dissabte, 22 de febrer de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Money Changes Everything"


Hi ha cançons instrumentals que semblen voler trair el seu propi grup, no sé si per voluntat dels músics, que algunes vegades les aprofiten per ser infidels al seu propi estil...

No és el cas d'aquesta cançó de The Smiths, "Money Changes Everything", que fins i tot sense la veu de Morrissey, sona als The Smiths com qualsevol altra de les seves cançons! 



divendres, 21 de febrer de 2020

El refrany de la setmana, sobre el Dijous Gras


No sé vosaltres, però jo de l'escola trobo a faltar sobretot dies com ahir, el Dijous Gras.

És tradició a quasi totes les escoles fer una petita sortida i berenada per Dijous Gras, una sortida d'esbarjo que en el meu cas fèiem a la vall de Sant Daniel, a la Plaça dels Músics o a la Font del Ferro.

Tret de sortida del Carnaval, que es clou amb el Dimecres de Cendra, el Dijous Gras és sobretot una diada molt llaminera pels qui ens agrada menjar, i el menjar; aquest dia ens lliurem amb delit a la carn, a la botifarra d'ou i, sobretot, a la coca de llardons!

És clar que ja fa temps que el Dijous Gras no és el preludi de l'abstinència que abans imposava la Quaresma, i no és que me'n lamenti, tot i que potser caldria transformar aquella abstinència en una major moderació, el que ara en diem sostenibilitat...

Sigui com sigui, el Dijous Gras és una diada tradicional del calendari i, com a tal, no s'escapa, tampoc, dels tradicionals refranys i dites populars, entre els que destaquen "el dijous gras, botifarra menjaràs", o bé "el Dijous Llarder, botifarra menjaré"; i és que de botifarra que no en falti: "pel Dijous Gras, botifarra fins al nas."

En dies com ahir m'agradaria tornar a l'escola... i naturalment que hi tornessin també els meus companys i companyes de classe!

dijous, 20 de febrer de 2020

Quan el Barça es fa petit

Imatge: FCB
El primer equip de futbol del Barça marca el ritme de la vida social del club, a banda naturalment de l'esportiva. La resta de seccions complementen, tot i que algunes vegades els seus èxits han servit per maquillar temporades poc reeixides del Barça de futbol.

El bon moment del primer equip femení, i les bones sensacions i la competitivitat (a pesar de la Copa) que transmet per fi el primer equip de bàsquet no poden eclipsar, ni tan sols amb el domini del primer equip d'handbol, la irregularitat de joc i resultats del primer equip de futbol, que en qüestió de setmanes (duels contra el Nàpols a la Champions i el Real Madrid a la lliga) afrontarà una primera prova de resistència, la primera revàlida per a l'esforçat Quique Setién.

A Quique Setién l'avala més el seu treball i plantejament futbolístic que el seu palmarès, i si ha arribat al Barça ha estat per l'eliminació de les primeres opcions que el club buscava, amb entrenadors de nivell Champions, ja m'enteneu...

Quelcom semblant li pot passar al proper davanter que aterri a la plantilla, cas que finalment Braithwaite fitxi pel Barça; d'entre la terna de candidats hi ha hagut sens dubte bons jugadors, futbolistes professionals d'equips mitjans que, no obstant, en condicions de normalitat al club possiblement mai fitxarien pel Barça, més o menys com Sentién. I com amb l'entrenador, l'aposta és arriscada esportivament, més que econòmica, i en el risc fins i tot podem contemplar el risc que surti bé!

Grans jugadors de primer nivell no han acabat de quallar al Barça per manca d'adaptació al sistema, o d'entesa amb els companys, i en canvi d'altres potser més modestos han acabat essent altament útils i efectius. La possible arribada d'un jugador modest, ja m'enteneu, a priori no genera entusiasme, però qui sap...

La sensació, però, és que tot i no haver deixat de guanyar títols, a excepció de la cobejada Champions, aquestes darreres temporades, i especialment aquesta, el Barça es va fent petit; el primer equip de futbol (ara fràgil defensivament i poc efectiu ofensivament) i de retruc també el club.

El Barça es fa petit, i aquest anguniós afer de la gestió de perfils anònims a les xarxes socials per desprestigiar culers potencialment "enemics", per part de l'empresa que monitoritzava les pròpies del club, depaupera encara més la imatge injuriosa d'una gestió social i esportiva grisa, sense lideratge ni rumb.

Amb un horitzó que s'entreveu sense títols (tan de bo m'equivoqui) només unes eleccions, més que qualsevol fitxatge estel·lar, poden revitalitzar socialment i esportiva el club, evitant que, com en Benjamin Button, el Barça es segueixi fent petit...

dimecres, 19 de febrer de 2020

Doncs sí, el P3 es toca!


Diumenge a mig matí tres marxes populars van fer camí des de les escoles Marta Mata, Montfalgars i Balandrau de Girona fins a la delegació de la Generalitat.; allà s'hi va sumar també la comunitat educativa de l'Escola Malagrida d'Olot. L'ambient era festiu i, naturalment, reivindicatiu; famílies i professorat van nodrir les tres marxes i omplir l'espai de davant de seu de la Generalitat a Girona. Un dels lemes, compartit per les escoles, era clar: el P3 no es toca!

Setmanes enrere, a finals de gener, el plenari del Consell Municipal d'Educació (CEM) de Girona aprovava un acord a proposta de la Comissió de Planificació Escolar i Equipaments que, entre d'altres qüestions, instava a "mantenir, en l'oferta per a la preinscripció del curs 2020/2021, els grups i les línies de P3 de totes les escoles públiques de Girona", és a dir, en altres paraules, el P3 no es toca.

Dies enrere la Junta del Col·lectiu d'Ensenyants de la Garrotxa emetia un comunicat davant la proposta de tancament d'una línia de P3 a Olot; en aquest comunicat manifestaven que decisions com aquestes no haurien de respondre només a criteris econòmics i que si hi havia una davallada de demanda es podria invertir l'increment de ràtios que algunes escoles han hagut d'assumir. El comunicat no ho expressa explícitament, però fent-ne una lectura completa respira i ressona, també a el P3 no es toca...

D'altra banda l’AMPA de l’Escola Malagrida d'Olot presentarà una moció a l'Ajuntament d'Olot en defensa dels grups de P3 públics que el Departament d’Educació té previst suprimir per al proper curs, és a dir, que el P3 no es toca.

Precisament fa pocs dies el plenari de l'Ajuntament de Girona aprovava per unanimitat una moció en defensa de les línies de P3 a la ciutat, venint a dir, efectivament, que el P3 no es toca.

El P3 no es toca, reivindiquem les famílies de les escoles, el P3 no es toca, manifesten els i les professionals de l'educació, el P3 no es toca, aproven el Consell Municipal d'Educació i el Ple de l'Ajuntament de Girona, el P3 No es toca, reclamen els sindicats i gran part de la comunitat educativa!

Però resulta que sí, que el Departament d'Educació tocarà el P3, com va fer-ho el curs passat, i fa dos cursos, i en fa tres...

El P3 es toca i ja ens podem queixar, i la llàstima és haver de gastar, curs rere curs, més energies i esforços a protestar que no a compartir de veritat la planificació escolar.

Al capdavall sembla que el Departament d'Educació es trobi més còmode entomant la queixa de decisions preses a curt termini, que no compartint la planificació a anys vista, confrontant visions, polítiques, valorant pros i contres i analitzant conseqüències i efectes col·laterals de les decisions a prendre...

Després, és clar, parlaran meravelles de la comunitat educativa, i nosaltres encara, ni que sigui per cortesia, els aplaudirem!

dimarts, 18 de febrer de 2020

Podar o escatir?


Diu l'Arguiñano que, xup xup, no és el mateix bullir que enriquir, i aquí la substància concentrada és el que, segons ell i l'anunci que protagonitza, marca la diferència.

No sé què és el que realment marca la diferència entre podar i escatir, però jo, en la meva particular i intransferible percepció del món, n'hi veig alguna, hi veig aquesta, a risc d'equivocar-me, de bell nou... Jo aquests dies podo l'olivera que presideix, senyorial, el petit pati de casa.

El seu peu està ben arrelat i el tronc ja mostra els senyals de saviesa de qui ha vist món, tot i no moure's d'allà. Té una branca que creix en horitzontal i que dibuixa una lleugera muntanya russa de la que hi penja un test amb flors sempre mig mortes.

Les branques joves, les que jo ara sense compassió decapito d'arrel, creixen amb energia amunt, ben verticals, com si tinguessin ànsia per veure què amaga el teulat de casa; no saben que no amaga res, però no seré jo qui els ho dirà...

Aquests dies, enfilat dalt d'una escala de poc més d'un metre, amb la tisora francesa per podar a dues mans faig amb l'olivera el mateix que amb la retalladora de pèl amb el meu cap, i la meva barba: rapar, pelar arran l'olivera, quasi despullant-la de verd!

Enfilat
a l'escala, quan he d'aixecar els braços per arribar a tallar les branques més altes, m'embriaga una molesta sensació de vertigen que, sospito, s'accentua amb els anys, no els que passen sinó els que sumo! Les alçades cada vegada em fan més respecte, fins i tot por!

Aquesta setmana l'olivera de casa quedarà desplomada com un pollet, i el pati cobert de verd... A casa, segurament també a fora, hi ha qui s'ho mira amb tristesa, però jo les olives no les vull al pati, sinó a l'olivar!

A l'olivar el meu oncle no poda les oliveres, sinó que les escateix; aquí és on jo trobo la diferència, el matís... Jo podo l'olivera del pati, el meu oncle escateix les de l'olivar... I encara diria més; el que va fer el meu oncle, fa dos anys, va ser podar l'olivera del pati, no escatir-la...

Escatir ("tallar una cosa supèrflua, no aprofitable, etc.") i podar (fer la poda: "operació que consisteix a tallar i treure les branques supèrflues, mortes, malaltes, etc., d'un arbre, d'un arbust, etc., per deixar-lo en millors condicions de fructificar, per donar-li una forma determinada, etc.") potser tècnicament són sinònims, però per mi no són ben bé el mateix...

dilluns, 17 de febrer de 2020

El que ens havíem arribat a dir...


Havíem arribat a dir-nos coses grosses, algunes quasi de l'alçada d'un campanar; si les parets parlessin... I ens hauríeu d'haver vist l'altre dia, per exemple, remant junts i unint forces per una causa!

Aquell vespre teníem una reunió a l'Ajuntament, amb l'Ajuntament, més concretament amb l'equip de govern de l'Ajuntament de Sarrià de Ter; sí, per parlar de la crisi de la ràdio municipal i, sobretot, de les nostres propostes per sortir-ne positivament.

Minuts abans de la trobada els i les col·laboradores de Ràdio Sarrià ens anàvem trobant al carrer Major, sota l'Ajuntament; un d'ells va dir "no hi ha pas ple, avui!", fent-nos evident que entre els convocats uns quants havíem estat regidors i regidores, compartint ple, grup municipal i alguns fins i tot govern...

La majoria havíem coincidit entre els anys 2003 i 2011, alguns a govern, d'altres a l'oposició, i viceversa... Aquells van ser anys políticament intensos i aquesta intensitat es vivia també als plens municipals; només caldria recuperar els arxius sonors de Ràdio Sarrià, assistent sempre fidel als plens.

Una dècada després entràvem de nou a l'Ajuntament de Sarrià de Ter, ara com a ciutadans, com a veïns i veïnes despullats de tota representació institucional, com a simples col·laboradors i col·laboradores de Ràdio Sarrià fent pinya, juntament amb d'altres, per seguir defensant el model de ràdio local i defensar la continuïtat de la feina de qui, durant dècades, ha estat al capdavant de l'emissora municipal, hi ha estat sempre.

Havíem arribat a dir-nos coses grosses, algunes quasi de l'alçada d'un campanar; ja fa temps que afortunadament han prescrit...

dissabte, 15 de febrer de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Song For Guy"


Un piano, només un piano! Dóna-li un piano a Elton John i ell obrarà màgia i dels seus dits, lliscant amunt i avall pel teclat, en farà sortir música, cançons que, ben segur, el sobreviuran!

I en algunes d'aquestes cançons amb el piano, i una mica d'instrumentació, en fa prou, no li cal ni obrir boca, o fer-ho breument com en aquesta cançó, dedicada a un noi que havia treballat a la seva productora i que va morir prematurament als disset anys víctima d'un accident de trànsit.

Elton John només canta, a la part final, que la vida no és tot...



divendres, 14 de febrer de 2020

El refrany de la setmana, sobre Sant Valentí


No sé si Sant Valentí divideix més els catalans que el procés!

Els divideix entre els que en aquesta onomàstica celebren el dia dels enamorats, i els que celebren l'amor per Sant Jordi; és clar que aquí també hi ha terceres vies, els que celebren l'amor ambdues dates, com és el meu cas...

Sigui com sigui Sant Valentí és globalment el dia dels enamorats, fruit de l'evolució, entre el mite i la llegenda, d'una festa pagana, com tantes altres que l'església s'ha fet seva.

Diu la llegenda que Valentí, metge convertit al cristianisme, es va fer sacerdot i va permetre i celebrar matrimonis de joves soldats, aleshores prohibits per l'emperador romà Claudi II per considerar-los incompatibles amb la seva professió. Assabentat l'emperador, el va fer detenir i executar, segons la llegenda, el 14 de febrer, esdevenint no només màrtir sinó també sant patró dels enamorats.

Llegendes a banda Sant Valentí nodreix també l'inabastable refranyer popular, i el que avui voldria destacar no és un refrany vinculat amb l'amor, sinó amb quelcom potser més natural: "per Sant Valentí floreix el romaní."

No sé si la veracitat de del refrany supera la de la llegenda del sant, però tant la cultura popular com la religió ja ho tenen això, es mouen com peix a l'aigua entre l'ambivalència i l'aproximació, que "se non è vero, è ben trovato!"

dijous, 13 de febrer de 2020

La veu de Ràdio Sarrià

Imatge de Benjamin Hartwich a Pixabay
La ràdio és veu; quan circulem pel dial de les emissores quasi que podríem endevinar quines són només escoltant la veu de qui ens parla, sense necessitat de veure la freqüència.

És habitual identificar les emissores de ràdio amb les seves veus, les dels principals programes de la seva graella, veus que, en alguns casos, ens acompanyen durant anys, fins i tot dècades!

Perquè la ràdio, a diferència d'altres mitjans, acompanya, ens acompanya al llarg del dia mentre anem fent diferents tasques, i en la seva companyonia ens informa i ens entreté.

Ràdio Sarriàmoltes veus, quasi tantes com col·laboradores i col·laboradors, però si en destaca una, de fa anys, de fa dècades, és la veu de la Neus Mercader. Treballadora municipal, responsable i locutora de la ràdio municipal la seva veu ha estat la veu de la informació local; sempre al darrere de la notícia, de la notícia de proximitat, de la que parla del poble, Sarrià de Ter, també de Sant Julià de Ramis i, perquè no, de Girona. Durant molts anys la Neus ha portat el timó de Ràdio Sarrià mantenint la seva essència: la informació local i la participació ciutadana.

La Neus ha estat la veu de Ràdio Sarrià i, alhora, ens ha donat veu a moltes i molts col·laboradors, també a les entitats del poble, obrint-nos de bat a bat les portes de la ràdio i, juntament amb el treball imprescindible d'en Josep Oliveras a la sala de màquines, obrint-nos els micròfons de Ràdio Sarrià per compartir notícies, informació, històries, música, relats...

Ràdio Sarrià és una emissora local, petita si voleu; és una emissora modesta que ha tingut un paper catalitzador de la informació local i la participació ciutadana; al seu dia Ràdio Sarrià va obrir un bloc que era l'autèntic diari digital d'informació local de Sarrià de Ter, lloc de referència imprescindible per estar al dia de l'actualitat social, política, cultural i esportiva del poble. Fotografies i cròniques elaborades per la Neus i en Josep que, juntament amb el document d'àudio (la gravació d'un esdeveniment, o una entrevista o declaracions posteriors) representen un interessant arxiu gràfic i sonor de vàlua creixent, em temo que poc valorat.

La seva contribució a la participació ciutadana s'evidencia en la llarga i històrica llista de col·laboracions de persones i entitats, donant-los veu i, per tant, visibilitat.

Avui és el dia mundial de la ràdio i a banda de reivindicar la ràdio local, reivindico la veu de la Neus Mercader, ara silenciada injustament, separada temporalment de Ràdio Sarrià contra la seva voluntat, i amb el risc que la seva veu, també la seva feina de dinamització local a través de l'emissora, sigui silenciada definitivament.

Aquests dies els i les col·laboradores de Ràdio Sarrià ens hem mobilitzat per defensar la continuïtat d'aquest model de ràdio local, i la continuïtat de la veu de la Neus Mercader al capdavant de Ràdio Sarrià.

Espero que els qui han de prendre la decisió no silenciïn.

dimecres, 12 de febrer de 2020

Mobile World Coronavirus


El Mobile World Congress està a punt d'entrar en quarantena!

La llista d'empreses tecnològiques que s'estan donant de baixa augmenta quantitativament i qualitativa, fins al punt que l'empresa que l'organitza es planteja cancel·lar-lo. La decisió, ben segur, no és fàcil, per la repercussió social, política i econòmica que suposaria suspendre'l.

Resulten estèrils les indicacions de les autoritats polítiques i sanitàries assegurant que es té tot controlat i que no hi ha risc, però l'alerta i l'alarma pel coronavirus és tan gran, tan global, que precisament moltes empreses volen evitar el risc que la seva assistència esdevingui un risc.

Que un virus afectés al Mobile World Congress suposo que és quelcom que podria passar, però no sé si tothom pensava que passaria amb un virus que no és informàtic.

El Mobile World Congress està a punt d'entrar en quarantena, i no sembla que hi hagi antivirus que pugui evitar-ho... Veurem!

dimarts, 11 de febrer de 2020

L'assertivitat


Aquest primer trimestre els i les professionals del programa Incorpora a Girona gaudim d'unes sessions formatives que ens ajuden, des de la teoria, la reflexió i la posada en pràctica dels continguts, potenciar qüestions clau de la nostra feina, compartides també amb moltes altres: l'empatia, l'escolta activa, la motivació, la confiança o l'assertivitat.

Precisament l'altre dia parlàvem de l'assertivitat i del que és i el que no és. Començar a definir quelcom pel que no és ajuda a entendre-ho, i aquest cas no en va ser una excepció.

L'assertivitat no és renunciar a les pròpies opinions, ni intentar imposar-les; tampoc és posar-se en servitud, ni ser intransigent. L'equilibri, sempre tan difícil d'aconseguir, és clau per no caure en l'excés, o en el defecte del que no és...

L'assertivitat, ens recordava la formadora, és la comunicació oberta, directa i sincera, amb respecte vers els altres i vers un mateix, posant en valor els arguments per escoltar i negociar, amb la finalitat d'arribar a acords en els que tothom hi guanyi, o com a mínim que ningú hi perdi.

El diccionari la defineix com la "capacitat personal d'expressar els sentiments, les emocions o els pensaments propis de manera lliure i amb seguretat, sense negar els drets dels altres i sense que els altres vegin en aquestes expressions conductes agressives o manipuladores."

Arribats a aquest punt podria interpel·lar, ara, a uns quants càrrecs electes i governants de qui esperem altes dosis d'assertivitat, però si jo avui us en parlo no és per interpel·lar a ningú, a ningú més que a mi!

Aquests dies agraeixo aquesta formació ja que per moments necessito estar assertivament fi, tot i que reconec que alguna vegada no puc evitar caure en el que no és l'assertivitat...

Avui tinc una nova prova, que per fortuna no és de foc!

dilluns, 10 de febrer de 2020

Feliços 18 Irina!


Estimada Irina,
ja tens divuit anys! Divuit anys són més de sis mil cinc-cents setanta dies i ja sabem que, a la vida, cada dia compta!

Els divuit anys són com una fita, un cim a assolir, una mena de frontera amb un esdevenir farcit d'il·lusions i incerteses. Si els divuit anys són un cim, més enllà no hi ha un abisme sinó tota una vida per viure amb els i les que estimes, amb els i les que t'estimem.

Irina, no tinc grans paraules per oferir-te, tampoc grans consells, al capdavall als pares i mares ens defineixen més les accions quotidianes, del dia a dia, que les paraules grandiloqüents o els consells que possiblement ni ens hem aplicat.

Però si aquest és per tu un moment important, aquí estem, per compartir-lo i formar-ne part; i si avui som dalt d'un cim, gaudim de la fita, gaudim del moment, i mirem i valorem el camí fet fins aquí, i divisem alhora no un horitzó, sinó tots els que s'obren i s'ofereixen entre il·lusions i incerteses.

Celebrem el moment i si cal posem-hi música, que en aquesta família mai en manca...

Hi ha una cançó que diu que els dies són números, i també ho són els teus divuit anys, els més de sis mil cinc-cents setanta dies.

La cançó parla d'un viatger que vaga pel món aparentment sense un rumb fix, prenent camins que potser no porten enlloc, o que no sabem on ens porten, però sempre amb una muntanya més per escalar. Així és la vida Irina, també la teva, un fer camí caminant, com diu el poeta...

Els dies són números, diu la cançó, però la cançó no ens anima a comptar-los, sinó a comptar les estrelles; i si t'hi fixes bé i les saps mirar, veuràs que les estrelles les tens més a prop que mai, més a prop del que et penses... Elles, totes elles, potser no et marcaran el camí, però segur que l'il·luminaran fent-lo amb tu.

Feliços 18 Irina!


dissabte, 8 de febrer de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Pipeline"


Hi ha grups de música que a banda de crear cançons generen atmosferes; The Alan Parsons Project, amb el seu rock progressiu, en són un magnífic exemple.

Escoltar els seus discs és endinsar-me en una mena d'estat hipnòtic, submergit entre les teranyines de la seva música, una mena de fil musical continu que t'embolcalla i et submergeix cap a la introspecció...

Fa uns anys vaig tenir el plaer de veure Alan Parsons i escoltar, en viu i en directe, les seves extraordinàries cançons (seves i d'Eric Woolfson) en viu i en directe, a Carcassona, en un dels grans concerts de la meva vida!

The Alan Parsons Project tenen unes quantes cançons instrumentals, entre les que destaca aquest "Pipeline"... Deixeu-me entrar de nou a la seva densa i agradable atmosfera musical!



divendres, 7 de febrer de 2020

El refrany de la setmana, sobre la Candelera


No sé si al seu dia, uns quants segles enrere, la Candelera era percebuda com avui percebem el Blue Monday, ja sabeu, se suposa que el dia més trist i depriment de l'any.

Al capdavall la Candelera, com el Blue Monday i tants altres dies i diades, no és més que un símbol, una construcció cultural d'una ficció esdevinguda tradició, un relat trenat de creences rememorat any rere any durant segles. No sé si el Blue Monday gaudirà de tanta longevitat, que en el nostre present tot és molt efímer...

En tot cas la Candelera, més enllà del que simbolitza a nivell religiós, té també una gran importància en la cultura popular, sintetitzada en la multitud de refranys que vinculen aquesta diada amb la predicció del temps meteorològic, i que es resumeix en el refrany "si la Candelera plora, l'hivern és fora; si la Candelera riu, el fred és viu."

Aquest refrany no sé si està en perill d'extinció, com quasi tots els que vinculen dates i temps meteorològic, per efecte del canvi climàtic, doncs si la seva fiabilitat ja era qüestionable fins ara, amb la impredictibilitat del temps dels nostres dies, la seva fiabilitat encara és més crítica!

Entre tanta depressió col·lectiva per tants desastres naturals (i no naturals) potser el que s'acabarà imposant, dia sí, dia també, serà el Blue Monday!

dijous, 6 de febrer de 2020

Quan consultar, sembla, fa mandra


Amb tanta democràcia, tanta transparència i tanta participació les administracions han anat creant consells de participació, de caràcter consultiu, se suposa que per a millorar en la qualitat democràtica, però en algunes ocasions sembla que, més aviat, per a complir l'expedient, o ni això!

Crear un consell de participació implica feina, molta feina, ja que no només s'ha de crear un reglament que el reguli i designar qui en formarà part, també s'han de definir unes funcions i un funcionament intern, i sobretot dotar-lo de contingut per tal que tingui utilitat.

Aquests consells, per exemple els Consells Escolars Municipals, o, quan s'escau, els Consells Assessors d'emissores de ràdio municipals, persegueixen donar veu a tots els sectors implicats articulant la seva participació, i per tant la seva veu, cercant ser escoltada, ser com a mínim consultada.

Aquesta és la seva gran virtut, la seva capacitat de ser consultats, de recollir opinions, de generar-les, de generar consensos si és possible, de marcar posicionaments, de fixar polítiques, de criticar-les... El seu caràcter consultiu pot ser interpretat com un límit, però tot i que els acords d'aquests consells no són vinculants, poden ser, i de fet aquest és en part el seu paper, influents.

Sobre paper, que ho aguanta tot, aquests consells permeten no només promoure la participació, també contribueixen a la qualitat democràtica de les administracions que els creen, quan els responsables polítics que en són responsables (d'aquestes administracions) se'ls creuen, se'ls prenen seriosament.

La meva experiència particular en la matèria darrerament no em genera grans satisfaccions, ans al contrari; per un costat per la dificultat d'una comissió d'un consell escolar municipal de planificar quan la seva raó de ser (d'aquesta comissió) és precisament fer-ho, o si més no ser consultats sobre la planificació; per un altre costat per un consell encara no nat, un part tardà i difícil, i tanmateix sembla que inevitable...

Sí, ja entenc que a vegades això de consultar fa mandra, i que hi ha qui prefereix demanar perdó que demanar permís o, encara pitjor, que demanar tan sols l'opinió... 

Consultar és, sempre, un acte políticament valent!

dimecres, 5 de febrer de 2020

Dona i ocupacions manuals

Imatge de Dmitrii Bardadim a Pixabay
Recordo que de petit una mare de l'escola treballava a la brigada municipal de Girona, a peu de carrer; ho recordo aleshores, i diria que ho és encara avui, com un fet excepcional.

Dies enrere, en una reunió de la Comissió d'Igualtat de Plataforma Educativa comentàvem les diferències de gènere d'alguns llocs de treball, i destacàvem els especialment masculinitzats de la categoria d'oficial de les brigades del Centre Especial de Treball de la Fundació Astres, en el que també hi ha, com un fet excepcional, una dona com a cap de brigada.

Aquesta setmana la Creu Roja Girona i l'Associació Metall Girona presentaven, en el marc del programa Incorpora, una nova edició d'una acció formativa del sector metal·lúrgic i en la presentació va aparèixer, també, la necessitat de feminitzar certs llocs de treball vinculats a la indústria, també a la del metall, altament masculinitzats, un objectiu que també persegueix la Creu Roja Girona amb aquestes formacions.

En plena roda de premsa vaig recordar l'article "Per què hi ha menys dones en ocupacions manuals?", publicat recentment a l'Observatori Social de "la Caixa", que aborda aquesta qüestió i procura aportar-hi una mica de llum.

D'entre les dades que aporta destaca que a Europa quasi dos de cada tres persones treballadores en ocupacions manuals (mineria, la indústria, construcció o manteniment d’instal·lacions) són homes, que la formació professional no ha estat capaç d'integrar les dones en feines típicament masculines i que la segregació per gènere del mercat laboral està molt relacionada amb factors individuals i familiars.

L'article observa també com les ocupacions manuals a les que sí accedeixen habitualment les dones (neteja, ajudants de cuina) solen tenir una qualificació professional i salarial més baixa, pel que contribueixen a ampliar encara més la bretxa salarial per raó de gènere.

Una part molt interessant de l'article és la que defineix dos factors clau en aquesta elecció, factors de caràcter cultural que es concreten en l'herència de la classe social de la família i la transmissió de les expectatives per gènere.

L'article, en la seva part final, apunta a la necessitat d'afrontar aquesta realitat des de l'educació, apuntant més a les famílies que a les escoles estrictament, ja que afirma que "la segregació per gènere en el mercat de treball té l’origen en els estereotips que ja apareixen en la infància", i està vinculada també pel nivell educatiu i l'estatus social de les famílies, que projecten en els seus fills i filles aspiracions laborals més o menys allunyades dels estereotips de gènere precisament per aquests factors.

El de les ocupacions manuals qualificades és un territori més a conquerir a nivell d'igualtat laboral de gènere, ja que la igualtat no només s'assolirà en les ocupacions directives, professionals i tècniques (aquí ja es produeix en general, no suficientment en càrrecs directius), s'assolirà també, i sobretot, quan s'equipari a nivell de les ocupacions manuals.

dimarts, 4 de febrer de 2020

Malastruc

Imatge de Ryan McGuire a Pixabay
Les ciències mai han estat el meu fort, que jo vaig fer lletres pures, però de física m'ha quedat que l'energia no es perd, sinó que es transforma...

Deu ser per això que al mateix temps que jo he anat deixant la política (o més aviat la política m'ha anat deixant a mi), m'he anat involucrant en altres qüestions, i val a dir, amb energies renovades!

Primer va ser l'AMPA de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona, al setembre de 2018, i com que una cosa porta a l'altra, també al Consell Municipal d'Educació de Girona, al juny de 2019.

Després, a la primavera de 2019, a l'AAVV del Pont Major de Girona, on ara fa dos anys vaig tornar a viure, i de retruc també a la Federació d'Associacions de Veïns (FAV) de Girona...

I finalment, al setembre de 2019, vaig tornar a col·laborar a Ràdio Sarrià, amb un programa sobre inserció laboral...

I deu ser que algun dia deuria trepitjar merda, o quelcom semblant, perquè resulta que, al contrari que la popular cervesa, que allà on va triomfa, en aquests àmbits darrerament hi ha hagut alguna crisi... M'explico.

Poc després d'entrar a la Junta de l'AMPA ens va esclatar la crisi derivada de l'anunci del nou institut de Sarrià de Ter. D'aquesta crisi encara no ens n'hem sortit...

I aquest curs, ja com a president de la Comissió de Planificació Escolar i Equipaments del Consell Municipal d'Educació de Girona, he viscut més de prop l'enèsima del P3 a la ciutat de Girona.

Pel que fa al tema veïnal, a l'AAVV del Pont Major no hem tingut cap crisi però sí a la Federació d'Associacions de Veïns (FAV) de Girona, una crisi profunda que quasi liquida l'entitat, i que de moment encara no s'ha superat, ni molt menys, tot i que m'agradaria pensar que estem en el camí de resoldre-la...

I la tercera crisi és la que, des de finals de novembre de l'any passat, arrossega Ràdio Sarrià, una crisi encara oberta i que espero que es tanqui satisfactòriament més aviat que tard.

Més d'una vegada, aquestes darreres setmanes, he pensat que tinc quelcom de malastruc, i que no sé si sóc jo que persegueixo les crisis, o són les crisis que em persegueixen a mi...

Fins i tot l'altre dia hi havia qui, sentint els meus laments per tanta malastrugança, m'intentava consolar afirmant que potser més que perseguir-me les crisis em cridaven (senyal que hi has de ser), i jo aleshores, inevitablement, encara em vaig preocupar més! 

No patiu, ara per ara no tinc previst involucrar-me en res més!

dilluns, 3 de febrer de 2020

El riu és merda


Les riuades de fa dues setmanes ens han delatat vergonyosament, fent que els rius ens tornessin la merda (amb perdó) que nosaltres, ignorants, innocents o inconscients, o les tres coses alhora, o encara pitjor, conscients, hi hem abocat de forma indecent anys i anys.

Aquest dissabte al matí amb la Sira vam respondre a la crida, com moltes altres persones, que els "natus" van fer per netejar la llera i les vores del riu a la zona de les Ribes del Ter. Només d'endinsar-nos una mica a la llera es van fer evidents totes les sospites, en forma de deixalles.

En una zona propera al pavelló de Fontajau les restes feien evident que aquell indret era refugi d'algun indigent; matalàs i roba d'abric a banda, hi vam trobar uns trossos de corda perfectament trenades i, mig soterrada per dues lloses, sobresortia una saca plena de plàstics vermells, la majoria trossejats; en els sencers s'endevinava que eren embolcalls de ciris, com aquells que encenem als temples a tants euros depenent de la grandària del ciri...

En aquell inhòspit indret, a recer del vent i sobretot de les mirades de la gent, algun indigent hi tenia el seu particular temple que, com tantes altres coses, va anar riu avall.

A cada plàstic recollit un lament, i de laments en l'estona que vam ser-hi en vam fer i sentir molts, i molts també per la gran quantitat de trossets de "tovalloletes" enganxats arreu.

Més em va sorprendre trobar una bossa d'esport, d'aquelles que serveixen per anar a entrenar i als partits, que tenen un compartiment al cul per posar-hi el calçat esportiu. Arribar a la bossa no va ser fàcil, i quan la vaig agafar, tot i estar buida, pesava com un mort.

La vaig sacsejar i en va caure part del fang i del llot que contenia, i en un costat vaig entreveure-hi l'escut d'un club sota unes lletres inintel·ligibles. Fregant una mica amb guants bruts i molls, hi vaig poder llegir Club de Futbol Sils!

M'agradaria resseguir la vida d'aquella bossa d'esports, descobrir les seves circumstàncies, el periple que deuria fer per haver arribat en aquell lloc...

El riu és vida (i memòria) i la nostra vida no està exempta de merda (amb perdó), que ja sabem que sempre és millor rentar-la casa, tot i que nosaltres seguim llençant-la, o perdent-la al riu!

El riu és merda, la nostra merda!

dissabte, 1 de febrer de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Cry For A Shadow"


Es fa estrany escoltar una cançó de The Beatles i no sentir la veu ni de Paul McCartney ni de John Lennon, un fet poc comú en la seva extensa i prolífica discografia, i present, l'absència de les seves veus, en aquesta cançó instrumental, "Cry For A Shadow".

Davant aquesta esporàdica absència vocal sobresurt la talentosa guitarra de George Harrison, no sé si sempre prou valorada.

El curiós amb aquesta cançó és que si l'escoltés a cegues, sense tenir-ne informació prèvia, com un tast de vins a cegues, més que de The Beatles diria que és de The Shadows, un dels grups de referència de música pop i rock instrumental.

La semblança no és casual ja que ambdues bandes van ser coetànies, i aleshores, l'any 1961, The Beatles encara no eren The Beatles tal i com els coneixem, ja que quan la van enregistrar a la bateria no hi havia Ringo Star sinó Pete Best, i acompanyaven al cantant Tony Sheridan amb el nom de The Beat Brothers...

Hi ha qui diu que precisament volien parodiar (o homenatjar?) The Shadows, que aleshores acompanyaven Cliff Richard, d'aquí que en una escolta a cegues els hi pogués atribuir.

Per a la història queda, això sí, com a l'única cançó dels The Beatles creada conjuntament per John Lennon i George Harrison...



divendres, 31 de gener de 2020

El refrany de la setmana, sobre la mort

Imatge de PublicDomainPictures a Pixabay
La mort ens persegueix des que som vida, a vegades com un molest cobrador del frac!

La mort se'ns fa present quan es moren els altres, car quan ho fem nosaltres, quan ja siguem morts, ja no hi serem a temps, ni a pensar-hi ni a preocupar-nos-hi.

La nostra mort ens persegueix, però la dels altres, la de les persones que estimem, ens acompanyen en vida, al llarg de la nostra vida; per exemple, en el meu cas, la del meu pare, que avui fa 39 anys que es va morir...

"A casa del mort, cadascú plora el seu dol", diu en refrany, i és que al capdavall totes les morts interpel·len la nostra, la que ens persegueix, i també les nostres, les que en vida ens acompanyen...

dijous, 30 de gener de 2020

El repte

Imatge de Annie Spratt a Pixabay
Aquests últims dies diverses persones m'han plantejat un repte que, us asseguro, de moment sóc incapaç d'assolir! I no és perquè no pugui, perquè no en tingui la capacitat, és perquè no vull, o una part de mi no vol...

El repte és aparentment senzill i innocu, i per a la majoria de vosaltres possiblement passaria desapercebut; però jo, només de pensar-hi, d'atrevir-m'hi, em ve vertigen!

El que algunes persones m'han plantejat és que deixi de publicar al bloc, en aquest bloc, algun dia, o fins i tot alguns dies, o fins i tot una setmana! No m'ho proposen, se suposa, per la poca qualitat dels textos o el poc interès que en general generen, sinó per alliberar-me de l'obligació de fer-ho!

No publico els diumenges, els hi vaig dir jo en defensa pròpia, i a l'agost només publico tres dies a la setmana! Però no, el que em diuen és que passi de publicar quan tocaria fer-ho.

Fa més de dotze anys que escric i publico de forma regular, com qui va a missa diària, i no hi ha ningú més que jo que m'obligui a fer-ho; no, no em permeto no publicar, i jo sempre he pensat que aquesta autoexigència entrenava la disciplina d'escriure, que no necessàriament la qualitat...

Però el que jo interpreto com a disciplina, d'altres ho interpreten com un esclavatge infligit per mi mateix, i amb el repte volen que m'alliberi de la meva pròpia voluntat, o obsessió (?), que trenqui les cadenes que jo mateix m'imposo!

Què passaria si un dia, uns dies o fins i tot una setmana deixés de publicar i actualitzar el bloc? Sé que, en el fons, no passaria res, que la terra seguiria girant i que els despistats ensopegarien amb altres escrits, i els i les lectores fidels serien comprensius...

Què em passaria si un dia, uns dies o fins i tot una setmana deixés de publicar i actualitzar el bloc? Possiblement el dia que pugui respondre amb total seguretat que res, que no em passarà res (de dolent), seré capaç d'assumir i assolir el repte!

És evident que aquest dia encara no és avui...

dimecres, 29 de gener de 2020

El gener fa pujada

Imagen de Pexels en Pixabay
El gener, com el camí de la cançó d'en Serrat, fa pujada!

El gener és costerut pel repte que suposa arribar-hi al capdamunt, a final de mes, amb el saldo positiu després de l'excessiu dispendi nadalenc; més que en cap altra època de l'any, per Nadal tot és excessiu...

El gener fa pujada i ha estat, literalment costerut per als i les professionals de la Fundació Resilis, que aquest primer mes de l'any han vist trossejar la seva nòmina, pagada fraccionada i amb retard per la reiterada demora de la Generalitat dels pagaments a l'entitat pels serveis que presta.

Els comptes de la Generalitat agonitzen i amb ells ho fan també les cada vegada més endeutades finances de les entitats socials que presten serveis públics. La repercussió és de tal magnitud que per algunes entitats la despesa anual en interessos bancaris és insultant.

El gener fa pujada i amb ell ho fan també els pressupostos (reiteradament prorrogats) de la Generalitat, víctimes col·laterals de la tempesta política d'aquests dies. I si bé ni tan sols un nou pressupost podria resoldre la situació, com a mínim sí que contribuirien a mitigar-la.

El gener fa pujada i és especialment costerut, per segon any després del de fa dos anys, pel president del Parlament, Roger Torrent, que després de no permetre, aleshores, la investidura del president Puigdemont, ara no permet al president Torra, també per indicació i recomanació dels serveis jurídics del Parlament sota la pressió i amenaça de la justícia espanyola, exercir de diputat.

Sembla evident que al president del Parlament els finals de gener no li són propicis, i que sobretot serà recordat, d'infaust record per alguns, digne pels altres, pels seus finals de gener.

El gener fa pujada i veurem si el febrer, enguany de traspàs, fa rodolar nous pressupostos o la legislatura muntanya avall!

dimarts, 28 de gener de 2020

Calidoscopi d’Afectes


Calidoscopi és una paraula eufònica, que sona bé; la seva bellesa, però, no només rau en com sona quan la pronunciem, també ens resulta fascinant pel que els nostres ulls hi veuen quan hi apropem la mirada, i el fem voltar entre els nostres dits.

El seu joc de miralls, formes i colors ens captiva alhora que ens fa reflexionar sobre la percepció de les coses, fins i tot de la realitat. Del calidoscopi el més important, més que els acolorits efectes òptics que ens mostra, és la nostra mirada, i ja sabem que la mirada és el que es situa ulls endins, la nostra interpretació de les coses, fins i tot de la realitat.

El documental que el periodista Gerard Bagué ha rodat en motiu dels 25 anys de Plataforma Educativa, "Calidoscopi d'Afectes", és també un joc de miralls; un joc de miralls de moltes realitats que envolten l'entitat, i a banda de l'entitat, de la vida de les persones que, d'una o altra manera, en formen part.

Gerard Bagué, però, no ens proposa que observem fragments de vidres acolorits entre miralls, sinó fragments de vides i d'afectes de persones que despullen vivències i emocions, relats de vides que formen, totes elles, un calidoscopi sense efectes ni artificis.

"Calidoscipi d'Afectes" no és ben bé un documental sobre els 25 anys de Plataforma Educativa, és quelcom més i si voleu, encara sou a temps a veure'n la projecció que es farà avui a Girona, l'estrena oficial del documental!

Us hi esperem!

dilluns, 27 de gener de 2020

#TotsSomRàdioSarrià. Comunicat dels i les col·laboradores de Ràdio Sarrià


El dimecres de la setmana passada una sèries de col·laboradores i col·laboradors de Ràdio Sarrià vam lliurar, abans que comencés el ple municipal, una còpia d'aquest comunicat a cada regidora i regidor de l'Ajuntament de Sarrià de Ter.

#TotsSomRàdioSarrià.
Comunicat dels i les col·laboradores de Ràdio Sarrià


Ràdio Sarrià és una emissora municipal que ha mantingut, al llarg dels més de trenta anys de vida, un caràcter volgudament local que s'ha caracteritzat per dos valors: la informació local i la participació local.

Aquests dos valors s'han concretat, d'una banda, en la voluntat manifesta de servei públic d'informació local, destinant temps i recursos al seguiment, tractament i difusió de les notícies i actualitat de caràcter local, especialment de Sarrià de Ter, i també de Sant Julià de Ramis, Girona i la comarca del Gironès en general.

D'altra banda la participació local s'ha concretat en les múltiples col·laboracions voluntàries de veïns i veïnes, i de persones a qui els agrada la ràdio, participant en l'elaboració de programes o en altres tasques com la gravació de falques o el suport tècnic i logístic.

Un dels trets d'identitat de Ràdio Sarrià és, precisament, la quantitat d'hores d'emissió setmanal de programació pròpia, amb la participació voluntària i desinteressada de molts col·laboradors i col·laboradores de Sarrià de Ter i els municipis veïns, omplint la graella de continguts culturals, socials, esportius, de salut, etc.

Ràdio Sarrià ha estat i és un actiu per al poble i el seu teixit associatiu, ja des del seus inicis ha col·laborat en moltes activitats organitzades per entitats del poble, fent-ne una cobertura informativa i promovent la cultura popular i la participació veïnal.

Ràdio Sarrià ha donat veu a les entitats socials, culturals i esportives del poble, que sempre han trobat en l'emissora municipal un canal de difusió i comunicació de les seves activitats. A més Ràdio Sarrià ha posat en valor el voluntariat i la participació dels veïns i veïnes en el teixit associatiu de Sarrià de Ter, especialment amb el Premi al Mèrit Cultural i Social que cada estiu atorga en el marc de la Festa de la Ràdio.

Fa uns mesos l'Ajuntament de Sarrià de Ter va fer un concurs per delegar la gestió de l'emissora municipal, i tot i la bona voluntat expressada a l'inici per part de l'empresa concessionària de mantenir l'esperit de Ràdio Sarrià (informació i participació local), aquestes darreres setmanes molts col·laboradors i col·laboradores veiem perillar aquest model de ràdio, motiu pel qual hem decidit suspendre temporalment les nostres col·laboracions.

Els i les col·laboradores de Ràdio Sarrià volem expressar la nostra preocupació per la gestió actual de Ràdio Sarrià, tant pel que fa al model de ràdio que sembla voler imposar l'empresa concessionària, com per la despreocupació que sembla tenir el govern municipal en el canvi de model que s'està produint.

També temem per la continuïtat de la Festa de la Ràdio i del Premi al Mèrit Cultural i Social que es lliura, un esdeveniment que precisament posa en valor el voluntariat i la participació.

Els i les col·laboradores de Ràdio Sarrià lamentem que des de l'Ajuntament de Sarrià de Ter no s'hagi articulat un mecanisme de supervisió i control de la gestió de l'emissora municipal, com podria ser un consell de comunicació, o consell assessor de Ràdio Sarrià, participat com a mínim per tots els grups municipals, així com per entitats i persones que col·laboren amb Ràdio Sarrià. Entenem que és en el marc d'aquest consell que cal debatre, acordar, definir i defensar el model d'emissora, amb independència de l'empresa que la gestioni.

Ràdio Sarrià ha tingut des del seu inici un caràcter inclusiu, promovent i fomentant el voluntariat a través de la participació d'entitats locals i veïns i veïnes en l'elaboració de la graella i els continguts, donant prioritat sempre a la informació local. La participació voluntària de tantes entitats i persones, ara en risc que es perdi, és un actiu per a Ràdio Sarrià, també per al poble, que cal preservar i potenciar.

Els i les col·laboradores defensem aquest caràcter i trets d'identitat de Ràdio Sarrià (informació i participació local) i interpel·lem i demanem als diferents grups municipals a obrir un espai de participació (consell de comunicació, consell assessor) i a promoure'n el debat.

Fins aleshores mantindrem en suspensió, a desgrat, la nostra col·laboració a Ràdio Sarrià.

Sarrià de Ter, 22 de gener de 2020.

dissabte, 25 de gener de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Albatross"

Photo by 0ystercatcher on Foter.com / CC BY-NC-SA
Després de la tempesta ve la calma, a vegades en forma d'eixordador silenci...

No sé perquè, però, per mi aquesta calma, que és relativa i va per barris, té banda sonora pròpia, i si hagués de tenir alguna cançó instrumental possiblement seria aquesta, tot i que més que la d'un albatros aquí la imatge seria la d'una gavina, o un gavià, planejant sobre la devastació que els rius han deixat al seu pas alimentats pel temporal Glòria...

És començar a escoltar la cançó, i desplegar les ales, amb tota la seva esplendor...



divendres, 24 de gener de 2020

El refrany de la setmana, sobre el riu


El curs del riu marca, aquests dies, el de moltes vides! Algunes, malauradament, de forma literal...

Bé, no només d'un riu, sinó de tots els rius, rieres i torrents que aquests dies baixen amb cabals plens i violents trencant ponts, inundant arrossars i carrers, i entrant sense permís, car no el necessiten, en cases, locals, comerços, restaurants...

En dies com aquests és impossible domar el riu, que desbocat com un cavall salta preses i sobreïx de totes les canalitzacions que, generalment, respecta sense alçar la veu. Quan baixa amb força no hi ha qui aturi el riu, tan sols el mar quan l'engoleix, o ni això!

I en aquestes riuades no és el vi, precisament, el que s'ha esguerrat ("Sant Vicenç mullat, tot el vi esguerrat"), sinó l'arròs, que no arribarà ni a covat!

La cultura popular ens adverteix amb prou saviesa, per bé que nosaltres seguim desafiant la natura fins que aquesta es revela; i no ha estat el setembre que se n'ha endut ponts (el setembre, s'enduu els ponts o eixuga les fonts) sinó el gener, i si el mes novè les va eixugar, el primer ha sadollat tant les fonts, fins a negar-les... Negar fonts i fins potser peixos, que amb aital torrentada rarament hauran fet xalada... ("a riu brut de torrentada, es peix hi fa xalada.")

I ponts rai, que pitjor és quan l'aigua entra a casa sense trucar: "a la vora de cap riu, no t'hi facis mai el niu". I hi ha qui fins i tot el prolonga, per si amb la versió resumida no en tenim prou: "vora riu no faces niu, ni hivern ni estiu; vindrà una riuà i se te l'emportarà."

dijous, 23 de gener de 2020

El riu és memòria


Les crescudes dels rius ens produeixen un cert pànic i, alhora, una certa atracció!

El pànic és per la impredictibilitat de l'aigua, que sempre troba per on escolar-se i, com hem vist massa vegades, quan baixa amb força i energia pot fer estralls.

L'atracció és perquè el seu virulent curs, eixamplant i desbordant llits i lleres, engolint ribes i amenaçant ponts, ens impressiona i fins un punt encanta, com la serp que balla al so de l'encantador. La imatge dels ulls del ponts quasi negats i encegats per l'aigua ens aterra, certament, i al mateix temps ens captiva i atrau.

I com els cargols després de la pluja els prudents sortim al carrer quan el mal temps ens dóna treva i ens apropem, cautelosos, a les vores dels rius i dalt dels ponts per contemplar l'espectacle, perquè és un espectacle, encara que per moments dantesc, veure les crescudes aigües tèrboles baixar riu avall, enduent-se i arrossegant tot el que es troben per davant.

I temerosos que les nostres retines no ho retinguin prou, o potser mandrosos i alhora pràctics, desenfundem telèfons mòbils i capturem, a saber per quina posteritat, les imatges que voldríem que els nostres ulls no oblidessin.

És aleshores quan les converses amb amics, coneguts i saludats, congregats tots al voltant d'aital espectacle fluvial, cerquen rememorar dates i dades de crescudes pretèrites, imprimint amb paraules les fotografies que els seus ulls, aleshores més joves, van fer, imatges que les aigües braves fan aflorar del fons dels records.

En ocasions com aquestes sempre és millor parar l'orella a les persones que atresoren aquests records, i amb totes les que ahir vaig parlar, a una riba i l'altra del Pont de l'Aigua, més que coincidir en dades i dates, van coincidir en un fet: les crescudes del Ter van ser habituals fins que es va construir la presa de Susqueda!

El riu és vida, diu l'expressió, per moments també és destrucció i, sobretot, el riu és memòria!

dimecres, 22 de gener de 2020

Tots som Font de la Pólvora

Photo on Foter.com
Ahir, a quarts de set del matí i mentre començava a dutxer-me, se'n va anar la llum. Em vaig haver esbandir amb aigua freda, vés quin remei!

Capricis de la Glòria, aquest anunciat temporal que ens va alterar les agendes (ahir a la matinada, per precaució, no vaig sortir a córrer...) i que, en el cas de Girona, va situar el riu Onyar a pocs metres del desbordament. Les imatges ja queden per a la història...

Ahir a casa, doncs, com en tantes altres de Girona i les seves comarques, ens vam llevar a les fosques i vam certificar, una vegada més, la gran dependència que tenim, en les petites coses quotidianes, de l'electricitat. En dies com aquests es troben a faltar els fogons de gas natural!

Dependència de l'electricitat i de tot el que s'hi endolla: llums, telèfons fixes, wifi, calderes, cafeteres, torradores, plaques d'inducció, persianes, ordinadors, rentadores...

Vaig esmorzar amb la llum d'una espelma i, tan sols amb un xic més d'intenció, fins i tot podria haver estat un inesperat esmorzar romàntic! Però a aquelles hores i amb aquelles circumstàncies, el romanticisme tenia poc espai per a fer-se present...

Al cap d'encara no dues hores, cap a dos quarts de vuit, es va fer la llum, l'electricitat va tornar i, com si fos el reg sanguini, alimentar-ho tot, fent-nos tornar a una aparent normalitat, però normalitat al cap i a la fi!

Menys de dues hores sense llum i no sé quants inconvenients i laments acumulats per l'alteració que aquesta no volguda foscor ens va generar. El que, per a la majoria de nosaltres, ahir va ser una excepció, per a moltes persones del barri de Font de la Pólvora i el sector Est de Girona és la norma de cada dia, amb constants talls d'electricitat i convivint amb la foscor, i els seus innumerables inconvenients...

Per un moment totes i tots vam ser Font de la Pólvora, però el veritable repte és que els veïns i veïnes d'allà siguin totes i tots Girona, i que només es lamentin pels talls de llum quan ho fem també la resta, en dies com ahir...

dimarts, 21 de gener de 2020

Jordi Cuixart i la presó


Jordi Cuixart no hauria d'haver sortit de la presó simplement perquè no hi hauria d'haver entrat mai, si més no pels motius que, des de fa massa temps, el mantenen tancat.

Tampoc haurien de ser-hi la resta de presos i preses polítiques, i més veient els tripijocs que la justícia espanyola ha manegat per sortejar la justícia europea en el cas de l'Oriol Junqueras.

No sé si la justícia espanyola, després d'embolicar la troca de forma maldestra, podrà i sabrà descabdellar l'embolic, en cas que vulgui fer-ho d'ara endavant...

Sí sembla voler-ho la política, o com a mínim la que regirà, veurem si amb pas ferm o amb tremolor de cames, el nou govern espanyol.

Entrem en una fase en el que el matís serà important, també els gestos i, si és possible, un polsim de generositat per part dels qui seuran al voltant de la cobejada taula. I també els caldrà una certa resistència davant els embats dels qui voldran fer a miques la taula i qualsevol intent d'acord.

La cirurgia és tan fina, el fil tan prim, que tot, o el poc que es posi sobre la taula, pot anar-se'n en orris en qualsevol moment, per qualsevol error.

La setmana passada Jordi Cuixart va sortir de la presó, i seria desitjable que, més aviat que tard, no hagués de tornar-hi a entrar...

dilluns, 20 de gener de 2020

I tal dia farà un any...

Imatge de congerdesign a Pixabay
Mesos enrere, tal dia farà un any, vaig desactivar la funció del servei Fotos de Google que et recorda la o les fotos de tal dia farà un any, o dos, o tres...

Trobava molestes les notificacions, que si no són per una cosa, són per una altra i al final, totes elles, acaben generant massa soroll, massa interrupcions, massa pèrdua de temps, la majoria de vegades, per poca cosa, o no res...

A Facebook no ho tinc desactivat; de fet no sé si es pot desactivar la funció que et recorda que tal dia fa un any, o dos, o tres vaig publicar una foto... Si ho esbrino també ho desactivaré!

Uns i altres ho deuen tenir ben estudiat, ens deuen tenir ben estudiats, i àvids com estan per donar-nos motius per seguir publicant i compartint continguts, ens ofereixen els pretèrits, que amb els nous no en fan prou.

I resulta que funciona, que la majoria de vegades piquem! Ens agrada recordar, que els records al final serà l'únic que ens sobreviurà, i ens agrada compartir-los, que si ens els quedem per nosaltres, amb nosaltres moriran...

A mi m'encanta mirar fotos de tal dia farà un any, o dos, o tres... o trenta! M'agrada mirar-les però no quan Google o Facebook m'ho diuen...

Tal dia com avui fa un any era diumenge i, ai l'as, d'aquest bloc no hi ha res a recordar més que recordar que, com tots els diumenges, no vaig publicar res!

dissabte, 18 de gener de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Embryonic Journey"


Més enllà de  "Somebody to Love" i "White Rabbit" Jefferson Airplane tenen una bona colla de magnífiques cançons que ens transporten al San Francisco dels anys seixanta i als grans festivals de l'època com  Monterey (1967) i Woodstock (1969).

Precisament entre, possiblement, els dos grans èxits del grup, publicats en el seu segon disc, Surrealistic Pillow (1966) hi trobem una petita peça instrumental d'encara no dos minuts, "Embryonic Journey", una bona mostra del rock amb aires folk i una bona dosi de psicodèlia que practicaven aleshores.

Bon viatge!



divendres, 17 de gener de 2020

El refrany de la setmana, sobre la setmana dels barbuts


Diuen que la dels barbuts és la setmana més freda de l'any!

No seré jo qui desmenteixi la cultura popular, ni tan sols les dades estadístiques de la temperatura acumulades durant dècades! El que sí us puc assegurar, quasi tant com podríeu fer vosaltres, és que aquesta setmana està essent molt freda, i m'és igual si és la que més o no...

Que no fes fred seria notícia, una molt mala notícia, per cert, i el cert és que aquest mes de gener, també al desembre, hi ha hagut dies amb temperatures prou càlides o, si més no, més càlides que anys enrere. Canvi climàtic? Emergència climàtica?

Sant Pau ermità i Sant Maur (15 de gener), i Sant Antoni Abat (avui, 17 de gener) són els tres sants barbuts que donen nom a aquesta setmana, i popular com és també té alguns refranys que, com molt bé podeu intuir, fan referència a la fred!

Aquesta n'és una petita mostra:
"Quan vénen els tres barbuts, vénen els freds cascarruts."
"Per la setmana dels barbuts governen els tres germans, tos, moquina i amagamans. "
"La setmana dels barbuts, setmana d’esternuts."

Atxim!...
Salut!

dijous, 16 de gener de 2020

Pit i collons?


Els crits de guerra motiven els equips abans, durant i després dels seus partits, alhora que mantenen i reforcen, i això potser és més important, la seva cohesió.

El crit de guerra més espectacular, i possiblement més amenaçador per l'equip rival, no és un crit sinó una dansa, el "haka", un ball tradicional d'origen maori popularitzat per la selecció de rugbi de Nova Zelanda, els "All Blacks", que el ballen abans de cada partit.

Aquesta temporada els crits de guerra han tornat a la família de la mà de la meva filla petita, i el seu equip d'handbol. Als primers partits, abans de començar, després dels temps morts i al final, agrupades en comunió cridaven "pit i collons", un crit de guerra poc adient en general, pel meu gust, i encara menys, en particular, per un equip femení!

A casa la qüestió va ser objecte de comentari, doncs de debat no n'hi va haver gens; i entenc que deuria ser així, també, a la majoria, sinó totes, les cases de la resta de jugadores.

Pit i collons és una expressió popular esdevinguda crit de guerra en diverses ocasions (esport, política...), també en alguns equips de la Unió Esportiva Sarrià (UES) des de fa temps. És per això que l'equip infantil femení de la UES el va adoptar, al principi de temporada...

De pit i collons fins i tot se'n fan samarretes, i suposo que tot tipus de marxandatge amb al·lusions, bàsicament, polítiques i esportives. A mi no és una expressió que m'agradi especialment, ans al contrari, potser perquè no són aquests, precisament, els atributs del meu caràcter, ni en la política, ni en l'esport... Per poc que em conegueu ja sabreu que tinc molta més dosi de seny, que de rauxa! En tot cas jo sóc més de cap i pota que de pit i collons!

El cas és que des de fa uns quants partits l'equip de la meva filla petita té un altre crit de guerra, potser menys contundent, menys agressiu, però més inclusiu i, si voleu, reivindicatiu:  

1, 2, 3... Totes som UES!