dissabte, 27 d’abril del 2024

Don't Shoot Me Santa. Minuts Musicals de Nadal


Les cançons de Nadal no només són un gènere, tot i que musicalment divers, en si mateix, per alguns grups també representen, o han representat, tota una tradició.

Una bona mostra són les nadales que, any rere any, entre el 2006 i el 2016, van publicar el grup de indie rock The Killers, i que a finals de 2016, just abans de Nadal, van recopilar en el disc "Don't Waste Your Wishes".

Entre les nadales hi ha la cançó d'avui, "Don't Shoot Me Santa", la segona que van publicar, l'any 2007, com a senzill nadalenc. En la cançó, efectivament, el protagonista, un nen entremaliat, suplica a un Pare Noel, que se li presenta amb una pistola carregada, que no li dispari, mentre intenta justificar les seves trapelleries...

The Killers, per cert, tenen entre els seus èxits la cançó "Human"...



divendres, 26 d’abril del 2024

Perquè has vingut. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Perquè has vingut  

                                   Perquè has vingut

Perquè has vingut han florit els lilàs  
i han dit llur joia
                           envejosa  
                                        a les roses:

mireu la noia que us guanya l'esclat,  
bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas 
- qui no la sap quan la veu s'enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar:  
diré el teu nom  
                        i el cantarà l'alosa.

Joan Salvat-Papasseit

dijous, 25 d’abril del 2024

Un nou Sant Jordi a Girona


La pandèmia de la Covid-19 ha estat la frontissa que separa com fèiem les coses abans, i com les fem ara, després d'haver-les fet diferent, precisament, durant la pandèmia.

Ens ha passat amb les reunions de treball. Abans les fèiem (gairebé) sempre presencials i durant la pandèmia vam haver d'aprendre, a marxes forçades, a fer-les en línia. I potser en algun moment ens vam pensar que les reunions en línia havien vingut, com tantes altres coses que van venir per la pandèmia, per quedar-se, però tampoc amb les reunions ha estat ben bé així.

Certament, les reunions en línia s'han quedat, després de la pandèmia, però no per a substituir les presencials, que hem recuperat, sinó per complementar-les i fins i tot per hibridar-s'hi. És a dir, després de la pandèmia hem recuperat part del que fèiem abans, però ho fem una mica diferent, recollint alguns aprenentatges de la pandèmia.

Quelcom semblant a les reunions ha passat amb la celebració del Sant Jordi a Girona. Abans de la pandèmia la diada de Sant Jordi omplia la Rambla de la Llibertat de Girona de les parades de llibreries i floristeries, i la plaça de Catalunya, la pujada del Pont de Pedra i el mateix Pont de Pedra de parades d'entitats i col·lectius varis. La pandèmia va traslladar tota aquesta activitat a la zona de La Copa, al costat de la Devesa, en un espai més ampli i diàfan, més "oxigenat" (per allò de la distància de seguretat), i potser en algun moment semblava que aquest nou emplaçament podria haver vingut per a quedar-se, però enguany el centre neuràlgic de la diada de Sant Jordi a Girona ha tornat a ser el Barri Vell.

I com les reunions amb la recuperació de la presencialitat, el retorn de la celebració la diada de Sant Jordi al Barri Vell de Girona no s'ha fet exactament com es feia abans, i allà on hi havia les entitats (placa Catalunya) enguany hi vam trobar les llibreries i floristeries, i viceversa. El canvi, certament, ha funcionat i ha resultat un èxit, possibilitant esponjar més tota l'activitat sense renunciar a l'emplaçament del Barri Vell.

Aquest nou Sant Jordi a Girona, tornant al barri vell, però de manera diferent, ha agradat molt a tothom i de moment, sembla, ha vingut per quedar-se...

dimecres, 24 d’abril del 2024

Era gol?


El darrer clàssic entre el Real Madrid i el Barça de futbol masculí encara es juga, tot i que ja fa dies que l'àrbitre va xiular el final del partit. El gol fantasma del Barça porta molta cua i sembla que prendrà nous camins, jurídics i burocràtics, que encara li donaran més corda.

Era gol?
En viu, el dubte és raonable, com són raonables els dubtes de molts altres àrbitres o jutges que han de prendre decisions precises a ull nu.

Penso per exemple en el tenis, en què els jutges de pista i el de cadira han de poder apreciar amb precisió, per exemple, si la pilota toca la línia o no. En l'alta competició, el tenis ja fa anys que ha resolt el factor humà amb la tecnologia de l'ull de falcó.

Altres lligues i competicions de futbol tan incorporat l'anomenada "tecnologia de gol", una tecnologia semblant a la de l'ull de falcó que envia un senyal a l'àrbitre quan la pilota entra, completament, a la porteria. I tot i que hi ha qui assegura que ni aquesta tecnologia és infal·lible, sí que la seva determinació admet un major consens, ja que en principi es minimitza el factor humà, i per tant subjectiu, d'una decisió sensible.

El cas és que el dubte raonable sobre el gol fantasma no el va saber (poder, voler?) resoldre el VAR, el videoarbitratge, i davant el dubte es va decidir que no era gol. Sorprèn que amb tantes càmeres com hi ha al camp, càmeres que no es perden cap detall, no es trobés cap imatge de la realització televisiva que permetés veure, i si cal calcular, si la pilota va entrar totalment a la porteria.

El president del Barça, que se sent perjudicat per aquesta decisió, fins i tot ha demanat la repetició de partit en cas que es pugui demostrar que la pilota va entrar, petició que voldrà portar fins a les últimes conseqüències, diu, però que no sé si tindrà gaire recorregut...

Entenc i ja està bé que el Barça es defensi; entenc també que aquesta jugada alimenta encara més la convicció de molts que el Real Madrid, a banda dels mèrits propis, juga amb avantatge pel favor dels àrbitres. Però al final, més enllà de si era gol o no, ni el Barça ha perdut la lliga, ni el Real Madrid la guanyarà, per aquesta jugada.

dimarts, 23 d’abril del 2024

Sant Jordi, llibres i ràdio


A Sarrià de Ter no hi ha cap llibreria, des que va tancar la llibreria i papereria "Paper Viu", ja fa alguns anys. Això no vol dir que no es puguin comprar llibres al municipi, en alguns establiments, com en un supermercat o un estanc, se'n venen, però ja sabem que no és exactament el mateix: una llibreria és quelcom més que un punt de venda.

A Sarrià de Ter no hi ha cap llibreria, però avui, diada de Sant Jordi, podreu comprar-hi llibres, llibres per a regalar o per a regalar-vos, i els podreu comprar a la parada de llibres de l'Associació Cultural Ona Sarrià, en col·laboració amb les llibreries Cal Mot i Llibreria 22, que podreu trobar a la plaça Catalunya de Sarrià de Ter, davant de la Biblioteca Emília Xargay.

Avui la Biblioteca Emília Xargay i la plaça Catalunya seran el centre neuràlgic de la celebració de la diada de Sant Jordi a Sarrià de Ter; a banda de la parada de llibres nous d'Ona Sarrià, també ni podreu trobar una parada de llibres de segona mà en benefici de la Fundació Els Joncs, venda de roses, una parada de la Fira del Conte de Medinyà i fins i tot un taller de roses comestibles.

I a la tarda, moltes més activitats (recomanacions literàries, signatura de llibres, l'hora del conte, lliurament de premis literaris, xocolatada, sardanes...) i també un programa especial de Ràdio Sarrià, amb entrevistes, llegendes, dites catalanes, recomanacions de llibres de les persones col·laboradores i fins i tot música en directe!

I és que Ràdio Sarrià, la nostra renovada i coral emissora municipal, aquest Sant Jordi surt al carrer per escoltar-te, per ser de nou la teva veu!

dilluns, 22 d’abril del 2024

Per Sant Jordi, tres premis i un llibre


Dos anys després Sant Jordi torna a caure entre setmana, que és com més ens agrada als catalans celebrar aquesta diada tan nostrada.

Això vol dir, entre moltes altres coses, que a Plataforma Educativa podrem tornar a celebrar l'acte de lliurament dels Premis d'Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras el mateix dia de Sant Jordi, fent-los de nou al barri vell de Girona, quatre anys després.

L'any passat
, després de tres anys fent-los només en format telemàtic, vam recuperar el format presencial (bé, de fet format híbrid) i vam fer l'acte de lliurament al Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona, i enguany, quatre anys després, tornem al rovell de l'ou de Girona, en un nou emplaçament: El Centre d'El Foment de Girona.

Des de la sortida de la pandèmia, ja des de l'any passat, els fem en format híbrid i potenciem, sobretot, que els Premis d'Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras es puguin seguir telemàticament en línia, a través de la retransmissió que fem per YouTube.

El lliurament dels Premis d'Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañerasdues parts, per una banda, el mateix lliurament dels premis, dels tres premis que donem, i, per una altra banda, com és tradicional en aquesta festa i per aquesta data, la presentació d'un llibre, "L'acolliment que volem", que seguirà alimentant la nodrida col·lecció de publicacions de l'entitat.

Pel que fa als premis, lliurarem el d'Innovació Social i el d'Emprenedoria Social a projectes que promouen la innovació i l'emprenedoria social, i també lliurarem el premi a la Corresponsabilitat Ciutadana, en reconeixement de la trajectòria i contribució d'una persona en la lluita i defensa dels drets de les persones amb discapacitat.

Tres premis i un llibre, i a l'acte de lliurament també hi haurà, roses a banda, alguna sorpresa més, i per això us animo a seguir-lo a través de la retransmissió que farem per YouTube.

dissabte, 20 d’abril del 2024

Alone on Christmas Day. Minuts Musicals de Nadal


Els camins d'algunes cançons són, a vegades, tan inescrutables com els del Senyor...

L'any 1977 Mike Love i Ron Altbach van compondre la cançó "Alone on Christmas Day" per al grup del Love, els mítics The Beach Boys. El grup va gravar la cançó, que havia de formar part d'un disc nadalenc que finalment no es va publicar. Tot i no publicar-se, la cançó va circular en gravacions pirates.

L'any 2015 el grup francès Phoenix la va rescatar i en va fer una versió, juntament amb Bill Murray, per a l'especial nadalenc "A Very Murray Christmas".

Aleshores Mick Love la va recuperar i tornar a gravar, amb alguns retocs, però mantenint l'esperit dels The Beach Boys...



divendres, 19 d’abril del 2024

Venedor d'amor. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Venedor d'amor

                    a la meva muller

Venedor d'amor
porta joies fines:
la noia que vols
la noia que tries.

De tanta claror
que el mercat destria
per cada cançó
dónes una vida.

Quina vida dóns
quin' altra en voldries:
jo me l'he triada
moreneta i prima.

Moreneta i prima
que sembla un palmó-
si un altre la mira
li treu morenor.

Jo l'he demanada
que fos sols per mi.
L'he comprada esclava,
la vull fer lluir.

Venedor d'amor
porta joies fines,
la noia que vols
la noia que tries.

Joan Salvat-Papasseit

dijous, 18 d’abril del 2024

Ousmane Dembélé, el botxí del Barça de Xavi


Potser Xavi Hernández no és estrictament el pare futbolístic d'Ousmane Dembélé, però sí que és l'entrenador que el va recuperar futbolísticament quan ja estava sentenciat (amortitzat no ho ha estat mai) per al Barça, i desvaloritzat en el mercat.

Xavi va creure i confiar en ell i el jugador, irregular en el joc (en part també a causa de les lesions) i distant amb l'afició, va renéixer de les cendres i va tornar a brillar, com ho havia fet abans, en comptades ocasions.

La millora del seu rendiment i de les seves prestacions, lluny de servir per quedar-se al Barça, el van dur, aquesta temporada, al PSG, i ha estat ara, precisament en l'eliminatòria contra el Barça de Xavi, que Ousmane Dembélé ha tornat a brillar, creant perill, marcant gols i provocant un penal per acabar sentenciant el Barça.

Potser Xavi Hernández no és estrictament el pare futbolístic d'Ousmane Dembélé, però el francès se l'ha trobat en el camí i, com Èdip, l'ha matat futbolísticament. És clar que Xavi ja estava sentenciat, amb la seva dimissió diferida, però si hi havia un petit bri d'esperança que seguís la temporada vinent, abans-d'ahir aquest bri va marxar volant, fugint de Montjuïc (que més que la muntanya màgica és la muntanya tràgica) i allunyant-se del Camp Nou.

Tant que temíem Kylian Mbappé, i al final el botxí del Barça de Xavi, arbitratge a banda, va ser l'apàtic exblaugrana Ousmane Dembélé.

dimecres, 17 d’abril del 2024

França: tan a prop, tan lluny


Temps era temps, i tampoc en fa tant, el francès era la nostra tercera llengua. És la que jo, per exemple, vaig començar a estudiar a l'antiga EGB (actual primària) a finals dels anys vuitanta i, de fet, a la meva escola el meu curs va ser l'últim en què s'oferia el francès sense competència: els del curs següent ja van tenir l'opció de triar entre anglès i francès.

Per a moltes generacions, el francès va ser la llengua estrangera de referència, naturalment per una qüestió de proximitat, però també per la seva fortalesa com a llengua de vehicular d'una cultura de referència.

M'hi va fer pensar l'entrevista que dies enrere li vaig fer, en el programa "Cançons que parlen" de Ràdio Sarrià, a la historiadora de l'art Raimonda Coll Bonet, gran defensora de l'estudi de les llengües, entre elles naturalment, també el francès, estudi que jo vaig abandonar quan vaig aterrar a l'institut...

Per a la Raimonda, com per tanta altra gent de la seva generació, França, amb la seva llengua i amb la seva cultura, era tot un altre món, en contrast amb el d'aquí, en ple franquisme. Tan a prop que era França (tan a prop com ara) i tan lluny que semblava (i efectivament estava) culturalment (i democràticament, per descomptat) d'aquella Espanya franquista i resclosida, autàrquica i religiosa fins a la medul·la.

M'explicava la Raimonda que de petita va tenir l'ocasió d'anar a França, de viure-hi algun temps, i el contrast que va viure i veure, superat el xoc inicial, amb el que fins aleshores havia vist i viscut, va ser tota una revelació, no divina sinó cultural.

No és estrany, doncs, que en la seva tria de cançons per a l'entrevista hi trobem cançons franceses, perquè en aquest cas, en aquell temps, l'aprenentatge del francès era, també, l'accés a la seva cultura i l'oportunitat d'una obertura de mires, d'unes mires que el règim franquista estrenyia

De tot això i molt més (del fons Emília Xargay, del fons de la Vil·la Romana, dels Amics del Museu d'Art, del seu pas, important, per l'Ajuntament de Sarrià de Ter, etc.) en parlem a l'entrevista, que us recomano que escolteu...

dimarts, 16 d’abril del 2024

De menys a més


Així és com ha anat el primer equip de futbol del Barça aquesta temporada, de menys a més, marcant un punt d'inflexió, en positiu, l'anunci anticipat de la marxa de Xavi com a entrenador a final de temporada.

Aquesta dimissió en diferit, poc comprensible al seu moment, està donant els fruits esperats i des d'aleshores el joc i els resultats del Barça han anat de menys a més, des d'aleshores el Barça del Xavi "dimitit" no ha conegut la derrota.

La regularitat a la lliga està consolidant l'equip en la segona posició, encara lluny del Real Madrid, i havent superat el combatiu Girona FC, i el partit d'anada dels quarts de final de la Champions, plantant cara i dominant, per moments, al PSG, i responent amb futbol i gols els seus embats, han fet reviscolar els ànims i la il·lusió de la "culerada", que ja es veu a semifinals i somia amb una possible final...

A risc de caure com la lletera del conte, avui val més ser prudent, que no poruc, i tocar de peus a terra, que tot i el lleuger avantatge del partit d'anada, el de tornada d'avui serà un nou repte per aquest renascut equip de Xavi. El mínim exigible és que segueixi competint, que no defalleixi, encara que perdi; i naturalment la il·lusió és que guanyi o empati i es classifiqui per a les semifinals de la Champions...

I passi el que passi avui, després vindrà el torn de la lliga, amb l'enfrontament directe contra en Real Madrid: un partit que pot sentenciar definitivament la lliga, o que li pot posar un punt d'emoció si el Barça, aquest Barça ascendent, pot doblegar l'equip blanc.

De menys a més, així és com ha anat el primer equip de futbol del Barça aquesta temporada; tant de bo pugui mantenir aquesta dinàmica ascendent de jocs i resultats... Veurem fins quan pot mantenir aquesta dinàmica ascendent

dilluns, 15 d’abril del 2024

En suport al meu "germà" canalla


Tinc un germà, un germà biològic, dos anys més gran que jo, el meu germà de tota la vida; i d'uns anys ençà tinc un altre "germà"...

Des que en Josep Campmajó i Caparrós va guanyar, l'any 2009, el Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, que em tracta de "germanet"; a la dedicatòria del llibre ja en va deixar constància, d'aquest tracte familiar...

I el cert és que no va mal encaminat, ja que si bé és cert que no forma part de la nombrosa família Casero, sí que forma part d'una altra família, la també nombrosa, extensa i expansiva família del Casero.

I si un és el meu germà biològic, l'altre no el considero el meu germà bord, sinó el meu "germà" canalla.

La setmana passada el meu germà biològic se'n va anar a Suïssa, per temes de feina. Ens va passar una foto al grup de WhatsApp de la família i vaig estar a punt de preguntar-li si també estava encausat en el cas Tsunami...

Just aquells mateixos dies, el meu "germà" canalla va fer públic que està exiliat a Suïssa des de fa més de 20 setmanes, i és evident que ell no hi ha anat per feina ni per gust, sinó que hi ha anat exiliat per a protegir-se millor, i amb més garanties, davant l'acusació de terrorisme que li ha caigut, pel cas Tsunami Democràtic.

Aquesta acusació de terrorisme és un autèntic despropòsit, un grapeig barroer del concepte terrorisme que no només representa un insult (sinó directament una escopinada a la cara) a les víctimes del terrorisme, també obre (si prospera l'acusació) una perillosa via judicial per a criminalitzar la protesta, per a retallar els nostres drets. Perquè protestar és un dret, manifestar-se és un dret, no és terrorisme.

Perquè avui és ell, i tants altres, per la causa independentista, i demà pots ser tu, i tants altres, l'acusat de terrorista per a protestar en favor d'altres causes: el feminisme, les persones immigrades, els drets laborals, etc.

És per tot això que jo també he donat el meu suport al meu "germà" canalla adherint-me al manifest de suport, és per tot això que aquest vespre també seré a la plaça del Vi de Girona.

dissabte, 13 d’abril del 2024

All Alone on Christmas. Minuts Musicals de Nadal


El Nadal de 1990 la pel·lícula "Sol a casa", dirigida per Chris Columbus i protagonitzada per Macaulay Culkin, va ser tot un èxit i aquest èxit es va traduir, com era d'esperar, amb una segona pel·lícula, "Sol a casa 2: Perdut a Nova York", estrenada abans de Nadal de 1992.

Mentre a la primera pel·lícula en Kevin, en nen protagonista interpretat per Macaulay Culkin, es quedava accidentalment sol a casa mentre la seva família viatjava a París per Nadal, a la segona aconsegueix arribar fins a l'aeroport, però  fruit d'una confusió en Kevin en comptes d'agafar l'avió a Miami, destí de les vacances de Nadal de la seva família, puja a un avió destí cap a Nova York.

En aquesta segona pel·lícula hi trobem la cançó "All Alone on Christmas", composta pel músic Steve Van Zandt i interpretada per la cantant Darlene Love amb els músics de "The E Street Band" (de la que Steve Van Zandt en forma part) i de "The Miami Horns". La cançó parla de la solitud de tanta gent per les festes de Nadal...

La saga cinematogràfica va seguir amb una tercera pel·lícula (1997) i quarta (2022), ja sense Macaulay Culkin, en ple declivi i crisi personal i professional...

divendres, 12 d’abril del 2024

Encara el port. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Encara el port

                    A Vicente Risco

Els gallarets en el vent de les veles.
Oh, l'avió qui les compta i les plega,
                                                        en fer-se fosc;
si el seu vol s'ha menjat l'alè dels gallarets
— ahir els cobricels de les estrelles
                                                        glasses
avui lasses que són
de la gràcia mofeta del llum groc i el llum verd —
senyoria del Port al capvespre vermell;
si la lluna no es veu;
si la barca no es queixa,
ran de l'angle més negre
i la cançó més blanca,
                                   italiana:

Qui somou la coberta i fa dolç l'acordió,
oh, amo del barco blau?—Un refrec de colors
                                           dels darrers gallarets...

Joan Salvat-Papasseit

dijous, 11 d’abril del 2024

La "gabarra"


Com l'eclipsi solar, la sortida de la "gabarra" per les aigües del riu Nerbion és un d'aquells fenòmens que es poden veure molt de tant en tant. En el cas d'aquesta singular celebració de l'Athletic Club, la darrera vegada va ser fa 40 anys!

Només per això, per tornar a veure aquest fenomen, valia la pena que l'Athletic Club guanyés una de les competicions importants, la Copa del Rei, motiu més que suficient per treure a navegar la "gabarra", aquesta barcassa ampla i de fons pla que caracteritza les grans celebracions de l'Athletic Club.

La "gabarra", amb l'equip campió al damunt, aquesta tarda no navegarà sola, prop de 200 embarcacions més l'acompanyaran en aquesta rua fluvial tan característica, tenyint de blanc-i-vermell les aigües del riu Nerbion. Es té constància d'aquesta celebració des de mitjans dels anys vint del segle passat, quan l'Athletic Club va emular les celebracions d'un altre club bilbaí, l'Acero Club de Olabeaga.

I si ara el capità de l'Athlectic Club, Iker Muniain, demana que es canti aquesta cançó, "Este es el famoso Athletic, el famoso Athletic Club. Y estos son los campeones, aupa Athletic Txapeldun"; en les celebracions dels anys vuitanta es va rescatar una cançó que ja sonava pel mateix riu en les celebracions, als anys vint, dels títols de l'Acero Club de Olabeaga: "Por el río Nervión bajaba una gabarra / con once jugadores del club atxuritarra / rumbala, rumbala, rumba, la rumba del cañón."

L'eclipsi solar és un extraordinari fenomen natural, la sortida de la "gabarra" és un extraordinari fenomen social; avui dia ja sabem que l'estiu de 2026 podrem veure i viure un eclipsi solar; quan tornarà a sortir la "gabarra"? Caldrà esperar 40 anys més?

De moment que gaudeixin, i ens facin gaudir, de la celebració d'enguany...

dimecres, 10 d’abril del 2024

Nosaltres no som d'eixe món


Ho cantava Raimon fa més de 50 anys: "nosaltres no som d'eixe món". I quin era, eixe món? El món en què la por és llei per a tots, el que la sang, que sols fa sang, és llei del món, el que la fam és pa dels treballadors, el que tanca a la presó homes plens de raó...

I no sé vosaltres, però veient algunes imatges, i personatges, de l'esperpèntic casament de l'alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, amb una cosina del rei emèrit Joan Carles I, Teresa Urquijo, vaig tenir la impressió de veure, a tot color, part d'eixe món del qual ni tu ni jo, ni en Raimon, en definitiva nosaltres, no som.

Part d'aquell món avui encara desfila, desfila per pomposos casaments com aquest i, encara pitjor, desfila políticament per parlaments i governs en defensa dels seus interessos i defensant, a vegades de forma velada, d'altra descarada, eixe món.

I sí, potser ens en riem a cor què vols, veient com destrossa un xotis (reconec que possiblement jo ballaria pitjor la sardana), però no oblidem que sota el vestit de nuvi hi ha un alcalde al servei d'eixe món, i sota el vestit de núvia (i el mateix vestit, el que va lluir al casament la seva pròpia àvia, Teresa de Borbón-Dos Sicilias), hi ha  part d'eixe món.

dimarts, 9 d’abril del 2024

El 33, sota el cel de Memphis

Sota el cel de Memphis ja brilla, per a sempre més, la samarreta amb el dorsal número 33 de Marc Gasol. L'estrella que tant va brillar sobre aquell parquet, ara il·lumina el pavelló i, per extensió, tota la ciutat.

La fita, certament, és molt meritòria: no hi ha major reconeixement, en el món del bàsquet en general, i de l'NBA en particular, per part d'un club i d'un equip, perquè alçar i penjar la samarreta, retirar el dorsal, vol dir precisament això: que ningú més d'aquell equip podrà lluir-lo.

I és que part del mèrit de Marc Gasol, dins i fora les pistes, és haver sabut brillar amb llum pròpia, brillar amb intensitat, quan semblava que podria córrer el risc de quedar eclipsat per l'extraordinària carrera i trajectòria del seu germà gran, Pau Gasol.

I si bé és veritat que no es pot parlar de Marc Gasol sense fer referència a Pau Gasol, tampoc es pot parlar de Pau Gasol sense fer referència a Marc Gasol, ja que no només són els únics germans que van compartir un salt inicial d'un partit de l'All-Stars, també són els únics germans que tenen retirada la seva samarreta en dos equips de l'NBA: Marc Gasol als Memphis Grizzlies, Pau Gasol als mítics Los Angeles Lakers.

I sí, potser Pau Gasol li ha obert camí, però el camí l'ha hagut de recórrer, se l'ha hagut de guanyar i l'ha hagut de suar el mateix Marc Gasol, un camí que el va dur a Girona, on va esclatar com a jugador i des d'on va fer el salt a l'NBA. I tot i que a l'Akasvayu Girona només hi va jugar dues temporades, hi va deixar una empremta tan profunda com la que la ciutat li va deixar a ell; no en va quan va deixar l'NBA va tornar a Girona, esportivament al seu club, també a una de les seves ciutats, amb el permís de la natal Sant Boi de Llobregat i, naturalment, de Memphis.

Tinc la impressió que els americans això dels reconeixements ho saben fer millor que nosaltres; ho fan més espectacular, d'acord, però també ho fan de forma més natural, com si formés més part de la seva cultura que de la nostra. No entendré mai, per exemple, com és que el Barça de bàsquet va tardar 14 anys (14 anys!) a fer-li un homenatge a l'extraordinari base Nacho Solozábal.

En fi, en l'inesgotable orgull gironí ara també podem presumir (fins i tot fanfarronejar) que l'estrella d'un gironí d'adopció brilla amb intensitat sota el cel de Memphis.

dilluns, 8 d’abril del 2024

Matar de fam


La conseqüència potser és la mateixa, però no és el mateix morir de fam que matar de fam. En el segon cas hi ha qui, deliberadament, fa de la fam arma de guerra i, per tant, fa tot el possible per matar de fam a la població civil, en el context d'una guerra.

Ho estem veient aquests dies a Gaza, de forma explícita (i ignominiosa) amb l'atac de l'exèrcit d'Israel a un comboi d'una ONG d'ajuda humanitària. Aquest atac ens ha fet veure (per si encara no ho teníem prou clar) fins a quin punt són cruels (a banda d'estúpides) les guerres, i fins a quin punt els exèrcits estan disposats a arribar per a derrotar l'enemic.

No és la primera vegada que en el context d'una guerra o d'un conflicte bèl·lic la fam és una arma de guerra, i m'agradaria pensar que aquesta darrera en serà l'última...

No sé si aquest atac haurà representat un punt d'inflexió en l'esdevenir d'aquesta guerra; com a mínim ha servit per avergonyir (encara més!) l'estat d'Israel, el seu exèrcit i el seu president, fent que la comunitat internacional el pressioni més políticament, especialment els Estats Units, però de poc serveixen aquestes reprimendes  si els mateixos Estats Units li segueixen venent armament per seguir matant palestins.

La impressió, la trista (i resignada?) impressió, és que no n'aprenem, que sembla que cada generació necessiti viure i veure les seves guerres, les seves misèries, les seves calamitats, els seus horrors. Després de milers i milers d'anys de guerres acumulades, de conflictes bèl·lics, de massacres i exterminis, seguim matant de fam, fins i tot allà on aparentment no hi ha guerra, però tampoc hi ha pau.

dissabte, 6 d’abril del 2024

Comfort and Joy. Minuts Musicals de Nadal


Dies enrere us comentava la història de la cançó tradicional nadalenca  "God Rest Ye Merry, Gentlemen", que vam sentir de la mà de Jethro Tull, Annie Lennox i Pentatonix.

Doncs bé, qui també va cantar-la, a cappella, va ser el fantàstic duet Simon and Garfunkel, en una adaptació de la cançó original que van titular "Comfort and Joy".

La cançó, gravada l'any 1967, no es va publicar fins 30 anys després al triple disc "Old Friends", una antologia que recollia gran part dels seus èxits, juntament amb cançons inèdites, com aquest "Comfort and Joy". Simon and Garfunkel en estat pur.

divendres, 5 d’abril del 2024

Collita de pètals. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Collita de pètals

                    Mentre la roba s'eixamora

Mentre la roba s'eixamora i vola
i tot reposa dins la sesta al sol,
vine, manyaga, on s'escau la pomera—
menjarem pomes i ens direm l'amor.

L'amor que ens dèiem
                    l'amor que ens diríem.

Ai, que et quedava el senyal i tot.

Joan Salvat-Papasseit

dijous, 4 d’abril del 2024

Taral·larejar a Ràdio Sarrià


"Cantar una cançó, una melodia, etc., sense dir-ne les paraules." Aquesta és la definició de la paraula taral·larejar, paraula que jo sempre he dit en la seva versió més curta: taral·lejar

I justament això, cantar una cançó sense dir-ne les paraules, és el que va fer en Lluís Cañigueral Viñals, a l'entrevista que vaig fer-li dies enrere al programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià

Resulta que en la selecció de les cançons que demano a les persones que entrevisto no ens vam acabar d'entendre en una; sabia que era una cançó de Tom Jones, però la que jo vaig seleccionar no era exactament la que ell havia triat. 

Així que, pocs segons després que el tècnic de so la punxés, ja vaig veure que no, que aquella no era la cançó... En demanar-li quina era, la va començar a taral·lejar (o taral·larejar) i davant tal exhibició vocal (certament en Lluís Cañigueral Viñals té molt bona veu), no vam tenir més remei que baixar la cançó de Tom Jones que, equivocadament, sonava... 

És clar que l'entrevista va ser molt més que aquest moment musical, amb en Lluís Cañigueral Viñals també vam parlar, entre altres temes, del seu ofici (fuster), de les seves aficions (el ball en general i les sardanes en particular, també el clarinet), del seu paper de Jutge de Pau de Sarrià de Ter i fins i tot de la mort, per la seva condició d'enterramorts

Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

dimecres, 3 d’abril del 2024

El racisme al futbol


Aquest darrer cap de setmana s'ha produït un altre incident que vincula el futbol amb el racisme. Ha estat en una categoria més modesta, però els fets són igualment greus.

El futbol, en general, té un problema amb el racisme i em sembla que aquest problema l'atien, conscientment o no, els mateixos futbolistes. Intentaré explicar-me.

La base d'un insult racista és la manca de respecte, com ho és, per exemple, la base d'un insult masclista. És a dir, un insult racista és una manifesta falta de respecte amb connotacions racistes, de la mateixa manera que un insult masclista és una manifesta falta de respecte amb connotacions masclistes.

La connotació, racista o masclista, el que busca és amplificar l'insult amb l'objectiu d'ofendre més, a risc, naturalment, que l'ofensa amplificada pugui ser tipificada com a delicte d'odi, però això a les persones que insulten no sembla importar-los massa...

El cas és que al futbol, a diferència d'altres esports, els primers que manifesten, reiteradament, manques de respecte són els mateixos jugadors, mostrant un nivell de joc net molt deplorable. Per més que portin missatges de joc net a les mànigues de les samarretes, és habitual veure, en tots els camps i amb totes les samarretes, molts futbolistes encarant-se amb els àrbitres amb manifestes manques de respecte. També molts entrenadors o d'altres membres de l'equip tècnic. I quan no són contra els àrbitres, també veiem molts jugadors amb actituds poc assimilables al joc net, provocant els rivals i fins i tot provocant al públic.

No estic dient que la responsabilitat dels insults racistes del públic als futbolistes siguin els mateixos futbolistes (responsable és qui insulta), sí que el respecte que els futbolistes reclamen (i que naturalment mereixen, com tothom), se l'haurien d'exigir, també, a ells mateixos.

El bàsquet o l'handbol, esports també amb molt de contacte i pulsacions a mil, ja fa anys que han tallat de soca-rel la manca de respecte dels jugadors, bé cap als àrbitres, bé cap als altres jugadors, bé cap al públic. I sí, em podreu dir que igualment s'hi poden sentir crits, càntics o insults racistes, en partits de bàsquet o d'handbol, però hi són menys perquè, en aquell context, es toleren menys.

El futbol té un problema de racisme, però el problema de base sobretot és d'educació, de joc net i de respecte dels mateixos jugadors.

dimarts, 2 d’abril del 2024

La mona de Pasqua decapitada


 La mona de Pasqua, juntament amb el tortell de Rams i els brunyols, és un dels menjars dolços i tradicionals de la Setmana Santa i simbolitza, amb la seva esplendor, el final de la Quaresma, que s'acaba el Diumenge de Pasqua, i el final de l'abstinència.

La mona de Pasqua ha anat evolucionant al llarg dels segles; se'n té constància escrita des del segle XV, i tradicionalment era una coca de brioix en la massa de la qual s'hi entaforaven ous sencers, amb la closca. D'aquí la llaminera evolució cap els ous de xocolata.

L'origen del nom és divers i no sembla que hi hagi un consens, i entre la diversitat hi ha un possible origen grec (muníquia), àrab (mûna), llatí (munda) o fins i tot jueu (mimuna). El que sí que està clar, és que la tradició va arrelar a l'arc Mediterrani, a Múrcia, el País Valencià i a Catalunya.

Mentre a Catalunya la mona de Pasqua va anar evolucionant cap a la forma actual, amb una base de coca tipus pa de pessic i amb la xocolata com a protagonista, al País Valencià i a Múrcia es va mantenir més la forma tradicional de brioix amb un ous durs al damunt.

Avui la mona de Pasqua és sobretot un pastís vistós, d'aquells que entra pels ulls pel color i les formes de la xocolata, l'autèntica protagonista; si el brunyol representa la vulgaritat estètica (un brunyol és un brunyol, per més esguerrada que sigui la seva forma), la mona de Pasqua representa la sublimació estètica, arribant algunes a ser comparades, o ser amb totes les de la llei, una obra d'art.

El cas és que a casa ens disposàvem a fer una mona de Pasqua i la figura de xocolata que vam comprar, ai l'as, se'ns va trencar! En el trajecte del supermercat a casa, el conill, per accident, va quedar, com Maria Antonieta d'Àustria, decapitat! Res que no es pugui arreglar amb una mica d'imaginació...

Si la mona de Pasqua representa la sublimació estètica dels pastissos, jo avui en reivindico la corrupció estètica, que una mona de Pasqua trencada segueix essent una mona, i la figura decapitada ha acabat, finalment i feliç, banyada en xocolata...

Pitjor final
va tenir Maria Antonieta d'Àustria, que com Lluís XVI de França, va acabar decapitada i banyada en sang...

dilluns, 1 d’abril del 2024

La carn de Divendres Sant


Durant una colla d'anys era tradicional, entre una colla d'amics principalment empordanesos, o amb vincles amb l'Empordà, fer una costellada per Divendres Sant. La fèiem a Garriguella, a casa dels impulsors i amfitrions de la trobada, i a les costelles de xai s'hi sumaven botifarres i xuies, tot ben acompanyat amb mongetes seques i una mica d'amanida, i es rematava amb brunyols, naturalment de l'Empordà. La trobada tenia un caire amical i festiu, amb un toc reivindicatiu i contestatari, pel fet de menjar carn, volgudament, el Divendres Sant.

Aquest any la trobada no s'ha fet (els motius ara no venen al cas), i com si es tractés de l'energia (que mai es perd, sempre es transforma) ha nascut el que, sembla ser, serà una nova tradició familiar, de la meva família paterna: trobar-nos el Divendres Sant a la falda del Montgrí per a fer, i naturalment menjar, carn a la brasa. La motivació és sobretot trobar-nos, que la meva família paterna necessitem poques excuses per fer-ho (sense anar més lluny, avui mateix al voltant d'un festival de Mones de Pasqua), tot i que també hi sobrevola un punt contestatari, pel fet de menjar carn, volgudament, el Divendres Sant.

Sembla que enguany, però, el toc reivindicatiu i contestatari podria tenir menys sentit, arran d'unes suposades declaracions del papa Francesc, precisament sobre aquesta qüestió: "Come lo que quieras en Semana Santa, el sacrificio no está en el estómago, sino en el corazón".

El fragment del suposat discurs del papa Francesc, més llarg, fins i tot diu que "una deliciosa barbacoa o una carn ben guisada no et fa mala persona, de la mateixa manera que un filet de peix no et farà un sant".  Bé, en el missatge que em va arribar a mi, no diu "barbacoa" sinó "BBQ", i aquí ja podríem tenir una primera sospita: pel fet que faci servir l'abreviació BBQ? No, pel fet que ometés la paraula "asado", essent com és, argentí!

Bromes a banda, resulta que aquest discurs és fals, que de cap manera el papa Francesc va pronunciar aquestes paraules que han circulat i s'han fet virals. En el seu discurs de Quaresma, més aviat parlava, en relació amb el menjar, de dejú: "Es tiempo de actuar, y en Cuaresma actuar es también detenerse. Detenerse en oración, para acoger la Palabra de Dios, y detenerse como el samaritano, ante el hermano herido. El amor a Dios y al prójimo es un único amor. No tener otros dioses es detenerse ante la presencia de Dios, en la carne del prójimo. Por eso la oración, la limosna y el ayuno no son tres ejercicios independientes, sino un único movimiento de apertura, de vaciamiento: fuera los ídolos que nos agobian, fuera los apegos que nos aprisionan. Entonces el corazón atrofiado y aislado se despertará. Por tanto, desacelerar y detenerse. La dimensión contemplativa de la vida, que la Cuaresma nos hará redescubrir, movilizará nuevas energías."

En fi, de tot plegat en podem extreure com a mínim dues lliçons. La primera, que seguim tenint molta facilitat per combregar amb rodes de molí; la segona, que el Divendres Sant tothom mengi el que vulgui, digui el que digui (o el que no digui) el papa Francesc.

La conclusió de tot plegat és que tot apunta que l'any vinent, per Divendres Sant, la meva família paterna ens trobarem de nou per a fer carn a la brasa, i compartir taula...

dissabte, 30 de març del 2024

Back Door Santa. Minuts Musicals de Nadal


Diu la tradició que el Pare Noel entra a les cases per la xemeneia, fet que a mi sempre m'ha intrigat molt, no només pel fet de ser una entrada poc habitual, més aviat incòmode i perillosa i, per a moltes cases, impossible, sobretot si la xemeneia és estreta o si al capdamunt hi porta un barret... És clar que no seré jo qui trenqui la màgia de Nadal.

També he de reconèixer que és més difícil d'explicar que un tió cagui regals; davant el tió, és més versemblant un Pare Noel baixant per la xemeneia. El Pare Noel d'avui, però, no entra per la xemeneia sinó per la porta del darrere, i em fa pensar (no sé si s'hi van inspirar) amb "L'home que treballa fent de gos" d'Els Amics de les Arts; no sé si m'enteneu, quan la mestressa "el porta al quarto de planxar...". Aquí el Pare Noel que entra per la porta del darrere diu que fa feliç a les noies, mentre els nois juguen a fora...

Publicada i coescrita pel músic, cantant de soul, compositor i productor Clarence Carter l'any 1968, fa uns vint anys The Black Crowes (qui, sinó!?) en van fer una magnífica versió.



divendres, 29 de març del 2024

De dalt de tot del cel. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

De dalt de tot del cel
(A l’Adolf Fargnoli)

De dalt de tot del cel
els poblets en la nit semblen brasers encesos
I perquè entra la vetlla brillen més els estels

s'acosten a la terra i s'escalfen les mans
i el cos
i els peus
I li ofrenen la Óssa com un penell de flors:

Entremig la rosada
els dematins les cullen els pastors

Joan Salvat-Papasseit

dijous, 28 de març del 2024

Trapelleria a la parròquia de Sant Salvador d'Horta


Aquests dies, ja ho veieu, sembla que no em mogui de la parròquia de Sant Salvador d'Horta de Girona, parròquia que ja té més de 50 anys i que va tenir com a primer mossèn a Joan Pons, que no només dona nom al carrer, també a l'agrupament escolta que hi cohabita, i del que tants bons records tinc.

Però abans d'endinsar-me en els records, val la pena comentar el bonic campanar que té la parròquia, construït a mitjans dels anys noranta del segle passat en motiu del 25è aniversari de la parròquia, un campanar esvelt i sobri que s'enlaira per damunt el teulat de la parròquia.

Davant la parròquia, també al bell mig del carrer, i al parc i la pista del costat, recordo haver-hi jugat un munt de vegades, amb pilota i sense, fent temps abans d'entrar al CAU. Al principi d'anar-hi, a mitjans dels anys vuitanta, entràvem al CAU per les portes laterals de la parròquia per accedir als locals; anys més tard es va habilitar l'accés per una porta posterior, fent servir els locals que hi ha al darrere.

No sé si va influir en aquest canvi una trapelleria que recordo que una colla vam fer; cal advertir que si el que vam fer era delicte ja ha prescrit, i si era pecat, alabat sigui Déu! Consti, però, que al seu dia els caps d'aleshores ja ens van alliçonar convenientment...

Resulta que un dia, per un motiu que no recordo, ni vindria al cas, vam fer un pica-pica i es van obrir unes patates xips i unes olives farcides. Jo aleshores estava a la unitat de Ràngers i noies Guia, per tant, devia tenir uns 12 o 13 anys, a tot estirar, i a alguns se'ns va acudir buidar el suc de les olives en una de les piques que hi ha a l'entrada de la parròquia, barrejant-lo amb l'aigua beneïda...

Sospito que algun cap devia sentir la fortor del suc de les olives en passar pel costat de la pica, perquè vam haver de buidar-la i netejar-la, que no era qüestió que els parroquians, en entrar a missa més tard i remullar-s'hi els dits per senyar-se, fessin el vermut!

L'anècdota no té més història i algun dia l'hem rememorat entre rialles... I més enllà d'aquesta trapelleria, el cert és que tant per la parròquia com pel CAU, al final va ser més pràctic habilitar la porta posterior, i evitar la temptació de fer qualsevol altra trapelleria!

dimecres, 27 de març del 2024

Sant Salvador d'Horta


Ahir recordava la darrera vegada que vaig entrar a la parròquia de Sant Salvador d'Horta; durant molts anys aquella església, bé, més aviat alguns dels seus locals, van formar una part molt important de la meva vida, a través de l'escoltisme. Entre els anys 1986, amb dotze anys, i 1999, amb vint-i-cinc anys, vaig viure-hi amb intensitat l'escoltisme, fent-hi amics, alguns per tota la vida, i aprenent molt, a banda naturalment de passar-m'ho pipa com a nen en les diferents branques, i com a cap, els darrers cinc anys.

Tants anys d'anar a l'Agrupament Escola i Guia Joan Pons, a la parròquia de Sant Salvador d'Horta de Girona, i fins ara mai m'havia aturat a esbrinar qui era Sant Salvador d'Horta... Afortunadament tenim la Viquipèdia per posar-ho remei. I de tot el que explica la Viquipèdia, m'agradaria destacar dos fets.

En la seva estava en un convent a Madrid, Salvador d'Horta va ser rebut pel rei Felip II i el nostre germà llec se li va adreçar en català, fet recollit documentalment. Si ell va mantenir el català davant el rei Felip II de Castella, per què no hauríem de mantenir-lo, nosaltres, davant els nostres conciutadans?

Anys més tard Salvador d'Horta va ser processat per la Inquisició a Barcelona. Per parlar-li català al rei Felip II? No, ja els agradaria a més d'un que aquest fos el motiu... No, va ser jutjat per la Inquisició per la seva fama de taumaturg (la taumatúrgia és l'art de simular prodigis), i perquè sembla que alguns dels seus miracles (es destaca que entre d'altres, va guarir una nena sordmuda) van incomodar als seus confrares i superiors eclesiàstics. Va ser jutjat per la Inquisició, però va ser absolt i no va ser castigat.

Nascut a Santa Coloma de Farners l'any 1520 amb el nom de Salvador Pladevall i Bien, va córrer força món, però sobretot va estar destinat dotze anys al convent d'Horta de Sant Joan; va morir a Càller, Itàlia, el 18 de març de 1567. La seva festivitat se celebra, coincidint amb la data de la seva mort, el 18 de març.

dimarts, 26 de març del 2024

Quan un comiat és una acció de gràcies


Mesos enrere, a principis d'octubre de l'any passat, vaig tornar a entrar a la parròquia de Sant Salvador d'Horta de Girona, per la cerimònia de comiat de la mare d'un company de feina. Feia uns quants anys que no hi entrava, i la darrera vegada també va ser per un enterrament.

No coneixia la difunta, només un dels seus fills, i quan abans de començar la cerimònia m'hi vaig adreçar per donar-li el condol, ja vaig veure que aquell comiat, que aquella cerimònia, seria diferent.

El company de feina em va preguntar si coneixia a la seva mare, una dona de poc més de setanta anys, molt activa en aquella parròquia. Quan li vaig dir que no, que no la coneixia, em va adreçar un somriure i em va dir: "avui la coneixeràs!"

I a fe, que la vaig conèixer, conèixer a través de les persones que van parlar d'ella, com el mateix mossèn, la mainada que feien catequesi o, persones ja adultes a qui anys enrere havia fet catequesi. I naturalment, la seva família.

Va ser una cerimònia emotiva, molt emotiva, però gens trista, tot i el procés dolorós de la seva malaltia;  una cerimònia en què, a banda de glossar la seva vida amb paraules i imatges, també la van glossar a través de les cançons que li agradaven; algunes de les cançons jo les havia cantat, precisament, en els locals d'aquesta mateixa església, al CAU...

Van parlar les seves tres filles i el seu fill, el meu company de feina, i al final del seu parlament va començar a entonar a cappella una cançó que a la seva mare li agradava molt, i que també cantava, també li cantava: "La prima bella cosa" de Nicola Di Bari.

Aquella cerimònia de comiat va ser, sobretot, un cant a la vida i una veritable acció de gràcies.

dilluns, 25 de març del 2024

La llicència gastronòmica dels brunyols de casa


En poesia les infraccions, bé, algunes infraccions, es permeten i s'aixopluguen sota el concepte "llicència poètica", que el diccionari defineix com la "infracció admesa de les lleis del llenguatge o de la mètrica en la redacció d’un poema".

Tot i que podríem considerar la poesia com l'orfebreria de la literatura, l'art de treballar amb precisió les paraules, certes infraccions, certes llicències, són permeses sense perjudici de la mateixa obra, ni de qui l'ha escrit.

En això pensava ahir, Diumenge de Rams, mentre degustava l'enèsim brunyol dels que vam fer el dia abans amb la meva família, fidels a la tradició. Tal com els fem a casa, podria afirmar que ens permetem una llicència, tot i que no és poètica, sinó gastronòmica.

En la pastisseria i la brioixeria, com en la poesia, tot és molt precís; si amb la poesia l'important és la precisió amb les paraules, en la pastisseria i la brioixeria l'important és la precisió amb les mesures i amb la manipulació, a risc que el resultat final quedi fet un brunyol, en el pitjor sentit de la paraula.

La nostra infracció podria considerar-se un atemptat contra els principis bàsics de la pastisseria i de la brioixeria (als ulls del pastisser de la família ho és, un atemptat), o si no voleu ser tan dramàtics, podríem parlar d'incongruència o contradicció.

La infracció, l'atemptat, la incongruència o contradicció que cometem amb els brunyols és que, una vegada llevada la massa, llevada lentament a la vora del foc després d'haver estat senyada i d'haver rebut la corresponent jaculatòria, la manipulem en excés, fins i tot prement-la una mica, fent que en comptes de rodons i flonjos, quedin més aviat planers, trencant, en part, la màgia del llevat.

Aquesta característica manipulació de la massa just abans de coure, que la meva mare fa amb molta traça, dona als nostres brunyols una forma única que els caracteritza i diferencia de la resta, per goig nostre i (temporal) desesperació del pastisser de la família.

I si les llicències poètiques tenen la seva raó de ser, tenen la seva justificació, aquesta nostra llicència gastronòmica dels brunyols de casa, també. És així com els volia, i com li agradaven, al meu avi matern, uns brunyols en forma de palmell de la mà, més planers que arrodonits, amb un clot al mig.

Potser sí que no són tan flonjos com la resta de brunyols, potser sí que queden més secs més aviat, però és així com els fem perquè, sobretot, és així com ens agraden, i perquè cada brunyol que fem a casa no deixa ser, modestament, un petit homenatge a la tradició familiar, un petit homenatge a la nostra família.

És la nostra tradició, és la nostra singularitat, és la nostra llicència, que tractant-se de brunyols, en aquest cas també és poètica.

dissabte, 23 de març del 2024

What Christmas Means To Me. Minuts Musicals de Nadal


Què significa, per a tu, Nadal?

La pregunta té tantes respostes com persones a qui la facis, i gairebé tantes com versions té la cançó d'avui, "What Christmas Means To Me" que, interpretada per Stevie Wonder, ens serveix tot un inventari nadalenc: espelmes enceses, vesc (i el seu corresponent petó a sota), grèvol, neu, molta neu, cors cantant nadales, cares somrients, mostres d'amor desbordants, cartes i felicitacions, emocions a flor de pell... "Això", canta Stevie Wonder, "és el que Nadal significa per a mi".

Aquests dies que venen, els de la Setmana Santa, representen simbòlicament i històrica un contrast amb aquesta alegria i opulència nadalenca; ara haurien de venir els dies d'abstinència i penitència, de reclusió i de dolor; però per a la majoria els dies de Setmana Santa no només són festius, també són, com els de Nadal, una festa, en el sentit més alegre del terme. 

Una festa, però, sense vesc ni grèvol... però amb tortell i, sobretot, brunyols!

divendres, 22 de març del 2024

Divisa. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Divisa
(a l'Alfons Maseres)

Viatjar terres
no quedar-se en cap,
amar en totes una noia verge;

creure en la guerra perquè és bo el combat,
cada ferida la sang d'un poema.

Quan Déu ens cridi poder contestar:
—tant estimava que es vessava el veire.

Joan Salvat-Papasseit

dijous, 21 de març del 2024

Vinícius Júnior contra el racisme


De la mateixa manera que arriba un moment que tot infant ha d'afrontar la pregunta "què és primer, l'ou o la gallina?", avui la societat en general, i el món del futbol en particular, ens toca afrontar la pregunta "què és primer, l'insult a Vinícius Júnior o la seva provocació?"

Amb Vinícius Júnior, o com a mínim amb la imatge que transmet dins el terreny de joc, em passa el mateix que amb Cristiano Ronaldo o fins i tot el que em passava amb Dani Alves: que són o han estat grans futbolistes, i pitjors persones. I sí, reconec que amb aquesta afirmació, amb aquesta generalització, soc terriblement injust.

No sé si és un ego desfermat, un excés de fatxenderia, massa diners a la cartera massa ràpid i massa aviat, o tot plegat; el cas és que l'innegable talent que té Vinícius Júnior pel futbol contrasta amb la seva actitud provocadora davant el públic, moltes vegades també davant els rivals, fins i tot essent visiblement maleducat amb els àrbitres.

I sí, és cert que lamentablement Vinícius Júnior rep molts insults, insults de tota mena, inclosos els racistes; insults, alguns greus, que certament poden ser objecte d'un delicte d'odi i, per tant, convé identificar a les persones que l'insulten i denunciar-los. També és cert que el mateix Vinícius Júnior, sense proferir cap insult racista, també ha fet gala de manca de respecte nombroses vegades dins el terreny de joc, insultant a rivals i fins i tot als àrbitres.

Amb tot això vull dir que em sembla perfecte que des del futbol també es lluiti contra el racisme, que aplaudeixo que la setmana vinent dues seleccions nacionals, Espanya i Brasil, juguin un partit contra el racisme; el que no em sembla tan bé, ni encertat, és que la imatge pública, amb la voluntat d'alguns de convertir-la quasi en icònica, de la lluita contra el racisme sigui la de Vinícius Júnior, un grandíssim jugador maleducat.

El respecte que Vinícius Júnior reclama vers ell, quan l'insulten, no se l'aplica quan és ell qui insulta el rival, l'àrbitre o  quan es mofa, amb actitud provocadora, del públic. A cada provocació, a cada manca de respecte, Vinícius Júnior perd credibilitat en la seva particular lluita contra el racisme, i els qui alimenten aquesta imatge de paladí contra el racisme, imatge quasi quixotesca, li fan més mal que bé a ell, i a la lluita contra el racisme.