dimecres, 18 de juliol de 2018

Crida Nacional per la República


No sé si al president Puigdemont el PDeCAT se li fa petit, o més aviat li pesa, per allò la llosa convergent del passat que, vulgui o no, aquest nou partit arrossega!

Tampoc sé si aquest nou moviment, la Crida Nacional per la República, serà l'enèsim intent frustrat d'aglutinar tot l'independentisme, missió quasi impossible doncs l'independentisme és i serà divers i, en certs aspectes, fins i tot antagònic.

És indiscutible que la lluita per capitalitzar políticament el moviment independentista no cessa i ja té en la seva recent història algun destacable combat; només cal recordar la proposta de la llista unitària que al seu dia va fer el president Mas i la resistència numantina que va oferir durant mesos Oriol Junqueras, fins que aquest darrer va cedir possibilitant el primer, i de moment més èxit, intent d'aglutinar políticament una gran part t l'independentisme: Junts pel Sí.

Però els partits polítics pesen massa per acabar cedint massa espai i ERC, envalentida per les enquestes i suposo que per la seva història, va desestimar l'intent de reeditar Junts pel Sí i el president Puigdemont, hàbil, va improvisar (?) Junts per Catalunya sobre la base d'un debilitat i necessitat PDeCAT, engrandint així, també, políticament la seva figura.

Ara, sembla evident, la Crida Nacional per la República eclipsarà un PDeCAT amb un lideratge polític feble i d'un valor de marca gastat tot i ser nou de trinca, davant la força del que el president Puigdemont ha sabut capitalitzar,!

Amb Junts per Catalunya Puigdemont potser no es va poder alliberar de la llosa convergent del PDeCAT, però sí de la seva cotilla; amb el bon resultat electoral que va treure, i amb un grup parlamentari que controla sense les ingerències de Pascal i Bonvehí, ara Puigdemont fa un pas més amb la Crida Nacional per la República amb el ferm desig, entenc, que especialment el PDeCAT, també la resta de partits independentistes (?), s'hi sumi i, com feia ERC a Junts pel Sí, el PDeCAT vagi a roda!

Carles Puigdemont, l'alcalde de Girona que havia de ser, com sembla que sí serà Torra, un president interí, ha esdevingut la pedra angular sobre la que bastir políticament la centralitat independentista. Se'n sortirà? No crec que ERC, ni per història ni per enquestes, doni tant fàcilment el braç a tòrcer...

dimarts, 17 de juliol de 2018

"Vive la France!"


Aparcada la selecció espanyola com fins no fa tant era tradicional, als vuitens de final, així com la trista selecció argentina, la que de veritat m'hagués fet il·lusió que guanyés aquest Mundial de Futbol de Rússia 2018 era la selecció belga! Sí, també pel seu entrenador, el català Robert Martínez.

El tercer lloc de Bèlgica té molt mèrit i sens dubte aquesta ha estat una de les seleccions revelació del Mundial, juntament amb la selecció croata i fins i tot la colombiana del revaloritzat Yerri Mina!

Suposo que a la final del Mundial de Futbol molts i moltes de vosaltres animàveu més a Croàcia, no només per allò de ser teòricament la més modesta, sobretot perquè és un petit estat jove, d'uns quatre milions d'habitants, i amb quasi trenta anys d'independència; un mirall, salvant les distàncies històriques i bèl·liques, pels anhels, també esportius, d'una Catalunya independent.

Reconec que a mi també la selecció croata també em desperta certes simpaties, tot i que al final tampoc em va desagradar que vencés una selecció com la francesa, no només pel seu bon joc en general (justa vencedora en aquest sentit) sinó també per la diversitat d'orígens dels seus jugadors!

Entenc que aquesta és una qüestió que pot generar controvèrsia, però davant qui cerca la puresa nacional d'un equip m'agrada que, en aquest cas, el futbol respongui amb una selecció nacional construïda fruit del procés migratori, per l'arrelament de les persones nouvingudes al país d'acollida; és cert que la realitat és molt més complexa (i molt menys complaent!), però també que la diversitat és d'agrair, també a nivell de seleccions nacionals!

Dels vint-i-tres futbolistes campions del món només quatre tenen pare i mare francesos; i si bé la majoria han nascut a França, tot i que els seus pares i mares poden ser d'orígens diversos (Senegal, El Congo, Camerun, Marroc, Guinea, Algèria, Mali, Martinica...) fins i tot n'hi ha dos que ni tan sols han nascut a França.

La selecció belga també té jugadors d'orígens diversos, tot i que no tants com França, i és cert que aquesta realitat és també el reflex del passat colonial de molts dels països d'origen d'aquests jugadors.

Sigui com sigui la realitat és que la França campiona del món té més de la meitat de jugadors d'origen africà, fet que sens dubte no deu agradar massa a la ultra dreta racista i xenòfoba que fa temps que campa per França i s'escampa per Europa.

Només per això, per aquest simple i si voleu fet aïllat, avui jo també crido "Vive la France!"

dilluns, 16 de juliol de 2018

El demèrit del Rei emèrit


El que durant molts anys se suposa que ha estat, quina barra!, el primer dels espanyols ja fa temps que va perdent posicions, i baixant!

Un punt d'inflexió de la seva descendent popularitat va ser l'episodi de la cacera d'elefants i el seu maluc trencat, episodi que va voler tancar amb unes inèdites, alhora que insuficients, disculpes: "Lo siento mucho. Me he equivocado y no volverá a ocurrir"...

No sé si amb aquella disculpa volia expiar tots els seus pecats; en cas de ser així, de confirmar-se els que ara presumptament el situen en el punt de mira (ocultar propietats i patrimoni, ús fraudulent d'informació i documentació del CNI...) sens dubte aquella disculpa resulta del tot estèril.

Corina dispara i ja quasi tant és si ho fa per despit, venjança, justícia o un sobtat atac de republicanisme, doncs el que s'està destapant aquests dies és de calat i d'una gravetat majúscula.

Els qui el volen protegir per protegir així la monarquia com a institució haurien de tenir present que tot això el Rei Joan Carles I va fer-ho essent el Cap d'Estat; i sembla a més que Joan Carles I, a banda de la corona al seu fill, l'ara Rei Felip VI, va traspassar al seu gendre la seva habilitat per fer (mals) negocis...

Si la família reial ha d'assumir la màxima representació de l'estat espanyol, que d'altra banda també podríem revisar-ho, és de justícia que els qui, amb devoció o per imperatiu legal, ens representa exigim que ho facin amb un mínim de dignitat, transparència i honestedat, i que, com amb els càrrecs electes, siguin jutjats en cas de cometre delictes, doncs el primer dels espanyols no hauria de ser, tampoc davant la justícia, diferent que el darrer.

Corina canta i tant és si ho fa per despit, venjança, justícia o un sobtat atac de republicanisme; Corina canta tot el que Sofia ha sabut i sap callar... Ai el dia que Sofia comenci a taral·lejar el sirtaki!

A Joan Carles I més que rei emèrit podríem començar-lo a anomenar el rei demèrit!

dissabte, 14 de juliol de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "My Timing Is Off"


L'amor flueix, generalment, com per art de màgia fins que la màgia s'acaba, o si voleu s'atenua, o més exactament, al número li veiem el truc!

De fet hi ha qui assegura que és precisament després de l'enamorament quan apareix l'amor, el de veritat, el que pot amb quasi tot! No sé, no sé...

Amb l'amor, quan estem enamorats, trobem respostes a les preguntes que ni tan sols ens fem, tot sembla encaixar a la perfecció, com els números de l'u al nou a la quadrilla d'un sudoku.

Amb el desamor, en canvi, fins i tot amb el temible amor no correspost ("my timing is off, she isn't ready for my love"), per més preguntes que ens fem, i ens les fem, no sempre trobem respostes, doncs a vegades simplement no n'hi ha.

"My timing is off 'cause sometimes that's how it all works": el meu temps s'ha acabat perquè a vegades és així com funciona tot.

A vegades és així com funciona tot, també el desamor...





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 13 de juliol de 2018

Paraula de Fabra: gol


El del futbol no és l'únic, tot i que sí el mundialment més celebrat! El gol, diuen, és la salsa del futbol, tot i que amb els anys un s'adona que, contràriament al que pensava al pati d'escola, hi ha molt més futbol més enllà del gol!

[c. 1920; de l'angl. goal 'meta', d'origen incert]

m ESPORT 1 Porteria.

2 1 Acte de fer passar la pilota per la porta o gol.

2 fer un gol (a algú) fig i col·loq Enganyar-lo o fer alguna cosa contra la seva voluntat aprofitant alguna distracció.


El gol es fa, també s'encaixa quan no s'ha pogut evitar, es celebra dins i fora del camp (sobre la gespa, a les banquetes, a la graderia, al bar, a casa, al carrer...) i fins i tot es canta!

Qui n'ha deixat de cantar és el "mestre Puyal", a qui vaig començar a estimar després d'aquell mític "Urruti t'estimo!". Els partits del Barça no seran el mateix apagada aquesta gran veu radiofònica i futbolística, i ara em quedaré amb la rauxa característica de la transmissió de RAC1 i la visió analítica i sempre sorprenent del, per mi, millor periodista esportiu especialitzat en futbol: Ricard Torquemada, de Catalunya Ràdio.

El gol aquests dies fa alçar banderes nacionals comprimint el món en una pilota i el seu capritxós destí: la porteria! El gol deprimeix o enorgulleix estats a parts iguals, en funció del seu excés o el seu defecte, i com les accions a la borsa, fa pujar o baixar el valor dels jugadors que, els marquin o no, s'hi relacionen amb encert o dissort.

Diumenge França o Croàcia alçaran la Copa del Món i, com en cada partit i en la vida, uns hauran de saber guanyar i els altres saber perdre; què us he d'explicar, qui més qui menys ha fet un gol, qui més qui menys n'ha rebut, fins i tot algun per sota les cames!

dijous, 12 de juliol de 2018

Aneu a passeig!


A dreta i esquerra, concretament la dreta més unionista i l'esquerra més independentista, si poguessin enviarien a passeig els presidents Sánchez i Torra després de la seva trobada si no fos perquè a passeig ja s'hi van enviar, literalment, ells mateixos!

El president Torra, com una part important de l'independentisme (el que descarta ara la via unilateral com a única) reclamaven sempre diàleg i amb el president Sánchez l'han trobat; han trobat, per sort o per desgràcia, algú amb qui parlar de tot, algú disposat a escoltar-los, que no necessàriament a fer-los cas... Això ja seria una altra cosa!

Invocar el diàleg quan no era possible i defugir-lo ara hauria estat un greu error de l'independentisme, error potser més Europa enfora que Catalunya endins, però error polític majúscul.

Hi ha qui considera que, amb les seves (males) arts de seducció, el president Sánchez se'n va endur el president Torra a l'hort! En realitat va ser una font, una al voltant de la qual Antonio Machado festejava, i sembla que la petició de la visita a la font, passeig inclòs, va ser una petició feta pel propi president Torra en la trobada i conversa informal que van tenir a la llotja dels Jocs Mediterranis.

No crec que amb el passeig el president Sánchez portés el president Torra al seu terreny; ambdós saben que en determinades qüestions llurs posicions estan molt allunyades, però també saben que en allò que poden acordar han de posar-hi voluntat, a pesar, i mal els pesi, a qui els engegaria, a un i a l'altre, a passeig!

dimecres, 11 de juliol de 2018

I tu, què (hi) pintes?


Un diu que de tanta pressa i tantes ganes que tenia per arribar i veure món va néixer abans d'hora i, és clar, va anar directament a la incubadora; un dia va haver-hi una incidència a l'hospital que el va afectar directament quedant-se per moments sense oxigen i afectant-lo, en aquell moment i de per vida, de paràlisi cerebral.

Aquell fet, com d'altres amb la nostra, va marcar-li la vida i lluny de lamentar-se'n (tal vegada algun dia va fer-ho) el reafirma en la convicció que li va permetre al seu dia conèixer i enamorar-se de la seva dona, afectada també de paràlisi cerebral, i ser (ahir) amb nosaltres parlant-nos de valors, motivació i treball en equip!

Una altra agraeix sincerament a totes les persones que de petita la compadien a ella i sobretot a la seva família: no podrà fer ni ser res aquesta nena, més enllà d'una càrrega!

I és clar, una cosa és tenir paràlisi cerebral i l'altra ser ximple i ella, llesta com és, ho escoltava i en comptes d'empetitir-se es va fer encara més gran. Avui condueix la seva cadira de rodes amb la barbeta, tecleja amb destresa el seu telèfon mòbil amb el nas i gaudeix d'una autonomia i llibertat que s'ha treballat i guanyat a pols. I per postres acaba de guanyar la medalla de bronze al Campionat del Món de Boccia celebrat recentment a Portugal!

Aquests van ser només uns fragments dels relats de vida que els membres de l'Associació No Som Invisibles van compartir ahir amb participants del programa Reincorpora a Girona en un taller que va permetre'ns pintar, literalment, amb el cap!

Jo aquí no pinto res!, vaig dir en un principi intentant esquivar d'entrada posar-me el pinzell al cap, però de seguida vaig adonar-me del meu error: aquí no només pinta tothom, sinó que tothom hi pinta molt!

Aquest és el repte, aquesta és la clau, que malgrat pinten i hi pinten molt, com tothom, hi ha persones que, pel motiu que sigui, per més que les veiem les fem invisibles...

I tu, què (hi) pintes?

dimarts, 10 de juliol de 2018

Sánchez - Torra: atiar o descongelar?


La simple trobada, ni que fos sense més contingut que una encaixada de mans, ja és positiva; si a més és per parlar, discutir, debatre i fins i tot discrepar, millor que millor!

Inequívocament un element clau de la trobada entre els presidents Sánchez i Torra d'ahir va ser l'evidència de la discrepància, situar sobre la taula allò en que, segur, no es posaran d'acord, temes cabdals com el dret a decidir, un referèndum pactat o els presos polítics.

Fer evident la discrepància és important per posar-hi nom, per identificar-la i definir-la per decidir, després, cadascú pel seu costat i ambdós alhora, què fer-ne: (1) situar-la com a peça imprescindible per fer avançar la trobada, és a dir, com a element de bloqueig, o bé, sense deixar d'evidenciar-la, (2) desar-la en un costat per seguir avançant en l'exploració del terreny dels possibles acords, que hi són i no són pocs.

Sembla evident que en la reunió d'ahir, més enllà d'alguns titulars i piulades, es va imposar la voluntat de, malgrat les discrepàncies, donar un major recorregut als possibles acords, descongelant a banda de la relació institucional, també les comissions de treball bilateral Catalunya - Espanya.

La trobada d'ahir, doncs, va ser quelcom més que una simple encaixada de mans, dos llibres, una inesperada ampolla de ratafia i un passeig presidencial. La trobada d'ahir, més que per a seguir atiant el foc de la discrepància va servir per a descongelar les relacions institucionals entre Catalunya i Espanya, una trobada que precisament per això no ha agradat un sector de l'independentisme, que hi veu el retorn de l'autonomisme (l'anomenat independentisme autonomista), ni tampoc ha agradat a un sector del constitucionalisme, que hi veu la rendició del govern Sánchez davant el xantatge independentista.

Sánchez i Torra, ambdós presidents per sorpresa, han fet un petit pas per l'home (i la dona), veurem si també un gran pas per a resoldre políticament el conflicte Catalunya - Espanya...

dilluns, 9 de juliol de 2018

Les caputxetes vermelles d'avui


Hi ha qui titlla el conte de la Caputxeta Vermella de masclista, com tants altres, i no seré jo qui ho desmenteixi: al capdavall la dòcil i innocent noieta, com tantes altres, o bé acaben sotmeses pel mal o bé salvades, quan no en braços, per un valent i, generalment, atractiu home!

En el cas de la Caputxeta Vermella no sé si la voluntat de l'època era advertir a les noietes dels riscos de la pròpia vida, farcida de llops i, per tant, de perills! Una advertència per no ser confiades, per no deixar-se entabanar, pel risc que si van soles s'exposen, vulnerables com són, a tota mena de perills, als temibles llops, solitaris o en "manada"!

És cert que d'aquest tradicional conte se n'ha fet versions en les que les protagonistes són noies i dones apoderades que no només prenen decisions, sinó que afronten amb determinació els avatars de la seva vida, perills inclosos! Protagonistes que no necessiten l'auxili d'un atractiu i valent cavaller, ni tan sols d'un rude i forçut llenyataire, dones que es salven a elles mateixes.

I no obstant això, la sensació que tinc és que d'una o altra manera els pares (i mares?) seguim explicant el conte de la Caputxeta Vermella a les nostres filles, advertint-les que siguin prudents, fins i tot desconfiades, que no vagin soles a segons on i confiant, quan no patint, que tornin sanes i estàlvies...

Aquest és el drama, la derrota si voleu, que sembla que aquest conte segueix més vigent que mai, més que per les caputxetes vermelles pels llops, solitaris o en "manada", que encara campen arreu!

dissabte, 7 de juliol de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "I'll Be Fine"


El desamor és a l'amor el que la tempesta a la calma i, com aquesta, quan passa ens sentim alliberats de les angúnies i angoixes que el desamor, com la tempesta, fa créixer dins nostre.

I en plena tempesta, com en plena turbulència, no deixem de dir-nos a nosaltres mateixos que estarem bé, que sí, que ara sabem que no ho estem i precisament per això no deixem de dir-nos, i de dir als qui en aquest trànsit ens acompanyen, que estarem bé.

"I'll Be Fine" sembla expressar, en aquesta cançó, més un desig que una convicció... I possiblement el desig no és suficient, però sí del tot necessari, per fer realitat l'esperada calma que, sabem, arriba després de la tempesta...





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 6 de juliol de 2018

Paraula de Fabra: aniversari


Avui és el dia, el meu dia! Avui és el dia que es compleixen anys d'algun fet o d'algun esdeveniment memorable: el meu naixement!

Ei, que no m'ho invento jo, que ho diu el diccionari que és el meu aniversari!

[1204; del ll. anniversarium 'que torna al cap d'un any']

m 1 1 Dia que es compleixen anys d'algun fet o d'algun esdeveniment memorable.
 
2 Aniversari del naixement; natalici.

2 DR CAN Lot de béns que el testador deixa assenyalats perquè anualment, en dates determinades, hom celebri exèquies per la seva ànima.

3 LITÚRG Ofici o missa que hom celebra en sufragi de l'ànima d'algun difunt el dia que fa l'any o els anys de la seva mort.


Ja comprenc que per a la immensa majoria de vosaltres el meu naixement no ho fos, però la immensa majoria de vosaltres comprendreu que, si més no per mi i tot i que aleshores no n'era conscient, el meu naixement va ser un dels esdeveniments més memorables de la meva vida, com el vostre de la vostra!

I sí, ja que pregunteu, són quaranta quatre anys i reconec que encara no he trobat l'edat que no em faci il·lusió celebrar, així que avui celebraré aquesta, que segur que és la millor edat de la meva vida, car no en tinc cap altra!

dijous, 5 de juliol de 2018

Les engrunes dels presos polítics


L'apropament dels presos polítics són les engrunes i ells, com molts de nosaltres, volem el pa sencer! Un dia em va semblar sentir que el president Torra deia, en un altre ordre de coses, que més que el pa volia la fleca!, no sé si una fleca com la del president Puigdemont...

El pa sencer és, en aquest cas, la llibertat que mai els hauria d'haver estat presa, i ni amb totes les engrunes podríem fer un pa! En fi...

L'apropament vol ser quelcom més que un gest i, tot i que insuficient, sens dubte permetrà alleugerir el trasbals dels familiars dels presos polítics, que els visitaven fins ara a centenars de quilòmetres, i podran fer-ho a partir d'ara a desenes...

El càstig infligit a les famílies era part de la condemna, d'aquesta condemna prèvia al propi judici que tenia i té per missió l'avís per a navegants, un avís que, sembla, també ha donat els seus resultats...

De moment amb els presos polítics ens haurem de conformar (o no) amb les engrunes, i també diria que amb altres qüestions, en especial les que el president Torra vol situar prioritàriament a l'agenda política de la reunió que mantindrà, la setmana vinent, amb el president Sánchez.

Quan semblava que podíem tenir la fleca, que només depenia de nosaltres, de voler-ho molt i molt, de moment resulta que no tindrem ni el pa i que hem de maldar per les engrunes, també les dels presos polítics... En fi...

dimecres, 4 de juliol de 2018

Els despropòsits del mediterrani


Amb el Mediterrani tenim un problema de mal resoldre, l'evidència més clara que els països europeus, malgrat la Unió Europea, van a la seva i, en el millor dels casos fan el que poden o els deixa fer la demagògica dreta xenòfoba que, sense pressa i sense pausa, s'escampa arreu d'Europa; la prova del cotó és la seva descoordinació i incapacitat d'afrontar plegats els reptes que el procés migratori per aquest nostre mar ens (els) planteja, amb un acord de mínims acordat in extremis de matinada a la recent cimera europea convocada precisament per a tractar aquest tema.

Amb el Mediterrani tenim un problema humanitari de primer ordre, és un taüt per massa persones, i no el sabem resoldre.

Salvant les distàncies els jocs que duen el seu nom, els Jocs Mediterranis que s'han celebrat a Tarragona, també han estat una inesgotable font de disgustos per tots plegats, possiblement també fruit de la descoordinació entre institucions (administracions local, catalana i espanyola, federacions, etc...) i, ignorant quina deu haver estat la imatge portes enfora, la de portes endins ha estat més aviat trista i galdosa...

Els Mediterranis de Tarragona han estat uns Jocs que ja van començar amb mal peu, havent-se de posposar un any per la manca d'inversions, i la percepció és que des d'aquella entrebancada han seguit entrebancats pràcticament fins a la seva clausura.

L'alcalde Ballesteros volia que fossin un espai de treva, de pau política com van ser-ho els olímpics de la Grècia clàssica al seu dia, però em sembla que ni tan sols aquest objectiu tan noble, i alhora aparentment senzill, s'ha assolit ni de bon tros.

De fet els propis jocs, més enllà d'algunes errades d'organització, no han pogut evitar esquivar la tensió política entre Catalunya i Espanya en general, i en particular també hi han contribuït per acció o omissió.

El seu caràcter filo constitucionalista els han fet especialment poc atractius pel sector més filo independentista, que no ha desaprofitat l'ocasió per elevar a categoria alguna anècdota, alguna errada... I viceversa, hi ha sectors constitucionalistes que s'han volgut fer seus aquests jocs tenyint-los només d'una bandera quan la veritable bandera hauria d'haver estat la de la concòrdia i l'esportivitat.

Els Jocs Mediterranis de Tarragona han estat massa sotmesos a les fílies i fòbies que contaminen la política catalana i espanyola... En certa manera més que del Mediterrani han estat els jocs dels despropòsits!
I que ho sigui (un despropòsit) aquesta competició esportiva passa, però que el despropòsit sigui la.política migratòria i d'acollida dels països europeus amb el que passa al Mediterrani és del tot inadmissible!

El despropòsit dels Jocs Mediterranis de Tarragona com a molt genera vergonya (sigui o no aliena), el despropòsit del Mediterrani ignomínia!

dimarts, 3 de juliol de 2018

25 anys


Temps era temps, quan els anys eren petits, fins i tot minúsculs, la Sira i jo comptàvem, més que els anys, els mesos que dúiem junts, i cada mes era una petita victòria que recordàvem i, en ocasions, celebràvem!

No sé fins quan vam deixar de comptar i celebrar els mesos, potser fins als seixanta, tot un lustre, quan vam afegir a la data de l'inici de la nostra relació una altra data molt celebrada, aquesta sí que només any rere any: la del casament!

Vint-i-cinc anys de relació diuen moltes coses, però sobretot tres: (1) que aleshores érem joves, (2) que ara ja no ho som tant, i sobretot que, amb alts i baixos com tothom, (3) hem sabut perdurar com a parella com a mínim fins avui: vint-i-cinc anys!

Els vint-i-cinc anys junts, que ja fa anys que per ambdós ja són més de mitja vida, són una bona base sobre la que seguir bastint la nostra bonica història d'amor, però ni molt menys són garantia, per si sols, d'un amor vitalici...

Els vint-i-cinc anys només expliquen el nostre passat i l'únic que garanteix el nostre futur, com el de totes les relacions, és el present, el dia a dia, un dia a dia no dels de "qui dies passa anys empeny" sinó un dia a dia que, en el còmput global (de la setmana, del mes, de l'any) sumi molts més dies bons que dolents.

Temps era temps, quan els anys eren petits, fins i tot minúsculs, la Sira i jo comptàvem, més que els anys, els mesos que dúiem junts: avui celebrem el que fa tres-cents!

Per molts anys Sira, i moltes gràcies per la part que et toca!

dilluns, 2 de juliol de 2018

Quasi quaranta


El de David Trueba amb la seva darrera pel·lícula, "Casi 40", diuen que és un retrat generacional en format "road movie", una mirada al final d'una dècada (la dels trenta) i d'una etapa (la joventut) just abans de l'inevitable inici d'una altra dècada (la dels quaranta) i d'una altra etapa (la maduresa).

Els quaranta són uns anys que, d'uns anys ençà, també van associats al risc d'una crisi personal i generacional comparable a la clàssica dels cinquanta, una crisi que situa a qui afronta aquesta edat a les portes de la meitat de la seva esperança de vida i, per tant, a prop de la temuda i per això mai reconeguda mitjana edat!

Als quaranta hom fa una primera mirada enrere al recorregut fet fins ara, ja prou farcit personalment i vital, una mirada en la que pesa menys el que encara no s'ha viscut i difícilment es viurà (com sí passa a partir dels cinquanta) i sobretot pesa molt més el que resta per viure, que és molt!

Els quaranta són uns anys que es celebren, generalment, amb molta vitalitat, doncs és molta encara l'energia que tenim, sumada a la notable l'experiència i vivències (positives i negatives) que ja anem acumulant en les nostres vides personals, familiars, laborals...

No sé si aniré a veure la pel·lícula de David Trueba; segur que si hi vaig, o quan la vegi ni que sigui d'aquí uns anys a la televisió, m'agradarà com m'agraden les seves pel·lícules (La buena vida, Soldados de Salamina...). Però la vegi o no, i més enllà de les particularitats dels seus personatges, aquesta és i serà una pel·lícula que sempre em farà pensar en ella, en l'estimada i enyorada Anna, que avui hagués celebrat els seus quaranta-un anys si no fos perquè fa poc més de dos anys es va morir, quasi als quaranta!

Quasi quaranta... Anna, quasi quaranta!


dissabte, 30 de juny de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "La distancia adecuada"


L'amor i el desamor no són sempre sentiments estancs, sinó tot el contrari, la majoria de vegades són un aiguabarreig semblant a les desembocadures dels rius al mar, zones on les aigües dolça i salada es barregen i fins i tot es confonen...

Les cançons de desamor també són com aquestes desembocadures, zones on, entre sentiments aparentment contradictoris, afloren dubtes i certeses, no sempre evidents; certeses com "Nunca para ti es quizás / Yo no me equivocaba", i dubtes com "Tal vez no debí dejar / Que jugaras con mi falda", o bé "Qué difícil es guardar / La distancia adecuada"...

I entre dubtes i certeses si els primers vencen la relació fina...
"Esa señorita que rima conmigo
Que te ronda siempre alrededor
Es tu favorita, te lleva consigo
Y te gusta más que mi canción"

I quan la relació fina, com fina el curs del riu engolit pel mar, procurem aprendre'n, tot i que no sempre, la lliçó:
"La lección que ya aprendí
Siempre es olvidada"





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 29 de juny de 2018

Paraula de Fabra: vacança


Aquesta paraula l'utilitzem en plural doncs si només poguéssim fer-ho en singular, vacança, especialment en la seva segona definició, seria molt trist!

[de vacar]

f 1 1 Estat d'un càrrec, d'una plaça, etc., mancats de titular, vacants. Han declarat la vacança de la càtedra de filosofia.

2 Període durant el qual roman vacant un càrrec, una plaça, etc. En morir el rei hi hagué una llarga vacança de poder.

3 vacança de la seu DR CAN Seu vacant.

2 pl 1 Cessació, suspensió, temporal d'una activitat. Et cal fer vacances urgentment.

2 DR PROC Període durant el qual els tribunals de justícia suspenen llurs actuacions.

3 DR TREB Dret irrenunciable de tot treballador per compte d'altri a un quant temps de descans anual retribuït, que sol ésser de trenta dies, ordinàriament a l'estiu.

4 ENSENY Temps de repòs concedit als estudiants, en la recurrència d'una festivitat o per altres circumstàncies, sobretot la calor els mesos d'estiu, durant el qual romanen tancades les escoles.


Per mi les millors vacances sempre han estat les d'estiu, no només per ser les més llargues, també perquè feien, i fan encara entre d'altres olors, olor de platja...

Per als infants les vacances són un regal, i a mesura que ens fem grans són l'oportunitat per fer la primera pela!, fins que, ja en plena activitat laboral, cas d'arribar-hi, esdevenen aquell dret irrenunciable que convé planificar a principis d'any i que, combinades amb les de la resta de la família, poden esdevenir un autèntic trencaclosques impossible d'acabar!

Les vacances escolars d'estiu ja han començat i les meves encara les veig lluny, aproximadament un mes i mig vista! Com cada any les esperaré pacientment i ja us explicaré quan les gaudeixi, si és el cas, quina flaire faran!

dijous, 28 de juny de 2018

FeM Girona


Amb perplexitat llegia dies enrere a internet que l'emissora de ràdio FeM Girona tancarà les seves emissions a finals d'aquesta setmana!

Per més articles que hagi llegit als diaris locals reconec que no he acabat de treure'n l'entrellat, i sembla que és una qüestió de llicències caducades, un nou concurs públic i, sí, també de pressupost i per tant suposo que, al capdavall, de voluntat política.

Sigui com sigui, sigui el que sigui el fet és tan trist com, sembla, inevitable (?), i sincerament em costa imaginar la Girona radiofònica sense la veu de l'Eduard Cid!

Al llarg d'aquests darrers divuit anys he passat diverses vegades pels seus micròfons, la darrera no fa massa, en el divertit programa d'entrevistes "La Taverna d'en Pare Bahí".

Demà, com tants altres gironins i gironines, tornaré a l'emissora, em temo que per darrera vegada...

dimecres, 27 de juny de 2018

El futbol al VAR!


El Mundial de Futbol de Rússia, que aquestes setmanes s'està disputant, és sens dubte el mundial del VAR, escrit així, amb ve baixa! El VAR, com tantes altres coses a la vida en general, i en el futbol en particular, aixeca passions i no deixa a quasi ningú indiferent: hi ha qui el defensa acèrrimament, hi ha qui el crítica obertament, i sobretot també hi ha, tot un clàssic, qui opina i es posiciona segons si el VAR el perjudica o beneficia!

El VAR (video assistant referee, àrbitre assistent de vídeo) és una gran ajuda pels àrbitres, bo i entenent que no és infal·lible totalment ja que sempre estarà, com a mínim en alguns casos (el color de les targetes, per exemple), subjecte a la interpretació dels àrbitres mateixos; tot i així és innegable que aporta major fiabilitat a les decisions clau i importants durant un partit, fins i tot en cas d'error ja que el minimitza.

Els detractors diuen que talla el ritme de partit, que fa celebrar gols en diferit o que re arbrita el que inicialment s'ha xiulat, però per mi tot això no són més que l'expressió de la clàssica resistència als canvis que sempre es produeix, i és inevitable.

El VAR, com es va comprovar en la darrera i emocionant jornada del grup de la selecció espanyola, evita grans errades que en alguns casos poden arribar a ser històriques!

A tall d'exemple, el famós i polèmic penal de Guruceta (una clara falta fora de l'àrea!) a favor del Real Madrid en la tornada de quarts de final de la "Copa del Generalísimo" de 1970 que els blancs jugaven contra el Barça al Camp Nou: avui amb el VAR aquell penal no ho seria!, per més que l'àrbitre el volgués xiular! I com aquest, podríem treure la pols a molts més casos d'errors arbitrals històrics!

Si l'àrbitre és qui ha d'impartir justícia el VAR, juntament amb tota la resta d'equip arbitral (liniers, quarts àrbitres...), són més ulls i criteri que l'àrbitre suma per equivocar-se el mínim possible.

Espero que el VAR en el futbol hagi vingut per quedar-se, com fa anys l'ull de falcó en el tennis, tecnologia aplicable ara també al futbol, o l'"instant replay" en el bàsquet.

I de la mateixa manera que el vídeo no va matar l'estrella de la ràdio, el VAR no matarà el futbolista, ni tampoc l'àrbitre, si fins ara no ho ha fet el futbol!

dimarts, 26 de juny de 2018

La Manada (perillosament) en llibertat


L'Audiència provincial de Navarra ha deixat (perillosament) en llibertat provisional, sota fiança de sis mil euros, als detinguts i condemnats d'abús sexual (tot i que sabem que en realitat va ser una... múltiples violacions!) a la colla de "La Manada"! La condemna encara no és ferma i aquests energúmens "gaudiran" de la llibertat mentre sigui així...

D'entrada penso inevitablement en ella, en la víctima i en la seva indefensió, per més mesures (?) cautelars preventives que s'hagin dictat. D'entrada penso en ella però intento pensar, abans, en ells, els autors dels abusos, en els nois que s'autoanomenen "La Manada"!

Penso en ells i, tot i que tard o d'hora entraran de nou a la presó, no puc evitar pensar que sentiran, quan de nou campin lliures, una inquietant i per nosatres anguniosa sensació d'impunitat, que per mal que facin (i en van fer, i molt!) amb un bon advocat, uns magistrats miops i una mica laxes, i les escletxes del propi sistema judicial encara se'n poden sortir prou bé!

I si la condemna per abusos (i la violació?) ja era vergonyosa ara aquesta mesura, deixar-los en llibertat, és, per legal que pugui ser, un insult!

Penso en ells i en la sensació d'impunitat que tot això els genera i em temo que més que tallar-les els hi estem donant ales (i permís?) als de "La Manada" i als que, com ells, es creuen que les dones han de sotmetre's a la seva voluntat i impulsos sexuals, vulguin o no...

I sí, naturalment i sobretot penso, inevitablement, en ella i en tot el dolor que aquesta situació li deu causar, dolor pels fets, dolor per la condemna d'abusos (i les violacions?) i dolor ara per veure com fins i tot condemnats els seus agressors (violadors!) surten en llibertat, per més provisional que sigui, per més mesures cautelars que hi hagi!

I mentre el risc és que en ells creixi la sensació d'impunitat, creixi en ella el sentiment d'indefensió; i tinguem clar que ella som la gran majoria de nosaltres...

dilluns, 25 de juny de 2018

Final de curs, final d'etapa


Avui una colla d'alumnes no només celebren la fi del curs escolar, avui sobretot celebren el final de la seva etapa de primària i s'acomiaden de l'escola!

Dies com el d'avui són especialment agredolços, un aiguabarreig emocional en el que afloren alhora l'alegria per haver fet un cim, i la tristesa de deixar enrere l'escola que els ha vist i fet créixer.

Per algunes famílies, per algunes mares i pares avui també és un dia de comiat, no només de final de curs, sobretot de final d'etapa! Entre d'altres és el nostre cas, el meu cas...

Queda molt lluny aquell primer dia d'escola de la Clàudia, la nostra filla gran, al setembre de l'any 2002; aquests dies s'està examinant del primer curs a la universitat! Després va venir la Irina, que ja ha acabat l'educació obligatòria i el curs vinent farà batxillerat, i finalment l'Abril, que aquest any, com els seus companys i companyes de curs, s'acomiada de l'escola.

També ho fem nosaltres, la Sira i jo, setze cursos després i tancant una etapa de les nostres vides lligada a aquesta escola, a tota la comunitat educativa. I no podem acomiadar-nos sense, abans, donar-vos les gràcies per tot el que heu fet per i amb les nostres filles.

Gràcies a l'equip docent, als i les mestres per la seva dedicació i professionalitat, també gràcies als diferents equips directius per fomentar i vetllar per la qualitat educativa de la nostra escola. Nosaltres, com tots i totes vosaltres també ho vam tenir clar: escola pública, l'escola pública del poble! No calia cercar res més.

Gràcies al personal no docent, al personal de consergeria, al de neteja i de cuina, també als i les talleristes de les activitats extraescolars i als i les monitores de menjador, que ja sabem que més enllà de les aules també s'educa.

Gràcies també a l'Ajuntament de Sarrià de Ter, del que sempre demanem més i, no obstant, també és molt el que fa i aporta; i finalment, i no per això menys important, moltes gràcies a l'AMPA, a totes les juntes, col·laboradores i col·laboradors de tots aquests anys; moltes gràcies per tota la feina i dedicació pensant sobretot en el benestar dels nostres fills i filles i per assumir amb responsabilitat i qualitat la gestió del menjador escolar; moltes gràcies i tot el suport en la defensa de la gestió del menjador escolar, especialment aquests dies, davant la voluntat del consell comarcal que el gestionin empreses privades.

Els comiats millor si són breus i aquest ja s'està allargant una mica massa. Als i les alumnes que avui us acomiadeu de l'escola només dir-vos que gaudiu molt d'aquest estiu, que no tingueu por de fer-vos grans i que quan us en feu (de grans) no oblideu mai tots els anys i les experiències viscudes en aquesta escola; amb el pas dels anys aquests records seran, sobretot i espero, un tresor!

Gràcies a tothom per tot, ens hem sentit part d'aquesta escola, d'aquesta comunitat educativa i és amb aquest sentiment de gratitud i pertinença que us diem, de tot cor, a reveure!


Text llegit a la festa de fi de curs de l'Escola Montserrat de Sarrià de Ter el divendres 22 de juny de 2018.

dissabte, 23 de juny de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Summertime Sadness"


Ara que ja som oficialment a l'estiu convindria recordar que aquest estació, a banda de vacances, canícula i cançó també adjectiva l'amor, un tipus d'amor molt concret i característic: l'amor d'estiu!

Un amor generalment càlid i intens, és a dir, tòrrid, i com l'estiu en la majoria d'ocasions, més curt del que voldríem!

Els amors d'estiu solen posar a prova, cas que l'amor sobrevisqui a la temporada estival, les relacions a distància, ja que els que hi cauen solen ser de latituds diferents, molt distants, que l'atzar fa que es trobin en un destí de vacances...

La majoria d'aquests amors són fugissers i es refreden, sinó amb la tardor, sí amb el gèlid hivern... Potser per això Lana del Rey comença la seva tristesa d'estiu dient "Kiss me hard before you go
Summertime sadness"

Efectivament l'estiu, com la majoria dels seus amors, és caduc, tristament se'n va...





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 22 de juny de 2018

Paraula de Fabra: escrúpol


La d'avui, escrúpol, és una paraula que sobretot utilitzem per referir-nos, utilitzada en plural, a qui no en té! Podem observar-ho en el seu sentit figurat...

[1398; del ll. scrūpŭlus 'pedreta petita que ens molesta dins el calçat']

m 1 1 Part, porció, molt petita d'una cosa.

2 Pes, temps, etc., molt petit, pres com a unitat.

3 esp ant METROL ASTR Cadascun dels minuts en què es divideix un grau de cercle.

4 esp ant METROL FARM Unitat de pes que consta de 24 grans i és equivalent a 1/24 d'unça, és a dir, 1,198 g.

2 fig 1 Dubte, inquietud de la consciència, per cosa poc important. Treu-te aquest escrúpol de sobre!

2 [ generalment en pl ] Aprensió, fre que posa la consciència, a obrar o decidir, per por que l'acció duta a terme no sigui immoral, injusta, il·lícita, etc. Tenir escrúpols religiosos, de consciència. Amb tants d'escrúpols no et faràs ric. Un home sense escrúpols.

3 Aprensió, fàstic. Li fa escrúpol menjar als restaurants.


Curiós que el seu origen etimològic es refereixi a la "pedreta petita que ens molesta dins el calçat"; i no és una pedra petita, sinó un autèntic rocam!, el que ens fa nosa i molesta, dia sí, dia també, no només dins el calçat sinó arreu! Sí, altra vegada Donald Trump!

No té escrúpols Donald Trump, i tampoc sembla tenir límits! La seva darrera política (anti)migratòria es basa en la traumàtica separació dels infants dels seus pares, separació qüestionada fins i tot per la seva dona, la primera dama.

Aquesta terrible i indignant mesura no només vol tenir un efecte dissuasiu pels migrants, també és un xantatge polític per tal que el congrés li aprovi, precisament, la seva llei migratòria; bo i reconeixent el patiment que causa amb aquesta decisió diu que és ben senzill evitar-la: aprovar la seva reforma de la llei migratòria. Només la pressió interna i l'externa (internacional) han fet que hagués de recular i moderar aquesta mesura realment extrema, inhumana!

Trump contra el món! Allà on va genera discòrdia i es mostra, a banda d'autoritari, imprevisible; portes enfora no para de fer enemics, fins i tot entre els fins ara més fidels aliats dels Estats Units, i tot, diu ell, per un sol motiu, portes endins: fer més gran Amèrica!

Quan portem al màxim, sense límits, la màxima de la fi justifica els mitjans, senyal que pel camí hem perdut, si mai els teníem, els pocs escrúpols que ens quedaven! Els de Trump ni ell els busca!

dijous, 21 de juny de 2018

Són temps de gestos


Són temps de gestos, de política de gestos. Els gestos són el que permeten semblar el que volem ser plenament, però que en realitat no som...

Els gestos permetran al sorprenent govern de Pedro Sánchez semblar més d'esquerres del que la realitat de la seva gestió li permetrà ser, i sens dubte hi haurà gestos de calat que es traduiran en accions i alguns potser fins i tot en polítiques.

I com el president Sánchez han fet, fan i faran gestos l'alcaldessa Ada Colau a l'Ajuntament de Barcelona, el president Torra al govern de la Generalitat...

No hi ha polític que des del govern estant eviti els gestos, ans el contrari, la gestualitat ara és tant o més important que els fets!

Ciutadans viu, aquests darrers temps, de les enquestes i els gestos, com el que van escenificar al Parlament en una estúpida picabaralla per vergonya de tothom i enuig del president del Parlament.

Si fos pels gestos per moments podríem creure'ns que ja vivim en una República, que ja no som una simple comunitat autònoma... I parlant de comunitats autònomes i l'agenda del president Sánchez: deia dies enrere el president Torra, en una piulada que no sembla que el president Sánchez hagi entès res ("La relació entre Catalunya i l’estat espanyol ha de ser bilateral, de govern a govern. Si el govern del PSOE considera que no és urgent reunir-nos i ens situa en el paquet de les comunitats autonòmiques, és que no ha entès res de res.")... però el mateix podria dir el president Sánchez en relació al president Torra (que no està entenent res de res...). Les piulades també han esdevingut, possiblement avui més que mai, gestos!

Més enllà del que es diguin en privat em temo que la seva trobada (sembla que a principis de juliol!) sobretot anirà de gestos, els que veurem i ens faran visibles i els que destacaran (allò de brillar!) per la seva absència.

Són temps de gestos, el que els joves (i no tan) en diuen postureig...

dimecres, 20 de juny de 2018

De Can Roca ni el Celler, ni el Mas Marroch!


Traïdors, venuts... immorals? Seran aquests els nous qualificatius que utilitzarem quan ens referim als germans Roca? Seran ara més motiu d'escarn que d'orgull? Seran candidats a la llista de negocis i activitats econòmiques contràries al procés, a la independència o a la república que, sembla, promou l'ANC?

Una fundació privada, la Fundació Princesa de Girona, cerca locals per al seu esdeveniment anual, els Premis Princesa de Girona, i davant les reiterades evasives (i negatives) de la ciutat, que altres anys cedia l'Auditori amb més o menys alegria, amb més o menys recel, cerca espais privats on celebrar la seva trobada i troben en un local propietat del Celler de Can Roca i en un complex hoteler d'un camp de golf les alternatives.

Fins aquí aparentment cap problema: una fundació privada contracta els serveis de dues empreses privades... En realitat però, els problemes, especialment per les empreses privades que acolliran l'esdeveniment, possiblement tot just acaben de començar!

Donada la consideració del Rei Felip VI, si voleu simbòlica, de persona non grata en molts municipis catalans, inclosos els de Vilablareix i Caldes de Malavella, consideració motivada pel seu (incendiari?, com a mínim irresponsable) discurs del dia 3 d'octubre, ha provocat el pronunciament contrari dels alcaldes a la seva presència en llurs pobles; és a dir, que pels seus alcaldes, i s'entén governs, el Rei Felip VI no serà benvingut al seu poble, per més que hi vagi!

Personalment això de declarar non grata una persona no és gaire del meu gust; entenc que és una forma de mostrar públicament un desacord, un malestar, fins i tot molta indignació, però jo potser preferiria rebre a la persona en qüestió com cal i en tot cas discutir-li el que convingués, naturalment, com amb tothom, amb respecte. Aplicaria la màxima de respectar sempre les persones i combatre, en tot cas, les seves idees i no a la inversa!

Però ara el debat és quina consideració ens mereixen, es mereixen, les empreses que acolliran l'esdeveniment principesc i reial, i es qüestiona especialment que entre elles hi hagi El Celler de Can Roca, que els acollirà al Mas Marroch.

De veritat: tots els que ara clameu i reclameu que els germans Roca passin del Rei Felip VI i de la seva fundació... us sorprèn que els acullin al Mas Marroch? Els hi heu retret tots aquests anys els serveis de càtering que els hi han prestat aquí i arreu? O és tot just ara que us escandalitzeu?

És molt fàcil dir "jo no ho faria" o, encara pitjor, "no ho haurien de fer!",  però ja sabem que decidir pels altres sempre és més fàcil, sobretot si les conseqüències (positives o no... sobretot les negatives) de la decisió també són pels altres...

Que els germans Roca acullin els premis Princesa de Girona, fins i tot els reis, no em sorprèn; fins i tot ho entenc o procuro entendre perquè ho fan, o no deixen de fer-ho. I qui sap, potser ells tenen més valor per manifestar-li personalment al Rei Felip VI (si s'escau) el seu malestar (si és el cas) per l'actuació policial de l'1 d'octubre i sobretot pel seu discurs dos dies després...

Traïdors, venuts... immorals? Si parlem dels germans Roca, per mi rotundament no! Ah, i per cert, enhorabona per tornar a ser el segon millor restaurant del món!

dimarts, 19 de juny de 2018

El cunyat del Rei


Comptat i debatut si hem de destacar entre tots els que té o ha tingut, un cunyat del Rei Felip VI sens dubte sobresurt, avui més que cap altre dia, és Iñaki Urdangarin.

És una llàstima que Jaime de Marichalar, separat de la Infanta Elena, ja no formi part de la família reial doncs hi aportaria una nota d'un color diferent... potser per això ja n'és fora, perquè desentonava!

Iñaki Urdangarin, en canvi, semblava encaixar-hi la mar de bé: un gran ex esportista d'elit, basc de naixement i català d'adopció, del Barça (com a mínim d'handbol)... tot ell podria simbolitzar l'Espanya plural i moderna que a més modernitzava una monarquia que s'obria a la plebs...

Aquest conte de fades, però, ja fa anys que es va esfumar entre tràfic d'influències, favors pagats i un indegut ús de la seva vinculació amb la família reial: qui oli remena els dits se n'unta, i ell se'ls va untar i ha sortit ben galdós!

El cunyat del Rei Felip VI ha entrat a la presó i s'espera que, si bé no hi viurà a cos de rei, sí amb moltes més comoditats, possiblement també privilegis, que els presos comuns, ja no diem que els polítics!

Sigui com sigui el fet és històric i fins i tot un punt esperançador: qui la fa, la paga! Altra cosa, insisteixo, és el preu...

El cas que ha condemnat a presó el cunyat del Rei Felip VI, juntament amb el de la Gürtel, que ha condemnat, judicialment a banda, políticament al govern del PP a una sorprenent moció de censura, són el pitjor exemple (segurament també amb el cas dels ERE d'Andalusia i el del 3% català...) d'una manera de fer política que espero deixem enrere.

El cunyat del Rei Felip VI ha entrat a la presó, qui ens ho diria fa vint anys; qui ens diria, fa vint anys, que seria l'exemplar Iñaki Urdangarin i no el burgès Jaime de Marichalar, que aleshores semblava viure perillosament, qui estaria entre reixes!

dilluns, 18 de juny de 2018

"Ministras y ministros"


Tants anys reclamant la paritat per a fomentar la igualtat de gènere en les institucions (i empreses, entitats, organitzacions...), tants anys debatent sobre la necessitat de les quotes, de feminitzar els lideratges, de reclamar menys corbata a les imatges vinculades amb el poder i quan hi ha un govern amb més dones que homes (quasi) tothom s'afanya a remarcar que més dones en un govern no és sinònim de més feminisme...

Suposo que es tracta d'això, de no conformar-se, o potser de no aixecar més expectatives que el simple nombre superior de dones genera, però és clar, si un govern majoritàriament format per dones no és necessàriament un govern feminista (s'entén que impulsa polítiques feministes) pot ser-ho un de format majoritàriament per homes?

És evident (?) que la resposta és sí, tan evident com que tot i així, tot i fer polítiques feministes (o d'igualtat), hi seguirà dominant la corbata pel que, seguirà transmetent una imatge de desigualtat.

Em sorprèn tanta pressa per tirar aigua al vi, en clau d'igualtat, en un govern històric en clau de gènere, tot i que encara incomplert doncs, com a Catalunya i a tants altres països, a Espanya encara li manca assolir la fita de tenir una dona a la presidència del govern.

Aquests dies hem vist imatges de la trobada del G-7, una trobada eminentment masculina i marcada per lideratge barroer i arrogant d'un home descaradament (fins i tot diria desvergonyidament!) masclista que governa, se suposa, la primera potència del món!

Sí, un govern majoritàriament format per homes pot ser feminista, però té més probabilitats de ser-ho un format majoritàriament per dones, especialment si les dones són quelcom més que quotes...

Naturalment pels seus actes els i les jutjarem, no només en clau de gènere, però la imatge del consell de ministres (de "ministras y ministros") del govern de Pedro Sánchez és possiblement la més diversa i igualitària de la història dels governs espanyols; tan sols això, la imatge, ja és digne d'elogi!

Com a mínim pel que fa a la igualtat de gènere aquest govern és tota una declaració d'intencions...

dissabte, 16 de juny de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Love is Hell"


És inquietant el curiós fenomen que provoca que atribuïm frases a persones, o personatges, qua mai van arribar a dir, com per exemple el "dios mío, no siento las piernas" que mai va dir John Rambo a cap de les seves pel·lícules!

L'equívoc ve per la popularitat del personatge televisiu que el parodiava al programa de televisió “Esta noche cruzamos el Mississippi”, que sí deia la mítica (i equívoca) frase, sovint acompanyada per "Coronel, esto es un infierno!".

No sé si Ryan Adams es sentia les cames quan cantava "Love is Hell", però sí que en la gira de presentació del disc que la contenia es va trencar el canell!

Quan l'amor és un infern, però, més que el canell el que se'ns trenca més aviat és el cor, i en cas de no sentir-nos les cames és, segurament, perquè sobretot sentim com les flames van consumint l'amor, com el cor ho crema tot a risc de convertir-ho tot en cendres...

L'amor és un infern, canta Ryan Adams, "dios mío, no siento las piernas!"





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 15 de juny de 2018

Paraula de Fabra: desnuclearitzar


Ens mans de qui estem? Fa feredat pensar que si aquest parell tenen un mal dia poden fer-nos volar pels aires a tots plegats!

Segur que l'altre dia Donald Trump i Kim Jong Un van estar encantats de trobar-se cara a cara, fins i tot de conèixer-se personalment després d'haver-se dit, si fa o no fa, el nom del porc. Coses de la diplomàcia internacional i ja sabem que tan un com l'altre en tenen molt poca, de diplomàcia.

Ambdós se saben poderosos i ho són, ambdós se saben perillosos i, sí, lamentablement ho són; poderosos i perillosos per l'amenaça bèl·lica i militar que un i altre suposen, perillosos i poderosos per què, com Putin, poden ser i són imprevisibles, impulsius, megalòmans...

És clar que l'objectiu de la trobada no era fer-se una calculada sessió de fotos per farcir l'àlbum presidencial, sinó, se suposa, desnuclearitzar:

[de nuclearitzar]

v tr POLÍT/MIL Prohibir (en una regió, un país, etc.) la fabricació, la instal·lació, l'emmagatzematge i el trànsit de qualsevol material nuclear.

des_nu_cle_a_rit_zar.


Desnuclearitzar el planeta? Bé, no ben bé, desnuclearitzar la península de Corea, una qüestió que, si bé es recull a la declaració que van signar, no deixa de ser només una declaració d'intencions doncs no hi ha cap altre compromís ni termini...

En fi, que la trobada ha estat històrica és evident, com sembla evident que serà, pel que fa a la desnuclearització i a la contribució a la pau mundial, tristament estèril...

Potser sí que, al capdavall, un i altre buscaven sobretot la foto! Ens mans de qui estem?

dijous, 14 de juny de 2018

La penúltima cantada de Lopetegui


Per grans aturades que un porter hagi fet al llarg de la seva carrera esportiva alguns arrosseguen, de per vida, grans cantades que, potser injustament, han influït o van influir en la seva trajectòria futbolística.

El cas més recent és el de l'alemany Karius i les seves errades fruit d'una commoció cerebral a la final de la Lliga de Campions que el seu equip, el Liverpool, va perdre contra el Real Madrid.

Precisament el sorprenent proper entrenador del Real Madrid, Julen Lopetegui, també arrossega la seva cantada colossal, la de la Supercopa d'Espanya de l'any 1994.

Lopetegui, després de fer unes bones temporades amb el Logroñés, va fitxar pel Barça i aquell partit de la tornada de la Supercopa d'Espanya era el del seu debut oficial.

No li podia anar pitjor: cinc gols encaixats i el darrer amb una cantada històrica! Una falta directa aparentment de bon aturar i que quan ja feia la "palomita" per blocar la pilota i deixar immortalitzat el vol la pilota, juganera, se li va colar entre les mans mentre ell queia vençut sobre la gespa, com va caure, en aquell moment, la seva carrera al Barça.

Ara, quasi vint-i-quatre anys després, Lopetegui ha tornat a fer una cantada i ha quedat alhora, ben fotut i retratat...

A pocs dies per començar el mundial de futbol, la seva primera gran i esperada cita com a seleccionador, el Real Madrid va anunciar que Lopetegui serà el nou entrenador blanc, un inoportú anunci que ha precipitat els esdeveniments, la seva fulminant destitució!

Aquest precipitat anunci, naturalment, ha molestat a la Federació Espanyola de Futbol i, en especial, al seu nou president, Luís Rubiales, a qui no li ha tremolat el pols per destituir-lo.

L'error no és que Lopetegui fitxés per un Real Madrid orfe d'entrenador després de l'inesperada dimissió de Zidane, l'error és que el Real Madrid, se suposa que amb el seu consentiment (o com a mínim coneixement) ho fes públic responent més a les seves urgències que a les necessitats de la selecció espanyola.

Que el propi president de la Federació Espanyola de Futbol se n'assabentés minuts abans de fer-se públic el fitxatge tampoc hi va ajudar, ans al contrari... No són maneres, és evident!

Si l'anunci del Real Madrid va caure com una bomba a la Federació Espanyola de Futbol el fulminant cessament de Lopetegui com a seleccionador, a dos dies del debut d'Espanya al Mundial, ha causat un autèntic terratrèmol dins el futbol espanyol!

Aquest sisme ha estat provocat per Florentino Pérez, president del Real Madrid, i ell mateix sembla haver-se encarregat que determinada premsa situï al president de la Federació Espanyola de Futbol, Luís Rubiales, com el principal responsable de tot aquest enrenou, de desestabilitzar la selecció a les portes del Mundial, espolsant-se una vegada més qualsevol responsabilitat...

Julen Lopetegui, que durant unes hores semblava l'home més feliç del món, encadenant ser seleccionador espanyol en un Mundial per després aterrar a la "casa blanca", amb la seva defenestració ha quedat fotut com va quedar fotut amb aquell maleït cinquè gol de la Supercopa d'Espanya.

Tot i els cinc gols encaixats i perdre aquell partit el Barça i Lopetegui van guanyar el títol; veurem ara com com li va a la selecció espanyola, entrenada d'urgència per Fernando Hierro, al Mundial; veurem com aterra Lopetegui al Real Madrid després d'aquest revés, després d'aquesta cantada...

dimecres, 13 de juny de 2018

Aquarius



Pedro Sánchez no ha desaprofitat l'oportunitat i ha ofert Espanya i el port de València per rebre i acollir els refugiats rescatats de l'infern del Mediterrani pel vaixell "Aquarius", refugiats que la guerra i la misèria escupen i que Itàlia (en particular) i Europa (en general) repel·leixen.

Oportunista? Sí, segurament sí, afortunadament sí!

El gest l'honora i el projecta internacionalment, cert, i també el compromet i aquí és on hem de depositar l'esperança, en el compromís. Un compromís que sobretot ha d'interpel·lar els estats i, en el nostre cas, Europa, que sembla que s'ho miri només exigint responsabilitats als estats, defugint de les seves...

Mentre la ultradreta xenòfoba pren perillosament el poder en alguns països europeus, la inestable Itàlia el darrer, la Unió Europea no pot xiular i fer com si res quan el que hi ha en joc, balancejant-se al Mediterrani, a les portes d'Europa, són vides humanes. La mateixa contundència que les institucions europees expressen a nivell econòmic i monetari m'agradaria veure-la a nivell humanitari...

Pedro Sánchez ha aprofitat l'oportunitat; el seu serà un govern de gestos i aquest n'és un d'important; té poc temps per governar i un fràgil suport parlamentari i gestos com aquest li donen talla presidencial dins i fora d'Espanya, el reforcen com a president.

Ara bé, tinguem clar que aquí el més important no és ell ni les seves urgències governamentals, el més important són les vides dels nàufrags de l'Aquarius i de totes les persones que, de moment sense aturador, es llancen al mar per salvar la pell.

Pedro Sánchez ens senyala la lluna, no siguem estúpids mirant-li el dit...

dimarts, 12 de juny de 2018

Deixar anar llast


Estava saturat! Bé, més que jo, el meu correu electrònic! Saturat volia dir amb més de cinc mil correus per obrir, afortunadament més per obrir que per llegir, però més de cinc mil correus al cap i a la fi!

I com s'arriba a acumular més de cinc mil correus? Doncs com s'acumula, fins a vessar, l'aigua que mica en mica omple la pica i que, pel motiu que sigui, el desaigüe no engoleix.

El principal problema eren els correus electrònics que rebia automàticament via subscripció, la majoria butlletins electrònics comercials que al llarg dels anys havia anat acumulant, també avisos i alertes que algun dia, en casos sense recordar-ne ja el motiu, havia activat.

Dia rere dia, setmana rere setmana els correus entraven i s'anaven acumulant i, per més que alguns dies m'esforcés i els obrís per veure'n el contingut (ofertes, novetats comercials, notícies agrupades per paraules...) no donava l'abast i el número de correus electrònics pendents d'obrir era cada dia un xic més alt.

En resum, rebia correus electrònics per sobre les meves possibilitats! Fins i tot va arribar el punt que tanta acumulació va fer perdre'm l'interès per aquells correus. Al capdavall era com si cada dia m'obligués a passar per davant d'unes quantes botigues, fins i tot entrar-hi, per si tenien alguna novetat, alguna oferta, alguna ganga! Quina estupidesa!

I un dia em vaig alliberar i vaig eliminar tots els correus electrònics pendents de llegir! Haver superat la xifra de cinc mil correus va ser estímul suficient! I l'alliberament posterior de veure reduït a zero la safata de correus pendents d'obrir va ser indescriptible!

Aquell va ser un gran pas, però sabia que només era el primer i que el pas més important requeria un xic més de feina i el compromís d'obrir tots i cadascun dels correus electrònics que a partir d'aquell moment rebria, especialment els correus com els que havia anat acumulant.

Sí, obrir-los i cercar, al fons de tot del correu i amb lletra petita, l'enllaç per donar-me de baixa de la subscripció; i a partir d'aquí valorar amb cada un d'aquests correus si volia seguir-los rebent, o no! Ja us podeu imaginar que en la gran majoria de correus l'opció va ser la cancel·lació de la subscripció!

La sensació va ser la mateixa que la que deuen sentir els globus aerostàtics quan deixen anar llast, la que sentim quan ens alliberem d'un gran pes, d'una càrrega que, en aquest cas, m'havia carregat jo mateix sense saber-ho, sense acabar-ne de ser conscient...

Setmanes enrere l'actualització del Reglament General de Protecció de Dades (RGPD), un autèntic regal, ens va fer passar sí o sí precisament per aquest procés de reflexió: seguim o deixem anar llast?

En aquest cas menys és més, doncs del que es tracta és de rebre només allò que realment ens importa i deixar-ho de fer quan hi perdem l'interès; des d'aleshores la meva safata d'entrada de correus electrònics i jo ja no estem saturats, des d'aleshores fluïm lleugers i quan detectem que alguna subscripció ens pesa massa, simplement ens en donem de baixa!

Avui hi penso i me'n faig creus: més de cinc mil correus pendents d'obrir... quina bogeria!