dimecres, 25 de novembre de 2020

La violència masclista mata!


Ja no podem dir que és un problema particular (ja fa anys que no podem dir-ho), i que cal tractar-lo i resoldre'l portes endins; ja no podem dir que és, simplement, un mal endèmic i considerar-la com una llei de vida, com quelcom inevitable; ja no podem deixar de mirar perquè per fer-ho hauríem de deixar de mirar-nos, com a societat, cada dia al mirall...

La violència masclista no és un problema particular, i no es tracta ni resol (només) portes endins, tot el contrari; i no, no és inevitable, perquè de ser-ho seria com afirmar que és llei de vida, que és fruit de la condició humana...

I mirem on mirem, resulta impossible no veure-ho, que les més de nou mil set-centes dones víctimes de violència masclista dins la parella ateses aquest 2020, fins al tercer trimestre, no són invisibles. Tampoc les nou dones assassinades. Sí, nou dones assassinades! Tampoc les quasi catorze mil persones ateses en els diferents episodis de violència masclista. No, tanta violència masclista no és invisible

Són massa víctimes, massa dones assassinades, massa episodis de violència masclista que tenallen vides, fins a segar-les.

I amb el confinament han augmentat les trucades al telèfon d'atenció a les violències de gènere, i les consultes a la bústia de correu electrònic d'aquest servei d'atenció i suport; amb el confinament, amb aquest aïllament social d'obligat compliment, la convivència amb l'agressor augmenta el factor de risc de patir violència masclista, risc que augmenta també pels fills i filles, en cas d'haver-n'hi.

La violència masclista és una pandèmia, és un senyal inequívoc d'una societat malalta, disfuncional, i en canvi no la tractem com ho faríem en cas de matar, tot i que mata... Perquè sí, la violència masclista mata! I arribats a aquest punt no sé si no ho diem prou, o si de dir-ho massa ja ens hem immunitzat...


dimarts, 24 de novembre de 2020

El Gran Recapte, virtual?


Un any més, aquest passat cap de setmana, s'ha fet el Gran Recapte, aquesta macro campanya de recollida d'aliments que ens recorda, com a mínim un cop l'any per si la resta ens n'oblidem, que hi ha persones que tenen serioses dificultats per accedir a productes bàsics, per entendre'ns, per omplir cada dia la nevera i el rebost.

Aquesta campanya, com tantes altres solidàries com La Marató, no només ens interpel·len per a participar-hi solidàriament, també ens interroguen, més que sobre la seva necessitat (que ho són), sobre la seva existència: vetllar per a  que cada persona, que tota família tingui un sostre i un plat calent a taula, visqui amb unes mínimes condicions de dignitat, no hauria de dependre de la solidaritat, sinó que el propi estat, si és veritablement del benestar, hauria de procurar-ho...

Aquest és un debat etern, i és evident que mentre el fem no pot ser que hi hagi persones que visquin sense uns mínims...

De la campanya d'enguany del Gran Recapte, però, m'ha sorprès l'adjectiu virtual: Gran Recapte virtual. És evident que, a diferència dels antres anys, enguany no hem pogut donar en espècies, és a dir, comprant nosaltres mateixos els productes al supermercat i donar-los després a la sortida, sinó que hem hagut de fer una donació en diners, una aportació econòmica, a partir d'un euro, quan hem anat a comprar en un supermercat.

No sé què té la donació de diners, sigui a la caixa del supermercat, per transferència o per Bizum, de virtual. Altra cosa seria que jo, a través d'una web, o d'una aplicació mòbil, pogués entrar en un supermercat virtual i seleccionar els productes que voldria donar, com els altres anys, i naturalment pagués l'import equivalent al cost dels productes seleccionats...

En fi, perdoneu-me la "boutade", però jo les dues vegades que he fet la donació al supermercat no m'ha semblat fer res virtual; com a molt fer quelcom electrònic, fent el pagament amb targeta...

Entenc que l'ús generós del terme potser responia més a criteris de màrqueting, per transmetre el missatge a la població que, malgrat no poder fer la donació en espècie, era important fer igualment la donació, en aquest cas de diners.

I és evident que, virtual o no, el realment important és que no hi hagi persones, famílies, que passin gana, que les mancances que tenen, gana inclosa, no tenen res de virtual!

dilluns, 23 de novembre de 2020

A distància


Aquest dissabte passat vaig poder assistir, a distància, a l'assemblea de l'aFFaC, la nova denominació de la FAPAC; fins ara no hi havia assistit, sobretot perquè les presencials requerien desplaçar-se... I possiblement de fer-se presencial enguany, tampoc hi hagués assistit. L'assemblea va ser llarga, més de quatre hores, i al llarg d'aquest temps, i de les pauses per a votar, vaig poder fer feina de l'AMPA Xifra, i fins i tot preparar la massa de la pizza que ens vam menjar per sopar...

El divendres de l'altra setmana, dia 13 per a més detalls, vaig participar, a distància, en una de les taules de la 2a Setmana de la RSC Global; vaig fer-ho des de casa i, amb una presentació com a suport, vaig poder-me explicar tal i com ho hauria fet en cas que la taula hagués estat presencial, parlant del programa Incorpora. D'haver-se fet presencial, m'ho haurien demanat igualment a mi?...

Al mes de setembre vaig programar dues sessions d'una formació per al grup de Girona del programa Incorpora; aleshores la meva previsió era fer-les presencials, amb totes les mesures preventives i de seguretat, i fins i tot ja tenia la reserva de sala. A l'hora de fer aquestes dues sessions formatives, a mitjans de novembre, no vaig tenir més remei que adaptar-les i fer-les en format telemàtic. Les sessions formatives, a distància, van anar més bé del que preveia, i es va generar un clima semblant al presencial...

I així amb tantes altres coses: reunions d'equip, visites a empreses, trobades d'amics... A distància també es poden fer moltes coses, i fins i tot es poden fer molt bé, i algunes millor! I en aquest trànsit fins i tot he après a utilitzar eines que ajuden a dinamitzar reunions i a fomentar la participació, eines que fins i tot també funcionen en formats presencials, i que en el telemàtic escurcen les distàncies.

A distància també està molt bé, però l'únic que lamento és que a distància, ara per ara, no és una opció sinó l'única possible! 

A distància és l'única opció per a fer massa coses; potser per això quan tinc l'oportunitat de fer quelcom en format presencial (una reunió, una visita a una empresa...), a banda de fer-se estrany, em fa una il·lusió inaudita i sorprenent!

Espero que algun dia, més aviat que tard, a distància sigui de nou, només una opció.

dissabte, 21 de novembre de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Cliffs of Dover"


Hi ha músics en general, i guitarristes en particular, que s'expressen millor amb el seu instrument que amb la veu; un d'ells és Eric Johnson, un virtuós de la guitarra que té en la cançó d'avui, "Cliffs of Dover", un dels seus majors èxits.

La cançó va guanyar, l'any 1991, el Grammy a la millor interpretació de Rock instrumental, i el solo de guitarra que conté està considerat entre els 20 millors de la història.

Aquí, doncs, un trosset de la història del rock!

divendres, 20 de novembre de 2020

El refrany de la setmana, sobre els fills i filles


"Cadascú és fill (o filla) de sa mare" (el pare és una altra història...), diu el refrany, i no són pocs els que es refereixen als fills i filles.

N'hi ha molts d'alliçonadors, com el que diu "vols ton fill bo? Sigues tu millor!", que apunta directament a la responsabilitat que tenim els pares i les mares, tot i que ja sabem que, per sort o per desgràcia, la influència dels pares i mares, tot i que important, no és exclusiva ni sempre determinat...

També n'hi ha d'avisos per a navegants, i al contrari de molts refranys, aquest sí, tristament, en general, s'acompleix: "les disputes dels pares les paguen els fills".

Tradicionalment els fills i filles es tenien en el marc d'una parella casada, és a dir, fruit del matrimoni, i els refranys, també tradicionals, s'encarregaven prou de deixar-ho clar, en aquest cas des de la perspectiva dels pares: "casament de ventura: dona, llit i criatura", o el seu negatiu, "casament sense fills, dia sense sol".

Afortunadament avui els fills es tenen també fora de la parella i del matrimoni, i fins i tot podem desmentir refranys com aquest, des de la perspectiva de les mares: "filla ets, mare seràs; com tu facis et faran".

Sigui com sigui, i a risc de posar-me en un jardí, d'entre els molts refranys que parlen dels fills i les filles, a mi m'agrada especialment aquest, potser perquè d'alguna manera parla de mi: "xiquets i gossos, cadascú els d'ell".

Queda dit!

dijous, 19 de novembre de 2020

Calidoscopi d’Afectes: la reestrena!


Fa més o menys un any a Plataforma Educativa tancàvem els serrells de la celebració del nostre 25è aniversari, i entre els esdeveniments importants a celebrar hi havia l'estrena de Calidoscopi d'Afectes, un documental de Gerard Bagué que, entre d'altres efectes, també ens servia per a celebrar el nostre aniversari.

La idea era estrenar el documental en sales de cinema dels diferents territoris on l'entitat hi té programes i serveis, i vam començar per allà on va començar tot: Girona.

Després va venir el que va venir, l'estat d'alarma i el confinament, i les nostres estrenes, com tantes altres coses, van caure... Són moltes les persones, treballadores o ateses a la nostra entitat, que no van poder veure el documental, i davant la impossibilitat de projectar-lo de nou, com vam fer a Girona, en una sala de cinema, setmanes enrere vam decidir reestrenar-lo en línia, passant-lo per YouTube.

La reestrena serà aquest divendres 20 de novembre al vespre, data que, com d'altres vinculades a Plataforma Educativa, no és casualitat, ja que es commemora el Dia de la Infància, i aquest és, també per a Plataforma Educativa, un dia rellevant, no en va l'entitat va néixer, aviat farà 26 anys, per a donar continuïtat a l'atenció i tasca educativa d'uns infants acollits en tres centres residencials de Girona...

Calidoscopi d'Afectes no és un documental sobre la història de Plataforma Educativa, tot i que inevitablement es parla dels orígens; és més aviat el relat d'històries personals i professionals, farcit d'afectes, que com el joc de miralls del calidoscopi, ofereixen una visió, més que de l'entitat, del que l'entitat representa.

Si no heu vist el documental, us animo a veure'l i a descobrir-hi les històries que s'hi relaten; i si l'heu vist, us animo a reviure-les!

Podreu veure'l en aquest enllaç: https://youtu.be/Y4LjE41LnFs

dimecres, 18 de novembre de 2020

Incorpora com a tribu


És possible que darrerament hagueu sentit a parlar dels ODS, els Objectius de Desenvolupament Sostenible, un repte a nivell mundial que ens interpel·la a tothom, i especialment a les administracions, empreses i organitzacions.

La setmana passada, en el marc de la 2a Setmana de la RSC Global, es va parlar dels ODS i l'Agenda2030 com a motor per a impulsar la integració sociolaboral de les persones en risc d'exclusió, i vaig tenir l'oportunitat (i l'honor i el plaer) de participar-hi representant, i parlant, del programa Incorpora.

En aquest vídeo podeu veure la taula sencera en la que vaig participar, i en la que vam parlar d'aquesta qüestió; inicialment es va fer una exposició general dels ODS per després, jo mateix, explicar breument el programa Incorpora, i donar pas a una empresa col·laboradora del programa, Asisgrup, que va exposar la seva política de RSC i, entre les seves accions, de la col·laboració amb el programa Incorpora a través de diferents entitats socials; finalment es va fer una connexió de les accions del programa Incorpora amb alguns dels 17 ODS.

La nostra taula, que us recomano veure sencera, va durar uns tres quarts d'hora, i la meva intervenció la trobareu a partir del minut 16'45"... 

Ah, només mirant el vídeo (la meva intervenció) entendreu el perquè de la tribu...

dimarts, 17 de novembre de 2020

PErsones


Sí, sé que la primera "e" no hauria de ser majúscula, i no, no m'he equivocat escrivint el títol de l'article d'avui, sinó que m'he pres una llicència, tot i que és evident que no poètica...

Per a ser més precisos la llicència se l'ha pres la meva entitat, Plataforma Educativa, que sota aquest títol, "PErsones", té previst anar publicant una sèrie d'entrevistes a persones que formem part, d'una o altra manera, de Plataforma Educativa. "PErsones", doncs, som això, persones de Plataforma Educativa (PE)...

Hi qui va considerar oportú que jo obrís foc i estrenés aquestes entrevistes, i a mi ja em va semblar bé ser conillet d'índies, tot sigui per l'entitat!

L'entrevista la vam gravar fa setmanes, i a banda de parlar de la meva vida a Plataforma Educativa, també parlo del documental que, entre d'altres coses, també ens ha permès commemorar el nostre vint-i-cinquè aniversari; documental, per cert, que re estrenem en línia el proper divendres 20 de novembre...

Res, són menys de cinc minuts...

dilluns, 16 de novembre de 2020

Singulars


En tota comunitat humana sigui més gran, sigui més petita, hi ha persones singulars, algunes elevades a la categoria de personatges. Ho veiem, per exemple, al programa de televisió "El Foraster".

La singularitat pot ser molt diversa, ja sigui per algun tret físic o de caràcter, o ambdós alhora, i no necessàriament sempre són singularitats ben avingudes, doncs també s'hi inclouen les persones malcarades; algunes tampoc fan cap esforç per dissimular-ho, (a vegades) ans al contrari.

Al meu barri també n'hi ha, de persones singulars, i fins i tot algun personatge! I com a tot arreu, són persones que, sobretot, sovintegen el carrer, i alguns sembla que hi fan vida; de fet això ja és una singularitat...

Dies enrere, va entrar al supermercat, rere nostre, una d'aquestes persones singulars, aquesta especialment malcarada; quan va travessar la porta va deixar anar un "joves demanant caritat!" desprenent un cert aire despectiu, referint-se a nosaltres; de cua d'ull vaig veure com passava de llarg, olímpicament, del dispensador de gel hidroalcohòlic...

La caritat era el gest de demanar-li, al dispensador, un raig automàtic de gel hidroalcohòlic, i reconec que instintivament vaig pensar, després d'escoltar el seu comentari i de veure que no es rentava les mans, "així et contagiïs!". Em sembla que fins i tot vaig pensar-ho en veu alta...

Moments abans d'entrar, i just abans d'avançar-la, la vam veure increpar un nen que, assegut sobre un petit mur fora del supermercat, jugava amb el mòbil. El nen ni es va immutar!

Aquesta persona, més desagradable que esquerpa, fa mandra i sempre és millor evitar creuar-s'hi, però no sempre és fàcil, que viu molt a prop de casa. No sé quin verí l'ha convertit en una persona especialment desagradable, el que Víctor Küppers diria una persona "ceniza". Algun plaer deu trobar en fer zitzània, els seus motius deu tenir... Quasi sempre se la veu sola, pel carrer, i jo ja no sé si pensar si això és causa o conseqüència...

I posats a pensar, ja no en aquesta persona en concret, sinó en totes les que, per a mi, són singulars, em pregunto si elles en són conscients de la seva singularitat, i que si tothom som part del paisatge, elles i ells, per o per mal, amb gràcia o sense, destaquen especialment...

Les persones que no som singulars som, efectivament, plurals, i ens confonem amb aquesta massa corpòria, a vegades líquida, d'altres llefiscosa, anomenada ciutadania...

dissabte, 14 de novembre de 2020

Minuts musicals instrumentals amb "Lily Was Here"


No em consta que Pimpinela tinguin, en la seva fructífera discografia, cap tema instrumental; la base de les seves cançons són els seus diàlegs sobre el desamor fets cançons...

És clar que en el món de la música en general, i del jazz (i el blues) en particular, no sempre cal la veu per entaular un diàleg, ans al contrari!

Una bona mostra és aquest diàleg entre la guitarra de David A. Stewart, la meitat de Eurythmics, i el saxo de l'holandesa Candy Dulfer, que en part gràcies a aquesta cançó, i col·laboració, va rellançar la seva carrera musical.

Des de la primera nota d'aquesta cançó queda clar que, entre la guitarra de David A. Stewart i el saxo de l'holandesa Candy Dulfer, no hi caben Pimpinela!

 

divendres, 13 de novembre de 2020

El refrany de la setmana, sobre els oficis


"Qui té ofici, té benefici", diu el refrany, tot i que aquests dies, tristament, la realitat el desmenteix...

Els oficis també alimenten i engreixen el refranyer popular, molts d'ells amb vocació d'avís, advertiment o recomanació, com el que diu que "ni veí del ferrer, ni renyir amb el barber, ni enemic del carnisser".

Recordo el boter que hi havia al barri de Pedret de Girona, un ofici, com tants altres, vingut a menys, alguns, com el de botxí, afortunadament: "cada u del seu ofici, com el botxí de penjar gent."

També hi ha el que ens adverteix que "filla de botxí i hostaler, vés amb compte que no et sigui res", i arribats a aquest punt no sé si és pitjor la filla d'hostaler que la de botxí, perquè amb la primera s'hi insisteix des d'un altre ofici: "ni ase ni traginer, ni filla d'hostaler".

I per si la filla d'hostaler no rebés prou, n'hi ha que hi insisteixen: "filla d'hostaler i poma recadora, maduren abans d'hora." Aquests dies, ni els hostalers ni les seves filles estan per massa refranys...

Altra cosa són els actuals traginers, tot i que en el refranyer tampoc tenen massa bona nomenada: "cavall de traginer, coneix prou bé les tavernes", tot i advertir-nos que "traginer de vi, no ha d'ésser borratxo..."

Amb la majoria de les tavernes tancades, la realitat d'avui també desmenteix el refrany que diu que "aiguaders i taverners, de l'aigua fan diners."

"Qui sembra cull", diu el refrany, i em temo que aquest any per molts oficis la collita s'ha perdut...

dijous, 12 de novembre de 2020

Em sento un privilegiat


Anys enrere vaig participar en un taller de la psicòloga, coach i conferenciant Joana Frigolé sobre el creixement professional.

No en recordo el títol del taller, però sí que, amb el seu entusiasme i vitalitat, ens animava a dedicar-nos laboralment i professional a allò que ens apassiona, ens agrada, i que moltes vegades la nòmina (s'entén que el que representa i simbolitza la nòmina...) ens impedeix fer.

No recordo si ella va fer servir el terme, però hom podria definir el que ens demanava amb allò de sortir de la zona de confort...

El que sí recordo és que si la meva zona de confort era treballar per compte d'altri, en el meu cas amb contracte indefinit i nòmina cada mes, doncs que no en volia sortir, ni aleshores ni tampoc ara! Admiro les persones que teniu la valentia d'emprendre, valentia i determinació!

Tot i això d'aquell taller en vaig aprendre que fins i tot dins la meva intocable zona de confort laboral podia créixer professionalment, i poc o molt diria que ho he fet...

Però no és del meu creixement professional del que avui volia parlar, sinó del malestar, també indignació, que tenen les persones autònomes que, sense treballar per compte d'altri ni contracte indefinit, malden per rebre unes ajudes, d'aquí i d'allà, del tot insuficients.

Tinc feina i puc treballar, en confinament i sense, i quan veig de prop el patiment de les persones autònomes que aquests mesos no fan més que acumular males notícies i deutes, no puc evitar sentir-me una mica privilegiat... 

Privilegiat, parafrasejant la definició del diccionari, pel meu "avantatge exclusiu o excepcional, exempció d'una obligació, de què hom gaudeix per concessió d'un superior o per una circumstància pròpia."

dimecres, 11 de novembre de 2020

Presencial o telemàtic... Aquesta és la qüestió?


Aquesta setmana, just abans d'un Consell Escolar de l'institut on estudia la meva filla petita, discutíem amablement a la Junta de l'AMPA sobre els pros i contres que la mainada confinada es passi, cada dia, totes les hores lectives davant la pantalla. Ja us avanço que no ens vam posar d'acord, tot i que tampoc ho preteníem...

La setmana passada la meva filla petita va estar confinada i per tant, com els seves germanes més grans, ja universitàries, va haver de fer classe des de casa. Pel que vaig veure, ja que jo també teletreballo, no va estar totes les hores connectada davant la pantalla, i en part ho vaig agrair, tot i que no sé si d'una o altra manera els seus aprenentatges, i qui sap si el seu rendiment acadèmic, se'n ressentirà. És evident que no per una setmana de confinament...

A l'AMPA hi ha qui es posa les mans al cap davant la possibilitat que l'alumnat en confinament es passi les sis hores lectives davant la pantalla, i hi ha qui valora que l'alternativa és pitjor, i no garanteix la qualitat de l'educació...

Minuts després d'aquesta amable discussió que teníem en el sí de la Junta de l'AMPA, el debat sobre la presencialitat es va traslladar al Consell Escolar extraordinari i convocat d'urgència de l'institut, en el que el tema central va ser precisament les mesures i restriccions de presencialitat que afecten als estudis postobligatoris.

Sense entrar a fons en el debat, d'entrada val a dir que la manca de determinació d'Educació en fixar criteris per un costat no ajuda a prendre decisions, i alhora permet que cada institut pugui fer la seva, a risc que es produeixin greuges comparatius.

I el greuge es produeix, entre d'altres coses, per la certesa, fins ara penso que en general poc rebatible, que la no presencialitat afecta a la motivació (més baixa), al compromís (més baix), a l'assistència (més baixa) i al rendiment econòmic (més baix), i això és especialment rellevant en els estudis postobligatoris en general, i en els cursos de batxillerat i cicles formatius que graduen en particular.

El nostre sistema educatiu està pensat i preparat per ser essencialment presencial, i la no presencialitat, tot i estar farcida de bons recursos i molt bona voluntat, només hauria de ser esporàdica per a casos inevitables, i naturalment temporal. I sí, ser un espai d'aprenentatge per a créixer i millorar-lo!

I quan parlo del sistema educatiu em refereixo a tots els elements que en formen part: professorat, alumnat i famílies, i també a les infraestructures (també tecnològiques) i als recursos, en molts casos molt precaris que ofereixen només uns solució de mínims: seguir en una pantalla el que l'alumne veuria a la classe. Això no és educació a distància!

De la mateixa manera que amb una pissarra digital no podem fer, només, el mateix que fèiem amb la pissarra de guixos, amb l'educació a distància no podem fer, només, el que fem presencialment fent-ne una transmissió en una pantalla. L'educació a distància, en línia,l és molt més i inclou, en el procés educatiu i d'aprenentatge, sincronia i asincronia, i sobretot metodologies i recursos participatius diferents.

Presencial o telemàtic? Potser aquesta no és la qüestió, mentre no tinguem una opció telemàtica que no potenciï la segregació (alumnat no connectat, famílies sense recursos) i que ofereixi processos d'aprenentatge i resultats acadèmics equiparables a la presencialitat.

El debat segueix obert, i no el podem defugir! I de moment, sembla, seguirem improvisant sobre la marxa...

dimarts, 10 de novembre de 2020

El tàndem Biden - Harris


Molt millor aquest tàndem que el que fins ara hi havia, tot i que no sé si Trump - Pence era un tàndem o una d'aquelles bicicletes que tenien una gran roda al davant i una de petita al darrere, i que, com el mandat de Trump, són més inestables.

El tàndem Biden - Harris tindrà molta feina, d'entrada refer part, si no tot, el que Trump ha desfet i malmès aquests darrers quatre anys a nivell intern i a nivell internacional, i després, naturalment, afrontar les diferents crisis que, com a la resta, també afecten als Estats Units: la crisi sanitària l'econòmica i la social.

És clar que un govern sempre ha de tenir un cert estrabisme, i mentre un ull mira i vetlla pel present, pel dia a dia, l'altre mira i albira el futur, i el projecta per a fer-lo possible, tot i que ja sabem que l'horitzó és inabastable...

En el tàndem Biden - Harris ell, sembla, intentarà redreçar la situació, recuperar l'estabilitat política i diplomàtica, mentre que ella, sembla, projectarà aquesta mirada esperançadora vers el futur...

El tàndem Biden - Harris té ganes de començar a rodar, tot i que de moment Trump no deixa, ni deixarà les properes setmanes, de posar-los pals a les rodes...

dilluns, 9 de novembre de 2020

Trump, com un vulgar espontani


Els espontanis segueixen saltant als camps de futbol però ara, des de fa uns anys, les càmeres els eviten negant-los així la difusió i publicitat que cerquen en la seva acció, sigui reivindicativa o simplement un "divertimento".

La realització televisiva, d'aquesta manera, no vol alimentar el fenomen, i ara simplement se'n desentén no punxant la imatge per oferir-la als teleespectadors.

Aquest gir de càmera, aquesta retirada i ignorància del senyal televisiu és el que, en un altre context, algunes de les principals cadenes de televisió nord-americanes li van fer al president (i candidat) Donald Trump, en una compareixença davant els mitjans per a vomitar falsedats i calúmnies, per denunciar sense proves i seguir atiant el foc de la crispació política i ciutadana.

Algunes de les cadenes que oferien la seva compareixença en directe van tallar l'emissió per no seguir alimentant i difonent les mentides del president i candidat, un tall (no sé si sense precedents) que permet als mitjans de comunicació situar la línia vermella del que, periodísticament, és acceptable i no acceptable, per més president i candidat que siguis.

Al capdavall Trump és un espontani de la política, algú que fa uns anys va saltar al terreny de joc, que va saber captar l'atenció de tothom i que ha volgut interrompre durant la seva presidència, l'essència de la democràcia amb el seu despotisme indissimulat.

Em va agradar que, com amb els espontanis que salten als camps, ni que fos per un dia les càmeres també ignoressin en Trump i les seves mentides.

És clar que Donald Trump, que ha crescut i s'ha forjat en tots els sentits (personal, empresarial, polític...) gràcies al seva actitud descarada, intimidant i dèspota, només sabrà marxar de la política sembrant crispació i mentides, que és dels que només sap morir matant.

dissabte, 7 de novembre de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Watermelon In Easter Hay"


A Frank Zappa el podríem classificar d'inclassificable, tot i que hi ha força consens en classificar-lo d'eclèctic, que a vegades és una altra manera de dir-ho.

Classificacions a banda el que realment ens interessa era el seu talent, també el musical, que va excel·lir en cançons com la d'avui, una de les que tanca el Tercer Acte de la seva òpera rock "Joe's Garage", de 1979.

El disc narra la història de Joe, un noi de suburbi que decideix crear un grup de música en un món en el que la música, especialment el rock, està prohibida. La part final de la locució que introdueix la cançó, diu "Who gives a fuck anyway? So he goes back to his ugly little room and quietly dreams his last imaginary guitar solo…"

Aquest és el darrer solo que Joe imagina, abans de desaparèixer...

divendres, 6 de novembre de 2020

El refrany de la setmana, sobre el novembre


"Novembre ve, abriga't bé", diu el refrany, i ara ja sembla que ha arribat el canvi de temps i podrem fer, definitivament, el canvi d'armari: "de novembre enllà, agafa la manta i no la deixis de la mà".

I amb el novembre arriben pluges, i les de novembre són abundants i, diuen guaridores ("pluges de novembre, omplen els barrals i curen tots els mals"), i fins i tot potser esperançadores ("novembre humit, et faràs ric", "si al novembre trona, la collita és bona"), tot i que per a la majoria de nosaltres, que plogui més o menys al novembre no ens afecta a la butxaca...

És clar que per pluja de novembre, la mítica de Guns 'N' Roses, un dels seus temes més cèlebres, la clàssica balada que tot grup de rock ha de tenir... En aquest cas la cançó és més llarga que el novembre, i això que en comptes dels seus més de nou minuts finals, originalment en durava més de vint-i-cinc!

Ei, però no patiu, que no hi ha mal que duri cent anys (no ho dic per la cançó...), i ja ho diu el refrany, "el novembre i els difunts, marxen tots junts"...

dijous, 5 de novembre de 2020

Premi Casero: 40 anys en 16 minuts


El Premi Casero, ja ho sabem, enguany no ha celebrat la seva quarantena edició com es mereixia aquesta gran i respectuosa xifra, la XL de les peces de roba, pel tancament, just la vigília de l'acte de lliurament, de la cultura en viu i en directe pel rebrot del coronavirus...

Part de la celebració d'aquesta quarantena edició era el visionat d'un vídeo, manufactura de l'incombustible Guillem Terribas, l'ànima de la Llibreria 22 i del Premi Casero (entre d'altres). En aquest vídeo, en Guillem hi condensa, en setze minuts, els quaranta anys del Premi Casero amb un recull d'imatges, algunes inèdites, que mostren la trajectòria vital d'aquest petit, i alhora gran, premi literari.

Veient les imatges hom s'adona, i certifica, que el Premi Casero és molt més que només un premi literari; els llibres, l'escriptura, és la seva raó de ser, naturalment, però amb el visionat del vídeo es fa evident que el Premi Casero també és música, teatre, cartellisme i disseny gràfic, humor, circ, fotografia, poesia, record i homenatge... i Guillem Terribas amb bigoti, i sense bigoti!

Aquesta és part dels quaranta anys d'història de la "família del Casero"...

dimecres, 4 de novembre de 2020

El tercer home


Abans que seguiu llegint permeteu-me advertir-vos que el d'avui no és un article sobre cinema, com podria semblar llegint el títol, sinó sobre futbol, com s'endevina, fàcilment, veient la fotografia que l'il·lustra!

I no és que la pel·lícula no mereixi quelcom més que ser citada, que és un clàssic del cinema, una pel·lícula de culte amb una breu, i alhora omnipresent, interpretació d'Orson Welles... Però no, no serà avui el dia que parlarem d'aquesta fosca trama de la guerra freda en una Viena devastada per la II Guerra Mundial...

El tercer home és l'expressió que em va venir al cap, automàticament, quan vaig saber de la defunció de Tonny Bruins Slot. Per a mi ell era el tercer home al capdavant del Barça del Dream Team dels anys noranta, rere l'estela de Johan Cruyff i Carles Reixach. Ell, el tercer home, no sempre es veia, tot i que sempre hi era, i es movia entre la penombra, per exemple, planificant l'estratègia de l'equip.

Avui per avui ja sabem que la direcció d'un equip de futbol és una feina coral, i naturalment l'entrenador n'és el principal responsable, però alhora necessita del treball, més especialitzat, del seu equip tècnic.

Tonny Bruins Slot al seu dia va ser la representació de l'equip tècnic, d'aquestes persones que, més enllà del primer i del segon entrenador, també contribueixen de forma, a vegades determinant, en l'èxit d'un equip de futbol, fent feina fosca, i igualment vital.

Tonny Bruins Slot hi era però no se'l veia, o més ben dit, no se'l mirava! Les mirades se les enduien Johan Cruyff, sobretot, i Carles Reixach, com ara les mirades se les endú Ronald Koeman...

Però un dia, el del recordat cinc a zero al Camp Nou la temporada 1993-94, Tonny Bruins Slot es va fer visible als ulls de tot l'estadi, i de tot el món quan va alçar la "maneta" fent evident el resultat: una icònica imatge per a la història del Barça!

No sé si va ser per aquella "maneta", per el seu carisma, o per tot plegat el cert és que el de Tonny Bruins Slot és dels pocs noms que recordo d'entrenadors assistents, siguin el segon o el tercer entrenador... Un altre, que com l'holandès també va arribar ser primer entrenador, l'enyorat Tito Vilanova.

Qui era el tercer home?
El de la pel·lícula no el desvetllaré... el del Barça del Dream Team, per mi és i serà Tonny Bruins Slot.

Descansa en pau...

dimarts, 3 de novembre de 2020

Donald Trump? No, gràcies!


M'agradaria ignorar les eleccions nord-americanes com ignoro les de tants i tants altres països, que prou feina i mals de cap tenim, i ens donen, les nostres...

Bé, potser més que ignorar, m'agradaria veure-les i viure-les amb certa indiferència, que vol dir que tot i que sempre tinc una preferència (com a les eleccions franceses, les britàniques o les italianes; amb Rússia, vés per on, això és quasi impossible...) al capdavall m'és bastant igual qui les guanyi i qui les perdi: ja s'ho faran!

Però amb aquestes eleccions americanes, també les anteriors, el "ja s'ho faran" no funciona, i no sé perquè tinc la sensació que el seu resultat també ens interpel·la i afecta, encara que no votem, sobretot si Donald Trump és re escollit president. S'equivocarà de nou la societat nord-americana?  Cometrà el mateix error?

Bé, sí que sé el perquè d'aquesta sensació: Donald Trump i la seva obsessió de fer gran Amèrica a compte de trepitjar i fer petits els altres països i estats.

I el pitjor del fenomen, com hem vist aquests darrers anys, no són només les conseqüències de les seves decisions, també que fa escola i esdevé model, mirall i llevat per al creixement de nous lideratges populistes arreu.

Donald Trump? No, gràcies!

És clar que de poc serveix que nosaltres ho tinguem clar; ho han de tenir clar, i expressar-ho suficientment a les urnes, la ciutadania nord-americana.

El poder en mans d'un dèspota; tampoc és la primera vegada i, em temo, no serà la darrera... I en el seu cas, i potser això li hauríem d'agrair, no fa cap esforç per dissimular-ho...

Espero que Trump sigui, a partir d'aquesta setmana, simplement història!

dilluns, 2 de novembre de 2020

La cultura és segura, però no essencial...


A vegades res millor per practicar l'empatia que posar-se les sabates de l'altre; em sembla que, sense ser-ne del tot conscient, la setmana passada me'n vaig calçar unes, ni que fos per uns moments, que no són meves... M'explico.

Jo avui hauria publicat un escrit basat en la meva intervenció en el 40è Premi de novel·la curta Just M. Casero. Enguany, en motiu de la 40a edició del Premi Casero, la Llibreria 22 ens va proposar, a la família, ocupar-nos de la part de "l'espectacle" de l'acte de lliurament.

Com bé sabeu els que habitualment assistiu al Premi Casero, la família sempre hi som presents, però ens mantenim al marge de tot, que el Premi Casero és de la Llibreria 22... 

Aquest any havíem de pujar a l'escenari (bé, en el cas de la Sala La Planeta, baixar-hi) i vam optar per oferir un recorregut del Just Manuel Casero Madrid escriptor, amb la lectura d'alguns dels seus textos, tot amanit amb un parell de cançons... 

El cas és que aquests darrers mesos, amb la meva mare i la resta de la família, vam estar preparant-ho tot, i assajant mínimament les lectures i la música, preparant-nos, també mentalment i emocional, pel nostre moment de l'acte de lliurament del 40è Premi Casero.

La vigília del dia D, dijous de la setmana passada, tot va saltar pels aires, ja que l'acte de lliurament també quedava afectat per la prohibició dels actes culturals, i es va suspendre!

Reconec que em va envaïr una sensació de desolació, d'entrada, i també d'indignació. Em va saber molt greu que es suspengués l'acte de lliurament, que tot i ser una festa senzilla, per molta gent és esperada, i també té el seu lluïment

I sí, també vaig lamentar-ho tot plegat, la suspensió dels actes culturals en general, i aquest en particular perquè després de preparar-ho i preparar-nos, just a la vigília ens quedàvem amb un pam de nas! 

Aquesta impotència, amanida de resignació i indignació a parts desiguals (no cal que us digui cap a on decantava la balança), vaig pensar que és el que, en dosis més altes i en circumstàncies més dramàtiques, deuen sentir i viure en primera persona la gent de la cultura, les persones que s'hi guanyen la vida, i amb el seu treball ens fan més suportable i interessant la nostra

El que la família d'en Just havíem de fer enguany al Premi Casero és només una anècdota, una nimietat si voleu, la més minúscula i insignificant gota de l'oceà de la cultura. I a més el que havíem de fer, ho fèiem gratia et amore, i no fer-ho no ens representa, més enllà del lament, que la nostra economia se'n ressenteixi... 

Entre el dijous i el divendres de la setmana passada vaig calçar-me, per moments, les sabates de la gent de la cultura, i vaig comprendre, potser com no ho havia comprès fins ara, que la cultura, tot i ser segura, no és essencial, com semblava. I és una llàstima, alhora que (perdó) també és una putada! 

La realitat, en moments com aquest, és implacable... 


dissabte, 31 d’octubre de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "The Great Gig in the Sky"


La d'avui és una cançó majúscula, com d'altres de Pink Floyd, i a diferència de les altres mítiques de la banda aquesta és especialment celebrada pel seu espectacular solo vocal!

L'aportació vocal la va fer, en la gravació original, Clare Torry, una cantant britànica que el (també) productor musical Alan Parsons va convidar a posar veu, que no lletra, en aquesta obra mestra composada pel teclista Richard Wright.

La potent aportació vocal de Clare Torry incrementa la intensitat de la cançó, i esdevé un element, encara que destriable, imprescindible fins al punt que la cantant va acabar constant com a coautora del tema. La cançó, sense la seva veu, no és el mateix...

La veu és un instrument, i la seva aparició en reforça, en aquest cas, el seu caràcter de cançó instrumental. El solo vocal de Clare Torry està a l'alçada dels grans solos de guitarra o d'altres instruments!

Gaudiu-la!

La cançó, sense la part vocal... efectivament, perd força i intensitat!

divendres, 30 d’octubre de 2020

El refrany de la setmana, sobre Girona


Girona té moltes coses fantàstiques, com la Catedral, les cases de l'Onyar, el call jueu i fins i tot una emotiva sardana, "Girona m'enamora"!

No anem tan sobrats de refranys, que com ara les Fires de Girona, són més aviat escassos, i no sé si del tot positius, com el que diu que "hereu de Girona, o baix o camatort"! Ei, i no només reben els hereus, eh!: "ni pedra rodona, ni dona de Girona"...

És clar que ni tots els gironins som hereus, ni tots els hereus deuen ser camatorts, que els gironins som moltes més coses: "a Llambilles pengen guilles, a Campllong tatxen melons, a Cassà són cassanelles i a Girona budellers." Budellers?

Certament no sé si aquests refranys ens fan justícia, com tampoc ens en fa el que diu que "Girona té mala entrada i mala sortida", i això deu ser si entres o surts pel sud, perquè pel nord, passant pels barris de Pedret i el Pont Major, l'entrada i la sortida són d'una bellesa que fins i tot va meravellar a un jove Josep Pla!

En aquestes dates, a les portes de Tots Sants, potser l'únic refrany que ens fa justícia, però que ni tan sols així ens consola, és el que ens recorda que "per morts Girona, per bateigs Barcelona i per casaments Montserrat."

En fi, qui no es consola és perquè no vol, i ara com a mínim a Girona estem sense Fires, i arreu del país esteu, estem, sense quasi res més!

dijous, 29 d’octubre de 2020

Premi Casero, 40 edicions!


Aquest any no hi ha Fires de Girona, sinó "activitats" de Sant Narcís, i entre elles es farà, si cap decret, ordre o recomanació ho impedeix, l'acte de lliurament del 40è Premi de novel·la curta Just M. Casero, que convoca la Llibreria 22.

L'edició d'enguany del Premi Just M. Casero ja era especial per si sola, pel fet d'arribar a la quarantena edició (buf, quaranta edicions, ja!), i ho serà més pel context de restriccions i incerteses en el que vivim i del que res, tampoc aquest modest premi literari, escapa!

Si normalment l'únic interrogant és saber si hi haurà "fumata blanca", i qui s'endurà el premi, aquest any també tindrem l'interrogant de veure qui podrà assistir-hi, ja que l'aforament és limitat, i les quarantenes estan a l'ordre del dia!

El Casero no és el premi literari més veterà ni el de més prestigi de la literatura catalana, tampoc el més ben dotat econòmicament; no és ni una cosa ni l'altra, ni pretén ser-ho. És un premi volgudament modest, un premi de segona (si voleu) que té, això sí, un jurat de primera, i que al llarg de les seves trenta-nou edicions també ha forjat, i descobert, plomes de primera!

El jurat és un element clau en tot premi, i si la dotació econòmica del Casero el fa ser un premi modest, el seu jurat, aquest i l'anterior, el fa honest: el jurat del Casero sempre acaba donant la cara, argumentant la seva decisió...

Modest i honest, el Premi Casero també contribueix, a la seva manera i sota l'empara de la Llibreria 22 i el somriure sorneguer d'en Guillem Terribas, a fer cantera i literatura, quelcom que també perseguia Just Manuel Casero Madrid, qui des de fa quaranta edicions que dóna nom al premi.

Aquesta edició també serà especial per a nosaltres, la família d'en Just; sempre hi hem estat presents, i alhora ens n'hem mantingut al marge de tot (organització, veredicte...), com ha de ser, però demà al vespre pujarem a l'escenari de La Planeta per recordar en Just i, sobretot, l'escriptor nat, i alhora malauradament inacabat, que bategava dins seu...

Visca el Premi Casero, i que per moltes edicions més!

dimecres, 28 d’octubre de 2020

La Girona emmurallada

Ajuntament de Girona. CRDI

Quan passejo per Girona, especialment resseguint la Gran Via de Jaume I, o circulant prop de la Plaça Francesc Calvet i Rubalcaba, on encara s'hi erigeix un fragment d'un dels baluards de l'antiga muralla medieval, m'imagino com de bonica seria avui (encara més!) si haguéssim pogut, i sabut, conservar aquesta muralla que al llarg de la primera meitat del segle XX es va anar enderrocant, per deixar que la ciutat creixés àmpliament, sense obstacles...

Potser si fóssim francesos l'hauríem conservat, la muralla, com la conserven Carcassona, Aigües-Mortes o Vilafranca de Conflent...

De mantenir la muralla, amb els seus baluards, la ciutat avui seria diferent, i edificis emblemàtics com el de Correus, l'Escola Joan Bruguera o el mercat municipal no hi serien, o estarien en altres indrets...

La muralla conservada aniria des del Passeig Canalejas i la Plaça de la Independència, fins al Passeig General Mendoza i la Plaça Salvador Espriu, resseguint el traçat de la Gran Via de Jaume I, i lluiria, al llarg del seu recorregut, cinc majestuosos baluards: el baluard de Figuerola, on actualment hi ha la seu de Correus, els cinemes Albéniz Centre i la Sala La Planeta; el baluard de la Santa Creu, on actualment hi ha l'Hotel Ultònia i l'Escola Joan Bruguera; el baluard del Governador, a l'illa de cases de la Cambra de Comerç; el baluard de Santa Clara, just darrere la seu de la Policia Local, i el baluard de Sant Francesc on ara hi ha el Mercat Municipal del Lleó... Precisament allà encara s'hi erigeix un fragment d'un dels baluards de l'antiga muralla medieval, coronat per una columna i un lleó, que no la lleona!

La muralla també conservaria les seves divuit torres, i tot plegat ens oferiria una imatge de Girona tan imponent com la seva Catedral!

El meu consol, i no sé si també el de molts gironins, és la conservació de part de la muralla romana, reforçada posteriorment en l'època carolíngia, que passa de la Plaça Sant Pere i la baixada de Montjuïc, on hi havia el portal de França, i voreja Sant Pere de Galligants, la Catedral i el Convent de Sant Domènec per baixar per les pedreres fins al Jardí de la Infància, on hi havia el portal del Carme...

És clar que per portal, el de Sobreportes, feliçment conservat, que permet fer-nos una idea de l'atractiva que seria, Girona, d'haver-ne conservat més, com el portal de França a la plaça de Sant Pere, o el portal de Sant Pere a tocar de l'església de Sant Pere de Galligants...

Muralla i portals ara serien de gran utilitat per a decretar confinaments i tancaments perimetrals, és clar que mentre la muralla i els portals tancats protegien del que hi havia fora muralles (enemics, també en forma de virus), alhora exposaven a la població als mals interiors, com els deliris de grandesa del General Álvarez de Castro, als qui hi restaven reclosos.

M'agradaria que Girona hagués pogut, i sabut, conservar la seva muralla medieval, que hagués sabut modernitzar-se integrant-la en el seu creixement urbanístic convertint-la en un element singular.

No sempre és fàcil, ni senzill, decidir què ens quedem i què llancem, què enderroquem i què mantenim dempeus. La Gran Via de Jaume I és la cicatriu d'una muralla que dorm eternament sota el carrer, un vestigi desconegut, i em temo que ignorat, per molts gironins...

La Girona emmurallada, vés quin remei, ja forma part del passat, i dels meus somnis impossibles i inabastables...

dimarts, 27 d’octubre de 2020

Girona sense Fires


Aquesta tardor la "noria" no girarà per sobre els centenaris plàtans de la Devesa de Girona, ni sobre les seves marcides fulles s'hi instal·laran les atraccions que, ja de fa uns dies, il·luminarien la ciutat i les ninetes dels ulls de la mainada...

I sí, ja sé que això de dir-ne "noria" és un barbarisme, que el correcte és dir-ne roda ("atracció de fira que consisteix en una gran roda giratòria vertical proveïda de seients o cabines mòbils en tota la seva llargada"), però roda fa tan poc de Fires...

A l'absència de les barraques ja ens hi vam avesar l'any passat, i enguany al seu lloc s'hi ha instal·lat el circ, l'única evidència que ens recorda, i mínimament transmet, que aquests són dies de (no) Fires. El circ i el Premi Casero i la Proposta de Poesia que organitza la Llibreria 22!

Ni la Fira de Mostres (el Certamen), ni la d'alimentació i artesania, ni la d'art ni cap altra fira haguda o per haver es farà present aquesta tardor a Girona, que sense el formigueig habitual de Fires aquests dies fins i tot es troben a faltar les molestes retencions de trànsit al voltant de Correus.

La Girona sense Fires fa que la tardor sigui encara més trista, més trista que l'aigua de Tots Sants que camina sota el pont.. Ni sota les Voltes hi haurà la ciutat encesa, ni estrident de riures i fanals... I per si tot això fos poc, amb el toc de queda només ens restarà, paraula de Segarra, esperar l'hora, a les 10 de la nit, d'estimar i llanguir...

dilluns, 26 d’octubre de 2020

Els xurros, per emportar


L'altre dia, per raons que ara no vénen al cas, necessitava comprar xurros a Girona... 

A les portes de les Fires, en condicions normals, seria ben fàcil trobar-ne; només caldria atansar-se a la Devesa. Fins i tot sense ser Fires, per Girona hi corre una d'aquelles parades ambulants que en ven... 

I naturalment hi ha bars i cafeteries que també en fan, i que solen acompanyar-los amb xocolata desfeta

De la parada ambulant ni rastre, i alguna de les cafeteries que vaig sondejar estaven tancades. Més fortuna vaig tenir quan vaig trucar al Bescuit, un bar-restaurant que hi ha al principi del carrer Joan Maragall de Girona, just al costat de la delegació de la Generalitat. 

Va ser penjar el telèfon i ja van encendre la fregidora per coure'l. Visca! Jo tan sols havia de trobar aparcament, arribar-hi i fer la comanda. Reconec que vaig tenir allò que es diu "un subidón", que no tenia clar que en trobaria, de xurros! 

L'eufòria va durar poc, però no pels xurros: en vaig demanar tres racions, que a casa som família nombrosa... El que em va desolar va ser veure el local buit; el cambrer, rere la barra, preparava una comanda per emportar d'una clienta habitual, i a dins la cuina, a la vista, una cuinera remenava quelcom al foc, que va deixar una estona per coure'm els xurros.

A aquella hora, en condicions normals, i fins i tot fa dues setmanes, el local bulliria d'activitat, amb oficinistes posant en risc la integritat de la seva llengua en engolir, amb les presses habituals, el cafè calent acabat de sortir de la màquina, o persones jubilades que s'ho mirarien amb la tranquil·litat de saber que el seu cafè es refredarà sense presses... 

A aquella hora el local era un desert, amb totes les taules buides i sense cap element que fes pensar que esperaven comensals; el Bescuit, encara, és un dels locals de Girona que intenten sobreviure a la controvertida prohibició de consumir in situ oferint menjar per emportar

Per emportar és pura supervivència, l'última alenada dels bars i restaurants que encara romanen oberts, qui sap si el darrer intent per salvar el negoci, i tot el que (i sobretot qui) en depèn

Minuts després de fer la comanda em van servir els quinze xurros, ensucrats i ben calentons... 

Amarat amb el seu dolç perfum me'n vaig anar del Bescuit un xic desolat, pensant que no sé si sempre l'encertem, amb les nostres decisions, com aquesta de buidar bars i restaurants; una decisió que causa dolor, molt de dolor... 

dissabte, 24 d’octubre de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Espionage"


Avui, quan un grup musical treu un "single" publica, només, una cançó; sí, sembla lògic, però no sempre ha estat així. Abans, en un temps pretèrit indeterminat, quan un grup musical treia un "single" en realitat publicava dues o tres cançons, la principal, situada a la cara A del petit disc de vinil, i la o les que contenien la cara B perquè, sí, abans els discos eren com la lluna, tenien dues cares!

Algunes de les cançons de les cares B dels "singles" potser també formaven part del disc, "l'elapé", que avançava la cançó de la cara A, però no sempre era així i algunes cançons restaven allà, com una anècdota, entre les inèdites i mai publicades, i les que formaven part dels discos grans...

És clar que si el grup tenia cert èxit, podia arribar el punt en què aquestes cançons de les cares B podien arribar a formar part, finalment, d'un disc gran, juntament amb rareses i cançons inèdites, no publicades, esdevenint així peces de col·leccionistes, quan naturalment es col·leccionaven discos...

És el cas de la cançó d'avui, que al seu dia va ser cara B del primer "single" del cinquè disc del grup, Green Day, i que potser us sonarà si sou fans de les pel·lícules d'Austin Powers...

Avui, com veieu, reivindiquem les cares B!

divendres, 23 d’octubre de 2020

El refrany de la setmana, sobre l'edat


 Una coneguda marca d'aigua mineral va popularitzar la frase, a mode d'eslògan d'una campanya publicitària dels anys vuitanta, "no pesan los años pesan los kilos"... La frase va fer fortuna, no sé si també a la sòlida economia de l'empresa, i va calar popularment.

Amb el pas dels anys, però, hom se n'adona que un eslògan és precisament això, una frase amb finalitats, en aquest cas, comercials, i tard o d'hora acabem confirmant que, com els quilos, els anys també pesen, que "l'edat avançada no és per a l'aixada..."

Cada edat té els seus refranys: la infantesa ("pocs anys, pocs afanys"), la joventut ("gent jove, pa tou"), l'edat adulta, o madura, que també en diem ("qui a coranta no s’atura i a cinquanta no endivina, a sixanta desatina") i la vellesa ("de vell ningú passa"); és clar que al capdavall "ni costums tenen disculpa, ni l'edat pot tenir culpa"...
 
A la meva edat, la també anomenada mitjana, solem concloure que, arribats a aquest punt de la vida, potser paga la pena no prendre'ns la vida tant a la tremenda; és clar que no sempre hi arribem a temps: "el qui mira massa prim, a mitja edat ja no hi veu"...

A la meva edat jo ja estic operat de cataractes, tot això que ja tinc avançat!, i de moment els meus quilos pesen més que els meus anys...

dijous, 22 d’octubre de 2020

Toc de queda


L'expressió "toc de queda" està en voga i sembla que pot marcar, veurem si per uns dies, unes setmanes o uns mesos, el nostre dia a dia (bé, més aviat el nostre nit a nit) en aquesta preocupant segona onada del coronavirus... De l'expressió en coneixem la paraula "toc" (acció de tocar), però sabem què és i què vol dir "queda"?

En aquests casos res millor que consultar el diccionari: "toc de campana, de més de vint batallades, que hom tocava, sobretot a les viles fortificades, a les nou de la nit a l'hivern o a les deu a l'estiu i que era el senyal que indicava l'hora de retirar-se a casa, després del qual ningú no podia eixir pels carrers sense causa justificada."

L'expressió forma part del llenguatge militar, i el propi diccionari se'n fa ressò: "en estat de guerra o de setge, avís o toc militar fet a una hora determinada pel qual hom prohibeix a la població civil la circulació pels carrers."

No estem en estat de guerra o de setge, tot i que per aplicar-lo serà necessari, va dir el ministre de sanitat, decretar de nou l'estat d'alarma; també entenem que no caldrà el toc de campana, de més de vint batallades, per donar-nos per assabentats i retirar-nos a casa, i abstenir-nos així de fer "botellons" i altres activitats nocturnes...

"Queda" prové del mot llatí "quietus", restar en quietud, i això és precisament del que es tracta, de quedar-se a casa, de no moure's, de quedar-nos reclosos a casa des del vespre fins al matí; una versió reduïda, i nocturna, del confinament que ja va protagonitzar la nostra primavera.

Tinc la impressió, que, sense la necessitat que repiquin les campanes, que abans servien per molt més que per marcar les hores, no són poques les persones que, d'una o altra manera, s'han auto aplicat el toc de queda de fa setmanes, fins i tot mesos; em temo que per a la majoria, en cas que finalment s'apliqui, el toc de queda potser ens farà llençar un xic més d'hora les escombraries, i poca cosa més...

Aquesta mesura, com tantes altres, també serveixen per a prendre consciència de l'excepcionalitat dels nostres vides, per mantenir-nos en alerta davant els potencials riscos de contagi, per evitar relaxar-nos; al capdavall el toc de queda és un toc d'alerta...

dimecres, 21 d’octubre de 2020

La segona onada


A vegades el pitjor és quan plou sobre mullat, com ara en el cas de la pandèmia pel coronavirus...

Al mes de març ens vam resignar a tancar-nos a casa, i a tancar-ho quasi tot, conscients de la necessitat de prendre una mesures dràstiques per a frenar la propagació del virus; amb el desconfinament vam aprendre a flexibilitzar la nostra vida, a adaptar-nos a viure en una nova normalitat emmascarats i amb més distància social, sense amagar les ganes de recuperar part del que el confinament ens va prendre, naturalment vides al marge...

Aquest aprenentatge en el retorn a una certa normalitat, en el que encara estem submergits, no està exempt de riscos, i més tenint present que a la primavera ja es parlava dels possibles rebrots de la tardor; i ara sembla ser, segons indiquen les creixents dades de contagis, ingressos i defuncions, que ja hi som pel tros, que ja estem en plena segona onada!

Aquests dies sobrevola sobre la pandèmia el terme toc de queda, i de moment, per evitar decretar-lo com sí han fet a França, s'ha decidit que les botigues de vint-i-quatre hores deixin de ser-ho, evitant (?) així els "botellons" nocturns i festes il·legals, uns dels focus de propagació de contagis...

El terme toc de queda, sumat al de confinament i estat d'alarma, configura tot un univers lèxic que, inevitablement, ens trasllada a conflictes bèl·lics, a guerres; aquí la guerra també la tenim, i la lluita és contra el virus, tot i que, com amb tots els conflictes bèl·lics, una guerra en conté moltes altres.

En el nostre cas hi ha la descarnada guerra política, que es lliura cada dia als parlaments i als mitjans, engreixant una hemeroteca que potser algun dia, si no ja avui, ens farà vergonya; i també tenim les guerres derivades per les persones i col·lectius que més pateixen aquesta situació: personal sanitari, personal del món de la hostaleria i la restauració, personal docent...

Per a moltes d'aquestes persones plou sobre mullat, i aquesta segona onada les ofega encara més, per més que esquivin el virus.

dimarts, 20 d’octubre de 2020

On acaba la meva llibertat?


La meva llibertat acaba on comença la llibertat de l'altre, diu la frase, i tot i que la frase té el seu enginy, i naturalment la seva base filosòfica, si la llegim dues vegades, i procurem comprendre-la, més que enginyosa (potser) la trobarem inquietant.

Si la meva llibertat acaba on comença la llibertat de l'altre, com diu la frase, la meva llibertat, d'entrada, té uns límits, uns condicionants que poden tenir una naturalesa molt diversa: evidentment la llibertat de les altres persones, i també les lleis o, i això ja costa més de reconèixer, la condició i posició social...

Idealment la llibertat és dir i fer el que hom vol, o voldria, però ja sabem que no és així, afortunadament; de ser-ho el risc seria que, més d'hora que tard, prevaldria la llei del més fort, que imposaria, fent-ne un ús excessiu, la seva llibertat en detriment de la dels altres.

Si la teva llibertat acaba on comença la meva, la meva llibertat podria ser, per a tu, un mur infranquejable, un límit inalterable. És evident, però, que això no sempre és així, i que per tant aquests límits, en moltes ocasions, han de ser flexibles...  

D'aquí la necessitat de regular la llibertat, com ho fem també amb els drets (la llibertat n'és un), entenent que aquests són conceptes dinàmics que evolucionen al ritme de la societat i dels seus canvis socials, culturals, econòmics...

El debat, tant des de la perspectiva filosòfica com jurídica, és interessant i fins i tot apassionant, i sobretot és necessari doncs el xoc de llibertats, de les interpretacions i aplicacions que tenen en cada un de nosaltres, personalment i col·lectiva, és motiu de confrontació i conflicte a tots els nivells, des del familiar fins al polític a nivell mundial!

La meva llibertat acaba on comença la llibertat de l'altre, diu la frase, que en la pitjor de les interpretacions hi ha qui la redefineix i sentencia afirmant, més amb fets que paraules, que la teva llibertat acaba, simplement, quan et decapito brutalment.

dilluns, 19 d’octubre de 2020

Més de dos-cents dies...


Els embarassos es compten per setmanes, tot i que recordo una certa discrepància sobre a partir de quan es comencen a comptar; il·lús de mi, pensava que es comptava des de la gestació, dia amunt dia avall, i resulta que es compta des de la darrera menstruació! Una mostra, una prova més, del rol secundari que les persones no gestants tenim en tot aquest procés...

Els embarassos es compten per setmanes i l'edat dels nadons per mesos, com quan amb la Sira comptàvem, fa vint-i-set anys, l'avanç del nostre festeig, fins que els anys són suficientment plurals, és a dir, a partir dels dos...

I és que ja ho sabem, qui dies passa (setmanes, mesos i) anys empeny!

Per dies la Sira va començar a comptar el seu malestar, també el seu aïllament dins de casa, quan es va començar a trobar malament... Aleshores, al principi de la pandèmia, de l'estat d'alarma i el confinament, també del principi de la primavera, fins i tot va gosar comptar enrere els dies que, se suposa, revertia positivament el seu malestar.

Però totes les previsions van ser només una il·lusió, un miratge, i per bé que un dia va abandonar l'aïllament dins de casa, els dies de mal de cap, de febrícula i de cansament no van cessar, ni ho han fet encara...

I sí, hi ha dies millors que d'altres, però la boira no escampa, ni la fatiga desapareix, i si algun dia la febre baixa, l'endemà puja de nou, i aquest malestar general que no paralitza però turmenta persisteix dia sí, dia també.

I qui sap si tal dia farà un any, que espero que no, però ara ja fa més de dos-cents dies que la Sira resisteix, també ella persistent, i conviu amb una malaltia sense nom, i qui sap si amb remei...

Ara ja no compta enrere, ara només espera que l'endemà d'un dia que es troba millor, la millora persisteixi, es consolidi i venci! Per qui espera un remei, en forma de vacuna o poció màgica, tant és, dos-cents dies són una eternitat, i per moments un calvari...

Hi pensava l'altre dia, sortint d'una primera visita preliminar a la Clínica Guttmann, quan es va fer evident la diferència entre la seva percepció del temps i la meva; per ella, és natural, tot el que no sigui ara és tard, que ja fa més de dos-cents dies que espera, simplement, trobar-se bé!

dissabte, 17 d’octubre de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Clap"


"Yes" va ser, és encara, un dels grups de referència del rock progressiu, i progressiva va ser, també, la seva formació...

Creat a finals dels anys seixanta del segle passat, la seva època daurada la van viure a els anys seixanta i setanta, sobretot a partir de la incorporació al grup del guitarrista Steve Howe...

No són poques les cançons instrumentals que formen part de la discografia de "Yes", una extensa discografia, certament irregular, degut no només a la longevitat de la banda, també a la variabilitat dels membres que, al llarg de més de cinquanta anys, n'han format part.

La cançó instrumental d'avui potser no és la més significativa del grup, ni la que millor descriu el seu estil, però aquest solo instrumental amb guitarra acústica sí representa la carta de presentació de Steve Howe, que la va composar i incloure en el tercer i celebrat disc del grup, "The Yes Album".

divendres, 16 d’octubre de 2020

El refrany de la setmana, sobre la malaltia


De la mateixa manera que la pau és quelcom més que l'absència de guerra, la salut és quelcom més que l'absència de malaltia, tot i que la malaltia és l'evidència més clara de l'absència de salut...

Fa mesos que una malaltia ens turmenta com mai, una pandèmia que, sembla, de moment ha vingut per quedar-se i seguir-nos fent la punyeta! Parlem ara de segona onada ("la recaiguda és pitjor que la malaltia?"), amb unes dades certament preocupants i amb unes mesures, més contingudes que a la primavera, però per alguns sectors econòmics igual de demolidores, fins al punt que a la seva manera es lamenten, i queixen amargament, que "el remei és pitjor que la malaltia!"

S'imposa doncs la màxima "val més prevenir que guarir", fins i tot a risc que la prevenció sigui excessiva, que "a grans mals, grans remeis"; el risc de contagi torna a ser elevat i ara, amb l'experiència de la primavera, es vol contenir la malaltia sense haver-ho de parar tot, o quasi tot, en un inevitable xoc d'interessos econòmics i sanitaris: "de dos mals, el menor", conscients que "la cura va bé, però l'ull el perdrem"...

La perspectiva, a curt termini, tampoc és massa encoratjadora, i tot fa pensar que així seguirem quan, d'aquí uns mesos, diguem allò de tal dia farà un any (de l'estat d'alarma, del confinament...), i conscients que "malaltia llarga, parenta de la mort" ens consolarem a l'esperançador refrany que diu que "mentre hi ha vida, hi ha esperança".

L'esperança, de moment, més que vèncer la malaltia (que també), és contenir-la...

dijous, 15 d’octubre de 2020

La universitat a casa...


Qui l'hi hauria dit fa un any, a la meva filla mitjana, que la seva habitació i la cuina de casa formarien part activa, imprescindible, de la seva vida universitària!

El tren i el Metro han estat, de moment, poc més que anècdota, ja que només ha fet una setmana de classes presencials, i les properes les haurà de fer a distància des de casa, degut a les noves restriccions, pel que la seva habitació i la cuina seran, per moments, l'extensió casolana de la Facultat de Física de la Universitat de Barcelona...

I si la Facultat de Física la tenim pujant l'escala a mà dreta, a l'habitació que hi ha a mà esquerra hi tenim la Facultat de Matemàtiques, on hi estudia la meva filla gran; ella sí ha pogut gaudir, aquests darrers cursos, d'una vida universitària normal, amb el seu tren de cada dia i classes presencials, naturalment fins a l'estat d'alarma i confinament de mitjans de març...

A casa dues de les meves tres filles ja són universitàries, i la paradoxa serà, aquestes properes setmanes, que filla la que més sortirà de casa i es relacionarà amb els i les companyes d'estudis serà la petita, que va a l'institut!

És evident que la vida universitària, amb la pandèmia, tampoc és el que era, i com tants altres aspectes de la vida, irremeiablement s'ha vist alterada; amb el teletreball potser es rendeix tan o més que amb el treball presencial a l'oficina, però es perd el contacte amb els i les companyes de feina; amb la universitat a distància potser s'estudia tan o més que amb la presencial (bé, això no ho tinc tan clar), però també es perd molta vida, tota la que envolta i embolcalla la vida universitària, més enllà de les aules...

La universitat a casa, és evident, no és el mateix!