Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.
El deixondir-se a Castella
Manta amplària té Castella!
-sota els corbs no ho sembla pas.
Aquest porxo de Sigüenza
anuncia un dia clar.
Més amunt d'una mujada
hi ha una creu, com un espant.
La gebra és tan rosa i blanca
com una sembra de sal.
Corre el tren així un malastre
car apar que va rodant:
tota la terra que abraça
és sense arbre ni ull humà.
Ara, sí; hem vist dues noies!
Duien una gerra al cap
i una faldilleta airosa;
quin amor les hi tindrà,
quin amor, quina dolcesa
sense un magranê al costat.
Si una terra es veu moresca,
és la del pla castellà.
Més avant ja hi esmorzàvem
i tot era preguntar:
-sense senyal d'estimar-se,
com mengen tan blanc el pa?
Joan Salvat-Papasseit
Article publicat al número 118 de la revista Parlem de Sarrià.
El camí per veure-la publicada, per tenir-la en paper entre les mans, no va ser fàcil, més aviat va ser com una contrarellotge, però finalment, i feliçment, vam tenir la revista en el termini previst, uns dies abans de la Festa Major del barri, i vam poder-la distribuir a temps.
El camí d'aquest primer número una vegada publicat, ha estat més plàcid; en general, la revista està agradant molt, i també hem identificat algunes propostes de millores que podem aplicar en els pròxims números; la millora contínua és imprescindible en tot projecte!
Part del recorregut que l'AV Pont Major hem de fer amb aquesta nova revista és donar-la a conèixer dins i fora del barri; és per això que també l'hem distribuït a les biblioteques públiques de Girona, també a la de Sarrià de Ter; és per això, també, que agraïm molt l'espai que ahir ens va donar Televisió de Girona al programa "Té de Tot", en el que vam tenir l'oportunitat de presentar la revista, de parlar dels seus objectius i dels seus continguts.
Podeu veure l'entrevista en aquest enllaç: https://tvgirona.com/capitol/tv_girona_video/1729/
Acabat el primer número, ja estem començant a preparar el segon, que si tot va bé sortirà del forn entre finals de gener i principis de febrer de l'any vinent.
La publicitat també forma part dels mitjans de comunicació, i els anuncis de les empreses no només contribueixen a la sostenibilitat econòmica del mitjà, en aquest cas una revista local, també aporten contingut i, a la seva manera, són un testimoni més del seu present: qui no, quan ha fullejat diaris o revistes antics, s'ha sorprès pels seus anuncis, tant o més que per les seves notícies i articles?
La publicitat en una revista local, a més, sobretot ofereix un valor significatiu per a les empreses, ja que permet una segmentació més precisa del públic objectiu, i a més gaudeix de molt bona reputació, pel compromís inherent que suposa amb el projecte de la revista local.
A més, el cost - benefici és molt avantatjós, ja que amb una despesa moderada hi ha un potencial de visibilitat molt elevat dins la comunitat més propera a l'empresa publicitada.
Així doncs, la revista Parlem de Sarrià, com tantes altres revistes, no només és la suma dels articles que la componen, també és la publicitat que conté, testimoni present, i per a la posteritat, de les empreses compromeses amb un projecte local de comunicació.
Avui, doncs, no només us animo a fullejar la revista i llegir-ne els articles, avui també us encoratjo a fixar-vos, mirar i valorar la publicitat!
Cada dia faig un cop d'ull a les que, en forma de columna, destaca en diari El Punt Avui; ahir, entre les destacades pel rotatiu, em va cridar especialment l'atenció la de 1969, quan el dictador Francisco Franco va presentar, al Consell del Regne, la designació de Joan Carles de Borbó com a successor seu a títol de rei, és a dir, allò de deixar-ho tot "atado, y bien atado".
També consulto, cada dia, les "Efemèrides de Girona" del Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l'Ajuntament de Girona, i entre les destacades d'ahir em va agradar recordar l'admirada i estimada Mercè Huerta, que va morir el 21 de juliol de 2015, ahir va fer nou anys.
Aquestes "Efemèrides de Girona" són un autèntic tresor, i a vegades, a banda de recordar gestes importants i nobles personatges locals, també hi apareixen informacions curioses sobre la vida de la ciutat, com la que es destacava ahir, de l'any 1922: "L'Ajuntament acorda exigir, per raons d'higiene, que en tots els edificis de nova construcció es reservi l'últim pis per a les golfes."
Encuriosit per aquest acord municipal, mentre la pluja queia generosament sobre la ciutat, vaig consultar la premsa del moment, concretament el "Diario de Gerona de avisos y noticias", que segons descriu el mateix Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions, es va publicar de 1889 fins a 1936, esdevenint el diari "representant de la ideologia de la Lliga Regionalista a Girona, escrit en castellà i, a partir de 1932, en català. Aquest rotatiu va ser dirigit per Rafael Masó (el pare de l'arquitecte), Santiago Masó, Joaquim Camps i Arboix, Pere Avel·lí i Manuel Bonmatí, i tingué com a propietaris un grup d'empresaris encapçalat per Agustí Riera, Joaquim Pla Cargol i Josep Maria de Ribot."
El diari del dia 21 de juliol de 1922, informa, a la secció de "Información general" relacionada amb el municipi, de l'ordre del dia del plenari municipal d'aquell mateix dia, i entre els punts a tractar hi ha aquest: "En comunicación del Sr. Arquitecto, sobre construcción de desván."
Dos dies després, el 23 de juliol de 1922, en una crònica sobre la sessió del plenari municipal, el diari recull, entre molts altres, aquest acord: "Acordese exigir, por razones de higiene, el establecimiento de desván en la construcción de los últimos pisos de edificios; cuya prescripción se incorporará en su día en las Ordenanzas de obras."
Les raons d'higiene, s'entén, són per la ventilació que les golfes aporten als edificis... Dies enrere, precisament, de les golfes de casa, construïda a finals dels anys setanta del segle passat, no sé si encara sota aquesta normativa, en vam baixar els ventiladors...
Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.
Juny
Per Sant Joan, amiga, te'n faria retret
si és cas que no venies al festeig que tindrem.
Cada noia fadrina demanarà un promès,
l'alfàbrega i la ruda voldran llum dels estels.
Sentiràs com s'esberlen de claror els fanalets.
Farem focs d'artifici com no es veu en els cels
perquè caiguin estrelles
i en bombes de paper
pugin de nou enlaire enduent-se'n els precs
-i el teu
si t'atrevies
que és un prec que conec.
Tu els clavells regaries. Jo et robaria un bes.
Joan Salvat-Papasseit
Tan important és saber perdre (al jove Jude Bellingham l'hi van ensenyar, just després del partit) com saber guanyar, i aquesta ofensa geopolítica i (efectivament) rància va ser una manca de respecte poc digne d'un equip campió. Per més comptes pendents que Álvaro Morata pogués tenir amb el futbol anglès, ni era el lloc, ni era el moment, i encara entenc menys què va fer Rodri sumant-se als càntics.
Un primer error d'aquestes maratonianes celebracions (rua, recepcions institucionals i bany de masses) és barrejar-hi alcohol, no només pels efectes que inevitablement produeix en els jugadors, alguns excessivament ebris a l'hora d'agafar el micròfon i intentar dir quatre paraules amb un mínim de sentit, també pel missatge implícit que es transmet, que una celebració sense alcohol, no és una celebració.
El segon error d'aquestes maratonianes celebracions és no controlar, per part dels adults responsables i responsables institucionals, en aquest cas, de la Federació Espanyola de Futbol, els missatges que es poden dir, i els que no. Naturalment, l'alegria i l'humor han de fer-se presents, en aquestes celebracions, i més en aquests banys de masses, però potser caldria recordar que el límit és el respecte, tant quan et dirigeixes a milers de seguidors enfervorits, com quan has d'encaixar la mà del president del Govern de torn.
"Gibraltar es Español", es va cantar a la plaça Cibeles, i ni m'imagino què s'hauria arribat a cantar, per segons quins aficionats, i segons quins jugadors, si aquesta celebració s'hagués fet avui, 18 de juliol, dia de l'"Alzamiento Nacional"!
No sé si d'aquest intent d'assassinat en traurem l'aigua clara; una part de mi no pot evitar pensar que tot plegat ha estat un muntatge del mateix Trump, ja que pocs com ell simbolitzen la màxima que la fi justifica els mitjans; però una altra part de mi es resisteix a pensar-ho, perquè de ser així perdria l'esperança de trobar, fins i tot en un tirà, un bri d'humanitat.
Aquest intent de magnicidi (assassinat d’un alt personatge de l’estat, segons el diccionari) està generant molt debat entorn dels serveis secrets, i jo em segueixo preguntant com és que el jove franctirador va poder disparar, i també em pregunto com va poder errar el tret: nervis?, inexpertesa?... Fins i tot he arribat a qüestionar fins a quin punt podria lamentar que hagués errat el tret, però aleshores seria a mi a qui se'm podria atribuir la màxima que la fi justifica els mitjans...
Més enllà de tots els dubtes i conspiracions, la realitat és que de la mateixa manera que Donald Trump té el do d'esquivar les bales judicials, o que li rebotin a favor seu en cas que el toquin, ara també ha pogut "esquivar" les bales que el volien mort i aquest incident, del que ell hàbilment sap i sabrà treure'n profit, el catapultarà de nou cap a la presidència.
Davant aquest escenari, ja no cal que Joe Biden es retiri de la cursa electoral, no cal que el Partit Demòcrata gasti inútilment les seves bales, cremi a debades, ara, una possible candidatura alternativa a l'actual president...
Les bales contra Trump l'han fet més fort, possiblement, perillosament més fort. Mal em pesi, que Trump ens agafi confessats!
És clar que amb això del futbol, i de l'esport en general, no tot és racionalitat, ans al contrari, ja que en aquest cas, a banda d'anar amb Espanya, jo anava amb Països Baixos, a qui hagués preferit a la final abans que Anglaterra, i de cap manera volia que guanyés França i encara menys Portugal, malgrat Robert Martínez... I en el meu cas, com sospito que en el vostre i per extensió tothom, no hi ha més raó que la pròpia subjectivitat, farcida, si voleu, de contradiccions...
Quan vaig veure que totes les paraules es giraven de color verd, no m'ho podia creure! Sempre havia sospitat que algun dia passaria, que algun dia podia passar, però mai hauria sospitat que passaria justament aquell dia, el dissabte 6 de juliol de 2024, el dia del meu 50è aniversari!
Reconec que el primer pensament va ser una mica conspiranoic: serà un regal d'aniversari? Però de seguida vaig voler treure'm la idea del cap, ja que de ser així voldria dir que el mateix joc sabria amb quina paraula començo cada dia, sabria que aquell dia era el meu aniversari, i més concretament el meu 50è aniversari, i m'hauria volgut fer un regal, una picada d'ullet... Vaig pensar que, simplement, era una casualitat, i vaig seguir jugant...
És clar que l'endemà no me'n vaig estar, i vaig voler assegurar-me que la paraula del dissabte 6 de juliol de 2024 del Wordle català fos, per a tothom, la mateixa que jo havia endevinat de bones a primeres...Finalment em vaig quedar tranquil pensant que, simplement, algun dia havia de passar...
Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.
Passeu pel Port
Passeu pel Port
que és festa pagana!
Ara florien els pals boles d’or
i els mariners ubriacs tots cantaven:
Verge del Carme, doneu-nos l’amor.
Verge del Carme cantava en els núvols,
a cada u bé llançava un esguard:
els mariners ubriacs la miraven
i convidaven a tots els vianants.
Verge del Carme dansava una estona,
ni hi ha vaixell que la guanyi en dansar;
alceu els ulls que veureu la corona
com va ruixant tot d’estrelles la mar:
la meva barca n’és plena a vessar.
Verge del Carme mostra un peu tot nu
que la sandàlia se li desprenia;
els gallarets d’omplenaven de llum…
Si jo nedava prou l’abastaria.
Joan Salvat-Papasseit
Article publicat al número 1 de la revista Som del Pont.
Fa una colla d'anys, fent vida orgànica en un partit, vaig descobrir que algunes cartes al director dels diaris es cuinaven als departaments de comunicació del partit, amb persones que prestaven el seu nom per a signar les cartes; aleshores aquesta praxi em va fer arrufar el nas, però entenia que era innòcua, innocent, si voleu.
Però aleshores, mai m'hauria imaginat que l'agenda oculta de comunicació d'una campanya electoral pogués arribar a aquests extrems, amb pràctiques que, n'estic segur, no encaixen amb els (sempre impol·luts) codis ètics dels partits.
Aquest afer, prou vergonyós i truculent, ha fet aflorar una altra mala pràctica dels partits davant dels conflictes interns: l'activació dels protocols de depuració de responsabilitats quan el conflicte es fa públic, no quan es produeix.
Ho hem vist en situacions d'abusos (de poder, sexuals, etc.), quan el partit, o l'organització, activa els protocols interns tan bon punt l'abús surt a la llum, no quan succeeix, donant a entendre que fins aleshores el partit, o l'organització, prioritzava tapar la mala praxi o l'abús, fins i tot protegir qui els ha comès.
"En política es pot fer tot, menys el ridícul", va dir al seu dia el president Tarradellas, i ja em sap greu contradir a tal autoritat, però això és pitjor, molt pitjor que fer el ridícul, i no hauria d'entrar a la categoria de "tot".
Aquest joc brut s'hauria d'erradicar de la política, tot i que em sembla que a la política cada vegada n'hi ha més, de joc brut; de joc brut i d'operacions de falsa bandera...
Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.
Visca l'amor
Visca l'amor que m'ha donat l'amiga
fresca i polida com un maig content!
Visca l'amor
l'he cridada i venia
-tota era blanca com un glop de llet.
Visca l'amor que Ella també es delia:
visca l'amor:
la volia i l'he pres.
Joan Salvat-Papasseit
Seria inevitable, i alhora temptador, disseccionar ara i aquí, i amb quatre paraules mínimament ben escrites, la metàfora de la barca com la vida que anem traçant junts, destacant no només la importància d'impulsar la barca a cops de rem, en què cada palada, cada esforç compta, sinó, sobretot destacant la importància de marcar un rumb i de remar, a banda de junts o alternativament, naturalment en la mateixa direcció.
Però d'aquesta foto el que voldria destacar no és la barca, ni els rems, ni tan sols l'aigua, l'horitzó o el cel sinó ella, o més ben dit, ELLA, així, en majúscules, que lluny de saltar de la barca, 31 anys després segueix remant...
Fa quatre anys, baixant d'una escapada a Tuixén i a Josa del Cadí, ella va voler que ens aturéssim al pantà de la Llosa del Cavall, a l'altura de Sant Llorenç de Morunys; va veure que en una riba es podien llogar caiacs i, tot i que a mi en un primer moment em va fer mandra, vam recular i en qüestió de minuts ja remàvem de nou...
Seguir remant; aquesta és la voluntat. Seguir remant junts, a vegades en aigües tranquil·les, d'altres contra vents i marees, però sempre, fins ara i de moment, seguir remant junts, perquè jo no podria tenir millor companyia...
Som del Pont també és la pàgina web de l'AV Pont Major, en la que s'hi comparteixen informacions d'interès per al barri; un web simple i senzill amb informació bàsica del barri i de la mateixa associació veïnal.
Som del Pont també és, des de fa pocs dies, la nova revista del barri, acabada de sortir del forn fa pocs dies i que ja han rebut a casa seva tots els veïns i veïnes del barri. Una revista d'informació local amb continguts dels equipaments i entitats del barri, amb una entrevista a un veí i activista, amb articles reivindicatius de l'AV Pont Major i amb el relat de les vivències i records de veïns i veïnes...
Som del Pont, la revista del barri, neix amb voluntat de continuïtat, a raó de dos números l'any, amb l'objectiu d'esdevenir una eina d'informació, comunicació, participació i cohesió, i que també permeti valorar la història i el patrimoni del barri, així com el patrimoni immaterial de la seva gent. En aquest primer número també inclou el programa de la Festa Major, que començarà el divendres 5 de juliol i s'allargarà fins al dissabte 13 de juliol.
A banda d'arribar a tots els habitatges del barri, la revista Som del Pont també s'ha distribuït, per a la seva consulta i lectura, a les biblioteques públiques de Girona i de Sarrià de Ter, i naturalment també la podeu trobar al web Som del Pont.
Us convido a buscar-la i fullejar-la, consultar-la i, fins i tot, llegir-la!
Fa 30 anys, el juliol de 1994, vaig treballar-hi al casal d'estiu, fent de monitor. Aquell mes de juliol, pràcticament, vaig viure a Pineda de Mar; cada dilluns marxava de Girona a cavall de la meva Vespa 200 i feia via cap a Pineda de Mar, i durant tota la setmana m'estava en una pensió, en una petita habitació de la planta baixa. Entre setmana treballava al casal d'estiu de quarts de nou del matí fins a les cinc de la tarda, i a la tarda tenia temps per mi, sobretot per anar a la platja. Els divendres, de nou a cavall de la Vespa 200, tornava a Girona per passar el cap de setmana a casa.
Setmanes abans, al mes de juny, ja havia treballat com a monitor de suport en una sortida de finals de curs de l'escola a Salou; quan em van proposar treballar-hi al juliol, no m'ho vaig pensar dues vegades. De fet, aquell estiu, també vaig treballar com a monitor d'estiu en dues colònies més, al mes d'agost.
Dissabte passat vaig aturar el cotxe davant l'escola, vaig baixar i l'hi vaig fer una foto. Aquella experiència va ser tot un repte, no només perquè acabava de fer el curs de monitor de lleure, també perquè a principis de curs començava els estudis d'Educació Social i, d'alguna manera, aquella experiència posava a prova la meva vocació: realment era això, el que volia?
Tot i les dificultats, que sempre hi són, i que evidentment també van fer acte de presència en aquella experiència i en les altres que vaig viure aquell estiu, aquells aprenentatges van refermar la meva vocació i, sobretot, les ganes d'aprendre.
Però aquell juliol de fa 30 anys no tot va ser fer de monitor; a Pineda de Mar també hi vaig celebrar el meu aniversari; durant molts anys he celebrat l'aniversari lluny de casa, de colònies o de campaments, bé com a participant, bé com a monitor; és el que té haver nascut a l'estiu... Aquell any no va ser una excepció.
El dia del meu aniversari la meva mare va venir a Pineda de Mar a la tarda i vam anar a sopar, una pizza, si no recordo malament, per a celebrar els meus 20 anys. També recordo que, unes setmanes més tard, una tarda vaig agafar la Vespa 200 i vaig fer via cap a Barcelona, per veure Pink Floyd a l'Estadi Olímpic, amb dos amics; tota una aventura i, sens dubte, un concert i una experiència memorables!
Avui que comencem el mes de juliol, avui que resten pocs dies per a celebrar els meus 50 anys, em pregunto què en queda d'aquell jove amb Vespa i cabells llargs, d'aquell noi que tenia pressa per créixer i fer-se adult i que, a la seva manera i amarat d'un idealisme innocent, volia canviar el món...
Les parets de l'escola d'Educació Especial Horitzó són les mateixes, però ben segur que l'escola, al llarg d'aquests 30 anys, ha canviat tant o més que jo; allà palplantat mirant l'escola, pensava que a banda d'unes parets més velles, trenta anys més velles, en el meu pòsit encara hi ha traces d'aquell jove que se sentia gran i responsable cada dilluns de juliol sobre la Vespa 200, anant cap a Pineda de Mar, anant cap a l'Horitzó...
Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.
Cançó
Joan Salvat-Papasseit
L'aparença de normalitat pot truncar-se si, com tot sembla indicar, aquest estiu no s'investeix cap president de la Generalitat i, irremeiablement, ens aboquem de nou a unes noves eleccions al Parlament, confirmant així que aquesta haurà estat una legislatura borda.
El que la nit electoral semblava impossible, fins i tot imperdonable, cada dia que passa no només sembla més plausible sinó que, per alguns, fins i tot més desitjable: amb l'amnistia aplicada, tot i els entrebancs, hi ha qui, ja amnistiat, té previst ser cap de llista i, qui sap, capgirar la tendència i recuperar vots i possibilitat de ser president. El conte de la lletera ja l'hem viscut en altres ocasions, i ben recents...
No sé, potser darrerament estem més pendents de noms propis que de propostes, i les que es formulen semblen brindis al sol. La realitat, sempre tossuda, diu que a Catalunya l'independentisme pateix un cert esgotament, que el PSC va guanyant eleccions una rere l'altre i que ara tan important és pactar per governar com deixar de pactar perquè l'altre no ho faci, és a dir, bloquejar. Aquest és, si cap partit demostra el contrari, el nostre present.
Si aquest estiu no tenim president de la Generalitat ens tocarà tornar a votar de nou el diumenge 13 d'octubre, i qui sap si aleshores la situació serà, si fa o no fa, com la d'avui. A vegades xutes la pilota endavant i, simplement, l'acabes perdent...
 |
| Imatge de Jan Marcus Trapp a Pixabay |
Comptat i debatut, unes seixanta reunions i una pila d'hores de treball compartit. Els números expliquen molt, però no ho expliquen tot, i és que aquests cinc anys al CEM Girona han estat, a banda de treball, sobretot d'aprenentatge, també de responsabilitat.
D'aprenentatge pel treball conjunt amb altres representants de la comunitat educativa, amb qui inevitablement a vegades suren discrepàncies, tot i que sempre se cerca el màxim consens; de responsabilitat per les decisions que, també inevitablement, cal prendre, decisions i posicionaments.
Al darrer plenari vaig tenir l'oportunitat d'acomiadar-me i, de forma breu, vaig fer aquests agraïments:
Vaig acabar el meu parlament citant un dels referents imprescindibles de l'educació, en el seu sentit més ampli i generós, del nostre país, el pedagog Joaquim Franch i Batlle:
"Potser val la pena de fer notar que una pedagogia que ofereix el poder de participar i que exigeix d'autogovernar-se és, probablement, una pedagogia que educa actituds democràtiques: convivència, participació, implicació en els problemes, responsabilitat."
Per cert, al títol parlo del penúltim servei al CEM Girona perquè, tot i que formalment ja no en formo part, aquesta setmana participaré com a membre del jurat a la deliberació de Beca Girona Premi d'Europa 2024, el repicó que posarà fi a aquesta etapa del CEM Girona que ara tanco...
És clar que abans de cantar hauré pujat a peu, aquest any sí, fins a Requesens des de Cantallops, essent un més en la tradicional processó que des de primera hora del matí surt del poble, i en la que una dona porta als braços, carrega, una imatge de la Mare de Déu dels Dolors.
Aquesta processó, que es completa amb un aplec - romiatge a Requesens, és un vestigi de l'antiga Processó de la Tramuntana, datada des de principis del segle XVII, que sortia de Figueres el primer diumenge de juny cap a Requesens, i a la que s'hi anaven sumant gent i autoritats dels pobles empordanesos per on passava, Cantallops entre ells.
La processó d'avui té la seva litúrgia i ara ens aturem per fer una oració, ara per fer un petit mos i recuperar forces, ara es canta una pregària... I quan s'arriba a Requesens podem reposar una mica abans d'anar a missa, una missa acompanyada per la música de la cobla, que ja afina els instruments per les sardanes que tocaran abans de dinar.
I abans d'acanar la missa, arribarà el moment, el gran moment de cantar junts, en comunió si voleu, els Goigs a llaor de la Mare de Déu de Requesens. Jo sé que cantar no és el meu fort, tendeixo a desafinar des de la primera nota, segurament perquè, qui sap si tip de sentir-me, no m'escolto prou. Però cantar aquests goigs té quelcom de màgic, potser perquè es canten, alternativament i a l'uníson, ara una estrofa els homes, ara una estrofa les dones, ara la tornada tots plegats...
Aquest serà, sens dubte, un dels grans moments del dia; la pujada en processó en serà un altre i, per descomptat, el dinar, compartint taula amb la família. Hi ha dies que es presenten i són, simplement, memorables.
"Puix que en terra i cel, Maria,
vostre poder és immens,
sigueu nostre ajut i guia,
princesa de Requesens."
Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.
De dalt de tot del cel
a l’Adolf Fargnoli
De dalt de tot del cel
els poblets en la nit semblen brasers encesos
I perquè entra la vetlla brillen més els estels
s'acosten a la terra i s'escalfen les mans
i el cos
i els peus
I li ofrenen la Óssa com un penell de flors:
Entremig la rosada
els dematins les cullen els pastors
Joan Salvat-Papasseit
