La tercera serà la vençuda...

Seria molt estrany que Pere Aragonès no fos investit com a 132è president de la Generalitat, tot i haver fallit, també, en la seva segona temptativa. La tercera, segur, serà la vençuda!

La seva està essent una investidura agredolça, i el que sembla que hauria de ser un tràmit, l'acord entre ERC i Junts després del bon resultat de l'independentisme el 14F, està resultant ser un os molt dur de rosegar... 

I aquesta vegada no és per la CUP, sinó per Junts, que desbancats de la posició preferent de l'independentisme, li costa cedir la presidència del Govern a Esquerra i es fa pregar. 

És clar que, ara ja ho sabem, des de fa un temps entre Esquerra i Junts hi ha, sobretot, retrets i recels, com hem vist en els darrers, i sobrers, mesos del govern actual, com hem vist durant i després de la campanya electoral i les eleccions. 

I malgrat aquests recels i retrets Esquerra i Junts estan condemnats a entendre's mínimament per formar govern, primer, i governar després! S'hi han obligat ells mateixos, a entendre's, descartant per a la Generalitat altres aliances que, un i l'altre, han fet amb altres partits en el món local. 

Esquerra i Junts hauran de trobar un acord que no trenqui l'acord d'Esquerra amb la CUP, i aquest és, sempre, un equilibri fràgil que, entenc, cal assumir. 

No sé si l'acord de Govern entre les forces independentistes serà més sobre la base de la confiança o de la resignació, no sé si el joc de poders per a controlar l'agenda política entre Esquerra i Junts serà, més que qualsevol altre, el principal enemic del nou govern.

La tercera serà la vençuda perquè qualsevol altra cosa no seria comprensible; altra cosa és si la tercera serà la bona, si finalment tindrem un Govern estable que pugui sostenir-se dempeus durant tota una legislatura sencera...

Des de 2010 que no tenim una legislatura sencera, i ja sembla que ens hem habituat a legislatures curtes i governs inestables, quan possiblement el moment polític exigiria precisament el contrari.

Si Esquerra i Junts han de governar plegats, que superin els recels, que abandonin els retrets, i que aprenguin a treballar en equip, que ja seria hora que s'hi posessin, que ja fa més de deu anys que, se suposa, governen junts! 

Fer brunyols no et donarà feina, però potser t'ajudarà a aconseguir-ne!

Tota activitat requereix, per a fer-la i fer-la el màxim de bé possible, disposar d'unes mínimes competències, també fer brunyols! Ja sé que d'exemples en podríem trobar un munt, dins i fora de la cuina, però no sé perquè fer brunyols sempre em fa pensar en les competències!

Naturalment per a fer brunyols necessitem una recepta, la que sigui, però com en tantes altres elaboracions culinàries, amb la recepta no em fem prou; necessitem conèixer el seu procés d'elaboració, i naturalment també necessitem el que la meva àvia en deia el "rere mànec", és a dir, les competències.

I de competències en tenim, d'entrada, de dos tipus: les tècniques o específiques, i que als "modernets" els agrada dir "hard skills", que són les de cada professió o activitat,  i les transversals, també anomenades "soft skills", que són les habilitats, coneixements i actituds generals que es posen en joc en qualsevol activitat.

La mala notícia és que no tothom les té totes desenvolupades al màxim, i tampoc caldria, ja que no passa res si jo no sóc competent en la tècnica del bisturí, sempre que em disposi a operar ningú!
La bona notícia és que totes les competències es poden aprendre, millorar i potenciar, i arribat el moment, amb la formació i preparació necessàries, no només podria agafar el bisturí, sinó tenir la calma necessària per a fer un tall precís.

Però tornem als brunyols!
Fer brunyols requereix disposar d'un mínim de competències tècniques, com les d'elaboració, manipulació i cocció d'aliments, o el correcte ús d'estris i eines. Per bàsic i elemental que pugui semblar cal saber, per exemple, ratllar llimones! Naturalment també cal saber la tècnica per a fer-los llevar, i controlar el foc a l'hora de coure'ls...

A vegades, com passa també a la vida, no tothom és igual de competent en tot, i hi ha qui s'especialitza i s'ocupa més de amassar la pasta, de donar forma als brunyols, de coure'ls i, finalment d'ensucrar-los; és a dir, a cada procés hi intervé una persona més especialitzada que, a base sobretot d'experiència, ha potenciat la seva competència tècnica.

Tradicionalment a casa, per exemple, des de fa anys el meu germà és l'especialista en amassar la pasta, la meva mare en donar-los forma, jo en coure'ls i la mainada en ensucrar-los! Quan jo era petit només els ensucrava, fins que vaig aprendre a coure'ls, i tot i que tècnicament encara no ho faria igual de bé, també podria aprendre a amassar la pasta, i a donar-los forma...

És clar que les competències tècniques no ho són tot; tot i ser mínimament imprescindibles, no garanteixen que els brunyols surtin bé, ja que al ser un procés requereix que posem en joc les altres competències, les transversals, i aquí totes i cadascuna d'elles són importants.

Hi ha diferents formes de classificar i nombrar les competències transversals, però en general es divideixen en tres blocs: les competències d'identificació, les de relació i les d'afrontament.

Competències de identificació:
- Identificació de les pròpies capacitats
- Disposició a l'aprenentatge
- Situar-se en el context laboral concret

Competències de relació:
- Comunicació
- Relació interpersonal
- Treball en equip

Competències d'afrontament:
- Responsabilitat
- Adaptabilitat
- Organització del propi treball
- Negociació
- Gestió de l'estrès
- Iniciativa

Per poc que hàgiu fet brunyols entre, com a mínim, dues persones, podreu identificar qüestions que tenen molt a veure amb aquestes competències. Per exemple, des de fa molts anys que la meva mare, en funcions de "directora general brunyolaire", organitza i disposa tota la logística, tots els recursos (ingredients, estris, espai...), i tothom afronta aquesta activitat identificant les pròpies capacitats, i també calibrant la disposició a l'aprenentatge, quelcom que al seu dia jo vaig posar en pràctica per passar d'ensucrar els brunyols a coure'ls!

El treball en equip, en aquesta activitat, també és crucial, ja que és un treball en cadena, i aquí la comunicació i la relació interpersonal també són claus, ja que treballem amb eines i amb oli bullint, i una mala gestió de l'estrès podria tenir funestes conseqüències! És important, doncs, generar un bon clima de treball...

La iniciativa i la negociació també entren en joc, especialment a l'hora de donar forma als brunyols, ja que sempre arriba el moment que venen ganes de fer-ne diferents, i això, poc o molt, sempre s'acaba parlant i negociant; i sens dubte l'adaptabilitat, que en aquest temps de pandèmia hem exercitat possiblement com mai!

Posar en joc, positivament, totes aquestes competències transversals potser no farà que, necessàriament, els brunyols siguin més bons, però sí que l'experiència de fer-los sigui més plaent i divertida, fins i tot menys esgotadora per cansada que sigui, per moments.

És clar que no acomplir al 100% amb les competències tècniques tampoc ens impedirà fer brunyols, que l'avantatge que tenen és que, per més brunyols que ens surtin, sempre seran brunyols!

En qualsevol cas, i això és potser el més rellevant, quan fem brunyols, o qualsevol altra elaboració culinària, o qualsevol altra activitat a casa, sempre posem en joc les nostres competències transversals, encara que no les coneguem ni en siguem conscients. I les competències transversals tenen l'avantatge que les podem transferir de l'àmbit personal i familiar, a l'àmbit laboral.

Per això, en moltes orientacions i formacions laborals, el procés de identificació de les competències transversals es fa sobre l'experiència personal i familiar, i una vegada identificades les competències, es reforcen i potencien per transferir-les i posar-les en joc, també, en l'àmbit laboral.

Fer brunyols no ens donarà feina, però potser, com tantes altres activitats que fem, ens ajudarà a aconseguir-ne, en la mesura que treballem i potenciem les nostres competències transversals, a banda d'endolcir-nos una mica la vida...

Rocío Carrasco Mohedano

A les vides de paper cuixé també hi ha molta misèria, sobretot misèria moral, tanta com a les nostres, que ja sabem que el paper ho aguanta tot, i més el paper cuixé!

El darrer, sonat i sonor episodi és el de Rocío Carrasco, que en una entrevista en format de sèrie documental (ens faltaran crispetes!) va denunciar els maltractaments que va patir del seu ex marit, el Guàrdia Civil retirat Antonio David Flores.

L'acusació és greu i el seu testimoni és esfereïdor, sobretot en relació al joc brut del pare amb la filla, que d'alguna manera ha acabat repudiant a la seva mare.

Tota aquesta truculenta història té molts serrells i moltes derivades, també moltes contradiccions, com el fet que Rocío Carrasco ho denunciï precisament a la cadena de televisió on treballa el seu ex marit, ara expulsat possiblement fins a la seva reaparició estel·lar; també resulta inquietant que tot plegat tingui un preu, també la publicació en màxima audiència del seu dolor, quelcom habitual a Tele 5, com bé sabem...

I sí, tot plegat no fa més que alimentar la polèmica, i sobretot alimentar els programes i l'audiència assedegada d'aquesta morbositat descarnada. Aquest embolcall de paper cuixé sensacionalista, aquest embolcall de tele escombraria potser és inevitable, doncs és el medi natural en el que ha crescut i viscut, també, Rocío Carrasco, i per descomptat també Antonio David Flores...

Però en algun moment cal fer l'exercici de prescindir de tot aquest embolcall, dels seus serrells i les seves derivades, del safareig televisiu i de la manca de pudor, i veure que al capdavall el que hi ha és una dona maltractada, sobretot una dona maltractada, per més que respongui al nom de Rocío Carrasco Mohedano!

"Billie Jean". Minuts Musicals amb nom propi

Si hagués d'escollir una cançó, només una, de l'extensa discografia de Michael Jackson escolliria, sense dubtar-ne ni un moment, "Billie Jean"!

No opinava el mateix Quincy Jones, productor entre d'altres del mític "Thriller", a qui d'entrada, sembla, no li agradava la cançó, ni la seva introducció ni el títol: sembla que li'n va proposar un d'alternatiu que no li hagués permès formar part d'aquesta col·lecció de cançons amb nom propi...

Però Michael Jackson va insistir i, guiant-se pel seu instint, la va defensar a ultrança per acabar esdevenint una de les millors cançons de la història de la música i, per mi, la seva millor cançó!

"Billie Jean" no és ningú en concret, sinó la personificació de les dones, "groupies" que atribueixen la paternitat dels seus fills o filles al seu ídol, quelcom que d'una o altra manera Jackson va veure en el seu entorn i, sembla, experimentar personalment... La cançó, en tot cas, és una esmena a la totalitat: "the kid is not my son".

Si hagués d'escollir una cançó, només una, de Michael Jackson sens dubte seria aquesta!

Les cites dels llibres. "La llavor dels somnis", d'Antònia Adroher i Carmel Rosa

Ara que dies enrere es va posar en valor la figura de l'anarquista Frederica Montseny, primera dona que va ser ministra, també podem recordar que la gironina Antònia Adroher va ser la primera dona regidora de l'Ajuntament de Girona!

La seva història, juntament amb la del seu company, Carmel Rosa, la van deixar escrita al llibre "La llavor dels somnis" (CCG Edicions, 2001), una història de República, Guerra Civil i exili.

Militants del POUM el seu testimoni va contribuir a forjar la democràcia, essent un referent inevitable dels joves polítics de l'època.

El llibre conté, a mode de cita, un poema de Narcís Comadira, llavor del títol del llibre:

"I les ones blanes,
pesades de sang,
fidels bressolaven
l'esforç impossible.

Enmig de la runa,
la llavor dels somnis."
Narcís Comadira, "1939"

Vaig tenir el goig de conèixer-los i, a banda del record, d'ells també en guardo orgullós, amb el llibre, les seves dedicatòries, que com tantes altres d'altres llibres, qui sap si, algun dia, també seria bonic compartir-les...

L'oficina, aquell territori hostil...

Ja fa dies que, en relació a la pandèmia, hem arribat al punt de "tal dia farà un any...", i lluny de celebrar-ho, ho recordem perquè el que sigui que fa un any, inevitablement ha impactat en les nostres vides!

I d'entre moltes coses, en la meva hi ha el teletreball, que de fet ja fa anys que feia, tot i que de forma combinada (ara està més de moda dir "híbrida" amb el treball a l'oficina; per dir-ho ras i curs, abans de la pandèmia jo començava la jornada laboral a casa (teletreball), la seguia a l'oficina i, en cas de treballar a la tarda, la seguia a casa.

Curiosament, anys enrere, quan vaig començar a teletreballar des de casa, aleshores anant poc a l'oficina, vaig trobar a faltar molt part de la vida que s'hi cou, ja sabeu, les trobades informals amb els i les companyes de feina, el compartir l'estona d'esmorzar, les reunions improvisades o les visites inesperades a la teva taula de treball; coses, algunes d'elles, lladres del temps, certament, però que en el seu conjunt contribuïen a generar el clima de treball, a sentir-te acompanyat en la teva feina i a ser part d'un equip.

Per això, al cap d'un temps, vaig decidir combinar, de forma més equilibrada, la feina des de casa i des de l'oficina: jo necessitava aquell contacte humà!

Ara, però, la situació és ben diferent, i, sincerament, les poques vegades que vaig a l'oficina, just per a fer tràmits que sí o sí he de fer allà, se'm treuen les ganes de tornar-hi: mascareta a tothora, i tot és de "mira'm i no em toquis"!

L'oficina s'ha convertit en una mena de territori hostil, on, en el meu cas, quan hi treballo ho faig sense comoditat (la mascareta em mata!) i l'únic consol és trobar-te algun company o companya de feina i comentar la jugada, i poca cosa més...

Des de casa treballo molt bé, no em falta res i puc fer, pràcticament, el mateix que faria o feia a l'oficina, i agraeixo molt l'esforç i els recursos que l'entitat ha posat i fet per fer-m'ho fàcil, a mi i a totes les persones de l'entitat que teletreballem. Naturalment trobo a faltar molt el contacte diari amb els i les companyes de feina, i la sensació és que en general ens hem aïllat més, tot i compartir reunions i xats.

Aquesta setmana des de l'entitat em preguntaven quina previsió tenia respecte el teletreball, i la meva resposta, seguint la recomanació de la mateixa entitat, és prorrogar-lo!

Tal dia va fer un any que faig teletreball i diria que, pel cap baix, seguiré així fins a finals d'any, o fins d'aquí un any, o qui sap si de forma indefinida, allò de "ha vingut per quedar-se"... 

Per mi l'oficina deixarà de ser aquell territori hostil quan pugui anar-hi, i estar-m'hi, sense mascareta!

Estic armat de paciència!

Una vida escapçada en sec

A vegades la vida llangueix, quasi silenciosament, i s'apaga quan, simplement, no hi ha més ble per cremar...

D'altres, en canvi, la vida s'acaba de sobte, de forma brusca, violenta i inesperada! La mort apareix sense avisar, sense que se l'esperi, com una anomalia del sistema: no, ara no tocava morir!

Una vida escapçada en sec que en deixa d'altres marcades de per vida, perquè aquestes morts, les que no són llei de vida, marquen amb foc i per sempre més les vides dels i les supervivents.

Sé de què parlo, i tu també, que a la teva vida també has hagut d'afrontar morts de persones properes, estimades, que per un motiu o altre s'han mort a deshora.

Aquests dies una companya de feina passa per aquest tràngol, per aquest dol tempestuós i profund, inesperat i inoportú, que importuna la vida i fa que, irremeiablement, esdevingui tràgica.

No es troben paraules de consol, i les que es troben tampoc consolen; potser un gest, una abraçada o la confirmació que, tot i que el dol és sempre personal i intransferible, el trànsit cap a una relativa calma, cap al record cada vegada menys dolorós tot i que sempre trist, no el farà sola, tampoc la seva filla.

A vegades la vida llangueix, quasi silenciosament, i s'apaga quan, simplement, no hi ha més ble per cremar... Qui pogués morir així, amb la vida feta, amb la vida plena, simplement llanguir...

D'altres, en canvi, una fuetada s'endú una vida, i per moments noqueja la nostra... En aquests casos la mort és una merda, una putada, una gran putada! 

"Solitudes"

Els Manel canten a la vellesa a "Criticarem les noves modes de pentinats", un cant que no amaga un "somriure una mica per sota del nas..."

Més cru és el relat que, sense dir paraula, en fa Kulunka Teatro a l'obra "Solitudes", que aquest diumenge passat van representar al Teatre Municipal de Girona.

L'obra ens parla de la vellesa i, arribat un punt, de la solitud, tot i que la de l'ancià protagonista no és l'única solitud que s'arrossega sobre l'escenari; també es senten sols el seu fill i la seva néta, o la maldestra, i alhora encantadora, novella prostituta...

La solitud és fins i tot agraïda quan és volguda, i temporal; també cal aprendre a estar sols, o encara pitjor, a estar amb nosaltres mateixos! Però estar sol, sentir-se sol, per mal acompanyat que hom estigui, és molt trist, que al capdavall qui més qui menys necessita compartir un xic la vida, encara que sigui amb una maleïda mosca!

La solitud fruit de la incomunicació i de les presses dels nostres dies potser no mata, però tampoc ens ajuda a viure, i a vegades no és qüestió d'estar sol, sinó simplement de sentir-se'n.

Amb una posada en escena sòbria i, alhora, molt efectiva, dos actors i una actriu donen vida a una colla de personatges que, sense dir paraula, ens expliquen la seva vida, potser no tan diferent a la nostra.

"Solitudes" és un joc de màscares (i de cartes) en el que, més enllà de la seva expressió, les emocions es manifesten corporalment, amb uns cossos que, més que les màscares, expressen por, tristesa, desesperació, impotència i solitud...

I tot i que el diccionari la defineix com un estat ("estat del qui és sol, del qui viu sol o gairebé sol"), la solitud és, sobretot, un sentiment, i a vegades no hi ha sucre que la pugui edulcorar...  

Hi ha un moment en que la solitud, com "Solitudes", no té pietat!

La normalitat de treballar

L'any 2013 una petita empresa de Lloret de Mar, Construcció i Rehabilitació Salichs, va rebre un dels Premis Incorpora 2013 per la seva contribució a la inserció laboral de persones que, pel motiu que sigui, tenen majors dificultats d'accedir al mercat laboral.

Recordo que la candidatura la va presentar i defensar la Fundació Astrid 21, una de les entitats del grup de Girona del programa Incorpora de la Fundació "la Caixa". L'entitat col·laborava estretament amb l'empresa i els darrers anys hi havia fet fins a quatre insercions laborals de persones amb Síndrome de Down.

La candidatura de Construcció i Rehabilitació Salichs no només va passar el tall de Girona, també el de Catalunya i, juntament amb Embutidos Monter, va ser una de les premiades en la 5a edició dels Premis Incorpora, que aleshores eren d'àmbit estatal.

Per tal d'il·lustrar el reconeixement, setmanes abans del lliurament vam concertar una visita a Construcció i Rehabilitació Salichs (també a Embutidos Monter) per a fer unes fotos i una petita peça de vídeo, i el responsable de l'empresa ens va citar, a mi i a l'equip de comunicació, a l'oficina de la constructora per desplaçar-nos després en una obra.

En una obra?, vaig preguntar, reconec entre sorprès i incrèdul!
Sí, anirem a gravar a peu d'obra!, em va respondre el responsable de l'empresa...

Aleshores, a la tardor de 2013, l'empresa estava fent unes obres de millora del Club Nàutic Cala Canyelles i a peu d'obra hi treballava, com a manobre, un noi amb Síndrome de Down.

Reconec que, un cop més, vaig ser víctima dels meus prejudicis... Em pensava que la persona amb Síndrome de Down contractada per l'empresa constructora estaria a les oficines, fent funcions de bidell o d'auxiliar administratiu... I no, me la vaig trobar a peu d'obra, pastant ciment!

A partir d'aquell moment vaig prendre consciència que la discapacitat, també la Síndrome de Down, és tan diversa com la no discapacitat, i que la Síndrome de Down no defineix, només, a les persones que la tenen, com a mi no em defineixen només ni l'estigmatisme ni la hipermetropia...

I perquè no una persona amb Síndrome de Down treballant de manobre? I perquè no treballant en un magatzem, en una cuina, en una botiga o, fins i tot, en una oficina?

Des del programa Incorpora de la Fundació "la Caixa" reivindiquem, en motiu del Dia Mundial de la Síndrome de Down, la normalitat de treballar... 

View this post on Instagram

A post shared by Roger - Incorpora Girona (@coordinacioincorporagirona)

"Layla". Minuts Musicals amb nom propi

Si "Jessica" ens vinculava el mític grup The Allman Brothers Band amb Eric Clapton, la cançó d'avui, "Layla", ens connecta Eric Clapton amb The Beatles, i més concretament amb el més jove dels seus integrants, George Harrison.

Publicada l'any 1970 pel "super grup" de rock i blues Derek and the Dominos, és, segons la revista Rolling Stone, una de les millors trenta cançons de la història del rock, i no seré jo qui ho desmenteixi... 

"Layla" és una cançó d'amor no correspost, i Eric Clapton es va inspirar en el poema "Layla i Majnun" del poeta persa Nezamí Ganyaví (segle XII), una història que Lord Byron va descriure com el "Romeu i Julieta d'Orient"... 

Per a Clapton, però, la seva "Layla" no era la del poema, sinó Pattie Boyd, aleshores model, fotògrafa i dona de George Harrison. Era aquest el seu amor no correspost...

Les connexions musicals entre Eric Clapton i George Harrison, bons amics, són moltes, i destaca especialment la participació de Clapton en la gravació de la cançó de The Beatles, composada per Harrison, "While My Guitar Gently Weeps", tot i no aparèixer en els crèdits...

Canta Clapton a "Layla" que no li digui que no trobaran una manera, i anys més tard la van trobar i, havent-se ja separat de George Harrison, Pattie Boyd i Eric Clapton es van casar... I sí, al casament va assistir-hi també George Harrison!

Pattie Boyd, però, no només va ser la musa de "Layla", al seu dia es va especular si també havia inspirat la cançó "Something" de The Beatles, però el propi Harrison en una entrevista va dir que en realitat l'havia inspirat Ray Charles...

Sí que s'atribueix a Pattie Boyd la inspiració d'una altra gran cançó d'Eric Clapton, la balada "Wonderful Tonight". L'any 2007 Pattie Boyd va publicar el llibre, a mode d'autobiografia, "Wonderful Tonight: George Harrison, Eric Clapton and Me."

Eric Clapton i George Harison sempre van mantenir una molt bona amistat, i a Pattie Boyd sempre li podrem agrair haver inspirat aquesta magnífica cançó, "Layla"!

Les cites dels llibres. "Setze fetges", de Jaume Perich

Publicat ara farà cinquanta anys aquest llibre encara destil·la ironia, sarcasme i sàtira, no només de l'època que el va inspirar, també de l'actual, en algunes qüestions, socials i polítiques, no massa diferents.

El llibre (Setze fetges, Edicions 62, 1971), ja us anuncio d'entrada, no té una cita a l'ús sinó, com tants altres, un pròleg, en aquest cas un majestuós pròleg "La perichsophie dans le boudoir", escrit per al també enyorat Manuel Vázquez Montalbán. El pròleg sí que en conté de cites, i destacaré especialment la del final del pròleg, tot i que abans potser seria convenient començar pel principi; així comença el pròleg:

"Com Mortadelo i Filemón, Perich coneix la ciència i l'art de la Metamorfosi: Perich Match, Perich Copio, Perich Vinyeta, Períkides. De tots els seus travestis, aquell que més em fascina és el de Períkides, pensador grec del segle V d. C. (després de la Contrareforma), formulador del Principi de Períkides: «Tot empresari submergit en un conflicte col·lectiu, experimenta una pèrdua de pes equivalent al nombre d'obrers que desallotja.»"

Advertits ja del context en el que es mou el pròleg, amb aquests alter egos de Perich, la cita literària arriba just al final del pròleg de Montalbán:

"(...) L'ideòleg Perikides, que està per sota del lingüista Perichomsky, ha donat moltes voltes al breu Discurso sobre la Perpetua Convalecencia del Hombre, de Chumy Chúmez: «El hombre —diu el text ja clàssic— es la medida de todas las cosas pequeñas.» A punt d'estar-hi d'acord, Períkides corregiria:

"El hombre es la medida de todas las cosas abandonadas por la voracidad burguesa: los suburbios, los retretes, el amanecer". Períkides.

Amb Perich, val a dir, podria estar d'acord amb ell en quasi tot, ja que no comparteixo, ni de lluny, la seva històrica (i per mi incomprensible) animadversió cap a José Luis Perales!

Sortir de la comarca...

Dimarts vaig sortir de la comarca i, tot i no custodiar cap misteriós anell ni tenir els peus tan peluts, em vaig sentir una mica Frodo Saquet!

Vaig sortir del Gironès i, per motius laborals, vaig fer via cap a l'Empordà, concretament cap a La Jonquera. La trobada estava planificada des d'abans de l'obertura del confinament comarcal, pel que, tot i tenir un motiu justificat, vaig sortir de la comarca més tranquil...

Aprofitant que era a La Jonquera vaig fer una visita llampec als meus oncles de Cantallops, i des de casa seu vaig tornar a veure la plana de l'Empordà, que s'obre i eixampla des de l'eixida...

Em va agradar molt sortir de la comarca, em sembla que, fins i tot a nivell laboral, va ser terapèutic! Vaig anar a La Jonquera per l'acte d'obertura d'una formació del programa que coordino, es va convenir que fos presencial; per poc que puguem no l'hem de perdre, la "presencialitat", encara que sigui més incòmode, com a mínim per a mi, per la mascareta.

El meu dia a dia, també el de molts companys i companyes de feina, està farcit de reunions i visites telemàtiques, a vegades encadenades una rere l'altre, ara amb Zoom, ara amb Teams, després amb Meet... A vegades entre reunió i reunió no pots ni estirar les cames, ni deixar que el cervell processi tota la informació, ni fer un parell de respiracions profundes...

Quan les reunions i les visites eren presencials hi havia el temps per a desplaçar-t'hi, el compàs d'espera, el comiat que s'allargava i el retorn a l'oficina. Tot aquest temps potser el trobàvem improductiu, i potser sí que a vegades era excessiu, però és un temps que jo ara, amb aquesta situació i amb la majoria de reunions i visites telemàtiques, trobo a faltar.

Per això vaig agrair tant sortir de la comarca, deixar per unes hores la pantalla i tenir temps per pensar. Sortir de la comarca, fer un acte presencial i apagar la pantalla em va recarregar les piles!

Ara em faltarà tornar a sortir de la comarca, però per a qüestions laborals sinó per al gaudi personal... Sortir de la comarca i tornar a Cantallops, i notar el canvi d'aire!

Jo a la meva vida també tinc carrers així...

"No sé vosaltres... Jo a la meva vida també tinc carrers així, inacabats i fins i tot un punt abandonats, carrers fins i tot que no duen enlloc. I no, no tots tenen aquest encant...", vaig piular l'altre dia...

L'altre dia amb la Sira vam anar a passejar pel barri de Montjuïc de Girona. Vam fer un tros del carrer 8 de juliol de 1809, un carrer a mig fer, o ni això, un projecte de carrer que deu fer quaranta anys, pel cap baix, que espera ser urbanitzat; potser ja no caldria...

Circulant per aquest carrer, i mentre la Sira s'entretenia caçant espàrrecs (jo no els veig ni a un pam del nas!) pensava que a la meva vida també hi havia carrers com aquest, a mig fer o ni això, tan sols projectes de carrers! A la meva vida, com a la vostra, n'hi ha molts, de carrers, fins i tot grans avingudes i carrers majors; i també carrers costeruts, carrers malgirbats, carrers plens de giragonses i més d'un carrer cul de sac!

A vegades deixem coses a mig fer, i no necessàriament per mandra o desídia, sinó perquè no podem fer-ho tot: projectes, amistats, idees que un dia vam començar a traçar i construir, i que allà en van quedar, deixant que l'herba hi creixés a plaer, deixant-ho com mig abandonat. 

Aquests carrers, ens agradi o no, també formen part de la nostra vida, també són la nostra vida! I com aquest de Montjuïc, en els nostres particulars carrers a mig fer fins i tot podem trobar-hi el seu encant, per més que algun dia ens desencantessin...

Acceptar que també tenim carrers així, a mig fer, deixats de la mà de Déu, acceptar que a la nostra vida no tot són els carrers engalanats que lluïm a Instagram, és una bona manera de fer les paus amb nosaltres mateixos, pau que trobem, precisament, quan els transitem...

La (des)motivació per estudiar...

L'altre dia a l'hora de sopar, que a casa és sobretot l'hora de compartir el dia i la vida, la meva filla petita ens comentava que un professor els hi havia preguntat si a casa els i les pressionen per a treure bones notes, ja sigui amb el reforç positiu (premi) o negatiu (càstig). Ella va respondre el que hi ha: no.

A casa no hem exigit mai notes, ni a primària, ni a secundària ni, ara amb les grans, a la universitat; sí que hem demanat responsabilitat (al capdavall les notes i les seves conseqüències són seves), treball i, si per alguna cosa m'he enfadat, més aviat ha estat pel desordre horari que arribat un punt de l'adolescència sembla inevitable...

És clar que, facis el que facis, el dubte sempre hi és, ja que sovint apareix la màxima que diu "mal si fas (si exigeixes) mal si no fas (si no exigeixes).

Què podem fer pares i mares per contribuir positivament a la motivació per estudiar dels nostres fills i filles? És possible que, tot i la nostra bona intenció, els i les desmotivem irremeiablement?

Quins són els factors que influeixen en la motivació per estudiar? I aquests factors, són els mateixos per a tots els i les adolescents?

No hi ha pare o mare que no ens hàgim fet alguna vegada alguna d'aquestes preguntes, i no sempre la nostra experiència com a fills i filles ens serveix, ja que ara ens ho mirem des d'un altre rol...

Amb la voluntat de respondre aquestes preguntes, o com a mínim d'aportar-hi arguments, les AFA i AMPA dels instituts Vicens Vives, Ermesenda de Girona, Santa Eugènia i Narcís Xifra i Masmitjà hem organitzat la xerrada "La (des)motivació per estudiar de l'alumnat de secundària: què podem fer les famílies?", que anirà a càrrec de la sociòloga, mediadora i educadora Alba Castellví.

Segur que a la xerrada l'experta ens respondrà algunes preguntes, i no descarto que n'obri algunes més, que ja sabem que això de la maternitat i la paternitat no és una ciència exacta, ni hi ha receptes màgiques!

Al capdavall del que es tracta és d'aprendre sobre la marxa, amb una barreja de base teòrica, d'experiència i d'assaig i error!

I la meva experiència és que de pare, com de fill, de marit, d'amic o de company mai se'n sap prou! 

El que callem...

A vegades el que callem eixorda més que el que diem, per alt i fort que diem el que diem.

És el que setmanes enrere va passar amb el discurs de Nadal del rei Felip VI, que va callar i no va dir res sobre la controvertida situació del seu pare, el reu emèrit!

És el que va passar dies enrere en el discurs de la nova presidenta del Parlament, Laura Borràs, en el que es va declarar hereva de la presidenta Carme Forcadell, obviant volgudament mencionar i fer qualsevol referència explícita a qui rellevarà en el càrrec, el fins ara president del Parlament Roger Torrent.

Laura Borràs i Junts li tenen botada de fa temps a Roger Torrent, especialment per la investidura fallida del president Puigdemont a finals de gener de 2018,  i per l'acceptació de la retirada de l'acta de diputat del president Torra a finals de gener de 2020.

Hi ha qui considera, dins l'àmbit independentista, que en ambdues situacions el president Torrent va trair la causa independentista, hi ha qui considera que va preservar la institució catalana...

La nova presidenta del parlament, Laura Borràs, no se'n va oblidar, de Torrent, ans al contrari! Amb el seu silenci el va assenyalar més, amb el seu silenci i amb el reconeixement explícit a Forcadell, que va donar encara més dimensió al que va callar.

I nosaltres, què callem?

Per bocamolls que siguem hi ha coses que, a risc de mossegar-nos la llengua fins a sagnar, callem; i ho callem perquè potser és pitjor dir-ho, o a vegades simplement perquè no trobem la manera de dir-ho...

També passa que, de sobre, diem el que callem com un volcà en erupció, i escopim lava que deixa rere seu terra cremada... És clar que una bona via d'escapament és Twitter, on molta gent diu, piulant i com si res, el que rarament diria cara a cara; a Twitter molta gent diu el que, en altres circumstàncies, callaria...

El que callem no es silencia, el que callem segueix murmurant dins nostre i a vegades fins i tot demana a crits poder ser dit, implora ser cridat! 

I com Felip VI amb l'emèrit Joan Carles I, o Laura Borràs amb Roger Torrent, a vegades la millor manera de dir-ho és amb un silenci, callant i fent, com diu el poeta, del silenci paraula... 

A Borràs se li va entendre tot, també el que no va dir, especialment el que va callar...

"Me and Bobby McGee". Minuts Musicals amb nom propi

Al voltant d'aquesta cançó hi ha molts noms propis, però si n'haguéssim de destacar dos, sens dubte serien els de Kris Kristofferson, un dels coautors de la cançó, i Janis Joplin, l'artista que, tot i que pòstumament, la va fer eterna!

La cançó va formar part del disc pòstum "Pearl", publicat fa cinquanta anys, mesos després de la tràgica mort de Janis Joplin, i va ser l'única cançó que Joplin va cantar que va arribar al número u de les llistes d'èxit nord americanes! Joplin coneixia a Kris Kristofferson, amb qui sembla que havia mantingut quelcom més que només una bona amistat, i precisament aquesta cançó va permetre al també músic i actor consolidar-se com a compositor, després de deixar la carrera militar, rebutjant una oferta de professor de literatura en una acadèmia, per provar sort i guanyar-se la vida com a compositor.

L'èxit no li va venir de cop, i com sol passar, li va venir de forma inesperada. De fet la idea d'aquesta cançó no va ser seva, sinó de l'altre autor, Fred Foster, aleshores propietari del segell Monument Records, pel que Kris Kristofferson treballava. Foster li va encarregar que composés una cançó que portés per títol "Me anb Bobby McKee".

Però qui era Bobby McKee? I perquè finalment la cançó es va titular "Bobby McGee"?
Al mateix edifici del segell Monument Records hi havia una oficina de dos germans lletristes, que tenien una secretària que es deia  Barbara (Bobby) MacKee; diu la llegenda que Foster es va colar en una reunió dels lletristes sense trucar a la porta amb l'excusa de veure a la secretària, que sens dubte el deuria deixar prou impressionat com per demanar-li al seu amic Kris Kristofferson que composés una cançó amb ell i la secretària com a protagonistes.

Resulta, però, que en la trucada de telèfon Kris Kristofferson no va entendre bé el cognom i en comptes de MacKee va escriure McGee, i la resta, com la cançó, ja és història!

El cantant de country Roger Miller va ser el primer en cantar i publicar "Me and Bobby McGee", i a banda de l'eterna Janis Joplin, també l'han cantat i publicat, entre d'altres, Jerry Lee Lewis, Johnny Cash i, sí, també Kris Kristofferson!

De totes, la millor és la de la Janis Joplin!

Les cites dels llibres. "Los patitos feos", de Boris Cyrulnik

Sincerament, no sé què és més difícil de dir, si el cognom d'aquest reputat neuropsiquiatra o el terme pel que és tot un referent: resiliència!

Si al seu dia tots els camins portaven a Roma, es podria dir que des de fa més de vint anys tots els camins de l'educació i del treball social porten a aquest llibre, "Los patitos feos" (Editorial Gedisa, 2002) de Boris Cyrulnik, llibre de capçalera de tothom que vulgui combatre el determinisme social, que lluiti contra la pobresa hereditària i que cregui en el poder transformador de l'educació, en el seu sentit més ampli.

És clar que, ara i aquí, no es tracta tant d'explicar el llibre sinó de desvetllar amb quina cita literària l'autor ens el presenta, i la cita d'aquest llibre és tan imprevisible com evident!

"Aleshores es va dirigir cap a ells, amb el cap baix, per fer-los veure que estava disposat a morir. I llavors va veure el seu reflex a l'aigua: l'aneguet lleig s'havia transformat en un superb cigne blanc... "
Hans Christian Andersen, "L'aneguet lleig".

El llibre, tot i els seus vint anys, és encara avui una enriquidora i optimista lectura que transmet l'esperança que cap ferida mai és irreversible; Boris Cyrulnik parla amb coneixement de causa, doncs ell també va ser un aneguet lleig...

No m'interessa, gràcies!

Dimecres 10 de març, quarts d'una del migdia; truquen al timbre de casa i, quan obro la porta, apareix un comercial d'una empresa de seguretat que ven alarmes. Tot ell sembla un anunci i la marca comercial, sens dubte coneguda, no dissimula les seves intencions, ans al contrari. 

- "Bon dia, no m'interessa, gràcies!", li dic d'entrada...

- "Miri, vinc de casa el seu veí, en tal, que li hem arreglat una cosa, res, un cable, i està molt content...", em respon.

- "Ostres, a mi no m'agradaria, en cas de ser client vostre, que anéssiu donant informació meva, sobre si tinc o no alarma, a l'altra gent...", li responc, sobre actuant una mica, ho reconec.... 

- "Bé és el seu veí, bé que es coneixen, no? També he parlat amb les veïnes d'aquesta altra casa...", i m'assenyala la de l'altre costat de la casa dels meus veïns, a qui també conec. No el deixo acabar i l'interrompo de nou. 

- "Precisament són ells qui han d'explicar si tenen contractat tal servei o tal altre, no?"

- "Bé, ja tinc el seu permís...", s'afanya a respondre.

- "Bé, doncs ja ho parlaré amb ells... En tot cas, ja li he dit al principi, no m'interessa, gràcies", dic amb un gest i intenció que volen ser concloents.

- "I perquè no li interessa?", em pregunta, intentant mantenir la possessió de la paraula i no perdre la conversa.

- "Em sembla que no li he de donar tantes explicacions, ja li he dit que no m'interessa, no cal que insisteixi."

- "Jo faig la meva feina", em diu, volent justificar la seva insistència.

- "Jo també", li responc, i amb un "moltes gràcies i bon dia" tanco la porta de casa.

Reconec que a vegades aquestes accions comercials, per telèfon o a la porta de casa, em treuen de polleguera. Ja entenc que és la seva feina, i que en el conjunt els dóna resultat, però no m'agrada quan insisteixen i insisteixen, i menys quan em comencen a interrogar o, encara pitjor, a qüestionar. 

També és cert que darrerament, especialment en les trucades telefòniques, aquestes accions comercials solen ser més amables, i hi ha qui fins i tot amb el primer no, educadament s'acomiada! En aquests casos, per a mi, el valor de l'empresa que hi ha al darrere cotitza a l'alça, al contrari de les que opten per estratègies més agressives i expeditives.

Em sembla que el comercial de les alarmes tornarà a passar per casa; ja van fer-ho dies enrere i tard o d'hora tornaran... I si no són alarmes, tornaran a ser plaques solars, o qui sap què!

La propera vegada els respondré des de la finestra, o directament des de l'intèrfon, o simplement no respondré, que també dec tenir-hi dret, no? 

Algun dia caldria parlar-ne, de dret a no respondre...

Es diu Maria, i és molt valenta!

Es diu Maria, i és molt valenta!

I si us sóc sincer, penso que no caldria afegir gaire res més, perquè el que sobretot m'agradaria, més que em llegíssiu a mi, és que l'escoltéssiu a ella!

La Maria, filla d'un meu cosí, és molt valenta, i aquest és el seu relat:

Gràcies Maria per la teva valentia, i per la generositat de compartir les teves vivències amb nosaltres!

 

Laporta president, més enllà de la polèmica

Joan Laporta tornarà a ser president del Barça; el resultat de les eleccions de diumenge és inapel·lable.

Els i les sòcies del Barça no només han triat canvi, sobretot han triat rauxa, tot i que durant la campanya, en general, Laporta ha estat menys arrauxat, i s'espera que també ho sigui la seva nova presidència.

És inevitable que la rauxa es desfermés la nit electoral, i aquesta rauxa quasi li costa un primer disgust, amb el desafortunat comentari, que fora de context sens dubte grinyola, que li va adreçar a una sòcia... La pròpia noia va aclarir el fet, desactivant la polèmica.

Més enllà d'aquesta polèmica, de la nit electoral blaugrana em va generar un altre dubte sobre l'excèntrica personalitat del president: tothom va convenir que Laporta va saber guanyar i, alhora, Font i Freixa van saber perdre. No tinc tan clar si, en cas de perdre, Laporta hagués acceptat tant esportivament la derrota, doncs ell mateix no va oferir aquesta imatge d'esportivitat quan va perdre les eleccions de 2015 davant el decaigut Bartomeu, i aquella nit electoral es va fer fonedís...

En tot cas Laporta sap guanyar, i la seva victòria ha insuflat optimisme al barcelonisme, i s'espera que també l'injecti al primer equip de futbol, en dinàmica ascendent. Laporta ja parla de París i de remuntada!

Sigui com sigui avui el Barça està millor que la setmana passada; la vessant institucional ja està enfilada positivament, i els primers moviments de Laporta com a president electe (encara no proclamat) evidencien que no li costarà prendre el timó del club i redreçar el seu rumb: la vessant esportiva vol paciència, fe i que la pilota, de tant en tan, entri, i l'econòmica necessitarà quelcom més que quatre "power points" ben intencionats, però ara que el club serà de nou governable, amb una directiva amb plens poders executius, sembla que tot plegat serà més fàcil, fins i tot retenir Messi, i si més no es podran prendre decisions.

Laporta, més enllà de la polèmica que l'arrossega, i que algunes vegades encara l'envolta i persegueix, té el gran repte de superar-se a sí mateix, doncs serà inevitable comparar el seu nou mandat amb el seu anterior, comparar el Laporta d'ara amb el del millor Barça de la història!

Fins i tot així les comparacions són odioses... Per no ser esclau de les comparacions, potser el millor títol que Laporta podria guanyar amb el seu nou Barça és, amb el permís de l'abastable Copa del Rei, la complicada Lliga i la impossible Champions, retenir Messi!

Diuen que segones parts mai van ser bones, Laporta ho pot comentar amb Florentino Pérez... Ens esperen sis anys apassionants!

8 de març, 2 dades i un temor

Al mes de gener, i ja em les dades de 2020 tancades, toca revisar alguns dels indicadors del programa Incorpora de la Fundació "la Caixa" més enllà de les insercions totals, entrar un xic més en el detall per a confirmar o refutar el que el nas i la intuïció semblen ensumar.

Generalment comparo les dades d'un any amb les del seu anterior, en aquest cas les dades de 2020 en relació a les de 2019. Un indicador que observem és el de les ofertes que hem gestionat i que han acabat en inserció, i aquí més que la dada global, el que ens interessa és la seva segmentació per la Classificació Nacional d'Ocupacions (CNO) en els seus tres nivells.

Fent una primera visió de les dades del grup de Girona del programa Incorpora vaig observar un increment notable de les ofertes del CNO de nivell 1 "O - Trabajadores no cualificados en servicios (excepto transportes)", que inclou, en els nivells 2 i 3 el personal de neteja.

A l'any 2019 aquestes ofertes van representar el 26% de les ofertes tancades amb insercions, i juntament amb les del CNO "G - Trabajadores de los servicios de restauración y comercio", amb un 25,2%, van representar pràcticament la meitat de les ofertes tancades amb inserció al 2019.

Al 2020 la situació va ser molt diferent: mentre les ofertes tancades amb inserció relacionades amb la restauració i el comerç van caure fins al 19,5%, les relacionades amb el personal no qualificat en serveis es van enfilar fins al 34,7%.

Les dades confirmen el que ja vam veure, viure i patir: la restauració i gran part del comerç van patir (encara ho fan) molt, i els treballs no qualificats en serveis es van incrementar. Convé apuntar que el 90% de les ofertes del CNO de nivell 1 "O - Trabajadores no cualificados en servicios (excepto transportes)" es corresponien amb personal de neteja.

Uns altres indicadors que observem són el de persones ateses i persones inserides; els analitzem per col·lectius i també per gènere. En clau de gènere històricament no observem diferències significatives en l'atenció i les insercions de dones i homes, amb uns percentatges que es mouen al voltant del 51% - 49%, punt amunt, punt avall.

Aquest 2020, però, sí que vaig observar una certa desviació en clau de gènere, i no en l'indicador de persones ateses (51% dones - 49% homes), dades semblants a les de 2019, sinó en l'indicador d'insercions: mentre que al 2019 el 52% de les insercions van ser de dones i el 48% d'homes, aquest 2020 les insercions de dones van representar el 55% de les insercions totals, i les dels homes el 45%.

Aquests 3 punts d'increment del percentatge de dones inserides el vaig relacionar directament amb la dada anterior, amb l'increment de les ofertes tancades amb inserció del personal de neteja, posicions en les que majoritàriament es contracten dones.

Les dades confirmen el que ja vèiem que ens passava al llarg de l'any passat, amb l'esclat de la pandèmia, una realitat que el prospector d'empreses de Càritas Diocesana de Girona i tècnic d’inserció laboral del programa Incorpora Ezequiel Mir Casas ja va copsar, posant en valor la importància del treball de totes aquestes dones.

Aquesta realitat, la de les dones que, també i especialment durant aquesta pandèmia, ocupen i s'ocupen dels "treballs essencials", fa aflorar un temor que aquests dies CCOO ha denunciat: el risc que aquesta situació no perjudiqui encara més la precarietat laboral de les dones i eixampli més la bretxa salarial en clau de gènere.

Seria una llàstima que, lluny de reforçades, les dones i les seves condicions laborals encara en sortissin més perjudicades, i és que les dones no només ocupen la majoria de les posicions que estan a la primera línia del Covid-19 (personal sanitari, personal de residències i personal de neteja), també s'han emmalaltit i emmalalteixen més que els homes.

No ens falten motius, doncs, per a seguir reivindicant el 8 de març, dia internacional de les dones.

"Me and Mrs. Jones". Minuts Musicals amb nom propi

 
Aquesta cançó és un clàssic del soul dels anys setanta, número 1 a les llistes d'èxits, i principal èxit del cantant Billy Paul, una de les grans veus del so Filadèlfia, que per cert, ja que parlem de noms propis, en realitat es deia Paul Williams...

"Me and Mrs. Jones" narra la història d'amor entre un home i una dona, la senyora Jones, casats, però no entre ells. L'home, el protagonista, descriu com creix i s'intensifica l'amor, tot i ser conscients (ho reconeixen ells) que aquesta relació extramatrimonial no està bé...

Però l'amor entre ells és massa fort i la seva relació, com la pròpia cançó, sembla ser tan sensual com eterna!

D'aquesta cançó en destaca sobretot la versió que en va fer el "crooner" Michael Bublé...

Les cites dels llibres. "La gatera", de Muriel Villanueva i Perarnau

Ella, valenciana, en diu gatera, i hi ha qui en diu gatonera; jo sempre n'he dit i sentit dir, al "forat rodó en una porta o en una paret per on poden entrar i sortir els gats", forat gatiner!

El que l'escriptora Muriel Villanueva i Perarnau va obrir al llibre "La gatera", premi Just M. Casero 2011, entre els dos pisos simètrics que hereta la protagonista de la novel·la, ens endinsa en una intrigant dualitat entre la realitat i la ficció, la vida i la mort, la masculinitat i la feminitat...

El llibre, que compta els capítols per mesos, s'inicia amb dues cites i en la darrera intuïm que aquesta gatera és, també i alhora, un llindar...

"- La missió de l'art no és copiar la natura sinó expressar-la! No ets un vil copista, sinó un poeta! [...] Ni el pintor, ni el poeta, ni l'escultor no haurien de separar l'efecte de la causa que són irresistiblement l'un dins l'altre!"
Honoré de Balzac, "L'obra mestra desconeguda"

"El trencament, l'aïllament, el tancament en si mateix com a causa principal de la pèrdua d'un mateix. No allò que succeeix a dins sinó allò que s'esdevé en la frontera entre la consciència pròpia i l'aliena, en el llindar."
Mikhaïl Bakhtin, "Estètica de la creació verbal."

Miau!

Sí al futur, perquè estimem el Barça!

Aquest diumenge hi ha eleccions, i jo no estic cridat a les urnes!

El Barça viu, aquesta temporada, en una muntanya russa institucional, esportiva i emocional, i no sé si de cada una d'aquestes muntanyes russes en sortirem indemnes!

Potser la més preocupant és la institucional, sí, més que l'esportiva! Com més aviat es resolgui aquesta més es podran resoldre les altres, sempre que aquesta es resolgui bé, positivament.

És evident que les eleccions a la presidència permetran passar pàgina de la pèssima gestió de la darrera presidència, tot i que és cert que els titulars escandalosos de fitxatges fallits, i les recents sonades detencions, tapen la bona feina que, s'ha de dir, també s'ha fet.

Tres són els candidats a la presidència i em sembla que el que jo votaria, cas de ser soci del Barça, no sortirà. Del triumvirat m'agrada especialment Víctor Font, no em convenç Toni Freixa i el cos em diu que no tinc ganes de més Joan Laporta...

Em sembla que de ser-ho, Víctor Font serà millor president que candidat; aquest és un escull que tenen molts polítics, que al final es queden amb la mel als llavis, i no m'agradaria que fos el seu cas. I de Víctor Font m'agrada la gent que l'acompanya, i això sempre és un valor a tenir en compte. De no guanyar ara Font s'hauria de replantejar el que ha dit, o insinuat, que potser no es tornaria a presentar, ja que penso que és un actiu i és el que ha posat més es focus en la mirada llarga del model de club.

També em sembla, però, que l'avantatge competitiu que té Joan Laporta, a banda de l'ascendència de la seva figura i presidència, és que amb el club en hores baixes a tots nivells, sembla el millor preparat per entomar aquesta situació crítica i remuntar, mentre que Víctor Font sembla millor preparat per a fer un posterior canvi de rumb.

Sigui com sigui, sigui qui sigui finalment el president, sembla que la situació institucional del club només pot anar a millor, per poc bé que es faci, per pocs errors que es cometin.

I un dels errors que no s'hauria de cometre, penso jo, és prescindir de Koeman; de moment Koeman és al Barça de futbol el que Pesic va ser, en la seva segona etapa, al Barça de bàsquet: l'entrenador que recupera el gen competitiu d'un equip gris. Diu Koeman, i raó no li falta, que està a mig camí, i caldria deixar-li més recorregut, que encara ho ha molt marge de millora.

I caldrà veure després si Koeman també pot ser, per al Barça de futbol, el que avui és Jasikevicius per al Barça de bàsquet, un equip competitiu que d'entrada opta a tot, i després veurem si guanya o no.

El Barça és passió i com totes té un punt irracional, i si voleu una pila de contradiccions; és cert, no us ho nego. Però per més que vulguem censurar-les i tapar-les, fins i tot ignorar-les, les emocions sempre acaben aflorant, i en nits com la d'ahir és impossible que no ens afectin...

Aquesta és una setmana important, i ha començat amb la detenció del darrer president, i acabarà encimbellant el proper; entre setmana la pilota, com sempre, ha dictat la seva sentència: hi ha Copa, el Barça jugarà la final!

Paga la pena pagar el diari?

Un any més, i ja en són 26, a principis d'any vaig renovar la subscripció del diari, en aquest cas El Punt Avui. Quan a l'estiu de 1995, amb vint-i-un anys, em vaig emancipar vaig tenir clar que volia seguir rebent i llegint el diari, com sempre havia fet a casa de la meva mare...

El diari és, per a mi, més "el pa de cada dia" que el propi pa, i no hi ha matí que no l'estiri de la bústia amb ganes de llegir-lo. Quan no el trobo, que afortunadament passa poques vegades, m'indigno no tant pel cost del diari que aquell dia, pel motiu que sigui, no ha arribat a la bústia, sinó per no tenir-lo per poder-lo fullejar i llegir.

La subscripció anual al diari no és barata, i amb el seu cost ben bé podria subscriure'm a Netflix, HBO i Disney+, sí, a les 3 plataformes, i encara em sobrarien diners... Bé, aquest paràgraf és millor que no el llegeixin les meves filles!

Paga la pena pagar 517,60€ l'any per rebre cada dia el diari en paper a casa? Hi ha qui diu que veure jugar Leo Messi justifica el preu d'una entrada al Camp Nou... Per mi llegir les cròniques de la Tura Soler, els articles de l'Eva Vàzquez i d'en Jordi Grau, o les columnes d'en Miquel Berga , en Martí Gironell o en Josep Maria Fonalleras ho valen!

És clar que del diari també llegeixo, sí o sí, l'horòscop i les necrològiques, que com amb la vida, no tot és l'opinió i l'actualitat!

De fet el principal motiu per pagar el diari és que de no tenir-lo cada dia a la bústia el trobaria a faltar, doncs no tinc records de la meva vida sense un diari a casa... A vegades penso que, com amb altres coses de la vida, la subscripció al diari morirà amb mi...

Girona, com fa cent anys

Diumenge 28 de febrer de 2021, quarts d'una del migdia. Travesso Girona en cotxe, de nord a sud, del Pont Major a Palau. El dia convida a sortir de casa i és molta la gent que veig passejant pels carrers, per qualsevol carrer que passi.

L'escena no és nova, és la de tants i tants diumenges de confinament municipal o, com ara, comarcal. I no només els carrers més cèntrics i urbans, també hi ha molta gent passejant pels parcs i zones més disperses com la Devesa, Domeny i Sant Daniel. També per Pedret i el meu estimat Pont Major!

Parelles, famílies i petites colles dibuixen un paisatge humà que, per moments, em trasllada a les imatges de la Girona de fa cent anys quan, sense confinament municipal o comarcal, els diumenges eren per passejar per Girona, també per allà on creixia la ciutat.

Fa cent anys la gent passejava més, vés quin remei! Aleshores no tothom tenia cotxe, ni tartana, ni segona residència a la costa o a la muntanya, i tampoc hi havia la proliferació de fires locals de temàtiques diverses, però totes aparentment d'artesania, ni envaíem cap de setmana sí, cap de setmana també, Platja d'Aro i el seu cor comercial!

Fa cent anys la gent passejava més, o si més no aquesta és part de la imatge idíl·lica que hem construït mirant fotos i postals antigues...

Després d'haver estat en reclusió casolana, municipal i comarcal, després d'haver obert i tancat fronteres, em sembla que hem tornat a a mirar els nostres carrers amb uns ulls diferents, just els mateixos amb els que hem mirat casa nostra i la seva capacitat de satisfer les noves necessitats de la nova normalitat.

I és que a diferència de fa cent anys, els carrers de la Girona s'han transformat des d'aleshores, sobretot, per a encabir-hi cotxes i més cotxes, aparcats i en circulació, i tot i que els darrers anys han aparegut zones més pacificades de vehicles, ha hagut de venir una pandèmia per a reconquerir-los de nou.

Em temo, però, que els abandonarem de nou quan s'obrin, també els caps de setmana, els centres comercials (ei, que tan de bo!) i quan s'eixamplin les fronteres i puguem sortir, com a mínim (i com els Hòbbits), de la comarca!

Mentrestant seguiré somiant, il·lús de mi, que la Girona d'avui encara preserva alguna semblança de la de fa cent anys!

Quan l'acció social mereix un reconeixement

Si féssim un núvol de paraules de l'any 2020 segur que entre elles hi apareixeria la paraula reconeixement. Al principi de l'estat d'alarma i confinament el reconeixement va prendre cos i forma en els aplaudiments vespertins que des de les finestres i balcons fèiem al personal sanitari, un reconeixement encara vigent, tot i que menys aplaudit formalment.

Aquest 2020 hem après, per si encara no en sabíem, a reconèixer l'esforç, l'assoliment o la contribució de les persones que s'han situat a la primera línia en la lluita contra aquesta pandèmia. I si ja en sabíem, l'hem perfeccionat. El reconeixement és un ingredient que, d'una manera o altra, tothom necessita, no per a alimentar la vanitat (que en alguns casos també) sinó per a créixer a nivell personal i professional.

El personal sanitari no és l'únic que ha merescut, i mereix encara, el nostre reconeixement, també se'l mereix el món social, el dels i les professionals que es dediquen a l'acció social en tota la seva amplitud, ja sigui en serveis socials i educatius bàsics com especialitzats, acompanyant a les persones que, a banda de les conseqüències sanitàries de la pandèmia, també han patit i pateixen les econòmiques i socials.

L'acció social també mereix un reconeixement i des de Plataforma Educativa li farem el nostre en la 9a edició dels Premis d'Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras, que celebrarem, com és tradicional, la diada de Sant Jordi. Convocats des de l'any 2013, els Premis d'Acció Social mantenen la voluntat de reconèixer la tasca de persones, entitats, serveis i projectes que des de l'acció social contribueixen a la millora de la qualitat de vida de les persones. Els premis tenen tres categories, la d'innovació social i la d'emprenedoria social per a projectes, i la de corresponsabilitat ciutadana, un reconeixement de caràcter personal en el qual es posa de relleu la dedicació i contribució de la persona que el rep a l'acció social al llarg de la seva trajectòria.

Diuen els i les expertes que els reconeixements han de ser honests, autèntics i genuïns, que han de ser específics, i per tant és necessari identificar el valor de la contribució o benefici que l'esforç o l'assoliment hagin representat, i que és important fer-los públics, exterioritzar-los, formalitzar-los.

Enguany, Premis Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras de Plataforma Educativa, a banda de fer els tradicionals reconeixements a l’emprenedoria, a la innovació socials, i a la corresponsabilitat ciutadana, trobarem la manera de fer el reconeixement que, pensem, també mereix l'acció social.

Article publicat al web de Plataforma Educativa.