dilluns, 6 de juliol de 2020

Celebrar l'aniversari


Jo mai vaig poder celebrar el meu aniversari a l'escola, i per això hi celebrava el Sant, que sí coincidia amb el calendari escolar.

Preparava una coca, la clàssica de iogurt amb les mesures del pot i, més content que un gínjol, la duia a l'escola per delícia meva i dels meus companys i companyes de classe.

Sí recordo haver celebrat l'aniversari en activitats de lleure o esport. Diria que els dotze els vaig celebrar en un campus de bàsquet a Amposta, i aquell dia vaig rebre la trucada de felicitació de la meva mare. Les mares mai fallen, sempre hi són, amb el seu suport incondicional. Penseu que aleshores, als anys vuitanta del segle passat, no teníem telèfons mòbils! 

Els divuit els vaig celebrar fent d'intendent en uns campaments del Cau i recordo el pastís fred de galetes i xocolata i els regals que els meus amics del Cau em van fer: un lot de productes, a mode de pack, per a preparar-me per a la meva anhelada paternitat, que arribaria només set anys després! 

Els vint em van enganxar treballant en un casal d'estiu a Pineda de Mar. De dilluns a divendres m'estava en una pensió, i anava i tornava amb la meva enyorada Vespa 200! Aquell dia, el 6 de juliol de 1994, la meva mare va venir a Pineda de Mar i vam anar a sopar una pizza. I uns dies més tard amb la Vespa 200 vaig arribar a Barcelona per assistir al concert de Pink Floyd a l'Estadi Olímpic! 

Alguns aniversaris els he celebrat de vacances familiars, com els trenta, al Pirineu d'Osca i amb un pastís d'aniversari improvisat amb un parell de magdalenes tipus valencianes. 

D'alguns aniversaris, de quan era més petit, en guardo les postals que els meus avis i el meu oncle de Cantallops m'enviaven, detalls que ara no s'estilen i que han mutat en missatges de WhatsApp, de Facebook o de Instagram... 

D'aniversari en tinc un, però de celebració més d'una, i una de les clàssiques, ja de fa uns anys, és la de la platja de Garbet amb la nombrosa família Casero! Allà hi vam fer, fa sis anys, la festa dels meus quaranta!

No m'importa fer anys, anar sumant xifres irremeiablement; no em costa acceptar els anys que tinc, sí acceptar els que de més aparento, ja des de fa molts anys... No recordo haver viscut excessivament ràpid per semblar tenir més anys dels que tinc... 

M'agrada celebrar l'aniversari, i encara no ha arribat el dia que la xifra que crema sota el ble en flames m'espanti... 

dissabte, 4 de juliol de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Sunrise"


Coldplay és un dels grans grups de música pop-rock d'aquest segle XXI i alguna de les seves cançons han esdevingut autèntics himnes, especialment "Viva la vida", i també "Paradise", "A sky full of stars","Clocks" o "Something just like this"...

Etiquetat com a grup de rock alternatiu, la seva actitud experimental també se l'han guanyat amb treballs com el seu vuitè i, de moment, darrer disc, un treball conceptual encabit en el que abans era un disc doble, i que més enllà del títol, "Everyday life", està estructurat en dues parts, "Sunrise" (sortida del sol) i "Sunset" (capvespre).

La "vida quotidiana" del disc comença amb una instrumental sortida del sol, en la que predomina la corda, i que ens desperta la curiositat pel dia, a mode de cançons, que el disc acompanya fins al capvespre...


divendres, 3 de juliol de 2020

El refrany de la setmana, sobre l'amor


Sí, ja sé que avui no és 14 de febrer, ni 23 d'abril ni, tampoc, 23 de juliol, quan es preveu celebrar Sant Jordi, o si més no la festa del llibre! 

Avui és 3 de juliol i per mi és motiu de celebració de l'amor, no de l'amor en general, sinó d'un amor particular, del que des de fa vint-i-set anys que anem cultivant amb la Sira

Fa una colla d'anys, més de vint-i-set, l'humorista Capri va fer popular la frase, en un dels seus hilarants monòlegs, "l'amor se'n va, ella (ell) es queda", i és aleshores quan es fa veritat el refrany "cor sense amor, jardí sense flors". I és que "costa molt poc d'enamorar i costa molt més de conservar"... 

"El cor no parla, però endevina" i jo celebro que els nostres endevinéssin que hi havia futur, i mentre a cada present anem sumant passats, ens encomanem al refrany que diu "amor fort, dura fins a la mort".

Per la mort no tenim pressa, per l'amor tampoc, que ja són 27 anys que l'anem cuinant poc a poc, a foc lent... 

dijous, 2 de juliol de 2020

El millor no sempre és el primer


El Barça de bàsquet ha fet una gran temporada i l'acabarà en blanc. És cert que ha perdut partits clau, com el de la final a un partit de la lliga ACB d'aquesta setmana; el va perdre per dos punts i errant un darrer llançament, un triple al darrer segon del partit que no va entrar a la cistella.

El Barça de bàsquet ha fet una gran temporada, però no sempre ha estat el millor, i el fet de tancar la temporada en blanc no hauria de desmerèixer el bon treball global de l'equip, i l'evident progressió de millora vers les darreres temporades. Tot i perdre partits clau, el Barça de bàsquet aquesta temporada ha guanyat competitivitat, quelcom que havia perdut els darrers anys.

Va ser una llàstima no conquerir la lliga ACB
,  hauria estat la cirereta del pastís pel bon treball que aquestes dues darreres temporades ha estat fent el veterà i experimentat entrenador Pesic...

El Barça de bàsquet ha fet una gran temporada, possiblement ha estat el millor equip de l'ACB i dels millors a Europa, i no obstant no ha quedat primer de res, més enllà de la interrompuda lliga regular domèstica. Poc premi per tant esforç, per tanta millora.

El millor no és sempre el primer; ho hem vist en el bàsquet i en l'esport en general, també en altres àmbits de la vida. Ser el millor t'ajuda a arribar el primer, a guanyar, però només és un dels molts factors que en tota victòria es posa en joc, i els de Vitòria, el Baskonia, el nou i flamant campió de la lliga ACB, ho saben prou bé!

Enhorabona Baskonia, enhorabona, malgrat la derrota, Barça!

Per cert, del Barça de futbol, millor de moment no dir res...

dimecres, 1 de juliol de 2020

Nou curs, les ràtios de sempre...


Poc a poc anem descobrint, que no definint, com serà el proper curs escolar i, lluny de generar el consens necessari entre la comunitat educativa, el Departament d'Educació tira milles fent ús de les seves competències, sense posar-se d'acord, sembla, ni tan sols govern endins.

La presentació del vicepresident del govern (ERC), el conseller d'Educació (ERC) i la consellera de Salut (ERC) del nou curs escolar en el marc, encara, de la pandèmia, va ser matisada (per dir-ho suau) pel propi president Torra, que va donar unes altres dades d'inversió i de contractació de professorat.

De tot plegat, aquest nou episodi de travetes entre socis de govern potser és el menys preocupant; d'una o altra manera ja s'ho faran! Més em preocupen alguna de les orientacions que es van donar sobre l'inici del curs vinent... 

Em preocupa, per exemple, que amb aquesta qüestió dels grups estables de convivència es descarti quasi "de facto" la possibilitat (oportunitat?) de baixar ràtios

S'incrementarà el pressupost, també sembla que s'incrementaran les plantilles (menys del que sembla per la dada global, menys segurament del que caldria), i sembla que les ràtios seran, si fa o no fa, les de sempre.

També em preocupa que el Departament d'Educació fes una presentació a la premsa del seu pla sense haver-lo compartit amb la resta de la comunitat educativa, i que després de la presentació no enviés cap comunicat, ni instrucció ni documentació a les direccions dels centres educatius.

Una vegada més, i em temo que no serà la darrera, el Departament d'Educació necessita millorar! 

dimarts, 30 de juny de 2020

La meva activitat


No tot el que fem deixa rastre, tot i que aquesta és una frase que cada vegada podem afirmar amb menys contundència. De fet, jo ara mateix, mentre els meus dits premen el teclat, estic deixant rastre, un rastre que es farà més profund, que no necessàriament més significatiu, quan publiqui aquestes paraules, i vosaltres les llegiu.

"Si no vols que es sàpiga, no ho expliquis!"
I hi ha qui va més enllà i diu que no ho pensis, ja que si ho penses, rarament evitaràs la temptació, o necessitat, d'explicar-li a algú. I una vegada explicada alguna cosa, explicada, compartida o difosa, deixa de ser nostra i és també de qui la rep, i per més que ens asseguri que no ho dirà a ningú (t'ho juro per Snoopy!), aquella cosa ja resta fora del nostre control.

Encara fem coses que no deixen rastre, tot i que cada vegada se'm fa més difícil identificar-les, sobretot després de veure tot (o part?) del que els serveis de Google saben de la meva activitat a nivell de navegació, cerques, ubicació, etc.

N'he pres consciència activant la supressió automàtica dels meus registres d'activitat que Google ofereix, i no és que no fos conscient que Google precisament s'alimenta del nostre rastre, sinó que veient, dia a dia, les cerques que he anat fent, tot plegat es fa molt més conscient!

Li he dit a Google que elimini la meva activitat, que cada tres mesos faci net; Google m'adverteix que la meva experiència amb els seus serveis serà millor si mantinc l'activitat i no la suprimeix, però per experiència sé que cada vegada m'inquieta més veure com Google prediu les meves cerques, fins i tot sense haver-les teclejat!

Sigui com sigui Google diu que cada tres mesos suprimirà el rastre de la meva activitat en alguns dels seus serveis, i jo en principi faré veure que m'ho crec...

dilluns, 29 de juny de 2020

Tots els colors del verd


Jo hi veig una planta, i si m'hi esforço un xic més, veig un arbre o una mata: i fins i tot podria atrevir-m'hi i encertar-ne el nom comú: un roure, una alzina, una ortiga, un esbarzer... I no gaire cosa més!

Ell hi veu molt més, com si el seu programa de realitat virtual augmentada fos el prèmium, i no el bàsic i gratuït com el meu. Ell hi veu, en cada planta, el nom comú, el nom científic, les característiques morfològiques del tronc, les fulles, les flors i els fruits, i fins i tot la seva funció a la natura, els seus usos humans i alguna anècdota curiosa i divertida.

Ell és, literalment, una enciclopèdia amb cames, i no només en sap de plantes, també té un vast coneixement de fòssils i, entre d'altres, d'eines antigues relacionades amb el món rural, industrial, etc... És un savi amb tota la profunditat del terme, i és admirable la seva capacitat d'aprendre i conèixer, d'absorbir i processar informació, i sobretot de compartir-la amb passió i un toc d'humor.

Aquest dissabte ens va fer una visita per l'entorn natural de la barraca, un petit espai que hi ha bosc endins, al costat d'una de les rieres que banyen el terme municipal de Sarrià de Ter, amb dues construccions modestes i que és lloc de trobada de la família Canyigueral Viñals.

Em va fer veure l'heura, les falgueres, les ortigues, les alzines, els roures o els pollancres com mai els havia vist, i allà on jo només hi veia verd, el verd monocromàtic amb el que pintaria la natura en cas d'haver de dibuixar un paisatge, em va fer descobrir tots els colors del verd, tots els seus matisos.

És molt gratificant aprendre de qui sap i sap transmetre, dels savis que a banda de saviesa tenen el mestratge dels mestres, dels qui et fan observar el món, el que ens envolta, amb una altra mirada.

Ara quan miro una planta, ja sé que hi puc veure molt més que el verd monocromàtic que jo per defecte processo... 

dissabte, 27 de juny de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Bourée"


La flauta travessera de l'Ian Anderson marca la diferència, i el seu característic só dóna a Jethro Tull, i a la seva música, una identitat recognoscible, i no precisament perquè totes les seves cançons sonin igual.

Ian Anderson és l'ànima d'un grup que, a la seva manera, també va revolucionar la història del rock, apropant-lo al folk i fins i tot fent, com en el cas d'avui, picades d'ullet a la música clàssica.

Ian Anderson és el compositor de quasi totes les cançons del grup, no en el cas de "Bourée", que és Johann Sebastian Bach. "Bourée" és una peça musical del cinquè moviment de la Suite en mi menor per a llaüt i abans de Jethro Tull també havia inspirat a The Beatles i a Led Zeppelin.

En el cas de Jethro Tull la cançó es va publicar en el seu segon disc, "Stand Up" (1969), i va contribuir a catapultar el disc a la primera posició de les llistes d'èxit britàniques.

Escoltant-la n'entendreu el motiu...



divendres, 26 de juny de 2020

El refrany de la setmana, sobre la mar


Naveguem per la represa estrenant carta de navegació i no sabem, del cert, si el rumb traçat ens durà a bon port; naveguem assumint el risc de perdre'ns, conscients que "a mala mar no hi val bon mariner"... És clau que "qui per mar no s'aventura no troba ventura", i ventura és precisament el que cerquem..

En represa la mar no és calma, que "si la mar deixava d'ésser brava, deixaria d'ésser mar"; per això ens exigeix el millor de nosaltres, i sobretot no baixar la guàrdia: ja sabem que "a mar boja, testa serena" o en altres paraules, "a cop de mar, cap serè".

I sobretot tinguem clar, si la represa és mar, que "el que la mar dóna, la mar s'ho emporta"...

dijous, 25 de juny de 2020

En realitat són 100€!


Una de les cadenes de supermercats de la que sóc client habitual em va informar, setmanes enrere, d'una de les seves promocions: durant un període determinat, per cada compra d'un import mínim de cinquanta euros rebria un val de descompte de cinc euros per a una propera compra.

De la campanya en sobresurten dues xifres: 50 i 5; cinquanta euros de compra mínima, que permeten gaudir de cinc euros de descompte. Genial!

La campanya no té res d'especial i és semblant a la que aquesta cadena, i tantes altres, fa al llarg de l'any. La sorpresa, desafortunada, la vaig tenir el dia que vaig fer una compra mínima de cinquanta euros, i em van lliurar el val de cinc euros de descompte. I sí, la desafortunada sorpresa apareixia al val de descompte: per gaudir dels cinc euros de descompte me n'havia de gastar, com a mínim, cinquanta més! Quina barra!

És a dir, que no són 50€, sinó 100€ els que t'has de gastar per gaudir del descompte de 5€, 50€ per aconseguir el val, i 50€ més per gaudir-lo...

Entenc que per a gaudir del descompte fixin una despesa mínima, no sé, vint euros, però no que per gaudir-lo calgui fer el mateix esforç que per obtenir-lo.

És evident que cada cadena de supermercats pot fer la campanya de descomptes i promocions que vulgui, respecte això res a dir; també és evident que com a clients agraïm la transparència i, sobretot, no volem tenir la sensació que ens prenen el pèl, o que no ens donguin tota la informació des de l'inici.

Dies enrere, targeta de fidelització en mà, vaig fer arribar aquesta queixa al servei d'atenció al client de la cadena de supermercats. A vegades cal fer l'esforç i adreçar-se al servei d'atenció al client, que  per això hi és. Molt amablement em van respondre que havien rebut correctament la meva queixa i que l'adreçaven al Departament de Màrqueting. Ignoro si rebré alguna altra resposta, o si pel que fa a mi, la cosa es queda aquí.

Al final els cinc euros de descompte potser són el de menys, el que més em molesta d'aquesta història, sincerament, és que sense dir cap mentida, no et diguin des del principi tota la veritat; coses del màrqueting, suposo...

dimecres, 24 de juny de 2020

Ni amb el foc de Sant Joan


A mesura que ens fem grans la percepció de les coses canvia, naturalment; l'experiència i el coneixement ens fan canviar la mirada sobre moltes coses, i resulta sorprenent quan aquest canvi és de mida, de grandària: a mesura que ens fem grans, empetitim coses que d'infants vèiem enormes!

Potser sí, la foguera de Sant Joan que els veïns i veïnes fèiem davant de casa, al carrer, no era tan gran com jo la recordo, i la recordo gran, enorme!

Situada al carrer, davant de casa, dies abans de la revetlla la veia créixer i també hi contribuïa; i també en veia créixer tantes altres indrets del Pont Major i en altres barris de Girona. Aleshores el carrer era el nostre gran terreny de jocs, i hi jugàvem a futbol, a tenis i, sobretot, hi corríem en bicicleta. Si algun dia els carrers van ser nostres, va ser aleshores!

Les fogueres, com els jocs dels infants, han anat desapareixent d'uns carrers dominats pels cotxes i pel trànsit. Al barri dies enrere vaig veure que un veí, fidel a la seva tradició, preparava la seva, permís en mà i seguint les indicacions dels Bombers. L'any passat vaig passar-hi i era espectacular, quasi tan gran com les que recordo de quan era petit.

El foc purifica, diuen, i el de Sant Joan no en deu ser una excepció; el foc, en forma de foguera, torxa o falla, forma part de la nostra tradició i ens acompanya especialment en aquesta festa del solstici d'estiu.

Tenim tantes coses per purificar, col·lectivament i personal, que em temo que ni amb tots els focs de Sant Joan que han vist espurnejar les meves ninetes faríem net, faria net; caldria una foguera molt més gran de les que recordo de petit...

dimarts, 23 de juny de 2020

Represa


Deslliurats de l'estat d'alarma i les seves fases de desconfinament la nova normalitat es diu represa, i si aquesta ha de ser la paraula que marca els nostres dies, aquest vertiginós present, convé conèixer bé què vol dir, saber-ne el seu significat.

El diccionari, en aquests casos, sempre és un bon aliat! De les diferents definicions que ens ofereix, les dues primeres són les que ens donen la justa mesura de l'ús i la intencionalitat del terme "represa" per a definir els nostres dies, per part del govern de la Generalitat:

1. Acció de reprendre, de continuar una cosa interrompuda.

2. Acció de prendre allò que hom havia perdut o que li havia estat pres.

En la meva lliure interpretació, la primera definició serveix per explicar la voluntat de recuperar la nostra vida, interrompuda pel confinament, tot i que és evident que resulta impossible reprendre la vida allà on l'estat d'alarma i el confinament la van deixar. La represa és una il·lusió, una fantasia, com ho és la nova normalitat. No sempre el nom fa la cosa.

La segona definició és, o si més no així la interpreto jo, més política; l'acció de prendre allò que, més que perdut, havia estat pres: les competències. El comandament torna a la Generalitat i amb la generalitat de tres missatges bàsics (distància, mans, mascareta) i una sola instrucció: responsabilitat ciutadana.

A mans de la Generalitat la represa vol ser, o si més no semblar, menys normativa, i apel·la directament a la nostra responsabilitat; m'agradaria saber que ho fan conscients dels riscos que això suposa...

La meva percepció és que amb la represa, sobretot, mantenim les aparences portant la mascareta i rentant-nos les mans, però en les trobades poc a poc ja fem, quasi, com si res. No sé si caldrà un rebrot a mode d'advertència, o si finalment els i les supervivents marxarem victoriosos d'aquesta batalla, esperant guanyar la guerra amb l'esperada vacuna.

Sigui com sigui, la tercera definició de represa, relleix, no convida massa  l'optimisme, pel risc que s'hi entreveu: "replà que surt enfora de la superfície més o menys vertical d'un mur, d'un cingle, d'un penya-segat, etc". La quarta definició és la "capacitat d'acceleració del motor d'un vehicle", i aquí la paraula clau és acceleració i amb la cinquena no sé si millorem: "cadascun dels períodes de tres minuts en què és dividit un combat de boxa". És evident que, malgrat per moments no ho sembli, encara hi ha combat...

La sisena definició de represa, també de l'àmbit esportiu, diu que és el "conjunt de figures que executa el cavall en una competició de doma clàssica", en el nostre cas postureig; la setena, referint-se a l'obra pública, és berma i finalment la vuitena definició de represa és, en l'àmbit tèxtil, el "percentatge en pes d'humitat, sobre la matèria absolutament seca, que absorbeix una fibra tèxtil en deixar-la un temps llarg en una atmosfera estàndard de 21°C i 65% d'humitat relativa". Confesso que arribats a aquest punt ja no entenc res...

Potser per això deu ser millor centrar-nos, en aquesta represa, només en aquests tres conceptes bàsics: distància, mans i mascareta!

dilluns, 22 de juny de 2020

La graduació de la Irina!



A falta de celebració oficial a l'institut, per raons òbvies, divendres al vespre vam fer una Festa de Graduació de la Irina , la meva filla mitjana, ara que ja ha acabat el Batxillerat! Va ser una festa molt casolana,

Aquest és el text que vaig escriure per a l'ocasió, i que l'hi vaig llegir de viva veu!

Estimada Irina,
no sé si t'ha sabut més greu no anar al Cern, o quedar-te sense la festa de graduació! 

Aquesta crisi del coronavirus ens ha fet la punyeta i ens ha alterat la vida i molts plans, però així és la vida també, així d'imprevista, així de sorprenent

El Cern el deixem encara a la llista de pendents, però no la festa de graduació! I sí, ja sabem que la d'avui no és com la que, segur, tantes vegades havies imaginat, però possiblement això també la fa especial.

Avui celebrem un final d'etapa, un punt i seguit a la vostra vida. I tot i que encara us queda la selectivitat, amb mascareta i gel hidroalcohòlic, avui, darrer dia del curs escolar, tanqueu una extraordinària temporada de la sèrie que és la vostra vida, una temporada que ha tingut com a escenari l'institut.

Al llarg d'aquests sis anys us heu fet grans, i de tots els aprenentatges que heu anat fent i acumulant, amb els anys solidificaran i faran pòsit, possiblement, els apresos dins l'institut però fora de les aules. Penseu sinó en la vostra etapa de primària; i així passarà també quan aneu a la universitat, o allà on sigui que aneu a partir d'ara!

Irina, la mare que et va matricular! Em faràs menjar la teva matrícula d'honor amb patates! 

El meu (aparent?) escepticisme no era manca de confiança en les teves capacitats, volia ser una manera, potser poc encertada i maldestra, que no et sentissis pressionada per nosaltres; ja saps, tu i les teves germanes, que mai t'hem exigit bones notes, sinó un mínim de compromís i treball.

Naturalment estem molt contents i orgullosos de tu, tot i les nits perdudes (per tu invertides), de l'esforç i la feinada que has fet; és digne d'admiració la teva determinació i perseverança, perquè també has tingut moments de flaquesa, però és evident que els has sabut superar.

La matrícula te l'has guanyat i és teva. Ho has fet per tu, no per nosaltres, i així encara té més valor. Enhorabona!

La vida segueix i aviat estrenareu un nou curs, una nova temporada! I el millor de tot és que, com el d'aquesta improvisada graduació, el guió no està escrit! 

dissabte, 20 de juny de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Circus"


El punk-rock d'Anglaterra de finals dels anys setanta i principis dels vuitanta del segle passat van donar per molt més que els Sex Pistols i The Clash

Aquell moviment també va catapultar The Jam, liderats per Paul Weller i ja amb recorregut en circuits amateurs, endurint el seu "Rhythm and Blues" original, alhora que reivindicant l'estètica i actitud "mod" dels anys seixanta. 

Entre els seus èxits hi ha "Going Underground", "In the City", "The Eton Rifles", "David Watts" o "Town Called Malice"; potser no hi trobarem "Circus", la seva única cançó instrumental, però aquesta breu peça musical no desmereix, ni de bon tros, la contundència i qualitat de la seva música! 

Benvingudes i benvinguts al circ dels The Jam!


divendres, 19 de juny de 2020

El refrany de la setmana, sobre Sant Joan


Sant Joan se'ns presenta, en ple desconfinament, com una prova de foc, a falta de fogueres! Ja sabem que la combinació de gel hidroalcohòlic i pólvora és explosiva, i que si la prudència sempre és important, més ho serà enguany, pel que faríem bé d'evitar les aglomeracions.

Prou aigualit que serà per molts, aquest Sant Joan, que la pluja podria acabar de reblar-hi el clau: "aigua per Sant Joan, celler buit i molta fam"! La pluja aquests dies no descansa, tot i que sembla que ho farà abans de la revetlla; més valdria: "abans de Sant Joan, pluja beneïda; després de Sant Joan, pluja maleïda"...

Sigui com sigui, amb o sense pluja, Sant Joan és xarnera, juntament amb Sant Pere, entre l'estiu i la primavera: "per Sant Joan i Sant Pere, adéu primavera", no en va per molts, "per Sant Joan el primer bany"!

El meu encara espera...

dijous, 18 de juny de 2020

Enyoro la Fase Zero


Les trobades de la tercera fase, ho reconec, em tenen una mica descol·locat: hem de fer veure que ja no passa res?... O ens ho creiem de veritat, que ja no passa res?

Jo segueixo amb el distanciament físic, que no necessàriament social, amb qui no forma part del meu nucli familiar, i en pocs dies he vist que molta gent ja fa quasi com si res... 

He vist partits de bàsquet de carrer, colles de joves compartint cerveses, o el que fos, famílies que fa setmanes que no es toquen fer-se abraçades sense marcareta... Segurament sóc jo qui, altra vegada, s'equivoca

Tinc la impressió que el desconfinament s'ha anat accelerant precipitadament (o s'ha precipitat acceleradament, tant li fa!), i en part puc entendre'n els motius, sobretot per la reactivació de l'activitat econòmica; però no sé si, assedegats per gaudir d'aquesta nova normalitat, estem anant massa ràpid

L'amenaça d'un rebrot a la tardor és un advertiment que fa setmanes que sobrevola sobre nosaltres, com l'ombra d'un voltor dibuixant cercles sobre la presa moribunda, i l'error seria provocar-lo ara, quan les dades segueixen anant clarament a la baixa

Em sembla que definitivament enyoro la Fase Zero, quan tothom semblava, i de fet ho feia, actuar sinó amb més responsabilitat, sí amb una major prudència.

M'escolto i em sembla que ja repapiejo, i deu ser cosa de la barba, que fa setmanes que no me la retallo i creix més blanca que poblada.

Tot fos tan senzill com afaitar-me...  

dimecres, 17 de juny de 2020

Mitjans puntualment impuntuals


Si juguem a dividir el món en dues tipologies de persones, podríem dir que hi ha les persones rigorosament puntuals, entre els que moltes vegades podria incloure-m'hi, i hi ha les puntualment impuntuals.

Però avui no vull parlar de les persones puntualment impuntuals, sinó dels mitjans de comunicació que, per voluntat o no, són puntualment impuntuals!

RAC1, per exemple, és històricament impuntual, no sé si per desori, per cultura o com a tret d'identitat. Els senyals horaris de les hores en punt no marquen el punt i final d'un programa, sinó una mena de punts suspensius que indiquen, en moltes ocasions, que caldria anar acabant el programa...

Reconec que, puntual com acostumo a ser, m'agrada que els programes radiofònics acabin amb els senyals horaris, fent de cada emissió un repte de planificació i improvisació, si cal, per a complir amb l'horari previst.

Em desespera més la poca puntualitat de la televisió! I sí, ja sé que puntualment un informatiu pot allargar-se més del previst per una notícia d'última hora, però a TV3, per exemple, són impuntuals de mena i la programació de la graella sembla més una declaració d'intencions que no un compromís amb l'audiència.

No demano precisió suïssa, simplement que tinguin present que el seu temps també és el nostre... Potser per això, i també per les intempestives hores de segons quins programes (això donaria per un altre article) cada vegada preferim les opcions a la carta o les plataformes digitals, quan som nosaltres qui gestionem el nostre propi temps.

Si el temps és or, no estem per anar-lo perdent, i menys que ens el facin perdre!

dimarts, 16 de juny de 2020

En Cuyàs


No coneixia personalment en Manuel Cuyàs, només el coneixia com a lector diari dels  articles que publicava a El Punt Avui, també com a tertulià radiofònic i televisiu.

La seva era una de les columnes que llegia habitualment a diari al diari que rebo cada dia a la bústia, columna que ja fa dies que trobava a faltar, i que havia deixat temporalment amb un a reveure...

Va aparèixer a la meva vida sobretot quan va suplir l'enyorat Miquel Pairolí com a cronista (quasi) diari del diari El Punt Avui, i reconec que durant un temps me'l llegia amb un cert recel per la seva condició de biògraf del president Pujol. Qui estigui lliure de pecat, que cremi el primer diari!

Aquesta condició precisament va fer que augmentés el meu interès per la seva ploma, per als seus articles, i a mesura que el vaig anar llegint es va anar reduint el recel, i creixent l'interès, més lliure de prejudicis, per les seves opinions.

No el coneixia personalment, però en Cuyàs era una d'aquestes persones que cada dia se't colen a casa, en el seu cas via diari, i amb qui t'acabes familiaritzant.

Naturalment no sempre coincidia amb el seu punt de vista, tampoc és condició imprescindible per a llegir una columna, per a seguir un columnista, i m'agradava el seu estil serè i sobretot la reivindicació que fora de la capital del país, per exemple el seu Mataró, hi passen coses i hi ha personatges que paga la pena conèixer.

Hi ha firmes, al diari que llegeixo cada dia (o setmana, o quinzena...), que són de lectura quasi obligada, bé per qui són, bé pel que expliquen, bé per com ho expliquen; la d'en Cuyàs fa dies que la trobava a faltar, i malauradament ja no la tornaré a llegir a diari, ni al diari.

Descansa en pau.

dilluns, 15 de juny de 2020

Llevar el suro


Si el passat 9 de febrer de 1986 no vau tenir l'ocasió de veure el Cometa Halley, potser podreu fer-ho el proper 28 de juliol de 2061. Jo aleshores, cas que sigui viu, tindré vuitanta-set anys i no sé si estaré per a observar el fenomen! 

No és com amb el Cometa Halley, que orbita al voltant del Sol cada setanta-sis anys, any amunt any avall, però el que vaig viure i veure aquest dissabte a Cantallops va ser un fet  igualment extraordinari! I aquesta experiència, allà mateix, no la podré veure i viure fins d'aquí catorze anys, és a dir, quan voregi els seixanta! 

Aquest dissabte una colla de bosquetans van llevar el suro d'un petit bosc que la meva mare té a la muntanya de Cantallops. Per ella aquest era un dia molt esperat, potser la darrera vegada que veuria llevar el suro de la Planella a peu de bosc! 

Als anys cinquanta i seixanta del segle passat a casa es llevava el suro cada any, un any aquí, l'altre allà, i així anar fent en els diferents boscos propietat de la família, aleshores treballats i explotats intensament.

El que fa dècades era per a la meva família materna un fet ordinari, com tants altres de la vida rural, avui és extraordinari, un vestigi del passat quasi amb més interès històric, etnogràfic, natural i emocional que econòmic

A mig matí vam plantar-nos al bosc, on la partida ja hi treballava des de primera hora. A les vores del camí les pannes amuntegades ja anunciaven que s'hi treballava de valent, i més encara quan vam veure els troncs despullats de suro, enfilant-nos entre la bardissa muntanya amunt. 

Poc després vam trobar la partida, picassa en mà, desnuant alzines sureres amb una destresa admirable. I sí, vam mirar-los treballant i admirar-los durant una estona.

La meva mare conserva, entre els llibres i documentació de la família Llonch de Cantallops, i entre la paperassa hi ha un llibre amb els registres de la lleva del suro d'una vintena d'anys de finals del segle XIX. Aleshores la família Llonch fins i tot havia tingut una petita fàbrica de taps de suro, al pati que hi ha just al costat de Can Llonch, la nostra modesta casa pairal.

Veure llevar el suro del bosc de la Planella ens va transportar al passat familiar, i va ser una bonica ocasió per recordar-lo i reivindicar-lo. Aquest és un passat que també ens pertany.

Per a la meva família, les arrels de Cantallops són molt profundes i per un dia les meves filles van poder connectar amb un passat i amb un llegat que també és seu, el llegint les dades que el besavi de la seva àvia va escriure, fa més de cent cinquanta anys, del seu puny i lletra.

Llevar el suro de la Planella és el nostre particular Cometa Halley; la propera cita, aproximadament, serà d'aquí catorze anys!  

dissabte, 13 de juny de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "París, Texas"


No he estat mai a París, al París de Texas vull dir, i em temo que difícilment hi aniré en els anys, confio que encara molts, que em queden de vida

Tampoc hi he anat, encara, de la mà de Wim Wenders, pel que aquesta és una de les moltes pel·lícules que encara tinc a la llista de pendents

Qui ja fa molts anys que m'hi va dur va ser Ry Cooder, i la veritat és que en aquest cas, no me'n canso, d'anar-hi... 



divendres, 12 de juny de 2020

El refrany de la setmana, sobre els carrers, i els calaixos


Les persones que han crescut rere un taulell, o com a mínim a la rerebotiga, desenvolupen un sisè sentit, allò de tenir nas, sobre el comportament humà que els que no hi hem crescut, si més no en el meu cas, simplement no tenim: la capacitat de vincular el comportament humà, o cert comportament humà, segons quin temps fa.

El refranyer català ja ens dóna pistes, als qui en aquesta matèria som ignorants i anem despistats, amb el refrany "carrers mullats, calaixos eixuts" i totes les seves variants:
  • "Carrer (o dia) banyat, calaix eixut"
  • "Carrer banyat, caixó eixut"
  • "Carrer banyat, calaix eixut i l'amo morrut"
  • "Carrers humits, calaixos buits"
  • ...
Prou eixuts que han estat massa calaixos al llarg d'aquest confinament, alguns fins i tot dessecats, que després dels dies de carrers buits (que tampoc omplen el calaix, o no el de tothom), ara han vingut les pluges primaverals per reblar el clau de més d'un negoci.

Alçar la persiana cada dia és, sens dubte, un acte de valentia!

dijous, 11 de juny de 2020

"La Flaca "


La música, com les olors té la capacitat de transportar-nos al passat i fer reviure un record sedimentat al llarg dels anys, un record que, com els somnis, només és un petit fragment de la realitat que vam viure, un record format per retalls d'imatges i sensacions.

Em va passar l'altre dia a casa, per exemple, quan l'olor d'un plat que havia cuinat el dia abans em va transportar, per un instant, més de trenta anys enrere al menjador de l'Escola Montjuïc de Girona, del que en tinc un gran record, del menjador i de l'escola.

Ara que, dissortadament, hem tornat a escoltar les cançons de Pau Donés i Jarabe de Palo (hi ha qui no les ha deixat d'escoltar mai), "La Flaca" m'ha transportat irremeiablement, també a mi, a l'estiu de 1997.

I la cançó em transporta al mes d'agost, al volant d'una furgoneta, anant i venint amb infants i joves tutelats de la rectoria de Vilamarí, on ens hi havíem instal·lat els tres centres residencials d'acció educativa que aleshores teníem Plataforma Educativa, a Girona, on ens desplaçàvem pels permisos amb les famílies, o per altres gestions o compres.

A la ràdio de la furgoneta, a petició dels i les menors, "Los 40 Principales", i aquell estiu el principal tema musical era "La Flaca" de Jarabe de Palo, que sonava tothora!

"La Flaca", Jarabe de Palo i en Pau Donés sempre m'han transportat a l'estiu del 1997, dins la furgoneta, anant i tornant durant uns dies a Vilamarí. No sé perquè aquest record es va fixar així a la meva memòria, ja que això no em passa ni tots els estius ni amb totes les cançons de l'estiu.

Aquesta és part de la màgia de la música, especialment la que penetra dins nostre, més que pels timpans, per les vivències i emocions, la que s'endinsa a flor de pell, pell endins... 


dimecres, 10 de juny de 2020

Com la marea baixa


Als mars com al Mediterrani, més tancats, el fenomen de les marees és més imperceptible que en mars més oberts i, sobretot, que als oceans, com l'Atlàntic.

Les marees em fan pensar en la imatge recurrent d'alguns quadres de Dalí, quan lleva l'aigua de la platja com qui lleva el suro, o s'esquinça la pell...

La marea baixa ens mostra el que l'aigua ens amaga, el que dissimula sota el blau mirall del cel, el que amb la marea alta no veiem o potser, com a molt, intuïm. Si tinguéssim vergonyes, la marea baixa ens les mostraria nues, i amb tota la seva cruesa.

És clar que la marea baixa també pot fer-nos veure tresors, que no tot el que s'amaga és dolent, és nociu o vergonyós.

Com la marea baixa, la crisi del Coronavirus també ens ha mostrat la cruesa de moltes vides aparentment normalitzades, estables, suficientment allunyades del que anomenem risc d'exclusió. O això ens pensàvem!

La marea baixa del Coronavirus ha deixat al descobert les terribles conseqüències de la precarietat laboral i d'habitatge, ambdues molt sovint interrelacionades, mostrant-nos una pobresa que no és nova, sinó que simplement no vèiem prou.

Les entitats i serveis que proveeixen persones i famílies d'aliments i sostre, aquests dies es fan especialment ressò de les persones que, arran d'aquesta crisi sanitària, s'han quedat sense feina i sense habitatge; sense feina o sense possibilitat de tenir-ne, i sense habitatge, especialment les persones que vivien en habitacions rellogades i que davant el risc de contagi els han fet fora i s'han trobat, d'un dia per l'altre, al carrer i sense recursos.

Aquesta crisi ens ha donat grans mostres d'humanitat i solidaritat, alhora que ens ha destapat més d'una vergonya; altra cosa és que gosem mirar-les, que preferim seguir desviant la mirada per no veure, ni de cua d'ull, la precarietat que la marea baixa ens mostra sense artificis.

dimarts, 9 de juny de 2020

La vella normalitat


Serà la vella normalitat com la pesseta, la moneda d'abans? Els i les que vau fer-ho al seu dia, encara calculeu en pessetes?

Vaig viure fins als vint-i-set anys amb pessetes i ja en fa divuit que visc en euros, i la realitat, si més no per mi, és que l'euro (la nova normalitat), s'ha acabat menjant la vella i la pesseta és només un record amarat de nostàlgia, com l'EGB o el "Frigo Dedo"...

Si parlem d'una nova normalitat deu ser perquè aquesta ha substituït, o està substituint, la vella normalitat, però el que encara no tinc prou clar és què podem definir com a vella normalitat: les encaixades de mans? Els petons de cortesia? Les aglomeracions en esdeveniments culturals i esportius? Les ràtios de més de 15 alumnes per aula?

A vegades tinc la impressió que algunes coses que posem al sac de la vella normalitat no desapareixeran del tot, ja que la nova normalitat que les substituirà potser més que nova, serà una nova normalitat excepcional i temporal...

Durant alguns dies del confinament ens hem il·lusionat veient com baixaven els nivells de contaminació atmosfèrica, especialment els dels nuclis urbans amb més densitat de població, fins al punt que els de El Temps un dia van arribar a afirmar que a Barcelona hi havia la mateixa qualitat de l'aire que a no sé on del Montseny...

La vella normalitat, com la contaminació atmosfèrica, tornarà i, tot i que a desgrat, tornarà essencialment per voluntat nostra. En aquests casos la nova normalitat només haurà estat un miratge, l'esbós del que podríem ser i no volem, del que voldríem ser i no podem.

dilluns, 8 de juny de 2020

He tornat a l'oficina


Fa dues setmanes vaig tornar a l'oficina; va ser només per un dia, només unes hores. Mentira si no afirmés que, en un moment, per uns instants, em va caure l'ànima als peus.

Arribar al meu lloc de treball va ser una cursa d'obstacles: només travessar la porta del carrer un petit expositor amb guants i gel hidroalcohòlic em va donar la benvinguda, i just després, abans d'arribar a la recepció, una tanca amb un vistós senyal de STOP barrava el pas. Em va recordar el cartell de Shrek "Beware ogre" per foratijar els humans... Llàstima que amb un cartell no puguem foratijar el virus! 

Sortejada, que no saltada, la tanca em vaig palplantar davant el taulell de la recepció i, des de l'altra banda i entre panells de metracrilat, una companya em va apuntar (amablement) amb un termòmetre, d'aquells amb empunyadura, al bell mig del front i, com qui apunta amb una pistola, em va prendre la temperatura: 36,2°. Em va salvar la vida, em va deixar entrar.

Emmascarat i (de nou) amb les ulleres entelades, amb les mans enfundades amb uns gaunts de plàstic impregnats de gel hidroalcohòlic i havent sobreviscut a l'encanyonament del termòmetre, vaig endinsar-me a l'oficina, estranyament silenciosa; vaig recórrer el passadís i vaig passar pel costat del l'àrea de recerca i finances, on vaig veure-hi un company remenant arxius en paper, i vaig arribar a la meva zona, que estava a les fosques...

Vaig obrir els llums i em va caure l'ànima als peus! Cadires buides, taules inertes, i cap rastre evident d'activitat recent. No vaig poder evitar fer una fotografia i enviar-la als meus companys i companyes de zona lamentant-me que sense elles i ells allò no era el mateix!

Vaig acomodar-me al meu lloc, assegut a la meva cadira davant la meva taula i ordinador. Confesso que vaig tenir la temptació de jugar a ser la Rínxols d'Or i anar provant cadires i taules, asseure'm on s'asseuen els i les meves companyes de feina, posar-me literalment al seu lloc i fitar, des de cada ubicació, des de cada perspectiva, aquell racó de l'oficina. Tampoc vaig seure al que durant anys va ser el meu lloc, al fons de tot a la dreta... Ara sec al principi de l'espai rectangular a la dreta.

Vaig limitar-me a fer la gestió que m'hi havia portat, també un parell de tasques més, i me'n vaig tornar a casa.

Abans de marxar vaig passar per un despatx que vaig veure il·luminat. El company que hi treballa és, juntament amb les companyes de recepció, el guardià de l'oficina. Cada dia hi ha anat a treballar, i la meva hipòtesi és que no sap treballar sense el cafè de la màquina que hi ha davant de la petita cuina de l'oficina! Dedueixo que entre endur-se'n la màquina de cafè a casa o marxar-ne a casa seva li deurien implorar la segona opció!

De moment jo, com la immensa majoria de companyes de l'oficina, seguiré treballant des de casa, anant puntualment a l'oficina. Aquest divendres hi tornaré... 

dissabte, 6 de juny de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Steppin' Out"


L'any 1965 Eric Clapton es va unir al grup John Mayall & the Bluesbreakers després de la seva etapa als The Yardbirds i, abans de formar Cream l'any 1966, aquest mateix any va gravar amb la banda de John Mayal el disc "Blues Breakers with Eric Clapton".

La penúltima cançó d'aquest disc és una energètica versió de "Steppin' Out", cançó composada per Memphis Slim que Clapton també havia gravat dies abans amb el grup d'estudi Eric Clapton and the Powerhouse (entre d'altres el formaven Jack Bruce, que acompanyaria Clapton a Cream, i Steve Winwood), i que gravaria mesos més tard amb Cream.

La cançó té, a diferència de l'original de Memphis Slim, un riff de guitarra inconfusible des del primer moment!



divendres, 5 de juny de 2020

El refrany de la setmana, sobre el mes de juny


Ja ha vingut un altre juny i és d'esperar que, com versa el nostre himne nacional, tinguem l'eina ben esmolada! Altra cosa és que, amb la falç al puny, els cops ens els fem entre nosaltres! A aquestes alçades tampoc seria una novetat...

Vist com està el panorama, amb un nou episodi (l'enèsim) de la lluita fratricida entre partits independentistes, potser és millor deixar la falç i observar altres refranys del juny, especialment els que, també en aquest mes, ens parlen de la vida en general, i del temps en particular.

M'agrada especialment el que diu que "al juny, la fred s'esmuny", i és curiós perquè després d'un dels mesos de maig més càlids de la història, també s'agraeix que aquest principi de juny posi en crisi el seu propi refrany, i refresqui una mica!

És evident que el mes de juny és el de la sega (d'aquí la falç!), com ens recorden refranys com "amb poc o molt gra, pel juny has de segar" o "el blat (o el fenc), curt o llarg, pel juny ja ha d'ésser segat"; el que es recull al juny durarà mesos, i més enllà de la sega dels cereals, també val per altres menges d'altres animals: "dels aglans de juny, tot l'any el porc gruny".

És clar que per aquest temps el que fa goig és la fruita que al llarg del que queda de primavera i a l'estiu vindrà, curulla de colors vius: "pel juny, l'albercoc, en vuit dies és groc" o "les cireres, d'una a una pel maig, i pel juny, a grapats".

L'altre dia en vaig comprar, de cireres, i les anava endrapant tot mirant les notícies, veient com alguns polítics anaven esmolant les eines per unes eleccions anunciades que qui sap quan es faran... L'única certesa que podem tenir, avui per avui i pel que fa a aquest mes de juny que tot just estem encetant, és que "juny acabat, dia escurçat!"

dijous, 4 de juny de 2020

Webinars


Cada vegada que apareix i es consolida un anglicisme mor un llicenciat en filologia catalana. Sort que, només en vaig cursar un trimestre, abans de fer Educació Social!

Qui estigui lliure de webinars que llanci la primera pedra! Els webinars són de les coses que, sembla, han vingut per quedar-se, i si ha de ser així potser encara seríem a temps de prescindir de l'anglicisme i anomenar-les en català: seminaris web, o seminaris en línia, o en molts casos, conferències o xerrades web o en línia. Tant costa?

Deu ser cosa del màrqueting (un altre anglicisme absorbit!), doncs aparentment vesteix més dir que t'has inscrit en un webinar que en una xerrada o conferència, tot i que el webinar acabi essent un brunyol!

He assistit a webinars, perdó xerrades en línia, que han resultat ser molt interessants i que m'han servit per descobrir, aprofundir i sobretot aprendre. D'altres, simplement, han estat bé...

Aquestes xerrades han omplert, al llarg d'aquest estat d'alarma i confinament, el meu correu electrònic i, al seu torn, també per moments la meva agenda. I potser sí que aquestes setmanes hem fet més webinars dels que podem consumir, com també és cert que han respost, en la seva majoria, a la nostra necessitat de trobar respostes als múltiples interrogants que la crisi del Coronavirus ens planteja, encara avui.

Confio que, com amb tantes altres coses, acabem trobant la mesura a les conferències i xerrades en línia, tot i que em temo que la de l'anglicisme ja és, i serà, una batalla  perduda...

dimecres, 3 de juny de 2020

George Floyd ens interpel·la


George Floyd ha estat, lamentablement, una nova gota que ha fet vessar el got. El seu vergonyós assassinat, sota l'executor genoll d'un policia, ha tornat a fer surar (supurar) l'odi racial, el racisme que encara viu, ple de vitalitat, a la societat nord-americana, i em temo que també a la nostra.

El racisme no només es fonamenta sobre la diferència del color de pell, també per les connotacions socials i econòmiques que té, als Estats Units i aquí, a casa nostra. Aquests dies, en molts dels anàlisis de la massiva revolta, es destaquen les enormes desigualtats entre els nord-americans blancs i els afroamericans, la gran diferència d'igualtat d'oportunitats. La violència policial és només la punta de l'iceberg.

George Floyd ens interpel·la, no només en relació al seu assassinat, sinó al rebuig i a l'odi, a vegades sibil·lí, a vegades fins i tot gens dissimulat, que observem a casa nostra, entre amics, coneguts i saludats, vers a qui és diferent, no només pel color de pell, també per factors (sovint combinats) d'ideologia, llengua, cultura, religió, ètnia i fins i tot orientació sexual.

L'expressió, encara llegida i escoltada a casa nostra, "primer els de casa", n'és l'exemple més clar i a vegades aquesta expressió s'amaga, es disfressa, amb altres paraules, com les que es poden escoltar en un anunci d'una operadora de telecomunicacions catalana quan diu que "la nova normalitat (...) és ajudar als nostres..." Qui són els nostres? O encara més important: qui no són? I els que no són els nostres, mereixen la nostra ajuda?

És tan bèstia el que li va passar a George Floyd que costa poc no commoure's per la seva fatalitat i indignar-se per la brutalitat policial. Potser ens costa més reconèixer-nos en el substrat ideològic que alimenta la discriminació i l'odi a qui, simplement, pensa, parla, es vesteix o resa de forma diferent.

Què ofega el nostre genoll? A qui ofega el nostre genoll?

dimarts, 2 de juny de 2020

Invisibles amb simptomatologia lleu


La majoria tenen simptomatologia lleu i en molts casos no han estat diagnosticats; n'hi ha que ni tan sols els hi han fet les proves i, als qui els hi han fet, en molts casos han donat negatiu.

Totes i tots, els hi hagin fet les proves o no, hagin estat o no diagnosticats, tenen simptomatologia lleu i el més greu és la permanència d'aquesta simptomatologia, perllongada durant dies, setmanes i fins i tot mesos.

Per lleu que sigui la simptomatologia no és menys molesta, ni preocupant: dècimes de febre, mal de cap i malestar general, cansament o mareigs que vénen i van però que no acaben de marxar, amb alts i baixos de salut i estats d'ànim, i tot plegat sumant dies, setmanes i mesos d'incertesa, i una creixent preocupació per si, per lleu que sigui, aquesta simptomatologia esdevé crònica.

La majoria no formen part de cap estadística, tampoc de cap estudi, i diria que fins ara per no tenir, no tenen ni nom! Semblen invisibles però no ho són, conviuen amb nosaltres, a casa nostra, pateixen al nostre costat, i fins i tot per moments es desesperen, i ens desesperen. Moltes d'aquestes persones s'han aïllat dins el confinament, atrapades entre la por a contagiar la seva família, i la incertesa de no saber ben bé què els passa...

El més probable és que hagin patit la infecció, el Covid-19, encara que hagin donat negatiu de la prova, i el que és segur és que, amb diagnòstic o sense, no es deslliuren d'aquesta simptomatologia lleu, d'aquest malestar diari que, quan sembla que per moments deixen enrere, torna a aparèixer per a fer-se periòdic i constant, persistent dia sí, dia també.

D'entre els molts interrogants que ens planteja el Coronavirus, més aviat que tard hauríem de resoldre els que també ens planteja aquesta massa anònima, quasi invisible, de persones afectades durant molt de temps, possiblement massa, amb aquesta molesta simptomatologia lleu.

Al capdavall no són invisibles, tampoc anònims, car cada una d'aquestes persones tenen nom i cognoms, i fins i tot número de targeta sanitària!Si nosaltres els veiem, que els vegi també el sistema de salut!

L'únic lleu és la seva simptomatologia , tot i que em temo que passats un dies (caldria acordar quants), deixa de ser lleu per a ser, com a mínim, preocupant!

dilluns, 1 de juny de 2020

Quaranta... veuran el senyal?


Dijous de la setmana passada, al vespre, a l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona vam fer un Consell Escolar i, de tot el que vam parlar, compartir i debatre, avui voldria destacar aquesta xifra: quaranta!

Quaranta és sinònim de decepció i, lamentablement, de confirmació dels pitjors auguris! 
Quaranta és una molt mala notícia i aquest número hauria de servir com a senyal d'alarma, com un símptoma més, clar i visible, de la mala planificació escolar que pateix Girona.

Quaranta és el nombre de preinscripcions a 1r d'ESO per al curs vinent i aquesta xifra, que portes endins genera un aiguabarreig de preocupació i d'indignació, hauria de ser motiu d'autocrítica com a mínim, per al Departament d'Educació, i també per l'Ajuntament de Girona.

L'oferta de places per al curs vinent a 1r d'ESO era de vuitanta-tres, amb una previsió de tres línies. Finalitzat el període de preinscripció només s'han sol·licitat quaranta places, i tot i que encara resta esperar la possibilitat de gratar segones opcions, la xifra fa preveure que, com aquest curs, el curs vinent a 1r d'ESO al Xifra només hi haurà dos grups. La dotació de professorat serà també per dos grups?

El curs passat les dues línies van tenir una dotació de professorat de tres, fet que va permetre fer tres grups i atendre millor l'alumnat; el curs vinent a 2n d'ESO hi haurà dues línies amb dotació de professorat de dues línies (reducció) i amb la perspectiva del 1r d'ESO amb dues línies (sobre les tres previstes) el temor és que el Departament d'Educació reajusti a la baixa la plantilla, amb tot el que això suposa, i més davant un curs escolar tan exigent i incert com el que es planteja.

Fa dos cursos, quan es va anunciar l'obertura de l'Institut de Sarrià de Ter, el Departament d'Educació va fer tres coses:
  1. Menystenir el crit d'auxili de la comunitat educativa del Xifra, menyspreant fins i tot, públicament, els riscos anunciats per l'equip docent. Tots els advertiments anunciats aleshores s'han acabat confirmant.
  2. Ampliar el nombre d'escoles de Girona adscrites al Xifra, però sense reduir-ne les adscripcions a altres instituts. Aquesta mesura, presa de mutu acord amb l'Ajuntament de Girona, ha resultat ser del tot estèril.
  3. Anunciar el futur desembarcament massiu de l'alumnat de l'Escola Balandrau de Girona al Xifra, amb la primera promoció sortint de l'escola gironina. Aquesta era una previsió irreal aleshores, com ja vam advertir professorat i famílies del Xifra aleshores, i les dades de preinscripció d'enguany no fan més que corroborar-ho.
Amb la pèrdua de l'alumnat provinent de les escoles Montserrat de Sarrià de Ter i Castellum de Sant Julià de Ramis, l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona es nodreix a 1r d'ESO amb l'alumnat de les escoles Carme Auguet i FEDAC Pont Major, i de l'Escola Montjuïc, adscrita (condemnada) únicament al Xifra. Des de fa dos cursos que advertim que aquesta situació ha reduït la diversitat de l'alumnat del Xifra, i que de perpetuar-se augmenta el risc de segregació escolar.

El Departament d'Educació i l'Ajuntament de Girona tenen a les seves mans, per acció o omissió decidir què volen que sigui, d'ara endavant, l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà: un institut de ciutat?, un institut de barri?, un institut de post obligatoris?...

Si el futur del Xifra passa, a nivell d'ESO, per ser un institut de ciutat les mesures a prendre són d'entrada dues:
  1. Repensar les adscripcions de les escoles (Mapa de zones escolars) fent que el Xifra sigui un dels dos, màxim tres instituts de referència per més escoles del centre de Girona.
  2. Millorar la mobilitat del barri del Pont Major (on està ubicat el Xifra) amb el centre de Girona en general (augment de freqüències de la línia 6),i amb el barri de Montjuïc en particular (extensió de la línia 1).
Les quaranta preinscripcions van deixar-nos glaçats al Consell Escolar del Xifra, glaçats i indignats. Les quaranta preinscripcions haurien d'interpel·lar al Departament d'Educació i a l'Ajuntament de Girona a revisar les decisions preses fins ara en relació al Xifra, i sobretot a pensar molt bé les que vulguin prendre a partir d'ara.

Quaranta és un senyal... el veuran el Departament d'Educació i l'Ajuntament de Girona, o en faran (novament) cas omís?

dissabte, 30 de maig de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "El Camí dels Elefants"


Hi ha grups de música, com algunes persones i una mica tot, que són de pa sucat amb oli, i hi ha Blaumut, que van aparèixer amb força a l'escena musical catalana tot xiulant, que no sucant, "Pa amb oli i sal"!

I també van arribar en "Bicicletes" i amb aquest mitjà de transport tant en voga, de moda i ara en boca de tothom, han anat fent camí, com diu una cançó, "per la vida", i no sé si els hi ha tocat menjar la pols, però han transitat fins i tot per "El Camí dels Elefants", curiosa i inesperada petita peça musical instrumental...



divendres, 29 de maig de 2020

El refrany de la setmana, sobre la bellesa


"Per lluir s'ha de patir", diu el refrany, i és evident que cadascú coneix millor que ningú el seu llindar de dolor i, espero, sap fins a quin punt paga la pena "patir per embellir", ja sigui per uns vertiginosos talons, per una pell bronzejada o per una espessa (i moderna) barba llarga hàbilment tallada.

És clar que "a un bon altar no hi calen floretes", però no tothom gaudeix de bellesa natural, tot i que potser abans hauríem de definir bellesa, i jo potser em decantaria amb el que va dir Confuci: “cada cosa té la seva bellesa, però no tothom pot veure-la"...

En tot cas, abans de fer cap bestiesa com passar pel bisturí, cal tenir present que "cara neta, sempre agrada" i que "una blancor mata mil lletjors". I sobretot, ara que som a finals del mes de les flors, que "bellesa i flors de maig, en un dia me'n vaig!"

dijous, 28 de maig de 2020

Prova superada!


Ja ho canten Manel, "a vegades ens en sortim!"
El dilluns a l'hora convinguda des de l'Agència Tributària em van trucar i en qüestió de minuts a casa vam tenir presentada la declaració de la Renta.

Reconec que va ser més fàcil del que preveia, i després de dictar-los el número de referència, que més que un número és un codi alfanumèric (Lugo, Kansas, sis, Navarra, Albacete, quatre... ), tot va anar rodat.

És clar que a casa tenim una fiscalitat més aviat simple: casa a mitges, nòmines, família nombrosa i alguna donació solidària. I sí, que fos a tornar va ajudar a que tot plegat fos més plaent que dolorós...

El que presencialment solia ser un tràmit de mitja hora o tres quarts, pel cap baix amb la majoria del temps de tediosa espera, per telèfon van ser encara no deu minuts. De tot plegat, de tot el tràmit, el pitjor va ser la caça i captura del número de referència!

Presentar la declaració de la Renta, fins aquest any, era sinònim de dinar plegats amb la Sira. Que sortia a pagar? Dinar de consolació. Que sortia a tornar? Dinar de celebració! Dilluns vam dinar a casa i la celebració la vam deixar pendent per quan tinguem ànims i ganes de dinar a fora.

No sé si l'any vinent es mantindrà aquest sistema telefònic de presentar la declaració de la Renta. Jo sens dubte ho signo, i que quan em truquin em trobin a taula, a punt de triar els plats del menú!

dimecres, 27 de maig de 2020

Tornar a l'oficina


Aquest divendres tornaré a l'oficina, més de dos mesos després. La tornada serà puntual per a fer un tràmit amb documentació en paper que tinc allà. Tornaré a l'oficina i al meu lloc de treball; alguns dies hi he anat a buscar o tornar material informàtic, però no he passat de la recepció, que sembla una trinxera: una tanca just a la recepció barra el pas i per superar-la cal passar unes proves d'higiene i anar equipat quasi amb neoprè i escafandre. Tota precaució és poca! Em temo que la resta de l'oficina semblarà un desert.

De fa dies algunes entitats socials han començat a obrir portes, primer, al seu personal, i fins i tot n'hi ha que ja han començat a fer, amb totes les mesures preventives, atenció al públic. En el cas de la meva entitat es manté la recomanació de mantenir el teletreball, i donades les condicions per tornar-hi, em sembla que el teletreball seguirà essent la tònica general de la majoria de companys i companyes de feina.

La meva tornada, de forma diària i regular, a l'oficina no crec que es produeixi abans de l'estiu, i després ja en parlarem... De l'oficina trobo a faltar el contacte humà amb els i les companyes de feina, les converses de passadís, les anècdotes a peu d'impressora, la (dolça) celebració d'aniversaris i sobretot els esmorzars compartits. No sé si res de tot això tornarà a ser igual, però tot això és el que més enyoro treballant des de casa.

La feina també és això, també són aquests espais informals de relació, com l'hora del pati a les escoles i instituts; aquests espais són els que alimenten el sentiment de pertinença i tenen el seu paper en la motivació (el combustible) per anar a treballar. Anys enrere, quan vaig començar a fer teletreball des de casa, va ser el que més vaig trobar a faltar, fins al punt que vaig haver de reorganitzar-me per no acabar teletreballant isolat a casa...

Si el teletreball ha vingut (o tornat ara amb més força) per quedar-se, m'agradaria no perdre l'oficina, sobretot la part humana de l'oficina, la que aquest divendres amb prou feines trobaré...

dimarts, 26 de maig de 2020

Madrid es crema


L'any 1976 Manuel Fraga Iribarne, aleshores vicepresident i ministre de Governació del govern espanyol presidit per Carlos Arias Navarro, va pronunciar la frase "la calle es mía".

La frase volia justificar la repressió policial exercida contra els manifestants que, des de la mort del dictador, van anar conquerint els carrers com a escenari natural de protesta per a reclamar i recuperar drets i llibertats.

Més de quaranta anys després els nostàlgics d'aquella època, d'aquell temps fosc de franquisme i repressió, prenen també els carrers, els seus dels barris benestants de Madrid, en els que viuen, desafiant el risc de contagi i passant de les mesures de prevenció del Coronavirus, com passaven aleshores dels principis democràtics i els anhels de llibertat.

No sé si si en l'ànim d'aquestes protestes, motivades formalment pel desacord amb les mesures del govern en la lluita contra el Coronavirus, hi ha reminiscències colpistes i l'ànsia d'alterar l'ordre (democràtic) establert; el que sí sé és que de prendre amb força aquesta guspira, l'expressió "Madrid se quema" prendrà una altra dimensió...

Espero que sigui, només, un foc d'encenalls...

dilluns, 25 de maig de 2020

El número de referència


Alguns camins de l'administració són, com els del Senyor, inescrutables, i com la Santíssima Trinitat, tot un misteri.

La prova de foc la tindré avui, a la cita telefònica que tinc amb l'Agència Tributària per presentar la declaració de la Renda.

Si concertar la cita telefònica ja va ser una odissea, més va ser-ho obtenir el número de referència. En aquests tràmits l'Agència Tributària sembla un "escape room", i al principi és inevitable la sensació de no sortir d'un bucle, d'estar atrapat al mateix laberint del Minotaure...

Sabeu l'aire clàssic i un punt carrincló que respira La 1 de TVE? Doncs el web de l'Agència Tributària respira poca intuïció i usabilitat. I no descarto que sigui jo, maldestre de mena, però navegant-hi costa trobar el nord i arribar a port.

I no parlo de les necessàries mesures de seguretat i privacitat, sinó de la sensació d'anar avançant fent passos en fals, o en cercles, i tot amanit amb un llenguatge que tampoc hi ajuda gaire.

Després de remenar i remenar, i de fer tot el procés per a donar-me d'alta a Cl@ve per obtenir el número de referència, vaig topar amb un missatge que em deia que no necessitava aquest número de referència si ja tenia la Cl@ve! Com?

Avui faré la declaració de la Renda i de moment a diferència dels altres anys, que la feia presencial prèvia cita prèvia, l'Agència Tributària ja ha aconseguit que em preocupi més per si tinc o no el maleït número de referència (no us val el meu DNI?) que si em surt a retornar o a pagar!

Deu ser això...

dissabte, 23 de maig de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Becoming"



Fa unes setmanes vaig començar a recopilar cançons amb nom propi, és a dir, cançons que en el seu títol contenen un nom. "Michelle" dels The Beatles n'és un dels molts exemples...

Ara ja sabeu de què aniran els Minuts Musicals de l'any vinent!

Si us explico tot això és perquè recentment s'ha estrenat "Becoming" ("Mi historia"), un documental sobre Michelle Obama; i si bé la "Michelle" dels The Beatles no anava (òbviament) per ella, la música d'aquest documental, composada pel saxofonista i compositor Kamasi Washington, és una delícia i conté delícies com aquesta peça, titulada com el mateix documental...