dilluns, 31 d’octubre del 2022

Fires atapeïdes


Multitudinari. Així podríem titular el primer cap de setmana de Fires. Unes Fires de nou atapeïdes, després de les esmorteïdes de la pandèmia, amb el centre neuràlgic (la zona de la Copa, de la Devesa i allà on hi ha activitats populars) ple de gom a gom.

Que Sant Narcís fos dissabte també hi ha contribuït, el festiu local entre setmana és menys atapeït, i demà serà una altra diada que omplirà a vessar els carrers del barri vell de Girona, demà serà un altre dels dies grans de les Fires.

Dissabte a la tarda passejava per la Devesa i en alguns punts costava passar entre la gent i les fires; la sensació era viure de nou, i per primera vegada des de feia molts mesos, una aglomeració; reconec que en un primer moment em va impressionar veure tanta gent i de tant aprop, i com que amb l'amic amb qui anava amb prou feies podíem seguir xerrant, al cap d'una estona vam fugir de la multitud allunyant-nos de la Devesa.

És habitual que molts gironins i gironines aquests dies, especialment els assenyalats, ens queixem de la gentada que col·lapsa carrers i aparcaments, com si ens fessin nosa totes les persones de fora que s'apropen a la ciutat per gaudir de les Fires. Alhora volem que vinguin perquè els firaires, els comerços i la sobretot la restauració faci calaix, una situació semblant a la primavera, amb el Girona Temps de Flors.

Ja sabem, els gironins i gironines, que aquests dies ens hem d'armar de paciència, que per moments el trànsit és molt més dens i que, en general, la ciutat s'altera. Res que no passi a d'altres pobles i ciutats amb les seves festes i festivitats, que els gironins i gironines també contribuïm a atapeir.

És clar que, davant tal allau de visitants, també hi ha gironines i gironins que aprofiten aquests dies de Fires i festius per fugir, com un amic meu que han aprofitat per fer, literalment, una escapada a Andorra!

En el meu cas les Fires són per quedar-se a la ciutat i fer venir la família de fora; i si anys enrere eren sinònim, per un dia, de convocar la família a casa, que atapeïa el menjador de casa la meva mare, ahir vam atapeir el d'un restaurant gironí, amb més de cinquanta comensals!

Aquest any les Fires de Girona tornen a bategar amb força; el bon temps també hi ajuda, però sobretot hi contribueixen les ganes de recuperar el temps perdut; la zona de les barraques n'és testimoni cada nit...

Per part meva podeu venir a Fires, sereu molt benvinguts! Altra cosa serà aparcar, una missió cada vegada més impossible...

dissabte, 29 d’octubre del 2022

Minuts Musicals localitzats a Nova Zelanda


No heu tingut mai el pensament, per fugisser i minso que fos, de marxar ben lluny, a l'altra punta del món? Vaig tardar anys a entendre que això de l'altra banda del món que cantaven els Barrufets a la introducció de la sèrie de dibuixos animats, és molt relatiu: "Molt lluny d'aquí, a l'altra banda del món és on viuen contents els barrufets..."

Siguis on siguis sempre hi ha una altra banda del món, i l'exacta d'on som són les antípodes, i les nostres, les de Catalunya són ni més ni menys que Nova Zelanda!

En cas d'anar-hi no sé si hi trobaria Barrufets, que de fet deuen ser a tot arreu... Potser seria més probable ensopegar amb algun hòbbit, ja que la Terra Mitjana es troba a Nova Zelanda... De fet és l'únic país amb permís per posar figures de hòbbits en la moneda de curs legal.

No necessàriament només pels hòbbits, també pel fet d'estar a les antípodes, algun dia m'agradaria trepitjar Nova Zelanda...



divendres, 28 d’octubre del 2022

"Res no uneix tant...” L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


Amb tot aquest afer de Francesc de Dalmases i del perfil fals de Joana Masdeu (mare de Déu!) se'm va aparèixer la imatge de Laura Borràs enfonsant-se, arrossegada per un pes mort, l'enroc de Francesc de Dalmases, i aquest arrossegat alhora per un altre pes mort, el perfil fals de Joana Masdeu.

Em costa entendre, més enllà de l'adhesió incondicional, que Laura Borràs, que prou feina té amb lo seu, es deixi arrossegar (enfonsar) per l'error d'un seu company i col·laborador, per més que el cometés defensant-la a ultrança; possiblement deu ser per això...

Acorralats per la filtració de l'informe de Magda Oranich el primer moviment deuria ser la filtració de la carta, crítica amb l'informe, que de Dalmases va enviar a la direcció de Junts, i veient que lluny d'apaivagar-se el tema encara s'embolicava més, aleshores deurien pensar, en desesperada fugida endavant, crear la Joana Masdeu.

Joan Fuster en un dels seus aforismes va dir...
"Res no uneix tant com una bestiesa compartida."
Em sembla que aquesta bestiesa, per més que els uneixi, se'ls està escapant de les mans i al final, potser sí, només quedaran ells tres: Borràs, de Dalmases i Joana Masdeu.

dijous, 27 d’octubre del 2022

El globus de Dalmases


La nit que, arran de l'entrevista de Laura Borràs al programa "FAQS" de TV3, el periodista i diputat de Junts Francesc de Dalmases va mostrar-se molest davant una periodista del programa esbroncant-la (increpant-la, intimidant-la...), va començar a inflar un globus que s'hauria pogut desinflar sense massa més soroll (ni mediàtic ni polític) si el periodista i polític s'hagués disculpat mínimament bé i a temps, el que per obra i gràcia del rei emèrit es diu "fer un Botswana".

Lluny de desinflar-se, de Dalmases en la legítima defensa de la seva actuació i actitud, amb el seu enroc, va seguir inflant el globus negant la major, i amb una disculpa tan minsa que semblava de tot menys una disculpa.

El problema dels globus és que si es segueixen inflant tard o d'hora exploten, ens exploten a la cara. A mi, al llarg de la meva vida, me n'han explotat uns quants a la cara, de globus...

No sé si l'informe intern de Junts tenia per missió desinflar el globus; el que és evident és que aquest informe, elaborat per l'advocada Magda Oranich, que diu clarament que l'actuació de Francesc de Dalmases no va ser correcta i que la periodista es va sentir intimidada, l'ha fet explotar. De Dalmases, tot i mostrar-se crític amb l'informe, ha dimitit de l'executiva del partit precisament, sembla, per la carta que va adreçar a l'executiva del seu partit en la que manifestava amb fermesa les seves discrepàncies amb l'informe d'Oranich. La seva condició de diputat penja d'un fil... 

És cert que tot aquest enrenou pren volada perquè el periodista i diputat és molt proper (la mà dreta) a Laura Borràs, i perquè l'origen del globus va ser precisament l'entrevista (sens dubte gens complaent) que li va fer Cristina Puig al "FAQS".

I tot plegat embolica que fa fort amb la filtració de l'informe, qui sap si com una jugada (mestra?) interna per fer descavalcar Laura Borràs, enfortida per la consulta per abandonar el govern, de la presidència del partit.

L'error de Francesc de Dalmases va ser botir el globus en comptes de desinflar-lo amb unes disculpes, tot i que tampoc descartaria, escoltant aquests dies Oranich, que qui el bufés amb més força fos Laura Borràs.

El problema de bufar tant no és només que el globus exploti, també el risc d'acabar patint una hiperventilació.

dimecres, 26 d’octubre del 2022

Fe no és esperar


Fe no és esperar que el Viktoria Pilsen avui guanyi l'Inter.
Sorprèn que avui, per pocs que siguin, encara hi hagi qui confia que el Barça mantindrà les seves minses opcions matemàtiques de seguir endavant a la Lliga de Campions, que el fluix Viktoria Pilsen serà capaç de treure com a mínim un empat contra el l'Inter a l'Estadi Giuseppe Meazza i, per reblar el clau, el Barça guanyarà el Bayern de Munic!

Les matemàtiques diuen que el Viktoria Pilsen té un 4% de probabilitats de guanyar el partit i un 10% d'empatar-lo; la fe mou muntanyes, veurem si també belluga aquesta carambola, que si l'Inter no guanya la probabilitat que el Barça guanyi el Bayern és del 42%...

El millor d'avui, però, és que el Barça jugarà el seu partit sabent si té opcions de seguir lluitant per classificar-se per a la següent ronda o si, fatalment, ja ha quedat desbancat de la Lliga de Campions i novament haurà de conformar-se jugant l'Eupora League...

És clar que en el cas dels culers fe no és esperar que el Viktoria Pilsen guanyi l'Inter, fe era esperar que el Barça guanyés als italians, com a mínim, al Camp Nou. Que avui el Viktoria Pilsen, a aquestes alçades de la pel·lícula, li resolgui la vida al Barça no és una qüestió de fe sinó de desesperació, i molts culers ja fa dies que han optat per l'acceptació, per la resignació si voleu, que si bé la millora de l'equip és notable, a Europa encara no dóna la talla, no és prou competitiu.

Si, com cantava Lluís Llach, la "fe és penosa lluita per l'avui i pel demà", avui el Barça ha de poder competir bé contra en Bayern i si és possible guanyar, i demà seguir lluitant per la Lliga, si és possible, fins al final.

Competir i intentar guanyar el Bayern tant si el Viktoria Pilsen fa el miracle com si no; el drama seria que els txecs fessin la feina al Barça, i el Barça no fes la pròpia! Aquesta és una por que, encara avui, rosega per dins l'esperit de molts culers, patidors de mena que sempre temen el pitjor!

En fi, recordem que Llach també cantava que "la fe no és viure d'un record passat..."

dimarts, 25 d’octubre del 2022

Matins mandrosos de tardor, o tardes d'hivern que s'enfosqueixen?


Quarts de vuit del matí i el sol amb prou feines despunta, romanceja entre llençols i els núvols que l'acompanyen encara ho fan tot més fosc, més depriment. Aquests dies, des de fa unes setmanes, que el dia es desperti és un suplici! El dia es lleva lent i mandrós...

Enlairar la persiana de l'habitació, amb la il·lusió que la primera claror del dia la il·lumini, i comprovar que encara fosqueja convida a baixar-la i a arraulir-se morrut de nou al llit, entre els llençols, tot dient-li al dia: quan t'il·luminis ja m'avisaràs!

A finals d'aquesta setmana, amb el canvi d'horari, es farà clar més d'hora i  el dia podrà mostrar-nos la cara a una hora raonable. És clar que tot té un però i el canvi d'horari no n'és una excepció.

Si les hores del dia són la flassada, ja sabem que si l'estiro amunt s'escurça d'avall i la torna d'un matí més clar d'hora ben d'hora és una tarda que s'escurça, pel que fa a la claror, i el que em deprimirà a partir de la setmana vinent seran les tardes fosques a cap hora...

Sincerament, no sé què em deprimeix més, si els matins mandrosos de tardor o les tardes d'hivern que s'enfosqueixen precipitadament... Bé, em sembla que sí que ho sé, les tardes superen els matins, i en qüestió de setmanes, ho sé, ja me'n lamentaré!

dilluns, 24 d’octubre del 2022

Voreres dignes, ja!


Al darrer plenari municipal de l'Ajuntament de Girona la regidora de Mobilitat i Via Pública va dir, responent a una pregunta del grup socialista arrel de la campanya "Voreres dignes, ja!“, que el barri de Pont Major rep el mateix tracte, pel que fa a l'estat i manteniment de les voreres, que qualsevol altre barri de la ciutat

Malauradament els fets desmenteixen les paraules de la regidora, que deu fer temps que no s'hi passeja massa, pel Pont Major, perquè no són poques les voreres que tenim en mal estat, amb panots trencats o enfonsats, amb trams sense panots i amb trams de carrers sense urbanitzar, sense voreres

El sentiment general del barri, expressat per boca de l'activista veïnal Luís Herrera a la darrera assemblea de veïns i veïnes, és d'abandonament general per part de l'Ajuntament, i el lamentable estat d'algunes voreres, algunes malmeses de fa anys, n'és només una mostra

D'aquí que els balcons del barri clamin aquests dies "voreres dignes, ja!".

Carta del lector publicada al Diari de Girona i al diari El Punt Avui.

dissabte, 22 d’octubre del 2022

Minuts Musicals localitzats a Oxford


Jo queixant-me de la durada efímera dels darrers governs de Catalunya i el de la primera ministra britànica Liz Truss és de rècord.

No sé si tots els mals de la inestabilitat política de la Gran Bretanya són atribuïbles al "brèxit", però la situació és tan esperpèntica que fins i tot sona, a les travesses, el retorn del despentinat Boris Johnson!

No sé què farà Liz Truss quan deixi el 10 de Downing Street, no sé si tornarà a la seva Oxford natal...

No era a Oxford sinó el carrer londinenc que aquesta mítica ciutat universitària li dóna nom que a la seva manera "Everything But The Girl" evocava, amb "Oxford Street" una joventut perduda: "Quan tenia disset anys, Londres significava Oxford Street".

"Oxford", d'Allan Hill, també respira certa nostàlgia, i parla de finals...
El de Liz Truss ha estat tan precipitat que contrasta amb el llarg regnat de la reina que la va investir just abans de morir...



divendres, 21 d’octubre del 2022

"Potser el treball dignifique l’home...” L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


No tinc dades empíriques, només el nas. El nas i l'orella que paro quan parlo amb les empreses quan, per motius de feina, les visito. I és força comú, aquests darrers mesos, el comentari que a les empreses els costa més cobrir vacants.

La percepció és força coincident amb la dels i les tècniques d'inserció laboral del programa pel qual treballo, percepció que jo resumeixo dient que tenim més problemes amb les candidatures que amb les ofertes laborals.

Possiblement en la profunditat d'aquesta percepció hi ha el canvi de la concepció del treball, una qüestió conceptual, també generacional. Avui en dia el pes del treball en la realització personal és més baix i relatiu que anys enrere.

Joan Fuster ja ens va apuntar, amb el seu particular toc d'ironia, que això de la dignificació ens esgotaria:
"Potser el treball dignifique l’home. No ho sé. Però, indiscutiblement, el cansa."

A vegades cansa tant, el treball, que no té l'oportunitat de dignificar-nos.

dijous, 20 d’octubre del 2022

Canta... llops?


Cantallops
, la meva segona pàtria, és un petit poble empordanès situat a la falda de les Alberes i, com els del seu voltant ha rebut amb expectació la històrica notícia de la presència, veurem si esporàdica o permanent, d'un llop.

Amb tal animal rondant per l'Albera és inevitable preguntar-nos si, en el cas del poble de Cantallops, el nom fa la cosa. Observant l'escut del poble hom podria esvair tots els dubtes però, quan gratem un xic i cerquem l'origen etimològic del nom no sembla tan clar que l'origen del topònim Cantallops provingui dels característics cants, udols, dels llops, tot i que la cultura popular local està prou farcida d'històries al voltant dels llops...

Jo mateix, de petit, quan em preguntaven per l'origen del nom responia que era obvi, que fa molts anys des del poble es sentien els udols dels llops muntanya amunt. També s'explica com pastors i bosquetans duien esquellerincs per foragitar-lo...

Es té constància escrita de Cantallops, en llatí, "Cantalupis", des de l'any 844, quan surt documentat en referència a Sant Quirze de Colera. La Viquipèdia apunta, més enllà del aparentment lògic origen del poble, un altre origen, naturalment centrat en l'etimologia:

Contra el que l'etimologia popular ha cregut, la vila de Cantallops no és "el lloc d'on se sent cantar o udolar els llops", interpretació que seria versemblant i que, a més, concordaria amb la gran presència del llop en general a tot Catalunya, i en especial per aquests entorns (l'escut municipal representa un llop). Tanmateix Cantallops, com en occità Cantalop, serien formats pel gal cant- (vessant) + *lupa, de la vella arrel oronímica *lup-/*lop- (altura, elevació de terreny).
Per si aquest possible origen no fos suficient  la monografia "Cantallops" dels Quaderns de la Revista de Girona (Antoni Cobos i Fajardo, Lluís Serrano i Jiménez i Miquel Serrano i Jiménez, 2007), s'apunten altres possibles orígens. Expliquen els historiadors, i autors del llibre, en relació a la toponímia del poble:

Tant en llatí com en català el mot s'entén com a compost d'altres dos: canta i lupi / llops. La seva etimologia és incerta. La tradició popular el fa provenir del cant dels llops. Aquesta explicació, tanmateix, no té cap base filològica. El més probable és que tingui el mateix origen que un fòssil lingüístic utilitzat encara avui a les valls de Sòria, on els nens i nenes tenien i tenen encara avui el costum d'anar a les muntanyes veïnes a recollir unes pedretes anomenades "cantalobos".
D'altra banda també apunten cap a un altre possible origen:
Joan Coromines el fa derivar de l'expressió "glatti-lupus" (Udola, oh llop), a partir del verb romànic "glatire". Les opinions més raonables, en canvi, apunten cap a un origen celta del topònim. E. Moreu-Rey diu que el topònim deriva del radical prellatí "cant-" (pedra). Joaquín Caridad Arias esmenta altres topònims amb l'arrel "cant-", com Calicant, Gallicant, Gallocanta, Cantalgallo, Cantalarana, Cantalapiedra i Cantalupa, i conclou que aquest prefix és un adjectiu d'origen celta que s'associa amb el llatí "candidus (blanc). Josep Balari recorda que en el llatí medieval conviuen dues arrels semblants, "lupus", que ha donat llop, i "lupa", que ha donat llúpia en català, lupia i lobanillo en castellà, i loube en francès, totes elles amb la idea de "protuberància".
Elevació, protuberància, pedra... Entre tantes teories i possibles orígens el més fàcil és, simplement i per no cansar el personal, afirmar que l'origen del topònim Cantallops és tan evident que no mereix discussió possible!

dimecres, 19 d’octubre del 2022

Govern "interruptus"


Amb la consulta de Junts sobre la permanència o no al govern, guanyada finalment (i feliçment per molts, que no tots) per l'opció d'abandonar-lo, es va parlar molt de l'ingent quantitat de càrrecs que perdrien la feina, la cadira (poltrona en alguns casos), la "pagueta".

És cert que una deserció d'aquesta envergadura té conseqüències econòmiques per a les persones afectades, també per al propi partit, però l'econòmica no ha estat l'única pèrdua dolorosa; de fet segurament hi ha qui ja estat immediatament re-col·locat en alguna altra administració o empresa pública, amb un altre càrrec.

El que segurament va fer tant o més mal que la pèrdua del sou i del càrrec, a més d'una persona, va ser l'abandonament obligat dels projectes que s'havien engegat; parlo de persones amb altes responsabilitats, també amb responsabilitats més modestes però igualment implicades en l'obra de govern.

Em nego a creure que tothom es mogui només per l'interès d'escalfar la cadira i rebre la "pagueta", i estic convençut que d'entre els i les que van haver d'abandonar el govern, o l'estan abandonant encara, hi ha qui sobretot lamenta deixar a mitges propostes, projectes i polítiques que requereixen, requerien més temps del que han durat en el càrrec.

Em poso en la pell de qui accepta l'encàrrec d'una conselleria i entenc que hom espera disposar de com a mínim quatre anys per a fer feina, però la realitat política d'aquests darrers anys està normalitzant governs efímers, governs que no esgoten la legislatura.

A les portes del Palau de la Generalitat, de totes les conselleries i delegacions territorials podrien posar-hi un rètol que digués "interrupcions constants, disculpeu les molèsties". 

L'únic consol, l'única esperança dels i les que aquests darrers dies han hagut d'abandonar el govern és que qui els ha substituït tingui a bé a donar continuïtat als projectes engegats, i que sigui un mal menor que el nou càrrec, si s'escau, es pengi la medalla...

dimarts, 18 d’octubre del 2022

Pous de memòria


 La setmana passada vaig assistir a la xerrada "Els ponts d'Eiffel a Girona", a càrrec de la gironina i veïna de l'eixample Ma. Àngels Palahí. La xerrada servia per a presentar l'exposició homònima que fins a finals de mes podeu visitar al Centre Cívic de Pont Major; hi trobareu imatges antigues dels vuit ponts (sí, vuit!) que Eiffel va construir a Girona, tots ells anys abans que la mítica torre parisenca.

La xerrada va ser molt interessant, sobretot perquè a les dades i dates més històriques la Ma. Àngels Palahí hi anava afegint records i vivències personals, construint així un fil encara més interessant; per les dades a seques ja tenim les enciclopèdies!

A més dels ponts també es va parlar de moltes altres històries de la ciutat, vinculades d'una o altra manera amb els ponts Eiffel, com les "noves" Peixateries Velles, que donà i dóna nom al pont, o de l'Alferes Huarte, que no va morir per l'esfondrament d'un pont Eiffel, sinó per un de pedra que el va substituir...

El que vam fer l'altre dia, a banda d'un exercici de nostàlgia, va ser sobretot un exercici de memòria; tenim al nostre voltant persones amb una memòria prodigiosa, veritables pous de memòria. I la seva memòria mereix ser pouada per evitar que es perdi, pouada i compartida.

Va avançar-nos la Ma. Àngels Palahí que ella, amb el suport de l'Associació de Veïns de l'Eixample, ja estan preparant una nova exposició sobre els trens i, ja abans de fer-se, es va encetar una interessant i apassionada conversa sobre el tren petit que passava pel Pont Major i Sarrià de Ter, sobre alguns dels seus accidents...

Esperarem que l'exposició dels trens estigui enllestida i que en el seu viatge itinerant pels barris faci parada a Pont Major, i seguirem fent memòria, que tot i que tothom té la seva, quan es comparteix esdevé patrimoni col·lectiu.

dilluns, 17 d’octubre del 2022

Atrinxerats


Com un matrimoni mal avingut, acabat de separar-se i mal avingut, Junts i ERC no desaprofiten qualsevol ocasió per seguir llençant-se retrets, cadascú des de la seva trinxera.

Al principi fins i tot fa gràcia, per la morbositat mal dissimulada que tenim, però arriba un moment que cansa, que es fa molt pesat veure com cada partit desplega a través dels respectius soldats piuladors les consignes de llurs argumentaris. No s'atenen a raons, disparen piulades a discreció...

Arriba un punt que dius, mira, parleu-vos-ho en privat, acordeu les diferències, resoleu com queda el que fins ara teníeu en comú i deixeu-nos en pau amb la vostra cançó de l'enfadós, les vostres rancúnies, les vostres frustracions.

És clar que, com en una separació complicada, van apareixent temes i ara el problema ja no és només la legitimitat del president Aragonès o la composició del nou govern, ara és el pressupost del que Junts, tot i tenir-ne la paternitat, en renega i ERC li exigeix un exercici de responsabilitat i que el segueixi sentint com a propi.

El procés, per o per mal, per bé i per mal, ha cavat moltes trinxeres, també entre teòrics aliats; bé, algunes les ha cavat el procés i d'altres s'han cavat en nom del procés però, en realitat, per pur interès partidista (amb el procés com a pretext), interès partidista naturalment ben legítim, tant com que Aragonès segueixi essent president.

Així estem avui, atrinxerats. Amb el pressupost per moments la trinxera es fa més fonda i veurem què passa quan els partits entrin en el camp de batalla parlamentari... I no, donades les circumstàncies, un pressupost prorrogat no hauria de ser una opció. Veurem.

dissabte, 15 d’octubre del 2022

Minuts Musicals localitzats a Tijuana

Sempre que es parla de Tijuana (Mèxic) penso en La Jonquera. Suposo que és pel fet que ambdós municipis són fronterers. Els espais fronterers tenen personalitat pròpia i generen una sèrie de dinàmiques i d'activitats, no sempre legals, molt comunes, amb tant de trànsit de coses i persones, no sempre legals

No sé si, com l’Associació de Micropobles de Catalunya, hi ha alguna associació que els uneix i agermana, per allò de compartir amb els iguals. Al capdavall Tijuana i San Diego, i La Jonquera i El Pertús segur que tenen molt més en comú del que aparentment podria semblar.

Fronteres a banda, no sé quins grups musicals hi ha de Tijuana, com Sangtraït de La Jonquera, però sí que hi ha un mític grup de rock que va prendre el nom de la ciutat mexicana, Tijuana in Blue, i també que la ciutat fronterera ha inspirat bones cançons de grans músics!







divendres, 14 d’octubre del 2022

"Quan una revolució és impossible...” L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


No sé si, com cantava Lluís Llach, hem abaratit el somni o, simplement, ens hem despertat!

Volíem fer una revolució i després de cinc anys donant-hi voltes som allà mateix, més marejats, més enfadats, més lluny d'allà on volíem arribar.

Vés que no ens hagi passat el que, encertadament, va advertir Joan Fuster amb aquest aforisme:
"Quan una revolució és impossible corre el risc de convertir-se en el contrari: en una reacció."
El perill, en aquest cas, és que la reacció sigui la tercera definició que ens dóna el diccionari: "actitud de tipus regressiu, tradicionalista o conservador davant una situació politicosocial, religiosa o artisticocultural progressiva, renovadora o àdhuc revolucionària."

Ai, ai, ai... Diria que encara prendrem mal, però em temo que ja n'hem pres.

dijous, 13 d’octubre del 2022

Un gat vell al nou govern


A l'Albera hi ha un llop nou i al nou govern hi ha Quim Nadal, un gat vell.

Semblava que Quim Nadal s'havia retirat de la política, fins i tot així ho havia manifestat en alguna entrevista, però de fet Nadal no ha tornat a la política perquè, senzillament, no l' ha deixat mai, no n'ha marxat. Potser no tenia carnet de partit, potser no tenia càrrec però Quim Nadal ha seguit actiu políticament, només cal llegir-li alguns dels seus articles, tot i que amb una activitat de més baixa intensitat, des de darrera la barrera, i ara ha tornat al bell mig de l'arena.

Tant incombustible com hiperactiu, Nadal no para, ara torna a la primera línia política com a Conseller de Recerca i Universitats del govern Aragonès, un govern (ara per ara) fràgil a nivell parlamentari tot i que més compacte a nivell polític. Quim Nadal, bregat en el debat i el combat polític, també en la gestió de govern, s'entén que hi aportarà quelcom més que experiència; aportarà aquesta pàtina transversal que ERC i el president Aragonès volen donar al govern, i que tant incomoda, fins i tot indigna, a molts independentistes.

La seva presència, també la de Carles Campuzano i Gemma Usabart, és la prova del nou, per a molts independentistes, que aquest nou govern Aragonès arracona la independència en favor de la gestió del dia a dia: menys retòrica, més senzillesa; menys lírica, més prosa, tot i que amb Nadal segur que el govern tindrà, com a mínim, un polsim de prosa poètica. Prosa patètica, que diran els altres...

Nadal, Campuzano i Usabart són catalanistes, d'això no en tenim cap dubte, i a la seva manera s'han manifestat a favor del dret a decidir, que deu ser el mínim exigible pel president Aragonès per enrolar-se al seu govern, però no són independentistes de pedra picada, tot i que això ho hem anat veient amb molts altres independentistes que ho semblaven. Això de l'independentisme té molts matisos, ara ja fa temps que és evident, encara que per moments dolorós

Veurem com neda Quim Nadal en aquest nou govern, veurem quin paper hi juga, més enllà de l'estricta gestió de la seva conselleria; Nadal és bastant tot terreny i en el joc de la política sempre s'ha sabut moure, tot i que amb errors, amb prou criteri. A més no oblidem que tenia bitllet i seient destacat en el Dragon Khan del primer tripartit... 

Aquesta setmana, més de 20 anys després de deixar de ser-ho, en una reunió veïnal del meu barri encara hi havia qui el reivindicava com a alcalde, com a alcalde proper i, sobretot, resolutiu. La seva ombra és molt allargada, tant com la seva trajectòria i, com en Lucky Luke, a vegades s'hi mou més ràpid; aquest darrer moviment n'ha estat el darrer exemple. El que deia, gat vell.

dimecres, 12 d’octubre del 2022

He vist el llop!


El rumor corria per les Alberes de feia dies, fins i tot setmanes, un secret ben guardat a pany i forrellat, i la notícia va saltar abans d'ahir: el llop ha tornat a l'Albera! Som molts els qui saltem d'alegria!

Que el llop torni al seu hàbitat diu molt del llop (i de les seves circumstàncies) però sobretot diu molt de l'hàbitat. És cert que parlem d'un sol individu, un mascle solitari per a més detalls, no d'una llopada, però la seva presència de nou a l'Albera, en general ha estat molt ben rebuda per quasi tothom, excepte una pobra cabra...

El llop va donar senyals de vida matant una cabra i després va ser vist per una càmera, per un parany fotogràfic. Just aquest cap de setmana vaig anar a Cantallops i diumenge era per la zona de Requesens, i ja m'hauria agradat poder exclamar "he vist el llop!", però res, aquest llop, com la resta, serà de mal veure a ull nu, així a simple vista, i ja va bé que sigui així.

El llop no és com el senglar, el llop defuig els humans i és molt difícil de veure, pel que no cal que a partir d'ara una massa ingent de curiosos vagi en processó al Paratge Natural de l'Albera per veure'l; n'hem de fer prou, i això ja és molt, sabent que hi és.

De fet el més interessant, a partir d'ara, seria poder-ne fer seguiment, veure si roman per aquí o si marxa, veure què fa a través de les càmeres i de l'observació i anàlisi de les possibles restes biològiques que es puguin trobar, com pèls, excrements o orina, i posats a fer, també podria contribuir a controlar la plaga de senglars endrapant alguna cria...

El llop torna a l'Albera molts anys, dècades després i amb la seva tornada es poden alimentar de nou les llegendes i històries de la seva presència, aquelles que, perdudes en el temps, passaven de generació en generació.

I entre les històries, el propi nom del poble de Cantallops, l'origen del qual tampoc és massa clar que provingui d'aquest "canis lupus", però d'això ja en parlaré un altre dia. En tot cas quan torni al poble pararé l'orella per si el sento udolar, per si canta o no canta...

dimarts, 11 d’octubre del 2022

Foc nou al govern


El president Aragonès ha fet renéixer de les cendres del govern en flames i cremat per Junts, amb qui el compartia, un nou govern i avui les fins ara conselleries "juntaires" han estrenat consellers i conselleres. Bé en més d'un cas algunes conselleries s'han reestrenat!

Pam, jugada mestra en tota la cara!, deuen pensar des d'ERC, que ha volgut passar pàgina ràpidament a la crisi de govern. De moment guanya la batalla del govern, caldrà veure si també se'n surt amb la dels pressupostos.

Amb aquest nou govern, ara monocolor amb consellers independents amb passat convergent, socialista i comú, el president Aragonès fa un canvi de guió i, alliberat de l'èpica retòrica de Junts, ara l'alinea encara més al del seu partit amb allò d'eixamplar la base, mentre manté a foc lent, fent aquell xup-xup que quasi no esquitxa, la independència i tot el que se li assembli. Legítim? Tant com qüestionable... És comprensible que més d'un no pugui evitar cantar-li, al president Aragonès i a ERC, "no era això, companys no era això..."

A ERC cal observar-li més la seva comunicació no verbal que no el que diu i escriu; com amb tu i amb mi, en la comunicació no verbal sempre hi ha més veritat, que el paper ho aguanta tot i les paraules, ja ho sabem, se les endú el vent.

Mentre Junts encara és al 14 de febrer de 2021 maldant la trencadissa del 52%, ERC accelera amb un cop de gas del president Aragonès per estabilitzar ni que sigui per uns mesos el govern pensant en les eleccions municipals. ERC sap que té una part del seu electorat, i del que vol conquerir, que no s'alimenta de proclames patriòtiques sinó d'obra de govern, i sap que tenir a la fotografia ex convergents, socialistes i comuns entre files, al partit o al govern, estimula la infidelitat a l'hora de votar. Fins ara aquesta estratègia no li ha anat malament, a nivell electoral.

El preu d'aquesta jugada mestra, el pecat si voleu, és que amb aquest canvi de rumb traeix l'esperit del govern del 52%, tot i que aquest 52% al final ha resultat ser poc més que un miratge. La jugada té risc i ara el president Aragonès rebrà un nou embat, irat i dolgut, des de l'oposició. Si Twitter és l'avantsala del que es dirà al Parlament, ja podem preparar les crispetes!

Més enllà de la batalla parlamentària pels pressupostos sembla que la propera batalla electoral es lliurarà a les eleccions municipals, que inevitablement també es jugaran, a cara descoberta, en clau de país. La bona notícia és que només falten set mesos; la mala notícia és que encara falten set mesos!

dilluns, 10 d’octubre del 2022

Hem de parlar més de les malalties i trastorns mentals


Parlem molt de salut mental i poc de les malalties i trastorns mentals. Parlem molt, sobretot des de la pandèmia i el confinament, de la importància de tenir cura de la nostra salut mental, de la prevenció i la necessitat de parlar i de parlar-ne.

En parlarem molt també avui, dia mundial de la salut mental. És important, i necessari, que se'n parli de la salut mental, però a vegades tinc la sensació que parlem molt de la salut mental dels qui, aparentment, estem sans i poc de les persones que pateixen algun trastorn o malaltia mental. Que en parlem així de cua d'ull, superficialment, però no mirant-la de fit a fit, entrant ni que sigui un xic a la profunditat que ens incomoda.

Parlem molt de depressió, angoixa i salut emocional i poc d'esquizofrènia, psicosi, trastorn bipolar o trastorn límit de la personalitat. En parlem poc i quan ho fem és per reforçar el missatge, imprescindible, de la integració, dels recursos que cal esmerçar per a normalitzar aquestes malalties (a banda de prevenir-les) i per a potenciar al màxim l'autonomia de les persones que les pateixen.

Parlem poc de les situacions de crisi, dels moments complicats que aquestes malalties fan viure a les persones que les pateixen i a les que hi conviuen. Parlem menys de la cara oculta de la salut mental, la que ens inquieta i fins i tot atemoreix.

Hem de parlar més de les malalties i trastorns mentals, de com afecten a les persones que les pateixen a nivell personal, familiar i també laboral. I sobretot hem d'escoltar a qui les viu i pateix aquest problema en primera persona i qui les viu i pateix a primera línia: familiars, aparelles, amistats, companys de feina...

És per això que dono molt valor al testimoni en primera persona de la Maria, que en parla sense edulcorants explicant el que li passa i com viu el que li passa. També com ho viu el seu entorn immediat, la seva família, la seva parella... 

Gràcies Maria per ser tan valenta!

dissabte, 8 d’octubre del 2022

Minuts Musicals localitzats a Nova York


Diuen que és la ciutat que no dorm i jo no tinc clar que algun dia hi dormi... Tampoc em treu gaire la son, tot i que Nova York és a la llista de destins que algun dia m'agradaria conquerir: si algun dia hi vaig, perfecte; i si no, què hi farem no es pot fer tot!

Són molts els retrats artístics de Nova York, des de les pel·lícules de Woody Allen a les cançons de Lou Reed, sobretot amb el majestuós disc "New York", en la que hi trobem la magnífica "Dirty Blvd".

És clar que Nova York, musicalment parlant, sobretot és "New York, New York" amb la veu de Frank Sinatra, tot i que qui la va cantar primer va ser Liza Minnelli per a la pel·lícula homònima del novaiorquès Martin Scorsese protagonitzada per l'actriu i cantant i pel també actor novaiorquès Robert de Niro.

Mentre no em desperti a la ciutat que no dorm, l'escolto...



divendres, 7 d’octubre del 2022

"Només hi ha una manera seriosa de llegir...” L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


Ara que, malauradament, és temps de guerra, vull rellegir-me el llibre "Històries de soldats" d'Ambrose Bierce, traduït per Francesc Francisco-Busquets, un retrat cru, també cruel i amarg, de la vida al front de la Guerra Civil Americana.

No són molts els llibres que rellegeixo; amb els que em queden per llegir! La pila de llibres pendents, que resten i s'acumulen a la sala d'espera esperant el seu torn, és molt llarga i només falta que hi afegeixi els que, per algun motiu, també voldria rellegir...

Sobre això de rellegir Joan Fuster ho tenia clar:
"Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir."
La relectura sempre és diferent perquè, coneixedor del camí l'observes amb uns altres ulls, ja més experts, més entrenats, menys innocents, que et permeten apreciar detalls que en la primera passada no havies vist o, simplement, que et permeten tornar a gaudir d'allà per on ja has passat...

Avui he començat a rellegir "Històries de soldats: "Al mig del pont d'una via del ferrocarril d'Alabama, un home dret mira fixament l'aigua que corre lleugera set o vuit metres més avall..."

dijous, 6 d’octubre del 2022

Tornar a Santa Marta


Fa deu anys vaig fantasiar com seria viure a Extremadura, al poble natal de la meva àvia paterna, Santa Marta de Magasca, un petit poble entre Càceres i Trujillo. Aquell estiu vaig tornar-hi després de més de trenta anys de no trepitjar-lo en un viatge en el que vam fer el camí a la inversa del que la meva família paterna va fer a mitjans del segle passat, emigrant a Catalunya, fugint de la misèria.

Reconec que en una part de mi sentia l'impuls de fer d'aquest petit poble extremeny, bressol d'una part de la meva família, part viva i present de la meva vida, i no esperar més de trenta anys per tornar-lo a trepitjar. De moment ja fa deu anys que no hi he tornat i no sembla que hagi de fer-ho properament, no és un viatge ni un destí que estigui en perspectiva.

Santa Marta de Magasca, per a mi, no és Cantallops; per bé que Cantallops és el poble, i Santa Marta "el pueblo", a Cantallops hi he anat sempre i molt sovint, mentre que Santa Marta amb prou feines hi he anat dues vegades a la meva vida; amb prou feines en tinc records i en el meu imaginari sempre ha estat aquell poble llunyà on va néixer la meva iaia i del que fins i tot ella (sobretot ella), d'una o altra manera i segur que a despit, un dia en va marxar per a no tornar-hi a viure mai més.

Santa Marta de Magasca és alhora glòria i tragèdia, mite i realitat i la distància física que en separa és també en part emocional, per ser el poble del que, també per circumstàncies familiars, la meva família paterna va haver d'emigrar. Per més cicatritzada que estigui, a Santa Marta hi ha una ferida... No tenir-hi casa, sens dubte, va fer que aquesta distància fos encara més gran i, amb els anys, quasi insalvable.

A Santa Marta de Magasca encara hi tinc família, família de relació cada vegada més esporàdica però suficientment propera per poder-hi anar. Ja no fantasio com seria anar-hi a viure, les arrels d'aquí són massa profundes, però sí mantinc viu el desig de tornar-hi, ni que sigui de passada, de visita, que allà també hi tinc uns orígens, que d'allà també tinc identitat.

dimecres, 5 d’octubre del 2022

6 frases de "Tres ", de Dror Mishani


Aquest llibre vaig caçar-lo, literalment, al vol! Un amic meu l'hi tornava a un altre i, després de sentir-los parlar breument de la trama, vaig demanar-li si me'l podia deixar.

Amb els llibres, amb tants llibres publicats per triar i remenar, sempre necessitem alguna prescripció, o a vegades ni això, tan sols alguna referència, que algú, o alguna circumstància, ens en parli ni que sigui tangencialment, que com per art de màgia o casualitat s'entrecreui en la nostra vida.

I quan et cau un llibre a les mans el millor que pots fer-ne és llegir-lo i aquests dies he estat submergit en la vida de tres dones, d'aquí el títol, que tenen en comú un home aparentment anodí.

Sense desvetllar-ne la trama, ni el sorprenent final, comparteixo sis frases del llibre, dues de cada un dels tres capítols:

  • "Ell era un fill de puta que li havia mentit, com deia la Sophie, i era evident que no s'haurien ficat al llit si ella no ho hagués provocat, si només hagués pres la iniciativa d'anar a sopar i al cinema."
  • "Al principi no va fer fotos perquè preferia fotografiar amb els ulls i la memòria, de fet, fotografiar amb l'ànima, com deia en Ronen, però quan va recordar aquesta frase va agafar el mòbil i va fer fotos per ensenyar-les a l'Eran en tornar."
  • "Quan l'Emilia posa damunt la làpida el gran ram de flors que havia comprat a l'entrada del cementiri, veu en Nahum, no gaire lluny, entre altres tombes, ell la mira amb uns ulls que a poc a poc es van ennegrint."
  • "Quan de vegades l'Emília es pregunta què és ella per en Gil, què és el que ella li dona o el que ell li pren, pensa que només té la missió d'ajudar-lo a bastir una nova llar i a començar una nova vida després de la mort d'en Nahum i del divorci."
  • "El mes de febrer serà sec i des del principi farà uns dies càlids, d'aquells que acullen l'estiu al seu interior, com l'estam dins una flor."
  • "Llavors penso en tu, en la nostra cigarreta del matí, en les nostres converses i en el dia de Iafo, i me'n venen ganes, ho entens?, me'n venen moltes ganes, i em dic a mi mateixa que no vaig fer res de dolent, maleït sia, no vaig fer res, només parlar amb algú que per fi s'interessava per la meva feina i la meva vida, aleshores per què tinc tanta por, per què estic tan espantada, de mi mateixa i d'ell, m'ho pots explicar?"

Ja espero que se'n faci la pel·lícula, que en una entrevista a l'escriptor va dir que s'estava preparant, per sentenciar que és millor el llibre!

dimarts, 4 d’octubre del 2022

Després de l'1 d'octubre


Després de l'1 d'octubre, fa cinc anys, estàvem en plena efervescència. A pesar dels cops, de les porres i de la brutalitat policial, fa cinc anys estàvem en plena efervescència. Després de l'1 d'octubre i després del 3 d'octubre teníem un país mobilitzat al carrer i, aleshores sí, el món ens mirava.

Després de l'1 d'octubre, avui, l'efervescència s'ha evaporat i ara regna un espès ambient hostil que empastifa Twitter, també la vida parlamentària, de retrets creuats entre independentistes, sobretot entre partits independentistes i, afortunadament, ara el món no ens mira.

Cinc anys després commemorem el referèndum de l'1 d'octubre i l'aturada del país del 3 d'octubre amb un govern independentista regalant-nos una profunda crisi, un sisme que, tot fa preveure, l'esquerdarà en qüestió de dies. Aquest govern difícilment pot arribar més lluny.

Què ha passat aquests cinc anys per llençar a la paperera de la història el 52%? Què s'ha fet malament per transferir l'energia focalitzada en la independència i la lluita contra la repressió de l'estat a la lluita fratricida entre partits independentistes?

Potser cinc anys encara no ens donen prou perspectiva, però sí la suficient per veure, clarament i nítida, que la lluita fratricida entre l'espai post convergent i ERC sempre hi ha estat, tot i que en alguns moments aquesta lluita ha estat de més baixa intensitat, possibilitant arribar a acords, fins i tot a una llista conjunta, però quan les circumstàncies han estat exigents, molt exigents, les divergències han aflorat i, com ara i després de la proclamació i suspensió de la independència, han estressat i esquinçat el govern.

És evident que la repressió, el 155, la presó i l'exili i els indults han atiat el foc de les diferències i quan la marea de la independència ha baixat, les divergències s'han fet tan visibles i presents com el campanar del pantà de Sau aquest estiu. ERC i Junts potser comparteixen el mateix destí però no el camí per arribar-hi: ni la ruta, ni l'estratègia.

De la mateixa manera que l'escorpí no pot evitar picar la granota que el duu a l'altra riba, els partits polítics, també els independentistes, no poden evitar ser fidels a la seva naturalesa i deure's sobretot a sí mateixos per guanyar eleccions i atresorar el màxim poder per governar; governar una autonomia, una diputació, un ajuntament, picant fins i tot, si cal, a la granota que els duu a l'altra riba.

Després d'aquest 1 d'octubre, assumim-ho, els retrets, recels i desconfiances entre Junts i ERC pesen massa dins i, sobretot, fora del govern; potser aquesta crisi de govern, simplement, marca el final d'un procés, del procés, i convé fer foc nou. I no és qüestió de passar pàgina, sinó d'escriure'n una altra.

Article publicat a la Revista Mirall.

dilluns, 3 d’octubre del 2022

No és un vel de fada...


És altament probable que en qüestió de dies o setmanes Girona es desperti algun matí, com deia el poeta Josep Maria de Segarra, amb un vel de fada.

Ja fa dies que a Girona, i arreu, ens despertem amb la revolució dels vels a l'Iran, vels que no són de fada sinó de dones valentes que, en llevar-se'l, s'hi juguen literalment la pell

Se'l treuen com a senyal de protesta, i revolta, per l'assassinat de la jove kurda Mahsa Amini a mans de la policia de la moral, que la va detenir per dur-lo mal posat i torturar fins a matar-la.

Més enllà de la revolta que allà s'hi lliura i s'hi lluita, aquí no perdem l'oportunitat per fer del vel lluita partidista, per seguir desacreditant l'adversari polític, ara amb el vel com a pretext i amb la diputada d'ERC, Najat Drouech, de nou a l'ull de l'huracà

Si la diputada d'ERC ja va ser motiu d'enfrontament entre independentistes pels crits racistes que va rebre fora del Parlament el dia de la defenestració de la presidenta del Parlament, Laura Borràs, ara ho ha estat pel seu "silenci" arrel de l'assassinat de la jove kurda, silenci que sobretot ha fet ressonar la hiperbòlica Pilar Rahola

Tot plegat es tracta d'aplicar la màxima de "mal si fas, mal si no fas", és a dir, mal si no dius res i mal si dius, que llavors igualment et criticaré pel que dius... La qüestió és interpel·lar l'altre tirant-li una carrerada de merda (i menyspreu, fins i tot odi) en forma de piulades. Tot molt edificant

El vel com a símbol, com tants altres símbols, pot tenir significats diferents en funció del context (lloc, moment, circumstàncies...) i posar-se'l aquí pot ser símbol de reafirmació i d'identitat alhora que treure-se'l allà símbol de llibertat i revolta.

No sé, potser és més fàcil criticar el vel de la diputada Najat Drouech que prendre consciència dels nostres propis vels, siguin o no de fada... 

dissabte, 1 d’octubre del 2022

Minuts Musicals localitzats a Johannesburg


Pocs grups concentren, a la història de la música, tant talent en tan pocs discos com el grup anglès, originari de Hull, The Housemartins. En la seva curta vida (1983 - 1988) van publicar només dos discs, però quins dos discs! Estan farcits de grans cançons, cançons i compromís.

Sota l'aparença de cançons de rock lleugeres les lletres estan carregades de crítiques a la monarquia, al govern de Margaret Thatcher, als terratinents o a les difícils condicions de vida de la classe treballadora.

Però la seva mirada va més enllà de la seva Anglaterra natal i en aquesta cançó també miren cap a la República de Sud-àfrica i la seva política de segregació racial, l'apartheid...

Johannesburg és la ciutat més gran i poblada de l'estat, tot i que no és cap de les tres capitals; la ciutat dóna títol a aquesta cançó del grup, cançó senzilla cantada només amb l'acompanyament d'una guitarra.

L'apartheid ha quedat enrere, tot i que, malauradament com de feixisme, encara se'n poden trobar traces... Convé no oblidar-ho.