dilluns, 31 de desembre de 2018

Deixar-ho per l'any vinent


La Sira és de fer llistes! Arreplega qualsevol paper i hi anota les tasques a fer aquell o els propers dies, tasques que, a la vegada, pot ser que requereixin de la seva corresponent llista, com la de la compra!

Jo no n'era, de fer llistes, sempre m'he refiat de la meva memòria, i no és que la meva memòria falli (em falla?), però el cert és que amb els anys jo també he acabat fent llistes, especialment perquè em resulten molt pràctiques i eficients a la feina.

Fa uns mesos que utilitzo "Tasks", una senzilla funcionalitat del calendari de Google, també en format aplicació mòbil, que permet fer llistes de tasques amb la possibilitat de datar-les i d'enriquir-les amb un xic més d'informació en relació a aquella tasca. D'aquesta manera al calendari, a banda de les cites (reunions, entrevistes, etc) també hi tinc les tasques a fer (preparar tal reunió, tal entrevista, tal document, correu electrònic, trucada...), un llistat que naturalment reviso i actualitzo cada dia.

Fer llistes de tasques permet organitzar-te millor el temps, programant la feina sobre calendari tenint present dates de lliurament (d'informes, per exemple) que requereixen una sèrie de tasques prèvies (recopilar informació, analitzar-la, escriure, revisar...).

Fer llistes també permet detectar les tasques més feixugues, les que costa més posar-s'hi, les que més es posposen per un altre dia (sempre dins el termini) o les que, per culpa de tasques sobrevingudes i inesperades, o simplement de noves, també cal posposar.

Amb la revisió de la llista de tasques es prioritzen les que són més importants (les que tenen una incidència major en els bons resultats de la feina) i urgents (les que tenen un termini més proper), de manera que també n'apareixen de poc importants i urgents, tasques potser ja innecessàries perquè tenen una rellevància nul·la en el resultat de la nostra feina.

Avui, darrer dia de l'any, revisaré i actualitzaré la meva llista de tasques, i el que inevitablement avui no pugui fer (el d'avui és un d'aquells dies en que bàsicament toca fer endreça i posar ordre) hauré de deixar-ho, inevitablement, per l'any vinent!

Quelcom semblant fem aquests dies amb una altra llista, la de bons propòsits que fa un any vam fer! Aquests són dies (per si no ho hem fet abans) de revisar els que ens vam proposar, de recordar sobretot els que potser ni eren propòsits, ni potser tan bons, i bé deixar-los (novament) per l'any vinent o, simplement, deixar d'auto enganyar-nos d'una vegada i eliminar-los definitivament de la llista!

Bona revetlla i millor entrada al 2019!

dissabte, 29 de desembre de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Les meves ex i tu"


Abans el drama era que et deixessin per telèfon, o per missatge quan va arribar la telefonia mòbil! Ara per analogia el drama és que et deixin per WhatsApp amb un missatge o, encara pitjor, amb una emoticona!

No sé si és més elegant que et deixin amb una cançó; potser és igual de trist i fotut, però com a mínim és més elaborat que un simple missatge!

Aquesta cançó de desamor d'avui, la darrera, té prou elements per sospitar que s'adverteix un comiat; d'entrada al principi apareix la temible frase "hem de parlar", frase que gairebé mai inspira bons auguris...

I després, per si quedava algun dubte, o algun bri d'esperança, un estudi americà és el pretext perfecte per donar força als arguments que "l’amor només dura un temps" i que "s’acaba evaporant un 100%"!

La cançó no estalvia el mal moment de tota ruptura, tampoc el recurs (hipòcrita?) de "ho faig per tu", ni l'esperança que, superades les inevitables turbulències, "segur que no ens pot anar tan malament"...

En tot cas quan et canten, no crec que a cau d'orella, que "Les meves ex i tu
teniu tant en comú
" és fàcil endevinar que el comú és i serà, precisament, la condició d'ex!





En fi si hi ha cançons d'amor bé n'hi ha d'haver també de desamor; si n'hi ha per enamorar, s'agraeix que n'hi hagi, també, per a trencar el que ja no és amor!

Fins aquí els minuts musicals de desamor... La setmana vinent, l'any vinent, els minuts musicals seran de pel·lícula!

divendres, 28 de desembre de 2018

Paraula de Fabra: innocent


Ho confesso, perdoneu-me, sóc culpable! Sóc culpable d'ésser innocent!

Culpable d'ésser innocent no de la primera definició (exempt de culpa) sinó de la segona (fàcil d'enganyar):

[s. XIV; del ll. innocens, -ntis, íd.]

1 1 adj Que no fa mal.

2 adj Exempt de culpa.

3 m i f Condemnar un innocent.

4 adj De persona innocent. Vessar sang innocent.

5 els Innocents CRIST Infants de la rodalia de Betlem que, segons l'evangeli de Mateu, Herodes féu matar.

6 dia dels Innocents LITÚRG FOLK Commemoració dels Innocents el 28 de desembre, dia en què hi ha el costum de fer innocentades.

2 adj 1 Que ignora el mal.

2 Fàcil d'enganyar, mancat de malícia.


Justament avui fa deu anys vaig confessar la innocentada més gran que, diria, m'he empassat mai: unes pastilles màgiques!

Diuen que amb els anys, a mesura que ens fem grans, perdem la innocència; amb el pas dels anys vaig aprenem que el que perdem és la innocència dels infants, però no la capacitat que ens aixequin la camisa, que ens colin innocentades quasi cada dia, especialment des de la política...

Avui, Sants Innocents, és un gran dia per fer examen de consciència; ara que els mitjans de comunicació no acostumen a colar-nos innocentades entre les notícies podríem intentar descobrir en quines de les suposadament veritables ens aixequen la camisa igualment: els mitjans? No, en aquest cas tampoc cal matar el missatger. Els polítics!

Innocents, sospito, ho som presumptament totes i tots; no en negareu que qui més qui menys va per la vida amb una llufa clavada a l'esquena!

dijous, 27 de desembre de 2018

El necessari pas endavant


No puc evitar la sensació que, pel que fa a la problemàtica de la paperera Hinojosa, l'Ajuntament de Sarrià de Ter en general i el seu govern en particular seguim fent tard, en aquest cas com a mínim un any tard!

En l'apartat de precs i preguntes del ple municipal ordinari del dilluns 24 de juliol de 2017 vaig demanar al govern, com a regidor de la Candidatura de Progrés, la tramitació i aprovació d'una ordenança d'olors com una mesura més per pressionar a l'empresa paperera Hinojosa per resoldre, en aquest cas, el problema de les pudors.

La resposta del govern municipal a la meva proposta, per boca del llavors alcalde Roger Torrent, va ser, després desestimar-la, que l'ordenança de convivència ja donava prou força i elements per afrontar aquesta problemàtica. Aquella resposta valia per sortir del pas del meu prec, és evident que no per a resoldre el problema de les pudors...

Un any després, el passat dimarts 24 de juliol de 2018, el ple municipal aprovava inicialment una ordenança d'olors, que seria aprovada definitivament el passat dimarts 2 d'octubre.

Celebro que un any després aquesta ordenança, amb totes les reserves que pugui tenir, ja sigui un nou instrument de regulació de les pudors al nostre poble; ho celebro i lamento alhora doncs, una vegada més, des de l'Ajuntament, anem tard, en aquest cas, com he dit, un any tard!

També fa tard la Generalitat de Catalunya, qui té una responsabilitat que no pot defugir: la responsabilitat d'atorgar o no la llicència d'activitats. És cert que la Generalitat pot sentir més lluny els problemes de soroll i pudor de la paperera Hinojosa, doncs són problemes que es miren de lluny, alhora que possiblement no són els que més els cremen actualment.

I és en aquest punt on l'Ajuntament en general, i el govern en particular, tenim una altra responsabilitat, la de fer sentir a la Generalitat, com els veïns i veïnes ens feu sentir a tots els regidors i regidores, que el de les pudors i els sorolls de la paperera Hinojosa és també el seu problema, no només el nostre.

L'Ajuntament de Sarrià de Ter, amb el nostre alcalde al capdavant, hem d'instar tant com sigui necessari a la Generalitat a assumir la seva responsabilitat vers l'activitat de la paperera Hinojosa vetllant també pel benestar i el descans dels veïns i veïnes.

El govern municipal diu ara que sí, que la Generalitat, després de les darreres reunions mantingudes, ha posat i posarà fil a l'agulla, però mesos enrere el mateix govern municipal ja ens va dir que la Generalitat posaria a la nostra disposició tècnics i mitjans que, cas que hi hagin sigut han resultat del tot insuficients i, de moment, estèrils.

En un anterior article en aquesta mateixa revista mostrava la meva preocupació per la manca de lideratge de l'alcalde Torrent en aquest assumpte; si aquest és, encara avui, el problema més important del nostre poble, és un problema que ha d'entomar i liderar, sota el meu modest criteri, el mateix alcalde, i més si, com és el cas, té dedicació exclusiva.

Les administracions (Ajuntament i Generalitat) anem tard, però el pitjor d'aquest problema és que, a ulls dels nostres veïns i veïnes, seguim anant a remolc quan, precisament, el esperen de nosaltres és que estirem el carro, que fem, que faci el govern municipal el (necessari) pas endavant!

Article publicat al número 101 de la revista Parlem de Sarrià.

dimecres, 26 de desembre de 2018

Un Nadal d'anunci


El Nadal, com l'estiu, també té els seus anuncis!

Hi ha el clàssic del torró que "torna per Nadal", o el de la Loteria, que no sempre ha estat enfarfegós; és clar que per clàssic contemporani l'irreverent de La Grossa!

La publicitat aquests dies ens inunda de colònies i perfums, amb un toc francès que (suposo) vol transmetre categoria, tot i que per pesats els anuncis de joguines, que penetren directament al còrtex cerebral dels infants amb les seves tedioses cançonetes.

Aquest any hi ha hagut el retorn de l'Edu, el que fa vint anys felicitava el Nadal per telèfon ("hola soy Edu, feliz Navidad!") i ara que la criatura ja és gran ho fa a cavall d'un cotxe! I si hi ha anuncis que tornen n'hi ha que, sembla, ja no tornaran mai: quants anys fa que no tenim "Rondel Oro, Rondel Verde"?

Si ha un anunci que ha impactat aquest Nadal és el d'Ikea, que en comptes de vendre'ns directament productes de noms impronunciables, ens interpel·la preguntant-nos què en coneixem, dels comensals amb qui aquests dies compartim taula, ens pregunta si en coneixem més vida de la vida que coneixem de les celebritats...

Espero que aquest anunci no hagi causat un preocupant sentiment de culpa a cap membre de la meva extensa família, que no em voldria veure víctima d'un autèntic interrogatori públic i impúdic entre torrons i amb la làmpada del menjador enfocant-me la cara! Arribat el punt potser el més assenyat seria, com fan els de l'anunci, aixecar-se de la taula, auto expulsar-se!

Fora bromes, el drama de l'anunci d'Ikea és que moltes vegades no ens n'adonem que no coneixíem prou aquella persona, aquell familiar (també aquella amistat) fins que ja és massa tard, i llavors lamentem no haver sabut, o volgut, preguntar a temps...

Així que, com sempre i cada any, pregunteu-me si voleu, perdoneu-me si us pregunto...

dimarts, 25 de desembre de 2018

Bones Festes!


El millor d'aquesta modesta postal de Nadal, a banda de compartir-la amb tots i totes vosaltres, és el "making of" de la sessió de fotos (un penseu que va sortir a la primera?!) i la tria d'aquesta entre... totes les que ens vam fer!

Amb cada postal de Nadal de la meva família podríem fer com la revista "El Jueves" i publicar les altres opcions de portada, en aquest cas les altres opcions de postal...

El Nadal també és això, fer la foto de família per la felicitació nadalenca, regalar-vos (i regalar-nos) un compartit somriure!

Bones Festes!

dilluns, 24 de desembre de 2018

Postals de Nadal


Encara rebo postals de Nadal en paper. Són poques i sobretot les rebo a la feina, postals de Nadal d'entitats socials, també d'alguna empresa...

Jo fa molts anys que no n'envio, de paper, tants que ja ni recordo l'última que vaig tancar en un sobre, enganxar un segell i llençar dins una bústia de Correus.

Recordo que durant uns anys comprava una caixa de postals d'Unicef, en un petit quiosc que parava al carrer Santa Clara de Girona, i aquella desena o dotzena de postals servien per felicitar el Nadal a la família...

D'uns anys ençà les postals ens arriben per correu electrònic, i ara també per WhatsApp, i, a banda d'enviar-les (per correu postal mo electrònic), també les propaguem per les xarxes socials.

Aquests darrers anys no només hem canviat com enviem i rebem les postals de Nadal, també hem ampliat el seu suport, més digital que de paper, i amb un lleuger i constant increment de les postals en format vídeo!

És el cas de la meva entitat, Plataforma Educativa, que aquest any hem donat moviment, accelerat, a la felicitació de Nadal!



Em sembla que el dia que deixi de rebre una postal de Nadal en paper certificaré que, efectivament, haurem perdut quelcom més important del que semblava! I el més trist és que sabré que jo també hi hauré contribuït, si és que algun Nadal (aquest no serà) no hi poso remei...

dissabte, 22 de desembre de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Mi primera combustión"


"Sabéis cuándo quedas con una ex y te da la sensación de... qué es lo que vi en ella?"

Amb aquestes paraules, i algunes altres, i només dos acords, Santi Balmes enllaçava "La niña imantada" de "Mi primera combustión" en una de les seves genials i energètiques gires...

"Mi primera combustión" parla del retrobament amb una ex, sis anys després que la relació s'incendiés irremissiblement, i després que ell trobés qui l'ajustés de nou... Hi ha relacions que val més deixar-les, més que amb un punt i seguit, o un punt i apart, amb un punt i final!

Hi ha relacions que són una autèntica comunió, d'altres una virulenta combustió!





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 21 de desembre de 2018

Paraula de Fabra: Nadal


Per uns són només unes vacances, les de Nadal, per uns altres, que naturalment poden coincidir, unes festes, i diria que encara són forces els qui per ells, i elles, el Nadal és sobretot una celebració!

[s. XIV; del ll. (dies) natalis '(dia del) naixement', der. de natus, -a, -um, participi de nasci 'néixer']

m 1 1 LITÚRG FOLK Solemnitat que hom celebra el 25 de desembre i té per objecte commemorar el naixement de Jesús a Betlem.

2 durar de Nadal a Sant Esteve Durar molt poc.

2 p ext 1 Els dies dels volts de Nadal. Bon Nadal i feliç Any Nou! Desitjar un bon Nadal, felicitar per Nadal.

2 per Nadal cada ovella al seu corral Per les festes de Nadal tothom procura d'estar amb la família.


És clar que la celebració pot consistir només en saltar de taula en taula, com qui salta d'oca a oca, en inacabables, copiosos i atapeïts àpats familiars, com marca la tradició, doncs aquestes són sobretot unes festes molt familiars!

Per si no som prou xais (més que ovelles) durant tot l'any, per Nadal cuitem al nostre corral, o corrals, que aquí cal repartir el joc en cada família, amb agendes que no sempre són de bon quadrar!

Per Nadal ornamentem amb més o menys encert casa nostra i il·luminem façanes, arbres i balcons, però moltes vegades, com els propis àpats nadalencs, això és tan sols l'embolcall; quin és l'autèntic esperit del Nadal? Fondre'ns la paga extra? Fondre'ns-la, naturalment, cas que en tinguem, de paga i d'extra!

Hi ha qui també viu el Nadal en la seva part més espiritual i religiosa, quelcom que, diria, com tantes altres celebracions religioses, es manté tot i que a la baixa; que baixi és bo o dolent segons les creences de cadascú, però potser estaria bé no rebaixar-lo, el Nadal, al pur consumisme, al simple aparador.

En fi, Bon Nadal!

dijous, 20 de desembre de 2018

Totes som Laura


Un dia més, passa sovint, m'avanço al despertador i el desactivo abans no cridi; ja sabeu, qüestió d'hàbits! Falten tres minuts per les cinc de la matinada.

A casa totes dormen i jo no obro cap llum fins que entro a la cuina; bec un got d'aigua, entre cinc i sis glops, i l'empleno de nou per preparar-me una infusió: ahir "Minty Morocco", altres dies llimona amb gingebre. Mentre l'aigua s'escalfa endrapo un plàtan, que juntament amb el sobre de la infusió i la roba he preprat el vespre anterior; ja sabeu, qüestió d'hàbits!

Després de vestir-me degudament, per a l'ocasió!, prenc la infusió, em calço i activo el GPS del rellotge; em poso la gorra, sempre amb gorra, surto al carrer i mentre el rellotge es connecta al satèl·lit faig alguns estiraments. Amb la connexió vinculada començo a córrer!

Una hora i alguns minuts més tard, i amb poc més de tretze quilòmetres a les cames torno a casa; encara és fosc...

Aquesta va ser ahir la meva rutina matutina, aquesta serà demà... I és així des de fa més de sis anys, dia , dia no, entre d'altres coses, simplement, perquè sóc un home!

El que jo faig cada dos matins no té res d'especial per ningú; bé, per ningú més que per mi! I si us ho explico és precisament per això, pel nul interès que té la meva rutina matutina. I el mateix poc interès hauria de tenir, per tots i totes nosaltres, la rutina vespertina de la Laura, però no, tristament no és així!,

Tristament no és així, ni ho serà ja mai més per ella, perquè ella un dia no va tornar de córrer, perquè és clar, una dona no pot sortir a córrer sola per segons on, ni a segons quines hores...

Viure amb por, que visqueu amb por; aquesta és la major victòria del masclisme: que les dones tingueu por; i teniu raó les dones: no us voleu (ni volem) valentes, sinó lliures!

Lliures, per exemple, per anar a córrer quan i per on vulgueu com jo, com qualsevol home, com hauria de poder fer qualsevol persona!

dimecres, 19 de desembre de 2018

Qui ha dit primàries?


Les primàries, en tant que exercici de la democràcia, és a vegades tan imperfecte com aquesta.

Les primàries (procés intern d'un partit per a escollir un o una cap de llista entre diferents candidatures) fins i tot no sempre són infal·libles: Trump n'és un bon exemple recent...

Les primàries són una bona eina per a escollir portes endins caps de llista, candidatures, i sobre paper fomenten i posen en valor la democràcia interna dels partits que les utilitzen; alhora, i això és quelcom que també busquen i aporta valor, també serveixen per a projectar amb més força el partit i sobretot les candidatures que en participen, i especialment la guanyadora.

Amb les primàries, però, com amb la democràcia, també funciona la màxima "feta la llei, feta la trampa"! Les d'en Jordi Graupera que aquests dies són notícia, que han rebut el suport, també econòmic, de l'ANC, li han servit per guanyar, més enllà legítimament el procés intern promogut per ell mateix, quota mediàtica, per fer-se un lloc a la cobejada línia de sortida de les eleccions municipals de Barcelona, captant l'atenció dels mitjans i, naturalment, bregant ja com a candidat "in pectore" amb les candidatures dels altres partits, inclosos els altres independentistes.

Hi ha qui li retreu que les seves primàries (abraçades per l'ANC) no han servit per escollir una sola candidatura independentista per l'alcaldia de Barcelona, retret que ell, amb tota lògica, rebota a la resta de partits, que per un motiu o altra no han volgut participar en aquest procés, unir forces en la que seria, diu i segurament amb raó, l'aclaparadora candidatura guanyadora.

Per al dubte queda si ja de bon principi en Graupera comptava que la resta de partits independentistes no picarien l'esquer, quelcom d'altra banda prou previsible...

L'entorn ex convergent sembla fer un curiós procés de primàries, sense haver-les convocat formalment, entre l'oficialista del PDeCAT Neus Munté i el camaleònic Ferran Mascarell, en l'òrbita de Puigdemont...

És clar que per primàries estranyes les d'ERC, també per l'alcaldia de Barcelona, que al seu dia les guanya (sense oposició) el regidor Alfred Bosch i un temps després el partit fa un canvi de cromos i càrrecs entre ell i el (supervivent) Conseller Ernest Maragall, una jugada estratègica la legitimitat de la qual sobretot l'han de valorar els propis militants... per no parlar, és clar, dels pakistanesos de les primàries d'en Jordi Collboni...

Si hem de mesurar la salut democràtica de la nostra societat prenent com a referència la dels nostres partits polítics, és evident que tenim molt a millorar! Fins i tot la CUP al seu dia es va treure un imprevisible empat de la butxaca...

Qui ha dit primàries?

dimarts, 18 de desembre de 2018

Els interrogants i les incerteses del nou institut de Sarrià de Ter


L'anunci del nou institut de Sarrià de Ter ha obert alguns interrogants i generat certes incerteses al voltant de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona, tal i com vaig intentar explicar ahir; l'anunci, però, més enllà de la bona notícia que representa per Sarrià de Ter (i per extensió també per Sant Julià de Ramis), obre al mateix temps alguns interrogants i certes incerteses al voltant del propi nou institut de Sarrià de Ter.

És cert que alguna cosa en sabem: que provisionalment es construirà en mòduls prefabricats, que res tenen a veure amb els barracons d'altres temps; que es començarà amb dues línies d'ESO, tot i que la previsió és que finalment sigui un institut de quatre línies d'ESO i dues de batxillerat; que donarà servei a l'alumnat provinent de les escoles Montserrat i Castellum, i es contempla que també al de les escoles de Medinyà, Cervià de Ter i Sant Jordi Desvalls, evitant així la massificació de l'institut de Celrà; que els mòduls prefabricats aniran a la parcel·la que hi ha rere el CAP Sarrià de Ter i que l'institut definitiu (el d'obra!) es preveu allà on ara hi ha l'escola bressol (on anirà la nova?, qui la pagarà?), juntament amb la parcel·la on per Fires de Girona es va instal·lar el Circ Raluy...

Sabem moltes coses, és cert, i com més en sabem més interrogants se'ns obren, fins i tot més incerteses tenim... Ja sabeu, allò de la felicitat de l'ignorant!

És evident que no són poques les famílies de Sarrià de Ter que es fan moltes preguntes, sobretot les famílies que tenen mainada a 6è de primària a l'Escola Montserrat, però també famílies que tenen mainada a 6è de primària a l'Escola FEDAC del Pont Major, que també n'hi ha... Aquestes famílies són les directament afectades i és lògic que es preguntin, per exemple, si podran triar indistintament institut (el de Sarrià de Ter i el Narcís Xifra), si una i altra escola tindran doble adscripció.

Podrà un o una alumne de Sarrià de Ter provinent de l'Escola Montserrat anar a l'Institut Narcís Xifra si vol? I si hi té un germà o germana? I un o una alumne que viu a Sarrià de Ter, però que prové del FEDAC Pont Major, podrà anar a l'Institut de Sarrià de Ter?
És evident que les adscripcions de les escoles definiran els seus instituts de referència i aquest fet pot condicionar l'escolarització dels infants ja des del principi de primària, quan no des de l'educació infantil!

També hi ha famílies expectants per conèixer el model educatiu i pedagògic que seguirà el nou institut de Sarrià de Ter: seguirà el model de l'Escola Montserrat de Sarrià de Ter, el del Castellum de Sant Julià de Ramis, o cap dels dos? Hi ha famílies també tenen en compte aquest factor per a prendre decisions tant importants com la tria d'una escola, d'un institut...

I fins i tot hi ha famílies, també de Sarrià de Ter, que tenen mainada que ja cursa ESO, cicles o batxillerat a l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà i es pregunten si tot plegat afectarà també als cursos que encara els queden a l'institut, com afectarà la reducció del professorat i dels recursos...

Aquestes són alguns dels interrogants i les incerteses que planen sobre algunes famílies de Sarrià de Ter i fins avui no em consta que l'Ajuntament de Sarrià de Ter les hagi recollit per mirar de donar-hi resposta, sigui seva o d'Educació.

Avui fa tres setmanes, el passat dimarts 27 de novembre, vaig instar al govern municipal de Sarrià de Ter a convocar dues reunions, una amb l'Escola Montserrat i l'altra de caràcter més general a nivell de poble, ambdues amb la participació del delegat territorial d'Educació, per informar del projecte, els passos que es faran i recollir, i si és possible resoldre, els dubtes i les preguntes de les famílies de l'Escola Montserrat, també de les famílies de Sarrià de Ter escolaritzades en altres escoles...

Tres setmanes després d'aquest prec, que vaig fer com a regidor de l'Ajuntament de Sarrià de Ter, no només no em consta que no s'ha fet cap reunió informativa, tampoc em consta que n'hi hagi cap de convocada...

No es mereixen ser informades les famílies de Sarrià de Ter? No, no n'hi ha prou amb un comunicat de premsa i un parell de fotos; el govern municipal de Sarrià de Ter es va afanyar a difondre la notícia a les xarxes socials però no sembla haver-se afanyat amb el mateix delit per informar-ne a les famílies, als veïns i veïnes.

Sí que va fer bé els deures l'Ajuntament de Sant Julià de Ramis, que sí va fer una reunió informativa amb la participació del delegat territorial d'Educació. Perquè no a Sarrià de Ter?
Tal notícia ni tan sols ha motivat la convocatòria del Consell Escolar Municipal de Sarrià de Ter, que fa més d'un any que no es reuneix. Incomprensible!

En fi, si ahir afirmava que Educació en aquesta gestió havia suspès, avui afirmo que el govern de Sarrià de Terdeures per fer...

dilluns, 17 de desembre de 2018

El futur (incert) de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà


El dijous 22 de novembre a la nit saltava la notícia: el curs vinent Sarrià de Ter tindrà el reclamat nou institut! La notícia la filtrava la comunitat educativa de Sant Julià de Ramis i a partir de l'endemà la premsa ja se'n feia ressò.

L'anunci del nou institut de Sarrià de Ter obre alguns interrogants al voltant del propi institut (quantes aules tindrà, com de gran serà el pati, amb quin model educatiu es basarà, com afectarà a la mobilitat...) alhora que en genera també sobre el futur de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona, que fins ara era el de referència per l'alumnat de les escoles Montserrat de Sarrià de Ter i Castellum de Sant Julià de Ramis. La qüestió és més complexa del que sembla.

D'entrada és pertinent constatar que ningú qüestiona el nou institut de Sarrià de Ter, un institut reclamat de fa temps i que la seva absència era un greuge per les famílies d'ambdós pobles. No es qüestiona el què, sí que es qüestiona el com, la manera com s'ha pres aquesta decisió i com s'ha informat.

La sorpresa no va ser agradable més enllà de Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis, especialment pel propi institut i per les altres escoles adscrites, l'Escola Montjuïc, l'Escola Carme Auguet i el FEDAC Pont Major, totes tres de Girona i les tres les que, per Educació, han d'alimentar les dues línies de primer d'ESO del Xifra a partir del curs vinent.

Aquests centres educatius (Xifra, Montjuïc, Carme Auget i FEDAC) en particular, i la comunitat educativa de Girona en general, s'han mostrat especialment dolguts amb Educació per la gestió comunicativa i sobretot de (mala) planificació d'aquest anunci. Abans d'entrar-hi, però, un darrer detall previ, important i significatiu: la del nou institut de Sarrià de Ter ha estat, també, una decisió política.

És evident que tota decisió és política, però en alguns casos l'interès polític de caràcter partidista es fa més evident. Aquest no n'ha estat una excepció i per mostra no un, sinó dos botons, dues fotografies propiciades per un mateix partit polític: una de l'alcalde i una regidora del govern de Sarrià de Ter amb el Conseller d'Educació acompanyats per un representant de la secció local d'ERC de Sarrià de Ter, l'altra de l'alcaldable d'ERC a l'Ajuntament de Girona davant l'Institut Narcís Xifra de Girona reforçant el mateix missatge llançat per la conselleria en el moment de l'anunci.

És ERC qui no ha sabut o volgut dissimular que aquesta ha estat sobretot una decisió política, presa a les portes de les eleccions municipals, fent prevaler més aquesta qüestió que no la necessària planificació en relació a les adscripcions, als propis projectes educatius, i a les conseqüències, que les té i moltes, en la seva zona d'influència.

El nou institut de Sarrià de Ter fa que des del Departament d'Educació es plantegin alguns canvis en l'adscripció d'algunes escoles, naturalment més enllà de les escoles Montserrat i Castellum (previsiblement adscripció única al nou institut), com les de Medinyà, Cervià de Ter i Sant Jordi Desvalls, passant del congestionat institut de Celrà al nou de Sarrià de Ter. Ignoro com han viscut les comunitats educatives d'aquests pobles aquest anunci... Sí conec més de prop i de primera mà com ha caigut aquest anunci a les comunitats educatives de les escoles Montjuïc, Carme Auget i FEDAC Pont Major, també naturalment a la de l'institut Xifra.

És evident que cada una d'aquestes escoles viu aquesta situació des de la seva perspectiva i que en la proposta de solucions hi ha matisos i fins i tot diferències entre elles, però totes comparteixen, juntament amb el propi institut Xifra i la comunitat educativa de Girona (expressada pel Consell Municipal d'Educació), la preocupació pel futur de l'ESO al Xifra.

La preocupació es concreta pel risc que el Xifra esdevingui un centre segregat. Aquest risc s'alimenta sobretot per dos motius:
(1) la reducció de les 4 línies d'ESO a les 2 (de 1r d'ESO) amb alumnes només de les escoles Montjuïc, Carme Auget i FEDAC redueix la diversitat d'origen de l'alumnat, fent que, segons les previsions d'aquestes escoles, ni tan sols es poguessin omplir les dues línies de 1r d'ESO el curs vinent, i sobretot, derivada d'aquesta realitat,
(2) l'oportunitat que aquest fet donaria a Educació que podria derivar tota la matrícula viva de Girona (alumnes que van arribant al llarg del curs i que convé matricular) al Xifra.

Això podria convertir l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà, pel que fa a l'ESO, en un centre de segona. Aquest és un risc que per l'Institut Xifra, també els agents socials del barri del Pont Major, augmenta si es redueixen les línies d'ESO de quatre a dues línies, ja que aquesta reducció també posa en crisi la continuïtat d'un projecte educatiu consolidat i d'èxit.

És per aquest motiu que el manteniment de les 4 línies d'ESO és una prioritat per l'Institut Xifra, i ho és fins al punt que estan disposats a perdre-les si es poden mantenir juntes en un altre institut, el nou de Sarrià de Ter!. D'aquí la proposta de l'Institut Narcís Xifra que el nou de Sarrià de Ter neixi amb quatre línies d'ESO i no dues, i que s'alimentin, a banda de l'alumnat que Educació ja preveu (Montserrat i Castellum, potser Medinyà) també de l'alumnat de les escoles Carme Auguet i FEDAC Pont Major, tenint aquestes dues la doble adscripció (nou institut de Sarrià de Ter i un altre de Girona) i oferint una nova adscripció a un o més instituts de Girona a l'alumnat de l'Escola Montjuïc. No se'ns escapa que aquesta opció sacseja les adscripcions de la ciutat de Girona!

Dit amb altres, i potser més entenedores, paraules: el Xifra prefereix "amputar-se" l'ESO que mantenir-lo reduït, com vol Educació, si s'evita el risc que esdevingui un centre segregat, quan fins ara ha estat i és un centre integrador i inclusiu.

És una veritable llàstima que una molt bona notícia (el nou institut de Sarrià de Ter) es vegi tacada per la manca d'informació, planificació i diàleg de la Conselleria d'Educació alhora d'executar aquesta decisió, prescindint de la visió tècnica i política dels altres municipis implicats, fins i tot dels centres educatius directament afectats, i prenent una decisió tan decisiva a poques setmanes de tancar les adscripcions de les escoles, d'esquenes a consells municipals d'educació, comissions de matriculació i altres agents socials. Participació? Governança? No, política de fets consumats!

En fi, que contra la política de fets consumats ara estem en plena contra rellotge per intentar pal·liar els efectes negatius d'aquesta decisió per l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà, una decisió que ha obert (de nou?) la caixa de pandora (quan no la de trons!) de les adscripcions de les escoles de Girona. Em temo, però, que poca maniobra es podrà fer més enllà del dret a la protesta!

Tota la comunitat educativa vinculada a l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà (Associació d'ex professors, AMPA Narcís Xifra, AAVV Pont Major, Escola i AMPA Carme Auguet, Escola i AMPA FEDAC, Escola, AMPA i AAVV Montjuïc) donen suport al posicionament de l'institut amb la ferma voluntat que el seu posicionament pugui ser defensat també pel Consell Municipal d'Educació de Girona (que es reuneix avui de forma extraordinària per tractar exclusivament aquest conflicte) i el propi govern i Ajuntament de Girona davant el Departament d'Educació.

Diu Educació que de segregació al Xifra no n'hi haurà, tot i que fins ara no ha sabut, o volgut, argumentar com ho evitarà. Sobre el paper tot es veu molt clar (de les 4 línies actuals passarem a 2+2 entre el Xifra i el nou institut de Sarrià de Ter), però quan aterrem aquesta planificació en un territori concret la planificació fa aigües i queda en paper mullat!

Sense discutir la necessitat del nou institut de Sarrià de Ter no puc evitar afirmar, amb tota la rotunditat del que sóc capaç, que en la gestió d'aquesta decisió Educació ha suspès estrepitosament. Encara és a temps, però, d'aprovar la revàlida!

dissabte, 15 de desembre de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Ahora que la mierda ya me llega hasta los ojos"


Tal vegada a la lletra d'aquesta cançó li sobra el punt d'escatologia, sobretot perquè la imatge que ens evoca (de merda no fins al coll, sinó fins als ulls!) és prou desagradable.

És clar que alhora li podem agrair que no vulgui edulcorar el que, en cap cas, o si més no en aquest, és dolç! Dir les coses pel seu nom a vegades ajuda, ajuda a situar-les en el seu punt just, i a partir d'aquest punt de realitat decidir, actuar.

Aquesta cançó, però, exigeix superar la merda i endinsar-se en el relat que explica, el relat d'una relació acabada però que possiblement no s'ha tancat del tot, un relat de solitud de persones que no es troben ni a elles mateixes...





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 14 de desembre de 2018

Paraula de Fabra: adscriure


Aquestes darreres setmanes aquest és, possiblement, un dels verbs que més he conjugat!

La paraula, ja ho veieu, té la seva dificultat, amb quatre vocals seguides, tot un repte per la llengua, ja sabeu, l'"Òrgan musculós dels vertebrats, revestit d'un epiteli sensorial i situat a la cavitat bucal, entre els arcs dentaris"...

I el motiu d'aquest risc de fer-me un nus a la llengua amb tal paraula és per les derivades de l'anunci del nou institut a Sarrià de Ter, dels interrogants i incerteses en relació al nou institut, també i sobretot als interrogants i incerteses que aquest obre i i obrirà sobre l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà.

Entre les reunions i les converses al voltant d'aquest tema tard o d'hora apareix la paraula, quan parlem de les escoles adscrites a tal institut, a tal altre... I que si tal es podria adscriure en aquest, i tal altre adscriure en aquell...

[de escriure]

[®escriure ] v 1 tr Escriure al costat.

2 1 tr Agregar (algú) al servei d'un cos o d'una entitat. Adscriure un funcionari al departament.

2 pron Adscriure's un capellà a una altra diòcesi.

ads_criu_re.


L'anunci del nou institut ha obert la caixa de pandora de les (ja per si soles prou complexes) adscripcions de la ciutat de Girona i la zona nord de la comarca del Gironès, i em temo que ja puc anar entrenant la llengua, que aquesta paraula l'hauré de seguir pronunciant, les properes setmanes i mesos, força sovint: adscriure, adscripció...

dijous, 13 de desembre de 2018

Escriure per recordar


A vegades escriure ens fa mandra; prou feina ens suposa organitzar quelcom, o fer rutllar una entitat amb tot el que això suposa, com perquè a més a més hàgim d'escriure ni que sigui quatre ratlles explicant el que fem o hem fet...

Fer una fotografia encara, tot i que és clar, ara això de les fotografies amb els drets d'imatge i tota la pesca és molt més enrevessat que abans!

Bah! Faig una foto amb el mòbil i la penjo a les xarxes socials... i llestos! Sí, aquest és un bon recurs, però no sempre és suficient, sobretot si volem que el registre i el rastre del que hem fet no sigui tan efímer!

No són poques les entitats (i per tant les persones) que destinen una part del seu temps a deixar per escrit (i fotografiades) les activitats que fan; aquestes cròniques, que es recullen i farceixen la revista Parlem de Sarrià, esdevenen el testimoni viu del nostre present, avui, i el recordat de demà; és essencialment amb aquesta voluntat de divulgació, de recull i d'història que la nostra revista no només ha assolit la meritòria xifra dels cents números!, sinó que amb aquest cent u els ha superat!

Bona lectura!

dimecres, 12 de desembre de 2018

L'eslovena, una via morta!


Entenc el que li deuria passar al president Torra: visita Eslovènia, és rebut pel seu president, es submergeix en la seva història recent i el seu procés d'independència i, embriagat d'aquest país i de la ferma voluntat que van mostrar aleshores, s'hi identifica: fem com ells!

Qualsevol comparació és odiosa (ja ho sabem) i en totes podem trobar-hi pegues; la via eslovena no n'és una excepció! De seguida hi ha qui, amb raó, ha posat el crit al cel doncs aquell no va ser un procés d'independència exempt de violència, amb un conflicte bèl·lic i desenes de morts; i sense obviar aquesta dada, també caldria puntualitzar que els dos referèndums eslovens van comptar amb una altíssima participació, per sobre del 90%. També es podria apuntar que després de la declaració unilateral allà sí que es van crear estructures d'estat, milícia inclosa amb despesa d'armament...

I sí, la resposta de Sèrbia va ser violenta, però abans de fer el fàcil paral·lelisme amb la resposta (o possible resposta) espanyola caldria preguntar-nos si els catalans podem i volem emmirallar-nos amb els eslovens.

L'eslovena, en relació al procés català, és una via morta sobretot perquè els propis partits que donen suport al govern Torra han acuitat a recordar-li que posats a emmirallar-nos en vies, la que val és l'escocesa, per bé que Escòcia (encara) no és un estat independent...

Hi ha qui reclama que la bona (i si més no la nostra!), però, és la via catalana, una via en construcció... Una de les característiques de la via catalana és la determinació i perseverança de la seva base, acompanyada de l'anomenat "processisme" d'alguns dirigents polítics, i d'un ús i abús del simbolisme i la retòrica.

No sé si també forma part de la via catalana que el Conseller d'Interior primer digui que no li tremolarà el pols per prendre decisions i fer canvis dins el cos dels Mossos d'Esquadra i després, sembla, li tremoli la veu, o les cames, i demana disculpes als Mossos i accepta que la seva intervenció el 6 de desembre (càrregues incloses) va ser correcta. No sé si és molt de la via catalana que el president Torra li demani canvis i el Conseller d'Interior li respongui, uns dies després, que ja s'ha disculpat davant els Mossos i que això dels canvis, doncs que ara no...

Sincerament, no sé si em sap més greu que el president Torra es posi en un jardí amb la via eslovena, o que faci com si res (en ple dejuni i retir a Montserrat) davant la desautorització que li ha etzibat el Conseller d'Interior, que quan li demanava mà ferma amb els Mossos s'hi ha acabat disculpant; possiblement no podia fer altra cosa, sinó dimitir!

Si amb la via eslovena el president Torra posa en risc la seva autoritat moral, amb el seu "farol" en relació als Mossos, hi posa la seva autoritat institucional i política...

dimarts, 11 de desembre de 2018

Sempre, mai, tothom, ningú...


Des de fa unes setmanes, fruit d'una formació que he fet, que torno a estar especialment sensible als absolutismes, ja sabeu, a les paraules que ens fan passar bou per bèstia grossa, que ens simplifiquen de forma irreal (i a vegades també ideal i il·lusa) la realitat, algunes vegades fins i tot de forma intencionada i interessada.

Prescindir de certes paraules, o si més no posar-les en crisi, pot resultar incòmode, doncs et posiciona en l'escala de grisos, ja sabeu, en una percepció de la realitat menys polaritzada, prescindint del blanc o negre, de l'estàs amb amb mi o contra mi...

No és el mateix dir "totes les persones que es van manifestar el 6 de desembre a la plaça U d'octubre de Girona eren feixistes", que dir "la majoria de les persones que es van manifestar eren feixistes" (implícitament reconec que una minoria no ho eren), o fins i tot, i aquí sí podríem discutir-nos sobre la quantitat aproximada, "algunes de les persones que es van manifestar eren feixistes, algunes no".

D'entre els qui es van manifestar l'altre dia vaig reconèixer amics, coneguts i saludats a qui, a dia d'avui i fins que no em demostrin el contrari, no podria definir com a feixistes, per unionistes i espanyolistes que siguin, o puguin ser!

Així que no sé exactament, doncs no hi era, si eren la majoria (que no inclou a tothom) o alguns, els feixistes; però sé que no ho són totes les persones que es van manifestar i sospito que tampoc són feixistes totes les persones que van votar a Vox a Andalusia, ni independentistes totes les persones que van votar sí al referèndum de l'1 d'octubre de 2017...

D'altra banda el passat 6 de desembre em va semblar veure alguns manifestants antifeixistes amb una actitud poc pacífica, ni tan sols de resistència pacífica; alguns semblava que tenien la ferma voluntat de trencar el cordó policial i arribar com fos a la manifestació en defensa de la unitat d'Espanya.

Seria tremendament injust, veient l'actitud d'alguns manifestants antifeixistes, afirmar que l'independentisme és violent, tant que fins i tot escomet contra la pròpia policia catalana!

Ja fa molts anys que em nego a veure la realitat només en blanc, només en negre, i és cert que no sempre me'n surto i jo mateix algunes vegades (o potser moltes!) caic lamentablement en absolutismes.

Sempre, mai, tothom, ningú... no són paraules prohibides, tan sols agrairia que, en algunes ocasions, les sabéssim mesurar millor...

dilluns, 10 de desembre de 2018

Quan "apretar" és incorrecte


No sé si quan el president Torra va exhortar el passat u d'octubre als CDR a "apretar" es referia al que van fer el passat dijous 6 de desembre a Girona, trencant el cordó policial dels Mossos d'Esquadra (i rebent de valent!), que protegien el dret a manifestació d'unionistes, espanyolistes i feixistes, que per més que a molts els semblin sinònims, no ho són...

Aquelles paraules, poc afortunades aleshores, li han rebotat ara com un bumerang, fins al punt que ha exigit al Conseller d'Interior uns canvis (depuració) que no sé si podrà fer sense un elevat cost polític. Diria que tot plegat es resoldrà amb sordina i quatre retocs, perquè no sigui dit...

Aquells a qui el president Torra animava a "apretar" són els mateixos que ara li demanen el cap del Conseller d'Interior, un conseller que, com la resta, per bé que els ha nomenat formalment i formalment els pot destituir, no sé si té l'autoritat moral per fer-ho, doncs ja sabem que li venien designats... La feblesa del president es fa de nou evident...

Les càrregues d'alguns Mossos d'Esquadra van ser desproporcionades, només cal veure les imatges, i si en comptes de la policia catalana fos l'espanyola ara seria el propi president Torra qui clamaria al cel i interpel·laria el ministre de l'Interior!

Les càrregues van ser desproporcionades i desproporcionada em van semblar, també, la voluntat d'una quants manifestants antifeixistes de trencar el cordó policial; la seva no va ser, en tot moment ni per part de tothom, una actitud passiva ni pacífica, ni de resistència pacífica, sinó una actitud activa per trencar el cordó policial, usant també la força i la violència, amb la ferma voluntat, suposo, d'adreçar-se a la manifestació d'unionistes, espanyolistes i feixistes per, no sé exactament com (sospito que amb quelcom més que bones paraules) boicotejar-la...

Possiblement el més trist de tot plegat és que el titular de la notícia d'una manifestació d'unionistes, espanyolistes i feixistes hagués estat les violentes càrregues dels Mossos d'Esquadra contra manifestants antifeixistes! Era aquest el titular que cercaven alguns dels manifestants antifeixistes?

I ara veiem com el president Torra ha de fer equilibris entre el que li exigeixen alguns sindicats dels Mossos (la destitució del Conseller d'Interior, que no els ha fet costat) i el que li exigeixen els CDR (la destitució del Conseller d'Interior, que no els ha fet costat).

Feu bé d'"apretar", els va dir als CDR, "apreteu", els va demanar... Més enllà de la incorrecció del verb (més aviat seria empenyeu) el president Torra ara ja sap que, en algunes ocasions, quan els CDR apreten els Mossos d'Esquadra responen, i tant si responen!

dissabte, 8 de desembre de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "I’m not the only one"


El mite de l'amor romàntic, o potser no cal anar tan enllà (potser és tan sols una qüestió social i cultural promoguda per a mantenir la integritat dels béns), fa que la majoria de nosaltres tinguem la necessitat de sentir-nos únics als ulls de les nostres parelles, únics en tant que exclusius.

Quan formem una parella esperem que el nostre lloc no l'ocupi ningú més, i de la mateixa manera que nosaltres preservem en un lloc preferent, en el lloc preferent, a la nostra parella, esperem que ells, o ell, també ho faci!

Aquesta és una qüestió que, en el llenguatge de les relacions de parella sovint definim com a fidelitat i que l'abast i límits d'aquest concepte massa vegades es dóna per entès, però no sempre es defineix i concreta, i encara menys (o potser sí), es parla i es pacta.

Que una parella parlin i contrastin el que cada un entén per fidelitat, i fins a quin punt els compromet i compromet el futur de la parella és quelcom inevitable que passa tard o d'hora, i sempre serà millor parlar-ho abans de qualsevol malentès, que no quan el problema ja és majúscul!

També és cert que hi ha qui no sent aquesta necessitat de sentir-se únic, tot i que a vegades em sembla que hi ha qui confon el desig (inclòs el postureig) amb la veritat... i ja sabem que la veritat vertadera és íntima i personal, moltes vegades fins i tot intransferible!

Ei, i quan parlo de sentir-se únic no estic parlant de pertànyer a ningú, d'esser-ne ostatge! Això és tota una altra cosa que poc té a veure amb l'amor...

És clar que quan aquest sentiment de sentir-se l'únic o l'única es trenca ("But when you call me baby / I know I’m not the only one") es trenca quelcom, s'esberla l'amor...






I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 7 de desembre de 2018

Paraula de Fabra: blanquejar


Hi ha qui ho fa amb les dents per guanyar un enlluernador somriure, qui ho fa amb la roba per recuperar la puresa perduda i qui ho fa amb els diners per fer-los entrar (naturalment de forma il·legal) en el curs legal de circulació. Diu que fins i tot hi ha (serà una altra llegenda urbana?) qui ho fa amb l'anus!

Qui més qui menys ha conjugat alguna vegada el verb blanquejar:

[de blanc]

[®envejar ] v 1 intr 1 Mostrar alguna cosa la seva blancor. Tot just ha començat a nevar, però els camps ja blanquegen.

2 Ésser més o menys blanc, tirar a blanc. Els cabells li blanquegen, però es tenyeix.

2 tr Emblanquinar.

3 tr 1 Fer tornar blanc o més clar. Blanquejar la farina, el sucre. Blanquejar els teixits.

2 ADOB Adobar pells.

3 ALIM Evitar l'enfosquiment (dels aliments).

4 AGR Lligar les fulles (dels enciams, les escaroles, etc.) o colgar les tiges (dels espàrrecs, etc.) perquè no agafin color.

4 tr Convertir (el diner negre) en legal. Han comprat el pis per blanquejar uns ingressos sospitosos.


Blanquegem moltes coses, fins i tot, ara darrerament, hi ha qui blanqueja partits polítics d'ultradreta, fent-los passar per més moderats del que són, convertint en anècdota autèntiques (i preocupants) categories!

Diuen els experts que quan hom es blanqueja les dents augmenta la sensibilitat dental (coses del tractament, es veu...); blanquejant Vox augmenta, encara més, la seva insensibilitat vers la diversitat, vers la pluralitat...

Blanquejar Vox, ja ho hem vist, i em temo que ho seguirem veient els propers mesos, té i tindrà terribles conseqüències!

dijous, 6 de desembre de 2018

La crisi (dels 40) de la Constitució espanyola


La Constitució espanyola, està d'aniversari (per molts anys?) i, reconeguem-ho, també està en crisi!

És possible que ella no en sigui conscient (ja passa, això...), sobretot perquè els seus pares (els que encara viuen) no deixen de dir-li, a banda que bonica és, que no canviï ni, encara pitjor, que no deixi que la canviïn! Flac favor li fan...

La Constitució espanyola està en crisi i la seva crisi té un nom: la crisi dels 40!

La seva és una mena de crisi d'identitat, doncs després de molts anys sentint-se útil i trobant sentit a la seva vida, ara es pregunta, a banda de que qui és, qui vol ser d'ara endavant: una Constitució que reforci el caràcter plurinacional i divers d'Espanya? Una Constitució que preservi per sobre de tot la unitat i (per tant) imposi la uniformitat? Una Constitució que es permeti el luxe de repensar-se sense un rei com a cap d'estat? Una Constitució que permeti la plena emancipació d'algun, o alguns dels seus territoris?...

Bé, diria que les dues darreres qüestions són més aviat desitjos meus que no interrogants que es fa la pròpia Constitució...

El que sembla evident és que la Constitució espanyola, en diferents qüestions, més que facilitar la solució és part del problema, i el pitjor és que ni ella, ni els seus pares ni els seus garants, en són (o semben ser-ne) conscients. Ja passa això, també...

A mi la crisi dels quaranta no em va trucar un dia a la porta i em va dir, ei Roger, que ja toca repensar-nos una mica, no? No, tot plegat és un procés una mica més inconscient, un procés del que no en perceps els senyals fins al cap d'un temps, fins que prens certa perspectiva, o fins que algú altre te'ls fa evidents.

La crisi dels quaranta, cas d'existir, no és més que el procés de repensar-se a un mateix, de conèixer-se i reconèixer-se i, sí, en alguns casos també canviar certes coses, posar-se al dia: a mi per exemple em va agafar, abans dels quaranta, per arrencar a córrer i encara no he parat...

Espanya té una crisi territorial, molt evident en relació a Catalunya, però latent també en altres territoris, i alhora hem vist que ara també té una crisi identitària, amb una ultradreta que cavalca i avança políticament i que, com Donald Trump amb els Estats Units ("Make America Great Again") vol retornar-nos a l'Espanya d'"Una, Grande y Libre"! Buf, això és més que una crisi!

La Constitució espanyola està en crisi i el gran interrogant, avui per avui, és saber com se'n sortirà, cas que trobi una sortida...

dimecres, 5 de desembre de 2018

Dejunis (encadenats?)


La dignitat de la vaga de fam, a la que des d'ahir s'hi van sumar també Josep Rull i Joaquim Forn, és inqüestionable; la seva és una decisió valenta que respecto i admiro, una decisió gens fàcil de prendre.

Després de l'anunci de Jordi Sànchez i Jordi Turull d'iniciar la seva vaga de fam, Junts per Catalunya va anunciar que els seus diputats, fins i tot també membres del govern, farien un dejuni encadenat per solidaritzar-se amb ells...
Dejuni? Encadenat? Dejuni encadenat?

Entenc la necessitat de donar-los suport, de mostrar-s'hi solidaris, fins i tot d'amplificar la seva protesta eliminant (?), per exemple, els pica-pica dels actes institucionals, però això del dejuni encadenat sembla, ja em perdonareu, una broma de mal gust! O si més no, diguem-ho amb altres paraules, no em sembla la mostra de solidaritat més efectiva.

A aquestes alçades de la pel·lícula hi ha qui ja n'està tip, de simbolismes com aquest, i són molts els que reclamen, fins i tot declamen si cal!, accions més efectives, més directes, més contundents, més reals... d'alguna manera hi ha qui reclama menys Twitter i simbolisme i més armilles grogues! Ja m'enteneu, i sobretot de la marxa enrere que (de moment) ha fet el president Macron amb els impostos dels carburants que volia incrementar l'any vinent...

És clar que la vaga de fam també ha fet implosió (altra vegada) dins en moviment independentista, essent un (nou) element de tensió (més soterrada que formal) entre Junts per Catalunya i ERC, doncs per més personal que sigui una decisió com aquesta a ningú se li ha escapat que de moment els presos polítics en vaga de fam són de Junts per Catalunya...

Hi ha qui fins i tot va mesurar el temps que algun dirigent significatiu d'ERC va tardar en donar-los suport; potser per això s'han hagut de fer algunes escenificacions i programar algunes piulades...

La vaga de fam (una acció de protesta que no té per objectiu la mort de qui la fa!) denuncia la dilació del TC en la resolució dels recursos presentats, pas imprescindible per seguir la via judicial europea; seria una llàstima que un efecte no esperat de la vaga de fam fos el ridícul d'uns quants, i l'enfrontament de tots els qui, se suposa, remen en la mateixa direcció.

Deixem els dejunis (encadenats) per depurar el cos...

dimarts, 4 de desembre de 2018

El sud, també existeix?


Si sabés cantar afinaria la veu per emular Paloma San Basilio, però en comptes d'implorar que Argentina no ploris per mi, com un Macri qualsevol, cantaria "no llores por mi Andalucía, mi alma está contigo"...

I cantaria amb aquell accent que, com a la Inés Arrimadas, inevitablement s'empelta quan fa unes hores que convius a la terra de Lorca, com amb el salat quan som a ses illes, la contundència verbal basca quan anem al nord, o la trista cantarella gallega quan som ries baixes amunt...

No ploris per mi Andalusia, plora per tu que prou pena tens, no tant perquè el PSOE sembla haurà de marxar del Palacio de San Telmo (que també) sinó perquè, i tristament servirà de precedent, Vox tindrà veu pròpia en el parlament andalús, i el seu sorprenent resultat fa sospitar (i alhora témer) que així serà en altres parlaments autonòmics, també l'europeu, l'espanyol i no es descarta (no descarten) el català!

La ultra dreta entra al parlament andalús i des d'allà, a cavall del pitjor populisme masclista, racista, xenòfob i franquista, iniciarà la seva reconquesta!

I per ells la reconquesta vol dir, entre d'altres coses, no només sotmetre Catalunya al jou de la uniformitat cultural i lingüística espanyola, també dilapidar l'estat de les autonomies (re)centralitzant-ho tot. Avui per avui Vox representa el major risc per a la democràcia espanyola, més que qualsevol independentista en vaga de fam!

I mentre uns es lamenten, tot llepant-se les ferides, potser per haver estat excessivament condescendents amb ells, els altres no tenen escrúpols per afegir-los a l'equació que els permetrà el canvi a Andalusia; amb raó hi ha qui li costa tant definir-los com el que són: extrema dreta!

Reconec que al principi no he estat del tot just amb Andalusia, barrejant-hi una cançó sobre Argentina... La cançó que des d'ahir al vespre tinc al cap és la de Joan Manuel Serrat (i Mario Benedetti) "El sur también existe", i no deixo de preguntar-me quin carai de record ha omès el sud, i no deixo de lamentar-me que sí, que aquest altre sud també existeix, i ha existit sempre...

dilluns, 3 de desembre de 2018

Vaga de fam


La decisió valenta de Jordi Sànchez i Jordi Turull de fer una vaga de fam contrasta amb la covardia del Tribunal Constitucional de prolongar al màxim, sine die, la resposta als seus reiterats recursos (admesos a tràmit però no resolts), evitant així que segueixin el seu periple, en aquest cas la via europea.

Situacions com aquesta fan emergir el millor o el pitjor de nosaltres; en el cas de Xavier Garcia Albiol ha fet surar, tristament i de nou, la seva mesquinesa, expressada en una lamentable piulada, en aquesta lamentable piulada:

És clar que a vegades costa diferenciar on és el límit entre l'humor i l'estupidesa; generalment l'humor sol tenir un rastre d'intel·ligència...

Albiol pot dir el que vulgui, pot vomitar bilis si cal, afortunadament la seva opinió és cada vegada més irrellevant, no així la del president del govern espanyol; diu el Pedro Sánchez que els presos polítics tindran un judici just, i si ha de ser com de moment es comporta el Tribunal Constitucional amb la no resolució dels seus recursos, potser el Pedro Sánchez s'haurà de menjar les seves pròpies paraules, sempre és clar que, al contrari del que fins ara ha mostrat l'Albiol, li resti encara un bri del sentit de justícia. M'agradaria pensar que sí!

El que està fent el Tribunal Constitucional és un abús de poder, menyspreant els drets dels presos polítics, un incomprensible joc brut d'estat que els hauria de fer vergonya, tant o més que la pròpia (i innecessària) presó preventiva.

La vaga de fam és un clam de justícia (més que per la independència de Catalunya, per la independència judicial!), una decisió valenta, possiblement de les més valentes que un polític, una persona, pot prendre! Ni un ni l'altre són, políticament, sants de la meva devoció, la qual cosa no impedeix, ans al contrari, admirar el seu gent i mostrar-m'hi, naturalment, solidari!

dissabte, 1 de desembre de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Lucía / Penélope"


Em debato, aquesta setmana, entre dues cançons (d'amor?) de Joan Manuel Serrat que porten per títol dos noms de dona, Lucía i Penélope.

Podria debatre'm, també, entre dues altres cançons de Joan Manuel Serrat que canten sobre l'amor quan aquest ja no hi és, quan és un agredolç record que a voltes reconforta, a voltes diverteix: paraules d'amor i conillet de vellut!

Però tornem a les cançons amb nom propi, com la que vola per Lucía, "la más bella historia de amor que tuve y tendré", i la de la Penélope del "bolso de piel marrón", a la que "un caminante paró su reloj una tarde de primavera"...

A Lucía, ell (se suposa que és un "ell") busca en l'arena "una luna llena que arañaba el mar", i assaboreix els seus records, cada dia més dolços; la Penélope en canvi, pobre infeliç a qui se li va aturar el rellotge infantil ("una tarde plomiza de abril"), no només no té cap desmai en el carrer major, sinó que a més ens deixa (i es queda) amb el cor encongit i contrariat quan, amb un inesperat gir de guió i quan semblava que arribava l'esperat amant (vatua l'olla!) la realitat es fa durament palmària: "Tú no eres quien yo espero"...

La diferència entre les dues és, possiblement, que mentre Lucía ha estimat i ha estat estimada, a la Penélope me l'imagino esperant (eternament) un amant que, d'existir, potser ni tan sols va ser això...

Em debato, aquesta setmana, entre dues cançons de Joan Manuel Serrat, dues cançons tenen nom de dona!







I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 30 de novembre de 2018

Paraula de Fabra: vaga


Els professionals de la salut l'han protagonitzat durant tota la setmana, fent-ne una de sonada, molts anys després de la darrera, per reclamar sobretot millores en l'atenció als pacients!

Aquesta setmana, però, no han estat els únics professionals que han fet vaga, també ho han fet professionals del cos de bombers i de l'àmbit de l'educació, de tots els nivells i categories, acompanyats pels i les estudiants, i també els professionals de Correus... em deixo algun col·lectiu en vaga?! Tots aquests col·lectius han fet vaga, que ve de vagar, tenir temps, que han invertit no en "errar a la ventura" sinó en manifestar-se!

Aquesta ha estat, doncs, una llarga i intensa setmana de vaga!

[1315; de vagar1]
    
f 1 SOCIOL/REL TREB 1 Aturada col·lectiva de la feina per part dels assalariats per tal d'obtenir alguna reivindicació, relativa generalment a millores de sou o de les condicions de treball. Vaga general. Fer vaga, declarar-se en vaga.
         
2 vaga de braços caiguts Vaga en què hom deixa de treballar però sense abandonar el lloc de treball.
         
3 vaga de fam POLÍT Mitjà de lluita no violenta que consisteix en la pràctica del dejuni voluntari, si cal fins a la inanició, per tal d'aconseguir la satisfacció d'unes reivindicacions.
         
4 vaga de zel Vaga que consisteix a complir estrictament el reglament i les instruccions de treball, amb la qual cosa es frena el ritme de treball.
    
2 estar en vaga (una cosa) No fer-la servir.
    
HOM: baga, vague.


Una setmana de vaga clàssica, ni de braços caiguts, ni de fam, ni de zel ni tampoc, tot i que no apareix al diccionari, a la japonesa! Una setmana de mobilitzacions, proclames i negociacions que, espero, arribin (com ja han fet amb algun sector) a bon port, arribi a un bon acord! I en cas que no, ja ho sabem: (més) vaga!

dijous, 29 de novembre de 2018

Movember


Un novembre més, i aquest ja és el quart, m'he deixat bigoti!
Cert és que no me l'he deixat tot el mes sencer, ni tots els dies m'he deixat només el bigoti, però els qui aquests dies m'heu vist no en negareu que heu trobat el meu somriure un xic més pilós...

El bigoti no me'l deixo, el novembre, per un canvi estètic (que no sé si també?), me'l deixo sobretot per l'adhesió a una causa noble, a una causa sobretot molt masculina: el "Movember", un moviment que promou la salut masculina en relació al càncer de pròstata, al càncer de testicles i en la prevenció de la salut mental i del suïcidi. Buf, quasi res!

Com amb el càncer de mama en les dones, aquesta campanya vol donar visibilitat i sensibilitzar sobre el càncer de pròstata i el de testicles, dos càncers molt masculins, i el sorprenent bigoti que brota cada novembre esdevé el millor aliat per esdevenir un símbol d'aquesta causa, com el llaç rosa de la lluita contra el càncer de mama, o el vermell contra la Sida.

Deixar-se el bigoti
és simplement un gest, possiblement el més senzill, el mínim que es pot fer en aquesta campanya, un gest que genera, en el meu cas, inevitables somriures per la destacada (divertida, curiosa?, inesperada?) pilositat que creix sota el nas més del que és habitual; també és cert que la sorpresa no és per tothom, doncs tres anys després la gent ja reacciona dient "ah sí, allò del mes de novembre!", o bé "ah sí, la campanya aquella per la pròstata!"

Ara el meu bigoti hivernarà de nou, esperant pacientment que torni el novembre, que torni el Movember!

dimecres, 28 de novembre de 2018

Mocs de pallasso


Sense voler treure el valor simbòlic de les banderes potser caldria que ens relaxéssim una mica, especialment alguns sectors d'Espanya, que interpreten qualsevol broma que pugui fer-se amb l'espanyola com un veritable ultratge, fins i tot motiu de delicte! Com aplaudirien si s'hagués mocat amb una estelada!

Aquesta setmana un pallasso, l'humorista Dani Mateo, ha estat citat a declarar en un jutjat per simular mocar-se amb una bandera espanyola, un gag televisiu que, jutjat a banda, per molts ja l'ha condemnat: retirada d'algun contracte publicitari, i una incontrolable ràfega de piulades, autèntics dards, apuntant al seu perfil de Twitter, que van provocar que necessités prendre-hi certa distància. Twitter, massa sovint, enverina encara més la situació, incendia un foc que a alguns els escalfa (massa) en clau electoral.

Fa temps que a Catalunya veiem també una estúpida guerra de banderes, guerra que també s'ha traslladat a un altre símbol, els llaços grocs; potser sí que mentre ens entretenim posant i traient banderes i llaços la cosa no va a més, però sembla que fins i tot aquesta guerra de símbols atia el foc, intensifica el conflicte.

I el més paradoxal és que precisament els que més defensen els seu símbols i n'exigeixen el respecte, menys respecten els dels altres, ja sigui xiulant himnes, traient llaços o cremant banderes!

Sempre és millor respectar els símbols dels altres, doncs és una (bona) manera de mostrar respecte cap a qui l'hi dóna valor, però mofar-se d'un símbol, mocar-s'hi, cremar-lo o fins i tot (perdoneu-me per la imatge) eixugar-s'hi el cul, pot ser de mal gust, desagradable o desafortunat, però mai hauria de ser motiu de delicte.

Els mocs d'un pallasso han entrat a un jutjat; sembla un acudit, però si ens hi parem a pensar una mica, no fa gaire riure...

Sempre que hi ha un conflicte amb una bandera taral·lejo la cançó "Milonga del moro judío" de Jorge Drexler:
"Perdonen que no me aliste
Bajo ninguna bandera
Vale más cualquier quimera
Que un trozo de tela triste"