dimecres, 23 de maig de 2018

La paritat?... quina parida!


Un president, afortunadament un home! Un president, deu consellers i tres conselleres! Aquesta és la fotografia, en clau de gènere, del nou govern de la Generalitat.

Ja es poden anar lamentant Junts per Catalunya i ERC, d'una manera més o menys explícita, que els hagués agradat un govern més paritari... però si estava a les seves mans! Que el govern no sigui paritari no és ni tan sols culpa del president Torra que, com Puigdemont al seu dia, s'ha trobat el govern pràcticament fet fins i tot abans de la seva designació! I tampoc sembla que sigui culpa del 155... Vés que el 155 i la seva voluntat de prolongar-se mentre hi hagi consellers a la presó i a l'exili (fugats per ells) no acabi brindant l'oportunitat al president Torra de corregir, ni que sigui una mica, l'error!

De veritat ningú de Junts per Catalunya i ningú d'ERC van veure que els i les conselleres que estaven proposant no s'ajustaven a la políticament correcte paritat? Una dona i sis homes, president inclòs, en el cas de Junts per Catalunya; dues dones i cinc homes en el cas d'ERC... ni tan sols per partits cap dels dos respecta la paritat. De debò que ningú ho va veure, ningú els ho va advertir?

Un mal menor, deuen pensar alguns, que no sé si molts o pocs... Doncs si és un mal menor perquè ens n'omplim la boca? No sé si ha estat un descuit, un error de càlcul o la plasmació de la dificultat de trobar persones (dones en aquest cas) disposades a assumir tal responsabilitat però que de natural (el que de natural pugui tenir aquest govern) un govern no sigui paritari només vol dir que la igualtat més que una utopia sembla avui, més que mai, una quimera!

Si aquest ha de ser un govern d'inspiració republicana de republicà, en clau de gènere, en té molt poc, ni tan sols un 3%...

I per postres només faltava el desafortunat comentari del president Torra, tip de tantes ingerències de l'estat, en l'entrevista que va fer-li ahir en Jordi Basté a Rac1: "Aviat trucaran a la meva dona per dir-li què he de sopar"...

La paritat?... quina parida!

dimarts, 22 de maig de 2018

Infinit Iniesta

 

Andrés Iniesta és un jugador atípic, especial, diferent, extraordinari, quasi una raresa en el món del futbol: no se li coneix cap tatuatge!, cap agulla ha tintat, fins allà on hem vist i sabem, ni un centímetre quadrat de la seva lletosa pell.

Quina banalitat, pensareu, però no, possiblement no ho és tant. Els tatuatges en l'esport, també en el futbol, tenen quelcom de tribal alhora que d'exhibició, quelcom que deu anar lligat al culte al cos, convertint-lo en una mena de llenç sobre el qual pintar (tintar) de per vida (?) noms, símbols i imatges importants per ells, irrellevants per nosaltres: una mena d'auca del senyor Esteve tintada sobre la pell.

Desconec els motius pels quals Andrés Iniesta no es tatua però és evident que ell el culte el té i l'ha exercit, sobretot, a la pilota! La pilota més que el gol, tot i els inoblidables dos gols que Andrés Iniesta ha deixat per a la història del Barça i la selecció espanyola.

La pilota i el seu control, la pilota i el seu destí, així podríem simplificar l'essència del joc d'Intesta. Control (recepció, visió de joc...) i destí (assistències al peu, a l'espai...), tan senzill de dir i escriure, tan complicat i difícil d'executar-ho amb excel·lència i eficàcia dins el camp; no ho sé per experiència però m'ho puc imaginar!

Ell que va debutar amb l'autoritari Van Gaal i va créixer amb l'entusiasta Rijkaard va viure la seva plenitud en l'anomenat Barça de Guardiola primer, i Barça de Messi després, dos noms que, juntament amb el dels seus companys Xavi i Busquets han marcat la seva carrera i, sens dubte, el seu joc. De fet tots ells, també Guardiola i Messi, li deuen molt a Iniesta, un jugador tan elegant dins com fora del camp.

L'11 de juliol de 2010 Iniesta, ho reconec, em va arribar a l'ànima. Pel seu gol a la final del Mundial? També, però sobretot per la samarreta que aquell oportú gol ens va permetre veure, una vulgar samarreta blanca amb un missatge escrit a rotulador dedicat al malaurat jugador de l'Espanyol Dani Jarque. D'altres s'haurien limitat a mostrar, embriagats d'ego, la seva desenvolupada musculatura, ja m'enteneu...

Reconec que Iniesta em va sorprendre amb aquell gest cap a un jugador amb el que, més enllà d'una gran i evident rivalitat esportiva l'unia una amistat forjada des de les respectives canteres dels seus clubs de (quasi) tota la vida! De fet aquell "Dani Jarque siempre con nosotros" és el més a prop que Iniesta ha estat d'un tatuatge!

Aquell gol va valer més que un Mundial!

Andrés Iniesta deixa el Barça vint-i-dos anys després; hi va arribar essent un vailet i en marxa, de moment, essent infinit... Gràcies Andrés!

dilluns, 21 de maig de 2018

Illes dins un riu


Definitivament, també a les xarxes socials, ens hem tornat gregaris. La prova quasi definitiva de tal afirmació és la proliferació, a vegades massiva a vegades a batzegades, de comentaris d'usuaris que publiquen el ferm propòsit, a mode de ban, de seguir només els que pensin com ell o, el que vindria a ser el mateix, de deixar de seguir els qui pensin diferent, en aquest cas en relació al procés, el referèndum, els presos polítics, l'exili... Suposo que després d'anunciar-ho executen minuciosament tal propòsit depurant la nòmina de seguidors i "amistats"!

Avui algú que pensi que Puigdemont és a l'exili i que Junqueras un pres polític difícilment seguirà a les xarxes socials a algú que pensi que el primer és un fugat de la justícia i el segon un polític pres, i viceversa.

Ja no tenim remei, ja només volem que ens escolti qui, lluny de rebatre'ns, ens reafirmi assentint amb el cap tot el que diem, ja només volem escoltar, lluny de qui ens qüestiona, qui referma encara més el que pensem.

I si per atzar o descuit escoltem una opinió contrària tan sols hi veiem els arguments fràgils, el costat que per acció o omissió encara alimenten més els nostres i relativitzem els arguments forts, els empetitim o caricaturitzem fins a portar-los a l'absurd.

A aquestes alçades de la pel·lícula demanar diàleg és pura formalitat, quelcom que cal dir car és el políticament correcte, però altra cosa és treballar perquè el diàleg es produeixi...

Els nostres polítics no són tan diferents de nosaltres, de fet són com nosaltres mateixos; fa temps que també ells només escolten als qui pensen com ells, només parlen davant els seus...

Com volem que dialoguin si nosaltres ja ho hem deixat de fer! Som com illes dins un riu i el riu s'endú, corrent avall, tot insensat que intenti nedar cap a l'altra illa en un arriscat intent d'apropar-les...

dissabte, 19 de maig de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Reykjavík"


Reykjavík («Badia del fum» en islandès) és la capital i major ciutat d'Islàndia i és la capital d'estat més septentrional del món.

Que no ho dic jo sinó, literalment, la Viquipèdia i allà dalt, a les quimbambes, hi va anar ella amb aquell jardinet de sobretaula, la màquina del cafè perfecte i els discos d'en Lou Reed...

Que no ho dic jo sinó, literalment, Els Amics de les Arts en la cançó que duu per títol aquesta gèlida capital que retrata una separació quasi modèlica ("i que en trobis un de ben plantat"), que esdevé sobre el pentagrama les clàusules d'un divorci aparentment amistós ("tan tu com jo en trobarem un altre i tot es posarà al seu lloc"), una relació congelada tan a poc a poc que semblaria quasi indolora si no fos pels dos retrets, sibil·lins, que la cançó deixa anar: "i tornar a conèixer als meus amics, (...) i no mirar pelis d'en Hugh Grant"...

Una melancòlica cançó que també, ni que sigui per trencar el gel, té un punt roent quan parla del sexe post trencament: "Durant aquest temps sense parella follarem pels descosits. / Que et dic que sí, que sempre passa, ens seguirem trobant al llit"... Sexe post trencament?, la setmana vinent hi aprofundirem!

I jo que em pregunto sempre que escolto la cançó (i això sí ho dic jo), tan lluny cal anar per girar full? Tan lluny, possiblement, com sigui necessari refredar la relació...






I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 18 de maig de 2018

Paraula de Fabra: supremacisme


El president Torra ja ha viscut en la pròpia pell que som tan amos dels nostres silencis com esclaus de les nostres piulades, fins i tot les esborrades, que no eliminades del tot...

I són unes pretèrites piulades, també articles, el que serveix de munició a l'oposició per carregar contra el nou president, qui a la seva manera s'ha disculpat... És clar que, també en aquest cas, qui estigui lliure de pecat que llanci la primera piulada! La maleïda hemeroteca no només passa factura al president Torra, també a molts dels qui ara l'utilitzen per desprestigiar-lo.

Als més agosarats no els tremola el pols, ni la veu, per a titllar el president Torra de supremacista, paraula no recollida al diccionari però d'ús corrent i que l'És A dir defineix com a "relatiu o pertanyent al supremacisme, que practica em supremacisme:

Doctrina que propugna la supremacia o superioritat d'un col·lectiu respecte a un altre per raons de raça, cultura, llengua, sexe o altres diferències.

Certament hi ha piulades i passatges d'alguns articles pretèrits del president Torra que són lamentables, preocupants i fins i tot perillosos com ha definit SOS Racisme, que alhora els desvincula (i ho comparteixo) del racisme:

No crec (espero!) que en l'exercici del seu càrrec el president Torra caigui (de nou?) en el supremacisme doncs ell més que ningú sap que aquesta qüestió i condició, com les piulades teòricament eliminades de Twitter, el perseguiran per sempre més al llarg del seu mandat i el seu llegat.

Per la boca mor el peix, per Twitter el polític!

dijous, 17 de maig de 2018

Ciclista a la vista!


Vaig posar el destí al navegador del cotxe i la ruta proposada, la més òptima (temps i distància) era la que em feia passar pels Àngels, pujar i baixar, tant d'anada com de tornada.

La carretera dels Àngels per si sola no permet distraccions, és molt entretinguda revolt aquí, revolt allà, revolts arreu! Convé traçar-les bé doncs, com en altres carreteres sinuoses, car mai saps amb qui et toparàs: un altre cotxe, un camió, una moto... un ciclista!

Quan era petit de ciclistes en veia poc; hi havia un pare de l'escola que en feia anar una de carreres, amb les rodes ben primes i el manillar corbat per afavorir l'aerodinàmica. L'altre dia el vaig veure després d'anys, dècades de no veure'l! I i sí, anava sobre una bicicleta de carreres i amb la indumentària pertinent; el vaig trobar més envellit, però menut i rabassut seguia allà amb la seva bicicleta... la de quilòmetres que deu dur a les cames, vaig pensar, la de recorreguts i paisatges que deu haver pedalat!

Una altra bicicleta de la meva infància era la de passeig de la Montserrat, que quan era petit no ho sabia però anys més tard resultaria ser la mare d'un dels bons amics que conservo de l'institut, una bicicleta, com la de l'enyorada Núria Terés, per la quotidianitat del dia a dia...

Avui Girona i el seu entorn és ple de ciclistes; transiten per la ciutat de camí d'anada, o de tornada, de les múltiples carreteres que sols, en parella o en grup afrontaran com una etapa més de la seva particular cursa de plats i pinyons... Els admiro, el ciclista és un esportista molt sacrificat, també constant, i sobretot admiro l'ànim amb el que afronten, com l'alpinista el cim, les sinuoses rampes que cerquen per coronar.

Camí dels Àngels vaig topar-me amb tot tipus de ciclistes: el típic solitari amateur, que veu en les hores no laborables d'un matí l'oportunitat indefugible per estirar les cames, alguna parella o colla petita, que sovintegen més els caps de setmana, i fins i tot un parell d'equips ciclistes descendint en fila veloçment amb el cotxe de l'equip tot darrere intentant no perdre'ls de vista!

T'ha d'agradar molt la bicicleta i el ciclisme per aventurar-te a la carretera, a risc que algun conductor despistat, o qualsevol errada teva (en la traçada, una patinada...) t'exposi a un, per lleu que sigui, dolorós accident.

Dies enrere la triatleta banyolina Carolina Routier Cañigueral va patir un greu accident mentre s'entrenava; afortunadament se n'està recuperant i el primer que ha recuperat és l'ànim! Admirable!

Des del seu accident que encara veig més ciclistes arreu, que deu haver-hi els mateixos qua abans de l'accident però ara encara se'm fan més visibles, com qui veu més dones embarassades quan espera...

La convivència dels ciclistes amb la resta del món (motos, cotxes, vianants) no sempre és fàcil ni a ciutat ni a les carreteres (tampoc a muntanya...) però és imprescindible ja que el conflicte, en aquests casos, sempre genera danys, alguns del tot irreparables...

dimecres, 16 de maig de 2018

L'allargada ombra del president Puigdemont


Acte de respecte o de vassallatge?

Que el primer acte del president Torra fos una compareixença conjunta amb el president Puigdemont més que múltiples lectures sembla que només n'accepta dues: respecte o vassallatge.

Respecte per la figura del president legítim, el que hauria de ser fruit del 21 de desembre però que no és per obra i gràcia del 155 i el procés judicial que el persegueix.

Vassallatge pel que suposa, per un president acabat de proclamar, de subordinació a qui l'ha designat digitalment, ungit amb el seu dit, un president, l'estrenat Torra, titella... diuen alguns intencionadament.

Possiblement caldrà esperar a esclarir quin paper, més o menys formal, jugarà Carles Puigdemont a partir d'ara...

Diu el president Torra que més que la seva presidència i el futur govern el que és provisional, per excepcional, és la situació en la que hauran de governar, sota l'atenta mirada, més que d'una oposició hipercrítica, que també, d'un estat espanyol àvid per intervenir-lo de nou si s'escau, a la més mínima...

Al seu dia va semblar que l'ombra del president Mas seria tan allargada com llarg fos el mandat del president Puigdemont, i tot i que al principi l'ombra era evident amb la qüestió de confiança Puigdemont li va prendre el timó i l'ombra de Mas es va anar difuminant.

No sembla que ara el president Puigdemont vulgui, ni necessiti, que la seva ombra s'atenuï, ans al contrari; és evident que Puigdemont no passarà a la reserva de presidents, que seguirà essent un actiu, per bé i per mal, en l'esdevenir del procés. La seva ombra ja ho veurem, però el que es preveu llarga és la seva continuada presència a primera línia política, i per tant també a la primera línia de foc.

Si Puigdemont i Torra fan tàndem, qui menarà el manillar?

dimarts, 15 de maig de 2018

Llarga vida al president Torra?


A Catalunya per fi tenim president! Sí, ja sé que per molts (el president Torra el primer!) el legítim era (és) el cessat president Puigdemont, però és evident que per més legítim que fos no era un president efectiu.

A Catalunya per fi tenim president i aquest fet, amb independència de qui sigui i a quin partit pertanyi, és una molt bona notícia. És una gran notícia pels partits que li donen suport i també hauria de ser-ho pels que no, ja que fins ara, en aquesta intervinguda legislatura, el Parlament de de Catalunya ha caminat coix sense un president ni un govern al quan passar comptes.

És d'esperar que d'aquí uns dies el president Torra formarà govern; de fet ja el té format i només manca la formalitat del nomenament dels i les conselleres. A partir d'aleshores govern i president començaran a fer allò que s'espera d'ells, governar, com també farà l'oposició el que esperem d'ells, observar críticament l'acció de govern, qüestionant-la i rebatent-la parlamentàriament si s'escau.

Amb el president i el govern recuperem un xic més la normalitat, si és que aquesta la poguéssim definir i concretar d'alguna manera; no tinc tan clar, però, que ens alliberem del tot del 155, per més que formalment i automàtica la seva execució fini amb l'existència del president i el govern de la Generalitat.

Els qui el van activar ja han advertit, per activa, passiva i perifràstica als qui el van provocar que davant una altra provocació el 155 pot tornar a ser la resposta; tan de bo m'equivoqui...

A Catalunya per fi tenim president i, tal i com es fa amb els reis, m'agradaria poder cridar "llarga vida al president Torra!", entenent per vida la política i presidencial que, com a màxim, li podria donar el seu mandat, aproximadament de quatre anys. Però al finalitzar l'expressió més que l'exclamació apareix encara que no vulgui l'interrogant.

Serà el seu un mandat llarg? I què és llarg: 4 anys? 2 anys? Quants anys fa que un president esgota la totalitat del seu mandat? Hi ha qui assegura que el seu podria ser un mandat breu, qüestió de mesos, en funció del futur judicial i polític del president Puigdemont; hi ha també qui assegura que la brevetat del seu mandat es deurà més, si segueix fil per randa els seus compromisos, perquè caurà sobre seu  i el seu govern el jou del 155 i les seves terribles derivades...

En fi, permeteu-me que avui no vulgui anar més enllà i que celebri, per més que no sigui el que jo voldria, que a Catalunya per fi tenim president! 

Que el Parlament li sigui lleu...

dilluns, 14 de maig de 2018

Mà estesa, puny tancat


Ja hi som pel tros! El Pla D, aquell que semblava impossible, improbable, gairebé una quimera, ja ha fet mig camí amb un primer debat d'investidura, fallit com era de preveure, i avui afronta la segona, sembla que definitiva, temptativa d'investidura del candidat Joaquim Torra.

El candidat va fer un discurs més proper a la no nada república que a la necessitat d'espolsar-nos el 155, diuen, per acabar de convèncer a la sempre resistent, alhora que necessària CUP (i com es fa pregar, es desesperen alguns!), tot i que els cupaires no sempre cauen en les temptacions dels cants de sirena i l'única veu que semblava només volien sentir és la del cessat president Puigdemont, naturalment amb música de desobediència.

Tornar a posar l'accent en un procés constituent suposo que és inevitable per alguns, que persistents no deixaran de persistir, còmic per uns altres, doncs no deixa de ser un convit a prorrogar i prolongar, qui sap si ja sine die, el 155 i desesperant pels cupaires, que són més d'acció, de fets i no paraules, de fem-ho que aquí ja ens hi vam entretenir prou...

La CUP en el primer debat d'investidura de Joaquim Torra va ser especialment crítica amb Junts per Catalunya i ERC, acusant-los de fer un "exercici de malabarisme polític sense precedents per acabar acatant la Constitució" i titllant la investidura d'acte de vassallatge a l'Estat; paraules dures que es van traduir en una abstenció que va frustrar la primera temptativa d'investir Quim Torra i que ens situa en el caixa o faixa de la segona temptativa d'avui.

Mà estesa i puny tancat, va dir el diputat de la CUP Carles Riera; mà estesa per "la desobediència civil no violenta" i "puny tancat si es decanten per una legislatura de gestió de l'autonomisme". No és la primera vegada que la CUP utilitza aquesta expressió en seu parlamentària, tampoc en un debat d'investidura; al desembre de 2012, en el debat d'investidura del president Mas, el diputat David Fernàndez va oferir-li "mà oberta per l'autodeterminació, i el puny tancat contra les retallades."

La CUP finalment s'abstindrà de nou facilitant així (finalment!) la investidura. Mà estesa i puny tancat? Jo fa dies que intento inútilment, alhora i amb la mateixa mà, estendre la i tancar el puny. L'abstenció de dissabte era de puny tancat, la d'avui de mà estesa...

dissabte, 12 de maig de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Are You Ready To Be Heartbroken"


Estem preparats perquè ens trenquin el cor? Com en tantes coses de la vida segurament no, i si ho hem estat mínimament, per allò de l'experiència, probablement mai del tot.

Estem preparats perquè ens el robin, abans que ens trenquin el cor? Doncs tampoc, tot i que sempre és millor que te'l robin a que te'l trenquin. Potser aquest és el problema, que ens robin el cor! O encara pitjor, que siguem nosaltres mateixos qui el lliurem... A quin preu? Sí, al que ens l'esmicolin...

Si no ens el roben, si no el lliurem, no ens el podran trencar; però és això el que realment volem? Ser, com cantaven Simon i Garfunkel, una roca (que no sent dolor), ser una illa (que mai plora)?

No estem preparats perquè ens trenquin el cor i, no obstant, generalment assumim aquest risc doncs el que ens passa fins aleshores mereix ser viscut! I tant que mereix ser viscut! Després ja refarem la trencadissa com puguem...






I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 11 de maig de 2018

Paraula de Fabra: florejar


Jo florejo, tu floreges, Girona floreja... pel Temps de Flors!

Florejar és un verb molt de primavera i en el seu pic, al mes de maig, es fa especialment present a Girona, tot i que les veus més crítiques amb el Temps de Flors diuen que cada any hi ha més plantes i instal·lacions i menys flors, un comentari que de tan recurrent ja quasi esdevé estèril, com estèrils són els esforços de l'Ajuntament per certificar el tant per cent més de flors que en cada edició hi ha hagut de més respecte a l'anterior.

Al capdavall per molts, entre els que m'hi incloc, les flors, plantes i instal·lacions són només el pretext, l'excusa perfecta, per (re)descobrir el que la ciutat ens amaga la resta de l'any, en el meu cas ho reconec, per fer el tafaner sense necessitat de dissimular!

Sí, pel Temps de Flors Girona floreja, també si tenim present, a banda de la primera definició (florir) les segones definicions:ésser en flor, adornar, guarnir...

Florejar:

[1398; de flor]

[®envejar ] v 1 intr BOT 1 Florir.

2 Ésser en flor les plantes d'un indret.

2 tr 1 Adornar, guarnir, alguna cosa amb flors pintades, esculpides, etc.

2 fig MÚS Fer sonar les cordes de la guitarra amb tres dits de manera contínua, repetint una figura musical.

3 fig MÚS Adornar una melodia amb notes suplementàries.

3 tr Triar la flor, la part millor d'alguna cosa.

4 intr Ésser a flor de terra, d'aigua, etc.

5 intr ESPORT En l'esgrima, fer brandar la punta de l'espasa.

6 tr SUR Treure la pela del suro.


Aquests dies Girona floreja... i floreix?

Sí, naturalment pel Temps de Flors Girona floreix (del verb florir) tot i que espero que no en el sentit aplicat a la botànica (cobrir-se una cosa de floridura), i em temo que , en part, en el seu sentit figurat: neguitejar-se, consumir-se...

Pel Temps de Flors jo floreixo, tu floreixes, Girona floreix...

dijous, 10 de maig de 2018

Vols ser president... o presidenta?


És tal el ball de noms que han circulat i s'ha especulat per ser president, o presidenta, de la Generalitat que al final sembla que qualsevol pot ser-ho...

Sí, en certa manera és així, doncs si el sufragi universal ens permet a (quasi) tothom formar part d'una candidatura electoral potencialment tots els i les votants podríem ser càrrecs electes, en aquest cas diputats i diputades del Parlament de Catalunya, i per tant presidenciables, candidats i candidates a una possible investidura!

Això és tan cert com cert és que, fins no fa massa, tothom entenia que tot i que les nostres són eleccions parlamentàries i no presidencials els respectius caps de llista eren els potencials presidenciables, fins que Junts pel Sí va alterar l'ordre (fins llavors) establert "retirant" el presidenciable, Artur Mas, fins a la quarta posició de la candidatura per Barcelona, i la CUP va aprofundir-hi beneint la investidura del tercer de la llista per Girona, Carles Puigdemont.

Res a dir, és la condició de diputat o diputada el que et permet ser investit amb independència de la posició a la candidatura, tot i que fins ara s'entenia que s'establia un cert ordre jeràrquic o, si ho preferiu, prioritari.

La complexa situació política i judicial que viu el Parlament de Catalunya en general i la investidura en particular han fet precisament de la investidura un element més de la pugna política i judicial, convertint-lo en un camp de batalla més; i en aquest context Junts per Catalunya, qui té la responsabilitat de triar el o la candidata a la investidura, hi ha jugat, hi juga i hi jugarà fins al final, sembla ser, d'aquesta mateixa setmana. Ja ho sabem: el pla A, el pla B, el pla C i ara sembla que, finalment, el pla D!

Des de fora la percepció és, com he dit, que qualsevol pot ser candidat o candidata a la investidura perquè no són pocs els noms que s'han filtrat o han sonat, interessadament o no... Molts diuen i defensen que el o la candidata l'ha d'escollir digitalment el cessat president Puigdemont, una decisió com a mínim sorprenent a aquestes alçades, tot i que el propi Puigdemont també va ser designat precisament així, digitalment; jo penso que el procés d'elecció hauria de ser un altre, i res de parlar-ho amb ERC i la CUP... Fem-ho entre tots i totes, fem-ho amb "la nostra"!

TV3 hauria d'incorporar a la graella de programació i en horari de màxima audiència un concurs de talents en el que hi participessin tots els diputats i diputades de Junts per Catalunya que els servís, que ens permetés a tots els catalans i catalanes escollir el nou president o presidenta de la Generalitat. Tenim fins el 22 de maig; si el departament de nous formats s'hi posen segur que encara hi som a temps!

I potser sí, llavors, la nostra serà la de tots!

dimecres, 9 de maig de 2018

Si ha de ser de palla, que no sigui una dona!


A les portes de concretar l'esperat i posposat pla D sembla força clar que, si més no d'entrada, qui ocupi la presidència de la Generalitat ho farà de forma provisional a l'espera de concretar la (cada dia més) improbable investidura del cessat president Puigdemont.

I si no provisional la presidència podria esdevenir condicionada (tutelada potser seria més escaient?) políticament pel possible Consell de la República presidit pel propi Carles Puigdemont.

El paper del diputat i cessat president Puigdemont és només un dels interrogants que planteja la investidura d'un nou president o presidenta; un altre és precisament el paper que tindria el nou president o presidenta de la Generalitat: provisional?, condicionat?, plenament autònom?...

El nou president o presidenta de la Generalitat corre el risc (i entenc que si n'és conscient l'assumeix) d'esdevenir un president o presidenta de palla, una mena de Millo a la catalana, un representant al país del Consell de la República o qui sap si un president o presidenta interí, com semblava que seria el propi Carles Puigdemont i és evident que finalment no ho ha estat.

Estic molt d'acord amb la meva mare, si la presidenta de la Generalitat ha de ser de palla, si us plau, que no sigui una dona! Seria molt trist i molt poc honorable que una dona, la primera presidenta de la Generalitat, presidís un govern tutelat!

No ens podem permetre que la primera presidenta de la Generalitat sigui una presidenta de palla o, encara pitjor, una presidenta "florero" i encara menys si aquesta ha estat designada i ungida pel dit presidencial...

dimarts, 8 de maig de 2018

No m'agrada parlar dels àrbitres!


Està científicament provat, l'expressió "no m'agrada parlar dels àrbitres" té paradoxalment el mateix efecte invers que la de "seré breu".

Quan un orador diu que serà breu no només cau en la pròpia contradicció perdent el temps dient-ho, sinó que des del primer moment menteix, es menteix a sí mateix i menteix al sofert públic que l'escolta i que, quan senten la maleïda expressió, ja es prepara físicament i mental per escoltar (suportar) el parlament que serà de tot menys breu.

"No m'agrada parlar dels àrbitres" és la manera més descarada d'anunciar que, atenció, ara parlaré dels àrbitres encara que no (us) ho sembli, un anunci semblant, tot i aparentment més sibil·lí, al de l'expressió "jo no sóc racista però..."; la negació esdevinguda indissimulat propòsit.

A Barça i Real Madrid no els agrada parlar dels àrbitres, que això ja ho fan els equips petits, i en parlen tantes vegades com vegades pronuncien aquesta mentida que ni ells es creuen, com si es disculpessin per pidolar, que més trist és robar!

Real Madrid i Barça diuen que no parlen dels àrbitres i fa tres dies que no paren de fer-ho, doncs és de l'àrbitre i de la seva actuació arbitral del darrer derby del que més es parla i parlen ambdós clubs. I sort que teòricament no s'hi jugaven res... o res més que l'orgull, que en ambdós casos, títols a banda, és molt!

Em cansa la gent que diu una cosa per, precisament, fer la contrària, em cansa la gent que diu ser breu i s'allarga, em cansa la gent que diu no ser racista i te la deixa anar pel boc gros, com si l'afirmació (negació en aquest cas) anterior l'absolgués, em cansa la gent que diu que no els agrada parlar dels àrbitres, fins i tot que diuen que no en parlen i no poden deixar de fer-ho, com si la resta fóssim imbècils!

Si vols ser breu no ho diguis, sigues-ho; si dius que no ets racista menja't el comentari o estalvia't la inútil disculpa introductòria, si no t'agrada parlar dels àrbitres no ho facis i aprèn a callar.

Seré breu: no m'agrada parlar dels àrbitres!

dilluns, 7 de maig de 2018

El perdó d'ETA


Ja fa molts anys que ETA és un anacronisme, que en general en la nostra societat, també en la basca, la lluita armada amb finalitats polítiques està en fora de joc.

En un segle tan bèl·lic i sanguinari com el passat, amb dues guerres mundials, una de freda i moltes revolucions i moviments de guerrilles, el terrorisme va trobar espai, també a Europa, per arrelar i créixer; avui, de fet ja fa uns anys, el terrorisme ha mutat de tal manera que fins i tot bona part dels integrants d'ETA no s'hi volen emmirallar...

ETA s'ha dissolt... ETA ha estat vençuda? Fins i tot en la seva fi no podem prescindir del llenguatge bèl·lic i necessitem recórrer al binomi vencedor - vençut. Entenc la necessitat i en part la comparteixo, doncs el terrorisme d'ETA ha causat molt dolor fins i tot entre els qui no n'hem estat víctimes directes, dolor, incomprensió i ràbia.

Dolor, incomprensió i ràbia, això és el que recordo que vaig sentir l'estiu del 1997; la por ja la tenia des de deu anys abans amb l'atemptat d'Hipercor...

L'any 1997 treballava d'educador en un centre de menors i recordo seguir amb angoixa i encara amb un bri d'esperança, el cap de setmana del 12 i 13 de juliol, el segrest de Miguel Ángel Blanco. Aquelles hores treballant al centre les recordo enganxat a la ràdio i a la televisió esperant un esperançador desenllaç que tristament no va arribar mai. La seva execució, reconec, em va regirar les entranyes...

I després va arribar l'assassinat de l'Ernest Lluch, que, com a molts de vosaltres, em va commocionar com cap altre. Ell que era home de pau, ell que, com es va atrevir a dir la periodista Gemma Nierga per disgust d'uns quants, fins i tot hauria dialogat amb el seu botxí. Quanta violència inútil, quina lluita tan estèril, que no gratuïta...

Necessitem parlar de vencedors i vençuts, però no ens podem aturar aquí, sobretot necessitem parlar del perdó, no d'un perdó humiliant que condemni sinó del perdó reparador a partir del qual és possible plantejar un marc de convivència, qui sap si també de reconciliació.

A mi també em dol que ETA de moment hagi estat tan garrepa en el seu perdó i confio, espero potser innocent, que sabrà trobar el moment i la manera per disculpar-se per tantes morts, tant patiment, tant de dolor, inclosos entre molts (masses) els cruels assassinats de Miguel Ángel Blanco i Ernest Lluch.

Potser fins aleshores jo tampoc seré capaç de perdonar-los del tot, de perdonar-los plenament...

dissabte, 5 de maig de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Tú, Garfunkel"


Reconec que em costa retenir certs records, especialment els gustatius; la meva dona, en canvi, sembla recordar el gust d'un plat consumit mesos, anys enrere, i ser capaç de trobar i descriure'n les sis diferències amb un d'igual que estigui degustant en aquell moment.

A vegades ens costa retenir certs records, records que es dilueixen lentament i alhora indefectible, records que com més els vols retenir més es fonen, com un somni aclaparat pel conscient, per un despertar prematur i que s'escola amb les lleganyes pica avall.

A vegades ens costa retenir uns records quasi tant com ens costa oblidar-nos d'altres, records que no voldríem tenir de coses que hauríem preferit no viure, no veure, no dir, no sentir...

En altres paraules, com canta The New Raemon a "Tú, Garfunkel", "Desmemoriado quiero estar, para ser olvidadizo..."





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 4 de maig de 2018

Paraula de Fabra: xiripa


Ho han tornat a fer!

El Real Madrid jugarà la seva tercera final de la Champions League per tercer any consecutiu, la quarta en cinc anys! I si la final acaba com les darreres quatre l'equip blanc aconseguirà la seva tretzena Lliga de Campions, la tercera consecutiva, la quarta de les darreres cinc!

Mentre la culerada fa esforços per donar valor al seu vuitè doblet (lliga+copa) i a la setena lliga dels darrers deu anys els merengues treuen pit amb el nou domini, aquests darrers anys, de la màxima competició europea.

Aquesta temporada explica molt bé l'estat d'ambdós equips, amb un Barça regular (constant) però no brillant que segueix guanyant el títol de la regularitat (diuen que el més difícil), però (excepte l'any 2015) arriba justet a Europa i amb un Real Madrid irregular no necessita brillar ni fer bones temporades per seguir col·leccionant Lligues de Campions.

Amb el Barça campió de lliga i copa i el Real Madrid a la final de la lliga de campions aquest cap de setmana s'enfronten en un "derby" en el que no s'hi juguem més que l'orgull; i mentre l'aficionat del Real Madrid aquests dies treu pit i ja es veu acaronant la tretzena Champions el del Barça es lamenta de l'ensopegada de Roma i maleeix la xiripa, la flor al cul, que el Real Madrid té (quasi) sempre a la Champions League: gols a darrera hora, clamorosos penals en contra no xiulats, errades inoportunes dels porters rivals...

La sort dels campions, diuen els merengues, la xiripa (i quelcom més) de sempre, pensen els culers... que confien que, contràriament al que canten Els Amics de les Arts, per Liverpool no sigui tard!

[1830; d'origen incert, potser relacionat amb l'ant. xerip, moneda d'or, der. de l'arrel àr. šrb 'beure', amb el significat de 'propina que es dóna per beure' i, posteriorment, 'ganga']

f col·loq 1 Bona sort Quina xiripa has tingut, trobant aquest pis!

2 Casualitat favorable. He endevinat les respostes de xiripa. Ens vam trobar a l'estació per xiripa.


Quina xiripa, ho han tornat a fer!

dijous, 3 de maig de 2018

La recuperació econòmica es mira però no es (et) toca


Les dades són allà, podríem dir parafrasejant a no sé qui.

Les dades econòmiques, diuen els experts, parlen de recuperació, de sortida de la crisi, venen optimisme. I segurament és cert, els indicadors econòmics de facturació de les empreses, d'exportacions, d'atur són avui més positius que els de fa, per exemple, 5 anys...

Tan cert com que aquesta recuperació i inici de la bonança econòmica de les empreses no arriba als seus treballadors i treballadores, a les seves butxaques. I la pregunta ja no és només perquè no hi arriba sinó, hi arribarà?

Altres recuperacions d'altres crisis repercutien a tothom, com les patacades! I si l'economia es recuperava, si es recuperaven les empreses també ho feia la majoria dels assalariats, hi havia vasos comunicants. Però ara no, ara no hi ha vasos comunicants i les empreses, diuen, en general dibuixen un creixent somriure mentre a les persones treballadores queden ben retratats amb cara de babaus i es pregunten qui s'ha quedat la seva part de la recuperació.

Les dades econòmiques expressen una realitat però la cara de la majoria de persones treballadores, que van abandonant la de babaus per recuperar la d'indignats, n'expressen una altra com vam veure aquest darrer Primer de Maig.

I és que per ells, per nosaltres, les persones treballadores, la recuperació econòmica es mira però no es toca... ni et toca!

dimecres, 2 de maig de 2018

Puigdemont president, o qui el seu dit dicti?


La CUP porta a la màxima expressió l'evidència que, llevat de comptades ocasions, ningú és imprescindible, i menys en política. Fins i tot en fan un gra massa prescindint de persones prematurament, seguint fidelment el que dicten els seus estatuts i reglaments interns.

Aquesta qüestió es fa evident en la limitació de mandats que tenen els seus càrrecs electes que contrasta amb la de la resta de partits. Aquesta qüestió segurament també actua d'antídot davant qualsevol temptació de prorrogar-se en el càrrec; l'atracció del poder és poderosa fins al punt, ja ho sabem, que hi ha qui està disposat a (quasi) tot per mantenir el cul convenientment acomodat a la poltrona del poder...

Un altra característica de la CUP és el seu caràcter assembleari, i que tot haver-li jugat alguna mala passada, teòricament defuig dels personalismes per centrar-se en les idees.

Darrerament la CUP ha jugat un paper important a la política catalana, des de la defenestració del president Mas (ells més que per la finestra el van voler llençar a la paperera de la història) a l'entronització del president Puigdemont, no sense abans aplicar-li una qüestió de confiança que lluny de debilitar-lo sens dubte el va reforçar.

Amb la investidura pendent el posicionament de la CUP inicialment era més d'idees que de noms però si ara hi ha un nom que beneeix, molt més que ERC i fins i tot que el propi PDeCAT, és el de Carles Puigdemont. No és només per la condició reconeguda per la CUP de president legítim, també (sobretot?) per l'efecte que avui per avui el president Puigdemont provoca al govern i l'estat espanyols, i pel creixent ascendent que té entre molts independentistes.

Puc entendre aquest posicionament de la CUP vers el president Puigdemont doncs possiblement el seu reconeixement com a president representa, avui per avui, la major desobediència que se li pot fer a l'estat espanyol; tot i davant la possibilitat de no ser necessaris la CUP ho té clar: Puigdemont president!

És indiscutible que Junts per Catalunya també ho tenen clar, això, tot i que ara ja han dit que no plantaran cara ni desobeiran, és a dir que s'apropen a la via menys frontal d'ERC i del PDeCAT prioritzant la recuperació d'un president i govern, diuen, efectiu.

El que jo trobo més discutible, i preocupant, és el posicionament d'una part de Junts per Catalunya (s'entén que els més propers a Puigdemont) que no només el defensen legítimament com a president (i per tant candidat a la investidura) sinó que li atorguen, sembla que cegament, la designació a dit de quart candidat o candidata a la investidura en cas de no ser ell, i descartats també Jordi Sànchez i Jordi Turull: "Si hi ha quart candidat serà Puigdemont o el que digui el president", van piular diputades si diputats de Junts per Catalunya.

M'inquieta que en una organització política suposadament actual i moderna, suposadament d'inspiració republicana i democràtica, s'expressi un posicionament tant gregari i presidencialista, com si fos pecat qüestionar el líder, fins i tot plantejar-li alternatives. M'agradaria pensar que aquesta expressió és sobretot en clau interna, en la poc dissimulada pugna d'una part de Junts per Catalunya amb el PDeCAT pel control de la situació i la presa de decisions...

Resoldre el quart candidat o candidata amb "... el que digui el president" no crec que sigui la millor solució, doncs ni tan sols el seu dit és infal·lible, com bé sabem a Girona!

dimarts, 1 de maig de 2018

Primer de maig, treball digne


Són tantes les reivindicacions dels nostres temps que em temo que la d'aquest primer de maig pot acabar tenyida de groc, i qui sap si també de lila...

No és que m'hi oposi, a vegades poca cosa podem fer davant l'inevitable i certament les protestes grogues i liles tenen els seus motius, ben vius, i comparteixen amb el primer de maig la principal diana de les seves protestes: l'acció (o inacció) de l'estat espanyol...

Però si hi ha un moment per cada cosa el d'avui és per reivindicar quelcom més que el treball, el treball digne! Sí, és trist haver de reclamar treball per tothom i més trist encara haver-lo de reclamar digne! La precarietat laboral ha arribat aquests darrers anys a tal punt que ni treballar exclou del risc de pobresa.

Anys enrere qui treballava se'n sortia, amb més o menys comoditats, amb més o menys dificultats qui treballava podia cobrir mínimament les necessitats bàsiques: un sostre i un plat a taula.

Naturalment anys enrere també hi havia precarietat laboral, però no estava ni molt menys tan estesa com ara. La pobresa era un risc especialment pels qui, per diferents motius, no treballaven o ho feien amb condicions precàries: temporalitat, jornades parcials i sous baixos...

La precarietat laboral lluny d'eradicar-se s'ha propagat com un virus dins el mercat laboral i avui els indicadors de pobresa ja parlen d'una nova categoria de pobres, els treballadors pobres! Qui sap si correm el risc, anys a venir, que al sac de la pobresa hi hagi més treballadors pobres que pobres sense feina...

És per tot això, entre d'altres coses, que convé reclamar treballs dignes, feines que permetin a les persones que les realitzen disposar dels ingressos mínims per a, més que subsistir i sobreviure, viure dignament.

És cert que el futur obre molts interrogants respecte el mercat laboral, amb la robotització de molts processos i amb la transformació del propi concepte de treball; és cert que el futur sembla dibuixar un escenari en el que les persones ja no treballarem ni com fa cinquanta o cent anys (del mateix tota la vida) ni com ho fem ara (tota la vida en feines diferents)...

És cert que possiblement en un futur la supervivència (disposar d'allò mínim per a viure dignament) no anirà necessàriament lligada al treball tal i com l'hem conegut fins ara, però fins aleshores necessitem sous i condicions de treball dignes i, sens dubte, una millor redistribució de la riquesa.

No ens hauríem de permetre tenir, avui, treballadors pobres!

dilluns, 30 d’abril de 2018

Sortiu i violeu!


Hi ha moltes maneres de calibrar la bona salut d'una societat, també d'una democràcia, indicadors de qualitat que la poden situar en una gratificant posició avançada, en una esperançadora situació de millora o en una preocupant situació d'importants dèficits i mancances.

Una bona manera d'explicar-ho és, per exemple, observant i definint de quina manera una societat, un país, un estat tracta als infants, a les persones grans, a les persones amb discapacitat, a les persones immigrades, com tracta en definitiva a les "minories", a tot allò que no siguin homes blancs adults...

El mateix podem dir en relació l'educació o la cultura, articulant expressions del tipus "podem valorar la maduresa d'una societat per la importància que dóna a l'educació, la cultura..."

Aquestes qüestions responen inevitablement al que les administracions i els parlaments fan en relació als infants, a les persones grans, a les persones amb discapacitat, a les persones immigrades, a les "minories" i també en relació a l'educació, la cultura... entenent que el que fan són lleis i serveis que protegeixen i alhora apoderen aquests col·lectius i serveis.

Les dones i la justícia naturalment també formen part d'aquests indicadors i aquests dies veiem tristament quin és el tracte i la protecció que les primeres reben de la segona.

La sentència del cas de La Manada ens situa indefectiblement en la preocupant situació d'importants dèficits i mancances que parlava al principi d'aquest article, doncs no només no protegeix a la noia que va ser violada per cinc energúmens sinó que per si no fos poc protegeix els agressors d'una manera vergonyosa i indignant.

Aquesta sentència sembla voler tornar a posar les coses al seu lloc després de la multitudinària protesta i reivindicació feminista del passat 8 de març, al seu lloc en una societat patriarcal i masclista...

Aquesta sentència diu als abusadors sortiu i violeu, que nosaltres ja transformarem les violacions, cas que es denunciïn, en abusos... o ni això!

dissabte, 28 d’abril de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Déjame"


Si l'amor és un camí al llarg del seu recorregut apareixen, inevitablement, moltes cruïlles i és precisament en una d'aquestes en la que ell va cantar-li, imperativament, "déjame... es mejor que sigas tu camino"...

Hi ha oportunitats, com alguns trens, que no es poden deixar escapar i sembla que ella no només va fer-ho sinó que a més ja no podrà fer res perquè ell torni al seu costat, perquè en res ha quedat també el seu amor.

Així que ja ho sabeu, si en el vostre camí heu arribat en aquest punt i us trobeu amb una cruïlla canteu-li, no a cau d'orella, el "Déjame" de Los Secretos!

Més clar no li podreu dir, ni cantar!






I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 27 d’abril de 2018

Paraula de Fabra: esperpent


Aquesta setmana aquesta paraula m'ha rondat pel cap com cap altra, com cap altra setmana ni paraula: esperpèntic!

Aquesta és una paraula que primer va adjectivar la inèdita i preocupant requisada de samarretes grogues a la final de la Copa del Rei i després la sorprenent, també esperada, dimissió de Cristina Cifuentes: esperpèntic!

Esperpèntic és un adjectiu sinònim de ridícul o extravagant que provés d'una paraula importada del castellà, esperpent:

[del cast. esperpento (1878), d'origen incert]
    
m 1 TEAT Modalitat teatral creada per R.M. del Valle-Inclán que consisteix en una deformació grotesca i caricaturitzada, i alhora tràgica, de la realitat, com si aquesta oferís la seva imatge reflectida en un mirall còncau.
    
2 fig Persona o cosa ridícula, extravagant.


És cert que ambdues situacions també podríem adjectivar-les amb el recurrent (i possiblement desgastat) kafkià, però la teatralitat dels dos fets, les perilloses samarretes grogues i la dimissió de la presumpta cleptòmana (no és broma, potser lluny de mofar-nos-en li podríem oferir ajuda, suport i comprensió), s'ajusten més a la deformació grotesca i caricaturitzada de la realitat... Quina setmana!

dijous, 26 d’abril de 2018

Quin gran dia, Mariano!


Per Mariano Rajoy ahir la felicitat va ser (quasi) completa, gairebé plena!

El dia va començar amb la dimissió de la presidenta de la Comunitat de Madrid Cristina Cifuentes, dimissió exigida per ell mateix i que, després de l'escàndol del Màster, permet (aparentment) fer net (?) al Partit Popular de la Comunitat de Madrid, allò de mort el gos...

Cifuentes dimiteix, com va ser detingut Al Capone, per una minúcia, pel furt l'any 2011 de dos potets de cremes anti edat registrat i convenientment guardat en un vídeo que ara oportunament ha vist la llum. Diu Cifuentes que l'han fet caure des de dins el seu partit i té raó, tot i que no hauria de menysprear els mèrits propis...

Més tard va tenir la segona alegria, la via lliure als seus pressupostos que el ministre Montoro va presentar al Congrés i que s'aprovaran gràcies a l'inestimable suport de Ciudadanos i també, finalment, del PNB.

Amb el conflicte català com a inevitable música de fons ahir el president del govern espanyol Mariano Rajoy va gaudir d'un gran dia el colofó del qual va ser la victòria del Real Madrid a l'anada de les semifinals de la Lliga de Campions contra el Bayern de Munic, alemanys per a major plaer...  

Quin gran dia, Mariano!

dimecres, 25 d’abril de 2018

Copa, lliga i...


El Barça va guanyar contra el Sevilla la seva trentena Copa del Rei amb una autoritat i superioritat indiscutibles que sí va saber discutir la Roma a la fatídica i dolorosa eliminació de la Lliga de Campions.

És qüestió de dies, setmanes a tot estirar, que el Barça es proclami matemàticament campió de la lliga espanyola, doncs virtualment ja fa dies, fins i tot setmanes, que ho és. El Barça haurà guanyat aquesta lliga amb una gran solvència i qui sap si fins i tot sense haver perdut cap partit, a l'espera dels propers i especialment el que li queda contra el Real Madrid.

Pocs esperaven, a principis de temporada, que el mateix Barça que va perdre merescudament la Supercopa d'Espanya ara guanyaria la lliga amb solvència i la copa amb autoritat, tancant una temporada amb un meritori doblet que només l'eliminació de la Lliga de Campions (el com i el qui encara couen) ens deixa un regust amarg.

La copa i la lliga poden ser bàlsam però no consol; en realitat la majoria de culers només trobaran (trobarem) consol de tan inesperada eliminació si l'etern rival, el Real Madrid, és eliminat a les semifinals de la Lliga de Campions o, cas de passar, perd la final, fet estadísticament poc probable.

Copa, lliga i... que el Real Madrid no guanyi la Champions!
També jo estic fent examen de consciència: de veritat la meva felicitat, o si voleu satisfacció (ni que sigui futbolística), passa per la desgràcia dels altres?

dimarts, 24 d’abril de 2018

Sense samarreta?


Així és com pretenien que entrés al camp? Sense samarreta?
Si no ho hem fet encara el pretèrit prohibit prohibir l'haurem de recuperar, si és que per un temps l'hem oblidat...

Sincerament, això de requisar samarretes (les grogues que molts catalans duien per presenciar la final de la Copa del Rei) semblaria una broma, una de mal gust si voleu, una de pesada però en realitat va ser una acció policial planificada, organitzada i executada com qui busca urnes i paperetes de votació!

Un company de feina només vestia de groc, de cintura amunt, i abans d'entrar al camp per moments va quedar-se sense samarreta. Finalment no li van treure doncs l'alternativa era deixar-lo entrar mig despullat...

Requisar samarretes! A quin nivell hem arribat! A aquest nivell hem arribat? I el pitjor és que queda la sensació, fins i tot la certesa, que les coses poden anar a pitjor, que l'obsessió pel groc sembla no tenir final, que enlloc d'apaivagar-se va "in crescendo".

No és la samarreta el problema, tampoc les bufandes i ni tan sols els llaços, simples objectes esdevinguts símbols, res més; el problema comença quan hi ha qui vol convertir-los (qui els interpreta) en símbols que inciten l'odi i que per tant cal (imperativament) retirar-los, requisar-los, prohibir-los...

Què serà el proper, prohibir el groc, inclòs el de la colza? Al pas que anem, al pas que van, tot arribarà...

dilluns, 23 d’abril de 2018

La llegenda (actualitzada) de Sant Jordi



Pobre Sant Jordi! Ara resulta que no, que Sant Jordi no va matar el drac amb una espasa de veritat, ni de veritat ni de mentida!; cap espasa empunyada per Sant Jordi va matar ni matarà el drac... i no per manca de ganes, no per manca de motius!

Sant Jordi s'ha quedat amb un pam de nas i qui sap si també a l'atur, no per manca de dracs, que encara n'hi ha, sinó perquè ja no hi ha princeses per rescatar, o per ser més precisos, perquè ara les princeses ja no volen ser rescatades per elegants i imponents cavallers: en cas de necessitar ser rescatades les princeses ja es rescaten elles soles!

Tan ben acostumat que estava ell fins ara,  que només intervenia quan la que perillava era la vida de la jove, dòcil i bonica princesa... Sí, on era Sant Jordi quan el drac es va cruspir, no sé, la robusta i adusta filla del moliner?

Sant Jordi, com altres cavallers, era selectiu i no es jugava la pell per qualsevol donzella, que això del "target" els cavallers ho tenen molt clar i sempre han apuntat amunt!

Però ara ni princeses ni, segurament, la filla del moliner! Que no, Sant Jordi, li etziben quan el veuen venir, que no necessitem que un home ens rescati, què et penses, que nosaltres no podem?

Diuen que Sant Jordi vaga perdut i capcot de taverna en taverna amb l'espasa entre cames, que ni tan sols la filla del taverner el necessita, que ella sola s'espolsa de sobre els seus particulars dracs, homes beguts i maldestres, i d'ell només n'espera que li pagui tot el que engoleix i que no l'atabali massa amb la seva trista cantarella... Qui rescatarà aquest home?, es pregunta la filla del taverner...

A Sant Jordi se li ha acabat viure del "cuento" i ara haurà de fer allò tant dels nostres dies: reinventar-se! Podria començar per llegir-se aquest llibre, el que compraré aquest Sant Jordi!

dissabte, 21 d’abril de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "S'ha acabat"


Fins que la mort ens separi! Aquesta és l'esperança a la que aspiren molts amors, si més no quan en el seu apogeu s'ho prometen a l'altar o en qualsevol altre lloc, en cas de matrimoni civil.

Afortunadament, quan s'escau naturalment, no cal esperar a la mort per a separar-se, que a vegades prou condemna és; i tot i que les separacions sempre tenen un component traumàtic hom espera que passat el mal tràngol passar pàgina resultarà una bona decisió.

Fins que l'amor ens separi! Aquesta també és una gran veritat, doncs no sempre és el desamor el que trenca les parelles, sinó l'amor, l'amor que neix i creix en un dels dos cap a un tercer...

Sí, els triangles amorosos solen acabar malament, generalment n'hi ha un dels tres que en surt malparat, com el cas d'aquesta cançó en que ella, que "va aparèixer envoltada de misteri", trenca un bonic amor clandestí d'estiu de "dos cossos enmig de la sorra, uooo, rebolcant-se abraçats".

Comprensible que desolat ni ell, ni segurament la seva mare, pugui creure que, simplement, "s'ha acabat"...






I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 20 d’abril de 2018

Paraula de Fabra: xiular


Fa temps que em ronda pel cap recopilar cançons que xiulen; no, no em refereixo a versions xiulades de cançons sinó cançons que es serveixen de la meravellosa habilitat de xiular (i afinar!) tipus "(Sittin’ on the the) Dock of the Bay", "Always Look On The Bright Side", "Jimmy Jazz", "Winds of Change", "Dont worry, be happy", "Young Folks" o les més nostrades "Clara", "Incendios De Nieve", "En la que el Bernat se't troba" o "Pa amb oli i sal"...

No és només d'aquest xiulet que fem amb els llavis del que avui us volia parlar, sobretot del xiulet, més estrident, que fem ajudant-nos dels dits...

Saber-ho fer amb els dits, en alguna de les diverses modalitats que hom pot practicar, en ocasions marca la diferència! La diferència per cridar l'atenció a algú, per expressar agudament l'emoció en ple clímax en un concert i sí, també per protestar contra el que representa un himne en una final de la Copa del Rei...

Xiular, menystenint el refrany popular, pot fer-se fins i tot a taula!

[c. 1371; alteració de siular]
    
v 1 intr Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l'aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l'ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d'una manera apropiada. Qui canta a taula i xiula al llit no té el seny complit.
    
2 intr 1 Certs animals, certs instruments i conductes en passar-hi un corrent d'aire, el vent, un objecte que talla l'aire, produir un so més o menys semblant al que produeix una persona quan xiula. El vent xiulava entre les canyes. Se sentien xiular les bales. Xiular-li a algú el pit.
         
2 xiular les orelles (a algú) fig Arribar-li notícia del que diuen d'ell en absència seva.
    
3 tr 1 Modular un aire musical xiulant. Tot el dia xiulava "Els Segadors''.
         
2 Cridar una persona o un animal fent-li parar atenció amb un xiulet. Si no el xiules, el teu gos, no et veurà.
         
3 Mostrar amb xiulets la seva desaprovació envers algú o alguna cosa. Xiular un actor. Xiular una comèdia.
    
xiu_lar.

dijous, 19 d’abril de 2018

Un ciclista de pega


Presenciar un accident de trànsit, per poca sensibilitat que tinguem, ens altera i fins i tot ens commou d'aquella manera en la que el cor se'ns encongeix com si el tanquéssim fort dins un puny amb un calfred ens recorre tot el cos. Només hi ha una cosa pitjor que presenciar un accident, protagonitzar-lo!

Abans d'ahir en vaig presenciar un, un accident de trànsit: la caiguda d'un ciclista en plena calçada! Un ciclista de pega, patim-patam, que no va caure enmig del fang! Encara no m'he pogut treure l'accident del cap.

Jo estava aturat dins el cotxe al carrer Emili Grahit de Girona, davant el semàfor de la cruïlla amb la carretera Barcelona (els gironins sempre l'hem anomenat així aquest carrer, per més carrer i poca carretera que sigui...), just a la "pole position"! Estava pendent del semàfor i dels vianants que hi havia a l'altra banda del carrer, a punt per travessar-lo.

Just abans que el semàfor es posés verd una bicicleta que venia per la carretera Barcelona direcció al centre de la ciutat va passar ràpidament per davant, com una bala! No el vaig mirar fixament, simplement va passar per davant meu i a l'alçada del pas de vianants va fer un moviment estrany, que vaig veure de cua d'ull, i van aterrar ell i bicicleta sobre l'ingrat asfalt!

No havia xocat amb cap cotxe ni cap altre vehicle, de fet diria que va caure sol; potser va fer un cop de manillar per esquivar els primers vianants, sempre impacients, que feien el primer pas per travessar, aquells que quan endevinen (o veuen directament) que el semàfor dels vehicles ja és vermell s'anticipen al seu verd ignorant aquell instant latent d'espera, aquell moment que dóna temps als que apuren, aquells segons que donen seguretat a uns i altres...

Amb el verd vaig començar a avançar poc a poc i la mirada inevitablement se'n va anar cap a la dreta; vaig veure el ciclista, que de seguida es va aixecar, i em va semblar que es dirigia cap al que em va semblar la cadireta de la bicicleta...

Els vianants començaven a auxiliar-lo i a interessar-se per ell i jo vaig deixar enrere l'escena amb l'ai al cor i un interrogant que m'inquietava i m'inquieta encara: hi havia alguna criatura a la cadireta?

Em torba, encara, no saber-ho...

dimecres, 18 d’abril de 2018

La renúncia


Quina barra! 

Cristina Cifuentes, presidenta de la Comunitat de Madrid, ha renunciat a un Màster que no té o que, en cas de tenir té la mateixa validesa oficial que el carnet de ciclista que fa més de trenta anys em va lliurar l'Agrupament Escolta i Guia Joan Pons de Girona.

De fet el meu carnet de ciclistamés valor doncs el vaig obtenir després de fer sobre una bicicleta tot allò que requeria, no com ella, que ha obtingut el seu Màster de forma fraudulenta i amb les facilitats (privilegis) i la connivència de la universitat.

De fet el més trist d'aquesta història no és descobrir les males arts de la presidenta sinó les d'una universitat pública que mercadeja amb els títols universitaris com qui revèn entrades al millor postor depauperant la seva reputació, cas de tenir-la.

Que un polític menteixi és quelcom, malauradament, que podem esperar sense massa sorpresa, que menteixi i que, en comptes de dimitir, faci més grossa la mentida, la desviï o la camufli rere una altra mentida (o veritat) en forma de cortina de fum; però que qui ens enredi sigui una universitat! Una mostra més dels errors del sistema, del nostre sistema...

Tot aquest serial del Màster de la Cifuentes ens ha tingut i ens té ben entretinguts de fa dies, essent en sí mateix també una cortina de fum, cortina que s'ha fet més gran amb les derivades que ha tingut amb altres sospites de títols dubtosos, quan no directament falsos, d'altres polítics. "Titolitis" en estat pur tot i que... qui no ha mentit i/o exagerat al seu currículum?

Cristina Cifuentes renuncia al Màster espolsant-se qualsevol responsabilitat i atribuint-la a la Universidad Rey Juan Carlos; renuncia al Màster i en part és lògic: se li ha quedat petit, car aquests dies s'està doctorant... en barra! I no precisament la del bar de la universitat, que ni tan sols, com fan els estudiants de debò, deu haver trepitjat!

dimarts, 17 d’abril de 2018

La primavera catalana, colza a colza!


He fet inventari i ara ja us ho puc certificar: no resta al nostre país un camp de colza per fotografiar i compartir a les xarxes socials sota l'etiqueta "primavera catalana"!

No és poca la prosa i la poesia que aquest conreu ha inspirat enguany, amb algunes frases més enginyoses que d'altres, amb d'altres més prosaiques i totes amb una ferma voluntat profètica que no sé si s'acomplirà...

Els camps de colza tenyeixen de groc la primavera, la catalana i la d'arreu, i quan vingui un altre juny, el proper per a ser més exactes, els pocs segadors que encara queden al país la llevaran com han fet sempre, com fan cada cada any.

I aquest any sí, els independentistes, que no necessàriament segadors, hauran d'esmolar l'eina abans no arribi el juny, si és que no volen tornar a sembrar de nou les urnes en ple temps de sega, a mitjans juliol!

A pagès quan toca fer una cosa es fa: fangar quan convé fangar, sembrar quan convé sembrar, dallar quan convé dallar, escatir quan convé escatir... L'almanac de l'independentista ha tenyit de groc la primavera catalana però sobretot marca que és temps de formar govern, per uns sobretot legítim, per d'altres sobretot efectiu, però formar govern al cap i a la fi abans no arribi (un altre?, no...) el proper juny.

Diuen treballar colze a colze, els partits independentistes, tot i que a vegades sembla més aviat que els facin servir per fer-se valer (legítim o efectiu?) i fer valer el seu criteri; sigui com sigui el temps passa i la colza, com la primavera, catalana inclosa, no serà eterna.

Potser per això tants la immortalitzen aquests dies, per retenir-la i retenir així la il·lusió que els inspira...

dilluns, 16 d’abril de 2018

Re(s)pública


L'enyorem perquè la vam tenir i perdre, l'anhelem perquè la volem recuperar, naturalment actualitzada als nostres temps, als nostres dies.

D'un temps ençà el clam de república ha guanyat terreny al d'independència (també ho ha fet per raons òbvies el de llibertat) com si ambdues coses fossin el mateix, que per alguns segurament ho serà, per d'altres no...

Si Catalunya algun dia és independent ho serà en forma de república; hi ha algun independentista que, avui per avui, gosi dir el contrari? Temps enrere la forma republicana d'una possible independència s'havia (com a mínim) qüestionat, tan sols hem de recordar el debat al voltant de la doble pregunta de la consulta del 9N de 2014... Avui, però, per molts independentistes, sospito que la majoria, una cosa i l'altra van íntimament lligades: no hi haurà república sense independència ni independència sense república!

No sé si encara hi ha independentistes no republicans però sí que sé, com bé sabeu vosaltres, tot i que a alguns us costi de veure i tal vegada d'entendre, que hi ha republicans no independentistes, que volen una Catalunya republicana però no independent sinó federal, o confederal dins una Espanya republicana. Sí, republicans que en comptes de l'estelada hissen la republicana tricolor a risc que els independentistes més sectaris els retreguin que més que republicana aquella és una bandera espanyola, republicana però símbol també de la república espanyola!

República i independència per molts pot representar el mateix però no significa el mateix; de fet jo abans preferiria una Catalunya republicana que independent, en cas que la independència no fos en forma de república, possibilitat remota, ho sé (la independència i més encara una independència no republicana!) però no impossible...

És per tot això que penso que, independència a banda, reivindico sobretot la república, la "cosa pública" derivada del llatí "res pública", i que té en la seva màxima expressió, a casa nostra, en el fet que el cap d'estat sigui escollit de forma democràtica, no de forma hereditària...

Entenc l'interès de barrejar república i independència, però el Regne Unit que va permetre el referèndum escocès és el paradigma d'una monarquia (avui com l'espanyola, parlamentària) i la França que mai permetrà albirar un referèndum independentista en el seu territori continental és el paradigma de la república.

L'enyorem perquè la vam tenir i perdre, l'anhelem perquè la volem recuperar; avui per avui la independència sembla el camí més fàcil (i ràpid ?) per fer de Catalunya una república, veurem si el més efectiu...

Molts espanyols, per cert, diria que només l'enyoren la seva república, doncs no albiro a l'horitzó, Ebre enllà, el clam d'una Espanya republicana...