Crec que el més interessant que he vist i sentit a la televisió de la Copa Amèrica de vela han estat les declaracions a TV3 dels neozelandesos Phillip i Leslie:
Phillip, seguidor de l'equip de Nova Zelanda: "Crec que aquesta és una bona ubicació, per tots els diners que s'hi destinen. Per això crec que és millor aquí que a Nova Zelanda."
Leslie, seguidora de l'equip de Nova Zelanda: "Nova Zelanda té un pressupost ajustat i l'ha de dedicar a altres coses com la salut i l'educació. Així que estem contents de venir aquí."
Reconec que aquesta competició no m'ha enganxat, i això que jo soc un gran aficionat a les retransmissions esportives; dona'm uns jocs olímpics, o uns mundials d'atletisme, o d'altres esports i, per poc que pugui, em trobaràs amb el nas enganxat a la pantalla! Amb la Copa Amèrica de vela, no m'ha passat; n'he vist algun moment, però al final més aviat que tard he acabat canviant de canal...
És una competició que mai m'ha despertat interès, tot i que ara el poc interès que hi tenia era pel fet de fer-se aquí; caldrà veure quin balanç en fan les administracions públiques, balanç econòmic i també social, i sobretot caldrà veure què passa amb la pròxima edició.
Perquè el fet que hagi guanyat, novament, l'equip "Team New Zealand", els "kiwis", fa que tinguin pes en la decisió de la pròxima seu de la competició, i pel que sembla tant a aquest equip com a d'altres, fins i tot a l'organització, no els semblaria malament repetir Barcelona, fins i tot consolidar-la com a seu...
De moment hem escoltat en Phillip i la Leslie, dos simples seguidors, i les seves declaracions han estat prou aclaridores; no sé quina imatge se n'han endut de Barcelona, de Catalunya i del nostre sistema de salut i d'educació, però em sembla que prou evident que els nostres pressupostos també són molt ajustats i, tant o més que els de Nova Zelanda, els nostres sistemes de salut i d'educació també necessiten que s'hi destinin més recursos...
Els "kiwis", si han de decidir, sembla que ho tenen clar, que tenen clares les seves prioritats; ho tenim clar, també, nosaltres? Tenim clares les nostres prioritats?
Dies enrere es va morir en Rafael Garcia, qui fou, durant uns quants anys, el delegat general de "la Caixa" a Girona. El vaig conèixer i tractar poc i, que jo recordi, durant tot el temps que el vaig conèixer i tractar mai vaig anomenar-lo pel seu nom de pila, sempre m'hi vaig adreçar, i referir, com el senyor Garcia.
El meu primer contacte amb ell va ser a la tardor de l'any 2007; jo tot just feia uns mesos que era coordinador del programa Incorpora de la Fundació "la Caixa" i aleshores les reunions d'aquest programa les fèiem a la seu de "la Caixa", que en aquella època encara era a l'oficina històrica del carrer de Santa Clara de Girona, a tocar del Pont de Pedra.
Tot i que aquest programa aleshores, també ara, tenia el centre de comandament a la seu central corporativa, a la Torre II de la Diagonal de Barcelona, el senyor Garcia tot sovint s'interessava per com anava el programa, per les entitats que en formaven part i pels resultats pel que fa a insercions i als contactes amb les empreses.
Va ser tal el seu interès que fins i tot, durant uns anys, el programa va implicar-se en l'estand de "la Caixa" a la Fira de Mostres, al "Certamen" de les Fires i Festes de Sant Narcís, circumstància que va estrènyer el meu contacte i relació amb la seu territorial de "la Caixa", també amb la seva direcció.
En les visites al seu despatx, a vegades com a passavolant, d'altres a petició seva, sempre vaig trobar-me un senyor que en la conversa difuminava la taula que ens separava, que es mostrava proper i interessat pel que passava al programa que jo coordinava (i coordino encara), sentint-se'l propi com, de fet, era en certa manera.
A mi, que aleshores tenia trenta-pocs anys, era un senyor que m'infonia respecte, però no el respecte amenaçador i que atemoreix d'altres persones amb altes responsabilitats, sinó un respecte institucional i, sobretot, personal per com es mostrava, pròxim tot i la distància (institucional, jeràrquica, social, etc.)que hi havia entre nosaltres.
Quan va deixar la direcció territorial de "la Caixa" i van venir altres direccions, la bona relació institucional i personal va seguir, però a les altres direccions territorials sempre vaig adreçar-m'hi, i referir-m'hi, pel seu nom de pila, potser perquè eren més joves (més pròxima a la meva generació), potser perquè tenien un altre estil de direcció, però fos pel que fos, el senyor Garcia va ser el darrer a qui vaig tractar, sempre, de senyor. I a fe que ho era...
L'any 2019 es va estrenar la pel·lícula "The Aeronauts", protagonitzada per Felicity Jones i Eddie Redmayne, aquest darrer interpretant l'astrònom i meteoròleg James Glaisher, amb qui es basa la pel·lícula, per les seves peripècies i ascensions amb globus aerostàtics.
Formava part de la banda sonora de la pel·lícula la cançó "Home To You", de la cantant noruega Sigrid, una cançó que parla de la idea de tornar a casa, tant en un sentit literal i físic, com metafòric i emocional.
Un parell d'anys després la cantant la fer una adaptació musical de la cançó, mantenint la base melòdica i la lletra principal i afegint-hi tocs nadalencs, emfatitzant així aquesta idea de tornar a casa, un concepte, també, molt nadalenc.
I és que "Home To You", possiblement, ja era una nadala, però potser no ho sabia i només l'hi faltava alguns arranjaments nadalencs i afegir un parèntesi al títol: "Home To You (This Christmas)".
Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.
Amo l'aroma
Amo l'aroma d'aquest brot de menta que duus lligada dintre el teu somrís fes-me'n penyoratu, minyona esquerpa com vela nova que torba el garbí.
Les xicres blanques dels pals del telègraf si ets a la ruta guarden ton camí; pel brot de menta cap d'elles pledeja - pledejarien si em veien sofrir.
Perquè vindria de la boca teva la posaria al mossec de les dents, fes-me'n penyora, del teu brot de menta: jo, per pagar-la ja em donaria teu.
Aquesta setmana, finalment, ha començat la 2a temporada del programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. I aquesta temporada el programa s'emetrà per l'FM de Ràdio Sarrià els dilluns, en comptes dels dimecres i, per tant, el 2n i el 4t dilluns de cada mes, mantenint la periodicitat bimensual.
I per a l'estrena d'aquesta 2a temporada he tingut una convidada molt especial, la Maria Lluïsa Martínez Muñoz, mestra jubilada i catequista de Sarrià de Ter, entre moltes altres coses, referència imprescindible per a moltes generacions del poble, i de la parròquia. Quasi tota una vida dedicada a la docència, i quasi tota la vida vivint a Sarrià de Ter donen per moltes històries i moltes anècdotes.
Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.
Les crisis internes dels partits polítics són cícliques i, d'una manera o altra, han afectat alguna vegada a tots els partits. Podríem fer memòria i anar esmentant, internament, les crisis internes de tots i cadascun dels partits catalans o, si ho preferiu, de Catalunya.
Crisis internes per lideratges, per debats polítics, per posicionaments ideològics, per votacions als parlaments, per pactes de govern, per quotes de poder dels moviments interns, famílies o altres partits que en formen part.
Aquestes crisis internes, també ho sabem, no són patrimoni exclusiu dels partits polítics; també passa en altres organitzacions, com sindicats, associacions, fundacions, empreses, clubs, etc.
Les crisis internes són inevitables, formen part de la vida de les organitzacions, i el que passa és que moltes vegades no podem evitar és gestionar-les malament, de forma destructiva, fins al punt que algunes crisis mal gestionades, i mal resoltes, acaben fent implosió i esberlantpartits polítics, sindicats, associacions, fundacions, empreses, clubs, etc.
La crisi interna que fa temps que es viu a Esquerra Republicana de Catalunya és de les que fa inútil la proclama que "la roba bruta es renta a casa", ja que els draps bruts del partit (cartells, ninots, etc.) han esdevingut motiu de retret públic entre els diferents sectors.
Més que punyalades per l'esquena, aquestes batusses dins d'ERC semblen cruentes esbudellades que obren el partit en canal d'una forma descarnada, fins i tot visceral. Arriba un punt que tanta sagnia, fa angúnia.
El pròxim Congrés Nacional d'ERC haurà de servir per tancar aquesta crisi interna; faran bé d'entrar-hi desarmats, o més aviat armats amb una farmaciola, per guarir-se les ferides que es fan els uns als altres.
Divendres a la tarda al barri de Pont Major de Girona vam tenir una nova reunió veïnal, en aquesta ocasió amb l'assistència i participació de la regidora de barri, Núria Riquelme.
Més de seixanta veïns i veïnes van respondre a la convocatòria, xifra certament notable, senyal inequívoc de l'interès i la preocupació de molts veïns i veïnes pel barri. Les intervencions van donar fe i ser mostra d'aquesta preocupació.
Els temes tractats, alguns endèmics, d'altres segurament més compartits per altres barris, van ser els recurrents i aquest fet va influir, inevitablement, en potenciar el sentiment de desànim, desesperació, frustració, enuig i fins i tot resignació que desprenien algunes intervencions.
Les múltiples incidències amb els residus i la brutícia d'algunes illes de contenidors, i en general del barri, els problemes de mobilitat, de seguretat, la manca de solució de l'arranjament de les voreres (malmeses o inexistents) i el convenciment que molts d'aquests problemes no es resolen perquè el barri de Pont Major és perifèria.
La regidora en va prendre nota, també l'AV Pont Major, i va procurar donar resposta i respostes, i caldrà fer el seguiment de tots i cadascun dels temes plantejats, que en la seva majoria, formen part d'un memorial de greuges que el barri arrossega de fa anys, amb qüestions enquistades i de mal resolució, no sé si per manca d'interès, manca de pressupost, per traves tècniques o burocràtiques o per tot plegat.
Divendres, novament, el barri es va mostrar queixós i alhora exigent amb l'Ajuntament, reivindicant que el Pont Major també és ciutat i reclamant atenció, cura i inversions. La queixa i l'exigència dels veïns i veïnes vers l'Ajuntament és necessària i imprescindible, i és important que vagi acompanyada, tal com fan molts veïns i veïnes, de l'exigència del barri amb ell mateix, de l'autoexigència i el compromís dels veïns i veïnes amb el barri.
Perquè és la corresponsabilitat el que dona força i arguments a la queixa, i és per això que, com sempre, cal anar més enllà de la queixa i seguir construint, paral·lelament, espais de debat, de construcció i de propostes de millora per al barri.
El Pla Comunitari Construïm Ponts ens interpel·la, i és possible que el Pla de Barris en Futur ens hi convidi, i sobretot, i més important, nosaltres mateixos, els veïns i veïnes, ens ho hem d'exigir.
Aniria bé que la pròxima reunió veïnal, amb la regidora o sense, anés més enllà de la queixa i se centrés en l'anàlisi i la proposta.
La setmana passada recordava la transfiguració irònica que quan jo era petit fèiem de l'acrònim de RENFE, i és curiós que més d'una persona em van fer l'observació que, en referència la primera "e", mentre jo la referia a "esperen" ("Rogamos Esperen Nuestros Ferrocarriles Estropeados") ells la referien a "empujen" ("Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados")
Les persones que em van fer aquesta observació són més grans que jo i a una d'elles li vaig dir que la seva generació potser sí, però que la meva generació ja no estàvem per empènyer... Bromes a banda, sí que em va cridar l'atenció el canvi de significat de la primera "e" de l'acrònim de RENFE amb el pas dels anys, i el vaig atribuir a quelcom tan simple, i alhora sorprenent, com el "joc del telèfon", aquell en què una filera de persones es van transmetent una frase a cau d'orella i la frase final la majoria de vegades poc té a veure amb la d'inici...
I és que les bromes, també els acudits o les ocurrències (o els mems d'avui dia...), també tenen vida pròpia i evolucionen, es transfiguren o muten a mesura que van passant de persona a persona, en l'inevitable boca-orella, a vegades per adaptar-se als nous temps, d'altres, possiblement la majoria, per simple error, confusió o malentès.
En tot cas, per bé que empènyer no és el mateix que esperar, el que no va canviar aleshores, i tampoc ha canviat ara, és això de "nuestros ferrocarriles estropeados", una autèntica marca de la casa que dura i perdura en el temps...
Si la setmana passada, amb Quimi Portet, teníem la cara "b" de les festes de Nadal o, si voleu, una versió més gamberra, avui recuperem la cara "a", més costumista, també més nostàlgica i fins i tot més ensucrada de la mà, i de la melangiosa veu, de Joan Dausà.
Ei, no em malinterpreteu, no és una crítica velada, ans al contrari, és un elogi, ja que està molt bé que la música catalana tingui cançons de Nadal de tots els pals, per a tots els gustos.
I si una virtut té Joan Dausà, com la té també Joan Manuel Serrat, és la de cantar la quotidianitat d'una forma emotiva, en Dausà fins i tot mística, fent-nos arrissar el borrissol del clatell...
I la nadala d'avui, "Per Nosaltres i els de Dalt", no n'és una excepció i a més ens serveix, també per Nadal, per a recordar-nos dels "de dalt"...
Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.
Paisatge
Ara a les nits al Pirineu sembla nevar de tanta lluna -és cert que als pics hi ha encara neu i és cert també que ho fa la pruna tota florida que ara es veu.
Sembla quieta i va brunzent tota empolvada de fortuna, mira's a l'aigua d'un torrent i es veu ben blanca però és bruna que els roquissers senten turment.
Diu la granota el seu cant ronc -cant a la molsa i a la runa- i sembla un home cada tronc, fidels soldats que té la lluna: soldats que amaga el núvol bronc.
Cada filera és un camí, llances esteses una a una; si el núvol bronc passa per 'quí cada filera pren tot d'una l'aire d'emprendre un nou destí.
Organisme estatal creat a principis dels anys quaranta del segle passat, en ple inici del franquisme, amb RENFE es van unificar i nacionalitzar les empreses ferroviàries de l'època, esdevenint una companyia ferroviària estatal.
Amb el canvi de segle, per compliment d'una directiva europea, RENFE va transferir la gestió de la infraestructura a Adif, per quedar-se "només" amb la part operativa i de gestió del transport ferroviari i del manteniment dels trens.
RENFE és l'acrònim de "REd Nacional de los Ferrocarriles Españoles", tot i que recordo que quan era petit en dèiem "Rogamos Esperen Nuestros Ferrocarriles Estropeados"... El cert, però, és que aleshores a mi no em semblava que els trens s'espatllessin tant com ho fan ara, que hi hagués tantes i tantes incidències, dia sí, dia també.
Potser aquell va ser un acrònim excessivament dur, potser massa avançat al seu temps, perquè avui el servei ferroviari, especialment el de Rodalies de Catalunya, és un dels que pitjor funciona, i quan no és per un robatori és per una avaria, per un incendi, una llevantada, etc.
RENFE ja no és el que era, la impressió és que ara, especialment en els serveis de rodalies, és iva pitjor!
La violència gratuïta és una força destructiva que emergeix (aparentment) sense raó, deslligada de qualsevol necessitat (o set) de justícia o per qüestions morals. La violència gratuïta és, d'una manera o altra, símptoma d'una derrota, el fruit amarg de la ràbia, de l'odi o, algunes vegades, simplement de la indiferència vers la humanitat de l'altre, senyal de la més absoluta manca d'empatia.
Aquesta mena de violència no només destrueix el que troba al seu pas, sinó que també erosiona les bases de la convivència i de la confiança social (el contracte social), tan necessàries. Ho estem veient, lamentablement, aquests dies arran de l'agressió a una nena petita a Barcelona, i de tot el debat que ha desencadenat, que confirma el que ja sabem: la violència engendra més violència, perquè quan una comunitat o un individu responen a la violència amb més violència, sovint es cau en un cicle interminable, on la frontera entre víctima i agressor es desdibuixa i la violència s'expressa de la forma més crua, i cruel.
Prendre’s la justícia pel propi compte pot semblar una reacció comprensible davant la frustració que genera la lentitud o la ineficàcia de la justícia, però també sabem que aquest és un camí perillós que, lluny d'apaivagar-la, engendra més violència. Perquè moltes vegades la venjança no busca la reparació del dany, sinó satisfer una set momentània de revenja, ja que generalment la violència de la revenja sol ser en un grau més elevat de la que l'ha provocat.
Aquí el risc, l’error d'aquesta escalada de violència, és que la violència es converteixi en una eina (o l'eina) de resolució de conflictes, perpetuant així la seva existència com a única solució, com a única resposta possible. I en aquests casos també sabem que la violència, a mesura que es fa servir, va modelant les persones que la practiquen, fent-les menys empàtiques al dolor aliè i, alhora, deixant-hi profundes i doloroses marques emocionals, no sempre prou conscients i, per tant, reconegudes.
El risc de fer justícia pel propi compte és que, en l'impulsiu intent de restablir un equilibri (ull per ull...), es destrueix la possibilitat de restituir un cert ordre veritable, el que estableix, ens agradi més o menys, la justícia.
La violència, en qualsevol de les seves formes, no permet la restauració de la pau, també ho estem veient, des de fa més d'un any, en la guerra d'Israel contra Hamàs; la violència més aviat contamina la pau, fent cada cop més difícil trobar solucions que no impliquin més sang. Al capdavall, la resposta més efectiva (i possiblement menys fàcil, més complexa) no és sumar més violència, sinó aturar-la i buscar espais per al diàleg, la reconciliació i la justícia col·lectiva, és a dir, cercar més la reparació, no la destrucció.
El veritable repte és trobar la manera de combatre la violència des de la raó i el respecte a la llei, per evitar caure l'abisme del caos, on al final no guanya ningú, excepte la violència.
El primer record que tinc de l'albergínia és de Cantallops; la meva àvia les fregia a llesques amb all i julivert i les acompanyàvem amb pa torrat; eren delicioses, ben amarades d'oli, era impossible no llepar-te'n els dits...
El darrer record que tinc de l'albergínia és tot just d'aquest cap de setmana, de la darrera "alberginiada" que hem celebrat, tota una tradició culinària i gastronòmica de la família paterna de la Sira, una trobada familiar que té per única norma que tots els plats que compartim han de portar albergínia.
Un any més la família s'ha superat i totes les menges han estat delicioses; un any més hem gaudit dels clàssics brunyols d'albergínia o de la truita d'albergínia, presents en totes les edicions, i també hem gaudit de noves elaboracions, com uns farcellets d'albergínia amb beixamel, uns xips d'albergínia o unes albergínies fregides amb salsa especiada i magrana.
L'albergínia ha esdevingut una mena d'element representatiu d'aquesta família, una fruita que ens uneix ancestralment i que ens convida a compartir els plats que cada unitat familiar elabora, i a fer-ho a "la barraca", un espai intensament simbòlic d'aquesta família.
L'albergínia és un fruit més aviat modest, generalment més acompanyant que protagonista en els plats, i entre les seves virtuts hi ha la seva capacitat d'absorbir sabors albergínia endins, i d'unir cultures albergínia enfora. Sembla evident que també té la virtut, en aquest cas, d'esdevenir no només un dels sabors característics d'una família, també un dels identitaris.
Perquè el sabor de l'albergínia, és el sabor d'aquesta família, tan àmplia i variada com poden ser les elaboracions fetes amb aquesta carnosa fruita...
Divendres passat vaig tenir l'honor i el goig de presentar l'exposició d'acudits gràfics i il·lustracions geomètriques de l'artista Jaume Busquet al Centre Cívic Pont Major de Girona.
Aquest és el text que vaig llegir:
Es pot separar l'obra de l'artista?
Aquesta pregunta, que ens fem quan la reputació d'algun artista queda tacada pel motiu que sigui, possiblement està mal formulada, ja que (per a mi, jo ja em mullo d'entrada) és impossible separar l'obra de l'artista; en tot cas ens podríem preguntar si podem separar l'artista de la persona, i en aquest cas la resposta hauria de ser, com a mínim, que difícilment, podem separar l'artista de la persona, ja que cap de nosaltres tenim les diferents coses que som i representem estructurades de forma estanca, sinó més aviat en vasos comunicants.
Ho comento perquè, veient l'artista que tenim avui, en Jaume Busquet, em resulta impossible separar l'obre de l'artista, i l'artista de la persona. Intentaré explicar-me.
Jaume Busquet, nascut a la Jonquera, és una d'aquelles persones que ha viscut a cavall de Sarrià de Ter i el Pont Major, participant, en diferents èpoques i de diferent manera, a la vida social, cívica i cultural d'ambdós indrets, més units, que separats, pel Pont de l'Aigua.
Una bona mostra d'aquest viure amb un peu a Sarrià de Ter, l'altre a Pont Major, és, per exemple, la vinyeta que va publicar al número 4 de la revista Poble, de maig de 1980, publicació que s'editava conjuntament entre diferents associacions de Sarrià de Ter i de Pont Major, un dibuix en què ja copsem el seu traç geomètric i el seu humor tan característics.
La seva vena artística l'hi va venir de jove i inspirada per la literatura (és un àvid lector) i influïda per artistes com el pintor Joan Ponç, un dels fundadors del grup Dau al Set, moviment d'avantguarda inspirat en el surrealisme.
L'obra artística de Jaume Busquet, no només la que avui veiem en aquesta magnífica exposició, també la seva pintura, la seva poesia i els seus relats, en deixen evidència, en són una bona mostra.
És a dir, les experiències personals d'en Jaume Busquet inevitablement es traslladen al full en blanc i al llenç. Escriptor, avesat sobretot als microrelats, poeta o dibuixant, artista al capdavall, l'obra d'en Jaume Busquet beu del surrealisme i s'endinsa, com podreu veure en les seves il·lustracions, en l'absurd i en un cert esoterisme fantàstic, amanit sempre amb humor, un humor blanc, i no per això menys incisiu.
És clar que de la seva obra en va parlar, fa uns quants anys i amb major coneixement de causa, l'artista Lluís Bosch Martí: "Els dibuixos de Jaume Busquet no són simples il·lustracions, sinó recreacions personals actualitzades d'una persona que expressa el seu món intern, alhora que inquietuds existencials, somnis, malsons..."
Per acabar de presentar l'artista, m'agradaria compartir alguns dels seus microrelats, aquests escrits en castellà, en els que identificareu l'humor de les seves vinyetes:
- Hay un maniquí oculto dentro de mi traje.
- Cambio cerebro viejo por chistera de mago
AJEDREZ El peón soñaba con ser un alfil. El alfil soñaba con ser un caballo. El caballo quería ser una torre. La torre soñaba con ser la reina. La reina soñaba con ser el rey. El rey era el único que no soñaba. Cuando por fin comenzó la partida todas las piezas seguían siendo las mismas. Los únicos que sí lograron alcanzar su sueño fueron los dos jugadores. Uno se convirtió en agua y el otro en viento. Diez movimientos más tarde una intensa tormenta arrasó por completo el tablero.
Se pasó toda la noche intentando solucionar una complicada operación de álgebra. Cuando por fin lo consiguió y salió a la calle para despejarse, descubrió asombrado que las casas eran símbolos y el resto de los transeúntes un montón de ecuaciones con zapatos.
"Un montón de ecuaciones con zapatos..." Sospito que és així com ens veu, o interpreta, en Jaume Busquet, o si més no és així com dibuixa els seus personatges, en formes geomètriques que, ben segur, es podrien representar en equacions...
Es pot separar l'obra de l'artista? No, o com a mínim no fins que l'artista no travessi el Pont de l'Aigua i se'n torni a casa; per la qual cosa de moment, avui, gaudim de l'obra, i del seu artista!
De la presentació se n'ha fet aquest recull d'imatges i moments. L'exposició es pot visitar fins a finals d'octubre.
Quimi Portet és, sense cap mena de dubte, un dels millors músics del nostre país i després de forjar-se una carrera d'èxits amb Los Burros i, especialment, amb El Último de la Fila, també s'ha forjat una llarga, sòlida i solvent carrera d'èxits en solitari.
Les seves cançons són un retrat crític, amb bones dosis d'humor i ironia, de la nostra societat i de nosaltres mateixos, de les nostres pors i passions personals.
Quimi Portet és com el nostre Lou Reed, i si el músic novaiorquès va escriure Xmas in February, Quimi Portet va escriure el seu particular "Bon Nadal", mostrant-nos part de la seva cara B i desitjos amagats d'aquestes festes:
Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.
Arquer d'amor
Si et veia la sina veia dos fitons; oh, deixa'm, amiga, que provi el meu pols.
Si un pit et sagnava, beuria ta sang; si et sagnava l'altre, amb les dues mans.
Obre ben bé els braços i acluca bé els ulls: si la carn no es bada la vida s'esmuny.
Quan sentis ma boca aguanta l'alè - t'estremiràs tota i és quan jo et prendré.
Amiga, la vida és una cançó. Jo canto ta sina, arqueret d'amor.
Ho reconec, jo també m'he escandalitzat pel cas Pélicot, per la depravació de Dominique Pélicot, no només per drogar i violar a la seva dona durant quasi 10 anys, també per oferir-la per tal que altres homes la violessin.
I sí, també reconec que jo també he admirat la valentia de Gisèle Pélicot de donar la cara, de fer que qui s'hagi d'avergonyir sigui el seu marit violador i les desenes d'homes que també la van violar.
El cas Pélicot, avui, ens ha escandalitzat i indignat i ens ha mostrat, de nou, que els monstres, en realitat, habiten en les persones més (aparentment) normals. I que la violència masclista i sexual no entén de condició social i no només és lamentablement estesa arreu, també socialment normalitzada.
Perquè també reconec que fa menys de 10 anys (no fa tant de temps), quan vaig veure la pel·lícula "Kiki, el amor se hace", no em vaig escandalitzar (com a molt inquietar i incomodar) davant una de les trames que relata la pel·lícula, la d'un cirurgià plàstic que droga a la seva dona, que pateix una discapacitat física, per "fer-li l'amor", òbviament sense el seu consentiment, i per tant (ara ja ho sabem i tenim clar...), per a violar-la.
Aquesta trama romantitza la violació perquè, precisament, la relació de parella millora considerablement a partir d'aleshores, però aquesta justificació no hauria de ser-ho mai (la fi no sempre justifica els mitjans, és evident); precisament el director de la pel·lícula, Paco León, es va disculpar anys més tard:
"... hay una de las historias donde un hombre droga a su mujer para practicar sexo con ella, por supuesto sin su consentimiento. Aunque tratamos de darle motivaciones a los personajes es imperdonable haber romantizado una violación sistemática. Siento mucho no haber tenido en ese momento la sensibilidad para tratar el tema y haber frivolizado con él."
Que aquesta pel·lícula s'estrenés, tingués èxit de taquilla i fins i tot fos nominada als premis Goya en diferents categories, i que aquesta trama de submissió química no generés en aquell mateix moment un rebuig generalitzat, és l'evidència de fins a quin punt tenim integrada, socialment, la violència masclista i la violència sexual.
Que aleshores la societat no s'escandalitzés diu molt (i no precisament positiu) de la societat; que aleshores jo no m'escandalitzés diu molt (i no precisament positiu) de mi mateix. I, com han fet en altres ocasions altres casos, ara ha esclatat mediàticament el cas Pélicot no només per condemnar els violadors, també per a remoure'ns la consciència amb l'esperança que deixem de relativitzar (i encara menys justificar) la violència masclista i la violència sexual.
L'esport, i especialment el futbol, ha estat històricament el refugi d'organitzacions violentes, generalment d'ideologia d'extrema dreta, que sota el pretext d'animar un equip, inciten i exerceixen la violència dins i fora dels estadis.
El fenomen no és nou i precisament aquesta darrera jornada de lliga hem vist com se suspenia temporalment un partit, el derbi madrileny per excel·lència, a causa del llançament d'encenedors al camp per part d'aficionats "colchoneros" pertanyents al Frente Atlético, una d'aquestes organitzacions.
Una de les aficions del futbol europeu més violentes és la del Feyenoord de Rotterdam, que avui juga contra el Girona FC i que, generalment, com si es tractés d'una plaga de llagostes, allà on va no triomfa, com versa la coneguda marca de cerveses, sinó que arrasa!
I aquest és el temor que, d'uns dies ençà, tenim a Girona; bé, més que dies, setmanes, des que es va celebrar el sorteig de la lligueta inicial de la Champions League, i es va saber que el Feyenoord visitaria Montilivi.
Per aquestes organitzacions, el futbol és l'excusa, i és que moltes de les persones que en formen part, quan es desplacen en una ciutat en què jugarà el seu equip, com avui el Feyenoord a Girona, ni tan sols tenen entrada per accedir al camp.
Perquè el seu camp de batalla, generalment, és l'entorn del camp, la ciutat on es juga el partit. Fins i tot, aquestes organitzacions d'aficionats de clubs, organitzen trobades amb organitzacions semblants dels equips rivals per esbatussar-se entre ells.
Però ni amb això en tenen prou, i massa sovint provoquen aldarulls i baralles, malmetent el mobiliari urbà, terrasses i comerços i fins i tot increpant a la població autòctona, durant les hores prèvies i posteriors al partit...
Davant d'aquest panorama, davant la més que probable visita d'aficionats violents del Feyenoord de Rotterdam, Girona s'ha blindat, confio que no necessàriament invocant l'esperit d'Álvarez de Castro, per ser novament immortal, per sortir indemne del pas d'aquesta plaga violenta, d'aquesta xacra del futbol, per la ciutat.
Que passi el que passi avui, sobretot que guanyi l'esport i l'esportivitat, mai la violència, ni dins ni fora del camp.
Arriba un moment, a la vida, que hom viu més rememorant el passat que no projectant-se al futur, fent del present una mena de caldo en què la nostàlgia i la melangia, els records, van fent xup-xup. No me'n lamento, és un fet, com quan els infants i adolescents es creuen immortals, i m'agradarà, quan sigui un vell xaruc, poder-m'hi recrear, a risc de repapiejar...
Tinc la impressió que això, si fa o no fa, és quelcom que ens està passant amb l'1 d'octubre, bé, més aviat amb el seu esperit. Invoquem més aquell esperit com a record, que com a motivació per a fer un nou embat. No estem per a nous embats, ara, les darreres eleccions a Catalunya ho han deixat prou clar.
Ja entenc que ara no és moment d'esmolar ben bé les eines, que no sembla que hagi de venir un altre juny, tampoc un altre 1 d'octubre; em sembla que encara no ens hem acabat de llepar les ferides, amb l'amnistia encallada i enrocada; i de ferides, l'independentisme se'n fa de noves, mossegant-se els uns als altres a cop de declaració o, encara pitjor, de piulada.
Fa set anys semblava que ho teníem a tocar; es respirava il·lusió, tot i que avui temem que en realitat fos innocència, i ens dol que aquella confiança, gairebé cega, en aquell govern els encegués més a ells que a nosaltres.
Avui recordarem l'1 d'octubre, i demà ja seguirem aspirant al finançament singular, maldant perquè no esdevingui, com el cafè per a tothom, plural...
Ràdio Sarrià està iniciant, aquestes setmanes, una nova temporada, com totes les emissores del nostre país; en el nostre cas, però, aquesta serà la primera temporada sencera des de la municipalització del servei o, en altres paraules, des de la recuperació de la programació pròpia feta per iniciativa dels i les col·laboradores.
És cert que la temporada passada la "nova" i recuperada Ràdio Sarrià ja va començar a fer continguts propis amb la (notable i sorprenent) participació de persones voluntàries, però vam començar a principis d'any, fent només una part d'una temporada.
Tot aquest rodatge de la temporada passada ha estat un gran aprenentatge per a tothom, tant en l'àmbit tècnic com de continguts, per posar en solfa la ràdio, per fer les inversions necessàries, per formar-nos, fins i tot per equivocar-nos... I tot i que encara tenim moltes coses per millorar i aprendre, tant en l'àmbit tècnic com de continguts, pensem que no hi ha millor manera de fer-ho, de seguir millorant i aprenent, que fent ràdio, que seguir fent ràdio.
Així que aquestes setmanes estem iniciant aquesta nova temporada, una temporada amb més de 20 programes de contingut propi que ens permeten configurar una graella farcida de teatre, poesia, llengua, cinema, sèries, programes musicals, esports, còmics, entrevistes, programes especials, etc., mantenint, també, la nostra tradicional ràdio fórmula.
I, precisament, un dels programes especials que farem ben aviat és el de presentació d'aquesta temporada, concretament el dissabte 5 d'octubre a partir de les 10 h al Local Social del Pla de l'Horta, portant per un dia Ràdio Sarrià al barri on va néixer!
El programa ens servirà per a presentar tots els programes i continguts d'aquesta nova temporada, també per a recordar els orígens de Ràdio Sarrià, l'any 1983, amb alguns dels impulsors de la precursora Ràdio Cosmos.
I per completar la presentació de la temporada, l'endemà diumenge al matí farem una jornada de portes obertes als estudis de Ràdio Sarrià, per tal que tothom que ho desitgi pugui veure, conèixer i trepitjar els estudis, després de les millores tècniques i la rentada de cara que hi hem fet, i fins i tot posar-se davant els micròfons, o dins la peixera!
Ens agradarà molt que ens acompanyeu a la presentació i a les portes obertes, i per descomptat ens agrada i agradarà molt que ens seguiu escoltant, que d'una manera o altra seguiu sintonitzant amb Ràdio Sarrià!
De contes de Nadal suposo que n'hi ha tants com hi ha contes, i hi ha Nadals!
El d'avui és el d'una cançó, "A Winter's Tale", que va publicar l'any 1982 el músic, cantant i actor britànic David Essex.
"A Winter's Tale", una balada nadalenca, evoca els sentiments d'enyorança i solitud propis de l'hivern i les festes de Nadal, especialment quan s'explica la tristesa i la melangia d'una persona que recorda un amor perdut, precisament durant l'hivern...
"A Winter's Tale" va tenir força èxit i ressò, tot i que l'any 2008 un article d'una agència de notícies de l'Índia va situar-la com la quarta pitjor cançó de Nadal, un càstig, penso jo, excessiu. Uns anys més tard, el 2014, el diari britànic The Independent la va situar en la 34a posició en una llista de les 50 millors cançons de Nadal...
Per gustos, colors, que també n'hi ha tants com de cançons, i de contes de Nadal...
Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.
Pantalons llargs a J. M. López-Picó
Campaneta daurada del meu carret de fira, cavallet de cartró de mig pam, tot pintat; havem caminat tant pels camins sense ira que ara ens cal reposar, i agrair nostre fat.
Ja no tornaré més fent osque! osque! osque! corrent, a carregar amb palets el teu quadrant de fusta. Campaneta daurada, tu em sabies content. Ara em mena la gent i tothora tinc justa:
i sóc infant encara, i no puc fer-ne esment. Cavallet de cartró, tu em sabies la joia: si ara jugués a córrer què diria la gent... Trobaran molt millor que estimi alguna noia
tant si és bella com no - cavallet tot pintat, campaneta daurada - i que us deixi al terrat.
Vaig tenir un amor d'estiu, fa més de tres dècades, quan era adolescent: bé, dir-ne d'estiu és ser molt generós, ja que va començar a mitjans d'agost, els darrers dies d'un camp de treball que vam fer en un petit poble de la comarca de la Noguera, i es va acabar, si no ho havia fet abans, a la Fira del Teatre al carrer de Tàrrega. L'únic que en queda, més enllà dels records que es van engroguint, són les cartes que ella em va enviar i que encara guardo; ves a saber on són les que jo l'hi vaig escriure...
Anys abans, quan era un nen, també vaig tenir un amor d'estiu, un amor innocent en unes colònies d'estiu que va tenir el seu punt àlgid al ball de la darrera nit, en el que la màxima aspiració era poder ballar amb ella.
Els amors d'estiu no coneixen la rutina, viuen pensant que l'estiu, com la joventut, serà etern; els amors d'estiu no coneixen el llanguiment de la tardor, ni la implacable pesantor de l’hivern i, per tant, tampoc poden assaborir la joia de la primavera i gaudir, feliçment, de l'esclat d'un nou estiu. Els amors d'estiu són, per definició, de fulla caduca i volàtils com el vol de les papallones, i s'esvaeixen com s'esvaeixen les petjades a la sorra de la platja, amb el vaivé de les onades.
No tots els amors que he tingut han estat d'estiu, d'altres han començat a la tardor, una estació que a priori dona majors garanties, que l'estiu és tant viu com fugisser... Segur que hi ha estudis sobre la longevitat de les parelles en funció del mes, o de l'estació, en la que han començat la relació. És clar que els amors d'estiu, tenen molta literatura, molta ficció i molts llocs comuns...
El tercer amor d'estiu que vaig tenir, va ser el definitiu. De fet, és un amor d'estiu que encara dura i perdura, més de trenta estius després. I si en Capri deia allò de "l'amor se'n va, però ella es queda", la clau perquè un amor sobrevisqui a l'estiu, és que l'estiu se'n vagi, però que l'amor es quedi, i es vesteixi de tardor.
La llum del Girona FC s'ha esmorteït, aquests darrers tres partits; la represa de les competicions, després de l'aturada de les seleccions, ha estat especialment dura, fins i tot cruel, per a l'equip, que ha perdut part de la seva espurna.
La darrera setmana el Girona FC ha perdut contra el líder i el cuer de la lliga espanyola, i contra un dels equips més potents (i amb major múscul econòmic) de la Champions League. Ha estat una setmana negra amb tres derrotes consecutives, tot i que la del debut a Europa contra el PSG va deixar, tot i perdre als minuts finals del partit, un bon sabor de boca.
L'exigència de l'equip aquesta temporada és major, jugar la competició europea suposa un major desgast (físic i mental) i obliga a fer més rotacions, per la qual cosa el repte no és només trobar un onze titular solvent, també unes rotacions que facin que no baixi el nivell.
La plantilla, altra vegada renovada, sembla prou llarga i de qualitat, però la clau, més que tenir bons jugadors (que també) és bastir un equip competitiu. Míchel i Càrcel ja ho han fet, això de bastir un equip competitiu amb una plantilla renovada, i un dels ingredients que ambdós han sabut aplicar ha estat, tenacitat i talent a banda, la paciència.
Avui, el Girona FC juga contra el Rayo Vallecano, l'equip de l'ànima de Míchel, i té una gran ocasió per trencar aquesta mala ratxa, fent-se fort a Montilivi. Una victòria contra el Rayo pot fer retornar la llum al Girona FC; una eventual derrota, hauria de fer activar, immediatament, la paciència...
I és que serà més intensa o més tènue, però la llum d'aquest equip ens il·luminarà, passi el que passi, al llarg d'aquesta temporada històrica!
El que us explicaré avui va passar-me setmanes enrere i, n'estic convençut, és quelcom que, si fa o no fa, també us ha passat a vosaltres; potser amb una altra companyia, potser en unes altres circumstàncies, però sempre amb les mateixes intencions.
Rebo una trucada en el telèfon fix de casa; sí, a casa encara tenim i mantenim la línia del telèfon fix. D'entrada sembla una trucada de la companyia que tenim contractada, tot i que no s'identifiquen. De seguida veig que l'objectiu de la trucada és millorar el preu que pago per la línia fixa, la fibra i la línia mòbil.
Al contrari que en altres ocasions, no l'engego a dida i decideixo escoltar-la. L'operadora comercial, molt amable i cordial, parla castellà; demano si em poden atendre en català, i molt amablement em diu que lamentablement no. Tot i això, segueixo amb la conversa i, efectivament, m'ofereix un preu una mica més baix del que pago ara per, pràcticament, el mateix servei; aleshores jo pregunto si en realitat el que faria és un canvi de companyia, i finalment, després d'algunes giragonses argumentals, em diu que sí, que passaria a Parlem.
Aleshores, arrufo el nas. Li dic que m'estranya que Parlem faci una acció comercial de captació de clients en castellà, que aquesta circumstància no em transmet confiança i que m'ho vull pensar. Que sospito que és una estafa; ella insisteix a dir que no i, finalment, quedem que em trucarà l'endemà.
Jo després truco a Parlem i amb qui parlo, entenc que una persona de l'equip comercial, m'assegura de totes totes que ells sempre parlen en català. Tot seguit envio un missatge al telèfon que m'havia donat l'operadora comercial, un missatge en què li dic que no estic interessat en l'oferta, i que si hi insisteixen, denunciaré la trucada a Consum de la Generalitat.
Immediatament després rebo una altra trucada, en aquest cas del supervisor de l'operadora comercial; insisteix a donar-me arguments per fer-me creure que la trucada no és una estafa, que efectivament estan fent una acció comercial de captació de clients per Parlem (com per tantes altres companyies, entenc) i que aquí hi guanyem tothom: jo un servei més barat, Parlem un nou client, l'operadora el seu incentiu i ell complir amb els seus objectius. Tothom hi guanya, insisteix.
Els demano poder veure el precontracte (una evidència documental), i d'entrada diuen que sense que jo faci una acceptació explícita no me'l poden facilitar, tot i que aquest no és vàlid i vigent fins que el signi. Finalment, se suposa que fent una excepció (?), me l'envien per correu electrònic. És un document de la companyia Parlem, tot escrit en català i en el que s'hi detalla el que des d'un inici l'operadora m'havia ofert: un preu una mica més baix del que pago ara per, pràcticament, el mateix servei.
Amb el document a la mà, torno a trucar a Parlem; vaig saltant del departament comercial al d'atenció al cient; els demano si el que m'han ofert forma part de la seva oferta i em diuen que sí. També si és possible que, a través d'una empresa externa, facin campanyes de captació de clients en castellà. Entenc que Parlem pugui tenir clients castellanoparlants i que se'ls pugui atendre en castellà, però jo em refereixo a una acció comercial de captació feta només en castellà. Però jo demano per la captació de clients; un operador, molt amable, em diu que podria ser...
Finalment, després de perdre temps i energies, decideixo no canviar de companyia; responc el correu electrònic que m'havien enviat amb el contracte que no el signaré, que declino l'oferta, i encara avui rebo missatges que em recorden que tinc un document per signar; també vaig enviar un missatge a la suposada empresa externa que va fer la primera trucada de captació.
No dubto que Parlem garanteixi l'atenció al client en català, però pensava que la captació comercial també la feia en català, o si més no, encara que fos externalitzada, amb l'opció de ser atès en català. Aquest element em va fer desconfiar, i la confiança, en aquests casos, és la clau, fins i tot més que l'idioma.
Hi ha qui, entenc que amb més ironia que sarcasme (o potser simplement amb un desig sincer), quan vaig fer 50 anys em va dir: ja vas per la meitat del camí! Res més lluny de la realitat, la meitat del camí la vaig travessar, aproximadament, fa 10 anys.
Estadísticament, les xifres no enganyen; segons dades de l'Idescat, l'esperança de vida dels homes en néixer és de 80,74 anys (86,32 anys en les dones), mentre que l'esperança de vida dels homes que tenen 50 anys és de 32,04 anys (37,18 anys en les dones), per la qual cosa haver arribat viu a 50 anys m'ha permès guanyar, estadísticament, dos anys més de vida. Estadísticament, doncs, avui la meva esperança de vida se situa als poc més de 82 anys.
82 anys és, precisament, l'edat que tenia el meuavi matern quan va morir; bé, quan va morir li faltaven 3 dies per a fer els 82 anys. Dels meus ascendents homes per part de la família de la meva mare (avi, besavis, etc.), el meu avimatern és el que va viure més anys, la resta, per diferents circumstàncies, van viure menys anys.
Per part de la família del meu pare, les poques dades que tenim encara ens allunyen més de l'optimisme: el meu pare va morir a l'edat de 34 anys, el meu avi patern a 52 anys i el germà gran del meu pare a 60 anys.
Així doncs, ni l'estadística ni la genètica juguen a favor meu, tot i que és cert que tant una com l'altre les podria burlar i, qui sap si com aquell avi que es va escapar per la finestra, arribar als 100 anys. Però divendres, arran d'un reportatge publicat a El Periódico sobre la longevitat, es va esfumar qualsevol esperança. L'article es feia ressò de l'estudi "Anàlisi de la Longevitat" del Col·legi d’Actuaris de Catalunya i entre altres temes es parlava de les persones centenàries.
Segons dades de l'Idescat tancades al primer semestre d'enguany, a Catalunya hi havia 2.732 persones centenàries, 2.317 dones (84,81%) i 415 homes (5,19%); per tant, la probabilitat que un home arribi als cent anys és més aviat remota.
Però l'estudi encara revelava una dada, per a mi, encara més demolidora: el mes de naixement també marca (si més no estadísticament) l'esperança de vida, ja que la majoria de persones centenàries a Espanya han nascut al primer quadrimestre de l'any, essent el mes de gener el que més persones centenàries nascudes aquest mes registra, i el mes de juliol el que menys de tots els mesos de l'any; l'estudi concretava que hi ha un 40 % més de persones centenàries nascudes el mes de gener que el mes de juliol.
Arribats a aquest punt, lluny de resignar-me, hauré de prioritzar la dita que diu que el que importa no són els anys de vida, sinó la vida dels anys...
El 5 d'octubre de 1922 el Cor Nacional d'Ucraïna va oferir un concert al Carnegie Hall de Nova York. Les entrades estaven esgotades.
Uns anys abans, el 1919, el Cor Nacional d'Ucraïna ja havia fet una gira europea, cantant cançons del folklore ucraïnès, entre les quals en destacava especialment una, "Shchedryk".
Aquella nit al Carnegie Hall el públic novaiorquès va quedar encisat per la bellesa d'aquesta cançó, escrita pel compositor ucraïnès Mykola Leontovych el 1914 per encàrrec d'Oleksander Koshyts, el director de la Capella de la República d'Ucraïna.
La cançó, inspirada en cançons tradicionals ucraïneses, explicava la història d'una oreneta que volava cap a una llar per anunciar, coincidint amb la celebració del nou any, la benaurança que tindria la família.
Va ser tal, l'èxit d'aquesta cançó, que anys més tard, el 1936, el compositor estatunidenc Peter Wilhousky va fer una adaptació de la lletra a l'anglès, en la que en comptes d'una oreneta, eren els esquellerincs el que anuncien la bona nova; d'aquí el títol: "Carol of the Bells"
Des d'aleshores "Carol of the Bells" és una de les cançons de Nadal més populars i versionades, i possiblement la recordareu, també, perquè va formar part de la banda sonora de la pel·lícula "Sol a casa"...
Com m'agradaria que aquest pròxim Nadal, més aviat que tard, un estol d'orenetes volés cap a totes i cadascuna de les llars d'Ucraïna com a senyal de benaurança, com explica la cançó "Shchedryk", més coneguda per a nosaltres com a "Carol of the Bells"...
Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.
Encara el tram
a D. Carles
Noia del tram, tens l'esguard en el llibre, i el full s'irisa en veure's cobejat. I el cobrador s'intriga si giraràs el full: sols per veure't els ulls!
Que les cames se't veuen i la mitja és ben fina; i tot el tram ets tu. Però els ulls no se't veuen.
I la teva mà és clara que fa rosa el teu cos de tafetà vermell, i el teu mocadoret ha tornat de bugada. Però els ulls no els sabem!
I si jo ara baixés? - Mai no et sabria els ulls... Té, ara, ja he baixat!
Recordo que quan era petit i amb l'escola fèiem alguna sortida a Girona, envejava (sanament) als adults que veia transitar pel carrer a aquelles hores del matí. Em transmetien (ara ho sé, no aleshores), una falsa sensació de llibertat, ja que aquelles persones adultes que veia pels carrers de Girona, simplement, no havien d'anar a l'escola.
No és que no m'agradés anar a l'escola, en tinc molt bons records i en conservo amics, d'aquella època, però aquelles persones adultes que em creuava pel carrer estaven alliberats, no com jo, d'anar a l'escola dia sí, dia també.
Ja fa molts anys que jo soc com un d'aquells adults que veia de petit i quan soc jo qui ara transita, algunes vegades pel carrer al matí i quan ensopego amb una corrua d'escolars, no puc evitar envejar-los (sanament), veient-los aparentment despreocupats (de les cabòries que ens preocupen i ocupen a les persones adultes) i gaudint d'aquell dia d'activitats fora de l'escola.
I em miro a mi mateix i penso que no tinc res a envejar (ara ho sé, no aleshores), que qui més qui menys hem passat d'anar a l'escola dia sí, dia també, a anar a la feina dia sí, dia també...
I si quan era petit pensava "quines ganes tinc de ser i fer-me gran", ara que ja ho soc, no sé si tindria ganes, he de reconèixer,de tornar a ser infant.
"Sempre ens quedarà París"; en un primer moment aquest era el títol de l'article d'avui, avui que el Girona FC jugarà el seu primer partit de competició europea, el seu primer partit de la Champions League a l'estadi del Parc dels Prínceps de París, contra l'adinerat Paris Saint-Germain.
Als qui seguim i estimem el Girona FCsempre ens quedarà París, per ser on l'equip s'estrenarà a Europa, però també ens quedarà la ciutat dels Països Baixos d'Eindhoven, l'austríaca de Graz i la italiana Milà, desplaçaments de l'equip en la fase de grups.
Tenint presents tots aquests desplaçaments, el periple del Girona FC per Europa em fa pensar, més que en la mítica frase de la pel·lícula Casablanca, en la (poc reivindicada) sèrie que la companyia Dagoll Dagom va fer a TV3: "Oh! Europa".
I és que els jugadors del Girona FC, com els personatges de l'europeista sèrie catalana, aquests pròxims mesos aniran voltant per Europa, per aquestes quatre ciutats europees.
El periple europeu, certament, és un autèntic premi i, mentre els personatges de la sèrie televisiva l'havien guanyat fruit d'un sorteig d'una entitat bancària, el Girona FC se l'ha guanyat a pols, gràcies als extraordinaris joc i resultats de la temporada passada, una temporada històrica.
En la primera fase de la competició el Girona FC farà aquests quatre desplaçaments i rebrà, a Montilivi, el Feyenoord, l'Slovan Bratislava, el Liverpool i l'Arsenal, perquè el Girona FC viatjarà per Europa i Girona serà, també, territori Champions!
Així que, com en tot viatge, no ens enfoquem només al destí, gaudim també del camí, d'aquest històric camí que el Girona FC farà, a partir d'avui, per Europa.
Tornar les coses al seu lloc; aquest és el pensament, verbalitzat per molts, de gran part de la culerada després de la contundent i inapel·lable victòria del renascut Barça de Hansi Flick contra el (sempre) combatiu Girona de Míchel d'aquest diumenge: 1 a 4 a Montilivi.
Tornar les coses al seu lloc després que la temporada passada el Girona FC atropellés el Barça a la lliga en els enfrontaments directes, alterant el (suposat) ordre de les coses. Les derrotes del Barça de Xavi contra el Girona van fer mal, molt de mal, i encara bo, des de la perspectiva blaugrana, que el Barça va acabar per davant del Girona a la lliga...
Tornar les coses al seu lloc perquè, el Girona pot ser, per a molts culers, un equip simpàtic (no així, mai el RCD Espanyol!), sempre, evidentment, que no alteri l'ordre de les coses, sempre que no gosi, com va fer la temporada passada, mirar-lo de fit a fit, estossegar-li a la cara.
Tornar les coses al seu lloc i, amb la contundent i inapel·lable victòria, que esterilitza qualsevol debat sobre el possible penal, debat esterilitzat pel mateix Míchel, treure's aquella espina que part de la culerada encara tenia clavada per la doble humiliació de la temporada passada i, amb les coses al seu lloc, recuperar un cert alleujament.
L'arrancada de cavall del Barça de Flick sembla tornar-lo al seu lloc, però la cursa, la temporada, és molt llarga i tornar les coses al seu lloc respecte al Girona FC pot ser un bàlsam, però no és, ni de bon tros, el més important.
Tornaran les coses al seu lloc quan el Barça no només pugui competir contra el Real Madrid, sinó també guanyar-lo i, sobretot, guanyar-li títols. Tornaran les coses al seu lloc quan el Barça torni a ser un equip potent i solvent a Europa.
Tornar les coses al seu lloc respecte al Girona FC potser sí que diu molt del Barça, però diu més, molt més encara, del Girona FC.
Ahir la meva filla gran, la Clàudia, va fer 25 anys, que és l'edat que jo tenia quan ella va néixer, que és l'edat que tenia la meva mare quan vaig néixer jo.
25 anys després de parir el seu darrer fill, la meva mare va veure néixer la seva primera neta. Aquest any, doncs, la meva mare n'ha fet 75 i jo 50, i amb els 25 de la meva filla gran acabats de fer les nostres edats s'alineen matemàticament en progressió aritmètica, que el diccionari defineix com a la "Progressió en què cada terme és igual a l’anterior més una quantitat constant que és anomenada diferència de la progressió."
L'anècdota no té més importància, és com un joc de paraules però amb xifres, i la correlació de les nostres edats amb aquests números no deixa de ser curiosa, ja que avui les tres edats són, a banda de múltiples de 5, també múltiples de 25.
La progressió aritmètica ens acompanya i acompanyarà des de i per sempre, i cada cinc anys, com fins ara, les nostres edats seran múltiples de 5, però serà difícil, tot i que no impossible, que les nostres edats siguin, de nou, múltiples de 25...
Sense esperar que això torni a passar, ens limitarem a gaudir de les nostres edats, cadascú la seva, i sobretot de la nostra estima com a mare / àvia, pare / fill i filla / neta...
