2020, l'any de la mascareta!

Vaig començar l'any 2020 amb el propòsit de no fer-me'n cap, i sense saber-ho, ni tan sols sospitar-ho, va ser una bona decisió, veient com, a mitjans de març, l'any i la vida ens canviava de forma inesperada, afegint-hi una gran dosi d'incertesa, fins i tot de temor...

A partir d'aleshores les nostres vides s'han transformat, i possiblement la prova més evident de fins a quin punt ho ha fet ha estat la mascareta!

La mascareta ha entrat a les nostres vides palplantada al bell mig de la nostra cara, tapant-nos preventivament el nas i la boca d'aquest virus tant invisible com mortífer!

Peça imprescindible, ara per ara i sembla que per molts mesos més, per a sortir al carrer, espero que la mascareta no hagi vingut per a quedar-se, que per mi i les meves ulleres son tot un suplici!

La mascareta, juntament amb la distància i el gel hidroalcohòlic per les mans, són el peatge que hem de pagar per a seguir socialitzant-nos mínimament, vés quin remei...

L'esperança és que la vacuna ens permeti vèncer el virus, i si al 2020 el Coronavirus ens ha guanyat per golejada, el desig és que al 2021 ens hi puguem tornar!

El 2020 ha estat, entre d'altres, l'any de la mascareta, i per més que tinc ganes de perdre-la de vista, em sembla que ens seguirà acompanyant, i protegint, al llarg del 2021! 

Jo seguiré, doncs, irremeiablement amb les ulleres entelades!

Tanatosi governamental

La paraula, "tanatosi", no surt al diccionari català, però sí al Termcat: "comportament de fingiment de mort que presenten alguns insectes com a mitjà de defensa." En castellà no s'atribueix només a alguns insectes, sinó a altres animals que utilitzen aquesta habilitat per a foragitar depredadors, o fins i tot per a ser-ho encara més!

Per poc que hàgiu vist documentals d'animals a la televisió, segur que en algun haureu vist animals que fingeixen estar morts davant del perill... És una bona tàctica, qüestió de supervivència!

Sembla que el govern català, a banda de moribund, es faci el mort, especialment aquesta setmana prenent la decisió de no prendre cap decisió en relació a les mesures, i en el sentit, com semblava que passaria, de restringir-ne alguna.

Em sembla que qui més qui menys estava preparat (o resignat) a retornar al confinament comarcal, restringint la mobilitat, i a disminuir les trobades a sis persones, i la sorpresa (innocentada per uns, incompetència per d'altres) va ser que per aquesta setmana tot segueix igual, tot i que les dades de l'epidèmia segueixen, en general, essent preocupants.

Ha arribat el punt, per al govern, que mal si fa, i pren mesures on pesa la salut, mal si no fa, i les deixa de prendre pensant en l'economia, en una balança impossible d'equilibrar. Un nou confinament comarcal atiaria encara més el malestar d'alguns sectors econòmics, molt tocats (sinó enfonsats) de fa mesos. El govern, això sí, ens recomana que nosaltres, la ciutadania, siguem responsables, com si d'alguna manera ens implorés que prenguéssim les mesures que el propi govern no s'atreveix a decretar...

En aquesta complicada balança entre salut i economia, que ja hem vist fins a quin punt ja tensant el propi govern portes endins, no sé si ara també s'hi afegeix (per si fins ara no hi era) el càlcul electoral, que en qüestió de mes i mig tindrem eleccions i els partits de govern s'hi juguen molt!

La percepció és que el govern, aquests dies, fa allò que tantes vegades hem fet a la platja: fer el mort. Quan ho fem no és estrany que, en qüestió de segons, una onada o un banyista ens esquitxin i deixem de fer-lo; en el cas del govern, no sé si podrà fer-se'l gaires dies més...

Pere Tubert, en el record...

Quan vaig conèixer personalment en Pere Tubert, ell ja era una persona coneguda i reconeguda dins el món social en general, i de les persones amb discapacitat en particular, i jo tot just m'estrenava com a coordinador del programa Incorpora a Girona. Era mitjans de l'any 2007.

El recordo, aquells anys, al seu despatx de la seu de Mifas al carrer Empúries de Girona, al barri de Sant Narcís. La seva porta sempre estava oberta, sempre era molt accessible, i sempre estava disposat a comentar la jugada, fos quina fos la que em portés a la seu de Mifas.

Escoltant-lo era fàcil endevinar quelcom comú a d'altres presidents i presidentes d'entitats socials: que no havia tingut res fàcil, i que el seu caràcter persistent l'havia forjat en moltes batalles, vetllant pels drets de les persones amb discapacitat física, treballant per trencar barreres i per la igualtat d'oportunitats.

Mifas és l'entitat de referència per a les persones amb discapacitat física i sensorial de les comarques de Girona, i una de les referents de Catalunya, i la seva contribució a la inserció laboral, bé en els propis serveis i empreses que gestiona, bé en el mercat laboral ordinari, és altament valuosa. Ho veig cada dia, des de fa més de tretze anys, coordinant el grup d'entitats de Girona del programa Incorpora. L'empenta i determinació d'en Pere Tubert i de les respectives juntes que va presidir hi tenen molt a veure.

L'any 2015, ja com a expresident de Mifas, a Plataforma Educativa li vam fer un reconeixement amb el Premi a la Corresponsabilitat Ciutadana dels Premis d’Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras, una decisió presa per plena unanimitat del jurat. 

La darrera vegada que vaig veure i parlar amb en Pere Tubert va ser el 15 de novembre de 2019 a la Coma Cros de Salt, en l'acte que tancava el 40è aniversari de Mifas. Feia temps que no el veia i em va fer molta il·lusió veure'l i xerrar una estona amb ell.

En Pere Tubert ens deixa un valuós llegat de lluita en favor de les persones amb discapacitat, llegat que té continuïtat en el treball i compromís de la gent de Mifas, que segueixen treballant per a trencar les barreres, no només arquitectòniques, que encara tenen les persones amb discapacitat física.

La seva prematura mort ha estat molt sentida, no només dins el món social, i ens ha entristit molt a les persones que l'hem conegut... DEP. 

I si no fos una innocentada?

Els i les catalanes vivim de fa mesos amb un govern esgotat que només la pandèmia del coronavirus ha prorrogat, fins a límits certament evitables. 

Al llarg d'aquesta pròrroga hi ha hagut un crescendo en la bel·ligerància entre els socis de govern, fent d'alguna de les seves polítiques i declaracions armes llencívoles contra la línia de flotació electoral del soci, ensumant des de fa mesos enquestes i urnes... 

Que el del president Torra no ha estat un bon govern no ho dic (només) jo, també ho diu l'ANC, que el qualifica, i castiga, amb una nota certament baixa. 

Més que la nota d'un govern esgotat, immers en una batalla fratricida pel futur control del mas, el que em preocupa és que la condemna sembla nostra, de la soferta ciutadania, que em temo que no tindrem més alternativa que una nova versió d'aquest govern, amb l'interrogant de saber qui el presidirà a distància, si Puigdemont o Junqueras. Avui per avui altres alternatives o opcions semblen una quimera, per més que la decisió estigui, col·lectivament a les nostres mans... 

Pensava l'altre dia si no podríem sotmetre'ns a una nova intervenció del govern, però no com aquella ignominiosa del 155, sinó una d'acordada i pactada amb els governs balear i valencià! 

De fa mesos que tinc la impressió, i tal vegada sigui només una fantasia, que a les Illes i al País Valencià gaudeixen, tot i les seves misèries i les seves tensions internes, que també hi deuen ser, de millors governs del que tenim a Catalunya. 

Si avui volguéssim fer allò dels Països Catalans, em temo que políticament Catalunya seria més vagó de cua que màquina de vapor! 

No sé, si pel motiu que sigui el 14 de febrer no es poguessin celebrar les eleccions al Parlament, potser preferiria que fins a celebrar-les una mena de gestora, formada per ambdós governs veïns, ens governessin per aquesta mena de travessia del desert amb destí incert, i em temo que cada vegada més desconegut... 

Si avui no fossin els Sants Innocents, potser fins i tot ho diria seriosament... 

Minuts Musicals instrumentals amb "Spy Romance"

The Aqua Barons és un grup format l'any 2010 per dos germans, Petros i Philippos Sotiropoulos, i es caracteritza per les seves cançons instrumentals, inspirades en les cançons "surferes" californianes dels anys seixanta del segle passat.

Recentment han publicat el seu segon disc, "Extreme Guitar Conditions", i "Spy Romance" és l'animada cançó que l'enceta!

Em sembla que és una magnífica cançó per cloure els Minuts Musicals instrumentals que ens han acompanyat al llarg d'aquest convuls any 2020, en el que hem pogut gaudir de música sense lletra!

El refrany de la setmana, sobre el Nadal

"Per Nadal, cadascú al seu hostal" és el millor que podem fer, diuen les autoritats sanitàries, si volem fer bondat i ser prudents davant l'amenaça d'una nova onada de contagis de Coronavirus... És clar que encara hi ha massa persones que, tampoc per Nadal, ni hostal, ni corral: "qui no té casa per son estar, mal Nadal ha de passar..."

I les autoritats meteorològiques, amb el pronòstic que fan de baixada de temperatures, segur que ens recomanen aquest refrany: "per Nadal, a casa i prop de la brasa." I més enguany, que Nadal cau en divendres: "Nadal en divendres, crema fins i tot les cendres!"

I si d'Oca a Oca tiro perquè em toca, "si per Nadal sóc al carrer, per Pasqua tremolaré", i "si per Nadal fa estiu, la Pasqua vora el caliu", és clar que potser per Pasqua vam badar, que "si per Pasqua fa estiu, a Nadal prop del caliu..."

Amb la taula més o menys llarga, i amb més o menys ventilació, hi ha coses que no canviaran, aquest Nadal, com la tradició d'estrenar quelcom, ni que siguin uns calçotets, o uns mitjons, que "per Nadal, qui res no estrena, res no val."

Calçat amb mitjons nous de trinca, avui celebraré un Nadal inèdit, diferent, però un Nadal al cap i a la fi, que, com diu el refrany, "cada dia no és Nadal!"

Un Nadal inèdit...

Aquest Nadal no anirem a Cantallops. Aquest any ens tocava anar-hi, que hi anem cada dos anys, alternativament, per allò de donar joc a les famílies... Aquest any ens tocava anar-hi i era, és, especialment important perquè la meva tia, nascuda el dia de Nadal, celebrarà el seu seixantè aniversari!

Ens sap molt greu no poder-hi anar i compartir amb ella aquesta celebració tan especial, però les circumstàncies així ho recomanen, i de fet ja vam decidir-ho fins i tot abans que les autoritats així ho recomanessin... També fa mesos que no compartim taula amb els meus cosins cantallobencs, i tampoc ens veurem la diada de Reis, l'altra data en la que, tradicionalment dinem a Cantallops...

La nit de Nadal tampoc ens trobarem amb la creixent i nombrosa família Casero, que enguany apliquem allò de divideix i venceràs, a veure si així també contribuïm a vèncer el virus (o com a mínim a no propagar-lo encara més), tot i que de moment ens guanya per golejada! Per Cap d'Any tampoc pujarem a Joanetes, ni ens despertarem al peu del Puigsacalm...

Per moltes famílies el d'aquest any serà un Nadal inèdit, amb trobades familiars més reduïdes, més esporàdiques, i amb més distància; trobades emmascarades que deixaran algunes fotos com a testimoni, i evidència, de com vivim i ens relacionem aquests dies.

Inevitablement aquestes festes de Nadal farem coses diferents de les que fèiem fins ara, com vam fer-ho també per Setmana Santa, per Sant Joan, a l'estiu o, per exemple a Girona, per les Fires de Sant Narcís i Tots Sants...

El que sí mantenim, de moment i espero que per molts anys, és la nostra tradicional felicitació de Nadal amb la (també tradicional) foto de família, i amb la que us desitgem, malgrat siguin diferents i fins i tot inèdites, unes Bones Festes!

I malgrat tot, un bri d'esperança...

D'entrada la percepció és que aquest 2020 ha estat un any llarg, potser per la impressió que, durant mesos, ha passat lent. Però més que llarg, la sensació, fins i tot física, és que ha estat un any dens... Sobretot ha estat un any de molts contrastos, certament agredolç, amb moments de patiment i, alhora i quasi simultàniament, (inesperats) moments de joia. 

Aquesta ambivalència ("presència simultània de sentiments oposats envers una mateixa persona o una mateixa cosa") és el que hem volgut transmetre a la felicitació nadalenca del grup de Girona del programa Incorpora de la Fundació "la Caixa", i per fer-ho hem trobat molt oportunes aquestes paraules de l'Ezequiel Mir Casas, prospector d'empreses de Càritas Diocesana de Girona i tècnic del programa Incorpora:

"Dins d’aquests temps convulsos i plens d’incertesa que estem vivint no tot són despropòsits i males notícies. També hi ha històries d’èxit, històries de superació, on l’actitud, la perseverança i la motivació són clau per trobar una feina estable."

Aquest fragment pertany a l'article "Càritas Diocesana del Grup Incorpora Girona facilita la inserció de professionals en primera línia de la pandèmia" que setmanes enrere vam publicar a l'apartat d'actualitat del grup Incorpora Girona.

L'article explica petites històries d'èxit enmig de la crisi, històries com tantes altres de perseverança, històries personals i, afortunadament, transferibles! 

I és precisament aquí on rau, malgrat tot, el bri d'esperança, en la transferibilitat d'aquestes històries, en la capacitat de la "tribu Incorpora" de seguir treballant per cercar oportunitats per tal que d'altres persones puguin, efectivament, treballar!

No m'atreveixo a aventurar com serà el 2021, més enllà de la certesa que seguirà essent incert, i de la seguretat que, com aquest any, les entitats Incorpora Girona aquí seguirem, donant suport i servei a les empreses, i acompanyant a les persones...

Bones Festes!

La Guttmann, un abans i un després

Ha estat un programa de rehabilitació de vuit setmanes, i la passada va ser la darrera. Des del meu modest punt de vista, com a company i acompanyant de la Sira, puc afirmar que, tot i que ni molt menys està recuperada i segueix afectada per la Covid persistent, hi ha hagut un abans i un després de la Guttmann.

Abans
La sensació era, a banda de les afectacions de la malaltia, de desorientació, de no saber cap a on tirar, d'anar d'aquí cap allà, ara amb un internista, després amb un neuròleg, ara una sessió de fisioteràpia, després una d'acupuntura...

Entenc que en aquests casos no hi ha respostes, i un fins i tot troba a faltar preguntes, i és evident que aquí ni tan sols hi havia les freqüents. A la preocupació lògica de "no sé què em passa", s'hi sumava la de "no sé què fer"...

La imatge podria ser la d'una malalta perduda en un laberint, sense nord ni direcció, sense estar ubicada ni ubicar la sortida, en cas de ser-hi.

Després
La de la Guttmann va ser una de tantes portes que va trucar, i tot i l'escepticisme inicial, quan va entrar en el programa de rehabilitació física i cognitiva post Covid-19 la situació es va girar com un mitjó.

És clar que abans va haver de fer, ella mateixa, mans i mànigues per obtenir la derivació corresponent des d'atenció primària...

La Guttmann no li ha ofert la sortida definitiva, però sí que li ha marcat un camí, un objectiu, un horitzó, i quan hom està perdut i desorientat, això és molt!

Tampoc hi ha trobat resposta a totes les preguntes, però sí que n'ha resolt algunes, i d'importants, i naturalment n'han aparegut d'altres, d'inquietants.

La Guttmann li ha marcat un camí, i ara com a mínim circula pel laberint reconeixent per on passa, i naturalment segueix cercant una sortida, tot i ignorar com és, si és que hi és...

A la Guttmann hi ha trobat, també, comprensió i reconeixement per part de l'equip professional, i ha pogut compartir periple, per dir-ho d'alguna manera, amb persones, sobretot dones, que com ella tenen Covid persistent.

Amb la Guttmann hi ha hagut un abans i un després, i ara que el seu programa de rehabilitació ja s'ha acabat, que no vol dir que estigui recuperada, haurà de seguir remant amb tot el que hi ha après, circulant per aquest laberint que sembla que juga a amagar la sortida.

La Covid persistent es fa més visible

Les persones afectades per l'anomenada Covid persistent van guanyant visibilitat i, alhora i possiblement més important, credibilitat.

La seva ha estat una realitat no sempre prou reconeguda, a vegades fins i tot pel propi personal mèdic i sanitari, però poc a poc, i sobretot gràcies a la seva persistència, s'han fet sentir i la seva ja és una situació no només reconeguda, també digna d'estudi, literalment...

Sense haver estat necessàriament ingressades a la UCI, són persones que,  afectades per la COVID-19 tot i que algunes ni tan sols han estat diagnosticades, tenen de forma continuada i persistent una sèrie de dolors i malestar com febrícula, mal de cap, dolors musculars, fatiga, i tot això amanit amb pèrdues de memòria, disminució de la capacitat d'atenció o d'agilitat mental.

Són persones que sense haver estat en una situació crítica (algunes persones sí), fa mesos que no estan bé, i quan parlem de mesos, en el cas de la Sira parlem de quasi nou mesos...

Al costat de l'estudi i la investigació, també cal remarcar la importància de la rehabilitació física i cognitiva i, per descomptat, del suport psicològic i emocional que necessiten les persones que pateixen la Covid persistent, un acompanyament mèdic especialitzat, com per exemple el que fa la Clínica Guttmann...

A dia d'avui encara hi ha més preguntes que respostes al voltant de la Covid persistent, com per exemple si el malestar és seqüela o és el propi virus, encara latent; també hi ha dubtes en relació a la recuperació: tornaran a ser com abans les persones afectades per la Covid persistent? O, algun dels mals que encara pateixen seran crònics?

Espero que, al contrari de tantes altres coses dels nostres dies, la Covid persistent no hagi vingut per quedar-se...

Minuts Musicals instrumentals amb "Europa (Earth's Cry Heaven's Smile)"

Carlos Santana passarà a la posteritat per ser un dels grans guitarristes de la història de la música, i segurament també per ser un dels precursors de la fusió entre la música llatina i el rock.

La seva discografia és la millor evidència d'ambdues coses, i el seu talent es va fer present des de la seva inesperada entrada a la indústria de la música, i fins i tot sorprenent i celebrada participació al mític Festival de Woodstock!

"Europa (Earth's Cry Heaven's Smile)" és una de les grans cançons de Carlos Santana (composada també per Tom Coster), i és l'evolució d'una primera cançó que Santana havia composat, "The Mushroom Lady's Coming to Town", tot i que no l'havia tocat en directe ni enregistrat... La va recuperar i refer, amb la col·laboració de Tom Coster, després que aquest l'escoltés entre bambolines estant, ambdós, de gira amb el grup Earth, Wind and Fire.

Aquesta cançó, però, no està exempta de polèmica, ja que part de la cançó, sobretot el "riff" inicial de la guitarra, s'assembla molt a la cançó "Y volveré" que el grup xilè Los Ángeles Negros va publicar anys abans, i que al seu torn era una versió de la cançó "Emporte -moi" del cantant francès Alain Barrière...

Sigui com sigui, possiblement la millor conclusió és que totes tres són, efectivament, magnífiques cançons, i reconec que he quedat especialment meravellat per la darrera, "Emporte-moi", que en tot cas va ser la primera!

 

  

 

El refrany de la setmana, sobre el desembre

 "No hi ha any sense refrany", tampoc cap mes, i el desembre no n'és una excepció.

Com a mes frontissa, just el que tanca l'any, el desembre no s'escapa d'esdevenir senyal de bons o mals auguris per l'any nou que s'albira, essent la fred la vara de mesura, en faci més o menys... "desembre que fred no plany, bon gener i millor any", "desembre tremolant, bon gener i millor any..."

El refranyer del desembre està colgat de fred i neu, com és natural, que "el fred del desembre es fica dins per sempre", i "la neu del mes de desembre té queixals i dents"; però no tot han de ser gebrades i alguns refranys també juguen amb el contrast del desembre congelat amb altres mesos més calorosos, i no sempre, necessàriament, parlant del temps, com aquest que hauria d'haver recordat aquest estiu: "qui canta a l'agost, al desembre dejuna".

Sigui com sigui, el refrany més irrefutable del mes de desembre, i encara no s'ha demostrat el contrari, és el que diu, ras i curt, que "desembre finat, any acabat!".

Instagram: 10 anys després

Aquest 2020 Instagram ha fet 10 anys i, en aquesta segona dècada del segle XXI, ha passat de ser una aplicació selecta i selectiva a una xarxa social de masses, referència imprescindible d'influenciadors i alimentadora de la vanitat mundial. La seva transformació és paradigmàtica, i alhora aterradora!

Qui l'ha vist i qui la veu!

La paremiologia, diu el diccionari, és "l'estudi dels proverbis, sobretot com a expressió de l'ànima i dels costums populars", i en aquest cas la definició bàsica d'aquesta expressió (qui l'ha vist i qui el veu) es refereix al gran canvi, a la transformació, d'una persona.

És dir l'expressió i començar a pensar en persones del nostre voltant que, en un determinat espai de temps, s'han transformat, i en aquest cas tant li fa si és un canvi a fi de bé, o no...

Qui l'ha vist i qui la veu és el que penso jo, tot sovint, quan entro a Instagram, i sobretot quan retrocedeixo en el temps i torno al dia que vaig donar-m'hi d'alta: va ser a principis del mes d'abril de l'any 2012, quan Instagram, aleshores una aplicació de filtres fotogràfics disponible només per a dispositius mòbils d'Apple, va abraçar la comunitat Android. En qüestió de mesos va créixer de forma exponencial en número d'usuaris i es va popularitzar.

La seva popularitat no va passar desapercebuda pel gegant Facebook, que aquell mateix any la compraria per mil milions de dòlars, com també va fer amb WhatsApp dos anys més tard. Instagram, en mans de Facebook, va passar de ser una popular aplicació de filtres per a fotografies i un espai (fotoblogging) per a publicar-les, a ser, com és avui, una de les xarxes socials de referència, en què els filtres pràcticament són el menys important.

De matar a PicPlz a arraconar Snapchat

Per entendre aquesta transformació és interessant observar les víctimes, cadàvers inclosos, que Instagram ha deixat pel camí.

Als seus inicis, quan Instagram era només una selecta aplicació per a iPhone, les persones usuàries de telèfons amb sistema operatiu Android feien servir altres aplicacions per a millorar les seves fotos aplicant-hi filtres "vintage"; entre elles hi havia PicPlz, que no va poder resistir l'embranzida d'Instagram quan va aterrar a Android, i va haver de plegar veles!

Sobre tot això en vaig parlar, més extensament, en l'article "I definitivament Instagram es popularitza!", publicat l'any 2012 al número 81 d'aquesta revista.

Però si avui Instagram és altament popular, i especialment entre el jovent, no és (només) per a la seva diversitat de filtres, sinó (sobretot) per a les seves "Històries" (les "Stories"), la possibilitat de publicar fotografies i vídeos, afegint-hi tota mena d'adhesius ("stickers") i altres elements (música, mencions, localització...), que s'autodestrueixen i s'eliminen al cap de vint-i-quatre hores. Aquesta funcionalitat és el seu principal ganxo!

Però Instagram no es va inventar aquesta funcionalitat de publicar continguts amb data de caducitat, això ja fa anys que ho fa una altra aplicació, també molt popular entre el jovent: Snapchat. Sobre Snapchat també en vaig parlar aquí, al 2016 en el número 95 de la revista, i el que aleshores s'anunciava, que Instagram copiava les històries de Snapchat, al cap d'uns anys el que ha passat és que a banda de copiar-les, les ha acabat eclipsant.

Ja sabem que el contingut amb data de caducitat (24 hores) és més atractiu, ja que l'hi dóna una pàtina d'exclusivitat que en genera un major consum en temps real. Precisament Facebook també es planteja la possibilitat que alguns missatges de WhatsApp puguin autodestruir-se i eliminar-se al cap d'unes hores...

Instagram, la foguera de les vanitats

Però tornem a Instagram. Amb Snapchat fora de joc, Instagram també es planteja donar un major espai a aquest contingut temporal, en detriment de l'espai preferent que fins ara han tingut les fotografies publicades “tradicionalment”. D'alguna manera, i d'aquí el componen aterrador, es premia el contingut efímer, volàtil i moltes vegades insignificant, per davant de les fotografies, generalment de qualitat, que tenen un caràcter permanent.

Aquest torrent continu de contingut efímer i amb data de caducitat és el que el fa atractiu als ulls del jovent, i és on els influenciadors s'hi mouen com peix a l'aigua, promocionant productes, o ells mateixos com a producte, i alimentant la vanitat mundial. I és que si Twitter es relaciona, entre d'altres, amb trols i “haters”, Instagram ha esdevingut la xarxa del bon rotllo, tot i que hem de tenir en compte que hi ha molt d'impostat, i molt postureig.

Instagram, deu anys després, ha esdevingut la xarxa que ha permès a Mark Zuckerberg arreplegar el jovent que, des de fa una anys, ni tan sols s'ha plantejat apuntar-se a Facebook; de fet ambdues xarxes estan connectades, precisament per les “Històries”...

I sí, de moment deu anys després a Instagram encara hi podem trobar magnífiques fotografies, amb o sense filtres, tot i que no sé si passarà el mateix d'aquí deu anys. Instagram, qui l'ha vist i qui la veu!

Article publicat al número 107 de la revista Parlem de Sarrià.

Una revista, moltes veus...

Aquesta setmana s'ha publicat el número 107 de la revista Parlem de Sarrià; a la revista, en aquesta i en totes, s'hi poden escoltar, de fet llegir, moltes veus; aquesta és part de la seva gràcia, i de la seva màgia.

Veus que parlen del dia a dia del poble, del batec quotidià de les entitats culturals, esportives, de lleure, etc., i de les seves activitats...
Veus educadores, i educatives, que evidencien que l'educació no té edat, i per tant sempre hi ha una edat per aprendre...
Veus polítiques que expliquen el que decideixen ajuntament endins, i el que fan ajuntament enfora...
Veus que recuperen la història local, o la mundana, i ens la serveixen negre sobre blanc per, si mai l'oblidem, tinguem on anar-la a cercar...
Veus que recullen el testimoni de vides aparentment anònimes i que, quan se'ns mostren entre preguntes i respostes, esdevenen tan úniques com universals...
Veus que parlen de llibres llegits, de paisatges viatjats, o de tecnologies que no acabem d'atrapar mai i de la salut que volem preservar, possiblement ara més que mai!
I naturalment veus que, amb ironia, i fins i tot un punt de sàtira, ens recorden que l'humor és a vegades el millor remei...

A vegades, amb la revista a les mans, o bé a la pantalla, tinc la impressió que més que llegir-la, l'escolto! Així doncs pareu bé l'orella, que Parlem de Sarrià!

Turmells nuus, o quan jo començo a repapiejar...

Quan necessito escurçar la vora d'uns pantalons acabats de comprar recorro a la meva mare (les mares al rescat!) i ella, agulles en mà, marca la vora per on haurà de tallar, primer, i cosir després; la meva mare generalment tira llarg, i si alguna vegada jo tiro amunt m'adverteix del risc de semblar en "Pepito va de curt!"

No sé qui, i amb quin interès, ha posat de moda això d'anar amb pantalons que no arriben als turmells combinats amb mitjons que no els tapen, deixant aquesta part final de la cama al descobert, a les portes de l'hivern!

Aquests dies que refresca més, m'hi fixo i no paro de veure noies (i nois) amb aquest "outfit", que en diuen, i fins i tot he vist dones i homes (aparentment) més grans que jo refredant-se els turmells! El súmmum és que, a més, hi ha qui duu els pantalons estripats o esparracats!

Això sí, duen el tors abrigat amb jaquetes i anorac de plomes, i entenc que a sota hi duen alguna samarreta, qui sap si tèrmica, i un jersei o una dessuadora, tant li fa... Tant d'abric cintura amunt, i cames avall van mostrant la part baixa de les cames i els turmells i, dedueixo, passant fred!

En fi, no sé si és pitjor qui ho ha posat de moda, o qui la segueix tot i fer (i entenc que passar?) fred! Que no tenen mitjons llargs? O unes bones (i càlides) botes?

És clar que el problema dec ser jo, que ja em faig gran (i repapiejo) i em costa d'entendre aquestes modes; i com diria la meva mare, quan veig els turmells nuus a pocs graus sobre zero, jo també penso que semblen en "Pepito va de curt!"

Infrahabitatge

El de l'habitatge és un dret recollit, a banda de la Declaració Universal dels Drets Humans, a la Constitució espanyola i a l'Estatut de Catalunya. Ja sabem que el paper ho aguanta tot, i és evident que si hi ha un dret, vol dir que algú, qui el promulga, té el deure de vetllar perquè s'acompleixi.

Situacions d'infrahabitatge com la de Badalona es produeixen arreu, també a Girona, també al meu barri, al Pont Major.

Just al costat de casa hi ha uns garatges en desús que, de forma més o menys continuada, han servit d'aixopluc de diferents persones que l'han ocupat o ocupen per a (mal) viure-hi.

Fins i tot algunes vegades s'ha fet servir, també, de punt de distribució de droga... D'aquesta situació en té coneixement l'Ajuntament i la policia local de Girona, com a mínim en les diverses ocasions que els he trucat per diferents incidències.

Una de les vegades que vaig trucar a la policia va ser precisament per un incendi que s'hi va produir i que va requerir la intervenció dels Bombers. Aleshores només hi vivia una persona, que afortunadament va sortir il·lesa...

Altres vegades he trucat, més recentment, de nit o matinada després de sentir reiteradament cops i crits. La sensació és que la policia local en pren nota i poca cosa més. Alguna vegada la policia m'ha comentat que n'informaria a la propietat, però no sé si ho han fet, o si la propietat se n'ha preocupat...

Tampoc m'ha semblat veure-hi cap tipus d'intervenció per part de serveis socials, és clar que potser hi han intervingut parlant amb els ocupants, de fa uns mesos una parella, sense jo saber-ho (que tampoc caldria...).

La porta d'entrada als garatges sol estar oberta, i generalment queda tancada, per dins, quan hi ha els ocupants que, entenc, hi viuen en una situació precària...

La situació que l'incendi de les naus de Badalona va destapar és una evidència més de l'enorme dificultat que té la nostra societat per a vetllar plenament per aquest dret, i tristament també per d'altres, a Badalona i arreu, també a Girona, també al meu barri...

Minuts Musicals instrumentals amb "Spiritual"

Pat Metheny és una de les grans guitarres del jazz, un músic majúscul amb una basta trajectòria amb el seu grup, Pat Metheny Group, i amb múltiples col·laboracions. Una de les col·laboracions va ser, en format duet, amb el baixista Charlie Haden, un altre mite del jazz, dels que convertia el seu baix en quelcom més que (simplement?) un instrument d'acompanyament...

Fruit de la seva col·laboració ambdós músics van publicar, l'any 1997, el disc "Beyond the Missouri Sky (Short Stories)", que va guanyar el Grammy com a millor disc de jazz instrumental.

Tanca el disc la "Spiritual", una versió instrumental d'aquesta cançó composada per Josh Hiden, fill de Charlie Haden, i que també va versionar magistralment Johnny Cash!

La cançó és una delícia amb lletra, i sense!

El refrany de la setmana, sobre la vida a pagès

Ahir va fer cent anys que va néixer la meva àvia Juanita, i el seu record em transporta, inevitablement, a la vida a pagès. Ella va ser moltes coses i entre elles, també, pagesa, com pagès va ser el meu avi, també entre moltes altres coses...

Els meus avis eren pagesos, i sempre ho he dit amb orgull, defugint de la connotació pejorativa de l'adjectiu. Ells, pagesos com eren, em van regalar una pila de vivències i records de la meva infantesa vinculats a l'hort, la vinya, els olivars, el bestiar... Records amb Cantallops com a escenari, i amb la seva gent com a protagonistes!

Diu el refrany que "a un bon pagès, doneu-li cols", donant a entendre que els pagesos no estan per floritures, ni refinaments, i en els meus avis sempre hi vaig veure molta integritat i, tot i que pel meu gust amb un excés de rectitud, un concepte de l'educació i del respecte que m'agradaria no perdre.

La meva àvia sempre em recordava, quan me n'anava a voltar amb la bici pel poble o quedava amb la colla, que sobretot saludés a tothom! I és que sí, als pobles, com també passa, en part, en els barris, la gent es saluda, sobretot perquè tothom és d'una casa, encara que no hi visqui; jo sóc de Can Llonch!

El meu avi, fill únic, va quedar orfe de pare de ben petit; a casa s'explica que un dia, quan deuria tenir onze o dotze anys, feia el "ronso" al llit i la seva mare, l'admirada Maria Llonch Sobrepera, li va dir que si no es llevava per anar a treballar, cap problema, es vendria les finques i avall! 

Va ser dir-ho i el meu avi, que a banda de la seva mare i les finques, Can Llonch inclosa, no tenia gaire res més, es va llevar i va fer el que s'esperava d'ell aleshores: contribuir a l'economia familiar, que "a pagès endarrerit cap anyada li és bona"...

El meu avi cada dia "apriava" la mula i el carro i se n'anava a l'hort; algunes tardes amb la meva àvia hi anàvem a la tarda, havent dinat, a peu, fent bo el refrany que diu que "passa de pagès, cada una val per tres." El regal era la tornada, que feia damunt del carro i, en algun moment, fins i tot menant la mula! 

Els meus avis van ser, entre moltes altres coses, pagesos, i de pagès...

Normals?

Som únics i irrepetibles, i com nosaltres no hi ha hagut, hi ha, ni hi haurà ningú més!

I tot i la nostra singularitat no són pocs els esforços que fem, ja essent infants, per atenuar les nostres diferències, allò que ens fa únics, fins i tot dissimular-les en un procés d'homogeneïtzació, segurament inevitable, alimentat per la necessitat de socialització.

En el nostre procés de socialització, curiosament, mentre ens allunyem dels altres per reafirmar-nos accentuant el que ens diferencia ens apropem als iguals, també per a reafirmar-nos, mimetitzant-nos-hi.

I allà on no hi arriba la socialització, en la recerca de la nostra identitat, hi arriben la moda i la cultura amb els seus cànons i les seves tendències, encaixant-nos amb patrons estètics i fins i tot ideològics.

És clar que la recerca de saber (descobrir) realment qui som i, sobretot, com som no sé si s'acaba mai, ja que evolucionem constantment, fins i tot en allò que ens fa únics, irrepetibles...

D'alguna manera la majoria de les persones procurem circular per la vida com a persones normals, situant-nos en la part central de la Campana de Gauss, si és que la vida, o algun dels nostres talents, no ens ha situat, en algun moment o per algun motiu, en algun dels extrems.

No sé si la clau de la vida és fugir, com a mínim vers la nostra pròpia concepció, d'aquesta part central de la Campana de Gauss, i reconèixer-nos com a individus únics i irrepetibles, i per tant cercar allò que ens fa ser extraordinaris o, si ho preferiu, gens normals.

Perquè, com mostra aquest curtmetratge, si ningú és normal, perquè insistim en fer veure que ho som?

L'ocasió era ahir!

L'ocasió la pinten calba, diu el refrany, i ara el calb us l'explicarà!

L'ocasió era ahir, i era com aquells trens que, si no els agafes, passen de llarg i els perds. I sí, ja sé que a vegades és una sort perdre un tren, tot i que al principi no ho sembli, però ahir no era una d'aquestes ocasions, ahir era un dia per no perdre-la, per no perdre el tren.

L'ocasió era clara: festiu amb mobilitat més enllà del municipi! Quants dies feia que no passava això? I amb l'ocasió les possibilitats eren moltes: fer turisme, anar de compres, escapar-nos arran de mar, o bé muntanya amunt...

Les possibilitats eren moltes però l'oportunitat era única, i irrepetible, fins vés a saber quan; l'ocasió era perfecta per a fer quelcom que teníem pendent de feia massa dies: anar a Cantallops a collir olives!

Així que ahir vam fer via cap a Cantallops, bressol familiar forjat a cop de tramuntana, i vam donar, per fi, un cop de mà als meus oncles collint olives. 

I d'olives en vam collir, i tant si em vam collir, tantes com vam poder alleugerint el pes de les feixugues branques curulles d'olives, fent-les saltar pels aires abans de caure a les xarxes, com si d'un banc de peixos es tractés...

Teníem pendent anar a collir olives, i ara potser no hi podrem tornar fins algun dia de les festes de Nadal... L'ocasió era ahir, l'ocasió de collir olives i, naturalment, també l'ocasió de compartir feina i taula, amb la distància reglamentària i la mascareta corresponent, amb els meus oncles, no només perquè feia massa temps que no ens vèiem, també perquè ara ja sabem que per Nadal tampoc ho farem...

L'ocasió era ahir, i va ser un goig  aprofitar-la! 

Shop Local Day

Som un país més d'importació que d'exportació, lingüísticament parlant. Per a orgull exportador tenim l'expressió cul de sac, i em sembla que serà aquí, precisament, on acabarem si no ens deslliurem d'aquesta mania de dir-ho tot, o quasi tot, en anglès. 

Recents al calendari tenim el Black Friday i el Ciber Monday, i potser el més greu no només és importar el nom, sinó la tradició; coses de viure en un món globalitzat, i en una societat de consum. Prou que ho veiem, ara, que la nostra és una societat de consum: s'atura el consum, i l'economia pateix, i pateixen també moltes persones i famílies... 

I sí, també tenim el solidari Giving Tuesday, també importat, nom i tradició, per a donar les engrunes dels altres dos dies al món social, i qui sap si així maquillar la consciència de tanta culpa consumidora.

Aquests darrers mesos el consum en línia ha augmentat i el comerç electrònic ha salvat alguns negocis, però és evident que no tothom hi està preparat, ni té les eines ni els recursos, de màrqueting (anglicisme) per a posicionar-se i generar vendes. 

Davant una campanya del Black Friday més competitiva que mai, amb botigues i centres comercials tancats, la batalla es va traslladar a la xarxa, i aquí els gegants de la distribució (amb Amazon al capdavant) copen el mercat de forma majoritària. 

Amb aquesta perspectiva és d'aplaudir que el comerç local s'unís i es mobilitzés endegant una campanya alternativa al Black Friday, el "Shop Local Day", promovent el comerç de proximitat, emulant iniciatives semblants d'altres indrets. El que em va saber greu de la campanya és que per a promoure el comerç de proximitat no ho fessin, també, amb la llengua de proximitat... 

Calia un eslògan (anglicisme) en anglès? No sé, deuen ser coses del màrqueting i la publicitat, i que amb català, això del "Dia del Comerç Local" deu quedar massa provincià... 

Advent constitucional

Anys enrere a casa teníem un canelobre amb quatre espelmes que enceníem, una a una, cada diumenge d'Advent. Fa anys que no ho fem i el canelobre no recordo on el tenim, en cas que sobrevisqués al trasllat! Espero que sobrevisqués, que era, i és, molt bonic...

Durant anys aquesta tradició va conviure amb la menys espiritual, i més dolça, tradició del calendari d'Advent que, dia rere dia, ofereix una xocolatina, i que fa les delícies de la mainada, i no tan mainada, que aquesta és encara una tradició viva a casa nostra!

L'Advent és el "temps litúrgic que precedeix el Nadal" i, ja sigui amb ciris o espelmes, o amb xocolatines, és com un compte enrere que ens prepara, espiritualment o no, per la celebració del Nadal i de les seves festes.

És clar que això ja fa anys que ho fa la publicitat (torrons, colònies, caves, joguines...) i darrerament la campanya del Black Friday, l'Advent consumista dels nostres dies.

Ahir, segon d'Advent, també es va commemorar (això de celebrar va per barris) el 42è aniversari de la Constitució espanyola, la que al seu dia, com l'Advent, va precedir la democràcia.

Quaranta-dos anys després la nostra democràcia, com la pròpia Constitució, ha demostrat ser millorable, i ahir pensava que estaria bé que aquest aniversari, coincidint amb el Segon d'Advent, bé podria ser un advent constitucional, el temps polític que podria precedir la nostra millorada democràcia.

El drama és que qui més qui menys té la percepció que hem perdut, aquests darrers anys, en qualitat democràtica, i més que albirar l'oportunitat de millorar-la i enfortir-la, estem més a prop de seguir retrocedint en drets i llibertats.

Veurem si el sorprenent acord pels pressupostos té més recorregut que el calendari d'Advent...

Minuts Musicals instrumentals amb "When It Rains"

Què tenen en comú les pel·lícules "A la ciutat" (Cesc Gay, 2003) i "La casa del llac" (Alejandro Agresti, 2006)? 

Ambdues pel·lícules parlen, a la seva manera, de les relacions de parella; la primera de forma coral, amb un repartiment de luxe que, amb Barcelona com a escenari de fons, es desfan entre confidències i secrets; la segona, amb una casa i un llac com a escenari, centrada en la misteriosa relació epistolar, i amorosa, que mantenen Keanu Reeves i Sandra Bullock... 

No sé si per això, i per l'aire dramàtic que ambdues pel·lícules inevitablement tenen, "A la ciutat" i "La casa del llac" comparteixen, a les respectives bandes sonores, la cançó "When It Rains" del pianista de jazz estatunidenc Brad Mehldau. 

La música de Brad Mehldau apareix també en altres pel·lícules, al principi de la seva carrera com a músic d'estudi, posteriorment també com a compositor. 

Mehldau és un dels grans músics de jazz i, amb el seu piano, fa meravelles com aquesta! 

 

El refrany de la setmana, sobre el corral

"Per Nadal cada ovella al seu corral" és tot un clàssic del refranyer català i, enguany el recompte d'ovelles i corrals és especialment crític! Es debat aquests dies sobre el nombre d'ovelles i ramats (bombolles, en diem) que compartirem corral.

Sí, qui més qui menys compta i recompta, aquests dies, comensals i bombolles fent impossibles previsions del que podrem fer, o no, les dates més assenyalades de les festes de Nadal. I no sé a vosaltres, però a mi d'entrada els números no em surten, ni tan sols, per a trobar-me amb la família més propera.

La trobada del ramat més extens ja és missió impossible, i amb un punt de tristesa, i un de resignació, ja ho he assumit: aquest Nadal el corral serà petit, que ens hi va la salut!

Per cert, aquest popular refrany té una segona part, que val la pena recordar, especialment enguany: "per Nadal, cada ovella al seu corral; per Sant Esteve, cadascú a casa seva". I també té una altra variant, encara més restrictiva: "per Nadal i per Cap d’Any, cadascú amb el seu company."

I com tants altres, també té les seves variants, que si no us agraden les ovelles i els corrals, també teniu alternatives: "per Nadal, cada perdiu al seu niu."

És evident que aquest Nadal no caldrà allargar la taula...

Discapacitat

Les persones no som discapacitades, en tot cas tenim, o podem tenir, discapacitats, que és molt diferent! I naturalment, de la mateixa manera, tenim capacitats.

És clar que no totes les discapacitats estan reconegudes, i ja està bé que sigui així, doncs el seu reconeixement genera, sobretot, uns drets i, per tant, també uns deures, unes obligacions que moltes vegades es concreten en una sèrie de suports que han de permetre vetllar per atenuar els efectes discriminatoris de la discapacitat i promoure la igualtat d'oportunitats. En altres paraules, trencar barreres!

A mi m'agrada veure la discapacitat com un concepte dinàmic, per més que aparentment l'encotillem entre diagnòstics i percentatges, i al final es defineix més en funció de la persona i el seu entorn, que no pel que pugui dir el dictamen que la certifica.

La classificació és necessària, i fins i tot inevitable, per emmarcar-la, però al final la clau són la persona i el seu entorn; això ho veiem molt en l'àmbit laboral, quan al principi sembla que pesa molt el que diu la literatura d'aquella discapacitat, sigui la que sigui, però al final el que preval és l'ajustament de les capacitats de la persona al seu lloc de treball, i aquest ajustament algunes vegades pot requerir de certs suports.

Potser per això m'agrada tan poc la definició del terme "discapacitat" del diccionari i m'agrada una mica més aquesta del Termcat: "Resultat de la interacció entre la deficiència d'una persona i les barreres de l'entorn, que suposa una limitació en l'activitat i la consegüent restricció en la participació en igualtat de condicions que la resta de ciutadans."

És evident, doncs, que per assolir la igualtat en clau de discapacitat, cal treballar per millorar l'autonomia de les persones, potenciant les seves capacitats, i alhora també cal treballar perquè el seu entorn, el nostre entorn, no les discrimini.

Cal treballar per una societat inclusiva, compromesa i responsable que lluny d'amagar les discapacitats i les persones que les tenen, les faci visibles!

Corporativisme ideològic

Amb la salut no s'hi juga, però sí amb la política, i si la política guanya, la salut hi perd.

Aquesta setmana he llegit, i sentit dir, al doctor Bonaventura Clotet en diferents mitjans que (s'entén que des del govern) "s'han discriminat científics valuosos pel seu pensament polític."

El doctor Clotet, naturalment, no entra en dir noms, ni dels polítics que discriminen ni dels científics discriminats, però a vegades ni falta que fa, que a Twitter i als mitjans ja hem vist prou tensions entre científics i polítics... Jo pensava que, en situacions com aquestes, el prioritari era i és comptar amb els millors...

I amb els millors no em refereixo amb allò del "govern dels millors" que pretenia el president Mas amb el seu primer govern, que ja sabem que era més un eslògan que una realitat, tot i que aquell govern era, possiblement, millor de l'actual, és clar que a aquestes alçades de la pel·lícula tampoc costa gaire...

Però tornem a les declaracions del doctor Bonaventura Clotet; em sobta, per no dir inquieta, que davant el repte de salut pública que tenim, que per combatre aquesta pandèmia, el govern hagi aplicat a la gestió sanitària el corporativisme ideològic, discriminant científics per, simplement, pensar diferent en qüestions que, entenc, poc tenen a veure amb, per exemple, la recerca científica...

No sé, tinc la impressió que aquests darrers anys, amb la polarització de les posicions ideològiques, potser estem perdent la capacitat de treballar en equip, ja no només amb qui pensa diferent, sinó fins i tot amb qui no pensa exactament com jo. Una bona mostra és la gestió d'aquesta desescalada per part del propi govern de la Generalitat, que amb la seva darrera picabaralla interna van mostrar que cada terra (cada conselleria) fa sa guerra, i ja sabem què passa quan dos es barallen: sí, nosaltres som el tercer que rep!

Si un govern format per dos partits independentistes no poden treballar en equip salvant les seves (lògiques i necessàries) diferències, com podran treballar en equip amb persones que tenen posicionaments ideològics diferents? La gestió de les diferències, i sobretot de la diversitat, és un element imprescindible en el treball en equip, però ara la diferència i la diversitat es bandeja... Entenc que en un futur, d'aquí uns mesos, és possible que per a col·laborar amb un dels possibles governs de la Generalitat caldrà ser "netament" independentista, i és que ara ja fins i tot molesta la diversitat dins el moviment... En fi.

Arribats a aquest punt jo ja no sé si em m'entristeixen més aquestes declaracions del doctor Bonaventura Clotet, i la confirmació que això de la discriminació per corporativisme ideològic passa, o que després de llegir-lo i escoltar-lo no m'hagi sorprès, sinó que hi hagi vist un aire de normalitat: és clar, si no pensa com jo, perquè col·laborar-hi?

Potser sí caldria posar un cordó sanitari a aquest corporativisme ideològic...

Maradona, excessiu

Si hagués de definir amb un adjectiu la vida de Maradona, la definiria com a excessiva; també faria servir el mateix adjectiu per a definir la seva mort, i tot el que l'ha envoltat...

La percepció és que en relació a Maradona tot és excessiu, des del seu excels futbol (mà de Déu inclosa!), segons els qui el van veure jugar en la seva plenitud futbolística, passant per la seva relació amb les drogues, amb les dones i en general amb tot el que era o representava. Excessiva (per mi) la (irracional) idolatria de tants i tants argentins, i napolitans...

No sé si, generacionalment, jo hauria d'admirar més a Maradona del que admiro, i sincerament l'he admirat i admiro més aviat poc. Potser perquè el primer pòster del Barça que vaig tenir va ser el de l'equip campió de lliga de la temporada 1984-85, i ell en aquell pòster, que encara tinc, no hi sortia.

Salvant les distàncies, i sense ànim d'ofendre a ningú, admiro més a Carrasco, "Pichi" Alonso, a Rojo o a Calderé que a l'astre argentí, possiblement perquè aquests em van arribar més al cor blaugrana que no Maradona, que potser va arribar al Barça massa aviat, i potser en va marxar massa aviat, també...

La imatge que tinc de Maradona és la d'un home enfadat, increpant a no sé qui a la tanca de casa seva, una imatge que algun dia deuria veure als informatius; és possible que el meu record, i la imatge que el meu imaginari s'ha forjat d'ell, no li faci justícia, doncs és evident que com a futbolista és un dels grans, per molts el millor. Però per bon boxejador que fos Mike Tyson, que ho era, no puc evitar pensar en ell com l'eixelebrat que va mossegar, en ple combat, l'orella del seu rival, Evander Holyfield...

És indiscutible que Maradona va guanyar molt més que un Mundial de futbol amb Argentina, i que una lliga italiana amb el Nàpols, i que els valors intangibles de la seva contribució sobrepassen allò estrictament futbolístic; argentins i napolitans possiblement van tenir, amb les victòries de Maradona, una injecció d'autoestima i d'autoafirmació que els va inocular la deïficació del mite, relativitzant, perdonant i fins i tot obviant la resta dels seus excessos, més enllà dels futbolístics. Curiós procés del que Maradona no és l'únic exemple... 

No és estrany, doncs, que el seu comiat hagi estat una metàfora de la seva vida: excessiu.

Sobre la zonificació escolar de Girona

Fa un any i mig que formo part, representant als pares i mares membres de consells escolars de centres d’educació secundària, del Consell Municipal d'Educació (CEM) de Girona. Des que en formo part són molts els temes que tractem i debatem, i un dels recurrents és el de la planificació escolar.

De fet el propi CEM té una comissió que aborda aquesta qüestió, naturalment entre moltes altres: la Comissió de Planificació Escolar i Equipaments.

Al CEM en general, i en aquesta comissió en particular, hem parlat sovint de la zonificació escolar de Girona, i de la possibilitat d'introduir-hi canvis, fins i tot de replantejar-la de dalt a baix. En aquest sentit és molt valuós un estudi que la Universitat de Girona va fer, per encàrrec de l'Ajuntament (Zones escolars a Girona. Un debat sobre proximitat, capacitat d'elecció i segregació social. Brugué, Q. Martí, S. Pueyo, J. UdG), en el que, a banda d'una anàlisi de dades demogràfiques, es valoraven quatre possibles escenaris de zonificació, cada un d'ells amb els seus pros i contres.

I és que una de les qüestions que el propi estudi posa de manifest és que no hi ha una proposta de zonificació ideal, ni que la zonificació, sigui quina sigui, resoldrà per si sola els diferents reptes que té la ciutat per combatre la segregació escolar, i per oferir una oferta educativa més equitativa.

L'estudi de la UdG afirma que "la zonificació escolar –junt amb d’altres mesures de política educativa- podria ser un important àmbit d’actuació", referint-se al combat contra la segregació, i algunes de les altres mesures poden ser, per exemple, el Pacte de Ciutat per combatre la Segregació Escolar que recentment ha aprovat, per unanimitat, el ple municipal, i del que s'han d'emprendre noves mesures, els plans comunitaris que es desenvolupen en diferents sectors, i naturalment altres elements com, pel que fa a la secundària, la revisió de les adscripcions...

En aquest context de reflexió i anàlisi, la Comissió de Planificació Escolar del CEM, possiblement cansada d'anar massa sovint a remolc de les decisions del Departament d'Educació, va manifestar, en una resolució aprovada pel plenari del CEM el passat 30 de gener de 2020, la seva "incomoditat per esdevenir, any rere any, un ens amb caràcter reactiu davant d’aquestes decisions", i es comprometia a "enfortir el caràcter pro-actiu de la Comissió presentant les seves pròpies orientacions envers el conjunt de l’escolarització de la ciutat, i especialment pel que fa a la previsió de línies de P3 i 1r d’ESO de cada curs."

La comissió ha treballat aquests darrers mesos amb la voluntat de donar resposta a aquesta voluntat pro-activa, i la valoració i eventual proposta de la zonificació escolar ha estat una línia de treball. 

Pel que fa a la zonificació escolar l'estudi de la UdG analitzava quatre possibles escenaris:
Escenari 1. Les 3 zones actuals
Escenari 2. Mantenir 3 zones, canviant les fronteres
Escenari 3. Zona única
Escenari 4. Càlculs a partir lloc de residència

D'aquests quatre escenaris d'entrada em vam descartar dos, el manteniment de les zones actuals i la zona única, i vam sol·licitar a la UMAT (Unitat Municipal d'Anàlisi Territorial) de l'Ajuntament de Girona que ens ajudés a projectar l'escenari per càlculs a partir del lloc de residència. Davant una primera proposta de projecció de la matrícula a P3 d'alguns centres escolars, vam demanar que també es tinguessin presents criteris de caràcter socioeconòmic.

El treball de la comissió es va veure afectat, també per la situació de la pandèmia, i tot i això vam poder reprendre el treball i el debat els mesos de maig i juny, i posteriorment a l'octubre. Aquest principi de curs el treball de la comissió s'ha centrar en la possibilitat de concretar tres propostes d'acord que intervenen de forma directa en el procés de preinscripció, matrícula i assignació post matrícula de l'alumnat de cares al curs vinent: una en relació a la zonificació escolar, una altra en relació a les ràtios a P3 i una darrera en relació als criteris d'assignació de la Comissió de Garantia d’Admissió.

Pel que fa a la primera qüestió, que és la que ara interessa, aquest mes de novembre s'ha intensificat el treball de la Comissió de Planificació Escolar, amb la voluntat de concretar una proposta de canvi de zones escolars a partir del segon escenari i, tal i com el propi estudi el defineix, "sense modificar la idea de tres grans zones, es podrien modificar els actuals límits per tal de potenciar tant l’heterogeneïtat com la proximitat."

Després d'una reunió de la comissió el 12 de novembre, l'Àrea d'Educació de l'Ajuntament de Girona va concretar un esborrany de proposta de zonificació que es va presentar en una sessió de treball extraordinària de la comissió el passat 17 de novembre i que es va presentar de nou en comissió el 26 de novembre amb la voluntat de ser aprovada pel plenari del CEM abans de les vacances de Nadal, i per tant que pugui ser d'aplicació al proper procés de preinscripció.

La proposta ha estat presentada i debatuda també en reunions específiques amb les direccions dels centres escolars, també a nivell de les AFA i AMPA de la ciutat.

La Comissió de Planificació Escolar, que presideixo des del curs passat, ha mantingut, de forma majoritària, la voluntat de ser pro-activa i presentar una proposta de zonificació escolar diferent de l'actual, entenent que, tal i com diu el propi estudi, "no ens estalviarà la necessitat d’adoptar decisions que, en qualsevol cas, tindran aspectes positius i aspectes negatius, partidaris i detractors. Aquest és el trist destí de les polítiques públiques: prendre decisions i executar-les, tot sabent que sempre seran respostes de compromís, equilibris entre objectius contradictoris, opcions que sempre seran objecte de crítica i revisió."

La nova proposta de zonificació, com ja he comentat abans, no és la ideal (de fet no existeix) ni resoldrà per si sola tots els reptes que Girona té a nivell educatiu; d'entrada la seva presentació no ha generat un rebuig frontal i hi ha qui hi veu, en la nova proposta de zones, una major heterogeneïtat dins de cada zona, i per tant un major equilibri entre elles respecte a les zones actuals.

I si bé és cert que en la proposta no s'aborden, paral·lelament, altres debats com les adscripcions a secundària (debat no obstant urgent des del meu punt de vista), posposar la proposta esperant a tancar aquest debat, o d'altres igualment necessaris, representaria prorrogar de nou la presa de decisions i posposar-la com a mínim un curs més. Arribats a aquest punt, caldria calibrar si és millor perpetuar un curs més l'actual mapa de zones escolars, o bé, assumint el risc, plantejar-ne un de nou que, d'entrada, pot dibuixar un major equilibri.

Tal i com diu l'estudi de la UdG, "i, tanmateix, tornant al cas de l’educació a Girona, necessitem prendre decisions de política educativa", i la Comissió de Planificació Escolar es va comprometre a prendre partit, a fer propostes, prendre decisions, naturalment cercant sempre el màxim consens possible.  

Aquests darrers mesos estem dibuixant un nou escenari educatiu a la ciutat de Girona; si mesos enrere es va treballar en el Pacte de Ciutat per combatre la Segregació Escolar, ara estem dibuixant el mapa de les zones escolars... 

I com tot, i com sempre, serà el finalment el plenari del CEM de Girona a qui haurà d'aprovar-lo, o no...

Minuts Musicals instrumentals amb "Eple"

No recordo com, però sí més o menys quan (2001 o 2002...) vaig escoltar per primera la cançó "Poor Leno", de Röyksopp; deuria ser a la televisió, perquè el videoclip, com la cançó, em va captivar.

Aleshores encara no hi havia YouTube, ni molt menys Spotify, i quan volies escoltar una cançó el més habitual era, simplement, comprar-te el disc al que pertanyia.

El millor lloc on podies cercar cançons eren, aleshores, les botigues de discs, i entre les de Girona jo sovintejava molt la que Discos Coll tenia al carrer de l'Argentina. Gran part de la meva discoteca és d'allà, i també de l'extingida Fira del Disc del Col·leccionista que alguns anys també es va fer a Girona!

A Discos Coll vaig preguntar, buscar i comprar "Melody AM", el primer disc del grup noruec Röyksopp, i a banda de "Poor Leno" també vaig descobrir cançons com "Remind me" i sí, "Eple"!

De Röyksopp no tinc res més, i a vegades penso que ni falta que fa; algunes vegades, d'un grup som fans de la seva discografia, d'altres només d'una cançó, d'altres només d'un disc...

Pel que fa a "Eple", ja ho veureu, el videoclip també és d'aquells que es fan mirar...

El refrany de la setmana, sobre les olives

Us han dit mai allò de "acaba la frase", tot donant-vos un anunciat?
Si la frase comencés dient "a dia d'avui, si no fos per les restriccions...", jo la podria acabar dient, entre moltes altres coses, "hauria anat a collir olives!".

Ja ho diu el refrany, "a finals de novembre, arreplegaràs l'oliva sempre", però em temo que enguany arribarà finals de novembre i no n'hauré arreplegat cap!

No és el cas dels meus oncles de Cantallops, que ja fa dies han començat a collir olives, però nosaltres, amb les restriccions de mobilitat de divendres a diumenge, una de les mesures preventives per combatre la COVID-19, ens és impossible anar-hi i donar un cop de mà... I qui diu un cop de mà, diu una bona sacsejada a les branques curulles d'olives per fer-les caure sobre les xarxes, que "a l'oliver li fas mal i et dóna bé!".

Tampoc poden anar-hi els meus cosins, que viuen i treballen fora de Cantallops i, com nosaltres, quan podrien anar-hi treballen, i quan no treballen no hi poden anar!

No és el cas de la meva mare que, jubilada, sí que es pot escapar alguns dies entre setmana i reforçar la brigada, però sense els meus cosins ni nosaltres de tant en tant, el meu oncle troba a faltar mà d'obra per anar omplint el remolc que després bolca al trull, que "l'oliva fresca en el molí, fa l'oli fi..."

Si no fos per les restriccions hauria anat a collir olives, i d'alguna manera, ni que fos amb mig jornal, potser m'hauria guanyat alguna garrafa d'oli nou... O com a mínim el que tinc, l'hauria suat una mica, que d'oli nou, tot i no haver-ne anat a collir, també ens n'ha arribat: un deliciós oli d'olives picual d'un verd que enamora la vista i se't desfà al paladar!

L'oli, ja ho diu el refrany, és un bàsic (a banda de la cuina) per la vida!: "les quatre coses necessàries per a la vida són: llenya d'alzina, vi de sarment, oli d'oliva i pa de forment."

Espero, abans no s'acabi l'any, que algun dia podré anar a Cantallops per veure els meus oncles i cosins i, sobretot, per collir olives!

Les Stories, o quan la guarnició ens agrada més que el tall!

L'altre dia vaig entrar a l'aplicació mòbil de LinkedIn i, instintivament, vaig sortir-ne de seguida pensant que havia entrat per error en una altra aplicació. Vaig tornar-hi entrar, llavors fixant-me bé de clicar la icona correcta, i vaig comprovar que no, que la primera vegada no m'havia equivocat...

El que m'havia confós va ser la línia de rodones dels perfils a qui segueixo, disposades ben ordenades a mode de les Stories de Instagram, i naturalment també la icona del meu perfil amb un signe de més (+)... Vosaltres també, LinkedIn? 

Sí, LinkedIn també ha sucumbit a la temptació de les Stories, aquestes publicacions que, com les notes que rebia l'inspector Gadget, s'autodestrueixen en 24 hores.

Dies més tard Twitter també va abraçar les Stories, suposo que per allò de que si no pots amb l'enemic, uneix-t'hi!

A WhatsApp hi tenim els estats, i ara a Instagram, a Facebook, a LinkedIn i a Twitter hi tenim les Stories, i no sé, tot plegat fa pensar que deu ser això, sobretot, el que més ens agrada d'aquestes xarxes socials: compartir contingut efímer. És clar que suposo que aquestes empreses deuen tenir clar que com més efímer, curiosament, més interès ens generen i, per tant, més temps passem a les seves aplicacions.

El temps que duren les publicacions efímeres és inversament proporcional al temps que passem mirant-les... El valor està en la caducitat de la publicació, que per si sola actua de reclam, com si digués, just al publicar-se, que si no la cacem al vol ens la perdrem...

Les Stories són, en principi, la guarnició que acompanya el tall, que se suposa que a WhatsApp, a Instagram, a Facebook, a LinkedIn i a Twitter hi fem coses diferents, però ja sabem que a vegades la guarnició ens agrada més que el tall...