dijous, 18 de juliol del 2024

"Gibraltar es Espanyol"


"Gibraltar es Español", cantava primer el públic aplegat a la font de Cibeles "Gibraltar es Español", van acabar cantant alguns jugadors, entenc que tant amarats d'eufòria com d'alcohol. Quina manera més estúpida d'espatllar una celebració, la celebració de la quarta Eurocopa de futbol masculina!

Tan important és saber perdre (al jove Jude Bellingham l'hi van ensenyar, just després del partit) com saber guanyar, i aquesta ofensa geopolítica i (efectivament) rància va ser una manca de respecte poc digne d'un equip campió. Per més comptes pendents que Álvaro Morata pogués tenir amb el futbol anglès, ni era el lloc, ni era el moment, i encara entenc menys què va fer Rodri sumant-se als càntics.

Un primer error d'aquestes maratonianes celebracions (rua, recepcions institucionals i bany de masses) és barrejar-hi alcohol, no només pels efectes que inevitablement produeix en els jugadors, alguns excessivament ebris a l'hora d'agafar el micròfon i intentar dir quatre paraules amb un mínim de sentit, també pel missatge implícit que es transmet, que una celebració sense alcohol, no és una celebració.

El segon error d'aquestes maratonianes celebracions és no controlar, per part dels adults responsables i responsables institucionals, en aquest cas, de la Federació Espanyola de Futbol, els missatges que es poden dir, i els que no. Naturalment, l'alegria i l'humor han de fer-se presents, en aquestes celebracions, i més en aquests banys de masses, però potser caldria recordar que el límit és el respecte, tant quan et dirigeixes a milers de seguidors enfervorits, com quan has d'encaixar la mà del president del Govern de torn.

"Gibraltar es Español", es va cantar a la plaça Cibeles, i ni m'imagino què s'hauria arribat a cantar, per segons quins aficionats, i segons quins jugadors, si aquesta celebració s'hagués fet avui, 18 de juliol, dia de l'"Alzamiento Nacional"!

dimecres, 17 de juliol del 2024

Les bales contra Trump


El que no et mata et fa més fort i a Donald Trump no el maten (políticament) els processos judicials ni (literalment) les bales. L'histriònic candidat sembla anar llançat, més que mai, cap a la Casa Blanca mentre que el seu rival, Joe Biden, s'enfonsa cada vegada més cavant, a cada errada, políticament la seva tomba.

No sé si d'aquest intent d'assassinat en traurem l'aigua clara; una part de mi no pot evitar pensar que tot plegat ha estat un muntatge del mateix Trump, ja que pocs com ell simbolitzen la màxima que la fi justifica els mitjans; però una altra part de mi es resisteix a pensar-ho, perquè de ser així perdria l'esperança de trobar, fins i tot en un tirà, un bri d'humanitat.

Aquest intent de magnicidi (assassinat d’un alt personatge de l’estat, segons el diccionari) està generant molt debat entorn dels serveis secrets, i jo em segueixo preguntant com és que el jove franctirador va poder disparar, i també em pregunto com va poder errar el tret: nervis?, inexpertesa?... Fins i tot he arribat a qüestionar fins a quin punt podria lamentar que hagués errat el tret, però aleshores seria a mi a qui se'm podria atribuir la màxima que la fi justifica els mitjans...

Més enllà de tots els dubtes i conspiracions, la realitat és que de la mateixa manera que Donald Trump té el do d'esquivar les bales judicials, o que li rebotin a favor seu en cas que el toquin, ara també ha pogut "esquivar" les bales que el volien mort i aquest incident, del que ell hàbilment sap i sabrà treure'n profit, el catapultarà de nou cap a la presidència.

Davant aquest escenari, ja no cal que Joe Biden es retiri de la cursa electoral, no cal que el Partit Demòcrata gasti inútilment les seves bales, cremi a debades, ara, una possible candidatura alternativa a l'actual president...

Les bales contra Trump l'han fet més fort, possiblement, perillosament més fort. Mal em pesi, que Trump ens agafi confessats!

dimarts, 16 de juliol del 2024

La quarta de La Roja


La selecció espanyola de futbol va aixecar sota el cel de Berlín la seva quarta Eurocopa, un títol totalment merescut, no només pel fet de guanyar la final, sinó tots i cadascun dels partits que ha disputat en aquesta fase final.

Amb aquesta quarta Eurocopa és la selecció que més títols té, i ha guanyat tres de les cinc últimes edicions. Ja fa alguns anys que la malastrugança dels quarts de final s'ha trencat...

Si amb les Eurocopes dels anys 2008 i 2012 (amb el Mundial de 2010 enmig) hom podria assimilar el joc i la columna vertebral de La Roja al Barça, amb aquesta és inevitable no vincular-la a les figures emergents dels joves Nico Williams i Lamine Yamal, espanyols (un basc i un català) de famílies d'origen immigrant que defensen La Roja, sospito, per despit (i resignació) d'una multitud de xenòfobs a qui agradaria trobar, a La Roja, la quinta essència de la raça espanyola, en cas que existís.

La selecció espanyola de futbol desperta passions, bé a favor bé en contra, i cadascú li atribueix un valor, més enllà de l'intrínsec, en funció (i favor) del seu propi interès: l'Espanya diversa, l'Espanya opressora, l'Espanya imperial... Al capdavall, però, no és més que un equip de futbol i, possiblement, tot i no tenir els millors jugadors, ha demostrat ser el millor equip i el que més bon futbol ha desplegat al llarg del campionat.

Entenc que resulta inevitable no destriar la dimensió política que flota sobre l'estrictament futbolística, les seleccions nacionals representen una federació i, per extensió, un estat, però fins i tot els mateixos jugadors, enfundats amb La Roja, fan les seves pròpies reivindicacions simbòliques i de pertinença, com Lamine Yamal reivindicant Mataró, per exemple.

És clar que amb això del futbol, i de l'esport en general, no tot és racionalitat, ans al contrari, ja que en aquest cas, a banda d'anar amb Espanya, jo anava amb Països Baixos, a qui hagués preferit a la final abans que Anglaterra, i de cap manera volia que guanyés França i encara menys Portugal, malgrat Robert Martínez... I en el meu cas, com sospito que en el vostre i per extensió tothom, no hi ha més raó que la pròpia subjectivitat, farcida, si voleu, de contradiccions...

dilluns, 15 de juliol del 2024

Algun dia havia de passar


Algun dia havia de passar, i va passar el passat dissabte 6 de juliol.

Com cada matí, a primera hora, em disposava a fer el Wordle en català. Sempre començo pel català, i després faig el castellà i el castellà amb accents. Com sempre, des de fa mesos i mesos amb el Wordle en català i castellà, vaig començar amb la primera paraula que hi escric d'entrada: AUDIO.

Al principi de jugar-hi cada dia feia servir una paraula diferent cada dia, segons la inspiració del moment, però aviat vaig canviar d'estratègia amb l'objectiu de temptejar primer les vocals de la paraula, i davant la impossibilitat de trobar una paraula de cinc lletres amb les cinc vocals, vaig optar per buscar una paraula de cinc lletres amb 4 vocals.

Entre les poques paraules que se'm van ocórrer de cinc lletres i quatre vocals diferents, vaig dubtar entre àudio i ouera, i finalment vaig optar per la primera perquè em servia per començar tant en català com en castellà. És així com, des de fa una colla de mesos, que sempre començo el Wordle amb la mateixa paraula: AUDIO.

Quan vaig veure que totes les paraules es giraven de color verd, no m'ho podia creure! Sempre havia sospitat que algun dia passaria, que algun dia podia passar, però mai hauria sospitat que passaria justament aquell dia, el dissabte 6 de juliol de 2024, el dia del meu 50è aniversari! 

Reconec que el primer pensament va ser una mica conspiranoic: serà un regal d'aniversari? Però de seguida vaig voler treure'm la idea del cap, ja que de ser així voldria dir que el mateix joc sabria amb quina paraula començo cada dia, sabria que aquell dia era el meu aniversari, i més concretament el meu 50è aniversari, i m'hauria volgut fer un regal, una picada d'ullet... Vaig pensar que, simplement, era una casualitat, i vaig seguir jugant...

És clar que l'endemà no me'n vaig estar, i vaig voler assegurar-me que la paraula del dissabte 6 de juliol de 2024 del Wordle català fos, per a tothom, la mateixa que jo havia endevinat de bones a primeres...Finalment em vaig quedar tranquil pensant que, simplement, algun dia havia de passar...

dissabte, 13 de juliol del 2024

The Christmas Song. Minuts Musicals de Nadal


Les cançons, a vegades, tenen vida pròpia, naturalment també algunes nadales. La d'avui, "The Christmas Song", va ser gravada inicialment pel grup Nat King Cole Trio, però setmanes després de gravar-la el mateix Nat King Cole va proposar gravar-la amb orquestra i aleshores aquella cançó, composta per Mel Tormé i Bob Wells, va fer un salt qualitatiu, esdevenint una de les cançons de Nadal més populars.



divendres, 12 de juliol del 2024

Passeu pel port. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Passeu pel Port

Passeu pel Port
                        que és festa pagana!
Ara florien els pals boles d’or
i els mariners ubriacs tots cantaven:
Verge del Carme, doneu-nos l’amor.

Verge del Carme cantava en els núvols,
a cada u bé llançava un esguard:
els mariners ubriacs la miraven
i convidaven a tots els vianants.

Verge del Carme dansava una estona,
ni hi ha vaixell que la guanyi en dansar;
alceu els ulls que veureu la corona
com va ruixant tot d’estrelles la mar:
la meva barca n’és plena a vessar.

Verge del Carme mostra un peu tot nu
que la sandàlia se li desprenia;
els gallarets d’omplenaven de llum…

Si jo nedava prou l’abastaria.

Joan Salvat-Papasseit

dijous, 11 de juliol del 2024

El Xifra, institut en transició


L'Institut Narcís Xifra i Masmitjà, l’institut del nostre barri, en plena metamorfosi, està en ple procés de transformació cap a un centre de formació professional integrada, anomenats també centres integrats de formació professional.

Aquest canvi convertirà el Xifra en un institut de referència de formació professional a la demarcació de Girona, i es preveu que aquesta especialització incrementi el seu finançament i recursos per donar una formació professional àmplia i de qualitat. D’aquesta manera el Xifra integrarà, a banda dels títols professionals de cicles formatius de grau mitjà i de grau superior, els certificats de professionalitat, l'acreditació de les competències professionals i es potenciaran els serveis d'informació i orientació i els projectes d'innovació.

S’espera, doncs, que a mitjà termini el Xifra sigui un centre de formació professional potent i de referència, no només a Girona, també a les comarques de Girona, ja que serà el primer d'aquestes característiques, i a Catalunya.

Aquesta transformació, això no obstant, ha tingut un preu molt alt per al mateix institut i, és evident, també per al mateix barri: la supressió progressiva dels estudis d’ESO al Xifra, fent que l’alumnat del nostre barri s’hagi de desplaçar a altres instituts de Girona per completar l’educació secundària obligatòria.

Aquest curs 2023/24 ha estat el primer en el qual l’alumnat de 1r d’ESO del barri ja no ha pogut anar al Xifra, i han hagut d’anar bé a l’Institut Jaume Vicens Vives, bé a l’Institut Carles Rahola i Llorens. La pèrdua de l’ESO del Xifra va mobilitzar el barri, a les famílies i a les entitats en defensa del manteniment dels estudis d’educació secundària obligatòria al Pont Major, lluita que tot i perdre, va mostrar la nostra capacitat de lluita i mobilització en defensa dels serveis públics del barri. Des de l'AMPA de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà volem agrair totes les mostres de suport i ànims que vam rebre, en una mobilització que vam fer de forma coordinada amb les altres AFA i AMPA d’escoles del barri.

En aquesta transició del Xifra d’un institut d’ESO, Batxillerat i Cicles Formatius cap a un centre de formació professional integrada convé seguir vetllant perquè les administracions competents (Generalitat i Ajuntament) aportin tots els recursos necessaris per seguir garantint la qualitat educativa, especialment per a l’alumnat d’ESO i de Batxillerat que encara queda a l’institut, i per al bon seguiment educatiu de l’alumnat del barri desplaçat a altres instituts de Girona, garantint alhora el transport escolar.

Confiem que el futur del Xifra, com a centre de formació professional integrada, sigui esplendorós,  però no oblidem que el passat recent, aquests darrers anys, han estat especialment difícils i traumàtics, amb unes administracions que han deixat morir d’inanició l’ESO del Xifra, no abocant-hi els recursos necessaris, i amb un present incert i de davallada de recursos, a mesura que es van extingint els cursos d’ESO.

I en aquesta transició, la incertesa plana també sobre la mateixa AMPA del Xifra, sobre la seva supervivència dins un centre integrat de formació professional, sense les famílies de l’alumnat d’ESO. Un altre dany col·lateral d’aquesta transició.

Sigui com sigui, però, el Xifra ha de seguir essent un actiu important per al nostre barri, i un element clau de futur pot ser la remodelació del seu teatre, per a l’ús intern i també per a l’ús del barri i la ciutat de Girona, tot i que això, ara per ara, són figues d’un altre paner.

Roger Casero Gumbau
President de l'AMPA de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona

Article publicat al número 1 de la revista Som del Pont.

dimecres, 10 de juliol del 2024

Falsa bandera, joc brut


Tot aquest afer dels cartells contra el candidat a l'alcaldia d'ERC, Ernest Maragall, magrejant barroerament l'Alzheimer, a banda d'esquitxar ERC, esquitxa, malauradament, tota la política. Perquè sí, aquesta mala praxi ha vist la llum per vergonya d'ERC, però no és una exclusiva d'ERC.

Fa una colla d'anys, fent vida orgànica en un partit, vaig descobrir que algunes cartes al director dels diaris es cuinaven als departaments de comunicació del partit, amb persones que prestaven el seu nom per a signar les cartes; aleshores aquesta praxi em va fer arrufar el nas, però entenia que era innòcua, innocent, si voleu.

Però aleshores, mai m'hauria imaginat que l'agenda oculta de comunicació d'una campanya electoral pogués arribar a aquests extrems, amb pràctiques que, n'estic segur, no encaixen amb els (sempre impol·luts) codis ètics dels partits.

Aquest afer, prou vergonyós i truculent, ha fet aflorar una altra mala pràctica dels partits davant dels conflictes interns: l'activació dels protocols de depuració de responsabilitats quan el conflicte es fa públic, no quan es produeix

Ho hem vist en situacions d'abusos (de poder, sexuals, etc.), quan el partit, o l'organització, activa els protocols interns tan bon punt l'abús surt a la llum, no quan succeeix, donant a entendre que fins aleshores el partit, o l'organització, prioritzava tapar la mala praxi o l'abús, fins i tot protegir qui els ha comès.

"En política es pot fer tot, menys el ridícul", va dir al seu dia el president Tarradellas, i ja em sap greu contradir a tal autoritat, però això és pitjor, molt pitjor que fer el ridícul, i no hauria d'entrar a la categoria de "tot".

Aquest joc brut s'hauria d'erradicar de la política, tot i que em sembla que a la política cada vegada n'hi ha més, de joc brut; de joc brut i d'operacions de falsa bandera...

dimarts, 9 de juliol del 2024

Espanya - França


Aquesta nit les seleccions de futbol d'Espanya i de França es disputaran una plaça per a la final de l'Eurocopa 2024; ambdues seleccions han assolit les semifinals amb trajectòries molt diferents, França a empentes i rodolons, Espanya exhibint un dels millors futbols del campionat. És clar que quan comenci a rodar la pilota, res de tot això importarà i les forces, d'entrada, estaran igualades.

França, però, abans de disputar aquest partit, en certa manera ja ha guanyat; la segona volta de les eleccions legislatives ha donat la victòria a la unió d'esquerres Nou Front Popular i, sobretot, ha frenat el perillós avanç de l'extrema dreta del Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, que sembla anar de derrota en derrota, fins a la victòria final.

No sé si de jugar-se de nou a Espanya, aquest partit el tornaria a perdre la dreta i l'extrema dreta, que ja hem vist en diferents territoris de la pell de brau que quan poden sumar per governar, s'alien, quelcom impensable, ara per ara, a França.

Mentre aquestes darreres setmanes hem sentit alguns futbolistes de la selecció francesa fer una crida a la mobilització per frenar l'avanç de l'extrema dreta, a Espanya la majoria de futbolistes (diria que tots) de la selecció espanyola fuig d'estudi en qüestions polítiques quan, penso, també hi hauria molt a dir...

Avui, però, sobretot s'espera que els futbolistes francesos i espanyols parlin sobre el terreny de joc, que de política ja en podran tornar a parlar uns l'endemà, si s'escau, i els altres mai, com gairebé sempre.

dilluns, 8 de juliol del 2024

Cinquanta


Dissabte vaig fer 50 anys i de moment no he trepitjat cap concessionari de cotxes esportius d'alta gamma, ni de motos de gran cilindrada. És clar que tampoc n'he tingut l'ocasió...

Tampoc tinc previst tenyir-me els cabells (tot i que per més que volgués ho tindria complicat) ni he demanat hora en cap clínica de cirurgia estètica, ni en cap establiment de tatuatges o pírcings, que les tres arracades a l'orella fa dècades que les tinc...

No m'he apuntat al gimnàs, perquè ja fa més de quatre anys que hi vaig, i no m'estic preparant per a cap cursa, marató, triatló, "iron man" o res semblant, ni tinc previst cap gir copernicà en l'àmbit laboral.

Totes les fantasies i aventures amoroses les vull viure i compartir amb la meva dona, i entre les fantasies, o ànsies, no hi ha la de cremar la meva targeta de crèdit a Las Vegas, a Mònaco, a Peralada, ni tan sols al bingo del Pont de la Barca de Girona.

Ni tinc ganes de viure ràpidament, com si sentís que la vida se m'escola entre els dits, ni he fet una llista de les coses que voldria fer abans de morir-me...

Em sembla que, tot just uns dies després de fer 50 anys, la (meva) vida, com versa la cançó, segueix si fa o no fa igual. No voldria donar-vos la impressió que soc un negacionista de la crisi dels 50, que minimitzo el que representa arribar als cinquanta anys, no només pel fet d'arribar-hi, que ja és tot un èxit, sinó perquè cada vegada són menys, estadísticament, els anys que resten de vida respecte dels anys viscuts, ans al contrari.

Mentiria, doncs, si digués que fer 50 anys no m'impressiona: els cinquanta, certament, fan respecte, però no m'obsessionen, si més no de moment, si més no, avui.

Assumeixo que ja tinc cinquanta anys i confio que sabré portar-los portar la dignitat que es mereixen, prescindint dels tòpics, fins i tot els que diuen que són els 50 són nous 30! Els 50 són els 50, tampoc cal edulcorar-los.

I ara que ja els tinc, em sembla que fins i tot els portaré amb un punt d'orgull, perquè de moment no he trobat, per a mi mateix, millor edat de la que tinc a cada moment.

dissabte, 6 de juliol del 2024

The Little Drummer Boy. Minuts Musicals de Nadal


De timbaler a casa nostre tenim el cèlebre d'El Bruc, però no és d'aquest, que va la cançó d'avui, sinó del timbaler protagonista d'una de les cançons de Nadal més conegudes, popularitzada a Espanya de la mà i la veu de l'incombustible Raphael...

Composta a principis dels anys quaranta del segle passat per la compositora Katherine Kennicott Davis, i popularitzada una dècada més tard gràcies a la gravació que en va fer el grup musical The Trapp Family, la nadala "The Little Drummer Boy" va agafar volada especialment a partir dels anys seixanta gràcies a les versions que en van fer Frank Sinatra i el mateix Raphael, en castellà, i fins i tot Boney M a principis dels anys vuitanta.

En català també la tenim, com a Cançó del timbaler, gràcies a l'adaptació que en va fer el músic Manuel Oltra i Ferrer a mitjans dels anys seixanta, i la gravació que la coral infantil La Trepa va enregistrar uns anys més tard. De la família Trapp, a la coral La Trepa!

Però de totes les versions de "The Little Drummer Boy" (El tamborilero, la Cançó del timbaler) avui m'interessa especialment la d'una de les grans dames del rock, la que van fer Joan Jett and the Blackhearts, una versió certament més rockera i, tot i això, un punt continguda.







divendres, 5 de juliol del 2024

Visca l'amor. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Visca l'amor

Visca l'amor que m'ha donat l'amiga  
fresca i polida com un maig content!  
Visca l'amor
                    l'he cridada i venia  
-tota era blanca com un glop de llet.

Visca l'amor que Ella també es delia:

visca l'amor:
                    la volia i l'he pres.

Joan Salvat-Papasseit



dijous, 4 de juliol del 2024

Joe Biden, president i octogenari


Mireu la foto; què hi veieu? El qui, està clar, Joe Biden, però necessitem anar una mica més enllà per entendre l'atzucac en què s'ha situat la seva candidatura a la reelecció.

Hi ha qui hi veu un octogenari amb algunes de les seves capacitats en declivi, capacitats que potser no s'ajusten a l'exigència del càrrec que ocupa i que vol continuar ocupant els pròxims quatre anys.

Hi ha qui hi veu un senyor gran que tot sovint es desorienta, en el discurs i també en l'espai, no trobant la paraula exacta o buscant una cadira inexistent. Res que no pugui passar a la seva edat, naturalment.

Quan el veig em fa patir; també em va fer patir, anys enrere, Leonard Cohen. El vaig anar a veure en un concert al Palau Sant Jordi, com perdre'm aquesta oportunitat! Però allà al davant hi vaig trobar un Leonard Cohen que més que fer-me gaudir del concert, em va fer patir; segurament el problema el tenia més jo, de percepció i de prejudicis, que ell, que, a pesar de mi, semblava prou desimbolt.

I així es deu veure el mateix Joe Biden, capacitat no només per afrontar una dura campanya electoral contra un resistent i dur (i implacable, si cal) Donald Trump, també per continuar governant quatre anys més, en cas que guanyi...

Però jo avui, per exemple, m'ho pensaria dues vegades abans de pujar en un cotxe conduït per Joe Biden, i soc conscient que haver d'arribar a aquest punt, amb les persones grans, és certament delicat; soc conscient que potser a mi també em costarà veure i, sobretot, acceptar el declivi de les meves pròpies capacitats físiques i cognitives.

És clar que hi ha qui mira la foto i, per sobre d'un senyor octogenari amb algunes de les seves capacitats en declivi, hi veu el president dels Estats d'Units d'Amèrica, és a dir, un home poderós, el cap d'un dels estats més poderosos i influents del món, sinó el que més, un home que, des de la seva posició i responsabilitat, només ell pot ser amo i senyor del seu destí, i si el president vol anar a la reelecció, es va a la reelecció. Qui dels seus gosaria estossegar-li a la cara, al president dels Estats Units?

El primer debat amb Donald Trump ha alimentat el debat sobre si Joe Biden està en condicions, o no, d'afrontar aquesta transcendental campanya electoral. Possiblement, afrontar la campanya és més complicat que, en cas de guanyar les eleccions, continuar governant, ja que l'administració americana és forta i robusta, possiblement molt més consistent que el president que aspira a la reelecció.

Només Joe Biden i el seu entorn més proper poden decidir deixar la cursa electoral, però sembla que ell i el seu entorn més proper estan decidits a entomar el repte, i a mi, i diria que a mig món, ja em tremolen les cames, molt més del que li poden arribar a tremolar seves!

dimecres, 3 de juliol del 2024

Seguir remant...


Em sembla que des d'aquesta foto, de l'estiu de 1996, que no hem tornat a pujar en una de les barques de rems que hi ha a l'Estany de Banyoles i, tot i això, podria afirmar amb certesa i sense por d'equivocar-me, que des d'aleshores, no hem deixat de remar. De fet, aleshores ja feia tres anys que remàvem...

Seria inevitable, i alhora temptador, disseccionar ara i aquí, i amb quatre paraules mínimament ben escrites, la metàfora de la barca com la vida que anem traçant junts, destacant no només la importància d'impulsar la barca a cops de rem, en què cada palada, cada esforç compta, sinó, sobretot destacant la importància de marcar un rumb i de remar, a banda de junts o alternativament, naturalment en la mateixa direcció.

Però d'aquesta foto el que voldria destacar no és la barca, ni els rems, ni tan sols l'aigua, l'horitzó o el cel sinó ella, o més ben dit, ELLA, així, en majúscules, que lluny de saltar de la barca, 31 anys després segueix remant...

Fa quatre anys, baixant d'una escapada a Tuixén i a Josa del Cadí, ella va voler que ens aturéssim al pantà de la Llosa del Cavall, a l'altura de Sant Llorenç de Morunys; va veure que en una riba es podien llogar caiacs i, tot i que a mi en un primer moment em va fer mandra, vam recular i en qüestió de minuts ja remàvem de nou... 

Seguir remant; aquesta és la voluntat. Seguir remant junts, a vegades en aigües tranquil·les, d'altres contra vents i marees, però sempre, fins ara i de moment, seguir remant junts, perquè jo no podria tenir millor companyia... 


 

dimarts, 2 de juliol del 2024

Som del Pont, la revista del barri


Som del Pont és el nom del grup de WhatsApp dels veïns i veïnes del barri de Pont Major de Girona, es va crear a finals de setembre de 2021 per iniciativa d'unes veïnes i compta amb poc més d'un centenar de membres. S'hi comparteixen informacions, inquietuds i denúncies sobre el barri, i aquests darrers dies ha estat especialment prolífic en fotos denúncia de l'estat lamentable d'algunes illes de contenidors, envoltades de brossa...

Som del Pont també és la pàgina web de l'AV Pont Major, en la que s'hi comparteixen informacions d'interès per al barri; un web simple i senzill amb informació bàsica del barri i de la mateixa associació veïnal. 

Som del Pont també és, des de fa pocs dies, la nova revista del barri, acabada de sortir del forn fa pocs dies i que ja han rebut a casa seva tots els veïns i veïnes del barri. Una revista d'informació local amb continguts dels equipaments i entitats del barri, amb una entrevista a un veí i activista, amb articles reivindicatius de l'AV Pont Major i amb el relat de les vivències i records de veïns i veïnes...

Som del Pont, la revista del barri, neix amb voluntat de continuïtat, a raó de dos números l'any, amb l'objectiu d'esdevenir una eina d'informació, comunicació, participació i cohesió, i que també permeti valorar la història i el patrimoni del barri, així com el patrimoni immaterial de la seva gent. En aquest primer número també inclou el programa de la Festa Major, que començarà el divendres 5 de juliol i s'allargarà fins al dissabte 13 de juliol.

A banda d'arribar a tots els habitatges del barri, la revista Som del Pont també s'ha distribuït, per a la seva consulta i lectura, a les biblioteques públiques de Girona i de Sarrià de Ter, i naturalment també la podeu trobar al web Som del Pont.

Us convido a buscar-la i fullejar-la, consultar-la i, fins i tot, llegir-la!

dilluns, 1 de juliol del 2024

30 anys a l'Horitzó


Dissabte passat circulava pel nord del Maresme i, quasi de forma instintiva, vaig sortir de l'autopista C-32 a la sortida de nord de Pineda de Mar i em vaig aturar un moment davant l'escola d'Educació Especial Horitzó que hi ha abans d'entrar al poble, venint de l'autopista.

Fa 30 anys, el juliol de 1994, vaig treballar-hi al casal d'estiu, fent de monitor. Aquell mes de juliol, pràcticament, vaig viure a Pineda de Mar; cada dilluns marxava de Girona a cavall de la meva Vespa 200 i feia via cap a Pineda de Mar, i durant tota la setmana m'estava en una pensió, en una petita habitació de la planta baixa. Entre setmana treballava al casal d'estiu de quarts de nou del matí fins a les cinc de la tarda, i a la tarda tenia temps per mi, sobretot per anar a la platja. Els divendres, de nou a cavall de la Vespa 200, tornava a Girona per passar el cap de setmana a casa.

Setmanes abans, al mes de juny, ja havia treballat com a monitor de suport en una sortida de finals de curs de l'escola a Salou; quan em van proposar treballar-hi al juliol, no m'ho vaig pensar dues vegades. De fet, aquell estiu, també vaig treballar com a monitor d'estiu en dues colònies més, al mes d'agost.

Dissabte passat vaig aturar el cotxe davant l'escola, vaig baixar i l'hi vaig fer una foto. Aquella experiència va ser tot un repte, no només perquè acabava de fer el curs de monitor de lleure, també perquè a principis de curs començava els estudis d'Educació Social i, d'alguna manera, aquella experiència posava a prova la meva vocació: realment era això, el que volia?

Tot i les dificultats, que sempre hi són, i que evidentment també van fer acte de presència en aquella experiència i en les altres que vaig viure aquell estiu, aquells aprenentatges van refermar la meva vocació i, sobretot, les ganes d'aprendre.

Però aquell juliol de fa 30 anys no tot va ser fer de monitor; a Pineda de Mar també hi vaig celebrar el meu aniversari; durant molts anys he celebrat l'aniversari lluny de casa, de colònies o de campaments, bé com a participant, bé com a monitor; és el que té haver nascut a l'estiu... Aquell any no va ser una excepció.

El dia del meu aniversari la meva mare va venir a Pineda de Mar a la tarda i vam anar a sopar, una pizza, si no recordo malament, per a celebrar els meus 20 anys. També recordo que, unes setmanes més tard, una tarda vaig agafar la Vespa 200 i vaig fer via cap a Barcelona, per veure Pink Floyd a l'Estadi Olímpic, amb dos amics; tota una aventura i, sens dubte, un concert i una experiència memorables!

Avui que comencem el mes de juliol, avui que resten pocs dies per a celebrar els meus 50 anys, em pregunto què en queda d'aquell jove amb Vespa i cabells llargs, d'aquell noi que tenia pressa per créixer i fer-se adult i que, a la seva manera i amarat d'un idealisme innocent, volia canviar el món...

Les parets de l'escola d'Educació Especial Horitzó són les mateixes, però ben segur que l'escola, al llarg d'aquests 30 anys, ha canviat tant o més que jo; allà palplantat mirant l'escola, pensava que a banda d'unes parets més velles, trenta anys més velles, en el meu pòsit encara hi ha traces d'aquell jove que se sentia gran i responsable cada dilluns de juliol sobre la Vespa 200, anant cap a Pineda de Mar, anant cap a l'Horitzó...

dissabte, 29 de juny del 2024

Kiss You In The Snow. Minuts Musicals de Nadal


Les nadales són tot un gènere i dins aquest gènere podem trobar-ne, afortunadament, de molts estils musicals, també, nadales indie pop, com la d'avui, "Kiss You In The Snow" del grup gal·lès The School.

En l'indie pop, el pop independent, destaquen les melodies agradables (algunes fins i tot enganxoses), una instrumentació més aviat simple (sense massa complicacions ni arestes), lletres tirant a nostàlgiques i personals i una certa reminiscència a la música pop dels anys seixanta del segle passat, recorrent tot sovint a les harmonies vocals, allò que en tantes cançons feien tan bé The Beatles.

The School són un bon exemple de grup indie pop, i "Kiss You In The Snow" un bon exemple de nadala indie pop...

divendres, 28 de juny del 2024

Cançó. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Cançó

Amarrat està a la cala
el fornit garcés.
                        La mar
per la tonada s'acala:
li arreplega el sospirar.

La cançó que li sortia
el gavot la cantarà,
la dirà de nit i dia:
—Una noia d'Empurdà
el brau garcés la volia
i el patró l'enamorà.
No és cert, l'enamoraria,
que l'amor no es pot mercâ:
Qui amor barata no estima,
Ella es deleix d'estimar.

Si tumbagues d'or li porta
no li portarà l'amant:
el bru garcés l'haurà morta
mes el patró ni un instant.

Les veles que voleiessin
apendrien la cançó,
i els gallarets que escoltessin
però sense fer remô.

Fanals de colors encesos
la durien com un tany,
vaixells per la mar estesos
la sabrien com un plany:

Amarrat està a la cala
el fornit garcés.
                        La mar
per la tonada s'acala,
li arreplega el sospirar.

Joan Salvat-Papasseit

dijous, 27 de juny del 2024

Fem plans, pel 13 d'octubre?


Consulto l'agenda i observo que el diumenge 13 d'octubre, de moment, no tinc cap cita; el dia abans és dissabte i festiu, Dia de la Hispanitat, i per això ni tan sols serà un cap de setmana llarg, sinó un cap de setmana aparentment normal.

L'aparença de normalitat  pot truncar-se si, com tot sembla indicar, aquest estiu no s'investeix cap president de la Generalitat i, irremeiablement, ens aboquem de nou a unes noves eleccions al Parlament, confirmant així que aquesta haurà estat una legislatura borda.

El que la nit electoral semblava impossible, fins i tot imperdonable, cada dia que passa no només sembla més plausible sinó que, per alguns, fins i tot més desitjable: amb l'amnistia aplicada, tot i els entrebancs, hi ha qui, ja amnistiat, té previst ser cap de llista i, qui sap, capgirar la tendència i recuperar vots i possibilitat de ser president. El conte de la lletera ja l'hem viscut en altres ocasions, i ben recents...

No sé, potser darrerament estem més pendents de noms propis que de propostes, i les que es formulen semblen brindis al sol. La realitat, sempre tossuda, diu que a Catalunya l'independentisme pateix un cert esgotament, que el PSC va guanyant eleccions una rere l'altre i que ara tan important és pactar per governar com deixar de pactar perquè l'altre no ho faci, és a dir, bloquejar. Aquest és, si cap partit demostra el contrari, el nostre present.

Si aquest estiu no tenim president de la Generalitat ens tocarà tornar a votar de nou el diumenge 13 d'octubre, i qui sap si aleshores la situació serà, si fa o no fa, com la d'avui. A vegades xutes la pilota endavant i, simplement, l'acabes perdent...

dimecres, 26 de juny del 2024

Engendrar violència

Imagen de Jan Marcus Trapp en Pixabay
Imatge de Jan Marcus Trapp a Pixabay

Engendrar és un verb transitiu que al diccionari té tres accepcions: la primera és "procrear", corresponent a la genètica; la segona és "originar, Déu Pare, des de sempre, el Verb", vinculada al cristianisme; la tercera, que fa referència al seu sentit figurat, és "produir, causar, ocasionar".

La violència, el diccionari la defineix, més enllà de la "qualitat de violent", com a "manera de procedir violenta", "acció violenta" o, precisament una mica més en relació amb el dret, "acció violenta o coacció moral exercida sobre una persona per tal d'obligar-la a una determinada acció o omissió".

L'ús de la violència és un dels recursos més utilitzats, al llarg de la història de la humanitat, per a resoldre desavinences, disputes, conflictes. Ho hem pogut veure, tristament, aquests darrers dies a Girona, quan una aparent discussió intranscendent entre famílies va acabar amb dues persones mortes per arma de foc, desfermant una onada de violència, o a Barcelona, quan un intent per evitar un robatori va acabar amb la persona que el volia evitar degollada.

I és que la violència no només és, lamentablement encara avui per a moltes persones, la forma habitual que tenim per resoldre conflictes, també és el camí més curt per a generar una escalada de violència, que ja sabem que la violència, engendra violència.

La millor resposta a la violència la trobem, curiosament, al mateix diccionari i just a sota la seva mateixa definició, en la que hi apareix la definició de no-violència: "actitud que, sense renunciar a l'ús de la força, refusa d'emprar la violència i de tornar mal per mal."

Aquest hauria de ser el camí, però és un camí més llarg, i no tothom, ni a escala institucional, ni personal, ni internacional, ni domèstica, està disposat a recórrer. I així seguim, matant-nos els uns als altres, ara en el context d'una guerra, ara per motiu d'una desesperada migració, ara per una discussió ximple, ara per evitar més violència...

dimarts, 25 de juny del 2024

El penúltim servei al Consell Municipal d’Educació de Girona


El 6 de juny de 2019 el plenari del Consell Municipal d’Educació de Girona (CEM Girona) va aprovar, entre altres nomenaments, el meu com un dels representants de pares i mares membres de consells escolars de centres d’educació secundària, fruit del procés electoral que s'havia celebrat setmanes abans.

Cinc anys després, el 20 de juny de 2024, vaig participar en el meu últim plenari del CEM Girona, ja que en el darrer procés electoral no era elegible, pel fet que aquest final de curs també deixaré de ser president de l'AMPA i representant de famílies al Consell Escolar de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona. Són dies, aquests de juny, de tancar una etapa...

Cinc anys al CEM Girona donen per molt:

  • 16 sessions plenàries
  • 32 sessions de la comissió de Planificació Escolar i Equipaments
  • Algunes sessions més de l'antiga comissió de Procés Deliberatiu
  • 5 sessions de la comissió de Participació de l'Oferta Educativa, aquesta convocada pel Departament d'Educació i a la que hi he assistit en representació del CEM Girona.
  • Un bon grapat de trucades, gestions, converses, cafès...

Comptat i debatut, unes seixanta reunions i una pila d'hores de treball compartit. Els números expliquen molt, però no ho expliquen tot, i és que aquests cinc anys al CEM Girona han estat, a banda de treball, sobretot d'aprenentatge, també de responsabilitat.

D'aprenentatge pel treball conjunt amb altres representants de la comunitat educativa, amb qui inevitablement a vegades suren discrepàncies, tot i que sempre se cerca el màxim consens; de responsabilitat per les decisions que, també inevitablement, cal prendre, decisions i posicionaments.

Al darrer plenari vaig tenir l'oportunitat d'acomiadar-me i, de forma breu, vaig fer aquests agraïments:

  • Moltes gràcies a les regidores i regidor amb qui he compartit CEM, a l'Eva Palau i, especialment, a l'Adam Bertran i la Queralt Vila per la seva valentia política a l'hora de prendre decisions.
  • Moltes gràcies a l'equip tècnic del CEM Girona, i especialment a la Montse Roca, a la Dolors Casassa i a l'Hèctor González per tot el suport rebut.
  • Moltes gràcies a tots els membres de la Comissió de Planificació Escolar i Equipaments per la feina, el compromís i la dedicació.
  • Moltes gràcies a tots els membres del Consell Municipal d'Educació per la participació activa per a la millora de l'educació.

Vaig acabar el meu parlament citant un dels referents imprescindibles de l'educació, en el seu sentit més ampli i generós, del nostre país, el pedagog Joaquim Franch i Batlle:

"Potser val la pena de fer notar que una pedagogia que ofereix el poder de participar i que exigeix d'autogovernar-se és, probablement, una pedagogia que educa actituds democràtiques: convivència, participació, implicació en els problemes, responsabilitat."

Per cert, al títol parlo del penúltim servei al CEM Girona perquè, tot i que formalment ja no en formo part, aquesta setmana participaré com a membre del jurat a la deliberació de Beca Girona Premi d'Europa 2024, el repicó que posarà fi a aquesta etapa del CEM Girona que ara tanco...

dilluns, 24 de juny del 2024

El goig de cantar, encara que sigui malament


Avui, diada de Sant Joan, s'espera que el dia tingui, en el meu cas, alguns grans moments! Un dels més significatius serà quan, a l'ermita de Santa Maria, a les acaballes de la missa cantem, homes i dones a cor què vols, els Goigs a llaor de la Mare de Déu de Requesens

És clar que abans de cantar hauré pujat a peu, aquest any sí, fins a Requesens des de Cantallops, essent un més en la tradicional processó que des de primera hora del matí surt del poble, i en la que una dona porta als braços, carrega, una imatge de la Mare de Déu dels Dolors

Aquesta processó, que es completa amb un aplec - romiatge a Requesens, és un vestigi de l'antiga Processó de la Tramuntana, datada des de principis del segle XVII, que sortia de Figueres el primer diumenge de juny cap a Requesens, i a la que s'hi anaven sumant gent i autoritats dels pobles empordanesos per on passava, Cantallops entre ells.

La processó d'avui té la seva litúrgia i ara ens aturem per fer una oració, ara per fer un petit mos i recuperar forces, ara es canta una pregària... I quan s'arriba a Requesens podem reposar una mica abans d'anar a missa, una missa acompanyada per la música de la cobla, que ja afina els instruments per les sardanes que tocaran abans de dinar.

I abans d'acanar la missa, arribarà el moment, el gran moment de cantar junts, en comunió si voleu, els Goigs a llaor de la Mare de Déu de Requesens. Jo sé que cantar no és el meu fort, tendeixo a desafinar des de la primera nota, segurament perquè, qui sap si tip de sentir-me, no m'escolto prou. Però cantar aquests goigs té quelcom de màgic, potser perquè es canten, alternativament i a l'uníson, ara una estrofa els homes, ara una estrofa les dones, ara la tornada tots plegats...

Aquest serà, sens dubte, un dels grans moments del dia; la pujada en processó en serà un altre i, per descomptat, el dinar, compartint taula amb la família. Hi ha dies que es presenten i són, simplement, memorables.

"Puix que en terra i cel, Maria,
vostre poder és immens,
sigueu nostre ajut i guia,
princesa de Requesens.
"

dissabte, 22 de juny del 2024

Wonderful Christmastime. Minuts Musicals de Nadal


Paul McCartney és, a banda d'una llegenda viva de la música, un portent musical; el diccionari defineix la paraula portent, en sentit figurat, com una "persona o cosa extraordinària, meravellosa".

El seu talent musical és indiscutible i sumat al de John Lennon (també als de George Harrison i Ringo Star) va multiplicar-se exponencialment, com demostra la rica i diversa discografia de The Beatles.

Paul McCartney, l'any 1979, va compondre i enregistrar la nadala "Wonderful Christmastime", una cançó senzilla i planera, també despreocupada, que no té res a veure amb la profunditat de la nadala que John Lennon (amb Yoko Ono) va publicar uns anys abans, "Happy Xmas (War is Over)", esdevingut no només un himne nadalenc, també un himne de pau.

És clar que no tot a la vida, ni a la música, ha de ser transcendent, ni tan sols tot el que surti del talent musical de Paul McCartney.

De "Wonderful Christmastime" en podem dir dues coses més: una, que destaca l'ús d'un sintetitzador, que inevitablement marca i dona personalitat al so de la cançó; l'altra que, com amb tantes altres cançons seves, Paul McCartney va tocar tots els instruments en la gravació de la cançó, sintetitzador inclòs.

I és que Paul McCartney, que a The Beatles tocava sobretot el baix, és un autèntic home orquestra!

divendres, 21 de juny del 2024

De dalt de tot del cel. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

De dalt de tot del cel
                                    a l’Adolf Fargnoli

De dalt de tot del cel
els poblets en la nit semblen brasers encesos
I perquè entra la vetlla brillen més els estels

s'acosten a la terra i s'escalfen les mans
i el cos
            i els peus
I li ofrenen la Óssa com un penell de flors:

Entremig la rosada
els dematins les cullen els pastors

Joan Salvat-Papasseit

dijous, 20 de juny del 2024

Qui va matar Sansa?


Acabats els vuit episodis de la sèrie Tor, de Carles Porta, la pregunta segueix sense una resposta clara o, tal com indueix a pensar el mateix periodista, amb més d'una resposta possible, perquè és evident que algú va matar Sansa.

La sèrie, doncs, no és conclusiva i la imatge final de la trucada fictícia d'un desconegut podria interpretar-se com un "continuarà...", però em sembla que, en cas de respondre la trucada, Carles Porta novament ens farà esperar més del que voldríem per posar llum, la llum definitiva (qui va matar Sansa?), a la foscor de Tor.

Amb la sèrie Tor ens ha explicat un conte a la vora del foc i el cert és que, tot i deixar la pregunta sense resposta, la sèrie ha permès posar llum, molta llum, a la foscor d'un conflicte veïnal i territorial enverinat durant dècades.

El retrat d'un temps d'aquest trosset de país, amb la seva gent i les seves circumstàncies, és una contribució prou valuosa que compensa, en el meu cas amb escreix, que la pregunta (qui va matar Sansa?) segueixi mantenint l'interrogant.

A més a Tor, en aquesta crònica negra (tant negra com el sutge de les llars de foc) de Tor, Carles Porta ha acabat esdevenint un personatge més que, inevitablement, també forma part de la trama, i a la sèrie m'ha fet pensar en el personatge de Jessica Fletcher de la mítica sèrie televisiva "S'ha escrit un crim", que es movia sempre amb prou naturalitat i familiaritat entre els implicats del crim de torn.

No sé si mai sabrem qui va matar Sansa; a més d'un personatge de motius no li'n mancaven... Potser, d'una manera o l'altra, el van matar tots o, com va dir un seu parent, ell mateix es va posar en el punt de mira. I és que la sèrie, parlant de Sansa i de Palanca, també parla de nosaltres, i això és el que la fa universal.

Al capdavall, qui de nosaltres, en algun moment, en alguna situació, per algunes circumstàncies, no ha estat Sansa, no ha estat Palanca?

dimecres, 19 de juny del 2024

L'Anna Maria de la biblioteca. Entrevista a Anna Maria Fornells Casadevall


A vegades les persones, per segons quines altres, portem un lloc enganxat al nostre nom de pila, més que el nostre cognom, una mena d'epítet que ens ajuda a referenciar les persones.

A vegades aquesta mena d'epítets són personals i poc transferibles, ja que les referències no sempre són compartides per a tothom, al capdavall, cadascú construeix les seves, en funció de les coordenades i circumstàncies pròpies.

Amb algunes persones, però, la referència és més compartida, fins i tot consensuada, com en el cas de l'Anna Maria Fornells Casadevall, que per a molts veïns i veïnes de Sarrià de Ter és, simplement, l'Anna Maria de la biblioteca, fins i tot ara, quan fa anys que es va jubilar i ja no hi treballa.

Per a diferents generacions, l'Anna Maria era la bibliotecària que ens atenia en aquella petita, entranyable i acollidora Biblioteca Emília Xargay que hi havia als baixos de l'Ajuntament de Sarrià de Ter, on actualment hi ha l'Oficina d'Atenció al Ciutadà. Poc després d'inaugurar-se la nova biblioteca, més gran, àmplia i moderna, l'Anna Maria es va jubilar.

L'Anna Maria no va ser la primera bibliotecària, ni va treballar-hi tota la seva vida laboral, a la biblioteca, però per a molts ens és difícil no situar-l'hi; en canvi, sí que ha viscut tota la vida al carrer Major de Sarrià de Ter, i més concretament tota la vida a la mateixa casa, però per mi (i tantes altres persones) no és l'Anna Maria del carrer Major sinó l'Anna Maria de la biblioteca...

De tot això i molt més (de la seva infància i joventut, dels seus estudis, del piano...) en vam parlar, dies enrere, a l'entrevista que li vaig fer al programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià.

Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

dimarts, 18 de juny del 2024

A l'abisme...


He viscut prou vida per entendre que, fins i tot sense haver-la volgut o demanat (la vida se'ns dona, aliena a la nostra voluntat), paga la pena viure-la; també he viscut prou vida per entendre que, fins i tot volent-la viure, per moments es fa feixuga, densa i pesada, fins i tot asfixiant i insuportable.

Ningú se'n deslliura, de moments difícils, més tard o més d'hora la vida ens posa a prova, ens planteja situacions angoixants, d'aquelles que ens pertorben l'ànim, que ens fan sentir que som en un pou, en un carreró sense sortida, moments incòmodes de viure en els que la nostra pròpia vida, a vegades, ens fa nosa.

La majoria de vegades ens en sortim, d'aquestes situacions, a força d'anar aprenent a viure-les, també gràcies a altres persones que ens ajuden a veure que no era un pou, sinó un túnel, o si era un carreró, ens en mostren la sortida que no sabíem veure.

És clar que no sempre veiem la llum al final del túnel, per més que ens enlluerni la cara, no sempre sabem agafar la mà que s'estira i s'atansa per auxiliar-nos...

Per més trasbalsos que hagi patit, no he estat mai a l'abisme, en aquell punt de difícil no retorn; i si mai m'hi trobo, confio trobar sempre la mà que s'atansa, confio que la llum del final del túnel, més que encegar-me encara més, em pugui mostrar de nou el camí, o com a mínim, un camí que m'allunyi de l'abisme...

dilluns, 17 de juny del 2024

Unknown Pleasures. 45 anys


Fa molts anys, quan era adolescent, el punk em va enlluernar amb el seu "no future", amb la seva actitud provocadora i inconformista, amb la seva crítica social directa i descarnada. Així és com vaig començar a escoltar Sex Pistols i els primers The Clash.

Però aviat em vaig adonar que m'agradava més el post-punk que el mateix punk, i d'aquí que, definitivament, fos més (molt més) dels The Clash que dels Sex Pistols, per exemple.

I, sobretot, d'aquí que em declarés fan incondicional d'un dels grups de referència, imprescindibles, del post-punk, Joy Division, un grup de vida i producció musical relativament curta, tres anys i dos discs d'estudi, i alhora de gran influència en l'evolució de la música en general, i del punk i rock alternatiu en particular, esdevenint un grup de culte.

El 15 de juny de 1979, aquest dissabte va fer 45 anys, Joy Division va publicar el seu primer disc, "Unknown Pleasures", amb deu cançons que van començar a definir el so post-punk gràcies a l'hipnotisme del baix de Peter Hook, a l'atmosfera de la guitarra de Bernard Sumner, a la precisió rítmica de la bateria de Stephen Morris i a la veu profunda, espasmòdica i melancòlica del turmentat Ian Curtis.

Mentre el punk expressava la ràbia, Joy Division, amb "Unknown Pleasures", expressava el dolor i la desesperança amb un so més introspectiu, fins i tot tenebrós. Reforçava encara més aquella imatge el ball epilèptic d'Ian Curtis mentre cantava (patia la malaltia i va patir alguns atacs epilèptics fins i tot a l'escenari).

El suïcidi d'Ian Curtis, el 18 de maig de 1980 a l'edat de 23 anys, va posar el punt final a Joy Division, que va publicar de forma pòstuma el seu segon disc, "Closer", i la resta de membres del grup (Peter Hook, Bernard Sumner i Stephen Morris) van fundar New Order, incorporant a Gillian Gilbert, la dona de Stephen Morris, com a teclista, fent virar el grup cap a la música pop i electrònica, però aquesta ja és una altra història.

Fa 45 anys un disc, "Unknown Pleasures", va contribuir a canviar la història de la música, va fer evolucionar un moviment que ja havia inscrit a la làpida el seu epitafi: "Punk is Dead!"

dissabte, 15 de juny del 2024

Thank God It's Christmas. Minuts Musicals de Nadal


El talent musical de Queen és indiscutible, no en va és un dels millors grups de rock de la història, per un bon amic meu, possiblement el millor.

I fins i tot els millors, i potser amb l'excepció de The Beatles, no tot el que fan es converteix en or, no totes les cançons són un èxit, fins i tot no totes reeixides...

A finals de 1984 el grup va llençar la nadala "Thank God It's Christmas" com a senzill i la cançó no va tenir, possiblement, ni la rebuda, ni la crítica ni l'èxit esperat. Potser és per això que el grup no la va incloure al disc "The Works", on entre altres cançons hi havia "Radio Ga Ga", "It's a Hard Life", "I Want to Break Free" o "Hammer to Fall"; també és per això que el grup no en va fer, aleshores, cap videoclip.

No sé si, al seu dia, la crítica i el mateix grup van ser excessivament durs amb aquesta cançó; al cap i a la fi, "Thank God It's Christmas" és una nadala composta pel mateix grup (Brian May i Roger Taylor) i no una versió, i conté tots els elements musicals característics de Queen, demostrant una vegada més la seva capacitat d'aproximar-se a altres gèneres sense perdre la seva essència, la seva identitat.

divendres, 14 de juny del 2024

Una bandera blava. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Una banera blava   

una bandera blava vola
                                     al lluny—
és la teva cortina solellada d'amor

si ens hi anem acostant
decidits
            al seu vol
venim com els soldats abillats per la festa

tu surts a la finestra

si esguardaves passar un oronell gojós
tots ens volíem teus:

—tu rius una gran rialla
el mateix que una pluja de cascavells al trot

Joan Salvat-Papasseit

dijous, 13 de juny del 2024

Pluja redemptora


Mai plou a gust de tothom i, venint d'on venim, venint de la sequera, tampoc ens queixarem en excés si la pluja segueix essent capritxosa i cau allà on li plau; de fet és el que ha fet sempre.

A Girona la pluja ha estat prou generosa durant el mes de maig, i aquests primers dies de juny també ens acompanya, pràcticament, dia sí, dia també. No sé si la pluja que cau serà suficient per a frenar la sequera, seguir omplint els embassaments i alleugerir les restriccions, però aquesta pluja fina i més o menys constant d'aquests dies és, com a mínim, redemptora.

Si fos més atrevit, sortiria al pati de casa amb el tors nu sota la pluja... què al pati! Sortiria al carrer de davant de casa, o encara millor, en un carrer cèntric de Girona, i amb el tors nu sota la pluja, i amb llàgrimes als ulls, recordaria les últimes paraules del replicant Roy Batty, acompanyades d'unes lleugeres i delicades notes de la banda sonora de Vangelis

"Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja". 

"És hora de morir", diu al final de l'escena, deixant anar un colom blanc que, aletejant, vola enlaire, vola cap al cel. Paradoxalment, amb la seva mort se'ns fa més present la nostra mortalitat, la fragilitat humana davant un món decadent, superpoblat i contaminat. El nostre món.

Em sembla que per més que plogui, trobarem poc consol...

dimecres, 12 de juny del 2024

La legislatura borda


Aquesta quinzena legislatura es posa interessant. El primer pas, l'elecció de la presidència del Parlament, s'ha fet de forma prou àgil i ràpida, gràcies a les discretes i efectives negociacions entre Junts i ERC, designant i votant Josep Rull president del Parlament. El següent pas, l'elecció del president de la Generalitat, no serà tan àgil i ràpid.

De fet, la mateixa proclamació de Rull com a president del Parlament ja indueix a pensar que, com bé assegura ERC, el pacte per aquesta presidència no incloïa el pacte per la de la Generalitat, ja que de ser així s'entén que la presidència del Parlament hauria recaigut en ERC, i no en Junts.

Sembla que anem, doncs, en un escenari d'investidures fallides en cas que Puigdemont i Illa postulin la seva candidatura, i tot i que cal deixar marge per a la negociació per veure si alguns partits poden arribar a un acord, la sensació és que en cas d'haver-hi algun intent d'investidura, aquesta esdevindrà, més aviat, la precampanya de la repetició electoral.

En els seus discursos i argumentaris, els partits van obrint cada vegada més aquesta possibilitat, uns potser esperant recuperar els candidats titulars, amb l'aplicació de la llei d'amnistia, d'altres confiant que la inèrcia electoral els segueixi remant a favor.

És per tot això que aquesta pot ser una legislatura borda. No bastarda, sinó, com diu la tercera accepció del diccionari, que no dona fruit. Ara per ara sembla que l'únic fruit que donarà aquesta quinzena legislatura seran unes noves eleccions al Parlament.