El senyor de la guerra

"Masters of War" és una cançó de Bob Dylan inspirada en un discurs del president estatunidenc Eisenhower, que l'any 1961 va advertir del perill del que s'anomena el "complex militar-industrial", que és, simplement, la comunió d'interessos militars, polítics i econòmics per seguir greixant la indústria armamentística. Bob Dylan cantava: "Veniu, senyors de la guerra... Només vull que sapigueu que ja us he vist la màscara." Han passat més de seixanta anys i, malauradament, aquella cançó encara és ben actual avui dia.

Fa uns mesos, al Club de lectura de Pau i Drets Humans de la Biblioteca Just M. Casero de Girona, vam llegir el llibre "Dona Vida Llibertat", una obra col·lectiva coordinada per Marjane Satrapi que, a través del còmic, fa un recorregut per la història recent de l'Iran: la censura, la repressió, les dones que arrisquen la vida per ser lliures... Un crit, "Dona Vida Llibertat", que segueix vigent i que, ara, sona amb una cruesa nova.

Perquè el nou senyor de la guerra, aquest que no vesteix uniforme militar, sinó que porta una gorra vermella amb el lema MAGA al front, fa servir descaradament i sense dissimular la seva força militar com a instrument comercial i geopolític al servei dels seus interessos. Quan Trump intervé a Veneçuela, no ho fa per defensar la democràcia, sinó per vetllar només pels seus interessos econòmics; també quan somia despert apropiar-se de Groenlàndia. Ara, quan s'alia amb Israel per atacar l'Iran, tampoc no és cap principi democràtic el que el mou, ni la defensa dels drets humans, que ell mateix vulnera portes endins, sinó el càlcul fred del poder i del mercat. La pretesa defensa de la democràcia i dels drets humans, en tot cas, és l'excusa, l'argument per disparar i per mantenir viu el "complex militar-industrial" que descrivia Eisenhower i cantava Dylan.

I mentre nosaltres, al Club de lectura, anem llegint llibres sobre la pau i els drets humans (el pròxim també és un còmic, "L'última artista soviètica", de Victoria Lomasko), el senyor de la guerra segueix jugant, amb la terra com a tauler de joc i les persones com a fitxes prescindibles. Igual que als anys seixanta, igual que sempre.

El carbó, per a Donald Trump

Abans d'ahir a la nit vaig assistir, excepcionalment i de forma un xic improvisada, a la cavalcada dels Reis de l'Orient a Figueres; una de les comparses era, com en totes les cavalcades d'arreu del país, la del carbó, i no era poc el que carretejaven en braços els patges i patgesses, i el que es deduïa que hi havia en el carruatge que els acompanyava.

Els patges i patgesses feien veure que el donaven al nombrós públic congregat al llarg del recorregut, i és que, sincerament, qui més qui menys també ens en mereixem una mica, de carbó, que portar-se bé al llarg de tot l'any és prou difícil, per no una missió impossible...

És clar que si algú es mereix una bona carretada de carbó, aquest principi d'any, és el president estatunidenc Donald Trump, amb la seva ingerència política (invasió...) a Veneçuela i detenció del seu president, Nicolás Maduro, saltant-se la legalitat internacional amb total impunitat, i una gran dosi de cara dura.

No negaré que Nicolás Maduro no sigui mereixedor, també, d'una bona carretada de carbó, però Donald Trump està fent mèrits per rebre'n tant com petroli de Veneçuela. Amb la mateixa barra que mesos enrere va signar els aranzels a tort i a dret, ha intervingut políticament Veneçuela enviant no només un missatge a Llatinoamèrica, sinó al món sencer: aquí ara mano jo.

Mana ell, governant el seu país trepitjant, si cal, la legislació pròpia, i intervenint a escala mundial trepitjant, si cal, la legislació internacional. En fa prou amb les seves ordres i un retolador gruixut per imposar la seva llei, i amb la seva fatxenderia deu esperar a veure si algú gosa escopir-li a la cara, discutir-li, més enllà de declaracions i comunicats, les seves decisions i accions.

I el més curiós del cas, és que res del que fa ens sorprèn, ja que tot el que fa és el que d'una manera o altra havia anunciat que faria. Amb el president Trump, en aquest segon mandat, el que es veu és el que hi ha, sense subterfugis, sense dissimular.

El problema no és que els Estats Units estiguin governats per un tirà, sinó que aquest tirà el que vol, sobretot, és governar el món...

La pau, segons Trump

Donald Trump ha tornat a entrar en escena, si és que, des que ha tornat a ser president dels Estats Units d'Amèrica, n'ha sortit mai. 

És un president omnipresent amb un excés de verborrea que denota que és dels que, a banda de parlar molt, sobretot li agrada escoltar-se. Escoltar-se i adular-se, ventant-se de ser el més poderós del món i reclamant premis i reconeixements sense vergonya ni pudor, amb una immodèstia que ja no s'esforça a dissimular; el darrer exemple, reclamar el Premi Nobel de la Pau pel seu paper en el recent acord entre Israel i Palestina, i per haver evitat no sé quantes guerres. 

Veient-lo actuar, potser més que el Premi Nobel de la Pau, mereixeria, no un Premi Oscar, sinó un Razzie, aquells premis que reconeixen el pitjor del cinema. Donald Trump, més que diplomàcia, el que transmet és una calculada sobreactuació constant, una representació on ell mateix és l’únic protagonista. Donald Trump és, en certa manera, la millor paròdia d'ell mateix, i fins i tot guanya per golejada en histrionisme a tots els seus imitadors.

La seva política, interna i internacional, va al ritme dels seus impulsos i interessos, sempre pensant en els particulars comercials i estratègics pels Estats Units, evidenciant que la pau, com la guerra, fins i tot pot ser un negoci lucratiu, un acord de compravenda on la dignitat humana cotitza a la baixa.

Sabem, i convé recordar-ho que la pau és molt més que l’absència de guerra; no n’hi ha prou amb aturar les bombes ni amb signar documents davant les càmeres, la pau demana justícia, reparació, reconeixement i futur. Que s'aturin les bombes és imprescindible, tot i que només és un primer pas; el veritable repte és construir un espai, també físic, que eviti que les bombes tornin a caure, tant en una direcció, com en l'altra.

Una pau que, en aquest indret del món, fa dècades que no existeix...

És un genocidi

El que està perpetrant l’Estat d’Israel a la Franja de Gaza és, amb totes les lletres i amb tot el dramatisme del terme, un genocidi, l’extermini d’un poble segons el diccionari. No és només una opinió personal, ho assenyala l’ONU a través de la Comissió Internacional Independent d’Investigació sobre els Territoris Palestins Ocupats, que afirma i argumenta que “Israel ha comès genocidi contra els palestins a la Franja de Gaza”.

El mot genocidi incomoda a alguns partits polítics, especialment els situats a la dreta i l’extrema dreta, que eviten pronunciar-lo no només pel seu significat lingüístic, també pel seu pes jurídic i les responsabilitats que implica.

Sembla prou evident que Israel està exterminant un poble mentre ocupa el seu territori. Els supervivents només tenen com a sortida l’entrada al camp (de concentració) d’Al-Mawasi, una cruel rèplica palestina del gueto de Varsòvia, després d’haver patit bombardejos i fam, després d'haver vist morir familiars, veïns i veïnes i amistats per les bombes, per les bales i per la fam. Paradoxes terribles de la condició humana.

Encara més desconcertant és la tebiesa de la resposta internacional davant d’aquest genocidi, sobretot si la comparem amb la reacció molt més contundent davant de la invasió russa d’Ucraïna. Una altra paradoxa que ens interpel·la com a societat.

I resulta gairebé incomprensible que hi hagi qui s’ofengui més per les protestes a les etapes de La Vuelta, amb manifestants intentant aturar la competició ciclista, que per les imatges de la massacre quotidiana a Gaza.

És un genocidi. I el més trist és la sensació que, tot i saber-ho, no som capaços de posar-hi fi.

A voltes amb "La Vuelta"

Aquesta edició de "La Vuelta" ha estat marcada, sobretot, per les protestes contra el genocidi del govern d'Israel sobre Palestina i el seu poble. Les mobilitzacions no s'han limitat a la multitudinària exhibició de banderes palestines: també hi ha hagut "invasions de camp" i intents d'aturar la cursa a peu de carretera en diferents etapes, especialment arran de la presència de l'equip ciclista israelià Israel-Premier Tech, propietat d'un empresari proper al primer ministre Netanyahu, motiu central de la protesta.

Aquestes accions han tensat la cursa fins al punt que la direcció i l'organització s'han vist obligades, en més d'una ocasió, a escurçar o modificar el recorregut, amb la complexitat logística que això implica i amb conseqüències tant en el traçat com en el desenvolupament esportiu.

Les protestes han generat moments de tensió, amb la intervenció policial, amb càrregues incloses, i amb detencions. També han revifat l'enèsim (i estèril) debat sobre si cal barrejar política i esport, quan en realitat el debat hauria de ser sobre fins a quin punt la política condiciona l'esport.

Perquè és evident que resulta impossible separar-los: l'esport també és política. Ho veiem en molts àmbits, i la no participació de Rússia en competicions internacionals n'és un exemple clar. I davant d'aquest exemple inevitablement sorgeix la pregunta: per què Rússia no i, en canvi, Israel sí que pot continuar competint?

De totes les veus que s'han escoltat aquests dies, m'ha agradat especialment la del futbolista gallec Borja Iglesias, un jugador diferencial sobretot a les sales de premsa. Preguntat sobre els "sabotatges" a "La Vuelta", va respondre: "Se le da más importancia a parar un evento que a un genocidio."

Les seves paraules contrasten amb les declaracions de l'exciclista i comentarista Perico Delgado davant les protestes:

• "Esto es un tema político y no tiene nada que ver con el deporte."
• "Estas acciones deslucen el deporte y dañan la imagen del país."
• "Alguien ha hecho negocio vendiendo banderas."

I encara contrasten més amb les paraules del narrador de TVE de "La Vuelta", el periodista Carlos de Andrés, que en antena va defensar la llibertat d'expressió i de protesta, i sobretot va denunciar el genocidi d'Israel contra Palestina.

En definitiva, aquesta edició de "La Vuelta" ens recorda que l'esport no és mai una bombolla aïllada, sinó un aparador global on també es projecten les contradiccions del nostre món. I més enllà dels ports, les escalades, les escapades i els esprints, hi ha causes que, per molt incòmodes que resultin, no es poden ignorar.

Games Without Frontiers. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una cançó de Peter Gabriel, "Games Without Frontiers", el títol de la qual s'inspira en el programa de televisió "Jeux sans frontières", produït com el Festival d'Eurovisió, per la Unió Europea de Radiodifusió.

Aquest programa, que en una primera etapa es va emetre entre el 1965 i el 1982, era una mena de gimcana entre països europeus que simulava cooperació entre nacions; Espanya va participar-hi en la segona etapa del programa, entre el 1988 i el 1999, i entre d'altres el van presentar els (aleshores) popularíssims Ignacio Salas i Guillermo Summers.

En aquesta cançó Peter Gabriel juga amb el títol (en clara al·lusió al programa) per fer una crítica a la guerra i als conflictes internacionals, denunciant el comportament infantil i competitiu dels països i nacions, com si la guerra fos simplement un joc, un joc sense conseqüències. Entre els noms que es mencionen a la cançó, apareixen un Adolf i un Enrico, clares referències a Hitler i Mussolini.

Els xiulets, en aquesta cançó, no només se senten, també es canten en aquests dos versos:

"Whistling tunes we hide in the dunes by the seaside"
(Xiulant cançons, ens amaguem entre les dunes vora el mar)

"Whistling tunes we're kissing baboons in the jungle"
(Xiulant cançons, besem babuïns a la jungla)

"Jocs sense fronteres / Guerra sense llàgrimes", diu la cançó...

Kit de supervivència

La Comissió Europea, dies enrere, va fer una sèrie de recomanacions perquè nosaltres, la població civil, la ciutadania, ens preparem davant possibles situacions d'emergència, bé causades per catàstrofes naturals, bé causades per conflictes bèl·lics, per guerres, que també són catàstrofes (de conseqüències catastròfiques) no naturals, sinó humana...

La recomanació podria ser pertinent veient els efectes de la crisi climàtica que vivim, i resulta difícil, per a nosaltres, esborrar de la retina la devastació de la Dana de València. La recomanació podria ser pertinent, però em sembla que els efectes del canvi climàtic són només un pretext, i que el que veritablement els interessa és que, amb l'excusa d'una escalada bèl·lica a Europa, el Vell Continent es rearmi ara que l'Oncle Sam ens fa pam i pipa.

Aprofitant la benintencionada proposta que puguem afrontar millor una situació crítica causada per algun fenomen meteorològic, ens posen la por al cos amb l'amenaça d'una escalada bèl·lica per justificar l'increment de despesa militar i de defensa.

L'altre dia revisava el contingut d'aquest kit de supervivència que ens hauria de permetre subsistir durant almenys 72 hores sense ajuda externa, i em sembla que seria dels primers a llepar o a morir.

És clar que, situat en el pitjor dels escenaris, el kit de supervivència proposat fins i tot fa curt, i caldria afegir-hi, segons el que he consultat per internet, com a mínim:

• Pastilles potabilitzadores o filtres d’aigua portàtils per convertir aigua no potable en segura.
• Màscares FFP2 o FFP3 per protegir-se de pols, fum o contaminants.
• Paper d’alumini o bosses hermètiques per protegir aliments i documents.
• Emissor-receptor de ràdio (walkie-talkie) per comunicar-te sense xarxa mòbil.
• Xiulet d'emergència per alertar de la teva ubicació si et perds.
• Mapa detallat de la teva zona i una brúixola.
• Sac de dormir resistent a temperatures baixes.
• Guants resistents i gorra o passamuntanyes per protegir-se del fred i la intempèrie.
• Esprai de pebre.
• Cordes resistents.
• Pala plegable.

Això de les cordes no sé si són per, arribar el cas, penjar-me, i la pala per cavar la meva pròpia tomba...

Bromes a banda, l'existència d'un kit de supervivència pot ser una mesura prudent en determinades situacions, però també reflecteix el clima d'incertesa, por i amenaça que es vol instaurar. És de sentit comú estar preparats per a emergències, però si el perill és tan imminent, potser el més important no és disposar d'un kit de supervivència, sinó invertir energies i recursos per evitar que aquesta amenaça catastròfica esdevingui una realitat.

Auschwitz i el risc de l'oblit de la memòria

Ahir es va commemorar el 80è aniversari de l'alliberament del camp de concentració d'Auschwitz, tràgic símbol d'un dels episodis més foscos de la història, testimoni directe de l'extermini perpetrat pel nazisme, principalment de persones jueves, però també persones d'ètnia gitana, persones amb discapacitat, persones homosexuals i persones que s'oposaven políticament al nazisme.

Vuitanta anys després, el revisionisme històric i el "blanquejament" del nazisme posen en perill la pervivència de la memòria col·lectiva, especialment en un moment en què cada vegada són menys els testimonis directes de l'Holocaust, que inevitablement es van morint. Preservar la seva memòria, la memòria heretada de les persones supervivents de l'Holocaust, és vital per entendre la magnitud d'aquests crims i prevenir que es repeteixin, cosa que no fa massa anys semblava improbable i avui, en canvi, sembla més plausible, sobretot a la relativització estesa a través a través de les xarxes socials i internet de discursos negacionistes, emmascarant l'odi sota el pretext de la llibertat d'expressió.

Aquestes actituds no sols posen en risc la veritat històrica, sinó que també afavoreixen el creixement de moviments d'extrema dreta a Europa, que utilitzen retòriques xenòfobes i antidemocràtiques per guanyar suport. El paral·lelisme amb els anys 30 del segle passat és preocupant: aleshores, la banalització de l'odi i la manca de resposta contundent van desembocar en una tragèdia global. Tolerar el revisionisme i minimitzar els crims de l'Holocaust és obrir la porta a un escenari similar.

És per això que recordar Auschwitz és, també, un exercici de memòria que reforça el compromís amb els valors de la democràcia i els drets humans. Com a societat, tenim el deure de protegir la veritat històrica i de treballar activament per erradicar qualsevol forma de discriminació. D'aquí que el 80è aniversari de l'alliberament d'Auschwitz no només ens interpel·la a recordar el passat, també ens exigeix construir un present i un futur protegint la memòria històrica, no deixant que caigui en l'oblit.

Així comença... "Jo sé per què canta l'ocell engabiat"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los o demanar-los en préstec a les biblioteques.

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

I per començar, voldria compartir les primeres paraules del primer llibre que llegiré aquest any,  "Jo sé per què canta l'ocell engabiat" (ICIP; Angle editorial, 2023), de l'escriptora i activista estatunidenca Maya Angelou (1928 - 2014), amb traducció de Blanca Busquets, el segon llibre del Club de lectura per la pau i els drets humans de Girona, un llibre de caràcter autobiogràfic:

"Havíem arribat a aquell poblet endarrerit quan jo tenia tres anys i en Bailey quatre, amb una etiqueta al canell que indicava - "A qui pugui interessar" - que érem la Marguerite i en Bailey Johnson fill, de Long Beach, Califòrnia, de camí a Stamps, Arkansas, a/ Sra. Annie Henderson.

Els nostres pares havien decidit posar fi al seu calamitós matrimoni, i el pare ens va enviar a casa de la seva mare. Ens havien confiat a un mosso d'equipatges, que l'endemà va baixar del tren a Arizona, i el meu germà portava els bitllets clavats amb una agulla a la butxaca interior de l'abric.

No recordo gran cosa del viatge, però quan vam arribar al sud, a la part segregada del trajecte, la situació devia millorar. Els passatgers negres, que sempre viatjaven amb carmanyoles ben plenes, van compadir-se d'aquells "pobres marrecs orfes tan bufons" i ens van afartar de pollastre fregit fred i amanida de patata.

Anys després, vaig descobrir que una multitud de nens negres espantats havia fet milers de cops aquella travessia dels Estats Units per reunir-se amb els seus pares, que havien aconseguit guanyar-se bé la vida a les ciutats del Nord, o per tornar amb les seves àvies a les ciutats del Sud que en Nord urbà incomplia les seves promeses econòmiques."

2025, més guerra, més dreta i més merda

Això dels canvis d’any és com els aniversaris; un dia tens 49 anys i l’endemà 50, i tot segueix si fa o no fa igual; un dia estàs en el 2024 i l’endemà en el 2025, i tot segueix, si fa o no fa, igual... Igual i, fins i tot, a risc que vagi pitjor!

El 2025 comença, inevitablement, arrossegant els problemes de 2024 i dels anys anteriors: conflictes bèl·lics irresolts, alguns fins i tot en expansió, una onada ideològica d’extrema dreta que reforça l’autoritarisme i un planeta cada vegada més maltractat. Lluny de ser un any curull d’esperança i de llum, tot apunta que el 2025 continuarem aprofundint en crisis que semblen, com aquella història fantasiosa, interminables. 

Tot sembla indicar que el 2025 tindrem més guerra, més dreta i més merda.

Més guerra
Els conflictes bèl·lics segueixen devastant vides i comunitats en diversos punts del planeta. La guerra d’Ucraïna, lluny d’arribar a una solució negociada, es consolida com un conflicte enquistat amb enormes repercussions humanitàries, de les que sembla que ja ens hem immunitzat. Alhora, altres zones oblidades com el Iemen, el Sudan o Etiòpia pateixen violències endèmiques sense la cobertura mediàtica que mereixen. Aquest escenari global evidencia la incapacitat de la política i diplomàcia de sobreposar-se a la prevalença dels interessos econòmics i geopolítics, de l’economia de la guerra, que tristament s’imposa per damunt de la pau.

Més dreta
L’ascens de l’extrema dreta continua marcant l’agenda política mundial. En qüestió de dies  tornarem a tenir Donald Trump a la presidència dels Estats Units, amb Elon Musk dins la seva administració. El 2025 s’estrenarà amb un missatge clar: el populisme autoritari ha vingut per quedar-se, com veiem als Estats Units i, també, malauradament, cada vegada més a Europa. Aquest fenomen s’estén arreu del món amb governs que restringeixen drets, fomenten la polarització i rebutgen els avenços socials aconseguits amb gran esforç en dècades anteriors. L’extrema dreta guanya terreny en cada elecció, consolidant un discurs xenòfob i nacionalista, amb una clara política de retallada de drets i de demolició de l’estat del benestar.

Més merda
El planeta continua consumint-se, continua pagant el preu de la inacció dels estats davant la crisi climàtica. Els nivells de contaminació s’estan disparant, les temperatures segueixen augmentant i els fenòmens meteorològics extrems són cada vegada més habituals, com veiem i patim també aquí, a casa nostra. Malgrat els advertiments dels experts, el 2025 es presenta com un altre any d’inèrcia destructiva o, més ben dit, autodestructiva. 

El 2025, doncs, no sembla oferir un horitzó gaire esperançador. La humanitat es troba atrapada en un cercle viciós on els conflictes, la repressió i la destrucció ambiental s’alimenten mútuament, es retroalimenten com si fossin (de fet ho són) vasos comunicants. 

Tot i això, aquests primers dies de 2025 ens hem seguit desitjant, sincerament (més enllà de la cortesia), un bon any nou, potser perquè, en el fons, sabem que la responsabilitat col·lectiva ens obliga a no perdre l’esperança i a seguir treballant per canviar aquest futur que avui ens sembla tan negre. Esperança de poder canviar, millorar, si no el món sencer, com a mínim el nostre trosset món...

Violència gratuïta

La violència gratuïta és una força destructiva que emergeix (aparentment) sense raó, deslligada de qualsevol necessitat (o set) de justícia o per qüestions morals. La violència gratuïta és, d'una manera o altra, símptoma d'una derrota, el fruit amarg de la ràbia, de l'odi o, algunes vegades, simplement de la indiferència vers la humanitat de l'altre, senyal de la més absoluta manca d'empatia. 

Aquesta mena de violència no només destrueix el que troba al seu pas, sinó que també erosiona les bases de la convivència i de la confiança social (el contracte social), tan necessàries. Ho estem veient, lamentablement, aquests dies arran de l'agressió a una nena petita a Barcelona, i de tot el debat que ha desencadenat, que confirma el que ja sabem: la violència engendra més violència, perquè quan una comunitat o un individu responen a la violència amb més violència, sovint es cau en un cicle interminable, on la frontera entre víctima i agressor es desdibuixa i la violència s'expressa de la forma més crua, i cruel.

Prendre’s la justícia pel propi compte pot semblar una reacció comprensible davant la frustració que genera la lentitud o la ineficàcia de la justícia, però també sabem que aquest és un camí perillós que, lluny d'apaivagar-la, engendra més violència. Perquè moltes vegades la venjança no busca la reparació del dany, sinó satisfer una set momentània de revenja, ja que generalment la violència de la revenja sol ser en un grau més elevat de la que l'ha provocat. 

Aquí el risc, l’error d'aquesta escalada de violència, és que la violència es converteixi en una eina (o l'eina) de resolució de conflictes, perpetuant així la seva existència com a única solució, com a única resposta possible. I en aquests casos també sabem que la violència, a mesura que es fa servir, va modelant les persones que la practiquen, fent-les menys empàtiques al dolor aliè i, alhora, deixant-hi profundes i doloroses marques emocionals, no sempre prou conscients i, per tant, reconegudes.

El risc de fer justícia pel propi compte és que, en l'impulsiu intent de restablir un equilibri (ull per ull...), es destrueix la possibilitat de restituir un cert ordre veritable, el que estableix, ens agradi més o menys, la justícia. 

La violència, en qualsevol de les seves formes, no permet la restauració de la pau, també ho estem veient, des de fa més d'un any, en la guerra d'Israel contra Hamàs; la violència més aviat contamina la pau, fent cada cop més difícil trobar solucions que no impliquin més sang. Al capdavall, la resposta més efectiva (i possiblement menys fàcil, més complexa) no és sumar més violència, sinó aturar-la i buscar espais per al diàleg, la reconciliació i la justícia col·lectiva, és a dir, cercar més la reparació, no la destrucció.

El veritable repte és trobar la manera de combatre la violència des de la raó i el respecte a la llei, per evitar caure l'abisme del caos, on al final no guanya ningú, excepte la violència.

Engendrar violència

Imatge de Jan Marcus Trapp a Pixabay

Engendrar és un verb transitiu que al diccionari té tres accepcions: la primera és "procrear", corresponent a la genètica; la segona és "originar, Déu Pare, des de sempre, el Verb", vinculada al cristianisme; la tercera, que fa referència al seu sentit figurat, és "produir, causar, ocasionar".

La violència, el diccionari la defineix, més enllà de la "qualitat de violent", com a "manera de procedir violenta", "acció violenta" o, precisament una mica més en relació amb el dret, "acció violenta o coacció moral exercida sobre una persona per tal d'obligar-la a una determinada acció o omissió".

L'ús de la violència és un dels recursos més utilitzats, al llarg de la història de la humanitat, per a resoldre desavinences, disputes, conflictes. Ho hem pogut veure, tristament, aquests darrers dies a Girona, quan una aparent discussió intranscendent entre famílies va acabar amb dues persones mortes per arma de foc, desfermant una onada de violència, o a Barcelona, quan un intent per evitar un robatori va acabar amb la persona que el volia evitar degollada.

I és que la violència no només és, lamentablement encara avui per a moltes persones, la forma habitual que tenim per resoldre conflictes, també és el camí més curt per a generar una escalada de violència, que ja sabem que la violència, engendra violència.

La millor resposta a la violència la trobem, curiosament, al mateix diccionari i just a sota la seva mateixa definició, en la que hi apareix la definició de no-violència: "actitud que, sense renunciar a l'ús de la força, refusa d'emprar la violència i de tornar mal per mal."

Aquest hauria de ser el camí, però és un camí més llarg, i no tothom, ni a escala institucional, ni personal, ni internacional, ni domèstica, està disposat a recórrer. I així seguim, matant-nos els uns als altres, ara en el context d'una guerra, ara per motiu d'una desesperada migració, ara per una discussió ximple, ara per evitar més violència...

Un bri d'humanitat?

La sol·licitud d'arrest del fiscal del Tribunal Penal Internacional, Karim Khan, contra el primer ministre i el ministre de Defensa d'Israel, Benjamin Netanyahu i Yoav Gallant, i del líder de Hamàs, Yahya Sinwar, i altres dirigents d'aquesta organització palestina, per presumptes crims de guerra, és un bri d'humanitat.
 
No sé quin recorregut tindrà aquesta petició, quin recorregut judicial i penal, quin recorregut polític i humanitari, però ja era hora que una institució internacional s'esforci per no deixar impune l'atrocitat que des de fa massa mesos es viu a Gaza. Ho veiem cada dia a la televisió, veiem els atacs contra la població civil, els bombardeigs i la devastació que provoquen, veiem els desplaçats i les dures condicions amb què han de viure o, més aviat, sobreviure. Veiem la guerra de cada dia a risc de normalitzar-la, com si fos, només, una pedra més a la nostra sabata.

Però no podem permetre'ns normalitzar aquesta guerra, no podem anar justificant, eternament, que un atac mereix ser respost amb un altre atac, alimentant una escalada de violència, una escalada bèl·lica que només té una conseqüència: el patiment i la mort de molta gent, patiment i mort evitables.
 
Perquè no tot s'hi val, tampoc en les guerres, i això és que, a la seva manera, diu el fiscal del Tribunal Penal Internacional amb la seva sol·licitud d'arrest. Perquè la violència només engendra violència, i cal trencar aquest cercle i obrir la via de la pau. Cal deixar de fabricar i vendre armes, deixar de ser còmplices d'aquesta ignomínia...

En aquest gest del Tribunal Penal Internacional jo hi he vist un bri d'humanitat, de la humanitat que, col·lectivament, encara devem conservar...

Matar de fam

La conseqüència potser és la mateixa, però no és el mateix morir de fam que matar de fam. En el segon cas hi ha qui, deliberadament, fa de la fam arma de guerra i, per tant, fa tot el possible per matar de fam a la població civil, en el context d'una guerra.

Ho estem veient aquests dies a Gaza, de forma explícita (i ignominiosa) amb l'atac de l'exèrcit d'Israel a un comboi d'una ONG d'ajuda humanitària. Aquest atac ens ha fet veure (per si encara no ho teníem prou clar) fins a quin punt són cruels (a banda d'estúpides) les guerres, i fins a quin punt els exèrcits estan disposats a arribar per a derrotar l'enemic.

No és la primera vegada que en el context d'una guerra o d'un conflicte bèl·lic la fam és una arma de guerra, i m'agradaria pensar que aquesta darrera en serà l'última...

No sé si aquest atac haurà representat un punt d'inflexió en l'esdevenir d'aquesta guerra; com a mínim ha servit per avergonyir (encara més!) l'estat d'Israel, el seu exèrcit i el seu president, fent que la comunitat internacional el pressioni més políticament, especialment els Estats Units, però de poc serveixen aquestes reprimendes  si els mateixos Estats Units li segueixen venent armament per seguir matant palestins.

La impressió, la trista (i resignada?) impressió, és que no n'aprenem, que sembla que cada generació necessiti viure i veure les seves guerres, les seves misèries, les seves calamitats, els seus horrors. Després de milers i milers d'anys de guerres acumulades, de conflictes bèl·lics, de massacres i exterminis, seguim matant de fam, fins i tot allà on aparentment no hi ha guerra, però tampoc hi ha pau.

Happy Xmas (War is Over). Minuts Musicals de Nadal

Escrita per John Lennon i Yoko Ono, "Happy Xmas (War is Over)" es va publicar a finals de 1971 com a senzill amb l'objectiu de transmetre un missatge de pau per la Guerra del Vietnam; la cançó va formar part d'una campanya de conscienciació per demanar la fi de la guerra, escampant el missatge "War is Over! If You Want It" (la guerra s'ha acabat, si tu vols) en un munt de tanques publicitàries.

La tria del moment, just abans de les festes de Nadal, és evident que no va ser casualitat, tot el contrari, John Lennon i Yoko Ono van convertir una nadala en un missatge de pau que ens interpel·la a tothom. Aquella guerra es va acabar uns anys més tard, l'any 1975, i malauradament després n'han vingut moltes més, avui encara en tenim moltes més, de guerres...

Morir per la Madonna de Bruges

Dies després de participar en el Club de Lectura sobre Pau i Drets Humans de Girona vaig veure la pel·lícula The Monuments Men. En una de les escenes finals un historiador, o ara no recordo si era un militar, pregunta a Frank Stokes, personatge interpretat per George Clooney i inspirat en el personatge real George L. Stout, si havia valgut la pena que Jean Claude Clermont, interpretat per l'actor francès Jean Dujardin i inspirat en el personatge real Jacques Jaujard, hagués mort defensant la Madonna de Bruges.

En una escena de la pel·lícula el personatge de Jean-Claude Clermont està defensant tot sol l'escultura de la Madonna de Bruges enmig d'un atac alemany i es posa davant de l'obra d'art per protegir-la, sacrificant la seva pròpia vida en un intent desesperat per preservar aquesta valuosa obra d'art de Michelangelo que els nazis havien robat de la ciutat de Bruges, a Bèlgica.

El personatge interpretat per George Clooney respon a la pregunta amb un inapel·lable sí i reconec que, encara amb la lectura fresca del llibre "Johnny va agafar el fusell", de Dalton Trumbo, la seva contundent afirmació va ressonar dins meu amb menys èpica que ho hauria fet abans de llegir el llibre.

"Morir no és noble", diu ja malferit Joe Bonham, el protagonista del llibre, per boca del Dalton Trumbo, "encara que moris per honor. Encara que moris sent l'heroi més gran de la història". I en un altre fragment del llibre diu: "No hi ha cap paraula que valgui una vida. (...) Canviaria democràcia per vida. Canviaria independència i honor i alliberament i decència per vida".

Si una vida no val ni una paraula, la canviaria per la Madonna de Bruges?

És indiscutible que en la seva resposta afirmativa (sí, havia valgut la pena donar la vida per l'escultura), el personatge interpretat per George Clooney no només pretén aportar una gran dosi d'honor a la mort del company, també i sobretot, pretén aportar un honorable sentit a la seva vida, que és al capdavall el que va sacrificar per salvar una escultura.

Jo no tinc tan clar que morís per ella, per la Madonna de Bruges...

5 fragments del llibre "Johnny va agafar el fusell"

La d'aquest llibre no és una lectura agradable; més aviat és incòmode, fins i tot pertorbadora, i no només pel que explica, també per com ho explica. No sé si aquesta incomoditat també és causada pel fet que en el text no hi ha comes, tot són frases amb punts i seguits i punts i aparts.

"Johnny va agafar el fusell", de Dalton Trumbo, ha estat la primera de les tres lectures del Club de Lectura sobre Pau i Drets Humans, que es fa a la Biblioteca Just M. Casero de Girona. La participació en el club n'enriqueix encara més la lectura, compartint les impressions i les reflexions del llibre amb altres lectors, aprofundint en el missatge, o missatges que transmet el llibre. El debat i la conversa del club sempre et porta un xic més enllà de la lectura, no només en l'àmplia comprensió de la lectura, també en la presa de consciència.

"Johnny va agafar el fusell", escrit després de la Primera Guerra Mundial i publicat just a l'inici de la Segona, és un crit a la pau i a l'antibel·licisme i deixa anar frases (algunes sembla fins i tot que les escup!) que no van deixar indiferent la societat d'aleshores (més l'europea que l'americana), ni deixa indiferent la d'ara.

Les que contenen aquests fragments tan sols en són una mostra.

"Hi ha moltes lleis que protegeixen els diners de la gent en temps de guerra però que la vida et pertanyi a tu mateix no apareix recollit en cap llibre".

"Defensa els teus ideals mentre no et costin la vida. I diran però segur que la vida no és tan important com els principis. I tu respons ah no? Potser la teva no però la meva sí. Què collons són els principis? Defineix-los i queda-te'ls tots per a tu".

"Podia demostrar que tots aquests assassins retòrics fills de la gran puta que exigien sang estaven equivocats. Els podia dir senyor al meu entendre no hi ha res perquè valgui la pena morir perquè jo estic mort. No hi ha cap paraula que valgui una vida. Preferiria treballar en una mina de carbó a les profunditats de la terra i no tornar a veure la llum del sol i menjar crostes i aigua i treballar vint hores al dia. Ho prefereixo a la mort. Canviaria democràcia per vida. Canviaria independència i honor i alliberament i decència per vida. Li ho donaria tot a canvi del poder de caminar i veure i escoltar i respirar l'aire i tastar el menjar. Vostè quedi's les paraules."

"Morir no és noble. Encara que moris per honor. Encara que moris sent l'heroi més gran de la història. Encara que siguis tan magnífic que el teu nom es recordi per sempre i qui ha estat mai tan magnífic? El més important és la vostra vida nois. Quan ets mort només vals per a discursos. No us deixeu entabanar. No feu cas quan us toquin l'espatlla i us diguin vine hem de lluitar per la llibertat o la paraula que sigui sempre hi ha una paraula".

"Vosaltres planegeu les guerres vosaltres senyors dels homes planegeu les guerres i apunteu on són que nosaltres apuntarem el fusell." 

Ja tenim a les mans la lectura següent, el còmic "El dia de les oques. Seguint els passos de Santi Brouard" de Harkaitz Cano i Adur Larrea.

Give Peace a Chance. Minuts Musicals històrics

Entre el 25 i el 31 de març de 1969 John Lennon i Yoko Ono es va enllitar públicament, a manera de lluna de mel (uns dies abans es van casar) a l'Hotel Hilton d'Amsterdam. L'acció, però, sobretot volia ser (i de fet va ser) una acció de protesta no violenta contra les guerres, en especial (tot i que no únicament) la guerra del Vietnam.

Aquesta acció de protesta va tenir una segona part, a finals de maig, a l'Hotel Hilton de Montreal, al Canadà. La idea inicial era fer aquesta segona acció a Nova York, però aleshores Lennon tenia vetada l'entrada als Estats Units pel seu cm de cànnabis.

Va ser en el marc d'aquesta protesta pacífica que es va gestar la cançó "Give Peace a Chance"; Lennon es va inspirar en una resposta que ell mateix va donar a un periodista, que li va preguntar què pretenia amb la protesta: "tot el que estem dient és", va dir Lennon, "dona una oportunitat a la pau".

La cançó es va gravar allà mateix l'1 de juny de 1969 i ràpidament va esdevenir un símbol de pau i esperança en un moment, com el d'ara, marcat per les guerres i les seves terribles conseqüències.

Tres-centes trenta-vuit mil, la xifra de la setmana

El conflicte entre Hamas i Israel segueix engreixant el nombre de víctimes mortals, més de mil quatre-cents palestins i més de mil tres-cents israelians. La xifra de morts seguirà augmentant si ningú atura aquesta sagnia.

Però aquesta no és l'única xifra que ens ha de preocupar, que les guerres també maten en vida: amb dades de l'ONU, ja són més de tres-centes trenta-vuit mil les persones desplaçades per aquest conflicte, una xifra que malauradament també seguirà augmentant.

Els desplaçats per les guerres, siguin refugiats o desplaçats interns, s'enfronten una sèrie de conseqüències personals i col·lectives dramàtiques, començant per la pèrdua de la llar i dels seus béns personals; aquest desarrelament forçat pot comportar als nivells d'estrès i importants traumes psicològics, no només per l'experiència de viure i partir una guerra, també per la pèrdua del seu entorn, de la seva seguretat i de viure exposats a la violència, a les represàlies, a la mort.

A més cal sumar-hi les condicions precàries a què es veuen abocats a viure, que poden desembocar en problemes de salut com la malnutrició, també a la manca d'accés a serveis mèdics i higiènics, i a la propagació de malalties.

Les persones desplaçades viuen en una situació de desemparament i la comunitat internacional se n'ha de responsabilitzar, vetllant pels seus drets tal com regulen les lleis, convencions i tractats internacionals.

Aquests dies estem veient com la població de la Franja de Gaza intenta sobreviure atrapada entre el bloqueig i les bombes; fa dos dies eren tres-centes trenta-vuit mil persones desplaçades, avui segurament en són moltes més. Quantes cal acumular-ne perquè la comunitat internacional reaccioni i respongui?

Només la violència mou fronteres

Les paraules no són meves, sinó del periodista Lluís Simon que, en el seu breu (i àcid) "Diari de redacció", al peu de la contraportada del diari El Punt Avui, aquest dimarts les feia servir per reblar la seva reflexió, fent un paral·lelisme amb la causa catalana:

"La revolució dels somriures.
Catalans que no tireu ni un paper a terra -entre els quals m'incloc-, observeu avui el món. Malauradament només la violència mou fronteres".

El debat no és nou i en diferents moments del (nostre) procés ha surat, sobretot quan s'han contraposat conflictes territorials (i identitaris), processos d'independència, que s'han resolt (?) amb guerres i violència amb d'altres que s'han resolt (?) més pacíficament.

A Catalunya, afortunadament, hi ha un ampli consens (que no unanimitat) en la via pacífica i, per tant, democràtica per assolir la independència, a risc que la legítima aspiració esdevingui una quimera. Hi ha qui preferiria un embat diferent, prendre les armes per aixecar la frontera i defensar-la; aquesta seria, ben segur i literalment, una via morta.

Però la realitat dels dos grans conflictes territorials i identitaris que omplen de fa mesos i dies pàgines i minuts dels mitjans de comunicació, és que, fracassats (no respectats) els acords i fracassades les negociacions, només la violència, la guerra, mou o mourà fronteres.

Naturalment, el preu és molt alt, el més alt: la vida. I aquest és un preu que només s'està disposat a pagar quan, possiblement, ja no tens res més a perdre, o quan alguns (els dirigents) hi tenen molt a guanyar, que la guerra també és un negoci, no ho oblidem.

I és que, seguint el paral·lelisme inicial no hi ha distància a salvar, la realitat del poble palestí poc té a veure amb la del català.

Per cert, les fronteres que avui es commemoren, també es van moure amb violència... Això tampoc ho oblidem.