Coses que faig, coses que veig, coses que penso...
dissabte, 29 de juny del 2019
Minuts Musicals d'amor (?) amb "Heaven"
Hi ha relacions que són un autèntic infern, algunes cremen quasi permanentment fins que el foc les consumeix, d'altres, de fet la majoria, només per moments, reiteratius amb més o menys freqüència, i amb capacitat que torni a brotar el verd...
Aquests moments es contraposen, afortunadament, als que la relació eleva fins a tocar el cel, algunes quasi permanentment, d'altres, de fet la majoria, només per moments, per fabulosos i necessaris moments en els que sonen cançons com aquesta de Bryan Adams...
I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...
divendres, 28 de juny del 2019
La frase cèlebre de la setmana, sobre la ignorància i la malícia!
Photo by Internet Archive Book Images on Foter.com / No known copyright restrictions |
I si fins ara la campanya era una cursa de mig fons i la constitució dels ajuntaments una de velocitat, els quatre anys són una carrera de fons en la que convé mesurar bé les forces i les energies, amb la finalitat de mantenir el ritme fins al final.
Els plens municipals, la majoria cada mes o cada dos mesos, seran la permanent prova del nou, la veritable prova de foc, dels equilibris municipals de governs amb curiosos i estranys companys de llit, o de minories que inevitablement jugaran a la geometria variable...
La municipal també és política en majúscules, i en cada municipi cada grup municipal procurarà, en cada votació, trobar l'equilibri entre els seus legítims interessos polítics i l'interès comú (que com el sentit a vegades és el menys comú...), no sempre del tot alineats.
Al capdavall, com si es tractés d'una guerra, el que els grups municipals acaben decidint és en quines batalles planten cara, en quines no, doncs com va dir Baltasar Garcián, "aprovar-ho tot sol ser ignorància; reprovar-ho tot, malícia".
dijous, 27 de juny del 2019
Qui ha dit unitat?
Aquesta setmana la unitat de l'independentisme ha tornat a brillar per la seva absència, gràcies a una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per a proclamar (de nou?) la independència.
La discrepància es va produir a la mesa del Parlament, que no la va admetre a tràmit gràcies (?) a l'abstenció, argumentada per criteris tècnics, dels representants d'ERC, combinada amb els vots en contra dels de Ciutadans i el PSC, i amb els vots a favor dels de Junts per Catalunya.
De nou Twitter va bullir amb moltes piulades crítiques amb ERC, avui per avui el flanc moderat i pactista de l'independentisme, davant el flanc que representa Junts per Catalunya, aparentment més radical (?) i unilateral...
Dic aparentment perquè si aquesta mateixa ILP la presentés el grup parlamentari de Junts per Catalunya, diu ERC que no tindria inconvenient en admetre la seva tramitació... però sembla que Junts per Catalunya no contempla, en les seves previsions, presentar de moment res per l'estil, ni tan sols treure el fre de mà, des de l'alta responsabilitat que té al govern (la presidència!) a la proclamada i alhora suspesa república!
I mentre ERC és l'ase dels cops a Twitter per enèsima vegada, comencen a sortir veus més o menys vinculades a ERC, més o menys autoritzades, que situen aquest nou atac, aquesta nova trampa, com una nova cortina de fum de l'espai post convergent mentre aquest es redefineix, es reinventa també per enèsima vegada, a l'espera que les enquestes electorals li siguin de nou favorables, europees a banda.
La unitat de l'independentisme és ara per ara una quimera i la unitat estratègica, un segon plat que per més que es demani, tampoc arriba...
Qui sap si la unitat, cas d'existir, es va perdre quan uns van quedar-se aquí i d'altres van emprendre el camí de l'exili...
dimecres, 26 de juny del 2019
Moriré com un covard
Photo on Foter.com |
Fa un xic més de set anys vaig decidir com morir-me, car és més fàcil d'escollir que el quan, suïcidi a banda, a triar entre aquestes dues opcions: si d'un atac de cor per sedentarisme escarxofat al sofà, o d'un atac de cor corrent pel carrer...
I és que si el meu pare va predir, amb la millor de les intencions i sense voler-ho, que es moriria de càncer, jo m'aventuro que ho faré d'un infart de miocardi!
Si viure és començar a morir, incidir en com morir és, seguint aquesta grotesca lògica, una forma de viure! Així fa un xic més de set anys, més que decidir com morir en el fons vaig decidir com viure, si esclau del sedentarisme escarxofat al sofà, o corrent pel carrer...
Anys més tard vaig comprendre que aquesta decisió va ser el primer senyal de la meva particular crisi dels quaranta, en cas d'haver-la sofert, tot i que aleshores encara em mirava la fatídica (?) xifra des de certa distància.
I la decisió, fa un xic més de set anys, va ser córrer i, des d'aleshores, quasi no he parat, dia sí, dia no... Ei, consti però que al sofà m'hi segueixo escarxofant!
Així doncs, si, com va dir el futbolista Carles Reixach, "córrer és de covards", si algun dia em moro corrents faré trist honor al títol d'aquest article, per glòria meva i desgràcia dels qui no m'hagin d'enterrar!
dimarts, 25 de juny del 2019
L'educador pessimista
Mesos enrere la Fundació Plataforma Educativa va presentar els resultats de l'estudi que la UdG va fer del projecte de mentoria social Sapere Aude, un estudi que recull un munt de dades relacionades no només amb els joves tutelats i els seus mentors, també dels i les mestres que tenen a l'escola i dels i les educadores socials que tenen en els centres d'infants i joves tutelats on viuen.
Les dades, de caràcter quantitatiu i qualitatiu, es van recollir a l'inici i al final del projecte i a banda de les dades corresponents a l'experiència feta a Catalunya a través de Plataforma Educativa, l'estudi també recollia les de les entitats de Croàcia, Alemanya, Àustria i França que també van participar en aquest projecte europeu.
En general les dades, oh sorpresa!, no ens deixaven en gaire bona posició respecte als altres socis europeus, en especial en recordo una relativa a l'antiguitat dels educadors i educadores socials referents en els centres d'infants i joves tutelats on vivien els joves participants d'aquest projecte de mentoria, factor important doncs és molt diferent mantenir un referent adult mínimament estable, que no mantenir-lo...
Aquesta dada, comparada a nivell europeu, també és significativa en relació al reconeixement social d'aquesta tasca, reconeixement que també té una repercussió a nivell de retribució i de condicions laborals.
L'estudi destacava una altra dada que em va inquietar més: les expectatives de futur dels diferents professionals o adults implicats en aquesta experiència respecte els joves.
L'estudi reflectia un major pessimisme entre els i les educadores referents dels menors vers el seu futur, per un major optimisme dels i les mestres de les escoles i, sobretot, dels i les mentores.
És a dir, les persones adultes referents en la seva vida quotidiana, l'equivalència, salvant les distàncies, de la família, projectaven unes expectatives de futur més pessimistes en els joves.
Reconec que la dada em va inquietar, doncs se suposa que els educadors i educadores socials referents dels centres d'infants o joves tutelats haurien de ser, penso jo, els que més optimisme haurien d'injectar al futur dels i les joves.
Lluny de culpabilitzar-los, que prou feina tenen en el seu dia a dia (ho sé per experiència), penso que potser aquest major pessimisme està condicionat per tota la informació social i familiar que coneixen dels infants i joves tutelats i per la dificultat de trencar, moltes vegades, amb aquesta càrrega hereditària, que massa vegades actua com una condemna.
Aquesta dada sens dubte convida a la reflexió, i a la necessitat d'articular estratègies i dinàmiques que permetin revertir aquest pessimisme.
No és qüestió de fer volar coloms, però sí, sense defugir la crua realitat, intensificar l'optimisme i donar un major marge a l'esperança que, malgrat tot i aquest present, hi ha un futur pel que paga la pena esforçar-se...
dilluns, 24 de juny del 2019
Maria Martínez, 25 de juliol de 1998
Si no fos per les circumstàncies, tristes i luctuoses, asseguraria haver tornat de nou a l'institut, i no a la parròquia de Santa Maria dels Turers de Banyoles, tres anys després d'acomiadar en Tià Coll, per acomiadar ara a la Maria Martínez, una de les professores d'anglès que vaig tenir a l'institut.
L'església era plena a vessar i entre els presents vaig reconèixer-hi molts dels professors i professores de l'institut, companyes i companys de la Maria, i amb la majoria dels quals també vaig ser-ne alumne...
En tinc molt bons records, del meu pas per l'institut Girona III, primer, i Carles Rahola després i definitivament... Vaig estar-hi entre finals dels anys vuitanta i principis dels noranta del segle passat i, tot i que no va ser una etapa plenament plàcida, ja sabeu, l'efervescència de l'adolescència, vaig viure-hi, possiblement, la meva millor vida d'estudiant, notes a banda..., a anys llum de la que no vaig tenir com a universitari!
No recordo amb precisió si a la Maria Martínez la vaig tenir a segon de BUP, o bé a tercer, o al segon tercer... Tampoc recordo, car ho dec haver oblidat, si efectivament la seva va ser una de les assignatures que vaig suspendre i, juntament amb matemàtiques i física i química de segon, van fer-me repetir...
No ho recordo i si ho recordava, ja fa temps que me'n vaig oblidar. Per mi la Maria va lligada, casualment, a un altre record, a una altra data, el 25 de juliol de 1998, per una anècdota sense més importància que, malgrat tot i el pas dels anys, sempre he recordat, encara no he oblidat.
El 25 de juliol de 1998 era un dissabte i, per a més informació, la vigília del meu casament. Amb la Sira ja ho teníem quasi tot preparat i a punt, quasi... La Sira volia comprar unes segones sabates, més còmodes, per si les titulars del casament li feien mal, però aquell dissabte, 25 de juliol i festivitat de Sant Jaume, era festiu a Girona.
Així que vam fer via cap a Banyoles per anar a comprar les sabates i allà, a la Plaça Major, ens vam trobar la Maria Martínez! Naturalment la vam saludar, doncs la Maria també va ser professora d'anglès de la Sira...
A la Maria li va fer molta il·lusió veure'ns just la vigília de casar-nos, tot i que és possible que a nosaltres ens en fes més pel simple fet de compartir amb ella la nostra alegria, que sens dubte despreníem a flor de pell!
Així és la vida també, hores i hores de classe compartides a l'institut i al final el record més bonic, i perdurable, de la Maria va ser aquella casual trobada a Banyoles...
Descansa en pau, Maria...
dissabte, 22 de juny del 2019
Minuts Musicals d'amor (?) amb "It Must Be Love"
Sí, tot això que sents i que no sempre saps dir amb paraules, ha de ser amor!
Que difícil, massa sovint, traduir les emocions i els sentiments en paraules, és com quan, jo segur, tens un dibuix al cap i quan intentes dibuixar-lo no s'assembla gens ni mica a com te l'imaginaves...
Amb els sentiments i les emocions també ens passa, a mi segur, que no sempre sabem expressar-los amb paraules, per més que ens supurin amb els nostres gestos, la nostra comunicació no verbal i sobretot la mirada!
Ha de ser amor, tota aquesta enyorança... Madness amb aquesta cançó va revitalitzar l'original del músic i poeta Labi Siffre i d'aquesta manera, si ens costa expressar-lo amb les nostres paraules, sempre podem cantar les seves!
Per cert, Labi Siffre apareix, en un cameo, al vídeo clip de Madness! Fixeu-vos bé en el final...tot un detall!
I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...
divendres, 21 de juny del 2019
La frase cèlebre de la setmana, sobre la recompensa...
Les eleccions, especialment les municipals, sempre generen una llarga corrua de damnificats, bé els i les i candidates que s'han quedat a les portes de ser càrrecs electes, bé els que, havent estat escollits, passen del govern a l'oposició.
En segons quins municipis passar del govern a l'oposició, especialment si s'ha estat alcalde o alcaldessa, representa perdre la dedicació exclusiva i, per tant, una bona font d'ingressos, i és aleshores quan s'activa la lluita, amb cops de colze inclosos, per accedir a altres càrrecs polítics, especialment als consells comarcals i, sobretot, les diputacions, o bé en els anomenats, i cobejats, càrrecs de confiança.
Tenint clara la legitimitat d'aspirar a tals càrrecs, i en la majoria d'ocasions amb una clara vocació de servei, sovintegen també en els partits els qui reclamen un càrrec d'aquests davant la pèrdua del govern municipal, per exemple, com a contrapartida (i salvavides temporal) pels serveis prestats.
Ja entenc que el problema és tant complex com complexa pot ser la situació de totes les persones que es troben en aquesta situació; jo mateix vaig viure-la anys enrere, jo mateix vaig passar per aquesta cruïlla: després d'un breu període de dedicació exclusiva tenia dues opcions: reemprendre la meva carrera professional, o pidolar, però, optar a un càrrec al partit...
I possiblement perquè jo també vaig viure aquesta situació penso en la frase cèlebre de Sèneca quan veig que algú reclama, quan no exigeix, un càrrec i sou al i del partit pels serveis prestats: "la recompensa d'una bona acció és haver-la fet."
Quina gran lliçó, també per a la política!
dijous, 20 de juny del 2019
No era això, Ciutadans, no era això...
"La vida te da sorpresas", cantava Rubén Blades a "Pedro Navaja", i la política, que per bé i per mal també forma part de la vida, no n'és una excepció!
I sorprenent ha estat el trencament (val a dir que també buscat per ell mateix) de Ciutadans amb Manuel Valls, un trencament farcit de retrets i entre aquests s'hi deu amagar, segurament, alguna que altra veritat, com la que Ciutadans es dediqui, més que a combatre i rebatre l'independentisme, a atiar-lo, més que a resoldre el conflicte, a encendre'l encara més...
El seu enamorament ha durat poc més que un amor fogós d'estiu, i entre ells la convivència al ple de Barcelona s'ha fet del tot insuportable des del primer moment, com quan veus que les expectatives creades en les cites anteriors es difuminen quan comparteixes casa, i llavors procures fugir cames ajudeu-me!
Vist amb perspectiva, el vot gratuït a Ada Colau per fer-la alcaldessa no sé si ha estat, per a Manuel Valls, més un inevitable sacrifici que un agraït alliberament; cada dia que passa em decanto més per a la segona opció, sobretot perquè sembla que al final haurà preferit que el trencament fos de Ciutadans per haver votat a Ada Colau, que per ell per persistir la voluntat, des de Ciutadans, enllitar-se en pactes i governs amb Vox. No era això, Ciutadans, no era això, es lamentava ahir, entre molest i dolgut, mentre relatava la deriva cap a la dreta més ultra del partit taronja.
Com deu ser Ciutadans per dins, com deu ser la seva cuina, si escandalitza a tot un conservador i moderat com Manuel Valls!
Sembla que Manuel Valls ha vingut (o ha tornat?) per quedar-se, i serà interessant observar si la seva trajectòria serà d'àmplia volada, o de vol gallinaci... Aquesta primera setmana eclipsa a tothom i acapara titulars, però quatre anys en un racó de l'oposició a l'Ajuntament de Barcelona es poden fer molt llargs; que li ho pregunti a Joan Laporta...
Manuel Valls... Veni, voti, ...vici?
dimecres, 19 de juny del 2019
Operació ratafia!
No tenim proves, de moment, que la (re)investidura l'Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona, amb els vots del PSC i del díscol i controvertit Manuel Valls, fos una operació d'estat per evitar un alcalde, Ernest Maragall, independentista.
Sí que en tenim de l'operació de país, m'agradaria pensar que anomenada "Operació ratafia", per evitar un govern municipal a Santa Coloma de Farners amb una alcaldessa de Junts per Catalunya fruit d'un pacte, entre d'altres, amb el PSC! Ecs!
De debò el president Torra va aixecar el telèfon? De debò el president Torra va aixecar el telèfon i, com a president del govern, va trucar al grup d'Independents per la Selva, al d'ERC i al de Junts per Catalunya per fer-los quadrar i que pactessin, sí o sí, entre ells?
No és propi d'un president de govern, sigui el president que sigui, sigui el govern que sigui, fer aquestes trucades; aquestes són trucades que, en tot cas, fan i han de fer, si ho consideren oportú, els partits polítics (no el govern) en nom del partit (no del govern) i al seu propi partit, no el president del govern, com a president del govern, a qualsevol partit o grup municipal... Trist.
"El president Torra no mana a Santa Coloma", va afirmar l'ara alcaldessa Susagna Riera, en plena implosió del plenari de constitució, posant en boca seva aquestes paraules, segons va dir, del president Puigdemont, a qui ella es deu...
Però després del que va passar a Santa Coloma de Farners hom podria assegurar que sí, que efectivament el president Torra mana, i molt, a Santa Coloma, però que només mana a Santa Coloma de Farners!
Em pregunto si la nit de divendres a dissabte, sinó abans, el president Torra també va trucar personalment i com a president, als 18 grups municipals d'ERC i 25 de Junts per Catalunya que arreu del país han pactat (inacceptable!) amb el PSC? Ecs!
Estaria bé que ell mateix, o bé la portaveu del govern, ens aclarís el dubte, doncs la imatge d'un president del govern trucant a grups municipals per condicionar pactes embruta la figura institucional de la presidència del govern, i ataca i menysprea l'autonomia municipal.
El que va passar al ple de Santa Coloma de Farners mereix una serena reflexió, doncs en el combat de les idees ha de prevaldre sempre el respecte a les persones; són les persones, i no les idees, el que més cal respectar. I el que sap més greu que la manca de respecte també provingués de càrrecs electes, i més concretament de la mesa d'edat, encarregada de presidir i ordenar el procés de presa de possessió i d'elecció de l'alcalde o alcaldessa, no de torpedinar-lo per activa i per passiva.
I respecte l'anècdota de la retirada del quadre del president Torra de la sala de plens, bé, només deixar clar que, potser el ciutadà Quim Torra no, però la figura del president de la Generalitat no és patrimoni exclusiu de ningú, sinó de tothom; ja entenc que en un ambient caldejat com el que es va viure, amb els nervis a flor de pell, la impulsivitat vencés i derrotés la serenitat i la calma...
Santa Coloma de Farners ha mostrat el pitjor de la política municipal, i la bona notícia és que aquesta lamentable imatge només la vam veure a Santa Coloma; a la resta de municipis, fins i tot en aquells en els que forces independentistes (o processistes, com vulgueu, tant se val...) han pactat amb el PSC va imperar, al costat de la lògica discrepància política, el mínim respecte institucional.
El fracàs de la "Operació ratafia" ha estat, més enllà del mal institucional que fa a la presidència del govern, la seva indissimulada indiscreció... En fi, ni això sabem fer bé!
dimarts, 18 de juny del 2019
Odiem-nos més, odiem-nos tots!
Obro Twitter i per moments vessa odi; em pregunto, però, si donades les circumstàncies, en vessa prou...
Aquests dies post electorals i post pactes de les municipals són dies per odiar-nos, per odiar-nos més, per odiar-nos tots, per odiar-nos, possiblement, com mai ens hem odiat, odiar-nos profundament i sense remei, odiar-nos si cal sense retorn.
Cavem més fonda, si cal, la nostra trinxera i afilem el llapis per piular bilis; però no odiem només a Twitter, que Twitter és pels covards, pels qui allà diuen el que mai dirien a la cara! Fem el pas i diem-nos a la cara el que fins ara ens hem atrevit a dir només a Twitter!
Omplim-nos de rancor i de menyspreu, afilem la llengua, i si és bífida millor, i escopim i enverinem a tot i tothom que no pensi com nosaltres, que no pensi plenament i totalment com nosaltres!
Castiguem a l'adversari polític amb retrets, i si ens replica (que ho farà) fem de la seva rèplica nou armament per carregar-nos d'arguments; castiguem a l'adversari fins a convertir-lo en enemic, car és això el que és: o amb mi o contra mi, no hi ha terme mig ni equidistància possible, no hi ha matís ni carta de grisos, que això ja no és política sinó la guerra!
I a l'enemic, ja ho sabem, ni aigua! Ni un gest amable, res! I si ens vol encaixar la mà, assenyalem-lo amb el dit apuntant-li a la cara mentre li recordem el seu darrer retret, així, pam!, en tota la cara! Acorralem-lo contra les cordes, fem-li tastar la lona, que també sabem que la seva debilitat ens enforteix...
I si per algun atzar l'enemic té alguna qualitat, o si hi entrelluquem alguna virtut, o mostra un gest de distensió i d'apropament, ignorem-lo, que segurament no és més que un trampós cant de sirena que només busca debilitar-nos, obrir un forat en els nostres sòlids arguments, en les nostres impertorbables raons.
Odiem-los tots i sense compassió, i no ens permetem caure en la comprensió i encara menys en la condescendència, que l'enemic és enemic per veïns, companys de feina, amics o saludats que siguem; i fins i tot si som família, odiem-nos, que no es pot viure amb l'enemic a casa!
I estiguem alerta, que el pitjor enemic és el que comparteix trinxera amb nosaltres, car aquest a banda d'enemic és traïdor, i esdevé encara més perillós! Odiem-lo també i foragitem-lo i que es mori de vergonya, si és que encara gosa tenir-ne...
Odiem-nos més, odiem-nos tots, sense compassió, a pit descobert i trencant-nos la cara, si cal. Deu ser el que necessitem car l'odi aquests dies, cotitza a l'alça!
Sembrem odi com qui sembra vents, i no esperem la tempestat, siguem la tempestat nosaltres mateixos!
Potser sí necessitem dir-nos-ho tota la cara, cremar-ho tot si convé, qui sap si per fer foc nou i renéixer de les cendres, o simplement per morir tots plegats, sense opció per a vencedors ni vençuts...
Odiem-nos més, odiem-nos tots, esgotem tot el nostre odi fins que no ens en quedi més, i confiem que els que sobrevisquin, ja sense odi, puguin fer-ho millor que nosaltres, que nosaltres ja fa massa temps que estem malalts d'odi...
dilluns, 17 de juny del 2019
És la política municipal, estúpid!
Novament, com en les nits electorals, després dels plenaris de constitució dels ajuntaments l'alegria va per barris o, en aquest cas i per ser més precisos, per municipis!
I més enllà de l'inevitable soroll generat a Barcelona pel regal enverinat que l'alcaldessa Ada Colau ha acceptat del camaleònic, díscol i controvertit Manuel Valls, l'alegria es palpa més entre els ressuscitats socialistes que entre els dividits independentistes.
En aquestes eleccions municipals, en les que el PSC ha recuperat part de la musculatura perduda anys enrere, el socialisme ha esdevingut més baula que frontera per bastir majories i investir alcaldies de Junts per Catalunya, sobretot, i d'ERC, per desesperació, especialment, dels independentistes que no són ni d'un ni de l'altre partit.
No són pocs els independentistes que es pregunten, exasperats, com pot ser que els partits que se suposa ens han de conduir cap a la República pactin sense ruboritzar-se amb el PSC del 155 i bla, bla, bla... N'és la màxima expressió el que va passar a Santa Coloma de Farners en el llarg, convuls i agitat ple d'investidura!
A mi el que em sorprèn és que Junts per Catalunya i ERC es facin retrets creuats obviant expressament que de fet ambdós partits han pecat del mateix, cas que pactar amb el PSC sigui pecat!
Cada cas és un món i entre tots els casos s'entreveu un factor comú: la política local i les seves particulars fílies i fòbies personals i polítiques.
La política municipal es mou majoritàriament, i afortunadament, per unes dinàmiques i coordenades pròpies no sempre alineades amb les directrius polítiques dels partits en l'àmbit català i espanyol.
Aquesta és la gràcia, tot i que per desgràcia de molts, de la política municipal, i està bé protegir-ne i preservar-ne la seva autonomia i dinàmica pròpies, si del que es tracta és de posar en valor la política municipal.
dissabte, 15 de juny del 2019
Minuts Musicals d'amor (?) amb “If I Should Fall Behind”
Al llarg de la nostra vida no només anhelem un bri d'eternitat per a nosaltres mateixos, també, i en ocasions fins i tot amb més força, desitgem que allò veritablement etern sigui el nostre amor...
I a risc de semblar carrincló, no poques vegades ens il·lusionem amb el mite de l'amor etern, una mena d'extensió del romàntic, cas que l'etern sigui també un mite...
Per mite Bruce Springsteen, que en aquesta cançó ens canta sobre tot això...
"T'esperaré i si caic, espera'm tu a mi..."
I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...
divendres, 14 de juny del 2019
La frase cèlebre de la setmana (avui entre parèntesis), sobre el final...
Photo on Foter.com |
Aquest dimecres al migdia vam fer el darrer ple d'aquest mandat municipal; en el ple un únic punt de l'ordre del dia: l'aprovació de l'acta del ple anterior.
És perceptiu, abans d'iniciar un nou mandat municipal fruit de les urnes, que el que s'acaba ho faci amb totes les actes aprovades pel ple sortint. Aquest darrer ple, de pur tràmit, va ser breu i formal, i naturalment distès com cap altre, doncs a aquestes alçades, especialment pels qui pleguem, estem més aviat en mode "laissez faire", gaudint del moment.
I en el meu cas el moment el vaig gaudir, juntament amb els regidors i regidores que ja no seguiran, amb un aperitiu de comiat amb el personal de l'Ajuntament de Sarrià de Ter, un comiat que en realitat més que un adéu és un a reveure!
El proper ple de l'Ajuntament de Sarrià de Ter serà el de constitució, i en aquest, setze anys després, ja no hi tindré cadira, que no escó, que el ple municipal no és cambra legislativa!
S'esgoten finalment, doncs, les meves darreres hores com a regidor i, com va dir Maria I d'Escòcia ("en el meu final hi ha el meu començament"), aquest final ha estat també l'inici d'altres coses, doncs, si més no en el meu cas, no tot comença ni acaba essent regidor!
dijous, 13 de juny del 2019
Un mar de plàstic
Photo on Foter.com |
Aquesta setmana, ja podem tornar a comprar productes envasats inútilment en plàstic?
De ser una espècie, el plàstic, a aquestes alçades ja podríem tipificar-lo d'invasora, fins i tot de devastadora! És impressionant prendre consciència de fins a quin punt som plàstic-dependents!
El plàstic durant molts anys, i encara ara, ens ha facilitat la vida a molts nivells, però ara més aviat ens la complica i, sobretot, ens fa veure fins a quin punt en som esclaus, i fins a quin punt, i dimensions, el plàstic ens sobreviu!
Els consumidors som només la més petita i darrera baula d'aquesta cadena plastificada, i és sobre nosaltres que pesa la consciència i, sobretot, la responsabilitat de posar-hi remei, veient els estralls que el plàstic fa en el nostre entorn, en el nostre planeta i en tot ésser viu que hi viu!
I és així com, en la mesura de les nostres possibilitats, evitem les bosses de plàstic d'un sol ús a peu de caixa del supermercat, alhora que ens resignem a omplir el cabàs o la bossa reutilitzable de productes inútilment envasats en plàstic...
Aquesta qüestió del plàstic, com tantes altres que afecten directament al medi ambient i al nostre planeta (mobilitat, producció, consum...), ha de ser una responsabilitat compartida que no poden defugir, sobretot, ni les administracions ni les empreses, ans al contrari, són precisament administracions i empreses qui més poden fer per a minimitzar, a major escala, l'impacte negatiu de plastificar-ho quasi tot!
Aquesta setmana, ja podem tornar a comprar productes envasats inútilment en plàstic? La qüestió no és només que jo decideixi comprar-los o no, la qüestió és, sobretot, que el mercat me'ls ofereixi, o no.
Al final, com el que representàvem a l'escola, potser sí que el mar acabarà essent de plàstic!
dimecres, 12 de juny del 2019
El semàfor més(?) inútil de Girona
En la mobilitat urbana hem avançat en moltes coses, també a Girona, i en d'altres simplement, bé, hem fet el que hem pogut, suposo...
Dècades enrere vam substituir molts encreuaments regulats amb semàfors per rotondes, algunes de les quals han acabat igualment regulades per semàfors... No són aquests, però, uns semàfors inútils, sobretot si serveixen per a facilitat el pas de vianants, bicicletes i, ara també, patinets!
A Girona fa temps que tinc detectat el que és, possiblement, el semàfor més inútil de la ciutat, per mi (tot i el meu discutible criteri) tot un esperpent! Situem-nos!
Davant el supermercat Caprabo del carrer de Pedret hi ha una calçada lateral paral·lela al carrer i que serveix, entre d'altres coses, per accedir a la gasolinera i l'aparcament del supermercat; la calçada lateral s'allarga un bon tros en direcció a Girona, exactament fins on comença la zona enjardinada de Pedret.
Quan s'accedeix a la calçada lateral des de la rotonda del Caprabo i es segueix en direcció Girona, just quan s'acaba l'aparcament del supermercat, en la intersecció del carrer de l'illa de Fuerteventura (el que hi ha just davant dels Plats Cuinats Vilanova) hi ha un semàfor generalment sempre en vermell.
Quan es detecta un vehicle, i abans que el semàfor canviï a verd, el semàfor que hi ha just a la calçada principal del carrer Pedret, en direcció a Girona, es posa en vermell (passant pel taronja) per, se suposa, donar prioritat de pas als qui, des de la calçada lateral, es volen incorporar al carrer principal, fent un gir a l'esquerra.
Aquest moviment (de la calçada lateral a la principal sempre en direcció Girona) és un moviment que, sense semàfors, es fa metres més endavant dues vegades, i metres enrere, a la calçada lateral que hi ha al Passeig Sant Joan Bosco (dels Embotits Boadas als Salesians) força vegades més!
El més divertit, però, és que molts vehicles en comptes d'incorporar-se a la calçada en direcció Girona tiren recte o, sobretot, fan el gir a la dreta i, passant pel carrer de l'illa de Fuerteventura, ressegueixen el perímetre de l'aparcament del Caprabo i van a buscar el tram final del Pont de l'Aurora per accedir de nou a la rotonda que hi ha al capdamunt!
És a dir, en moltes ocasions el semàfor de la calçada principal en direcció Girona es posa vermell perquè, simplement, no s'incorpori a la calçada principal cap vehicle!
Però això no és tot; el semàfor de la calçada principal venint de Girona en direcció al Pont Major segueix en verd, pel que és totalment temerari (a banda de prohibit) fer el gir i canvi de sentit, des d'aquell punt de la calçada lateral, motiu pe qual els cotxes que han d'anar en direcció al Pont Major giren a la dreta i tornen a buscar la rotonda de Can Punxa...
La paradoxa és que en totes les altres interseccions de la calçada lateral i el carrer principal (sigui el passeig Sant Joan Bosco o el carrer Pedret) es pot accedir al carrer principal en els seus dos sentits, excepte aquest aquest punt en el que hi ha semàfor!
Temps enrere aquest semàfor tenia molt de sentit, sobretot tenint present el sentit invers a l'actual que tenia aquell tram del carrer de l'illa de Fuerteventura...
Aquest semàfor, ja em perdonareu, és bastant inútil, quasi tant com el mini carril de bus, taxi i bicicletes que hi ha al carrer Pedret venint de Girona, just abans de la rotonda a l'alçada del Caprabo. Ara que està pendent de pintar de nou, després de la renovació del paviment, veurem si es reprodueix l'acudit o, finalment, s'imposa el sentit comú...
Pel que fa al semàfor, no tinc massa esperances... i d'altra banda reconec que aquest tampoc és el problema que més em preocupa del Pont Major, encara que el semàfor ja pertanyi a Pedret!
dimarts, 11 de juny del 2019
La Girona desapareguda
No puc evitar-ho: sento una gran fascinació per les fotografies antigues! I especialment per les que han deixat testimoni dels barris, viles i ciutats d'antuvi. Sí, Fargnoli és, per mi, droga dura!
Per això l'altre dia vaig entrar a l'exposició de la Casa de Cultura de Girona, per això penso en trobar el moment de visitar, més aviat que tard, la que es pot veure al Museu d'Història.
Per això, enguany, el llibre de Sant Jordi va ser "Girona desapareguda" (Joan Boadas - David Iglésias, Editorial Efadós, 2019), un magnífic llibre que recull fotografies antigues d'una Girona que ja no existeix i que cada vegada és més difícil reconèixer, identificar-ne alguns vestigis.
I si les fotografies antigues em fascinen, les de Girona em porten i transporten a un altre nivell, a un nivell superior! M'agradaria transportar-m'hi, en aquella Girona, en aquella i en totes les Girona que hi ha sota l'actual, entrar per totes les seves portes, resseguir la seva muralla, les seves muralles, descobrir el que la història i la memòria encara ens amaga...
Podria ser avui Girona una ciutat emmurallada, com tantes altres del sud de França, d'haver sabut conservar i preservar les seves muralles? Tot sovint m'ho pregunto quan passo per la Gran Via de Jaume I, per la Plaça Sant Pere o pel Jardí de la Infància, entre el carrer del Carme i la Plaça Catalunya...
Llibres com aquest ens ajuden a entendre la transformació urbana i, amb aquesta, la de tota la ciutat, algunes vegades per bé, d'altres per mal, doncs el llibre també és testimoni del mal que, en ocasions, s'ha fet irremeiablement en nom d'un suposat progrés, com l'enderroc dels xalets Masó de l'edifici de La Punxa.
La Girona desapareguda és un viatge al passat que ens convida, alhora, a pensar i repensar, tantes vegades com faci falta, quina Girona de l'actual volem preservar, quina possiblement no cal, i per tant necessitem transformar...
dilluns, 10 de juny del 2019
La setmana dels retrets
Hi ha la setmana santa, la dels barbuts, la dels tres dijous i fins i tot, paraula d'escolta, la del cigró! Cap d'aquestes s'escau aquesta setmana, que em temo que esdevindrà, més o menys arreu, la setmana dels retrets!
Coneguts els resultats, fetes les càbales i algunes reunions, que no tothom es reuneix amb tothom, aquests dies es comencen a definir els pactes electorals, més o menys naturals segons qui els jutgi, que hauran de regir els futurs governs municipals.
És curiós veure, fins i tot amb certa distància és divertit, com en alguns municipis s'estableixen pactes a priori sorprenents, com els que s'estan produint entre Junts per Catalunya i el PSC, que poden despertar el recel d'ERC, o els que els Comuns o Podem (que tot i assemblar-se no són exactament el mateix) segellen amb els socialistes, titllats pels altres, fins i tot per Junts per Catalunya quan els convé, abanderats del 155!
Els pactes municipals es teixeixen més per afinitats personals i programàtiques en clau local que per les fílies i fòbies polítiques que marquen la política al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats... És més, en alguns casos simplement aflora el pragmatisme polític, interessat i interessant naturalment per les dues, o més parts que segellen l'acord.
Tota aquesta pluja fina d'acords diversos alimenta l'argumentari de retrets dels qui se n'han sentit exclosos i dels qui, sense opció de participar-hi, comencen a exercir frontalment d'oposició, fins i tot abans de la constitució del consistori municipal.
Aquesta és la setmana dels retrets, i el foc creuat no necessàriament reconeix, ni respecta, els blocs de caràcter nacional i de l'eix dreta-esquerra... Aquesta és, també, part de la gràcia de la política municipal!
És clar que finalitzada aquesta setmana, els retrets no cessaran, car la constitució dels consells comarcals, diputacions i, allà on correspongui, autonomies seguiran animant el pati polític, fins a la investidura del president del govern espanyol.
Comptat i debatut més que una setmana, diria que ens queda més d'un mes de continus retrets entre uns i altres...
M'aniré a preparar un bol de crispetes!
dissabte, 8 de juny del 2019
Minuts Musicals d'amor (?) amb "New Light"
No m'agrada quan, al programa de cites "First Dates", ofereixen com a premi de consolació al rebuig ("no tindria una segona cita amb ell/a...") seguir-se veient, en una segona trobada (que no cita) com a amics! Ai la "friend zone"...
En la meva tendra adolescència vaig estar-hi quasi dos cursos (entre 1r i 2n de BUP), més còmodament del que em pensava, i amb uns interrogants que ja fa molts anys no cal desvetllar...
L'amor no correspost també és amor i és per això que cançons com la d'avui, en la que el cantant reclama una sola nit perquè el vegi amb una nova llum, m'agraden especialment... No tot a la vida són finals feliços!
Jo no vaig tenir una nit, sinó un camp de treball, però la meva nova llum, fugaç, va il·luminar també fugaçment uns altres ulls...
I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...
divendres, 7 de juny del 2019
La frase cèlebre de la setmana, sobre la política...
Immersos encara en les càbales i negociacions per a dirimir i tancar (?) el que les eleccions han deixat obert, a nivell estatal, autonòmic i municipal, la política mostra, més que les seves arts de seducció, la seva capacitat més tàctica i partidista afegint, cada dia que passa, més dosis d'incerteses, engreixant els interrogants que, semblava, aquests dies hauríem d'anar resolent.
D'aquí poc més d'una setmana començarem a sortir de dubtes amb la constitució dels ajuntaments, i qui sap si per aquesta imperiosa necessitat cauran en cascada la resta d'incerteses i, abans que quasi tothom marxi de vacances, tindrem resoltes les principals incògnites.
Fins aleshores, de moment les i els polítics fan bona la definició que Groucho Marx va fer de la política, com "l'art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats".
Espero que aquesta cèlebre frase no inspiri les negociacions d'aquests dies pels futurs governs, si més no per la part que ens toca!
dijous, 6 de juny del 2019
Consells Escolars Municipals
Visc aquests dies, els meus darrers com a regidor de l'Ajuntament de Sarrià de Ter, fent balanç de la feina feta, i no puc ni vull oblidar la meva modesta aportació a l'impuls del Consell Escolar Municipal (CEM) de Sarrià de Ter.
Deuria ser a l'any 2004 quan essent, entre d'altres, regidor d'ensenyament, vam reactivar el Consell Escolar Municipal de Sarrià de Ter, reforçat aleshores per la presència de l'Escola Bressol municipal Confetti, inaugurada mesos enrere.
És cert que des d'aleshores el CEM de Sarrià de Ter ha viscut períodes de més activitat, períodes de menys, com pràcticament els darrers dos anys, mort quasi per inanició.
Amb la notícia del nou institut de Sarrià de Ter vaig reclamar la necessitat de reactivar de nou el CEM, reactivar-lo sobretot per acollir el nou centre escolar, amb tot el que això suposa de creixement de la comunitat educativa, alhora que la necessitat d'una major coordinació i col·laboració entre els centres, serveis i agents educatius del poble.
Afortunadament el CEM es va convocar de nou, primer per a fer una presentació de la proposta del nou institut, i la setmana passada ja amb una convocatòria ordinària.
I precisament en el CEM de la setmana passada, en el darrer torn d'intervencions, vaig aprofitar per acomiadar-me, ja que en formava part en tant que regidor (i és ben sabut que plego!), i per agrair tot el que, amb la comunitat educativa de Sarrià de Ter, hem compartit i construït al llarg d'aquests anys!
Formar part del CEM de Sarrià de Ter ha estat una de les grans satisfaccions que m'ha donat la condició de regidor de l'Ajuntament, juntament amb tot el treball que es va fer, entre els anys 2003 i 2007, en matèria de serveis socials.
El CEM de Sarrià de Ter, amb l'arribada del nou institut, té (i de moment sembla que l'aprofita) l'oportunitat de fer un salt qualitatiu, de guanyar incidència i pes polític contribuint a definir les línies generals de l'educació, en el seu sentit més ampli (si voleu el que al seu dia va inspirar la Carta de Ciutats Educadores), del poble, aportant estratègia i reclamant recursos.
Farà bé el nou plenari municipal, que es construirà d'aquí uns dies, d'invertir-hi en interès i compromís, doncs l'educació serà, estic convençut, una de les grans qüestions de l'agenda política de Sarrià de Ter, qui sap si també abraçant (ara) l'estratègia i la visió de l'Educació 360.
La setmana passada m'acomiadava del CEM de Sarrià de Ter (veurem si de forma definitiva o temporal... "y ahí lo dejo!") i avui mateix m'estrenaré com a nou membre, representant del sector famílies dels consells escolars dels centres de secundària públics, del Consell Municipal d'Educació (CME) de Girona!
Procuraré aportar, des d'aquesta nova responsabilitat, la visió i les necessitats educatives de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà, com a membre del Consell Escolar del centre i de l'AMPA, i també, de forma més global i per extensió, les inquietuds i necessitats educatives del barri del Pont Major.
Ja us explicaré!
dimecres, 5 de juny del 2019
El preu (de la semi llibertat) d'un polític pres
Des d'una perspectiva purament penitenciària segurament la mesura d'atorgar a Oriol Pujol Ferrusola un règim penitenciari obert no només és correcte, sinó fins i tot desitjable!
Més enllà del caràcter punitiu i, en molts casos, preventiu i de seguretat, la presó, i per extensió el règim penitenciari, ha de tenir i té també el paper, i el deure, de fomentar la reinserció social.
I si bé és cert que la reinserció a vegades és un camí llarg i sinuós, costerut i per moments (i en ocasions) impossible, entenc que és quelcom que convé tenir present, en molts casos, pràcticament des del primer minut de compliment de la condemna.
El sistema penitenciari, doncs, ha de motivar que les persones privades de llibertat tracin aquest camí, primer dins de la presó, després fora, en règim de semi llibertat, o règim obert, participant com a motors de la seva pròpia reinserció social formant-se i emprenent de nou la seva vida laboral, o una nova vida laboral.
Els beneficis de la reinserció no només són econòmics, també socials: la institucionalització és molt cara i generalment presenta major reincidència.
Des d'una perspectiva purament penitenciària segurament la mesura d'atorgar a Oriol Pujol Ferrusola un règim penitenciari obert no només és correcte, sinó fins i tot desitjable!
El que em sabria greu és que aquesta decisió fos un privilegi (més), motivada políticament pel que representa el polític pres, i la seva família...
dimarts, 4 de juny del 2019
José Antonio Reyes
La consternació per la seva inesperada i sobtada mort es va transformar, hores després, en una (nova) polèmica a Twitter atiada per la (valenta?, controvertida?) piulada que el porter Santi Cañizares ("Cañete") va fer en motiu de la causa de la seva mort: la velocitat!
Sí, la mort d'aquest gran futbolista va ser per l'accident de trànsit que va tenir, sembla ser, entre d'altres factors per l'excés de velocitat! A 237km/h!, corria, i a aquesta velocitat qualsevol incidència, com una roda rebentada, pot esdevenir, i de fet va esdevenir mortal.
Qüestionava Cañizares el tracte d'heroi que es desprenia del seu homenatge, i en certa manera raó no li faltava, doncs més enllà de la seva carrera i trajectòria futbolística la temeritat de Reyes al volant no només li va costar la seva vida, també la d'un seu cosí; un altre cosí, greument ferit, va sobreviure. És evident que d'haver sobreviscut el futbolista hauria estat acusat de diversos delictes: homicidi involuntari, conducció temerària...
Aquest accident, i tants cada setmana, em remeten a les paraules que dies enrere recordava del desaparegut Niki Lauda: "el motor no raona, el pilot sí". El cotxe pot superar la velocitat permesa, però som nosaltres qui decidim que la superi, o no...
I tot plegat em fa pensar en la necessitat que, ni per part de les administracions, ni per part del periodisme, s'ometin les causes dels accidents quan aquests han estat causats per imprudències de qui conduia, o del o dels qui l'acompanyaven: excés de velocitat, distraccions (ai els mòbils!), consum de drogues o alcohol, etc.
És important sensibilitzar-nos, doncs qui estigui lliure d'haver comès mai alguna imprudència al volant, per petita o insignificant que (ens) pugui semblar, que llanci la primera pedra!
Recordarem José Antonio Reyes com el bon futbolista que va ser, i alhora no oblidarem (ni hauríem de fer-ho) que una greu imprudència li va costar la vida, la del seu cosí, i que per sempre més ha marcat la d'un altre cosí, i la de tota la seva família.
Sempre pensem que mai ens tocarà, fins que ens toca...
dilluns, 3 de juny del 2019
Benvinguts a pagès
Aquest cap de setmana he anat a pagès... |
De petit a pagès hi anava quasi cada diumenge, a pagès, i especialment a l'estiu, quan passava part de les vacances amb els meus avis materns.
Al costat de la cort de la mula, que més tard va ser un d'un ruc, hi havia la de les vaques, on també hi havia algun vedell, que mig desdentegat ens servia per jugar-hi posant-li la mà dins la boca i notar, mentre la xumava, la seva llengua rasposa!
De la mula el que a mi més m'agradava era el sac de garrofes que hi havia fora de la seva cort, i que jo menjava com si fos una llaminadura... Setmanes enrere em va agradar veure a les notícies que en un territori reivindicaven els valors nutricionals de la garrofa i l'introduïen a la seva proposta gastronòmica.
A la cort de porcs no hi entrava, tot i que a la seva menjadora hi llançava quasi de tot, i quasi tot ho endrapaven! I del corral m'encantava, sobretot, mirant el pioc mascle i la seva estarrufada cua plomada, acompanyada del seu guirigall característic! També tocava recollir els ous, els de dins el galliner, els del costat del llimoner, els de sota la mimosa...
I quan es matava un gall, o un conill, allà era jo, observant la destresa de la meva àvia, recollint el plat de sang, de la que amb la cresta faria festa major, o aguantant amb força les potes del conill mentre la meva àvia el despullava esquinçant-li la pell.
També anàvem a l'hort, l'anada, a peu amb la meva àvia, es recompensava amb la tornada en carro; el meu avi ja hi era des del matí... A l'hort jugava més que feinejava, sobretot quan tocava collir patates...
Collir olives, ja a l'hivern, era diferent: a duro el pot era l'estratègia de la meva àvia per tenir-nos enfeinats i contents!
I si hi havia una cosa que m'agradava especialment era treure els fems de la cort de vaques i escampar-hi la palla neta. Forca amunt, forca avall anava omplint el femer!
Algunes vegades també acompanyava el meu oncle, especialment si el trajecte es feia amb el tractor i el remolc, bé a les vinyes, abans que les arrenquéssim per convertir-les en més olivars, bé als olivars, bé a recollir les bales de palla.
A pagès, però, sobretot hi vaig aprendre dues coses: a anar amb moto i que definitivament les escopetes, ni que fossin de balins, no estaven, ni estan, fetes per mi!
Ja fa molts anys que no hi ha porcs, ni conills, ni vaques, ni vedells, ni mula ni ase ni bèstia! Ni tan sols un gos. Sí algunes gallines, algun gall i alguna perdiu... Alguns dies collim olives, i poca cosa més...
La vida urbana s'ha acabat imposant, aquí i arreu, i la imatge de la vida a pagès massa sovint es dibuixa bucòlica i paisatgística, quan segueix essent dura, intensa i no sempre prou agraïda ni, segur, reconeguda.
És la diferència entre anar a pagès i viure a pagès, i sobretot viure de pagès!
Tinc la sospita, o no sé si el temor, que la benintencionada iniciativa Benvinguts a pagès, que ja fa alguns anys que es fa, inesperadament contribueix a perpetuar aquesta imatge bucòlica i paisatgística de la vida a pagès, presentada quasi com una peça de museu... tan de bo m'equivoqui!
Al capdavall de petit jo anava a pagès, ara simplement vaig a Cantallops, on encara hi ha vida de pagès però de la que, fins i tot jo, cada vegada en participo menys...
dissabte, 1 de juny del 2019
Minuts Musicals d'amor (?) amb "Your Song"
Rere les excessives ulleres i sota les extravagàncies d'Elton John s'hi amaga una autèntica bèstia musical, un talent inesgotable, un músic amb una llarga trajectòria, tan llarga que fins i tot essent viu s'ha merescut un "biopic" (Rocketman) fent bona l'expressió "els homenatges millor en vida!"
Reconec que Elton John rarament ha format part de la meva discografia, sobretot d'adolescent, més centrat en el combatiu Joe Strummer (The Clash) o en l'insondable i malaurat Ian Curtis (Joy Division)...
Però resulta impossible no topar-se amb les grans (i bones) cançons que aquest talent musical ha engendrat en la seva dilatada carrera musical, cançons com "Your Song", un veritable regal d'amor ("My gift is my song and this one's for you") d'un amor d'ulls blaus o verds, tant és, sobretot d'ulls dolços, els més dolços, diu la cançó...
I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)