dimecres, 30 d’abril de 2014

Encomanat al "Cholo" Simeone... o a José Mourinho!


El Real Madrid és, per mèrits propis, a la final de la Lliga de Campions d'enguany, 12 anys després de jugar la darrera, i guanyar la novena... !

Jo encara diria més: el Real Madrid és, avui, l'equip que més possibilitats té de guanyar aquest títol, que per ells seria la seva tan desitjada "Décima"!

L'equip blanc va superar, sobretot en el partit d'ahir, al Bayern de Munic de Pep Guardiola amb la mateixa facilitat que l'equip bavarès va superar, l'any passat, el Barça! En el partit d'ahir, com el Barça fa un any, el Bayern no va ser rival per a un Real Madrid letal.

Per al Real Madrid la "Décima" és a tan sols un partit, una final de la que avui coneixerà rival: o el Chelsea de José Mourinho, la final més morbosa, o l'Atlético de Madrid del "Cholo" Simeone, la meva final desitjada...

El Real Madrid ja és a tan sols un partit de deixar en paper mullat un dels meus pronòstics que a principis d'any vaig fer per aquest: el Real Madrid no guanyarà la "Décima"... Però el cert és que avui molts "merengues" ja l'acaronen...

Bo i reconeixent que pronosticar no és la més elevada de les meves qualitats, i que a banda de pronòstic que el Real Madrid no guanyi la "Décima" és també desig, sols em queda, avui, encomanar-me al "Cholo" Simeone... o a José Mourinho!

Aquesta nit sabrem qui pot aigualir-li la "Décima" als blancs... o fer de comparsa en la seva celebració!

dimarts, 29 d’abril de 2014

Tito Vilanova, crònica d'una mort NO anunciada!


Dijous a la nit Twitter bullia amb la NO notícia de la mort de Tito Vilanova! Es barrejaven piulades d'ànims amb piulades de condol, piulades que asseguraven que sí, que Tito Vilanova havia estat definitivament derrotat per la malaltia, amb piulades que l'animaven a seguir lluitant!

Tot plegat configurava una situació un cert inquietant, sobretot pel fet que els mitjans de comunicació "seriosos" no només no anunciaven la mort, ni tan sols la seva hospitalització!

Divendres sí que alguns mitjans van informar de l'estat greu de Tito Vilanova i, finalment, fatalment, a la tarda va arribar la luctuosa notícia. Tan és quin va ser el dia i l'hora de la mort de Tito Vilanova, la notícia es va esdevenir, s'havia de comunicar quan la família ho considerés oportú!

Divendres a la nit el periodista Lluís Canut, a l'Efectivament, explicava, amb bon criteri, penso jo, que ells, com d'altres programes i informatius de Televisió de Catalunya, també Catalunya Ràdio i Rac1, van decidir, ja la nit de dijous, no fer una retransmissió en viu i en directe de l'hospitalització i previsible mort, ja aleshores, de Tito Vilanova.

Com va dir en Canut, no es tractava de ser el primer en donar la notícia, es tractava de respectar la voluntat i els "tempos" de la família.

Setmanes enrere el fill d'Adolfo Suárez va anunciar, a les portes d'un cap de setmana, la mort del seu pare en les properes hores; no va ser aquesta la voluntat de la família de Tito Vilanova, tot i que no van poder evitar tot l'enrenou que es va generar a les xarxes socials, i que sembla va fer que rebessin mostres de condol quan la mort de Tito Vilanova no estava ni tan sols certificada... Tot plegat anguniós, incòmode...

I aquí la "culpa" no és de Twitter, sinó del o dels responsable del perfil que van encendre la metxa amb una piulada en la que "mataven" Tito Vilanova abans d'hora... i de la que, per cert, es van disculpar.

Al capdavall en aquestes situacions qui ha de marcar la pauta és la família, que ha volgut acomiadar a Tito Vilanova en la més absoluta intimitat, sense l'enrenou mediàtic dels mitjans i les xarxes socials, acomiadant molt més que un entrenador del Barça, acomiadant simplement el Tito Vilanova fill, espòs, pare...


dilluns, 28 d’abril de 2014

L'esmicolament del trencadís del PSC


La setmana passada, la vigília de la diada de Sant Jordi, nou membres de l'executiva de la federació de les comarques gironines del PSC van dimitir en bloc. Aquest fet va generar de molts rius de tinta d'opinió pública i publicada sobre la constant "trencadissa" que el PSC viu d'un temps ençà.

Quan es parla de la trencadissa del PSC se'n parla referint-se a les definicions de "trencadissa" que s'associen amb l'acció destructiva: "Acció de trencar o de trencar-se moltes coses" o "Acció de trencar o de trencar-se en molts bocins".

Però el PSC, més enllà d'estar ara en un procés de trencadissa, és en sí mateix, en la seva gènesi, un trencadís!

I quan dic trencadís em refereixo a l'acció creativa, a l'aplicació d'aquest terme en el món de l'art, el terme que ens defineix un "mosaic fet amb trossos de ceràmica trencada".

I sinó repassem-ne els seus orígens:

El PSC es va fundar l'any 1978 fruit de la unió entre el Partit Socialista de Catalunya-Congrés, el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE.

A banda de la Federació Catalana del PSOE els altres dos partits que van fundar el PSC van ser, al seu dia, la confluència de diferents i diversos partits i corrents socialistes, com Convergència Socialista de Catalunya (CSC), el Grup d'Independents pel Socialisme (GIS), el Partit Popular de Catalunya (PPC; no confondre amb l'actual!),  el Secretariat Polític del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), la Tendència Socialista del Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament o el Moviment Socialista de Catalunya.

No em negareu que tota aquesta llista de partits i moviments configuren, en el moment de la creació del PSC, un autèntic mosaic! És aquest l'autèntic trencadís del PSC, l'autèntica obra d'art socialista!

De fet el mèrit és haver mantingut unit el trencadís, el mosaic del PSC, fins ara! A partir del moment en què l'eix nacional s'ha imposat en l'agenda, l'activitat i l'actualitat política el trencadís del PSC s'ha començat a erosionar, primer, i a esmicolar, després... I el martell que l'esmicola és el debat no resolt sobre el posicionament en l'àmbit nacional, debat que s'alimenta també de la necessitat, o no, d'anar tan de la mà del PSOE...

Aquesta és la idea que vaig voler transmetre dies enrere responent a la trucada que em va fer el diari El Punt Avui i que aquest passat diumenge es publicava, juntament amb opinions d'altres companys i companyes socialistes...

Aquesta va ser la meva!



dissabte, 26 d’abril de 2014

#MinutsMusicals de 1974 amb "Abril 74" de Lluís Llach i la Revolució dels Clavells!


Ahir, 25 d'abril de 2014, va fer 40 anys de la Revolució dels Clavells portuguesa, un alçament militar que va acabar amb el règim autoritari i feixista instaurat a Portugal des de 1926.

La música va tenir el seu paper en aquest alçament militar, i no va ser precisament la música militar, sinó la cançó "Grândola, Vila Morena" de Zeca Afonso, que com "E Depois Do Adeus" de Paulo de Carvalho, van sonar per la ràdio just abans de l'acció militar com a senyal i avís per al moviment de les tropes!





Encara no 20 dies abans de la Revolució dels Clavells Paulo de Carvalho va participar al XIX Festival d'Eurovisió amb la cançó "E Depois Do Adeus"; però el Festival d'Eurovisió del 1974 se'l va endur, com bé recordeuABBA i el seu Waterloo... tot molt bèl·lic i militar!

A Catalunya dos cantauutors van composar dues cançons inspirades amb aquests fets, Maria del Mar Bonet amb "Abril"...



... I sí, Lluís Llach amb "Abril 74"...



Abril 74

Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca,
digueu-li que la vull
però no puc anar a estimar-la,
que encara hi ha combat.

Companys, si coneixeu el cau de la sirena,
allà enmig de la mar,
jo l'aniria a veure,
però encara hi ha combat.

I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
si guanyem el combat.

Companys, si enyoreu les primaveres lliures,
amb vosaltres vull anar,
que per poder-les viure
jo me n'he fet soldat.

I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
quan guanyem el combat.

Lluís Llach

Una altra cançó que evoca aquella època és "Avante Camarada" del compositor i músic portuguès Luis Cília, tot i ser una cançó escrita anys abans, des del seu exili a París, va esdevenir, i és encara, un himne molt popular a Portugal i allà on hi ha o hi ha hagut revolucions!





divendres, 25 d’abril de 2014

El vídeo de la setmana: ells 14 anys de la Lotte en 4 minuts!


Es diu Lotte i el seu pare, el fotògraf holandès Frans Hofmeester, ha condensat l'evolució dels seus 14 anys de vida en poc més de 4 minuts!

El vídeo, un "TimeLapse", és un dels darrers fenomens de YouTube!

Hi ha projectes, idees, que es pensen un dia, però que es couen a foc lent... molt lent!



El fotògraf també ha fet el mateix amb l'altre fill seu, en Vince, d'11 anys...



Tot sembla indicar que en seguirem veient el seu creixement a YouTube... com ja fa de fa temps...

Que ràpid creix la mainada... a casa dels altres!

Bon divendres!

dijous, 24 d’abril de 2014

Els fruits saborosos del #SantJordi 2014!


Entre els diferents fruits, en forma de llibre, d'aquest Sant Jordi n'hi ha un que confio que sadollarà amb escreix el "desig de xocolata" meu i, sobretot, de la Sira, doncs aquest dolç producte derivat del cacau és dels més apreciats a casa nostra...

Però el fruit més deliciós d'aquest Sant Jordi ha estat aquest "fruit misteriós" de la Irina, la meva filla mitjana, que sota el pseudònim de "Nirai" ha obtingut el primer premi Sant Jordi de poesia de cicle superior de l'Escola Montserrat de Sarrià de Ter!

El fruit misteriós
Una llavor he plantat,
no sé de quin fruit és.
Mil vegades l'he imaginat
i molt bo segur que és.

 
Han passat unes setmanes
i una tija l'hi ha sortit.
Ni gruixuda ni molt llarga,
és petita com un dit.

 
Té unes fulles molt boniques,
d'un color verd primavera,
allargades i molt fines,
com si fos una palmera.

 
L'estiu ja ha arribat,
i el fruit ha eixit,
ja sabem quin fruit és:
és un litxi petit!

Obrir un llibre és com plantar una llavor... i pàgina a pàgina vas assaborint i gaudint veient créixer la història que amaga entre una encertada combinació de lletres i caràcters!

Tan de bo els vostres "fruits" de Sant Jordi siguin també saborosos i alimentin el vostre desig de lectura!

Enhorabona Irina, una vegada més...

dimecres, 23 d’abril de 2014

Objectiu del #SantJordi: exercitar la lectura!

La Sira, submergida en la lectura! Foto: Roger Casero
Llegia dies enrere en un article d'un diari esportiu que és normal que una persona amb una vida més aviat sedentària que comenci a fer exercici trobi, passats els primers dies de sobredosi de motivació, una gran resistència a seguir movent el cos.

Qui no ha experimentat, o viscut de prop, allò tan típic i tòpic (sinó ja llegenda urbana) d'apuntar-se a un gimnàs per, passades unes setmanes o mesos, tan sols pagar la quota?

Deia l'article que el cos té tendència a conservar el seu estat i si aquest és sedentari el cos “et demana” més aferrar-te al sofà en comptes de preparar la bossa pel gimnàs, calçar-te les bambes per sortir a córrer o sincronitzar les agendes amb els amics per anar a jugar a pàdel...

És la mateixa tendència a conservar el seu estat que el cos, acostumat ja a l'exercici físic, “demanamés exercici. 

Deia l'article que si la persona sedentària supera aquest moment crític d'abandonament de l'activitat física i es manté ferm i constant establint algun tipus de rutina d'activitat física serà el seu propi cos qui, fugint del sofà, li farà preparar la bossa per anar al gimnàs, calçar-se les bambes per sortir a córrer o sincronitzar les agendes amb els amics per anar a jugar a pàdel...

Pensava aquests dies, a les portes de Sant Jordi, que amb la lectura passa, si fa o no fa, el mateix que amb l'activitat física: 
el sedentarisme lector genera només lectors més i més "sedentaris", mentre que l'exercici de la lectura genera més i més lectors actius, lectors actius en plena forma!

Sant Jordi és per a la lectura el mateix que el Cap d'Any per a l'activitat física: el dia per a fer-se el propòsit de llegir (més), com el de Cap d'Any és el dia per a fer-se el propòsit de fer (més) esport...! 

Però de la mateixa manera que amb l'activitat física no podem enganyar el nostre cos, amb l'activitat lectora no podem enganyar el nostre cervell! Si per a fer esport la clau és la constància, superant la fase crítica (la mandra, la manca de temps i altres excuses que el cos ens dóna), també la constància és la clau per a la lectura, superant la fase crítica (la mandra, la manca de temps i altres excuses que el cervell ens dóna).

I si amb l'esport el secret és cercar una activitat motivadora, per a la lectura el que cal cercar són lectures motivadores, llibres que, més enllà del màrqueting i les tendències del moment realment, ens interessin i ens facin llegir!

Regaleu, o que us regalin avui un bon llibre!

Com qui es compra una bona samarreta per anar al gimnàs, unes bones bambes per córrer o una bona raqueta per anar a jugar a pàdel, sobretot que avui us caigui a les mans un bon llibre, un llibre que tingueu ganes de llegir, que us motivi, que us activi l'activitat lectora!

I d'aquí uns dies, unes setmanes, abans no l'acabeu, escolliu-ne un altre de casa vostra, de la biblioteca del vostre barri, poble o ciutat... un llibre que abans o després d'anar al gimnàs, d'anar a córrer o de jugar a pàdel us faci més gratificants les vostres hores de sofà!


Bon Sant Jordi i millor lectura!

dimarts, 22 d’abril de 2014

Si jo gosés recomanar-vos un #llibre per #SantJordi...

Oriol Ponsatí-Murlà dedicant-me el meu exemplar de "Totes les estacions de França" a la Llibreria 22. Foto: Roger Casero
Si jo gosés recomanar-vos un llibre per Sant Jordi us recomanaria, possiblement, “Totes les estacions de França”, de l'Oriol Ponsatí-Murlà, Premi Casero 2013... 

O bé també us podria recomanar, entre algunes de les darreres novetats editorials d'aquí, “Quan en dèiem xampany” de Rafel Nadal, “L'altra” de Marta Rojals, “El primer heroi” de Martí Gironell, “Desig de xocolata” de Care Santos o “Dies de frontera” de Vicenç Pagès Jordà...

Però ara i aquí també hi ha altres llibres que cerquen colar-se entre “els més venuts, que no llegits, per Sant Jordi”; són els llibres sobre política que prenen el pols al moment polític actual, amb el 2014 com a teló de fons, o bé els que des d'una mirada històrica evoquen el 1714 des de diferents perspectives...

O posats a recomanar, llibres com “L'analfabeta que va salvar un país”, que ja és, com “l'avi de Jonas Jonasson”, tot un fenomen...

Novetats editorials n'hi ha per triar i remenar i, més enllà de la narrativa, també us podria recomanar “Educacionari” de Joan Manuel del Pozo, “Si Beethoven pogués escoltar-me” de Ramon Gener, la “Cuina amb Joan Roca” de Joan Roca o el “Testimoni de càrrec” de Joaquim Nadal...

Però per Sant Jordi no tot són novetats editorials i enguany, si gosés recomanar-vos algun llibre, bé podria ser “Homilies de Medinyà” de Modest Prats, o algun dels de capçalera de Gabriel García Márquez i, perquè no, descobrir o rellegir Joan Vinyoli...

Però avui, si jo gosés recomanar-vos un llibre per Sant Jordi no us en recomanaria cap d'aquests... si jo gosés recomanar-vos un llibre per Sant Jordi us recomanaria un llibre per llegir, més que per comprar...

Si jo gosés recomanar-vos un llibre per Sant Jordi us recomanaria el que sabeu segur que us llegireu! 

I tan és si és de poesia, de narrativa, d'assaig o un còmic... tan és si és d'aventures, de crònica negra, crònica rosa o de "soft" porno, de cuina, de política, d'esport, de salut, si és una biografia o, fins i tot, si és un manual d'instruccions...

El millor llibre que us poden regalar, o que us podeu comprar, per Sant Jordi és aquell que segur que, tard o d'hora, us llegireu!

I és que això dels llibres és molt personal, i no sempre "el llibre més venut de Sant Jordi” és un llibre per vosaltres... no necessàriament és el llibre que vosaltres us llegiríeu...

Això sí, si finalment us regalen o compreu un llibre que no us llegireu, aquí només hi ha un criteri a l'hora de triar, més enllà del preu: el llom!

Bona tria i millor lectura!

dilluns, 21 d’abril de 2014

La "via romana" de Sarrià de Ter al número 87 de la revista Parlem de Sarrià!


Mesos enrere la Via Catalana va passar per Sarrià de Ter... fa més de 2.000 anys hi passava una "via Romana", la Via Augusta, però Sarrià de Ter aleshores, com avui, no és només terra de passada, de trànsit, també és terra per quedar-s'hi, per viure.

Bona mostra d'això és la vil·la romana del Pla de l'Horta, les darreres excavacions de la qual s'han centrat en una part que restava de la zona termal i en la zona d'explotació agrícola de la vil·la.

Al darrer número de la revista cultural i d'informació local Parlem de Sarrià l'arqueòleg sarrianenc Lluís Palahí Grimal exposa i explica els darrers treballs arqueològics i fa una proposta de futur per a la conservació i museïtzació del jaciment.

A la revista, però, hi trobareu, com sempre, molta més informació cultural i d'actualitat de les entitats de Sarrià de Ter! Si no heu tingut ocasió de llegir-la, encara, en paper, bé podeu fer-ho d'aquetsa manera tan moderna de llegir-la "online"!

Aquí la teniu!



-------------------------------------

pd: vídeo en motiu d'una visita a la vil·la romana de Sarrià de Ter a l'inici de les excavacions, l'any 2009.




dissabte, 19 d’abril de 2014

#MinutsMusicals del 1974 amb Kashmir de Led Zeppelin


Led Zeppelin és dels meus grups de capçalera, dels imprescindibles, com The Clash, Joy Division i alguns altres que ara tampoc ve al cas llistar...

El fet és que temia perquè en aquest recull de cançons de 1974 un dels meus grups preferits no hi sortís, ja que al 1974 Led Zeppelin no va publicar cap disc. Sí va fer-ho un any abans, el 1973 amb "Houses of the Holy", i un any després, el 1975 amb "Physical Graffiti".

Precisament algunes de les cançons d'aquest disc, el sisè del grup i primer publicat sota el propi segell "Swan Song Records", creat l'any 1974, les van composar i gravar aquest mateix any, entre elles una de les grans cançons del grup, "Kashmir". Encara que no sigui la més coneguda i popular de les cançons de Led Zeppelin sí que és de les millors que defineix el seu estil entre el rock dur i el rock progressiu, aquí amb un afegit toc de misticisme esotèric...

Comença així, si fa o no fa, la lletra de la cançó:

"Oh deixa que el sol caigui a plom sobre el meu rostre, que estrelles omplin els meus somnis
Jo sóc un viatger del temps i l'espai, per ser on he estat,
seure amb els ancians de raça afable, el món dels quals rares vegades s'ha vist mai
Ells parlen de dies per als quals seiem i esperem en que tot serà revelat"

Gaudiu-la!



Kashmir

Oh let the sun beat down upon my face, stars to fill my dream
I am a traveler of both time and space, to be where I have been
To sit with elders of the gentle race, this world has seldom seen
They talk of days for which they sit and wait and all will be revealed

Talk and song from tongues of lilting grace, whose sounds caress my ear
But not a word I heard could I relate, the story was quite clear
Oh, oh.

Oh, I been flying... mama, there ain't no denyin'
I've been flying, ain't no denyin', no denyin'

All I see turns to brown, as the sun burns the ground
And my eyes fill with sand, as I scan this wasted land
Trying to find, trying to find where I've been.

Oh, pilot of the storm who leaves no trace, like thoughts inside a dream
Heed the path that led me to that place, yellow desert stream
My shangri-la beneath the summer moon, I will return again
Sure as the dust that floats high in june, when movin' through kashmir.

Oh, father of the four winds, fill my sails, across the sea of years
With no provision but an open face, along the straits of fear
Ohh.

When I'm on, when I'm on my way, yeah
When I see, when I see the way, you stay-yeah

Ooh, yeah-yeah, ooh, yeah-yeah, when I'm down...
Ooh, yeah-yeah, ooh, yeah-yeah, well I'm down, so down
Ooh, my baby, oooh, my baby, let me take you there

Let me take you there. let me take you there

Led Zeppelin

I sí, per si no n'heu tingut prou, aquí us deixo la imprescindible "Stairway to Heaven"...




divendres, 18 d’abril de 2014

El vídeo de la setmana: la proclamació de la República Catalana!


Cada any recordem, els republicans amb enyor, que el 14 d'abril de 1931 Francesc Macià, President de la Generalitat, va proclamar la República Catalana més o menys així...



Bé, en realitat va ser així...



I així ho va dramatitzar Manuel Huerga a "Macià contra Companys"...



Sigui com sigui, amb humor, dramatitzant-ho o essent fidels a la història i la realitat... visca (i que torni aviat) la República!

Bon divendres!

dijous, 17 d’abril de 2014

El #Barça vol... i no pot!


La sensació és d'impotència, així de simple, així de clar, així de trist també, si voleu!

La impotència aquella de "voler i no poder", de "per més que t'hi esforcis, res de res!"

Es fa més insuportable la "lleugeresa del Barça", que ha perdut, que ha anat perdent, solidesa en defensa, control al mig del camp i encert al davant! I així, perdent en totes les línies, és molt difícil guanyar partits, guanyar títols!

El darrer títol que s'ha escolat, tot i que mai el vam tenir entre les mans, la Copa del Rei!

Aquest Barça està en decadència! Ha perdut els darrers tres partits i amb aquestes derrotes ha caigut a Europa, ha llençat la Lliga i ha perdut la final de la Copa del Rei... S'ha confirmat la Setmana Tràgica del Barça de "Tata" Martino!


La percepció és de final d'etapa, sí, de final de cicle

I el pitjor d'un final de cicle no és que s'acabi un període gloriós, que ho ha estat, sinó que comença, possiblement, una travessia del desert!

Ara caldrà fer canvis, possiblement començant per la banqueta, tot i que no em sembla el més urgent! Sí a la plantilla, on jugadors com Dani Alves semblen haver acabat, amb escreix, el seu cicle al Barça! D'un temps ençà les seves excentricitats molesten als "culers", doncs fan menys gràcia si el rendiment esportiu no acompanya...

L'equip, el joc, sembla gastat, s'ha anat desgastant a còpia de guanyar i guanyar, que també cansa, no us penseu... Però la fatiga no és només esportiva, també és institucional... Aquesta temporada a nivell institucional està resultant pitjor, més histriònica, que l'esportiva!

Joan Manuel Serrat, "culer" ell, veient aquest Barça bé podria cantar, sota les notes de la cançó "Pare":

"Pare, digueu-me què
li han fet al Barça que ja no guanya.
Rellisca com un barb
mort sota un pam d'escuma blanca.

Pare, que el Barça ja no és el Barça.
Pare, que abans que torni l'estiu,
vengui's tot el que no és viu!"

L'esperança, com sempre, són els joves

I avui els joves del Barça els representa, entre d'altres, Marc Bartra! Ahir Bartra va fer el millor i el pitjor: empatar el partit i no evitar el segon gol del Real Madrid!

El d'ahir és d'aquells partits que Bartra ha de marcar-se a foc al cor blaugrana, com al seu dia va fer amb tantes i tantes derrotes Carles Puyol! Si Marc Bartra pot seguir madurant i creixent al Barça, el Barça madurarà i creixerà de nou amb ell i amb altres jugadors joves com Neymar (quan exploti de debó), Rafinha (que previsiblement tornarà) o Deulofeu (quan es curteixi més a Anglaterra).

Sensacions, percepcions, esperances... avui el Barça és un poema, una còpia dolenta d'ell mateix...

Vol i no pot, avui el Barça vol i, simplement, ja no pot més!

dimecres, 16 d’abril de 2014

La insuportable lleugeresa del Barça... a la final de la Copa del Rei!


Davant la final de la Copa del Rei, que avui disputarà contra el Real Madrid, el Barça pot fer dues coses:

1.- redimir els seus darrers pecats (caure a Europa i llençar més que mitja Lliga perdent a Granada) i renéixer, com el Fènix, de les seves pròpies cendres, fent de la necessitat virtut i plantar cara i guanyar la Copa del Rei al Real Madrid...

2.- o confirmar que aquesta haurà estat, ni més ni menys, que la particular Setmana Tràgica del Barça de "Tata" Martino després d'haver perdut, en una setmana, l'opció de seguir lluitant per la Champions League, d'haver fet un pas enrere més en la lluita per la Lliga i perdre el títol que tenia més a l'abast (?)... en cas que perdi la final de la Copa del Rei contra el Real Madrid!

Faci el que faci, però, tan si la final de la Copa del Rei serveix per redimir-se o per confirmar la setmana tràgica, cada dia es fa més insuportable la lleugeresa del Barça, aquesta inquietant crisi existencial institucional i esportiva, aquesta inutilitat de l'existència present i la necessitat de l'etern retorn a l'època gloriosa recent de la que sembla que ens allunyem i, sense adonar-nos, ens anem acomiadant...

En plena caiguda lliure del Barça aquesta final de la Copa del Rei contra el Real Madrid, ara més enfortit, d'entrada fa certa mandra... i de sortida veurem... tot dependrà de l'actitud, del joc i, finalment, del resultat!

dimarts, 15 d’abril de 2014

Jo dic, i escric, brunyols amb erra!

La producció casolana i familiar d'enguany! Foto: Roger Casero
No hi ha Setmana Santa que aquest debat aparegui, amb més o menys vivesa, a les sobretaules entre Diumenge de Rams i Dilluns de Pasqua: bunyol o brunyol!

Normativament bunyol s'escriu sense erra; aquí, si voleu, s'acaba el debat! Però la llengua és molt més rica i variada i el llenguatge col·loquial fa prendre a les paraules diferents formes i variants.

I quan es parla de bunyols apareixen, de sobte i sense avisar, els brunyols, així, amb erra!

L'Esteve, el pastisser de la família, ara ja jubilat, diu que aquest és un debat que ell l'ha viscut sempre a la pastisseria: si a l'aparador hi escrivia bunyols es queixaven els qui trobaven a faltar-hi la erra.... si hi escrivia brunyols es queixaven els que consideraven que aquesta no era la forma normativa... Ell, amb erra o sense el que volia era vendre'ls i com més millor!

A casa sempre hem dit i fet brunyols, així, amb erra! A les comarques de Girona, i especialment a l'Alt  i Baix Empordà, dels bunyols en diem brunyols. En el meu cas, com segurament en molts de vosaltres, la força de la tradició, fins potser fins i tot d'una certa obstinació, pot més que la pulcritud normativa...

Sobre aquest debat l'any 2007 en va escriure en un article en Miquel Pairolí al diari El Punt titulat "Filologia del bunyol". Deia Pairolí, després de plantejar els possibles orígens etimològics dels termes bunyol i brunyol, que "en realitat, si ens hem embrancat en aquestes disquisicions filològiques és per no parlar de la política catalana".

No voldria pas acabar l'article, com ho va fer en Miquel Pairolí, parlant de política, sinó d'uns altres brunyols, més dolços i de més bon empassar... els que vam fer dies enrere en família, com mana la tradició!

Els brunyols són, al capdavall, el millor ingredient per amenitzar les sobretaules de Setmana Santa mentre discutim si els diem i escrivim amb erra... o sense!



>------------------------

pd: alguns apunts més sobre brunyols:  la recepta dels brunyols de la meva àvia i els 5 ingredients imprescindibles per fer brunyols

dilluns, 14 d’abril de 2014

Microconsulta?... Cal ampliar el zoom per millorar la mobilitat de Sarrià de Ter.

Porció del barri de Sarrià de Baix amb alguns dels carrers afectats per la "microconsulta" del c/ Firal.
Fins el 15 d'abril d'enguany prop d'un centenar de veïns i veïnes de Sarrià de Ter tenim l'oportunitat de participar en un procés participatiu per escollir la mobilitat i l'aparcament del nostre tram de carrer, el c/ Firal entre el c/ Lloses i l'Av. de França, entre les tres opcions proposades pel govern municipal.

Dues de les tres opcions plantejades pel govern municipal inclouen el sentit únic, en direcció a l'Av. de França, d'aquest tram de carrer, de sempre de dos sentits. L'opció que contempla el doble sentit és la de mantenir la situació actual: doble sentit i aparcament només a un costat del carrer.

Les altres dues opcions, ambdues amb sentit únic de circulació, contemplen l'aparcament el línia a ambdós costats del carrer i, l'altra, l'aparcament en "espiga" a un costat de carrer.

Aquesta darrera és la que permet un major nombre de places d'aparcament i em sembla que serà aquesta la que finalment s'escollirà, doncs és la manca d'aparcament la principal demanda dels veïns i veïnes.

Per participar en aquesta procés participatiu els veïns disposem d'una "butlleta" (un full) amb les tres opcions i n'hem de marcar una tot dipositant la "butlleta" en unes urnes ubicades a l'Ajuntament i a la Biblioteca de Sarrià de Ter.

Per la focalització del tram afectat, el petit nombre de veïns i veïnes que hi participem i el sistema de votació aquest procés participatiu bé pot ser titllat de "microconsulta".

Aplaudeixo que el govern municipal ens consulti, però trobo a faltar en aquesta iniciativa una visió més àmplia, més global, doncs del que parlem és de mobilitat i el que es faci, o deixi de fer en un carrer, fins i tot en un tram de carrer, afecta directament o indirectament a d'altres.

Si aquest petit tram del carrer Firal acaba essent d'un únic sentit vers l'Av. de França hi ha dos carrers que, previsiblement, veuran incrementat notablement el seu trànsit, el carrer Ripollet i, sobretot, el carrer Lloses. Anem a pams:

Carrer Ripollet: aquest és un carrer que va de la calçada lateral de l'Av. de França fins al carrer Firal; és un carrer més aviat estret de sentit únic i aparcament a els dos costats i esdevindrà una de les vies d'entrada d'accés al tram del carrer afectat. La cruïlla que forma amb el carrer Firal té, degut a la morfologia del carrer Firal en aquest punt, molt mala visibilitat... No sembla que s'hagi tingut massa present aquesta circumstància...

Carrer Carrilet: aquest és un carrer quasi paral·lel al tram del carrer Firal afectat i, com el Ripollet, esdevindrà també una via d'accés al sector del carrer Firal que tindrà sentit únic. El carrer Carrilet té dos sentits i aparcament als dos costats i és, avui per avui i a criteri meu, un dels carrers que més urgeix algun tipus d'actuació, doncs en els trams amb vehicles aparcats a banda i banda dos cotxes en sentit invers no passen, i molt menys quan qui ha de passar és l'autobús interurbà! Una complexitat afegida d'aquest carrer és que una part pertany al terme de Sarrià de Ter i, amb continu urbà, l'altra a Sant Julià de Ramis.

El tram sobre el que ara es decideix del carrer Firal està molt més pacificat, pel que fa al trànsit, que no pas el carrer Carrilet, carrer aquest, sí, que hauria de ser objecte de debat, procés participatiu i decisió!

Aquests dies prop d'un centenar de veïns decidim sobre molt més que només el nostre tram de carrer; amb la nostra decisió intervenim també sobre la mobilitat d'altres punts del sector. I aquí és on em sembla que hi ha l'error del govern municipal: la manca d'una visió, i plantejament, més global, més de sector.

Les decisions sobre mobilitat d'un carrer, fins i tot, com és el cas, d'un petit tram de carrer, no es poden prendre només tenint present el carrer afectat, sinó que cal tenir present i valorar tot el seu entorn més immediat, valorar com afectaran els canvis plantejats a la resta. La mobilitat d'un carrer, d'un tram de carrer, no es pot decidir sense tenir present la resta de carrers... i per tant, penso jo, la resta de veïns i veïnes afectats per aquests carrers.

Amb aquesta "microconsulta" se suposa que resoldrem una necessitat, una demanda real que comparteixo, però el risc és que a més, de premi, creem més problemes dels que hi ha ara, que no són pocs, en d'altres carrers! Quelcom semblant a l'"efecte papallona"!

Qüestió de zoom!

dissabte, 12 d’abril de 2014

#MinutsMusicals del 1974 amb "Dreamer" de Supertramp

Supertramp als anys '70 del segle passat!
L'any 1974 el grup de "rock progressiu" Supertramp publicava "Crime of the Century", el seu tercer disc. Més enllà de la valoració artística (qüestió de gustos) els dos primers discs del grup britànic no van tenir massa èxit comercial i per al tercer disc  Rick Davies i Roger Hodgson van introduir canvis al grup.

"Crime of the Century" va suposar el primer èxit comercial de Supertramp, arribant a ser el quart lloc a la llista de discs més venuts al Regne Unit. Si bé és cert que els grans èxits del grup van arribar més endavant (com escoltareu més avall), hi ha cançons dels dos primers treballs de Supertramp que personalment m'encanten... Coses de la crítica, del mercat o la indústria musical i discogràfica!

En tot cas gran part de l'èxit d'aquest tercer disc de Supertramp és per culpa d'aquesta cançó, "Dreamer", que en la seva primera estrofa diu: somiador, saps que ets un somiador...

Gaudiu-la de la mà, i la veu, de Roger Hodgson...



Dreamer

Dreamer, you know you are a dreamer
Well can you put your hands in your head, oh no!
I said dreamer, you're nothing but a dreamer
Well can you put your hands in your head, oh no!
I said "Far out, - What a day, a year, a laugh it is!"
You know, - Well you know you had it comin' to you,
Now there's not a lot I can do

Dreamer, you stupid little dreamer;
So now you put your head in your hands, oh no!
I said "Far out, - What a day, a year, a laugh it is!"
You know, - Well you know you had it comin' to you,
Now there's not a lot I can do.

Well work it out someday

If I could see something
You can see anything you want boy
If I could be someone-
You can be anyone, celebrate boy.
If I could do something-
Well you can do something,
If I could do anything-
Well can you do something out of this world?

Take a dream on a Sunday
Take a life, take a holiday
Take a lie, take a dreamer
dream, dream, dream, dream, dream along...

Dreamer, you know you are a dreamer
Well can you put your hands in your head, oh no!
I said dreamer, you're nothing but a dreamer
Well can you put your hands in your head, oh no!
Oh no!

Supertramp

Potser a partir d'aquesta cançó Roger Hodgson, ànima del grup, va començar a somiar grans cançons com la incombustible "Logical Song", una de les cançons bandera de Supertramp!




divendres, 11 d’abril de 2014

El vídeo de la setmana: tinc 99 problemes... la paràlisi cerebral només n'és 1!

Es diu Maysoon Zayid la seva participació en un TED, TED Women per ser més precisos, va causar furor!

El seu vídeo al TED, publicat a finals de 2013, té més de 3 milions i mig de visites i el penjat a YouTube acumula quasi 2 milions de visites!

Entre d'altres coses Maysoon Zayid, escriptora, actriu i humorista, diu que és palestina, musulmana, dona, discapacitada i... que viu a Nova Jersey.

No deixeu que us ho expliquin, ni tan sols que us ho expliqui jo... veieu-lo vosaltres mateixos!



Bon divendres!

dijous, 10 d’abril de 2014

L'Atlético de Madrid es menja el Barça i l'escup d'Europa!


L'Atlético de Madrid s'ho creu... el Barça no pot!

El Barça ahir va caure als quarts de final de la Lliga de Campions a mans d'un combatiu Atlético de Madrid. Però pitjor que l'eliminació, que cou i dol, va ser la imatge que va donar l'equip: vulnerable en defensa, imprecís al mig del camp i estèril al davant! Tampoc "Tata" Martino va semblar trobar alternatives i variants tàctiques per resoldre positivament l'eliminatòria...

És cert que el Barça podia haver empatat el partit i, per tant, l'eliminatòria, però al davant es va trobar un Atlético de Madrid intens i incisiu, fet a imatge i semblança del seu entrenador, el "Cholo" Simeone. Cert és que el Barça va fallar oportunitats clares de gol, però també l'Atlético de Madrid, que ja a la primera part podia haver sentenciat el partit i l'eliminatòria.

Amb un equip desactivat, poc fiable, tampoc van aparèixer els "cracks": el Barça va trobar a faltar el present Messi, l'Atlético de Madrid no va enyorar el lesionat i absent Diego Costa!

El Barça ha caigut a quarts de finals després de jugar les darreres 6 semifinals de manera consecutiva!

El Barça està eliminat i cal pair-ho... I ara què?

El Barça ha de refer-se futbolísticament i anímicament si vol seguir competint pels dos títols que encara pot aixecar:

- la Copa del Rei, amb una final que jugarà la setmana vinent contra el Real Madrid i que serà una prova de foc contra el gran rival per mesurar la capacitat de reacció i recuperació.

- la Lliga espanyola, on com a mínim se li ha d'exigir arribar a la darrera jornada amb possibilitats de guanyar-la, amb un darrer partit que jugarà contra l'Atlético de Madrid i que pot ser una oportunitat de "revenja" per aquesta eliminació... o d'acabar estrepitosament la temporada!

La part positiva de l'eliminació

Tenint present que, matalassers a banda, els equips que jugaran les semifinals de la Lliga de Campions són el Real Madrid, el Chelsea de José Mourinho i el Bayern de Munic de Pep Guardiola, molts culers potser prefereixen haver caigut ara que no a semifinals per algun dels altres supervivents! Ha estat aquesta una derrota preventiva!

I penso que no m'equivoco afirmant que la majoria de "culers" tenen ja en l'Atlético de Madrid l'equip preferit per guanyar la Lliga de Campions!

Fi de cicle? De moment fi de trajecte!

A diferència d'altres eliminacions i títols perduts recentment, aquesta eliminació, potser de fet tota la temporada pel que a nivell esportiu i extra esportiu està passant, sembla haver convençut també als "culers" que sí, que potser ahir vam començar a marcar el fi de cicle!

El fi de cicle ja no s'anuncia només des de Madrid, també es comença a anunciar amb més força i convenciment, amb resignació, des de Barcelona!

Però no avancem els esdeveniments i esperem a veure com acaba la temporada, que es pot valorar de manera molt diferent en funció dels títols que finalment s'assoleixin!

Que ahir el Barça certifiqués que ja no és el gran dominador del futbol europeu no vol dir que el cicle guanyador s'hagi acabat: la Copa del Rei i la Lliga espanyola encara estan en joc i al seu abast!

Aparquem les crítiques i les urgències en la remodelació de la plantilla pel final de temporada i, fins aleshores, animem al màxim a l'equip mentre hi hagi títols en joc!


dimecres, 9 d’abril de 2014

3 impressions del debat sobre la consulta pel dret a decidir al Congrés

Joan Herrera intervenint al Congrés de Diputats en representació del Parlament de Catalunya. Imatge: EFE/Ballesteros 
Escoltant, parcialment, el debat d'ahir al Congrés de Diputats me'n vaig endur, entre moltes altres, aquestes 3 impressions:

1.- que va ser un debat amb menys "diàleg de sords" del que preveia, del que em pensava

Si una utilitat va tenir el debat d'ahir al Congrés de Diputats sobre la Proposició de Llei de delegació de la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, presentada pel Parlament de Catalunya, va ser que en seu parlamentària tots els partits van poder fixar la seva posició i projectar el el seu horitzó.

Es va escoltar més del que em pensava, però l'escolta va servir, per uns i altres, entre uns i altres, més per marcar distàncies que per cercar punts de trobada. Però així és aquest procés, els grans camins que es tracen, el constitucionalista i el del dret a decidir, més que convergir, que podrien, divergeixen cada vegada més.

2.- potser tard i malament, potser de manera insuficient, però quelcom s'ha mogut a l'Espanya constitucionalista...

Sóc conscient que el resultat final de la votació resta força al meu argument, que el fet que el PSOE votés el mateix NO que el PP fa que calgui fer un major esforç per copsar les diferències, que hi són, entre el NO del PP i el NO del PSOE.

De la mateixa manera que ICV,  ERC i CiU han arribat, de moment, allà mateix per camins diferents, també el PSOE arriba al seu NO per un camí diferent que el del PP. No acceptar els matisos entre PP i PSOE és, seria tan injust com no acceptar les diferències, que hi són, entre ICV, ERC i CiU.

Molts pensareu que la proposta federal socialista està abocada al fracàs, que és insuficient, que arriba tard... però en el PSOE, que inequívocament ahir va votar NO a la delegació de la competència, quelcom s'ha mogut aquests darrers mesos...

Només el temps i les urnes ens permetran veure si aquest moviment qualla, si la proposta federal socialista troba, a Catalunya i a Espanya, espai polític per créixer... Aquí i allà ho té, d'entrada, realment complicat.

En un escenari on es dibuixen cada vegada més, i amb més força, camins divergents, anar pel mig té el seu risc... el risc que no et segueixi ningú...

3.- que el PSC ha trobat i està consolidant una zona de confort amb ell mateix i amb el PSOE

Fa uns mesos el PSC va decidir fer un pas enrere amb el dret a decidir; les derivades d'aquesta decisió prou les sabem i coneixem: moviments al sectors crítics, diputats díscols, estripades de carnet, dimissions...

Però com la resta de partits el PSC també ha fixat la seva posició i definit el seu horitzó i, com la resta, ha escollit el seu company de viatge: el PSOE. Sap el PSC que viu, ara, la seva articular "travessia de desert", que el seu posicionament pot castigar-lo més, encara, a les urnes, però sembla haver trobat, finalment, una zona de confort... tot i que poc confortable per alguns (molts o pocs, qui sap) socialistes.

I per acabar... 

Entre la "Catalunya pel dret a decidir" i "l'Espanya aquí no es mou ni una coma" cada vegada hi ha més distància i tard o d'hora la corda, cas que encara hi sigui, es trencarà. Llavors sí, caldrà seure i parlar, bé per voluntat pròpia o perquè un tercer, qui sap si Europa, dirà quelcom tan bàsic i essencial en democràcia: seguin, parlin i cerquin un acord!

Un acord, espero jo, per poder decidir el que els catalans volem ser... que voler votar és de primer de democràcia!

-----------------------------

pd: a mode de piulades...










dimarts, 8 d’abril de 2014

Avui, bon dia pel diàleg de sords al Congrés de Diputats... sobre la consulta pel dret a decidir

Imatge: Kukuxumusu
Avui en sessió plenària al Congrés de Diputats es debatrà (?) la Proposició de Llei Orgànica de delegació en la Generalitat de Catalunya de la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, presentada pel Parlament de Catalunya.

La proposició, ho sabem, està abocada al fracàs, pel ja previst i anunciat "no" sense pal·liatius que rebrà dels grups majoritaris PP i PSOE, també és d'esperar, quina llàstima, del PSC!

Sí, previsiblement avui el PSC toparà de nou amb l'article 150.2 de la Constitució...
... el que ha permès al Parlament de Catalunya presentar aquesta proposició de llei que no s'aprovarà.

L'article 150.2 de la Constitució Espanyola diu: "El Estado podrá transferir o delegar en las Comunidades Autónomas, mediante ley orgánica, facultades correspondientes a materia de titularidad estatal que por su propia naturaleza sean susceptibles de transferencia o delegación. La ley preverá en cada caso la correspondiente transferencia de medios financieros, así como las formas de control que se reserve el Estado."

Però avui més que debatre, es fixaran, per si no ho estaven prou encara, totes i cada una de les posicions per no moure-les ni un mil·límetre!

Avui és d'aquells dies que al Congrés de Diputats es parlarà més que no s'escoltarà... 

Per uns serà un cop de porta més, el penúltim, a la consulta pel dret a decidir; pels altres una etapa cremada més en el camí vers la consulta pel dret a decidir...

I amb el mateix diàleg de sords que s'ha arribat avui, amb el mateix diàleg de sords que sentirem avui al Congrés de Diputats, es seguirà, demà i cada dia dels nostres propers dies, amb aquest diàlegs de sords que algun dia, algun fet, finalment obligarà a trencar...

La qüestió és saber quan i per quin motiu el diàleg de sords es trencarà... 

Temps al temps... que encara queda molt 2014 per viure, per veure i, esperem per escoltar!

dilluns, 7 d’abril de 2014

La darrera aturada de Víctor Valdés

Valdés retirat en camilla després de lesionar-se greument al Camp Nou contra en Celta de Vigo: Imatge. Cadena Ser / EFE
Semblava tenir-ho tot previst, sinó planificat:

- acabar la temporada amb el Barça, procurant lluitar per tots els títols fins al final i, qui sap si fins i tot guanyar-ne algun...

- ser convocat per la selecció espanyola pel Mundial de Futbol del Brasil 2014 i, possiblement, jugar-lo, aquesta vegada sí, veient el seu magnífic rendiment i degut a les especials circumstàncies d'Iker Casillas, procurant lluitar per revalidar el títol fins al final i, qui sap, si guanyar-lo...

- deixar definitivament el Barça i, amb la "carta de llibertat", fitxar per qualsevol equip de nivell alt - mig europeu i gaudir dels darrers anys com a professional jugant sense tanta pressió al camp i amb un gran i darrer contracte a la butxaca...

Però un mal pas ha desballestat el que Víctor Valdés havia previst, sinó planificat, i ara la seva situació té dues certeses i un gran interrogant:

- la seva temporada al Barça s'ha acabat i l'equip seguirà lluitant fins al final per tots els títols, fins potser guanyar-ne algun, sense ser ell qui defensi, al camp, la porteria.

- no podrà ser convocat pel Mundial de Futbol de Brasil 2014 i des del llit, recuperant-se, veurà com Iker Casillas gaudeix de la titularitat a la selecció després d'una temporada d'activitat molt intermitent del "Santo".

- quin club de nivell mig - alt europeu fitxarà ara Víctor Valdés, un dels millors porters del món, però avui greument lesionat, amb una llarga recuperació i amb interrogants sobre si el genoll es guarirà del tot?

Quina malastrugança la de Víctor Valdés! 

La darrera aturada de Víctor Valdés li ha sortit molt cara, massa cara! El millor porter de la història del Barça es va retirar del camp en el seu inesperat darrer partit com a blaugrana fent el que millor sap fer: aturar la pilota; però en comptes de sortir per la porta gran, ovacionat sobre les espatlles dels seus companys, es va retirar del camp sobre el "carretó" sanitari, tapant-se la cara amb els guants, com volent aturar el cop emocional de tot plegat, plorant i sanglotant desconsoladament pel dolor físic però, sobretot, perquè tot allò que havia previst, sinó planificat, es trencava amb la mateixa fragilitat que es va trencar el seu genoll.

Ja podem tenir-ho tot previst, sinó planificat, que a vegades un mal pas ho engega tot en orris...

És així com afrontem la vida, a base de "previstos" i "imprevistos", en un imprecís i incert equilibri entre el que volem i el que la vida (tot allò que no controlem) ens ofereix de bo i no tan bo; gaudint dels bons passos, dels passos ferms que fem, i recuperant-nos, aixecant-nos de nou, dels mals passos que, inesperadament, també fem...

Ho sap prou en Víctor Valdés, que aquests dies acaba de publicar el seu mètode, el #MètodeV en el que a partir de les seves vivències, el porter explica en 8 passos "com gestionar la pressió de cada dia per aconseguir ser el millor"...

Molts ànims Víctor!

dissabte, 5 d’abril de 2014

#MinutsMusicals del 1974 amb "It's Only Rock 'n' Roll (But I Like It)" de The Rolling Stones


A vegades no calen més arguments: només és rock'n'roll, però m'agrada!

"It's Only Rock 'n' Roll (But I Like It)" és una cançó de The Rolling Stones publicada l'any 1974 primer com a senzill i posteriorment formant part del 12è disc de la banda, "It's Only Rock 'n' Roll".

La història d'aquesta cançó, però, comença l'any 1973 a Richmond, en un estudi de gravació de la casa del guitarrista Ron Wood, aleshores guitarrista de "The Faces" (amb Rod Stewart) i després de formar part dels grups "The Birds" i "The Jeff Beck Group".

Wood havia convidat a l'estudi, entre d'altres músics, a Mick Jagger i Keith Richards; aquell dia també hi havia David Bowie... Fruit d'aquella trobada musical Jagger i Richards van escriure la cançó, inspirada per Ron Wood, i van gravar-la allà mateix amb David Bowie acompanyant a Mick Jagger a les veus, i amb Willie Weeks al baix i Kenney Jones (Small Faces i, desprès, The Who) a la bateria.

Per al disc la cançó van gravar-la, en una versió molt semblant a la gravada inicialment, els integrants de "The Rolling Stones" de l'època: Mick Jagger, Keith Richard, Mick Taylor, Charlie Watts i Bill Wyman.

El senzill va pujar com l'escuma a les llistes d'èxits, assolint el 16è lloc Estats Units i el 10è al Regne Unit.

Després de la publicació del disc l'any 1974 el guitarrista Mick Taylor va deixar The Rolling Stones; el vídeoclip de la cançó "It's Only Rock 'n' Roll (But I Like It)" és precisament el darrer clip en el que apareix el fins llavors guitarrista del grup. L'any 1975 Ron Wood deixa "The Faces" i entra a formar part, fins avui, de "The Rolling Stones"!

El que deia al principi...

només és rock'n'roll, però m'agrada!

Gaudiu-la!



It's Only Rock 'n' Roll (But I Like It)

If I could stick my pen in my heart
Spill it all over the stage
Would it satisfy you? Would it slide on by you?
Would you think the boy is strange? Ain't he strange?

If I could win you, if I could sing you
A love song so divine
Would it be enough for your cheating heart
If I broke down and cried? If I cried

I said, I know it's only Rock 'N Roll but I like it
I know it's only Rock 'N Roll but I like it, like it, yes, I do
Oh well, I like it, ooh, I like it, I like it
I said, can't you see that this old boy has been a lonely?

If I could stick a knife in my heart
Suicide right on stage
Would it be enough for your teenage lust?
Would it help to ease the pain? Ease your brain?

If I could dig down deep in my heart
Feelings would flood on the page
Would it satisfy you? Would it slide on by you?
Would you think the boy's insane? He's insane

I said, I know it's only Rock 'N Roll but I like it
I said, I know it's only Rock 'N Roll but I like it, like it, yes, I do
Oh well, I like it, yeah, I like it, I like it
I said, can't you see that this old boy has been a lonely?

And do you think that you're the only girl around?
I bet you think that you're the only woman in town, oh yeah

I said, I know it's only Rock 'N Roll but I like it
I said, I know it's only Rock 'N Roll but I like it, ooh
I know it's only Rock 'N Roll but I like it, yeah
I know it's only Rock 'N Roll but I like it, like it, yes, I do

Oh well, I like it, I like it
I like it, I like it, I like it, I like it

Only Rock 'N Roll but I like it
Only Rock 'N Roll but I like it
Only Rock 'N Roll but I like it

Yeah, I like it, ooh, I like it
I like it, oh yeah, I like it

The Rolling Stones

Mítica cançó... i enorme, també, aquesta versió de la cançó amb diversos artistes d'estils diversos...



divendres, 4 d’abril de 2014

El vídeo de la setmana: els retalls de la #Gigafoto del #Tram610 de la #ViaCatalana


Aquesta setmana, finalment, hem tingut la Gigafoto de la Via Catalana!

Des d'Alcanar fins a la Jonquera, i fins i tot un xic més amunt, a la Catalunya Nord, podem veure retratats tots i cada un dels trams en una gigafoto que és una mena de "patchwork" on alguns dels "encadenats", els que es troben a les zones crítiques de cada foto (els extrems), apareixen amb estranyes formes humanes... prou m'ho crec que humanament no han pogut, no hem pogut, fer-ho millor!

El Tram 610 de la Via Catalana el vaig fotografiar jo mateix i dono fe que vaig procurar seguir fil per randa les instruccions que l'organització ens va donar... En tot cas si algú d'aquest tram vol veure i descarregar-se les fotos on hi apareix amb el cos sencer pot trobar-les clicant aquí.

De fet amb totes les fotos que vaig fer d'aquest tram, amb tots els retalls, vaig publicar-ne un vídeo, aquest vídeo:



Bon divendres!

dijous, 3 d’abril de 2014

35 anys d'ajuntaments democràtics

Candidatura del PSC a la ciutat de Girona a les eleccions municipals del 1979.
Avui fa 35 anys, el dimarts 3 d'abril de 1979, es van celebrar les primeres eleccions municipals des de la recuperació de la democràcia, 45 anys després de les darreres eleccions municipals celebrades a Catalunya.

El 14 de gener de 1934 es van celebrar a Catalunya les darreres eleccions municipals abans de la Guerra Civil, eleccions que van tenir, naturalment a banda del resultat, una importància cabdal pel fet de ser les primeres amb legislació pròpia (regulades per l'Estatut de Catalunya de 1932, "l'Estatut de Núria") i les primeres en que les dones van poder votar en igualtat de condicions que els homes

Avui fa 35 anys que molts homes i dones d'arreu de Catalunya van poder tornar a votar, 45 anys després, l'alcalde i regidors del seu poble, vila o ciutat! Per entendre millor la magnitud d'aquest fet podríem imaginar-nos que, tenint present que les darreres eleccions municipals es van celebrar l'any 2011, fins al 2056 no poguéssim tornar a votar en unes eleccions municipals!

Els pobles, pel poble i amb el poble!

Avui fa 35 anys la democràcia va entrar als ajuntaments, va començar a penetrar de manera capil·lar a tots i cada un dels municipis de Catalunya. Les eleccions municipals del 3 d'abril de 1979 van suposar una alenada d'aire fresc i nou als governs locals; aquells primers ajuntaments democràtics tenien davant seu el repte de transformar una administració comandada i controlada pel franquisme i al servei del franquisme per esdevenir una administració escollida pel poble, dirigida pel poble (en forma de partits polítics) i al servei del poble!

Els primers ajuntaments democràtics van ser una peça clau per a transformar els pobles i ciutats de Catalunya, donant resposta a les necessitats bàsiques dels ciutadans, articulades sobretot a través de les actives associacions de veïns, i contribuint, des del món local, a la modernització i democratització global i total del país.

I amb les primeres eleccions municipals, l'inici de la independència... de Sarrià de Ter

Les del 3 d'abril de 1979 no van ser, però, les primeres eleccions municipals de Sarrià de Ter; aleshores Sarrià de Ter formava part, com Salt, del municipi de Girona; però les eleccions d'avui fa 35 anys sí que van permetre a Sarrià de Ter, també a Salt, iniciar el camí vers la independència, que no va arribar fins quatre anys més tard, a les eleccions municipals de 1983.

Però fruit de les eleccions de fa 35 anys i com a motor del camí vers la independència de Sarrià de Ter es va constituir el Consell Municipal, format per representants escollits pels partits polítics en funció als resultats dels col·legis electorals de Sarrià de Ter; va ser aquell l'embrió del futur Ajuntament de Sarrià de Ter. El que el franquisme ens va llevar (l'autonomia municipal, la condició de poble), la llibertat i democràcia recuperades i, naturalment, la voluntat d'un poble, del nostre poble, ens ho va retornar!

35 anys després, el municipalisme està amenaçat!

Les eleccions municipals del 3 d'abril de 1979 es van celebrar en plena "transició", van ser de fet una baula més en el procés de canvi i transformació social i política del nostre país. Avui, 35 anys després, també vivim immersos en un procés de canvi, amb matisos molt diferents d'aquells, però que com aquell canvi es nodreix de la voluntat del poble i de la llibertat de voler ser!

Al llarg d'aquests 35 anys els ajuntaments han crescut en serveis, en competències (no sempre reconegudes ni finançades), esdevenint una peça clau en el desenvolupament del territori, en la prestació de serveis a les persones, en la gestió dels recursos públics. I si bé és cert que al llarg d'aquests 35 anys s'han comès errors, greus i lamentables errors en alguns casos, el balanç general d'aquests 35 anys és molt positiu.

Però 35 anys després hi ha encara assumptes pendents per resoldre, com el finançament del món local, percebut sempre com "el germà petit i pobre" de les administracions, tot i ser el més proper al ciutadà; i sense tenir encara resolts temes com el finançament, avui més que mai el municipalisme està amenaçat!

Amenaçat per la "Ley 27/2013, de 27 de diciembre de 2013, de Racionalización y Sostenibilidad de la Administración Local" amb la que el govern estatal vol buidar de competències els ajuntaments i recentralitzar l'administració. Setmanes enrere la majoria dels ajuntaments de Catalunya van aprovar mocions i acords en defensa de l'autonomia local interposant, de manera conjunta, un recurs contra aquesta llei.

Quina paradoxa que avui el govern de l'estat espanyol vulgui uns ajuntaments dòcils i al seu servei com els de fa més de 35 anys. Paradoxa... o broma de mal gust!

35 anys després és evident que cal revisar i repensar els ajuntaments, l'administració local, però cal fer-ho de manera conjunta i, sobretot, comptant amb els propis ajuntaments, que al capdavall no són més que la més fidel i propera veu del poble!

35 anys després el repte de futur dels ajuntaments passa per la necessitat de tenir un bon i just finançament, ajustat a les competències i serveis que ofereixen, per una millora de la gestió i la planificació, més eficient, i sobretot per la seva capacitat de fer créixer i madurar encara més la nostra democràcia en transparència i participació.

Fa 35 anys els municipis van jugar un paper clau en la democratització del nostre país; avui tenen encara, i han de seguir tenint en el futur, un paper clau en la millora de la democràcia, de la cohesió social, del desenvolupament i preservació del territori i de la lluita i conquesta de les llibertats!