El crim hauria estat no publicar aquest reportatge

El fum del crim de Can Tita encara és present al barri de Pont Major, i aquests dies s'ha fet una mica més visible, arran d'un fet extraordinari i, sincerament, del tot inesperat! Us explico:

El número 3 de la revista "Som del Pont" va publicar el reportatge "El crim de Can Tita, més de vuitanta anys de fum", escrit per la periodista i veïna del barri Carmina Solano i Badia, un contingut que, inevitablement, en tractar un tema sensible, va generar certa controvèrsia i debat: calia parlar d'aquest tema, d'aquest crim? Ja en vaig parlar aquí al bloc, quan vaig anunciar la presentació de la revista: parlar d'un crim, encara que hagi passat fa més de vuitanta anys, remou emocions, pot tenir implicacions personals i familiars, i hi ha qui legítimament considera que és millor no remenar-ho. 

El debat és legítim i necessari, i més en un barri relativament petit com Pont Major, on les paraules pesen i el passat són, de vegades, més presents del que ens sembla. El debat el vam fer, també, a la mateixa presentació de la revista, amb la participació de l'autora del reportatge i del periodista, i president de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes, Jordi Grau Ramió.

El fet és que el reportatge es va publicar i avui és un dels dos treballs periodístics finalistes dels XVII Premis Carles Rahola de Comunicació Local, en la categoria de millor treball informatiu o divulgatiu en premsa, d'un total de 26 treballs presentats. Que un article publicat en una revista de barri, editada per una associació veïnal, sigui finalista d'uns premis de comunicació local de referència, sens dubte per nosaltres és una gran notícia. I no ho és només per a l'autora, que ha fet una feina periodística de primer nivell, també per a la revista "Som del Pont", per al barri de Pont Major. El veredicte el sabrem demà al vespre, a la cerimònia de lliurament que es farà a l'Auditori de Girona.

Ser finalista ja és un premi en si mateix, i en aquest cas el reconeixement va molt més enllà de la periodista: és el reconeixement al paper que fan les revistes de barri, i de poble, editades en paper, com a eines indispensables de la comunicació local. "Som del Pont" no és una revista de menys qualitat o menys rigor pel fet de ser una publicació local de barri; de fet, aquest reconeixement ho reafirma. 

Les revistes locals fan una gran tasca de documentació, com fem a "Som del Pont" recollint el pols de l'actualitat, de les activitats i vida de les entitats i els equipaments del barri, i també recuperant la història a través de la memòria, de les vivències i records dels veïns i veïnes. I publicant reportatges com aquest, rigorós i de qualitat.

És per això i molt més que, sincerament, penso que el crim hauria estat no publicar aquest reportatge. Perquè una història com la que explica la Carmina mereixia ser explicada: no només pels fets en si, sinó sobretot per com s'expliquen, amb el rigor, el respecte i la documentació que caracteritzen el bon periodisme. 

A més, l'article fa justícia a la persona que va cometre el crim, i en certa manera és un acte de reparació. Tant o més important del que s'explica, dels fets, és com aquests s'expliquen, i en aquest cas la Carmina Solano i Badia ho ha fet exemplarment.

I el que passarà demà, amb aquest premi, ja serà una altra història...

Que la realitat no t’espatlli un bon titular

Ja sabem que amb el llenguatge, a vegades, cal ser molt precís i curós, ja que tan sols una coma pot canviar completament el significat d'una frase: no és el mateix dir "no, t'estimo”, que "no t'estimo".

D'aquesta precisió i cura n'ha d'estar especialment pendent el periodisme, la professió en què dipositem l'explicació de la realitat, tot i que de manera subjectiva, però alhora sotmesa a un codi deontològic i a un rigor periodístic, fonamentat, entre d'altres elements, en les famoses “5 W”: qui, què, on, quan i per què.

La capacitat de modificar (tergiversar, manipular... digueu-li com vulgueu) el relat de la realitat és tan temptadora com subtil, ja que, en moltes ocasions, cala més com les coses semblen ser que no pas com són realment. Aquests dies s'ha fet especialment viral el titular d'una entrevista al músic i productor Josep Maria Mainat:

"Josep Maria Mainat trenca amb ERC: «M’agrada Sílvia Orriols quan parla d’independència»".

El problema d'aquest titular no és la seva literalitat, ja que, efectivament, en l'entrevista Josep Maria Mainat manifesta el trencament amb ERC i pronuncia literalment allò que diu sobre Sílvia Orriols. El problema és la relació entre ambdues realitats, presentades sense context ni matisos, per tal de configurar-ne una tercera, a criteri del periodista: la interpretació que Mainat s’allunya d’ERC per apropar-se a Aliança Catalana.

Mainat, vist el titular i, suposadament, la volada que va tenir, va respondre al periodista titllant el titular de manipulat, incomplet i deformat, i va compartir el fragment de la seva declaració:

"El discurs independentista d'Aliança Catalana em sembla bé, però el seu discurs islamòfob no m'agrada gens, l'odio. Això és racisme de carrer. Per tant, no puc estar-hi d'acord de cap manera."

D'aquesta polèmica no m'interessa el que pensa Mainat, ni tan sols els motius que van dur el periodista a generar aquest titular. De fet, dins del periodisme fa anys que corre la cèlebre frase: “No deixis que la realitat t'espatlli un bon titular.”

No, el que m'interessa d'aquesta història és la facilitat amb què el llenguatge, la manera com expliquem les coses, pot desdibuixar la realitat o, dins i fora del periodisme, dibuixar-la segons el nostre interès.

La crònica negra als mitjans: cal parlar-ne o és millor callar?

El número 3 de la revista Som del Pont inclou un reportatge, "El crim de Can Tita", un cas tràgic de fratricidi que va passar l’any 1943, que ha generat certa controvèrsia i és del tot comprensible, ja que parlar d’un crim, encara que hagi passat fa més de vuitanta anys, remou emocions, pot tenir implicacions personals o familiars i, legítimament, hi ha qui considera que no cal parlar-ne, ni escriure'n res. El debat, però, no és nou i forma part d’un vell dilema del periodisme i de la memòria col·lectiva.

La pregunta és pertinent: cal publicar aquest tipus de continguts en una revista local? I la resposta, al meu entendre, no depèn del que s'explica (uns fets reals, documentats i inqüestionables) sinó de com s'explica; el tractament que se’n fa, per mil és la clau. El rigor periodístic, el respecte a les persones i la voluntat de contextualitzar són condicions essencials per abordar fets tan delicats com aquests amb dignitat i responsabilitat.

La crònica negra ha tingut, té i tindrà una presència habitual als mitjans de comunicació, de vegades amb una aproximació més propera a l’espectacle, d'altres més propera a la informació, i fins i tot algunes vegades amb un ús i abús del sensacionalisme. Però la crònica negra també pot ser una eina de memòria històrica, una manera de recuperar episodis silenciats, de comprendre millor el passat i fins i tot pot tenir un efecte reparador.

El reportatge "El crim de Can Tita" no és només una narració d’uns fets foscos, sinó sobretot una recerca rigorosa a partir de fonts documentals, judicis i testimonis que busca explicar, més que jutjar. La seva publicació ens obliga a pensar què vol dir fer periodisme des del territori, des d'un barri, com es construeix la memòria col·lectiva i quin paper hi tenen les publicacions locals, com "Som del Pont".

De tot això en volem parlar aquesta tarda en el marc de la presentació del número 3 de la revista, en una conversa amb Carmina Solano Badia, periodista i autora del reportatge, i Jordi Grau Ramió, periodista i president de la Junta de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya. 

Parlar del passat no sempre és còmode, ni agradable, però si es fa amb rigor i respecte, pot ajudar a entendre millor qui som i d’on venim, personalment i col·lectiva. 

Presència absent

 
Ignoro quin va ser el motiu, quina la inspiració del periodista (també polític i banquer) gironí, Manuel Bonmatí i Romaguera, per anomenar Presència al setmanari que va crear, l'any 1965. M'agradaria pensar que en feia prou amb la primera accepció de la definició del diccionari: "fet d’ésser, de trobar-se, present", tota una declaració d'autoafirmació. El fet d'ésser de Presència, el d'existir no només va ser una novetat en el món periodístic gironí i català, també va ser una nosa pel règim, com es va poder comprovar ben aviat.

D'entre les moltes històries i anècdotes que aquest dilluns es van recordar i compartir, a la Casa de Cultura de Girona, la de l'origen del nom no es va explicar; tampoc la de la trista desaparició de la capçalera, ara fa cinc anys.

Congregats per l'associació Amics de la Unesco de Girona i sota la presentació i moderació del president del Col·legi de Periodistes de Catalunya a la Demarcació de Girona, el periodista Jordi Grau, l'historiador Josep Clara, l'escriptor Jordi Dalmau, el periodista i escriptor Pius Pujades i el polític i activista cultural Joan Vidal i Gayolà van participar en la taula rodona "Memòria del setmanari Presència". El motiu de tal celebració, per si en calia algun, va ser el 50è aniversari de l'anul·lació, per part del Tribunal Suprem d'una resolució del 1971 del Ministeri d'Informació i Turisme i posteriorment del corresponent acord del Consell de Ministres, naturalment presidit pel dictador Franco, que havia fet tancar la revista.

La taula rodona va ser esplèndida, un curull d'anècdotes i històries, també d'història en majúscules, sobre l'origen del setmanari, els seus primers i convulsos anys de vida, la crisi que va desembocar, per obra i gràcia d'un nou bisbe, amb la confluència de l'equip que provenia de la revista Vida Catòlica, les negociacions (?) a Madrid per evitar el tancament, les lluites internes, l'ús de la llengua, la pretesa (o interpretada) orientació política del setmanari... En definitiva, del seu valor històric, la seva innegable contribució a la cultura, la llengua, també al periodisme del nostre país.

Es va comentar, amb la boca petita, que potser algun dia es podria recuperar la capçalera de Presència; no sé si a hores d'ara té gaire sentit; al seu dia El Punt Avui va decidir eliminar-la sense matar-la, deixant-la en els llimbs... Jo la impressió que tinc és que Presència s'ha mort i se li deu, com a mínim, un comiat digne, més que aquesta absència indefinida a risc de restar, si no fos per actes com el de dilluns, en el més ignominiós oblit.

Xavier Graset, periodista d'ofici

En algun moment, alguns dies, passo per "can Graset", pel Més 3/24; generalment abans de veure l'inici de l'Onze i de la secció "Onze i cinc" de Jordi Ramos. Algunes vegades, sobretot quan l'actualitat és candent, després de l'Onze torno al Més 3/24.

Així va ser abans-d'ahir, però la veritat és que rarament em quedo fins al final, que soc dels que es lleven d'hora, ben d'hora. Així que no, no vaig veure l'entrevista que Xavier Graset va fer-li a l'escriptora Juana Dolores. Com segurament has fet tu, l'entrevista la vaig veure i escoltar ahir, fruit de la polseguera que va aixecar, per internet.

D'ella no us en puc parlar, no la conec, tampoc la seva obra; de fet d'ella no us en vull parlar; no s'ho mereix, ja n'he parlat prou. D'ell, d'en Xavier Graset, sí que us en vull parlar, perquè si fins ara ja el considerava un tros de periodista, un periodista d'ofici, abans-d'ahir encara va sublimar més aquesta condició.

Es nota que Xavier Graset s'ha bregat en mil batalles i mil formats, a la televisió i a la ràdio, fent informació política (corresponsal a Madrid) i fent humor (per a la història el seu "Manolo"), conduint tertúlies (d'aquella manera mig improvisada tan natural) i fent entrevistes, sempre, molt ben documentat i coneixedor de qui té al davant.

Per tot això i molt més, per l'ofici après a base d'experiència i expertesa, l'altre dia va aguantar els embats de l'entrevistada, les seves escopinades a la cara i fins i tot la seva sobreactuació. I ho va fer amb fermesa, però no duresa, amb mà esquerra i ironia, i fins i tot amb un punt de sarcasme, que per això li serveix l'ofici.

A ella (val d'acord, en parlaré només un xic) la vaig trobar impertinent, maleducada, i al final la seva irreverència (segurament necessària, no dic que no) va quedar eclipsada per la seva arrogància. Reconec que fins ara no sabia qui era ni què havia fet; vista l'entrevista, més aviat tinc ganes de seguir-la ignorant.

Pescaclics (Clickbait), quan la curiositat mata el periodisme

Els mitjans de comunicació tenen la missió d'informar-nos de forma clara i a vegades sembla que s'entestin deliberadament fer tot el contrari, a desinformant-nos. Afortunadament no ho fan a tot arreu ni sempre, tot i que darrerament ho fan força per les xarxes socials i, sincerament, més del que voldríem.

El motiu és tan simple com la manera com ho fan: el motiu és generar més audiència, generar més clics, i el sistema és fer-ho amb titulars ambigus, fins i tot enganyosos, titulars que ratllen el propi codi deontològic dels i les periodistes, que en el cas del Col·legi de Periodistes de Catalunya té en el seu primer criteri "informar de forma clara i acurada".

El periodisme a vegades abandona aquest criteri per prioritzar el "tot per l'audiència", ja que l'audiència és mercat i negoci, un mercat i negoci que s'ha diversificat tant com ho han fet els propis canals pels quals els mitjans, també nosaltres, s'expressen.

Això del tot per l'audiència no ens ve de nou, ja fa anys que estem advertits: a mitjans dels anys noranta el periodista Xavier Sardà, acompanyat de la colla d'El Terrat va presentar a TV3 el programa "Tot per l'audiència", un programa d'humor que se'n reia d'ell mateix en el que, amb l'aparició de les cadenes privades, representava un nou repte per a totes les televisions: mantenir i incrementar l'audiència de cada programa, quasi a qualsevol preu.

A Internet aquesta pugna també es lliura i l'audiència es mesura en "clics", a partir del nombre de visites que rep a una pàgina web, pel que els mitjans de comunicació necessiten atraure cap a les respectives webs els internautes que naveguen per internet, i que des de fa uns anys circulen per les xarxes socials. L'esquer, moltes vegades, és un titular cridaner i, sobretot, un titular amb un polsim de misteri que ens activi suficientment el cuquet de la curiositat per clicar l'enllaç i accedir a la notícia.

La intenció no és tant informar del contingut de la notícia sinó que aquesta generi com més visites millor; en altres´paraules, la notícia és el mitjà i no la finalitat, ja que la finalitat és la generació del màxim de clics, que convertits en visites milloraran el posicionament del lloc web incrementant així els ingressos, per exemple, per publicitat.

Aquesta pràctica, sens dubte una mala pràctica, s'anomena "clickbait", un neologisme anglès format per les paraules "click" (clic en català, l'acció de clicar) i "bait" (esquer). En català del "clickbait" en podem dir pescaclics, paraula que ja tenim al diccionari i que defineix així: "contingut web, generalment de poca qualitat, presentat sota un títol o un format cridaner per a aconseguir que els usuaris hi cliquin i el reenviïn a les xarxes socials, que té com a únic objectiu obtenir ingressos publicitaris."

Naturalment un bon titular ha de tenir ganxo, però hauria de tenir-lo sense renunciar a informar, ni que sigui un xic, sobre el contingut que es desplega a la notícia. D'exemples les xarxes socials en van plenes i, per poc que hi navegueu, ben segur us n'haureu trobat. I el cert és que funcionen, perquè és una pràctica cada vegada més estesa, fins i tot per mitjans teòricament seriosos.

De fet aquesta pràctica també s'alimenta de la saturació de notícies i continguts que tenim i, lamentablement, aquesta “sobreinformació", aquest excés d'informació ("infoxicació") alimenta la desinformació, una altra mala praxis que promou la informació falsa i la propaganda atacant a un dels nostres drets fonamentals, el dret a la informació, vinculat estretament al de la llibertat d'expressió. La curiositat, en aquest cas, no mata el gat sinó la rigorositat periodística que s'exigeix als mitjans.

Article publicat al darrer número de la revista Parlem de Sarrià. 

El FAQS com a símptoma

 "La teva", ens diu de fa anys TV3 i de tant dir-ho al final hi ha el risc que ens ho creiem, que TV3 és nostra, que TV3 és meva. I és clar, en tant que meva, que faci el que jo vulgui.

És inqüestionable el seu paper en la construcció de país, també el desig i la temptació, a vegades poc dissimulada, dels partits polítics d'influir-hi i controlar-la, de fer que remi a favor seu, o si més no que no ho faci en contra.

Tampoc a Catalunya ens deslliurem d'aquesta lluita de poders i si hi ha un programa que aquests darrers anys, d'alta convulsió política, ha simbolitzat aquesta lluita ha estat el FAQS. Estimat i odiat alhora per tothom ha estat titllat d'independentista i d'espanyolista alhora fins al punt que, a banda del propi esgotament, hom té la sensació que ara ja feia més nosa que servei, si és que alguna vegada ha prestat algun servei, més enllà de l'informatiu.

El FAQS, al capdavall, és una víctima més del procés, del "processisme" i de tota aquesta pesada lluita pel relat Catalunya endins, també dins l'independentisme.

Dies enrere el periodista Josep Cuní s'acomiadava del seu informatiu matinal de SER Catalunya entrevistant el president Pujol; tots dos van recordar moments de preguntes incòmodes i de respostes evasives, de la voluntat de la política de condicionar el guió i de la persistència del periodisme de respectar el codi deontològic i preservar la independència i el dret a la informació.

Tres quarts del mateix, d'aquesta eterna lluita de poders, deuria passar dies enrere dins un camerino de TV3 després de l'entrevista que el FAQS de Cristina Puig va fer-li a la presidenta del Parlament, Laura Borràs. Es queixava Borràs d'estar més sotmesa a un judici que a una entrevista, i no sé si el seu problema, i el del seu equip, Francesc de Dalmasses escridassat i intimidat periodistes inclòs, era que en tant que seva s'esperaven de TV3 una sessió de bany i massatge.

Reconec que jo, alguna vegada, també m'he enfadat per com algun mitjà ha mostrat alguna informació; hom espera que el mitjà es limiti a reproduir fil per randa el comunicat de premsa; resulta, però, que el mitjà té veu pròpia, que el mitjà és seu o, si és públic, és nostre, de tothom, no exclusivament meu.

De males arts per controlar els mitjans públics n'hi ha a tots els nivells, també en la premsa local, moltes vegades més vulnerable, més exposada a pressions i amb menys mecanismes de control i de defensa.

"La teva", ens diu de fa anys TV3; potser seria més adient que d'ara endavant el leitmotiv de TV3 fos "la de tothom" o, simplement, "la pública"; o, si es tracta de treure pit, "la líder".

"El poder de la mentida", frases i cites

Quan de petit anava d'excursió amb l'escola tard o d'hora, dalt de l'autobús, cantàvem allò de "ahora que vamos despacio, vamos a contar mentiras, tra-la-ra...". Aleshores no era prou conscient, com anys després o, per exemple, després d'haver llegit aquest llibre, que la mentida és inherent a la condició humana, i que la veritat ni és una, ni és absoluta!

La lectura del llibre "El poder de la mentida: Manipular la veritat per construir relats" (Edicions Saldonar, 2018), del periodista Joan Julibert, m'ha acompanyat aquestes darreres setmanes i mentre passava pàgines no podia evitar marcar frases que volia retenir abans de tornar el llibre a la biblioteca. Marcades i revisades, al final han estat 20 les frases que destil·lo del llibre, a les que hi afegeixo 11 cites d'entre les que conté d'altres autors. 

Són frases que, com la pròpia lectura del llibre, potser no són una recepta màgica per a destriar la veritat de la mentida, però ens ajuden a reflexionar-hi i a entendre que en tota veritat sempre pot amagar-s'hi un punt de mentida, i viceversa...

1. Les mentides primigènies, les primeres que aprenem, però, són només un petit avenç d'un art que evoluciona fins al màxim refinament i sofisticació, gràcies al qual som capaços de perfilar les tècniques més elaborades.
2. El desengany és l'altra cara de l'engany, i aquest és el que dóna pas a la mentida.
3. En moltes ocasions, la veritat no es defineix tant per la seva constatació indiscutible com per la falta d'un discurs que sigui alternatiu, o, dit d'una altra manera, es concep més aviat per l'absència d'un relat que la desmenteixi.
4. El periodisme no només fa una fotografia de la realitat, sinó que utilitza i sofistica tècniques i rutines de producció i consum necessàries per persuadir, per fer veure la realitat d'una manera determinada.
5. El periodisme és la ploma persistent que a còpia de repetir una realitat en el dia a dia dels ciutadans ha acabat fixant-nos la història col·lectiva que es pretenia.
6. Avui el periodisme prefereix lectors afins que no pas crítics, s'estima més lectors que assenteixin que se sorprenguin.
7. (...) una de les tècniques més efectives de desinformació és la sobreinformació, quan es crea un context propici per a la confusió per reduir els judicis de valor.
8. La raó no crea mai tantes afinitats com les emocions o la fe.
9. Es tracta senzillament de convèncer un nombre significatiu de persones de l'existència d'una realitat imaginària perquè s'acabi assumint com a real.
10. A l'època de la postveritat, mentir és més fàcil.
11. (...) la veritat no és un valor absolut, sinó una construcció que necessita un relat per fixar-ne els termes.
12. Tendim a escoltar amb més atenció el que ens referma en la nostra manera de veure el món o els nostres principis que no pas el que ens fa entrar en contradicció amb els nostres valors, idees, i amb els nostres aprenentatges previs i la tradició.
13. Si recuperem Geroge Orwell i la fixació que tenia sobre com el llenguatge marca el pensament, ens adonarem que un dels principals artefactes dialèctics o retòrics per construir imaginaris és deixar a l'ombra aquelles parts que podrien qüestionar els postulats favorables a les formes de domini que s'entenen com a naturals.
14. El poder és sens dubte la principal font de legitimació de la mentida, perquè ell mateix no és res més que una convenció sustentada sobre una ficció o una realitat deformada.
15. El poder, de fet, està tan convençut que domina el relat, que pot amagar sense problema tot el que podria qüestionar-lo, i té a les mans la prerrogativa de magnificar o difondre tot el que creu que el pot beneficiar, i no dubta d'exercir-la quan convé a la seva posició de domini.
16. (...) el poder establert, el que concilia l'entesa entre la política i l'economia, allò que anomenem l'stablishment, és capaç d'atorgar-se a si mateix la possibilitat de determinar quan té interès donar informació sobre uns fets i quan és millor ocultar-los.
17. En definitiva, la mentida legítima és l'escut en què ens podem refugiar per explicar per què contínuament estem reconstruint la realitat, perquè ens veiem empesos a redecorar tot el que vivim.
18. En política, o en qualsevol altra activitat en què l'autoritat sigui un element d'ordre necessari, és més important la credibilitat que la veritat, i aquesta no és sempre fruit d'una cerca intensiva per descobrir el que és, sinó el que sembla.
19. (...) buscar la veritat no significa voler trobar un valor absolut sinó desmuntar els que ens tenallen la llibertat i ens fan esclaus d'un sistema de valors que ens impedeix el progrés.
20. Perquè, en realitat, un periodista té una funció essencial en un entorn de llibertat d'expressió, que no és cap altra que potenciar fins al límit possible el dubte sobre les veritats establertes, i obrir interrogants per evitar que les realitats creades acabin conduint-nos pel camí de la tirania.

Cites del llibre d'altres autors:

1. Josep Maria Terricabras responent a la pregunta que Ponç Pilat fa a Jesucrist (Què és la veritat?): "La veritat és allò que nosaltres anomenem veritat. Com la justícia, com la fraternitat, com la igualtat, és allò que nosaltres construïm al llarg dels segles".
2. Jorge Galindo (periodista): "saber que no se sap és molt millor que creure cegament en una cosa que és falsa".
3. Martín Caparrós (periodista): "la informació -tal com existeix- consisteix a dir a molta gent què li passa a molt poca: la que té poder".
4. Leila Guerreiro (periodista): "abans de seguir convé recordar que el periodisme no és una eina d'evangelització ni un òrgan de propaganda i que, en tot cas, quan perd la seva mirada crítica deixa de ser periodisme".
5. Guillem Martínez (periodista): "el primer que necessites per enganyar una societat és una societat amb la ferma voluntat de ser enganyada".
6. Ryszard Kapuscinski: "quan es va descobrir que la informació era un negoci, la veritat va deixar de ser important".
7. Manuel Castells (sociòleg): "els mitjans de comunicació no són el quarts poder. Són més importants, són l'espai on es crea el poder".
8. Antoni Puigverd (escriptor i periodista): "la força destructora del periodisme ha coincidit amb l'entronització d'un nou estament social: l'audiència".
9. Jaques Racnière (pensador): "la dissensió no es troba entre els que pensen blanc i els que pensen negre, sinó entre els que pensen blanc però amb concepcions diferents i diverses de la blancor"
10. Arthur Shopenhauer: ""és més fàcil aconseguir el suport a unes tesis apel·lant a la voluntat que no pas a la raó. Així doncs, cal saber detectar els interessos pels quals es mou l'interlocutor".
11. Hannah Arendt (filòsofa): "com més èxit tingui un mentider i més gran sigui el nombre de convençuts, més possibilitats hi ha que s'acabi creient les seves pròpies mentides".

Després de tanta mentida, em sembla que el proper llibre que demanaré a la biblioteca serà "Cròniques de la veritat oculta" de Pere Calders...

Corresponsals de guerra

Des que ha esclatat la guerra, amb la invasió i els atacs de Rússia contra Ucraïna, som molta gent, a Catalunya i em sembla que més enllà, que seguim les cròniques dels corresponsals de guerra de TV3 amb una barreja d'admiració i patiment.

Admiració pel seu compromís amb la informació (que no oblidem és un dels nostres drets), per la seva professionalitat i per la manera com ens expliquen el que passa, donant veu a les persones anònimes, gent del carrer com nosaltres, que pateix la guerra i les seves devastadores conseqüències.

Patiment pel risc que assumeixen apropant-se al front, movent-se en territori hostil, jugant-se la pell periodistes, tècnics, traductors i tot l'equip de suport, per fer-nos arribar la informació de primera mà.

Ahir al migdia, a la primera connexió del periodista Lluís Caelles al Telenotícies, vaig patir quan, pocs segons després de connectar, va haver de tallar en directe la seva crònica i la connexió perquè va aparèixer tot de gent d'un cotxe que els demanava la documentació, suposo, que per identificar-se. En una altra crònica ja va informar que els havien advertit que hi havia moltes milícies ucraïneses i que l'exèrcit no podia respondre per elles...

També fa patir, aquests dies, el corresponsal Manel Alías, i no només quan es protegeix amb una armilla antibales i un aparatós casc. Sembla que la credencial i la identificació de periodista hauria de ser una protecció, però ja sabem que en molts conflictes precisament els periodistes són el blanc. Manel Alías em fa patir, també perquè se suposa que ja havia acabat la seva feina de corresponsal a Rússia i ja enfilava un nou repte professional a TV3; el conflicte i la guerra l'han fet tornar...

Com el "general Bum Bum" aquests i altres corresponsals se'n van a la guerra, però ells no van "damunt del seu cavall" ni fan "tremolar la terra"... Ens fan tremolar a nosaltres, que esperem les seves extraordinàries cròniques i, sobretot, esperem que puguin tornar a casa ben aviat, com tots els refugiats que aquesta guerra desplaça.

Admirem els i les corresponsals de guerra perquè ens fan patir, ens fan patir perquè els i les admirem, i aquest és un bucle del que no podem escapar.

Les cites dels llibres. "El fill del xofer", de Jordi Amat

Aquest és un llibre que tenia ganes de llegir i les vacances d'estiu m'han permès gaudir-lo, a peu de platja. La lectura ha superat les expectatives que tenia, i el cert és que ja espero la pel·lícula, o la sèrie!

La vida del periodista Alfons Quintà és certament de pel·lícula, no només per ser fill de qui és, sobretot perquè és d'aquelles que després de quasi tocar el cel, baixa als inferns; és més, llegint el llibre sembla que fins i tot quan va tocar el cel, Quintà no va deixar de trepitjar mai l'infern, sobretot el seu particular infern, el que va ennegrir de sutge el seu caràcter, ja de jove, i que d'alguna manera li va espatllar la vida...

La vida d'Alfons Quintà és interessant pel propi personatge, i sobretot també pels que l'acompanyen al llarg de la seva tortuosa vida, més enllà de la transcendental figura del pare, el xofer: Josep Pla, Jaume Vicens Vives, Jordi Pujol... Jordi Amat cus una trama en la que despulla el poder polític, econòmic i periodístic de la segona meitat del segle XX, i com aquests poders es necessiten i retro alimenten.

El llibre comença amb aquesta cita epistolar:

"En aquest aspecte sempre hi ha la clau de la nostra vella discussió: per què, en el nostre país, ningú mai diu la veritat?"
Carta de Josep Pla a Jaume Vicens Vives.

Què en sabem de la veritat de Josep Pla? I de la de Jordi Pujol?
De la d'Alfons Quintà ja en sabem una mica més, gràcies a aquest magnífic llibre, tot i que la veritable es va perdre quan Quintà es va llevar la vida!

Les Barretades d'en Quim Curbet!

Breus, per exigències del guió (als diaris en paper l'espai és limitat i es compta per paraules o caràcters), i punyents, així són les Barretades d'en Quim Curbet, articles que es cuinen al seu magí, convenientment cobert per un barret quan l'ocasió ho demana, barret tant característic en ell com la seva (eterna?) barba i una càmera de fotos que tot sovint s'interposa entre els seus ulls i el món.

Les Barretades, explica Curbet, són una inspiració de mossèn Carles de Bolós i Vayreda, una de les tres veus que reivindica a "Els dies de cada dia", juntament amb les de Narcís-Jordi Aragó i Just M. Casero:
"D'un d'aquests "ángulos" en vaig treure la inspiració per a les meves Barretades. Mossèn Bolós es queixava de la nova moda d'anar sense barret, una moda que havia d'acabar irremeiablement amb les barretades, una solució de compromís quan es trobava amb algun conegut i se l'havia de saludar, però sense fer gaires compliments. Un es tocava el barret movent-lo uns mil·límetres del seu lloc habitual i ja n'hi havia prou per quedar bé."

Precisament dies enrere, el també periodista Jaume Guillamet, reivindicava que la Casa Masó, en la que van viure de Bolós, Aragó i Casero, fos anomenada també la casa dels periodistes!

Les Barretades d'en Curbet són un aiguabarreig de crònica i prosa poètica, doncs no ens explica només el què, això ja ho fan les cròniques periodístiques, tampoc només el qui, el quan, l'on i el perquè, sinó que sobretot ens explica quelcom més fàcil de dir que de fer, en aquest cas d'escriure: ens evoca el que transpira el què, el qui, el quan, l'on i el perquè.

Es reconeix en els seus articles la voluntat pictòrica de dibuixar-nos opinions i dèries personals, com ell mateix confessa; en realitat Curbet no ha deixat mai de ser fotògraf (i dibuixant?), només que algunes fotos les fa en blanc i negre, i d'altres negre sobre blanc...

Les seves cròniques són com una segona pell que revesteix l'actualitat de tanta poesia com de realitat! Una realitat (naturalment la seva: "el món no és com és sinó com el percebem", diu) que sota l'aparença d'una columna d'opinió esdevé, per desig de qui l'escriu i descriu, una Barretada! I què són les Barretades d'en Curbet?
"Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d'un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d'idees, fragments d'imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno Barretades."

Curbet, doncs, aixeca lleugerament el seu barret i literalment buida el pap!

Curbet estima les paraules entre d'altres coses, suposo, perquè ha crescut entre elles i amb elles hi ha jugat i hi jugarà tota la vida; Curbet estima les paraules i ens les fa estimar a nosaltres, com ho fan els escriptors i escriptores que tant ens agraden, aquells que no sabem si ens agraden més pel que ens expliquen o per com ens ho expliquen... segurament és per ambdues coses! Quim Curbet estima les paraules, les lletres i fins i tot els signes de puntuació!
"És difícil descriure l'emoció que em provocava observar aquella pàgina [d'un catàleg tipogràfic] on, des d'un país tan llunyà i poderós, es reconeixia l'existència de la cultura catalana, encara que fos en la forma d'un minúscul punt volat que només servia per a separar les eles geminades."

La tardor catalana
"La tardor catalana" és el recull de Barretades que va del 20 de setembre al 21 de desembre de 2017. Llegint "La tardor catalana" em resulta inevitable participar del "revival" en el que inevitablement s'ha convertit (també) el procés, possiblement perquè allò que ens fa reviure, la transició, es va tancar en fals. Ho explica molt bé arrel de la imposició de l'article 155:
"Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 28 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial."

I un dels elements d'aleshores que a la tardor catalana va tornar a la primera línia de l'actualitat van ser les impremtes, de nou registrades per la policia, un territori sens dubte familiar per Quim Curbet.
"Honor i glòria a les impremtes, les d'abans i les d'ara, perquè l'esperit de la nostra llibertat encara depèn de la fràgil consistència d'una papereta impresa."

Setmanes enrere assistia en un concert dels Amics de la coral Genciana, organitzat per l'ANC de Girona, que recuperava els clàssics de la nova cançó (l'espectacle es diu Nova Cançó 2.0), una reinterpretació dels grans temes de Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Raimon o Joan Manuel Serrat...

Però no tot el patrimoni d'aleshores, d'aquella transició, li serveix avui i, no sense recança, Curbet parla també del patrimoni perdut:
"Em molesta el silenci de Raimon en un moment en què necessitava escoltar la seva veu, però m'incomoden encara més - perquè em fastiguegen - les paraules inoportunes en contra del referèndum per part del noi del Poble Sec, s'ho hauria pogut estalviar."

Després de la tardor catalana, avui que som en ple l'hivern meteorològic, em pregunto si romandrem molts mesos més en aquest hivern polític en el que, sembla, estem instal·lats...
"Acabo aquest llibre (...) amb la convicció que l'hivern serà llarg, que potser durarà anys..." i el text segueix amb la conjunció adversativa "però", seguit de paraules com "victòria" i "llibertat", darrera paraula del llibre.

Apunts de la Costa Brava
Si Dalí aixecava la pell del mar com si fos una catifa, Quim Curbet ressegueix la costa, la nostra més que centenària brava, com qui ressegueix amb el dit índex el relleu i contorn d'un mapa físic, identificant amb els dits l'empremta que, per bé i per mal, els homes i les dones hi hem deixat litoral endins, litoral enllà...

La Costa Brava d'avui s'assembla poc a l'anterior als anys seixanta del segle passat, quan el franquisme disfressat de "desarrollismo" va obrir les fronteres als turistes oferint sol i platja, un model que avui encara perviu, encara avui es combat.

Plana de fa unes setmanes sobre la primera línia de mar de tota la Costa Brava una moratòria de construcció, enèsim intent de protegir el que encara ens queda mínimament lliure de formigó, i la proposta d'una moratòria afegida per a la segona línia de mar... Raons no en falten, i algunes, sinó totes, les trobem també als "Apunts de la Costa Brava":
"(...) la Costa Brava era simplement "la marina", un indret relativament insalubre i pobre, habitat per a pescadors i mariners, i pagesos que s'havien passat anys i panys mirant de reüll el mar, amb por i recel."

De nord a sud Quim Curbet passeja (i ens passeja) per la Costa Brava; me l'imagino arribant en cotxe però transitant a peu, com l'Espinàs, amb la mirada afilada, el llapis a mà i la càmera a punt per enquadrar un instant en blanc i negre, sempre en blanc i negre!

Curbet, amb els seus "Apunts de la Costa Brava", no només descriu per al nostre gaudi gent i paisatges, costums i caràcters, història i anhels, sobretot fa inventari de tot, des de la bogeria de la Costa Brava ("un malson immobiliari que bombolleja com l'aigua pútrida d'una bassa"), als seus intangibles, aquells que cap moratòria podrà salvar, més que la nostra voluntat i perseverança.

Al llibre es palpa el caràcter bipolar (estiu/hivern) de moltes de les poblacions costaneres, i els efectes artificials (l'urbanisme i l'especulació, també la pesca i el turisme) i naturals (la geografia, la fauna -inclosa la humana, si és que ens resta res de natural - i la flora, fins i tot la tramuntana, "una indisposició aguda del territori"), que inevitablement marquen l'arítmia cardíaca que pateixen.

"Apunts de la Costa Brava" és un llibre que ajuda a descobrir aquest pam de costa del Mediterrani pels qui no la coneixen, una lectura recomanada i sens dubte complementària a les guies d'ús tòpic; i pels qui ens hi sentim propers i fins i tot hi estiuegem ("Pels gironins la Costa Brava és aquell indret on acaba la part sòlida de la terra i comença un mar d'aigua salada i inquietant"), és un llibre que ens ajuda a redescobrir-la, com ho fem sempre (i amb tot) quan observem amb la mirada d'un altre, una mirada que després de recórrer-la tota, veu la Costa Brava com un got mig ple i mig buit alhora... Em temo que també nosaltres som bipolars en relació a la Costa Brava!

Els dies de cada dia
Amb aquest llibre he contradit a l'autor i no he fet cas de la seva recomanació, del seu prec: "(...) gràcies per obrir, i tal vegada, per llegir amb atenció aquest llibre, et prego, però, que no ho facis d'una tirada, val més espigolar-lo de mica en mica".

Insisteixo en la seva recomanació, hi ha llibres que és millor llegir en dosis controlades, sense devorar-los, llibres per degustar, si voleu a diari, com qui pren un glopet de moscatell. Així vaig llegir, per exemple, Històries de soldats d'Ambrose Bierce, en una traducció de Francesc Francisco-Busquets Palahí, així vaig mirar la sèrie Black Mirror, així us recomano que llegiu també aquest llibre.

"Els dies de cada dia" no són dies consecutius, tot i que aparentment ho semblen; són dies agrupats per mesos però d'anys diferents, ordenats de tal manera que en el recorregut de dotze mesos sencers que en Quim Curbet ens ofereix, en realitat transitem per quasi nou anys! I al llarg d'aquests dotze mesos transitem per dies blancs, prims, vius, grassos, llisos, llargs, amples, clars, dolços, grocs, llòbrecs i breus.

Els dies de cada dia són els que no són ni cap de setmana ni festius, són els feiners per a la majoria de nosaltres, els que empenyem, com Sísif amb la seva pedra condemna amunt, cada setmana per arribar-ne al cap, que sempre llisca massa ràpid, novament setmana avall...

I és precisament en "Els dies de cada dia", en els suposadament ordinaris, on hi descobrim paisatges interiors (resulta que d'interior no només tenim la "veueta", com en Magnum...), els indrets de l'ànima, la geografia humana, la memòria de la pell i fins i tot, vés quina paradoxa, l'oblit que tot ho recorda!

Els dies de cada dia som nosaltres, no per ordinaris sinó per quotidians, i en aquest llibre ens hi podem trobar, ens hi podem llegir, en qualsevol dels seus dies!

Són, si no m'he descomptat, cent tretze dies en els que en Quim Curbet ens esbossa la seva pàtria! I és que si algú creu que la pàtria és (només) allò pel que cal fer-ho i donar-ho tot, en aquest llibre hi trobarà no una ni dues, sinó infinites definicions de pàtria, tantes com pàtries hi ha:
"Diuen que una pàtria no és el lloc d'on un se'n va, és el lloc on sempre es torna. (...) Diuen que una pàtria no és el lloc d'on un se'n va, és l'indret on un arriba."
La pàtria, al capdavall, en aquest llibre és el 12 d'agost del 2013!

"Els dies de cada" dia també és una cançó de Sau, que enmig de les seves estrofes diu:
"Tu ens fas sentir part del teu món,
només amb els dies de cada dia"

Curbet també ho fa amb aquest, i aquests llibres!

(Escrit per a la presentació dels llibres "La tardor catalana", "Apunts de la Costa Brava" i "Els dies de cada dia" de Quim Curbet a la Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter el 20 de febrer de 2019 )

Maldita Migración

En l'època de les notícies falses, les anomenades "fake news", necessitem més que mai el periodisme, el bon periodisme que pugui tenir cura dels continguts informatius, verificant fonts i desgranant el gra de la palla, la veracitat de la mentida i la manipulació.

Són especialment diana de notícies falses les relacionades amb les persones immigrants i refugiades, notícies que alimenten la desconfiança i que tenen com a objectiu incrementar el rebuig a ser acollides i ateses per la nostra societat, inoculant la màxima que s'expressa en aquestes tristes paraules: primer els de casa!

La dreta i de la dreta enllà, la ultradreta, es serveixen i escampen notícies falses per generar recel vers les persones immigrants i refugiades dibuixant-les com a potencials delinqüents, quan no directament terroristes, que venen sobretot només per a prendre'ns el que és nostre: ajudes socials, subvencions, beques...

Coneixedors de l'enorme capacitat de propagació i acceptació d'aquestes notícies falses (res millor que sadollar plenament qui n'està assedegat!) a través de les xarxes socials i la missatgeria instantània, les notícies falses circulen amb total impunitat corcant la societat, aixecant murs i alimentant prejudicis.

Si fa temps que el periodisme s'ha preocupat per desmentir les notícies falses en general (i generalment són sobre política), ara també fa un esforç per a desmentir les que precisament ataquen a les persones immigrants i refugiades, a través de Maldita Migración!

La llàstima és que l'abast i l'impacte d'un desmentit quasi mai assoleix la dimensió de la notícia falsa; al capdavall, falses o no, cerquem sobretot les notícies que ens agrada i interessa llegir i escoltar, les que reforcen les nostres raons, que solen ser, si més no per a nosaltres, les de major pes...

Cristiano Ronaldo i el periodisme cec

Cristiano Ronaldo va tornar a Espanya la setmana passada, però no com a jugador de futbol sinó per a signar un acord a través del qual reconeix haver comès delictes fiscals i accepta una condemna de 23 mesos de presó, que no complirà, i una multa de quasi dinou milions d'euros!

La visita aparentment, doncs, no era de cortesia, i ell mateix havia demanat poder entrar amb certa discreció a l'Audiència provincial de Madrid; per discreció es referia a entrar per l'aparcament, evitant el carrer i la presència dels mitjans de comunicació.

Denegada la seva petició Cristiano Ronaldo va haver de fer front a la presència de càmeres en la seva entrada a l'Audiència, com al seu dia va passar també amb Leo Messi, i la sorpresa va ser que quasi només li va faltar la catifa vermella!

Cristiano Ronaldo, citat com a delinqüent, va aparèixer com una estrella (ho és en l'àmbit de l'esport, és innegable!) i, el més preocupant, va ser tractat com a tal (només com una estrella!) per les persones i els periodistes que el van anar a rebre!

Entre autògrafs i preguntes sobre el Real Madrid (i com l'equip blanc el troba a faltar, a ell i els seus gols!) va marxar com un heroi, amb la mateixa sensació d'impunitat que desprenia quan assegurava ser innocent, com si els quasi dinou milions d'euros de multa no fossin més que un tràmit, com qui paga la butlla; de fet és cert: què són dinou milions d'euros per Cristiano Ronaldo?

Però aquesta no és la pregunta que més dol: la que més dol és la que cap periodista li va saber, o voler fer, sobre els delictes que acabava de reconèixer. La justícia és cega, el periodisme, a vegades, també!

El vídeo de la setmana: Salvades?

El proper 21 de desembre no votaré a Inés Arrimadas ni a Marta Rovira; no, ja sé que a elles directament no les puc votar, com al seu dia tampoc vaig votar (l'enyorada) Carme Chacón, ja m'enteneu...

Que no les voti no és cap sorpresa i és per això que ho expresso amb total naturalitat, no com si estigués anunciant una exclusiva. Però que jo no les voti no vol dir, necessàriament, que bé una bé l'altra puguin acabar esdevenint presidentes de la Generalitat i, per tant, la meva presidenta.

És precisament per aquest motiu, per aquesta hipotètica que no remota possibilitat i no pel fet que les voti o deixi de votar, que a mi també em preocupen les preguntes que, en la seva majoria, no van saber respondre ni una ni l'altra a Jordi Évole al Salvados d'aquesta setmana passada.

Bé, respondre sí que van respondre, però no sempre necessàriament amb precisió a la pregunta que els feia el periodista sinó responent per la tangent sobre la qüestió sense donar la xifra preguntada... A vegades hi ha respostes que semblen excuses, quan no fugides endavant per no haver de dir "no ho sé..."

Independència al marge les respostes que van donar van evidenciar que lamentablement (sobretot per elles, suposo) Marta Rovira i Inés Arrimadas tenen més en comú del que es pensaven (i ens pensàvem); Jordi Évole deuria intuir-ho al preparar l'entrevista i ho va confirmar amb les preguntes que els va fer a l'inici del programa. Com va sentenciar la també periodista catalana Àngels Barceló: no en tenen ni idea!

Qui la té més grossa?

Ben bé podriem dir... "vaya tela, no?"

No recordo exactament què el va motivar, possiblement la participació de "la Roja" a la darrera Eurocopa de futbol, però em va agradar la reflexió que més d'un va fer sobre el futur del periodisme català vers la hipotètica participació internacional de les seleccions catalanes: serà el periodisme català tan descaradament parcial i patriòtic amb les seleccions catalanes com l'espanyol amb les espanyoles?

Jo personalment no tinc tan clar que la resposta sigui un no rotund! Possiblement el periodisme català serà tan parcial i patriòtic amb les seleccions catalanes com ho és el periodisme francès, anglès i congolès amb les seves seleccions, sí, com el periodisme espanyol amb "la Roja"!

En una Catalunya independent algú dubta que les seleccions esportives catalanes seran un símbol més del país, de l'estat català? No buscaran, com ara ho fan els espanyols (també els nacionalitzats) amb la "rojigualda", els esportistes catalans la senyera per celebrar les seves gestes esportives?

No hem acabat sucumbint, també els catalans, a la mida de les banderes? Quan al 2001 a Madrid es va hissar una enorme (i cara!) bandera espanyola molts ho van trobar una exageració (que, ho és!) però molts d'aquests avui xalen més que mai, i el diumenge de Diada s'hi feien "selfies", amb les estelades mida "XXL" que aquests dies hem vist a Salt, a Berga... La bandera és diferent, però l'exaltació és la mateixa! A mi tanta exaltació de la bandera m'embafa...

Qui la té més grossa? És que resulta que sí, que al capdavall la mida sí que importa...

Narcís-Jordi Aragó, Girona des de l'Onyar

En Narcís-Jordi i la Mercè a la Casa Masó, el juny de 2014. Foto: Roger Casero

La meva mare m'ho va comunicar ahir a la tarda, just després de caçar al vol aquesta piulada d'en Quim Nadal: "Narcís-Jordi Aragó i Masó mor mentre treballava en la tria i l'edició d'un recull de prop de 300 articles seus"

Sóc conscient que res del que pugui escriure li farà la justícia que es mereix; són altres les veus i els articles que amb més autoritat poden glossar-ne la seva figura personal i periodística. i el que ha representat Aragó per Girona i pel periodisme.

Si la meva mare s'hi atrevís començaria a escriure sobre en Narcís-Jordi, també sobre l'enyorada Mercè, amb el temor, seu i meu, que potser no sabria acabar, per tot el que explicaria, amb tot luxe de detalls i derivades, del que van viure i compartir junts, sobretot essent veïns a la Casa Masó, al cor del carrer de les Ballesteries de Girona. Potser per això no ho fa, temorosa que si comença, no sabrà acabar...

Més justícia que les meves paraules també li faria les que el meu pare, el seu amic Just Casero, ben segur li dedicaria, evidentment en cas de ser viu, paraules justes com les que en Narcís-Jordi, com tants altres amics, li van dedicar quan es va morir. "Fam i set de ser Just" és el títol de l'article que en Narcís-Jordi Aragó va escriure en record del meu pare i que el Punt Diari va publicar el diumenge 1 de febrer de 1981.

Deixeu-me reproduir uns fragments d'aquell text, fragments de caire més personal i familiar, que inevitablement ahir vaig rellegir:

"(...) En Just i la Ma Mercè es van acostumar a pujar a casa meva molts dies a l'hora del cafè. Van contemplar tants cops l'espectacle del riu des de la galeria, que després del casament - una festa inoblidable a Cantallops - van voler venir a viure a dalt de la meva escala, al mateix pis que havia ocupat durant molts anys un altre periodista, mossèn Carles de Bolós. Aquella fou la seva primera llar.

(...) A la petita església de Cantallops, el dia que es van casar, en Just va cantar l'Evangeli de la Missa amb el text de les Benaurances. La seva veu esdevingué més sonora quan va dir: "Feliços els qui tenen fam i set de ser justos, perquè ells seran saciats".

Era un auguri que lligava amb el seu nom i que lligava, sobretot, amb la seva vida. Sempre va tenir fam i set; totes les conquestes se li tornaven petites; la realitat era sempre inferior al seu somni i cada dia volia respondre a una exigència més alta. Aquesta actitud, que de vegades semblava arrogant i que sovint era incòmode, dissimulava amb prou feines la seva amagada tendresa. Ara que el seu afany ha trobat el repòs, som els seus amics els qui restem inquiets: commoguts per la seva valentia final i interrogats vitalment pel seu exemple."

Narcís-Jordi Aragó no només semblava un home savi, llegint els seus articles es notava que, amb tota la seva modèstia, ho era! Ja fa molts dilluns que el trobava a faltar al diari El Punt Avui amb la seva columna, per mi, com per tants altres gironins, de lectura obligada!

De totes les "Girones", de totes les que conec, la que destil·lava i explicava en Narcís-Jordi és de les que més m'agrada, una Girona il·lustrada i documentada, una veu rigorosa, però gens abrupta, més aviat assossegada, com el curs de l'Onyar al seu pas sota la galeria de la Casa Masó.

I d'un temps ençà, si fa o no fa des que la Mercè no hi és, també el trobava a faltar pel carrer Ballesteries, per la Cort Reial, la Rambla o el carrer Santa Clara per Fires, o per Sant Jordi, o un dissabte qualsevol... Les ciutats també són la seva gent, sobretot són la seva gent, més enllà de l'urbanisme, l'arquitectura i les imatges de postal, i Girona no n'és una excepció, i en Narcís-Jordi i la Mercè, junts i per separat, són molta Girona!

La Mercè Huerta ens va deixar dibuixada per sempre més la seva Girona, en Narcís-Jordi Aragó ens l'ha deixat escrita i descrita, la grisa i negra i la de tots els colors, per a ser descoberta i redescoberta, també per sempre més!

Descansa en Pau, Narcís-Jordi.

Els papers de Panamà

No ha estat el sastre el que ha cantat sinó els papers de Panamà, un vessament, més que una filtració, d'abast mundial que m'ha obligat a interessar-me pel terme "offshore"; abans de conèixer-lo, us asseguro, era més feliç! És com la trampa que es fa després de fer la llei!, és una rebolcada amb l'evasió d'impostos, una mena de flirteig amb la presumpta corrupció, sinó corrupció directament!

Aquesta descomunal filtració de documents compromesos cauen com una llosa sobre els qui hi apareixen, que bé sabran defensar-se i alguns ho han començat a fer, i també cauen com una llosa sobre la resta de mortals, sobre nosaltres, una pesada llosa d'indignació doncs evidencien una trista i cruel realitat: mentre els rics i poderosos mantenen els paradisos fiscals la classe mitjana treballadora, anhel de tot país, mantenim amb penes i treballs els països terrenals.

Ens va costar anys entendre que els problemes mediambientals del planeta es produïen, i produeixen, a escala local però tenien, i tenen, devastadors efectes globals, i vam haver d'encunyar el terme "glocalització" per entendre que les solucions havien de ser també locals per generar efectes globals; doncs el mateix passa amb la corrupció, amb el seu problema i amb la seva solució. La corrupció també és "glocal"!

Els papers de Panamà ens permeten calibrar la seva basta dimensió planetària, veure com el que predomina, més que la geografia, és l'estreta relació entre riquesa, poder polític i poder econòmic. Trist comprovar com de corcat i contaminat, podrit, està el sistema!

Una vegada més el periodisme fa el paper que li toca, el que esperem que faci, d'ull crític sense tenir el cul llogat, i colga la xarxa de papers, documents i arxius que pensen molt més que 2.600 Gb.

Ja voldrien els qui han sortit retratats que qui hagués cantat hagués estat el sastre de Panamà...

Spotlight, la ficció del periodisme

Quan semblava que el peix ja estava venut i El Renacido seria reconeguda com a millor pel·lícula, després dels Oscars a Alejandro González Iñárritu com a millor director i el cantat, i no per això menys merescut, a Leonardo DiCaprio com a millor actor, va saltar la sorpresa: And the Oscar goes to: Spotlight!

No va ser aquesta, per mi, l'única agradable sorpresa de la nit dels Oscars, doncs també em va encantar que Mark Rylance s'endugués el de millor actor de repartiment per El puente de los espías: servirà?

Enguany els Oscars han quedat molt repartits, no sé si fins i tot massa: també sorprèn que la pel·lícula amb més estatuetes, per bé que en categories tècniques, hagi resultat ser Mad Max: Furia en la carretera... Però en fi, aquest és un altre tema...

Anant al tema és quasi impossible veure Spotlight i no voler dedicar-se al periodisme! El cinema, també la televisió, sovint genera productes (pel·lícules i sèries) que desvetllen vocacions: metges, advocats, periodistes, cuiners... És clar que al cinema, com a la televisió, res és el que sembla, per més reals que puguin ser els fets que la sèrie o la pel·lícula narri.

El periodisme de Spotlight no és només el que explica la veritat, és sobretot el que la denuncia, la desenterra contra la voluntat del poder fent un treball cuinat a foc lent, amb recursos i investigació. És un periodisme que existeix com existeixen cuiners com Ferran Adrià o Jordi Roca, però tu i jo sabem que en realitat la gran immensitat dels cuiners no són Jordi Roca ni Ferran Adrià.

En realitat la gran immensitat de periodistes són multitasca, les seves fonts són els comunicats i piulen més que investiguen, doncs malauradament els mitjans pels quals treballen no tenen més mitjans.

A més també hem vist que en massa ocasions que el (mal) anomenat periodisme d'investigació més que denunciar el poder ha estat al servei del poder, essent una claveguera més per la qual escampar insídies...

El mal periodisme és el preu que hem de pagar pel bo, i necessari, que també hi ha als mitjans; el periodisme se'ns fa imprescindible doncs, a banda de mantenir-nos informats, ens ha d'estimular a ser crítics fins i tpot amb el que els propis mitjans publiquen.

Sí, potser Spotlight és la ficció del periodisme, però ja sabem que la realitat, massa vegades i a vegades alegrament, supera la ficció. Quan semblava que el peix ja estava venut va saltar l'inesperat titular i el periodisme va ser la sorpresa, la darrera, i bona notícia!

Política sense polítics

Ara que sembla estar de moda confeccionar una llista electoral sense polítics podríem exportar aquesta idea en altres àmbits de la nostra societat.

Hi ha qui diu que això de la llista sense polítics seria com si el Barça jugués sense futbolistes; anys enrere alguna temporada, perquè ens hem d'enganyar, ho semblava...

També podríem tenir escoles sense mestres... És clar que això ja va fer-ho el franquisme, que amb la depuració dels mestres republicans va posar-hi excombatents per enfortir el nacionalcatolicisme... 

Més perillós, però igual d'arriscat, seria tenir hospitals sense metges, tot i que per molts el somni seria tenir una policia sense policies!

I mitjans de comunicació sense periodistes! Bé, tenim Twitter i el periodisme ciutadà, que és ciutadà però no periodisme, quelcom semblant a la llet de soja, que és soja, però de cap de les maneres és llet!

Podríem tenir tot això però mai una llista sense polítics, doncs per ser polític n'hi ha prou en sortir elegit formant part d'una llista! D'aquí la gràcia, la màgia del sufragi universal!

La "llista sense polítics", també anomenada "llista civil", més aviat sembla un eufemisme per evitar dir una "llista sense partits" o, sobretot, una "llista sense líders polítics": i més concretament una "llista sense el president Mas"!

Els partits que haurien de formar part i nodrir aquesta "llista civil", CDC, ERC i la CUP, semblen disposats a diluir llurs sigles, i els dos darrers fins i tot a "sacrificar" els seus líders, però no CDC, que considera que el president Mas no està, ni molt menys, amortitzat: vol que sigui l'Alex Salmond del 27S!

És comprensible que CDC es resisteixi a "sacrificar" Artur Mas doncs a diferència dels altres dos líders Mas és el president del Govern i ni ell ni CDC semblen tenir ganes ni voluntat que deixi de ser-ho...

Quin president avança les eleccions per deixar de ser-ho? És realment aquest el sacrifici que se li demana, que la "llista civil" exigeix al president Mas? És clar que amb això de "la llista amb sense polítics", o juguem tots o no juga ningú!

Però tampoc ens enganyem: si finalment qualla la "llista civil", o una "llista civil" no serà una llista ni sense partits ni sense polítics, doncs partits i polítics faran el que sempre han fet, el que demanem que facin, el que saben fer... la seva raó de ser: decidir què, com i quan es fa el que cal fer!

La "llista sense polítics" és una il·lusió, una fantasia... tal vegada necessària, fins i tot pot ser que útil, molt útil... o no!

El blanc i el negre, "tan lejos, tan "Cercas""

De les moltes escales que hi ha m'agraden molt les que et porten al cel de Led Zeppelin i sí, ho reconec, l'escala de grisos.

Percebre la realitat en blanc i negre no és el mateix que percebre-la en escala de grisos, i ja no diem veure-la a tot color! L'escala de grisos és altament útil quan les visions es polaritzen, quan només dominen el blanc i el negre, així, sense més matís: o ets blanc i ho veus tot blanc o ets negre i ho veus tot negre, no ha gris possible!

En èpoques com la que vivim avui a Catalunya i a Espanya és comú, aquí i allà, que molts perdin la capacitat de veure-hi en escala de grisos i perceben la realitat tan sols en blanc i negre, un blanc que de tan brillant enlluerna i un negre que de tan fosc no deixa veure res més que la seva negror.

Davant aquesta polaritzada visió de blanc o negre els grisos no hi tenen cabuda, i si un gris s'apropa més al negre no és gris, sinó negre; i si un altre gris clareja més no és gris, sinó blanc! I si a mi em sembla, o m'han dit, que un gris és blanc, és blanc, o en el seu defecte si no és blanc serà negre, doncs no pot ser altra cosa. No en va aquesta sembla una partida d'escacs!

D'un temps ençà, i especialment aquests darrers dies, la visió de l'escriptor Javier Cercas sobre el procés sobiranista de Catalunya ha fet córrer molta tinta, la seva inclosa, en una sèrie d'articles publicats a el diari El Punt Avui, articles que com aquest que llegiu, mai s'haurien d'haver escrit.

La metxa, si ja no ho estava abans, la va encendre l'article "Respecte, falta de" de Matthew Tree (qui després es va disculpar), tot i que qui va fer esclatar la pólvora va ser l'article, publicat l'11 de setembre, “La utopia assassina”, al que el propi Cercas va respondre amb una carta publicada al mateix diari sota el títol "Coses que no he dit mai";  Isabel Llauger, al mateix diari, va seguir el fil amb "Javier Cercas".

Tot plegat generat per aquesta visió de blanc o negre, per aquesta manca de capacitat de veure la realitat ja no a tot color, ni tan sols en una trista escala de grisos!

Diu Javier Cercas, o em sembla haver llegit que ha dit en alguna ocasió, que ell prefereix els països avorrits; possiblement els prefereix tan com jo prefereixo els escriptors grisos com ell, plens de matisos, escriptors que escriuen negre sobre blanc en escala de grisos.

Blanc o negre; el blanc i el negre, tan a prop i tan lluny alhora o, com diu l'expressió en la llengua que Javier Cercas utilitza quan escriu, "tan lejos, tan Cercas"!

Entre el blanc i el negre hi ha sempre l'escala de grisos!