A voltes amb "La Vuelta"

Aquesta edició de "La Vuelta" ha estat marcada, sobretot, per les protestes contra el genocidi del govern d'Israel sobre Palestina i el seu poble. Les mobilitzacions no s'han limitat a la multitudinària exhibició de banderes palestines: també hi ha hagut "invasions de camp" i intents d'aturar la cursa a peu de carretera en diferents etapes, especialment arran de la presència de l'equip ciclista israelià Israel-Premier Tech, propietat d'un empresari proper al primer ministre Netanyahu, motiu central de la protesta.

Aquestes accions han tensat la cursa fins al punt que la direcció i l'organització s'han vist obligades, en més d'una ocasió, a escurçar o modificar el recorregut, amb la complexitat logística que això implica i amb conseqüències tant en el traçat com en el desenvolupament esportiu.

Les protestes han generat moments de tensió, amb la intervenció policial, amb càrregues incloses, i amb detencions. També han revifat l'enèsim (i estèril) debat sobre si cal barrejar política i esport, quan en realitat el debat hauria de ser sobre fins a quin punt la política condiciona l'esport.

Perquè és evident que resulta impossible separar-los: l'esport també és política. Ho veiem en molts àmbits, i la no participació de Rússia en competicions internacionals n'és un exemple clar. I davant d'aquest exemple inevitablement sorgeix la pregunta: per què Rússia no i, en canvi, Israel sí que pot continuar competint?

De totes les veus que s'han escoltat aquests dies, m'ha agradat especialment la del futbolista gallec Borja Iglesias, un jugador diferencial sobretot a les sales de premsa. Preguntat sobre els "sabotatges" a "La Vuelta", va respondre: "Se le da más importancia a parar un evento que a un genocidio."

Les seves paraules contrasten amb les declaracions de l'exciclista i comentarista Perico Delgado davant les protestes:

• "Esto es un tema político y no tiene nada que ver con el deporte."
• "Estas acciones deslucen el deporte y dañan la imagen del país."
• "Alguien ha hecho negocio vendiendo banderas."

I encara contrasten més amb les paraules del narrador de TVE de "La Vuelta", el periodista Carlos de Andrés, que en antena va defensar la llibertat d'expressió i de protesta, i sobretot va denunciar el genocidi d'Israel contra Palestina.

En definitiva, aquesta edició de "La Vuelta" ens recorda que l'esport no és mai una bombolla aïllada, sinó un aparador global on també es projecten les contradiccions del nostre món. I més enllà dels ports, les escalades, les escapades i els esprints, hi ha causes que, per molt incòmodes que resultin, no es poden ignorar.

Krists Neilands

La desena etapa del Tour podria haver estat la seva; Krists Neilands formava part de l'escapada bona, del grup que lluitaria per la victòria d'etapa. Va atacar a la darrera ascensió del recorregut, aconseguint un cert avantatge, i s'esforçava en el descens per arribar en solitari a la meta i assaborir la glòria.

A pocs quilòmetres de l'arribada un grup de cinc ciclistes, que van baixar volant i rellevant-se, el van atrapar i neutralitzar fent-li perdre quasi totes les opcions de victòria d'aquella etapa en què havia brillat tant.

La glòria finalment va ser pel ciclista basc Pello Bilbao, que es va imposar en un esprint intens, una victòria de mèrit que va eclipsar la gran etapa de Krists Neilands, que es va haver de conformar amb el premi a la combativitat.

Qui no s'ha sentit, alguna vegada, Krists Neilands? Treballar de valent i esforçar-se, tenir el cop de geni i fins i tot de sort, prendre bones decisions i tenir la glòria a l'abast de la mà, però finalment, veure's superat per d'altres, que naturalment també hi han posat esforç, i quedar-se amb un pam de nas.

Malauradament, quedar-se amb la mel als llavis no ha estat la pitjor experiència de Krists Neilands al Tour d'enguany; a la quinzena etapa va anar per terra quan, després d'agafar un bidó d'aigua d'una de les motos assistents, la moto li va tocar la roda del darrere accidentalment fent-lo caure i xocar contra un mur.

La història i l'èpica de les grans curses no només s'explica a partir dels que assaboreixen la glòria, també s'explica a partir dels que l'han tingut al seu abast, a la punta dels dits i se'ls hi ha escolat, fins i tot dels que se sacrifiquen i pedalen a l'ombra perquè siguin d'altres els que assaboreixin la glòria.

La desena etapa del Tour la va guanyar molt meritòriament Pello Bilbao, però jo em vaig quedar amb Krists Neilands i amb el moment en què va veure's arribant en solitari a meta, alçant els braços i assaborint la glòria...

El Tour més hipnòtic

Les etapes del Tour de França tenen un inevitable efecte hipnòtic, no només pel soporífer que ens deixa endormiscats al sofà mentre esperem el moment de l'ascensió transcendental al port de muntanya de torn o de l'esprint ajustat de "foto finish" a la recta final d'etapa, també per l'habilitat de la realització de la retransmissió televisiva d'oferir-nos imatges espectaculars del patrimoni històric, cultural, arquitectònic i natural de França que fan venir ganes de viatjar-hi i visitar paratges, monuments i poblets.

Perquè el Tour de França, més que cap altra volta ciclista, és sobretot un immens i impressionant publireportatge sobre el país gal, una invitació a recórrer els seus paratges, pobles i ciutats, no necessàriament en bicicleta, per capturar amb la pròpia càmera el que ens mostra la televisiva.

Com si la mítica cursa ciclista fos només el pretext, el Tour és un gran anunci turístic de França que ven destins i experiències disparant-nos vistes a vol d'ocell retransmeses des de l'helicòpter i, d'un temps ençà també, des de drons.

A vegades, mig endormiscat al sofà, es produeix un aiguabarreig entre el Tour i els meus somnis, efímers i lleugers, i em sembla estar entre aquells paisatges... De fet, amb el Tour somio despert que algun dia en faré totes les etapes acompanyant el pilot, simplement com a turista, resseguint el mateix recorregut que els ciclistes i fent parada, i naturalment fonda, als finals d'etapa! 

Més que córrer i guanyar el Tour, somio recorre'l com a turista...

"Mamil"

L'altre dia, en una jornada d'una entitat empresarial del sector turístic de la Costa Brava a la que hi vaig participar per motius de feina, em vaig quedar, en la xerrada que l'expert en turisme Jaume Marín va fer després de la meva, amb aquest concepte: "mamil".

Reconec que no l'havia vist ni escoltat mai aquest concepte, tot i que el món, el nostre món n'és ple!

"Mamil" és l'acrònim de “Middle-Aged Man in Lycra”, que traduït seria home de mitjana edat en licra, tot i que bé podríem dir home de mitjana edat enfundat en licra o, segons els casos, home de mitjana edat embotit en licra!

L'acrònim fa més d'una dècada que funciona i es va encunyar a Anglaterra quan, sobretot arran dels èxits del ciclista Bradley Wiggins, molts anglesos van optar per afrontar la crisi de la mitjana edat (als 40 i als 50) comprant-se una bicicleta en comptes d'una moto o un descapotable, com haurien fet temps enrere...

El resultat ja el sabem, i ja no és només ciclisme, sinó que els homes de mitjana edat ens enfundem en licra (o neoprè) per a fer curses, maratons, triatlons, travesses a mar obert... No se'ns escapa que per a fer tot això calen bàsicament dues coses: temps i diners. Temps per entrenar i destinar caps de setmana a curses i competicions; diners per a adquirir el material i la roba tècnica, que barata-barata no és.

I quan els homes fem això, ho fem molt intensament i no parem ni per vacances! I aquí és on l'acrònim, en forma de "target" (públic objectiu), entra en joc quan es parla de l'oferta turística de qualsevol destí. I és en aquest context que Jaume Marín en va parlar, en la necessitat que els establiments turístics tinguin presents realitats com aquestes, quelcom que a Girona ciutat coneixem (i a vegades patim) en escreix.

"Mamil", doncs, als ulls dels qui es dediquen al turisme, és sinònim de client adult, amb ganes de gaudir del territori i, sobretot, amb cert poder adquisitiu.

No descarto, però, que alguns d'aquests "mamil" a banda de la licra i la bicicleta també tinguin la moto i el descapotable...

Ciclista a la vista!

Vaig posar el destí al navegador del cotxe i la ruta proposada, la més òptima (temps i distància) era la que em feia passar pels Àngels, pujar i baixar, tant d'anada com de tornada.

La carretera dels Àngels per si sola no permet distraccions, és molt entretinguda revolt aquí, revolt allà, revolts arreu! Convé traçar-les bé doncs, com en altres carreteres sinuoses, car mai saps amb qui et toparàs: un altre cotxe, un camió, una moto... un ciclista!

Quan era petit de ciclistes en veia poc; hi havia un pare de l'escola que en feia anar una de carreres, amb les rodes ben primes i el manillar corbat per afavorir l'aerodinàmica. L'altre dia el vaig veure després d'anys, dècades de no veure'l! I i sí, anava sobre una bicicleta de carreres i amb la indumentària pertinent; el vaig trobar més envellit, però menut i rabassut seguia allà amb la seva bicicleta... la de quilòmetres que deu dur a les cames, vaig pensar, la de recorreguts i paisatges que deu haver pedalat!

Una altra bicicleta de la meva infància era la de passeig de la Montserrat, que quan era petit no ho sabia però anys més tard resultaria ser la mare d'un dels bons amics que conservo de l'institut, una bicicleta, com la de l'enyorada Núria Terés, per la quotidianitat del dia a dia...

Avui Girona i el seu entorn és ple de ciclistes; transiten per la ciutat de camí d'anada, o de tornada, de les múltiples carreteres que sols, en parella o en grup afrontaran com una etapa més de la seva particular cursa de plats i pinyons... Els admiro, el ciclista és un esportista molt sacrificat, també constant, i sobretot admiro l'ànim amb el que afronten, com l'alpinista el cim, les sinuoses rampes que cerquen per coronar.

Camí dels Àngels vaig topar-me amb tot tipus de ciclistes: el típic solitari amateur, que veu en les hores no laborables d'un matí l'oportunitat indefugible per estirar les cames, alguna parella o colla petita, que sovintegen més els caps de setmana, i fins i tot un parell d'equips ciclistes descendint en fila veloçment amb el cotxe de l'equip tot darrere intentant no perdre'ls de vista!

T'ha d'agradar molt la bicicleta i el ciclisme per aventurar-te a la carretera, a risc que algun conductor despistat, o qualsevol errada teva (en la traçada, una patinada...) t'exposi a un, per lleu que sigui, dolorós accident.

Dies enrere la triatleta banyolina Carolina Routier Cañigueral va patir un greu accident mentre s'entrenava; afortunadament se n'està recuperant i el primer que ha recuperat és l'ànim! Admirable!

Des del seu accident que encara veig més ciclistes arreu, que deu haver-hi els mateixos qua abans de l'accident però ara encara se'm fan més visibles, com qui veu més dones embarassades quan espera...

La convivència dels ciclistes amb la resta del món (motos, cotxes, vianants) no sempre és fàcil ni a ciutat ni a les carreteres (tampoc a muntanya...) però és imprescindible ja que el conflicte, en aquests casos, sempre genera danys, alguns del tot irreparables...

Un ciclista de pega

Presenciar un accident de trànsit, per poca sensibilitat que tinguem, ens altera i fins i tot ens commou d'aquella manera en la que el cor se'ns encongeix com si el tanquéssim fort dins un puny amb un calfred ens recorre tot el cos. Només hi ha una cosa pitjor que presenciar un accident, protagonitzar-lo!

Abans d'ahir en vaig presenciar un, un accident de trànsit: la caiguda d'un ciclista en plena calçada! Un ciclista de pega, patim-patam, que no va caure enmig del fang! Encara no m'he pogut treure l'accident del cap.

Jo estava aturat dins el cotxe al carrer Emili Grahit de Girona, davant el semàfor de la cruïlla amb la carretera Barcelona (els gironins sempre l'hem anomenat així aquest carrer, per més carrer i poca carretera que sigui...), just a la "pole position"! Estava pendent del semàfor i dels vianants que hi havia a l'altra banda del carrer, a punt per travessar-lo.

Just abans que el semàfor es posés verd una bicicleta que venia per la carretera Barcelona direcció al centre de la ciutat va passar ràpidament per davant, com una bala! No el vaig mirar fixament, simplement va passar per davant meu i a l'alçada del pas de vianants va fer un moviment estrany, que vaig veure de cua d'ull, i van aterrar ell i bicicleta sobre l'ingrat asfalt!

No havia xocat amb cap cotxe ni cap altre vehicle, de fet diria que va caure sol; potser va fer un cop de manillar per esquivar els primers vianants, sempre impacients, que feien el primer pas per travessar, aquells que quan endevinen (o veuen directament) que el semàfor dels vehicles ja és vermell s'anticipen al seu verd ignorant aquell instant latent d'espera, aquell moment que dóna temps als que apuren, aquells segons que donen seguretat a uns i altres...

Amb el verd vaig començar a avançar poc a poc i la mirada inevitablement se'n va anar cap a la dreta; vaig veure el ciclista, que de seguida es va aixecar, i em va semblar que es dirigia cap al que em va semblar la cadireta de la bicicleta...

Els vianants començaven a auxiliar-lo i a interessar-se per ell i jo vaig deixar enrere l'escena amb l'ai al cor i un interrogant que m'inquietava i m'inquieta encara: hi havia alguna criatura a la cadireta?

Em torba, encara, no saber-ho...

L'Arc

Un arc inflable, d'aquells que han esdevingut imprescindibles en tota competició esportiva amb un mínim de cara i ulls, presidia l'entrada de la Plaça de la Catedral just davant del Portal de Sobreportes, un "arc" històric de la Girona romana.

Sota l'arc inflable rodaven esforçats ciclistes que després d'enfilar la pujada de Sant Feliu enfilaven la de la Catedral... Abans ja els havia vist rodant a tota velocitat pel llarg del carrer de les Ballesteries i, pel que semblava, rodaven en bucle.

Així és la Girona d'avui, una ciutat "bike friendly" que ha trobat en l'esport en general i la bicicleta en particular un nínxol de mercat, un pol d'atracció i promoció turística. Bona mostra n'és el recent Sea Otter Europe Costa Brava, esdeveniment ciclista que va reunir més de quatre mil esportistes i uns trenta mil visitants, convertint Girona en la capital mundial de la bicicleta!

Amb aquesta Girona van topar, per sorpresa i sense previ avís, els gironins d'una altra Girona, els que fa quaranta anys (o més) volien colorar la Girona grisa i negra i que, com els esforçats ciclistes, s'enfilaven fins a la Plaça de la Catedral per trobar-se a l'Arc per ordir totes les revolucions necessàries, tot i que avui molts d'ells veuen que només van fer les possibles, que ja és molt!

Aquell vespre l'Arc, l'únic bar amb una catedral a la terrassa, celebrava els seixanta anys; aquell vespre al peu de les escales de la Catedral convivien dues de les moltes Girona hagudes i per haver.

Aquell vespre quan l'arc inflable es va desinflar (el del Portal de Sobreportes resisteix, impertèrrit, tots els embats de la història!) i els ciclistes van desaparèixer l'Arc i els progres van prendre per fi la Plaça de la Catedral, com antuvi... I que així sigui per molts anys!

Minuts Musicals retrobats amb Xesco Boix i "La bicicleta"!

Aquesta setmana el record de la Núria Terés  Bonet ens ha fet pensar i escriure sobre la bicicleta, un element que és, també, molt musical! Musical és el so de la seva cadena, el cric-cric mecànic quan canviem de marxa, o el so constant, com sortint de la boca d'un diggeridou del fregadís de la roda amb l'asfalt dels carrers o el sauló de les vies verdes; fins i tot és musical l'estrident xerric dels frens i, és clar, l'alegre dringar dels timbres: cling-cling!

Hem pensat, parlat i escrit molt sobre les bicicletes, però encara no les havíem cantat!

Quasi podríem afirmar que al món hi ha, com a mínim, una cançó per cada cosa! Sí, la majoria són d'amors i desamors, però també n'hi ha un munt amb la bicicleta com a protagonista, com la que retrobem avui de la mà i la veu de Xesco Boix, una persona, un cantant, un educador com la Núria, que, com ella, va ser tot un referent de lluita i llibertat, i ho és encara!

No em costa gens imaginar-me la Núria, algun dia, en alguna vetllada, o fins i tot pedalant per Girona, taral·lejant aquesta cançó:

La bicicleta cling,cling
La bicicleta cling,cling
Oh ! Que bé que s’hi va
La bicicleta cling,cling
La bicicleta cling,cling
Tot el Món podràs voltar!





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

El vídeo de la setmana: La bicicleta personalitzada de la Núria

De tots els possibles el símbol que defineix d'una manera més fidel l'estil de vida de la Núria Terés Bonet és, sens dubte, la bicicleta, però no qualsevol bicicleta, sinó la seva bicicleta!

Ella i la seva bicicleta van col·laborar en la la campanya de promoció de la bicicleta Girona Cycle Sexy, impulsada per l’Associació de Naturalistes de Girona, Mou-te en Bici i l’Oficina Verda de la Universitat de Girona, amb aquest vídeo que aquests dies ha tornat a ser àmpliament reproduït i en el que la pròpia Núria ens explica la seva relació amb la bicicleta, amb la seva personalitzada bicicleta!

#GironaCycleSexy: La bicicleta personalitzada de la Núria from Naturalistes Girona on Vimeo.

Bon divendres!

La darrera pedalada de la Núria

Ahir diumenge Girona es va despertar amb una espessa boira, d'aquelles que en Segarra definia com "un vel de fada", una boira que, especialment ahir, ens va enterbolir l'ànim i per uns moments va emmudir "la ciutat encesa, és estrident de riures i fanals" per fer present només el batec del cor que "com una nit molt estrellada espera l'hora d'estimar i llanguir".

Ahir la boira, més trista que mai, va tenyir de dol les Fires de Girona amb el record de la Núria Terés Bonet, "eugenial" gironina (una altra eugenial!) que ahir a la matinada va morir després d'una intensa i breu lluita contra el càncer, altra vegada el maleit càncer!

El record més viu que tinc de la Núria és dalt de la seva bicicleta pel carrer Santa Eugènia (jo hi treballo ben aprop), record que també tinc i tindré per sempre d'una altar dona, la Montserrat Font, també gironina tot i que d'una altra generació i d'un altre barri (Pedret). No sé si la Montserrat i la Núria es van conèixer mai, si mai van coincidir pedalant pels carrers de Girona, però ben segur que s'haguessin avingut, doncs ambdues pedalaven per Girona, com per la vida, amb la naturalitat d'un acte quotidià més.

La naturalitat la defineix prou bé, a la Núria, aquesta manera de fer i de ser tan autèntica (autèntica com la seva bicicleta!), sense el sobrevalorat postureig d'avui, sense necessitat de fer-se veure però deixant l'empremta de les rodes de la bicicleta sobre el camí traçat, l'imprescindible fil d'Ariadna que ens ajuda i ajudarà, als qui l'hem sobreviscut, trobar de nou el camí, si és que per un moment l'hem perdut, d'alguna de les nostres lluites, que també eren les seves...

De la Núria també em quedo amb el seu parlar suau, com el que defineix la cançó "Sigues lliure" que inspira el meu bloc i que tantes vegades havíem cantat amb la Mercè i l'Oriol, germans seus, al CAU; cançó que també inspirava l'anhel de Pau i no-violència que amb en Martí, el seu germà petit, vam compartir a l'APOC...

La vida és un regal que a vegades, com aquesta matinada de diumenge d'espessa boira, s'enverina; la boira escamparà i amb ella ho farà també, ni que sigui tan sols un xic, l'inevitable dolor... Però em tornarà com una fiblada quan la trobi a faltar de nou, a ella i a la seva bicicleta, pel carrer Santa Eugènia de Girona...

Seguirem pedalant, Núria...

El vídeo setmana: Girona Gran Fondo

Girona és ciutat de festivals, però entre els la llarga llista de festivals que la defineixen no hi he trobat la Girona Gran Fondo, un autèntic festival del ciclisme!

La setmana vinent es celebrarà la 2a edició, però aquí us deixo amb l'espectacular vídeo de la primera edició...

2014 Girona Gran Fondo Short from DASH Video Productions on Vimeo.

Però aquesta és només una mirada esbiaixada del Girona Gran Fondo... amb aquest altre vídeo la podreu tenir més completa i real!




Bon divendres!

Recordeu aquest nom: Àlex Jaime Fernández

L'Àlex, tercer per l'eaquerra, mirant a la càmera dfesprés de proclamar-se campió d'Espanya! Foto: família Jaime Fernández

L'any 2005 la marca de roba esportiva que equipa el Barça, Nike, va fer un anunci amb els joves talents de la cantera l'equip blaugrana; el darrer en aparèixer al vídeo era un jove Leo Messi que, com les altres joves promeses, deia: "Recorda el meu nom: Leo Messi"!

Jo avui modestament us demano que recordeu aquest nom: 

Àlex Jaime Fernández.

Als lectors més fidels d'aquest bloc possiblement aquest nom us sona, doncs no és aquesta la primera vegada que escric aquí sobre l'Àlex Jaime...

L'Àlex, que un bon dia va deixar la pilota de bàsquet pels pedals, és avui campió d'Espanya cadet per equips en ciclisme en carretera, però ha estat també campió de Catalunya de BTT i de carretera... Aquest darrer campionat l'ha assolit tenint com a entrenador un altre ciclista nascut a Sarrià de Ter: Carles Torrent!

L'altre dia, mig endormiscat mirant el Tour de França (ja sabem que la ronda francesa té altes propietats somníferes), somiava que l'Àlex hi participava i trobava que era un motiu de pes per ser allà, en un punt d'una ascensió en una etapa pirinenca, esperant viure la satisfacció de veure'l passar, escalant el port de muntanya, en viu i en directe!

L'Àlex és jove, molt jove, i malgrat la seva progressió és molt bona i sembla tenir grans aptituds pel ciclisme, és encara molt aviat per somiar grans fites per aquestes... Potser ell també hi somia, tot i que sap més bé que ningú que són moltes encara les etapes que ha de córrer, que encara ha de pedalar molt!

Si algun dia l'Àlex compleix el seu somni de participar en una de les grans curses ciclistes, compliré jo també el meu d'anar-lo a veure'l!... Tot i que estic convençut que podré fer-ho abans!

En tot cas, però, jo avui modestament us demano que recordeu aquest nom: Àlex Jaime Fernández, un jove amb fusta de campió!

Enhorabona Àlex... i família!

El vídeo de la setmana: les bicimàquines de Maya Pedal

No és "spinning" però podria semblar-ho, tot i que aquí la finalitat primera no és fer exercici físic aeròbic, sinó utilitzar l'energia de cada pedalada per a produir: pouar aigua, batre, etc...

Les bicimàquines de l'entitat guatemalenca Maya Pedal es van presentar dies enrere a la 1a Biciatló Sense Fronteres que Bicicletes Sense Fronteres va fer a Figueres.

Els objectius de les bicimàquines de Maya Pedal són:

• Reciclar bicicletes. 
• Elaborar dissenys de bicimàquines que responguin a les necessitats de les comunitats. 
• Conscienciar, educar i informar les comunitats de l'ús de la "tecnologia del pedal" com un element de projecte eco-sostenible. 
• Desenvolupar la producció, la promoció i la comercialització de bicimàquines i del producte generat amb elles, amb el propòsit de l'auto-sostenibilitat tant de Maya Pedal com dels grups i comunitats que se'n beneficien. 
• Establir aliances amb organitzacions nacionals i internacionals que tinguin objectius afins i capacitat de transferir la "tecnologia del pedal". 
• Distribuir bicimàquines que siguin usades com a eina industrial d'ús agrícola i domèstic. 
• Contribuir a l'economia, la productivitat, la salut i l'entorn ecològic de les famílies en entorns rurals. 
• Compartir les experiències a través de mitjans educatius, revistes, diaris i altres sobre la "tecnologia a pedal". 
• Ser una tecnologia autosuficient sense la dependència de fonts energètiques com ara l'electricitat, els combustibles fòssils o les tècniques agrícoles industrials. 
• La conservació del medi ambient.

Però molt millor veure-ho en aplicacions pràctiques, no?



Veiem les bicimàquines i pensem que poden ser molt útils en països en vies de desenvolupament, però també poden tenir futur, molt de futur, en països teòricament desenvolupats com el nostre!

Temps al temps... 

La dona que sempre anava amb bicicleta

.

La dona que sempre anava amb bicicleta sempre sempre no hi anava, però sí tot sovint; era habitual veure-la per Girona enfilada a la seva bicicleta, no només per passejar-hi: era el seu mitjà de transport

Aquest és el record que en tinc, fins i tot abans de conèixer-la personalment, i és el record que sempre en tindré. Un record, a més, compartit: quan  vaig comunicar a la meva mare la defunció de la mare de l'Ernest ella em va dir: "la dona que sempre anava amb bicicleta!".

Vist en prespectiva, que retingués aquesta imatge de la Montserrat anant amb bicicleta des de la meva infantesa, primer, i joventut, després, ja essent amic del seu fill petit, només pot ser per l'exepcionalitat del fet: no era comú abans, 20 o 30 anys enrere, veure una dona circulant amb naturalitat, vestida de carrer, amb bicicleta per Girona, per una Girona sense carrils bici (tampoc n'hi ha tants ara) i sense la Girocleta!

Aquest record, a més, l'he viscut més intensament pel fet d'haver rebut la luctuosa notícia just el penúltim dia de les vacances que amb la família hem passat a Holanda, país on la bicicleta domina la via pública! La Montserrat anava amb bicicleta per Girona amb la mateixa naturalitat que els holandesos ho fan al seu país, però aquí ella era una de les poques excepcions!

La Montserrat fa dies se'n va anar, se'n va anar al més enllà, ben segur, amb bicicleta!

Una forta abraçada per l'Ernest i tota la seva família!

#MinutsMusicals "Per jo i tots els ciclistes" d'Antònia Font

Per jo i tots els ciclistes

Som jo amb sa bicicleta que faig rodar es planeta
Som jo com una fletxa si veus passar una estela
Sa calma de novembre, la mar una bassa d’oli
Només veig ties bones i morques de petroli
Vaig esquivant pedretes, sotracs i clavegueres
Com una formigueta empenc sa geosfera
Una hora dins Angola, mitja hora Filipines
M’odien es taxistes, ses velles peatones
Per jo i tots es ciclistes
que amb una bicicleta fan circular ses coses,
aquesta melodia, aquestes quatre notes.

Antònia Font
Font de la lletra: viasona)

Ja descompto els dies per veure'ls i escoltar, de nou i amb el més nou, en directe a Girona!

Àlex Jaime campió de #Catalunya de ciclisme... ara en carretera! #sarriadeter

Foto: Karlo Pascual

L'Àlex Jaime Fernández va llançat!

Fa encara no un mes es va proclamar Campìó de Catalunya Infantil de BTT i ahir es va proclamar Campió de Catalunya de ciclisme en carretera!

Si fos en Jordi Basté diria: excels!
I si fos en Jordi Robirosa diria... apostoflant!

La progressió de l'Àlex en el ciclisme aquest darrer any ha estat meteòrica! Ha irromput al món del ciclisme amb molta força, però també, i sobretot, amb molt de talent i esforç!

Aquest segon títol de Campìó de Catalunya ha agafat per sorpresa a quasi tothom, doncs amb prou feines havia rodat prèviament en aquesta modalitat. Dalt la bicicleta de muntanya l'Àlex ja duia, abans de proclamar-se Campió de Catalunya, molts entrenaments, proves, i curses, però en la modalitat de carretera amb prou feines havia competit. Com aquell qui diu, el darrer en arribar a la festa ha estat el primer en creuar la línia de meta!

Ara el proper objectiu de l'Àlex és preparar-se per a la pre-selecció per al campionat d'Espanya de ciclisme en carretera; té opcions de classificar-se, però ell és el primer que sap que no s'ha de confiar... tampoc obsessionar! Farà com sempre, entrenar, entrenar i entrenar!

És evident, i els qui en saben ho corroboren, que l'Àlex té qualitats, aptitud i talent per al ciclisme... el temps dirà... De moment, tal i com li vaig escriure al Facebook, que gaudeixi d'aquests moments, d'aquest gran moment!

I és que t'hi pares a pensar i no són gaires els esportistes que poden dir que són Bicampions de Catalunya!

Els seus pares aquest diumenge lluïen un somriure d'orella a orella... l'Àlex, tímidament, també! I per més que l'Àlex pugi als podis, no li pugen mai els fums!

Però si a ell no li pugen els fums, a mi sí que m'agrada treure pit i dir: A Sarrià de Ter tenim un bicampió de Catalunya de ciclisme! Es diu Àlex i és un noi fantàstic!

Enhorabona Àlex i família!

Foto: Agustín Jaime

Àlex Jaime, un jove de #SarriadeTer, Campió de #Catalunya de #BTT!

L'Àlex, al capdamunt del podi com a Campió de Catalunya! Foto:  Agustín Jaime

El sarrianenc Àlex Jaime Fernández es va proclamar a Ullà, aquest passat diumenge 13 de maig de 2012, Campió de Catalunya de la categoria Infantil de 2n any de BTT Raid - Promoció.

L'Àlex va recórrer els 9 kilòmetres del circuit amb un temps de 22' 17'' amb una velocitat mitjana de més de 24 km/hora; el segon classificat va arribar 32'' més tard i el tercer va quedar a 56''.

La progressió de l'Àlex com a ciclista de BTT és tan meteòrica com espectacular! Fa poc més d'un any participava a la seva primera cursa oficial (6 de febrer de 2011) i ja l'any passat, en el seu primer any de competició, es va proclamar Campió infantil (1r any) de l'Open BTT BMW. Com aleshores ja vaig escriure... fusta de campió!

Però la clau de l'èxit no és només el seu talent, que el té, i la seva preparació física i entrenament, també és el suport i acompanyament de la seva família! L'Àlex és un jove amb el cap molt ben moblat, humil i pencaire, discret i un xic tímid, però que sens dubte sobre la bicicleta de muntanya pedala com ningú!

És un esportista encara en formació, i més que pensar i especular amb el seu futur, que sens dubte pot ser prometedor, el més important és gaudir d'aquest gran present!

Enhorabona Àlex! I també enhorabona a tota la seva família!

I com a ell li agrada dir: salut i pedals!

Àlex Jaime Fernández, fusta de campió! #sarriadeter

L'Àlex Jaime després d'una cursa! Foto: Agustín Jaime

El passat 6 de febrer el jove sarrianenc Àlex Jaime Fernández (1998) disputava a Llambilles la seva primera cursa oficial de BTT. La de Llambilles era la primera de les 4 curses de l'Open BTT BMW que s'ha celebrat al llarg del mes de febrer a les comarques gironines. En la seva primera presa de contacte amb la competició Àlex Jaime va quedar primer classificat en la categoria d'infantil de primer any, per sorpresa i alegria de tothom, també seva!

En les tres curses posteriors (Lladó, Canet d'Adri i Les Planes d'Hostoles) l'Àlex també va guanyar en la seva categoria! L'Àlex ha estat, doncs, tot i ser debutant, el merescut campió infantil de primer any de l'Open BTT BMW!

I el què el primer dia va ser una alegre sorpresa, va esdevenir el darrer dia en una alegre confirmació: tenim davant nostre un ciclista en projecció!

L'Àlex aquesta temporada va deixar el bàsquet pel ciclisme, va passar de formar part de la base del Club Bàsquet Sarrià a entrenar-se amb el Club Ciclista RadikalBikes. La seva passió per la bicicleta de muntanya, però, no li ve de nou: ja fa anys que, juntament amb el seu germà petit, en Pol (que també apunta maneres, de moment tan al bàsquet com en ciclisme!), seguien la roda del seu pare, l'Agustín, i el seu oncle, l'Elías en múltiples sortides arreu de les nostres comarques... I ara són ells, l'Agus i l'Elías, qui seguiexen la roda de l'Àlex! El segueixen a roda i li dónen tot el seu suport a l'hora de preparar les curses, d'inspeccionar i estudiar el terreny!

Però el principi d'aquesta petita (de moment) i bonica història no és completa sense comptar amb la mare de l'Àlex: la Loli Fernández Herrera!. La Loli, a diferència dels altres, no participa a les curses sobre la bici, sinó tocant de peus a terra! I és molt important que hi hagi semrpe algú que toqui, literalment, de peus a terra! La seva visió no és sobre la bici, sinó a peu de cursa...

Amb la mateixa passió i estima que l'animava des de les grades dels camps de bàsquet, ara l'anima i l'espera a l'arribada de les curses, no sense patir per les possibles caigudes (que hi són) i ajudant-lo, ara i sempre, a manetnir els peus a terra tan quan pedala, com quan baixa de la bici, com quan puja al podi...

Fa uns mesos l'Àlex va decidir dedicar-se a l'esport de la bicicleta de munyanya; els qui hi entenen diuen que hi té destresa i, sobretot, que té molt potencial!

L'Àlex és un esportista que ha tastat diversos esports, tan individuals com d'equip. Com he esmentat abans ha practicat bàsquet, també football flag amb els Wolves Sarrià de Ter i és també un jove muntanyenc, amb alguna notable fita ja assolida: l'Aragüells (3.037m). L'any 2008 va ser distingit com a millor esportista del Grup Muntanya Sarrià.

Possiblement la propera competició de l'Àlex serà el primer Open Infantil gironí de BTT...

L'Àlex té fusta de campió! És un apassionat de l'esport en general i, ara especialment, del ciclisme de muntanya, però sobretot és un jove amb molt talent i molta sort: ha estat sempre molt ben acompanyat pels seus pares i família, també ara en aquesta nova aventura que tot just comença... Enhorabona i molta sort, Àlex!

L'Àlex, al mig del podi, recollint el merescut premi!. Foto: Agustín Jaime

El Tour a Girona

Que el món es pari, que passa el Tour!.
Bé, qui diu el món diu, avui, Girona, Barcelona i els pobles, viles i ciutats per on passarà avui la més important i mítica cursa ciclista per etapes... Avui a Girona és un dia de restriccions, no només per deixar via lliure a l'inici de la cursa, també per les lògiques qüestions de seguretat...

Potser hi haurà gent que se'n lamentarà de tot l'enrenou que aquests dies, especialment avui, ha generat i genera el pas del Tour de França per les comarques i la capital de Girona, però personalment penso que és un gran esdeveniment esportiu que Girona es pot enorgullir d'acollir. D'acord que tot val diners, els directes i els que es deriven de les mesures de seguretat, restriccions de trànsit, mobilització de personal... però el Tour també és una oportunitat de promoció de la ciutat i les nostres comarques, alhora que ha possibilitat a hotelers i restauradors fer un petit agost en ple mes de juliol...

I sí, el Tour també pot ser, de fet és i serà, una oportunitat perquè algunes reivindicacions cíviques i polítiques es facin sentir...

Ahir entre la tarda i el vespre Girona va començar a buidar-se, especialment les zones d'aparcament de la Copa i la Devesa per anar-se colonitzant temporalment per la complexa comitiva de la cursa... La gent feia el tafaner a la devesa mirant els camions i, als voltants dels hotels, veient entrar els cotxes amb les bicicletes i intentant copsar, encara que de lluny, algun ciclista...

Que el pas del Tour per Girona, per les nostres comarques, per Catalunya genera interès m'ho demostra la meva mare: ahir, després de treballar, va asseure's a casa seva davant la tele per veure l'arribada de la cursa a Perpinyà... I avui suposo que també veurà l'etapa!. Jo avui, com he fet tantes i tantes altres tardes, des de fa molts anys, també veuré el final d'etapa del Tour, estirat al sofà, vencent la temptadora migdiada de primera hora de la tarda...

Visca el Tour!... i per mi, que guanyi Lance Amstrong!

-------------------------------------

pd1: és molt interessant l'article d'Assumpció Vila El Tour a Girona i jo, a Tours

pd2: tot el què necessites saber sobre Girona i el Tour a Girona, ciutat de sortida del Tour de França
pd3: el missatge de l'alcaldessa de Girona:
El dijous 9 de juliol de 2009, Girona i les seves terres seran el magnífic escenari de la sortida de la sisena etapa del Tour de França, i del seu recorregut fins al final d'etapa a Barcelona.
Algú ha dit que el Tour de França és el més gran estadi del món a cel obert. Girona serà, doncs, la porta d'entrada d'aquest estadi itinerant, quan la 96a edició del Tour transcorri, en dues etapes, per la banda catalana dels Pirineus, aquesta imponent serralada que ens fa de costura amb França.
Per a la ciutat serà una ocasió privilegiada de situar-se en primera línia d'actualitat, de ser l'amfitriona del que està considerat com a tercer esdeveniment esportiu mundial i la referència suprema del ciclisme que és capaç d'aplegar més de 12 milions de persones en els marges de les carreteres, de ser el centre d'atenció de més de 1.800 periodistes de tot el món, que treballen per a més de 700 mitjans de comunicació, i de convocar més de 500 milions de teleespectadors, de mitjana, cada dia. Una llegenda viva, des dels seus inicis l'any 1903.
El Tour de França és, sobretot, la festa del ciclisme i l'entronització d'un esport que és sinònim de solidaritat i d'amor propi, de treball en equip i de voluntat extrema de superació personal.
Ja fa mesos que Girona es prepara per assegurar que l'espectacle esportiu es desenvolupi en les condicions òptimes, per rebre la petita ciutat mòbil i cosmopolita de cap a 4.500 persones, i per facilitar el desplaçament de la caravana publicitària de 20 quilòmetres d'allargada i 180 vehicles.
En nom de la ciutat, dono la més cordial benvinguda a la gran família del Tour i a tots els espectadors, els altres protagonistes de la festa, que transformaran Girona en una immensa catifa de color groc i escriuran una pàgina inoblidable de la seva història esportiva.
Anna Pagans Gruartmoner
Alcaldessa de Girona

La veu del seu amo

Durant la passada campanya electoral a Sarrià de Ter, la de les municipals, alguns veïns que assistien als actes dels tres partits que ens presentàvem (de fet érem quatre, però el PP va llençar un paracaigudista sense paracaigudes...) em comentaven que els d'ERC tenien una estratègia ben definida entre els que feien la feina bruta i els que sortien a parlar impol·luts. Comentaven sobretot el paper destructiu que solia tenir, als actes electorals, les primeres de les intervencions, dedicades bàsicament a malparlar del govern del PSC, per deixar després que el candidat pogués parlar només en positiu, de manera que aquest darrer s'estalviava, així, les paraules més gruixudes i tenia qui l'hi feia la feina bruta. No només als actes electorals tradicionals, als mítings, sinó també pel carrer alguns veïns parlaven de com alguns membres de la candidatura d'ERC es dedicaven a criticar el govern municipal. “Boceros”, que en diuen alguns...

Aquesta mateixa estratègia l'havia fet, fa quatre anys CiU, en què els presentadors dels actes carregaven contra el govern i altres candidats mentre el candidat podia parlar nomes en positiu. Estratègia de manual, vaja!.

Des del PSC aquesta estratègia, vés per on, no la vam fer servir, vull dir que no ens vam dedicar a carregar contra la oposició, més aviat al contrari, en un acte electoral fins i tot vam elogiar la seva tasca, per veu d'en Quim Rodríguez. Possiblement, algú em va dir, per això les coses ens van anar com van anar...

Potser sí, però nosaltres quan vam plantejar una campanya en positiu vam decidir parlar poc dels altres (ni bé ni malament) i parlar només del balanç de govern i sobretot de les nostres propostes.

Tan sols al final de la campanya vam començar a explicar el què més tard es confirmaria: que ERC tenia clar el pacte amb CiU a Sarrià de Ter. Aquesta afirmació valia per Sarrià de Ter i per altres pobles, en què, si el PSC perdia la majoria absoluta, ERC tenia clar d'antuvi que pactaria amb qui fos menys amb el PSC.

Ara alguns d'aquells candidats “boceros” són regidors i han invertit en gran mesura el seu paper, doncs ara estan al govern. Ara són uns aduladors i, sobretot, nous predicadors que anuncien una nova Era pel nostre poble, situant una mena d'any zero, en aquest 2007 que ara acomiadarem: tot el què hi havia fins ara era negatiu, tot el què a partir d'ara s'esdevindrà serà el millor que mai hàgim tingut al nostre poble. No me'n lamento pas, jo també desitjo el millor pel meu poble... però no sempre tinc clar que el pacte de govern sigui el què el poble veritablement necessita...
Alguns veïns i veïnes em comenten qui són, d'on han sortit ara tota aquesta colla, doncs fins ara no els havien vist massa... Jo els hi dic que s'acostumin a veure'ls i a escoltar-los durant els propers quatre anys, ara són qui porten les rendes del nostre poble. El seu problema, em diuen alguns, és la seva desmesura, la d'abans i la d'ara... la seva manca de perspectiva, la seva actitud de nou rics.

El cert és que alguns regidors de l'actual equip de govern es mostren mesurats i respectuosos amb el què de positiu havia fet el govern del PSC. Per alguns altres tot allò amb tuf “sociata” senzillament és menyspreable...

El nou govern de Sarrià de ter tot just comença a navegar: de moment es fan seva gran part de la tasca iniciada de l'anterior govern pel que fa a grans projectes, però no ho reconeixen. De moment han desactivat el caràcter reivindicatiu de la Plataforma Salvem Sarrià, i el més greu, el seu propi, assumint la infraestructura i informant-ne poc o gens. De moment han tingut només temps per agafar el pols al govern i a vigilar-se entre ells, però no han dibuixat les grans línies de govern. Pel PUOSC han fet una proposta molt coincident amb la nostra, en alguns aspectes menys ambiciosa, com amb Sarrià de Dalt. De moment s'han dedicat a menysprear les nostres propostes: millora transport públic, Pla Educatiu d'Entorn, millora i bonificacions dels impostos, amb arguments tangencials i, en el fons, pel fet de ser propostes del PSC i no seves...

Tindrem al 2008 més elements d'anàlisi de la seva tasca de govern, del paper dels regidors i regidora de govern i de la seva particular deconstrucció de Sarrià de Ter... bé, més que deconstruir pretenen reconstruir Sarrià de Ter...
------------------------------------------------
pd1: avís per navegants. A Sarrià molta gent sap qui és l'alcalde, però no tothom té clar que ell porti les regnes del govern; hi ha qui diu que el primer tinent d'alcalde és més gat vell...

pd2: una petita gran notícia!. Per primera vegada una proposta del PSC és acceptada pel govern!. La proposta d'explicitar, a la nova ordenança de circulació, la prohibició de motocicletes i quads de circular per voreres, carrils bici, vies verdes i passeres. Més d'una vegada hem vist motocicletes passant per sobre la vorera o la passera de la Rasa.

pd3: el regidor de Festes del govern de de l'Ajuntament de Sarrià de Ter segueix fent-se seu tot el mèrit de la darrera Festa Major, és a dir, segueix obviant que quan van formar govern la Festa estava programada al 90 %. Una veïna l'altre dia em comentava: no m'estranya que ara en parli bé, deu ser que abans no hi venia massa a la Festa Major...

pd4: el músic barceloempordanès Pau Guillamet, Guillamino, farà un pròleg musical abans de les campanades de cap d'any a TV3. Ja ho veiem i ens n'alegrem per ell: en Guillamino és un tros de músic sense sostre!.

Guillamino: Somnis de llop

Guillamino: I see love


C33 - Silenci? - Guillamino i Pedrals:


pd5: 4 anys de Govern Socialista: + igualtat social i + drets socials

SlideShare src="http://static.slideshare.net/swf/logo_embd.png"> View Upload your own

pd6: vagi per endavant que sóc partidari de les seleccions catalanes i la seva participació en competicions oficials internacionals. També que aquest desig no n'amaga un d'inversament proporcional vers la selecció espanyola, és a dir, que la selecció espanyola no em genera animadversió (sí l'actitud d'alguns esportistes i, sobretot, alguns dels seus dirigents...). Aquesta entrada la faig tot lamentant-me de l'infortuni del porter Albert Jorquera, qui després de la lesió haurà de, segurament, guanyar-se les garrofes fora del FCB. Haurà de negociar estant inactiu... L'hi desitjo molta sort per aquest 2008 tan decisiu per ell. Per cert, demanarà el President del Barça a la Federació Catalana de Fútbol (magníficament dirigida per Jordi Roche) el mateix que ha demanat a altres federacions quan jugadors blaugrana s'han lesionat amb la respectiva selecció?.

pd7: El ciclista nascut a Sarrià de Ter Carles Torrent ha estat operat ja dues vegades... confiem que no s'esvaeixi l'horitzó dels JJOO de Pequín... Ànims Carles!