dimecres, 31 de gener del 2018

Parlo de Catalunya


"Ens cal aprendre una lliçó profunda dels darrers anys: la història enyora el poble. La història no pot sobreviure sense nosaltres. La història de Catalunya, fins ara una crònica tràgica d'opressions, torna a ser nostra. Si no ens han vençut els programes d'extermini legal i institucional, si no ens ha destruït la colonització i la dictadura, si no ens ha vençut l'opressió laboral i econòmica no ens podran ara reduir al silenci els que pretenen una vegada més ensorrar la nostra llibertat de poble."

Les cometes que obren i tanquen aquest text indiquen, com bé sabeu, que no és meu, però com tants altres me'l faig de dalt a baix! Aquest és tan sols un fragment, un paràgraf del discurs que el meu pare, Just Manuel Casero Madrid, va fer en l'anomenat Míting de la Llibertat que es va fer a Girona el 23 de setembre de 1976.

La fotocòpia del discurs, mecanografiat, que ara tinc a les mans com el meu pare el tenia quan el pronunciava, té un títol a cada paràgraf i el d'aquest és "recuperar història" i comença amb el títol que li he manllevat del text: "Parlo de Catalunya".

El discurs, en un dels paràgrafs finals, esdevé avui tristament actual i necessari: "ens urgeixen les llibertats per construir la nostra nació. Ens urgeixen les llibertats per a construir la democràcia. Però les llibertats són contradictòries i és contradictòria la democràcia si l'objectiu final de la lluita no és donar el poder al poble, (...) implantar, en definitiva, l'autogestió en front de qualsevol dirigisme o usurpació de la sobirania del poble."

Avui que fa trenta-set anys de la seva mort m'ha semblat oportú recuperar-lo, car necessitem recuperar, també avui, les seves paraules i, sobretot, el seu esperit i la seva lluita. Fa més quaranta anys, com nosaltres avui, ell parlava de Catalunya!

dimarts, 30 de gener del 2018

No estàs igual!


El cotxe de casa demana a crits que el jubilem, dedueixo de les reiterades visites que ha fet aquests darrers mesos al mecànic; i a cada visita un forat més a la hipotecada butxaca i el problema mecànic sense acabar de resoldre. M'estic especialitzant en vehicles de substitució, també anomenats de cortesia.

En la darrera visita al taller mentre esperava que em fessin els tràmits de deixar el meu cotxe i recollir el de cortesia vaig veure entrar i sortir un noi a qui al principi no vaig fer massa cas; ell treballava allà (diria que hi treballa encara) i formava part del paisatge, ben identificat amb la seva roba corporativa. En una de les seves anades i vingudes m'hi vaig fixar més detingudament i internament vaig pensar: aquesta cara em sona, però no la sé ubicar; el pensament, per moments, va fugir.

El meu tràmit es va allargar perquè la noia que m'atenia no podia imprimir un document que havia de signar i el noi que em sonava seguia rondant per allà, no en va hi treballava (i diria que encara hi treballa...). Me'l vaig mirar amb més deteniment sense ser vist i novament internament vaig pensar: serà ell? El vaig conèixer fa uns vint anys i ell, que aleshores era un nen, ara ja era (de fet és encara!) tot un home, i quin tros d'home!

Fa molts anys que el vaig perdre de vista, molts també que li vaig perdre la pista: serà ell? En aquells moments ja no m'importaven ni el meu cotxe ni el de cortesia: va bé un cotxe petit industrial amb dos seients? Sí, cap problema, diu un pare de família nombrosa, que hagués dit que sí a qualsevol cosa que s'assemblés a un vehicle amb quatre rodes i un voltant...

El cotxe m'era igual, només pensava en ell i en si m'atrevia o no a preguntar el que finalment, i sense pensar-m'ho gaire, vaig preguntar-li: perdona, ets tu?

, em va dir, sóc jo.
No em reconeixes, no? Li vaig preguntar... i uns instants després l'encerta:
Ostres, ets en Roger!

Me'l vaig mirar de dalt a baix i no, no estava igual! Conservava els ulls i la mirada (de fet encara els conserva!), intel·ligent i reflexiva, també el color de pell i el cabell rinxolat, però aquell infant que un dia vaig deixar enrere, aquell infant del que havia estat educador, ara era dins aquell tros de noi, tros d'home que no tenia per on abraçar!

Amb poques paraules vam tornar a finals dels anys noranta i ens vam actualitzar breument les vides, resumint més de quinze anys amb quatre frases improvisades, però ell tenia feina i jo havia d'anar-hi i en pocs minuts jo vaig tornar a ser el client que esperava el cotxe de cortesia i ell l'amable personal d'atenció al públic.

El cotxe de casa demana a crits que el jubilem però jo li allargaré la vida fins, com a mínim, mentre l'infant retrobat, avui vell nou amic, treballi al taller...

dilluns, 29 de gener del 2018

Desconnectat


Fa tres dies que visc en una mena de bombolla, mig desconnectat del món i del que hi passa entre caixes per desfer i mobles per ordenar. Bé, no sé si en una bombolla o més aviat en una mena de túnel, el que uneix el pis de Sarrià de Ter que es buida alhora que, talment com un vas comunicant, s'omple la casa del Pont Major!

Això de mudar la pell és tot un procés! Aquesta no és la primera mudança que faig però sí la de més envergadura i, sobretot, confio que sigui la darrera! Tan de bo el proper destí sigui, d'aquí molts i molts anys, el dipòsit de cadàvers d'alguna facultat de medicina...

El cas és que aquests darrers tres dies els hem dedicat en cos i ànima al trasllat, essent aquesta la nostra primera i única prioritat i no destinant temps ni energies a d'altres qüestions, a pràcticament tot el que ha passat socialment i política al món en general i al nostre país en particular.

Em sembla que ha passat alguna cosa amb el Consell d'Estat i sincerament no sé quina és l'última del Tribunal Constitucional, que suposo segueix en la seva determinació d'impedir, sí o sí, la controvertida investidura del cessat president Puigdemont.

Un trasllat és esgotador, què us he d'explicar a la majoria de vosaltres, però alhora també resulta gratificant aquesta sensació d'oxigenació mental, de desconnexió, de viure aïllat en una bombolla, soterrat en un imaginari túnel carregant caixes i aprenent a viure en una casa nova: on desem les coses de l'esmorzar?

Aquests dies preguntes aparentment tan simples com aquesta són quasi tan o més transcendentals (per mi i la meva família) com la que més ens interroga des de fa setmanes: què farà el candidat Puigdemont?

Tan de bo el país, com casa nostra, trobi aquesta setmana el bri de normalitat que tan necessita i reclama; jo mentrestant, mica en mica, aniré connectant de nou...

dissabte, 27 de gener del 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Berlin"


Orfeu va perdre de nou la seva estimada Eurídice quan, en la seva sortida de l'inframón i just abans de salvar-se, va mirar enrere per observar l'enyorada bellesa de la seva estimada; aquella mirada enrere va ser la seva perdició, també la del seu condemnat amor.

No mirar enrere, però, altres vegades ens salva i fins i tot guareix, i precisament això és el que sembla cantar Coque Malla amb "Berlín", una cançó que descriu la necessitat de deixar enrere, fins i tot físicament (voy a nadar hacia otro lugar..."), una vida que ja quasi ni ens pertany: "no reconozco a nadie y sin embargo cuando pienso que eran rostros que ayer eran toda mi vida..."

No especifica, Coque Malla, que les ferides que el mar li guareix siguin d'amor, però aplicades a l'amor, en una relació finada, totes i cadascuna de les que canta hi encaixen (quasi) a la perfecció, fins i tot les d'esperança amb les que comença:

"Hoy voy a empezar a construir la casa donde estaré para toda la vida..."





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 26 de gener del 2018

Paraula de Fabra: mudança


Si hagués de cercar una paraula per definir el meu estat ara i aquí seria, sens dubte, mudança!

[s. XIV; de mudar]

f Mudament1. Fer mudança el temps.


Sí, és mudança i no trasllat, que si bé són si fa o no fa el mateix en el cas que m'ocupa aquests dies, és infinitament molt més eufònica!

I més enllà del més ben sonant que sigui (que és) la mudança (tot i que sempre feixuga), amb la sempre agradable i agraïda ema inicial (i no amb la te estrident de trasllat) i la dolça i icònica (la nostra ñ!) ce trencada, mudança ens apropa al que fan les serps amb la seva pell quan, efectivament, la muden; quelcom semblant fem ara nosaltres, mudem la pell...

Serpentejarem fent esses travessant el Pont de l'Aigua per, en el meu cas, (roda el món i) tornar a el Pont!

dijous, 25 de gener del 2018

L'esperança d'esdevenir vestigi


Aquests són dies de triar: ho llancem (o donem...) o ens ho enduem a la casa nova?

Ja fa setmanes que tot el que tenim a casa ens ho mirem amb uns altres ulls, com si amb la nostra mirada poguéssim assignar a cada pertinença una data de caducitat.

El tema té molta literatura, fins i tot abans de l'ordre màgic de Marie Kondo, i hi ha decisions difícils de prendre. Afortunadament no totes, n'hi ha que no generen cap gènere de dubtes, tant si la decisió és conservar-ho com desprendre'ns-ho; però n'hi ha d'altres que les posposem al màxim perquè allò, aquell objecte, ens interpel·la directament, dispara sobre nosaltres mateixos.

A mi aquestes situacions em passen especialment amb dos objectes que, més enllà de si els faré servir o no, o fins i tot essent conscient que no els faré servir, em resisteixo a abandonar: els llibres i els discs.

Amb la roba, per exemple, no tinc aquest problema: si no em va bé o ja no m'agrada, fora! Però amb els llibres i la música em costa més, em costa molt!

De fet ja tinc pràcticament encaixada quasi tota la meva música, algunes cintes de casset, un bon grapat de discs de vinil i molts discs compactes: aquests darrers segurament seran carn de golfes, però no m'atreveixo a llençar-los o donar-los. Qui escolta música amb disc compacte? Jo fa anys que tampoc!

I si no els escoltaré, perquè conservar-los? La pregunta fa setmanes que em ronda pel cap i l'altre dia em va semblar trobar una resposta: per motius arqueològics!

La meva discoteca parla de mi, com la vostra de vosaltres, com de nosaltres parla la nostra més extensa o migrada biblioteca.

Costa despendre'ns de segons quines coses de nosaltres mateixos, per això conservem roba, quadres, música, llibres i una infinitat d'objectes (inútils) delegant la nostra decisió als que ens sobreviuran doncs seran ells els qui, amb el seu criteri i necessitats i ja alliberats de la nostra presència, en valoraran el valor arqueològic.

Així mantenim viva la fantasia d'esdevenir vestigi, d'aspirar a un pols d'eternitat tot i que el més probable és que tot allò que ens sobreviurà, tot allò que sobreviurà a aquest trasllat, acabarà indefectiblement a la deixalleria.

Aquests són dies de triar...

dimecres, 24 de gener del 2018

"Todo por la patria"!


Ara que ja han (i hem?) normalitzat això que anomenem la "judicialització" de la política, refugiar-se en l'acció de la justícia, i promoure-la, per inhibir-se de l'acció política també observem atònits com, amb més barra que vergonya, polititzen (encara més) la justícia, com si no ho estigués prou!

Se suposa que amb la separació de poders la justícia actua al marge de la política, actua sense afavorir una posició política ni sense perjudicar-ne una altra, però tristament la suposició entra en crisi quan l'acció estratègica dels jutges interfereix en la política per acció o omissió.

Se suposa que els motius per a detenir el cessat president Puigdemont són els mateixos que setmanes enrere, quan semblava l'home més buscat d'Europa!, que la causa i l'acusació és la mateixa, però com que ara la seva detenció tindria conseqüències polítiques diferents que fa setmanes ara no, ara no convé detenir-lo...

La política moltes vegades esdevé un taulell d'escacs en què en cada moviment has d'anticipar o preveure el dels altres; sorprèn que els jutges també juguin a escacs mesurant les seves accions (que volem mesurades, no desmesurades com aquesta ignominiosa presó preventiva, tu ja m'entens!) en funció del resultat polític que puguin causar, i indigna quan s'evidencia que el moviment estratègic d'un jutge pud a política.

No sé si Puigdemont volia ser detingut i si la seva entrada a Dinamarca perseguia aquest fi; el que no entenc és perquè si la intenció era detenir-lo el jutge se'n va desdir... de fet només hi sé trobar un motiu: justícia? No, "todo por la patria!"

dimarts, 23 de gener del 2018

Es busca candidat senil


No sé si és fruit de la casualitat o quelcom volgudament buscat el fet que Ernest Maragall sigui el diputat de més edat d'aquesta nova legislatura; aquesta condició li va permetre presidir la mesa d'edat i per tant disposar de la paraula i l'oportunitat de fer un discurs inaugural en la primera sessió parlamentària, just abans de constituir la mesa del Parlament i de designar-ne el president.

Ernest Maragall va fer ús de la paraula, i de quina manera! El seu va ser un discurs gens institucional ni formal, com possiblement és d'esperar de qui ostenta aquest breu i efímer càrrec; el seu polèmic discurs, més propi d'un portaveu parlamentari que d'un president de mesa, encara menys la d'edat, no només obre un perillós precedent, també una oportunitat que potser ara els partits polítics tindran en consideració: pugnar perquè un diputat o diputada seu presideixi la mesa d'edat.

Us imagineu si en comptes de Maragall el o la presidenta de la mesa d'edat hagués estat un càrrec electe de Ciutadans? Us imagineu si aquest eventual i hipotètic president o presidenta de mesa com Maragall hagués abusat de la possessió de la paraula per a fer un discurs partidista? Com haurien reaccionat els partits que van aplaudir el de Maragall?

El problema, per mi, no és tant el que va dir sinó les circumstàncies amb les que va dir-ho, essent el president de la mesa d'edat... De fet potser va dir el que més tard no va poder, o voler, dir el nou president del Parlament, qui sí va fer un discurs, sense deixar de dir res, amb un to més institucional, tal i com (penso) ha de ser.

Ara que tenim el president del Parlament més jove de la història tal vegada els partits buscaran candidats senils per a les properes eleccions al Parlament amb la finalitat de garantir-se els cinc minuts de glòria de la presidència de la mesa d'edat per fer ús, i abús, de la paraula.

Ja m'imagino l'anunci: es busca candidat senil, el discurs ja el podem nosaltres!

dilluns, 22 de gener del 2018

Gràcies alcalde, enhorabona Roger


Molt honorable Senyor president del Parlament de Catalunya, no sé si els veïns i veïnes de Sarrià de Ter ens acostumarem a tractar-lo tal i com marca el protocol, em temo que, ja ens perdonarà, ens el saltarem però no per manca de respecte i menyspreu, tot el contrari, sinó perquè se'ns fa i farà estrany acostumats com estem a tractar-nos de tu a tu pel nom, com a molt de senyora i senyor i de vostè als plens municipals.

Senyor Torrent, avui posa fi a una llarga i fecunda etapa de dedicació a la política municipal, la majoria dels quals hem compartit en aquesta casa, en aquest ple. És indiscutible, i en aquest sentit jo també li reconec, que la seva contribució a la política municipal ha deixat petja al llarg d'aquests divuit anys, els vuit primers com a regidor de l'oposició, els altres deu com a alcalde, una traça llarga i reconeixible.

El Parlament guanya un president però Sarrià de Ter perd un gran alcalde, quelcom que sabíem que passaria tard o d'hora, no més enllà d'aquest mandat municipal, però que pocs sospitàvem, potser fins i tot vostè mateix, que seria per aquestes nobles circumstàncies.

Al llarg d'aquests anys compartits inevitablement, i com així ha de ser en política, hem tingut moments de tot, de confrontació i debat polític, de discussió, sempre amb respecte i cordialitat, i algunes vegades amb debats més llargs del que esperaven i desitjaven els i les companyes del ple, amb independència del seu partit, però debats al capdavall sobre qüestions importants del nostre poble.

I sí, també hem tingut moments d'acords i consensos doncs en el fons (o no tant en el fons) ens uneix molt més del que ens separa, ens uneix un gran i compartit projecte que no ens pertany però del que en formem i formarem part siguin quins siguin, i allà on ens duguin, els nostres camins personals i polítics: Sarrià de Ter. No ens pertany però en formem part: Sarrià de Ter serà sempre nostre!

Forçosament ara deixa l'alcaldia per a exercir una responsabilitat major, una de les més altes del nostre (gran) país petit: presidir el Parlament de Catalunya. Si la necessita, o per quan la necessiti, li desitjo sort, però sobretot l'encoratjo a seguir amb la passió, vocació i ambició (aquesta darrera en el millor dels significats) que ha dedicat al nostre poble, Sarrià de Ter, per seguir-la dedicant al nostre país, en la recuperació de les nostres institucions, en la maduresa de la democràcia i en la millora de la qualitat de vida de les persones que en formem part.

No és senzill concentrar divuit anys en poques paraules però si hagués de fer-ho amb quatre, literalment quatre paraules, que a banda de mostrar-li la gratitud personal i política em servissin per tancar aquest "a reveure" (més que comiat) serien aquestes: gràcies alcalde, enhorabona Roger!

Discurs pronunciat com a regidor de la Candidatura de Progrés en el ple extraordinari de renúncia de Roger Torrent com a alcalde de Sarrià de Ter, el divendres 19 de gener de 2018. (foto: Ràdio Sarrià)

dissabte, 20 de gener del 2018

Minuts Musicals de desamor amb "No Need to Argue"


No sé si Dolores O'Riordan era massa vella pel rock'n'roll, sospito que encara no, però segur que era, als seus 46 anys, massa jove per morir!

Ella i els seus The Cranberries van tastar l'èxit als anys noranta gràcies a un disc, "No Need To Argue" (1994) i sobretot una cançó, "Zombie"!

Aquell disc contenia altres perles, com "Ode To My Family", però aquests són minuts musicals de desamor i en el disc trobem una cançó que hi encaixa a la perfecció, precisament la que dóna nom al disc: "No Need to Argue".

La cançó ens situa en aquell punt en el que ja no és necessari discutir, aquell en què fins i tot allò viscut esdevé una pèrdua de temps tot i reconèixer que sempre resta quelcom especial...

Sí, sempre resta quelcom especial i en el cas de Dolores O'Riordan és la seva música i especialment aquest disc, "No Need to Argue", amb què la majoria la vam descobrir, a ella i els seus The Cranberries...





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 19 de gener del 2018

Paraula de Fabra: torrent


Roger Torrent, president del Parlament, és l'home de la setmana i el que de moment centra totes les mirades en relació a la propera i imprevisible sessió d'investidura; bé totes totes no, que naturalment en mantenim sempre una de cua d'ull cap a Brussel·les.

Aquests són dies de fer-ne el seu perfil i qui més qui menys tira d'hemeroteca i arxiu, també fotogràfic per fer-ho tot més divertit. A qui el pas del temps no li deixa imatges pretèrites que ens enrogeixen?

Jo avui prefereixo tirar de diccionari més que d'hemeroteca i centrar-me en el seu cognom: torrent.

m 1 HIDROG 1 Curs d'aigua temporal, de règim irregular, característic dels pendissos pronunciats i dels vessants de muntanya, pels quals davalla quan hi ha precipitacions estacionals o ocasionals.

Baixen avall els torrents però aquest que ara presidirà el Parlament va i apunta amunt, com sempre ha fet, i no tinc clar que, per alta que sigui ara la seva nova responsabilitat, hagi coronat el (seu) cim.

Només el temps ens dirà si com els torrents la seva carrera política és temporal i irregular; fins ara no ho ha estat, en el futur tampoc no ho sembla...

dijous, 18 de gener del 2018

Roger Torrent, cuit a foc lent


Bregat en el municipalisme el flamant president del Parlament Roger Torrent tancarà properament, després de divuit anys de dedicació, la carpeta de la política municipal deixant enrere una trajectòria llarga i ascendent. Torrent és un polític cuit a foc lent, contràriament al que molts poden (mal)pensar.

Roger Torrent ha trobat en la política municipal quelcom més que un ascensor (que també), hi ha trobat sobretot una escola essent l'Ajuntament de Sarrià de Ter, el seu poble, on s'ha anat forjant el polític que és avui, que serà demà.

D'ell es destaca la seva joventut, no en va és el president del Parlament més jove, però es destaca poc la seva experiència; és més jove que la seva predecessora, Carme Forcadell però té més ofici (polític) i un perfil més institucional. Cal recordar que els alcaldes són, alhora, presidents dels plens municipals i és evident, salvant les distàncies, que els seus 10 anys presidint els plens de Sarrià de Ter també formen part del seu full de serveis, aportant-li un important bagatge.

A priori la seva elecció (em) sembla del tot encertada atenent al caràcter institucional del seu nou càrrec, avui per avui també amb una creixent càrrega política que haurà de saber gestionar. No és avui un càrrec còmode i tranquil com podia ser-ho (o semblar-ho) anys enrere i requereix no només valentia, també ambició i vocació política, ingredients que Torrent sempre ha tingut i exercit amb solvència.

Ahir, just després del seu discurs ja va tastar el pa que s'hi dóna amb les valoracions dels grups parlamentaris, especialment crítica la de la CUP i sorprenent positiva (veurem si finalment enverinada) la del Partit Popular. En fi, la seva tasca tot just comença i la primera prova de foc la tindrà amb l'imprevisible ple d'investidura...

Espero i desitjo que tingui encert i que el Parlament li sigui lleu.

dimecres, 17 de gener del 2018

Presencial


Mesos enrere vaig participar en una formació en que una part dels participants la fèiem a distància, la resta presencialment des de Madrid. Les noves tecnologies fan meravelles, escurcen distàncies i permeten que ens puguem comunicar fins al punt d'oferir formacions a distància. Així d'entrada, qui s'hi podria negar?

Al principi els més de set cents quilòmetres no semblaven distància, jo escoltava el mateix que els allà presents i veia la mateixa presentació a la meva pantalla; fins i tot ells, els allà presents, també podien escoltar-nos als qui, com jo, seguíem la sessió virtualment: comunicació bidireccional, com ha de ser!

Tot semblava anar com una seda fins que, acabada la part expositiva de la sessió, va començar la participativa, la que els participants podíem dir-hi la nostra i participar en el debat. A partir d'aleshores em vaig sentir com un tertulià radiofònic que participa en una tertúlia telefònicament i que no acaba de trobar el moment de rebatre, de dir la seva i que resta a l'espera que el conductor es recordi d'ell i li doni pas.

Reconec que a partir d'aleshores vaig començar a desconnectar i em temo que la resta, els allà presents i els com jo presents virtualment deurien sentir de fons l'arítmic so del meu teclat percudit pels quatre dits (literal i encara me'n sobren!) enfeinats en respondre correus i anar avançant feina...

Sí, la tecnologia és una meravella i escurça, quan no elimina del tot, distàncies anys enrere insalvables però per meravellosa que sigui també té les seves limitacions. Hi ha debats en els que cal ser-hi present i el d'investidura, a criteri els lletrats del Parlament de Catalunya, n'és un.

És clar que els lletrats ja poden dir missa, car abans el seu criteri ja estat, per uns i altres, qüestionat.

Pel que fa a mi sempre procuro calibrar, davant una proposta de formació a distància, el cost de la no presència, doncs ja sabem que no sempre és exactament el mateix ser-hi o no ser-hi. Pel que fa a la investidura jo tampoc sé si aquesta és, en definitiva, la qüestió!

dimarts, 16 de gener del 2018

La merda del Palau


Als Palaus, també al de la Música, hi ha merda, merda d'aquella que, al contrari de la de la muntanya, sí que fa pudor, d'aquella merda, com canten Els Amics de les Arts, que "se'ns menja"! En aquest cas la merda s'ha menjat un (des)cregut i desvergonyit prohom a qui, com amb la pesta, fa vuit anys que qui més qui fa vores, tant que l'havien venerat, fins i tot, metafòricament, llepat el cul!

Ara ell i els qui amb ell es van untar ja estan judicialment sentenciats, tot i que no encara definitivament; socialment ja els vam sentenciar fa temps, des de la seva estratègica confessió per vergonya de tothom, m'agradaria pensar que també d'ells mateixos.

Diu el meu oncle que sempre és millor estar al costat d'un caganer que d'un llenyataire; el risc d'ésser al costat del llenyataire és que et fumi l'arbre (caigut) pel cap; el d'ésser al costat del caganer, aparentment, la pudor, potser més ofensiva però, fins i tot les més pudents, menys letal que un arbre el caiguda lliure.

No recordo, però, que el meu oncle m'advertís d'un altre risc d'estar al costat d'un caganer, suposo que per improbable: que la seva merda t'esquitxi!

La merda del Palau de la Música ha esquitxat, i de quina manera, a Convergència Democràtica de Catalunya, partit que més que a la paperera de la història sembla haver-se escolat tassa del vàter avall, tot i que tots sabem, sobretot els que en formen part, que en realitat ha mutat en forma de PDeCAT.

És clar que això de dir que Convergència hagi estat esquitxat per la merda del Palau és, segurament per molts de vosaltres, molt generós per part meva, doncs hi ha qui considera que més que esquitxar-se CDC s'hi ha untat, com van fer al seu dia i durant molts dies Millet i Montull.

Sigui com sigui quan la merda apareix i esquitxa toca fer net i en aquest el problema no és només que el cas del Palau és molt gran, el problema sobretot és que de merda n'hi ha molta!

En fi, ja em perdonareu l'expressió, però em surt així de cop com un pet (consti que sense cua) que no pots contenir: aneu a cagar!

dilluns, 15 de gener del 2018

"Realpolitik" a la catalana


Si a Junts per Catalunya la idea força que lidera el seu argumentari és la legitimitat (del govern i sobretot del president Puigdemont) a Esquerra Republicana de Catalunya sembla ser, altra vegada i aquestes darreres hores amb més força, el realisme per recuperar les institucions i alliberar-nos del jou del 155.

La legitimitat de Junts per Catalunya frena les ànsies d'ERC, cas que hi siguin, de convertir el vicepresident cessat i empresonat Junqueras en president, s'entén que també legítim (no?), mentre que el realisme d'ERC aigualeix les ànsies, cas que hi siguin, de Junts per Catalunya d'investir sí o sí de nou (i només ells saben com) el president Puigdemont.

La realitat dels empresonats i dels qui estan en llibertat condicional els fa moderats en les seves paraules; d'altra manera no s'entendrien declaracions com les fetes al seu dia pels membres imputats de la mesa del Parlament o la setmana passada per l'empresonat i diputat electe Jordi Sànchez davant el jutge: si hi ha via unilateral dimiteixo!

Ingènuament hom podria pensar que ara molts líders independentistes reneguen de la mateixa via unilateral que tan sols mesos enrere semblaven defensar a ultrança, però no, la realitat, també en aquestes circumstàncies, sol ser molt tossuda: dir el contrari vol dir seguir (i ni així) o tornar a la presó!

La realitat judicial, justa o no, s'imposa i agradi o no condiciona. També condiciona a ERC, que necessita que el seu líder Oriol Junqueras surti de la presó, que necessita un escenari de pilotada endavant a la unilateralitat (ara no toca) i que prioritzi la recuperació de les institucions i l'eixamplament de la base social de l'independentisme, és a dir, seguir seduint els comuns...

La realitat judicial, justa o no, s'imposa i agradi o no, condiciona. També condiciona a Junts per Catalunya, que necessita que l'exiliat president Puigdemont mantingui el càrrec i la seva legitimitat per seguir mantenint el pols al 155, que Carles Puigdemont sense la presidència amb el 155 en retirada podria ser com la ventafocs passada la mitjanit.

El risc de l'independentisme és que el que el procés, el referèndum i l'horitzó de la independència ha unit ho separi el 155; aquesta segueix essent l'esperança del president Rajoy, que el bany de realisme i necessitats dels dos principals partits independentistes segueixi entorpint el procés, o el que en queda.

dissabte, 13 de gener del 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Estado provisional"


Hi ha cançons que semblen perdudes com pobles que semblen trobar-se enmig del no res però que quan els visites, quan les escoltes, t'atrapen de tal manera que no pots oblidar-les, tampoc els pobles.

No sé si Benavente, municipi de la província de Zamora (Castella i Lleó), podria ser un d'aquests pobles però "Estado provisional", de León Benavente, per mi és una d'aquestes cançons.

"Estado provisional" és una d'aquelles cançons crues que posen música al territori més àrid de l'amor amb estrofes com "era mucho más feliz antes de conocerte" perquè si quan cantem a l'amor tot són flors i violes quan cantem al desamor tot és més terròs: "Va siendo hora de que nos digamos las cosas, de no confundir los gusanos con las mariposas".

I és aleshores quan les veritats com a puny esdevenen autèntics dards contra Cupido: "Lo que antes me hacía reír, ahora me pone triste; lo que antes me hacía feliz, ya no existe."

És clar que no tot està perdut, ni els pobles ni les cançons, doncs res és etern tampoc el patiment ni tan sols el desamor; i en això confiem, que tot plegat sigui només un estat provisional...


LEÓN BENAVENTE / Estado provisional from desubicados.tv on Vimeo.




I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 12 de gener del 2018

Paraula de Farbra: esclafit


En més d'una ocasió els meteoròlegs m'han fet consultar el diccionari per a comprovar que paraules malsonants (com a mínim per les meves orelles) com ratxa (jo diria ràfega) o borrasca (depressió) són perfectament correctes i normatives.

Efectivament una ratxa és, en sentit meteorològic, una "bufada de vent", i també una "successió no interrompuda d'actes, d'estats, de manera d'obrar, etc., d'una certa duració", com la mala ratxa del Barça de bàsquet del mes de desembre, i la bona que sembla mantenir actualment, però aquesta és una altra història.

També borrasca és correcte i el diccionari la defineix com a "vent fort acompanyat de pluja, de neu o de pedra", per més que a mi em sembli un barbarisme; una depressió no seria exactament el mateix: "nucli de baixes pressions amb un diàmetre entre cinc-cents i dos mil quilòmetres"; el que a  i em sembla és que alguns meteoròlegs utilitzen el terme borrasca quan es refereixen a les depressions...

Però ratxa i borrasca no són les paraules que avui voldria destacar, sinó una d'eufònica, i alhora de terribles conseqüències, que aquesta setmana els meteoròlegs han fet aflorar: esclafit!

[1490; de esclafir]

m Soroll sec, agut, sobtat, produït per un tret, una ruptura, un cop de fuet, etc. Els esclafits que feien les castanyes posades al foc. Esclafits de riure.

Més que esclafits de riure els provocats aquests dies per aquestes tremendes ratxes de vent han produït, destrosses a banda, calfreds i autèntiques esgarrifances!

dijous, 11 de gener del 2018

President condicionat, presó incondicional


Carles Puigdemont no és només el president legítim, per ell i per molts, també podria esdevenir el president condicional condicionant el seu retorn a una investidura que li permetria (disculpeu la ironia) ser arrestat i posteriorment empresonat, preventivament i incondicional, com a president més que legítim, llavors sí, de ple dret!

La imatge de la policia espanyola, qui sap si potser la catalana en tant que judicial, detenint el president de la Generalitat de Catalunya sens dubte donaria la volta al món i quedaria, també, per a la història; una més en el particular àlbum del cessat president.

La presidència no faria invulnerable a Carles Puigdemont, és cert, tan cert com que sí li permetria seguir essent un focus d'atenció important, possiblement, com en aquesta darrera, curta i convulsa legislatura, també en la campanya electoral, el que més, brillant ja fa temps amb llum pròpia i sense l'ombra allargada del (en retirada) president Mas.

Despullat del càrrec, nuu institucionalment Puigdemont no només veuria atenuar els focus mediàtics, també veuria minvar notablement l'autoritat institucional que, malgrat haver estat cessat, encara manté. La presidència més com a aurèola que com a escut.

No sé si des d'ERC temen que precisament per tot això Puigdemont s'aferri al càrrec que sent, legítimament, que li pertany i que ara per ara representa la seva principal arma per a defensar la seva situació i posició personal i política. També la principal arma política per lluitar contra tot el que representa el 155...

Ell que semblava i es definia fins fa poc un president interí ara defensa estratègicament la seva plaça: ell més que ningú sap que no és el mateix entrar a presó com a Carles Puigdemont que com a president de la Generalitat de Catalunya, no és el mateix empresonar un home que empresonar un país!

dimecres, 10 de gener del 2018

Un pasito pa' atrás


Que aixequi la mà qui no hagi ballat alguna vegada sobre les notes de la cançó "One Step Beyond" de Madness! Val, diria que m'he quedat pràcticament sol, però no em negareu que la cançó, l'hàgiu ballat o no, un sona!

"Hey you, don't watch that, watch this
This is the heavy heavy monster sound"

La cançó, que també donava nom al primer disc del grup, convida a anar més enllà, concretament a fer un pas més enllà, moviment més propi, avui per avui, del cessat i exiliat president Puigdemont que no del president Mas, en retirada de la política...

Efectivament Artur Mas ha decidit fer un pas enrere deixant la presidència del PDeCAT, diu, per no frenar l'accelerada de Junts per Catalunya (i per analogia el PDeCAT) i per afrontar el periple (o via crucis) judicial que l'espera amb les derivades del 9N i del cas Palau.

Ambdues, segurament, raons de pes, títol d'una cançó (i disc) dels mítics Umpah-pah que ens transporta precisament a l'Amer del president Puigdemont:

"Amer, vaig arribar-hi
tenia set com una meuca en zel
vaig dir que no, que volia estar tot sol
si més no per posar a prova el meu seny dubtós.
(...) i amb els ulls clucs ben sanguinolent,
com magnòlies prou
pansides pels trons em dic:
"No hauran fet les lleis
éssers innocents, traginant trucs,
firmant xecs morts amb falsedat i trets"

Si el pas al costat el va motivar la CUP, que aleshores va semblar llençar-lo a la paperera de la història, ara són sobretot les circumstàncies judicials qui l'empenyen, teòricament, a fer el pas enrere. Dic teòricament perquè també en aquesta decisió hi ha qui hi veu una insalvable distància (desavinences?) amb el president Puigdemont.

Amb tant de moviment (ahir un pas al costat, avui un altre, tot i que sembla més aviat un pas enrere) Artur Mas balla més que Ricky Martin:

"Ella es una mujer especial
Como caída de otro planeta
Ella es un laberinto carnal
Que te atrapa y no te enteras

Así es María
Blanca como el día
Pero es veneno si te quieres enamorar

Así es María
Tan caliente y fría
Que si te la bebes de seguro te va a matar

Un, dos, tres
Un pasito pa'lante María
Un, dos, tres
Un pasito pa' atrás (Aunque me muera ahora, María)"

Substituïu la María de la cançó, posant-vos a la pell del president Mas, per qui més us plagui...

dimarts, 9 de gener del 2018

Dones de negre


Tommy Lee Jones i Will Smith, els "homes de negre", fa vint anys es van vestir de negre per primera vegada per a vigilar l'activitat alienígena de la terra en una pel·lícula que adaptava un còmic homònim. Ara són elles, i no només ells, les que es vesteixen de negre per a denunciar l'activitat masclista i abusiva que massa homes de la indústria cinematogràfica han exercit i exerceixen encara sobre massa dones.

Es vesteixen de negre per no oblidar, com la meva estimada (i enyorada) iaia amb el seu rigoròs dol que durant molts anys, possiblement massa, va vestir en record del meu avi José, però en el cas de les dones de la indústria audiovisual no és un negre de dol sinó per no oblidar les dones que han patit abusos sexuals, també per no deixar en l'oblit els masclistes que n'han abusat.

La catifa vermella de la gala dels Globus d'Or es va tenyir de negre i els discursos van prendre de nou un to reivindicatiu contra els abusos sexuals que pateixen les actrius en la indústria del cinema i tantes altres dones en tants altres sectors (periodisme, política...). La igualtat de gènere és encara un miratge i que un país (en aquest cas avançat el polítiques d'igualtat com Islàndia) necessiti legislar-la en l'àmbit salarial és, a banda d'una gran notícia que caldria exportar arreu!, la prova del cotó que encara no és una realitat.

Es vesteixen de negre per explicar històries com la de Recy Taylor que va relatar breument Ophra Winfrey en el seu discurs després de rebre el premi Cecile B. DeMille:

"Y hay alguien más: Recy Taylor. Un nombre que conozco y que ustedes deberían conocer. En 1944, Recy Taylor era una joven esposa y madre que volvía a su casa de la iglesia, en Alabama, cuando fue raptada y violada por seis hombres blancos armados y dejada al costado del camino.

Amenazaron con matarla si le contaba a alguien lo que había pasado, pero su historia llegó a la NAACP (Associació Nacional per el Progrés de les Persones de Color), donde una joven trabajadora llamada Rosa Parks se convirtió en la investigadora principal de su caso y juntas pidieron justicia. Pero la justicia no era una opción en la era de Jim Crow, y los hombres que trataron de destruirla jamás fueron acusados. Riecy Taylor murió hace diez días, poco antes de cumplir 90 años. Ella vivió, como lo hemos hecho hasta ahora, bajo una cultura rota por hombres poderosos. Durante demasiado tiempo, las mujeres no eran escuchadas o creídas cuando decían la verdad al poder de esos hombres. Pero su tiempo terminó.

Su tiempo terminó.

Su tiempo terminó.

Yo solo espero que Riecy Taylor haya muerto sabiendo que su verdad, como la verdad de tantas mujeres que fueron atormentadas en esos años -y atormentadas en nuestros días- y sin embargo siguen adelante, como el corazón de Rosa Park que tantos años después encontró la fuerza para quedarse sentada en ese autobús y no ceder su asiento en Montgomery, y está en cada mujer aquí mismo que elige decir Yo también ("Me Too"), y en cada hombre que elige escuchar."

Sí, se'ls hi ha acabat el temps, ara és temps, i ja era hora, de les dones de negre!

dilluns, 8 de gener del 2018

Hi haurà pla C?


Està clar que el pla A de l'independentisme és restituir el cessat i exiliat president Puigdemont, un pla que si bé en campanya ERC posava en dubte els resultats del 21D el van refermar. De fet pel PDeCAT i Junts per Catalunya el pla A és l'únic pla i escenari possible.

El pla B primer semblava que era Marta Rovira però en plena campanya va mutar i va esdevenir finalment, i amb més lògica, investir el cessat i encara empresonat vicepresident Oriol Junqueras. Mentre alguns dirigents d'ERC conjuguen el pla B en present (Rufián: Puigdemont era el pla A, Junqueras és el pla B) des de Junts per Catalunya i el PDeCAT insisteixen que qualsevol pla que no sigui l'A és donar la raó al 155.

El pla A és difícil d'executar tot i que no impossible, amb una investidura a distància. Aquest procés tot i descavalcar per acció dels partits no independentistes i/o la justícia espanyola seguiria aportant al cessat president Puigdemont una pàtina d'autoritat moral com a president legítim, mantra que sens dubte ha quallat en la classe mitja de l'independentisme, a pesar d'ERC.

El pla B semblava més factible fins a finals de la setmana passada, quan el tribunal d'apel·lacions va confirmar de nou la presó provisional de l'avui diputat electe Oriol Junqueras. Si sobre Puigdemont pesa l'entrada a presó si trepitja Catalunya sobre Junqueras pesa no poder-ne sortir per més que ho demani. Sí, ambdues situacions terriblement injustes!

I davant aquest escenari l'independentisme també ha de resoldre què fer amb els i les diputades electes que són a presó i a l'exili: han de prendre possessió de l'acta de diputat o és millor que hi renunciïn en favor de diputats i diputades que no tindran dificultats per ocupar els escons i, per tant, garantir la majoria parlamentària independentista?

I de refermar-se la majoria parlamentària independentista en relació a la presidència, si els plans A i B són difícilment viables, hi haurà pla C?

dissabte, 6 de gener del 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Love Will Tear Us Apart"


L'amor és un dels motors de la creació artística, també la música. Quantes cançons d'amor coneixeu? La llista, excessivament ensucrada, seria inacabable.

No estrictament sobre l'amor, sinó sobre les cançons d'amor el grup de Nova York "The Magnetic Fields" va publicar l'any 2004 el triple disc "69 Love Songs", efectivament, seixanta nou cançons d'amor! Tota una fita!

Sens dubte l'amor és una font d'inspiració per als compositors i dins l'amor també hi ha el desamor, a vegades en el pol oposat, a l'altra cara de la moneda, d'altres simplement en una altra dimensió, paral·lela o no.

També són moltes les cançons que canten al desamor, a les ruptures o al record, més amarg que dolç, de relacions passades...

L'amor ens estriparà, cantava anguniosament Ian Curtis en una cançó ("Love Will Tear Us Apart") publicada un mes després del seu suïcidi, cançó inspirada en la tortuosa relació amorosa que mantenia amb la seva dona.

No podia començar aquesta nova secció (cançons de desamor) amb cap altra cançó, que els qui em coneixeu ja sabeu que jo sóc molt de Joy Division...






Sí, aquest 2018 els minuts musicals no seran pel·lícula (o sí?!), sinó de desamor! I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 5 de gener del 2018

Paraula de Fabra: diccionari



Aquest any 2018 els divendres no hi haurà vídeo de la setmana (secció que farà guaret) sinó, simplement, una paraula en la meva particular commemoració de l'Any Pompeu Fabra, "Paraula de Fabra"!

Cada divendres, una paraula i les seves definicions al diccionari, un recurs, primer en format paper, d'un temps ençà en format digital, que sempre m'agrada tenir ben a prop. El regal que la meva mare em va fer el 6 de juliol de 1996 va ser un diccionari, el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans; naturalment encara el conservo!

Cada divendres una paraula i la primera, digueu-me previsible, diccionari:

[s. XIV; del b. ll. dictionarium, íd.]
    
m LING 1 Recopilació, generalment alfabètica, dels mots d'una llengua o d'un àmbit d'especialitat, dels noms de persona o de lloc, de fets memorables, etc., acompanyats d'una explicació, definició o equivalència en una altra llengua. Diccionari d'història. Diccionari de sigles. Diccionari bilingüe.
    
2 diccionari visual Diccionari que presenta il·lustracions ordenades temàticament, en les quals hom assenyala les denominacions de les diverses parts dels objectes que s'hi mostren.
    
dic_ci_o_na_ri.

dijous, 4 de gener del 2018

Carta als reis?


Començaria la carta, cas d'escriure-la, amb el clàssic "estimats reis d'orient" si la carta l'adrecés, com és costum i tradició aquests dies, al triumvirat reial tricolor que està en camí i que més aviat faran acte de presència a les nostres viles, pobles i ciutats.

Un "benvolgut" potser seria més adient, més cortès (que no manlleva res de valent) que un simple i impersonal "hola" i també més sincer que un "estimat", que en aquest cas, el meu, no faria justícia a la veritat.

A la carta, com a la dels tres reis d'orient, també li escriuria una introducció, tot i que no explicant que en general m'he portat bé i reconeixent alguna que altra malifeta, que ja sabem que és humanament impossible no equivocar-se; no, a la introducció el posaria en context, naturalment des del meu humil punt de vista, reconeixent els errors d'uns i altres i subratllant els molts o pocs encerts (uns més que d'altres) que sota el meu criteri uns i altres han tingut.

I naturalment després de la introducció a la carta hi escriuria les meves peticions i demandes, possiblement en format llista, sempre de més bon llegir; les peticions, com amb les adreçades als tres reis, realistes i factibles tot i que val a dir que aquesta percepció sempre és molt personal; i les peticions no necessàriament adreçades a mi, també pels altres, especialment pels qui aquestes festes de Nadal són lluny de casa; vosaltres ja m'enteneu, diria que ell també.

Finalitzada la llista de demandes acabaria la carta amb un parell o tres de bons propòsits, compromisos assumibles que no farien més que reforçar les meves bones intencions.

Per tancar la carta, però, res de les metafòriques abraçades que desitgem als reis amb túniques sinó un "a reveure", que sempre té més de punt i seguit que de punt i final.

Aquest any no tinc clar si acabaré escrivint la carta als reis d'orient, el cos més aviat em demana escriure'n una altra de carta, una carta adreçada a un sol rei, un rei que no és ni el blanc, ni el ros ni el negre, com des del principi molt bé heu deduït; diria que ell també!

"Benvolgut Felip VI, Rei d'Espanya, ..."

dimecres, 3 de gener del 2018

El millor propòsit pel 2018


La nit de cap d'any duia uns eslips vermells, com mana la tradició. No en tinc cap prova gràfica però sí testimonis que, arribat el cas davant el dubte d'algun incrèdul, podrien certificar-ho!

Els calçotets vermells no els estrenava ja que els tinc poc gastats, des que els tinc, ja fa uns quants anys, que només els llueixo en la més absoluta intimitat la nit de cap d'any...

Confio que el fet de no estrenar-los no els restés efectivitat a la benaurança i prosperitat que, diuen, asseguren que tindrem si vestim de vermell la nostra noblesa!

I si així fos tal vegada ho compensaria, un any més, amb l'altra tradició de la nit de cap d'any; efectivament jo també vaig menjar-me tots i cadascun dels dotze raïms (amb llavors i sense pelar!) a raó de raïm per campanada, una fita, diuen, que d'assolir-la també garanteix un mínim de salut i prosperitat per a l'any que estrenem. Santa innocència, resulta que no ens l'espolsem del tot el dia 28 de desembre...

Fiar quelcom tant important, la salut i la prosperitat, a dues tradicions d'escassa eficàcia provada només s'explica per l'estat d'innocent (aquí alguns podeu dir estúpida) embriaguesa festiva i nadalenca d'aquestes dates; possiblement és per això (la citada embriaguesa) que a tal ració d'irracionalitat necessitem afegir-hi quelcom aparentment (insisteixo, aparentment) més racional i abastable: els bons propòsits!
Amb els (quasi sempre fallits) bons propòsits el millor és que com a màxim només ens enganyem a nosaltres mateixos. Quantes vegades ens prometem el que sabem que no acomplirem?

Jo enguany, després de saldar el cap d'any un any més amb els eslips vermells i els dotze raïms puntualment engolits, també m'he proposat un propòsit personal, però com els calçotets prefereixo no compartir-lo als quatre vents sinó, simplement, fer-lo, executar-lo, portar-lo a terme, més que en la intimitat, en silenci. Si el dic, si us l'explico em temo que marxarà directament, com tants altres propòsits, al calaix (quan no directament a la paperera) dels bons propòsits que al final no han estat més que una pomposa declaració de bones intencions.

Efectivament a voltes el millor propòsit és el que no es diu fins que s'assoleix, o a vegades fins i tot ni així...

dimarts, 2 de gener del 2018

"Viva España!"


Encara ens en fem creus. Realment va passar? Realment vam sentir el que vam sentir?

La Sira va trucar en un telèfon d'informació d'Orange, no al d'atenció al client perquè el client sóc jo, no ella. Una vegada va poder parlar amb un teleoperador li va preguntar si la podien atendre en català i davant la negativa (una llàstima, val a dir) va seguir parlant en castellà sense cap problema, demanant la informació que de fet motivava la trucada. Quin servei de fibra i telefonia ens podríeu oferir? Potencials clients, vaja...

La informació no li van donar, el noi, més aviat esquiu, només deia que només li podia explicar les ofertes del dia que tenia i que si ella no pensava contractar cap servei no li podia donar més informació. Buf, quin nivell d'atenció al client!

Però si fins aleshores la trucada havia estat del tot decebedora, a banda d'infructuosa, la manera com el comercial va finalitzar-la ens va deixar perplexes primer i indignats segons després!

Quan semblava que la trucada ja havia finalitzat just abans de penjar el noi es (i ens) va despatxar a gust: "Viva España!"

Amb la Sira ens vam fer aquella mirada de "realment hem sentit el que ens sembla que hem sentit?"... , lamentablement sí, "viva España!". Ara enteníem l'actitud poc amable del teleoperador d'Orange; desafortunat i totalment fora de lloc, aquest comentari, molt allunyat del cortès "Feliz Navidad" que el seu procediment deuria recomanar per aquestes dates...

Amb la Sira encara ens en fem creus. Realment va passar? Realment vam sentir el que vam sentir? . I encara sort que Orange ens diu que "all you need is love"...

Orange no només ha perdut un potencial client, possiblement també em perdrà a mi quan finalitzi la permanència que encara m'hi ancora, jo que en sóc client de tota la vida, la seva vida.

Això sí, sobretot i per sobre de tot "Viva España"!

dilluns, 1 de gener del 2018

2018, any de trasllat


Hi ha persones que els falten dits a les mans per comptar els trasllats que han fet a la seva vida, autèntiques expertes en encaixar la seva vida i planificar-ne el trasllat, persones que potser també perden algun llençol a cada bugada però es mantenen sorprenentment senceres més de deu trasllats després. Admirable! Possiblement és el vostre cas, no el meu.

La que afrontaré aquests propers dies serà la quarta, i espero darrera, mudança de la meva vida. El curiós del cas, preocupant alhora, és que encara no estic ni em sento en "mode mudança" i no he fet pràcticament res del que em recomanava un article que vaig llegir mesos enrere, quan la mudança que ara s'apropa com l'onada d'un tsunami ja era inevitable; l'article detallava tot allò que calia fer i preveure sis mesos enrere, tres, dos, un i les darreres setmanes i dies.

Bé, alguna cosa he fet, com començar a llegir la Marie Kondo i la seva màgia de l'ordre i desfer-me de roba que ja no em vesteix i llibres que ja no em diuen res. Suposo que encara estic molt enfocat amb les obres de reforma del nou corral...

Mentre escric aquestes paraules em temo que la Sira, quan les llegeixi, pensarà "menys escriure i més encaixar, Roger!", i precisament per això l'escric aquest article, sobretot per prendre consciència que abans no s'acabi aquest mes que avui comencem tota la meva vida transportable haurà de ser a la casa nova! ...Que sí, que és quan escrivim (i ens llegim) les coses quan se'ns fan més presents, si fa o no fa el mateix efecte de no pensar en un elefant!

Així començo l'any, amb el propòsit de viure un any de trasllat! Les caixes, els mobles i els trastos hi seran abans de final de mes, però el veritable trasllat, tot allò que no podem encapsar, durarà tot l'any doncs tot ho viurem, a la nova llar, per primera vegada...

I tranquils, a vosaltres també us empaquetaré si aquest és el vostre desig!

Any nou, casa nova!