divendres, 21 de setembre de 2018

Paraula de Fabra: onomàstica


Com tantes altres de curioses del nostre vocabulari aquesta bonica i eufònica paraula, onomàstica, prové del grec!

[1803; del gr. onomastikós 'que serveix per a denominar', der. de ónoma, -atos 'nom']

1 adj 1 Relatiu o pertanyent als noms propis. Llista onomàstica dels reis d'Egipte.

2 dia onomàstic (o festa onomàstica, o simplement l'onomàstica) Festa del sant del nom.

2 f LING Estudi científic dels noms propis.


No sé si aquesta és una paraula en risc d'extinció, doncs sembla que cada vegada més celebrem menys, en general, els nostres sants!

És cert que hi ha sants populars, sobretot els lligats a les festes o festivitats, com Sant Joan, Sant Josep, Sant Esteve, Sant Narcís, Santa Tecla o Santa Mercè, però excepte Santa Bàrbara quan trona la majoria de sants passen força desapercebuts, alguns fins i tot completament ignorats, a menys que els tinguem als calendaris i agendes en paper...

Celebrar l'onomàstica, doncs, sembla que va de baixa o, en tot cas, és la celebració petita, al costat (i en comparació) de la de l'aniversari!

A casa meva, ja ho sabeu, no ens n'estem de celebrar els sants, i si, com diuen, tots els Sants tenen vuitada el de la Sira comença, i es celebra, tot just avui!

Per molts sants!

dijous, 20 de setembre de 2018

El darrer vol gallinaci de les àguiles imperials


El proper dilluns, dia de la Mercè, les quatre àguiles imperials del Pont de l'Aigua que uneix Girona i Sarrià de Ter finalment alçaran el vol! Bé, més que alçar el vol diria que aniran en orris!

Vagin on vagin l'important és que després d'anys i panys de reclamar-ho els símbols franquistes desapareixeran del Pont de l'Aigua, alliberant així l'espai públic d'una simbologia feixista que ens ofenia a molts.

La reivindicació no ha estat sorda, i sí constant! Possiblement la reivindicació més sonora i constant ha estat la de l'inclassificable Sam Enfot, que número rere número (i ja hem arribat als 100!) ha reivindicat al "The Sarrià News" de la revista Parlem de Sarrià que "les gallines" vagin a l'olla!

I si bé gallina vella fa bon caldo, aquestes gallines, que de velles ho són, diria que no serviran ni per això, ni pel caldo!

Amb la seva retirada ens estalviarem que els futurs usuaris de la nova via verda que travessarà el pont per sota, per un dels seus arcs, ensopeguin a banda i banda amb el petri vol gallinaci d'aquestes àguiles imperials que ara, feliçment, finalment, es retiraran.

En aquest cas, com tants altres, val més tard que mai!

dimecres, 19 de setembre de 2018

El que no comparteixo


Arribarà el dia que el que no compartim serà, sense cap mena de dubte, el més important!

Ara sembla que és tot just a l'inrevés, procurem compartir, publicar, fer públic sobretot a les xarxes socials, tot allò important que fem: un viatge, un àpat, un concert, una trobada especial...

En deixem constància (i rastre) a les xarxes socials per a inventari personal, com a evidència del que hem fet i viscut, i perquè els nostres contactes (amics, seguidors...) també (sobretot) en siguin coneixedors. Amb més o menys intensitat i vehemència, reconeguem-m'ho, hi ha una certa vanitat en aquesta ànsia de compartir el que fem.

Tant és si ho publiquem al Facebook, a Twitter, a Instagram o a les seves Stories o a l'estat del WhatsApp, la qüestió és publicar-ho, sentir la necessitat de compartir-ho. Hi ha un cert mimetisme en aquesta dèria, tant dels nostres dies, de publicar-ho quasi tot, doncs si aquell o aquella ho fan, perquè no hauria de fer-ho jo?

Naturalment la nostra condició d'animals socials hi té molt a veure; abans de l'arribada d'internet i les xarxes socials també la teníem aquesta necessitat, potser la diferència és que amb els mitjans d'avui la periodicitat, la quantitat i l'abast de tots els moments que compartim són quantitativament molt superiors; qualitativament que cadascú judiqui...

Compartim tant, he compartit tant que d'un temps ençà he començat a valorar precisament el que no comparteixo, o més ben dit, a valorar que hi ha moments, experiències i vivències, que més que preocupar-me per compartir-les a les xarxes socials m'ocupo de viure-les amb plenitud i, si és possible, amb el telèfon mòbil a una certa distància.

Al capdavall em temo que en la majoria dels casos el que publico i comparteixo interessa més a les empreses (Facebook, Google, Twitter, WhatsApp, Instagram) que a vosaltres mateixos...

Arribarà el dia que el no compartir vencerà?

dimarts, 18 de setembre de 2018

Formació i mercat de treball


La Fundació Catalunya Europa, amb la col·laboració de la Diputació de Girona, va presentar mesos enrere l’informe Una anàlisi del progrés social a la demarcació de Girona. L’informe recull una sèrie de dades relatives a l’escolarització, el nivell d’estudis o l’accés a l’habitatge per comarques i municipis. Una fotografia que ens ajuda a comprendre el funcionament social i econòmic de les comarques gironines, alhora que ens desperta alguns interrogants.

Entre d’altres, l’estudi situa l’accés al coneixement bàsic com una de les problemàtiques principals a Catalunya, juntament amb l’habitatge i la qualitat democràtica. Reconec que em va sorprendre aquesta dada relativa a l’educació, que inclou aspectes com la taxa d’escolarització d’estudis postobligatoris i l’abandonament escolar, i situa Catalunya entre les 30 pitjors regions d’Europa en aquest aspecte.

Girona: la província catalana amb més abandonament escolar

Preocupat per aquesta dada i conscient que la formació és un element clau en la inserció laboral, em vaig fixar en les dades relatives a la taxa d’escolarització als 17 anys (ensenyaments postobligatoris) a la demarcació de Girona —pressuposant que serien de les millors de Catalunya—, i la segona sorpresa va ser evidenciar que no, que la demarcació de Girona és la que presenta una taxa d’escolarització més baixa als 17 anys (76,4 %), segons dades de l’Idescat (2015). És a dir, Girona és la província de Catalunya on més abandonament escolar hi ha després de l’escolarització obligatòria, un abandonament escolar prematur que, sens dubte, no tan sols afecta el mercat de treball, sinó que també es deu en part, tal com apunta l’informe, al mercat de treball.

L’informe relaciona aquesta baixa taxa d’escolarització amb l’estructura productiva i apunta, sobretot, al pes del sector turístic i, naturalment, a la pressió demogràfica que han tingut aquestes comarques. En altres paraules, l’informe apunta que hi ha més abandonament escolar dels estudis postobligatoris en aquells territoris amb un pes important del sector turístic, en què els joves tenen més facilitats d’accés a treballs previsiblement més precaris (temporalitat i sous baixos) i per als quals cal menys qualificació: els joves que el sistema educatiu repel·leix els atrau el sector del turisme.

La professionalització dels joves en risc d’exclusió com a clau per a la inserció

Tot i aquest atreviment, al qual es podrien fer molts matisos, l’informe ens convida sobretot a reflexionar sobre la realitat social i econòmica del nostre territori i, especialment, sobre la vinculació entre la qualitat de l’ocupació i les necessitats formatives. Des de la perspectiva del programa Incorpora, aquestes dades ens ajuden a veure on podem trobar joves amb necessitats formatives que millorin la seva ocupabilitat i, inevitablement, apareixen a la fotografia les comarques de l’Alt i el Baix Empordà i el Gironès, comarques que el 2017 van concentrar més del 90 % de les accions formatives impulsades des dels Punts Formatius Incorpora.

En un mercat de treball que cada vegada valora més la qualificació professional, en un horitzó en què moltes feines no qualificades seran substituïdes per processos automàtics i robotitzats, la formació esdevé un element clau en la professionalització dels joves en risc d’exclusió i un impuls a la seva inserció laboral, ja que, d’altra banda, són el dany col·lateral d’un altre fenomen molt característic dels nostres dies: la sobrequalificació.

Article publicat al web Incorpora Girona.

dilluns, 17 de setembre de 2018

Descanca en pau, Caty!


És impossible no preguntar-nos, quan veiem de tan a prop el trànsit de la vida a la mort, com serà el nostre propi trànsit: si serà inesperat i quasi inconscient, així de sobte, si serà anunciat amb massa antelació i amb acús de rebut, si serà matiner i a deshora, com el de l'enyorada Anna o, com en el cas de la Caty, si serà vespertí, quasi nocturn, en l'ocàs de la nostra vida...

Ens preocupa el trànsit cap a la mort mentre ens ocupem dels trànsits, dels canvis, que hem d'anar superant indefectiblement en vida; trànsits a vegades també inesperats, com els que arriben de sobte, a vegades desitjats i planificats, a vegades simplement fruit dels avatars de la vida, com són la majoria dels nostres, diria que també els de la Caty.

Entre Sant Privat de Bas, poble que va veure néixer la Catalina fa més de 95 anys, i el barri de Palau de Girona, on hi ha viscut quasi cinquanta anys, són molts els trànsits (els canvis) que la Caty va fer, acompanyada de l'Amadeu. Primer a Castellar de la Selva, prop de Sant Mateu Montnegre, en uns anys difícils per quasi tothom, també per la Caty i l'Amadeu, fins que al carrer del Carme de Girona hi varen trobar llar i ofici, en una pastisseria que durant dècades va fer les delícies de molts gironins. Ja em perdonareu però jo no he provat mai una millor nata que la de ca l'Escapa, ni amb cap altres xuixos m'he llepat, amb tant delit, els dits.

Dies enrere l'Esteve m'ensenyava unes fotografies d'una jove Catalina retratada pels carrers d'Olot d'una joventut viscuda a la Garrotxa, amb la seva cabellera ben pentinada i fent molt de goig, presumida com sempre! I sí, només de mirar-me la Caty de jove hi vaig veure (qui sap si inconscientment també buscar) el que d'ella va heretar l'Anna; els gens en aquests casos, més que el cotó, no enganyen. L'Anna també va heretar quelcom que en l'Esteve és igualment perceptible: aquella actitud de no estar-se per romanços, de tirar pel dret, d'anar per feina!

I de feina la Caty en va fer i molta, sobretot rere el taulell de la pastisseria, com l'Amadeu a l'obrador. Avui a la Catalina i a l'Amadeu els podríem definir com a persones emprenedores i diríem que van saber fer allò que tants llibres i manuals expliquen: reinventar-se! Com si ambdues coses, emprendre i reinventar-se, fossin bufar i fer ampolles! Són molts els esforços i sacrificis que van haver de fer, com l'aventura de venir de la Garrotxa cap a Girona, que ara és un cop de cotxe però al seu temps deuria ser tot un periple. Molts esforços i, més que emprendre, pencar!

Però a la vida de la Caty, també a la de l'Amadeu, no tot van ser tortells i braços de crema, croissants i lioneses, corones i sants marcs, que la vida també la van ballar ben ballada en incomptables sardanes (fins a dues mil en va arribar a ballar l'Amadeu!), i la van gaudir amb el teatre, els viatges i les seves memorables xefles a la casa de Palau!

A Palau ja l'enyora la Trufa, la seva darrera alegria. Fidel i juganera la Trufa li ha fet molta companyia i, com tots nosaltres, també la troba i trobarà molt a faltar.

La de la Caty ha estat una vida plena i ella, a la seva manera i de manera diferent en cadascú de nosaltres, també ens ha omplert la nostra.

Descansa en pau, Caty.

dissabte, 15 de setembre de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Todo lo que merezcas"


"Quant pitjor, millor" no és una expressió aplicada només a la política, com tantes vegades hem comprovat, també és una expressió que s'escau molt bé en les relacions amoroses, especialment quan aquestes s'esberlen i resta encara quelcom latent...

El desamor a vegades cerca guarir-se (o com a mínim consolar-se) amb la malastrugança de qui t'ha trencat el cor, a qui sobretot li desitges tot el que es mereixi, especialment només allò dolent, reclamant una mena de justícia divina: "Y sufras sin remedio"

Algunes cançons expressen perfectament aquest agre sentiment, que generalment resta com a desig no expressat, i que es fon gola endins i es mal paeix a l'estómac!

"Y que si es perra la vida
Se ensañe contigo un poco mas
Y que te falte el aire
Y que te ahogue el silencio
Y llores todos los dias
Como me hiciste llorar a mi
Y que tus dias se llenen
De infinito desierto
Y que te abrase el frio
Que un día casi me abraza a mi"







I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 14 de setembre de 2018

Paraula de Fabra: educar


Assitia l'altre dia, per tercera i darrera vegada a la meva vida, a la reunió de mares i pares de primer d'ESO prèvia a l'inici de curs, una reunió que sobretot serveix per avançar als pares i mares el que la mainada es trobarà (s'està trobant) a l'inici d'aquesta etapa escolar.

Naturalment a la reunió es va parlar del funcionament intern de l'institut en general i del primer d'ESO en particular, dels horaris, les matèries, les activitats, la convivència dins l'institut... Inevitablement també es va parlar del no ús del telèfon mòbil per part dels alumnes dins l'institut, sota amenaça d'ésser requisat; el mòbil, no (lamentablement) la criatura!

Quan una criatura comença primer d'ESO se li sol donar el que jo anomeno el pack d'autonomia: les claus de casa i el telèfon mòbil! De fet la majoria dels i les alumnes ja disposen d'ambdues coses des de força abans... Que el telèfon mòbil no es pugui utilitzar dins l'institut i en horari escolar no vol dir que el seu ús, institut enfora, no generi conflictes entre l'alumnat, conflictes que inevitablement moltes vegades també es viuen, analògicament, a les aules i els patis de l'institut.

Conscients per pròpia experiència d'aquest fet els i les professores ens van instar, als pares i mares, a exercir un cert control sobre l'ús del telèfon mòbil dels nostres fills i filles; entenent la bona intenció de les seves recomanacions vaig trobar a faltar que la paraula control es repetís diverses vegades i que en canvi en cap moment aparegués la paraula confiança; ja sabem que la confiança és, al capdavall, el més eficients dels controls parentals!

Molts dels conflictes que el professorat ha de mediar entre els i les alumnes tenen vinculació amb els telèfons mòbils, d'aquí naturalment les seves advertències i consells. Arribats a aquest punt un pare va demanar si l'institut, concretament ells com a tutors del grup classe, podria intervenir en cas que es produís algun conflicte entre alumnes o d'un mal ús del telèfon mòbil; en la seva explicació el pare, possiblement desbordat per la manifesta adolescència de la seva criatura (ignoro si noi i noia) llençava un SOS, quan no directament una delegació de la seva responsabilitat educativa!

Per segons vaig haver-me de mossegar la llengua i no intervenir; no calia i menys en una primera reunió; no intervenir per dir que, en realitat, la major responsabilitat sobre els nostres fills i filles és nostra, dels seus pares i mares, i que aquesta, com tantes altres, no és una qüestió que puguem delegar (sí compartir) als i les professores dels instituts.

No enviem la mainada a les escoles i instituts perquè ens els tornin educats, perquè ens arribin a casa amb tot après; és cert que l'institut (com l'escola, l'escola bressol..) té un paper important, cabdal si voleu, en l'educació dels nostres fills i filles, però no és un paper exclusiu sinó complementari al que tenim sobretot els pares i mares.

Educar, certament, és i ha de ser una responsabilitat compartida. Com diu el proverbi, per educar un infant cal tota una tribu!

[1696; del ll. educare, íd.]

[®trencar ] v tr 1 1 PEDAG Formar, ensenyar i instruir els infants, i també els adults, per tal d'aconseguir el desenvolupament integral de llur personalitat.

2 Ensenyar urbanitat.

2 p ext 1 Ensenyar certes pràctiques o certs costums als animals; ensinistrar.

2 Habituar un òrgan o un membre a funcionar o a realitzar la seva funció. Va perdre la mà dreta i ha hagut d'educar l'esquerra.

3 Exercitar els sentits, la sensibilitat, el gust, per aprendre a distingir allò que té qualitat d'allò que no en té. Educar el gust, l'oïda.

4 Fer apte (algú) per a comprendre certs costums, certes obres, etc. Educar els pares. Educar el públic.


Bon inici de curs a tothom!

dijous, 13 de setembre de 2018

Susqueda, la segona inundació!


Si el cap del poblat gal de l'Astèrix i Obèlix temia que el cel li caigués al damunt la por de molts gironins i gironines ha estat (és encara?) que la ciutat s'inundi!

Aquesta no és una por infundada sinó totalment real, una por forjada aiguat rere aiguat en totes i cadascuna de les inundacions que han negat Girona pel desbordaments d'algun dels seus rius, especialment l'Onyar.

A tall d’exemple: a finals dels anys seixanta una família que regentava una pastisseria al carrer del Carme, a tocar de l'Onyar prop de la passera de l'Alferes Huarte, que vivia en un pis sobre la botiga, van decidir fer-se una casa al capdamunt de la pujada de la Creu de Palau, sobretot per un motiu: allunyar-se les inundacions! És evident que aquella família, com tantes altres de Girona, havia patit més d'una inundació!

D'aquesta por beu Susqueda, el llibre de Miquel Fañanàs, d'aquesta i d'una altra alimentada, com bé relata al llibre, des del moment que es va planificar i, sobretot, construir la presa de Susqueda: la por que aquesta, pel motiu que sigui, es trenqui!

Tot i que a dia d'avui això encara no ha passat (sí en la ficció, dues vegades!) és un temor que aleshores, a finals dels anys seixanta, va fer córrer molta tinta a la premsa local, especialment a Los Sitios i a la revista Presència.

De fet la presa de Susqueda ha estat sempre acompanyada de la crònica negra, primer per la multitud de suïcidis que s'hi han produït, també ara pel doble crim de l'estiu passat que ha tornat a situar al pantà a la primera línia de l'actualitat, de la crònica negra!

Miquel Fañanàs ha bastit sobre el primer llibre un llibre nou, com al seu dia l'actual Catedral de Girona, d'estil gòtic, es va bastir sobre la romànica, de la que se'n conserva sobretot la Torre de Carlemany. Precisament la Catedral de Girona té un important paper en el llibre (no en va apareix a la portada) doncs marca la cota de la magnitud de la tragèdia! I és que sí, hi ha tragèdia!
De fet no desvetllo res del llibre que no es pugui saber: la presa cedeix i la conca del Ter s'inunda i s'endú tot el que es troba pantà avall!

El que no s'endú la riuada són les múltiples trames que Fañanàs va relatant al llarg del llibre:
- la trama tècnica: com i perquè cedeix la presa? Fañanàs no estalvia detalls i dades tècniques sobre l’estructura de la presa, les seves galeries i el seu esfondrament!
- la trama política: a tots els nivells, local i nacional, descrivint uns responsables polítics desbordats pels propis esdeveniments
- la trama periodística: sobretot a partir d’un periodista,que en un moment donat té un paper cabdal en el desenvolupament de la trama, de totes les trames; també pel paper d’internet i les xarxes socials, quelcom que, òbviament, no apareix al primer llibre!
- la trama social: amb un retrat quasi sociològic, quasi antropològic de la vida rural, especialment dels pobles propers a Susqueda.
- la trama personal: amb les històries de persones i personatges, alguns clarament reconeixibles de la vida social de Girona!... Sobreviuen tots?
- la trama amorosa: sí, les grans catàstrofes sempre fan emergir grans històries d’amor!

De fet el llibre té tots els ingredients necessaris per fer-ne una d'aquelles pel·lícules, superproduccions americanes, que relaten grans catàstrofes! Hi haurà pel·lícula?

Us imagineu la imatge d'una Girona inundada fins a les escales de la Catedral? La imatge més semblant podria ser la de la ficció de Joc de Trons amb unes escales de la Catedral quasi arran de mar! Per fer-nos una idea de la Girona inundada podem passejar-nos per la muralla i, prenent com a referència la Catedral, imaginar-nos la ciutat inundada en tot el que hi ha escales avall!

D'entre les diverses trames ens atrapa l'amorosa. El llibre té una història d'amor que protagonitzen dos personatges claus, un d'ells l'Oriol, un periodista que fa de nexe entre diferents trames; un periodista que a través del seu bloc sacseja, en la ficció, la societat gironina com va fer-ho en la realitat la ràdio un 21 d'abril de 1983, arran de la lectura per Ràdio Girona de diferents fragments del llibre, que va generar tal alarma en diferents municipis de la conca del Ter que algunes famílies, donant veracitat a aquella locució, van fugir cames ajudeu-me, en el cas de Girona, cap a la muntanya de Montjuïc i altres zones elevades properes a la ciutat. Aquell va ser una mena de "moment de La Guerra dels Mons" a la gironina...

El nou llibre relata també aquest fet, doncs la trama del nou llibre passa al nostre present, de manera que es produeix el curiós fenomen que el primer llibre és dins d'aquest nou llibre!

I Sarrià de Ter? Què li passa a Sarrià de Ter en el relat de Fañanàs? A diferència del primer llibre en aquest segon sí que relata, encara que breument, els efectes de la inundació a Sarrià de Ter. El poble naturalment no se'n salva; se'n salven només els qui poden fugir cap a la muntanya del Golf Girona. L'aigua tot ho inunda i tot s'ho endú! Tot? No, paradoxalment només resisteix els embats de l'aigua la fàbrica de paper! I dic paradoxalment perquè precisament avui molts veïns i veïnes possiblement la voldrien veure aigües avall!

El nou Susqueda no és una simple reedició, és un llibre nou i actualitzat, situat als nostres dies i que ens posa al dia, alhora, un dels principals temors dels gironins! El llibre evoca, en ambdues edicions, un passatge de l'obre "La fi del món a Girona" de Joaquim Ruyra:

"Els carrers de Girona queien a rastelleres, com aquelles cartes corbades que els infants posen una darrere l'altra i les fan caure d'un buf. Tot s'esgavellava amb sorda remor; cases, torres, muralles... Al peu de l'escalinata de la Catedral, ja no hi havia més que un estimball d'enderrocs per entre els quals cascadejaven afollades les aigües del Ter."

Fins on creieu que arribaria l'aigua en cas que la presa de Susqueda cedís? I què en seria de tota la conca del Ter? S’acompliria l'inquietant final que el llibre proposa?

dimecres, 12 de setembre de 2018

Com amb el Front Popular de Judea


L'escena, per poc que conegueu els Monty Python en general i "La vida de Brian" en particular, és prou coneguda: quatre membres del Front Popular de Judea discuteixen sobre les seves lluites (contra l'imperialisme romà), sobre els seus principis i sobretot sobre les seves disputes amb el Front Judaic Popular...

L'escena, transportada als nostres dies i actualitat política, bé podria ser protagonitzada per membres d'ERC criticant els del PDeCAT, o viceversa, o bé els de la CUP criticant els altres dos! Però en comptes del circ romà avui els protagonistes d'aquestes lluites internes (dins i entre els partits independentistes) es dirimeixen sobretot a Twitter!

En la legítima recerca del seu (propi) espai polític (i electoral!) les piulades, i sobretot els comentaris que les acompanyen, esdevenen autèntics dards a la línia de flotació de cada formació: són especialment enverinats els que darrerament reben els líders polítics d'ERC en la seva estratègia "d'eixamplar la base", diuen, en el seu nou (enèsim i algun dia fructífer?) intent de fer-se amb el cinturó vermell, avui taronja.

L'ús o no de dreceres per assolir el cim és una altra de les disputes que fa vessar Twitter de piulades confrontades entre qui les defensen a tota costa i els qui reclamen una certa calma...

El debat polític, també dins l'independentisme, és saludable doncs aquest, com l'unionisme, és plural; possiblement el problema, o un d'ells, és que no és un debat aliè a l'estat dels seus líders polítics, uns a la presó, uns altres a l'exili.

El que sorprèn, però, és la bel·ligerància de moltes piulades, una mostra més que molts utilitzen Twitter, sobretot, per buidar el pap, sinó quelcom més, amb qui comparteixen molt i es discuteixen pel matís!

En fi, l'escena, per poc que conegueu els Monty Python en general i "La vida de Brian" en particular, és prou coneguda:


dimarts, 11 de setembre de 2018

Hi ha cim, però...


A la samarreta commemorativa de la Diada d'enguany hi ha un cim, el Pedraforca, coronat per una bandera i un recorregut marcat amb les dates assenyalades que l'han fet possible; que han fet possible el camí, no encara el cim!

D'entre les dates destaca la de l'1 d'octubre, possiblement la que més convé reivindicar, tot i que també hi ha qui reivindica aquests dies sobretot la data del 3 d'octubre pel que va repreentar de transversal i multitudinària aquella mobilització, que va omplir els carrers, no només d'independentistes.

Aquestes setmanes són les de tal dia va fer un any, un any dels polèmics i nocturns plens del Parlament del 6 i 7 de setembre, un any del 27 de setembre i la proclamació fugaç i estèril (?) de la (no nada) República Catalana...

El camí marcat a la samarreta certament fa pujada (i el fem a peu), el polític per assolir la República Catalana també, un camí tortuós i ple de paranys i entrebancs polítics i judicials que no sempre venen de l'altiplà espanyol, alguns també tenen el seu origen i font en el propi procés.

Un optimista "Directes al cim" estimula a seguir pujant, a seguir fent camí, a seguir fent república; l'eslògan "Fem la República Catalana" resulta com a mínim aclaridor, ja que el "Som República" que a vegades també s'ha fet servir confón i ens porta a l'equívoc, doncs ni del dret ni del revés som, encara, República.

La darrera data abans de coronar el cim és la del 21D, la data de els eleccions al Parlament de Catalunya anticipades, convocades per l'aleshores president del govern espanyol, Mariano Rajoy, en plena vigència del 155; tal dia també farà un any d'aquesta data i em temo que tampoc aleshores haurem fet el cim, potser fins i tot aquesta no serà, tampoc, la darrera data assenyalada abans de coronar-lo, doncs tot el que semblava que havia de passar a partir d'aquell resultat electoral, de moment no passa.

Hi ha cim, sí, i és necessari mantenir-lo com a fita per tots els qui volem arribar-hi; també seria interessant traçar un millor camí, o potser traçar-ne un de sol, doncs hi ha qui vol fer drecera i hi ha qui vol seguir per la pista, i entre uns i altres, discutint quin camí prendre, fa mesos que més que ascendir sembla que tornem enrere...

De fet la meva impressió és que, després del 21D no hem seguit pujant sinó que ens hem quedat en una mena de camp base, potser esperant un moment més favorable, potser esperant l'alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats, discutint, mentre esperem, com afrontar el darrer (?) ascens.

Hi ha cim, però no sembla que tothom tingui clar, tampoc jo, com guanyar-lo!

dilluns, 10 de setembre de 2018

L'anti causa


De causes al món n'hi ha moltes, fins i tot n'hi ha de perdudes! I cada causa té els seus símbols, els seus líders, els seus missatges, fins i tot les seves cançons.

Un dels símbols més adaptables a les causes són els llaços, no només perquè són de bon fer, també perquè són de bon portar. I si per gustos colors per causes, i llaços, també: el negre contra el terrorisme, el vermell contra la sida, el lila contra la violència masclista i a favor del feminisme i la igualtat, el groc per la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats...

Els llaços grocs fa temps que s'han situat en el centre del debat polític, els llaços grocs i la seva relació (ocupació) amb l'espai públic. I qui ha atiat aquest debat ha estat sobretot Ciudadanos i tots els que, com ells, s'han dedicat a arrencar-los, finalment (tot i que se'ls hi veia el llautó, o més aviat el taronja!) a cara descoberta.

Arrenquen llaços perquè no tenen, o no han volgut tenir, els seus propis llaços; arranquen llaços perquè la seva és una actitud més reactiva que propositiva, perquè són més de tonar-s'hi...

Un dels problemes de la causa unionista és precisament que no ha sabut generat un símbol propi, sinó que més aviat s'ha apropiat d'alguns ja existents: les banderes catalana i espanyola, sempre juntes, i en els seu extrem fins i tot simbologia pre i anti constitucional... ja m'enteneu!

Potser hagués estat millor que l'unionisme (o el constitucionalisme) hagués creat un símbol propi, fins i tot en forma de llaç, un llaç d'un color concret que s'identifiqués amb la seva causa; un llaç que podrien penjar arreu, tenyint també del seu color l'espai públic. Ara ja no poden fer-ho perquè de fer-ho (ocupar l'espai públic amb aquest llaç) farien precisament el que critiquen amb els llaços grocs.

Davant l'absència de símbols propis l'unionisme més exacerbat ha basat la seva acció al carrer amb una acció molt reaccionaria: arrencar llaços grocs! I és que del que es tracta és anar a la contra, ser la reacció de l'acció, a risc d'esdevenir (o amb la ferma voluntat de ser), més que una causa, l'anti causa!

dissabte, 8 de setembre de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Historia Universal"


Has pensat mai què és l'amor?
Doncs resulta que, per més que hi hagim pensat, i déu n'hi dó com hi hem pensat, personalment i col·lectivament des de la anys, dècades, segles, mil·lenis... doncs resulta (deia) que l'amor no és el que penses!

Qui més qui menys, qui s'ha enamorat, ha arribat en algun moment en aquesta determinació, quan les decepcions vencen, a vegades fins i tot per golejada, les satisfaccions, quan tornar a començar és només un miratge, quan el mal, més que cicatritzar, forma part de la relació...

Qui més qui menys hi ha passat per aquí, d'aquí que aquesta sigui, efectivament, una Historia Universal!






I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 7 de setembre de 2018

Paraula de Fabra: arrencar


De petit jugava a arrencar cebes; recordo haver-hi jugat a l'escola, també al Cau. No sé si avui encara s'hi juga, com al cavall fort ("“Churro, mediamanga, mangotero, adivina lo que tengo en el puchero”...), doncs és d'aquells jocs en què és possible prendre mal...

En el joc les cabes érem nosaltres i, asseguts a terra i fortament agafats per la cintura la clau era resistir al màxim les estirades dels altres, que agafaven pels braços al de l'extrem, amb la finalitat d'arrencar-lo mentre els de la fila intentàvem subjectar-lo fort.

Efectivament del que es tractava era, literalment, d'arrencar!

[s. XI; d'origen incert, però segurament preromà, indoeuropeu, no cèltic, amb un significat bàsic de 'aferrar, agafar amb violència']

[®trencar ] v 1 tr 1 Treure, desprendre amb esforç (alguna cosa) d'allò a què és plantada o adherida o de què forma part. Arrencar (de terra) un arbre, una mata, l'herba dolenta. Arrencar pastanagues, patates. Arrencar una branca d'un arbre. Arrencar els claus d'una post. Arrencar una dent, un queixal.


No sé si Albert Rivera de petit també hi havia jugat, a arrencar cebes, però el que sí sé és que a ell ara, ja de gran, li agrada molt jugar a arrencar llaços grocs! Hi juga tot i saber, sospito, que per més que els arrenqui no aconseguirà despendre's ni dels llaços ni, sobretot, del que representen...

De petti jugava a arrencar cebes, també en un altre joc, encara més bèstia... el "tot s'hi val"! En aquest l'Albert Rivera, com molts altres polítics, també fa (massa) temps que hi juga!

dijous, 6 de setembre de 2018

Sé el que vau fer l'estiu passat, i aquest!


Aquest estiu també he vist els vostres destins, el que heu menjat i amb qui ho heu compartit. He vist les selfies que us heu fet, a vegades amb reconeguts paisatges al darrere, d'altres amb paisatges per descobrir, he vist les fantàstiques albades que us han despertat i els capvespres de somni que us han acompanyat cap als vostres, de somnis; he vist les cales amagades en les que us heu remullat i les muntanyes infinites, aquelles que a voltes es confonen amb el cel, que quasi us el fan tocar!

He vist les vostres vacances quasi com si també haguessin estat les meves, de fet ja no sé si els vostres destins han estat també els meus, i els meus els vostres, doncs les vostres imatges també formen part ja dels meus records...

I el que passa amb les vacances passa, al llarg de l'any, amb tantes altres coses; trobades, celebracions, escapades, retalls de la feina, de les activitats de la vostra mainada... Veig tot això a Twitter, Facebook i Instagram i sobretot a les històries de Twitter, facebook, Instagram i als estats de WhatsApp, i ho veig avui molt més, i per molts més canals, del que ho veia fa tres, cinc o, ja no diem, deu anys!

Sé el que vau fer el darrer estiu, i aquest! I arribats a aquest punt, ara quan les vacances de la majoria, també les meves, són només un dolç record i reviso, jo també, el (poc) que he compartit, em pregunto perquè ho fem i, sobretot, perquè no podem deixar de fer-ho?

O sí, podem (volem?) deixar de fer-ho?

dimecres, 5 de setembre de 2018

Buscar feina més enllà dels 45 anys


Si les piràmides demogràfiques són els oracles dels nostres dies, convindria —més aviat que tard— que comencéssim a mirar-nos-les, preocupació a banda, amb la voluntat ferma d’afrontar els reptes de present i de futur que ens plantegen.

La piràmide s’està invertint fruit de l’augment de l’esperança de vida, un augment íntimament lligat també a la qualitat de vida. No tan sols cada vegada hi ha més persones que vivim més anys, sinó que en general també vivim millor. Aquesta circumstància no només fa que s’allargui el període de jubilació, sinó que cada vegada hi ha més persones en aquest estat, més persones jubilades i, per tant, segons el sistema, no productives.

Aquest present i futur immediat (l’any 2020 la meitat de la població a Europa tindrà més de 50 anys) converteix els darrers anys de cotització, amb els quals es calculen les pensions de jubilació, en una etapa especialment crítica. Perdre la feina a partir dels 45 anys no tan sols representa un drama personal en el moment en què passa, sinó que també significa potencialment un míssil a la línia de flotació de la futura pensió.

Aquest és un neguit que expressen les persones més grans de 45 anys que per diversos motius s’adrecen al programa Incorpora. Un neguit per la situació de desocupació present, a la qual se suma un neguit per la potencial precarietat de la futura prestació jubilació: un neguit per l’avui, un neguit pel demà.

La discriminació per l’edat, un obstacle molt present

En la majoria d’entrevistes amb persones més grans de 45 anys sobrevola l’edatisme, la discriminació —en aquest cas, laboral— per l’edat com a principal obstacle a l’hora de buscar feina, una qüestió que se sol manifestar resignadament en expressions que es podrien resumir en aquesta: “com puc competir amb les persones joves, que accepten més fàcilment sous més precaris perquè no tenen càrregues familiars i els contractes dels quals solen estar subvencionats o bonificats?”.

Moltes vegades els joves són per a les persones més grans de 45 anys l’arbre que no els deixa veure el bosc. I el bosc són totes les qualitats, les virtuts i les competències que han anat acumulant al llarg de la seva vida laboral, i que no sempre se saben veure ni, encara menys, fer valer.

En moltes ocasions la tasca del tècnic d’inserció comença precisament per fer surar aquestes qualitats personals i laborals, que solen ser molt transversals i que es posen en joc en qualsevol feina: compromís, constància, responsabilitat... Rarament una persona amb una trajectòria laboral d’entre quinze i vint anys, com a mínim, no haurà desenvolupat notablement aquestes competències.

Les persones més grans de 45 anys representen aproximadament el 20 % del nombre total d’usuaris del programa Incorpora i les seves insercions sumen entre el 18 i el 20 % del total. L’any 2017, des del grup d’entitats d’Incorpora Girona, vam atendre un total de 403 persones més grans de 45 anys, 177 de les quals (el 44 %) van aconseguir una inserció laboral.

Buscar feina més enllà dels 45 anys requereix inevitablement fer una projecció endavant. En el cas de moltes persones, reorientar la vida laboral cap a altres sectors i, alhora, disposar de temps per formar-se i actualitzar-se, si cal. Buscar feina més enllà dels 45 anys demana, sobretot, saber identificar les competències, les aptituds i les habilitats adquirides, i no sempre reconegudes, al llarg de la vida i l’experiència laboral. Perquè, efectivament, l’experiència és un grau!

Article publicat al web del programa Incorpora.

dimarts, 4 de setembre de 2018

Susqueda, a Sarrià de Ter


L'escriptor gironí Miquel Fañanàs ha reescrit, ampliat i publicat Susqueda, la novel·la curta amb la que l'any 1981 va guanyar un accèssit del Premi Just Manuel Casero i que ara ha reeditat en motiu del 50è aniversari de la presa de Susqueda. El proper dimecres 12 de setembre presenta el llibre a Sarrià de Ter i jo tinc l'honor d'acompanyar-lo!

Inunda Fañanàs Sarrià de Ter en aquesta nova versió del relat del trencament de la presa? Sarrià de Ter, és evident, és un dels diversos municipis en el que el riu no només hi passa sinó que, com a la Cellera o a Cervià, també li dóna nom. Què queda dempeus i què no a Sarrià de Ter?

El proper dimecres 12 de setembre a les 19h. desvetllarem aquestes i altres qüestions a la Biblioteca Emilia Xargay de Sarrià de Ter. Si voleu i podeu, us hi esperem!

dilluns, 3 de setembre de 2018

Tornar a la feina


Canten Els Amics de les Arts que tornar "sempre és la millor part de l'aventura", no sé si per tothom la tornada a la feina és la millor part de (l'aventura de) les vacances; em temo que per a la majoria no!

La síndrome post vacacional sobrevola aquest dies, com voltors en cercles sobre l'animal moribund, quasi carronya, sobre nosaltres amb aires amenaçadors, tot i que moltes vegades aquesta síndrome moderna la mencionem més, la majoria de nosaltres, a mode de broma a l'hora de l'esmorzar que no patim realment.

Amb o sense síndrome post vacacional la tornada a la feina sempre té quelcom de feixuc, ni que sigui per l'inevitable canvi de rutina, que es notarà especialment, pel qui encara tenim mainada que estudien, a partir de l'inici del curs escolar.

De fet aquesta és una de les avantatges que té el retorn a la feina, a banda de retrobar-nos amb els companys i companyes, naturalment!: la feina (la nostra, la de les nostres parelles, els estudis i les activitats extraescolars de la mainada..) també ens ajuda a organitzar-nos la vida, cert que a risc de complicar-nos-la i morir en l'intent de quadrar horaris, agendes, transports i pressupostos!

Jo avui, com sospito alguns de vosaltres, torno a la feina després de les necessàries vacances; em farà il·lusió retrobar-me amb els companys i companyes i envejaré, sempre sanament, els qui encara les gaudeixen o, encara millor, les gaudeixen a partir d'avui! No els envejaré, però, quan tornin de vacances, ja que mentre la meva (i si és el cas vostra) tornada coincideix amb l'arrencada del curs quan ells tornin nosaltres ja anirem a velocitat de creuer!

Deia que tornar no és, possiblement, la millor part de l'aventura, però sí que és una part inevitable de les vacances pel que, com amb altres coses de la vida, val més mentalitzar-se però, sobretot, que una vegada acabades les vacances tinguem el convenciment que realment les hem gaudit!

divendres, 31 d’agost de 2018

Paraula de Fabra: pregó

Part del Consell de redacció, en ple pregó! Foto: Ràdio Sarrià

"¿Mamaaaá porqué papaaaá matooooó al pregoneeeroooo?"

L'acudit, vell i suat si voleu, reconec que encara fa riure si, com la majoria d'acudits, està ben explicat.

Avui no es tracta, espero, de matar el pregoner o, en aquest cas, els pregoners: el consell de redacció de la revista Parlem de Sarrià, que amb el seu pregó ahir al vespre van donar oficialment el tret de sortida a la Festa Major de Sarrià de Ter!

Un pregó, també el d'ahir a Sarrià de Ter, fidel a la seva definició:

[1591; del cast. pregón, i aquest, del ll. praeco, -ōnis 'nunci, el qui fa una crida']

m 1 Crida.

2 1 Discurs literari que hom pronuncia en públic en ocasió d'una festivitat o celebració.
 
2 pregó pasqual LITÚRG Angèlica.


Va ser un pregó coral, com coral és la pròpia revista, un pregó a quatre veus confeccionat a quatre mans i cosit com un patchwork! Confio que el resultat final estigués a l'alçada de les circumstàncies; de moment encara estem vius!

El pregó de Festa Major sol tenir una mena de guió preestablert quan qui el pronuncia és un personatge, un veí o veïna il·lustre que sobretot evoca records de les festes majors d'antuvi, amanits amb vivències personals i, en la majoria dels casos, transferibles.

Però quan el pregoner és una entitat, en aquest cas el Grup Editor de la Revista de Sarrià de Ter (GERDS de Ter) el guió del pregó sol prendre altres camins... així va ser també ahir en el cas del pregó d'ahir.

El que sí tenen tots els pregons és que són el pas previ i necessari perquè la festa, en aquest cas la de Sarrià de Ter, s'escampi pels carrers i barris amb un munt d'activitats per a tots els gustos i totes les edats!

Bona Festa Major!

dimecres, 29 d’agost de 2018

Municipals 2019: hi haurà llista socialista a Sarrià de Ter?


Alguns dels interrogants que les properes eleccions municipals podrien plantejar-nos ja els hem resolt, d'altres en podem intuir les respostes, tot i que encara no s'han desvetllat del tot (o si més no confirmat oficialment), i n'hi ha uns tercers que no es resoldran fins d'aquí uns mesos. El que es planteja en el títol d'aquest article, com segurament ja heu endevinat, és d'aquests darrers.

A dia d'avui ja sabem que el candidat que ha guanyat les darreres tres eleccions municipals, l'avui president del Parlament Roger Torrent, no serà cap de llista i al seu lloc el candidat a l'alcaldia del grup d'ERC serà l'avui alcalde Narcís Fajula. De fet Fajula serà el cap de llista d'una candidatura que fins ara sempre havia encapçalat Torrent, des de 1999...

A dia d'avui també sabem que el nombre de regidors i regidores que formaran part del nou ple municipal s'incrementarà dels onze actuals als tretze, fruit de l'augment de població del nostre poble, havent superat ja la barrera dels cinc mil habitants.

Aquestes són algunes de les certeses, però també tenim interrogants les respostes dels quals tan sols podem intuir, com intueixo a risc d'equivocar-me que hi haurà llista del PDeCAT; encapçalada pel regidor Jordi Costa? ... I la candidatura socialista?

A dia d'avui no sé del cert si hi haurà una llista socialista a les properes eleccions municipals, però el que sí us puc afirmar amb total seguretat és que en cas d'haver-n'hi jo no l'encapçalaré.

No crec que sigui cap sorpresa, ni que sorprengui a ningú, aquest secret a veus que ara, amb aquest article, confirmo. El meu cicle com a regidor de l'Ajuntament de Sarrià de Ter es tancarà a finals de maig de l'any vinent. Ha hi haurà temps per a valorar-ho, doncs ara el que realment ens interroga és: hi haurà una candidatura socialista a les municipals de 2019 a Sarrià de Ter?

Aquest és un d'aquells interrogants la resposta del qual potser tardarem setmanes, mesos a desvetllar definitivament. Fins aleshores jo només m'atreveixo a expressar un desig i una certesa.

El desig és que sí, que a les properes eleccions municipals els veïns i veïnes de Sarrià de Ter tinguin entre les seves opcions una candidatura socialista que doni continuïtat a les que sempre hi ha hagut encapçalades, des de la recuperació de la nostra independència, per Jordi Cañigueral, Josep Turbau i per mi mateix.

És cert que aquests darrers anys hi ha hagut una important davallada de vot socialista (també i sobretot) a les eleccions municipals, però és important que com a mínim hi hagi l'opció, la papereta. Aquest va ser precisament el principal motiu i objectiu que va fer presentar-me de nou a les darreres eleccions municipals, les de 2015.

El desig d'una candidatura socialista també l'alimenta la possibilitat que el Partit Popular, com ja ha fet en altres eleccions municipals, o qui sap si també Ciutadans, puguin presentar les seves candidatures i realment seria una llàstima que la socialista, una candidatura catalanista i d'esquerres, no hi fos!

Si el desig és que el PSC pugui presentar-se, la certesa és que de moment, no sense dificultats, el partit treballa perquè aquest desig pugui fer-se realitat. El PSC ha iniciat un procés de confecció d'una nova candidatura socialista a Sarrià de Ter, un procés en el que naturalment els i les votants socialistes, també aquelles persones que s'hi sentin properes, poden dir-hi la seva i fins i tot participar-hi!

El PSC ha començat a treballar-hi i si us hi voleu sumar, d'una o altra manera, podeu posar-vos-hi en contacte per telèfon, trucant a la seu del PSC de Girona (972 21 26 08) o bé per correu electrònic (executivacomgironines@socialistes.cat).

Seria una llàstima que els i les votants socialistes, siguin molts o pocs, es sentissin orfes i no trobessin cap papereta socialista per depositar el seu vot.

Article publicat al número 100 de la revista Parlem de Sarrià.

dilluns, 27 d’agost de 2018

No és per vosaltres, és pel Facebook!


Quan us ho expliqui potser alguns de vosaltres ho atribuireu a l'edat, i qui sap, potser sí teniu raó, que quan passes de certa edat, posem els quaranta, qualsevol decisió sembla presa (només!) per l'edat: que fas esport, per l'edat!; que decideixes prendre't-ho amb més calma, l'edat!; que menges més saludable, l'edat!... Però aquesta decisió, si més no d'entrada, la vaig prendre per altres motius...

Mesos enrere vaig decidir desinstal·lar-me l'aplicació del Facebook del meu mòbil; no va ser l'única aplicació que em vaig desinstal·lar, però de les eines i xarxes socials sí la més significativa!

Abans ja havia silenciat les notificacions, de fet com les de la majoria d'aplicacions, per allò de pacificar la vida (l'edat?!), però veia igualment aquell número en vermell en un racó de la icona blava de l'aplicació, i ja sabem (ho saben també ells) que el vermell ens posa en alerta i ens activa.

Tot plegat, malgrat haver silenciat les notificacions, massa soroll! Massa soroll i també massa espai (que mai en tenim prou!), i com totes les masses piquen finalment vaig acabar prenent la decisió: desinstal·lar l'aplicació.

Des d'aleshores, he de reconèixer, no l'he trobat a faltar, ans al contrari. I com era previsible des d'aleshores també hi he entrat menys, a Facebook. Si abans pràcticament hi treia el nas quasi cada dia ara és estrany el dia que hi entro.

És per això que és a molts de vosaltres aquests darrers mesos no us he felicitat l'aniversari, que el Facebook sempre ens avisa, sempre que li deixem, és clar!, i també us he fet menys "m'agrada" a les vostres publicacions... I que no és per vosaltres, que hi he entrat menys i que no us he felicitat, és pel Facebook!

No sé, tot i que fa més de deu anys que sóc a Facebook, o possiblement per això, cada vegada tinc més la impressió que personalment el Facebook (que no vosaltres!) em fa més nosa que servei... Serà l'edat!

divendres, 24 d’agost de 2018

Paraula de Fabra: irrompre


Irrompre no sembla un verb fàcil de conjugar, sobretot perquè entre tantes erres, sobretot la posterior a les inseparables ema i pe, fan patir el risc d'embarbussar-se, verb encara més difícil de conjugar!

Setmanes enrere els CDR (Comitès de Defensa de la República) van irrompre a les seus d'ERC, el PDeCAT i la CUP, talment com el llop a casa dels tres porquets!

En comptes de bufar els activistes van empaperar i pintar les seus dels partits reclamant-los tirar pel dret: República o dimissió!

Els CDR van irrompre, literalment, sobretot a ulls dels dos primers partits, ERC i el PDeCAT, no així el tercer, la CUP... Irrompre: http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0079285

[del ll. irrumpēre, íd.]

v intr Entrar sobtosament i violentament. Els assaltants van irrompre a l'establiment i s'ho van endur tot.


Mentre els dos primers van expressar-se manifestament molestos amb tal acció (nosaltres no som l'enemic!) els cupaires els van agrair el gest fins al punt d'aplaudir-los!

L'acció dels CDR
a les seus dels partits independentistes va ser, sobretot, la resposta a la cimera bilateral entre els governs català i espanyol, una pèrdua de temps i energies per molts independentistes, que creuen que amb el govern espanyol no hi ha res a fer, ni a dialogar, res que no sigui la pròpia independència!

L'acció dels CDR a les seus dels partits independentistes va ser, també, la resposta a les constants picabaralles internes entre el PDeCAT i ERC, la darrera escenificada públicament (i per molts impúdicament) des del mateix Parlament de Catalunya!

Ara que sembla que, per raons òbvies, l'ANC i Òmnium Cultural s'han vist relegats a un segon pla els CDR, que van esclatar especialment arran de l'u d'octubre, han irromput a la política catalana per empènyer el procés, per accelerar la República incomodant, si és necessari, als partits que van dir que la implementarien. I és que, no ho oblidem, tal dia farà un any...

dimecres, 22 d’agost de 2018

"La bomba"


Possiblement ha pres la millor decisió de les tres que podia prendre: quedar-se, marxar a un altre equip o retirar-se.

Quedar-se hagués estat un greu error; suposo que si ell no ho veia clar algú li deuria fer veure. Tot i tenir contracte en vigor no comptava, aquesta propera temporada, per l'entrenador, pel que estava condemnat a passar molts minuts a la banqueta, a entrar poc en les rotacions. Quedant-se corria el risc d'arrossegar-se per les pistes, de deixar de ser un actiu per l'equip a ser un problema.

Marxar a un altre equip, especialment d'una altra lliga, hagués estat una bona opció en cas que el bàsquet (en actiu) encara li corregués per les venes. Podria haver emprès una nova aventura en una altra lliga amb un darrer, i generós, contracte milionari. També és cert que d'aventura ell ja va viure la de la temporada que va jugar a la NBA, lliga a la que no es va acabar d'adaptar; potser per això, i perquè està ben establert aquí amb la seva família, ha descartat tornar a fer les maletes.

Retirar-se segurament ha estat una decisió difícil, possiblement la més difícil i, alhora, la més encertada. Potser s'ha retirat una mica a contracor, resignat davant la voluntat de l'entrenador i el club de prescindir d'ell com a jugador. Però vistes les altres dues opcions aquesta queia pel seu propi pes.

Juan Carlos Navarro "La bomba" es retira després demés de 20 temporades jugant i un munt de títols i reconeixements individuals amb el Barça de bàsquet i la selecció espanyola.

El seu palmarès és impressionant (8 lligues ACB, 7 Copes del Rey, 5 Supercopes ACB, 2 Eurolligues, 1 Copa Korac, 1 Campionat del Món, 2 Europeus, 2 medalles de plata olímpiques i 1 bronze entre altres títols), també els seus rècords i fites individuals (9 MVP, líder de partits, punts, valoració i triples, entre d'altres a l'Eurolliga ), però si avui ja és un mite del bàsquet és sobretot pel seu joc, per la seva habilitat amb la pilota tot i no ser un base, pel seu tir exterior, per la seva visió de joc, perquè mai li ha cremat la pilota en els moments decisius i sobretot per la genialitat que el defineix: la bomba! Un tir entrant a cistella que s'enlaira verticalment evitant el tap dels pivots i que cau, literalment com una bomba, dins el cèrcol!

Tot el que de petit vaig gaudir veient jugar a Juan Antonio San Epifanio "Epi" de gran ho he fet veient jugar a Juan Carlos Navarro "La bomba"!

Si fins ara era un mite en actiu, a partir d'ara ja és, sense cap mena de dubte, llegenda! Ben aviat la seva samarreta lluirà al sostre del Palau Blaugrana al costat de les de Nacho Zolozábal, d'Andrés Jiménez "Jimix", Juan Antonio San Epifanio "Epi" i Roberto Dueñas...

Definitivament Juan Carlos Navarro ha estat la bomba!




dilluns, 20 d’agost de 2018

No ho poden evitar?


Hi ha un unionisme, aparentment molt lligat a Ciudadanos, que com li passa a Inés Arrimadas dins i fora del Parlament, no ho pot evitar: necessita tenyir-ho tot amb la bandera espanyola i sembrar el conflicte allà on va.

És un espanyolisme d'estirp falangista que durant anys més que adormit semblava minoritari, i que d'un temps ençà sembla haver despertat del malson de la democràcia i de l'escola en català!

Continuo sense entendre la necessitat d'anar a una manifestació per la memòria i el record de les víctimes del 17A amb un barret amb la bandera espanyola, amb un barret i tot el pack sencer; i més que amb la iconografia, del tot innecessària, no entenc la desvergonyida actitud de venir (d'anar a la manifestació) només per conquerir Catalunya, espanyolitzar-la com si fos l'illa de Perejil!

No ho volen evitar i per això, a tall d'exemple, xiulen a la periodista Gemma Nierga reclamant-li que parli només en castellà, no ho poden evitar i per això criden "viva España" (fins i tot en plena interpretació d'"El Cant dels Ocells") en una manifestació per la pau i el record a les víctimes de terrorisme!

No ho poden evitar? Encara pitjor, en realitat (i més que nosaltres ells i elles també ho saben) no ho volen evitar!

divendres, 17 d’agost de 2018

Paraula de Fabra: ignorar


Ignorar és no saber, però també, i aquest és el significat que més m'interessa avui, no tenir en compte!

[s. XIV; del ll. ignorare, íd.]

v tr 1 No saber (alguna cosa), no conèixer-la o no tenir-ne notícia. Ignoro on he deixat les claus. Ignorava que les meves paraules l'ofendrien.

2 p ext No tenir en compte (algú o alguna cosa), no fer-ne cas, prescindir-ne. Va ignorar els seus advertiments. Em va ignorar durant tota la festa.


Ignorar, especialment en aquest segon significat, és l'acció que penso més s'escau en relació a la (inevitable) presència del rei Felip VI en l'acte de record i homenatge a les víctimes del 17A.

Ignorar no perquè no sabem, sinó precisament pel contrari, ignorar perquè sabem! I ignorar (no fer-ne cas) malgrat hi sigui perquè el contrari seria donar-li un protagonisme que, avui, no es mereix, perquè avui podem ignorar (prescindir) (d)el rei, però no les víctimes (i les seves famílies) que van patir els terribles atemptats d'avui fa un any.

El record i l'homenatge és per elles, sobretot per elles...

dimecres, 15 d’agost de 2018

Finalment he pujat a l'avió!


Trenta dos anys són molts, possiblement massa, per fer finalment quelcom que tenia pendent! Però han estat trenta dos i l'important, més enllà de la demora, és que finalment ho he fet!

Trenta dos anys després he anat a veure les restes de l'avió francès que, col·laborant en les tasques d'extinció del gran incendi del 1986 a l'Alt Empordà, es va estavellar prop de Requesens, sobre Cantallops; els quatre integrants de l'avió (Jean Pierre Davenat, Jacques Ogier, Roland Denard i Jack Le Bel) van deixar-hi la vida i les restes de l'avió resten allà, formant part de la muntanya i, inevitablement, de la tràgica i trista història i relació d'aquesta amb el foc.

El camí el vam fer des de Requesens, on vam deixar el cotxe; el camí és una pista forestal (practicable per a vehicles 4x4) que voreja primer la muntanya de Requesens, més ombrívola, per passar després a la més assolellada de Cantallops, poble que des d'aleshores resta a la dreta i que es veu a vol d'ocell, juntament amb la plana de l'Empordà, fins allà on la vista, els núvols, la boira o la calitja la deixen veure. Només per aquella vista paga la pena.

Una placa commemorativa, una de les dues que hi ha, adverteix de la proximitat de l'avió; l'altra és just al costat de l'avió, prop d'un dels motors que va sortir disparat i que ha acabat encastat a la muntanya. L'avió és ben bé uns metres per sobre el camí, abraçat per la natura que, des d'aquell fatídic dia, ha anat fent el seu curs.

La visió a peu del camí de la cua de l'avió, entre els arbres, impressiona; a mi fins i tot em va commoure, emoció que creix a mesura que t'hi apropes. L'avió és allà, embolcallat per la muntanya, quasi com si la volgués acabar de grimpar; però no pot ni va poder, aquell dia, superar per poc els pocs metres d'aquell vessant que amenaçava el foc i que el va sentenciar a mort.

Em sap greu haver tardat tant en pujar-hi, i alhora estic content d'haver-hi anat finalment. Ja hi he pujat i sé que hi tornaré, tot i que espero no tardar de nou trenta dos anys...

Hi tornaré per veure l'avió i també, ho reconec, per tornar a veure Cantallops com fins fa ara no havia vist mai!

dilluns, 13 d’agost de 2018

Auto-resposta: estic de vacances!


Fa unes quantes setmanes que no paro de rebre aquells odiosos missatges d'auto-resposta que anuncien, per si ja no les recordaves, les vacances dels contactes amb qui contacto per correu electrònic, missatges del tipus "disculpeu les molèsties, estic fora per vacances" o "de tal dia a tal altre (ambdós inclosos) seré fora de l'oficina"...

És evident que el missatge s'agraeix només pel fet de situar les expectatives de la possible resposta dels contactes, doncs si estan de vacances no espero que em responguin, però més enllà d'aquest (necessari) context aquests missatges d'auto-resposta tenen un punt cruel: em recorden, en el meu cas, que jo encara no hi sóc, de vacances!

He dit que no hi sóc?! Bé, per a ser més precisos hauria d'haver dit que jo encara no estava de vacances, perquè des d'avui i durant les properes tres setmanes, sereu vosaltres, cas que contacteu amb mi al correu electrònic de la feina, qui rebreu aquest odiós missatge d'auto-resposta:

"Bon dia,
del 13 d'agost al 2 de setembre, ambdós inclosos, gaudiré de les meves vacances d'estiu. A partir del 3 de setembre ja tornaré a estar operatiu.
Moltes gràcies!"

Doncs això,  que jo estic de vacances... però no el meu bloc!

divendres, 10 d’agost de 2018

Paraula de Fabra: canícula


L'estiu té els seus clàssics, com la cançó de l'estiu, que ja fa anys que no és una sinó moltes, tantes que ja quasi ni s'identifiquen!

El Tour de França és un altre clàssic d'estiu, un esdeveniment que televisat esdevé el somnífer ideal per a fer la migdiada al sofà esperant els darrers, i generalment més, apassionants quilòmetres de cada etapa.

Els festivals d'estiu també són un clàssic, un d'aquells estranys fenòmens que, malgrat tenir la sensació que moriran d'èxit, no deixen de créixer en edicions i en nombre!, doncs cada municipi, cada territori vol el seu...

Un altre clàssic d'estiu és la canícula, una paraula que tard o d'hora apareix als titulars dels informatius!

[del ll. canicŭla, íd., dimin. fem. de canis 'gos', nom donat a Sírius, de la constel·lació del Ca Major, que a l'estiu coincidia a la seva sortida amb la del sol]

f METEOR 1 Període d'unes quatre a sis setmanes que comprèn una part del juliol i una gran part de l'agost, durant el qual sol fer molta calor.

2 p ext Calor que fa durant la canícula.


Curiosa aquesta paraula i curiós el seu origen, doncs com podem observar a la definició deriva de la paraula "canis", gos... I així hem estat aquests dies, tot i que no encara en plena canícula, traient la llengua com els gossos, acalorats i aclaparats per unes temperatures que, com els festivals d'estiu (canvi climàtic?), semblava que no volien deixar de créixer! Afortunadament hem tingut i tenim una treva...

dimecres, 8 d’agost de 2018

Aquest any cent!


No són, encara, cent anys, que qui sap tot arribarà malgrat la majoria, segurament, no ho viurem si es dóna el cas!

No, no són cent anys sinó cent números de la revista Parlem de Sarrià, que també tenen el seu mèrit, que també tenen molt de mèrit!

Cent números d'una revista que, gràcies al seu consell de redacció i múltiples col·laboradors fa una important tasca de recerca històrica, de crònica cultural i social i d'informació local a través dels escrits i imatges que, al llarg d'aquests cent números ha anat publicant.

Cada número té vida pròpia i la revista en el seu conjunt, els seus primers cent números, esdevé inevitablement el millor inventari, juntament amb la tasca periodística que fa Ràdio Sarrià, de la vida cultural, social, esportiva i política de Sarrià de Ter.

La fita dels 100 bé mereix una portada especial i per a l'ocasió l'ha fet l'artista sarrianenc Quim Corominas, una portada commemorativa espectacular que sens dubte convida a estirar la revista d'allà on sigui i començar-la a llegir!

Moltes felicitats a tots els qui fan possible la revista Parlem de Sarrià, al consell de redacció per l'empenta, als i les col·laboradores pel farciment, a l'Ajuntament de Sarrià de Ter i als anunciants pel finançament i, naturalment, sobretot als i les lectores, de Sarrià de Ter i més enllà, que se la fan seva, que us la feu vostra!

dilluns, 6 d’agost de 2018

La maqueta de Sopa de Cabra


Fa 30 anys i, per moments, encara em sembla que fos ahir! L'estiu del 1988 no va ser, per mi, un estiu qualsevol!

L'estiu va començar acabant una etapa, la que avui en diem primària i que aleshores era la de la EGB (Educació General Bàsica). Deixar l'escola era un pas important i entre tots els records i vivències destacava l'esperat viatge de fi de curs, tot un clàssic, a Mallorca!

Al mateix temps al CAU també hi havia un final d'etapa pels de la meva generació (1974), l'etapa de Ràngers / noies Guies; i si a nivell escolar esperàvem entre il·lusionats i temerosos l'institut al CAU teníem ganes de Pioners / Caravel·les! Però abans de fer el pas a l'estiu hi havia els campaments!

Els campaments van ser genials, en tinc un gran record, i si alguna banda sonora van tenir va ser la de les primeres cançons de Sopa de Cabra, les de la maqueta, que els Caps escoltaven i ens feien escoltar...

Acabats els campaments la missió va ser fer-nos amb la maqueta, que no sense esforç finalment vam aconseguir, i aquelles cançons de la maqueta Sopa de Cabra em van acompanyar en el trànsit vital d'aquell estiu, ara fa trenta anys!

Ara Sopa de Cabra vol fer un homenatge a aquella maqueta de fa trenta anys, potser també estaria bé fer-nos un homenatge als qui vam viure i gaudir d'aquells campaments!


divendres, 3 d’agost de 2018

Paraula de Fabra: discrepar


La discrepància està servida! De fet no és cap novetat la manifesta discrepància que hi ha, entre els governs català i espanyol, en relació als presos polítics i a l'autodeterminació; discrepàncies profundes, de fons, però... insalvables?

Discrepar és inherent a la política, com en tants altres aspectes de la vida i les relacions socials...

[c. 1500; del ll. discrepare, íd.]

v intr 1 Ésser diferent una cosa d'una altra.

2 Dissentir, no avenir-se en el parer, en l'opinió, etc.


I en la política, com en tants altres aspectes de la vida i les relacions socials, la clau és què en fem, de la discrepància!

Una opció és pactar-la, com hem vist en moltes ocasions en política; s'evidencia la discrepància i s'assumeixen els punts de vista dels altres sense necessitat de compartir-los, encara menys d'assumir-los, tan sols perquè no siguin un fre als pactes en les qüestions en que les posicions no són tan discrepants, són més coincidents. Coalicions i pactes de govern es fonamenten en el pacte de la discrepància, en pactes que procuren minimitzar els inevitables mals de posicionaments polítics o ideològics distants.

Una altra opció és situar la discrepància com a mur infranquejable, com a pedra angular de l'acció política a emprendre, essent la matèria discrepant la que precisament impedeix qualsevol pacte, fins i tot en allò en que les posicions poden ser més coincidents.

La comissió bilateral Estat - Generalitat ha posat en evidència l'enorme discrepància en aspectes de calat polític (presos polítics i autodeterminació), alhora que ha evidenciat la necessitat de seguir avançant en altres qüestions, també de calat polític (competències, infraestructures, finançament...)

Des de la perspectiva de molts (?) independentistes pactar la discrepància i seguir treballant per establir acords en altres qüestions s'anomena, avui, independentisme autonomista, sinó autonomisme a seques! Des de la perspectiva de la dreta més unionista espanyola, cedir al xantatge independentista... Ambdós posicionaments bé podrien assimilar-se a l'expressió que al seu dia Bilardo va llençar al camp: a l'enemic ni aigua!

La política, de fet, és l'eina que tenim, avui per avui, per, malgrat les inevitables discrepàncies, tenir la capacitat i possibilitat de pactar...

Discrepar no és el problema, com no ho és el conflicte, a vegades inevitable; i si amb el conflicte la clau és com es supera, com es resol, la clau amb la discrepància és què se'n fa, si es pacta i es segueix tirant endavant o si s'utilitza com a mur de contenció...

dimecres, 1 d’agost de 2018

La Felisa


Alguns dels noms propis de la família de la meva àvia paterna, especialment els de les dones, semblen transportar-me no només a unes altres latituds, les de l'Extremadura rural, sinó també a un altre temps, la primera meitat del segle XX.

La meva iaia Odbúlia tenia dues germanes, la Filomena, casada amb el tío Toribio, i la (tia) Rufina, que sempre va fer vida al costat de la iaia i la seva (meva) família. Els noms propis que hi ha en aquest paràgraf són noms que rarament apareixen, avui, en el llistat de noms més utilitzats, ni tan sols, segurament, als llistats de l'Extremadura d'avui!

D'entre els fills i filles que la tia Filomena i el tío Toribio van tenir, va ser especialment important en la meva vida la Felisa, una cosina del meu pare que dies enrere es va morir a Santa Marta de Magasca, un petit i bonic poble extremeny que hi ha entre Càceres i Trujillo.

Als anys setanta del segle passat la Felisa va seguir el camí d'alguns dels seus germans que, empesos per la voluntat i insistència del meu pare en fer-los venir, allunyant-los de la misèria i poc futur que tenien al "pueblo", van fer via cap a Catalunya en general, i Girona en particular, cercant la prosperitat (?) que allà no trobaven. La Felisa, acompanyada pel seu home, en Rosario, i els seus quatre fills es van establir primer provisionalment al Pont Major i després, ja de manera més definitiva, a Salt. I és de Salt d'on jo guardo la majoria dels records que tinc de la Felisa!

Són records d'infantesa, de salsa de tomata a dojo, de delicioses patates fregides i d'un arròs groc, amb safrà, que mai més he sabut ni pogut degustar com ho feia aleshores, quan amb el meu germà hi anàvem alguns caps de setmana per donar un respir a la meva mare...

També són records de jocs al carrer, al carrer i al solar de davant del seu pis, on ja fa anys també hi ha pisos, jugant amb els seus quatre fills, jugant i barallant-nos quasi a parts iguals! La Felisa i en Rosario, amb quatre fills, mai tenien un no per acollir-ne provisionalment a dos més, dos cosins! El que valia per quatre, valia per sis! Admirable!

Anys més tard, i amb la mainada ja més grans, la Felisa i en Rosario se'n van tornar a viure al "pueblo", a Santa Marta de Magasca, on encara hi vivia (i fins no fa tant) la seva mare i un seu germà, solter... Reconec que d'entrada em va sorprendre que la Felisa se'n tornés al pueblo, i no va ser fins a l'estiu del 2012 que ho vaig comprendre...

Els de l'estiu de 2012 són els altres grans i inoblidables records que tinc de la Felisa, records i un agraïment etern que, confio, rebés amb l'efecte i l'estima que sempre vaig intentar transmetre-li.

L'estiu de 2012 amb la Sira i les nenes vam fer un viatge familiar als orígens de part de les nostres famílies, Valencia del Ventoso (Badajoz) i Santa Marta de Magasca, amb una incursió a Rossio ao Sul do Tejo (Abrantes), població natal del meu pare, part del viatge que vam fer conjuntament amb la meva mare i l'Esteve. L'estada a Santa Marta de Magasca la vam fer a casa la Felisa, que molt generosament ens la va deixar tota per nosaltres! Aquells dies va procurar que no ens faltés de res, sobretot a taula!

Aquells dies, veient la Felisa al seu poble, vaig entendre perquè hi va tornar; per tenir cura i estar a prop de la seva mare?, per estar a prop del seu germà? Sí, segurament també, però sobretot perquè en aquella terra aspra i seca ella es sentia, no com a casa, sinó precisament a casa!

Mesos enrere la Felisa va caure malalta i durant unes setmanes va tornar a Girona en el que semblava que seria només un viatge d'anada; però ella va insistir tan com va poder, va insistir fins a sortir-se'n amb la seva: reclamava el viatge de tornada a el "pueblo", a la seva (i també un xic meva) Santa Marta de Magasca, i és allà on finalment la seva vida s'ha apagat, entre les cases blanques del poble, les alzines i ullastres que hi abunden, entre la seva gent...

La Felisa ha estat i serà el que més m'uneix al poble d'origen de la meva família paterna, ella em va permetre actualitzar un record, fa sis anys, que ja quasi ni recordava, de quan hi vaig anar a finals dels anys setanta! Espero que algun dia podré retrobar-la, ara que reposa eternament, a Santa Marta de Magasca; ella m'hi va portar fa sis anys, ella m'hi tornarà a dur algun dia...

Santa Marta de Magasca torna a ser, per mi, de nou una parada pendent en un futur viatge, qui sap on, qui sap quan...