dijous, 31 de gener del 2019

Una major naixença?

Photo on Foter.com
Si pogués m'agradaria desmentir el poeta Joan Maragall, quan en el seu "Cant Espiritual" versa "sia'm la mort una major naixença". Si mai puc desmentir-lo, em temo que ja serà massa tard!

Aquestes són paraules de consol que ajuden a afrontar l'inevitable amb l'esperança, fantasia si voleu, que la mort no és més que un punt i a part, i no un punt i final de la nostra vida, unes paraules que alimenten l'anhel d'eternitat que, sembla, busquem des que els humans tenim consciència de nosaltres mateixos i de la nostra existència.

No sé si amb la mort tornaré a néixer, i encara menys quina naixença serà; sí sé que amb les morts dels qui estimem, i ens han estimat, morim també un xic nosaltres, i en nosaltres neix també quelcom nou...

Hi pensava l'altre dia en la cerimònia de comiat d'un company de feina que tristament va morir a deshora, massa aviat! No sé quina nova naixença tindrà, ens agrada pensar, a tots els qui el vam acomiadar, que ara podrà ser l'home ocell que en vida en part va ser, i que ara sí finalment desplegarà les seves ales i volarà ben amunt, tan amunt com pugui...

No sé quina nova naixença tindrà, més enllà de la que neix i reneix a base dels records, i dels records recordats, però sí sé que en tots els qui l'han estimat i estimen, quelcom ha mort i ha nascut alhora, doncs la seva vida sense ell no serà el mateix, i la seva absència crearà i omplirà nous espais, records i sentiments, com ho farà alhora la seva nova presència absent.

Hi penso també avui, que fa trenta vuit anys que es va morir el meu pare, Just Manuel Casero i Madrid; i penso què de mi, què del que jo sóc avui o he estat fins ara, va néixer just aquell dia, i què de mi es va morir, també i alhora, llavors.

La mort del meu pare va ser, possiblement també per mi, més que una major naixença, una nova naixença, i respecte el que aquell dia de mi es va morir, sento que mai n'he fet el dol, doncs no ho he sabut reconèixer, reconèixer i trobar a faltar el que de mi aquell dia va morir com ell, amb ell; al capdavall el que no hem viscut, ni en el passat ni el en futur, no existeix... 

Només existeix el present, aquest instant, aquest moment!

dimecres, 30 de gener del 2019

Maldita Migración


En l'època de les notícies falses, les anomenades "fake news", necessitem més que mai el periodisme, el bon periodisme que pugui tenir cura dels continguts informatius, verificant fonts i desgranant el gra de la palla, la veracitat de la mentida i la manipulació.

Són especialment diana de notícies falses les relacionades amb les persones immigrants i refugiades, notícies que alimenten la desconfiança i que tenen com a objectiu incrementar el rebuig a ser acollides i ateses per la nostra societat, inoculant la màxima que s'expressa en aquestes tristes paraules: primer els de casa!

La dreta i de la dreta enllà, la ultradreta, es serveixen i escampen notícies falses per generar recel vers les persones immigrants i refugiades dibuixant-les com a potencials delinqüents, quan no directament terroristes, que venen sobretot només per a prendre'ns el que és nostre: ajudes socials, subvencions, beques...

Coneixedors de l'enorme capacitat de propagació i acceptació d'aquestes notícies falses (res millor que sadollar plenament qui n'està assedegat!) a través de les xarxes socials i la missatgeria instantània, les notícies falses circulen amb total impunitat corcant la societat, aixecant murs i alimentant prejudicis.

Si fa temps que el periodisme s'ha preocupat per desmentir les notícies falses en general (i generalment són sobre política), ara també fa un esforç per a desmentir les que precisament ataquen a les persones immigrants i refugiades, a través de Maldita Migración!

La llàstima és que l'abast i l'impacte d'un desmentit quasi mai assoleix la dimensió de la notícia falsa; al capdavall, falses o no, cerquem sobretot les notícies que ens agrada i interessa llegir i escoltar, les que reforcen les nostres raons, que solen ser, si més no per a nosaltres, les de major pes...

dimarts, 29 de gener del 2019

Cristiano Ronaldo i el periodisme cec


Cristiano Ronaldo va tornar a Espanya la setmana passada, però no com a jugador de futbol sinó per a signar un acord a través del qual reconeix haver comès delictes fiscals i accepta una condemna de 23 mesos de presó, que no complirà, i una multa de quasi dinou milions d'euros!

La visita aparentment, doncs, no era de cortesia, i ell mateix havia demanat poder entrar amb certa discreció a l'Audiència provincial de Madrid; per discreció es referia a entrar per l'aparcament, evitant el carrer i la presència dels mitjans de comunicació.

Denegada la seva petició Cristiano Ronaldo va haver de fer front a la presència de càmeres en la seva entrada a l'Audiència, com al seu dia va passar també amb Leo Messi, i la sorpresa va ser que quasi només li va faltar la catifa vermella!

Cristiano Ronaldo, citat com a delinqüent, va aparèixer com una estrella (ho és en l'àmbit de l'esport, és innegable!) i, el més preocupant, va ser tractat com a tal (només com una estrella!) per les persones i els periodistes que el van anar a rebre!

Entre autògrafs i preguntes sobre el Real Madrid (i com l'equip blanc el troba a faltar, a ell i els seus gols!) va marxar com un heroi, amb la mateixa sensació d'impunitat que desprenia quan assegurava ser innocent, com si els quasi dinou milions d'euros de multa no fossin més que un tràmit, com qui paga la butlla; de fet és cert: què són dinou milions d'euros per Cristiano Ronaldo?

Però aquesta no és la pregunta que més dol: la que més dol és la que cap periodista li va saber, o voler fer, sobre els delictes que acabava de reconèixer. La justícia és cega, el periodisme, a vegades, també!

dilluns, 28 de gener del 2019

El pou d'en Julen


Quan es mastega la tragèdia hi ha alguns mitjans de comunicació que, inevitablement, comencen a salivar! Com amb el gos de Pàvlov, és una resposta conductual, pràcticament previsible.

I la salivera és sobretot perquè oloren que en la tragèdia hi ha quelcom més que el pur interès informatiu, hi ha la possibilitat de seccionar el drama, de trossejar-lo i fer-lo durar dies i dies, setmanes i mesos si cal, com si es tractés de l'anàlisi post partit del partit del segle.

Ara que ja s'ha trobat el cos de l'infant, tristament sense vida, potser el millor seria acompanyar el dol de la família des del silenci, sense fer més soroll mediàtic, apagant l'atenció informativa sobre el cas i deixar que la família, en la seva intimitat i privacitat, facin el seu procés de dol.

Però la temptació d'alguns mitjans és massa gran, massa forta, sobretot perquè ja estat molt l'interès i l'atenció informativa que ha generat el rescat, retransmès quasi en viu i en directe, especulant sobre la vida de l'infant i les seves possibilitats de supervivència... i és clar, un filó com aquest no es pot deixar escapar!

Hi haurà mitjans que hi seguiran sucant pa, àvids d'audiència, i al mateix temps que els critiquem hauríem de ser, com a mínim, igualment crítics amb els qui, possiblement colpits per la tragèdia, sintonitzaran aquests programes necessitats de més dosis, furgant i furgant encara més en aquest maleït pou!

dissabte, 26 de gener del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Somethin' Stupid"


Diuen que a vegades és cec, que pot ser a primera vista i sí, fins i tot pot ser que també sigui estúpid! Bé, potser més que l'amor, estúpid és qui estima, o creu estimar...

No crec que sigui el cas d'aquesta cançó, en la que la irreversible estupidesa pot ser precisament dir t'estimo, paraules certament arriscades que poden donar ulls a l'amor cec i fer-lo perdre'l de vista per sempre més!

Les novel·les i les pel·lícules romàntiques ens han mostrat sempre els millors moments per a les grans declaracions, el moment aparentment perfecte, aquell tantes vegades imaginat i somiat, practicat en silenci buscant les paraules adequades: "I practice every day to find some clever lines to say"...

Aquests moments no sempre existeixen i l'advertència de la cançó, popularitzada per Frank Sinatra (a duet amb la seva filla Nancy) i posada al dia per Robbie Williams, a dues amb Nicole Kidman, és que possiblement les adequades poden ser les paraules que ho engeguin-ho tot a rodar: "And then I go and spoil it all by saying something stupid like I love you"





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 25 de gener del 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre les finestres!


Aquesta setmana, cada matí, la lluna fa entrar la seva tènue llum per la finestra de la cuina de casa, orientada a l'oest; dilluns va despertar-nos plena i eclipsada, i a partir de dimarts minvant, però igualment esplèndida!

A l'hivern el sol és més escadusser i són menys les hores que, a partir de migdia, escalfa el pati de casa que observo confortablement des de la finestra de la cuina; el pati és modest i està presidit per una olivera que li dóna una personalitat especial, una olivera que ens recorda que en aquesta casa ja hi havia vida, molta vida, abans que hi habités la nostra.

Quan el sol de tarda, fins i tot el fugisser d'hivern, entra per la finestra tirem avall la cortina esperant que els rogencs raigs del vespre ens la facin tirar amunt de nou per contemplar la seva posta, rere els teulats més alts dels pisos del barri. Sí, a casa el sol es pon rere els teulats, com en tantes altres ciutats...

La finestra de la cuina és més aviat un finestral, el marc d'un quadre que ens mostra sempre el mateix paisatge, diferent a cada estació; un modest pati presidit per una olivera que em sembla que no em cansaré mai d'observar, ni de gaudir.

Les finestres tenen quasi sempre un gran poder d'atracció, ens encanta observar la vida que ens mostren a l'altre costat del vidre, siguin finestres indiscretes o no...

D'entre les moltes frases cèlebres en les que apareixen finestres m'ha agradat especialment aquesta del cantant de rap Nach: "busca finestres, i no miralls, per a inspirar-te!"

La de la cuina de casa és font de bona inspiració!

dijous, 24 de gener del 2019

Joan Gaspart, al Metro!


No estic en deute amb Joan Gaspart, tot i que sempre li agrairé un magnífic cap de setmana que fa uns anys vaig passar en un dels seus hotels a la Vall d'Aran, el premi gros d'un sopar benèfic que ens va tocar a una colla d'amics i companys de feina que compartíem taula!

En aquells sopars benèfics d'una entitat social de Girona ell era el mestre de cerimònies, un xic eixelebrat, he de reconèixer, fins un punt histriònic, però és clar, ja ho sabíem i sabem, és en Joan Gaspart!

L'etern "vispresident" (posteriorment el fustigat president!) va ser recordat durant anys per la seva remullada al Tàmesi després que el Barça guanyés (finalment!) la primera Copa d'Europa a Wembley, complint així la seva promesa. Aquella imatge l'acompanyarà sempre, com la d'ell sol a la llotja del Camp Nou ("deixeu-me sol!"), ja essent president, aguantant estoicament una sonora xiulada!

Uns anys abans Joan Gaspart va protagonitzar un altre moment icònic, quan va saltar a la gespa del Santiago Bernabéu per a celebrar la Copa del Rey que el Barça va guanyar, l'any 1997, jugant contra el Betis; Gaspart no va desaprofitar l'ocasió per a profanar "la casa blanca", quelcom que va coure, i molt, al club blanc!

L'incombustible Joan Gaspart ens ha regalat aquests dies una altra gran imatge per a la col·lecció: ell resignat assegut al metro de Madrid, camí de Fitur, agafant-lo per primer cop a la seva vida per la vaga de taxis: "No és tan tràgic", va declarar!

De totes les imatges aquesta darrera és possiblement la més humana, la d'un home ric i (en certa manera) poderós al que, malgrat tot, no li han caigut els anells per agafar el metro, donades les circumstàncies. De fet el que més (em) sorprèn no és que agafés el Metro, sinó que aquesta fos tot just la seva primera vegada!

Jo no recordo la meva primera vegada, però sí recordo, doncs encara ho faig, que cada vegada que pujo al Metro he de mirar i remirar el trajecte i les direccions per no equivocar-me de línia, ni de parada! Sembla ser que Joan Gaspart va arribar a destí!...

I perquè negar-ho, amb la seva estrena al Metro ha afegit una nova nota d'humor a les seves curioses excentricitats!

dimecres, 23 de gener del 2019

(Quién ha dicho) Miedo?


Albert Pla fa, a Miedo, el seu particular tractat sobre la por, sobre les nostres pors.

Amb una posada en escena tan simple com espectacular, ell sol sobre un escenari que es transforma i es mou gràcies a unes reeixides projeccions, Pla ens acollona, i acolloneix, fent-nos una dissecció de la por, mostrant-nos-la amb tota la seva cruesa.

Albert Pla parla i canta sobre les pors infundades (i injectades des de petits) dels contes infantils, també sobre les pors més adultes, doncs ens deixa clar (i a fe que ens queda clar!) que mentre vivim tenim i tindrem por, des de la por a morir brutalment fins a la por que, simplement, ens trenquin el cor!

Pla no edulcora en la posada en escena com tampoc ho fa en les lletres de les seves cançons, i som nosaltres en tot cas qui per moments podem tapar-nos els ulls i si cal les orelles; Albert Pla no edulcora però tampoc s'hi recrea més del necessari, just la dosi per incomodar, per fer-nos aflorar les nostres pròpies pors fins a l'epidermis, justament per cercar, amb cada por, la seva capacitat de pertorbar-nos l'ànim!

Amb un final poètic visualment espectacular, Albert Pla amb Miedo (ens) allibera les pors i, més que espantar-nos, que també, ens ajuda a entendre que en el fons, són part indivisible de nosaltres mateixos; la por habita dins nostre!

Qui ha dit por? Us imagineu la vostra vida lliure de qualsevol por? Impossible!

dimarts, 22 de gener del 2019

La república del taxi!


Ja tenim de nou els taxistes en peu de guerra, i al cap del carrer!

Els taxistes han tornat a la vaga i ho han fet ocupant de nou els carrers! I no, ells no criden "els carrers seran sempre nostres!", ells simplement els ocupen, se'ls fan seus!

La seva protesta no ha pogut evitar les lamentables imatges de taxistes manifestants fent malbé cotxes VTC d'Uber o Cabify, escenes de violència molt tristes, alhora que delictives, que el sindicat del taxi faria bé d'aïllar i denunciar...

Semblaven reproduir, folls, el luddisme del principis del segle XIX quan, en ple inici de la industrialització, moltes persones, entre ells obrers i artesans, lluitaven contra les màquines, les destruïen! Com la que hem vist aquests dies, aquella era una destrucció violenta i visceral, més o menys organitzada!

Paradoxalment, però, aquests taxistes exaltats i abduïts per un "neoluddisme" trencaven màquines com les seves, cotxes al cap i a la fi, amb l'única diferència que les seves màquines llueixen uns altres colors de guerra...

La bel·ligerància i contundència de la seva protesta, més enllà d'aquests lamentables episodis de violència, també s'explica pel molt que aquest col·lectiu s'hi juga: els estalvis, moltes vegades de tota una vida, depositats en la compra d'una llicència, i el pa de cada dia!

I com les màquines aleshores els VTC hi són i amb voluntat de quedar-se, reivindicant alhora també el seu model, més líquid si voleu, potser per això més competitiu; la crisi del taxi és un episodi més de la nova economia, del nou capitalisme també, com ho són els pisos turístics o, en altres sectors, les plataformes digitals, que estan transformant el món de l'audiovisual, o com "l'streaming", que ha transformat ja la indústria de la música...

Resisteixen els taxistes i tenen les seves raons; el món, el seu món tal i com fins ara el coneixien, cau com un castell de naips; està seriosament amenaçada la seva república (monopoli?) del taxi!

dilluns, 21 de gener del 2019

Remake

Photo by tanjila on Foter.com / CC BY

Si la vida fos una pel·lícula (en certa manera ho és, i un o una és protagonista absolut de la seva!), la que estem vivint a Catalunya des de fa més d'un lustre podríem quasi assegurar que és un "remake"!

Un "remake" de la vida i de la pel·lícula viscudes per tantes persones durant la transició democràtica. No són pocs els paral·lelismes, alguns volgudament buscats, que hi ha, salvant distàncies temporals, en algun cas també polítiques.

Dècades després tornem a encunyar paraules com Assemblea, ara nacional, llavors de Catalunya, Crida, abans a la Solidaritat (en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes), ara Nacional per la República, i a banda de paraules que ens retornen (del) al passat sonen de nou, i de nou amb tot el sentit, cançons d'abans que, d'altra banda, no han deixat mai de ser també d'ara... I com abans, avui també tenim exiliats i presos polítics!

Fins i tot les innecessàries detencions, la setmana passada, de joves activistes (la policia no decep i es mostra de nou violentament autoritària!) semblen afegir encara més versemblança a aquest "remake" (d'un tramvia?) anomenat procés!

dissabte, 19 de gener del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "When A Man Loves A Woman"


Acaba la frase: quan un home estima una dona...

Un exercici semblant deurien fer els autors d'aquesta mítica cançó d'amor, popularitzada a mitjans dels anys seixanta del segle passat pel magnífic Percy Sledge.

La cançó no difereix massa de la realitat, que ja sabem que és molt diversa, però no poques vegades confirma l'esperit d'aquesta cançó: quan un home estima una dona (s'enamora, s'entén), sinó es torna estúpid, ho sembla!

I és que aquesta cançó dóna versemblança a la creença que, efectivament, en ocasions l'amor és cec, o com a mínim encega! Aleshores, però, no sé si podem parlar precisament d'amor...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 18 de gener del 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre plantar arbres...

Photo by Richard Walker Photography on Foter.com / CC BY
Tenir un fill, escriure un llibre i plantar un arbre, diuen, són les coses que cal fer en aquesta vida per a ser feliç, per a sentir-se realitzat!

No podria estar-hi més en desacord! Segur que en coneixeu més d'un, o una, que havent fet totes tres coses no són més feliços, o felices, que els i les que només n'han fet dues, una o cap!

A més tenen raó els qui asseguren que fer aquestes tres coses té un mèrit relatiu (sobretot la primera en el cas dels homes!) i que el veritable mèrit és educar el fill (i ja sabem que per això es necessita tota una tribu!), regar l'arbre i que el llibre sigui llegit!

Altra vegada el literal de l'expressió ens perd, ens despista, doncs tenir un fill deu ser semblant a fer quelcom pels altres, plantar un arbre a fer quelcom pel planeta i escriure un llibre a fer quelcom per la societat...

Això de plantar un arbre m'ha fet pensar en una frase cèlebre de Martin Luther King, que a més enllaça amb el que comentava tot just ahir, sobre què fer el darrer dels nostres dies: "Si sabés que el món s'acaba demà, avui encara plantaria un arbre".

Podríem completar la frase afegint que també escriuríem un llibre, i faríem un fill, que tenir-lo potser ja no hi seriem a temps...

dijous, 17 de gener del 2019

Viure com si avui fos el darrer dia de la meva vida!

Photo on Foter.com

És impossible viure cada dia com si cada dia fos el darrer de la nostra vida! Ho heu aconseguit? Jo tampoc! Diria que és impossible fins i tot pels qui, amb bones intencions, ho pregonen als quatre vents.

Heu provat mai de viure un dia com si fos el darrer? Jo reconec que no, però sí que he pensat com podria ser, i em sembla que seria un dia molt trist. Molt trist i molt estressant, doncs em faltarien hores per acomiadar-me de tothom, i fer tot el que, abans de deixar aquest món, m'agradaria fer!

És clar que els qui pregonen aquesta frase no pretenen que ens la prenguem literalment, doncs del que es tracta és de viure cada dia com si fos el darrer, però evidentment amb el desig (i l'esperança) que no ho sigui!

Aquest (maleït) mantra, en el fons, el que pretén és que prenem consciència cada dia de les coses que per nosaltres són importants, i així, com a missatge per a navegants, em sembla molt bé... Però la frase ens impulsa a viure amb una intensitat que no sé si és possible mantenir dia sí, dia també, fins a la fi dels nostres dies, vivint cada dia, quasi cada moment, com si no hi hagués demà!

Sincerament el millor, posats a triar, és viure cada dia com si no fos el darrer de la nostra vida (així és com vivim cada dia...), doncs és l'esperança que en vindrà un altre, l'endemà, el que ens permet viure el nostre cada dia amb més tranquil·litat, sense l'angúnia de saber que serà el darrer!

I si per desventura és el darrer, doncs potser millor que m'agafi amb els pixats al ventre! I ja entenc que em perdonareu, com us perdonaré jo si és el cas, que deixi quelcom pendent, fins i tot massa coses al tinter!

Si visqués cada dia com si fos el darrer, potser ni tan sols hagués fet aquest escrit, ni tots els que l'han precedit...

dimecres, 16 de gener del 2019

Menys petons... i més encaixades?


L'altre dia, aturat en un semàfor, vaig veure dos homes, a priori d'origen magrebí, que després d'encaixar-se les mans van fer-se fins a quatre petons a les galtes. Diria que jo mai he fet quatre petons seguits a un home (ni a les galtes ni enlloc!), potser ni tan sols a una dona, més enllà de les de la meva família!

Amb molts dels homes de la meva família ens fem dos petons, amb d'altres, una encaixada de mà; el perquè d'una cosa o l'altra no es regeix per res més que el costum: possiblement repetim i reproduïm el que deuríem fer el primer dia...

La salutació no deixa de ser un formalisme, una convenció, i es regula per una llei no escrita que en la nostra cultura dicta que entre els homes ens donem la mà, i que sempre que hi ha una dona li fem (i ens fa) petons! És a dir, que en una trobada entre homes i dones els homes entre nosaltres només ens encaixarem les mans i les dones petonejaran a tothom, homes i dones, quasi sense escapatòria possible!

No són poques les dones que, amb raó, es queixen d'aquest costum que les obliga a petonejar a tothom, i sobretot a ser petonejades per tots els homes encara que els acabin de conèixer. Entenc i comparteixo la seva incomoditat, sobretot perquè el que marca si es petoneja o s'encaixa la mà, especialment en els entorns laborals i professionals, és la condició d'home o dona, no la proximitat, familiaritat o fins i tot estima.

Les incomoditats de les dones moltes vegades són per l'excés de proximitat que inevitablement aporten els petons, sobretot quan aquesta proximitat és mal interpretada, conscientment o no, pels homes, alguns dels quals aprofiten, maldestres, per arrambar!

Conscient d'aquesta incomoditat jo generalment allargo la mà quan em presenten una dona en l'entorn laboral, especialment si literalment l'acabo de conèixer, o no hi ha cap familiaritat. Algunes vegades la meva proposta d'encaixada és corresposta i aquí pau i després glòria, però d'altres és la dona la que, estirant-me de la mà, o directament ignorant-la, saluda amb dos petons... I no, no em malinterpreteu!, no és que jo sigui irresistible, és el pur exercici de la convenció, d'aquesta estúpida llei no escrita!

Més habitual és quan la primera salutació amb una dona és una encaixada de mans i la segona, la del comiat de la reunió que hem fet i compartit, són dos petons; amb el pas dels anys he après a deixar la iniciativa a les dones, a risc de semblar esquerp o distant, tot i que tampoc tinc clar que aquesta sigui la millor opció...

No tinc massa clar que la decisió de saludar-nos amb dos petons l'hagi de prendre necessàriament sempre i només la dona (que sigui ella que decideixi si vol fer i rebre petons o no), sobretot si es dóna el cas que pugui ser jo (l'home, si això és un home!) qui prefereixi encaixar la mà la amb una dona, en comptes que ens fem dos petons; fins i tot es podria donar el cas que a una dona no li vingués de gust saludar amb dos petons a una altra dona, no?...

No sé, entre la incomoditat de les dones i el no saber què fer exactament dels homes (d'alguns, els que no arramben!) potser sí que caldria escriure una llei sobre aquestes qüestió!

dimarts, 15 de gener del 2019

L'endimoniat pont de Girona


Les obres del Pont del Dimoni tenen els dies comptats! És cert que a priori a aquestes alçades ja hauria d'estar enllestit i ser transitat, però quines obres no s'endarrereixen?

Les obres acabaran a finals de febrer i amb elles molts gironins esperen que també s'acabin els embuts i les cues al carrer Güell; serà aleshores quan el Pont del Dimoni lluirà de nou les seves dovelles per orgull dels i les gironines en general, i dels veïns i veïnes de Santa Eugènia en particular.

La notícia de l'esperada fi de les obres del Pont del Dimoni la llegia l'altre dia al diari però no va ser la data de la fi de les obres el que em va sorprendre sinó una altra dada que, a priori, passava més desapercebuda!

Primer vaig pensar que deuria ser una broma, una innocentada a destemps... Després vaig pensar que es deuria tractar d'un error, de fet m'agradaria pensar encara, que es tracta simplement d'un error, ja que en algunes imatges virtuals del projecte sembla que tot està bé, que tot és correcte... Però sembla que no, que no és ni una cosa ni l'altra, i només cal passar-hi pel costat (a peu o pacientment en cotxe) per certificar-ho.

El nou Pont del Dimoni té una endimoniada pendent de fins el 18% de desnivell! Aquest desnivell supera, i de molt, el que hauria de tenir el pont per a ser accessible per a persones que van amb cadira de rodes: per a trams entre tres i deu metres el pendent màxim permès és del 10%, i del 12% en el cas de trams de menys de tres metres! Un 18% és excessiu, fins i tot diria que prohibitiu!

Tenint present que per accedir al pont també s'han previst unes rampes possiblement es podria haver optat per alguna altra solució que permetés mantenir la fisonomia estructural del pont original a reconstruir respectant la normativa d'accessibilitat.

És cert (i per aquí pot venir la resposta de l'Ajuntament) que per travessar el riu Güell pocs metres més amunt hi ha el pas que ara fa servir tothom, completament accessible, però és una llàstima que la reconstrucció del Pont del Dimoni, un símbol arquitectònic i històric del barri i la ciutat, reneixi coix!

dilluns, 14 de gener del 2019

No és la boira...

Photo on Foter.com

Aquest dissabte a la tarda, a l'auditori del Centre Cultural de la Mercè de Girona, els"Amics de la coral Genciana" ens van fer gaudir musicalment, i reflexionar políticament, amb el seu concert "Nova Cançó 2.0", una magnífica reinterpretació dels clàssics de la nova cançó catalana.

Les cançons de sempre (de Lluís Llach, Raimon, Joan Manuel Serrat i Maria del Mar Bonet) escoltades com mai (les veus d'una coral acompanyada d'un piano) amb una extraordinària versió de "Campanades a mort" que per si sola valia l'import de la taquilla inversa.

El concert, organitzat per l'ANC, tenia també un marcat i volgut caràcter polític, i tampoc es va deslliurar (de fet la pròpia proposta musical ho cerca) de l'inevitable paral·lelisme entre els nostres dies i els dies en què aquelles cançons van ser escrites i cantades (quasi) a l'uníson, també (aleshores) a Madrid!

Fa mesos, tal dia farà un any, que la política catalana està emboirada; i si aleshores la boira que volia escampar la Nova Cançó era el franquisme i la seva dictadura ara ho és (bona part de) la política i la justícia espanyoles, que tenallen l'independentisme amb repressió i presó.

I si aleshores malgrat aquella boira calia, i es va caminar, també cal fer-ho ara, malgrat la (nostra) boira...

Sí, malgrat la boira cal caminar i a fe que es camina... altra cosa és quan, en comptes de boira el que s'albira són eleccions! Aleshores alguns partits catalans, independentistes per a més pistes, més que caminar s'entorpeixen el pas emboirats per les enquestes i el (legítim i alhora perillós) desig de capitalitzar la caminada.

Com que es volen (essencialment) perquè (de moment) es necessiten, no els espera (ens espera) precisament un camí planer...

dissabte, 12 de gener del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Still Loving You"


La cançó d'avui és el paradigma de les balades heavy, especialitat de la casa dels Scorpions!

"Still Loving You", imprescindible en qualsevol recopilatori del heavy més comercial, forma part també d'incomptables llistes de reproducció de cançons d'amor, tot i que no sé si aquesta desesperada súplica per recuperar un amor perdut (I would try to change / Things that killed our love) pot definir-se, avui, com una incondicional declaració d'amor!

És evident, a jutjar pel títol de la cançó, que ell encara l'estima; faltaria veure si ella està disposada a tornar-hi, a intentar confiar de nou en el seu amor, a començar de nou; potser l'esforç que ell ara fa ella el va trobar aleshores; coses de l'amor...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 11 de gener del 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre les pantalles de cinema!


Dies abans de ser premiada als Globus d'Or vaig veure Roma, d'Alfonso Cuarón, a la televisió, segurament com molts i moltes de vosaltres, còmodament estirat al sofà de casa.

A l'espera de la seva sort als Oscars de Hollywood, la pel·lícula ha obert de nou el debat sobre si el cinema, per a ser considerat com a tal, s'ha de consumir en sales i pantalles grans o bé es pot consumir (i igualment gaudir) a casa, prement si cal la pausa per anar a fer un pipí!

Samuel Goldwyn, un dels creadors de la mítica productora de cinema Metro-Goldwyn-Mayer, va dir que (ara arriba la frase cèlebre!) "una pantalla gran només fa el doble de dolenta a una mala pel·lícula"; aquests dies més d'un es pregunta si una pantalla petita fa menys bona una gran pel·lícula, com és Roma?

El debat està servit, mentre la indústria audiovisual en general, i cinematogràfica en particular, s'està transformant a marxes forçades!

dijous, 10 de gener del 2019

Emmudir Vox


Avançada la gala dels Globus d'Or, i diuen que veient que cap de les produccions guardonades era seva, HBO va fer un parell de piulades en les que avançava algunes imatges de la 8a temporada de la sèrie Joc de Trons; amb dues simples piulades HBO va captar l'atenció de tothom i va esdevenir tema de conversa (a les xarxes socials, s'entén) eclipsant els Globus d'Or i molts dels seus premiats.

Quelcom semblant va fer, salvant les distàncies, l'alcaldable per Barcelona Manuel Valls amb el seu comentari, visiblement (volgudament) molest, després que el guanyador del premi Josep Pla de narrativa, Marc Artigau, tingués un record per als presos polítics en el seu discurs d'agraïment. Amb un simple gest, maleducat tot sigui dit, Manuel Valls va aconseguir ser part de la notícia d'un esdeveniment en el que, en principi, havia de passar força desapercebut.

Quelcom semblant fa Vox amb els seus estirabots ideològics, amb els posicionaments polèmics que planteja, com per exemple la seva posició en relació a la política contra la violència masclista. La diu grossa i tota la resta comentem la jugada parlant d'ells i donant-los una exposició mediàtica sobredimensionada.

Us sona l'estratègia? Sí, Donald Trump també va entrar a totes i cadascuna de les llars nord americanes gesticulant exageradament amb el seu to (i posat) superb i populista. Allò tan clàssic que l'important és que parlin d'un, encara que malament...

Tenint clar que no podrem emmudir Vox (nosaltres sí defensem la llibertat d'expressió) potser hauríem d'aprendre a no escoltar-los, a no picar el seu esquer.

Eren Roma, la d'Alfonso Cuarón, i la resta de premiats dels Globus d'Or, la veritable notícia l'altra matinada; Joc de Trons només va ser, lamentablement, un reeixit intent de desviar l'atenció.

Ni veient l'ham i el fil ens resistim a picar... Som presa fàcil!

dimecres, 9 de gener del 2019

Perdona, només corro!

Photo on Foter.com

Quan surto a córrer, de matinada, hi ha més moviment, als carrers de Girona, del que aparentment sembla. No és poca la gent que entre quarts de sis i quarts de set ja circula, la majoria camí de la feina., també força gent que passeja el gos, o gossos que arrosseguen entre lleganyes els seus amos...

Possiblement el que més temo, quan surto a córrer, són els gossos, sobretot si no van lligats; més els gossos que els senglars, que algun dia també me n'he trobat!

Però no us vull parlar de la meva por, de les meves pors, sinó de la que jo involuntàriament infligeixo, ni que sigui per un instant, en les altres persones, majoritàriament dones!

Passeig d'Olot amunt, o avall, carrer Emili Grahit, de la Rutlla, del Carme, Migdia o Parc Central tot sovint inevitablement em creuo amb persones que van a treballar; si em veuen venir, com jo les veig venir a elles, en principi no passa res, elles em veuen venir, veuen un corredor que esbufega i jo persones, dedueixo, persones que van camí de la feina...

El problema és quan veig que al davant, a la vorera, estic a poques passes d'avançar algú; no són poques les vegades que he espantat a gent, sobretot si la persona a la que avanço escolta la ràdio o música amb auriculars, ja que no em sent. En aquestes situacions intento fer un xic de soroll, trepitjar més fort, esbufegar més (més?!), o bé, si puc, en comptes de passar per la vorera ho faig per la calçada, que aquelles hores el poc trànsit ho permet prou; però no sempre l'esglai és inevitable: perdona, només corro!, em disculpo mentre l'avanço...

Moltes vegades, quan avanço i espanto una dona, em pregunto la de coses (terribles) que li deuen passar pel cap en poc menys d'un segon! Jo només corro i tot el que duc ho reafirma, però als seus ulls no sé si sempre elles em veuen només com un corredor... o com una amenaça!

M'agradaria no entendre que tinguin por, però les entenc; també entenc que fins i tot jo, que ara a l'hivern a banda de la gorra (sempre amb la gorra) un "buf" em tapa part de la cara, els pugui fer por, per inofensiu que sigui. Faig por perquè, simplement, sóc un home!

És evident que ni jo sóc el llop, ni elles són caputxetes... però no tinc massa clar, lamentablement, que aquest conte, contat, s'hagi acabat!

dimarts, 8 de gener del 2019

Investim Puigdemont?


Llegeixo la crida en una piulada, "investim Puigdemont", però no li faig massa cas, doncs el degoteig no ha parat des del 30 de gener de 2018. Però el degoteig esdevé pluja fina i amb els dies va a més, fins a esdevenir quasi una pluja torrencial de piulades que no només fan una renovada crida a la investidura del president Puigdemont, alhora també demanen que s'assenyali als qui (se suposa) podent-ho fer, (se suposa) no ho fan!

Veient els comentaris que arrosseguen aquestes piulades hom veu ben aviat, i ben clar, qui són els assenyalats: ERC en general i el president del Parlament, Roger Torrent, en particular; Torrent sembla ser el nou enemic número u de la independència! Veure per creure...

Novament, ja hi tornem a ser, perfils que comparteixen el llaç groc escopint-se piulades a la cara! Així és part de la política catalana dels nostres dies, política a cop de piulada disparant, paradoxalment (?) trinxera endins...

Naturalment els piuladors d'ERC es defensen dels del PDeCAT, la Crida o d'on siguin els altres: que si és una campanya per desgastar ERC, sobretot ara que (novament) lidera les enquestes... que si volen cremar políticament en Torrent (serà el proper candidat?)... que si oloren eleccions... que si volen investir Puigdemont que comencin perquè dimiteixi Torra... I per cada argument de defensa en responen dos d'atac!

No sé si aquest és el preu que l'entorn de Puigdemont, del PDeCAT o de qui sigui, ha posat a ERC per haver rebutjat reiteradament la seva proposta de llista unitària; en tot cas la lluita per l'hegemonia dins l'espai independentista segueix ben viva entre entre els dos partits, i sembla que no es pacificarà fins que un dels dos s'imposi sobradament a l'altre.

I mentre un reclama la investidura del president Puigdemont invocant el 21-D l'altre invoca l'esperit del 3-O per eixamplar la seva base, i la declaració d'independència sembla que de moment hiverna, i la unitat que evoquen els presos polítics que seran jutjats sembla més aviat un miratge.

No sé si "Investim Puigdemont" és més un nou impuls cap a la independència, la República o la llibertat o, simplement, una "vendetta" més!

dilluns, 7 de gener del 2019

L'única veritat dels Reis de mentida

 


Els Reis són una mentida, també els d'Orient! Una mentida piadosa, "pecata minuta" si voleu; una mentida ben intencionada sostinguda socialment i culturalment (també econòmicament) en la que els adults hi participem de forma activa; la dels Reis, sobretot els suposats Mags d'Orient, és una mentida bàsicament perpetrada pels adults per enredar (en principi sense milícia) als innocents infants!

I per mentida no em refereixo al fet històric dels que se suposa que al seu dia van anar a adorar al l'infant (en un infant, de nom Jesús, o Brian!) sinó l'ús cultural que en fem des de fa anys i panys. Els Reis són una mentida com ho és també el Pare Noel i el nostrat tió, però les tradicions a vegades ja ho tenen això, ja sabem que les llegendes no són més que l'hàbil barreja de realitat (?) i ficció...

Són tradicionals, en la memòria de totes i tots nosaltres, les cavalcades dels Reis d'Orient, que es fan a la majoria de viles, pobles i ciutats la nit de Reis. Les cavalcades són la representació de l'arribada d'aquestes màgiques majestats, amb tot el seu seguici de patges, amb el carter reial, músics i fins i tot, segons la tradició de cada vila, poble i ciutat, artesans i altres professionals, avui autònoms!

Les estrelles de la nit de Reis són precisament els tres reis, en Melcior, en Gaspar i en Baltasar, coneguts popularment com els reis blanc, ros i negre! Resolta la qüestió capil·lar dels dos primers amb les corresponents perruca i barba postisses pel tercer, en Baltasar (sempre el negre ha de ser el tercer?), tradicionalment s'ha optat per embetumar de negre qui fa el personatge i tota la seva comparsa, com al seu dia es feia al cinema (tal dia farà cent anys, si és que no els ha fet ja!) amb els actors blancs que interpretaven personatges negres!

Aquestes festes de Nadal ha calat, possiblement com mai abans, el debat sobre la (in)conveniència que el rei Baltasar a les cavalcades d'arreu deixi de ser un blanc pintat de negre; debat que ha aparegut altres vegades però que ara la campanya "Baltasar de Veritat" ha interpel·lat directament a molts ajuntaments, alguns dels quals han fet finalment el pas!

La campanya busca normalitzar el que se suposa hauria de ser normal: que les persones negres facin els personatges de negres!

Està clar que el problema (si és que n'hi ha algun) no és de disponibilitat de persones negres per a fer de Baltasar o per a formar part del seu seguici, el problema és que, en moltes ocasions, fer de rei en una cavalcada, també de Baltasar, sol ser, a banda d'un honor, un privilegi... En moltes ocasions la tria la fan les entitats de cada poble que s'impliquen en l'organització de la cavalcada i en aquestes entitats no sempre hi ha persones negres, pel motiu que sigui...

Sigui com sigui és una anomalia, com ho era fa cent anys en el cinema, que els personatges negres de les cavalcades, inclòs el rei Baltasar, siguin persones blanques pintades de negre, una anomalia que no entenc perquè acceptem (i hem acceptat tant de temps) tan resignadament.

En qualsevol cas, en les cavalcades en les que el rei Baltasar enguany ha estat una persona negra aquesta haurà estat, sens dubte, l'única veritat dels Reis de mentida!

dissabte, 5 de gener del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "You're Beautiful"


L'amor és, segurament, el principal tema d'inspiració de la música, també la música moderna, en tots els seus estils.

Si us demano que penseu en una cançó d'amor segurament us en vindran al cap més d'una, possiblement balades o cançons lleugerament (quan no exagerada) ensucrades, algunes fins un punt enfarfegoses!

No sé si entre les que us han vingut al cap hi ha aquesta, "You're Beautiful", de James Blunt.

La cançó sembla tenir-ho tot per ser considerada una gran cançó d'amor, començant pel títol, però com amb l'amor amb la música no tot és el que sembla!

Blunt, cansat de veure com la seva cançó amenitzava el ball dels nuvis en molts casaments, finalment va confessar l'autèntic missatge de la cançó:"Tracta sobre un home que va drogat fins a dalt i que assetja en el metro a una noia que va acompanyada del seu xicot"...

Cançó d'amor? Diria que més aviat el contrari!






I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 4 de gener del 2019

Els divendres, frases cèlebres!


Reconec que a mi també m'agraden les frases cèlebres. Són com pastilles de caldo concentrat, breus lliçons que ens activen, ni que sigui per un instant, les neurones.

Les frases cèlebres, com els proverbis (molts d'ells esdevinguts frases cèlebres), fan bona l'expressió (frase cèlebre?) de Baltasar Gracian "lo bueno, si breve, dos veces bueno".

Sigui aquesta, doncs, la primera frase cèlebre de l'any i serveixi d'inspiració per a totes les altres que, cada divendres, vindran aquest 2019!

I aquí ho deixo, no tant per "lo bueno..." sinó pel que tot sovint segueix: "y aun lo malo, si poco, no tan malo"...

dijous, 3 de gener del 2019

Cachitos Nochevieja


"Cachitos de hierro y cromo" és un programa de televisió que s'auto defineix com "un viaje musical de La 2 y Radio 3 a las entrañas del archivo de RTVE". Present a la graella televisiva des de fa més de cinc anys ja porta sis temporades traient la pols a l'extens arxiu musical de Televisió Espanyola d'una manera com poques vegades s'havia fet mai!

Els arxius televisius són tresors que amb el pas dels anys guanyen valor, sempre, naturalment, que es sàpiguen presentar convenientment; "Cachitos" no és el primer ni l'únic programa que s'alimenta de l'arxiu d''imatges d'una televisió, però sí és dels pocs que ho fa amb criteri, intel·ligència i humor. "Cachitos" no es limita a reescalfar al microones les cintes velles, sinó que les cuina de nou i les utilitza de base, d'excusa, per a comunicar quelcom més!

Cada un dels seus programes segueix un fil temàtic i és sobre les cançons que es va teixint el tema a través de les intervencions de la seva presentadora, Virgínia Díaz, i dels rètols que, amb un toc humorístic, apareixen en cada un dels fragments musicals.

A "Cachitos" hi entres per la nostàlgia de l'arxiu d'imatges, però t'atrapa per la grapa dels comentaris que enriqueixen les imatges d'antuvi!

La formula funciona i amb els anys ha esdevingut un dels programes estrella de La2 i, fins al punt, d'uns anys ençà, d'esdevenir un clàssic de la nit de cap d'any, com el passat o el d'enguany, amb el "Cachitos Nochevieja"!

Si després de les campanades la majoria de televisions ofereixen gales musicals, a "Cachitos Nochevieja" hi trobes, a banda de música, bones dosis d'ironia i fins i tot grans dosis de sàtira política!

D'entre els moments estel·lars que va tenir el darrer "Cachitos Nochevieja" en destaquen especialment tres, pel seu contingut inequívocament polític (que no polititzat):
1- la retolació de "La Vox" sobre un Bertín Osborne cantant (?) "New York, New York"
2- la de "Battiato, el Franco bueno" sobre l'afilat perfil de l'inclassificable músic italià i
3- "Los que esperáis chistes sobre el apellido de Bárbara seguro que luego sois unos agarraos pa' la fianza" que il·lustrava l'aparició de Bàrbara Rey, no emèrita ella...

I tot això, no ho oblidem, des d'una televisió pública i espanyola! És més, diria que "Cachitos" és dels pocs espais en que molts independentistes i unionistes es podrien fàcilment posar d'acord!

Per a nostàlgics empedreïts com jo, amants de la música i que a més la música la volem més per escoltar que per ballar, "Cachitos" és un regal, una de les millors maneres de començar l'any!

dimecres, 2 de gener del 2019

Truman som nosaltres


Aquest any (2018) en fa vint de l'estrena de la pel·lícula "The Truman Show", dirigida per Peter Weir (Gallipoli, El Club dels Poetes Morts), una pel·lícula que narra l'aparent vida tranquil·la i previsible de Truman Burbank (Jim Carrey), fins que aquest descobreix (vint anys després no hi ha "spoiler" que valgui!) que la seva vida no és més que un programa de televisió, que la seva vida, fins i tot abans de néixer, ha estat programada i televisada les vint-i-quatre hores del dia en una realitat que no és més que un enorme plató de televisió.

La pel·lícula inevitablement ens fa pensar en els concursos televisius de tele realitat, com l'inequívoc "Gran Hermano", la primera edició del qual es va emetre fa divuit anys; però "The Truman Show" ens interpel·la també a tots i totes nosaltres si en comptes d'un plató de televisió el decorat és la nostra vida i les càmeres, en comptes de les de televisió, són les dels nostres telèfons mòbils!
Com Truman Burbank són molts els infants que, ja abans de néixer, tenen una vida retransmesa quasi en viu i en directe, quasi dia a dia, a les xarxes i eines socials; una vida retransmesa no per un productor televisiu sinó pels seus propis pares i mares!

L'exposició pública d'aquests infants, exposició aliena a la seva voluntat, genera grans interrogants en pediatres, psicòlegs i psiquiatres pels efectes que pugui tenir en el seu desenvolupament i creixement, també en quina reacció poden tenir, ja joves o adults, quan prenguin consciència de l'elevat nivell d'exposició pública a la que, al llarg de la seva infància, han estat sotmesos. Al capdavall la vida d'aquests infants només els pertany a ells, i no als seus pares i mares, qui naturalment en tenen la responsabilitat, també la de preservar la privacitat i intimitat de les seves vides.

Però aquesta tendència (necessitat?) d'exposició pública no l'exercim només amb els nostres infants, també amb nosaltres mateixos publicant, difonent i compartint, si cal cada dia i als quatre vents, moltes de les coses que fem al llarg del dia.

I si el dilema de Truman Burbank era discernir entre el que era realitat del que era ficció el nostre dilema és discernir el que és realitat del que és, simplement, postureig. I és que al capdavall, el que cerquem quan fem publiquem i compartim la nostra vida a les xarxes i eines socials és projectar una imatge de nosaltres mateixos que, si bé potser no és del tot mentida, tampoc és tota la veritat; o si més no, no deixa de ser, només, una part de la veritat.

El mateix vertigen que Truman Burbank sent, i ens fa sentir, quan descobreix un cel de mentida, quan en el límit del plató televisiu descobreix la gran mentida que és la seva vida, el podem notar nosaltres quan reconeixem que, al capdavall, el nostre també és un cel retocat, sobretot quan preparem l'escena, l'atrezzo, l'angle i el millor dels nostres somriures abans de fer el clic!

Truman Burbank es revela contra el productor del programa televisiu; nosaltres encara no ho hem fet contra els qui, de forma sibil·lina, dominen cada vegada més les nostres vides. Truman som nosaltres, convé ser-ne conscients!

Article publicat al número 101 de la revista Parlem de Sarrià.

dimarts, 1 de gener del 2019

Guanyarà al 2019 el Barça la Champions League?


Aprovarà el Parlament els pressupostos 2019 del govern de Catalunya? I el Congrés de Diputats els del govern de l'Estat? Hi haurà eleccions anticipades a Catalunya i a Espanya? Seguiran a la presó els presos polítics? Els indultaran si els condemnem? Tornarà a Catalunya el president Puigdemont investit com a tal, aquest 2019? S'implementarà la República catalana? Serà dolorosa l'entrada de Vox al món municipal a Catalunya? S'expandirà Vox com una temible metàstasi política a les altres comunitats autònomes?

Encetem el 2019 amb els mateixos interrogants, si fa o no fa, que vam tancar el 2018; encetem el 2019 amb moltes incerteses sobre el futur polític del nostre país, algunes de les quals es resoldran a desgrat d'uns o dels altres, que ja sabem que les alegries, també en política, van per barris!

La majoria d'aquestes qüestions escapen de la nostra responsabilitat directa, però això no vol dir que no ens afectin, ans al contrari! I és que el costat de la nostra llista de propòsits pel 2019 podem fer també la de desitjos, que no són ben bé el mateix!

El propòsit depèn quasi exclusivament de nosaltres, de la nostra voluntat; és quelcom que ens proposem fer i que si no fem nosaltres ningú farà per nosaltres! El desig no necessàriament depèn de nosaltres...

Per més que m'ho proposi, jo no puc fer-me el propòsit que el Barça guanyi la Champions League; sí pot fer-se'l, per exemple, Leo Messi, tot i que no depèn exclusivament d'ell guanyar-la...

Guanyarà al 2019 el Barça la Champions League? O serà també per un mediocre, i alhora efectiu, Real Madrid?

No sé si del 2019, com de la resta d'anys, n'esperem més desitjos que propòsits...