dimecres, 17 d’abril del 2024

França: tan a prop, tan lluny


Temps era temps, i tampoc en fa tant, el francès era la nostra tercera llengua. És la que jo, per exemple, vaig començar a estudiar a l'antiga EGB (actual primària) a finals dels anys vuitanta i, de fet, a la meva escola el meu curs va ser l'últim en què s'oferia el francès sense competència: els del curs següent ja van tenir l'opció de triar entre anglès i francès.

Per a moltes generacions, el francès va ser la llengua estrangera de referència, naturalment per una qüestió de proximitat, però també per la seva fortalesa com a llengua de vehicular d'una cultura de referència.

M'hi va fer pensar l'entrevista que dies enrere li vaig fer, en el programa "Cançons que parlen" de Ràdio Sarrià, a la historiadora de l'art Raimonda Coll Bonet, gran defensora de l'estudi de les llengües, entre elles naturalment, també el francès, estudi que jo vaig abandonar quan vaig aterrar a l'institut...

Per a la Raimonda, com per tanta altra gent de la seva generació, França, amb la seva llengua i amb la seva cultura, era tot un altre món, en contrast amb el d'aquí, en ple franquisme. Tan a prop que era França (tan a prop com ara) i tan lluny que semblava (i efectivament estava) culturalment (i democràticament, per descomptat) d'aquella Espanya franquista i resclosida, autàrquica i religiosa fins a la medul·la.

M'explicava la Raimonda que de petita va tenir l'ocasió d'anar a França, de viure-hi algun temps, i el contrast que va viure i veure, superat el xoc inicial, amb el que fins aleshores havia vist i viscut, va ser tota una revelació, no divina sinó cultural.

No és estrany, doncs, que en la seva tria de cançons per a l'entrevista hi trobem cançons franceses, perquè en aquest cas, en aquell temps, l'aprenentatge del francès era, també, l'accés a la seva cultura i l'oportunitat d'una obertura de mires, d'unes mires que el règim franquista estrenyia

De tot això i molt més (del fons Emília Xargay, del fons de la Vil·la Romana, dels Amics del Museu d'Art, del seu pas, important, per l'Ajuntament de Sarrià de Ter, etc.) en parlem a l'entrevista, que us recomano que escolteu...

dimarts, 16 d’abril del 2024

De menys a més


Així és com ha anat el primer equip de futbol del Barça aquesta temporada, de menys a més, marcant un punt d'inflexió, en positiu, l'anunci anticipat de la marxa de Xavi com a entrenador a final de temporada.

Aquesta dimissió en diferit, poc comprensible al seu moment, està donant els fruits esperats i des d'aleshores el joc i els resultats del Barça han anat de menys a més, des d'aleshores el Barça del Xavi "dimitit" no ha conegut la derrota.

La regularitat a la lliga està consolidant l'equip en la segona posició, encara lluny del Real Madrid, i havent superat el combatiu Girona FC, i el partit d'anada dels quarts de final de la Champions, plantant cara i dominant, per moments, al PSG, i responent amb futbol i gols els seus embats, han fet reviscolar els ànims i la il·lusió de la "culerada", que ja es veu a semifinals i somia amb una possible final...

A risc de caure com la lletera del conte, avui val més ser prudent, que no poruc, i tocar de peus a terra, que tot i el lleuger avantatge del partit d'anada, el de tornada d'avui serà un nou repte per aquest renascut equip de Xavi. El mínim exigible és que segueixi competint, que no defalleixi, encara que perdi; i naturalment la il·lusió és que guanyi o empati i es classifiqui per a les semifinals de la Champions...

I passi el que passi avui, després vindrà el torn de la lliga, amb l'enfrontament directe contra en Real Madrid: un partit que pot sentenciar definitivament la lliga, o que li pot posar un punt d'emoció si el Barça, aquest Barça ascendent, pot doblegar l'equip blanc.

De menys a més, així és com ha anat el primer equip de futbol del Barça aquesta temporada; tant de bo pugui mantenir aquesta dinàmica ascendent de jocs i resultats... Veurem fins quan pot mantenir aquesta dinàmica ascendent

dilluns, 15 d’abril del 2024

En suport al meu "germà" canalla


Tinc un germà, un germà biològic, dos anys més gran que jo, el meu germà de tota la vida; i d'uns anys ençà tinc un altre "germà"...

Des que en Josep Campmajó i Caparrós va guanyar, l'any 2009, el Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, que em tracta de "germanet"; a la dedicatòria del llibre ja en va deixar constància, d'aquest tracte familiar...

I el cert és que no va mal encaminat, ja que si bé és cert que no forma part de la nombrosa família Casero, sí que forma part d'una altra família, la també nombrosa, extensa i expansiva família del Casero.

I si un és el meu germà biològic, l'altre no el considero el meu germà bord, sinó el meu "germà" canalla.

La setmana passada el meu germà biològic se'n va anar a Suïssa, per temes de feina. Ens va passar una foto al grup de WhatsApp de la família i vaig estar a punt de preguntar-li si també estava encausat en el cas Tsunami...

Just aquells mateixos dies, el meu "germà" canalla va fer públic que està exiliat a Suïssa des de fa més de 20 setmanes, i és evident que ell no hi ha anat per feina ni per gust, sinó que hi ha anat exiliat per a protegir-se millor, i amb més garanties, davant l'acusació de terrorisme que li ha caigut, pel cas Tsunami Democràtic.

Aquesta acusació de terrorisme és un autèntic despropòsit, un grapeig barroer del concepte terrorisme que no només representa un insult (sinó directament una escopinada a la cara) a les víctimes del terrorisme, també obre (si prospera l'acusació) una perillosa via judicial per a criminalitzar la protesta, per a retallar els nostres drets. Perquè protestar és un dret, manifestar-se és un dret, no és terrorisme.

Perquè avui és ell, i tants altres, per la causa independentista, i demà pots ser tu, i tants altres, l'acusat de terrorista per a protestar en favor d'altres causes: el feminisme, les persones immigrades, els drets laborals, etc.

És per tot això que jo també he donat el meu suport al meu "germà" canalla adherint-me al manifest de suport, és per tot això que aquest vespre també seré a la plaça del Vi de Girona.

dissabte, 13 d’abril del 2024

All Alone on Christmas. Minuts Musicals de Nadal


El Nadal de 1990 la pel·lícula "Sol a casa", dirigida per Chris Columbus i protagonitzada per Macaulay Culkin, va ser tot un èxit i aquest èxit es va traduir, com era d'esperar, amb una segona pel·lícula, "Sol a casa 2: Perdut a Nova York", estrenada abans de Nadal de 1992.

Mentre a la primera pel·lícula en Kevin, en nen protagonista interpretat per Macaulay Culkin, es quedava accidentalment sol a casa mentre la seva família viatjava a París per Nadal, a la segona aconsegueix arribar fins a l'aeroport, però  fruit d'una confusió en Kevin en comptes d'agafar l'avió a Miami, destí de les vacances de Nadal de la seva família, puja a un avió destí cap a Nova York.

En aquesta segona pel·lícula hi trobem la cançó "All Alone on Christmas", composta pel músic Steve Van Zandt i interpretada per la cantant Darlene Love amb els músics de "The E Street Band" (de la que Steve Van Zandt en forma part) i de "The Miami Horns". La cançó parla de la solitud de tanta gent per les festes de Nadal...

La saga cinematogràfica va seguir amb una tercera pel·lícula (1997) i quarta (2022), ja sense Macaulay Culkin, en ple declivi i crisi personal i professional...

divendres, 12 d’abril del 2024

Encara el port. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Encara el port

                    A Vicente Risco

Els gallarets en el vent de les veles.
Oh, l'avió qui les compta i les plega,
                                                        en fer-se fosc;
si el seu vol s'ha menjat l'alè dels gallarets
— ahir els cobricels de les estrelles
                                                        glasses
avui lasses que són
de la gràcia mofeta del llum groc i el llum verd —
senyoria del Port al capvespre vermell;
si la lluna no es veu;
si la barca no es queixa,
ran de l'angle més negre
i la cançó més blanca,
                                   italiana:

Qui somou la coberta i fa dolç l'acordió,
oh, amo del barco blau?—Un refrec de colors
                                           dels darrers gallarets...

Joan Salvat-Papasseit

dijous, 11 d’abril del 2024

La "gabarra"


Com l'eclipsi solar, la sortida de la "gabarra" per les aigües del riu Nerbion és un d'aquells fenòmens que es poden veure molt de tant en tant. En el cas d'aquesta singular celebració de l'Athletic Club, la darrera vegada va ser fa 40 anys!

Només per això, per tornar a veure aquest fenomen, valia la pena que l'Athletic Club guanyés una de les competicions importants, la Copa del Rei, motiu més que suficient per treure a navegar la "gabarra", aquesta barcassa ampla i de fons pla que caracteritza les grans celebracions de l'Athletic Club.

La "gabarra", amb l'equip campió al damunt, aquesta tarda no navegarà sola, prop de 200 embarcacions més l'acompanyaran en aquesta rua fluvial tan característica, tenyint de blanc-i-vermell les aigües del riu Nerbion. Es té constància d'aquesta celebració des de mitjans dels anys vint del segle passat, quan l'Athletic Club va emular les celebracions d'un altre club bilbaí, l'Acero Club de Olabeaga.

I si ara el capità de l'Athlectic Club, Iker Muniain, demana que es canti aquesta cançó, "Este es el famoso Athletic, el famoso Athletic Club. Y estos son los campeones, aupa Athletic Txapeldun"; en les celebracions dels anys vuitanta es va rescatar una cançó que ja sonava pel mateix riu en les celebracions, als anys vint, dels títols de l'Acero Club de Olabeaga: "Por el río Nervión bajaba una gabarra / con once jugadores del club atxuritarra / rumbala, rumbala, rumba, la rumba del cañón."

L'eclipsi solar és un extraordinari fenomen natural, la sortida de la "gabarra" és un extraordinari fenomen social; avui dia ja sabem que l'estiu de 2026 podrem veure i viure un eclipsi solar; quan tornarà a sortir la "gabarra"? Caldrà esperar 40 anys més?

De moment que gaudeixin, i ens facin gaudir, de la celebració d'enguany...

dimecres, 10 d’abril del 2024

Nosaltres no som d'eixe món


Ho cantava Raimon fa més de 50 anys: "nosaltres no som d'eixe món". I quin era, eixe món? El món en què la por és llei per a tots, el que la sang, que sols fa sang, és llei del món, el que la fam és pa dels treballadors, el que tanca a la presó homes plens de raó...

I no sé vosaltres, però veient algunes imatges, i personatges, de l'esperpèntic casament de l'alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, amb una cosina del rei emèrit Joan Carles I, Teresa Urquijo, vaig tenir la impressió de veure, a tot color, part d'eixe món del qual ni tu ni jo, ni en Raimon, en definitiva nosaltres, no som.

Part d'aquell món avui encara desfila, desfila per pomposos casaments com aquest i, encara pitjor, desfila políticament per parlaments i governs en defensa dels seus interessos i defensant, a vegades de forma velada, d'altra descarada, eixe món.

I sí, potser ens en riem a cor què vols, veient com destrossa un xotis (reconec que possiblement jo ballaria pitjor la sardana), però no oblidem que sota el vestit de nuvi hi ha un alcalde al servei d'eixe món, i sota el vestit de núvia (i el mateix vestit, el que va lluir al casament la seva pròpia àvia, Teresa de Borbón-Dos Sicilias), hi ha  part d'eixe món.

dimarts, 9 d’abril del 2024

El 33, sota el cel de Memphis

Sota el cel de Memphis ja brilla, per a sempre més, la samarreta amb el dorsal número 33 de Marc Gasol. L'estrella que tant va brillar sobre aquell parquet, ara il·lumina el pavelló i, per extensió, tota la ciutat.

La fita, certament, és molt meritòria: no hi ha major reconeixement, en el món del bàsquet en general, i de l'NBA en particular, per part d'un club i d'un equip, perquè alçar i penjar la samarreta, retirar el dorsal, vol dir precisament això: que ningú més d'aquell equip podrà lluir-lo.

I és que part del mèrit de Marc Gasol, dins i fora les pistes, és haver sabut brillar amb llum pròpia, brillar amb intensitat, quan semblava que podria córrer el risc de quedar eclipsat per l'extraordinària carrera i trajectòria del seu germà gran, Pau Gasol.

I si bé és veritat que no es pot parlar de Marc Gasol sense fer referència a Pau Gasol, tampoc es pot parlar de Pau Gasol sense fer referència a Marc Gasol, ja que no només són els únics germans que van compartir un salt inicial d'un partit de l'All-Stars, també són els únics germans que tenen retirada la seva samarreta en dos equips de l'NBA: Marc Gasol als Memphis Grizzlies, Pau Gasol als mítics Los Angeles Lakers.

I sí, potser Pau Gasol li ha obert camí, però el camí l'ha hagut de recórrer, se l'ha hagut de guanyar i l'ha hagut de suar el mateix Marc Gasol, un camí que el va dur a Girona, on va esclatar com a jugador i des d'on va fer el salt a l'NBA. I tot i que a l'Akasvayu Girona només hi va jugar dues temporades, hi va deixar una empremta tan profunda com la que la ciutat li va deixar a ell; no en va quan va deixar l'NBA va tornar a Girona, esportivament al seu club, també a una de les seves ciutats, amb el permís de la natal Sant Boi de Llobregat i, naturalment, de Memphis.

Tinc la impressió que els americans això dels reconeixements ho saben fer millor que nosaltres; ho fan més espectacular, d'acord, però també ho fan de forma més natural, com si formés més part de la seva cultura que de la nostra. No entendré mai, per exemple, com és que el Barça de bàsquet va tardar 14 anys (14 anys!) a fer-li un homenatge a l'extraordinari base Nacho Solozábal.

En fi, en l'inesgotable orgull gironí ara també podem presumir (fins i tot fanfarronejar) que l'estrella d'un gironí d'adopció brilla amb intensitat sota el cel de Memphis.

dilluns, 8 d’abril del 2024

Matar de fam


La conseqüència potser és la mateixa, però no és el mateix morir de fam que matar de fam. En el segon cas hi ha qui, deliberadament, fa de la fam arma de guerra i, per tant, fa tot el possible per matar de fam a la població civil, en el context d'una guerra.

Ho estem veient aquests dies a Gaza, de forma explícita (i ignominiosa) amb l'atac de l'exèrcit d'Israel a un comboi d'una ONG d'ajuda humanitària. Aquest atac ens ha fet veure (per si encara no ho teníem prou clar) fins a quin punt són cruels (a banda d'estúpides) les guerres, i fins a quin punt els exèrcits estan disposats a arribar per a derrotar l'enemic.

No és la primera vegada que en el context d'una guerra o d'un conflicte bèl·lic la fam és una arma de guerra, i m'agradaria pensar que aquesta darrera en serà l'última...

No sé si aquest atac haurà representat un punt d'inflexió en l'esdevenir d'aquesta guerra; com a mínim ha servit per avergonyir (encara més!) l'estat d'Israel, el seu exèrcit i el seu president, fent que la comunitat internacional el pressioni més políticament, especialment els Estats Units, però de poc serveixen aquestes reprimendes  si els mateixos Estats Units li segueixen venent armament per seguir matant palestins.

La impressió, la trista (i resignada?) impressió, és que no n'aprenem, que sembla que cada generació necessiti viure i veure les seves guerres, les seves misèries, les seves calamitats, els seus horrors. Després de milers i milers d'anys de guerres acumulades, de conflictes bèl·lics, de massacres i exterminis, seguim matant de fam, fins i tot allà on aparentment no hi ha guerra, però tampoc hi ha pau.

dissabte, 6 d’abril del 2024

Comfort and Joy. Minuts Musicals de Nadal


Dies enrere us comentava la història de la cançó tradicional nadalenca  "God Rest Ye Merry, Gentlemen", que vam sentir de la mà de Jethro Tull, Annie Lennox i Pentatonix.

Doncs bé, qui també va cantar-la, a cappella, va ser el fantàstic duet Simon and Garfunkel, en una adaptació de la cançó original que van titular "Comfort and Joy".

La cançó, gravada l'any 1967, no es va publicar fins 30 anys després al triple disc "Old Friends", una antologia que recollia gran part dels seus èxits, juntament amb cançons inèdites, com aquest "Comfort and Joy". Simon and Garfunkel en estat pur.

divendres, 5 d’abril del 2024

Collita de pètals. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Collita de pètals

                    Mentre la roba s'eixamora

Mentre la roba s'eixamora i vola
i tot reposa dins la sesta al sol,
vine, manyaga, on s'escau la pomera—
menjarem pomes i ens direm l'amor.

L'amor que ens dèiem
                    l'amor que ens diríem.

Ai, que et quedava el senyal i tot.

Joan Salvat-Papasseit

dijous, 4 d’abril del 2024

Taral·larejar a Ràdio Sarrià


"Cantar una cançó, una melodia, etc., sense dir-ne les paraules." Aquesta és la definició de la paraula taral·larejar, paraula que jo sempre he dit en la seva versió més curta: taral·lejar

I justament això, cantar una cançó sense dir-ne les paraules, és el que va fer en Lluís Cañigueral Viñals, a l'entrevista que vaig fer-li dies enrere al programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià

Resulta que en la selecció de les cançons que demano a les persones que entrevisto no ens vam acabar d'entendre en una; sabia que era una cançó de Tom Jones, però la que jo vaig seleccionar no era exactament la que ell havia triat. 

Així que, pocs segons després que el tècnic de so la punxés, ja vaig veure que no, que aquella no era la cançó... En demanar-li quina era, la va començar a taral·lejar (o taral·larejar) i davant tal exhibició vocal (certament en Lluís Cañigueral Viñals té molt bona veu), no vam tenir més remei que baixar la cançó de Tom Jones que, equivocadament, sonava... 

És clar que l'entrevista va ser molt més que aquest moment musical, amb en Lluís Cañigueral Viñals també vam parlar, entre altres temes, del seu ofici (fuster), de les seves aficions (el ball en general i les sardanes en particular, també el clarinet), del seu paper de Jutge de Pau de Sarrià de Ter i fins i tot de la mort, per la seva condició d'enterramorts

Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

dimecres, 3 d’abril del 2024

El racisme al futbol


Aquest darrer cap de setmana s'ha produït un altre incident que vincula el futbol amb el racisme. Ha estat en una categoria més modesta, però els fets són igualment greus.

El futbol, en general, té un problema amb el racisme i em sembla que aquest problema l'atien, conscientment o no, els mateixos futbolistes. Intentaré explicar-me.

La base d'un insult racista és la manca de respecte, com ho és, per exemple, la base d'un insult masclista. És a dir, un insult racista és una manifesta falta de respecte amb connotacions racistes, de la mateixa manera que un insult masclista és una manifesta falta de respecte amb connotacions masclistes.

La connotació, racista o masclista, el que busca és amplificar l'insult amb l'objectiu d'ofendre més, a risc, naturalment, que l'ofensa amplificada pugui ser tipificada com a delicte d'odi, però això a les persones que insulten no sembla importar-los massa...

El cas és que al futbol, a diferència d'altres esports, els primers que manifesten, reiteradament, manques de respecte són els mateixos jugadors, mostrant un nivell de joc net molt deplorable. Per més que portin missatges de joc net a les mànigues de les samarretes, és habitual veure, en tots els camps i amb totes les samarretes, molts futbolistes encarant-se amb els àrbitres amb manifestes manques de respecte. També molts entrenadors o d'altres membres de l'equip tècnic. I quan no són contra els àrbitres, també veiem molts jugadors amb actituds poc assimilables al joc net, provocant els rivals i fins i tot provocant al públic.

No estic dient que la responsabilitat dels insults racistes del públic als futbolistes siguin els mateixos futbolistes (responsable és qui insulta), sí que el respecte que els futbolistes reclamen (i que naturalment mereixen, com tothom), se l'haurien d'exigir, també, a ells mateixos.

El bàsquet o l'handbol, esports també amb molt de contacte i pulsacions a mil, ja fa anys que han tallat de soca-rel la manca de respecte dels jugadors, bé cap als àrbitres, bé cap als altres jugadors, bé cap al públic. I sí, em podreu dir que igualment s'hi poden sentir crits, càntics o insults racistes, en partits de bàsquet o d'handbol, però hi són menys perquè, en aquell context, es toleren menys.

El futbol té un problema de racisme, però el problema de base sobretot és d'educació, de joc net i de respecte dels mateixos jugadors.

dimarts, 2 d’abril del 2024

La mona de Pasqua decapitada


 La mona de Pasqua, juntament amb el tortell de Rams i els brunyols, és un dels menjars dolços i tradicionals de la Setmana Santa i simbolitza, amb la seva esplendor, el final de la Quaresma, que s'acaba el Diumenge de Pasqua, i el final de l'abstinència.

La mona de Pasqua ha anat evolucionant al llarg dels segles; se'n té constància escrita des del segle XV, i tradicionalment era una coca de brioix en la massa de la qual s'hi entaforaven ous sencers, amb la closca. D'aquí la llaminera evolució cap els ous de xocolata.

L'origen del nom és divers i no sembla que hi hagi un consens, i entre la diversitat hi ha un possible origen grec (muníquia), àrab (mûna), llatí (munda) o fins i tot jueu (mimuna). El que sí que està clar, és que la tradició va arrelar a l'arc Mediterrani, a Múrcia, el País Valencià i a Catalunya.

Mentre a Catalunya la mona de Pasqua va anar evolucionant cap a la forma actual, amb una base de coca tipus pa de pessic i amb la xocolata com a protagonista, al País Valencià i a Múrcia es va mantenir més la forma tradicional de brioix amb un ous durs al damunt.

Avui la mona de Pasqua és sobretot un pastís vistós, d'aquells que entra pels ulls pel color i les formes de la xocolata, l'autèntica protagonista; si el brunyol representa la vulgaritat estètica (un brunyol és un brunyol, per més esguerrada que sigui la seva forma), la mona de Pasqua representa la sublimació estètica, arribant algunes a ser comparades, o ser amb totes les de la llei, una obra d'art.

El cas és que a casa ens disposàvem a fer una mona de Pasqua i la figura de xocolata que vam comprar, ai l'as, se'ns va trencar! En el trajecte del supermercat a casa, el conill, per accident, va quedar, com Maria Antonieta d'Àustria, decapitat! Res que no es pugui arreglar amb una mica d'imaginació...

Si la mona de Pasqua representa la sublimació estètica dels pastissos, jo avui en reivindico la corrupció estètica, que una mona de Pasqua trencada segueix essent una mona, i la figura decapitada ha acabat, finalment i feliç, banyada en xocolata...

Pitjor final
va tenir Maria Antonieta d'Àustria, que com Lluís XVI de França, va acabar decapitada i banyada en sang...

dilluns, 1 d’abril del 2024

La carn de Divendres Sant


Durant una colla d'anys era tradicional, entre una colla d'amics principalment empordanesos, o amb vincles amb l'Empordà, fer una costellada per Divendres Sant. La fèiem a Garriguella, a casa dels impulsors i amfitrions de la trobada, i a les costelles de xai s'hi sumaven botifarres i xuies, tot ben acompanyat amb mongetes seques i una mica d'amanida, i es rematava amb brunyols, naturalment de l'Empordà. La trobada tenia un caire amical i festiu, amb un toc reivindicatiu i contestatari, pel fet de menjar carn, volgudament, el Divendres Sant.

Aquest any la trobada no s'ha fet (els motius ara no venen al cas), i com si es tractés de l'energia (que mai es perd, sempre es transforma) ha nascut el que, sembla ser, serà una nova tradició familiar, de la meva família paterna: trobar-nos el Divendres Sant a la falda del Montgrí per a fer, i naturalment menjar, carn a la brasa. La motivació és sobretot trobar-nos, que la meva família paterna necessitem poques excuses per fer-ho (sense anar més lluny, avui mateix al voltant d'un festival de Mones de Pasqua), tot i que també hi sobrevola un punt contestatari, pel fet de menjar carn, volgudament, el Divendres Sant.

Sembla que enguany, però, el toc reivindicatiu i contestatari podria tenir menys sentit, arran d'unes suposades declaracions del papa Francesc, precisament sobre aquesta qüestió: "Come lo que quieras en Semana Santa, el sacrificio no está en el estómago, sino en el corazón".

El fragment del suposat discurs del papa Francesc, més llarg, fins i tot diu que "una deliciosa barbacoa o una carn ben guisada no et fa mala persona, de la mateixa manera que un filet de peix no et farà un sant".  Bé, en el missatge que em va arribar a mi, no diu "barbacoa" sinó "BBQ", i aquí ja podríem tenir una primera sospita: pel fet que faci servir l'abreviació BBQ? No, pel fet que ometés la paraula "asado", essent com és, argentí!

Bromes a banda, resulta que aquest discurs és fals, que de cap manera el papa Francesc va pronunciar aquestes paraules que han circulat i s'han fet virals. En el seu discurs de Quaresma, més aviat parlava, en relació amb el menjar, de dejú: "Es tiempo de actuar, y en Cuaresma actuar es también detenerse. Detenerse en oración, para acoger la Palabra de Dios, y detenerse como el samaritano, ante el hermano herido. El amor a Dios y al prójimo es un único amor. No tener otros dioses es detenerse ante la presencia de Dios, en la carne del prójimo. Por eso la oración, la limosna y el ayuno no son tres ejercicios independientes, sino un único movimiento de apertura, de vaciamiento: fuera los ídolos que nos agobian, fuera los apegos que nos aprisionan. Entonces el corazón atrofiado y aislado se despertará. Por tanto, desacelerar y detenerse. La dimensión contemplativa de la vida, que la Cuaresma nos hará redescubrir, movilizará nuevas energías."

En fi, de tot plegat en podem extreure com a mínim dues lliçons. La primera, que seguim tenint molta facilitat per combregar amb rodes de molí; la segona, que el Divendres Sant tothom mengi el que vulgui, digui el que digui (o el que no digui) el papa Francesc.

La conclusió de tot plegat és que tot apunta que l'any vinent, per Divendres Sant, la meva família paterna ens trobarem de nou per a fer carn a la brasa, i compartir taula...

dissabte, 30 de març del 2024

Back Door Santa. Minuts Musicals de Nadal


Diu la tradició que el Pare Noel entra a les cases per la xemeneia, fet que a mi sempre m'ha intrigat molt, no només pel fet de ser una entrada poc habitual, més aviat incòmode i perillosa i, per a moltes cases, impossible, sobretot si la xemeneia és estreta o si al capdamunt hi porta un barret... És clar que no seré jo qui trenqui la màgia de Nadal.

També he de reconèixer que és més difícil d'explicar que un tió cagui regals; davant el tió, és més versemblant un Pare Noel baixant per la xemeneia. El Pare Noel d'avui, però, no entra per la xemeneia sinó per la porta del darrere, i em fa pensar (no sé si s'hi van inspirar) amb "L'home que treballa fent de gos" d'Els Amics de les Arts; no sé si m'enteneu, quan la mestressa "el porta al quarto de planxar...". Aquí el Pare Noel que entra per la porta del darrere diu que fa feliç a les noies, mentre els nois juguen a fora...

Publicada i coescrita pel músic, cantant de soul, compositor i productor Clarence Carter l'any 1968, fa uns vint anys The Black Crowes (qui, sinó!?) en van fer una magnífica versió.



divendres, 29 de març del 2024

De dalt de tot del cel. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

De dalt de tot del cel
(A l’Adolf Fargnoli)

De dalt de tot del cel
els poblets en la nit semblen brasers encesos
I perquè entra la vetlla brillen més els estels

s'acosten a la terra i s'escalfen les mans
i el cos
i els peus
I li ofrenen la Óssa com un penell de flors:

Entremig la rosada
els dematins les cullen els pastors

Joan Salvat-Papasseit

dijous, 28 de març del 2024

Trapelleria a la parròquia de Sant Salvador d'Horta


Aquests dies, ja ho veieu, sembla que no em mogui de la parròquia de Sant Salvador d'Horta de Girona, parròquia que ja té més de 50 anys i que va tenir com a primer mossèn a Joan Pons, que no només dona nom al carrer, també a l'agrupament escolta que hi cohabita, i del que tants bons records tinc.

Però abans d'endinsar-me en els records, val la pena comentar el bonic campanar que té la parròquia, construït a mitjans dels anys noranta del segle passat en motiu del 25è aniversari de la parròquia, un campanar esvelt i sobri que s'enlaira per damunt el teulat de la parròquia.

Davant la parròquia, també al bell mig del carrer, i al parc i la pista del costat, recordo haver-hi jugat un munt de vegades, amb pilota i sense, fent temps abans d'entrar al CAU. Al principi d'anar-hi, a mitjans dels anys vuitanta, entràvem al CAU per les portes laterals de la parròquia per accedir als locals; anys més tard es va habilitar l'accés per una porta posterior, fent servir els locals que hi ha al darrere.

No sé si va influir en aquest canvi una trapelleria que recordo que una colla vam fer; cal advertir que si el que vam fer era delicte ja ha prescrit, i si era pecat, alabat sigui Déu! Consti, però, que al seu dia els caps d'aleshores ja ens van alliçonar convenientment...

Resulta que un dia, per un motiu que no recordo, ni vindria al cas, vam fer un pica-pica i es van obrir unes patates xips i unes olives farcides. Jo aleshores estava a la unitat de Ràngers i noies Guia, per tant, devia tenir uns 12 o 13 anys, a tot estirar, i a alguns se'ns va acudir buidar el suc de les olives en una de les piques que hi ha a l'entrada de la parròquia, barrejant-lo amb l'aigua beneïda...

Sospito que algun cap devia sentir la fortor del suc de les olives en passar pel costat de la pica, perquè vam haver de buidar-la i netejar-la, que no era qüestió que els parroquians, en entrar a missa més tard i remullar-s'hi els dits per senyar-se, fessin el vermut!

L'anècdota no té més història i algun dia l'hem rememorat entre rialles... I més enllà d'aquesta trapelleria, el cert és que tant per la parròquia com pel CAU, al final va ser més pràctic habilitar la porta posterior, i evitar la temptació de fer qualsevol altra trapelleria!

dimecres, 27 de març del 2024

Sant Salvador d'Horta


Ahir recordava la darrera vegada que vaig entrar a la parròquia de Sant Salvador d'Horta; durant molts anys aquella església, bé, més aviat alguns dels seus locals, van formar una part molt important de la meva vida, a través de l'escoltisme. Entre els anys 1986, amb dotze anys, i 1999, amb vint-i-cinc anys, vaig viure-hi amb intensitat l'escoltisme, fent-hi amics, alguns per tota la vida, i aprenent molt, a banda naturalment de passar-m'ho pipa com a nen en les diferents branques, i com a cap, els darrers cinc anys.

Tants anys d'anar a l'Agrupament Escola i Guia Joan Pons, a la parròquia de Sant Salvador d'Horta de Girona, i fins ara mai m'havia aturat a esbrinar qui era Sant Salvador d'Horta... Afortunadament tenim la Viquipèdia per posar-ho remei. I de tot el que explica la Viquipèdia, m'agradaria destacar dos fets.

En la seva estava en un convent a Madrid, Salvador d'Horta va ser rebut pel rei Felip II i el nostre germà llec se li va adreçar en català, fet recollit documentalment. Si ell va mantenir el català davant el rei Felip II de Castella, per què no hauríem de mantenir-lo, nosaltres, davant els nostres conciutadans?

Anys més tard Salvador d'Horta va ser processat per la Inquisició a Barcelona. Per parlar-li català al rei Felip II? No, ja els agradaria a més d'un que aquest fos el motiu... No, va ser jutjat per la Inquisició per la seva fama de taumaturg (la taumatúrgia és l'art de simular prodigis), i perquè sembla que alguns dels seus miracles (es destaca que entre d'altres, va guarir una nena sordmuda) van incomodar als seus confrares i superiors eclesiàstics. Va ser jutjat per la Inquisició, però va ser absolt i no va ser castigat.

Nascut a Santa Coloma de Farners l'any 1520 amb el nom de Salvador Pladevall i Bien, va córrer força món, però sobretot va estar destinat dotze anys al convent d'Horta de Sant Joan; va morir a Càller, Itàlia, el 18 de març de 1567. La seva festivitat se celebra, coincidint amb la data de la seva mort, el 18 de març.

dimarts, 26 de març del 2024

Quan un comiat és una acció de gràcies


Mesos enrere, a principis d'octubre de l'any passat, vaig tornar a entrar a la parròquia de Sant Salvador d'Horta de Girona, per la cerimònia de comiat de la mare d'un company de feina. Feia uns quants anys que no hi entrava, i la darrera vegada també va ser per un enterrament.

No coneixia la difunta, només un dels seus fills, i quan abans de començar la cerimònia m'hi vaig adreçar per donar-li el condol, ja vaig veure que aquell comiat, que aquella cerimònia, seria diferent.

El company de feina em va preguntar si coneixia a la seva mare, una dona de poc més de setanta anys, molt activa en aquella parròquia. Quan li vaig dir que no, que no la coneixia, em va adreçar un somriure i em va dir: "avui la coneixeràs!"

I a fe, que la vaig conèixer, conèixer a través de les persones que van parlar d'ella, com el mateix mossèn, la mainada que feien catequesi o, persones ja adultes a qui anys enrere havia fet catequesi. I naturalment, la seva família.

Va ser una cerimònia emotiva, molt emotiva, però gens trista, tot i el procés dolorós de la seva malaltia;  una cerimònia en què, a banda de glossar la seva vida amb paraules i imatges, també la van glossar a través de les cançons que li agradaven; algunes de les cançons jo les havia cantat, precisament, en els locals d'aquesta mateixa església, al CAU...

Van parlar les seves tres filles i el seu fill, el meu company de feina, i al final del seu parlament va començar a entonar a cappella una cançó que a la seva mare li agradava molt, i que també cantava, també li cantava: "La prima bella cosa" de Nicola Di Bari.

Aquella cerimònia de comiat va ser, sobretot, un cant a la vida i una veritable acció de gràcies.

dilluns, 25 de març del 2024

La llicència gastronòmica dels brunyols de casa


En poesia les infraccions, bé, algunes infraccions, es permeten i s'aixopluguen sota el concepte "llicència poètica", que el diccionari defineix com la "infracció admesa de les lleis del llenguatge o de la mètrica en la redacció d’un poema".

Tot i que podríem considerar la poesia com l'orfebreria de la literatura, l'art de treballar amb precisió les paraules, certes infraccions, certes llicències, són permeses sense perjudici de la mateixa obra, ni de qui l'ha escrit.

En això pensava ahir, Diumenge de Rams, mentre degustava l'enèsim brunyol dels que vam fer el dia abans amb la meva família, fidels a la tradició. Tal com els fem a casa, podria afirmar que ens permetem una llicència, tot i que no és poètica, sinó gastronòmica.

En la pastisseria i la brioixeria, com en la poesia, tot és molt precís; si amb la poesia l'important és la precisió amb les paraules, en la pastisseria i la brioixeria l'important és la precisió amb les mesures i amb la manipulació, a risc que el resultat final quedi fet un brunyol, en el pitjor sentit de la paraula.

La nostra infracció podria considerar-se un atemptat contra els principis bàsics de la pastisseria i de la brioixeria (als ulls del pastisser de la família ho és, un atemptat), o si no voleu ser tan dramàtics, podríem parlar d'incongruència o contradicció.

La infracció, l'atemptat, la incongruència o contradicció que cometem amb els brunyols és que, una vegada llevada la massa, llevada lentament a la vora del foc després d'haver estat senyada i d'haver rebut la corresponent jaculatòria, la manipulem en excés, fins i tot prement-la una mica, fent que en comptes de rodons i flonjos, quedin més aviat planers, trencant, en part, la màgia del llevat.

Aquesta característica manipulació de la massa just abans de coure, que la meva mare fa amb molta traça, dona als nostres brunyols una forma única que els caracteritza i diferencia de la resta, per goig nostre i (temporal) desesperació del pastisser de la família.

I si les llicències poètiques tenen la seva raó de ser, tenen la seva justificació, aquesta nostra llicència gastronòmica dels brunyols de casa, també. És així com els volia, i com li agradaven, al meu avi matern, uns brunyols en forma de palmell de la mà, més planers que arrodonits, amb un clot al mig.

Potser sí que no són tan flonjos com la resta de brunyols, potser sí que queden més secs més aviat, però és així com els fem perquè, sobretot, és així com ens agraden, i perquè cada brunyol que fem a casa no deixa ser, modestament, un petit homenatge a la tradició familiar, un petit homenatge a la nostra família.

És la nostra tradició, és la nostra singularitat, és la nostra llicència, que tractant-se de brunyols, en aquest cas també és poètica.

dissabte, 23 de març del 2024

What Christmas Means To Me. Minuts Musicals de Nadal


Què significa, per a tu, Nadal?

La pregunta té tantes respostes com persones a qui la facis, i gairebé tantes com versions té la cançó d'avui, "What Christmas Means To Me" que, interpretada per Stevie Wonder, ens serveix tot un inventari nadalenc: espelmes enceses, vesc (i el seu corresponent petó a sota), grèvol, neu, molta neu, cors cantant nadales, cares somrients, mostres d'amor desbordants, cartes i felicitacions, emocions a flor de pell... "Això", canta Stevie Wonder, "és el que Nadal significa per a mi".

Aquests dies que venen, els de la Setmana Santa, representen simbòlicament i històrica un contrast amb aquesta alegria i opulència nadalenca; ara haurien de venir els dies d'abstinència i penitència, de reclusió i de dolor; però per a la majoria els dies de Setmana Santa no només són festius, també són, com els de Nadal, una festa, en el sentit més alegre del terme. 

Una festa, però, sense vesc ni grèvol... però amb tortell i, sobretot, brunyols!

divendres, 22 de març del 2024

Divisa. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Divisa
(a l'Alfons Maseres)

Viatjar terres
no quedar-se en cap,
amar en totes una noia verge;

creure en la guerra perquè és bo el combat,
cada ferida la sang d'un poema.

Quan Déu ens cridi poder contestar:
—tant estimava que es vessava el veire.

Joan Salvat-Papasseit

dijous, 21 de març del 2024

Vinícius Júnior contra el racisme


De la mateixa manera que arriba un moment que tot infant ha d'afrontar la pregunta "què és primer, l'ou o la gallina?", avui la societat en general, i el món del futbol en particular, ens toca afrontar la pregunta "què és primer, l'insult a Vinícius Júnior o la seva provocació?"

Amb Vinícius Júnior, o com a mínim amb la imatge que transmet dins el terreny de joc, em passa el mateix que amb Cristiano Ronaldo o fins i tot el que em passava amb Dani Alves: que són o han estat grans futbolistes, i pitjors persones. I sí, reconec que amb aquesta afirmació, amb aquesta generalització, soc terriblement injust.

No sé si és un ego desfermat, un excés de fatxenderia, massa diners a la cartera massa ràpid i massa aviat, o tot plegat; el cas és que l'innegable talent que té Vinícius Júnior pel futbol contrasta amb la seva actitud provocadora davant el públic, moltes vegades també davant els rivals, fins i tot essent visiblement maleducat amb els àrbitres.

I sí, és cert que lamentablement Vinícius Júnior rep molts insults, insults de tota mena, inclosos els racistes; insults, alguns greus, que certament poden ser objecte d'un delicte d'odi i, per tant, convé identificar a les persones que l'insulten i denunciar-los. També és cert que el mateix Vinícius Júnior, sense proferir cap insult racista, també ha fet gala de manca de respecte nombroses vegades dins el terreny de joc, insultant a rivals i fins i tot als àrbitres.

Amb tot això vull dir que em sembla perfecte que des del futbol també es lluiti contra el racisme, que aplaudeixo que la setmana vinent dues seleccions nacionals, Espanya i Brasil, juguin un partit contra el racisme; el que no em sembla tan bé, ni encertat, és que la imatge pública, amb la voluntat d'alguns de convertir-la quasi en icònica, de la lluita contra el racisme sigui la de Vinícius Júnior, un grandíssim jugador maleducat.

El respecte que Vinícius Júnior reclama vers ell, quan l'insulten, no se l'aplica quan és ell qui insulta el rival, l'àrbitre o  quan es mofa, amb actitud provocadora, del públic. A cada provocació, a cada manca de respecte, Vinícius Júnior perd credibilitat en la seva particular lluita contra el racisme, i els qui alimenten aquesta imatge de paladí contra el racisme, imatge quasi quixotesca, li fan més mal que bé a ell, i a la lluita contra el racisme.

dimecres, 20 de març del 2024

Tota una oficial de primera!


Es diu Joaquima, però jo sempre l'he conegut com a Quima. Això dels noms és tot un món, en segons quins casos: una cosa és el nom oficial, l'altre el nom dit, o el dit en un context (la família) i el dit en un altre context (les amistats, la feina, etc.).

Jo sempre he sigut en Roger (més ben o mal pronunciat, aquest és un altre tema), tot i que fa cap a quaranta anys també responia al nom de "Salmonete"... En el cas que ens ocupa avui, la Joaquima Torrent Francàs per mi sempre ha estat i és, encara, la Quima.

I la Quima, a qui dies enrere vaig tenir en goig d'entrevistar, és una dona entusiasta i valenta, a banda de divertida, molt divertida. Mesos enrere, a finals d'octubre de l'any passat, la vaig escoltar en una taula rodona "El paper de la dona a la fàbrica", en el marc de la jornada "Sarrià, entre el Ter i el paper".

Les intervencions de la Quima, a qui jo sobretot havia conegut, i coincidit a la colla dels Amics dels gegants de Sarrià de Ter (ella en va ser presidenta una colla d'anys), eren divertides i ocurrents i aleshores vaig pensar: la Quima té una entrevista!

I l'entrevista vaig fer-li dies enrere al programa "Cançons que parlen" de Ràdio Sarrià i de tot el que vam parlar destacaria que la Quima ha estat de les poques dones (si no l'única) que ha treballat d'oficial en una fàbrica de paper, una feina copada per homes. La Quima és una dona que ha trencat un sostre de vidre, i que no tinc gaire clar que d'altres dones hagin passat pel forat que ella va crear...

A l'entrevista amb la Quima en vam parlar, de la seva feina d'oficial, com també vam parlar de molts altres temes de la seva vida: la família, l'escola, el ball, les entitats... Divertida i desimbolta, la Quima transmet ganes de viure, fins i tot quan parla de la mort!

Segur que gaudireu escoltant l'entrevista, tant com jo vaig gaudir fent-li!

dimarts, 19 de març del 2024

Pare


No sé amb certesa si Joan Manuel Serrat, amb la cançó "Pare", cantava i exclamava exclusivament al seu pare; la meva sensació, escoltant la cançó, és que cantava a tots els pares del món. Perquè quan l'escolto sento que soc jo mateix qui la canta, quasi implorant, al meu pare, cantant-la quan era petit com quan li preguntava, encuriosit, què hi havia sota els carrers...

Al llarg de la cançó són moltes les preguntes que es fan i, en cap d'elles, el pare hi respon, i alhora les respon totes amb el seu plor, al final de la cançó. I és que els pares, aquest al que cantava Serrat i jo i també tu mateix si n'ets, se suposa que hem de tenir resposta per a tot, però més que respostes potser el més important és deixar que els nostres fills i filles ens puguin fer les preguntes, que les respostes, finalment i com a la cançó, les trobaran ells i elles mateixes.

Més de 50 anys després de publicar-la, el clam naturalista de la cançó "Pare" encara es torna més necessari, i segurament més desesperat, i potser caldria fer-li un petit retoc a la lletra, just al final:

"Pare, que estan estem matant la Terra.
Pare, deixeu de plorar
que ens han hem declarat la guerra".

dilluns, 18 de març del 2024

El Blockudoku de 12 del maig


Hi ha un joc en el qual ara no entraré en detalls, el Blockudoku, que té un repte diari en què has d'assolir una puntuació concreta. Quan no l'assoleixes, quan et quedes sense més opcions, et marca el % que has assolit en aquella partida. Tot seguit, et permet jugar de nou...

Al govern del president Aragonès li ha passat si fa o no fa el mateix amb aquesta legislatura, que com si es tractés d'un repte diari del Blockudoku, amb l'enroc pressupostari s'ha quedat sense poder fer cap més moviment, i la partida se li ha acabat al 77 % de la legislatura.

El cert és que ja portem unes quantes partides, perdó, vull dir legislatures, sense arribar al 100 %, sense acabar-les esgotant-ne el temps; darrerament no hi ha manera de completar una legislatura sencera.

Aquesta vegada l'entrebanc ha estat el projecte del Hard Rock, però més aviat sembla que ha estat el pretext pels uns i pels altres, per enrocar-s'hi, encallar l'aprovació dels pressupostos i precipitar l'avançament electoral.

Tornarem a començar la partida, doncs, amb tot el que això suposa: agitació, més que campanya, electoral. I el 12 de maig el Blockudoku ens oferirà el seu repte diari, amb una disposició inicial de les peces, i un objectiu de punts a assolir. Amb els darrers antecedents, no tinc clar que, aquesta vegada, completem la partida. Però tant de bo m'equivoqui...

dissabte, 16 de març del 2024

God Rest Ye Merry, Gentlemen. Minuts Musicals de Nadal


Les cançons tradicionals i populars solen tenir, algunes vegades, un origen incert, difícil de situar de manera precisa, i també solen tenir (o patir, segons es miri) variacions en el títol o en la lletra, segons les mans (i les veus) en què caiguin.

Un bon exemple d'això que estic exposant és la cançó tradicional nadalenca  "God Rest Ye Merry, Gentlemen", de la que es té alguna referència del segle XVII, tot i que la primera referència conservada data del segle XIX, concretament del 1823, quan va aparèixer en un llibre de cants.

En algunes versions el títol ha mutat de "God Rest Ye Merry, Gentlemen" a "God Rest You Merry, Gentlemen", abandonant la forma arcaica "ye" per la més contemporània "you", i fins i tot es va desplaçar la coma, ja que en algunes referències apareix d'aquesta manera: "God rest ye, merry Gentlemen". Sembla que la coma té més sentit després de la paraula "merry"...

"God Rest Ye Merry, Gentlemen" apareix a la novel·la "Cançó de Nadal" de Charles Dickens, publicada el 1943 i ha estat cantada i versionada per un munt de grups i músics, entre ells Jethro Tull, fent-ne una versió instrumental en la qual, per descomptat, destaca la flauta d'Ian Anderson, la cantant de veu poderosa Annie Lennox o el grup vocal Pentatonix; una seva versió va formar part de la banda sonora de la pel·lícula The Grinch.

Hi ha cançons que potser tenen un origen incert, però que tenen molta vida, moltes vides!





divendres, 15 de març del 2024

Estenies la roba al terrat. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Estenies la roba al terrat

Estenies la roba al terrat
i el teu braç tan rodó regalava;
als teus peus s'eixamplava el regal,
cada perla als rajols s'estirava.

I també del teu coll al teu pit
la frescor en l'afany t'ajudava:

si et tocava una mica de sol,
t'hi delies i t'eixamoraves.

Joan Salvat-Papasseit

dijous, 14 de març del 2024

Ràdio Sarrià, la teva veu


Amb el canvi d'any, Ràdio Sarrià ha viscut un canvi d'etapa: se n'acaba una, per moments fosca i turbulenta, i en comença una de nova, no absenta de dificultats, certament, però també curulla d'il·lusió, una mena de renaixement de l'emissora que, recuperant la seva essència, recupera també la vostra veu, la teva veu.

Finada la vinculació de l'Ajuntament de Sarrià de Ter amb l'empresa Digital Hits, que des de 2019 ha gestionat l'emissora, el nou govern municipal ha volgut prendre de nou les regnes de Ràdio Sarrià, retornant a la gestió municipal directa i recuperant la participació dels i les col·laboradores que, fruit de la crisi que es va viure arran de la defenestració ignominiosa de la Neus Mercader Camps, directora, locutora i ànima de l'emissora durant més de trenta anys, i del canvi de model de Ràdio, vam decidir fer un pas al costat, deixar de col·laborar amb Ràdio Sarrià.

Arran d'aquella crisi, els i les col·laboradores vam promoure el manifest "Tots Som Ràdio Sarrià" (Parlem de Sarrià núm. 106) i vam decidir mantenir-nos en contacte sota l'aixopluc de l'Associació Cultural Ona Sarrià, que entrava en una mena d'estat letàrgic, fins a les darreres eleccions municipals, la primavera de 2023.

Els i les col·laboradores de Ràdio Sarrià ens semblava que amb el pas al costat havíem caigut en un pou, en el pou de l'ostracisme, però mai vam perdre l'esperança que aquests anys no fossin un pou, sinó un túnel, i ara ja en veiem la llum de sortida, ara ja treballem per tornar a fer ràdio, per tornar a fer poble a través de la ràdio.

El resultat electoral i la configuració del nou govern municipal de coalició, que havia manifestat obertament que volia retornar a la gestió directa de l’emissora, va reactivar els i les col·laboradores i vam començar a treballar per tornar a Ràdio Sarrià, recuperant el model d’emissora que mai hauríem d’haver perdut, un model fonamentat en dos pilars: la informació local i la participació ciutadana.

Aquests darrers mesos els i les col·laboradores hem renovat i ampliat la junta directiva de l'Associació Cultural Ona Sarrià, reforçant l’entitat i posant-la de nou al servei de Ràdio Sarrià, per vetllar pel correcte funcionament de l'emissora municipal i preservar-ne el model, també per esdevenir el paraigua de les persones i entitats col·laboradores de Ràdio Sarrià.

La transició del model de ràdio i de gestió d’aquests darrers anys al nou model no ha estat un camí planer, ans al contrari, sobretot per la manca de col·laboració de l’empresa externa que fins ara l’havia gestionat, que no només no ha mostrat cap predisposició per a fer un traspàs i mantenir la continuïtat d’emissió durant el canvi de gestió, fins i tot pràcticament ha desmantellat l’emissora i el centre emissor, deixant a l’emissora sense emissió. Afortunadament, a cada dificultat l’Ajuntament de Sarrià de Ter i Ona Sarrià hem anat trobant solucions tècniques per mantenir l’emissió, i solucions organitzatives per iniciar una nova programació de continguts.

Perquè si alguna cosa s’ha viscut aquests darrers mesos i setmanes entre els i les col·laboradores de Ràdio Sarrià ha estat la il·lusió per recuperar-la i les ganes de tornar a fer ràdio. Amb aquesta empenta i motivació hem anat superant tots els obstacles i, després de garantir l'emissió de Ràdio Sarrià a través de l'FM i d'internet, hem començat a configurar una nova graella de continguts i programes, recuperant antics col·laboradors i col·laboradores, també afegint-ne de nous, que se sumen amb molta il·lusió i ganes al nou projecte de Ràdio Sarrià. Aquest renaixement de l'emissora ha vingut acompanyat, també, per una nova imatge corporativa, recuperant per a Ràdio Sarrià els colors del poble, i generant un nou lema: Ràdio Sarrià, la teva veu.

Des d’Ona Sarrià us animem a sintonitzar de nou Ràdio Sarrià, a escoltar-la a l'FM, per internet o en format pòdcast, i us convidem, si en teniu ganes, a participar-hi aportant-hi nous continguts!

Article publicat al número 117 de la revista Parlem de Sarrià.

dimecres, 13 de març del 2024

Menors i aules, lliures de mòbils?


L’emissió per TV3 de la sèrie documental "Generació porno", la tardor de 2023, va generar un gran debat al voltant de l’accés dels menors d’edat a la pornografia i en va obrir, exponencialment, molts més, com l’ús dels telèfons mòbils a les aules i l’accés a les pantalles, en general, dels menors. Aquests debats socials i educatius han calat fins al punt que les administracions han hagut de moure fitxa, començar a prendre mesures.

Entre les mesures que recentment s’han anunciat, destaquen les barreres d’accés a la pornografia dels menors d’edat, intensificant la verificació de l’edat i la identitat, i la regulació de l’ús dels telèfons mòbils en l’àmbit escolar. Mesures anunciades, altra cosa serà la seva implantació.

La sèrie documental va servir, d’una manera o altra, per treure’ns la bena dels ulls i parlar d’un dels elefants que socialment tenim al saló de casa, al pati de l’escola i a les places dels pobles, viles i ciutats: l’accés dels infants i joves a la pornografia i com aquest accés prematur, sense cap mena d’acompanyament, pot distorsionar la seva concepció de la sexualitat i influir negativament en les seves relacions sexo afectives pel consum d’una pornografia no només en edats més primerenques, també d’una pornografia amb continguts més violents i denigrants.

És evident que no és funció de la pornografia educar sexualment els infants i joves, aquesta és una funció que essencialment recau a la família, en primer lloc, després a l’escola i més generalment a la societat, especialment en els espais d’educació no formal i informal. La sèrie documental "Generació porno" no només mostrava com la pornografia penetra, sense necessitat d’invocar-la explícitament, als mòbils dels infants i joves menors d’edat, també ens va permetre veure fins a quin punt les dificultats de les famílies, pares i mares, per afrontar aquesta qüestió i parlar de sexualitat, genera un buit que inevitablement omple la pornografia.

La projecció d’aquesta sèrie documental ha donat volada al moviment "Menors Lliures de Mòbils", sumant i aglutinant milers de famílies i professionals de l’educació que defensen que no es permeti l’accés als mòbils als infants i joves menors de 16 anys. El moviment, desplegat en múltiples grups territorials i comarcals de Catalunya a través de grups de WhatsApp i de Telegram, promou que les famílies no comprin telèfons mòbils als seus fills i filles menors de 16 anys, contribuint així a reduir la pressió social que reforça la llei no escrita que diu que el primer mòbil dels infants arriba als 12 anys, quan comencen l’etapa d’educació secundària a l’institut, si és que no ha arribat abans.

Les eines i xarxes socials han esdevingut un element primordial de socialització dels infants i joves menors d’edat, sobretot a través de xarxes com Instagram, Tik-Tok, Snapchat, Discord... Ser-hi o no ser-hi pot marcar la diferència, ja que les converses no només es produeixen a la vida analògica, també es parla i s’interactua molt a la vida digital. Possiblement, una de les causes d’aquest desgavell digital dels infants i joves és que, en general, han accedit a les pantalles sense massa orientació, ni acompanyament, ni filtres per part dels adults. És cert que hi ha famílies que han aplicat, en diferents graus d'intestat, controls parentals a l’accés dels seus fills i filles a internet, però fins i tot aquests controls han estat estèrils quan els mateixos menors els han sabut desactivar.

Les dades creixents d’abusos i agressions sexuals perpetrats per menors d’edat, agressions violentes que semblen reproduir fidelment escenes de pel·lícules pornogràfiques, han encès les alarmes i activat el govern espanyol a aprovar l’"Informe sobre protecció integral dels menors davant l'accés a la pornografia a internet", base sobre la qual pivoten els tres eixos d'actuació del govern espanyol sobre aquesta matèria: l'elaboració d'una estratègia interministerial per a la protecció integral dels menors a internet, l'aprovació d'un projecte de llei que li doni cobertura jurídica i la creació d'un sistema de verificació de l'edat per a l'accés a les pàgines web amb contingut per a persones adultes, entre elles les de contingut pornogràfic.

D’altra banda, la dispersió de la normativa sobre l’ús dels telèfons mòbils als centres educatius, ha obligat el govern català a aprovar les instruccions d'ús dels telèfons mòbils a les aules, de manera que a partir del curs vinent estaran prohibits tant als centres d’educació primària com d’educació secundària, amb la diferència que si bé a primària cap alumne podrà fer servir el telèfon mòbil, a l'educació secundària es permetrà, només, per a usos educatius expressament autoritzats pel professorat. Aquestes instruccions s'hauran d'incorporar a les normes d'organització i funcionament de cada centre (les NOFC) i, com és preceptiu, les haurà d'aprovar el consell escolar.

L’accés a les pantalles no hauria de ser tan diferent com aprendre a anar en bicicleta; tothom té clar que aprendre a anar en bicicleta és un procés que requereix acompanyament i suport per part dels adults, a ningú se li acudiria donar-li una bicicleta de dues rodes a un infant i, sense que hi hagués pujat mai, llençar-lo carrer avall a veure si n’aprèn. Amb les pantalles, a vegades tinc la impressió que fem, si fa o no fa, això.

Article publicat al número 117 de la revista Parlem de Sarrià.