divendres, 31 de gener del 2014

El vídeo de la setmana: recordant el Canet Rock, recordant Just M. Casero


El Canet Rock torna! Aquesta va ser una de les (bones) notícies de principis d'any!

36 anys després de la 4a i darrera edició (1978) a principis de juliol de 2014 Canet de Mar acollirà de nou aquest festival ideat als anys '70 del segle passat al voltant de La Trinca i que va esdevenir un "Woodstock" a la catalana!

La primera edició del Canet Rock, de l'any 1975, es va documentar en un documental dirigit per Francesc Bellmunt amb la col·laboració, entre d'altres d'Àngel Casas.

Aquesta setmana vull recordar-lo amb dues peces d'aquell documental: l'inici amb els crèdits, i la gravació d'"El setè cel" de Jaume Sisa...





Però si avui recordo el Canet Rock del 1975 també és per recordar el meu pare, Just M. Casero, que avui fa 33 anys que ens va deixar...

El meu pare l'any 1975 va viure el Canet Rock en viu i en directe! Una bonica foto, amb un Just somrient, en dóna testimoni...

Just M. Casero al Canet Rock de 1975.
Diuen els organitzadors que el Canet Rock del 2014 vol "recuperar l'esperit de llibertat que va representar Canet durant els anys setanta"...

El desig també és que aquest 2014 també puguem recuperar un somriure així de generós, d'esperançador, d'encomanadís!

Gràcies Just per aquest somriure, pel teu somriure!

Bon divendres!

dijous, 30 de gener del 2014

Gràcies #Girona10!

Amb la Sira, ben retratats. Imatge: Ajuntament de Girona
Són recents, i molt presents encara, els records del #Girona10+1 2014!

El sopar amb taula reservada a La Taverna, el volt i el glop al Mercat del Lleó, la nit a l'Hotel Carlemany, l'esmorzar a can Duran, el passeig i queixalada a la Rambla, la foto del Pont de les Peixateries Velles, el fer el tafaner al Pont de Pedra, el dinar en família a l'Aldolini...

Tan és que visqui a Sarrià de Ter, tan és que de casa a l'Hotel Carlemany hi hagi encara no 6 kms... Als de comarques gironines, i està comprovat, també ens encanta gaudir del Girona10!

A més enguany la sort del sorteig va ser com un regal caigut del cel que ens va permetre tornar, al cap de 15 anys i mig, a l'Hotel Carlemany!

El Girona10 com a proposta de promoció econòmica, turística, hotelera, cultural i gastronòmica funciona i molt bé! No sé, però, com haurà resultat el plus de solidaritat que enguany es proposava, el "+1", afegint un euro més als 10...

Ho comento perquè tots els "+1" (Hotel Carlemany, La Taverna i Aldolini)que vam aportar ho vam fer per iniciativa pròpia, sense que des dels establiments se'ns convidés a fer-ho! Hi havia unes guardioles de cartró del Banc dels Aliments en cada establiment adherit i en algun les nostres monedes van ser de les primeres, sinó les primeres a caure, doncs no es va sentir cap "dring" de senyal que ja n'hi havia...

Entenent que l'aportació era voluntària, potser no estaria de més potenciar-ne el foment... tot i que aquesta va ser, només, la meva vivència i percepció...

En tot cas jo només puc tenir paraules d'agraïment! Arreu on hem anat ens han tractat molt bé i això de fer de turista a la teva ciutat no deixa de tenir un punt divertit!

Ha estat un cap de setmana genial! Gràcies #Girona10!



dimecres, 29 de gener del 2014

Plou a "Totes les estacions de França"!

Instants previs a la presentació de "Totes les estacions de França". Imatge: Roger Casero
Dia plujós el de la presentació de "Totes les estacions de França" (Empúries, Grup 62) , d'Oriol Ponsatí-Murlà,  Premi Just M. Casero 2013!

I malgrat la pluja Josep Ma. Fonalleras, membre del jurat del premi i presentador, va afirmar, fent una mirada de complicitat amb l'autor, que era aquell dia plujós un bon dia per fer la presentació!

No va ser la pluja sinó el fred d'hivern el que va privar a Mita Casacuberta, malalta, de ser present i participar, com es preveia, a la presentació del llibre. No tan malalts estaven Guillem Terribas i el propi Fonalleras, més visiblement pioc...

Entre el "material extra" de la presentació destacar el fet que Terribas i Fonalleras comparteixen metge, segons va dir el primer, que quan va anar-lo a visitar va dir-li que sí, que estava "tocat", però en tot cas no pas més que en "Fono"...

Guillem Terribas va començar la presentació llegint un correu electrònic que l'absent Mita Casacuberta adreçava a l'Oriol Ponsatí-Murlà, qui va preguntar més tard que com era que en Guillem havia rebut abans que ell un correu electrònic adreçat precisament a ell!

A la presentació van sobresortir dues reivindicacions:

1.- la novel·la curta, la "nouvelle", gènere més apreciat a França, per exemple, que no pas a casa nostra, reivindicat especialment per l'editor, qui va recordar que moltes grans obres no han necessitat més de 120, 150 o 180 pàgines pee ser genialment escrites i contades...

2.- la independència del jurat del Premi Casero, fet molt valorat especialment pels qui s'hi presenten, i fet reconegut, diria, des del minut zero d'aquest premi, al cada vegada més llunyà any 1981. Independent  vol dir, segons expressen els qui ho diuen, que no és un premi, per exemple, que en la deliberació hi participi, ni directament ni indirectament, l'empresa editora de l'obra guanyadora. Va destacar-ho i lloar-ho el propi Oriol Ponsatí-Murlà, qui va presentar-se sota pseudònim al premi i qui valora que la seva obra va ser valorada per les paraules que la composen, més que no per qui les va escriure, "anònim" en aquell moment...

Pel que fa al llibre destacar que tothom que l'ha llegit el recomana i molt! I pels qui encara no l'hem llegit ens espera una bona història, un "thriller", al voltant d'una maleta carregada amb vint quilos d'or que volta per totes (?) les estacions de França!

Oriol Ponsatí-Murlà, al seu torn, després dels corresponents agraïments i de descriure breument el moment en que va escriure aquesta "nouvelle", va llegir un fragment del seu llibre. Fa de molt bon escoltar una lectura d'un text, en aquest cas d'un bocí de la novel·la, de viva veu del propi autor.

Confiava Oriol Ponsatí-Murlà, amb aquesta lectura, estimular i potenciar les ganes del públic no només a llegir el llibre, també de comprar-lo per a poder-ho fer! La cua que acabada la presentació es va fer per tal que ens dediqués el llibre demostrava que, si algú ja no venia motivat de casa, va acabar-lo de convèncer la presentació i, qui sap si, finalment, el fragment llegit pel propi autor!

Per acabar vaig a l'inici del llibre, que comença amb una cita de Josep Carner, amb aquest fragment d'un poema de Josep Carner:

La pluja a tot arreu, esbiaixant-se,
veu solament alguna mà que es mou
fregant un vidre de finestra. Plou
a totes les estacions de França.

Va dir Josep Maria Fonalleras que era aquell dia plujós un bon dia per fer la presentació...

Serà bo qualsevol dia per començar-lo a llegir!


dimarts, 28 de gener del 2014

Com més rics, més pobres


Si els rics cada dia són més rics, els pobres seran, cada dia, més pobres! Aquesta és una màxima que lamentablement no només es compleix, sinó que sabem perquè es compleix: la riquesa no es redistribueix de manera justa!

Un informe recent d’Intermón Oxfam revela que 1% de les famílies de tot el món acapara el 46% de la riquesa i que a l’estat espanyol les 20 persones més riques atresoren una fortuna equivalent als ingressos del 20% de la població més pobra. Xifres que, a banda de fer-nos reflexionar, han d’indignar-nos, més encara si és possible!

Winnie Byanyima, presidenta executiva d'Oxfam, explicava de manera més gràfica aquesta realitat: "resulta sorprenent que en ple segle XXI una petita elit que podria cabre en un sol vagó de tren tingui tanta riquesa com la meitat de la població més pobra del planeta". M’imagino el que molts farien amb aquest vagó de tren!

El diner crida el diner!

Per Intermón Oxfam aquestes xifres s’expliquen per la influència de les elits, de les majors riqueses mundials, sobre les polítiques econòmiques i fiscals de molts països, pensades més per afavorir a les grans fortunes que no per a redistribuir de manera més equitativa la riquesa.

La riquesa es retroalimenta en paradisos fiscals mentre són les classes baixes i mitjanes les que reben els majors impactes de les polítiques d’austeritat dels governs. No caldrien tantes mesures d’austeritat sense la fuga de capital, en forma d’evasió fiscal, de la que es beneficien els més rics. El diner crida el diner!

Mentre una selecta i reduïda elit neda en l’abundància gràcies a l’opacitat financera i fiscal de moltes polítiques la resta rep les envestides de la desocupació, les retallades, de totes les mesures d’austeritat que es prenen per redreçar la situació.

El resultat d’aquestes polítiques, “segrestades per les elits més riques” segons Oxfam, és l’increment de les desigualtats: no només l’increment de la distància entre els més rics i els més pobres, també l’empobriment, la precarització, de les classes mitjanes.

Contra la riquesa extrema

Cal lluitar contra la pobresa, contra la pobresa extrema, garantint un mínim de qualitat de vida a totes les persones; i cal lluitar també contra la riquesa extrema, contra aquesta oligarquia mundial que genera, cada vegada més desigualtats.

També és responsabilitat dels més rics lluitar contra la pobresa, però les desigualtats no es resoldran a base de donacions i d’obres de caritat; i no han de ser les cada vegada més precàries classes mitjanes les que suportin el pes de la lluita contra la pobresa i les desigualtats!

Les desigualtats només es llimaran amb unes polítiques econòmiques i fiscals més justes, evitant l’evasió d’impostos, garantint l’accés universal a l’educació, la protecció social i la salut, promovent salaris dignes…

Si volem que els pobres no siguin tan pobres, els rics hauran de deixar de ser tan rics! Per eradicar la pobresa extrema, cal eradicar també la riquesa extrema! Tan senzill com això!

I és que avui ja sabem que com més rics, més pobres!

Article publicat a la Revista Mirall el 23 de gener de 2014.

dilluns, 27 de gener del 2014

De Rosell a Bartomeu

Rosell i Bartomeu s'abracen el dia que el primer dimiteix i el segon el relleva com a president. Foto: Miguel Ruiz - FCB
La setmana passada el Barça va viure una crisis institucional de gran magnitud, culminada amb la sobtada dimissió del president Sandro Rosell i caldrà veure si crisi tancada amb el nomenament de Josep Maria Bartomeu com a nou president del FC Barcelona!

Pel que fa a la dimissió sobresurten dos com els principals motius que han fet renunciar a Rosell de tan preuat càrrec: les xifres del fitxatge de Neymar i les amenaces i atacs que tan ell com la seva família han rebut.

Més enllà d'aquests motius és especialment curiosa, per no dir preocupant, aquesta capacitat del Barça de devorar presidents! Contrasta aquesta situació, aquesta crisi institucional del Barça, amb la bassa d'oli de la magnànima presidència de l'autèntic "number one" del Real Madrid, Florentino Pérez!

Rosell no surt per la porta gran! 

Queden per al seu balanç, en positiu, 2 Lligues, 1 Copa del Rei, 3 Supercopes espanyoles, 1 Lliga de Campions, 1 Mundial de Clubs i 1 Supercopa d’Europa a nivell esportiu (del primer equip de futbol), i l'encert en el relleu de Guardiola per Tito Vilanova, primer, i d'aquest pel "Tata" Martino, després.

En negatiu, a banda de les presumptes ombres del fitxatge de Neymar, i discutit, i discutible patrocini de la samarreta del primer equip (Qatar Foundation primer, Qatar AirWays després), potser el que més destaca és el desencert i desconcert comunicatiu que, malauradament, ha definit el seu mandat. Ha estat la comunicació, la seva comunicació com a president, la seva principal pedra a la sabata!

Queda com a excepció, i exepcional, l'anunci de Tito Vilanova com a entrenador el mateix dia i moment que Guardiola anunciava el seu comiat...

Fa quasi tres anys, just després de les eleccions que van fer president Rosell, vaig escriure (De Laporta a Rosell): "Sandro entra per la porta gran, tan de bo també en sàpiga sortir... Aquest és el veritable repte que té al davant!"

Quasi tres anys després d'entrar per la porta gran el president Rosell deixa la presidència per la porta de servei...

I Bartomeu? ... "sembla normal, aquest home!"

Són moltes les coses que ja s'han escrit sobre el nou president del Barça, i seran moltes més que les a partir d'ara s'escriuran...

però jo avui em quedo amb la primera impressió que la meva filla gran va tenir veient Josep Maria Bartomeu, ja president del Barça, a les notícies: "sembla normal, aquest home!"

Tan de bo que amb Bartomeu, aquest home avui "normal", el Barça pugui gaudir dels èxits esportius amb una certa "pau" institucional...

És aquest, doncs, un bon inici per Bartomeu: no només ser normal, sinó també semblar-ho! Ser accessible i semblar-ho, ser honest i semblar-ho, ser conciliador i semblar-ho... al capdavall ser president i semblar-ho!

Serà aquest el veritable repte de Bartomeu com a president del Barça?

És clar que l'inici del seu mandat s'obre amb altres interrogants... Hauria de convocar eleccions anticipades a final de temporada Bartomeu?

El debat, entri o no entri la pilota, està servit!

dissabte, 25 de gener del 2014

#MinutsMusicals del 1974 amb el "Rebel Rebel" de David Bowie


L'any 1974 David Bowie es trobava en plena era "glam"; feia un temps que s'havia passejat pels escenaris vestit i investit de Ziggy Stardust, personatge del que s'estava allunyant..

Feia ja 5 anys del seu primer èxit (Space Odity, 1969) i era una de les icones del rock del moment, icones sobretot de l'androgínia...

Publicava al març de l'any 1974 el disc Diamond Dogs, inspirat en la novel·la "1984"de George Orwell, que contenia entre d'altres temes una dels grans cançons de la discografia d'aquest camaleònic músic: "Rebel Rebel".

Comença precisament aquesta cançó unes estrofes prou significatives d'aquesta ambigüitat sexual que David Bowie plantejava i vivia:

"You've got your mother in a whirl / She’s not sure if you’re a boy or a girl "
Tens a la teva mare en una espiral / Ella no està segura si ets un noi o una noia

"Rebel Rebel", publicada com senzill a mitjans de febrer de 1974, es reeditarà en commemoració del seu 40è aniversari!

Musicalment aquesta cançó destaca pel seu memorable "riff"! Fem memòria?!

Gaudiu-lo, gaudiu-la!



Rebel Rebel

You've got your mother in a whirl
She’s not sure if you’re a boy or a girl
Hey Babe, your hair’s alright
Hey Babe, let’s go out tonight
You like me and I like it all
We like dancing and we look divine
You love bands when they're playing hard
You want more and you want it fast
They put you down, they say I’m wrong
You tacky thing
You put them on.

Rebel Rebel you’ve torn your dress
Rebel Rebel your face is a mess
Rebel Rebel how could they know
Hot tramp, I love you so

You’ve torn your dress
Your face is a mess
You can’t get enough but enough ain't the test
You’ve got your transmission and a live wire
You’ve got your cue lines and a handful of ludes
You wanna be there when they count up the dudes
And I love your dress
You’re a juvenile success
Because your face is a mess

So how could they know?
I said, how could they know?
So what you wanna know
Calamity's child, chi-chile, chi-chile
Where'd you wanna go?
What can I do for you? Looks like you've been there too
'Cause you've torn your dress
And your face is a mess
Ooo, your face is a mess
Ooo, ooo, so how could they know?
Eh, eh how could they know?
Eh, eh

David Bowie

També han fet versions d'aquesta cançó, entre d'altres:














I sobretot no us perdeu aquesta!



divendres, 24 de gener del 2014

El vídeo de la setmana: la #RiquesaExtrema que denuncia @OxfamIntermon

Aquesta setmana Intermón Oxfam ha fet públic un informe (Governar per a les elits. Segrest democràtic i desigualtat econòmica) que ens dibuixa una situació certament paradoxal: com més rics, més pobres! I és que cal lluitar tan contra la pobresa extrema com contra la riquesa extrema!

Coincideix la publicació d'aquest informe amb el Fòrum Econòmic Mundial de Davos...

Podeu descarregar-vos i llegir l'informe clicant aquí, però per anar fent boca, podeu començar-ne a veure algunes dades en aquest vídeo!

Preocupeu-vos si no us indigneu!



Malgrat aquestes dades... bon divendres!

dijous, 23 de gener del 2014

Tornar a l'Hotel Carlemany gràcies al #Girona10+1!

El desig és que aquest proper sigui un cap de setmana 10, un cap de setmana de Girona 10+1!

Sí, sóc un dels afortunats que aquest cap de setmana pernoctarà en un hotel de Girona en motiu de la campanya de promoció turística #Girona10 de l'Associació d'Hostaleria Girona i Radial.

Aquesta tercera edició del #Girona10 té un "plus" solidari simbolitzat amb aquest "+1", aquest euro de més que es pagarà en cada nit d'hotel i menú de la campanya i que es destinarà al Banc dels Aliments.

Tornar a l'Hotel Carlemany de Girona!

Però l'alegria  de conèixer que m'havia tocat una nit d'hotel a Girona va ser doble quan vaig veure que l'hotel en qüestió era l'Hotel Carlemany de Girona!

Serà aquesta la segona vegada que pernocto a l'Hotel Carlemany de Girona! La primera, i fins a la data única, va ser la nit del 26 al 27 de juliol de 1998... Sí, la nit de noces!

Així que amb la Sira ens hem tret de la màniga que així celebrarem els 15 anys i mig de casats!

No serà la mateixa habitació, naturalment, ni ens farem portar l'esmorzar al llit, tampoc... es tracta de celebrar-ho, no de reproduir-ho!

Abans haurem anat a sopar, també amb la promoció del Girona 10+1, en un dels restaurants que ofereixen menús a 10 euros!

I és que l'oferta del Girona 10+1 inclou també, a banda de l'allotjament i la gastronomia, activitats culturals i d'oci nocturn, i de promoció del comerç!

El desig és que aquest proper sigui un cap de setmana 10... i per 10, en el meu cas, la companyia!

Així sí que tinc garantit un cap de setmana 10!


dimecres, 22 de gener del 2014

Deixar el PSC?


Deia dies enrere l'amic i company del PSC Xavier Amores que no són pocs els que li pregunten, aquests dies, "i ara què fem?"

És una pregunta que, formulada d'altres maneres, també m'han fet amics, coneguts i saludats, companys de feina, familiars... "què el PSC?" Aquí les respostes són múltiples i variades, segons el moment, l'interlocutor i les meves ganes d'explicar-me, però es podrien resumir amb aquesta expressió, manllevada del títol d'un llibre de Quim Monzó: uf, va dir ell!

No són pocs, tampoc, i de fa mesos, els qui em pregunten, alguns quasi imperativament:

"i tu Roger, quan penses deixar el PSC?"

Deixar el PSC? Cert és que aquests dies penso molt en el PSC:
em pregunto què en queda del Nou PSC,
Però també és cert que al PSC també hi ha, i hi reconec encara
Deixar el PSC?

Es va fent tan petit, el PSC, que es fa difícil, cada vegada més, que hi puguem cabre tots!

Entenc els qui, fins a dia d'avui, han trobat ja prous motius per estripar el carnet, decebuts amb les orientacions, prioritats i decisions de la direcció nacional del PSC.

Però jo de moment he decidit que mentre sigui càrrec electe, regidor del PSC a l'Ajuntament de Sarrià de Ter, no em plantejaré si he de deixar de militar o no al PSC, un partit amb una direcció nacional que cada dia, aquests dies, de fa mesos mesos, m'agrada menys, però un partit en el que hi ha, encara, molta gent a la que admiro i aprecio, i fins i tot gent a qui estimo de tot cor...

Deixar el PSC? No és temps ni moment, ara i aquí, ara i per mi, de deixar el PSC...

dimarts, 21 de gener del 2014

L'essència històrica del PSC? Aquí n'hi ha, tan sols, un petit bocí!


(...) "A vosaltres, sigui quina sigui la vostra parla, sigui quin sigui el vostre origen, sigui quin sigui el vostre pensament, que heu fet possible des del silenci, des del testimoniatge, des de la lluita, des de la persecució, des de l'exili, que avui nosaltres puguem enlairar amb dignitat rotunda la bandera dels catalans.

Parlo de Catalunya. (...) La història no pot sobreviure sense nosaltres. La història de Catalunya, fins ara una crònica tràgica d'opressions, torna a ser nostra. Si no ens han vençut els programes d'extermini legal i institucional; si no ens ha destruït la colonització i la dictadura; si no ens ha vençut l'opressió laboral i econòmica, no ens podran ara reduir al silenci els que pretenen una vegada més ensorrar la nostra llibertat de poble.

(...) Els socialistes treballem per la construcció d'una Catalunya en la que no siguin possibles les opressions culturals, econòmiques, polítiques de que hem estat víctimes tots els catalans. És una opressió més pretendre dividir el nostre poble per raons d'origen, de llengua, de cultura. Que ningú pensi que menyspreant-nos ens farà més febles.

(...) Assumint les nostres derrotes, i compromesos en la llarga marxa cap a la democràcia i el socialisme, companys, és l'hora de guanyar la llibertat. Poble a poble, nació a nació, fins que la dura unitat que suportem deixi de ser símbol d'opressió.

(...) Propugnem un socialisme amb tota la força de l'alliberament nacional, i tota la solidaritat del socialisme internacional en la lluita contra l'imperialisme capitalista.

Companys: ens urgeixen les llibertats per construir la nostra nació. Ens urgeixen les llibertats per a construir la democràcia. Però les llibertats són contradictòries i és contradictòria la democràcia si l'objectiu final de la lluita no és donar el poder al poble (...).

En aquesta direcció de la història el nostre avenç és decidit cap a una Catalunya lliure i socialista, cap a uns PPCC lliures i socialistes.

Companys: Visca Catalunya"!

Fragment del discurs que Just M. Casero va fer en l'anomenat "Míting de la Llibertat" a Girona el 23 de setembre de 1976.

Just Casero aleshores formava part de Convergència Socialista de Catalunya i de l'Assemblea de Catalunya de les Comarques Gironines. Posteriorment va ser membre del Partit Socialista de Catalunya-Congrés i va participar en la fundació del PSC, on va militar fins a la seva prematura mort, el 31 de gener de 1981.

Cal contextualitzar aquest discurs el aquell moment, quan tot just començava a apagar-se la dictadura i  a encendre la democràcia, quan encara no s'havien celebrat eleccions democràtiques...

No era aquest, ni volia ser-ho, un discurs independentista! Just Casero no era independentista! Però sense por d'equivocar-me, sí que era catalanista!

si algú busca l'essència, les arrels del socialisme català aquí també pot trobar-hi una de les moltes fonts que el van conformar... i conformen avui encara... m'agrada pensar!

Expulsar els "díscols" no només seria injust, seria també un error històric! Només el PSC pot trair-se a sí mateix!

dilluns, 20 de gener del 2014

Questió de pilotes... d'or!

Cristiano Ronaldo, emocionat, amb la seva 2a Pilota d'Or. Foto: Mundo Deportivo
Qui mereixia més la Pilota d'Or?

Cristiano Ronaldo ja té, per a ell i el seu museu, la seva segona Pilota d'Or!

Ha fet mèrits el portuguès durant el 2013 per merèixer tal reconeixement, sobretot per la pila de gols marcats al llarg de l'any, tot i no guanyar cap títol al 2013!

D'haver-lo guanyat Franck Ribéry el guardó també li hauria fet justícia, doncs sense ser un jugador tan determinant com Cristiano Ronaldo i Messi, ha estat una de les peces clau (també Roben) en la penta corona (Lliga, Copa, Champions, Super Copa d'Europa i Mundial de Clubs) que ha situat al Bayern de Munic com el millor equip del 2013.

Fins i tot Messi hauria estat just vencedor de la Pilota d'Or 2013 d'haver-se imposat al portuguès, doncs tot i que el 2013 no ha estat, ni de bon tros, el seu millor any, ha fet molts més gols que Ribéry i ha guanyat més títols que CR7... a banda de seguir essent el millor jugador del món!

CR7 emocionat, Messi conformat... i Ribéry?

Amb un Cristiano Ronaldo content i emocionat i un Messi conformat Franck Ribéry sembla que és qui més ha perdut en la gala de la Pilota d'Or d'enguany: què més havia de fer al 2013 per merèixer-la? Una sensació semblant a la que deuria tenir Andrés Iniesta amb la Pilota d'Or de 2010...

Si en el món de la justícia el terme justícia ja és prou difícil de definir i percebre, en el món de l'esport en general, i el futbol en particular, la justícia sempre es defineix deixant anar, entre molt i massa, el tint dels colors de la samarreta que tot "opinador" (periodista o aficionat) duu al cor!

No crec que l'elecció de la Pilota d'Or 2013 sigui més o menys justa que la dels altres anys. 

Al capdavall és la suma dels vots de seleccionadors i capitans de seleccions i de periodistes. Malgrat les indicacions de la FIFA, és el criteri de cada un d'ells el que acaba pesant de debó...

És per mi la mateixa justícia o injustícia la que ha coronat Cristiano Ronaldo per dues vegades com a millor jugador els anys 2008 i 2013 que la que va coronar, els anys 2009, 2010, 2011 i 2012, a Leo Messi!

Per pilotes, tot i que no d'or, però sí ben grosses, la dels periodistes d'aquí i d'allà que diran que ara sí, que finalment la Pilota d'Or fa justícia... o tot el contrari!

I ja som al 2014, any de Mundial!

Que no pateixin, si és qüestió de pilotes, de Pilotes d'Or, prou saben que ja ha començat la pugna per la del 2014 que tot just ha començat, en un any en què, més enllà de les competicions domèstiques i continentals de clubs, l'estiu ens regalarà un apassionant Mundial de Futbol!

La qüestió, ja ho sabem, és que la pilota, ja sigui d'or o de cuir, no pari de rodar!

dissabte, 18 de gener del 2014

Que tinguem sort! #MinutsMusicals del 1974 amb Lluís Llach

Lluís Llach als anys '70 del segle passat. Foto: El Periódico/Pilar Aymerich
Aquesta és una de les grans cançons d'amor (i desamor), no només d'en Lluís Llach, sinó catalanes! És aquesta una cançó reversible que tan pot servir per segellar un amor etern, com per suavitzar el trencament d'un amor que semblava etern...

Però no només és útil a l'amor (i desamor) aquesta cançó, també podem aplicar-la a d'altres àmbits on es pugui produïr un "si em dius adéu" o un "si véns amb mi..."

"Que tinguem sort" es va publicar l'any 1974 dins el disc "I si canto trist..." de Lluís Llach.

És aquesta cançó un dels himnes de Lluís Llach!

Gaudiu-la!



Que tinguem sort

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat
en mi.

Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.

Lluís Llach

Aquesta ha estat també una cançó versionada...











dijous, 16 de gener del 2014

Polítics gregaris, díscols, dimissionaris!


Avui el Parlament de Catalunya votarà sobre la petició de demanar el traspàs de competències per fer la consulta per la via de l'article 150.2 de la Constitució Espanyola, una votació que ha situat de nou al PSC en una posició incòmode davant l'orientació del seu vot: hi haurà disciplina de vot? Ja sabem que no!

Més que el resultat final de la votació, que serà un majoritari SÍ, avui la notícia serà, ben segur, el que hauran votat alguns diputats i diputades socialistes, trencant la disciplina de vot del grup parlamentari, de la mateixa manera que ahir la notícia va ser la renúncia, dimissió si voleu, d'Àngel Ros a la seva acta de diputat!

Tota aquesta situació m'ha fet pensar en tres tipus de polítics que hi ha als partits, en tots els partits polítics, no només al PSC: polítics gregaris, polítics díscols i polítics dimissionaris.

Polítics gregaris

El terme gregari prové del mot llatí "gregis", ramat!

Tot partit polític confia que així siguin els seus càrrecs electes, doncs com diu la definició "biològica" del terme (dit dels éssers vius que tenen tendència a associar-se amb altres individus de la mateixa espècie) tenen moltes coses en comú, comparteixen espècie; en termes polítics, podríem dir que comparteixen ideari.

Una altra definició de gregari és la de "soldat ras", que lliga, també, amb la definició associada al món d el'esport, en especial un terme emprat al ciclisme: "En les curses ciclistes per etapes, corredor (soldat ras) que té la missió d'auxiliar els millors components del seu equip per tal d'augmentar llur rendiment".

Volen tots els partits polítics que els membres dels seus grups parlamentaris, municipals, etc, votin a l'uníson el que d'una manera majoritària han decidit. La disciplina de vot, a la qual alguns partits exigeixen compliment a través de reglaments interns, s'imposa anteposant l'interès general del partit als particulars del càrrec electe que el representa.

Cert és que hi ha ocasions en què, per la naturalesa del que es vota, els partits opten per no imposar la disciplina de vot i donen, als seus càrrecs electes, la llibertat de vot, permetent que el seu vot s'expressi lliurement, fins i tot de manera diferent o contrària a l'oficial del partit.

No és el cas que ens ocupa, en què el PSC no ha donat llibertat de vot als diputats i diputades del seu grup parlamentari en la votació d'avui. Així doncs davant aquesta situació, si un parlamentari pensa diferent i no vol ser gregari del seu partit, què pot fer?

Polítics díscols

Díscol prové del mot grec "dýscolos", de mal tracte!

La definició ho expressa amb poques però clares paraules: "de mal governar, no fàcilment corregible".

Són de mal governar, pel PSC, els diputats crítics, díscolsMarina Geli, Joan Ignasi Elena i Núria Ventura, qui ja han decidit que en la votació d'avui trencaran la disciplina de vot.

Els polítics díscols, reiteradament díscols, topen tard o d'hora amb el partit, amb les normatives i reglaments interns del partit, però també amb les seves estructures. Qui es situa al marge, sol acabar marginat... coses de la política! Allò que Alfonso Guerra ja va dir al seu dia: qui es mou no surt a la foto!

Els polítics díscols són admirats i criticats alhora; se'ls admira i se'ls critica pel mateix: no seguir les directrius del partit! Se'ls admira o critica en funció a la proximitat o llunyania que els seus ideals tenen vers els nostres!

No serien díscols, aquests tres diputats, si el partit hagués permès la llibertat de vot, així de simple, així de senzill... així de complicat i complex alhora!

Va ser díscol el propi PSC al seu dia vers el PSOE, per un dia! Ara és gregari!

Polítics dimissionaris

Si no es vol trencar la disciplina de vot una altra opció és plegar, renunciar al càrrec, dimitir, com ha fet Àngel Ros!

Aquest és un gest poc comú en política, doncs d'entrada el seu cost polític és molt alt: renunciar a un càrrec!

Les dimissions, en política, solen produir-se més fruit de la mala "praxis" que fruit del debat i posicionament ideològic; són, en aquesta segona variant, pocs els polítics dimissionaris!

En aquesta ocasió, però, no sabem si Àngel Ros ha preferit preservar el partit, preservar-se a sí mateix o ambdues coses; sembla que el seu ha estat un gest molt calculat, prou calculat a curt i mig termini: no traeix el partit ni es traeix a sí mateix; pot ser díscol, crític, però fora del grup parlamentari "no fa nosa", no és de mal governar!

Potser fa un pas enrere ara per fer-ne dos endavant, més endavant! Veurem...


De tota aquesta història de polítics gregaris, polítics díscols i polítics dimissionaris jo només en trec una conclusióllistes obertes!

Però d'això, si us sembla i em permeteu, ja en parlarem un altre dia!

dimecres, 15 de gener del 2014

L'article 150.2 de la Constitució i el PSC


Captura de la meva resposta a l'enquesta d'El Punt Avui
Aquest dijous 16 de gener de 2014 el Parlament de Catalunya votarà sobre la petició de demanar el traspàs de competències per fer la consulta per la via de l'article 150.2 de la Constitució Espanyola.

El PSC té previst votar-hi en contra, però no està clar que aquesta sigui la intenció de vot de tots els diputats socialistes... veurem què passa!

Sobre aquesta qüestió em va preguntar dies enrere el diari El Punt Avui, com a d'altres càrrecs del PSC, si "el PSC ha de votar a favor de demanar el traspàs de competències per fer la consulta?"

Aquesta va ser la meva resposta:

"Sí. Estic a favor del traspàs de la competència. Si estem a favor del dret a decidir i el sistema de demanar el traspàs a través del 150.2 s'ajusta al que ja hi ha a la Constitució, no veig cap motiu per votar-hi en contra. Penso que és una via perfectament defensable".

Més enllà de la meva resposta veient el total de les més de 70 respostes de companyes i companys socialistes s'evidencia un fet que pot ser explicat en clau positiva (diversitat) o en clau negativa (divisió).

Possiblement la diversitat del PSC, un atribut que sempre s'ha percebut com una de les seves virtutsavui genera divisió, més divisió interna que mai!

No és, el del PSC, un problema de socialistes bons o dolents... El problema és no tenir la capacitat per a seguir gestionant la diversitat quan aquesta s'evidencia per l'eix nacional!

L'article 150.2 de la Constitució, vinculada a la consulta i al dret a decidir, té el risc de generar una nova trencadissa interna al PSC... aquest dijous 16 de gener veurem l'abast d'aquesta trencadissa!

Tot plegat és quelcom més que foc d'encenalls!

-----------------------

pd: la piulada:

dimarts, 14 de gener del 2014

Infanta enamorada, marit afortunat!

La Infanta Cristina i Iñaki Urdangarín, enamorats! Foto: La Vanguardia
La Infanta Cristina finalment ha estat imputada i, per tant, haurà d'anar a declarar als jutjats en relació al cas Nóos. Però més enllà de la segona imputació (de la primera se'n va salvar) de la Infanta Cristina el que a mi, potser també a vosaltres, em sorprèn d'aquesta història és el relat "principesc" d'amor romàntic que des de la defensa de la Infanta Cristina se'ns ha començat a vendre!

La Infanta enamorada

Coneguda la imputació de la Infanta Cristina un dels seus advocats, Jesús María Silva, deia, convençut en la seva innocència: "Y esa inocencia pasa obviamente por su fe en el matrimonio y el amor por su marido".

I seguia afirmant: "Cuando una persona está enamorada de otra, confía, ha confiado y seguirá confiando contra viento y marea en esa persona: amor, matrimonio y desconfianza son absolutamente incompatibles. Lo que no se puede pretender es que el legislador diga: ‘Mujeres, cuando vuestros maridos os den algo a firmar, primero llamad a un notario y a tres abogados’; o viceversa: ‘Maridos, cuando vuestras mujeres os presenten algo, desconfiad y esperad a firmar".

O sigui, que la Infanta Cristina si ha de ser culpable de quelcom és d'estar enamorada!

No dubto que estigui enamorada del seu marit, enamorada fins el punt de passar de ser la Infanta Cristina a ser "només" l'esposa, enamorada, d'Iñaki Urdangarín! Si volgués preservar més la seva condició d'Infanta que la d'esposa ja fa temps s'hauria divorciat, diuen els qui pateixen pel mal que aquest cas fa a la monarquia espanyola en general i a la família reial en particular!

Però  no, la Infanta Cristina es manté al costat del seu marit, potser convençuda encara de la seva innocència o, simplement mantenint-se fidel a allò que es diu, cada vegada menys, als casaments: "... en la prosperitat i les adversitats, en la riquesa i en la pobresa, en la salut i la malaltia... fins que la mort ens separi"!

Marit afortunat!

La Infanta Cristina, diu el seu advocat, segueix enamorada de l'Iñaki Urdangarín, fet que el converteix, sens dubte, en un marit afortunat!

Ha fet fortuna Iñaki Urdangarín casant-se amb la Infanta Cristina! Sí, no només fortuna econòmica i patrimonial, també i sobretot la bona fortuna en tant que bona sort: la seva esposa se l'estima, sembla ser, de manera incondicional!

Aquest és un amor a prova, de moment, d'imputacions... Veurem si, a mesura que avança el cas, l'amor segueix resistint i persistint a possibles condemnes i penes... i qui sap si fins potser a les reixes! (sí, podeu reiure!)

No sé, però, si aquesta infanta enamorada i aquest marit enamorat seran, un o altre, o tots dos, carn de presó!

Qui sap si, al capdavall, l'únic pur que els queda, que tenen, és el seu amor! La resta, fins allà on sabem, fa pudor!

dilluns, 13 de gener del 2014

Fem via però... cap a on?


La Via Catalana va ser un èxit, també a Sarrià de Ter

El passat 11 de setembre de 2013, diada nacional de Catalunya, Sarrià de Ter va ser una baula més de la gran cadena humana que va resseguir el nostre país de sud a nord.

A Sarrià de Ter milers de persones, veïns i veïnes, però també gent vinguda d'arreu, des de la veïna Girona, des d'altres comarques, fins i tot des d'Andorra, vam formar una cadena humana al llarg de l'autovia en tot el terme municipal distribuïts en diferents trams sota la supervisió i organització dels voluntaris de l'ANC de Sarrià de Ter. Les imatges dels trams de la Via Catalana al seu pas per Sarrià de Ter descriuen prou bé com el poble va viure aquesta important fita!

La Via Catalana va ser un èxit no només per l'alta participació que va tenir, sinó sobretot pel civisme que va regnar al llarg de tota una jornada altament reivindicativa! Civisme per part de tots els qui van participar-hi, però també civisme pels qui, sense assistir-hi, van respecta la Via Catalana en tant que manifestació lliure, voluntària i cívica.

La Via Catalana va ser un acte reivindicatiu, però alhora també festiu

El caràcter familiar i generacional de la cita també hi van contribuir: feia goig veure fins a 3 o fins i tot 4 generacions d'una mateixa família participant a la Via Catalana! A diferència d'altres manifestacions, de tall més clàssic com la de la diada de l'any passat, el format de la Via Catalana va permetre la participació de moltes persones que, d'altra manera, potser no haurien participat; a més en el cas de Sarrià de Ter, poble per on passava la cadena humana, aquest fet ho permetia encara més.

La Via Catalana, iniciativa per l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) amb el propòsit de donar més força al moviment cívic que empeny el país cap la independència, va representar un impuls més, des de la ciutadania, per a la mobilització dels partits polítics vers els nostres horitzons nacionals. Des de la manifestació de l'11 de setembre de l'any passat, manifestació que va motivar les eleccions anticipades, els partits polítics amb representació al Parlament de Catalunya han anat definint, alguns amb més claredat que d'altres, el seu posicionament vers el dret a decidir i la independència.

I després de la Via Catalana, què?

Després de la Via Catalana l'agenda política està marcada quasi exclusivament per la consulta que, previsiblement, caldria convocar l'any vinent, l'any 2014. És aquesta qüestió l'epicentre de l'actualitat, del debat, de l'opinió pública i publicada i és fins i tot aquesta qüestió el principal argument d'altres temes, no menys importants, com les retallades, l'atur o la crisi econòmica que tan ens afecten a tots nivells.

Circula la política del nostre país de manera quasi exclusiva per l'eix nacional, i quan sembla que tímidament es decanta per l'eix més clàssic de "dreta-esquerra", de polítiques progressistes vs. conservadores, el debat comença i acaba quasi sempre amb la qüestió nacional.

Sembla, doncs, que cal primer resoldre l'atzucac nacional per a poder dirimir, després, totes les altres qüestions. Molt bé, doncs resolem primer aquesta qüestió, fem-ho votant, com s'ha de fer, per a decidir què volem fer amb el nostre país.

I és que aquesta és la qüestió, fer-ne via, però... cap a on? 

Avui per avui es dibuixen dos escenaris molt clars i alguns matisos. Els dos escenaris són que Catalunya esdevingui un estat independent o bé que romangui dins l'estat espanyol. Aquests escenaris es configuren a partir de les posicions contraposades entre els qui estan a favor de la independència de Catalunya i els qui no.

Però aquestes posicions tenen, cadascuna d'elles, alguns matisos, sobretot perceptibles entre els qui diuen no voler la independència de Catalunya. Entre els no independentistes hi ha tan els anomenats “unionistes”, que en essència volen que res, o poc, canviï, com els federalistes, que proposen una alternativa tan a la independència com al manteniment a l'actual “statu quo” en allò que s'ha anomenat “tercera via”.

Resten encara molts interrogants per resoldre: hi haurà consulta? En quina data? Amb quina pregunta? Però mentre tots aquests interrogants no es resolen es fa més necessari que mai que fem via, encara que sigui des de la provisionalitat actual, per sortir de la crisi, aturar els desnonaments, reduir l'atur, aturar les retallades en els serveis públics...

Hem de voler votar, necessitem exercir el nostre dret a decidir, però no podem esperar la consulta sobre la independència per a decidir quin país volem!

Article publicat al número 86 de la revista Parlem de Sarrià.



dissabte, 11 de gener del 2014

#MinutsMusicals del 1974 amb "No, Woman, No Cry" de Bob Marley & The Wailers



Una de les grans cançons de Bob Marley és aquesta "No, Woman, No Cry", una cançó d'esperança i consol, però no sembla haver-hi consens sobre el què pretenia consolar Marley en aquesta cançó: si la malaltia de la seva dona, (Rita Marley) o les seves infidelitats... Una manera de demanar perdó?

Més enllà de la crònica rosa que pot amagar aquesta cançó, més bonica és la història sobre la seva signatura: escrita per Bob Marley aquest la va registrar a nom de Vincent Ford, amic de la infància i la joventut de Marley que al seu dia va ajudar-lo... diuen que fins i tot va ensenyar-li a tocar quatre acords!

Sigui com sigui la cançó és extraordinària i, tot i que es va publicar l'any 1974 dins el disc "Natty Dread" (el primer disc publicat sota el nom "Bob Marley & The Wailers", i no "The Wailers") es va començar a fer molt popular l'any 1975 arran de la publicació del disc "Live!".

40 anys després aquesta cançó segueix essent una de les imprescindibles de Bob Marley, una de les cançons inevitables en qualsevol història de la música del segle XX!



No, Woman, No Cry

No woman, no cry
No woman, no cry
No woman, no cry
No woman, no cry

Said said
Said I remember when we used to sit
In the government yard in Trenchtown
Oba, ob-serving the hypocrites
As they would mingle with the good people we meet
Good friends we have had, oh good friends we've lost along the way
In this bright future you can't forget your past
So dry your tears I say

No woman, no cry
No woman, no cry
Here little darlin', don't shed no tears
No woman, no cry

Said, said, said I remember when we used to sit
In the government yard in Trenchtown
And then Georgie would make the fire light
Log wood burnin' through the night
Then we would cook corn meal porridge
Of which I'll share with you

My weed is my only courage
So I've got to push on through
But while I'm gone...

Everything's gonna be alright
Ev'rything's gonna be alright
Ev'rything's gonna be alright
Ev'rything's gonna be alright
Ev'rything's gonna be alright
Ev'rything's gonna be alright
Ev'rything's gonna be alright
Ev'rything's gonna be alright

No woman, no cry
No, no woman, no woman, no cry
Oh, little sister, don't she'd no tears
No woman, no cry

No woman, no woman, no woman, no cry
No woman, no cry
Oh, my little darlyn no she'd no tears
little sister don't shed no tears, no women no cry

No woman no cry, no woman no cry
No woman no cry, no woman no cry

Say, say, said I remember when we used to sit
In a government yard in Trenchtown
Obba, obba, serving the hypocrites
As the would mingle with the good people we meet
Good friends we have, oh, good friends we've lost
Along the way
In this great future,
You can't forget your past
So dry your tears, I say

No woman no cry, no woman no cry
Little darling, don't she'd no tears, no woman no cry
Say, say, said I remember when we used to sit
In the government yard in Trenchtown
And then Georgie would make the fire light
As it was, love would burn on through the night
Then we would cook cornmeal porridge
Of which I'll share with you
My fear is my only courage
So I've got to push on thru
Oh, while I'm gone

Everything 's gonna be alright, everything 's gonna be alright
Everything 's gonna be alright, everything 's gonna be alright
Everything 's gonna be alright, everything 's gonna be alright
Everything 's gonna be alright, everything 's gonna be alright
So woman no cry, no, no woman no cry
Oh, my little sister
Don't she'd no tears
No woman no cry
I remember when we use to sit
In the government yard in Trenchtown
And then Georgie would make the fire lights
As it was, log would burnin' through the nights
Then we would cook cornmeal porridge
Of which I'll share with you
My fear is my only courage
So I've got to push on thru
Oh, while I'm gone
No woman no cry, no, no woman no cry
Oh, my little darlin'
Don't she'd no tears
No woman no cry, No woman no cry

Oh my Little darlin', don't she'd no tears
No woman no cry
Little sister, don't she'd no tears
No woman no cry

Bob Marley

Aquesta, com a gran cançó que és, ha estat una cançó molt versionada... D'entre les moltes versions oi covers que té, en destaco dues, la de "The Fugees" amb Stephen Marley i sobretot la de Joan Baez...





divendres, 10 de gener del 2014

El vídeo de la setmana: el retrat hiperrealista de Morgan Freeman amb iPad

La imatge que veieu de Morgan Freeman no és una fotografia, és un dibuix! Però no un dibuoix fet sobre paper, sinó sobre un iPad!

Aquest vídeo, publicat a finals de 2013, mostra en menys de 4 minuts el procés creatiu de Kyle Lambert, que va invertir més de 200 hores per a dibuixar, fent servir els dits com a pinzells, amb el seu iPad Air i l'aplicació Procreate.

Segurament ja l'heu vist... ara podeu tornar-hi! I si no l'heu vist, ben segur que el gaudireu!

Així és la "pintura de dits" del segle XXI!



Bon divendres!

dijous, 9 de gener del 2014

La Via Catalana al núm. 86 de la revista Parlem de Sarrià


Durant aquestes passades festes de Nadal ens ha arribat, com si d'un regal més es tractés, el número 86 de la revista de cultura i informació local Parlem de Sarrià, corresponent als mesos de juliol, agost i setembre de 2013.

Farcida dels temes d'estiu (activitats de lleure, la Festa Major, el Critèrium Esportiu...) destaca, també a la portada, el pas de la Via Catalana per Sarrià de Ter!

Però molt millor que us l'expliqui jo, és que la llegiu i tafanegeu vosaltres mateixos!


dimecres, 8 de gener del 2014

Quina música s'escoltava l'any 1974?


A l'hora d'aproximar-me musicalment a l'any que em va veure néixer, l'any 1974, he consultat quins van ser els principals "hits" d'aquell any a Estats Units, Anglaterra i a l'estat espanyol. També què s'escoltava a Catalunya, en català!

No vull presentar-vos aquí una simple llista de quins van ser els "números 1", sinó destriar, d'entre els "singles" que van ser-ho, els que per mi són temes importants, música que anys més tard jo he escoltat.

Repassant la llista de "números 1" americana de "singles" (senzills, no solters!) del 1974 observo que els components dels ja separats "The Beatles" seguien no només molt actius, sinó que a més amb importants èxits.

Aquell any van sonar la versió de Ringo Starr "You're Sixteen", inclosa en el seu tercer elapé, "Ringo", amb la col·laboració, entre d'altres, de Paul McCartney tocant el "kazoo". Malgrat el disc es va publicar el 1973 aquesta cançó va arribar al número 1 de la llista de senzills americana a finals de gener de 1974.



El propi Paul McCartney també va tastar l'èxit, el 1974, amb la cançó "Band on the Run" de l'àlbum homònim, el tercer de "Paul McCartney & Wings". Aquest tema va ser número 1 a les llistes americanes al mes de juny i va arribar a ser número 3 a les llistes del Regne Unit.



Per la seva banda John Lennon va situar la cançó "Whatever Gets You Through The Night" al capdamunt de les llistes americanes de senzills a mitjans de novembre de 1974.



Però no només s'alimentava de música dels ex-Bealtes l'any 1974! A la llista americana de números 1 de senzills també hi trobem la versió d'Eric Clapton de la cançó de Bob Marley "I Shot the Sheriff", "Sunshine on My Shoulders" de John Denver, "The Joker" de la Steve Miller Band, "Nothing from nothing" de Billy Preston (el 5è Beatle!) o "Can't Get Enough Of Your Love Baby" de Barry White!












A Anglaterra a les llistes d'èxits de 1974 hi trobem, entre d'altres, Suzi Quatro i el seu "Devil Gate Drive" i sobretot la cançó guanyadora del XIX Festival d'Eurovisió: "Waterloo" d'ABBA!





A l'estat espanyol, a banda d'escoltar tota aquesta música, l'any 1974 triomfaven Cecília i el seu "Ramito de violetas", Jeanette i el seu "Porque te vas" o Juan Pardo cantant en anglès "Conversaciones conmigo mismo"! I l'imprescindible (per mi) José Luís Perales cantava "Celos de mi guitarra"...










I a Catalunya, què sonava l'any 1974?

A Catalunya Lluís Llach va presentar, en dos concerts al Palau de la Música, a principis de febrer de 1974, el seu nou disc "I si canto trist..." i Raimon cantava "A Víctor Jara" i interpretava en català l'eterna "Amanda"!





Francesc Pi de la Serra l'any 1974 va fer un recital a l'Olympia de París i va publicar el celebrat "Fills de Buda" i Ovidi Montllor publica "A Alcoi", que inclou les "Corrandes d'exili" de Pere Quart. Un xic més frívola, però dient també tot el que calia, Guillermina Motta cantava cançons com la d' "El Vagó Llit".







L'any 1974 neix, en una casa a mig camí Sarrià de Ter i Palol de Revardit, un grup que fusionarà la música tradicional amb el rock, el jazz... la Companyia Elèctrica Dharma! També aquest mateix any neixen un altre grup que ha format part de la meva particular banda sonora: The Ramones!

És molta la música que es va escoltar l'any 1974! Potser tu hi has trobat a faltar aquella cançó... o aquella altra! Ho sé, és impossible recopilar-la tota!

Però avui tan sols n'hem fet un tastet! Al llarg d'aquest any els "Minuts Musicals" dels dissabtes estaran dedicats a cançons que es van començar a escoltar, o que van triomfar, l'any 1974!

Tenim tot un any per gaudir de molts "Minuts Musicals del 1974"!