Coses que faig, coses que veig, coses que penso...
dilluns, 29 de febrer del 2016
Cristiano Ronaldo no és de tòpics
Què seria el futbol sense els seus tòpics?
El futbol, a nivell de comunicació, està farcit de tòpics. Els tòpics permeten que la majoria de futbolistes, més preparats per parlar sobre el camp que davant els micròfons, puguin sobreviure a les sales de premsa i zones mixtes.
El futbol té tòpics per cada situació i el que ha de fer el futbolista és escollir l'adequat, cosa que no sempre passa: hi ha futbolistes que han tirat del tòpic equivocat, com parlar dels 3 punts guanyats (o perduts) en una eliminatòria, i ens han regalat grans moments!
En la majoria de casos cenyir-se al tòpic és el més indicat, doncs permet transitar sempre dins la zona de seguretat i evitar caure en el parany dels periodistes esportius, sempre a la caça del titular, que generalment es produeix quan un futbolista surt de la zona de confort dels tòpics, quan s'allunya d'aquestes paraules:
- El futbol és així.
- Futbol és futbol.
- El més important són els tres punts.
- Jo no parlo mai dels àrbitres.
- Cada partit és una final.
- Ser aquí és un somni fet realitat.
- Els penals són una loteria.
- No hi ha rival petit.
- Cada partit és un món.
- El partit no s'acaba fins que xiula l'àrbitre.
- Quan la pilota no vol entrar no entra.
- Cal anar partit a partit.
- L'eliminatòria està al 50%.
- Cal pensar en el proper partit.
- Els àrbitres són humans i es poden equivocar.
- Les finals no es juguen, es guanyen.
- En un derbi pot passar de tot.
- ...
Els tòpics ben utilitzats sempre s'apropen a la realitat pel seu caràcter general, i en algunes ocasions estan carregats de raons i certeses, com el darrer de la llista: en un derbi pot passat de tot.
Sí, en un derbi pot passar de tot, no només que l'Atlético de Madrid guanyi (de nou) al Real Madrid a domicili, també que Cristiano Ronaldo, en plena zona mixta després del partit, digui el que pensa tal com raja, allunyant.se no només dels tòpics sinó fins i tot del que es considera políticament (esportivament, en aquest cas) correcte.
Entre d'altres perles Cristiano Ronaldo, després de la derrota contra l'Atlético, va dir:
“Decir el porqué es complicado. No te voy a mentir. Me gusta jugar con Karim por ejemplo, ya que cuando no está es más difícil; o con Bale, que cuando no esta es más difícil; con Marcelo, que cuando no está es más difícil. Hoy Danilo para mi gusto es el mejor en campo por ejemplo, pero para lo largo de la temporada es complicado porque normalmente los mejores son los mejores casi siempre. Jesé y Lucas no digo que no son buenos, son muy buenos, pero es mi punto de vista.”
O sigui, CR7 va venir a dir que si no juguen els millors és més difícil guanyar partits per la diferència entre aquests (Karim Benzema, Bale o Marcelo) i els jugadors que juguen en el seu lloc. Va ser poc elegant amb els seus companys d'equip...
I per si no fos poc va rematar, posant la cirereta al pastís, dient, després de defensar els seus números i estadístiques, que “si todo el mundo estuviera a mi nivel a lo mejor estaríamos primeros.”
Poc després el capità Sergio Ramos va haver de sortir en zona mixta per intentar apagar el foc amb un parell de tòpics (ell sí, és especialista en tòpics, també en destrossar-los!) i hores més tard el propi Cristiano Ronaldo va haver de matisar les seves declaracions, suposo que a instàncies del club i del vestidor.
És d'agrair quan els futbolistes fugen dels tòpics i expressen el que veritablement senten i pensen, quan es sinceren davant els micròfons, però fugir del tòpic és arriscat, ja ho sabem, dins i fora del futbol.
El tòpic és el camí més curt, després del silenci, per no ser esclau de les pròpies paraules, doncs acaba tenint quasi el mateix efecte que el silenci: parlar molt per acabar no dient res...
Ai si Cristiano Ronaldo s'hagués limitat a dir "el futbol és així, en un derbi pot passar de tot, no hi ha rival petit, cal pensar en el proper partit..."
dissabte, 27 de febrer del 2016
Minuts Musicals retrobats amb Transvision Vamp i "Baby I Don't Care"
És notablement evident que Wendy James no era Madonna, ni Chrissie Hynde, ni Marie Fredriksson ni tampoc Annie Lennox, però veient-la llavors, encara avui, no puc evitar veure-hi traces de l'armari de Madonna, de l'actitud rockera de Chrissie Hynde i dels pentinats de Marie Fredriksson (Roxette) o, també salvant totes les distàncies, Annie Lennox (Eurythmics) per allò de grup amb cantant rossa tant dels anys vuitanta i noranta, tot i que aquestes eren quelcom més que només cantants rosses!
Wendy James, però, tot i no ser cap d'aquestes grans veus i icones femenines en va fer prou amb un gran crit a l'inici de la cançó d'avui per catapultar-la al capdamunt de les llistes d'èxit a finals dels anys vuitanta.
I amb aquest èxit el seu grup, Transvision Vamp, va entrar amb força als anys noranta, tot i que l'alegria va durar ben poc: després del seu tercer i no reeixit disc, publicat l'any 1991, el grup es va dissoldre.
Però afortunadament les cançons sempre sobreviuen als grups i músics que les van crear i avui encara podem gaudir de la força i l'energia d'aquest rock tan blanc com el fons del seu videoclip, i de "Baby I Don't Care", el tema estrella tot i no estrictament "one hit wonder", ja que també és destacable la cançó "I Want Your Love", d'un grup que es va vampiritzar precipitadament la indústria de la música, evitant potser així que ho fessin ells mateixos!
Però en fi, com diu la cançó, "Baby I Don't Care"...
I la setmana vinent, més retrobaments musicals!
divendres, 26 de febrer del 2016
El vídeo de la setmana: Xiuxiuejar
Heu fet un cop d'ull a la previsió del temps per aquest cap de setmana?!
Amb tal previsió a mi només em venen ganes d'interpretar, no musicalment, sinó en el sentit més literal de la seva lletra, la cançó de Tomeu Penya "Plou", sí, la que comença així:
Plou i a defora bufa es vent
que me fa sentir petit
com un granet d'arena
estic dins del llit estic ben calent
avui ja no em mouré d'aquí...
Però no, molt em temo que responsabilitats familiars em faran llevar del llit, jo que volia xiuxiuejar tot el cap de setmana...
Xiuxiuejar from Manon Siv on Vimeo.
Bon divendres i, ja ho sabeu, al mal temps...
dijous, 25 de febrer del 2016
No comparteixis, copia i enganxa!
Després del "reenvia-ho" del correu electrònic a l'any 2004 el verb era "passa-ho!" i de tan passar-los els missatges de mòbil, els encara presents tot i que arcaics sms, van esdevenir virals.
Aquells missatges, en especial els que emesos entre els dies posteriors al terrible atemptat d'Atocha i els previs a les eleccions generals, van tenir dos grans impactes: un notable increment del trànsit de missatges, diuen que un 20%, i un canvi de govern.
Bé, el canvi de govern va ser més per demèrits (allò de les dues línies d'investigació de l'Acebes) del propi govern, i per l'oportunisme de Zapatero de ser al lloc adequat al moment adequat!
Després van venir les xarxes socials i en comptes de passar-nos missatges els compartíem a Facebook, una mena de paradís virtual que en molts casos no deixa de ser el reflex de la millor i més versemblant de la més falsa versió de nosaltres mateixos: tal vegada aquí va començar el nostre postureig digital... El cas és, però, que compartint els missatges a Facebook també els fèiem virals.I esdevenir viral és com el nou Sant Greal!
D'un temps ençà, però, els missatges que es fan virals a Facebook no són els que imploren ser compartits sinó els que demanen no ser compartits sinó ser copiats i enganxats!
Trobo molt curiós aquest fenomen, sobretot perquè resulta que funciona! Fas un cop d'ull al mur de Facebook i veus que un contacte ha publicat un d'aquests missatges que finalitzen amb un "no comparteixis, copia i enganxa", i després el veus publicat per un altre usuari, i un altre, i un altre...
Copiar i enganxar ens fa la vida més fàcil, reconeguem-ho! Copiar i enganxar fa molts anys que forma part de nosaltres, del nostre comportament amb els ordinadors i internet, primer, i amb les xarxes socials després. Al seu dia els professors d'institut i d'universitat van haver d'afinar el seu olfacte per detectar, en els treballs dels soferts alumnes, paràgrafs sencers quan no tot el treball, metrallats d'internet gràcies al copiar i enganxar! Al seu torn els alumnes van aguditzar el seu instint i van crear "El rincón del vago": perquè copiar i enganxar si et pots descarregar els apunts, i si cal el treball sencers!
Copiar i enganxar és senzill: Ctrl+C Ctrl+V!
Però el que motiva que copiem i enganxem és aquest curiós mimetisme que també s'ha instal·lat a les xarxes socials i que és molt present a la missatgeria instantània, WhatsApp, per exemple: copiem i enganxem, i ens enviem, els mateixos acudits, les mateixes imatges, els mateixos missatges de solidaritat, els enigmàtics, els que ens pretenen motivar, els de denúncia...
El problema del copiar i enganxar és que al final tant missatge replicat esdevé soroll, una nosa assimilable a la que anys enrere ens feien les cadenes de correus electrònics a la safata d'entrada amb presentacions power point amb imatges de gatets o postes de sol i frases ocurrents, o de Paulo Coelho...
Copiar i enganxar, qui no ho ha fet? Qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra! No negaré que hi ha causes o iniciatives que bé mereixen ser copiades i enganxades, però a mi sempre m'agrada més llegir el que escriuen els meus contactes quan el que escriuen i comparteixen parla d'ells i com ells parlen... Sempre és millor la versió original!
Per cert, no copieu ni enganxeu aquest article, ni tan sols heu de compartir-lo; prou em conformo si el llegiu, que per això l'he escrit!
dimecres, 24 de febrer del 2016
British breakfast o esmorzar continental?
Viure en una illa imprimeix, diuen, un caràcter diferent, no necessàriament ni millor ni pitjor, simplement diferent.
Des d'una illa s'accentua més la contraposició territorial, també mental, que s'estableix amb el continent, esdevenint aquesta dualitat referència i relació necessària, inevitable, a voltes positiva, a voltes no.
És clar que no és el mateix viure a Menorca que a la Gran Bretanya, però menorquins i britànics comparteixen, més enllà de les diferències evidents i insalvables, la condició d'illencs, i no és poca la literatura i la poesia que s'ha vessat sobre aquesta condició i el seu caràcter. Una illa al capdavall també és una metàfora i en el fons tots i cadascú de nosaltres ho som entre poc i massa.
És possible que la condició d'illencs influeixi en el sentiment de pertinença dels britànics a Europa; ells de fet primer són britànics, molt britànics, i després, molt després i si s'escau també poden ser europeus, una mica europeus.
Un dels elements característics de la cultura britànica, exportada també a l'americana, és el seu esmorzar, aquell tan energètic (i calòric) en el que no hi poden faltar els ous i la cansalada viada fumada (el bacó, vaja!).
Aquest esmorzar contrasta i es contraposa (com l'illa vers el continent) amb l'esmorzar continental (d'aquí el nom), en el que destaquen la brioixeria i el pa acompanyats de melmelades i, com a molt, d'algun embotit o formatge més aviat lleuger.
Els europeus continentals a casa esmorzem a l'estil continental, però quan esmorzem en un hotel flirtegem amb l'esmorzar britànic tot preguntant-nos, mentre masteguem el bacó, si realment els britànics esmorzen així cada matí! Sí, pels britànics els europeus som els seus provincians!
Potser és per això, i per moltes més raons que no arribo a (i sospito que no vull) entendre, que els britànics després d'assegurar-se un estatus d'europeus diferents (com si no el tinguessin per definició: són illencs!) ara es preguntaran si volen seguir formant part o no de la Unió Europea: British breakfast o esmorzar continental? Ai Europa!
Els europeus continentals, mentrestant, seguim i seguirem esmorzant torrades i cereals els dies de cada dia i croissants els diumenges, que no cada dia és festa! I jugarem a ser britànics quan, de manera excepcional, esmorzem al bufet d'un hotel...
Definitivament, ser continental també imprimeix caràcter, un caràcter diferent, ni millor ni pitjor, no?
dimarts, 23 de febrer del 2016
Mobilitzats
En el primer dia de la gran setmana de la mobilitat tecnològica de Barcelona la immobilitat dels sindicats de les empreses del transport públic i la mobilitat de la ciutat ha generat un caos que ha afectat més als usuaris quotidians que no als mobilitzats pel congrés.
Les vagues en dies clau són, també i encara, un signe del nostre temps, com ho és també aquest congrés que fa uns anys ens ajuda a prendre (a voltes bona d'altres mala) consciència de com les tecnologies mòbils transformen la nostra vida d'una manera aparentment natural, fins i tot inconsistent, més que no ens pensem: com ens relacionem (com lliguem, com ens comuniquem), com consumim (música, cinema, compres...), com treballem (a distància, des de casa...).
Internet, les xarxes socials i les noves tecnologies no són allà, són aquí, som nosaltres!
Podem valorar positivament o no la (in)oportunitat de convocar una vaga del transport públic en uns dies crítics a nivell de mobilitat, però sense necessitat d'entrar a valorar les seves reivindicacions, la vaga ens recorda que el seu esperit, la seva exigència i la seva reivindicació com a dret fonamental també va ser, al seu dia, una gran revolució, com ho és aquesta tecnològica que no ha vingut aquí per quedar-se, sinó per transformar-nos!
Congressistes i sindicats mobilitzats copen aquests dies titulars i portades d'informatius, la mobilitat és notícia i ens la trobarem arreu, fins a la sopa! Però arribarà dijous i la vaga i el congrés finaran, els vaguistes tornaran a la feina i els congressistes abandonaran la ciutat...
I ens semblarà recuperar, llavors, la normalitat: seguirem patint els problemes de mobilitat de quasi cada dia (avaries, retards...) i seguirem essent assimilats, per alguns dòcilment domesticats, per les tecnologies mòbils i les empreses que ens les venen, les que diuen que ens fan la vida més fàcil, i a vegades resulta, vés per on, ser veritat!
Per cert, parlant de mobilitat i tecnologies mòbils: per quan la tele-transportació? En el meu cas des del "canvi de lloc instantani" de Bola de Drac, més que de Star Trek, que hi somio!
dilluns, 22 de febrer del 2016
No mataràs, no mataràs, no mataràs!
Es pot ser pacifista encara?, ens preguntava Justícia i Pau... Foto: Roger Casero |
Són molts, encara, els homes que poden explicar, i expliquen, les batalles de la mili, del seu servei militar. Les úniques que jo puc explicar són les "Historias de la puta mili" d'Ivà que de jove, quan tenia edat de fer la mili, llegia a la revista "El Jueves".
Quan em va arribar el moment vaig decidir fer-me objector de consciència i, poc després vaig entrar en contacte amb l'Associació de Pacifistes i Objectors de Consciència (APOC), de la que des d'aleshores vaig formar part fins a la seva dissolució.
L'APOC era una associació de pacifistes que, a banda de dinamitzar l'oficina d'informació a l'objecció de consciència de Girona, que aleshores estava ubicada a l'Estació Jove, sobretot ens dedicàvem a la sensibilització dels joves i oferíem, a escoles i sobretot instituts, uns tallers i dinàmiques per posar en valor la Pau i la no-violència. La dinàmica i el material estrella, ideat i construït per la pròpia entitat, va ser i és, encara, el Partenó de la Pau.
Un dels punts àlgids de l'entitat va ser la participació i obtenció, l'any 1995, de la Beca Joaquim Franch de l'Ajuntament de Girona, amb el "Projecte local d’intervenció educativa: facilitar la pau, una responsabilitat per al segle XXI", embrió del Centre de Recursos per la Pau i la Solidaritat (CeDRe).
Fa uns vint anys, no en recordo amb precisió ni la data ni el lloc, els de l'APOC vam participar en una trobada organitzada pel col·lectiu Cristians per la Insubmissió (vinculat a Justícia i Pau) i allà vaig veure i escoltar, per primera vegada, Pepe Beúnza, el primer objector de consciència per motius polítics d'Espanya. D'aquella trobada en vaig tornar amb una samarreta i amb el convenciment que no fer la mili havia estat la millor decisió!
Setmanes enrere vaig tornar a escoltar en directe a Pepe Beúnza, un dels ponents de la jornada "Es pot ser pacifista encara?", organitzada per Justícia i Pau com a tancament dels actes de commemoració dels seus 40 anys de vida i lluita a Girona, acte que a més va servir d'homenatge a Pepo Delàs, una altre referent imprescindible de la cultura de la Pau i la no violència.
Pepe Beúnza va condensar al principi de la seva intervenció l'essència del missatge que volia transmetre, i que de fet ha estat la pedra filosofal de la seva lluita: no mataràs, no mataràs, no mataràs! La resta, venia a dir Beúnza, és adorn i de moment jo ja he adornat prou, potser massa i tot, aquest article!
Encara som molts els qui, gràcies a persones com Pepe Beúnza, podem explicar les nostres històries de la mili sense mili! Afortunadament per les generacions d'avui totes aquestes històries de la puta mili formen part del passat tronat de pares i avis...
I curiosament el que no és tronat, i és veritablement revolucionari, és defensar a ultrança el no mataràs! I és que jo em pregunto: es pot NO ser pacifista, encara?
dissabte, 20 de febrer del 2016
Minuts Musicals retrobats amb The Godfathers i "Birth, School, Work, Death"
Aviat farà un any vaig treure la pols a la cinta de casset, l'única comprada que tinc del grup, dels britànics The Godfathers, concretament la cinta del seu tercer disc d'estudi, "More Songs About Love and Hate", publicat l'any 1989.
Dies abans havia llegit al diari que The Godfathers formaven part del cartell del festival In-Somni 2015 de Girona celebrant els seus 30 anys i, efectivament, van tocar a Girona a principis de maig de l'any passat.
Naturalment no em vaig resistir a desenterrar les seves cançons, de les que destaca especialment el seu combatiu "Birth, School, Work, Death", més que una declaració i definició en quatre paraules de tota una vida, un cru retrat de l'Anglaterra dels anys vuitant: heroïna, atur, Margaret Thatcher...
Amb un rock energètic i reivindicatiu, rock que no admet masses adjectius més, The Godfathers és d'aquells grups que, sense necessitat de tenir grans èxits comercials, tenen una sòlida trajectòria musical, sòlida com les seves pròpies cançons.
Recuperem "Birth, School, Work, Death", al capdavall també avui ens hi podem identificar!
I la setmana vinent, més retrobaments musicals!
divendres, 19 de febrer del 2016
El vídeo de la setmana: el pupurri històrico-musical de les SketchShe
Avui tornem a entrar al cotxe d'aquestes tres noies que formen el trio humorístic SketchShe (ja les havíem vist amb la seva particular interpretació del Bohemian Rhapsody) per fer un viatge en el temps de la música pop contemporània. No és un repàs a la història de la musica, sinó una pinzellada de la més recent, la dels darrers 90 anys!
Sense baixar del seu cotxe viatjarem a través del temps acompanyats de conegudíssimes cançons de The Andrew Sisters, Elvis Presley, The Beatles, Queen, Michael Jackson, Whitney Houston, Nirvana, Dr. Dre, Britney Spears, Eminem, Beyoncé, Gotye, Mcklemore and Ryan Lewis i Miley Cyrus!
No patiu, sigueu de la generació que sigueu, si algun nom d'artista o grup no el coneixeu, doncs les cançons us sonaran, sinó totes, la immensa majoria!
És clar que en aquest cas la música és tan sols el millor pretext, o l'excusa perfecta, d'aquest trio femení per parodiar artistes i cançons només com elles saben fer-ho, i malament no ho fan!
Bon divendres!
dijous, 18 de febrer del 2016
Campana sobre campana
El campanar de la Catedral amb les campanes de la discòrdia. Foto: Roger Casero |
Fa dos estius amb la família vam passar uns dies de vacances a Sort. Ens vam allotjar en un apartament d'un ApartHotel amb vistes al riu Noguera Pallaresa, just davant el camp de regates.
En aquell punt el soroll del riu és intens tan de dia com de nit, i és, naturalment, un soroll constant. No recordo haver-hi dormit especialment malament, però sí recordo, en despertar-me alguna nit, escoltar l'intens brogit del riu, un soroll, fressa si voleu, gens familiar doncs al meu poble, Sarrià de Ter, no visc a tocar del riu i ni que hi visqués el soroll seria el mateix!
Quan dormo a Cantallops, bonic poble empordanès que us animo a visitar qualsevol època de l'any, que al llarg de l'any són unes quantes nits, ho faig prop del campanar i, si mai hi he dormit malament, mai ha estat ni pels quarts ni per les hores que les seves campanes anuncien.
Aquestes dies Girona s'ha submergit en el debat de si les campanes de la Catedral han de marcar les hores petites durant la nit, després que l'Ajuntament accedís a la petició de la propietària d'un hotel, a tocar de la santa seu gironina, de silenciar-les en benefici del descans i repòs de la seva clientela, però a disgust de la majoria de veïns i veïnes.
Si l'alcalde Puigdemont se les va haver amb els veïns i el sector de l'oci nocturn pels horaris de les terrasses ara l'alcalde Ballesta se les té amb els partidaris i els detractors de silenciar les campanes de la Catedral durant la nit.
Llei en mà dies enrere el govern municipal va ordenar fer-les callar i llei en mà ara, després de diverses reunions amb els veïns, el Bisbat i qui ha fet falta, les campanes de la Catedral repicaran de nou a la nit. Sembla que la primera decisió, silenciar les campanes, va ser precipitada...
L'hotel que va fer la petició té entre els seus atractius i reclams la seva proximitat a la Catedral de Girona, com el de Sort la proximitat al riu Noguera Pallaresa. Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era!
És clar que no tot és justificable, i afortunadament aquests darrers anys s'ha regulat el soroll de moltes de les activitats en benefici del confort i qualitat de vida, sorolls de fàbriques, operaris, vies de comunicació, locals d'oci, etc...
El debat és ric i és viu, i com aquests dies Girona, el de les campanes l'han viscut també molts altres pobles, viles i ciutats generalment fomentat per estiuejants... La pregunta més recurrent és "per qui toquen les campanes?", tot i que sembla que cada vegada més hi ha qui es pregunta "perquè toquen les campanes?"
dimecres, 17 de febrer del 2016
Les 5 lliçons del penal indirecte
Neymar, Suárez i Messi durant celebrant el gol del penal indirecte. Foto: Miguel Ruiz / FCB |
Aquest penal ha fet córrer molta tinta i ha generat, certament, polèmiques interessades que alimenten programes televisius presumptament esportius, tot i que més propers a l'entreteniment que a la informació, més interessats en promoure i atiar la polèmica que en la informació i l'anàlisi crític.
Polèmiques a banda, vist i repetit un munt de vegades en aquest penal indirecte hi veig, com a mínim, tres lliçons que transcendeixen el futbol i l'esport:
1.- La llei no escrita
Quantes vegades, en quantes ocasions, ens limiten les lleis no escrites? Les no escrites són lleis que pensem que regeixen i han de regir les nostres accions, el nostre comportament, però que són més fruit de convencions que estrictament de lleis.
El reglament de futbol, la llei del futbol, no diu que un llançament de penal hagi d'anar dirigit directament a la porteria amb la finalitat única de fer gol; diu que el jugador que l'executa ha de tocar la pilota cap endavant i que, un cop ha tocat la pilota, aquest jugador no pot tocar-la de nou fins que un altre jugador la toqui; en canvi, la resta de jugadors sí poden tocar la pilota quan el que ha executat el penal l'ha posat en joc.
La llei no escrita del futbol diu que quan llancem un penal ho farem tirant a porteria amb la finalitat de fer gol, i entenem que és així perquè és així com ho veiem fer reiteradament i així ho hem fet sempre quan hi hem jugat al pati de l'escola o en un partit de costellada!
Cap llei impedia a Messi fer el que va fer, assistir en comptes de xutar a porteria, en un llançament de penal!
Messi i Neymar l'altre dia, com abans altres jugadors, Cruyff entre ells, van fer cas omís de les lleis no escrites i van sorprendre a tothom. I el millor és que van aconseguir el que volien, també el gol!
Desobeir les lleis no escrites sorprèn d'entrada, però generalment és una desobediència amb alts efectes positius, sobretot pel factor sorpresa! Desobeir lleis no escrites és altament recomanable, especialment quan aquestes lleis no escrites ens les imposem nosaltres mateixos!
2.- Els efectes no previstos
Suárez no havia de marcar aquell gol! La jugada l'havien ideat Messi i Neymar per executar-la ells i ben segur que van tenir present moltes variables (la direcció de l'assistència, la posició de Neymar...) en relació als jugadors contraris, però quan executem un pla sempre apareixen factors sorpresa, efectes no previstos.
Messi i Neymar no havien informat de la seva decisió a la resta de companys, tampoc a Suárez, que seguint el seu instint golejador, quan va veure la pilota "perduda" a l'àrea i al seu abast, i va olorar el gol va anticipar-se a l'acció de Neymar.
Messi i Neymar ho havien previst i estudiat tot respecte l'equip rival, però no respecte als seus companys i es van trobar amb el factor sorpresa, no previst, de Suárez!
Per fortuna seva aquest factor no previst no va alterar el resultat final, és més, veient la jugada semblava més franca i segura la rematada de Suárez que la que podia haver fet Neymar.
Naturalment no podem preveure els factors imprevisibles, però sí que podem comptar que poder ser-hi i que, d'aparèixer, no tenen perquè ser necessàriament negatius, ans al contrari!
3.- Si no funciona d'una manera, prova-ho d'una altra
Messi i Neymar, els principals llançadors de penals del Barça, aquesta temporada no només fallen penals més del que en ells és habitual, també més del que s'espera d'ells.
Com el amb el gol amb els golejadors, els llançadors de penals també poden tenir males ratxes i darrerament quan Messi o Neuyar es disposaven a llançar-ne un inevitablement apareixien els dubtes, possiblement també en ells mateixos: el marcaran? Neymar fins i tot va canviat la tècnica del llançament, tot i que amb resultats, de moment, no massa esperançadors.
Messi i Neymar necessitaven un punt d'inflexió en els llançaments de penals i la jugada del penal indirecte, un recurs més, una jugada d'estratègia, resolta feliçment, tot i que finalment d'una manera inesperada (el factor Suárez), els va servir per trencar una dinàmica negativa, per alliberar-se de la pressió.
Ens costa veure, a vegades, altres maneres de fer les coses amb els que ens encallem, a vegades per les (maleïdes) lleis no escrites; a vegades fer-ho d'una altra manera és una qüestió de matís, o d'actitud...
Cal tenir present, però, que fer-ho diferent no significa necessàriament que el resultat sigui millor! Fins i tot aquest penal indirecte es podia haver fallat i llavors el resultat i les conseqüències, ben segur, haurien estat uns altres!
4.- La generositat suma!
Leo Messi tenia a les seves botes marcar el seu gol 300 a la Lliga espanyola amb el Barça; l'ocasió era clara: un llançament de penal! El lloc i el moment eren ideals: un Camp Nou entregat i un partit resolt amb un joc especialment brillant de l'equip en general i seu en particular.
Potser temps enrere Messi hauria prioritzat millorar els seus registres particulars, però Messi, que ho ha guanyat pràcticament tot (se li resisteix el Mundial de seleccions), ja està en un punt que troba en la generositat tan o més plaer que en la realització personal.
Primer amb Neymar i després amb Suárez Messi ha trobat dos companys amb qui compartir jugades, assistències i gols, i aquí el que es destaca és el verb compartir.
Naturalment tu i jo sabem, com ho sap el propi Messi, que el gol 300 caurà aviat i serà notícia! Però amb el seu gest el penal indirecte ha tingut un gran impacte a nivell mediàtic, però també un gran i positiu impacte a nivell personal dins la plantilla.
No sempre és fàcil trobar l'equilibri entre el legítim interès personal i el necessari interès general, comú, d'un equip de treball. La generositat és un dels principals ingredients de la sinergia, quan la suma, el valor, de tots els factors junts i treballant col·lectivament és superior a la suma, el valor, individual de cada un dels membres per separat.
Ja ho sabem: Messi és molt bo, però també l'han fet millor companys com Iniesta o Xavi, així com Messi també ha fet i fa millors els seus companys.
5.- No és pel que fas, és per qui ets!
Genialitat o provocació? El debat es va cuinar durant el partit, just després del penal en qüestió, i es va servint calent i reescalfat aquests dies. Alimenten el debat i la polèmica anècdotes elevades a categoria, però és substància suficient per dedicar-hi minuts d'informatius esportius, tertúlies i columnes d'opinió.
El penal indirecte de Messi i Neymar, amb Suárez de convidat inesperat, ha estat objecte d'elogi quasi arreu del món excepte en el petit (a escala mundial), però influent, món del periodisme esportiu de Madrid.
El problema, de fet, és del periodisme de samarreta, i passa al futbol com passa també a la política. I en el món del futbol passa d'igual manera a Barcelona respecte el Real Madrid i a Madrid respecte el Barça.
Si aquest penal l'haguessin executat Cristiano Ronaldo i Bale en les mateixes circumstàncies (partit decidit) la majoria del periodisme esportiu mundial elogiaria igualment aquest fet, però a Madrid s'aplaudiria i a Barcelona es criticaria! És trist, però és així al futbol, a l'esport, a la política i, en general, a la vida!
Potser el Barça - Celta de l'altre dia no va ser un partit històric però el penal indirecte de Messi, Neymar i Suárez és històric i sí, passarà a la història! I com a totes les històries, grans i petites, sempre li podrem treure suc, uns elixir, d'altres verí!
En resum, calibrem bé tan els elogis com les crítiques, tinguem present que el factor sorpresa sempre que arriba, arriba per sorpresa i no ens imposem lleis que no existeixen! I és clar, procurant sempre que la jugada acabi en gol!
dimarts, 16 de febrer del 2016
Muriel Casals, somriure i serenitat
D'haver estat pare solter (?) és altament probable que, de tenir-ne alguna, una filla meva s'hagués dit Muriel; cap de les tres que tinc com a pare feliçment casat se'n diu, però ei, que m'encanten els tres noms que tenen les meves filles!
S'hagués dit Muriel pel personatge que Toni Colette va interpretar a la pel·lícula "La boda de Muriel", pel·lícula i personatge que vaig trobar entranyables... També m'agrada molt la cançó Muriel d'Adrià Puntí, tot i que la Muriel d'en Puntí no és una dona, sinó un violí!
Sí, ja sé que el nom no fa la cosa, però no són tantes les Muriels que se'ns creuen a la vida d'una o altra manera: una altra Muriel és la Villanueva, guanyadora del Premi Casero 2011.
Aquests dies ens dol el dol per Muriel Casals i, més enllà de la proximitat o la distància ideològica, tots (excepte els de sempre) hem sentit la seva pèrdua.
Dues de les paraules que més s'escriuen, es llegeixen i comparteixen aquests dies per definir Muriel Casals són serenitat i somriure.
La seva llarga trajectòria de treball i lluita per la recuperació democràtica i la llengua i cultura catalanes Muriel Casals ha estat notable, però sobretot serà recordada per ser una de les cares visibles de la mobilització del procés, des de la presidència d'Òmnuim Cultural i, a darrera hora per la seva implicació a la candidatura Junts pel Sí i la seva condició de diputada.
Potser no era qui més agitava les masses, qui amb els seus discursos les feia vibrar, el seu era un altre caràcter i, per tant, jugava un altre paper, sens dubte no menys important. La seva serenitat, el seu caràcter més tranquil, la manera com s'explicava i transmetia les coses, resultava sovint més convincent que l'excitació excessiva d'altres, o si més no generava menys animadversió i rebuig, i aquest era, penso jo, la clau del seu paper, també necessari, en el procés.
El seu somriure també s'ha destacat molt, i no és d'estranyar, doncs ja sabem (atenció, que ara arriba una d'aquelles freses que bé et motiva, bé et fa venir basques!) que el somriure és la distància més curta entre dues persones.
No és fàcil que el somriure ens defineixi quan, més aviat, molts circulem pel món amb apàtiques cares, quan no de pomes agres. Durant molts anys em va costar molt somriure a les fotografies, i repassant els àlbums de fotos sembla que durant un període de la meva vida visqués amargat, tot i que no era així! Però això, al cap i a la fi, és el que transmeten algunes fotografies!
Amb el seu somriure Muriel Casals era més frontissa que frontera, i és per això que era, també, tan important i necessària. Qui sabrà jugar, de manera natural, el seu paper? De manera natural apareixerà algú, sens dubte, com sempre sol passar, que sabrà jugar aquest paper més conciliador, temperat i esperançat.
I inevitablement tots, excepte els de sempre, trobarem a faltar el seu somriure i serenitat.
dilluns, 15 de febrer del 2016
Estúpida mort
Muriel Casals en una imatge recent. Foto: Gianluca Batista / El País |
Els assedegats per les morts estúpides sadollen la seva set mirant el programa televisiu "1000 maneras de morir", que temps enrere emetia un dels múltiples canals de televisió nascuts amb la TDT, i que deu haver estat re-emès fins a la sacietat, com tants altres, per omplir hores i hores d'una programació certament indigesta, feta a base de refregits.
Vaig recordar aquest morbós programa de televisió llegint al diari la notícia de la tràgica mort d'un camioner al peatge de Vilademuls de l'AP7. Aquesta mort ben bé podria sumar-se a les (més de) mil maneres de morir! que relata i dissecciona el citat programa televisiu.
Resulta que el camioner, que aleshores feia de copilot, va trepitjar el gruixut cable que separa els dos sentits a l'entrada (o sortida) del peatge en qüestió per facilitar que el camió que conduïa el seu company pogués fer el canvi de sentit, doncs s'havia colat, per error, al peatge i no volien entrar a l'autopista. Podeu imaginar-vos el camioner amb els dos peus sobre el cable per fer-lo baixar arran de terra i així facilitar la maniobra del seu company, que era al volant del camió.
Però quan el camió va passar per damunt el cable aquest es va tensar i va llençar enlaire el camioner, disparant-lo com si saltés d'una palanca, amb tan mala fortuna que aquest va caure de caps contra l'asfalt, quedant malferit amb un traumatisme cranioencefàlic que hores després, ja a l'hospital, li va causar la mort.
També un traumatisme cranioencefàlic ha estat la causa de la mort de la diputada de Junts pel Sí Muriel Casals, tot i que en unes altres circumstàncies: l'atropellament que va patir, envestida per una bicicleta a finals de gener.
Penso en Muriel Casals i no puc evitar trobar la seva mort, a banda d'inoportuna, terriblement i tristament estúpida! Al seu dia també va ser-ho la del genial arquitecte Antoni Gaudí!
La mort, sempre implacable, no només també t'atrapa quan no toca, a vegades també quan menys t'ho esperes, de la manera més insospitada i, a voltes, estúpida! La vida, amb la seva història, és plena de cèlebres, i anònimes, morts estúpides!
Descansa en Pau Muriel.
dissabte, 13 de febrer del 2016
Minuts Musicals retrobats amb Talking Heads i "Wild Wild Life"
Mil dues-centes vint pessetes, l'equivalent a set euros i trente-tres cèntims, és el que, al seu dia, no recordo quan, en vaig pagar a l'extingida botiga Discos Coll del carrer de l'Argenteria de Girona. La funda de plàstic que protegeix la portada el disc així ho indica!
El preu encara està enganxat, com en tants altres discs de vinil, a la portada del disc "True Stories" dels Talking Heads, uns dels exponents de la new wave de finals i mitjans dels anys setanta del segle passat, moviment musical ric en subgèneres.
La mort de David Bowie em va fer pensar en un altre músic i cantant, David Bryne, amb qui a banda de compartir nom també va compartir productor musical, el polifacètic Brian Eno, així com una certa debilitat per l'estètica, l'elegància i l'art i el disseny, no en va Byrne havia estudiat a la prestigiosa Rhode Island School of Design.
L'estètica del grup, les portades dels seus discs i els seus videoclips en són una bona mostra, com la portada del "True Stories" i el clip d'una de les seves cançons, una de les més populars del grup, "Wild Wild Life".
Possiblement, però, el "True Stories" no sigui el millor, ni el més representatiu, dels seus treballs ni "Wild Wild Life" la millor de les seves cançons, però és l'únic disc que tinc a casa dels Talking Heads i, fins no fa massa, rarament havia escoltat altres cançons del grup...
Ja passa això! I malgrat això mai he considerat que les mil dues-centes vint pessetes pagades al seu dia pel disc de vinil fossin malgastades, ans al contrari!
El pas dels anys, amarats de nostàlgia i de ritmes que ressonen als racons de la memòria, fan que velles cançons esdevinguin memorables, algunes fins i tot entranyables... A mi em passa quan escolto, avui, aquesta cançó!
Per cert, sí, l'actor que s'assembla a John Goodman és ell, John Goodman, protagonista de la pel·lícula homònima (True Stories) dirigida per David Byrne i en la que l'actor també posa veu en alguna cançó!
I la setmana vinent, més retrobaments musicals!
divendres, 12 de febrer del 2016
El vídeo de la setmana: Man, de Steve Cutts
Tan descarnat com macabra aquest curtmetratge de Steve Cutts ens mostra el que és capaç de fer, el que ha estat capaç de fer i de fet el que encara fa l'home amb la natura, amb el nostre entorn erigint-se com el gran dominador i controlador dels recursos naturals.
No sé si el càstig que rebrem serà el que imagina Cutts al final del seu curt; tampoc sé si és o serà un càstig el que rebrem si mai rebem quelcom, sinó simplement les conseqüències de la nostra miopia, amb perdó pels miops.
Amb un llenguatge directe i sense floritures Steve Cutts ens planta un mirall davant els nostres propis nassos! I ja sabem que quan ens mirem al mirall no sempre ens agrada el que hi veiem...
Aquest curtmetratge és un cop baix, però necessari, a la nostra consciència.
Malgrat tot, bon divendres!
dijous, 11 de febrer del 2016
Apagar la ràdio
Jo també faig ràdio, però avui sobretot parlo de la ràdio que no escolto! |
M'agraden els Stones, el futbol, les ciències i la televisió, però sóc més dels Beatles que dels Stones, més de bàsquet que de futbol, més de lletres que de ciències, més de ràdio que de televisió!
M'encanta la ràdio, però tranquils, no em dedicaré ara a lloar-ne les qualitats, allò de la proximitat, la immediatesa, la portabilitat i com de bé que combina amb altres activitats: llevar-se, cuinar, conduir, caminar... Algú escolta la ràdio només escoltant la ràdio?
Jo era dels que quan em llevava de seguida engegava la ràdio i escoltava les notícies mentre anava fent: dutxar-me, vestir-me, esmorzar... Sí, ho heu llegit bé, era!
Escoltar la ràdio al matí, les notícies per ser més precisos, era part de la meva rutina matutina, com fer el pipí abans d'entrar a la dutxa o rentar-me les dents després d'esmorzar.
Aquesta rutina en va produir una altra en forma de pregunta: "papa, quin temps farà avui?" Sense adonar-me'n em vaig convertir en l'home del temps de casa! És cert que aquesta condició també s'ha consolidat perquè dels de casa sóc el qui està més pendent de la predicció meteorològica per motius que ara tampoc venen al cas...
Un matí, però, vaig apagar la ràdio, o per ser més precisos, no vaig engegar-la! No va ser un descuit, sinó una decisió premeditada, presa conscientment. Havia notat que, en el meu cas, el preu d'anar a treballar ben informat, també sobre la predicció meteorològica, era fer-ho més estressat, amb un excés d'informació (i la necessitat de processar-la) que m'ennuvolava el cervell i m'espessia les idees.
Vaig apagar la ràdio i, ho reconec, els meus matins van millorar! La ràdio m'encanta i quasi no hi ha dia que passi que, en algun moment, no escolti la ràdio, però la ràdio, com la televisió o el telèfon mòbil, també té un botó per apagar, justament el mateix que fem servir per engegar-la!
Sí, ja sé que demà passat, 13 de febrer, és el Dia Mundial de la Ràdio i sembla que més aviat hauria d'animar-vos a escoltar-la tothora, però com tot, la ràdio també s'ha d'aprendre i saber escoltar!
Per cert, vaig apagar la ràdio però a casa al matí em segueixen preguntant "papa, quin temps farà avui?"
dimecres, 10 de febrer del 2016
Dimecres de Cendra
Una de les comparses de lladres del carnaval de Sarrià de Ter. Foto: Ràdio Sarrià |
D'entre les diferents comparses que enguany van amanir el Carnaval de Sarrià de Ter n'hi havia dues de lladres, caracteritzats amb les seves samarretes de ratlles (horitzontals, les verticals són per quan els tanquen a la presó!), pantalons negres, gorra de llana al cap i un antifaç per ocultar la identitat!
No sé si atrevir-me a deduir que aquesta coincidència (dues comparses de lladres) té una relació directa amb l'allau de robatoris que darrerament ha sofert el meu poble, ja que també hi havia dues comparses de Pac-Man i els seus fantasmes, i no sabria a què atribuir llavors el motiu de la duplicitat d'aquesta altra coincidència.
Però ja sabem que per Carnaval tot s'hi val, i si del que es tracta és de riure'ns de nosaltres mateixos, fins i tot de les nostres misèries i desgràcies, doncs benvingudes siguin les comparses i el bon humor!
De fet penso que ja va estar bé, doncs si les "chirigotas" de Cadis fan mofa de tot i de tothom, prenent el pols a l'actualitat, perquè no podem fer-ho també al Carnaval de Sarrià de Ter?
Però avui, Dimecres de Cendra, oficialment s'acaba la broma i amb l'enterrament de la sardina enterrem també el Carnaval, que va començar dijous gras! A l'escola recordo que fins i tot cremàvem el Rei Carnestoltes, reduint-lo a cendres com les d'aquest dimecres, tot i que les del Dimecres de Cendra tenen un origen diferent!
Avui, primer dia de Quaresma i abans, tradicionalment, primer dia també del dejuni i l'abstinència, s'acaba la broma tot i que les cercaviles de celebracions del Carnaval s'allargaran encara al llarg d'aquest proper cap de setmana.
S'acaba la broma i, bromes a part, el cert és que la seguretat és una de les qüestions que més preocupa als veïns i veïnes de Sarrià de Ter.
La picaresca va mutant i ara els lladres, els de debò, també es disfressen de comercials, venedors i d'altres passavolants que cerquen qualsevol excusa per picar el timbre, trucar la porta i ullar cases, pisos i inquilins per prendre mides i mesures per calibrar l'oportunitat d'un furt, d'un robatori, d'un atracament!
Les bromes fan gràcia fins que, pel motiu que sigui, deixen de fer-ne... És per això que festivament celebrem amb alegria el Carnaval, també amb la disfressa de lladres amb comparsa duplicada, però amb els lladres de veritat bromes les justes!
dimarts, 9 de febrer del 2016
Oh Europa!
Zeus no va poder sucumbir als encants d'Europa i s'hi va presentar transformat en un gran brau blanc d'enormes banyes i la va raptar i endur fins a Creta, on ell va mostrar-se amb tota la seva majestuositat, no podent sucumbir llavors, ella, als encants del Déu suprem de l'Olimp.
No sé si Europa, l'Europa social, política i econòmica en la que vivim, la Unió Europea, és també un mite, una construcció fantàstica d'una il·lusió que dibuixem als mapes, més mentals que físics. La Unió Europea sembla per moments menys unió i menys europea, doncs la seva construcció està en crisi com ho està el model social, polític i econòmic que la fonamenten. Europa té aluminosi!
Europa tampoc està a l'alçada ni del que la pròpia Unió Europea s'hauria d'exigir (un model social, polític i econòmic que s'esquerda), ni del que li clama el món: el drama dels refugiats ens ha destapat les vergonyes.
El Mediterrani a aquestes alçades ja amaga més cadàvers que tresors, si és que amagava per ventura algun tresor, i pel continent vaguen refugiats que esperen trobar a Europa una mena de terra promesa, cercant desesperadament més la supervivència que la prosperitat que se'ls nega als seus països d'origen... Som ciutadans del món fins que el món truca a la porta!
Si fa més de 20 anys Dagoll Dagom ens va ajudar a descobrir Europa amb la sèrie "Oh! Europa", en la que una colla d'afortunats turistes viatjaven pel continent, avui diem oh Europa amb un gran lament quan descobrim la nostra Europa als ulls dels refugiats, o dels nostres propis, quan s'evidencien les desigualtats que Europa tampoc ha sabut evitar.
Si avui Zeus baixés de l'Olimp i veiés la nostra Europa difícilment se n'enamoraria, com sí va fer-ho de la jove princesa fenícia que ens dóna nom; potser baixaria igualment transformat en un brau blanc d'enormes banyes, però en comptes de convidar-nos a pujar al seu llom ens envestiria amb bravura com a càstig pels nostres pecats, car segur que algun n'hem comès...
Oh Europa!
dilluns, 8 de febrer del 2016
La Transició
Càrrega policial durant una de les manifestacions del febrer de 1976. Foto: M. Armengol / Arxiu fotogràfic de Barcelona. |
Generalment quan sento parlar de la Transició espanyola paro l'orella, i generalment qui en parla ho fa bé per lloar-la com a model, cada vegada menys, bé per injuriar-la, cada vegada més, com una de les moltes causes dels nostres mals i dèficits democràtics d'avui.
Amb la Transició espanyola cada vegada costa més trobar un terme mig; el mínim comú denominador és que va permetre transitar de la dictadura de Franco a la democràcia d'avui, però amb el pas dels anys a aquest trànsit li hem atribuït més culpes de les que li corresponen.
Cert que la Transició no va eradicar les males praxis del poder polític i econòmic dominant durant la llarga i fosca nit del franquisme, però tampoc les han pogut eradicar quasi 40 anys de consolidada democràcia. Qui té més responsabilitat, doncs?
Em preocupen els qui, alçant-la fins als altars fundacionals de la nostra democràcia, situen la Transició com un bé preuat i el seu principal fill, la Constitució espanyola, com una llei pràcticament inalterable.
També em preocupen els qui redueixen la Transició quasi al no res, com si no hagués passat, transvestint-la amb "todo atado y bien atado" que simbolitza la monarquia parlamentària, també filla d'aquest moment!
La Transició espanyola, com la democràcia que va venir després, no va ser perfecta ni per uns ni pels altres, ni pels vencedors ni pels vençuts, va ser possiblement tan necessària com inevitable, tot i que ni de bon tros va ser un camí de roses!
La Transició va ser un procés dur, complex, de confrontació i sobretot de lluita, lluita política, de mobilitzacions al carrer, de córrer davant els grisos, com avui fa 40 anys a Barcelona, per reclamar la Llibertat, l'Amnistia i l'Estatut d'Autonomia!
Jo sóc fill de la Transició i als meus pares els hi dec, a banda de la vida, la lluita que van fer per la recuperació de la democràcia, de la llibertat, de l'autogovern, del català... Ells, com tantes altres persones, també van dedicar-hi temps i energies, lluita i il·lusió, i sí, també com tants altres van tenir i patir més d'un disgust!
Al meu pare la Transició li va costar, literalment, un ull de la cara!
Potser aquest en va ser el principal disgust, per dir-ne d'alguna manera: avui fa 40 anys de l'impacte de pilota de goma que el meu pare va rebre en plena manifestació per la Llibertat, l'Amnistia i l'Estatut d'Autonomia; durant la seva convalescència l'artista Enric Marquès va fer-li un retrat amb l'ull tapat, un dels símbols, per mi, de la Transició espanyola.
Fa uns anys que el quadre es pot veure a la secció sobre la Transició espanyola del Museu d'Història de Girona, juntament amb altres testimonis gràfics que documenten i expliquen la Transició.
En dies com avui se'ns fa imprescindible recordar aquells moments, fer memòria i, naturalment, ser crítics i revisar-los; al capdavall la Transició espanyola va ser tan imperfecta com ho és avui la nostra democràcia, com ho som també nosaltres mateixos, però fins i tot així, imperfecta, va ser del tot necessària!
Moltes gràcies a tots els qui vau lluitar per fer-la inevitable!
dissabte, 6 de febrer del 2016
Minuts Musicals retrobats amb Jefferson Airplane i "Somebody to Love"
Obres el diari i allà al costat, en un breu, llegeixes que Paul Kantner, guitarrista dels mítics Jefferson Airplane, ha mort als 74 anys. Els vells rockers també moren!
Immediatament després cerco a la meva "cedeteca" un doble disc compacte que recordo haver comprat fa molts anys, i que fa molts anys que no escolto: ja no recordo quin va ser el darrer disc compacte que vaig escoltar! Sí, jo també he abandonat els discs compactes, com al seu dia vaig abandonar les cintes de casset i els discs de vinil...
La caixa del CD que tinc dels Jefferson Airplane conté dos discs, el "Surrealistic Pillow" i el "Volunteers", treballs que contenen alguns dels seus grans èxits, com "Somebody to Love" i "White Rabbit" el primer, i "We Can Be Together" i "Volunteers" el segon.
Anys enrere hauria obert l'equip de música, avui més aviat un moble que fa nosa, i hi hauria endinsat el disc compacte per escoltar-lo, però no, vaig obrir l'aplicació de Spotify del telèfon mòbil i vaig cercar Jefferson Airplane...
Van ressonar de nou cançons que feia temps que no escoltava i d'entre totes sobrevolava especialment "Somebody to Love", una de les seves cançons de referència, tot i que originalment no era d'aquest grup, ni tenia aquest nom, sinó que és una evolució del tema "Someone to Love" que Darby Slick va escriure com a membre del grup "The Great Society", del que també formava part Grace Slick com a vocalista, cunyada de Darby Slick, qui se la endur cap a Jefferson Airplane, on va coincidir amb Paul Kantner, amb qui van tenir una relació durant anys i una filla per tota la vida, que a Paul Kantner malauradament se li va acabar, la vida, dies enrere...
Tafaneries a banda aquesta cançó va esdevenir tot un himne del moviment hippie, amb capital a San Francisco, cançó d'amor en el que no hi manquen referències a les drogues i que transmet una certa desesperació per cercar algú a qui estimar...
I la setmana vinent, més retrobaments musicals!
divendres, 5 de febrer del 2016
El vídeo de la setmana: el regal
El vídeo d'aquesta setmana és un curtmetratge d'animació realitzat per Jacob Frey a partir d'una tira còmica de l'il·lustrador Fabio Coala, un curt molt premiat i celebrat arreu que aquests dies s'ha fet viral a les xarxes socials.
La història aparentment va d'un noi que fa poc cas al regal, un gos especial, diferent, que la seva mare li dóna mentre ell juga amb un videojoc. És clar que aquesta és només la història aparent... per descobrir la història que realment narra aquest curtmetratge l'haureu de veure fins al final!
I sí, com jo també descobrireu que per nosaltres el veritable regal és el curtmetratge!
The Present from Jacob Frey on Vimeo.
Bon divendres!
dijous, 4 de febrer del 2016
Dijous gras, dijous llarder, dijous llardós
Si avui és el dijous abans del dimecres de Cendra, i l'anterior al diumenge de Carnaval, avui és dijous gras, tret de sortida oficial del Carnaval i inici del regnat, efímer però sempre sonat, del Rei Carnestoltes!
La tradició diu que avui toca menjar coca de llardons i botifarra d'ou, però molt em temo que els llardons i la botifarra d'ou cada vegada tenen menys acceptació en els gustos, generalment massa endolcits i estúpidament uniformes, de la mainada d'avui!
El llard, greix d'origen animal obtingut per la fusió del sagí de porc, a qui s'ha matat a l'hivern, és l'element que adjectiva aquest dijous que marca, també, l'inici de la Quaresma i tota la seva pesca bacallanera i la qüestionada abstinència. Del llard se'n fan els llardons que donen nom a la coca d'avui!
La tradició diu que avui a la tarda moltes escoles faran una bona berenada, sempre que el temps acompanyi, fora de l'escola. A l'escola Montjuïc de Girona anàvem a la Vall de Sant Daniel, a la Plaça dels Músics o a la Font del Ferro, en una sortida que sempre era molt agraïda.
Quan tornava a casa trobava coca de llardons i en feia un mos; bé, més que un mos una bona queixalada! La meva mare, fidel a les tradicions, sempre en comprava i tampoc hi mancava la botifarra d'ou! A mi m'encantava (de fet a mi m'encanta tot!) però darrerament per casa només compro una coca de llardons petita, individual, doncs ningú més que jo se la menja, com a molt la tasten per certificar que els llardons els sobren! El del llard és un d'aquells gustos i textures pretèrites que no agraden massa als paladars d'avui, com la sang i fetge i tantes altres menges...
Curiós però, per no dir sorprenent o directament preocupant, que com més fàstics fem al llard més engolim, el dijous gras i cada dia, llardosos greixos de procedència dubtosa en múltiples productes de brioixeria industrial! Com a mínim amb el llard, anys enrere, hom en podria dir el nom del porc!
Reconec que articles com el d'avui em destrossen! Amb articles com el d'avui no només constato que em faig gran, també que en certes qüestions sóc més de generacions pretèrites que no de les més contemporànies i modernes...
Deu ser per això que jo avui, dijous gras, dijous llarder, em quedo amb la coca de llardons i la botifarra d'ou, com mana la tradició, i deixo el dijous llardós per la setmana dels tres dijous, o per qui el vulgui i se'l vulgui confitar!
dimecres, 3 de febrer del 2016
Un (arriscat, però necessari) pas endavant
Puc imaginar-me la situació i la conversa:
- Que Mariano, listo ahora para que te proponga como candidato a la investidura?
- Pues mire usted, majestad, ni si, ni no, ni todo lo contrario...
Mariano Rajoy no ha fet el pas endavant, com esperava Pedro Sánchez, ni tan sols un pas enrere ni un pas al costat; ha fet el que millor sap fer, i sol donar-li millors resultats: no fer res!
Gran maniobra d'escapisme quedar-se quiet quan tot es mou, o s'ha de moure... És gallec Mariano Rajoy i ho serà fins al final, i fins a les últimes conseqüències!
Pedro Sánchez, en aquesta segona ronda de consultes al rei Felip VI, ha fet el pas endavant que li demanava a Rajoy, assumint la responsabilitat (i la complicada i complexa empresa) de ser investit president!
No ho té fàcil Pedro Sánchez, ni li posaran fàcil ni dins ni fora del partit, però era necessari que algú fes el pas, si més no per desencallar aquesta sensació d'eterna provisionalitat de l'actual govern en funcions, en el que d'altra banda Rajoy semblava trobar-s'hi prou còmode.
Només el temps, el mes que Sánchez ha demanat per negociar a dreta i esquerra, i la seva capacitat negociadora portes enfora, pacificadora portes endins, certificaran el pas que ha fet com un veritable pas endavant per governar Espanya, o un pas en fals vers l'abisme polític, precisament el pas que de totes totes ha volgut evitar fer Rajoy.
Si fins ara Rajoy taral·lejava, a la seva manera, el "No serem moguts" (del govern) ara Pedro Sánchez comença a ballar els primers compassos del "One Step Beyond"!
Tan de bo trobi, més a l'esquerra que a la dreta, bons companys de ball!
dimarts, 2 de febrer del 2016
Els barons de Pedro Sánchez
A Pedro Sánchez se li deuen inflar els nassos amb la mateixa proporció, sinó més, que s'inflen els barons del seu partit, el PSOE, i dic nassos però més aviat diria aquella part de l'anatomia masculina que, dita col·loquialment, rima amb barons...
El de baró és el títol nobiliari de menor rang, rere els de Comdor, Vescomte, Compte, Marquès, Duc, Príncep i Rei, però al PSOE la condició de baró està molt cotitzada, tal vegada a aquestes alçades exageradament cotitzada, i pesa molt, tal vegada potser massa, en el rumb que ha de prendre el partit en moments clau.
Avui el PSOE, com Espanya, es troba en un moment clau, doncs la governabilitat d'Espanya es juga en una partida on el PSOE en general i Pedro Sánchez en particular tenen, malgrat tot, una bona mà i capacitat per saber-la jugar.
Els barons del PSOE, líders territorials que legítimament anteposen els seus interessos particulars als generals del partit, a vegades són com els pitjors cunyats (no com els meus, que són una delícia) o com els mals amics (tampoc com els meus, que són extraordinaris): t'aconsellen sense que els hi demanis i a sobre es queixen si no fas el que t'han aconsellat!
Per contrarestar aquesta pressió, el poder d'influència dels barons, Pedro Sánchez diu que s'encomanarà a la militància, a qui diu que consultarà davant qualsevol possible pacte de governabilitat, una decisió sorprenent que ha estat, dins i fora del partit, més criticada que aplaudida, fet que fa pensar que potser és una bona decisió.
Es deu fiar més Pedro Sánchez de la líquida militància que dels rocosos barons, sobretot quan algun sembla voler-li fer el llit entre declaracions post-electorals i filtracions post comitè federal...
Incòmode el punt en el que es troba Pedro Sánchez, qui per moments sembla ser més a prop de la paperera de reciclatge del PSOE que de la presidència del govern, que malgrat tot encara té a l'abast!
Comprenc que se li inflin allò que rima amb barons!
dilluns, 1 de febrer del 2016
L'esquela
A principis dels anys noranta els Pioners i Caravel·les de l'Agrupament Escolta i Guia Joan Pons de Girona vam gravar un videoclip, projecte que vam fer al llarg del curs, des de triar la cançó ("You Might Think", dels The Cars) i la història a explicar, fer el guió il·lustrat (storyboard), triar les localitzacions, el rodatge, el muntatge i finalment, feliçment, fer-ne l'estrena mundial, al mateix Cau!
Una de les localitzacions de la gravació va ser a casa de la meva mare, on naturalment aleshores jo encara vivia. El dissabte que hi vam rodar va succeir quelcom del tot inesperat, quelcom que mai havia pensat que passaria, quelcom que mai havia havia pensat que hagués de fer!
Aquell dissabte els companys i companyes del Cau que van venir a casa es van impressionar, d'entrada i a l'entrada, pel cap de senglar dissecat que hi havia al rebedor, les potes del qual servien de penja-roba. Aquella estampa, més pròpia d'una casa de pagès que d'un pis de ciutat, no va deixar indiferent a ningú i alguns encara el recorden! Ja fa anys que el cap de senglar no dóna la benvinguda al pis de la meva mare; el rebedor ara és menys animal!
La Natàlia, però, es va fixar ens uns pòsters emmarcats que hi havia al llarg del passadís, els cartells dels primers Premis Just M. Casero, i tota sorpresa em va comentar: "si que li han donat premis al teu pare, no!?"
Jo li vaig dir que no eren premis del meu pare, sinó en memòria i honor seu i aleshores ella, amb qui ja feia cinc anys que ens coneixíem i compartíem Cau, tota sorpresa i incrèdula em va qüestionar que el meu pare fos mort.
No es creia que el meu pare fos mort i no s'ho va creure fins que vaig fer el que fins aleshores no havia fet mai: ensenyar-li una esquela!
Vaig ensenyar-li els diaris de l'època, exemplars d'El Punt que col·leccionàvem a casa, tots enquadernats per anys naturals, i li vaig ensenyar les esqueles, la notícia i els articles que molts dels seus amics van escriure; tot plegat va ser més que suficient per certificar-ne la mort, als ulls de la Natàlia!
El rodatge a casa, anècdota inclosa, va ser molt divertit, com de fet la resta de rodatge, amb escenes memorables en un supermercat de Sarrià de Ter, i en general tot el projecte del videoclip; bona mostra n'és, més enllà del videoclip, el "making off" amb les preses falses!
Ahir, 31 de gener, va fer 35 anys que el meu pare es va morir a la flor de la vida i ahir, com cada any des del primer, el diari El Punt Avui va publicar una esquela que la meva mare sempre encarrega per recordar que viurà per sempre en el record d'aquells a qui va estimar i el vam estimar.
Per cert, quines coses té el destí: ahir les esqueles de Just Manuel Casero i de Jordi Negre es van publicar una al costat de l'altra al diari El Punt Avui...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)