dilluns, 30 de novembre del 2020

Sobre la zonificació escolar de Girona


Fa un any i mig que formo part, representant als pares i mares membres de consells escolars de centres d’educació secundària, del Consell Municipal d'Educació (CEM) de Girona. Des que en formo part són molts els temes que tractem i debatem, i un dels recurrents és el de la planificació escolar.

De fet el propi CEM té una comissió que aborda aquesta qüestió, naturalment entre moltes altres: la Comissió de Planificació Escolar i Equipaments.

Al CEM en general, i en aquesta comissió en particular, hem parlat sovint de la zonificació escolar de Girona, i de la possibilitat d'introduir-hi canvis, fins i tot de replantejar-la de dalt a baix. En aquest sentit és molt valuós un estudi que la Universitat de Girona va fer, per encàrrec de l'Ajuntament (Zones escolars a Girona. Un debat sobre proximitat, capacitat d'elecció i segregació social. Brugué, Q. Martí, S. Pueyo, J. UdG), en el que, a banda d'una anàlisi de dades demogràfiques, es valoraven quatre possibles escenaris de zonificació, cada un d'ells amb els seus pros i contres.

I és que una de les qüestions que el propi estudi posa de manifest és que no hi ha una proposta de zonificació ideal, ni que la zonificació, sigui quina sigui, resoldrà per si sola els diferents reptes que té la ciutat per combatre la segregació escolar, i per oferir una oferta educativa més equitativa.

L'estudi de la UdG afirma que "la zonificació escolar –junt amb d’altres mesures de política educativa- podria ser un important àmbit d’actuació", referint-se al combat contra la segregació, i algunes de les altres mesures poden ser, per exemple, el Pacte de Ciutat per combatre la Segregació Escolar que recentment ha aprovat, per unanimitat, el ple municipal, i del que s'han d'emprendre noves mesures, els plans comunitaris que es desenvolupen en diferents sectors, i naturalment altres elements com, pel que fa a la secundària, la revisió de les adscripcions...

En aquest context de reflexió i anàlisi, la Comissió de Planificació Escolar del CEM, possiblement cansada d'anar massa sovint a remolc de les decisions del Departament d'Educació, va manifestar, en una resolució aprovada pel plenari del CEM el passat 30 de gener de 2020, la seva "incomoditat per esdevenir, any rere any, un ens amb caràcter reactiu davant d’aquestes decisions", i es comprometia a "enfortir el caràcter pro-actiu de la Comissió presentant les seves pròpies orientacions envers el conjunt de l’escolarització de la ciutat, i especialment pel que fa a la previsió de línies de P3 i 1r d’ESO de cada curs."

La comissió ha treballat aquests darrers mesos amb la voluntat de donar resposta a aquesta voluntat pro-activa, i la valoració i eventual proposta de la zonificació escolar ha estat una línia de treball

Pel que fa a la zonificació escolar l'estudi de la UdG analitzava quatre possibles escenaris:
Escenari 1. Les 3 zones actuals
Escenari 2. Mantenir 3 zones, canviant les fronteres
Escenari 3. Zona única
Escenari 4. Càlculs a partir lloc de residència

D'aquests quatre escenaris d'entrada em vam descartar dos, el manteniment de les zones actuals i la zona única, i vam sol·licitar a la UMAT (Unitat Municipal d'Anàlisi Territorial) de l'Ajuntament de Girona que ens ajudés a projectar l'escenari per càlculs a partir del lloc de residència. Davant una primera proposta de projecció de la matrícula a P3 d'alguns centres escolars, vam demanar que també es tinguessin presents criteris de caràcter socioeconòmic.

El treball de la comissió es va veure afectat, també per la situació de la pandèmia, i tot i això vam poder reprendre el treball i el debat els mesos de maig i juny, i posteriorment a l'octubre. Aquest principi de curs el treball de la comissió s'ha centrar en la possibilitat de concretar tres propostes d'acord que intervenen de forma directa en el procés de preinscripció, matrícula i assignació post matrícula de l'alumnat de cares al curs vinent: una en relació a la zonificació escolar, una altra en relació a les ràtios a P3 i una darrera en relació als criteris d'assignació de la Comissió de Garantia d’Admissió.

Pel que fa a la primera qüestió, que és la que ara interessa, aquest mes de novembre s'ha intensificat el treball de la Comissió de Planificació Escolar, amb la voluntat de concretar una proposta de canvi de zones escolars a partir del segon escenari i, tal i com el propi estudi el defineix, "sense modificar la idea de tres grans zones, es podrien modificar els actuals límits per tal de potenciar tant l’heterogeneïtat com la proximitat."

Després d'una reunió de la comissió el 12 de novembre, l'Àrea d'Educació de l'Ajuntament de Girona va concretar un esborrany de proposta de zonificació que es va presentar en una sessió de treball extraordinària de la comissió el passat 17 de novembre i que es va presentar de nou en comissió el 26 de novembre amb la voluntat de ser aprovada pel plenari del CEM abans de les vacances de Nadal, i per tant que pugui ser d'aplicació al proper procés de preinscripció.

La proposta ha estat presentada i debatuda també en reunions específiques amb les direccions dels centres escolars, també a nivell de les AFA i AMPA de la ciutat.

La Comissió de Planificació Escolar, que presideixo des del curs passat, ha mantingut, de forma majoritària, la voluntat de ser pro-activa i presentar una proposta de zonificació escolar diferent de l'actual, entenent que, tal i com diu el propi estudi, "no ens estalviarà la necessitat d’adoptar decisions que, en qualsevol cas, tindran aspectes positius i aspectes negatius, partidaris i detractors. Aquest és el trist destí de les polítiques públiques: prendre decisions i executar-les, tot sabent que sempre seran respostes de compromís, equilibris entre objectius contradictoris, opcions que sempre seran objecte de crítica i revisió."

La nova proposta de zonificació, com ja he comentat abans, no és la ideal (de fet no existeix) ni resoldrà per si sola tots els reptes que Girona té a nivell educatiu; d'entrada la seva presentació no ha generat un rebuig frontal i hi ha qui hi veu, en la nova proposta de zones, una major heterogeneïtat dins de cada zona, i per tant un major equilibri entre elles respecte a les zones actuals.

I si bé és cert que en la proposta no s'aborden, paral·lelament, altres debats com les adscripcions a secundària (debat no obstant urgent des del meu punt de vista), posposar la proposta esperant a tancar aquest debat, o d'altres igualment necessaris, representaria prorrogar de nou la presa de decisions i posposar-la com a mínim un curs més. Arribats a aquest punt, caldria calibrar si és millor perpetuar un curs més l'actual mapa de zones escolars, o bé, assumint el risc, plantejar-ne un de nou que, d'entrada, pot dibuixar un major equilibri.

Tal i com diu l'estudi de la UdG, "i, tanmateix, tornant al cas de l’educació a Girona, necessitem prendre decisions de política educativa", i la Comissió de Planificació Escolar es va comprometre a prendre partit, a fer propostes, prendre decisions, naturalment cercant sempre el màxim consens possible.  

Aquests darrers mesos estem dibuixant un nou escenari educatiu a la ciutat de Girona; si mesos enrere es va treballar en el Pacte de Ciutat per combatre la Segregació Escolar, ara estem dibuixant el mapa de les zones escolars... 

I com tot, i com sempre, serà el finalment el plenari del CEM de Girona a qui haurà d'aprovar-lo, o no...

dissabte, 28 de novembre del 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Eple"


No recordo com, però sí més o menys quan (2001 o 2002...) vaig escoltar per primera la cançó "Poor Leno", de Röyksopp; deuria ser a la televisió, perquè el videoclip, com la cançó, em va captivar.

Aleshores encara no hi havia YouTube, ni molt menys Spotify, i quan volies escoltar una cançó el més habitual era, simplement, comprar-te el disc al que pertanyia.

El millor lloc on podies cercar cançons eren, aleshores, les botigues de discs, i entre les de Girona jo sovintejava molt la que Discos Coll tenia al carrer de l'Argentina. Gran part de la meva discoteca és d'allà, i també de l'extingida Fira del Disc del Col·leccionista que alguns anys també es va fer a Girona!

A Discos Coll vaig preguntar, buscar i comprar "Melody AM", el primer disc del grup noruec Röyksopp, i a banda de "Poor Leno" també vaig descobrir cançons com "Remind me" i sí, "Eple"!

De Röyksopp no tinc res més, i a vegades penso que ni falta que fa; algunes vegades, d'un grup som fans de la seva discografia, d'altres només d'una cançó, d'altres només d'un disc...

Pel que fa a "Eple", ja ho veureu, el videoclip també és d'aquells que es fan mirar...



divendres, 27 de novembre del 2020

El refrany de la setmana, sobre les olives


Us han dit mai allò de "acaba la frase", tot donant-vos un anunciat?
Si la frase comencés dient "a dia d'avui, si no fos per les restriccions...", jo la podria acabar dient, entre moltes altres coses, "hauria anat a collir olives!".

Ja ho diu el refrany, "a finals de novembre, arreplegaràs l'oliva sempre", però em temo que enguany arribarà finals de novembre i no n'hauré arreplegat cap!

No és el cas dels meus oncles de Cantallops, que ja fa dies han començat a collir olives, però nosaltres, amb les restriccions de mobilitat de divendres a diumenge, una de les mesures preventives per combatre la COVID-19, ens és impossible anar-hi i donar un cop de mà... I qui diu un cop de mà, diu una bona sacsejada a les branques curulles d'olives per fer-les caure sobre les xarxes, que "a l'oliver li fas mal i et dóna bé!".

Tampoc poden anar-hi els meus cosins, que viuen i treballen fora de Cantallops i, com nosaltres, quan podrien anar-hi treballen, i quan no treballen no hi poden anar!

No és el cas de la meva mare que, jubilada, sí que es pot escapar alguns dies entre setmana i reforçar la brigada, però sense els meus cosins ni nosaltres de tant en tant, el meu oncle troba a faltar mà d'obra per anar omplint el remolc que després bolca al trull, que "l'oliva fresca en el molí, fa l'oli fi..."

Si no fos per les restriccions hauria anat a collir olives, i d'alguna manera, ni que fos amb mig jornal, potser m'hauria guanyat alguna garrafa d'oli nou... O com a mínim el que tinc, l'hauria suat una mica, que d'oli nou, tot i no haver-ne anat a collir, també ens n'ha arribat: un deliciós oli d'olives picual d'un verd que enamora la vista i se't desfà al paladar!

L'oli, ja ho diu el refrany, és un bàsic (a banda de la cuina) per la vida!: "les quatre coses necessàries per a la vida són: llenya d'alzina, vi de sarment, oli d'oliva i pa de forment."

Espero, abans no s'acabi l'any, que algun dia podré anar a Cantallops per veure els meus oncles i cosins i, sobretot, per collir olives!

dijous, 26 de novembre del 2020

Les Stories, o quan la guarnició ens agrada més que el tall!


L'altre dia vaig entrar a l'aplicació mòbil de LinkedIn i, instintivament, vaig sortir-ne de seguida pensant que havia entrat per error en una altra aplicació. Vaig tornar-hi entrar, llavors fixant-me bé de clicar la icona correcta, i vaig comprovar que no, que la primera vegada no m'havia equivocat...

El que m'havia confós va ser la línia de rodones dels perfils a qui segueixo, disposades ben ordenades a mode de les Stories de Instagram, i naturalment també la icona del meu perfil amb un signe de més (+)... Vosaltres també, LinkedIn? 

Sí, LinkedIn també ha sucumbit a la temptació de les Stories, aquestes publicacions que, com les notes que rebia l'inspector Gadget, s'autodestrueixen en 24 hores.

Dies més tard Twitter també va abraçar les Stories, suposo que per allò de que si no pots amb l'enemic, uneix-t'hi!

A WhatsApp hi tenim els estats, i ara a Instagram, a Facebook, a LinkedIn i a Twitter hi tenim les Stories, i no sé, tot plegat fa pensar que deu ser això, sobretot, el que més ens agrada d'aquestes xarxes socials: compartir contingut efímer. És clar que suposo que aquestes empreses deuen tenir clar que com més efímer, curiosament, més interès ens generen i, per tant, més temps passem a les seves aplicacions.

El temps que duren les publicacions efímeres és inversament proporcional al temps que passem mirant-les... El valor està en la caducitat de la publicació, que per si sola actua de reclam, com si digués, just al publicar-se, que si no la cacem al vol ens la perdrem...

Les Stories són, en principi, la guarnició que acompanya el tall, que se suposa que a WhatsApp, a Instagram, a Facebook, a LinkedIn i a Twitter hi fem coses diferents, però ja sabem que a vegades la guarnició ens agrada més que el tall...

dimecres, 25 de novembre del 2020

La violència masclista mata!


Ja no podem dir que és un problema particular (ja fa anys que no podem dir-ho), i que cal tractar-lo i resoldre'l portes endins; ja no podem dir que és, simplement, un mal endèmic i considerar-la com una llei de vida, com quelcom inevitable; ja no podem deixar de mirar perquè per fer-ho hauríem de deixar de mirar-nos, com a societat, cada dia al mirall...

La violència masclista no és un problema particular, i no es tracta ni resol (només) portes endins, tot el contrari; i no, no és inevitable, perquè de ser-ho seria com afirmar que és llei de vida, que és fruit de la condició humana...

I mirem on mirem, resulta impossible no veure-ho, que les més de nou mil set-centes dones víctimes de violència masclista dins la parella ateses aquest 2020, fins al tercer trimestre, no són invisibles. Tampoc les nou dones assassinades. Sí, nou dones assassinades! Tampoc les quasi catorze mil persones ateses en els diferents episodis de violència masclista. No, tanta violència masclista no és invisible

Són massa víctimes, massa dones assassinades, massa episodis de violència masclista que tenallen vides, fins a segar-les.

I amb el confinament han augmentat les trucades al telèfon d'atenció a les violències de gènere, i les consultes a la bústia de correu electrònic d'aquest servei d'atenció i suport; amb el confinament, amb aquest aïllament social d'obligat compliment, la convivència amb l'agressor augmenta el factor de risc de patir violència masclista, risc que augmenta també pels fills i filles, en cas d'haver-n'hi.

La violència masclista és una pandèmia, és un senyal inequívoc d'una societat malalta, disfuncional, i en canvi no la tractem com ho faríem en cas de matar, tot i que mata... Perquè sí, la violència masclista mata! I arribats a aquest punt no sé si no ho diem prou, o si de dir-ho massa ja ens hem immunitzat...


dimarts, 24 de novembre del 2020

El Gran Recapte, virtual?


Un any més, aquest passat cap de setmana, s'ha fet el Gran Recapte, aquesta macro campanya de recollida d'aliments que ens recorda, com a mínim un cop l'any per si la resta ens n'oblidem, que hi ha persones que tenen serioses dificultats per accedir a productes bàsics, per entendre'ns, per omplir cada dia la nevera i el rebost.

Aquesta campanya, com tantes altres solidàries com La Marató, no només ens interpel·len per a participar-hi solidàriament, també ens interroguen, més que sobre la seva necessitat (que ho són), sobre la seva existència: vetllar per a  que cada persona, que tota família tingui un sostre i un plat calent a taula, visqui amb unes mínimes condicions de dignitat, no hauria de dependre de la solidaritat, sinó que el propi estat, si és veritablement del benestar, hauria de procurar-ho...

Aquest és un debat etern, i és evident que mentre el fem no pot ser que hi hagi persones que visquin sense uns mínims...

De la campanya d'enguany del Gran Recapte, però, m'ha sorprès l'adjectiu virtual: Gran Recapte virtual. És evident que, a diferència dels antres anys, enguany no hem pogut donar en espècies, és a dir, comprant nosaltres mateixos els productes al supermercat i donar-los després a la sortida, sinó que hem hagut de fer una donació en diners, una aportació econòmica, a partir d'un euro, quan hem anat a comprar en un supermercat.

No sé què té la donació de diners, sigui a la caixa del supermercat, per transferència o per Bizum, de virtual. Altra cosa seria que jo, a través d'una web, o d'una aplicació mòbil, pogués entrar en un supermercat virtual i seleccionar els productes que voldria donar, com els altres anys, i naturalment pagués l'import equivalent al cost dels productes seleccionats...

En fi, perdoneu-me la "boutade", però jo les dues vegades que he fet la donació al supermercat no m'ha semblat fer res virtual; com a molt fer quelcom electrònic, fent el pagament amb targeta...

Entenc que l'ús generós del terme potser responia més a criteris de màrqueting, per transmetre el missatge a la població que, malgrat no poder fer la donació en espècie, era important fer igualment la donació, en aquest cas de diners.

I és evident que, virtual o no, el realment important és que no hi hagi persones, famílies, que passin gana, que les mancances que tenen, gana inclosa, no tenen res de virtual!

dilluns, 23 de novembre del 2020

A distància


Aquest dissabte passat vaig poder assistir, a distància, a l'assemblea de l'aFFaC, la nova denominació de la FAPAC; fins ara no hi havia assistit, sobretot perquè les presencials requerien desplaçar-se... I possiblement de fer-se presencial enguany, tampoc hi hagués assistit. L'assemblea va ser llarga, més de quatre hores, i al llarg d'aquest temps, i de les pauses per a votar, vaig poder fer feina de l'AMPA Xifra, i fins i tot preparar la massa de la pizza que ens vam menjar per sopar...

El divendres de l'altra setmana, dia 13 per a més detalls, vaig participar, a distància, en una de les taules de la 2a Setmana de la RSC Global; vaig fer-ho des de casa i, amb una presentació com a suport, vaig poder-me explicar tal i com ho hauria fet en cas que la taula hagués estat presencial, parlant del programa Incorpora. D'haver-se fet presencial, m'ho haurien demanat igualment a mi?...

Al mes de setembre vaig programar dues sessions d'una formació per al grup de Girona del programa Incorpora; aleshores la meva previsió era fer-les presencials, amb totes les mesures preventives i de seguretat, i fins i tot ja tenia la reserva de sala. A l'hora de fer aquestes dues sessions formatives, a mitjans de novembre, no vaig tenir més remei que adaptar-les i fer-les en format telemàtic. Les sessions formatives, a distància, van anar més bé del que preveia, i es va generar un clima semblant al presencial...

I així amb tantes altres coses: reunions d'equip, visites a empreses, trobades d'amics... A distància també es poden fer moltes coses, i fins i tot es poden fer molt bé, i algunes millor! I en aquest trànsit fins i tot he après a utilitzar eines que ajuden a dinamitzar reunions i a fomentar la participació, eines que fins i tot també funcionen en formats presencials, i que en el telemàtic escurcen les distàncies.

A distància també està molt bé, però l'únic que lamento és que a distància, ara per ara, no és una opció sinó l'única possible! 

A distància és l'única opció per a fer massa coses; potser per això quan tinc l'oportunitat de fer quelcom en format presencial (una reunió, una visita a una empresa...), a banda de fer-se estrany, em fa una il·lusió inaudita i sorprenent!

Espero que algun dia, més aviat que tard, a distància sigui de nou, només una opció.

dissabte, 21 de novembre del 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Cliffs of Dover"


Hi ha músics en general, i guitarristes en particular, que s'expressen millor amb el seu instrument que amb la veu; un d'ells és Eric Johnson, un virtuós de la guitarra que té en la cançó d'avui, "Cliffs of Dover", un dels seus majors èxits.

La cançó va guanyar, l'any 1991, el Grammy a la millor interpretació de Rock instrumental, i el solo de guitarra que conté està considerat entre els 20 millors de la història.

Aquí, doncs, un trosset de la història del rock!

divendres, 20 de novembre del 2020

El refrany de la setmana, sobre els fills i filles


"Cadascú és fill (o filla) de sa mare" (el pare és una altra història...), diu el refrany, i no són pocs els que es refereixen als fills i filles.

N'hi ha molts d'alliçonadors, com el que diu "vols ton fill bo? Sigues tu millor!", que apunta directament a la responsabilitat que tenim els pares i les mares, tot i que ja sabem que, per sort o per desgràcia, la influència dels pares i mares, tot i que important, no és exclusiva ni sempre determinat...

També n'hi ha d'avisos per a navegants, i al contrari de molts refranys, aquest sí, tristament, en general, s'acompleix: "les disputes dels pares les paguen els fills".

Tradicionalment els fills i filles es tenien en el marc d'una parella casada, és a dir, fruit del matrimoni, i els refranys, també tradicionals, s'encarregaven prou de deixar-ho clar, en aquest cas des de la perspectiva dels pares: "casament de ventura: dona, llit i criatura", o el seu negatiu, "casament sense fills, dia sense sol".

Afortunadament avui els fills es tenen també fora de la parella i del matrimoni, i fins i tot podem desmentir refranys com aquest, des de la perspectiva de les mares: "filla ets, mare seràs; com tu facis et faran".

Sigui com sigui, i a risc de posar-me en un jardí, d'entre els molts refranys que parlen dels fills i les filles, a mi m'agrada especialment aquest, potser perquè d'alguna manera parla de mi: "xiquets i gossos, cadascú els d'ell".

Queda dit!

dijous, 19 de novembre del 2020

Calidoscopi d’Afectes: la reestrena!


Fa més o menys un any a Plataforma Educativa tancàvem els serrells de la celebració del nostre 25è aniversari, i entre els esdeveniments importants a celebrar hi havia l'estrena de Calidoscopi d'Afectes, un documental de Gerard Bagué que, entre d'altres efectes, també ens servia per a celebrar el nostre aniversari.

La idea era estrenar el documental en sales de cinema dels diferents territoris on l'entitat hi té programes i serveis, i vam començar per allà on va començar tot: Girona.

Després va venir el que va venir, l'estat d'alarma i el confinament, i les nostres estrenes, com tantes altres coses, van caure... Són moltes les persones, treballadores o ateses a la nostra entitat, que no van poder veure el documental, i davant la impossibilitat de projectar-lo de nou, com vam fer a Girona, en una sala de cinema, setmanes enrere vam decidir reestrenar-lo en línia, passant-lo per YouTube.

La reestrena serà aquest divendres 20 de novembre al vespre, data que, com d'altres vinculades a Plataforma Educativa, no és casualitat, ja que es commemora el Dia de la Infància, i aquest és, també per a Plataforma Educativa, un dia rellevant, no en va l'entitat va néixer, aviat farà 26 anys, per a donar continuïtat a l'atenció i tasca educativa d'uns infants acollits en tres centres residencials de Girona...

Calidoscopi d'Afectes no és un documental sobre la història de Plataforma Educativa, tot i que inevitablement es parla dels orígens; és més aviat el relat d'històries personals i professionals, farcit d'afectes, que com el joc de miralls del calidoscopi, ofereixen una visió, més que de l'entitat, del que l'entitat representa.

Si no heu vist el documental, us animo a veure'l i a descobrir-hi les històries que s'hi relaten; i si l'heu vist, us animo a reviure-les!

Podreu veure'l en aquest enllaç: https://youtu.be/Y4LjE41LnFs

dimecres, 18 de novembre del 2020

Incorpora com a tribu


És possible que darrerament hagueu sentit a parlar dels ODS, els Objectius de Desenvolupament Sostenible, un repte a nivell mundial que ens interpel·la a tothom, i especialment a les administracions, empreses i organitzacions.

La setmana passada, en el marc de la 2a Setmana de la RSC Global, es va parlar dels ODS i l'Agenda2030 com a motor per a impulsar la integració sociolaboral de les persones en risc d'exclusió, i vaig tenir l'oportunitat (i l'honor i el plaer) de participar-hi representant, i parlant, del programa Incorpora.

En aquest vídeo podeu veure la taula sencera en la que vaig participar, i en la que vam parlar d'aquesta qüestió; inicialment es va fer una exposició general dels ODS per després, jo mateix, explicar breument el programa Incorpora, i donar pas a una empresa col·laboradora del programa, Asisgrup, que va exposar la seva política de RSC i, entre les seves accions, de la col·laboració amb el programa Incorpora a través de diferents entitats socials; finalment es va fer una connexió de les accions del programa Incorpora amb alguns dels 17 ODS.

La nostra taula, que us recomano veure sencera, va durar uns tres quarts d'hora, i la meva intervenció la trobareu a partir del minut 16'45"... 

Ah, només mirant el vídeo (la meva intervenció) entendreu el perquè de la tribu...

dimarts, 17 de novembre del 2020

PErsones


Sí, sé que la primera "e" no hauria de ser majúscula, i no, no m'he equivocat escrivint el títol de l'article d'avui, sinó que m'he pres una llicència, tot i que és evident que no poètica...

Per a ser més precisos la llicència se l'ha pres la meva entitat, Plataforma Educativa, que sota aquest títol, "PErsones", té previst anar publicant una sèrie d'entrevistes a persones que formem part, d'una o altra manera, de Plataforma Educativa. "PErsones", doncs, som això, persones de Plataforma Educativa (PE)...

Hi qui va considerar oportú que jo obrís foc i estrenés aquestes entrevistes, i a mi ja em va semblar bé ser conillet d'índies, tot sigui per l'entitat!

L'entrevista la vam gravar fa setmanes, i a banda de parlar de la meva vida a Plataforma Educativa, també parlo del documental que, entre d'altres coses, també ens ha permès commemorar el nostre vint-i-cinquè aniversari; documental, per cert, que re estrenem en línia el proper divendres 20 de novembre...

Res, són menys de cinc minuts...

dilluns, 16 de novembre del 2020

Singulars


En tota comunitat humana sigui més gran, sigui més petita, hi ha persones singulars, algunes elevades a la categoria de personatges. Ho veiem, per exemple, al programa de televisió "El Foraster".

La singularitat pot ser molt diversa, ja sigui per algun tret físic o de caràcter, o ambdós alhora, i no necessàriament sempre són singularitats ben avingudes, doncs també s'hi inclouen les persones malcarades; algunes tampoc fan cap esforç per dissimular-ho, (a vegades) ans al contrari.

Al meu barri també n'hi ha, de persones singulars, i fins i tot algun personatge! I com a tot arreu, són persones que, sobretot, sovintegen el carrer, i alguns sembla que hi fan vida; de fet això ja és una singularitat...

Dies enrere, va entrar al supermercat, rere nostre, una d'aquestes persones singulars, aquesta especialment malcarada; quan va travessar la porta va deixar anar un "joves demanant caritat!" desprenent un cert aire despectiu, referint-se a nosaltres; de cua d'ull vaig veure com passava de llarg, olímpicament, del dispensador de gel hidroalcohòlic...

La caritat era el gest de demanar-li, al dispensador, un raig automàtic de gel hidroalcohòlic, i reconec que instintivament vaig pensar, després d'escoltar el seu comentari i de veure que no es rentava les mans, "així et contagiïs!". Em sembla que fins i tot vaig pensar-ho en veu alta...

Moments abans d'entrar, i just abans d'avançar-la, la vam veure increpar un nen que, assegut sobre un petit mur fora del supermercat, jugava amb el mòbil. El nen ni es va immutar!

Aquesta persona, més desagradable que esquerpa, fa mandra i sempre és millor evitar creuar-s'hi, però no sempre és fàcil, que viu molt a prop de casa. No sé quin verí l'ha convertit en una persona especialment desagradable, el que Víctor Küppers diria una persona "ceniza". Algun plaer deu trobar en fer zitzània, els seus motius deu tenir... Quasi sempre se la veu sola, pel carrer, i jo ja no sé si pensar si això és causa o conseqüència...

I posats a pensar, ja no en aquesta persona en concret, sinó en totes les que, per a mi, són singulars, em pregunto si elles en són conscients de la seva singularitat, i que si tothom som part del paisatge, elles i ells, per o per mal, amb gràcia o sense, destaquen especialment...

Les persones que no som singulars som, efectivament, plurals, i ens confonem amb aquesta massa corpòria, a vegades líquida, d'altres llefiscosa, anomenada ciutadania...

dissabte, 14 de novembre del 2020

Minuts musicals instrumentals amb "Lily Was Here"


No em consta que Pimpinela tinguin, en la seva fructífera discografia, cap tema instrumental; la base de les seves cançons són els seus diàlegs sobre el desamor fets cançons...

És clar que en el món de la música en general, i del jazz (i el blues) en particular, no sempre cal la veu per entaular un diàleg, ans al contrari!

Una bona mostra és aquest diàleg entre la guitarra de David A. Stewart, la meitat de Eurythmics, i el saxo de l'holandesa Candy Dulfer, que en part gràcies a aquesta cançó, i col·laboració, va rellançar la seva carrera musical.

Des de la primera nota d'aquesta cançó queda clar que, entre la guitarra de David A. Stewart i el saxo de l'holandesa Candy Dulfer, no hi caben Pimpinela!

 

divendres, 13 de novembre del 2020

El refrany de la setmana, sobre els oficis


"Qui té ofici, té benefici", diu el refrany, tot i que aquests dies, tristament, la realitat el desmenteix...

Els oficis també alimenten i engreixen el refranyer popular, molts d'ells amb vocació d'avís, advertiment o recomanació, com el que diu que "ni veí del ferrer, ni renyir amb el barber, ni enemic del carnisser".

Recordo el boter que hi havia al barri de Pedret de Girona, un ofici, com tants altres, vingut a menys, alguns, com el de botxí, afortunadament: "cada u del seu ofici, com el botxí de penjar gent."

També hi ha el que ens adverteix que "filla de botxí i hostaler, vés amb compte que no et sigui res", i arribats a aquest punt no sé si és pitjor la filla d'hostaler que la de botxí, perquè amb la primera s'hi insisteix des d'un altre ofici: "ni ase ni traginer, ni filla d'hostaler".

I per si la filla d'hostaler no rebés prou, n'hi ha que hi insisteixen: "filla d'hostaler i poma recadora, maduren abans d'hora." Aquests dies, ni els hostalers ni les seves filles estan per massa refranys...

Altra cosa són els actuals traginers, tot i que en el refranyer tampoc tenen massa bona nomenada: "cavall de traginer, coneix prou bé les tavernes", tot i advertir-nos que "traginer de vi, no ha d'ésser borratxo..."

Amb la majoria de les tavernes tancades, la realitat d'avui també desmenteix el refrany que diu que "aiguaders i taverners, de l'aigua fan diners."

"Qui sembra cull", diu el refrany, i em temo que aquest any per molts oficis la collita s'ha perdut...

dijous, 12 de novembre del 2020

Em sento un privilegiat


Anys enrere vaig participar en un taller de la psicòloga, coach i conferenciant Joana Frigolé sobre el creixement professional.

No en recordo el títol del taller, però sí que, amb el seu entusiasme i vitalitat, ens animava a dedicar-nos laboralment i professional a allò que ens apassiona, ens agrada, i que moltes vegades la nòmina (s'entén que el que representa i simbolitza la nòmina...) ens impedeix fer.

No recordo si ella va fer servir el terme, però hom podria definir el que ens demanava amb allò de sortir de la zona de confort...

El que sí recordo és que si la meva zona de confort era treballar per compte d'altri, en el meu cas amb contracte indefinit i nòmina cada mes, doncs que no en volia sortir, ni aleshores ni tampoc ara! Admiro les persones que teniu la valentia d'emprendre, valentia i determinació!

Tot i això d'aquell taller en vaig aprendre que fins i tot dins la meva intocable zona de confort laboral podia créixer professionalment, i poc o molt diria que ho he fet...

Però no és del meu creixement professional del que avui volia parlar, sinó del malestar, també indignació, que tenen les persones autònomes que, sense treballar per compte d'altri ni contracte indefinit, malden per rebre unes ajudes, d'aquí i d'allà, del tot insuficients.

Tinc feina i puc treballar, en confinament i sense, i quan veig de prop el patiment de les persones autònomes que aquests mesos no fan més que acumular males notícies i deutes, no puc evitar sentir-me una mica privilegiat... 

Privilegiat, parafrasejant la definició del diccionari, pel meu "avantatge exclusiu o excepcional, exempció d'una obligació, de què hom gaudeix per concessió d'un superior o per una circumstància pròpia."

dimecres, 11 de novembre del 2020

Presencial o telemàtic... Aquesta és la qüestió?


Aquesta setmana, just abans d'un Consell Escolar de l'institut on estudia la meva filla petita, discutíem amablement a la Junta de l'AMPA sobre els pros i contres que la mainada confinada es passi, cada dia, totes les hores lectives davant la pantalla. Ja us avanço que no ens vam posar d'acord, tot i que tampoc ho preteníem...

La setmana passada la meva filla petita va estar confinada i per tant, com els seves germanes més grans, ja universitàries, va haver de fer classe des de casa. Pel que vaig veure, ja que jo també teletreballo, no va estar totes les hores connectada davant la pantalla, i en part ho vaig agrair, tot i que no sé si d'una o altra manera els seus aprenentatges, i qui sap si el seu rendiment acadèmic, se'n ressentirà. És evident que no per una setmana de confinament...

A l'AMPA hi ha qui es posa les mans al cap davant la possibilitat que l'alumnat en confinament es passi les sis hores lectives davant la pantalla, i hi ha qui valora que l'alternativa és pitjor, i no garanteix la qualitat de l'educació...

Minuts després d'aquesta amable discussió que teníem en el sí de la Junta de l'AMPA, el debat sobre la presencialitat es va traslladar al Consell Escolar extraordinari i convocat d'urgència de l'institut, en el que el tema central va ser precisament les mesures i restriccions de presencialitat que afecten als estudis postobligatoris.

Sense entrar a fons en el debat, d'entrada val a dir que la manca de determinació d'Educació en fixar criteris per un costat no ajuda a prendre decisions, i alhora permet que cada institut pugui fer la seva, a risc que es produeixin greuges comparatius.

I el greuge es produeix, entre d'altres coses, per la certesa, fins ara penso que en general poc rebatible, que la no presencialitat afecta a la motivació (més baixa), al compromís (més baix), a l'assistència (més baixa) i al rendiment econòmic (més baix), i això és especialment rellevant en els estudis postobligatoris en general, i en els cursos de batxillerat i cicles formatius que graduen en particular.

El nostre sistema educatiu està pensat i preparat per ser essencialment presencial, i la no presencialitat, tot i estar farcida de bons recursos i molt bona voluntat, només hauria de ser esporàdica per a casos inevitables, i naturalment temporal. I sí, ser un espai d'aprenentatge per a créixer i millorar-lo!

I quan parlo del sistema educatiu em refereixo a tots els elements que en formen part: professorat, alumnat i famílies, i també a les infraestructures (també tecnològiques) i als recursos, en molts casos molt precaris que ofereixen només uns solució de mínims: seguir en una pantalla el que l'alumne veuria a la classe. Això no és educació a distància!

De la mateixa manera que amb una pissarra digital no podem fer, només, el mateix que fèiem amb la pissarra de guixos, amb l'educació a distància no podem fer, només, el que fem presencialment fent-ne una transmissió en una pantalla. L'educació a distància, en línia,l és molt més i inclou, en el procés educatiu i d'aprenentatge, sincronia i asincronia, i sobretot metodologies i recursos participatius diferents.

Presencial o telemàtic? Potser aquesta no és la qüestió, mentre no tinguem una opció telemàtica que no potenciï la segregació (alumnat no connectat, famílies sense recursos) i que ofereixi processos d'aprenentatge i resultats acadèmics equiparables a la presencialitat.

El debat segueix obert, i no el podem defugir! I de moment, sembla, seguirem improvisant sobre la marxa...

dimarts, 10 de novembre del 2020

El tàndem Biden - Harris


Molt millor aquest tàndem que el que fins ara hi havia, tot i que no sé si Trump - Pence era un tàndem o una d'aquelles bicicletes que tenien una gran roda al davant i una de petita al darrere, i que, com el mandat de Trump, són més inestables.

El tàndem Biden - Harris tindrà molta feina, d'entrada refer part, si no tot, el que Trump ha desfet i malmès aquests darrers quatre anys a nivell intern i a nivell internacional, i després, naturalment, afrontar les diferents crisis que, com a la resta, també afecten als Estats Units: la crisi sanitària l'econòmica i la social.

És clar que un govern sempre ha de tenir un cert estrabisme, i mentre un ull mira i vetlla pel present, pel dia a dia, l'altre mira i albira el futur, i el projecta per a fer-lo possible, tot i que ja sabem que l'horitzó és inabastable...

En el tàndem Biden - Harris ell, sembla, intentarà redreçar la situació, recuperar l'estabilitat política i diplomàtica, mentre que ella, sembla, projectarà aquesta mirada esperançadora vers el futur...

El tàndem Biden - Harris té ganes de començar a rodar, tot i que de moment Trump no deixa, ni deixarà les properes setmanes, de posar-los pals a les rodes...

dilluns, 9 de novembre del 2020

Trump, com un vulgar espontani


Els espontanis segueixen saltant als camps de futbol però ara, des de fa uns anys, les càmeres els eviten negant-los així la difusió i publicitat que cerquen en la seva acció, sigui reivindicativa o simplement un "divertimento".

La realització televisiva, d'aquesta manera, no vol alimentar el fenomen, i ara simplement se'n desentén no punxant la imatge per oferir-la als teleespectadors.

Aquest gir de càmera, aquesta retirada i ignorància del senyal televisiu és el que, en un altre context, algunes de les principals cadenes de televisió nord-americanes li van fer al president (i candidat) Donald Trump, en una compareixença davant els mitjans per a vomitar falsedats i calúmnies, per denunciar sense proves i seguir atiant el foc de la crispació política i ciutadana.

Algunes de les cadenes que oferien la seva compareixença en directe van tallar l'emissió per no seguir alimentant i difonent les mentides del president i candidat, un tall (no sé si sense precedents) que permet als mitjans de comunicació situar la línia vermella del que, periodísticament, és acceptable i no acceptable, per més president i candidat que siguis.

Al capdavall Trump és un espontani de la política, algú que fa uns anys va saltar al terreny de joc, que va saber captar l'atenció de tothom i que ha volgut interrompre durant la seva presidència, l'essència de la democràcia amb el seu despotisme indissimulat.

Em va agradar que, com amb els espontanis que salten als camps, ni que fos per un dia les càmeres també ignoressin en Trump i les seves mentides.

És clar que Donald Trump, que ha crescut i s'ha forjat en tots els sentits (personal, empresarial, polític...) gràcies al seva actitud descarada, intimidant i dèspota, només sabrà marxar de la política sembrant crispació i mentides, que és dels que només sap morir matant.

dissabte, 7 de novembre del 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Watermelon In Easter Hay"


A Frank Zappa el podríem classificar d'inclassificable, tot i que hi ha força consens en classificar-lo d'eclèctic, que a vegades és una altra manera de dir-ho.

Classificacions a banda el que realment ens interessa era el seu talent, també el musical, que va excel·lir en cançons com la d'avui, una de les que tanca el Tercer Acte de la seva òpera rock "Joe's Garage", de 1979.

El disc narra la història de Joe, un noi de suburbi que decideix crear un grup de música en un món en el que la música, especialment el rock, està prohibida. La part final de la locució que introdueix la cançó, diu "Who gives a fuck anyway? So he goes back to his ugly little room and quietly dreams his last imaginary guitar solo…"

Aquest és el darrer solo que Joe imagina, abans de desaparèixer...

divendres, 6 de novembre del 2020

El refrany de la setmana, sobre el novembre


"Novembre ve, abriga't bé", diu el refrany, i ara ja sembla que ha arribat el canvi de temps i podrem fer, definitivament, el canvi d'armari: "de novembre enllà, agafa la manta i no la deixis de la mà".

I amb el novembre arriben pluges, i les de novembre són abundants i, diuen guaridores ("pluges de novembre, omplen els barrals i curen tots els mals"), i fins i tot potser esperançadores ("novembre humit, et faràs ric", "si al novembre trona, la collita és bona"), tot i que per a la majoria de nosaltres, que plogui més o menys al novembre no ens afecta a la butxaca...

És clar que per pluja de novembre, la mítica de Guns 'N' Roses, un dels seus temes més cèlebres, la clàssica balada que tot grup de rock ha de tenir... En aquest cas la cançó és més llarga que el novembre, i això que en comptes dels seus més de nou minuts finals, originalment en durava més de vint-i-cinc!

Ei, però no patiu, que no hi ha mal que duri cent anys (no ho dic per la cançó...), i ja ho diu el refrany, "el novembre i els difunts, marxen tots junts"...

dijous, 5 de novembre del 2020

Premi Casero: 40 anys en 16 minuts


El Premi Casero, ja ho sabem, enguany no ha celebrat la seva quarantena edició com es mereixia aquesta gran i respectuosa xifra, la XL de les peces de roba, pel tancament, just la vigília de l'acte de lliurament, de la cultura en viu i en directe pel rebrot del coronavirus...

Part de la celebració d'aquesta quarantena edició era el visionat d'un vídeo, manufactura de l'incombustible Guillem Terribas, l'ànima de la Llibreria 22 i del Premi Casero (entre d'altres). En aquest vídeo, en Guillem hi condensa, en setze minuts, els quaranta anys del Premi Casero amb un recull d'imatges, algunes inèdites, que mostren la trajectòria vital d'aquest petit, i alhora gran, premi literari.

Veient les imatges hom s'adona, i certifica, que el Premi Casero és molt més que només un premi literari; els llibres, l'escriptura, és la seva raó de ser, naturalment, però amb el visionat del vídeo es fa evident que el Premi Casero també és música, teatre, cartellisme i disseny gràfic, humor, circ, fotografia, poesia, record i homenatge... i Guillem Terribas amb bigoti, i sense bigoti!

Aquesta és part dels quaranta anys d'història de la "família del Casero"...

dimecres, 4 de novembre del 2020

El tercer home


Abans que seguiu llegint permeteu-me advertir-vos que el d'avui no és un article sobre cinema, com podria semblar llegint el títol, sinó sobre futbol, com s'endevina, fàcilment, veient la fotografia que l'il·lustra!

I no és que la pel·lícula no mereixi quelcom més que ser citada, que és un clàssic del cinema, una pel·lícula de culte amb una breu, i alhora omnipresent, interpretació d'Orson Welles... Però no, no serà avui el dia que parlarem d'aquesta fosca trama de la guerra freda en una Viena devastada per la II Guerra Mundial...

El tercer home és l'expressió que em va venir al cap, automàticament, quan vaig saber de la defunció de Tonny Bruins Slot. Per a mi ell era el tercer home al capdavant del Barça del Dream Team dels anys noranta, rere l'estela de Johan Cruyff i Carles Reixach. Ell, el tercer home, no sempre es veia, tot i que sempre hi era, i es movia entre la penombra, per exemple, planificant l'estratègia de l'equip.

Avui per avui ja sabem que la direcció d'un equip de futbol és una feina coral, i naturalment l'entrenador n'és el principal responsable, però alhora necessita del treball, més especialitzat, del seu equip tècnic.

Tonny Bruins Slot al seu dia va ser la representació de l'equip tècnic, d'aquestes persones que, més enllà del primer i del segon entrenador, també contribueixen de forma, a vegades determinant, en l'èxit d'un equip de futbol, fent feina fosca, i igualment vital.

Tonny Bruins Slot hi era però no se'l veia, o més ben dit, no se'l mirava! Les mirades se les enduien Johan Cruyff, sobretot, i Carles Reixach, com ara les mirades se les endú Ronald Koeman...

Però un dia, el del recordat cinc a zero al Camp Nou la temporada 1993-94, Tonny Bruins Slot es va fer visible als ulls de tot l'estadi, i de tot el món quan va alçar la "maneta" fent evident el resultat: una icònica imatge per a la història del Barça!

No sé si va ser per aquella "maneta", per el seu carisma, o per tot plegat el cert és que el de Tonny Bruins Slot és dels pocs noms que recordo d'entrenadors assistents, siguin el segon o el tercer entrenador... Un altre, que com l'holandès també va arribar ser primer entrenador, l'enyorat Tito Vilanova.

Qui era el tercer home?
El de la pel·lícula no el desvetllaré... el del Barça del Dream Team, per mi és i serà Tonny Bruins Slot.

Descansa en pau...

dimarts, 3 de novembre del 2020

Donald Trump? No, gràcies!


M'agradaria ignorar les eleccions nord-americanes com ignoro les de tants i tants altres països, que prou feina i mals de cap tenim, i ens donen, les nostres...

Bé, potser més que ignorar, m'agradaria veure-les i viure-les amb certa indiferència, que vol dir que tot i que sempre tinc una preferència (com a les eleccions franceses, les britàniques o les italianes; amb Rússia, vés per on, això és quasi impossible...) al capdavall m'és bastant igual qui les guanyi i qui les perdi: ja s'ho faran!

Però amb aquestes eleccions americanes, també les anteriors, el "ja s'ho faran" no funciona, i no sé perquè tinc la sensació que el seu resultat també ens interpel·la i afecta, encara que no votem, sobretot si Donald Trump és re escollit president. S'equivocarà de nou la societat nord-americana?  Cometrà el mateix error?

Bé, sí que sé el perquè d'aquesta sensació: Donald Trump i la seva obsessió de fer gran Amèrica a compte de trepitjar i fer petits els altres països i estats.

I el pitjor del fenomen, com hem vist aquests darrers anys, no són només les conseqüències de les seves decisions, també que fa escola i esdevé model, mirall i llevat per al creixement de nous lideratges populistes arreu.

Donald Trump? No, gràcies!

És clar que de poc serveix que nosaltres ho tinguem clar; ho han de tenir clar, i expressar-ho suficientment a les urnes, la ciutadania nord-americana.

El poder en mans d'un dèspota; tampoc és la primera vegada i, em temo, no serà la darrera... I en el seu cas, i potser això li hauríem d'agrair, no fa cap esforç per dissimular-ho...

Espero que Trump sigui, a partir d'aquesta setmana, simplement història!

dilluns, 2 de novembre del 2020

La cultura és segura, però no essencial...


A vegades res millor per practicar l'empatia que posar-se les sabates de l'altre; em sembla que, sense ser-ne del tot conscient, la setmana passada me'n vaig calçar unes, ni que fos per uns moments, que no són meves... M'explico.

Jo avui hauria publicat un escrit basat en la meva intervenció en el 40è Premi de novel·la curta Just M. Casero. Enguany, en motiu de la 40a edició del Premi Casero, la Llibreria 22 ens va proposar, a la família, ocupar-nos de la part de "l'espectacle" de l'acte de lliurament.

Com bé sabeu els que habitualment assistiu al Premi Casero, la família sempre hi som presents, però ens mantenim al marge de tot, que el Premi Casero és de la Llibreria 22... 

Aquest any havíem de pujar a l'escenari (bé, en el cas de la Sala La Planeta, baixar-hi) i vam optar per oferir un recorregut del Just Manuel Casero Madrid escriptor, amb la lectura d'alguns dels seus textos, tot amanit amb un parell de cançons... 

El cas és que aquests darrers mesos, amb la meva mare i la resta de la família, vam estar preparant-ho tot, i assajant mínimament les lectures i la música, preparant-nos, també mentalment i emocional, pel nostre moment de l'acte de lliurament del 40è Premi Casero.

La vigília del dia D, dijous de la setmana passada, tot va saltar pels aires, ja que l'acte de lliurament també quedava afectat per la prohibició dels actes culturals, i es va suspendre!

Reconec que em va envaïr una sensació de desolació, d'entrada, i també d'indignació. Em va saber molt greu que es suspengués l'acte de lliurament, que tot i ser una festa senzilla, per molta gent és esperada, i també té el seu lluïment

I sí, també vaig lamentar-ho tot plegat, la suspensió dels actes culturals en general, i aquest en particular perquè després de preparar-ho i preparar-nos, just a la vigília ens quedàvem amb un pam de nas! 

Aquesta impotència, amanida de resignació i indignació a parts desiguals (no cal que us digui cap a on decantava la balança), vaig pensar que és el que, en dosis més altes i en circumstàncies més dramàtiques, deuen sentir i viure en primera persona la gent de la cultura, les persones que s'hi guanyen la vida, i amb el seu treball ens fan més suportable i interessant la nostra

El que la família d'en Just havíem de fer enguany al Premi Casero és només una anècdota, una nimietat si voleu, la més minúscula i insignificant gota de l'oceà de la cultura. I a més el que havíem de fer, ho fèiem gratia et amore, i no fer-ho no ens representa, més enllà del lament, que la nostra economia se'n ressenteixi... 

Entre el dijous i el divendres de la setmana passada vaig calçar-me, per moments, les sabates de la gent de la cultura, i vaig comprendre, potser com no ho havia comprès fins ara, que la cultura, tot i ser segura, no és essencial, com semblava. I és una llàstima, alhora que (perdó) també és una putada! 

La realitat, en moments com aquest, és implacable...