dimarts, 30 de juny del 2015

Una Espanya diferent?


"Spain is different" va ser l'eslògan amb què l'autàrquic règim dictatorial franquista va voler promocionar-se a Europa com a destinació turística.

"Spain is different" volia trencar amb la imatge que fins aleshores es tenia d'Espanya, que bé es podria condensar amb l'expressió, encara avui utilitzada amb més o menys fortuna i encert,. "Àfrica comença als Pirineus!"

Anys més tard l'expressió prenia un nou significat amb un afegitó: "Spain is different, Catalunya no tant!", referint-se a que Catalunya no és tan diferent d'Europa com ho és (o sembla) Espanya...

Aquests darrers anys Catalunya (si més no una part) ha dit al món que també "is different", que vol decidir el seu futur i dibuixar el seu propi destí i que d'alguna manera "Espanya li és igual!"

Que quelcom ha canviat a Catalunya aquests darrers quatre o cinc anys és tan evident com que quelcom comença a canviar a Espanya des de fa mesos, un canvi polític que s'ha començat a visualitzar amb les darreres eleccions europees i a materialitzar amb les darreres eleccions municipals! La irrupció de Podemos, també la consolidació de Ciudadanos, trenca el bipartidisme i obre l'espectre polític espanyol, també en clau de diversitat nacional.

Després del 27S, sinó simultàniament (ja veurem), i sobretot depenent del resultat de les eleccions catalanes, les eleccions generals espanyoles ens permetran veure si quelcom ha canviat a Espanya vers el reconeixement de la seva diversitat i pluralitat nacional, cultural i lingüística, les eleccions generals ens permetran veure si efectivament "Spain is different" o, en una expressió molt espanyola, "es más de lo mismo!"

dilluns, 29 de juny del 2015

Pilotada a la teulada


Pel president Mas perdre Barcelona ha estat un avís, allò de "quan vegis les barbes del teu veí tallar posa les teves a remullar"; amb aquest advertiment ha volgut reforçar el seu projecte polític (1) collant Unió, que en ple debat intern ha provocat el trencament de CiU i (2) fent la proposta de la "llista amb el president" amagant les sigles de CDC.

Però el president Mas sap que no en fa prou amb CDC, tampoc amb els "indepes" d'Unió, doncs la seva lluita no és només dins el sobiranisme per a liderar el procés, també és, per la tangent del dret a decidir, per impedir que l'avancin per l'esquerra, com a CiU li ha passat a Barcelona.

El president Mas es va donar temps, i el va demanar i se li va concedir, després del 9N per posposar unes eleccions que les entitats sobiranistes li demanaven per la primavera, abans de les municipals; Mas ha aprofitat aquest temps per fer els deures (alliberar-se d'Unió i deixar el segon pla les sigles CDC) que li han permès reforçar la seva figura i el seu lideratge, però analitzades les municipals tu i jo sabem, també el president Mas, que per guanyar les del 27S necessita quelcom més...

D'aquí la seva nova crida a l'ANC, Òmnium Cultural i l'AMI a sumar-se no la "llista única o unitària", sinó la "llista amb el president"!

Ha estat novament hàbil el president Mas, doncs no només ha despertat el debat de les llistes, que més que tancat estava adormit, sinó que ha interpel·lat directament a les entitats sobiranistes per tal que es pronunciïn, que es mullin, vers la seva resposta.

Ara la pilota és sobre la teulada de les entitats sobiranistes; l'ANC ja ha acordat que farà una consulta als socis amb una pregunta que sembla dictada pel propi Duran i Lleida:
"¿Vols que l'ANC busqui les complicitats necessàries amb altres entitats i forces polítiques per impulsar una proposta electoral de la màxima transversalitat, per garantir el caràcter plebiscitari del 27-S que ens porti a la independència de Catalunya?"
La pregunta és complexa, però la resposta pot ser perillosa davant el risc que, com ha passat als partits, aquestes entitats també s'escindeixin en la mesura que, com a tals (no els seus membres personalment) prenguin part o mostrin una major preferència per alguna de les possibles llistes independentistes.

Més que una pilota el president Mas sembla haver llençat una pedregada sobre la teulada de les entitats sobiranistes...  La resposta que donin requerirà molta "finezza", tot i que ara el moment demana, sembla que exigeix, claredat i contundència!

dissabte, 27 de juny del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Ne me quitte pas"



Temps era temps, a la meitat del segle XX, a Europa la cançó es cantava amb les llengües europees, no com ara, que l'anglès tot ho envaeix... I en aquell temps de la cançó francesa se'n deia "chanson", com aleshores de la catalana "nova cançó", i tenia en Edith Piaf, Léo Ferré, Georges Moustaki, Charles Trenet o Jacques Brel els seus màxims exponents.

Ens aturem avui en Jacques Brel, cantant, també actor i cineasta belga que va sublimar, l'any 1959, la cançó d'amor (o desesperació) amb la lacrimògena, i alhora genial, cançó "Ne me quitte pas".

Temps era temps, quan el videoclip encara no era un producte, Jacques Brel va gravar "Ne me quitte pas" en un primer pla impressionant en el que el cantant belga interpreta aquesta trista cançó amb les galtes inundades de llàgrimes (o tal vegada suor), imatge que ha esdevingut, sens dubte, en una icona no només de Brel, també de la cançó francesa.

"Ne me quitte pas" és una de les grans cançons de la cançó i com a tal ha estat també mundialment versionada! Entre les múltiples versions hi ha la d'Edith Piaf, versió tan popular que fins i tot hi ha qui atribueix a Piaf l'autoria d'aquesta cançó... Drets d'autor a banda les cançons són, al capdavall, de qui se les fa seves!

En anglès ("If you go away") l'han versionat Frank Sinatra, Neil Diamoind, Ray Charles, Barbara Streisand o Cyndi Lauper entre molts altres!

La cançó catalana també se la va fer seva i la va adaptar, amb versions d'Emili Vendrell (No em deixis tan sol, 1965), de Mercè Madolell (No te'n vagis pas, versió de Josep Ma Espinàs de 1966) de Salomé (No em deixis mai, 1968), de Nina (No em deixis mai, 2002) d'Albert Fibla (No em deixis, no, per La Marató de TV· de 2005).

També en llengua castellana se n'han fet versions, com la de Fito Paez, i trobo també destacable la versió, més airosa i desenfadada, menys dramàtica, de Buika.

Cap de les versions, però, supera l'original, cap és tan intensa, cap tan dramàtica, cap tan emotiva com l'original de Jacques Brel!

Per cert, tampoc fa massa temps que una "catalana francòfona", l'Anna Roig, va manllevar "l'ombre de ton chien" d'aquesta cançó de Jacques Brel per a completar el seu nom artístic i agermanar de nou la cançó catalana amb la "chanson"...















També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent un clàssic modern de Guns N' Roses!

divendres, 26 de juny del 2015

El vídeo de la setmana: ensenyar a pensar

Aquests darrers dies les meves filles han portat a casa les notes, les qualificacions que cada un dels mestres ha considerat que tenen en relació als coneixements (se suposa) assolits i demostrats al llarg del curs.

Les notes, val a dir-ho, en general són excel·lents i com a pare no puc evitar mostrar-me més que satisfet, tot i que més que les notes en sí a mi el que m'interessa més és la seva capacitat de treball, la responsabilitat que assumeixen vers el seu aprenentatge i el compromís que adquireixen amb elles mateixes en el dia a dia per estudiar, formar-se i créixer com a persones.

Les notes, doncs, són només una part del què jo, com a pare, valoro a nivell escolar i educatiu de les meves filles, i per bones, excel·lents que siguin, tot sovint trobo algun "però" que, malgrat les notes semblin negar-lo, per mi és del tot justificat: com s'organitzen fa feina, quines distraccions tenen, etc.

Els coneixements són només una part de l'educació, part important, necessària, i imprescindible, diria jo, de la formació de qualsevol persona, però els coneixements no ho són tot, no són la finalitat sinó el mitjà a través del qual coneixem el món que ens envolta i ens coneixem a nosaltres mateixos per ser crítics, aleshores sí, amb el món que ens envolta i amb nosaltres mateixos, posant en dubte precisament part del què del món i de nosaltres mateixos hem après i conegut!

En aquest vídeo en diuen pensament crític, i la base del pensament crític és ensenyar a pensar, quelcom que, sense que necessàriament s'hagi de qualificar i traduir en notes, hauria de formar part del currículum de qualsevol sistema educatiu i, naturalment, també de l'educació de la qual els pares i martes som responsables!

Aquests dies les meves filles han portat les notes de l'escola i l'institut a casa i són, en general, excel·lents! Les celebrarem doncs són fruit del seu treball i esforç al llarg del curs, però tan jo com elles sabem que, tot i ser importants, les notes no ho són tot!



Bon divendres!

dijous, 25 de juny del 2015

La fal·làcia de la llista més votada

Pancarta reclamant respecte a la llista més votada. Foto: Jordi Pujolar/ACN/El Periódico

Darrerament s'està imposant una llei (encara) no escrita que diu que la llista més votada és la que ha de governar, bé sigui el govern de l'estat espanyol, el de la Generalitat de Catalunya o el de qualsevol ajuntament.

Després de cada elecció, com ara en les municipals, torna el debat sobre si és legítim que un candidat d'una llista que no sigui la més votada està legitimat per a ser alcalde o president. Legitimitat? Tota!

Trobo curiós que hi hagi qui vulgui donar una major valor i legitimitat a una llei no escrita que a una altra de legalment aprovada i que regula precisament el procés electoral.

Inútilment no em canso d'explicar que en realitat...
  • a les municipals els votants no escollim l'alcalde,
  • ni a les catalanes el president de la Generalitat,
  • ni a les estatals el president del govern espanyol!
En totes aquestes eleccions tan sols escollim els qui volem que siguin els nostres representats al ple, al Parlament de Catalunya o al Congrés de Diputats per tal que siguin ells, en funció de la correlació de forces i els pactes que s'esdevinguin, si s'escauen, qui decideixin qui ha de ser l'alcalde o el president!

La culpa, però, no és només dels votants, és també dels partits, que plantegen les eleccions i les campanyes electorals en clau presidencialista quan no ho són!

És clar que allà on no arriba la legitimitat, la llei, hi arriba la moral i llavors podem dir que sí, que és legítim que governi qui no ha estat el més votat, però que no és ètic! I embolica que fa fort! Però ja sabem que en aquests casos l'ètica és tan camaleònica com dispars els interessos dels propis partits polítics.

Si volem que governi sí o sí la llista més votada, canviem les lleis i el sistema d'elecció dels governs, alcaldes i presidents, però fins aleshores no neguem ni un gram de legitimitat als governs formats per llistes que no van ser les més votades, doncs si governen és perquè, malgrat no ser les més votades, sí són les que han aconseguit una majoria suficient per a governar.

Ens agradi o no, per governar no n'hi ha prou en guanyar les eleccions sinó fer-ho amb majoria, o constituir majories; aquestes són les regles del joc; i si no ens agraden, més que lamentar-nos-en millor les canviem!

dimecres, 24 de juny del 2015

La tercera via s'engreixa


Ara que es parla més d'espais que de partits prenent com a referència la doble pregunta del 9N ens trobem amb tres espais:
  • L'espai del Sí-Sí
  • L'espai del Sí-No
  • L'espai del No
Els espais del Sí-Sí i del No eren, són, espais molt definits i, se suposa, que nombrosos, espais gruixuts. Per contra l'espai del Sí-No fins ara era percebut com un espai petit, reduït, una mena de terra de ningú poblada per quatre indecisos i cagadubtes.

Curiosament, però, l'espai del Sí-No sembla créixer darrerament, encara que poc vertebrat i, possiblement, amb poca capacitat de vertebració; però és un espai que creix a base de socialistes catalanistes, gent d'Unió no independentista, federalistes variats o gent provinent dels nous, i alguns vells, moviments d'esquerres (ICV, Podem...).

Sembla, doncs, que s'engreixa l'espai de la tercera via... A aquestes alçades de la pel·lícula els partidaris del Sí-Sí tal vegada temem més el creixement d'aquest espai que no el propi espai del No, espai ja molt identificat i, teòricament, controlat.

Avui parlem més d'espais que de partits, no en va els propis candidats de CDC i d'ERC es presentaran al 27S diluint les sigles, però al capdavall sabem que el proper 27 de setembre tots els espais seran ocupats per diferents partits i candidatures, i en el recompte final sumarem els vots que farciran cada un d'aquests espais, els del Sí-Sí, els del No i els del Sí, però No...

Són dies d'engreix, aquests de la precampanya de les eleccions del 27 de setembre, eleccions anunciades, que no (encara) convocades!

dimarts, 23 de juny del 2015

L'alfa del procés



Sobre el paper les eleccions del proper 27 de setembre seran parlamentàries, però diuen que sobretot tindran un caràcter de plebiscit sobre la independència, que seran les que ens permetran dilucidar allò que el 9N no vam poder fer amb totes les de la llei.

Les del 27 de setembre, però, també seran les eleccions en les que es resoldrà (?) qui seguirà liderant el procés, qui serà l'alfa del procés sobiranista: ho seguirà essent el president Mas? Deixarà de ser, Oriol Junqueras, la ingrata llebre del president Mas!

Aquest no és un debat nou, més aviat dins el sector sobiranista i independentista és el debat!

Fins ara Artur Mas ha sabut fer valer la seva condició de president per erigir-se com a individu alfa, i malgrat per moments semblava que el seu lideratge podia ser qüestionat, la gestió del 9N i del post 9N, guanyant temps per fer endreça a casa seva, l'ha reforçat molt: ara, desencadenat, el president Mas va a per totes

Oriol Junqueras, per la seva banda, ha estat i és peça clau en el procés, però fins ara només ha pogut ser l'individu beta, tot i que aquesta és una condició compartida amb la societat civil sobiranista (ANC, Òmnium i AMI). Probablement més carregat de raons independentistes que ningú ell sap que la història, com en el futbol, només recorda qui guanya el títol, rarament el finalista, en aquest cas, la història sobretot recorda qui lidera el procés, i ell cerca, també legítimament, el seu lloc destacat en la història!

Ambdós pugnaran per ser l'alfa del procés amb llistes transversals, llistes que diluiran les respectives sigles i que tenen el risc que més que sumar divideixin.

Mas i Junqueras, Junqueras i Mas: l'alfa només pot ser un individu. Comença (de nou) la partida: facin joc!

dilluns, 22 de juny del 2015

Mas desencadenat


Necessitava el president Mas alliberar-se dels grillons que, a parer seu i de molts dels seus, l'impedien avançar amb peu ferm, córrer, vers la independència: Unió i Convergència!

En qüestió de dies Artur Mas s'ha alliberat d'aquestes cadenes i aquest dissabte va presentar, de nou, el seu full de ruta sobiranista.

Unió Democràtica de Catalunya li ha aplanat el camí amb el seu procés intern, que ha derivat en una profunda crisi que ha acabat dissolent la federació (CiU) per un costat, i dividint el propi partit (Unió) per l'altre. Duran i Lleida, geni i figura, ja no és una pedra a la sabata per Artur Mas!

Convergència Democràtica de Catalunya es reforça com un partit clarament independentista després de la separació (alliberament!) d'Unió, però sobre les sigles CDC pesen encara massa causes obertes de presumptes corrupcions, de Pujols i de diuen diuen...

És per això que en el seu relat a Artur Mas ja li va bé presentar-se amagant les sigles, sota la "llista del President", o com s'acabi dient la llista que ha de preguntar-se si el president n'ha de formar part!

Que el propi Artur Mas afirmi de nou que ell no ha d'encapçalar necessàriament la llista conjunta que ell proposa és, també de nou, una "boutade"; ells i els seus saben que ara, així desencadenat, el president Mas pot recuperar el terreny que CiU ha perdut aquests darrers anys.

Amb una CDC desacomplexadament independentista i un Mas desencadenat, com un "single" a la quarantena acabat de separar-se després d'una llarga relació, el president sap que ho té molt millor que no pas pel 9N per a seguir liderant el procés sobiranista, doncs no ens enganyem, aquest també és un objectiu pel 27S2015!

dissabte, 20 de juny del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "I Heard It Through the Grapevine"


Possiblement sense la Creedence Clearwater Revival no hagués descobert Marvin Gaye... O potser sí, doncs com els de Roma són molts, per no dir tots, els camins que ens porten a aquest gran músic i cantant de soul!

Escoltant la Creedence Clearwater Revival és impossible no enamorar-se de moltes de les seves cançons, com "Have You Ever Seen the Rain?", i també d'alguna de les seves versions, inevitablement per mi la cançó d'avui, "I Heard It Through the Grapevine", popularitzada anys abans per Marvin Gaye.

La cançó, gestada per l'inesgotable fàbrica de cançons i artistes Motown Records, va tenir vida abans de ser popularitzada per Marvin Gaye l'any 1968; el 1966 la van enregistrar Smokey Robinson and the Miracles i el 1967 per Gladys Knight and the Pips, assolint un major èxit, tot i que qui va impulsar definitivament la cançó va ser l'enregistrament de Marvin Gaye, esdevenint des d'aleshores tot un clàssic del soul.

L'any 1970 Creedence Clearwater Revival en va fer una versió d'onze minuts, estirant-la magistralment com un xiclet, una versió d'aquelles que et captiva des de la primera nota i que no te n'allibera fins al final!

Deixem-nos atrapar doncs per aquesta cançó i les diferents versions, gaudint de cada una d'elles i observant com creix i es fa gran un tema.

Per cert, "I Heard It Through the Grapevine" és una expressió que es podria traduir per "he escoltat per allà" o, encara millor, per "m'ha dit un ocellet"...









Afegim com a "bonus" aquest enregistrament en directe de Marvin Gaye:



També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent implorarem que no ens deixi!

divendres, 19 de juny del 2015

El vídeo de la setmana: ella davant el mirall


"El pitjor enemic que tenim som nosaltres mateixos", deia Thomas Blandi. Sí, sé que aquesta frase la vaig fer servir mesos enrere, però és que avui també s'hi escau, doncs parlem dels miralls. I és que els miralls ens retornen la imatge, moltes vegades, del nostre pitjor enemic!

El reflex d'un mirall mai és neutre, ni sempre és el mateix; a vegades ens mirem amb el cor, d'altres amb l'estómac, per dies ens mirem amb encant, amb odi i fins i tot amb desídia. Ens mirem sense voler-nos veure, i ens veiem sense voler-nos mirar...

Els miralls no ens diuen com ens veuen els altres, ens diuen com ens veiem a nosaltres mateixos, tot i que la veritable introspecció la fem amb el mirall intern que tots duem dins, aquell que guardem gelosament, lluny de les furtives mirades dels altres, i que tan sols deixem entreveure a qui permetem que entri un xic a la més profunda de les nostres cambres, aquella plena de miralls!

El de la madrastra de la Blancaneu era un mirall perillós, tan perillós com perillosa era qui s'hi volia reflectir essent la més bella del regne; i trobant.se el més bell Narcís va trobar la mort ofegant-se enamorat d'ell mateix en el seu propi reflex, en el mirall d'aigua d'una font...

Mercè Rodoreda va trencar un mirall per reflectir, en una de les grans novel·les de la nostra literatura, en cada un dels seus bocins, un bocí de la nostra història i tal vegada de nosaltres mateixos...

Més menuda és la història d'aquest curtmetratge animat, "Una dona davant un mirall", o el que seria el mateix, una dona davant ella mateixa!



Bon divendres!

dijous, 18 de juny del 2015

Unió com a catàfora


Des de la seva inesperada aparició a les proves de la selectivitat la catàfora sembla haver viscut una segona joventut, si és que n'ha tingut mai una primera!

Tertulians i articulistes, que semblen el mateix i en ocasions ho són, l'han utilitzat amb més o menys encert i gràcia durant uns dies, setmanes a tot estirar, però el terme va tornant al llimb de les paraules oblidades...

Reconec que de trobar-me-la al davant a la catàfora només li hagués pogut dir, excusant-me, aquella expressió de "si t'he vist no me'n recordo", i poca cosa més...

Ahir, però, la catàfora va sobrevolar de nou sobre el meu niu tot donant voltes a la sortida dels consellers d'Unió del govern de la Generalitat. La catàfora és un recurs lingüístic que permet anticipar quelcom que s'explicarà un xic més endavant; pensava ahir si la crisi d'Unió podria ser la catàfora del trencament de CiU...

La política catalana viu de nou dies intensos, dies que necessitem explicar i comprendre també amb velles i belles paraules com la catàfora.

La política catalana viu, paradoxalment, en una anàfora i catàfora permanent! Potser sí que al final abusem, tots plegats, un xic massa dels recursos lingüístics: les metàfores marineres del president Mas, per exemple, donen molt de joc, doncs aquesta d'Unió és una tempesta que haurà de superar per arribar a bon port, si hi ha port on arribar!

dimecres, 17 de juny del 2015

Incredulitat

Enllaç a la fotografia

Girona i els gironins estàvem preparats, més que preparats, per rebre la tercera gran notícia que havia de culminar el gran moment que viu la ciutat, flors i violes (llegeixi's aquí política) a banda.

Després de la recuperació del tron d'El Celler de Can Roca com el millor restaurant del món, i del proper rodatge de "Joc de Trons," ara que també es roda la 2a part de "8 apellidos vascos", Girona i els gironins estàvem més que preparats per ser, també a futbolístic, ciutat de Primera!

Però en el futbol, com en l'esport i en la vida en general, no es pot dir blat fins que no és al sac i ben lligat!

I si el que va passar en la darrera jornada contra el Lugo (i a Sevilla entre el Betis i l'Sporting) va ser cruel, el que va passar aquest passat diumenge, en el partit de tornada de la primera eliminatòria del "play-off" d'ascens contra en Saragossa, va ser d'una incredulitat total!

No trobo millor adjectiu per a descriure el que va passar diumenge a Montilivi!

Incredulitat és, segons el diccionari, la qualitat d'incrèdul, i un incrèdul és, com bé es dedueix, un no crèdul; crèdul té dues definicions que, tot i ser breus, adjectiven prou bé el sentir general de l'afició del Girona FC aquests darrers temps:
  • adj 1 Que creu massa fàcilment.
  • 2 esp Que creu fàcilment en les coses sobrenaturals.

Sí, ens ho vam creure massa fàcilment...
Contra el Lugo semblava fàcil, sobretot havent fet els deures marcant primer, i ja sabem com va acabar... La tornada contra el Saragossa més fàcil semblava, després del 0-3 de l'anada i el bon joc desplegat, i també sabem com va anar i sobretot acabar el partit...

Sobrenatural?
No, no és que entengui que l'ascens a Primera sigui un fet sobrenatural!, sí extraordinari en el sentit més literal del terme, però algun fenomen sobrenatural ha planat sobre el Girona FC aquestes darreres setmanes: hi ha qui ho anomena la màgia del futbol... doncs a Girona el truc de màgia no ens ha sortit!

Però malgrat la crueltat contra el Lugo i la incredulitat contra el Saragossa Girona i els gironins sabem que aquest ha estat un Girona de primera i hem de seguir creient que sí, que el Girona FC pot ser equip de Primera!

dimarts, 16 de juny del 2015

La darrera combustió del "cerillo"?


Josep Antoni Duran i Lleida és president del Comitè de Govern d'Unió Democràtica de Catalunya des del 1987, tot i que del 1982 al 1984 també va ser-ho. És a dir, es podria dir que Duran i Lleida lidera i comanda Unió des de fa més de 30 anys.

Tan sols per agafar certa perspectiva podem recordar que l'any 1982, també al 1987, Jordi Pujol liderava Convergència, Manuel Fraga presidia Alianza Popular, Felipe González era el secretari general del PSOE, Heribert Barrera el d'ERC i Santiago Carrillo el del Partit Comunista d'Espanya!

La seva llarga trajectòria pot ser descrita com la d'un corredor de fons, tot i que la percepció és que al llarg d'aquests llargs 30 anys Duran i Lleida més que viure corrents ha viscut acomodat, especialment al Palace...

Sigui com sigui Josep Antoni Duran i Lleida ha estat i és, encara, un dels polítics més influents de la política catalana, fins i tot durant anys el polític català més ben valorat a les enquestes, erigint-se com ningú com el contrapunt moderat de CiU...

Però del procés sobiranista no se s'escapa ningú, tampoc Duran i Lleida! El procés sobiranista ha desacomplexat Convergència i ha sotmès a Unió a un intens (i fratricida?) debat intern.

Al "cerillo", com li diu el president Mas del Polònia, el procés sobiranista l'ha encès i sembla que com més avança el procés, més es consumeix Duran i Lleida políticament!

Duran i Lleida no és independentista, és un ferm defensor de la tercera via, de la seva tercera via, i no sembla tenir massa ganes de ser-ho; més que empènyer el procés hom té la sensació que a vegades ha volgut clavar-li el fre de mà!

La seva posició condiciona la coalició, doncs Convergència va fent el seu propi procés de mutació clarament independentista, però sobretot condiciona la pròpia posició del seu partit, Unió Democràtica de Catalunya, cada cada vegada més amb més militants alineats (i alienats?) amb el procés sobiranista en general i el full de ruta del president Mas en particular!

Duran ha guanyat la consulta interna d'Unió pels pèls, sí pels poc que té, però guanyada al cap i a la fi! Però és una victòria tan ajustada que més que resoldre el problema el torna a situar al bell mig del debat polític d'una Unió que Duran i Lleida ja ni controla, ni governa amb mà de ferro.

El procés sobiranista obliga a posicionar-se i tard o d'hora els partits han de prendre part, deixar les ambigüitats i mullar-se. Salvant les distàncies, també les ideològiques, al PSC el procés també l'ha obligat a posicionar-se i la posició oficial del partit ha generat divisió interna i escissions.

Com al seu dia van intentar els "sectors sobiranistes" del PSC, ara el sector sobiranista d'Unió es sent legitimat per canviar el partit des de dins; els del PSC no se'n van sortir i van abandonar majoritàriament la militància; caldrà veure la capacitat de força del sector sobiranista d'Unió i la de resistència de Duran i Lleida...

I per si no fos poc, Convergència Democràtica de Catalunya llança un ultimàtum a Unió demanant-li que es defineixi clarament a favor del procés d'independència... o no! El 27S s'apropa i el primer escull de "la llista del president" és aclarir si la Unió de Duran i Lleida rema a favor o en contra del procés...

Serà aquest procés intern d'Unió la darrera combustió política de Duran i Lleida?
Abans de respondre només recordar com he començat: Duran i Lleida lidera i comanda Unió des de fa més de 30 anys.

Duran sembla tenir més vides que un gat, però fins i tot als gats al final també se'ls hi acaben les vides!

dilluns, 15 de juny del 2015

Possessió

Instants abans de prendre possessió com a regidor de Sarrià de Ter.
Tinc en possessió la credencial, expedida per la Junta Electoral de Zona de Girona, que m'acredita com a regidor de l'Ajuntament de Sarrià de Ter fruit dels resultats de les eleccions municipals del passat 24 de maig de 2015.

Aquest dissabte, acreditació en mà, vaig prendre possessió com a regidor després de prometre el càrrec.

Dies abans vaig lliurar a la secretaria de l'ajuntament el registre d'interessos de béns patrimonials, on es detallen les meves possessions (patrimoni immobiliari, comptes bancaris, vehicles...).

Malgrat sembli el contrari, el que es diu tenir, tenir en possessió, com a regidor no tinc massa res!


Els càrrecs electes som servidors públics i en general el que més tenim són ganes i voluntat de servei públic, de dedicar part del nostre temps a gestionar i governar allò comú sempre en pro dels interessos col·lectius, mai en favor d'interessos particulars, i menys encara en favor dels nostres propis interessos!

Una cosa és sentir-se privilegiat per ser regidor, en el sentit que és un honor, una altra creure's que ser regidor és un privilegi i, encara pitjor, que dóna privilegis! És evident que, malgrat els anys que ja portem de democràcia, molts encara no ho han entès això...

Més que tenir un càrrec un regidor, amb independència de si és al govern o a l'oposició, té una responsabilitat!

Ser regidor no és un càrrec que es té, sinó una responsabilitat que s'exerceix. Així ho he entès aquests darrers dotze anys, així ho seguiré fent els propers quatre.


dissabte, 13 de juny del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Whiskey in the Jar"


"Whiskey in the Jar" és una cançó tradicional irlandesa d'origen incert i remot de la que hi ha constància d'enregistraments musicals des de la meitat del segla passat.

Versionada per a molts grups de música jo la vaig descobrir als anys noranta gràcies a Thin Lizzy, que en va publicar una fantàstica versió l'any 1972.

Anys més tard vaig descobrir altres versions, com la primerenca del grup nord americà de folk Peter, Paul and Mary (1965) sota el títol de "Gilgarra Mountain" o la del grup de folk irlandès The Dubliners (1969); més endavant vindrien les versions d'altres grups, com The Pogues (1990), grup estretament vinculat a The Dubliners, i la que possiblement, a dia d'avui, és la versió més coneguda, la de Metallica (1998), versió de la versió de Thin Lizzy.

"Whiskey in the Jar" té melodia inconfusible, que interpreten Peter, Paul and Mary amb un folk de guitarra molt net i pulcre, The Dubliners amb el seu folk més energètic, Thin Lizzy amb el seu característic "riff" de guitarra, The Pogues amb el seu estil més punk-folk taverner i Metallica amb el seu rock metàl·lic, versions de diferents estils i per a tots els gustos!












També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent pararem l'orella a la vinya...

divendres, 12 de juny del 2015

El vídeo setmana: Girona Gran Fondo


Girona és ciutat de festivals, però entre els la llarga llista de festivals que la defineixen no hi he trobat la Girona Gran Fondo, un autèntic festival del ciclisme!

La setmana vinent es celebrarà la 2a edició, però aquí us deixo amb l'espectacular vídeo de la primera edició...

2014 Girona Gran Fondo Short from DASH Video Productions on Vimeo.

Però aquesta és només una mirada esbiaixada del Girona Gran Fondo... amb aquest altre vídeo la podreu tenir més completa i real!




Bon divendres!

dijous, 11 de juny del 2015

Xavi Hernández és llegenda!


Avui sí, ara sí, parlaré de Xavi, de Xavi Hernández!

Avui Xavi ja no és jugador del Barça, club en el que ha passat 25 temporades, les darreres 17 al primer equip, xifres, com les dels títols i rècords assolits, de vertigen!

De Xavi aquests dies s'ha destacat tot el que ha guanyat com a futbolista, els seus títols i rècords,  i s'han lloat les seves característiques i qualitats com a jugador en general i migcampista en particular; reconec que jo no sóc el més indicat, ni el més expert, per glossar-ne la seva figura com a esportista!

Avui vull parlar de Xavi, però no del Xavi celebrant i aixecant títols, sinó del que veia, malgrat la seva bona feina, com eren altres equips els qui celebraven títols!

Tot i que Xavi va guanyar títols en la seva primera temporada amb el primer equip, en especial la Lliga 1998/99 amb Louis Van Gaal, va viure en primera persona el període esportiu i institucional negre del Barça que va des de la citada darrera lliga de Van Gaal a la primera de Frank Rijkaard, la de la temporada 2004/2005.

Xavi, com Carles Puyol i Víctor Valdés,va començar a guanyar títols a cabassos després de viure uns anys d'absoluta sequera, d'una llarga travessia pel desert!

Xavi, malgrat els cants de sirena d'equips europeus amb ofertes econòmicament millors, i esportivament també competitives, va mantenir-se al Barça, fidel al club i als colors, fent madurar el seu joc per, primer amb Rikjaard i després amb Pep Guardiola i Tito Vilanova, ser peça clau en l'estil de joc del Barça i finalment, feliçment, sadollar la seva fam de títols!

Xavi va saber mantenir-se al Barça aquelles temporades difícils, i també ha sabut quedar-se al Barça aquesta darrera temporada, la primera de Luis Enrique, tot i que amb un rol diferent; una altra decisió encertada que li ha permès sortir del Barça per la porta gran, amb un segon triplet al sarró i amb un palmarès farcit amb 25 títols!

Xavi no és el més ràpid, ni el més elèctric, ni el més golejador; és possible que d'altres jugadors (Iniesta, Messi, Busquets) polvoritzin els seus títols i rècords, però Xavi ha estat, al llarg d'aquestes 17 temporades, la màxima expressió de l'excel·lència del joc del Barça al mig del camp, el gran mestre i director d'orquestra sobre la gespa, marcant el ritme dels partits i donant joc als jugadors ràpids, elèctrics i golejadors!

Xavi Hernández ja és un jugador llegendari, una llegenda viva del Barça, club que ja mai més podrà escriure la seva història sense mencionar-lo!

Gràcies Xavi i molta sort a Qatar... fins aviat!



dimecres, 10 de juny del 2015

Què seré quan sigui gran?


Jo a vegades encara em pregunto què vull ser quan sigui gran! Aquesta pregunta té sempre molt sentit perquè fa referència al futur, que sempre és incert i ple d'interrogants com aquest i molts més. Preguntar-nos què volem ser quan siguem grans és una molt bona manera de projectar-nos vers el futur, vers el nostre propi futur, i de fer-ho implicant-nos-hi, prenent-hi part.

Hi ha persones que esperen el futur asseguts per veure el futur que els espera, ignorant que el futur no s'espera, sinó que es treballa! Hi ha d'altres persones, i la Clàudia n'és una, que es preparen per al seu futur, que preparen i treballen el seu futur.

El futur es construeix des del present a partir dels fonaments del passat, del què un ja ha viscut, de les pròpies experiències i vivències. Qui espera passivament que el futur simplement esdevingui present, espera poc d'ell mateix.

Preparar el propi futur requereix haver fet i fer constantment l'exercici de conèixer-se un mateix, de saber identificar les potencialitats (tradicionalment anomenades virtuts) i les coses a millorar (tradicionalment els mal anomenats defectes), i de fer-ho en un context determinat, en l'ara i aquí i en l'hipotètic després i qui sap on!

És a dir, a banda del reconeixement personal, llaurar el propi futur exigeix també conèixer la societat en la que vivim i en la que, amb el pas del temps, el futur d'avui esdevindrà present. Aquest  projecte de recerca és un exercici de coneixement del present a través de recerques i entrevistes per explorar un possible i desitjat futur.

Jo encara em pregunto què vull ser quan sigui gran i m'ho seguiré preguntant sempre que senti que, malgrat els anys viscuts, tinc un futur per preparar, per viure!

----
Aquest text és un dels pròlegs del treball de recerca de 4rt d'ESO que la Clàudia, la meva filla gran, ha fet amb una companya d'institut; el títol del treball: "El nostre futur".

dimarts, 9 de juny del 2015

El noi de la portada

Portada d'ahir de l'edició d'El Punt Avui de les comarques de Girona.

El titular és tan breu com eloqüent, però necessita una imatge per acabar de ser contundent, una fotografia que el reforci i que sigui la viva imatge del sentiment que el titular vol transmetre.

La fotografia és de Jonas Forchini i la publicava El Punt Avui a la portada de l'edició de Girona d'ahir.

A la imatge joves seguidors del Girona FC desconsolats, plorant el cruel empat a darrera hora després de somiar desperts l'ascens automàtic (i merescut) del Girona FC a Primera.

Dels quatre joves que apareixen a la fotografia la mirada inevitablement busca la del jove que, sense saber-ho, mira a la càmera. La seva és una mirada perduda que cerca en l'horitzó una resposta racional al que acaba de viure. La mirada es perd segurament a la gespa de l'estadi de Montilivi, on ha passat tot, però ens arriba carregada amb la seva emoció, una mirada que potser no vessa llàgrimes, però sí un aiguabarreig de tristesa i perplexitat.

En la mirada d'aquest jove, en la seva expressió, s'hi concentra tot un sentiment, un estat d'ànim! Els seus llavis han tastat la mel que aquesta vegada no ha anat gola avall, però ell sap, fins i tot en el moment de la fotografia, que encara res està del tot perdut!

Participar el "play-off" d'ascens, aquesta doble eliminatòria a doble partit, sembla més una condemna que no un premi, però és, al capdavall i assumit el bany de realitat, l'única possibilitat que el Girona FC té per ser equip de Primera!

La primera eliminatòria contra el Saragossa és un repte complicat, però segur que si els fotògrafs busquen aquest jove a la grada de l'estadi de Montilivi, en el partit de tornada, el trobaran animant com sempre, somiant de nou com mai amb un Girona de Primera!

I si finalment el Girona FC assoleix la gesta, que el noi de la portada hi aparegui de nou curull d'alegria, amb l'eufòria desenfrenada si cal...

En el fons la seva mirada, en el fons de la seva mirada, s'hi pot veure un Girona de primera a Primera!

Ànims Girona, amunt Girona!

dilluns, 8 de juny del 2015

Bi-Tri-Penta-Campions!

El Barça tricampió celebrant la 5a Champions! Foto: Germán Parga - FCB

El primer títol del Barça que recordo haver celebrat va ser el de la Lliga 1984/85 de l'"Urruti t'estimo"! Durant un anys el pòster d'aquell equip va lluir a la meva habitació; recordo aquell pòster com un tresor i aquell equip el viu retrat del Barça d'aleshores: el dels títols comptats i les finals perdudes.

A principis dels anys noranta, ja adolescent, el pòster va desaparèixer de la paret de la meva habitació per una qüestió generacional (canvi de pòsters d'esportistes a pòsters de grups de música), però també perquè finalment aquell mític equip va ser superat pel "Dream Team" comandat per Johan Cruyff i, naturalment, per tot el que es va esdevenir des d'aleshores!

L'infant que sempre duc a dins no deixa de sorprendre's amb el Barça del segle XXI, un Barça que amb Rijkaard i Ronaldinho va conquerir de nou Europa i que amb Pep Guardiola d'entrenador i Messi va esdevenir llegenda!

Dissabte el Barça va guanyar la seva cinquena Lliga de Campions d'Europa i amb ella va conquerir, per segona vegada, el triplet: Lliga, Copa i Champions!, fita mai assolida per cap equip a Europa! El que us deia, Bi-Tri-Penta-Campions!

El Barça ja no és aquell equip de títols comptats i finals perdudes, sinó que és un equip capaç de guanyar més d'un títol, o dos, per temporada! Un Barça de títols continuats, fins i tot consecutius, i finals guanyades! Sabem tu i jo, també Luis Enrique, que ara el proper repte és igualar el 6 de 6 del primer Barça de Pep Guardiola!

Aquests dies els diaris esportius repartiran pòsters del Barça tri-campió de Luis Enrique, però a mi el pòster que m'agradaria recuperar és aquell de la Lliga 1984/85 que durant els anys d'infantesa va fer-me companyia a la meva habitació...

Els èxits recents, també els d'avui, els assaboreixo millor amanits amb el record d'aquell Barça, per mi sempre mític, que admirava d'infant!


FC Barcelona lift the Champions League Trophy per fcbarcelona


dissabte, 6 de juny del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "All Along the Watchtower"


L'any 1967 Bob Dylan es recuperava encara de l'accident de moto que va patir a finals de juliol de l'any 1966 quan, després de l'èxit de "Blonde on Blonde" i havent fet ja el canvi d'estil del folk més clàssic al rock, significat especialment a partir del seu cinquè disc "Bringing It All Back Home", va publicar el seu vuitè disc d'estudi "John Wesley Harding" que incloïa entre el repertori una de les cançons, (diuen que la que més) que el cantant de Minnesota més vegades ha interpretat: "All Along the Watchtower".

Amb un estil més proper al folk i al country, estil en el que aprofundiria més en el seu següent disc "Nashville Skyline", Dylan contrastava davant un fenomen musical que aquells anys tot just començava a manifestar-se amb força: el rock psicodèlic. El mateix any 1967, entre d'altres, The Beatles publicava "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" i Pink Floyd el seu primer disc, "The Piper at the Gates of Dawn".

"All Along the Watchtower", però, no va escapar d'aquell moviment doncs la cançó, que ja va ser un èxit a mans del seu autor, va transformar-se a les mans, i la guitarra, del genial Jimi Hendrix, qui en va fer i publicar una versuó l'any 1968 dins el disc doble "Electric Ladyland".

La de Jimi Hendrix és possiblement la millor versió del tema de Dylan, fet que, diuen, el propi Dylan ha reconegut. Allà on Dylan hi posa l'harmponica, Hendrix juga, com no, amb la seva guitarra!

D'entre les diverses versions d'"All Along the Watchtower" també destaquem la notable d'U2 que el grup irlandès va publicar l'any 1988 dins el disc "Rattle and Hum". I finalment destaco una altra notable, i diferent, versió, la de la "Dave Matthews Band"!

Al llarg de la talaia les coses es veuen de moltes maneres, i són moltes les interpretacions que s'han fet de la lletra, amb indubtables referències bíbliques, d'aquesta cançó de Bob Dylan... Ia quí, com amb tantes altres cançons, tants caps, tants barrets! A vegades simplement prefereixo gaudir de les cançons...


Passegem-nos doncs al llarg de la talaia amb l'original de Bob Dylan i les versions de Jimi Hendrix i U2... I d'entre les tres, l'elèctrica de Hendrix, l'energètica d'U2, la creixent de la "Dave Matthews Band" i l'original de Dylan, jo em quedo amb aquesta darrera, totalment hipnotitzat per l'harmònica de Bob Dylan!

Gaudiu-les!









Permeteu-me afegir aquest vídeo, més per a fer el tafaner, des de la nostàlgia, que per gaudir de la cançó, doncs l'àudio és més aviat deficient...



També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent brindarem amb whisky... amb una gerra!

divendres, 5 de juny del 2015

El vídeo de la setmana: Sopa de Cabra al terrat!


El 30 de gener de 1969 The Baatles van fer el seu darrer concert des del terrat de l'edifici d'Apple Corps. a Londres, un concert memorable! El concert va durar el que la policia va trigar a suspendre'l, però fins i tot així va ser tot un esdeveniment! Aquell dia també els acompanyava Billy Preston, el cinquè "beatle"...

Anys més tard, el 1987, U2 també va emular el concert dels Beatles enfilant-se en un terrat de Los Angeles per gravar el que va ser el videoclip de "Where the Streets Have No Name", actuació també avortada per la policia... El grup irlandès ha reincidit en tres ocasions més, l'any 2000 a Dublín, el 2009 a Londres i el 2014 a Nova York... Passió per les altures!

Des d'aleshores altres grups també han pujat fins al capdamunt d'edificis singulars, com Depeche Mode que, l'any 1990, a petició d'una televisió francesa, van pujar fins al terrat d'una de les dues Torres Bessones de Nova York per interpretar, des de les alçades, "Enjoy the Silence", tota una declaració d'intencions...

Oasis o Red Hot Chili Peppers són altres grups que han fet d'un terrat escenari per a interpretar les seves cançons...

Ben a prop del carrer dels torrats, enfilats al terrat de l'Oficina de Turisme de Girona, en plena Rambla de la Llibertat, a tocar del riu Onyar i davant del Pont de Pedra, el passat 28 de març i convocats per "sorpresa" pel Festival Strenes Sopa de Cabra va fer un concert que va generar una gran expectació!

Aquesta mateixa setmana grup i festival han publicat el videoclip de la cançó "Camins" enregistrat dalt del terrat de l'Oficina de Turisme de Girona, videoclip en el que, com a les gravacions de The Beatles i U2, també hi apareix la policia, però en aquest no per suspendre el concert, sinó per ajudar a organitzar-lo... Els temps estan canviant...

Sopa de Cabra, que està en ple procés de gestació d'un nou disc, farà aquest estiu una mini-gira... El de The Beatles va ser un concert de comiat, el de Sopa de Cabra, de nou retorn, de nous camins...



Bon divendres!

pd: comparteixo també els vídeos de The Beatles, U2 i Depeche Mode dalt d'un terrat!


30 de enero “1969: Los Beatles actúan por última vez” from Kalika Films on Vimeo.





dijous, 4 de juny del 2015

Copa, Lliga i...


Impossible no deixar-se endur per l'impuls d'acabar la frase! D'acabar-la fins i tot cantant al ritme del "We Will Rock You" de Queen amb la lletra adaptada pel Crackòvia l'any 2009:



O bé amb la versió actualitzada aquesta temporada...



Es percep en l'ambient que sí, que novament el triplet és a l'abast amb un Barça embalat, fort i segur, liderat per un Messi implicat, motivat i, sobretot, inspirat!

Impossible refredar l'eufòria de la "culerada", impossible també treure's de sobre l'etiqueta de favorits... Però sense renunciar a l'etiqueta (doncs el Barça és efectivament favorit) ni retornar a l'endogàmic pessimisme blaugrana, caldria no oblidar que al davant el Barça tindrà un equip, la Juventus de Torí, que persegueix també fer història, fer un triplet!

L'any 1994 el Barça va ser víctima d'ell mateix en la final perduda estrepitosament contra el Milan, final de la que es veien vencedors abans de jugar-la, com el Real Madrid es veia a la final d'enguany de Berlín quan el sorteig de semifinals els va aparellar amb la "Vechia Singora".

Copa, Lliga i... prudència! Aquest és el millor camí, el de la prudència i respecte al rival, que el Barça de Luis Enrique pot trobar per acabar la frase com volem i desitgem... Frase que jo no diré fins que sigui una realitat, fins que el magnífic doblet que avui tenim esdevingui un (altre) històric triplet!

Per això de moment prefereixo gaudir del "We Will Rock You" original de Queen...



I després si s'escau i ja cantarem, el dissabte a la nit, el "We Are The Champions"!

dimecres, 3 de juny del 2015

La tríada més rocosa

Detall imprescindible de tota taula parada al Celler de Can Roca. Foto: Roger Casero

A finals dels anys noranta del segle passat un espot de TV3 deia que "el 3 és un número màgic"!

Més enllà del ganxo publicitari la frase té sentit i part de raó: el número 3, com també el 7, té quelcom de màgic i misteriós!

Tres són les potes que necessita un tamboret per a mantenir-se dret i mantenir-nos-hi asseguts a sobre; en grups de tres són els números que anem agrupant, rere el punt, en xifres superiors al miler; tres són, encara per molts, les agrupacions de números que fem per a recordar els números de telèfons; tres són els reis que anomenem mags i que venen d'orient; tres són les paraules que tenen moltes expressions populars: "sota, cavall i rei", "verb, subjecte i predicat", copa, cafè i puro"; tres són les coses importants que, diuen, hi ha a la vida (salut, amor i diners) i solen ser tres les coses que ens pregunten, preguntem i ens preguntem que ens enduríem en una illa deserta!

Tres eren els de La Trinca, els del Teatre de Guerrilla i són encara El Tricicle; tres són les bessones més televisives i entremaliades, tres els valors de l'escoltisme (país, persona i espiritualitat), tres eren els mosqueters i el de les Bermudes, allà on es desapareixien misteriosament avions i vaixells, era (és) un Triangle!

El número tres també amaga el misteri de la santíssima trinitat (pare, fill i esperit sant) i tres són els títols que el Barça vol (i pot) guanyar aquesta temporada (Lliga, Copa i Champions) amb la davantera formada per un trident letal (Messi, Neymar i Suárez)...

També és cert, però, i cal dir-ho i recordar-ho, que en ocasions tres són multitud!

No és el cas del trident gastronòmic que formen els germans Roca, les tres potes del Celler de Can Roca, un "Triangle de les Bermudes" on els sabors es perden en els confins dels sentits, que ha tornat a ser considerat el millor restaurant del món!

Curiós el cas dels germans Roca, que com els bons vins en un celler el seu projecte ha anat madurant amb el pas dels anys aportant, cada germà, una part de l'essència, del seu coneixement, aprenentatge i mestratge.

És el seu un cas d'èxit, estrelles i nominacions a banda, de treball en equip, treball en equip del que no pregona que tothom faci de tot sinó del veritable, el treball en equip en que cada un fa i aporta quelcom diferent que els altres, allò que millor sap fer!

Enhorabona Joan, Josep i Jordi... i família Roca (biològica i gastronòmica) en general! 

dimarts, 2 de juny del 2015

L'error de xiular

El Rei Felip VI escoltant l'himne xiulat. Foto: Weloba
Xiular un himne és una manca de respecte, com no escoltar o deixar parlar, però no crec que pugui ser, hagi de ser, motiu de sanció.

La xiulada a l'himne i al monarca espanyols a la final de la Copa del Rei era tan previsible que, ben segur, de no fer-ho hauria estat una gran decepció per a molts, també per a molts dels qui ara malden per la xiulada, que l'esperaven amb tant o més delit que els que la van propinar!

Des que l'Athletic de Bilbao i el Barça es van classificar per a la final de la Copa molts dels qui avui demanen sancions van començar a atiar el foc fent que la xiulada no només es produís, sinó que a més fos, com el primer gol de Messi, antològica!

Xiular és una forma de protesta i sí, els qui ho lamenten també haurien de preguntar-se'n els motius, doncs alguns dels motius (cadascú tindrà els seus, però alguns són obvis: atacs a la llengua i cultura catalanes) són també una manca de respecte que, no sé si sanció, però sí que mereixerien alguna reprovació, com a mínim, com la pròpia xiulada.

És per això que penso que la xiulada va ser un error, va ser caure en la provocació, donar carnassa a la dreta més carrinclona, per moments agonitza a nivell electoral, i li permet agafar oxigen i seguir fent la viu-viu. El (també previsible) comunicat del govern espanyol n'és un bon exemple...

Estem immersos en un any electoral intens, amb unes eleccions municipals que han fet variar la tradicional paleta de colors polítics, enfortint l'esquerra, encara que més fragmentada, però mantenint encara amb potència el pols entre el nacionalisme espanyol i el sobiranisme català... La xiulada no és aliena a aquets context, ans al contrari, n'és un element decoratiu més per ambdues bandes! I és que resten encara dues cites electorals més...

No xiular l'himne, però girar-s'hi d'esquenes (per no dir posar-s'hi de culs!) hagués estat veritablement revolucionari, inesperat, original, intel·ligent... És cert, però, que no sé si tan efectiu i mediàtic!

Qui estigui lliure de pecat que llanci el primer xiulet! 
És evident que tenim, en general, un problema amb els símbols i la manca de respecte: espanyols xiulant la Marsellesa, el "God Save the Queen" o himnes d'altres nacions, bascos i catalans xiulant l'himne espanyol...

Jo no sóc de xiular himnes, ni l'espanyol, ni la Marsellesa ni tan sols el xinès o el nord-americà, però sí de xiular els qui volen sancionar els qui els xiulen: quin disbarat!

Al capdavall en alguns casos el respecte que uns demanen per al seu himne i els seus símbols, per a sí mateixos, és inversament proporcional al respecte que mostren per l'himne i els símbols dels altres, i viceversa. El que no vulguis per tu, no ho vulguis pels altres, o per ningú!

A la guerra de banderes hi sumem ara la dels himnes... Són altres les batalles, però, en les que cal lluitar, són altres les guerres que cal guanyar!

dilluns, 1 de juny del 2015

La comunió de l'Abril

L'Abril es gronxa contenta, el dia de la seva 1a Comunió. Foto. Roger Casero

He fet la tercera comunió sense ni tan sols haver fet la primera!

Aquest misteri, però, no és com el de la santíssima trinitat, misteri que encara (fa anys que he desistit, qüestió de fe, suposo) no he aconseguit comprendre!

Aquest diumenge l'Abril, la meva filla petita, ha fet la seva primera comunió, la meva tercera si comptem la de fa 4 anys de la Irina, la meva filla mitjana i la de fa 7 anys de la Clàudia, la meva filla gran...

Si no vols caldo, no dos, sinó tres tasses! O en aquest cas, pam!, tres hòsties consagrades!

Els fills no sempre prenen les decisions que els pares esperem que prenguin, que nosaltres prendríem, sobretot a mesura que es fan grans; però de fet aquesta és part de la gràcia, la màgia, també el drama, de fer.se gran: prendre decisions.

Si només depengués de mi, agnòstic i sense haver fet, al seu dia, la primera comunió, les meves filles ni tan sols haurien estat batejades! De fet si tan sols depengués de mi, jo mateix no m'hauria casat per l'església!

Però la meva decisió no ha estat viure sol, sinó primer en parella, i després en família, i vulguem o no viure en parella i en família vol dir que els altres prenguin decisions amb la seva vida que no necessàriament són compartides, i viceversa: la meva decisió de donar el cos a la ciència, si depengués de la resta de la meva família, no l'hauria pogut prendre!

Si la decisió és pensada i raonada, sospesada i fins i tot parlada i discutida, cal respectar-la doncs és, sobretot, una decisió seva!

Els fills no sempre prenem les decisions que els pares esperen, desitgen: jo al seu dia no vaig voler fer la primera comunió i la meva mare ho va respectar i defensar; l'Abril, com les seves dues germanes, l'ha volguda fer i jo, com la meva mare va fer amb mi, només puc fer que respectar-li, donar-li suport i defensar-ho: és la seva decisió!

I sí, reconec que la seva comunió, també el seu bateig, dispara directament sobre les meves creences, però la seva fe, en cas de ser-hi i créixer, farà que també ella, com sempre ha fet, les respecti, malgrat no les comparteixi.

A partir d'ara la fe és cosa seva; jo, desobeint les paraules que el mossèn va dir, no atiaré la seva fe; la seguiré respectant, però no la puc compartir ni fer créixer.

La comunió, com la de bateig i més enllà de la fe, també és una cerimònia de creixement, una mena de ritual social; i és naturalment una festa per viure en família i sí, un motiu de joia i celebració!

La de l'Abril és la meva tercera comunió, tot i que jo ni tan sols he fet la primera! També és la meva darrera primera comunió! Com a pares anem cremant etapes per obrir-ne d'altres, sempre al ritme de la nostra pròpia vida, i en el meu cas, del ritme i creixement de les meves filles!

Creixem junts, compartim vida!