La pel·lícula alemanya "
La vida dels altres", estrenada l'any 2006, fa un retrat
cru, també
dolorós, de
l'espionatge de la Stasi, la policia
secreta de l'antiga
República Democràtica d'
Alemanya (RDA), que podria ser molt republicana i molt alemanya, però que era molt poc democràtica.
La pel·lícula narra les
vivències i
contradiccions d'un
espia, un convençut
comunista de vida espartana, mentre vigila un
dramaturg per desig del
Ministre de
Cultura, que encara desitja més la
xicota del dramaturg.
La pel·lícula mostra amb molta
versemblança i
fidelitat les
tècniques d'espionatge de l'època, a mitjans dels anys vuitanta, a les
acaballes de la
Guerra Freda i pocs anys de la
caiguda del
Mur de
Berlín:
cablejat del pis del dramaturg, ocultació de
micròfons al més pur estil del gerro de flors del restaurant "
La Camarga", enregistrament de
converses, redacció
d'informes...D'
espionatge a casa nostra també en tenim, tot i que ara, com hem vist amb el cas "
Pegasus", els telèfons
mòbils són els
espietes, els
delators. Però no he recordat la pel·lícula per aquests casos ni circumstàncies, sinó per, com li passa a l'espia de la
Stasi, com
les vides dels altres semblen alterar, d'una o altra manera, la nostra.
Hi pensava setmanes enrere amb la
tornada de l'exili a Suïssa d'Anna Gabriel, ex diputada del Parlament de Catalunya, i amb la
marxa de Jordi Cuixart, ex President d'Òmnium Cultural, al país helvètic. La
tornada d'ella i la
marxa d'ell van generar molt
debat i
controvèrsia, especialment a
Twitter, i em va sorprendre com moltes persones s'
indignaven amb les seves
decisions, com
si la vida de l'Anna Gabriel i d'en Jordi Cuixart els pertanyés, com si els haguessin de demanar
permís, o
perdó.
Arriba a ser
malaltissa l'
obstinació d'algunes persones d'
escrutar minuciosament cada
gest, cada
verb, cada
manifestació dels nostres
polítics, com si cada
decisió hagués de ser
transcendent, cada
moviment una
jugada mestra.
Que no tenen vida pròpia?Observen la vida dels altres com
escoltava el
solitari espia de la
Stasi la vida del
dramaturg, tot i que si bé aquest, a la pel·lícula, arribava un moment que
buidava de
transcendència els seus
moviments, escrivint
informes amb dades
irrellevants per
exonerar-lo de tota sospita, els
eixelebrats de
Twitter cerquen en qualsevol
detall suficient motiu d'
escarn i de
denúncia, d'
indignació, moltes vegades gratuïta.
Com si no en tinguessin prou amb la seva,
es desviuen criticant la vida dels altres aixecant trinxeres,
murs entre suposats
aliats que estan esdevenint massa
infranquejables; així ens va. Potser hem de tornar a
aprendre allò de
viure i deixar viure, i que a
l'Anna Gabriel li vagi molt bé aquí, i a en
Jordi Cuixart allà.Article publicat a la Revista Mirall.
