dimecres, 23 de setembre de 2020

Les papereres


No recordo el primer dia que vaig agafar l'autobús, per anar o tornar del meu barri, el Pont Major, a Girona. Recordo el primer dia que el meu germà, dos anys més gran, el va agafar sol per tornar de Girona: va ser tota una epopeia i va acabar, literalment, en un altre barri!

Sí recordo que durant uns quants anys l'autobús interurbà era la forma més autònoma i independent d'anar i tornar de Girona. Aleshores la parada de l'autobús que passava pel Pont Major (línia 6), bé de forma directa, bé passant pel Trueta i Sarrià de Ter, no era a l'Avinguda Ramon Folch, sinó un xic més enllà, a l'inici de la Gran Via de Jaume I: per anar cap a casa, davant les extingides oficines de l'antiga Hidroelèctrica, i just a l'altre costat del carrer hi baixava quan anava a Girona.

Un dia, quan deuria tenir deu o onze anys, li vaig explicar a la meva mare que quan baixava del bus no trobava cap paperera a prop de la parada per llençar el tiquet, i que molta gent simplement el llençava a terra.

Setmanes més tard, oh màgia, prop de la parada del bus va aparèixer una paperera, després que ella ho fes saber a algú de l'Ajuntament de Girona, on hi treballava, sinó directament a l'alcalde Nadal.

Aquella paperera va ser la primera evidència que vaig tenir que l'Ajuntament tenia una utilitat. Naturalment en desconeixia el funcionament i les competències, i per més colònies i casals municipals que hagués fet, per primera vegada sentia que l'Ajuntament, quelcom que jo tenia proper doncs era on treballava la meva mare, podia respondre fins i tot a les meves necessitats.

Encara avui, algunes vegades, mesuro a quina distància tenim les papereres d'allà on som. L'altre dia, sense anar més lluny, sortint d'un supermercat de Sant Antoni de Calonge, vaig comptar les passes que vaig fer, camí de l'apartament, fins a trobar una paperera: dues-centes seixanta.

El nostre civisme col·lectiu també es mesura pel nombre de papereres que tenim, i sobretot per l'ús que, responsable o irresponsablement, en fem!

dimarts, 22 de setembre de 2020

Mostrar casa nostra


La tornada a la feina, després de les merescudes i aprofitades vacances d'estiu, ha estat si fa o no fa com era abans de gaudir-les: teletreball la majoria del meu horari laboral.

Alguns dies, durant alguns moments, vaig a l'oficina de la meva entitat per a fer gestions que, ineludiblement, he de fer allà; també he assistit a alguna reunió o visita presencial, tot i que dominen les telemàtiques.

A les reunions telemàtiques de les persones que fem teletreball és impossible que no se'ns coli un tros de casa nostra, allà on dispara, amb més o menys precisió, amb més o menys nitidesa, la càmera web...

A vegades fins i tot s'hi cola la família, especialment si hom fa la reunió en un lloc de pas. Aquesta és una situació que ja vam viure a l'inici del confinament, i qui més qui menys mostrava un trosset de casa seva en les reunions telemàtiques.

Casa nostra és un espai personal i privat que no sempre exposem alegrament, tot i que ja abans del confinament la mostràvem a les xarxes socials com a rerefons de plats casolans o celebracions familiars. Però ara casa nostra ha entrat, també, en l'àmbit laboral.

L'altre dia, en els moments previs a una nombrosa reunió de feina, una persona, per tal de fer més amena l'espera abans de començar, anava donant la benvinguda als que hi participàvem, i la benvinguda en algunes ocasions anava acompanyada d'un comentari sobre el fons d'escenari: que xula aquesta foto de família, quina casa més maca, guaita, una llibreria de l'Ikea!...

No hi havia malícia, tot el contrari, però sospito que més d'una persona de les que participàvem a la reunió es va incomodar, tot i la confiança que, en general, hi havia i hi ha entre nosaltres. Possiblement aquí hi va haver un excés, que no abús, de confiança...

En aquests casos, penso jo, la discreció sempre és bona consellera, la discreció alhora de mostrar i, sobretot, la discreció a l'hora de comentar.

Hi ha qui, fins i tot estant a l'oficina opta per aplicar un fons neutre, fins i tot corporatiu, gràcies a les opcions que permeten ajustar algunes eines de videoconferència, preservant així el fons de l'oficina o de casa...

Jo des de l'inici vaig optar per introduir un element corporatiu a casa, un d'aquells "rollup" que tan bé ens van per a les fires i estands, signatures de convenis i el que convingui! El "rollup" a banda de centrar les mirades, sobretot tapa la llibreria (de l'Ikea!), en la que a banda de llibres hi tinc fotos personals...

Mostrant casa nostra mentre treballem moltes vegades ensenyem més del que caldria, i no sempre en som prou conscients!

dilluns, 21 de setembre de 2020

Jugar amb el reglament


Hi ha jugadors, per exemple de futbol, que a vegades juguen més amb el reglament que amb la pilota!

I no em refereixo als que juguen, amb la pilota o sense, al límit del reglament, generalment aquells defenses agressius que sovint flirtegen amb les targetes, grogues i vermelles, per destruir el joc de l'equip contrari...

No no, em refereixo especialment, per exemple, als jugadors que, havent acumulat algunes targetes grogues, en provoquen una per guanyar-se la corresponent sanció (proper partit sense jugar) i complir-la en un partit amb un rival (teòricament) menor, o en partit més intranscendent, eliminant el risc, probable, de perdre's un partit més transcendent o amb un rival superior. Generalment cerquen la targeta groga cometent una falta arribant a propòsit a destemps, o exagerant una airada protesta contra l'àrbitre...

Buscar deliberadament la targeta groga per complir cicle i ser sancionat no és joc net i, tot i que els futbolistes jo saben, molts ho practiquen i s'hi arrisquen, moltes vegades amb el vistiplau de seu entrenador i club, que com el jugador, naturalment, sempre negaran la intenció i voluntat de fer-ho i es faran l'orni...

Hi ha futbolistes que juguen deliberadament amb el reglament cercant la sanció, i hi ha polítics que juguen, també deliberadament, amb les lleis, buscant la sanció a risc (a vegades volgudament) que els expulsin...

dissabte, 19 de setembre de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "18"


"18" no és la cançó més coneguda de Moby, ni forma part del seu disc més exitós...
"18" forma part de "18", disc publicat fa divuit anys després del triomfant "Play"...

De "18" són especialment conegudes les cançons "We Are All Made of Stars", que obre el disc, i  "Extreme Ways", popular per formar part de la banda sonora de les pel·lícules "El cas Bourne" i "El mite de Bourne"...

"18" tampoc és la divuitena cançó del disc, que en conté precisament divuit, però sí que és una fantàstica cançó instrumental, amb un cert aire trist i melancòlic...

Us agradarà!

divendres, 18 de setembre de 2020

El refrany de la setmana, sobre els i les mestres


 Ara que els i les mestres tornen a situar-se, amb l'inici de curs, a l'ull de l'huracà, recorro al refranyer català per donar-los ànims i, aprofitant l'avinentesa, fer-los un modest homenatge.

I és que si "els testos s'assemblen a les olles", per bé i per mal, també podem afirmar que "a tal mestre, tal deixeble"; d'aquí la responsabilitat que els i les mestres, com també els pares i mares, tenen en l'educació i la formació dels infants i joves...

És evident que "ningú surt ensenyat del ventre de sa mare", tampoc els i les mestres, i que "ningú pot ensenyar el que no sap", pel que els i les mestres, i tothom en general, bé poden aplicar-se la màxima d'"abans d'ensenyar, aprèn".

I sí, "l’experiència fa el mestre", sobretot quan l'actitud del o la mestra té en el seu frontispici el refrany que diu que "poc sabem, però ensenyant aprenem". Aquests mesos els i les mestres han après molt, i molt més tenen per aprendre!

En fi, que "el bon mestre fa bon vailet", tot i que els escèptics amb el mestratge dels i les mestres sempre defensaran, arreu, que "el millor mestre és el temps, i la millor ciència la paciència!"

Paciència mestres, molta paciència!

dijous, 17 de setembre de 2020

En regressió


A Girona estem en plena regressió, després que les autoritats, aconsellades per les sanitàries, hagin decretat l'increment de les restriccions en les trobades socials; aquests dies tornarem a veure parcs infantils tancats i aforaments (encara) més limitats i, de retruc, activitats culturals i socials (fires diverses, per exemple) suspeses... Fires de barris o de carrers, que les Fires de Sant Narcís encara està per veure quin destí tindran, quines restriccions!

L'augment de casos i de risc de rebrot així ho aconsellen i, per més que ens costi acceptar-ho, la regressió (principi de realitat) és un fet. I quan dic regressió em refereixo, d'entrada, al seu significat més asèptic, el "retorn a una situació anterior", doncs és evident que aquestes restriccions ja les hem viscut, no són un escenari desconegut...

És clar que aleshores, quan vam viure aquestes restriccions, o de semblants, ho fèiem immersos en una dinàmica d'anar guanyant terreny a la llibertat de moviments, després del confinament, i ara, en canvi, ho fem després d'haver reconquerit part d'aquella llibertat.

Sí, és com recular en el tauler del joc de l'Oca, i per tant és inevitable la sensació de perdre, de regressió en el sentit de tornar enrere, i que per tant s'obri la possibilitat que la definició del terme, regressió, també abraci la perspectiva de la psicologia: "procés inconscient mitjançant el qual l'individu torna a una etapa anterior del seu desenvolupament, com a mitjà de defensa davant una frustració i com a recuperació d'un comportament i d'uns models de satisfacció anteriors considerats millors per l'individu."

I és que tot i les resistències davant el canvi, en aquest cas un canvi que ens fa retrocedir, aquesta regressió vol ser, des de la perspectiva sanitària, un mitjà de defensa davant una frustració per a la recuperació d'un comportament i d'uns models anteriors considerats millors...

Tornar a fer un camí no és el mateix que fer-lo de bell nou, i aquesta potser és la clau, i l'oportunitat, que ens dóna aquest retrocés, aquestes conegudes restriccions que ens fan entrar, vulguem o no, en regressió.

Tenim a les nostres mans (curulles de gel hidroalcohòlic) fer que aquesta passa enrere ens permeti fer-ne dues endavant!

dimecres, 16 de setembre de 2020

Totes cinc!


 A casa ja fa uns anys que hem arribat al punt que difícilment coincidim tots cinc, que les nenes es van fent grans i, vés per on, resulta que tenen vida pròpia!

A casa som cinc i jo, tot i ser l'únic mascle (més zeta que alfa!), he determinat i fet decantar històricament l'adjectiu cap al genèric masculí tot i ser, i estar pel que fa al sexe, en una evident i incontestable minoria.

A casa no serem diferents pel fet de dir tots cinc o totes cinc, som el i les que som, tampoc si el tots es refereix als individus o el totes a les persones, però segurament fer servir la forma femenina s'ajusta més a la realitat, tot i que reconec que no sempre em surt dir-ho de forma natural, com alguns partits polítics ja han internalitzat en el seu llibre d'estil.

El llenguatge també té la seva inèrcia, i el no sexista també troba, encara avui, incomprensibles resistències. Si durant anys la meva dona i les meves filles no s'han sentit excloses pel "tots" masculí genèric (altra cosa és si s'hi senten plenament representades) perquè jo m'hauria de sentir exclòs pel "totes"?

A casa ja fa uns anys que hem arribat al punt que difícilment coincidim totes cinc, que les nenes es van fent grans i, vés per on, resulta que tenen vida pròpia!... Per això és una alegria quan coincidim després de dies de no fer-ho, com vam fer un cap de setmana llarg aquest estiu i vam aprofitar per fer un mini viatge, fins que irremeiablement arribarà el dia que ni totes cinc, ni quatre, ni tres coincidirem ni cinc, ni quatre, ni tres dies per anar o fer vacances plegats... perdó, plegades!

dimarts, 15 de setembre de 2020

No n'aprenem...


Per unes circumstàncies que ara no vénen al cas, aquest passat diumenge a mig matí em trobava davant el taulell d'atenció al públic del CAP de Sarrià de Ter.

Mentre esperava a ser atès, una de les dues professionals que hi havia rere el taulell feia una trucada telefònica:
"Que hi és fulano de tal?
Què vol dir que no hi és? Hauria d'estar confinat a casa!
I on és?
Però ell no hi hauria d'haver anat a comprar, hi hauria d'anar alguna altra persona!
Bé, en tot cas digueu-li que el resultat de la PCR ha donat negatiu!"

Quan penja la professional del sistema de salut no pot evitar fer el comentari en veu alta: "la gent fa el que li dóna la gana!"

Minuts més tard la mateixa professional fa una altra trucada:
"Vostè ha sortit negatiu, però ha de fer igualment la quarantena, que les persones amb qui conviu són totes positives!
No no, no pot sortir al carrer, vostè..."

Apareix la doctora de guàrdia, que com jo també ha escoltat aquestes converses, i deixo anar un "cal fer molta pedagogia...", i ella, resignada, em diu: "si saps la manera, això és una constant..."

És possible que al virus li hàgim perdut la por, però no li hauríem de perdre el respecte (ja no al virus sinó) als i les professionals del sistema sanitari que dia rere dia treballen per protegir-nos, deixant-s'hi (i jugant-s'hi si cal) literalment la pell.

No n'aprenem, i després arriba el moment que tot són laments...

dilluns, 14 de setembre de 2020

L'inici de curs, en la nova normalitat...


Fa anys, quan anava a l'escola i, sobretot, a l'institut en més d'una ocasió m'hauria anat de conya un confinament per una pandèmia!

Qui de vosaltres en algun moment no havia desitjat que, sense que ningú prengués mal, un fet inesperat i extraordinari impedís fer aquell terrible examen, o posposés sine die la data de lliurament d'aquell feixuc treball!

Ara que ens hi hem trobat de veritat agraeixo no estar en edat escolar, i admiro encara més a les meves filles, que com tot l'alumnat, han hagut de fer front als seus estudis en un context d'incertesa i fins i tot por, d'improvisació i adaptació sobre la marxa...

I si bé és cert que jo, com tantes altres persones, m'he hagut de readaptar en relació a la meva feina, reconec que la meva ha estat de les d'adaptació fàcil.

Avui comença un nou curs escolar per a la mainada i us asseguro que agraeixo molt tenir quaranta-sis anys i no haver d'anar a classe, tampoc com a mestre o professor. El sistema educatiu ja es va estressar a finals del curs passat, i aquest curs de nou es posa a prova la seva resistència, en la que inevitablement suraran alhora les seves fortaleses i les seves debilitats...

El món no es pot parar, ja ho hem vist en viu i en directe aquesta primavera, i ho hem patit i patirem (en forma de nova i profunda crisi social, econòmica i sanitària) els propers mesos, diuen que fins i tot anys.

Tampoc es poden aturar ni tancar els centres educatius, i amb ràtios més altes de les previstes, i menys professorat del desitjat, la mainada tornarà emmascarada a les aules amb la inquietud, qui sap si també l'angoixa, de témer que tard o d'hora hi haurà algun positiu, i la corresponent quarantena. La sensació és la de tirar una moneda a l'aire i, espero que més tard que d'hora, perdre la juguesca!

És aquesta, la nova normalitat...

dissabte, 12 de setembre de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Jessica"


Quan vaig decidir incloure aquesta cançó ens els Minuts Musicals instrumentals vaig dubtar, per un moment, de deixar-la per l'any vinent, ja que tinc previst que els minuts musicals siguin de cançons, com la d'avui, amb nom propi!

A la llista de cançons instrumentals amb nom propi de l'any vinent hi haurà, sí o sí, "Layla" d'Eric Clapton, i de fet aquesta mítica cançó té un fil que la vincula amb la d'avui, "Jessica" de The Allman Brothers Band; i si l'obro aquest fil ens condueix irremeiablement a la figura del guitarrista Duane Allman.

Sí, Duane Allman és un dels dos germans que, juntament amb altres músics, va fundar The Allman Brothers Band a finals dels anys seixanta, esdevenint un dels grups de referència de l'anomenat rock sureny.

Duane Allman, un guitarrista prodigiós, va morir prematurament als vint-i-quatre anys per un accident de moto a finals de 1971, a cavall de la seva Harley Davidson, però abans de morir a banda de fundar The Allman Brothers Band també va formar part d'una altre mític grup, la super banda Derek and the Dominos, liderada per Eric Clapton.

Derek and the Dominos només van publicar un disc d'estudi, "Layla and Other Assorted Love Songs", i sí, el disc inclou la cançó "Layla", composada per Clapton i per Jim Gordon, i en la que també sonen els acords de la guitarra de Duane Allman.

Si ens quedéssim amb "Layla" hauríem de parlar inevitablement d'un altre gran guitarrista, ja ho sabeu, Geroge Harrison, però ara no estirarem aquest fil, sinó que ens quedarem amb Duane Allman, a qui Lynyrd Skynyrd van homenatjar amb la immensa cançó "Free Bird"...

Tot i morir jove i prematurament Duane Allman està considerat un dels deu millors guitarristes de tots els temps, segons la revista Rolling Stone! I qui també forma part de la llista dels cent millors guitarristes és un altre fundador de The Allman Brothers Band, Dickey Betts.

Dickey Betts, guitarrista, cantant i compositor, té entre els seus èxits la composició de la cançó d'avui, "Jessica", una fantàstica cançó instrumental que segur que us sonarà (si més no el riff de guitarra), encara que no hàgiu escoltat The Allman Brothers Band!

divendres, 11 de setembre de 2020

El refrany de la setmana, sobre la Diada?...


Reconec que tot plegat, aquest politiqueig que arrosseguem de fa anys, ho trobo més anodí, fins al punt que les proclames d'avui em sonaran buides, ecos d'una retòrica electoral farcida de retrets i construïda, essencialment, per seguir fent bullir l'olla!

I ja em sap greu, en part, fer com si sentís ploure, però ja sabem que "brams d'ase no pugen al cel!"

No sé, tot plegat ho trobo massa maniqueu, i no sé si el problema, amb els governs i parlaments que tenim, és que "Déu dona faves a qui no té queixals".

En fi, que avui és 11 de setembre, la nostra Diada, i aquests són els refranys que afloren; potser sí, com la pròpia diada, refranys de derrota... I ja no és que "cada terra fa sa guerra", sinó que "arbre en terra, tothom hi fa guerra", que aquí sembla que l'únic important és "fer llenya de l'arbre caigut"...

Així que aquí estic, en plena Diada, "com l'ase de Vitòria, sense pena ni glòria".

dijous, 10 de setembre de 2020

Purgar


Una purga! Així és com s'ha definit, per gran part de l'opinió pública i publicada, la destitució de la consellera Àngels Chacón, per la seva indissimulada convicció de quedar-se al PDeCAT, i no fer el via cap a Junts, el nou partit de Carles Puigdemont.

Aprofitant l'avinentesa han saltat dos consellers més, i més n'haurien caigut si ERC s'hagués avingut a fer algun canvi en alguna de les conselleries que gestiona...

És inevitable la lectura política en clau de càstig, i també electoral, afeblint així (encara més), des del govern i per desig de Junts, el PDeCAT en aquesta nova lluita fratricida, ara ja a cara descoberta, que naturalment va més enllà de les sigles.

D'aquesta crisi de govern em quedo amb el concepte de purga, amb el verb purgar, i la definició del diccionari és prou eloqüent per entendre-ho tot de forma clara i diàfana.

Purgar: "Llevar d'una cosa allò que l'embruta, que la impurifica, que no li convé". 

No sé si, també per aquesta inesperada crisi de govern, amb un govern sentenciat des de fa mesos, el president Torra no podrà evitar el purgatori polític quan, per activa o per passiva (sembla que serà per aquesta darrera) deixi de ser-ho.

dimecres, 9 de setembre de 2020

Guanyar eleccions


Sempre que hi ha trifulgues entre partits, com per exemple des de fa uns anys entre les derivades de l'extingida Convergència i Esquerra, generalment argumento, davant qui les viu amb patiment per allò de la manca d'unitat de l'independentisme, que la prioritat dels partits és guanyar eleccions.

Guanyar eleccions, fins i tot morint en l'intent, és la raó de ser dels partits polítics, i després, només després, governar aplicant amb més o menys fidelitat, el programa electoral, o no...

Per això és tan difícil, per no dir impossible, que la unitat estratègica qualli, doncs cada partit traça la seva pròpia estratègia i aquesta, tard o d'hora, xoca amb la dels altres, per aparentment afins que siguin. Ens agradi o no, així és (també) la política.

Portes endins de cada partit la pugna és pel control de l'estratègia i, és evident, també pel control de les cadires, dels càrrecs; els partits polítics resolen aquestes qüestions en congressos i eleccions internes, tot i que la democràcia interna d'alguns partits a vegades brilla per la seva absència, i l'estratègia i els càrrecs es trien (s'imposen) a dit.

I quan en els debats interns per l'estratègia i les cadires s'esquincen les costures, es produeixen escissions. No hi ha partit polític que no n'hagi patit, altra cosa és la sort o dissort de les parts escindides.

L'actual trencadís de l'espai convergent respon també a aquesta lògica, la del control de l'estratègia i les cadires portes endins, i la voluntat tossuda, portes enfora, de guanyar les eleccions. I per més que ens sorprengui, també respon a aquesta lògica la darrera crisi de govern.

Quan s'acosten eleccions, i aquí de fa anys això passa molt sovint, potser massa, és quan més possibilitats hi ha que es produeixin cops de colze portes endins, balls de bastons portes enfora, que de l'estratègia en surt el relat, de les cadires els càrrecs...

Guanyar eleccions, així de simple.

dimarts, 8 de setembre de 2020

Messi (de moment) es queda!


Messi se'n va, Houston tenim un problema!; Messi es queda, Houston tenim un problema!

Com si es tractés d'una sèrie, el serial d'aquest final d'estiu de Messi va fer un inesperat (?) gir de guió i finalment Messi, pel motiu que sigui, es queda! I si era un problema que marxés, per la manera com marxava, també és un problema que es quedi, per la manera com es queda...

Curiós que quan podia marxar no va voler fer-ho, i ara que volia, no ha pogut; d'aquí el problema i el problema és, com quasi tots, polièdric: personal, social, econòmic, institucional i esportiu. Aquesta situació de Messi m'ha fet pensar en la dificultat que tenim les persones, tantes vegades, en saber marxar, saber plegar!

Ara el critiquem però, sempre hem sabut plegar bé, nosaltres?

La sortida, com l'arribada i tot el que passa entre els dos moments, també formen part del llegat, de la contribució que hom fa a una organització, empresa, equip, etc., i hi pesa especialment ja que en determina el punt i final. Saber plegar no sempre és fàcil, tant si la decisió la pren un mateix o hi ha qui la pren per nosaltres, i en tots els casos no sempre és possible plegar bé, en positiu, fins i tot celebrant-ho!

M'agrada quan el periodista esportiu Ricard Torquemada parla de la presa de decisions dels futbolistes al camp, i de com aquestes decisions (una passada al peu o a l'espai, una desmarcada, un canvi de ritme...) determinen el joc i el resultat; en la seva precipitada, impulsiva i finalment infructuosa sortida del Barça, Messi possiblement ha errat en la presa de decisions i ara ell, l'equip i el club hauran de gestionar una temporada que Messi ja no volia jugar de blaugrana.

Només resta esperar que la gestió personal, social, econòmica, institucional i esportiva tingui més encerts que errors, i sobretot que, més enllà dels resultats purament esportius, permetin a Messi, si finalment s'escau i és la seva voluntat, marxar millor del Barça, saber plegar.

dilluns, 7 de setembre de 2020

No és només pels vuitanta mil euros...


El passat 22 de juliol la Junta de l'AAVV del Pont Major vam fer una reunió amb la regidora de barri per a tractar diferents qüestions, especialment sobre temes de seguretat després que el Centre Cívic hagués patit alguns furts durant el confinament.

En aquestes reunions es sol fer un repàs de diferents qüestions que afecten el barri i en el cas del Pont Major de Girona és habitual fer un comentari, a mode de recordatori, d'una partida de vuitanta mil euros que al pressupost de 2014 es van consignar a un projecte d'unes obres ("Habilitació espai solar accessos Pont del Ter") que finalment no es van fer, per denegació de l'Agència Catalana de l'Aigua, i que aleshores el govern municipal es va comprometre, davant els veïns i veïnes del barri, a destinar aquest import en algun altre projecte, en futurs pressupostos.

Aquesta consignació pressupostària sense executar, doncs, ha anat superant pressupostos municipals sense destí, ni sense gastar, i d'aquí la necessitat d'anar fent el recordatori reunió rere reunió, com una gota malaia...

En aquesta darrera reunió la sorpresa va ser que la regidora de barri ens va informar que precisament aquella partida ara l'Ajuntament l'havia estirat per a cobrir les despeses derivades per la pandèmia del coronavirus, i que per tant ja no hi podíem comptar!

Des de l'AAVV del Pont Major vam entendre la necessitat d'estirar d'aquells diners, alhora que vam seguir reclamant el compromís i la partida dels vuitanta mil euros, venint a dir que una cosa no havia de treure l'altra! Contrariada per la nostra resposta la regidora ens va advertir que si fèiem públic el nostre malestar quedaríem malament (se suposa que davant l'opinió pública), tenint present el destí final de la partida...

És evident que jo, simple vocal de l'AAVV del Pont Major, no parlo ara i aquí en nom de l'entitat, sinó només en el meu propi, i fet l'aclariment penso que és tan pertinent que l'Ajuntament hagués utilitzat aquesta partida per afrontar les despeses sobrevingudes per la pandèmia (fins i tot tenint present que tampoc s'han invertit per a establir mesures anti-Covid-19 al barri...), com també és pertinent que els veïns i veïnes seguim reclamant el compromís de destinar els vuitanta mil euros al barri, tal i com estava previst des de fa sis anys.

No sé si la regidora de barri, amb el seu advertiment (quedareu malament davant l'opinió pública si us queixeu ara i seguir reclamant els diners pel barri) volia dissuadir-nos i, alhora, fer-nos oblidar per sempre del compromís i, per tant, de la reclamació.

Personalment vaig agrair la informació de la regidora (hem utilitzat la partida); em va sorprendre més (per dir-ho d'alguna manera) la seva voluntat d'alliçonar-nos i fer-nos callar, en la queixa i la reclamació...

Setmanes després la premsa local es va fer ressò de la nostra queixa, i dies després un dels grups de l'oposició, el PSC de Girona, va informar que la partida en qüestió ("Habilitació espai solar accessos Pont del Ter") ja no formava part del pressupost de 2019, pel que abans de 2019 part dels vuitanta mil euros ja s'haurien utilitzat per alguna altra finalitat, concretament setanta-cinc mil euros, ja que en la citada partida només comptava amb cinc mil euros!

És a dir, que podria ser que, sinó tots sí una bona part, els vuitanta mil euros ja haguessin volat del pressupost abans del 2019, i no aquest 2020 per la pandèmia, fet que suposaria que la informació de la regidora de barri seria, aleshores, excuses de mal pagador!

Des de l'AAVV del Pont Major demanarem explicacions a la regidora de barri, és clar que la ara haurà de donar-nos explicacions en serà una altra, fruit del nou pacte de govern municipal de Girona, pel que ens temem que la nova regidora de barri se'n voldrà rentar les mans, de tot aquest assumpte... Preveient aquest panorama, potser el millor seria demanar les explicacions també a l'alcaldessa, i naturalment fer-li arribar la nostra voluntat de seguir reclamant un compromís que l'Ajuntament no pot defugir!

No és només pels vuitanta mil euros, que us asseguro que, aquests i més, el barri necessita, és també, ara, per una qüestió de respecte...

dissabte, 5 de setembre de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "The Last Time"


L'any 1965 uns joveníssims The Rolling Stones publiquen "The Last Time", una cançó que, tot i l'èxit del moment, potser no figura entre els grans èxits del grup, però que té el seu espai en la història de la música!

Un any més tard, el 1966, The Andrew Oldham Orchestra en publica una particular versió instrumental al disc "The Rolling Stones Songbook"; Andrew Loog Oldham va ser productor de The Rolling Stones entre el 1963 i 1967 i quan va deixar de produir el grup va vendre els seus drets (de producció) a  Allen Klein, manager dels Rolling fins al 1970...

A finals dels anys noranta Richard Ashcroft, líder del grup The Verve, va sol·licitar una llicència per utilitzar part de les notes de la versió orquestral de "The Last Time" de The Andrew Oldham Orchestra i, havent rebut l'autorització, The Verve va crear, amb lletra de Richard Ashcroft, la mítica "Bitter Sweet Symphony"!

Vist l'èxit de la cançó, un autèntic himne, Allen Klein va iniciar una lluita pels drets i l'autoria de la cançó, arribant al punt d'haver d'incloure a  a Mick Jagger y Keith Richards com a compositors de l'èxit de The Verve, juntament amb Richard Ashcroft... Fa poc més d'un any The Rolling Stones va retornar la totalitat dels drets de "Bitter Sweet Symphony" a Richard Ashcroft...

En fi, de tota aquesta història ens interessa especialment la cançó que hi ha al bell mig de l'original "The Last Time" dels The Rolling Stones, i "Bitter Sweet Symphony" de Richard Ashcroft: la versió instrumental de "The Last Time" de The Andrew Oldham Orchestra!



divendres, 4 de setembre de 2020

El refrany de la setmana, sobre el setembre


"Agost i setembre no duren sempre", i és ben cert, el primer ja el tenim finat i el segon serà qüestió de dies o, com tots els mesos, setmanes a tot estirar.

El setembre és un mes de transició, de les vacances escolars al retorn a l'escola, enguany un retorn més agre que mai, de l'estiu i la calor a la tardor i la seva fresqueta, aquella que ens obliga a deixar definitivament la calça curta i a sovintejar la màniga llarga.

Sol ser al setembre quan, alhora de posar-nos de nou uns texans llargs, tenim aquella estranya, i alhora agradable sensació de sentir-nos abrigats, notant com si fos la primera vegada el lleuger estrenyiment dels camals, després de setmanes portant roba d'estiu, que sol anar i caure més folgada...

"Boires de setembre, vent per sempre", i el d'enguany ho és molt, d'emboirat, una boira que no escampa ni sembla que ho farà prest, per vents que vinguin i per més que siguin per sempre!

Ei, però al setembre no tot són males notícies, que "al setembre hi ha llebres per dar i per vendre" o, encara millor, "sol setembrer madura el codonyer", i això només vol dir que més d'hora que tard, tindrem codony, i qui sap si codonyat!

dijous, 3 de setembre de 2020

No serà depressió post vacacional...


Aquesta setmana mestres i professorat han tornat a les escoles i instituts per a ultimar els preparatius del curs vinent, que començarà el proper dilluns 14 de setembre, després d'un estiu en el que, em temo, no han acabat de gaudir de les seves vacances.

El final del segon trimestre i el tercer del curs passat van ser estressants per a tothom i especialment per a mestres i professorat, havent-se d'adaptar, sí o sí, a l'educació a distància sense tenir, ni elles ni ells, ni l'alumnat ni les famílies, la preparació, ni els recursos, ni possiblement les competències i habilitats suficients per fer-ho. Va ser un final de curs certament estressant per a tothom!

Les vacances escolars d'estiu potser han permès respirar a l'alumnat i (no sé si també) a les famílies, però no a tot el professorat, que d'una manera o altra, per un motiu o altre, no ha acabat de desconnectar.

D'entrada per la necessitat de tancar un curs atípic havent de resoldre moltes gestions ben entrat el mes de juliol i fins i tot agost, arribant al punt d'haver de respondre a requeriments de documentació que el propi Departament d'Educació ha fet als equips directius quan se suposava que aquests estaven, ja i finalment, de vacances!

I tampoc han pogut desconnectar del tot pels canvis en els criteris i les mesures que el Departament ha anat informant, i variant al llarg de l'estiu, sobre l'inici de curs, orientacions i recomanacions que afecten naturalment a les programacions que els centres educatius han de fer i enllestir aquests dies.

No crec que el professorat d'educació infantil, primària i secundària vulguin que els aplaudim als vespres sortint als balcons, però potser sí els podríem reconèixer més la seva tasca educativa i l'important paper que juguen en el desenvolupament i creixement dels nostres infants i joves.

Hem de ser conscients que el professorat va acabar esgotat el curs passat, que possiblement no ha descansat prou en les seves vacances d'estiu i que ara han d'afrontar, amb responsabilitat augmentada, un curs escolar farcit d'incerteses i de risc de contagis

És indubtable que la pressió social que sostenen ara vinculada injustament a la necessitat de conciliació familiar, quan aquesta és una qüestió que hauria de dependre més de les empreses on treballen els pares i mares, que no de les escoles on van els seus fills i filles.

Si la pateixen, no serà la depressió post vacacional el que tindrà el professorat, ja que per més (o menys) que n'hagin tingut, de vacances, possiblement no les hauran pogut fer com caldria...

dimecres, 2 de setembre de 2020

Messi se'n va...


Messi se'n va, Messi està marxant, i és evident que el seu no és el comiat ideal, sospito que tampoc el desitjat pel Barça, ni per ell mateix...

Sap greu que el millor jugador del Barça, del món i de la història marxi del club d'aquesta manera, escenificant un conflicte d'interessos econòmics inevitable, doncs tot plegat s'ha precipitat per una temporada nefasta i un horitzó no massa esperançador.

Aquesta temporada, però, només ha estat la gota que ha fet vessar un got que s'ha anat omplint aquestes darreres quatre temporades, fracàs rere fracàs des del 2015, des que el Barça no aixeca l'orelluda ni llueix com ho feia abans.

I sí, Leo Messi també és responsable d'aquesta davallada, per més que en moltes ocasions hagi sostingut esportivament l'equip, i suposo que ell mateix n'és conscient... Potser també per això vol marxar.

Perquè és evident que Messi vol marxar del Barça, que ja no hi està a gust, ni còmode; i si no vol ser-hi, és millor que marxi. A mi em sap greu que marxi, i més d'aquesta manera, però més greu em sabria que es quedés a despit; aleshores, segurament, restaria més, esportivament i social, que sumaria.

I si ha de marxar, i d'aquesta manera, enemistat amb la directiva, que no el club, que ell no hi perdi, i el club tampoc. Entenc que d'entrada cal fixar les posicions i enrocar-les, però tard o d'hora serà necessari un acord de traspàs que permeti a Messi alliberar-se del Barça, i al Barça omplir un xic la caixa amb un jugador que li ha donat un rendiment altíssim, esportivament i econòmica, possiblement el que més.

Messi se'n va, Messi està marxant, i si el Barça és més que un club i Messi el millor jugador del món, possiblement també de la història, acceptant que la seva sortida ja no serà modèlica, com a mínim tothom hauria de treballar perquè no fos vergonyosa, per cap de les dues parts.

dimarts, 1 de setembre de 2020

No sóc el que piulo


Ets el que menges
, diu l'eslògan, i és possible que sí, que tingui raó, i si no tota una bona part. En tot cas em sembla que posats a ser, sóc més el que menjo que el que piulo...

Diga'm el que piules i et diré com ets, també podria dir la màxima que s'utilitza amb tantes altres coses (com vesteixes, el que calles, la música que escoltes, el que llegeixes...), i aquí la meva resposta seria, si fa o no fa, la mateixa: em diràs com sóc només en part, en la part de mi que vull mostrar a Twitter.

Si som, a banda d'amos dels nostres silencis, esclaus de les nostres paraules, també ho som de les nostres piulades, assumint el risc, quan piulem, que hom pot agafar-nos la part pel tot.

No sé si és per això que, especialment en relació a les opinions polítiques, la tendència d'un temps ençà a Twitter és bloquejar a qui pensa diferent; ho entenc quan hi ha faltes de respecte o intromissions molestes tipus "troll", i m'inquieta quan, al final, acabarem seguint només a qui pensi com nosaltres, i qui sap si finalment només a nosaltres mateixos... o ni això!

No em consta que m'hagi bloquejat ningú, i potser més d'un (fins i tot vosaltres) ho faria si en comptes d'una part, em mostrés tal i com (penso que) sóc a Twitter, sense filtres. Però, si no ho faig a la vida real i amb tantes altres coses, perquè hauria de fer-ho a Twitter?

El que piulo, com el que escric en aquest bloc, forma part de mi i en part em defineix; afortunadament sóc molt més del que piulo, del que escric, del que menjo, i fins i tot del que callo!

dilluns, 31 d’agost de 2020

Tornar sense tornar


Les de l'estiu de 1995 van ser les meves primeres vacances pagades! Mesos enrere havia signat el meu primer contracte indefinit, després del que tenia com a becari, i encara avui conservo, tot i que sense triennis si sexennis ni res que s'hi assembli, aquella antiguitat.

Però tornem a les vacances! Feia encara no mig any que treballava d'educador en un Centre Residencial d'Acció Educativa, i quan les meves primeres vacances pagades estaven a punt d'esgotar-se recordo que vaig tenir un dubte, un moment de debilitat: després d'aquestes setmanes desvinculat del dia a dia de la feina em preguntava... sabré tornar a treballar?

Jo aleshores, naturalment, amb vint-i-un anys acabats de fer i amb poca experiència, tenia molt per aprendre, més del que ja sabia, i suposo que per això va surar aquesta inquietud. I sí, vaig tornar a saber treballar, sobretot perquè formava part d'un gran equip del que vaig aprendre molt, i del que en tinc un gran record.

Vint-i-cinc anys després de les meves primeres vacances pagades és una altra la inquietud que ha surat aquests darrers dies, la inquietud de tornar sense tornar!

Avui, com tanta altra gent aquests dies, he tornat a la feina i ho he fet com no ho havia fet fins ara: sense sortir de casa! Tot plegat, ho reconec, se'm fa estrany...

Fins ara la tornada a la feina, en el meu cas els darrers tretze anys a l'oficina, era sinònim del retrobament amb els i les companyes de feina, de fer un petit comentari, a mode de titular, de les vacances i de l'alegria, mandra o resignació de tornar a la feina, de fer un vol per l'oficina per veure qui fa cara de ser-hi de fa setmanes, qui acaba de tornar i qui fa cara de tenir, encara, dies de vacances per gaudir!

Aquest matí a primera hora he entrat a l'estudi de casa, que aquests darrers dies he endreçat, he encès l'ordinador i he fitxat amb el mòbil; he obert el correu electrònic, he començat a planificar tasques, reunions, cites, he fet algunes trucades... He tornat a la feina sense tornar a l'oficina, i tinc la sensació que tornar així no és tornar del tot.

Aquesta setmana, sí o sí, un dia tornaré a l'oficina, ni que sigui per un moment, per una estona, i encara que és molt probable que quasi no m'hi trobi a ningú, em sembla que, aleshores sí, tindré la sensació d'haver tornat plenament de les vacances...

divendres, 28 d’agost de 2020

El refrany de la setmana, sobre les carbasses

"A l'agost, carbasses!", diu el refrany, i la que aquesta setmana ha donat Leo Messi al Barça, en forma de burofax, és històrica!

El president del Barça, Josep Maria Bartomeu, ara ja deu saber que "val més traça que carbassa!"

També són històriques (per fins ara inèdites!) les carbasses que creixen al petit hort de casa. La carbassera, que tot ho acapara i sembla no tenir límits, s'ha enfilat tanca amunt i i ja albira el pati de la veïna de rere casa, i fins i tot ha conquerit, molt a pesar meu, un trosset de la gespa que aquest estiu hem estrenat.

Li ho permeto sempre i quan, literalment, "em doni carbasses"... A casa ens agrada molt, la carbassa, ja sigui en forma de crema, o bé a trossos bullida juntament amb la verdura, i sobretot per acompanyar la carn d'olla. I és que a banda del seu gust dolç, també cal tenir present que "cent quintars de carbassa no fan una unça de greix."

No sé com acabarà aquest serial de finals d'estiu entre Leo Messi i el Barça, de moment és com el rosari de l'Aurora!; l'únic que m'atreveixo a afirmar, ara i aquí, en relació a les carbasses, és que "no hi ha cap carbassera que faci melons!"

dimecres, 26 d’agost de 2020

Sense voreres...

Sabíeu que a la Girona actual, la "Girona Emociona", hi ha carrers sense voreres?! 

Sorprèn que a Girona, ben avançat el segle XXI, encara hi hagi carrers sense voreres. I no estem parlant de carrers nous pendents d'urbanitzar, sinó de carrers que fa anys, dècades, que existeixen.

Al barri del Pont Major en tenim una bona mostra, i ja seria hora que l'Ajuntament i a qui li correspongui, hi posessin remei!

Si aneu a peu pel Passeig Sant Joan Bosco, per la banda del riu, observareu com a l'alçada de la fàbrica d'embotits Boades 1880 la vorera està marcada però hi manquen els panots. Els vianants, especialment si estiren un cotxet de mainada o un carro de la compra, solen passar per la calçada lateral, per evitar les incomoditats i les basses que s'hi fan quan plou. De fet tot el voltant de l'illa de la fàbrica, així com de la parcel·la que hi ha al darrere, resta sense vorera.

Més perillós és el pas, a la mateixa alçada de la fàbrica, pel carrer Formentera, paral·lel al Passeig Sant Joan Bosco; en aquell tram no hi ha cap vorera perfilada ni res, i els vianants han de passar sí o sí per la calçada, al costat del trànsit rodat, que en aquell indret inclou camions de gran tonatge que carreguen o descarreguen a la fàbrica.

Tot aquell tros sense voreres (Passeig Sant Joan Bosco, carrer Gran Canària, carrer Formentera, carrer Ramon Llull i carrer Portlligat) està empantanegat (no sé si a nivell urbanístic, administratiu...) per la manca d'acord entre la propietat de la fàbrica i de la parcel·la que hi ha al darrere, i l'Ajuntament de Girona, i qui dies passa anys empeny, i són molts, massa, els anys que en aquestes illes no hi ha voreres.

Els veïns i veïnes del barri ho patim cada dia, ho patim tots i cadascun dels dies que passen i que van empenyent els anys que fa que aquesta qüestió bàsica i elemental, no es resol.

Sorprèn que a Girona, ben avançat el segle XXI, encara hi hagi carrers sense voreres, i resulta desencoratjador que l'Ajuntament, sembla, no vulgui  o pugui posar-hi remei.

Segur que el fet que aquestes voreres inacabades, quan no inexistents, es trobin en un barri perifèric, no hi té res a veure... 

dilluns, 24 d’agost de 2020

Les arrels

Fa vuit anys amb la meva família vam resseguir el camí que, fa setanta anys, va fer la meva família paterna, d'origen extremeny, des de Portugal fins a Figueres.

Vam estar-nos uns dies a Santa Marta de Magasca, el poble d'origen dels meus avis paterns, entre Càceres i Trujillo, i des d'allà vam fer via cap a Rossio ao Sul do Tejo, al costat d'Abrantes (Portugal), on va raure la família errant cercant una millor vida, i on va néixer el meu pare.

Desarrelada com tantes altres, la meva família paterna va clavar les seves arrels a Figueres, que "la cabra no es de donde nace , sino de donde pace", i els meus pares més tard van fer-ho a Girona, i més concretament al barri del Pont Major, on jo hi he arrelat de nou...

Aquell viatge de fa vuit anys ens va servir per resseguir mínimament els orígens de part de la meva família, i per descobrir el que els meus avis paterns van deixar enrere, amb més o menys recança, amb més o menys dissort...

Més profundes són les arrels de la meva família materna, arrels cantallobenques des de com a mínim set generacions, i des de fa vint-i-un anys que, per voluntat (i obra i gràcia) de la meva mare reivindiquem el cognom Llonch, perdut des que es va morir el meu avi (Miquel Gumbau Llonch), l'any 1986.

A casa sobretot venerem la figura de la Maria Llonch Sobrepera, l'àvia materna de la meva mare, la darrera Llonch que va viure a la modesta casa pairal de la família Llonch de Cantallops, de la que en tenim constància i fins i tot en conservem les escriptures de compra del terreny...

De totes les branques dels meus avis materns (Gumbau, Llonch, Reynalt i Pagès) ens sentim especialment hereus dels Llonch, no només per l'ascendència de la meva besàvia, també per tots els tresors que la modesta casa pairal ha conservat des que Josep Llonch Ferrer, el rebesavi del meu rebesavi, va comprar l'any 1776 el terreny, fora muralles, per a construir-hi Can Llonch.

Aquesta casa, més que un llinatge, és testimoni viu d'una família que, si fa o no fa com totes, ha prosperat i patit adversitats quasi a parts iguals, i malgrat tot ha preservat el llegat d'unes vides que, gràcies a alguns documents conservats, intuïm i sobretot imaginem amb nostàlgia.

Si em busqueu a Cantallops no pregunteu per Can Gumbau, per més que jo me'n digui de segon cognom i la meva mare de primer, pregunteu per Can Llonch... Encara que, lamentablement, hem perdut aquest bonic cognom, allà seguim, a tocar de la riera de Torrelles!

És el que tenen les arrels, que hi són malgrat no sempre les veiem, i a la seva manera també sustenten la nostra vida. Les arrels hi són i podem ignorar-les, naturalment, i a vegades fins i tot ens poden fer nosa, no deixar-nos créixer...

A mi m'agrada conèixer-les mínimament, potser amb l'esperança que algun dia, d'aquí a molts anys, jo també en sigui, finalment i feliçment esdevingui arrel...

divendres, 21 d’agost de 2020

El refrany de la setmana, sobre els naps

Els naps, com el pic amb la pala, fan parella amb les cols i, entre naps i cols, ja hem passat la Mare de Déu d'agost, que a les set ja és fosc, i fins i tot Sant Bernat!

Els naps formen part de la nostra alimentació i gastronomia des de fa segles, molts més que la patata, tot i que fa anys que el tubercle importat d'Amèrica l'ha anat desplaçant, segurament de forma injusta; contradient a La Trinca, potser podríem afirmar, sense por d'equivocar-nos, que venim més del nap que de la patata! 

El nap, he llegit a internet, es pot plantar al llarg de tot l'any, però jo a Cantallops, a casa els meus avis, sempre he sentit dir que "per Sant Bernat (20 d'agost) sembra't un nap!"

Enguany, de moment, a l'hortet de casa, entre naps i cols, o més ben dit, entre carbasseres (sempre tan extensives, elles!) i tomateres, no hi ha lloc per als naps; caldrà esperar un altre Sant Bernat per sembrar-los... 

dimecres, 19 d’agost de 2020

Les conseqüències

"Una pedra fora de la mà, no saps mai on pot anar a parar", deia el meu avi, i raó no li'n faltava!

La frase em recordava la pedrada que vaig rebre al pati dels petits de l'Escola Montjuïc de Girona, quan feia segon de pàrvuls. Una pedra llançada de forma maldestra per un company em va impactar al llavi i vaig necessitar algun punt de sutura, en forma de creu, que encara marca el meu llavi inferior...

Un altre dia, d'adolescent, vaig ser jo qui llençava pedres; esperàvem des de la matinada el primer tren a l'estació de Riudellots de la Selva per tornar a Girona, després d'un concert de no recordo qui. Vençuts per l'avorriment a algú se li va acudir fer punteria, amb les pedres de la via del tren, a la campana que hi havia a la façana de la caseta de l'estació.

Sí, més d'hora que tard, una de les meves pedres més que tocar la campana va trencar un dels vidres de l'estació i la nostra sorpresa va ser descobrir que no, que l'estació no estava abandonada!

Quan vam arribar a Girona ens esperava la policia, Mossos d'Esquadra, que havien estat prèviament, i de forma diligent, advertits pel personal ferroviari que vivia (?) a l'atrotinada estació de Riudellots de la Selva. La policia ràpidament ens va clissar, i l'espant i suor freda inicial va desaparèixer quan, minuts després, sortíem de l'estació de Girona amb una bona reprimenda dels agents, i res més....

Quan soltem la pedra, quan ha abandonat el nostre palmell i s'ha acomiadat de la punta dels nostres dits, en perdem completament el control, i el seu destí, per més que l'hàgim traçat mentalment i amb precisió, sempre té un punt d'incertesa...

Cada dia llancem pedres (prenem decisions) pensant que farem diana, que l'encertarem, i el més probable és que la majoria de vegades errem, i hàgim d'assumir, si o si, les inevitables conseqüències.

I malgrat tot, essent conscients de l'assaig i error, i que massa sovint calen masses errors per validar l'assaig (digueu-li a Edison!), seguim llançant pedres tot i que, com deia el meu avi, "una pedra fora de la mà, no saps mai on pot anar a parar"...

dilluns, 17 d’agost de 2020

Dos a vuit

Al final del partit, que vaig veure a casa dels cunyats, sempre molt hospitalaris, vaig dir a la meva filla petita i a les meves nebodes: "heu presenciat un partit històric!"

Les derrotes, prou ho sabem, també els catalans, també formen part de la història, i per dolorosa que fos la de divendres passat contra el poderós Bayern de Munic també passarà als annals de la del Barça.

Potser encara ens falta certa perspectiva, però aquesta derrota, més dolorosa pel com que pel què, i que culmina una lamentable temporada en blanc, potser representa el punt i final d'un equip, d'una època farcida de títols i, per molts moments, de bon joc, fins i tot extraordinari!

La decadència d'aquest equip s'ha fet evident especialment aquesta temporada, i s'ha agreujat amb la represa de la competició després de l'obligada aturada pel Covid-19, i la mostra més palpable ha estat la manca de competitivitat de l'equip, que el divendres va sublimar fent-se encaixar una vergonyosa golejada.

El drama no és que perdés, que era previsible, sinó com va fer-ho. L'únic positiu d'aquesta contundent derrota és que no dóna excuses ni subterfugis per a prendre les decisions que permetin generar, a rtots els nivells (directiu, tècnic, esportiu) un punt d'inflexió.

El mal que ara viu el Barça de futbol el va patir també, fa algunes temporades, el de bàsquet, i el mestre Pesic va saber recuperar un equip recuperant, sobretot, el seu gen competitiu tot i perdre, aquesta temporada, la Lliga ACB al darrer moment per només dos punts...

És clar que aquestes transformacions no es fan, i encara menys en el cas del Barça, d'un dia per l'altre. El Barça de futbol, al contrari del Real Madrid, necessita jugar bé per guanyar títols, i el que ha de fer primer és recuperar la seva identitat, o inventar-se'n una de nova!

Parafrasejant The Alan Parsons Project, el Barça de futbol no va arribar a ser, aquest divendres, l'ombra de l'equip que havia estat. El dos a vuit ha esborrat definitivament l'ombra d'un equip i una època que ens ha fet vibrar!

divendres, 14 d’agost de 2020

El refrany de la setmana, sobre la migdiada

 

No sé si l'absència de les grans curses ciclistes, especialment el Tour de França, haurà alterat les migdiades, o com a mínim les inevitables capcinades enfonsats al sofà, d'estiu...

A l'estiu les migdiades ens deixen mig atordits, i el refranyer català en deixa testimoni en aquest refrany: "migdiada de Sant Magí (19 d'agost), emborratxa més que el vi".

I com sol passar sempre, quan fem una cosa en deixem de fer una altra, o moltes! I és que "no es pot estar pertot, fer migdiada i guardar l'hort".

Tard o d'hora les migdiades d'estiu s'acaben, que "per Sant Bartomeu (24 d'agost), migdiada adéu", i les que fem la resta de l'any, rutinàries o esporàdiques, no tenen el mateix gust de salabror que aquestes profundes d'estiu, per més que el Tour, enguany, s'endinsi inexorablement a la tardor...

dimecres, 12 d’agost de 2020

Els inflables

Van aparèixer de sobte i sense avisar, i ja us dic d'entrada que van despertar el recel i l'animadversió dels (sospitosos) habituals.

Els operaris inflaven, sobre la sorra, per separat les peces que formen un tot, i al mateix temps inflaven els nervis i la indignació dels banyistes que, estiu rere estiu i alguns des de fa dècades, sovintegen aquell pam de platja entre els espigons, fins i tot fora de temporada.

Una moto aquàtica rondava la platja i va ser l'objecte de les primeres queixes de la gent. En aquell espai les motos aquàtiques no poden circular, ni tan sols les planxes de pàdel surf, res que no sigui inflable, i la moto aquàtica, per més que fos de l'empresa dels inflables i la necessitessin per al muntatge, era evident que tampoc podia anar amunt i avall entre banyistes...

Un socorrista primer, i una seva companya després, van advertir a l'operari que la menava, per a més inri, sense les mesures de seguretat exigibles. L'ambient es va anar caldejant i alguns banyistes van començar a increpar el pilot de la moto, que a contracor i enrabiat es va posar, finalment, l'armilla de seguretat. 

Fins i tot es va personar la policia local, a qui minuts abans jo també havia trucat per informar de la moto aquàtica que circulava sense que s'hagués marcatat una zona de seguretat per als banyistes. L'agent de la policia local ben aviat es va trobar envoltada de banyistes molestos per la presència dels inflables, i especialment per l'actitud arrogant del pilot de la moto aquàtica i d'algun altre operari, que es defensaven argumentant que tenien permís per instal·lar els inflables, i que ells només eren els "currantes"... 

Al cap d'una estona la moto aquàtica va desaparèixer de l'escena i els operaris van haver de portar els inflables de la sorra al seu lloc nedant. 

Des que van aparèixer, ja fa alguns anys, els inflables s'instal·laven a la platja del costat i enguany, sense saber-ne el motiu (potser els habituals d'allà ja en tenien la pipa plena...) l'Ajuntament de Calonge i Sant Antoni havia decidit canviar-los de lloc

Fins ara segurament no s'havien muntat pel tema del Covid-19, i és cert que l'empresa que explota els inflables, com tantes altres, segur que ja tenia mitja temporada, sinó més, perduda... 

Dos dies després, ja amb tots els artefactes inflats i muntats surant sobre l'aigua, van obrir al públic l'activitat. Les cues de mainada i joves, i no tan joves, per comprar els tiquets i abillar-se l'armilla salvavides per saltar no es van fer esperar. 

Tampoc es va fer esperar la reviscolada del malestar dels banyistes habituals, essencialment per aquests tres motius: (1) menys zona de sorra disponible, (2) menys zona de bany disponible (a la mateixa platja també hi ha barques a la sorra i un canal de sortida per a embarcacions petites, planxes de pàdel surf incloses, que empetiteix la zona de sorra i de bany...), i (3) menys tranquil·litat en aquell pam de platja; i per postres, un artefacte inflable per horitzó!

I naturalment sobre els inflables també suren els dubtes sobre la conveniència del seu ús per motiu del Covid-19, mantenint l'interrogant, entre propis i estranys, de si poden ser un focus d'infecció, i de si segueixen les recomanacions que el propi Ajuntament de Calonge i Sant Antoni, també el Departament de Salut, fan en relació a les platges i el seu ús. 

Els inflables han alterat la calma i familiaritat que normalment regnava en aquell tros de platja i ha provocat una diàspora entre els que, al voltant d'on ara hi ha el xiringuito que ven els tiquets dels inflables, ens hi solíem posar. Sabem que la platja, ni tan sols aquell pam de sorra, era ni és nostra, tot i que a base de trobar-nos-hi estiu rere estiu, ens la sentíem...

dilluns, 10 d’agost de 2020

Salvar Ràdio Sarrià


M'agradaria pensar que no, que no tot està perdut! Ara per ara, no obstant, no sóc massa optimista, ni albiro a l'horitzó motius per ser-ne.

Fa dies, setmanes, mesos! que la porta de Ràdio Sarrià està tancada, i només aquest fet, és una mala notícia i símptoma que les coses, a Ràdio Sarrià, ni van ni s'estan fent bé.

I la porta rai, pitjor és evidenciar el mal moment que viu l'emissora municipal escoltant-la, esdevenint poc més que la veu de l'amo (el govern de Sarrià de Ter, ni tan sols l'Ajuntament!) a risc d'acabar-se convertint en una delegació de Girona FM, gestionada per la mateixa empresa que gestiona Ràdio Sarrià.

Dies enrere el ple de l'Ajuntament de Sarrià de Ter va aprovar una moció que demanava, entre d'altres coses, la reactivació de Ràdio Sarrià; també demanava esclarir els dubtes sobre les possibles irregularitats del procés de licitació, alhora que demanava la dimissió del regidor de comunicació.

Que tots els grups de l'oposició es posin d'acord per aquest tema és que el tema és greu i preocupant! La moció es va aprovar per majoria amb els vots en contra de l'equip de govern, que governa en minoria.

La moció és un nou crit d'alerta per salvar Ràdio Sarrià, crit que es suma al que els i les col·laboradores ja vam fer mesos enrere, crit que encara sostenim!

La degradació de Ràdio Sarrià perpetrada, per acció i omissió, per l'equip de govern municipal és preocupant; per omissió per deixar fer a l'empresa concessionària de la gestió i programació sense cap tipus de control; per acció per la forma maldestra, i jurídicament qüestionable, d'apartar als dos professionals que durant anys han treballat a l'emissora municipal, la Neus Mercader i en Josep Oliveras.

L'equip de govern municipal és responsable de la preocupant situació actual de Ràdio Sarrià, una ràdio avui òrfena de col·laboradores i col·laboradors (part de la seva essència) i buida d'informació local (part de la seva singularitat).

Mesos enrere, a principis d'any, vaig intentar infructuosament, juntament amb la resta de col·laboradores i col·laboradors, resoldre la crisi oberta de Ràdio Sarrià, però vaig topar amb l'enroc d'un regidor i el "laissez faire" de l'alcalde... Tot plegat va resultat trist, frustrant i indignant!

Perduda aquella bala, la de la mediació i el pacte, la moció dels grups de l'oposició n'és una altra i espero que, d'una o altra manera, tingui recorregut. I confio encara en una altra bala, que espero que no esdevingui una "bala perduda", per salvar Ràdio Sarrià.

M'agrada pensar que no, que per salvar Ràdio Sarrià no tot està perdut!

divendres, 7 d’agost de 2020

El refrany de la setmana, sobre l'agost


"En agosto, cada día un rostro", deia el meu avi, i reconec que durant anys no sabia què volia dir aquest refrany; el cert és que avui encara en dubto: es refereix a la variabilitat del temps?

En fi, més que "tenir cara d'agost", la dec tenir de préssec!

El refranyer català és molt generós, referint-se al mes d'agost, amb el most, amb motiu i sobretot, entenc, per la facilitat de la rima, pel que aquests d'entrada els he descartat.

És clar que hi ha un altre refrany que aquest any, amb la pandèmia i els rebrots del Covid-19, es descarta tot sol: "a l'agost, festes per tot". Millor podríem dir "a l'agost, festes suspeses per tot!"

Les festes majors, nombroses a l'estiu i especialment al llarg d'aquest mes, també contribuiran amb la seva absència, o relativa adaptació, a fer més estrany aquest estiu amb poc turisme, buidant places i envelats de músics mal pagats i gent amb ganes de gresca, i de fresca!

Tot plegat és i es fa estrany, per bé que de moment hi ha coses que (de moment) no canvien: "ni a l'agost caminar, ni al desembre navegar"...

dimecres, 5 d’agost de 2020

Tancats a casa, oberts al món


No sé si algú de vosaltres ha invocat, en temps d'estat d'alarma i confinament, al Déu Lar, el protector llar. Durant setmanes ens hem reclòs a casa nostra com mai ens hauríem imaginat, convertint casa nostra en "casa", el lloc segur dels jocs infantils, protegint-nos així de l'hostil i arriscat carrer, en un aparent exili intern.

Moltes llars s'han transformat eventualment en aules, despatxos i fins i tot en gimnasos. Durant setmanes per a moltíssima gent tot, o quasi tot, ha passat dins de casa: l'escola, la feina, l'oci, l'esport...

El confinament ens ha donat la justa mesura de les nostres cases, i en massa ocasions s'ha demostrat que qui tenia un balcó tenia un tresor, i qui tenia un pati, per petit que fos, tenia mig paradís! Urbanistes i arquitectes, preneu nota!

Closos a casa nostra, notant-ne les costures a flor de pell, Internet s'ha revelat, una vegada més, com una enorme finestra oberta al món, o per ser més precisos, oberta als mons; al món al real, cas que efectivament encara existeixi, i a tots els virtuals i de ficció que neixen creixen i es reprodueixen des de fa dècades.

El notable increment del comerç electrònic i del consum audiovisual de plataformes de "steaming", amb Amazon i Netflix com a puntes de llança, descriu prou fidelment com hem passat les setmanes més recloses del confinament: consumint.

Sí, també hem llegit més del que ho hauríem fet, tot i la suspensió del Sant Jordi, i sobretot hem aplaudit cada vespre, fent viral el fenomen a les xarxes socials, fins que les terrasses de bars i restaurants van començar a reobrir, a partir de la Fase 1.

Les xarxes socials han esdevingut, de nou, cronistes descarnades i a vegades crues de la realitat, o com a mínim han estat i són el testimoni d'un relat paral·lel, mig postís mig veritat, no exempt de notícies falses, quan no interessades. Tal vegada encara en sobredimensionem l'impacte...

Moltes d'aquestes coses (el comerç electrònic les plataformes digitals, les xarxes socials...) ja les teníem abans de la crisi del Coronavirus; aquestes setmanes simplement, amb el confinament, han agafat major volada.

La gran novetat, el gran descobriment per a moltes persones durant la reclusió, han estat les videoconferències, i en qüestió de dies qui més qui menys s'ha trobat enmig d'una reunió de treball en línia, o bé una trobada virtual familiar o d'amistats a Zoom, Meet, Jitsi i fins i tot, encara Skype!

Sens dubte una de les imatges icòniques d'aquesta crisi, al costat de la del personal sanitari, els balcons com a espai d'expressió i manifestació o les cares emmascarades, són les captures de pantalla de galeries de finestretes farcides de gent reunida a Zoom, per exemple. Mai com fins ara havíem fet tantes fotos de les reunions que fem!

El fenomen de les videoconferències, a banda d'alimentar un xic el nostre narcisisme, també ens ha evidenciat dues qüestions prou rellevants:
1. Ser el primer no garanteix ser el millor, i la percepció és que Skype ha perdut pistonada...
2. El replantejament de l'abús de les reunions presencials, tot i que tampoc caldria eliminar-les.

Les videoconferències han impactat sobretot en l'àmbit laboral, erigint-se com una de les eines necessàries, quasi imprescindibles, del teletreball.

Per a moltes persones treballadores el teletreball ha esdevingut imperatiu legal, i moltes organitzacions (administració empreses, entitats...) s'hi han hagut d'adaptar a marxes forçades, implementant tecnologia i recursos per traslladar llocs de treball de l'oficina a casa.

El teletreball, és evident, no és una opció per a tots els llocs de treball, i per als que ho són o podrien ser-ho, parcialment o total, ha representat un repte per a les organitzacions, i sobretot per a les persones.

El teletreball requereix, a banda dels recursos tècnics, disposar d'unes habilitats i competències personals que, si no es tenen o no s'han desenvolupat en la modalitat del teletreball, convé fer-ho. Un senyal d'aquesta necessitat ha estat la prolongació de jornades laborals, a vegades sense horaris, fins i tot per moments sense ordre ni concert.

Paral·lelament a la implementació de la tecnologia doncs, també convé adquirir i entrenar les competències i habilitats que permeten optimitzar el teletreball: organització, planificació, disciplina...

Si el teletreball ja representa un repte en condicions normals, aplicar-lo d'urgència i en la situació de confinament ha estat, per a moltes persones treballadores, un autèntic galimaties, especialment si alhora les persones treballadores també havien de donar suport i fer seguiment de les tasques docents dels seus fills i filles.

Els centres educatius van ser els primers a tancar, fins i tot abans del decret d'Estat d'Alarma, i per al sector aquests mesos han estat, sobretot, de supervivència.

L'activitat docent, en la seva àmplia majoria presencial, s'ha hagut de reinventar improvisant sobre la marxa en la seva accelerada adaptació a la modalitat en línia. Aquest ha estat un canvi brusc i inesperat que ni l'administració, ni el professorat, ni l'alumnat ni les famílies estaven preparats per assumir, i encara menys amb les presses i exigències del moment; al final ha estat una mena de banc de proves, amb grans i extraordinàries iniciatives, i també amb la detecció de l'enorme risc que l'educació en línia representa si el pes del seguiment de les tasques docents recau en la família.

Aquí és on les desigualtats afloren i creixen, ja que no totes les famílies disposen de les mateixes eines i recursos tecnològics, tampoc de les mateixes habilitats i competències educatives, una qüestió que els centres educatius i l'activitat docent presencial iguala i compensa, en part.

En l'educació a distància i en línia, com en el teletreball, la tecnologia no ho és tot, només és el mitjà, i per validar-lo cal activar i potenciar altres recursos, habilitats i competències, tant del professorat com de l'alumnat, com també de les famílies.

Veurem què en queda, de tot plegat, en aquesta (mal?) anomenada nova normalitat; veurem quin pòsit deixa el consum de plataformes digitals, el comerç en línia, el teletreball i l'educació a distància.

La digitalització és imparable i ara, per motius sanitaris, fins i tot ens qüestionem si volem pagar el preu de la privacitat i la llibertat davant la seguretat amb l'ús de les nostres dades personals (geolocalització, historial mèdic, etc.) a través de la nostra identitat digital.

Qui sap si tancats a casa, i oberts al món, esdevindrem més vulnerables.

Article publicat al número 106 de la revista Parlem de Sarrià.

dilluns, 3 d’agost de 2020

Vacança


No ho dic jo, sinó l'Estatut dels treballadors (i treballadores!) i fins i tot el diccionari, per si no quedés prou clar: la vacança, "cessació, suspensió, temporal d'una activitat" és un "dret irrenunciable de tot treballador per compte d'altri a un quant temps de descans anual retribuït, que sol ésser de trenta dies, ordinàriament a l'estiu" .

En el meu cas aquest estiu tampoc seran trenta dies, sinó vint-i-vuit, i procuraré exercir el meu dret irrenunciable gaudint de tots i cadascun dels dies que, a partir d'avui i avui inclòs, tinc per davant de vacances!

Vacances és el plural de vacança, que com la paraula vacant prové del verb vacar ("no estar ocupats un càrrec, una plaça, una dignitat, etc.") que al seu temps també prové de vagar, (de "vacare", estar buit, ociós), és a dir, "tenir temps, algú, de fer alguna cosa".

És evident que de temps, aquests propers dies, en tindré, i confio que sabré trobar més d'una cosa per omplir ociosament aquest buit... La lectura, sota el para-sol a la platja o a l'eixida de Can Llonch a Cantallops, serà una bona manera d'omplir el buit, i naturalment badar en serà una altra!

Un xic més buit restarà, això sí, aquest bloc, que com és habitual durant les meves vacances només actualitzaré tres dies a la setmana, els dilluns, dimecres i divendres.

Començo les vacances amb la incertesa si seran o no confinades, i amb l'esperança que la frontera amb França romangui oberta i franca, si més no a finals de la tercera setmana d'agost...

El darrer dia d'agost serà el primer del retorn a la feina. Fins aleshores mantindré plegat i convenientment desat el "rollup" corporatiu del programa que coordino, i que em fa de fons a les reunions per videoconferència... Ell també es mereix un descans, unes bones vacances!