La vaig
conèixer l'
estiu del 1990, impossible
no recordar-lo, aquell estiu, especialment els dies d'
agost que vam
compartir amb altres joves en un
camp de treball a
Boada, un petit poble de la comarca de la
Noguera. Jo aleshores tenia
16 anys i lluïa una
mitja melena rossa que feia prou
goig, i que amb el pas del temps anys es va anar fent
fonedissa.
No, ja us desvetllo ara que no, no va ser ella el meu
amor d'estiu d'aquell estiu, però ens vam fer prou
amics com per
cartejar-nos durant un
temps, cartes que jo
encara guardo en una caixa de cartró tot i que fa
anys i panys que no
rellegeixo.
Guardarà ella, encara,
les cartes que jo li vaig escriure?
Guarden encara les
meves cartes tots els
amics i amigues de
joventut amb qui amb més o menys assiduïtat ens
vam cartejar? Jo les
seves les
guardo com un
tresor, inequívoca evidència d'unes
amistats que
no sempre s'han
mantingut amb la mateixa
intensitat.
Sí, aleshores
n'escrivia moltes de cartes a amics i amigues, cartes i postals; un
hàbit lamentablement
perdut que ni el
correu electrònic, ni les
xarxes socials ni la
missatgeria instantània han sabut, si més no en el meu cas,
substituir.
De
cartes i postals encara n'
escric, sobretot, diria que quasi
exclusivament, a la
Sira, que amb
diferència és qui
més m'ha llegit: les
nostres cartes es compten per
centenars i en elles hi ha un
relat força
aproximat, íntim i personal de la
nostra relació, del nostre
amor, de la nostra
vida junts...
Però
tornem als anys noranta; un dia
vam deixar d'escriure'ns, un dia, sense
saber-ho ni possiblement
voler-ho, com amb tantes altres persones,
una carta va ser la darrera i ella i les seves cartes amb el pas dels anys van començar a
formar part del passat, en el seu cas un
bonic record de
l'estiu del 1990, record
animat, més que per fotografies, per un
vídeo que mesos enrere vaig fer
digitalitzar.
Alguna vegada, com amb tantes altres persones,
m'havia preguntat què en seria d'ella, on seria, què faria...
se'n recordaria de mi? Seria
jo també un
record d'aquell estiu, un d'aquells records que no els esborra la pols del camí? O simplement la
pols, una lleugera ventada,
m'haurien esborrat a mi, a Boada i a les
cartes que li vaig
escriure. Abans que els records el vent escombra les respostes...
Dies enrere vaig
assistir en una
jornada sobre
responsabilitat social i vaig
sentir el seu nom, però en veure la noia que recollia el reconeixement de seguida vaig
confirmar que no, que
no era ella; fins i tot vaig fer una
cerca ràpida per si la
trobava, però res, vaig restar més
atent a la jornada que a
rememorar l'estiu del 1990; però uns
dies després vaig tornar a
veure el seu nom, aquesta vegada escrit com a
codirectora d'un
documental sobre l'Albert Adrià i, amb
dos clics sí, vaig
confirmar que
era ella, la
Laura que vaig conèixer fa
27 anys!
O no, potser no,
potser ja no és aquella joveneta com potser
jo tampoc sóc el noi que ella va conèixer l'estiu del
1990. No sempre estem igual,
no sempre som iguals, sense necessitat de deixar de ser
nosaltres mateixos, sense necessàriament
trair-nos inevitablement
creixem i en el creixement
canviem o, com a mínim, ens
transformem en una
versió, en el millor dels casos i no sempre,
millorada.
Sí, era ella,
és ella...
i ara què?
Contacto amb ella, la
busco al
Facebook, li
escric una
carta?
De moment he decidit
rellegir de nou les
seves cartes, i cercar la manera de
mirar el seu
darrer treball: aquesta n'és una
mostra.
CONSTRUCTING ALBERT teaser 2016 from
Trueday Films on
Vimeo.
En la
construcció de l'Albert, qui sap, potser he trobat l'oportunitat de
reconstruir una relació
epistolar...
