divendres, 30 de setembre del 2022

"No val la pena ser orgullós...” L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


Amb l'orgull també passa allò de la fina línia en separa l'excés del defecte, el perjudicial excés d’estima de si mateix que defineix en la primera accepció el diccionari, i el necessari sentiment legítim de la pròpia dignitat que defineix la segona

Com amb tantes altres coses, amb l'orgull a vegades també costa trobar la mesura exacta, la dosi precisa que ens permet resistir quan ens el fereixen, i la que ens evita que siguem nosaltres qui fereixi el d'altri... 

Menys voltes hi donava Joan Fuster, que amb aquest aforisme ens convidava a no ser orgullós:

"No val la pena ser orgullós: cansa molt, això."

I tant que cansa!, i si no preguntem-li al president Aragonès, que amb l'orgull ferit per l'anunci (amenaça?) de la qüestió de confiança del seu soci de govern al debat de política general ha ferit precisament el del seu soci cessant-li el vicepresident...

"Perdo la por però em tremola el pols, qüestió d'orgull", que cantava Adrià Puntí a "Ull per ull"...

dijous, 29 de setembre del 2022

La violència (sí) té gènere

"Palencia fue ayer testigo de una tragedia familiar que ha dejado dos huérfanos de 2 y 7 años. 

Pronto, todas las víctimas de violencia serán tratadas por igual y no se alimentarán políticas identitarias discriminatorias por razón de sexo

La violencia no tiene género."

Aquesta piulada la va fer el vicepresident del govern de Castella i Lleó, Juan García-Gallardo, i per bé que el text és curt mereix que se'n faci, com feia quan anava a l'institut, un comentari de text

D'entrada hi trobem dues paraules, tragèdia familiar, que són les que utilitza l'extrema dreta per sortejar els termes "violència de gènere" o "violència masclista". Que un home mati a la seva parella no és violència masclista, és una tragèdia familiar

Tenint clar que la violència, també la masclista i de gènere, és sempre una tragèdia referir-s'hi així quan un home mata una dona és despullat-la de tota la càrrega masclista i patriarcal que té. 

La segona accepció del diccionari defineix la tragèdia com un "esdeveniment funest, desgràcia, situació de misèria, etc." Llegint la primera frase de la piulada del vicepresident de Castella i Lleó qualsevol podria pensar els pares d'aquests dos orfes de 2 i 7 anys s'han mort per accident, quan la realitat és que la seva mare ha estat assassinada a mans del seu pare, que la va estrangular abans de llençar-se a la via del tren. 

Aquesta és la manera com l'extrema dreta vol fer invisible la violència de gènere. I per si amb la forma més sibil·lina no queda prou clar en la segona frase hi ha tota una declaració de principis amb això de no alimentar polítiques identitàries discriminatòries per raó de sexe. És devastador veure com amb poques paraules volen dinamitar tants anys de lluita contra la violència masclista... 

La sentència la deixa pel final: "la violencia no tiene género." I el drama és el missatge de fons que transmet aquesta sentència: si la violència no té gènere, la de gènere no existeix!

Estem avisats... 

dimecres, 28 de setembre del 2022

Menys fums


El sector de la restauració torna a treure foc pels queixals, ara per la proposta de prohibir fumar, entre d'altres llocs, a les terrasses, refugi de fumadors des que es va prohibir fumar dins de bars i restaurants.

Recordo quan es podia fumar arreu; el primer record que conservo de la molèstia del fum és d'una Quina de La Jonquera; no sé quants anys deuria tenir, segur que menys de deu, i aquell ambient tant carregat de tabac se'm deuria quedar registrat al cervell perquè sempre que se me n'impregnava la roba recordava aquella Quina espessa de fum... De fet el record més nítid que tinc d'aquella Quina és la pudor de tabac; la resta no és més que nebulosa...

Van haver de passar molts anys per prendre una mesura restrictiva, separar físicament els espais per a fumadors i no fumadors, i sort que aquesta idea no va durar gaire i es va prohibir, senzillament, fumar dins els locals, tot i que entenc que el sector de la restauració va haver de fer inversions per a fer les separacions. Natural que aleshores s'enfadessin...

Aquests darrers anys les inversions s'han anat fent a les terrasses, sobretot climatitzant-les a l'hivern amb aquestes estufes de gas que, sincerament, no sé si són el millor senyal de compromís amb l'estalvi d'energia i la sostenibilitat, per això d'escalfar artificialment l'aire lliure... A mi encara em fan mal d'ulls, tot i que entenc que són la salvació per a moltes persones fumadores i, fins ara, per al sector.

Ara ni aquí, ara es planteja que no es pugui fumar ni a les terrasses! Entenc que el sector, que prou magres les ha passat amb el confinament i la pandèmia, es queixi i s'indigni, però en aquestes decisions ha de prevaldre la salut i per salut convindria reduir encara més el nombre de persones fumadores, i ja sabem que a cada restricció, i pujada de preu, aquest nombre afortunadament ha anat minvant.

Ignoro si els beneficis fiscals de la venda de tabac compensen tota la despesa sanitària que destinem per prevenir-ne i eradicar-ne el consum, i per a tractar les malalties que provoca fumar, però em sembla evident que és un hàbit (de fet una addicció) que hauria de tendir a desaparèixer.

Ara que estem en plena transició energètica per generar menys fums (a la indústria, a l'automoció...) també hem de seguir fent tot allò necessari per reduir el del tabac, que ja sabem que menys fums vol dir més salut; més salut per a les persones que fumen, i per a les que no...

dimarts, 27 de setembre del 2022

La dreta sinistra


A Itàlia el pèndol s'ha escorat massa, pel meu gust, és evident que no pel seu, cap a la dreta, cap a l'extrema dreta!

Preocupa l'auge general dels partits populistes d'extrema dreta, que paradoxalment troben en la democràcia les escletxes per a créixer socialment i electoral i que, quan toquen poder, posen en risc drets i polítiques socials que semblaven consolidades i que es poden evaporar: dret a l'avortament, drets de les minories, prestacions socials, diversitat cultural, polítiques d'igualtat, fiscalitat més justa...

Donald Trump ja va deixar preocupants mostres del que passa quan l'extrema dreta governa, amb un lamentable epíleg per la seva (no reconeguda) derrota i a Europa també en tenim mostres, fins i tot a Espanya amb la teòrica dreta moderada del Partit Popular.

L'extrema dreta també es va escampant deixant un desagradable rastre de naftalina amb tanta evocació històrica de règims feixistes pretèrits; sense anar més lluny aviat farà cent anys de la "Marxa sobre Roma" que va alçar Benito Mussolini al poder.

Entre l'auge de l'extrema dreta i les ànsies expansionistes de la Rússia de Putin sí que sembla que, salvant les distàncies, tornem cent anys enrere; i el més trist és que fins i tot la Unió Europea, que semblava que havia de servir d'antídot, sembla no tenir ja no la solució, ni tan sols resposta.

Aquesta dreta, sempre afavorida quan creix l'abstenció, és realment sinistra, en part per incompareixença de l'esquerra (sempre més castigada a nivell electoral i de fa massa temps que immersa en una crisi existencial), també perquè ha trobat en alguns mitjans de comunicació, i en les xarxes socials, terreny abonat per créixer i reproduir-se.

Però el que és realment sinistre és que, mal em pesi (i em pesa molt) aquesta victòria de l'extrema dreta italiana (sumada al bon resultat de la francesa) fan que en el meu imaginari no es descarti que a Espanya aquest fenomen encara prengui més volada i el Partit Popular i Vox, o aquest Partit Popular cada vegada menys moderat, es facin amb les regnes del poder.

Ei, i no siguem tan innocents per creure'ns que això de la sinistra extrema dreta només és cosa d'espanyols nostàlgics amb "gallines" que no fan bon caldo, que també hi ha extrema dreta catalana i, fins i tot, independentista!

dilluns, 26 de setembre del 2022

El Boira s'esvaeix


El Museu del Vi ara és La Brutal, Ràdio Girbau una botiga de roba infantil, can Sans una botiga de no sé què ni com es diu, com la Pastisseria Faure, i la històrica Llibreria Geli s'està transformant en més can Quera... Què se'n farà del Boira? 

Com les persones, els negocis també estan de pas, també neixen i algun dia moren o, com ara el Restaurant Boira, buc insígnia del grup ídem, es traspassen.

És llei de vida i, en el cas dels negocis, de les botigues i de l'activitat econòmica, llei del mercat, a vegades una llei més salvatge. I som nosaltres, d'alguna manera, qui també fa aquestes lleis i dicta sentència amb els nostres hàbits de consum, també canviants. Ahir parlàvem d'un cinema, avui d'un restaurant.

La Girona desapareguda segueix ampliant implacablement el seu catàleg a mesura que es van acumulant les víctimes i d'aquí uns anys, dècades, amb prou feines recordarem el Boira, que com la boira, també s'esvairà... 

Jo encara recordo, tot i que vagament, el mercat del bestiar que hi havia a l'actual rotonda de Pedret, a la zona de La Copa, però mai havia vist el que al seu dia hi havia al carrer General Mendoza; tampoc he trepitjat mai la bonica Rambla Pi i Margall, escapçada per la plataforma de la Plaça Catalunya ni, parlant d'activitat econòmica, les Peixateries Velles que donen nom al pont també anomenat de ferro, Eiffel o, antigament, Palanques Vermelles. També hi ha ponts que ja no hi són o, més aviat, que han canviat de riu, riera o rierol...

Com ha deixat escrit, i ben explicat, el geògraf Narcís Sastre i Fulcarà, Girona també és una ciutat en moviment, per més que hi hagi moviments que ens causin cert dolor.

Què se'n farà del Boira? Quan escampi la boira ho sabrem...

dissabte, 24 de setembre del 2022

Minuts Musicals localitzats a Rússia


"A Rússia hi viu sa gent amb zero graus, se congelen i s'aguanten", cantaven Antònia Font... O hem de dir canten?, ara que han tornat als escenaris...

A Rússia aquests dies hi passen moltes coses i, amb zero graus o no, molts ja no s'aguanten, sinó que més aviat fugen per evitar ser cridats a files a engreixar les tropes per lluitar contra Ucraïna, que sembla que guanya terreny...

Ignoro quants dels que fugen fins ara aplaudien la guerra, però és clar, una cosa és que et facin la guerra, l'altra és fer-la en primera persona, anar al front! Entenc la fugida, jo tampoc voldria anar al front, que no tothom ho faríem, no ho donaríem tot per la pàtria, fos quina fos la pàtria...

I és que això d'anar a la guerra és com jugar a la ruleta russa... I ja sabem que quan en una novel·la, obra de teatre o pel·lícula entra en escena una arma, tard o d'hora s'acaba disparant...



divendres, 23 de setembre del 2022

"No us feu il·lusions...” L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


El poder corromp. Aquesta contundent afirmació la va escriure John Emerich Edward Dalberg-Acton, Lord Acton, a finals del segle XIX. La frase literal va ser: "Tot poder tendeix a corrompre i el poder absolut corromp absolutament."

La propera cita electoral serà, si el govern de la Generalitat no se'n va en orris abans d'hora, a finals de maig de l'any vinent amb les eleccions municipals.

La maquinària electoral dels partits ja s'ha activat i fins i tot hi ha mitjans de comunicació que ja han començat a fer peces informatives, en aquest cas entrevistes, en clau municipal. Les eleccions, també les municipals, són una cursa de fons...

Passi el que passi a la ciutat on visc ja fa temps que sabem que, com a mínim, hi haurà canvi a l'alcaldia, i aquesta perspectiva sempre obre més interrogants i incògnites. Veurem si el canvi és només d'alcaldia o també de govern, del partit, o partits, de govern...

Encara les veiem lluny, vuit mesos lluny, però els qui treballem des del món associatiu, quan s'apropen les eleccions municipals també engeguem motors per afinar, i afilar, demandes, necessitats i argumentaris.

És clar que convé fer aquest exercici, sempre, amb una mínima dosi d'escepticisme, realitat si voleu, tenint present aquest aforisme de Joan Fuster:
"No us feu il·lusions: el poder canvia de mans, però rarament vacil·la."
Qui avisa no és traïdor., tot i que el rarament sempre és un bri d'esperança... 

dijous, 22 de setembre del 2022

De moment em quedo a Catalunya


Comptat i debatut, us informo que finalment em quedo a Catalunya. Reconec que ho he comptat ràpid i que ni tan sols ho he debatut, que els cants de sirena del govern d'Andalusia no ressonen, ni per error, a les meves orelles.

El patrimoni que tinc, poc en nombre i en valor, però patrimoni al cap i a la fi, no tributa ni tan sols a Catalunya, fet que celebro per un costat, i lamento per l'altre, per allò que ja m'agradaria a mi tenir aquests problemes, aquests mals de cap.

El govern andalús, governat ara amb majoria pel Partit Popular, ha seguit les passes del de la Comunitat de Madrid i ha suprimit l'impost de patrimoni, alhora que ha fet una crida als contribuents catalans amb les rendes més altes a traslladar-hi la seva residència, si més no la fiscal.

Així és com governa la dreta espanyola, reduint impostos als que més tenen i atiant el foc a les tensions territorials, amb Catalunya sempre en el punt de mira. Bé, això de reduir els impostos als rics també és cosa de la dreta catalana...

Amb la fiscalitat cada terra fa sa guerra i de moment els intents d'establir una certa harmonització establint uns tipus mínims han quedat en intents, tant a Espanya com a la Unió Europea. Curiós que els que demanen tanta unitat espanyola (i uniformitat lingüística) siguin els mateixos de pixar-s'hi a sobre en temes de fiscalitat.

La proposta d'atraure fortunes catalanes, més enllà del titular i l'exabrupte inicial, pot tenir cert recorregut, que ja sabem que el diner és poc amic de banderes i de patriotisme, i sempre cerca llocs on créixer més.

Així que res, que el meu modest patrimoni i jo ens quedem , i amb molt de gust, a Catalunya...

dimecres, 21 de setembre del 2022

La família de Lorenzo Brown


La selecció espanyola de bàsquet, autoanomenada de fa uns anys "La Família" (com qui diu "La Roja" a la masculina de futbol o "Las Guerreras" a la femenina d'handbol...), s'ha proclamat sorprenentment i contra tot pronòstic campiona de l'Eurobasket i s'ha coronat d'or a nivell continental per quarta vegada en la seva història, guanyant també quatre de les sis darreres edicions.

Aquest ha estat un títol inesperat ja que Espanya no tenia, ni sobre paper ni sobre la pista, les millors estrelles, ni l'equip més alt, ni l'equip més fort però ha mostrat que possiblement tenia, ha tingut, simplement el millor equip, i possiblement el millor seleccionador.

La victòria té molt mèrit i l'equip espanyol, sens dubte, se l'ha guanyat i merescut sobre la pista mostrant una gran capacitat de resistència i de patiment en els moments crítics, i una fortalesa mental per remuntar, o no enfonsar-se, quan calia. Una victòria suada a la pista, també treballada als despatxos.

Ningú dubta que un dels artífexs del bon torneig de la selecció espanyola ha estat el jugador nord-americà nacionalitzat espanyol Lorenzo Brown; la seva direcció del joc i el seu talent han estat determinants en el bon paper de la selecció espanyola i la seva participació, com la de la resta de nacionalitzats d'altres seleccions, tampoc ha escapat de la polèmica i del debat esportiu i ètic d'aquesta realitat que la FIBA permet, i que ara la Federació Espanyola de Bàsquet ha abraçat.

Fins abans de ser nacionalitzat Lorenzo Brown no tenia cap vincle, ni personal ni esportiu, amb Espanya ni amb el bàsquet espanyol, i de la mateixa manera que va aterrar a la selecció espanyola podria haver aterrat en qualsevol altra. El reglament de la FIBA permet a les seleccions nacionalitzar un jugador; altra cosa és que aquesta nacionalització sigui ètica o moralment acceptable.

Elevats a la categoria de mercenaris esportius el greuge d'aquests nacionalitzats no es produeix només per les persones que han d'esperar tràmits i anys, i misèries, per adquirir la nacionalitat espanyola, també es produeix pels jugadors de bàsquet que, arrelats personalment o esportivament, veuen encara més difuminades les seves possibilitats de jugar amb la selecció nacional i participar en competicions internacionals.

No s'altera la competició perquè el propi reglament ho permet; sí s'altera l'esperit de la competició, ja que parlem de seleccions nacionals, i no clubs esportius.

La selecció espanyola de bàsquet és la justa campiona de l'Eurobasket, fins aquí res a objectar; el que em sap greu és evidenciar, una vegada més, les (cada vegada més) grans desigualtats que hi ha, també a casa nostra, entre ciutadans de primera, adinerats, i la resta; ei, i no és culpa, ni responsabilitat de Lorenzo Brown ni, per descomptat, de la seva nova família! És el sistema, quasi sempre decantat cap al diner i el poder...

dimarts, 20 de setembre del 2022

Suspens en mobilitat


Aquests dies a Girona també estem en plena Setmana Europea de la Mobilitat, una bona iniciativa que, entre d'altres, té per objectiu "impulsar l’ús dels mitjans de transport sostenibles i, en particular, el transport públic, la bicicleta, la mobilitat a peu i els vehicles elèctrics."

Aquesta setmana es fan activitats i possiblement també es faran proclames, totes sens dubte ben intencionades, en favor de la mobilitat sostenible i de l'ús del transport públic. Doncs bé, cada vegada que algú del govern municipal de Girona esmenti, aquesta setmana, el transport públic jo no podré evitar pensar en la desatenció que desenes i desenes d'alumnes reben, dia sí, dia també, per desplaçar-se del centre de Girona fins a l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà, situat al barri del Pont Major, i per tornar de l'institut cap al centre de Girona.

La situació és especialment preocupant en l'horari de sortida, al migdia, de l'alumnat de Cicles Formatius, que plega a les 14:15h, i de l'alumnat d'ESO i Batxillerat, que plega a les 14:25h, i el bus que passa al voltant de les 14:30h no té prou capacitat per absorbir tot l'alumnat.

La direcció de l'institut ha fet un prec a l'Ajuntament de Girona demanant el reforç d'aquesta línia, i des de l'AMPA fa anys que demanem que es reforci en hores punta, al matí i al migdia. Hi ha alumnes que fins i tot caminen fins a la parada anterior a la que hi ha davant de l'institut per "assegurar-se", ja no seient, simplement lloc!

Ho sap l'Ajuntament de Girona que a l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà hi ha al voltant de 1.200 alumnes? Sí, ho sap... I conscient d'aquest volum, i de la necessitat de gran part de l'alumnat de desplaçar-s'hi des del centre de Girona, no podia haver previst, de forma ordinària i recurrent, aquest reforç de la línia del bus urbà?

Naturalment l'Ajuntament de Girona pot rentar-se'n les mans adduint que la Línia 6 no és titularitat de TMG, sinó de l'ATM i que, via concessió, la gestiona Teisa; però per responsabilitat l'Ajuntament no se'n pot desentendre i confiem, la direcció i l'AMPA, que aquest reforç de la Línia 6 permeti millorar la mobilitat de l'alumnat del Xifra.

I que no ho faci una setmana, sinó tot el curs. I del funcionament i la titularitat de la Línia 6 en tot cas, ja en parlarem un altre dia, que aquest només és un dels problemes que, en clau de mobilitat, tenim en relació a l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà...

dilluns, 19 de setembre del 2022

Per un plat de llenties


L'independentisme ja ha arribat a aquell punt que, en comptes del millor desperta el pitjor d'ell mateix: el rancor, el menyspreu i fins i tot l'odi entre els independentistes.

Hem arribat a aquell punt que qualsevol detall, qualsevol nimietat és motiu suficient per desencadenar piulades i piulades de retrets creuats: que si tu apuntales els socialistes a Espanya, que si tu la la Diputació de Barcelona, que si Junqueras s'ha menjat els corrents crítics d'ERC, que si Borràs barreja les seves presumptes irregularitats (corrupció diuen, que ella assegura no haver comès...) amb la repressió...

Els danys, però, no es produeixen només entre Junts i ERC, també hi ha danys col·laterals. Aquests dies, per exemple, Vilaweb, amb la crítica (massiva i a ultrança) o la defensa (massiva i a ultrança) pel fet que les filles d'en Partal treballen al diari digital... Qualsevol excusa és bona, per Junts i ERC, per escopir-se recíprocament, i sobretot ho fan amb els respectius estols de piuladors que converteixen Twitter en un femer de retrets.

És innegable que el procés ha generat desgast i, sobretot, dolor; exili i presó no són paraules menors. El que va passar la tardor de fa cinc anys, especialment la Declaració d'Independència de Catalunya aprovada i immediatament suspesa, va generar molta tensió entre els socis de govern i probablement aquella és una tensió (gens sexual) encara no resolta.

No són poques les veus que reclamen que les persones que van liderar el procés, i que encara lideren els seus partits, haurien de fer un pas al costat i, aprofitant aquest moment de manifesta manca d'unitat estratègica, renovar lideratges per, potser, refer ponts, recuperar confiances.

És clar que, fins i tot amb la jugada (mestra?) de Junts pel , jo sempre he vist dos partits pugnant, a vegades amb guants de seda, d'altres amb acarnissament, per l'hegemonia de l'independentisme i el lideratge del govern. Avui la imatge que donen és que es barallen, amb l'excusa de la independència, per un plat de llenties; llenties d'altra banda prou ben pagades...

dissabte, 17 de setembre del 2022

Minuts Musicals localitzats a Alabama


L'any 1970 Neil Young va publicar, en el disc "After the Gold Rush", la cançó "Southern Man", en la que feia una crítica oberta i descarnada de l'esclavatge dels estats del sud, una qüestió sempre controvertida. Dos anys més tard, en el disc "Harvest", hi insistia amb "Alabama".

Aquestes dues cançons van fer pujar la mosca al nas al mític  grup de rock sureny "Lynyrd Skynyrd", que com a resposta van publicar, el 1974, "Sweet Home Alabama", esdevingut referent i himne per a l'estat d'Alabama.

Si aquestes dues cançons del canadenc Neil Young van motivar la publicació de "Sweet Home Alabama", amb explícites referències al Neil Young dues més en van "facilitar" la creació; diuen que la línia vocal es va inspirar en la cançó "You're Looking Fine" dels longeus The Kinks, i que el "riff" de guitarra es va inspirar, quan no plagiar,  amb la cançó "Let My Song Through" del grup Them, del talentós Van Morrison.

Abans de tota aquesta batalla política i musical un altre genial Morrison, Jim Morrison, va publicar amb The Doors, l'any 1967, la cançó "Alabama Song (Whisky Bar)" , una adaptació de la cançó "Alabama Song" escrita dècades enrere per  Bertolt Brecht i musicada per  Kurt Weill, i utilitzada, entre d'altres, en l'òpera "Ascens i caiguda de la ciutat de Mahagonny".

En fi, Alabama dóna per molt, també musicalment!












divendres, 16 de setembre del 2022

"No tingueu més conviccions...” L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


"Totes les masses piquen", li sentia dir a la meva àvia materna, quan es referia que els excessos sempre acaben essent dolents, ens acaben passant factura.

Ignoro si la meva àvia, quan deia aquesta expressió, deia "masses" (de massa) o "maces" (de maça), que aquesta expressió juga amb l'homofonia que hi ha entre les dues paraules; sigui com sigui és evident que totes les maces piquen, i totes les masses també!

L'expressió convida a la frugalitat, un concepte eclipsat els darrers anys per l'abundància que, vés quin remei, hem de tornar a recuperar i posar en valor, allò de no tenir més del que és necessari.

Aquesta crida a la moderació també va fer-la, a la seva manera, Joan Fuster amb aquest aforisme:
"No tingueu més conviccions que les decididament imprescindibles."
Potser sí que darrerament tenim un excés de conviccions, que en fem un ús i abús estèril. Potser el problema és que ja no sabem quines conviccions són les imprescindibles...

dijous, 15 de setembre del 2022

El retorn del Barça


Tenim una bona notícia i una de dolenta. La bona és que el Barça torna a competir contra grans equips; la dolenta és que el Barça encara no els guanya!

L'arribada de Xavi com a entrenador, tal dia farà un any, va suposar un revulsiu per l'equip i l'afició, tot i que els resultats tampoc van acompanyar del tot i la temporada passada es va tancar en blanc. L'estiu ha permès, palanca a palanca, refer i renovar la plantilla per pujar-ne el nivell esportiu i competitiu i els resultats, també les sensacions, són molt més positives en aquest inici de temporada.

El partit contra el Bayern de Munic de la Lliga de Campions era la primera prova de foc seriosa, una prova de nivell contra un dels millors equips d'Europa, alhora que bèstia negra del Barça. El Barça podia haver guanyat el partit tan sols tenint una mica més d'encert a la primera part, penal no xiulat (ni revisat per VAR!) a banda; però el risc de perdonar és justament el que va passar, que amb una fulgurant sortida dels alemanys a la segona part, en qüestió de minuts van fer dos gols i quasi sentenciar el partit, que aquest Barça ha millorat molt però encara té ferides recents...

El grup del Barça a la Champions League és dels exigents i el proper doble enfrontament amb l'Inter de Milà marcarà el seu camí en aquesta fase de grups; si guanya els dos partits podrà respirar i acaronar la classificació; en cas contrari caldrà serrar de nou les dents.

El Barça torna a competir i aquesta és una magnífica notícia; només així podrà tornar a guanyar grans partits, partits en camps complicats i tornar a aixecar títols. El retorn del Barça s'ha forjat als despatxos, certament, i sobretot s'està cimentant amb una gestió del vestidor i la plantilla atrevida i valenta de Xavi, que anys enrere era el metrònom de l'equip al camp, i ara ho és a la banqueta.

Tenim una bona notícia i una de dolenta. La bona és que el Barça torna a competir contra grans equips; la dolenta és que el Barça encara no els guanya! En aquestes situacions podem veure el got mig ple o mig buit; venint d'on venim, és evident que el got s'està omplint...

dimecres, 14 de setembre del 2022

El dia que es mori el rei emèrit


Fa més de 81 anys que no es mor un rei espanyol
. El darrer va ser Alfons XIII, que va morir l'any 1941 exiliat a Roma, despullat de la seva condició reial després de donar suport a l'alçament militar i que, acabada la Guerra Civil el general Franco li digués que d'això de Cap d'Estat ja s'hi posava ell... 

Per trobar un rei mort regnant hem de recular encara més, quasi 137 anys amb la mort prematura del rei Alfons XII als 27 anys, a finals de novembre de 1885, mig any abans del naixement del seu tercer fill, primer baró, que el va succeir després de la regència de la reina Maria Cristina.

Alfons XII ha estat fins ara el darrer rei que s'ha mort regnant i a Espanya i, com el d'ara de la reina Elisabet II, el seu també va ser un enterrament amb tots els honors: carruatge i marxes fúnebres, escorta reial, comitiva civil, capella ardent, aclamació popular, canonades a mode de salves, una gran gentada pels carrers i multitud de balcons i finestres amb crespons negres i banderes.

No sé si el rei emèrit Joan Carles I tindrà l'ocasió de pensar, quan assisteixi al funeral de la reina Elisabet II, com serà el seu enterrament quan la terra inevitablement el cridi. Veient el declivi del seu regnat i la polseguera de corrupció que va deixant enrere, no sé si ja no el poble sinó fins i tot la pròpia casa reial plantejaran un comiat amb tants honors, devoció i parafernàlia

El dia que es mori el rei emèrit tal vegada els honors li facin més als Emirats Àrabs, la seva segona pàtria sinó, ja a aquestes alçades, la primera.

dimarts, 13 de setembre del 2022

Crides cridaneres


Abans d'ahir, al llarg de la Diada, es van fer moltes crides i algunes d'elles es van fer cridant. Van alçar especialment la veu la presidenta de l'ANC, Dolors Feliu, i el president d'ERC, Oriol Junqueras. Ella, sobretot, per a reclamar "independència o eleccions"; ell, sobretot, per a reclamar el llarg llegat del seu partit.

És innegable que ERC és un dels partits amb més història del nostre país, tot i que em temo que ara els independentistes no valoren d'ERC d'on venen, quina és la seva trajectòria, sinó on volen anar, on ens volen portar ara que tenen altes responsabilitats de govern, ara que governen amb la presidència. D'aquí plora la criatura, l'independentisme, i d'això es lamentava, entre d'altres coses, la presidenta de l'ANC.

Per ERC la Diada d'enguany no ha estat de bon pair entre l'escridassada al Fossar de les Moreres la vigília, amb la portaveu d'ERC, Marta Vilalta, perdent la formalitat institucional (per dir-ho d'alguna manera), i amb la sonora absència a la manifestació de l'ANC, essent objecte principal de la queixa al govern amb el crit "Govern dimissió!"; Junts semblava no donar-se per al·ludit... Abandonaran el Govern? 

Hi ha qui diu que ERC ha comès un greu error, però caldrà esperar a les eleccions municipals per a confirmar-ho, per veure si aquest error que ara tanta gent veu tan clar els passa factura, o no.

També caldrà esperar un temps, un temps de nou incert, per veure si aquesta Diada representa un punt d'inflexió en l'independentisme; d'entrada per calibrar fins a quin punt l'exigent petició de l'ANC (independència o eleccions) genera algun moviment i per veure si l'amenaça (llista cívica) acaba prenent cos i forma.

Abans d'ahir es van fer moltes crides i algunes d'elles es van fer cridant; les manifestacions animen a fer sonores arengues, és evident, tot i que ja sabem que no per cridar més fort es tenen més raons... Precisament Oriol Junqueras semblava perdre-les a mesura que en el seu aïrat (i irat) discurs anava alçant la veu.

dilluns, 12 de setembre del 2022

És un botifler, el president Aragonès?


Personalment jo no titllaria el president Aragonès de botifler, tampoc per la seva no assistència a la manifestació de la Diada organitzada per l'ANC.

El president Aragonès pot ser moltes coses però jo no el titllaria, ni insultaria, com a botifler. Bé, potser sí  en la seva primera accepció, "que té les galtes molt grosses", definició que no sé si admet també la definició metafòrica, allò de ser un galtes!

Titllats al seu dia amb aquest malnom, botifler era, també segons el diccionari, el "nom donat als habitants de certes poblacions pels pobles veïns pel fet d’haver estat partidaris de Felip V de Castella durant la guerra de Successió". Cenyit-nos amb aquesta definició el president Aragonès no podria ser titllat de botifler, que per menut que sigui és independentista de cap a peus!

Com a molt se'l podria titllar de traïdor, com també fa molta gent des que és al càrrec i, sobretot, des que s'ha erigit des de la seva talaia presidencial com un dels més ferms defensors de la taula de diàleg amb el govern espanyol; traïdor per, tal i com versa la definició de traïció, la "violació de la fidelitat que hom deu a algú o a alguna cosa". A qui ha traït Aragonès? Segurament, en gran part, als independentistes que no el van votar...

Seria botifler, als ulls dels independentistes, si de bones a primeres s'hagués manifestat en favor de la unitat d'Espanya i no en defensa de la independència, però ell és, insisteixo, inequívocament independentista per més que avui per avui moltes persones no s'ho creguin...

Si no és botifler, doncs, és un traïdor?
Pot ser-ho en la mesura que hom pot sentir-se traït, però en aquesta tessitura, la dels sentiments, entrem en una espiral de difícil sortida i entesa, en el que la subjectivitat marca el pas i ho condiciona tot, sobretot si la subjectivitat es barreja amb la visceralitat...

El diccionari, però, a vegades ens sorprèn i en una tercera definició de botifler diu que és, per extensió, el "català que col·labora amb els enemics del seu país". Arribat a aquest punt, ho reconec, ja estic totalment desarmat...

És clar que posats a titllar de botiflers i traïdors, no traeix més Junts els seus votants seguint formant part del govern, que el president Aragonès els seus votants?

En fi, anys enrere comptàvem i sumàvem independentistes, avui comptem i sumem botiflers...

dissabte, 10 de setembre del 2022

Minuts Musicals localitzats a Anglaterra


Anglaterra plora la seva reina. Aquest bé podria ser un titular de qualsevol diari d'arreu del món publicat aquests dies, en el cerimoniós i llarg comiat de la reina Elisabet II.

La seva longevitat, també i especialment la del seu regnat, l'han convertit en un símbol, una icona de la corona britànica, encunyat també per la seva actitud règia i el seu caràcter més aviat eixut, que en la mort de Lady Di va fer trontollar la seva popularitat.

Elisabet II ja és història (ho era fins i tot abans de morir) i per més que el possible titular podria funcionar, és evident que no la plora tota Anglaterra. Ni tota Anglaterra ni tot el món. Podem no plorar-la i, no obstant, reconèixer que malgrat l'enorme distància (social i política) tenia quelcom digne d'admirar: potser la fermesa (duresa fins i tot) amb la que va exercir el seu càrrec, amb una recta responsabilitat (pulcritud si voleu) institucional, a anys llum, per exemple, del descarrilat rei emèrit Joan Carles I.

Quants dels que no la ploren han recuperat la mítica cançó, i portada de disc, "God Save the Queen" dels Sex Pistols? La referència és inevitable, doncs a la seva manera, i per disgust de la reina, Sex Pistols també van contribuir a la seva iconografia, fent-la protagonista d'un dels himnes del punk i fent-se present, en forma de disc o de pòster, on no la podien ni volien veure ni en pintura.

Posats a transitar pel punk, ara que hi hem ensopegat, jo sempre he preferit un altre dels grups imprescindibles del moviment, The Clash, tot que més que quedar-s'hi, van transitar pel punk en els seus inicis i van deixar-se influir després per altres estils musicals, mantenint, això sí, l'esperit crític de les seves lletres

The Clash potser no escopien tan bé lletres i cançons de tres minuts com Sex Pistols, però amb el seu eclecticisme també llançaven dards contra el sistema, forjant memorables discs i cançons...

Amb la mort de la reina Elisabet II més que recuperar "God Save the Queen" trobo més interessant recuperar l'última gran cançó de The Clash, "This is England", publicada l'any 1985 al seu sisè i darrer disc, "Cut the Crap", amb la banda trencada i en plena descomposició.

Així és com veien Anglaterra The Clash
a mitjans dels anys vuitanta, l'Anglaterra, també, de la reina Elisabet II...

divendres, 9 de setembre del 2022

"No ho hem après...” L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


"La letra con sangre entra", diu la frase que associa l'aprenentatge a l'esforç; bé, a l'esforç i a quelcom més, que també s'atribueix al càstig, inclòs el corporal.

Va escenificar aquesta nefasta pedagogia l'il·lustre pintor Francisco de Goya amb el quadre titulat precisament així, "La letra con sangre entra", manifestant la seva crítica al sistema educatiu de l'època.

M'ha revingut la frase, com quan et retorna a l'esòfag la fortor dels sucs gàstrics fruit d'una mala digestió, veient a les notícies la proliferació de ventiladors a les aules, proveïts pel propi Departament d'Educació: la lletra amb suor entra?

Posats a fer-nos preguntes també podem qüestionar-nos si la lletra, símbol del coneixement, ha d'entrar (amb suor, sang o llàgrimes) o s'ha de desvetllar; és evident que l'educació, l'aprenentatge, és molt més que omplir el pap!

L'educació és plena de verbs i en aquest aforisme de Joan Fuster topem amb un altre dels controvertits:
"No ho hem après; ens ho han inculcat!"
Inculcar: "Fer entrar en l’ànim d’altri amb repeticions i admonicions freqüents."
El que dèiem al principi: "la letra con sangre entra!".

dijous, 8 de setembre del 2022

La Diada de la discòrdia


"La veritat és que encara no hem iniciat la batalla, que ja el territori és ple de desertors. (...)
Posats a parlar de situacions civils en relació amb la diada d'avui, m'agradaria reconstruir demà el petit panorama de les presències i de les absències de determinats homes públics."

Just M. Casero signava aquestes paraules al seu "Quiosc" de cada dia, publicat al Punt Diari, la Diada de l'any 1980 sota el títol de "L'altre 11 de setembre". Quaranta-dos anys després seguim parlant de presències i absències als actes de la Diada.

És clar que ell no es preguntava per la presència o absència del president de la Generalitat, sinó per la d'altres autoritats de l'època; l'article seguia així: "Curiositat per saber com i on ha celebrat l'Onze de Setembre el Governador Civil de la Província, i el Delegat Provincial del Ministeri de Treball, o el Delegat Provincial de... poseu-hi el que vulgueu. Curiositat insana i morbosa, en alguns casos."

Aquests dies de debat tan intens com (segurament) estèril al voltant de l'absència del president Aragonès, també la resta de consellers d'ERC, a la manifestació de l'ANC, mirem enrere i repassem les darreres manifestacions de la Diada des de la de 2012, com si les d'abans no comptessin ni sumessin en la construcció del país, en el desplegament del catalanisme, fins i tot en la propulsió de l'independentisme.

La Diada d'enguany, en certa manera, és una evidència més de la capacitat de centrifugació que té el procés, fins al punt que ara fins i tot un partit independentista, dels majoritaris, s'incomoda, i l'incomoden, per una convocatòria d'una organització independentista, de les majoritàries.

Potser ens manca perspectiva i aquest "altre 11 de setembre" de 1980 ens la dóna. Just M. Casero finalitzava així la seva columna diària, el seu "Quiosc" de cada dia:
"Si alguna cosa diferent aporta la proclamació de la Diada Nacional és la universalització de la Festa. Ara ja no és cosa d'uns pocs. Ara és un patrimoni col·lectiu del nostre poble. I si hem sabut conquerir la llibertat de celebrar-la, ara ens hem de guanyar la dignitat de mantenir-la.
Onze de Setembre. Catalunya necessita tots els catalans."

Em pregunto a partir de quin moment la celebració de la Diada ha deixat de sumar catalans per començar-ne a restar, quan la concòrdia (si mai n'hi ha hagut, ni que fos un miratge) ha mutat en discòrdia. No sé si la solució és que, al final, cadascú celebri la seva Diada, a la seva manera i només amb els seus.

dimecres, 7 de setembre del 2022

L'altre inici de curs


Si aquest dilluns s'iniciava el curs per a l'alumnat d'educació infantil i primària, avui ho fa l'alumnat de secundària, avui s'inicien les classes d'ESO, de Batxillerat i de Cicles Formatius. És un inici de curs diferent que el d'infantil i primària, potser amb menys llàgrimes tot i que igualment amb molts nervis i expectació, especialment per a l'alumnat que inicia una etapa.

És especialment vertiginós l'inici de curs a 1r d'ESO pel canvi que suposa, a tots els nivells, passar de l'escola a l'institut; aquesta sensació de vertigen és compartida per alumnat i famílies, i a vegades són els pares i les mares qui més vertigen tenen. És innegable que és un canvi d'etapa, com tants altres es fan al llarg de la vida, tot i que aquest canvi no hauria de ser viscut tant com un salt entre dues ribes sinó com un passeig, una transició.

Aquesta necessitat de fer el salt impressiona i imposa massa, i potser caldria treballar més, i més intensament, per no tallar tan de soca-rel el cordó umbilical que uneix l'alumnat i les famílies amb l'escola, i en comptes de tallar-lo caldria nuar-lo amb el que inevitablement unirà alumnat i famílies amb l'institut. No s'hauria de tractar tant de passar pàgina i deixar enrere l'escola, sinó d'acompanyar en el procés del canvi inevitable. No tinc massa clar que quan es va plantejar, anys enrere, el canvi de sistema educatiu actual, amb mainada de 12 anys trepitjant l'institut, això es tingués prou en compte.

Avui les aules de secundària s'ompliran de nou, tornaran les corredisses pel passadís i el brogit als patis i, per a la majoria de l'alumnat dels instituts, els dinars a quarts de tres, les tres tocades o fins i tot a quarts de quatre. S'inicia un curs amb molts canvis, tot i que no tots els que convindrien...

dimarts, 6 de setembre del 2022

La vida dels altres


La pel·lícula alemanya "La vida dels altres", estrenada l'any 2006, fa un retrat cru, també dolorós, de l'espionatge de la Stasi, la policia secreta de l'antiga República Democràtica d'Alemanya (RDA), que podria ser molt republicana i molt alemanya, però que era molt poc democràtica.

La pel·lícula narra les vivències i contradiccions d'un espia, un convençut comunista de vida espartana, mentre vigila un dramaturg per desig del Ministre de Cultura, que encara desitja més la xicota del dramaturg.

La pel·lícula mostra amb molta versemblança i fidelitat les tècniques d'espionatge de l'època, a mitjans dels anys vuitanta, a les acaballes de la Guerra Freda i pocs anys de la caiguda del Mur de Berlín: cablejat del pis del dramaturg, ocultació de micròfons al més pur estil del gerro de flors del restaurant "La Camarga", enregistrament de converses, redacció d'informes...

D'espionatge a casa nostra també en tenim, tot i que ara, com hem vist amb el cas "Pegasus", els telèfons mòbils són els espietes, els delators. Però no he recordat la pel·lícula per aquests casos ni circumstàncies, sinó per, com li passa a l'espia de la Stasi, com les vides dels altres semblen alterar, d'una o altra manera, la nostra.

Hi pensava setmanes enrere amb la tornada de l'exili a Suïssa d'Anna Gabriel, ex diputada del Parlament de Catalunya, i amb la marxa de Jordi Cuixart, ex President d'Òmnium Cultural, al país helvètic. La tornada d'ella i la marxa d'ell van generar molt debat i controvèrsia, especialment a Twitter, i em va sorprendre com moltes persones s'indignaven amb les seves decisions, com si la vida de l'Anna Gabriel i d'en Jordi Cuixart els pertanyés, com si els haguessin de demanar permís, o perdó.

Arriba a ser malaltissa l'obstinació d'algunes persones d'escrutar minuciosament cada gest, cada verb, cada manifestació dels nostres polítics, com si cada decisió hagués de ser transcendent, cada moviment una jugada mestra. Que no tenen vida pròpia?

Observen la vida dels altres com escoltava el solitari espia de la Stasi la vida del dramaturg, tot i que si bé aquest, a la pel·lícula, arribava un moment que buidava de transcendència els seus moviments, escrivint informes amb dades irrellevants per exonerar-lo de tota sospita, els eixelebrats de Twitter cerquen en qualsevol detall suficient motiu d'escarn i de denúncia, d'indignació, moltes vegades gratuïta.

Com si no en tinguessin prou amb la seva, es desviuen criticant la vida dels altres aixecant trinxeres, murs entre suposats aliats que estan esdevenint massa infranquejables; així ens va. Potser hem de tornar a aprendre allò de viure i deixar viure, i que a l'Anna Gabriel li vagi molt bé aquí, i a en Jordi Cuixart allà.

Article publicat a la Revista Mirall.

dilluns, 5 de setembre del 2022

Rentrée


Avui és el dia en què, per fi, tot torna a posar-se a lloc, o si més no comença a posar-s'hi. L'inici del curs escolar s'esdevé enguany deu dies més tard dels de la meva època, quan la data clàssica d'inici de curs era el 15 de setembre.

La data d'inici de curs marca el calendari de la resta d'activitats, també de l'inici del final de la temporada turística, que perd uns dies que, si bé no són de temporada alta, eren molt valorats per allò de fer i gaudir de les vacances al setembre, encara amb bon temps, a un millor preu i quan el gruix de la població ja n'ha tornat...

Si fins ara la Diada definia la frontera entre el final de les vacances i la tornada a la normalitat sembla que d'ara endavant serà el setembre, que en la seva majoria de dies esdevindrà període lectiu. Els temps estan canviant...

Aquest curs, sens dubte, qui més qui menys en pagarà la quintada, sobretot per la ferma decisió (precipitació?, obstinació?) d'avançar-lo sí o sí. Mestres i professorat han fet, aquests dies, una autèntica contra rellotge per tenir-ho tot a punt, tot i la manca de temps, tot i la manca de recursos, tot i la manca d'algun nomenament i del monitoratge...

A vegades tinc la impressió que ens és més fàcil criticar amb enveja insana les vacances del personal docent i en canvi ens costa més valorar la seva vocació, professionalitat i compromís, bo i acceptant que, com arreu, n'hi ha (pocs) que tenen més cara que esquena...

En fi, mestres i professorat, un curs més us desitjo sort i encerts, i us dono les gràcies per avançat, per més avançat si cal, que enguany tot s'avança.

Quan era petit, i no tan petit, a aquestes alçades de setembre encara descomptava quants dies em quedaven de vacances d'estiu; avui ja descompto quants me'n queden per a les properes i són tants que ja m'he descomptat!

divendres, 2 de setembre del 2022

"No facis de la teva ignorància...” L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


A vegades és millor callar, i no només per ser amo dels nostres silencis, també per evitar el risc del que ens adverteix aquesta frase cèlebre, d'origen atribuït a diversos personatges: "És millor callar i semblar estúpid que parlar i dissipar els dubtes".

He recordat aquesta frase llegint aquest aforisme de Joan Fuster:
"No facis de la teva ignorància un argument."
Aquestes dues frases s'haurien d'escriure a foc al frontispici de totes les tertúlies radiofòniques i televisives, que aquests dies enceten una nova temporada.

Tertulians a banda també ens podem aplicar nosaltres mateixos això de callar o, com a mínim, reconèixer que no en sabem de tot, que per més coneixements que tinguem en quelcom som ignorants...

A vegades és millor callar, en ocasions per aprendre, en ocasions per evitar fer el ridícul, en d'altres per estalviar-nos un disgust... I tot i que he après a callar, no sempre he pogut, ni sabut, mossegar-me la llengua...