest nou eix, naturalment cap als extrems.

Aquesta força centrífuga ha afectat a tots els partits, afectant-los de manera diferent, i ha dibuixat un nou centre polític, el del dret a decidir decantat cap a la independència.

La centrifugació de la política catalana ha variat el mapa polític, doncs no tots els partits han sabut, ni pogut, resistir les envestides d'aquesta força. Unió Democràtica de Catalunya ha estat escombrada del Parlament de Catalunya i el PSC s'ha esquinçat.

Ambdós partits han volgut resistir quedant-se en una posició més central, que no equidistant, entre el que representen políticament l'independentisme i l'unionisme, fent bandera del federalisme, amb matisos entre ells, bandera que sota aquesta força centrífuga costa molt mantenir-la dreta i, encara més, fer-la onejar: Unió, també per altres circumstàncies, s'ha quedat en l'intent, mentre que el PSC, malgrat tot partit resistent i supervivent, encara hi insisteix tot i el foc amic del PSOE, qui vol diluir, quan no dinamitar, les propostes federalistes dels socialistes catalans.

Ambdós partits, PSC i Unió, veurem si també en certa manera CDC, vivien millor en la prevalença de l'eix dreta - esquerra i en el sòlid equilibri que sabien mantenir sobre aquest eix, ben posicionats a la part central.

La força centrífuga obliga a moure's, et mou per força, per la seva pròpia força, doncs defuig el centre i empeny cap als extrems; el problema de quedar-se al mig és que el mig és pràcticament un desert; per aquí circula i resisteix el PSC, refent-se de l'esquinçament provocat per la força centrífuga de la política catalana.

Aquesta mateixa força centrífuga és la que explica que hi hagi espai per l'acord entre formacions tant distants, en l'eix dreta - esquerra, com la CUP i el Partit Demòcrata Català ( la nova CDC), o com s'acabi anomenant finalment..

Diuen que amb una Catalunya independent tornarem a l'eix clàssic de dreta - esquerra, però la qüestió és, en cas d'assolir-la, quins partits hauran sobreviscut!

dimecres, 7 de setembre del 2016

Fer pressió


Un dels elements que més ha sorprès de la pressió exercida sobre el PSOE de Pedro Sánchez ha estat la línia editorial del diari El País, afegint-se a la pressió de tants altres mitjans, tertulians i opinadors previsibles. Els camins dels mitjans són, a vegades, tan inescrutables com els del Senyor... Darrerament passen coses estranyes al Grupo Prisa, tant a El País com a la Cadena SER...

De fet és així com s'exerceix la pressió, amb un desplegament d'argumentari per terra, mar i aire, és a dir, pels mitjans, les xarxes socials i les converses de bar, o de carrer. Del que es tracta és de donar un missatge clar (si hi ha terceres eleccions, la culpa és de Pedro Sánchez) i pocs arguments per defensar-lo (no té sentit d'estat i, com a molt, qualsevol alternativa dóna ales al separatisme català); aleshores només falta que mitjans, tertulians i opinadors amb ressò mediàtic et comprin el missatge, l'escampin arreu i el repeteixin, si cal, fins a la sacietat.

Llavors tan sols és qüestió de fer bullir l'olla, sense abaixar el foc i les xarxes socials, a vegades quasi un univers paral·lel, ajuden a mantenir el foc viu!

És així, si fa o no fa, com va exercir-se també la pressió sobre la CUP després del 27S, però amb mitjans, tertulians i opinadors diferents!

La cirereta del pastís, però, són els díscols del partit a qui es fa pressió i que amb la seva disconformitat l'augmenten. Ells són imprescindibles doncs reforcen el parer dels qui consideren que la posició que defensa el partit pressionat és tan errònia que fins i tot alguns dels seus hi estan en desacord. Són necessaris perquè ells, sobretot ells, justifiquen la pressió. Els díscols a vegades apareixen en grup sota el paraigües d'un manifest, o bé en solitari, traient el nas temptejant el terreny, a la recerca d'una empenta que l'acabi de fer decidir!

Als díscols els mitjans, tertulians i opinadors els injecten llevat i els amplifiquen la veu, que naturalment també en tenen, tot aplaudint-los la valentia i assenyalant-los com els bons, en contrast dels dolents de la pel·lícula, aquells a qui va dirigida la pressió!

Res de tot això és nou, doncs aquestes pressions formen part de la política, del joc de la política; mesos enrere la pressió era per la CUP en relació a la investidura del president Mas; ara és pel PSOE per la de Rajoy, però també s'ha exercit, aquests dies, sobre l'univers "comú" per la seva participació (o no) a la Diada organitzada per l'ANC i Òmnium Cultural.

La pressió sempre genera algun moviment, per més resistència que s'ofereixi; no són pocs els exemples que hem viscut a la política catalana, amb escissions, pactes aparentment antinaturals i quasi desaparicions de partits polítics! Si et pressionen senyal que, més que important, ets (ni que sigui eventualment) necessari!

A la política espanyola els efectes d'aquesta darrera pressió encara estan per veure però segur que d'efecte, d'una o altra manera, n'hi haurà!

dimarts, 6 de setembre del 2016

"Pressing PSOE"

Pedro Sánchez intervenint al Congrés de Diputats durant la fallida (primera) investidura de Rajoy.
Fa mesos ens vam passar setmanes amb el "pressing CUP", quan la investidura del president Mas no penjava d'un fil, sinó del vot, que inicialment quasi tothom donava per descomptat, que la formació anticapitalista li havia de donar per investir-lo, de nou, president

El "pressing CUP" va tornar, amb sordina, amb el no debat dels pressupostos 2016, després del pas al costat del president Mas i ja amb el president Puigdemont investit, però la CUP va resistir la pressió i va mantenir la seva esmena a la totalitat als pressupostos, fent reaccionar el president Puigdemont plantejant la qüestió de confiança, que s'aprovarà sense més angúnies, que prou n'hi ha hagut, el procés... Altra qüestió serà el pressupost!

Una pressió semblant, salvant les distàncies, a escala d'Espanya l'ha rebut aquestes darreres setmanes el PSOE en relació a la fallida primera investidura de Mariano Rajoy, davant l'amenaça d'eleccions el dia de Nadal! I com amb la CUP al seu dia al PSOE se'l confronta entre la raó d'estat (el compromís amb el procés cupaire) i la seva raó de ser: si la raó de ser de la CUP és transformar radicalment la societat, també la política, amb un model contraposat als qui els demanaven suport, el del PSOE és ser alternativa al PP, més que encarrilar-lo de nou al govern...

I si aleshores, també ara, la CUP tenia veus discordants, també les té, i tot fa preveure que les seguirà tenint, el PSOE entre els qui es mantenen ferms amb el NO a la facilitar la investidura de Mariano Rajoy i els qui prefereixen que el PSOE no bloquegi el bloqueig polític que viu la política espanyola, amb les manifestes dificultats d'investir un president.

És clar que més enllà dels interessos de país, o d'estat, també hi ha els partidistes: dinamitar tant com es pugui l'adversari polític, sobretot, com en el cas del PSOE, també aleshores amb la CUP (recordeu l'empat tècnic?), si en l'adversari hi ha divisions internes...

Em sorprèn la manera com aquesta pressió ha calat, no de moment de manera suficient dins el propi PSOE, sinó en general a l'opinió pública espanyola o, com a mínim, a la publicada! Mariano Rajoy no ha aconseguit l'anhelada investidura, però sí que molts espanyols responsabilitzin el candidat socialista del bloqueig polític espanyol i, per tant, el facin màxim responsable d'unes possibles terceres eleccions el dia de Nadal!

La pressió sobre la CUP va tenir un preu molt alt, però de moment no sembla que el PSOE hagi posat preu, ni vulgui posar-lo, a una eventual investidura d'un president popular... Veurem com segueix la pressió al PSOE després de les eleccions gallegues i basques i, sobretot, després del proper "desafiament" independentista, quan el president Puigdemont superi la qüestió de confiança...

El "pressing PSOE" es pren ara, tan sols, una curta treva!

dilluns, 5 de setembre del 2016

"Año Mariano"

Rajoy segrestant el Nadal, a la portada d'El Jueves!

A Mariano Rajoy se li ha resistit el doble primer intent d'investidura, i ja veurem si se la juga, de nou, en un segon intent, abans aquesta nova legislatura fini, també precipitadament!

Rajoy, que va xiular tot fent-se el despistat a la investidura de la darrera (breu i inèdita?) legislatura, ara s'hi va presentar, amb el suport sempre incòmode del comodí de Ciudadanos, amenaçant amb unes possibles terceres eleccions pel dia de Nadal, pressionant així al (darrerament) convuls PSOE de Pedro Sánchez per esgarrapar-li una inflamable abstenció.

Es pot tenir més barra? Es pot ser més cínic? La barra per fer l'orni abans, quan com ara va ser també el candidat del partit més votat. Cínic per jugar amb el calendari electoral amenaçant de segrestar el Nadal, com va il·lustrar la portada del setmanari El Jueves, en cas de no ser investit president!

Però així és Mariano Rajoy, el que ens despista amb les seves frases eloqüents (“Somos sentimientos y tenemos seres humanos”, “España es una gran nación y los españoles muy españoles y mucho españoles”, “Un vaso es un vaso y un plato es un plato”, “Es el alcalde el que quiere que sean los vecinos el alcalde”, “Me gustan los catalanes porque hacen cosas”, “Una cosa es ser solidario, y otra es serlo a cambio de nada”, “España es un gran país y tiene españoles”... ) mentre ens engalta les seves polítiques conservadores i fa com si la corrupció del i al seu partit no anés amb ell!

Ara que aviat tal dia farà un any que és president en funcions podríem designar aquest any 2016 com l'autèntic "Año Mariano", en homenatge a la llarga funció del president en funcions, un pape que interpreta a la perfecció, fet a la seva mida! En aquesta mena d'estat d'aparent letargia ell sembla trobar-s'hi molt, massa còmode, sense haver de donar, uf quina mandra!, explicacions al Congrés, però sense deixar minar judicialment la política catalana, conscient dels rèdits electorals que en treu arreu d'Espanya.

Ara Mariano Rajoy esperarà pacientment els resultats de les eleccions gallegues i basques amb l'esperança que generin algun moviment que d'una o altra manera el beneficiïn, bé resolent una complicada investidura, bé prorrogant la seva funció de president en funcions, fins a unes possibles i qui sap si inevitables terceres eleccions!

La seva millor jugada d'aquesta investidura fallada és fer-nos creure que, en cas de produir-se les terceres eleccions, la culpa no serà seva sinó de Pedro Sánchez! Ell, sense sortir-se del seu guió, segueix oferint-nos la seva millor cara de president despistat, com si res del que passa anés amb ell... Geni i figura?

divendres, 2 de setembre del 2016

El vídeo de la setmana: benvinguts a Ullastret, al 250 aC!


Joc de Trons ha reconstruït digitalment, sobre Girona, una ciutat i indrets de ficció, apropant el mar a les escales de la Catedral i altres fantasies que, vist el resultat, poc tenen a veure amb la Girona real, ni l'actual ni la històrica! Tampoc n'era, aquesta, la intenció!

La Girona del Joc de Trons, però, ja és una ruta turística més, un motiu de destí, una experiència que ha esdevingut visita guiada a la Girona real d'avui!

Una història més real ha estat la reconstrucció virtual en tres dimensions del jaciment ibèric d'Ullastret (Baix Empordà), un treball fet gràcies a la recerca arqueològica que ens permet, més enllà de la visita al jaciment, caminant entre les pedres, les restes d'aquesta important ciutat ibèrica, caminar-hi virtualment pels seus carrers tal i com eren en el moment de màxima esplendor d'Ullastret, al 250 aC!

Que la realitat, en aquest cas la virtual d'Ullastret, superi la ficció!



Bon divendres!