Kiss You In The Snow. Minuts Musicals de Nadal

Les nadales són tot un gènere i dins aquest gènere podem trobar-ne, afortunadament, de molts estils musicals, també, nadales indie pop, com la d'avui, "Kiss You In The Snow" del grup gal·lès The School.

En l'indie pop, el pop independent, destaquen les melodies agradables (algunes fins i tot enganxoses), una instrumentació més aviat simple (sense massa complicacions ni arestes), lletres tirant a nostàlgiques i personals i una certa reminiscència a la música pop dels anys seixanta del segle passat, recorrent tot sovint a les harmonies vocals, allò que en tantes cançons feien tan bé The Beatles.

The School són un bon exemple de grup indie pop, i "Kiss You In The Snow" un bon exemple de nadala indie pop...

Cançó. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Cançó

Amarrat està a la cala
el fornit garcés.
                        La mar
per la tonada s'acala:
li arreplega el sospirar.

La cançó que li sortia
el gavot la cantarà,
la dirà de nit i dia:
—Una noia d'Empurdà
el brau garcés la volia
i el patró l'enamorà.
No és cert, l'enamoraria,
que l'amor no es pot mercâ:
Qui amor barata no estima,
Ella es deleix d'estimar.

Si tumbagues d'or li porta
no li portarà l'amant:
el bru garcés l'haurà morta
mes el patró ni un instant.

Les veles que voleiessin
apendrien la cançó,
i els gallarets que escoltessin
però sense fer remô.

Fanals de colors encesos
la durien com un tany,
vaixells per la mar estesos
la sabrien com un plany:

Amarrat està a la cala
el fornit garcés.
                        La mar
per la tonada s'acala,
li arreplega el sospirar.

Joan Salvat-Papasseit

Fem plans, pel 13 d'octubre?

Consulto l'agenda i observo que el diumenge 13 d'octubre, de moment, no tinc cap cita; el dia abans és dissabte i festiu, Dia de la Hispanitat, i per això ni tan sols serà un cap de setmana llarg, sinó un cap de setmana aparentment normal.

L'aparença de normalitat  pot truncar-se si, com tot sembla indicar, aquest estiu no s'investeix cap president de la Generalitat i, irremeiablement, ens aboquem de nou a unes noves eleccions al Parlament, confirmant així que aquesta haurà estat una legislatura borda.

El que la nit electoral semblava impossible, fins i tot imperdonable, cada dia que passa no només sembla més plausible sinó que, per alguns, fins i tot més desitjable: amb l'amnistia aplicada, tot i els entrebancs, hi ha qui, ja amnistiat, té previst ser cap de llista i, qui sap, capgirar la tendència i recuperar vots i possibilitat de ser president. El conte de la lletera ja l'hem viscut en altres ocasions, i ben recents...

No sé, potser darrerament estem més pendents de noms propis que de propostes, i les que es formulen semblen brindis al sol. La realitat, sempre tossuda, diu que a Catalunya l'independentisme pateix un cert esgotament, que el PSC va guanyant eleccions una rere l'altre i que ara tan important és pactar per governar com deixar de pactar perquè l'altre no ho faci, és a dir, bloquejar. Aquest és, si cap partit demostra el contrari, el nostre present.

Si aquest estiu no tenim president de la Generalitat ens tocarà tornar a votar de nou el diumenge 13 d'octubre, i qui sap si aleshores la situació serà, si fa o no fa, com la d'avui. A vegades xutes la pilota endavant i, simplement, l'acabes perdent...

Engendrar violència

Imatge de Jan Marcus Trapp a Pixabay

Engendrar és un verb transitiu que al diccionari té tres accepcions: la primera és "procrear", corresponent a la genètica; la segona és "originar, Déu Pare, des de sempre, el Verb", vinculada al cristianisme; la tercera, que fa referència al seu sentit figurat, és "produir, causar, ocasionar".

La violència, el diccionari la defineix, més enllà de la "qualitat de violent", com a "manera de procedir violenta", "acció violenta" o, precisament una mica més en relació amb el dret, "acció violenta o coacció moral exercida sobre una persona per tal d'obligar-la a una determinada acció o omissió".

L'ús de la violència és un dels recursos més utilitzats, al llarg de la història de la humanitat, per a resoldre desavinences, disputes, conflictes. Ho hem pogut veure, tristament, aquests darrers dies a Girona, quan una aparent discussió intranscendent entre famílies va acabar amb dues persones mortes per arma de foc, desfermant una onada de violència, o a Barcelona, quan un intent per evitar un robatori va acabar amb la persona que el volia evitar degollada.

I és que la violència no només és, lamentablement encara avui per a moltes persones, la forma habitual que tenim per resoldre conflictes, també és el camí més curt per a generar una escalada de violència, que ja sabem que la violència, engendra violència.

La millor resposta a la violència la trobem, curiosament, al mateix diccionari i just a sota la seva mateixa definició, en la que hi apareix la definició de no-violència: "actitud que, sense renunciar a l'ús de la força, refusa d'emprar la violència i de tornar mal per mal."

Aquest hauria de ser el camí, però és un camí més llarg, i no tothom, ni a escala institucional, ni personal, ni internacional, ni domèstica, està disposat a recórrer. I així seguim, matant-nos els uns als altres, ara en el context d'una guerra, ara per motiu d'una desesperada migració, ara per una discussió ximple, ara per evitar més violència...

El penúltim servei al Consell Municipal d’Educació de Girona

El 6 de juny de 2019 el plenari del Consell Municipal d’Educació de Girona (CEM Girona) va aprovar, entre altres nomenaments, el meu com un dels representants de pares i mares membres de consells escolars de centres d’educació secundària, fruit del procés electoral que s'havia celebrat setmanes abans.

Cinc anys després, el 20 de juny de 2024, vaig participar en el meu últim plenari del CEM Girona, ja que en el darrer procés electoral no era elegible, pel fet que aquest final de curs també deixaré de ser president de l'AMPA i representant de famílies al Consell Escolar de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona. Són dies, aquests de juny, de tancar una etapa...

Cinc anys al CEM Girona donen per molt:

• 16 sessions plenàries
• 32 sessions de la comissió de Planificació Escolar i Equipaments
• Algunes sessions més de l'antiga comissió de Procés Deliberatiu
• 5 sessions de la comissió de Participació de l'Oferta Educativa, aquesta convocada pel Departament d'Educació i a la que hi he assistit en representació del CEM Girona.
• Un bon grapat de trucades, gestions, converses, cafès...

Comptat i debatut, unes seixanta reunions i una pila d'hores de treball compartit. Els números expliquen molt, però no ho expliquen tot, i és que aquests cinc anys al CEM Girona han estat, a banda de treball, sobretot d'aprenentatge, també de responsabilitat.

D'aprenentatge pel treball conjunt amb altres representants de la comunitat educativa, amb qui inevitablement a vegades suren discrepàncies, tot i que sempre se cerca el màxim consens; de responsabilitat per les decisions que, també inevitablement, cal prendre, decisions i posicionaments.

Al darrer plenari vaig tenir l'oportunitat d'acomiadar-me i, de forma breu, vaig fer aquests agraïments:

• Moltes gràcies a les regidores i regidor amb qui he compartit CEM, a l'Eva Palau i, especialment, a l'Adam Bertran i la Queralt Vila per la seva valentia política a l'hora de prendre decisions.
• Moltes gràcies a l'equip tècnic del CEM Girona, i especialment a la Montse Roca, a la Dolors Casassa i a l'Hèctor González per tot el suport rebut.
• Moltes gràcies a tots els membres de la Comissió de Planificació Escolar i Equipaments per la feina, el compromís i la dedicació.
• Moltes gràcies a tots els membres del Consell Municipal d'Educació per la participació activa per a la millora de l'educació.

Vaig acabar el meu parlament citant un dels referents imprescindibles de l'educació, en el seu sentit més ampli i generós, del nostre país, el pedagog Joaquim Franch i Batlle:

"Potser val la pena de fer notar que una pedagogia que ofereix el poder de participar i que exigeix d'autogovernar-se és, probablement, una pedagogia que educa actituds democràtiques: convivència, participació, implicació en els problemes, responsabilitat."

Per cert, al títol parlo del penúltim servei al CEM Girona perquè, tot i que formalment ja no en formo part, aquesta setmana participaré com a membre del jurat a la deliberació de Beca Girona Premi d'Europa 2024, el repicó que posarà fi a aquesta etapa del CEM Girona que ara tanco...

El goig de cantar, encara que sigui malament

Avui, diada de Sant Joan, s'espera que el dia tingui, en el meu cas, alguns grans moments! Un dels més significatius serà quan, a l'ermita de Santa Maria, a les acaballes de la missa cantem, homes i dones a cor què vols, els Goigs a llaor de la Mare de Déu de Requesens. 

És clar que abans de cantar hauré pujat a peu, aquest any sí, fins a Requesens des de Cantallops, essent un més en la tradicional processó que des de primera hora del matí surt del poble, i en la que una dona porta als braços, carrega, una imatge de la Mare de Déu dels Dolors. 

Aquesta processó, que es completa amb un aplec - romiatge a Requesens, és un vestigi de l'antiga Processó de la Tramuntana, datada des de principis del segle XVII, que sortia de Figueres el primer diumenge de juny cap a Requesens, i a la que s'hi anaven sumant gent i autoritats dels pobles empordanesos per on passava, Cantallops entre ells.

La processó d'avui té la seva litúrgia i ara ens aturem per fer una oració, ara per fer un petit mos i recuperar forces, ara es canta una pregària... I quan s'arriba a Requesens podem reposar una mica abans d'anar a missa, una missa acompanyada per la música de la cobla, que ja afina els instruments per les sardanes que tocaran abans de dinar.

I abans d'acanar la missa, arribarà el moment, el gran moment de cantar junts, en comunió si voleu, els Goigs a llaor de la Mare de Déu de Requesens. Jo sé que cantar no és el meu fort, tendeixo a desafinar des de la primera nota, segurament perquè, qui sap si tip de sentir-me, no m'escolto prou. Però cantar aquests goigs té quelcom de màgic, potser perquè es canten, alternativament i a l'uníson, ara una estrofa els homes, ara una estrofa les dones, ara la tornada tots plegats...

Aquest serà, sens dubte, un dels grans moments del dia; la pujada en processó en serà un altre i, per descomptat, el dinar, compartint taula amb la família. Hi ha dies que es presenten i són, simplement, memorables.

"Puix que en terra i cel, Maria,
vostre poder és immens,
sigueu nostre ajut i guia,
princesa de Requesens."

Wonderful Christmastime. Minuts Musicals de Nadal

Paul McCartney és, a banda d'una llegenda viva de la música, un portent musical; el diccionari defineix la paraula portent, en sentit figurat, com una "persona o cosa extraordinària, meravellosa".

El seu talent musical és indiscutible i sumat al de John Lennon (també als de George Harrison i Ringo Star) va multiplicar-se exponencialment, com demostra la rica i diversa discografia de The Beatles.

Paul McCartney, l'any 1979, va compondre i enregistrar la nadala "Wonderful Christmastime", una cançó senzilla i planera, també despreocupada, que no té res a veure amb la profunditat de la nadala que John Lennon (amb Yoko Ono) va publicar uns anys abans, "Happy Xmas (War is Over)", esdevingut no només un himne nadalenc, també un himne de pau.

És clar que no tot a la vida, ni a la música, ha de ser transcendent, ni tan sols tot el que surti del talent musical de Paul McCartney.

De "Wonderful Christmastime" en podem dir dues coses més: una, que destaca l'ús d'un sintetitzador, que inevitablement marca i dona personalitat al so de la cançó; l'altra que, com amb tantes altres cançons seves, Paul McCartney va tocar tots els instruments en la gravació de la cançó, sintetitzador inclòs.

I és que Paul McCartney, que a The Beatles tocava sobretot el baix, és un autèntic home orquestra!

De dalt de tot del cel. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

De dalt de tot del cel
                                    a l’Adolf Fargnoli

De dalt de tot del cel
els poblets en la nit semblen brasers encesos
I perquè entra la vetlla brillen més els estels

s'acosten a la terra i s'escalfen les mans
i el cos
            i els peus
I li ofrenen la Óssa com un penell de flors:

Entremig la rosada
els dematins les cullen els pastors

Joan Salvat-Papasseit

Qui va matar Sansa?

Acabats els vuit episodis de la sèrie Tor, de Carles Porta, la pregunta segueix sense una resposta clara o, tal com indueix a pensar el mateix periodista, amb més d'una resposta possible, perquè és evident que algú va matar Sansa.

La sèrie, doncs, no és conclusiva i la imatge final de la trucada fictícia d'un desconegut podria interpretar-se com un "continuarà...", però em sembla que, en cas de respondre la trucada, Carles Porta novament ens farà esperar més del que voldríem per posar llum, la llum definitiva (qui va matar Sansa?), a la foscor de Tor.

Amb la sèrie Tor ens ha explicat un conte a la vora del foc i el cert és que, tot i deixar la pregunta sense resposta, la sèrie ha permès posar llum, molta llum, a la foscor d'un conflicte veïnal i territorial enverinat durant dècades.

El retrat d'un temps d'aquest trosset de país, amb la seva gent i les seves circumstàncies, és una contribució prou valuosa que compensa, en el meu cas amb escreix, que la pregunta (qui va matar Sansa?) segueixi mantenint l'interrogant.

A més a Tor, en aquesta crònica negra (tant negra com el sutge de les llars de foc) de Tor, Carles Porta ha acabat esdevenint un personatge més que, inevitablement, també forma part de la trama, i a la sèrie m'ha fet pensar en el personatge de Jessica Fletcher de la mítica sèrie televisiva "S'ha escrit un crim", que es movia sempre amb prou naturalitat i familiaritat entre els implicats del crim de torn.

No sé si mai sabrem qui va matar Sansa; a més d'un personatge de motius no li'n mancaven... Potser, d'una manera o l'altra, el van matar tots o, com va dir un seu parent, ell mateix es va posar en el punt de mira. I és que la sèrie, parlant de Sansa i de Palanca, també parla de nosaltres, i això és el que la fa universal.

Al capdavall, qui de nosaltres, en algun moment, en alguna situació, per algunes circumstàncies, no ha estat Sansa, no ha estat Palanca?

L'Anna Maria de la biblioteca. Entrevista a Anna Maria Fornells Casadevall

A vegades les persones, per segons quines altres, portem un lloc enganxat al nostre nom de pila, més que el nostre cognom, una mena d'epítet que ens ajuda a referenciar les persones.

A vegades aquesta mena d'epítets són personals i poc transferibles, ja que les referències no sempre són compartides per a tothom, al capdavall, cadascú construeix les seves, en funció de les coordenades i circumstàncies pròpies.

Amb algunes persones, però, la referència és més compartida, fins i tot consensuada, com en el cas de l'Anna Maria Fornells Casadevall, que per a molts veïns i veïnes de Sarrià de Ter és, simplement, l'Anna Maria de la biblioteca, fins i tot ara, quan fa anys que es va jubilar i ja no hi treballa.

Per a diferents generacions, l'Anna Maria era la bibliotecària que ens atenia en aquella petita, entranyable i acollidora Biblioteca Emília Xargay que hi havia als baixos de l'Ajuntament de Sarrià de Ter, on actualment hi ha l'Oficina d'Atenció al Ciutadà. Poc després d'inaugurar-se la nova biblioteca, més gran, àmplia i moderna, l'Anna Maria es va jubilar.

L'Anna Maria no va ser la primera bibliotecària, ni va treballar-hi tota la seva vida laboral, a la biblioteca, però per a molts ens és difícil no situar-l'hi; en canvi, sí que ha viscut tota la vida al carrer Major de Sarrià de Ter, i més concretament tota la vida a la mateixa casa, però per mi (i tantes altres persones) no és l'Anna Maria del carrer Major sinó l'Anna Maria de la biblioteca...

De tot això i molt més (de la seva infància i joventut, dels seus estudis, del piano...) en vam parlar, dies enrere, a l'entrevista que li vaig fer al programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià.

Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

A l'abisme...

He viscut prou vida per entendre que, fins i tot sense haver-la volgut o demanat (la vida se'ns dona, aliena a la nostra voluntat), paga la pena viure-la; també he viscut prou vida per entendre que, fins i tot volent-la viure, per moments es fa feixuga, densa i pesada, fins i tot asfixiant i insuportable.

Ningú se'n deslliura, de moments difícils, més tard o més d'hora la vida ens posa a prova, ens planteja situacions angoixants, d'aquelles que ens pertorben l'ànim, que ens fan sentir que som en un pou, en un carreró sense sortida, moments incòmodes de viure en els que la nostra pròpia vida, a vegades, ens fa nosa.

La majoria de vegades ens en sortim, d'aquestes situacions, a força d'anar aprenent a viure-les, també gràcies a altres persones que ens ajuden a veure que no era un pou, sinó un túnel, o si era un carreró, ens en mostren la sortida que no sabíem veure.

És clar que no sempre veiem la llum al final del túnel, per més que ens enlluerni la cara, no sempre sabem agafar la mà que s'estira i s'atansa per auxiliar-nos...

Per més trasbalsos que hagi patit, no he estat mai a l'abisme, en aquell punt de difícil no retorn; i si mai m'hi trobo, confio trobar sempre la mà que s'atansa, confio que la llum del final del túnel, més que encegar-me encara més, em pugui mostrar de nou el camí, o com a mínim, un camí que m'allunyi de l'abisme...

Imatge de Lothar Dieterich a Pixabay

Unknown Pleasures. 45 anys

Fa molts anys, quan era adolescent, el punk em va enlluernar amb el seu "no future", amb la seva actitud provocadora i inconformista, amb la seva crítica social directa i descarnada. Així és com vaig començar a escoltar Sex Pistols i els primers The Clash.

Però aviat em vaig adonar que m'agradava més el post-punk que el mateix punk, i d'aquí que, definitivament, fos més (molt més) dels The Clash que dels Sex Pistols, per exemple.

I, sobretot, d'aquí que em declarés fan incondicional d'un dels grups de referència, imprescindibles, del post-punk, Joy Division, un grup de vida i producció musical relativament curta, tres anys i dos discs d'estudi, i alhora de gran influència en l'evolució de la música en general, i del punk i rock alternatiu en particular, esdevenint un grup de culte.

El 15 de juny de 1979, aquest dissabte va fer 45 anys, Joy Division va publicar el seu primer disc, "Unknown Pleasures", amb deu cançons que van començar a definir el so post-punk gràcies a l'hipnotisme del baix de Peter Hook, a l'atmosfera de la guitarra de Bernard Sumner, a la precisió rítmica de la bateria de Stephen Morris i a la veu profunda, espasmòdica i melancòlica del turmentat Ian Curtis.

Mentre el punk expressava la ràbia, Joy Division, amb "Unknown Pleasures", expressava el dolor i la desesperança amb un so més introspectiu, fins i tot tenebrós. Reforçava encara més aquella imatge el ball epilèptic d'Ian Curtis mentre cantava (patia la malaltia i va patir alguns atacs epilèptics fins i tot a l'escenari).

El suïcidi d'Ian Curtis, el 18 de maig de 1980 a l'edat de 23 anys, va posar el punt final a Joy Division, que va publicar de forma pòstuma el seu segon disc, "Closer", i la resta de membres del grup (Peter Hook, Bernard Sumner i Stephen Morris) van fundar New Order, incorporant a Gillian Gilbert, la dona de Stephen Morris, com a teclista, fent virar el grup cap a la música pop i electrònica, però aquesta ja és una altra història.

Fa 45 anys un disc, "Unknown Pleasures", va contribuir a canviar la història de la música, va fer evolucionar un moviment que ja havia inscrit a la làpida el seu epitafi: "Punk is Dead!"

Thank God It's Christmas. Minuts Musicals de Nadal

El talent musical de Queen és indiscutible, no en va és un dels millors grups de rock de la història, per un bon amic meu, possiblement el millor.

I fins i tot els millors, i potser amb l'excepció de The Beatles, no tot el que fan es converteix en or, no totes les cançons són un èxit, fins i tot no totes reeixides...

A finals de 1984 el grup va llençar la nadala "Thank God It's Christmas" com a senzill i la cançó no va tenir, possiblement, ni la rebuda, ni la crítica ni l'èxit esperat. Potser és per això que el grup no la va incloure al disc "The Works", on entre altres cançons hi havia "Radio Ga Ga", "It's a Hard Life", "I Want to Break Free" o "Hammer to Fall"; també és per això que el grup no en va fer, aleshores, cap videoclip.

No sé si, al seu dia, la crítica i el mateix grup van ser excessivament durs amb aquesta cançó; al cap i a la fi, "Thank God It's Christmas" és una nadala composta pel mateix grup (Brian May i Roger Taylor) i no una versió, i conté tots els elements musicals característics de Queen, demostrant una vegada més la seva capacitat d'aproximar-se a altres gèneres sense perdre la seva essència, la seva identitat.

Una bandera blava. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Una banera blava   

una bandera blava vola
                                     al lluny—
és la teva cortina solellada d'amor

si ens hi anem acostant
decidits
            al seu vol
venim com els soldats abillats per la festa

tu surts a la finestra

si esguardaves passar un oronell gojós
tots ens volíem teus:

—tu rius una gran rialla
el mateix que una pluja de cascavells al trot

Joan Salvat-Papasseit

Pluja redemptora

Mai plou a gust de tothom i, venint d'on venim, venint de la sequera, tampoc ens queixarem en excés si la pluja segueix essent capritxosa i cau allà on li plau; de fet és el que ha fet sempre.

A Girona la pluja ha estat prou generosa durant el mes de maig, i aquests primers dies de juny també ens acompanya, pràcticament, dia sí, dia també. No sé si la pluja que cau serà suficient per a frenar la sequera, seguir omplint els embassaments i alleugerir les restriccions, però aquesta pluja fina i més o menys constant d'aquests dies és, com a mínim, redemptora.

Si fos més atrevit, sortiria al pati de casa amb el tors nu sota la pluja... què al pati! Sortiria al carrer de davant de casa, o encara millor, en un carrer cèntric de Girona, i amb el tors nu sota la pluja, i amb llàgrimes als ulls, recordaria les últimes paraules del replicant Roy Batty, acompanyades d'unes lleugeres i delicades notes de la banda sonora de Vangelis: 

"Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja". 

"És hora de morir", diu al final de l'escena, deixant anar un colom blanc que, aletejant, vola enlaire, vola cap al cel. Paradoxalment, amb la seva mort se'ns fa més present la nostra mortalitat, la fragilitat humana davant un món decadent, superpoblat i contaminat. El nostre món.

Em sembla que per més que plogui, trobarem poc consol...

La legislatura borda

Aquesta quinzena legislatura es posa interessant. El primer pas, l'elecció de la presidència del Parlament, s'ha fet de forma prou àgil i ràpida, gràcies a les discretes i efectives negociacions entre Junts i ERC, designant i votant Josep Rull president del Parlament. El següent pas, l'elecció del president de la Generalitat, no serà tan àgil i ràpid.

De fet, la mateixa proclamació de Rull com a president del Parlament ja indueix a pensar que, com bé assegura ERC, el pacte per aquesta presidència no incloïa el pacte per la de la Generalitat, ja que de ser així s'entén que la presidència del Parlament hauria recaigut en ERC, i no en Junts.

Sembla que anem, doncs, en un escenari d'investidures fallides en cas que Puigdemont i Illa postulin la seva candidatura, i tot i que cal deixar marge per a la negociació per veure si alguns partits poden arribar a un acord, la sensació és que en cas d'haver-hi algun intent d'investidura, aquesta esdevindrà, més aviat, la precampanya de la repetició electoral.

En els seus discursos i argumentaris, els partits van obrint cada vegada més aquesta possibilitat, uns potser esperant recuperar els candidats titulars, amb l'aplicació de la llei d'amnistia, d'altres confiant que la inèrcia electoral els segueixi remant a favor.

És per tot això que aquesta pot ser una legislatura borda. No bastarda, sinó, com diu la tercera accepció del diccionari, que no dona fruit. Ara per ara sembla que l'únic fruit que donarà aquesta quinzena legislatura seran unes noves eleccions al Parlament.

S'ha acabat, la festa?

La ressaca de les (aparentment insulses) eleccions europees durarà dies, setmanes, fins i tot mesos, especialment a França amb l'avançament electoral, però també a altres països i regions.

Perquè el picant (que no la gràcia) d'aquestes eleccions l'ha posat l'extrema dreta, que a banda de ser cada vegada més extrema, també és més diversa, amb la sorprenent irrupció d'un personatge com Alvise Pérez, influenciador i promotor de l'agrupació d'electors "Se Acabó la Fiesta", i potser també més fraccionada.

I el que segur que és, l'extrema dreta, és cada vegada més desacomplexada, amb el seu discurs populista cala a ciutadania i guanya adeptes, suma electors. No sé si per analitzar aquest fenomen en fem prou amb politòlegs i sociòlegs, potser també ens caldrien historiadors, per veure com ara fa, precisament, un segle el feixisme es va anar covant a Europa i, a poc a poc, va anar guanyant poder polític.

El fenomen no és només europeu, sinó mundial, i sembla no tenir aturador, per la qual cosa no, no s'ha acabat la festa, ara simplement la voldran seguir celebrant als parlaments, al Parlament Europeu i a tots els que van conquerint, i per poc que puguin, com hem vist amb algunes comunitats espanyoles, també voldran seguir amb la seva festa des dels governs, desballestant la democràcia.

La quinzena (legislatura)

Avui comença la quinzena legislatura del Parlament de Catalunya, i avui dia es fa difícil preveure quanta vida tindrà. Si ens fixem en les darreres, els auguris no són gaire prometedors.

Fem un breu repàs de les darreres legislatures, a partir de la sisena legislatura (1999 - 2003), la darrera de Jordi Pujol observem que, bé per un all, bé per una ceba, esgotar la legislatura és, pràcticament una missió impossible!

• 3 anys la setena (2003 -2006), la del president Maragall.
• 4 anys la vuitena (2006 - 2010), la del president Montilla.
• 2 anys la novena (2010 - 2012), la primera del president Mas.
• 3 anys la desena (2012 - 2015), la segona del president Mas.
• 2 anys l'onzena (1015 - 2017), la del president Puigdemont.
• 3 anys (quasi) la dotzena (2028 - 2020), la del president Torra.
• 3 anys la tretzena (2021 - 2024), la del president Aragonès, que per un acord del Parlament va ser considerada la catorzena, comptant d'aquesta manera com a primera la de les eleccions de 1932, la del president Macià.

L'estabilitat parlamentària, des que han desaparegut les majories absolutes, va cara, i més amb la fragmentació del Parlament (amb més grups parlamentaris que anys enrere) i amb la consolidació dels blocs, que des de fa anys no només es configuren sobre l'eix dreta - esquerra, també sobre l'eix nacional.

És clar que abans d'albirar una possible investidura de la presidència de la Generalitat, primer caldrà constituir la mesa i la presidència del Parlament i això, avui, també és un gran interrogant. De seguir enrocades les posicions d'uns i altres, havent finalitzat aquest cicle electoral, no sembla tan forassenyat que més aviat que tard a Catalunya tornem a visitar les urnes...

No sembla que aquesta quinzena legislatura que avui comença, pugui gaudir d'una llarga vida parlamentària.

Where Are You Christmas? Minuts Musicals de Nadal

Imaginem-nos que tenim una nadala que explora la pèrdua de l'esperit nadalenc i la recerca de la màgia i la felicitat, amb una lletra que transmet una sensació de nostàlgia i melancolia, prou nostàlgia i melancolia perquè interpel·li a qui es pugui sentir allunyat, fins i tot desconnectat, de (l'esperada i suposada) alegria associada a Nadal.

Podria encaixar amb aquesta descripció la cançó "Where Are You Christmas?", escrita per Mariah Carey, James Horner i Will Jennings per a la banda sonora de la pel·lícula "El Grinch" de l'any 2000, i interpretada per la cantant estatunidenca Faith Hill, cançó que es va convertir ràpidament en un clàssic de Nadal.



Podem agafar aquesta cançó, amarada de nostàlgia i melancolia, i portar-la encara a un nivell emocional més profund? És evident que la pregunta és un sí, sobretot si en fa una versió el músic folk William Fitzsimmons, que amb el seu estil introspectiu i amb una musicalitat més despullada i minimalista que l'original, l'endinsa emocionalment cap a la tristesa, fins i tot la desolació.

És la màgia, és la gràcia, de les versions...

Pesombre. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Pesombre   

Lluny de ciutat, quin repòs
                                            —i quina ànsia—
a mitjanit em desperta un soroll:
dormo tan prim que el cloquer, que ara canta,
em fa l'efecte que crida a tothom.

Fins a dir dotze cada campanada
deixa un ressò que anuncia un retorn.
Per què serà que la gent no s'afanya
i encar no es lleva, si comença el jorn?

En el silenci el capçal m'afalaga—
veig una estrella i milers en redós;
però en veig sols una, perquè aquesta em guaita
i el capçal i ella em tornen la son.

En somniar, a ciutat faig entrada
a mitjanit
                 i ara escolto un fox-trot.

Joan Salvat-Papasseit

 

Benvingut a la llibertat!

Kylian Mbappé encara no ha aterrat a Madrid i ja ha guanyat. Encara no ha guanyat cap Champions League, però fiscalment hi guanyarà estalviant-se haver de pagar diners a hisenda, i més si la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, finalment ens marca un gol amb l'anomenada "Llei Mbappé", que permetria a nous residents (noves fortunes) deduir-se un 20% del tram autonòmic dels impostos.

És marca de la casa de la dreta, de qualsevol dreta, reduir els impostos, especialment els que afecten a qui té més diners i, per tant, a qui més hauria de contribuir, reduint així, també, la capacitat redistributiva que tenen els impostos.

És habitual que les grans fortunes se les empesquin per evitar pagar els impostos que els correspondria, i a vegades se les empesquen de forma delictiva, com ha admès l'actor Imanol Arias, que ha admès haver defraudat fins a 2,7 milions d'euros i ha arribat a un acorda amb la Fiscalia per evitar entrar a la presó, acceptant una condemna de menys de dos anys de presó. Ana Duato no vol pactar i s'enfrontarà a la petició de 32 anys de presó que demana la Fiscalia...

És així, entre una cosa i l'altra, que els rics cada vegada són més rics, i la classe mitjana cada vegada menys mitjana, i més pobra.

Tornant a Kylian Mbappé, el francès guanyarà molts diners i, és d'esperar, també molts títols (espera que entre ells hi hagi la Champions League, que de moment tant se li ha resistit), però de moment la primera derivada del seu fitxatge pel Real Madrid és que es perdrà els Jocs Olímpics, una decisió certament controvertida...

Kylian Mbappé no podrà defensar als Jocs Olímpics de París la tricolor ni els valors republicans que, se suposa, França defensa des de la Revolució Francesa: la llibertat, la igualtat i la fraternitat. És clar que d'aquests tres valors, el de la igualtat potser ja no el podrà seguir defensant gràcies, com amb tants altres milionaris, als favors fiscals de què es beneficiarà quan aterri a Madrid, abraci i gaudeixi de la llibertat d'Isabel Díaz Ayuso.

La 2a estació de la Girocleta al Pont Major

En qüestió de dies, alguna setmana a tot estirar, entrarà en funcionament la segona estació de Girocleta al barri de Pont Major. Aquesta és una molt bona notícia i seria un error no reconèixer-ho d'entrada i començar per aquí.

És una molt bona notícia perquè no només millora la connexió del barri amb la ciutat, també dins el mateix barri (i sobretot quan puguem tenir la tercera, que comentaré més endavant); i és una molt bona notícia perquè millora (i diversifica) la mobilitat de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà, ja que l'estació està ubicada just al costat de l'institut. D'alguna manera, també, es repara el pecat original, ja que aquesta era una ubicació que ja s'havia demanat quan es va instal·lar la primera estació de Girocleta al barri.

És clar que en relació amb la segona estació, com va passar també amb la primera, podem fer bona la frase "tinc una bona notícia i una de dolenta". De la bona, que ho és i molt, ja us n'he parlat, i ara tocaria parlar de la dolenta.

Els veïns i veïnes de Pont Major hem tingut una mena de "déjà vu" en relació amb la ubicació de l'estació de Girocleta. No estic dient que hàgim de ser els veïns i veïnes qui decidim la ubicació, però sí que ens hauria agradat que se'ns hagués preguntat i consultat o, com a mínim, informat a l'AV Pont Major sobre els criteris de la seva ubicació.

I si la primera estació de Girocleta va suposar la pèrdua d'aparcament per a les activitats econòmiques, també pèrdua d'aparcament pels veïns i veïnes del sector, amb la ubicació de la segona ha passat tres quarts del mateix, ja que ha suposat l'eliminació de tres places d'aparcament en una zona amb una alta demanda d'aparcament, demanda previsiblement creixent quan l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà sigui un centre de formació professional integrada, amb una previsió d'increment d'alumnat que es desplaçarà a l'institut amb vehicle privat.

Ens hauria agradat ser consultats o informats, com a mínim tenir l'oportunitat de dir-hi la nostra, d'exposar i contrastar amb els serveis tècnics municipals els pros i contres d'ubicar l'estació aquí, o allà, o més enllà... A vegades aquests detalls són els que marquen la diferència.

Però jo no perdo l'esperança i m'agrada pensar que la tercera serà la vençuda! Perquè sí, al barri encara no ha entrat en servei la segona que ja reclamem una tercera estació de Girocleta, la que hauria de donar servei, precisament, als equipaments municipals que hi ha al barri: centre cívic, biblioteca, escola bressol, camp de futbol i pavelló. Una estació que es podria ubicar al carrer Filipines, just a tocar de l'entrada del carrer del Pont Major.

Per la tercera estació caldrà esperar uns anys; per aquesta segona, espero que tot just uns dies, alguna setmana a tot estirar...

Un home de teatre. Entrevista a Santi Palomeras Espuña

El teatre a Sarrià de Ter té molta història i en Santi Palomeras Espuña, un home de teatre, la reivindica sempre que en té ocasió; la història del teatre sarrianenc està prou explicada en diferents articles de la revista Parlem de Sarrià i es remunta a mitjans dels anys cinquanta del segle passat.

El passat, en clau de teatre, té una llarga trajectòria de grups i representacions, i d'esdeveniments com la Mostra de Teatre; el present no viu el seu millor moment, sobretot per la impossibilitat de fer servir el teatre del poble, tancat per problemes estructurals que requereixen una important inversió; el futur, doncs, és incert, però podria ser esperançador si a curt o mitjà termini es pogués recuperar el teatre, ja que es fa difícil fer teatre sense disposar-ne d'un en condicions.

En Santi Palomeras Espuña és un home de teatre, i també és dels que fa tots els papers de l'auca, d'aquells que tant es mou bé dalt de l'escenari, interpretant tota mena de papers, com entre bambolines, ara organitzant, ara revisant la instal·lació elèctrica (no en va és lampista de professió, ara ja jubilat), ara preparant un projecte per al futur teatre, projecte que malauradament va quedar descartat, i que potser caldria recuperar...

De tot això i molt més en parlàvem, dies enrere, a l'entrevista que li vaig fer al programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià.

Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar. 

La quinzena

"La vida és allò que passa mentre fas altres plans", va dir John Lennon, però en realitat avui, per a molts culers, la vida és allò que passa mentre el Real Madrid guanya Champions League...

Perquè mentre el Barça busca la seva essència futbolística cremant mites (Koeman i Xavi), el Real Madrid va guanyant Lligues de Campions d'Europa amb la mateixa (aparent) facilitat que Carlo Ancelotti buida paquets de xiclets.

I ja podem anar dient que aquesta darrera Champions la va merèixer més, durant bona part del partit, el Borussia Dortmund, però aquesta pel·lícula ja l'hem vist en altres ocasions, i al final l'evidència és que el Real Madrid dissabte, com en tantes altres ocasions,  va saber competir més, resistint quan tocava (sobretot amb un recuperat Courtois que empetiteix qualsevol porteria), i va saber ser letal quan ho va necessitar.

Perquè el Real Madrid potser no sempre juga bé a les finals, però gairebé sempre les guanya (que és del que es tracta, no?), i qui dies passa Champions acumula: des que el Barça va guanyar la seva darrera Champions League, la cinquena (2015), el Real Madrid n'ha guanyat tantes com en té el Barça, i en total ja n'acumula quinze. 

El seu domini a la màxima competició europea és incontestable, i no només històricament: en les darreres onze temporades el Real Madrid ha aixecat fins a sis vegades l'orelluda, i per més "peròs", matisos i excuses que vulguem buscar-hi (o que hi hagi) la realitat és molt tossuda.

Els culers només podem buscar consol en l'equip femení de futbol, perquè de moment l'equip de bàsquet tampoc ens dona massa alegries, tampoc passa pel seu millor moment.

És clar que per als culers d'una certa edat, aquesta realitat no és nova, alguns ja estem immunitzats per afrontar llargs períodes de penúria futbolística i sequera de títols, travessies del desert, mentre el Real Madrid va engreixant el seu palmarès, perquè, en el fons i per a molts culers, la vida també és allò que passa mentre el Barça es busca a si mateix...

Must be Santa. Minuts Musicals de Nadal

Si a vegades fem la pregunta, "què hi fa algú com tu en un lloc com aquest?", escoltant la cançó d'avui, "Must be Santa", també ens podríem preguntar: què fa Bob Dylan cantant nadales?

I dic cantant nadales perquè aquesta és només una de les quinze nadales que a finals de 2009 va publicar en el disc "Christmas in the Heart". Aleshores encara no havia rebut el Premi Nobel de Literatura, i és evident que aquest (merescut tot i que controvertit) guardó no li devien donar, precisament, per aquest disc.

Bob Dylan cantant nadales? I perquè no?! Més trencador va ser quan va desenfundar la guitarra elèctrica, no? A més, els beneficis del disc es van destinar, entre altres causes solidàries i humanitàries, al Programa Mundial d'Aliments de l'ONU.

Bob Dylan és un geni (geniüt, tot s'ha de dir), fins i tot quan canta nadales...