dissabte, 29 de febrer del 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "The Return of the Los Palmas 7"


Madness no només anaven un pas més enllà en allò musical, també en tot allò audiovisual que acompanyava la seva música, i la seva bogeria (alegre, divertida, irreverent!) també la traslladaven en alguns dels seus videoclips, com el d'aquesta cançó, "The Return of the Los Palmas 7" en el que, entre les diversions del grup, s'intercalen multitud d'imatges en les que, ben segur, hi trobareu cares mundialment conegudes, i fins i tot fragments d'altres videoclips del grup!

Pel que fa estrictament a la cançó, és musicalment Madness en estat pur!
(nota: els primers 45 segons d'aquest videoclip, mentre escriuen -malament- el títol de la cançó, són muts!)




divendres, 28 de febrer del 2020

El refrany de la setmana, sobre l'any de traspàs


En la majoria d'anys avui finaria el febrer, però en els de traspàs es prorroga un dia més. El 29 de febrer és l'escaig, el sobrant de cada quatre anys que permet que, al capdavall, tot giri rodó, i no com un mitjó!

Aquest escaig permet a l'escurçat febrer ser, quasi, com els altres mesos, o si més no apropar-se a l'abril, al juny, al setembre i al novembre.

Dany col·lateral de Juli Cèsar, primer, i després d'Octavi August, que no volia ser menys amb el seu agost, el febrer s'ha caracteritzat per la seva brevetat i, sobretot, la seva variabilitat constant i periòdica, qualitat que els altres mesos, per més llargs que siguin, no podran tenir.

El 29 de febrer fa que l'any sigui de traspàs, i el refranyer català se n'ha servit per advertir-nos, entenc que més per la necessitat de la rima que per la veracitat dels fets,
  • abundància ("any de traspàs, cada raïm un cabàs") 
  • i desconfiança, amb barbarisme inclòs ("any de traspàs, no et fiïs d'ell ni del que va detràs").
És clar que si cerquem un refrany veraç, quedem-nos amb el que, amb esforçada eloqüència, anuncia el que tothom ja sap: "febrer, el curt, de dies sols vint-i-vuit, però els anys de traspàs vint-i-nou n'hi trobaràs".

Sigui com sigui, els anys de traspàs fan més especial el febrer, lluint un dia més al calendari...

dijous, 27 de febrer del 2020

Com la Penèlope

Imatge de Golda Falk a Pixabay

A la Penèlope d'en Serrat se li va parar el seu rellotge infantil "una tarde plomiza de abril"; el meu de córrer, una freda matinada del mes de febrer!

I si a ella se li va aturar el rellotge quan el seu misteriós amant va marxar, a mi se'm va aturar quan un múscul, o dos, o tot un conjunt van dir prou, i em van fer parar. De fet el rellotge el vaig aturar jo mateix a l'alçada del pavelló de Fontajau de Girona, al voltant de les sis del matí, i poc després d'haver fet el vuitè dels tretze quilòmetres que, fins aquell dia, dia sí, dia no, formaven part de la meva rutina matutina, del meu dia a dia, de la meva vida.

Feia dies que arrossegava unes molèsties, i ara penso que deuria ser la manera com el meu cos intentava dir-me quelcom, advertir-me, però en aquell punt el cos va cridar de debò i jo no vaig tenir altre remei que fer-li cas, aturar-me, aturar el meu rellotge i tornar, entre resignat i preocupat, xino-xano cap a casa.

El cos a voltes ens xiuxiueja a cau d'orella, ens adverteix fent-nos notar sensacions que, fins i tot inconscientment, ens fan prendre unes decisions i no unes altres; a vegades en diem intuïció, a vegades olfacte, d'altres és una mena de veu interior, i fins i tot a vegades no sabem com dir-ne, tot i que d'una o altra manera notem quelcom, i aquest quelcom ens condiciona.

És evident que jo, aquests darrers dies, qui sap si també setmanes o mesos, em feia el sord... I al final el cos, que sempre es manifesta, es va fer sentir, i al final jo el vaig escoltar, em vaig escoltar doncs és evident que el cos forma part de mi, que jo també sóc cos! Sí, també pateixo, a banda de sordesa, de ceguesa...

Aquests dies no només no puc evitar pensar en la Penèlope de la cançó, tampoc puc evitar sentir-me com ella i, d'alguna manera, és com si estigués assegut en un banc a l'andana, esperant que arribi el primer tren, bellugant el ventall...

Ja fa més de dues setmanes que he deixat la meva rutina matutina i, la veritat, no em preocupa tant aquesta inactivitat (el meu particular banc), com pensar, i acabar de convèncer-me, que com l'amant de la Penèlope aquesta rutina tal i com l'he tingut aquests darrers vuit anys, ja no tornarà. A la meva plaça major tampoc hi ha, ara, cap salze, i possiblement no n'hi ha hagut mai cap.

A diferència de la Penèlope d'en Serrat, però, jo procuraré no quedar-me amb la meva bossa de pell marró, ni amb les meves sabates de tacó assegut en un banc de pi verd, a l'estació... En tot cas és un altre el tren que espero i, espero, que el nou tren al que ahir tot just vaig pujar m'activi de nou el rellotge, i si no ha de ser el mateix, que en sigui un altre! 

dimecres, 26 de febrer del 2020

Omplim motxilles d'oportunitats!


Les entitats socials que es dediquen a l'atenció a la infància en situació de vulnerabilitat viuen, des de fa massa temps, una situació límit, una d'aquelles situacions en els que ja es comença a tocar el moll de l'os, doncs afecta directament als i les professionals que hi treballen i, de retruc, als propis infants que atenen.

L'equació és força senzilla: la Generalitat, titular dels serveis i equipaments que aquestes entitats gestionen, paga reiteradament tard i les entitats ja no troben productes financers que permetin estar al dia de les seves obligacions, entre les que hi ha, lògicament, el pagament dels salaris als i les professionals de l'atenció a la infància.

Les entitats no només estan més endeutades, també han perdut diners pagant interessos que, d'haver cobrat de la Generalitat en temps i forma, s'haurien estalviat; les entitats estan més endeutades i en algunes entitats les nòmines han començat a pagar-se també en demora...

La crisi econòmica i les retallades, entre d'altres, han generat aquesta situació, pauperitzant els recursos de les entitats que, per contra, han hagut d'afrontar noves necessitats, com la dels menors sense referent adult.

Aquesta inestabilitat econòmica fa poc atractiu el sector social en general, i el de l'atenció a la infància amb vulnerabilitat en particular, per als professionals de l'educació social que treballen en els serveis d'atenció directe, amb el que suposa de pèrdua de talent, i d'inestabilitat dels equips educatius.

I si l'anunci del pressupost 2020 de la Generalitat suposava un bri d'esperança per a començar a revertir aquesta situació, la concreció de les partides ha generat encara més malestar per la inexistència d'una partida per cobrir les necessitats i mancances que el sector reclama de fa temps.

Aquest no és un problema menor, ja que estem parlant de l'atenció a un dels col·lectius més vulnerables, la infància en risc, de garantir el total compliment dels drets de la infància i d'actualitzar les condicions laborals dels i les professionals que treballen en aquest sector, que han patit, aquests darrers anys, una important davallada de poder adquisitiu.

"Demanem revertir aquesta dècada perduda per poder omplir les motxilles dels infants i adolescents d'eines i instruments, per garantir els seus drets i prevenir situacions de risc d'exclusió i d'oportunitats", diu el manifest de la FEDAIA (Federació d'Entitats de la Infància i Adolescència), i aquesta és una necessitat que no pot esperar!


Lectura del comunicat 'Omplim motxilles d'oportunitats' from Intress on Vimeo.

dimarts, 25 de febrer del 2020

Tu demana, nosaltres els explotem


Pensava que estava preparat per la vida moderna, i resulta que no, si entenem Glovo i el seu darrer anunci per vida moderna!

Qui més qui menys suposo que vosaltres també l'heu vist. Un alegre repartidor lliura a diferents domicilis, entre d'altres productes, un paquet de bolquers, i una ampolla de refresc amb una bossa de patates xips. Fins i tot lliura un cafè al carrer! Ho trobo indignant, per no dir esclavitzant!

Puc entendre el menjar a domicili, potser perquè jo anys enrere n'havia demanat, sobretot pizzes, i aquest és un servei més que ofereixen alguns restaurants especialment els de menjar ràpid. Però uns bolquers, o un bossa de patates i una ampolla de refresc!

Si els bolquers, les patates i el refresc formessin part d'una la llista de compra en línia ho entendria, però aquí el missatge és, tu demana per petit i insignificant que sigui el producte, fins i tot encara que te'l puguis anar a buscar tu, que nosaltres te'l portarem.

Em preocupa la càrrega simbòlica del missatge (tu demana, nosaltres explotem!), la força de la imatge de repartir al carrer un cafè en una persona que és al carrer, sobretot tenint present que les condicions laborals de qui te'l lliura són precàries, fruit d'aquesta vida moderna que, reconec, per moments m'espanta, per moments m'entristeix...

Si aquesta és la vida moderna, prefereixo passar per carrincló!

dilluns, 24 de febrer del 2020

El nou Trueta, a Girona o a Salt?


Vaig viure els meus primers vint-i-un anys al barri gironí del Pont Major, els dos següents al de Sant Narcís i els dos posteriors a la Plaça Catalunya, al bell mig de Girona, davant del Jardí de la Infància; després al voltant de divuit anys a Sarrià de Ter i, des de fa dos anys que torno a viure al Pont Major...

És a dir, he viscut quasi tota la meva vida prop de l'Hospital Dr. Josep Trueta de Girona, més a prop del Trueta que de l'Hospital Santa Caterina en les seves dues ubicacions, primer a Girona, precisament a tocar de la Plaça Catalunya, i des de2004, a Salt.

Aquesta és una qüestió que, sens dubte, pot condicionar d'entrada el meu posicionament respecte la futura ubicació del nou Trueta, sobretot des de la meva subjectivitat com a usuari de l'hospital i responent a la necessitat bàsica de tenir-lo com més a prop millor.

Aquest és un condicionant que pesa no només en mi, també en tots els, qui d'una o altra manera, opinem sobre el futur Trueta i la seva ubicació. Ja ho sabem, generalment volem hospitals i centres de salut prop de casa, presons o altres equipaments de caràcter social lluny...

El factor territorial és clau a l'hora de decidir la ubicació del nou Trueta, però és evident que aquest factor no ha de pivotar sobre com de prop o lluny quedarà de casa meva, doncs jo només sóc un dels vuit-cents mil habitants a qui l'hospital dóna servei.

A l'hora de plantejar el debat aquesta és una dimensió que, especialment els veïns i veïnes de Girona hauríem de tenir molt present. El debat territorial de si ubicar el nou Trueta a Girona o Salt va més enllà d'aquests dos municipis, tot i que és evident que cada una de les dues decisions té afectacions diferents en cada un dels municipis.

Plantejar la seva ubicació des de la visió de la ciutadania a qui dóna servei és important, i aquí és imprescindible fer-ho creuant aquest factor amb d'altres que també formen el debat: la mobilitat, la dotació de serveis mèdics, la complementarietat amb altres serveis i equipaments o l'oportunitat d'equilibrar (o el risc de desequilibrar) el territori.

És a dir, entre les dues opcions plantejades (Domeny - Girona Nord o Salt - Girona Sud) caldria preguntar-nos, com a mínim:
  • Quina ofereix un millor accés, mobilitat interna i aparcament? I aquí cal pensar en tota la població i tot el territori afectat no només els veïns i veïnes de Girona o Salt...
  • Quina disponibilitat d'espai per al nou Trueta li permet no només ubicar-lo ara, sinó també projectar el seu potencial creixement a setanta o cent anys vista? I aquí la clau és projectar el tipus d'hospital que volem, si un de referència igual de competitiu que els de Barcelona, o un de complementari...
  • Quina oportunitat ofereix la ubicació per als altres serveis i equipaments com poden ser la facultat de medicina o altres serveis de salut? I aquí la qüestió és pensar que no només es tracta d'ubicar un hospital, sinó tot el que pot generar al seu voltant, per exemple fins i tot un hotel...
  • Quina incidència tindrà la seva ubicació (o no ubicació) en el territori des del punt de vista social i comunitari? I aquí l'important és tenir en compte com una decisió com aquesta permet o no equilibrar el territori, esborrant fins i tot les fronteres administratives (municipis), esdevenint una oportunitat per a desenvolupar un sector, uns barris, fins i tot una població...

En el debat del nou Trueta el factor territorial és molt important, i seria un error majúscul que aquest debat pivotés només sobre com de lluny o a prop ens queda als veïns i veïnes de l'àrea urbana de Girona; al capdavall ens acabarà afectant més com hi accedim i, sobretot, quins serveis ens ofereix.

Aquesta mirada més àmplia, potser també més generosa, seria important que es tingués també des de la política local, i aquí hi ha qui és més ample de mires, i hi ha qui ho és menys.

El nou Trueta, a Girona o a Salt? És evident que aquesta no és, possiblement, la pregunta correcta... Una vegada més possiblement la pregunta correcta és, per a què?

dissabte, 22 de febrer del 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Money Changes Everything"


Hi ha cançons instrumentals que semblen voler trair el seu propi grup, no sé si per voluntat dels músics, que algunes vegades les aprofiten per ser infidels al seu propi estil...

No és el cas d'aquesta cançó de The Smiths, "Money Changes Everything", que fins i tot sense la veu de Morrissey, sona als The Smiths com qualsevol altra de les seves cançons! 



divendres, 21 de febrer del 2020

El refrany de la setmana, sobre el Dijous Gras


No sé vosaltres, però jo de l'escola trobo a faltar sobretot dies com ahir, el Dijous Gras.

És tradició a quasi totes les escoles fer una petita sortida i berenada per Dijous Gras, una sortida d'esbarjo que en el meu cas fèiem a la vall de Sant Daniel, a la Plaça dels Músics o a la Font del Ferro.

Tret de sortida del Carnaval, que es clou amb el Dimecres de Cendra, el Dijous Gras és sobretot una diada molt llaminera pels qui ens agrada menjar, i el menjar; aquest dia ens lliurem amb delit a la carn, a la botifarra d'ou i, sobretot, a la coca de llardons!

És clar que ja fa temps que el Dijous Gras no és el preludi de l'abstinència que abans imposava la Quaresma, i no és que me'n lamenti, tot i que potser caldria transformar aquella abstinència en una major moderació, el que ara en diem sostenibilitat...

Sigui com sigui, el Dijous Gras és una diada tradicional del calendari i, com a tal, no s'escapa, tampoc, dels tradicionals refranys i dites populars, entre els que destaquen "el dijous gras, botifarra menjaràs", o bé "el Dijous Llarder, botifarra menjaré"; i és que de botifarra que no en falti: "pel Dijous Gras, botifarra fins al nas."

En dies com ahir m'agradaria tornar a l'escola... i naturalment que hi tornessin també els meus companys i companyes de classe!

dijous, 20 de febrer del 2020

Quan el Barça es fa petit

Imatge: FCB
El primer equip de futbol del Barça marca el ritme de la vida social del club, a banda naturalment de l'esportiva. La resta de seccions complementen, tot i que algunes vegades els seus èxits han servit per maquillar temporades poc reeixides del Barça de futbol.

El bon moment del primer equip femení, i les bones sensacions i la competitivitat (a pesar de la Copa) que transmet per fi el primer equip de bàsquet no poden eclipsar, ni tan sols amb el domini del primer equip d'handbol, la irregularitat de joc i resultats del primer equip de futbol, que en qüestió de setmanes (duels contra el Nàpols a la Champions i el Real Madrid a la lliga) afrontarà una primera prova de resistència, la primera revàlida per a l'esforçat Quique Setién.

A Quique Setién l'avala més el seu treball i plantejament futbolístic que el seu palmarès, i si ha arribat al Barça ha estat per l'eliminació de les primeres opcions que el club buscava, amb entrenadors de nivell Champions, ja m'enteneu...

Quelcom semblant li pot passar al proper davanter que aterri a la plantilla, cas que finalment Braithwaite fitxi pel Barça; d'entre la terna de candidats hi ha hagut sens dubte bons jugadors, futbolistes professionals d'equips mitjans que, no obstant, en condicions de normalitat al club possiblement mai fitxarien pel Barça, més o menys com Sentién. I com amb l'entrenador, l'aposta és arriscada esportivament, més que econòmica, i en el risc fins i tot podem contemplar el risc que surti bé!

Grans jugadors de primer nivell no han acabat de quallar al Barça per manca d'adaptació al sistema, o d'entesa amb els companys, i en canvi d'altres potser més modestos han acabat essent altament útils i efectius. La possible arribada d'un jugador modest, ja m'enteneu, a priori no genera entusiasme, però qui sap...

La sensació, però, és que tot i no haver deixat de guanyar títols, a excepció de la cobejada Champions, aquestes darreres temporades, i especialment aquesta, el Barça es va fent petit; el primer equip de futbol (ara fràgil defensivament i poc efectiu ofensivament) i de retruc també el club.

El Barça es fa petit, i aquest anguniós afer de la gestió de perfils anònims a les xarxes socials per desprestigiar culers potencialment "enemics", per part de l'empresa que monitoritzava les pròpies del club, depaupera encara més la imatge injuriosa d'una gestió social i esportiva grisa, sense lideratge ni rumb.

Amb un horitzó que s'entreveu sense títols (tan de bo m'equivoqui) només unes eleccions, més que qualsevol fitxatge estel·lar, poden revitalitzar socialment i esportiva el club, evitant que, com en Benjamin Button, el Barça es segueixi fent petit...

dimecres, 19 de febrer del 2020

Doncs sí, el P3 es toca!


Diumenge a mig matí tres marxes populars van fer camí des de les escoles Marta Mata, Montfalgars i Balandrau de Girona fins a la delegació de la Generalitat.; allà s'hi va sumar també la comunitat educativa de l'Escola Malagrida d'Olot. L'ambient era festiu i, naturalment, reivindicatiu; famílies i professorat van nodrir les tres marxes i omplir l'espai de davant de seu de la Generalitat a Girona. Un dels lemes, compartit per les escoles, era clar: el P3 no es toca!

Setmanes enrere, a finals de gener, el plenari del Consell Municipal d'Educació (CEM) de Girona aprovava un acord a proposta de la Comissió de Planificació Escolar i Equipaments que, entre d'altres qüestions, instava a "mantenir, en l'oferta per a la preinscripció del curs 2020/2021, els grups i les línies de P3 de totes les escoles públiques de Girona", és a dir, en altres paraules, el P3 no es toca.

Dies enrere la Junta del Col·lectiu d'Ensenyants de la Garrotxa emetia un comunicat davant la proposta de tancament d'una línia de P3 a Olot; en aquest comunicat manifestaven que decisions com aquestes no haurien de respondre només a criteris econòmics i que si hi havia una davallada de demanda es podria invertir l'increment de ràtios que algunes escoles han hagut d'assumir. El comunicat no ho expressa explícitament, però fent-ne una lectura completa respira i ressona, també a el P3 no es toca...

D'altra banda l’AMPA de l’Escola Malagrida d'Olot presentarà una moció a l'Ajuntament d'Olot en defensa dels grups de P3 públics que el Departament d’Educació té previst suprimir per al proper curs, és a dir, que el P3 no es toca.

Precisament fa pocs dies el plenari de l'Ajuntament de Girona aprovava per unanimitat una moció en defensa de les línies de P3 a la ciutat, venint a dir, efectivament, que el P3 no es toca.

El P3 no es toca, reivindiquem les famílies de les escoles, el P3 no es toca, manifesten els i les professionals de l'educació, el P3 no es toca, aproven el Consell Municipal d'Educació i el Ple de l'Ajuntament de Girona, el P3 No es toca, reclamen els sindicats i gran part de la comunitat educativa!

Però resulta que sí, que el Departament d'Educació tocarà el P3, com va fer-ho el curs passat, i fa dos cursos, i en fa tres...

El P3 es toca i ja ens podem queixar, i la llàstima és haver de gastar, curs rere curs, més energies i esforços a protestar que no a compartir de veritat la planificació escolar.

Al capdavall sembla que el Departament d'Educació es trobi més còmode entomant la queixa de decisions preses a curt termini, que no compartint la planificació a anys vista, confrontant visions, polítiques, valorant pros i contres i analitzant conseqüències i efectes col·laterals de les decisions a prendre...

Després, és clar, parlaran meravelles de la comunitat educativa, i nosaltres encara, ni que sigui per cortesia, els aplaudirem!

dimarts, 18 de febrer del 2020

Podar o escatir?


Diu l'Arguiñano que, xup xup, no és el mateix bullir que enriquir, i aquí la substància concentrada és el que, segons ell i l'anunci que protagonitza, marca la diferència.

No sé què és el que realment marca la diferència entre podar i escatir, però jo, en la meva particular i intransferible percepció del món, n'hi veig alguna, hi veig aquesta, a risc d'equivocar-me, de bell nou... Jo aquests dies podo l'olivera que presideix, senyorial, el petit pati de casa.

El seu peu està ben arrelat i el tronc ja mostra els senyals de saviesa de qui ha vist món, tot i no moure's d'allà. Té una branca que creix en horitzontal i que dibuixa una lleugera muntanya russa de la que hi penja un test amb flors sempre mig mortes.

Les branques joves, les que jo ara sense compassió decapito d'arrel, creixen amb energia amunt, ben verticals, com si tinguessin ànsia per veure què amaga el teulat de casa; no saben que no amaga res, però no seré jo qui els ho dirà...

Aquests dies, enfilat dalt d'una escala de poc més d'un metre, amb la tisora francesa per podar a dues mans faig amb l'olivera el mateix que amb la retalladora de pèl amb el meu cap, i la meva barba: rapar, pelar arran l'olivera, quasi despullant-la de verd!

Enfilat
a l'escala, quan he d'aixecar els braços per arribar a tallar les branques més altes, m'embriaga una molesta sensació de vertigen que, sospito, s'accentua amb els anys, no els que passen sinó els que sumo! Les alçades cada vegada em fan més respecte, fins i tot por!

Aquesta setmana l'olivera de casa quedarà desplomada com un pollet, i el pati cobert de verd... A casa, segurament també a fora, hi ha qui s'ho mira amb tristesa, però jo les olives no les vull al pati, sinó a l'olivar!

A l'olivar el meu oncle no poda les oliveres, sinó que les escateix; aquí és on jo trobo la diferència, el matís... Jo podo l'olivera del pati, el meu oncle escateix les de l'olivar... I encara diria més; el que va fer el meu oncle, fa dos anys, va ser podar l'olivera del pati, no escatir-la...

Escatir ("tallar una cosa supèrflua, no aprofitable, etc.") i podar (fer la poda: "operació que consisteix a tallar i treure les branques supèrflues, mortes, malaltes, etc., d'un arbre, d'un arbust, etc., per deixar-lo en millors condicions de fructificar, per donar-li una forma determinada, etc.") potser tècnicament són sinònims, però per mi no són ben bé el mateix...

dilluns, 17 de febrer del 2020

El que ens havíem arribat a dir...


Havíem arribat a dir-nos coses grosses, algunes quasi de l'alçada d'un campanar; si les parets parlessin... I ens hauríeu d'haver vist l'altre dia, per exemple, remant junts i unint forces per una causa!

Aquell vespre teníem una reunió a l'Ajuntament, amb l'Ajuntament, més concretament amb l'equip de govern de l'Ajuntament de Sarrià de Ter; sí, per parlar de la crisi de la ràdio municipal i, sobretot, de les nostres propostes per sortir-ne positivament.

Minuts abans de la trobada els i les col·laboradores de Ràdio Sarrià ens anàvem trobant al carrer Major, sota l'Ajuntament; un d'ells va dir "no hi ha pas ple, avui!", fent-nos evident que entre els convocats uns quants havíem estat regidors i regidores, compartint ple, grup municipal i alguns fins i tot govern...

La majoria havíem coincidit entre els anys 2003 i 2011, alguns a govern, d'altres a l'oposició, i viceversa... Aquells van ser anys políticament intensos i aquesta intensitat es vivia també als plens municipals; només caldria recuperar els arxius sonors de Ràdio Sarrià, assistent sempre fidel als plens.

Una dècada després entràvem de nou a l'Ajuntament de Sarrià de Ter, ara com a ciutadans, com a veïns i veïnes despullats de tota representació institucional, com a simples col·laboradors i col·laboradores de Ràdio Sarrià fent pinya, juntament amb d'altres, per seguir defensant el model de ràdio local i defensar la continuïtat de la feina de qui, durant dècades, ha estat al capdavant de l'emissora municipal, hi ha estat sempre.

Havíem arribat a dir-nos coses grosses, algunes quasi de l'alçada d'un campanar; ja fa temps que afortunadament han prescrit...

dissabte, 15 de febrer del 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Song For Guy"


Un piano, només un piano! Dóna-li un piano a Elton John i ell obrarà màgia i dels seus dits, lliscant amunt i avall pel teclat, en farà sortir música, cançons que, ben segur, el sobreviuran!

I en algunes d'aquestes cançons amb el piano, i una mica d'instrumentació, en fa prou, no li cal ni obrir boca, o fer-ho breument com en aquesta cançó, dedicada a un noi que havia treballat a la seva productora i que va morir prematurament als disset anys víctima d'un accident de trànsit.

Elton John només canta, a la part final, que la vida no és tot...



divendres, 14 de febrer del 2020

El refrany de la setmana, sobre Sant Valentí


No sé si Sant Valentí divideix més els catalans que el procés!

Els divideix entre els que en aquesta onomàstica celebren el dia dels enamorats, i els que celebren l'amor per Sant Jordi; és clar que aquí també hi ha terceres vies, els que celebren l'amor ambdues dates, com és el meu cas...

Sigui com sigui Sant Valentí és globalment el dia dels enamorats, fruit de l'evolució, entre el mite i la llegenda, d'una festa pagana, com tantes altres que l'església s'ha fet seva.

Diu la llegenda que Valentí, metge convertit al cristianisme, es va fer sacerdot i va permetre i celebrar matrimonis de joves soldats, aleshores prohibits per l'emperador romà Claudi II per considerar-los incompatibles amb la seva professió. Assabentat l'emperador, el va fer detenir i executar, segons la llegenda, el 14 de febrer, esdevenint no només màrtir sinó també sant patró dels enamorats.

Llegendes a banda Sant Valentí nodreix també l'inabastable refranyer popular, i el que avui voldria destacar no és un refrany vinculat amb l'amor, sinó amb quelcom potser més natural: "per Sant Valentí floreix el romaní."

No sé si la veracitat de del refrany supera la de la llegenda del sant, però tant la cultura popular com la religió ja ho tenen això, es mouen com peix a l'aigua entre l'ambivalència i l'aproximació, que "se non è vero, è ben trovato!"

dijous, 13 de febrer del 2020

La veu de Ràdio Sarrià

Imatge de Benjamin Hartwich a Pixabay
La ràdio és veu; quan circulem pel dial de les emissores quasi que podríem endevinar quines són només escoltant la veu de qui ens parla, sense necessitat de veure la freqüència.

És habitual identificar les emissores de ràdio amb les seves veus, les dels principals programes de la seva graella, veus que, en alguns casos, ens acompanyen durant anys, fins i tot dècades!

Perquè la ràdio, a diferència d'altres mitjans, acompanya, ens acompanya al llarg del dia mentre anem fent diferents tasques, i en la seva companyonia ens informa i ens entreté.

Ràdio Sarriàmoltes veus, quasi tantes com col·laboradores i col·laboradors, però si en destaca una, de fa anys, de fa dècades, és la veu de la Neus Mercader. Treballadora municipal, responsable i locutora de la ràdio municipal la seva veu ha estat la veu de la informació local; sempre al darrere de la notícia, de la notícia de proximitat, de la que parla del poble, Sarrià de Ter, també de Sant Julià de Ramis i, perquè no, de Girona. Durant molts anys la Neus ha portat el timó de Ràdio Sarrià mantenint la seva essència: la informació local i la participació ciutadana.

La Neus ha estat la veu de Ràdio Sarrià i, alhora, ens ha donat veu a moltes i molts col·laboradors, també a les entitats del poble, obrint-nos de bat a bat les portes de la ràdio i, juntament amb el treball imprescindible d'en Josep Oliveras a la sala de màquines, obrint-nos els micròfons de Ràdio Sarrià per compartir notícies, informació, històries, música, relats...

Ràdio Sarrià és una emissora local, petita si voleu; és una emissora modesta que ha tingut un paper catalitzador de la informació local i la participació ciutadana; al seu dia Ràdio Sarrià va obrir un bloc que era l'autèntic diari digital d'informació local de Sarrià de Ter, lloc de referència imprescindible per estar al dia de l'actualitat social, política, cultural i esportiva del poble. Fotografies i cròniques elaborades per la Neus i en Josep que, juntament amb el document d'àudio (la gravació d'un esdeveniment, o una entrevista o declaracions posteriors) representen un interessant arxiu gràfic i sonor de vàlua creixent, em temo que poc valorat.

La seva contribució a la participació ciutadana s'evidencia en la llarga i històrica llista de col·laboracions de persones i entitats, donant-los veu i, per tant, visibilitat.

Avui és el dia mundial de la ràdio i a banda de reivindicar la ràdio local, reivindico la veu de la Neus Mercader, ara silenciada injustament, separada temporalment de Ràdio Sarrià contra la seva voluntat, i amb el risc que la seva veu, també la seva feina de dinamització local a través de l'emissora, sigui silenciada definitivament.

Aquests dies els i les col·laboradores de Ràdio Sarrià ens hem mobilitzat per defensar la continuïtat d'aquest model de ràdio local, i la continuïtat de la veu de la Neus Mercader al capdavant de Ràdio Sarrià.

Espero que els qui han de prendre la decisió no silenciïn.

dimecres, 12 de febrer del 2020

Mobile World Coronavirus


El Mobile World Congress està a punt d'entrar en quarantena!

La llista d'empreses tecnològiques que s'estan donant de baixa augmenta quantitativament i qualitativa, fins al punt que l'empresa que l'organitza es planteja cancel·lar-lo. La decisió, ben segur, no és fàcil, per la repercussió social, política i econòmica que suposaria suspendre'l.

Resulten estèrils les indicacions de les autoritats polítiques i sanitàries assegurant que es té tot controlat i que no hi ha risc, però l'alerta i l'alarma pel coronavirus és tan gran, tan global, que precisament moltes empreses volen evitar el risc que la seva assistència esdevingui un risc.

Que un virus afectés al Mobile World Congress suposo que és quelcom que podria passar, però no sé si tothom pensava que passaria amb un virus que no és informàtic.

El Mobile World Congress està a punt d'entrar en quarantena, i no sembla que hi hagi antivirus que pugui evitar-ho... Veurem!

dimarts, 11 de febrer del 2020

L'assertivitat


Aquest primer trimestre els i les professionals del programa Incorpora a Girona gaudim d'unes sessions formatives que ens ajuden, des de la teoria, la reflexió i la posada en pràctica dels continguts, potenciar qüestions clau de la nostra feina, compartides també amb moltes altres: l'empatia, l'escolta activa, la motivació, la confiança o l'assertivitat.

Precisament l'altre dia parlàvem de l'assertivitat i del que és i el que no és. Començar a definir quelcom pel que no és ajuda a entendre-ho, i aquest cas no en va ser una excepció.

L'assertivitat no és renunciar a les pròpies opinions, ni intentar imposar-les; tampoc és posar-se en servitud, ni ser intransigent. L'equilibri, sempre tan difícil d'aconseguir, és clau per no caure en l'excés, o en el defecte del que no és...

L'assertivitat, ens recordava la formadora, és la comunicació oberta, directa i sincera, amb respecte vers els altres i vers un mateix, posant en valor els arguments per escoltar i negociar, amb la finalitat d'arribar a acords en els que tothom hi guanyi, o com a mínim que ningú hi perdi.

El diccionari la defineix com la "capacitat personal d'expressar els sentiments, les emocions o els pensaments propis de manera lliure i amb seguretat, sense negar els drets dels altres i sense que els altres vegin en aquestes expressions conductes agressives o manipuladores."

Arribats a aquest punt podria interpel·lar, ara, a uns quants càrrecs electes i governants de qui esperem altes dosis d'assertivitat, però si jo avui us en parlo no és per interpel·lar a ningú, a ningú més que a mi!

Aquests dies agraeixo aquesta formació ja que per moments necessito estar assertivament fi, tot i que reconec que alguna vegada no puc evitar caure en el que no és l'assertivitat...

Avui tinc una nova prova, que per fortuna no és de foc!

dilluns, 10 de febrer del 2020

Feliços 18 Irina!


Estimada Irina,
ja tens divuit anys! Divuit anys són més de sis mil cinc-cents setanta dies i ja sabem que, a la vida, cada dia compta!

Els divuit anys són com una fita, un cim a assolir, una mena de frontera amb un esdevenir farcit d'il·lusions i incerteses. Si els divuit anys són un cim, més enllà no hi ha un abisme sinó tota una vida per viure amb els i les que estimes, amb els i les que t'estimem.

Irina, no tinc grans paraules per oferir-te, tampoc grans consells, al capdavall als pares i mares ens defineixen més les accions quotidianes, del dia a dia, que les paraules grandiloqüents o els consells que possiblement ni ens hem aplicat.

Però si aquest és per tu un moment important, aquí estem, per compartir-lo i formar-ne part; i si avui som dalt d'un cim, gaudim de la fita, gaudim del moment, i mirem i valorem el camí fet fins aquí, i divisem alhora no un horitzó, sinó tots els que s'obren i s'ofereixen entre il·lusions i incerteses.

Celebrem el moment i si cal posem-hi música, que en aquesta família mai en manca...

Hi ha una cançó que diu que els dies són números, i també ho són els teus divuit anys, els més de sis mil cinc-cents setanta dies.

La cançó parla d'un viatger que vaga pel món aparentment sense un rumb fix, prenent camins que potser no porten enlloc, o que no sabem on ens porten, però sempre amb una muntanya més per escalar. Així és la vida Irina, també la teva, un fer camí caminant, com diu el poeta...

Els dies són números, diu la cançó, però la cançó no ens anima a comptar-los, sinó a comptar les estrelles; i si t'hi fixes bé i les saps mirar, veuràs que les estrelles les tens més a prop que mai, més a prop del que et penses... Elles, totes elles, potser no et marcaran el camí, però segur que l'il·luminaran fent-lo amb tu.

Feliços 18 Irina!


dissabte, 8 de febrer del 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Pipeline"


Hi ha grups de música que a banda de crear cançons generen atmosferes; The Alan Parsons Project, amb el seu rock progressiu, en són un magnífic exemple.

Escoltar els seus discs és endinsar-me en una mena d'estat hipnòtic, submergit entre les teranyines de la seva música, una mena de fil musical continu que t'embolcalla i et submergeix cap a la introspecció...

Fa uns anys vaig tenir el plaer de veure Alan Parsons i escoltar, en viu i en directe, les seves extraordinàries cançons (seves i d'Eric Woolfson) en viu i en directe, a Carcassona, en un dels grans concerts de la meva vida!

The Alan Parsons Project tenen unes quantes cançons instrumentals, entre les que destaca aquest "Pipeline"... Deixeu-me entrar de nou a la seva densa i agradable atmosfera musical!



divendres, 7 de febrer del 2020

El refrany de la setmana, sobre la Candelera


No sé si al seu dia, uns quants segles enrere, la Candelera era percebuda com avui percebem el Blue Monday, ja sabeu, se suposa que el dia més trist i depriment de l'any.

Al capdavall la Candelera, com el Blue Monday i tants altres dies i diades, no és més que un símbol, una construcció cultural d'una ficció esdevinguda tradició, un relat trenat de creences rememorat any rere any durant segles. No sé si el Blue Monday gaudirà de tanta longevitat, que en el nostre present tot és molt efímer...

En tot cas la Candelera, més enllà del que simbolitza a nivell religiós, té també una gran importància en la cultura popular, sintetitzada en la multitud de refranys que vinculen aquesta diada amb la predicció del temps meteorològic, i que es resumeix en el refrany "si la Candelera plora, l'hivern és fora; si la Candelera riu, el fred és viu."

Aquest refrany no sé si està en perill d'extinció, com quasi tots els que vinculen dates i temps meteorològic, per efecte del canvi climàtic, doncs si la seva fiabilitat ja era qüestionable fins ara, amb la impredictibilitat del temps dels nostres dies, la seva fiabilitat encara és més crítica!

Entre tanta depressió col·lectiva per tants desastres naturals (i no naturals) potser el que s'acabarà imposant, dia sí, dia també, serà el Blue Monday!

dijous, 6 de febrer del 2020

Quan consultar, sembla, fa mandra


Amb tanta democràcia, tanta transparència i tanta participació les administracions han anat creant consells de participació, de caràcter consultiu, se suposa que per a millorar en la qualitat democràtica, però en algunes ocasions sembla que, més aviat, per a complir l'expedient, o ni això!

Crear un consell de participació implica feina, molta feina, ja que no només s'ha de crear un reglament que el reguli i designar qui en formarà part, també s'han de definir unes funcions i un funcionament intern, i sobretot dotar-lo de contingut per tal que tingui utilitat.

Aquests consells, per exemple els Consells Escolars Municipals, o, quan s'escau, els Consells Assessors d'emissores de ràdio municipals, persegueixen donar veu a tots els sectors implicats articulant la seva participació, i per tant la seva veu, cercant ser escoltada, ser com a mínim consultada.

Aquesta és la seva gran virtut, la seva capacitat de ser consultats, de recollir opinions, de generar-les, de generar consensos si és possible, de marcar posicionaments, de fixar polítiques, de criticar-les... El seu caràcter consultiu pot ser interpretat com un límit, però tot i que els acords d'aquests consells no són vinculants, poden ser, i de fet aquest és en part el seu paper, influents.

Sobre paper, que ho aguanta tot, aquests consells permeten no només promoure la participació, també contribueixen a la qualitat democràtica de les administracions que els creen, quan els responsables polítics que en són responsables (d'aquestes administracions) se'ls creuen, se'ls prenen seriosament.

La meva experiència particular en la matèria darrerament no em genera grans satisfaccions, ans al contrari; per un costat per la dificultat d'una comissió d'un consell escolar municipal de planificar quan la seva raó de ser (d'aquesta comissió) és precisament fer-ho, o si més no ser consultats sobre la planificació; per un altre costat per un consell encara no nat, un part tardà i difícil, i tanmateix sembla que inevitable...

Sí, ja entenc que a vegades això de consultar fa mandra, i que hi ha qui prefereix demanar perdó que demanar permís o, encara pitjor, que demanar tan sols l'opinió... 

Consultar és, sempre, un acte políticament valent!

dimecres, 5 de febrer del 2020

Dona i ocupacions manuals

Imatge de Dmitrii Bardadim a Pixabay
Recordo que de petit una mare de l'escola treballava a la brigada municipal de Girona, a peu de carrer; ho recordo aleshores, i diria que ho és encara avui, com un fet excepcional.

Dies enrere, en una reunió de la Comissió d'Igualtat de Plataforma Educativa comentàvem les diferències de gènere d'alguns llocs de treball, i destacàvem els especialment masculinitzats de la categoria d'oficial de les brigades del Centre Especial de Treball de la Fundació Astres, en el que també hi ha, com un fet excepcional, una dona com a cap de brigada.

Aquesta setmana la Creu Roja Girona i l'Associació Metall Girona presentaven, en el marc del programa Incorpora, una nova edició d'una acció formativa del sector metal·lúrgic i en la presentació va aparèixer, també, la necessitat de feminitzar certs llocs de treball vinculats a la indústria, també a la del metall, altament masculinitzats, un objectiu que també persegueix la Creu Roja Girona amb aquestes formacions.

En plena roda de premsa vaig recordar l'article "Per què hi ha menys dones en ocupacions manuals?", publicat recentment a l'Observatori Social de "la Caixa", que aborda aquesta qüestió i procura aportar-hi una mica de llum.

D'entre les dades que aporta destaca que a Europa quasi dos de cada tres persones treballadores en ocupacions manuals (mineria, la indústria, construcció o manteniment d’instal·lacions) són homes, que la formació professional no ha estat capaç d'integrar les dones en feines típicament masculines i que la segregació per gènere del mercat laboral està molt relacionada amb factors individuals i familiars.

L'article observa també com les ocupacions manuals a les que sí accedeixen habitualment les dones (neteja, ajudants de cuina) solen tenir una qualificació professional i salarial més baixa, pel que contribueixen a ampliar encara més la bretxa salarial per raó de gènere.

Una part molt interessant de l'article és la que defineix dos factors clau en aquesta elecció, factors de caràcter cultural que es concreten en l'herència de la classe social de la família i la transmissió de les expectatives per gènere.

L'article, en la seva part final, apunta a la necessitat d'afrontar aquesta realitat des de l'educació, apuntant més a les famílies que a les escoles estrictament, ja que afirma que "la segregació per gènere en el mercat de treball té l’origen en els estereotips que ja apareixen en la infància", i està vinculada també pel nivell educatiu i l'estatus social de les famílies, que projecten en els seus fills i filles aspiracions laborals més o menys allunyades dels estereotips de gènere precisament per aquests factors.

El de les ocupacions manuals qualificades és un territori més a conquerir a nivell d'igualtat laboral de gènere, ja que la igualtat no només s'assolirà en les ocupacions directives, professionals i tècniques (aquí ja es produeix en general, no suficientment en càrrecs directius), s'assolirà també, i sobretot, quan s'equipari a nivell de les ocupacions manuals.

dimarts, 4 de febrer del 2020

Malastruc

Imatge de Ryan McGuire a Pixabay
Les ciències mai han estat el meu fort, que jo vaig fer lletres pures, però de física m'ha quedat que l'energia no es perd, sinó que es transforma...

Deu ser per això que al mateix temps que jo he anat deixant la política (o més aviat la política m'ha anat deixant a mi), m'he anat involucrant en altres qüestions, i val a dir, amb energies renovades!

Primer va ser l'AMPA de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona, al setembre de 2018, i com que una cosa porta a l'altra, també al Consell Municipal d'Educació de Girona, al juny de 2019.

Després, a la primavera de 2019, a l'AAVV del Pont Major de Girona, on ara fa dos anys vaig tornar a viure, i de retruc també a la Federació d'Associacions de Veïns (FAV) de Girona...

I finalment, al setembre de 2019, vaig tornar a col·laborar a Ràdio Sarrià, amb un programa sobre inserció laboral...

I deu ser que algun dia deuria trepitjar merda, o quelcom semblant, perquè resulta que, al contrari que la popular cervesa, que allà on va triomfa, en aquests àmbits darrerament hi ha hagut alguna crisi... M'explico.

Poc després d'entrar a la Junta de l'AMPA ens va esclatar la crisi derivada de l'anunci del nou institut de Sarrià de Ter. D'aquesta crisi encara no ens n'hem sortit...

I aquest curs, ja com a president de la Comissió de Planificació Escolar i Equipaments del Consell Municipal d'Educació de Girona, he viscut més de prop l'enèsima del P3 a la ciutat de Girona.

Pel que fa al tema veïnal, a l'AAVV del Pont Major no hem tingut cap crisi però sí a la Federació d'Associacions de Veïns (FAV) de Girona, una crisi profunda que quasi liquida l'entitat, i que de moment encara no s'ha superat, ni molt menys, tot i que m'agradaria pensar que estem en el camí de resoldre-la...

I la tercera crisi és la que, des de finals de novembre de l'any passat, arrossega Ràdio Sarrià, una crisi encara oberta i que espero que es tanqui satisfactòriament més aviat que tard.

Més d'una vegada, aquestes darreres setmanes, he pensat que tinc quelcom de malastruc, i que no sé si sóc jo que persegueixo les crisis, o són les crisis que em persegueixen a mi...

Fins i tot l'altre dia hi havia qui, sentint els meus laments per tanta malastrugança, m'intentava consolar afirmant que potser més que perseguir-me les crisis em cridaven (senyal que hi has de ser), i jo aleshores, inevitablement, encara em vaig preocupar més! 

No patiu, ara per ara no tinc previst involucrar-me en res més!

dilluns, 3 de febrer del 2020

El riu és merda


Les riuades de fa dues setmanes ens han delatat vergonyosament, fent que els rius ens tornessin la merda (amb perdó) que nosaltres, ignorants, innocents o inconscients, o les tres coses alhora, o encara pitjor, conscients, hi hem abocat de forma indecent anys i anys.

Aquest dissabte al matí amb la Sira vam respondre a la crida, com moltes altres persones, que els "natus" van fer per netejar la llera i les vores del riu a la zona de les Ribes del Ter. Només d'endinsar-nos una mica a la llera es van fer evidents totes les sospites, en forma de deixalles.

En una zona propera al pavelló de Fontajau les restes feien evident que aquell indret era refugi d'algun indigent; matalàs i roba d'abric a banda, hi vam trobar uns trossos de corda perfectament trenades i, mig soterrada per dues lloses, sobresortia una saca plena de plàstics vermells, la majoria trossejats; en els sencers s'endevinava que eren embolcalls de ciris, com aquells que encenem als temples a tants euros depenent de la grandària del ciri...

En aquell inhòspit indret, a recer del vent i sobretot de les mirades de la gent, algun indigent hi tenia el seu particular temple que, com tantes altres coses, va anar riu avall.

A cada plàstic recollit un lament, i de laments en l'estona que vam ser-hi en vam fer i sentir molts, i molts també per la gran quantitat de trossets de "tovalloletes" enganxats arreu.

Més em va sorprendre trobar una bossa d'esport, d'aquelles que serveixen per anar a entrenar i als partits, que tenen un compartiment al cul per posar-hi el calçat esportiu. Arribar a la bossa no va ser fàcil, i quan la vaig agafar, tot i estar buida, pesava com un mort.

La vaig sacsejar i en va caure part del fang i del llot que contenia, i en un costat vaig entreveure-hi l'escut d'un club sota unes lletres inintel·ligibles. Fregant una mica amb guants bruts i molls, hi vaig poder llegir Club de Futbol Sils!

M'agradaria resseguir la vida d'aquella bossa d'esports, descobrir les seves circumstàncies, el periple que deuria fer per haver arribat en aquell lloc...

El riu és vida (i memòria) i la nostra vida no està exempta de merda (amb perdó), que ja sabem que sempre és millor rentar-la casa, tot i que nosaltres seguim llençant-la, o perdent-la al riu!

El riu és merda, la nostra merda!

dissabte, 1 de febrer del 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Cry For A Shadow"


Es fa estrany escoltar una cançó de The Beatles i no sentir la veu ni de Paul McCartney ni de John Lennon, un fet poc comú en la seva extensa i prolífica discografia, i present, l'absència de les seves veus, en aquesta cançó instrumental, "Cry For A Shadow".

Davant aquesta esporàdica absència vocal sobresurt la talentosa guitarra de George Harrison, no sé si sempre prou valorada.

El curiós amb aquesta cançó és que si l'escoltés a cegues, sense tenir-ne informació prèvia, com un tast de vins a cegues, més que de The Beatles diria que és de The Shadows, un dels grups de referència de música pop i rock instrumental.

La semblança no és casual ja que ambdues bandes van ser coetànies, i aleshores, l'any 1961, The Beatles encara no eren The Beatles tal i com els coneixem, ja que quan la van enregistrar a la bateria no hi havia Ringo Star sinó Pete Best, i acompanyaven al cantant Tony Sheridan amb el nom de The Beat Brothers...

Hi ha qui diu que precisament volien parodiar (o homenatjar?) The Shadows, que aleshores acompanyaven Cliff Richard, d'aquí que en una escolta a cegues els hi pogués atribuir.

Per a la història queda, això sí, com a l'única cançó dels The Beatles creada conjuntament per John Lennon i George Harrison...