Minuts Musicals localitzats a Geòrgia

És pensar en Geòrgia i, com Ray Charles, no poder-nos treure'ns-la del cap: "Georgia on My Mind"... 

És clar que sembla que el títol d'aquesta popularíssima cançó, una de les que va llençar la carrera del virtuós músic i cantant de soul, no es referia a l'estat sureny de la costa atlàntica que té Atlanta com a capital, tampoc a la república que es banya en el Mar Negre, sinó a una noia, la germana del compositor de la cançó... 

La cançó, però, va agafar tal volada que l'estat de Geòrgia la va adoptar com a himne, ja que la lletra és prou ambigua i tant funciona si penses que està dedicada a una noia com a un territori...

Qui sí va dedicar una cançó a Geòrgia, una cançó trista i melancòlica com la pluja, va ser Tony Joe White amb "Rainy Night In Georgia"...

"Endevinar els amics..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

Ahir vaig anar a sopar amb un amic. Feia temps que no el veia, mesos, potser fins i tot un any! Els dos vivim a Girona, no us penseu... Com sempre, va ser un plaer, i la teca també!

Setmanes enrere vam retrobar-nos els quatre amics del Cau, els quatre de la nostre edat que vam arribar a Truc. Tres ens veiem de forma més o menys regular, tres o quatre vegades l'any, que un viu per Europa; amb el quart feia anys i panys que no coincidíem, que se'n va anar fa molts anys cap a les Amèriques, i és més car de veure. Va ser retrobar-nos i fer com Fray Luis de León quan va dir "como decíamos ayer". Ja sabeu de què parlo...

Quelcom semblant em passa amb els amics de l'escola, o de l'institut, fins i tot amb algun que viu quasi a les antípodes! Va dir Joan Fuster, en un dels seus aforismes, que...

"Endevinar els amics: aquest és el secret."

No us sabria dir si els meus els he endevinat, o m'han endevinat... Dels amics també n'espero un punt de misteri, quelcom nou per a descobrir, i per més que amb ells tot sovint em despullo, també confio que no endevinin tots els meus secrets!

Colar-se

Van ser tan descarats que no ho vaig poder evitar, i vaig saltar interpel·lant-los cridant mig en castellà mig en anglès. No vaig ser l'únic, altres persones de la cua, que com jo també s'havien esperat pacientment al seu lloc que la cua avancés, també van cridar-los l'atenció.

Fèiem cua davant el Museo del Prado per pujar a un bus turístic i la cua no avançava massa. Els busos no s'omplien del tot, per tenir lloc pels passatgers de les altres parades, i la cua s'anava allargant.

Ells estaven rere nostre. Una parella italiana. Com altres persones, al veure la llarga cua, van preguntar al bus que acabava d'arribar per descarregar el passatge si podien pujar, però els hi van dir que no i els van assenyalar la cua.

Viatjar posa a prova, entre d'altres coses, la paciència. A les cues ja veus qui s'espera pacientment, qui ho fa amb resignació i qui s'inquieta... Jo he tingut cues de tot.

Per fi la cua avançava i un dels responsables dels busos turístics va demanar-nos que respectant l'ordre, a partir d'uns turistes que teníem un xic més endavant, ens dirigíssim a un altre bus. En el moment de separar la cua la parella d'italians van avançar per l'esquerra i es van plantar davant la porta del bus, colant-se descaradament davant nostre i d'una desena més de turistes.

Van ser tan descarats que no ho vaig poder evitar, i vaig saltar interpel·lant-los cridant mig en castellà mig en anglès. No vaig ser l'únic, altres persones de la cua, que com jo també s'havien esperat pacientment al seu lloc que la cua avancés, també van cridar-los l'atenció. 

Davant la reprovació de la cua ella va cedir immediatament, però ell es va resistir una mica, fins que ella se'l va endur al lloc de la cua que els corresponia. Van poder pujar al bus turístic sense cap problema...

Reconec que a vegades no les puc evitar, aquestes situacions: calia que saltés i, visiblement queixós, els interpel·lés quan es van voler colar? Segurament no; va ser un impuls, i no nego que motivat, inconscientment,, més per la pròpia espera que pel noble sentiment de justícia.

Ves que no saltés perquè en el fons, de tenir la seva barra, jo també m'hauria volgut colar... I si jo no ho feia, ells tampoc!

Una d'espies

"En un sistema de poder, no hi ha res privat". La frase és de la pel·lícula "La vida dels altres", una pel·lícula que ens presenta, i despulla, les misèries, controvèrsies i contradiccions d'un espia de la Stasi; la compassió, els silencis i la redempció apareixen de forma pertorbadora i fan que aquesta sigui, per mi i molta crítica, una de les millors pel·lícules d'espies.

No sé si algun dia coneixerem la psicologia dels espies que han furgat en els telèfons mòbils de molts independentistes a través del programa "Pegasus", en el que es coneix com el "Catalan Gate". No sé si algun dia sabrem qui va espiar i perquè; de moment el CNI ha reconegut haver espiat alguns independentistes, diu, amb amb autorització judicial i de forma individualitzada...

Algú en dubtava que els espiaven? La impressió, però, és que només reconeixeran una part de la veritat, només ens mostraran la punta de l'iceberg, el mínim per intentar passar pàgina i mantenir l'estabilitat del govern espanyol. Aquest espionatge li ha esclatat a la cara al president Sànchez i caldrà veure si d'aquesta també se'n sortirà, que de moment de totes les crisis sembla sortir-ne indemne, sinó més reforçat; té l'habilitat de caure sempre dret, fins que un dia caigui d'esquenes i ja no s'aixequi més.

Que els telèfons mòbils ens escolten ja ho sabem; qui no ha parlat d'un tema amb el telèfon apagat i després li han aparegut tot d'anuncis sobre el tema... I a vegades ens escolten les empreses per motius comercials, segurament la majoria, però ara ja hem confirmat que també ens poden escoltar els governs per motius polítics...

Espiar, segurament, potser mai havia estat tan fàcil, i alhora tan poc arriscat; ara ja no cal cablejar el pis del costat, o introduir un micròfon sota una taula, o entre les flors d'un gerro en un restaurant; ni tan sols enganxar un localitzador sota el parafang d'un cotxe; ara n'hi ha prou accedint a un mòbil, i el telèfon ja té de tot: micròfon, localitzador i fins oi tot càmera.

Aquest espionatge és un escàndol, tot i que em temo que cada vegada ens escandalitzem menys; hem anat acceptant la tecnologia, i acceptant que la tecnologia ens vagi privant, cada vegada més, de la nostra privacitat.

En fi, és trist i convé no oblidar-ho: "en un sistema de poder, no hi ha res privat".

Destral en mà...

Ahir vaig mirar el maleter del cotxe i l'única cosa amb mànec que hi vaig trobar va ser un paraigües. De destral res de res, ni rastre; com a molt, si m'hi esforcés una mica més, podria trobar-hi alguna eina, d'aquelles per canviar la roda en cas de punxada.

És clar que jo visc a ciutat, que ja sabem que a pagès és més habitual portar eines al cotxe... Penso, però, que ni així l'agafaria, ni en cas de portar-la al maleter l'agafaria per res més que no fos tallar llenya; el cert és que les eines de tall i jo no tenim massa bona relació, que sóc força maldestre i més d'una vegada m'he tallat, tot i que encara conservo els deu dits!

Però tornem a la destral. Aquests dies s'ha fet viral un vídeo on es veu l'alcalde de Caldes de Malavella, i president del Consell Comarcal de la Selva, destral en mà s'enfront-se, o defensant-se, d'uns ocupes (alguns també armats amb pals) que havien entrat en una propietat seva.

La imatge de l'alcalde amb la destral a la mà, però, no va ser la més kafkiana; s'hi veu una dona mig nua, asseguda a terra, i fins i tot es sent una de les persones que van ocupar la propietat de l'alcalde justificant-se: "de qué vas tío, que no hemos encontrado nada, que es Semana Santa!"...

Afortunadament la cosa no va anar més, però la condició de càrrec electe del propietari ha fet que el vídeo es fes viral, i que la notícia agafés molta volada. I la pregunta, que molts mitjans ja s'han fet, és la previsible: va fer bé l'alcalde?

La resposta a aquesta pregunta sol tenir un element d'empatia: amb qui sents més empatia, amb els joves ocupes o amb l'alcalde que defensa la seva propietat?

L'alcalde s'ha explicat i, pel que sembla, va actuar de forma instintiva, per protegir-se, tot i que no sé si la destral entra dins el concepte de legítima defensa. Però al propietari, tant o més que la destral, el que li fa mal és la seva condició de càrrec electe, i l'actitud exemplar que sempre, sempre, se n'espera. I la destral ensorra l'exemplaritat.

Al cotxe no hi duc cap destral, i en cas de portar-la no crec que l'agafés en aquestes circumstàncies, ja que sempre penso que més que utilitzar-la contra qui m'agredís, a mi o a la meva propietat, tard o d'hora podria ser utilitzada en contra meva...

És clar que en aquestes situacions un s'hi ha de trobar, i un no sempre pot mantenir la calma, actuar amb sang freda, i en aquests casos, ho hem vist en altres ocasions, no hi busqueu el càrrec electe... No era l'alcalde qui empunyava la destral, era un propietari enfurismat.

Després de Sant Jordi

Cinc roses i quatre llibres. Aquest és el meu particular balanç de Sant Jordi, quantitativament parlant. Les roses, totes d'allà mateix, una botiga del barri. Els llibres, de la llibreria de capçalera de la família, La 22, uns comprats la vigília a la mateixa llibreria, altres a l'improvisat i salvador Palau Firal de Girona.

Tard o d'hora m'acabaré llegint els llibres, alguns aquest mateix any, d'altres molt més endavant, en un temps indeterminat que no sóc capaç de definir, que en són d'altres, i no pocs, els que resten a la llista d'espera dels llibres per llegir. Els de Sant Jordi d'altres anys? No només, hi compto els de les presentacions d'aquests darrers mesos, que també s'acumulen, i d'altres que fa anys que esperen pacientment el seu moment. Els llibres pendents de llegir sempre destaquen més a la llibreria de casa, i per més que vulguem esquivar-los la mirada, tard o d'hora acaben interpel·lant-nos...

Que jo recordi sempre he tingut llibres pendents de llegir. Que jo recordi sempre he estat un lector més aviat xic mandrós. No sóc un lector constant, de lectura diària. Vaig més a batzegades, i això sí, quan agafo un llibre no el deixo anar fins que l'acabo. A vegades en faig córrer dos, de llibres, però mai dues novel·les; han de ser, per exemple, una novel·la i un assaig, o un llibre d'alguna altra temàtica...

És evident que a banda de la venda de llibres, Sant Jordi també estimula la lectura, les ganes de llegir. Hi ha qui per Sant Jordi compra el llibre que es llegirà a l'estiu, per vacances. I sí, d'acord que per Sant Jordi possiblement comprem llibres per sobre de la nostra voluntat (més que capacitat) lectora, però l'oportunitat i l'ocasió hi són, i paga la pena aprofitar-la.

Després de Sant Jordi, doncs hi ha el risc que a la motivació per llegir l'hi passi com a les roses, que en qüestió de dies es marceixen. Per això el més recomanable és fer com la meva mare, que hores després de comprar-lo ja feia "Un cafè a Roma" i és possible que abans de la Mare de Déu de Montserrat ja el tingui coll avall.

Comprar un llibre és tota una declaració d'intencions, ara només cal afegir-hi, per qui les pugui necessitar, una mica de motivació i constància, i si el llibre t'enganxa mínimament la resta ve rodada.

Minuts Musicals localitzats als llibres

Avui, Diada de Sant Jordi, és el dia del llibre i són molts els que es vendran arreu del país, malgrat l'amenaça de pluja.

Llibres de tot tipus: novel·les, assaigos, de poesia, cómics, de cuina, biografies... Al final del dia, demà al matí a tot estirar, coneixerem el rànquing dels llibres més venuts, tot i que més important seria conèixer el rànquing dels llibres més llegits...

De llibres també n'hi ha molts sobre la música, música i músics de tots els temps, tots els estils, tots els gèneres. A casa n'hi ha algun, tot i que menys dels que voldria; potser podria créixer per aquí, la meva particular biblioteca...

I també hi ha músiques, cançons, que parlen de llibres... 

Bon Sant Jordi!

"Escriure..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

Els escriptors aquests dies afilen el llapis no per escriure llibres, sinó per signar-los i dedicar-los, alguns de forma compulsiva, als lectors fidels, ocasionals o accidentals.

Afilen el llapis i el magí, per tenir a la recambra més d'un model de dedicatòria, per allò d'anar variant i fer-nos creure que la nostra és personal i intransferible. No descarto que algun lector l'únic que llegeixi del llibre que compri per Sant Jordi sigui precisament la dedicatòria!

Per Sant Jordi, fins i tot els dies previs, és clàssica la imatge dels escriptors signant i dedicant el seu llibre i enguany seria curiosa, i morbosa, la imatge dels escriptors Adrià Pujol i Borja Bagunyà dedicant-se recíprocament els seus llibres, "I si. Especulacions sobre llenguatge i literatura" (Arcàdia, 2022) el de Begur,  "Els angles morts" (Edicions del Periscopi, 2021) el de Barcelona.

Sense estampar-les en cap llibre, sinó en alguna entrevista i a Twitter, aquests dos escriptors ja se n'han fet, de dedicatòries, animant i escalfant el Sant Jordi a cop de piulada.

No sé si els seus propers llibres beuran d'aquest aforisme de Joan Fuster:

"Escriure -fer literatura- és tot això que vostès diuen, i a més a més, una forma de venjança."

De moment van afilant el llapis...

Bona diada de Sant Jordi!

A cara descoberta

Ahir a primera hora del matí, quasi de matinada, la veritat finalment va ser revelada. La veritat de les nostres cares. Potser els ulls són el mirall de l'ànima, però de l'ànima, amb les mascaretes, només en vèiem un tros, un fragment, una part...

Ahir a primera hora del matí, quasi de matinada, al gimnàs vaig completar les cares que fins ara les mascaretes ocultaven. Els ulls són molt expressius, sens dubte, però l'expressió de les nostres emocions, la nostra comunicació no verbal, restava inevitablement coixa i escapçada sense la boca i les galtes, tapades preventivament per la pandèmia.

Ahir al gimnàs, sense mascaretes, les mirades rutinàries de salutació cordial duraven alguns segons més, els necessaris per radiografiar i registrar les cares noves descobertes, per descobrir la identitat completa de qui fins ara s'exercia emmascarat.

Descobrir i sorprendre'ns, en molts casos, per no haver endevinat amb prou precisió cap de les mil càbales de quines cares s'amagaven rere el tros de tela arrapat a la cara. Moltes sorpreses, cap decepció, i somriures còmplices de qui es reconeixia completament per primera vegada. I sí, també un cert pudor, que al capdavall ens despullàvem la cara.

És clar que al gimnàs ja hi havia qui hi circulava de fa temps sense mascareta, o qui se la treia en fer segons quin exercici, segons quin esforç; em va fer gràcia un noi que, com des de fa setmanes, ahir també la duia sota la barba...

Personalment agraeixo que anem deixant enrere la mascareta; entenc que ha contribuït a protegir-nos més, i segurament millor; també que ha estat, per a mi, una molèstia constant, molt incompatible amb les ulleres...

No l'eliminem del tot, és veritat; potser per molt temps seguirà essent recomanada o obligatòria en segons quines espais, segons quines circumstàncies; celebro, però, que cada vegada més puguem anar com abans, a cara descoberta!

He mirat aquesta terra...

Sobre aquests versos de Salvador Espriu ahir a la tarda va entrar amb solemnitat el fèretre de la Montserrat Farreras Forns, flanquejat pels seus fills i filles, a la basílica de Sant Feliu de Girona.

El taüt, auster com el recordatori; auster i senzill i d'una dignitat d'aquelles que admires per autèntica; un recordatori més romànic que barroc. El poema de Narcís Comadira de l'interior, "Perfum", ens recorda la volatilitat de la vida, fins i tot la quasi centenària de la mare dels Nadal: "Com s'evapora un perfum / (...) així, nosaltres ens morim lentament." Ella ha anat marxant, com va recordar Quim Nadal, com ha deixat escrit Rafel Nadal a "Quan s'esborren les paraules".

"He mirat aquesta terra" em ronda pel cap durant tota la cerimònia. Guillem Terribas publica fotos de paisatges i llocs sempre acompanyats amb aquesta frase i títol del poema que Raimon va musicar. Sempre que veig les seves publicacions penso en la terra que miro, en la que admiro i també retrato, i a vegades comparteixo... He mirat aquesta terra.

Al final de la cerimònia, després de les paraules de record, agraïment i comiat de la família es canta el Virolai, acompanyat com tota la música que sona per l'orgue de la basílica; però ni els versos montserratins de Verdaguer ni l'encens que poc a poc s'escampa i penetra arreu amb la mateixa densitat que la música tubular de l'orgue, em transporten al massís serrat de la Catalunya central, que jo encara tinc al cap "he mirat aquesta terra"...

Ens parla Espriu del pas del temps, de les estacions, de la vida i és inevitable no pensar en la pròpia; també en la pròpia mort, que és part de la vida; totes les cerimònies d'enterrament ens fan pensar en la nostra mort i em sento com Guerau de Liost al Somni IX, relatant-ne en vers el meu propi enterrament...

"He mirat aquesta terra", i en el somiar despert del meu prematur sepeli canto: "Mentre m'envelleixo en el llarg esforç / De passar la rella damunt els records, / he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra"...

El museu de les fotos prohibides

Vaig preguntar-ho a l'entrada del museu: "se pueden hacer fotos?" "No, sólo en la entrada, no dentro del museo."

Hi ha museus que deixen fer fotos, alguns amb alguna excepció a alguna sala, o a alguna obra. Al Museo del Prado no es poden fer fotos. D'acord, cap problema, queda entès. Queda entès?

En el recorregut per les sales no hi ha la típica iconografia que et recorda la prohibició, quelcom en el que potser caldria invertir mínimament, i que estalviaria feina al personal que hi ha a les sales, que no paren d'advertir als intrèpids visitants que gosen desenfundar el telèfon mòbil i capturar un trosset del Jardí de les Delícies, de Las Meninas, de El Cardenal, de Saturn devorant un fill o del Cavaller amb la mà al pit...

M'encurioseix l'irrefrenable fenomen de no poder evitar fer la foto. No poder-ho evitar tot i ser conscient de la prohibició, fins i tot acceptant el risc de ser advertit. És clar que l'advertiment no passa d'aquí, d'un avís a mode de recordatori de la prohibició, a la que els fotògrafs furtius responen fent-se els despistats...

Entenc que fer la fotografia és un acte més aviat primari, un impuls motivat potser per les ganes de compartir-la després fent evident que hom l'ha vist (l'obra) o que hi ha estat (el museu). O simplement pel desig instantani de retenir aquella imatge, per poca qualitat que tingui, davant el temor que la nostra memòria n'esvaeixi el record. Com quan volem fer una foto amb el mòbil a la lluna plena...

És clar que prohibir és, moltes vegades, el primer estímul i motiu per saltar-se la prohibició. De no fer-ho potser tampoc es farien tantes fotos, fotos així convencionals, però sí possiblement moltes selfies... Una vigilant del museu explicava a unes noies que entre d'altres motius no es deixaven fer les selfies, que amb la "tonteria" en algun museu alguna obra s'ha malmès per l'estupidesa de voler-se fer una foto graciosa...

De totes les persones que vaig veure que el personal del museu va advertir a cap els hi va fer esborrar la foto prohibida. El fotògraf furtiu, doncs, se n'endú la caça, major en alguns casos, cap a casa i vés a saber què se'n farà d'aquesta foto robada.

Jo proposaria als responsables del museu que les capturessin i potser se'n podria fer un museu amb totes les fotos prohibides dels museus del món, o qui sap si una exposició, temporal i itinerant, o un perfil de Instagram o com a mínim un fil de Twitter...

Durant tota la meva visita no em vaig treure el telèfon mòbil de la butxaca, ni tan sols per consultar res de cap obra o autor; la temptació és massa gran, el premi massa petit, quasi insignificant; el que té valor no és fer-li la foto al quadre, sinó mirar-lo amb els propis ulls...

Metavers, el nou univers que ens vol conquerir?

Aquestes darreres dècades hem anat incorporant paraules i conceptes que, tot i que ara utilitzem amb naturalitat i formen part del nostre dia a dia, no sempre en coneixem suficientment els seus ets i uts, i a vegades ni falta que fa.

Em refereixo per a exemple a la paraula Internet, de la que jo en tinc un coneixement bàsic i elemental, i que encara té per a mi grans dosis de misteri: com funciona Internet? Afortunadament no sempre cal conèixer del tot quelcom per a fer-ho servir... A mi encara em meravella com d'un disc de vinil en pot sortir música amb el delicat fregadís d'una agulla.

D'un temps ençà hi ha una altra paraula que està molt en voga, Metavers, especialment des que Mark Zuckerberg ha rebatejat el seu conglomerat d'empreses tecnològiques amb el nom de "Meta", de Metavers, i també ha creat el seu propi Metavers...

Heus ací un gran nínxol de negoci, diuen, en aquest nou univers que jo, ja em perdonareu, no acabo de comprendre. I és en aquests casos, quan el present i el futur se'ns fa tan incomprensible, que part de les respostes les podem trobar al passat.

Casualment un dia vaig sentir parlar d'un petit llibre de E. M. Forster, "La Máquina se para", publicat l'any 1909. Sí, el 1909! I aquest llibre, publicat fa més de cent anys, em va ajudar a comprendre millor, tot i que no del tot, això del Metavers.

Forster, autor d'obres cèlebres adaptades al cinema com "Una habitació amb vistes" (1908) o "Retorn a Howards End" (1910), dibuixa a "La Máquina se para" una societat que viu soterrada després que la vida sobre la superfície de la Terra s'hagi tornat hostil, i les persones viuen aïllades en petits cubicles hexagonals, com un rusc d'abelles, a mercè d'una màquina, La Màquina, que els proveeix de tot. Les persones amb prou feines tenen contacte físic i es comuniquen a través d'un sistema de comunicació semblant al que avui seria una vídeo trucada, a través d'unes plaques blaves...

Un sistema proveït per La Màquina, que també proveeix l'aire que respiren, l'aliment que mengen, els llits en els que dormen, la música que escolten i unes conferències que, d'una forma poc subtil, els adoctrina: "La Máquina nos alimenta y nos viste y nos aloja; nos hablamos por medio de ella, existimos en ella. La Máquina es amiga de las ideas y enemiga de la superstición: la Máquina es omnipotente, es eterna; bendita sea la Máquina."

La seva bíblia és El Llibre, que conté tot el que cal saber sobre La Màquina, una màquina inventada i construïda pels homes i que, paradoxalment, des de fa temps que els sotmet. La ciència i la tecnologia, en aquest món anticipat per E. M. Forster, lluny d'alliberar-nos i fer-nos la vida més fàcil ens reclou, aïlla i esclavitza, ens confina i priva del contacte social, ens condemna a viure una vida artificial i virtual, contra la que alguns, pocs, es rebel·len. La ciència i la tecnologia com a elements de control social.

No costa massa fer el paral·lelisme entre La Màquina i Internet, entre aquesta vida isolada i depenent que descriu el llibre amb el Metavers, aquesta realitat virtual que, sembla, ens dóna l'oportunitat o la fantasia de tenir una segona vida virtual i, aparentment, més apassionat que l'analògica.

El Metavers no és el primer intent de vida virtual paral·lela a l'analògica, fa quasi vint anys, a principis de segle, també va tenir el seu minut de glòria "Second Life", i ara fins i tot la Generalitat de Catalunya s'ha submergit en aquest món a través del CatVers, el Metavers català.

La paraula Metavers ("meta" vol dir més enllà i "vers" prové de univers) encara no és al diccionari però la Viquipèdia la defineix com el "concepte utilitzat generalment per a descriure una experiència immersiva i multisensorial en l'ús aplicat de diversos desenvolupaments tecnològics immersius d'Internet".

Els videojocs són un dels motors d'aquest desenvolupament, també les empreses tecnològiques i les xarxes socials, que hi veuen, entre d'altres coses i sobretot, una oportunitat de negoci. Al Metavers, com en la nostra vida real, també hi ha propietat privada, béns de consum i economia, també hi ha diners i, per tant, negoci, i tothom vol la seva part del pastís d'aquest món virtual que, en certa manera, està per fer i sobretot per explotar.

Ja fa anys que les nostres vides analògica i digital s'hibriden, amb avatars i realitat augmentada, amb la intel·ligència artificial i el "núvol", amb les criptomonedes i els NFT (Token No Fungibles, uns actius digitals avui per avui molt preuats). Fins i tot amb la implosió de les xarxes socials a les nostres vides sembla que vivim, per moments, en mons paral·lels sense haver de triar entre la pastilla blava o la vermella de Matrix: n'hi ha prou entrant a Twitter...

Internet va arribar per quedar-se, i poc a poc ha anat conquerint més espais de la nostra vida; ja fa anys que parlem de l'Internet de les coses i ara ja és, com l'aigua i l'electricitat, un servei bàsic i indispensable. I per si en dubtàvem la pandèmia de la Covid-19 i el confinament ens ho han confirmat. El Metavers ha arribat, veurem, també, si per quedar-se...

Minuts Musicals localitzats a la Puerta de Alcalá

Passejava un dia per Girona i observant la Catedral pensava que va existir una Girona sense aquesta Catedral, sense la seva imponent nau gòtica i el campanar que la corona, presidint la ciutat, acompanyada per la basílica de Sant Feliu i el seu espigat campanar.

Aquests edificis, com altres monuments, no sempre hi han estat però també és cert que des que hi són han estat testimonis del pas de la història, de la que s'escriu als llibres i de la que es dilueix i es perd de generació en generació.

Els monuments centenaris, com els arbres, imposen respecte i quan amb la mà toques les seves pedres no pots evitar pensar que tenen més vida de la que podrem viure, ni somiar!

Suposo que em passarà tres quarts del mateix aquests dies si, finalment, passo per la Puerta de Alcalá (mírala, mírala), que des que Carlos III va decidir erigir-la de nou, tal i com és ara, està veient com passa el temps i ha vist passar "Lanceros con casaca, monarcas de otras tierras / Fanfarrones que llegan inventando la guerra / Milicias que resisten bajo el "no pasarán (...) Manadas de mangantes, doscientos estudiantes (...) Un travestí perdido, un guardia pendenciero / Pelos colorados, chinchetas en los cueros / Rockeros insurgentes, modernos complacientes / Poetas y colgados, aires de libertad..."

"Els llibres..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

Diuen que llegir llibres, sobretot novel·les, ens permet viure moltes altres vides, les dels personatges que hi surten, amb les seves grandeses i misèries, amb els seus èxits i fracassos, amb els seus amors i victòries èpiques, amb els seus drames i les seves comèdies; vides, al capdavall, construïdes a imatge i semblança de les nostres, si fa o no fa.

És clar que tanta lectura de les vides d'altri bé podria ser, també, una manera d'evadir-nos de la nostra, d'evitar-la, d'intentar-la enganyar i escapolir-nos-en quan, indefectiblement, ens persegueix tothora...

Va dir Joan Fuster, en un dels seus aforismes:

"Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres."

Potser l'equilibri és aquell punt en el que els llibres, simplement, enriqueixen la nostra vida.

És temps de brunyols

Avui, Dijous Sant, a moltes cases es faran bunyols, en d'altres brunyols i en totes, no en dubto, seran molt bons!

Uns seran més tendres, d'altres més secs, uns amb més gust de matafaluga, d'altres més ensucrats, o enllustrats amb sucre fi que de brunyols, com de "Joans, Joseps i ases", no només n'hi ha a totes les cases, també n'hi ha de i per tots els gustos!

Aquests dies, a casa ens surten els brunyols per les orelles i, a banda de repartir-ne entre la família, també en congelem per més endavant. Els brunyols fora de temporada també fan molta il·lusió! 

Un bunyol, a banda d'un brunyol, també és una cosa mal feta i, per malament que surtin alguns (que a vegades passa) no deixen de ser brunyols! 

"Al cap i a la fi, són brunyols!", diem quan això passa, que aquesta és la gràcia i qui no es consola és perquè no vol, o perquè no fa brunyols! A més els brunyols combinen molt bé amb la llet o el cafè, sucats, o amb una presa de xocolata, o remullats amb algun licor o fins i tot engrunats en un vol a vessar de gelat... Els llaminers amb els brunyols fem festa major!

Que jo recordi mai li he fet un lleig a un brunyol, per bunyol que sigui! Que us facin profit!

L'ull del Pont: "Girona XX-XXI. Geografia urbana d'una ciutat en moviment"

Narcís Sastre i Fulcarà, gironí amb arrels sarrianenques, allibera el geògraf que duu a dins per a oferir-nos, en aquest llibre, la seva mirada tècnica, professional i alhora apassionada dels canvis urbanístics que han transformat la Girona del tombant de segle, i ens projecta els reptes de la Girona present i futura, una ciutat que es segueix debatent entre els seus jo administratiu i municipal, i real i supramunicipal. Escrit en plena pandèmia de la Covid-19 el llibre també recull, i així actualitza, com el confinament i les restriccions han afectat i afecten l'espai públic i l'espai privat i, per tant, la planificació urbana i urbanística.

Des de Sarrià de Ter la relació amb Girona es podria definir d'amor - odi, una relació amb sentiments ambivalents, aparentment contraris i contradictoris que, en realitat, es complementen i s'harmonitzen més bé del que sembla.

Des de Girona la relació amb Sarrià de Ter, observada amb ulls sarrianencs, es podria definir que va des de la utilitat a la indiferència, que no deixa de ser una versió menys apassionada i més pragmàtica de l'amor - odi.

Com seria avui Sarrià de Ter de seguir essent un barri de Girona? Com s'hauria desenvolupat a nivell urbanístic? Quina dotació d'equipaments tindria? Hauria conservat els trets d'identitat propis o s'haurien diluït, com amb més o menys mesura ha anat passant amb Palau Sacosta, Sant Daniel o Santa Eugènia...

El llibre "Girona XX-XXI. Geografia urbana d'una ciutat en moviment" (Llibres del Segle, 2021), de Narcís Sastre i Fulcarà, no tracta explícitament aquestes qüestions, per bé que sí que hi sobrevola en algun passatge, sobretot en relació al Pla Director Urbanístic del Sistema Urbà de Girona (PDUSUG) del que, a banda de Girona, Salt, també en formen part Vilablareix, Fornells de la Selva i Sarrià de Ter. Aquest Pla Director Urbanístic, tot i ser vigent, sembla que reposa més còmodament al fons dels calaixos dels respectius ajuntaments, ja que quan gosa treure el cap resulta inevitable que no es produeixin tensions entre municipis, com hem vist, per exemple, amb la ubicació del nou Hospital Doctor Josep Trueta. La planificació conjunta continua essent, doncs, una assignatura pendent.

Més enllà d'aquesta relació ambivalent entre Girona i Sarrià de Ter (i la resta de municipis de l'àrea urbana), és evident que part del que fa o deixa de fer Girona afecta a Sarrià de Ter, i viceversa. Un exemple podria ser l'obertura del Pont de l'Aurora de Girona, que ha desviat part del trànsit provinent de Campdorà cap al Pont Major; un altre exemple seria l'Institut de Sarrià de Ter, que ha impactat en el ser o no ser de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona.

És precisament per aquesta interdependència, encara que desigual i descompensada, que el llibre de Narcís Sastre sobre el present i futur de Girona també és d'especial interès per a Sarrià de Ter, ja que per sobre de la ciutat administrativa es desplega la ciutat real, l'àrea urbana, de la que Sarrià de Ter en forma part i no se n'escapa, ni vol fer-ho.

Narcís Sastre desplega el seu particular plànol de la ciutat al llarg de 14 episodis, 14 rutes en les que ens guia per a diferents espais i indrets, testimonis i protagonistes de la transformació urbanística de Girona dels darrers seixanta anys.

Llegint el llibre hom té la sensació de passejar-se per la ciutat mentre en Narcís explica, amb una bona mixtura de coneixement científic, normativa urbanística, sempre feixuga, i vivències personals, com i perquè s'ha transformat la Plaça U d'octubre, el Parc Central, el sector dels Químics,... Sastre s'hi aproxima des de la mirada més científica i professional, i alhora també des de la mirada de qui coneix i ha trepitjat el terreny.

Des de la perspectiva de Sarrià de Ter no se'ns escapa una conclusió que Sastre comparteix en el primer capítol, "Reciclar ciutat: Girona en evolució", un capítol de caràcter introductori: "la Girona que avui coneixem es va definir i desenvolupar entre 1980 i 2010, els anys de major dinamisme."

Convé recordar que Sarrià de Ter va recuperar la independència municipal l'any 1983, pel que el seu propi desenvolupament urbanístic (Pla de l'Horta, el Pla de Vinyers, sector Cobega i Pla dels Socs), recosint barris i creant nous espais urbans i equipaments, es va fer amb la ja recuperada autonomia municipal.

La resposta a les preguntes abans plantejades (Com seria avui Sarrià de Ter de seguir essent un barri de Girona? Com s'hauria desenvolupat a nivell urbanístic?...) és pura ficció, tot i que no seria descabellat especular si, per exemple, s'hauria prioritzat el desenvolupament urbanístic de la peça que al seu dia es va reservar per a la Facultat de Medicina, a tocar de Girona...

Tornant al llibre, Narcís Sastre es serveix de la transformació de Girona per fer pedagogia sobre urbanisme, explicant per exemple com el motor industrial de la ciutat va perdent força (la Grober, la Gerundense, els Químics, la Pagans...) i com es reciclen els espais que s'alliberen, bé per a usos residencials, bé per a guanyar espais verds (o grisos), bé per ambdues coses.

La seva vocació docent i pedagògica li permet fer-nos àgil i fàcil la lectura als qui, com jo, no tenim coneixements específics sobre urbanisme, i sobretot ens ajuda a identificar, observar i comprendre millor els canvis de la ciutat de Girona, dels que nosaltres mateixos també hem estat testimonis, tot i que ens els hem mirat des d'una altra mirada, des de Sarrià de Ter estant.

Al llibre es copsa el pols entre la complicada convivència de l'activitat industrial i dels usos residencials, quelcom que Sarrià de Ter coneix i pateix avui molt més que Girona, que ja fa dècades que ha centrifugat l'activitat industrial. A Sarrià de Ter aquesta és, sobretot des de la darrera crisi de Torraspapel, una qüestió encara no resolta, si és que hi ha resolució possible.

Després de fer-nos passejar, entre d'altres indrets, per la Devesa, Domeny, Santa Eugènia, la Creueta o l'Eixample (recomano fer la lectura del llibre amb un plànol de la ciutat a mà), Narcís Sastre tanca el llibre amb uns "apunts sobre la ciutat que ve" i amb un darrer capítol dedicat a qui pagarà la festa!

Sobre la ciutat que ve ens introdueix el concepte de "Girona soft", parlant més de "soft city" (ciutat tova) que de "smart city" (ciutat intel·ligent), un matís gens innocent ja que posa la tecnologia al seu lloc: és el mitjà per a gestionar la ciutat de forma més eficient, no la finalitat en sí mateixa. Narcís Sastre ho té clar: la ciutat al servei de les persones, i sobretot en la condició de vianants. I això requereix un urbanisme tou ("soft") que promogui "ciutats plurals, verdes, dinàmiques i inclusives". Ciutats més pensades per a les persones que per als cotxes.

Pel que fa a qui pagarà la festa, Narcís Sastre apunta algunes propostes sobre la fiscalitat clàssica, com l'IBI, i d'altres més modernes apostant més pel “peatge de congestió”, paradigma de Londres, que pel de les “zones de baixes emissions”, ara més en voga a casa nostra. També ens fa reflexionar sobre els costos per l'ús i ocupació de l'espai públic dels vehicles, també quan els aparquem, i la necessitat que per una millor mobilitat i sostenibilitat en reduïm l'ús i limitem l'espai que ocupen, especialment quan els aparquem, i que l'aparcament gratuït tendeixi a desaparèixer a través de fórmules flexibles i variables de pagament. No se li escapa, a Narcís Sastre, que aquesta és una qüestió no exempta de polèmica i controvèrsia, que a la festa a tothom ens agrada anar-hi, i a ningú li agrada pagar-la!

Esmentar finalment que el llibre té un proemi a cura de Damià Calvet, conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya entre el 2018 i el 2021, un pròleg a cura de Joaquim Nadal, alcalde de Girona del 1979 al 2002, i un epíleg de l'alcaldessa Marta Madrenas.

"Girona XX-XXI. Geografia urbana d'una ciutat en moviment" ens ofereix una imatge dinàmica de la transformació urbanística de Girona, una transformació que des de Sarrià de Ter no podem deixar d'observar, ni que sigui de cua d'ull. 

Article publicat al número 111 de la revista Parlem de Sarrià.

L'ull del Pont

Sabeu quants ulls té el Pont de l'Aigua de Girona?

A finals de l'any passat passejava pel tram refet de la via verda que hi ha a la vora del Ter, que uneix el cementiri i el Pont de l'Aigua i que s'està prolongant fins a Campdorà i més endavant connectarà amb Celrà. M'hi passejava per fer unes fotos per la felicitació nadalenca de l'AAVV del Pont Major i, observant l'ull del pont per on passa la via verda, em vaig il·luminar: L'ull del Pont podria ser una secció de la revista Parlem de Sarrià!

Fa molts anys que hi escric, al Parlem de Sarrià, i en aquesta secció hi podria escriure articles relacionats amb el barri del Pont Major, i per extensió Girona, des de la meva mirada de pontenc i gironí que ha viscut intensament durant 18 anys a Sarrià de Ter.

La secció ja l'he estrenada amb un article, a mode de ressenya, del llibre "Girona XX-XXI. Geografia urbana d'una ciutat en moviment" de Narcís Sastre i Fulcarà, (demà el publicaré aquí, l'article) i el següent ja el tinc pensat...

Sabeu quants ulls té el Pont de l'Aigua?
Aquesta pregunta ens la va fer un veí del barri i company, possiblement el més veterà, de l'AAVV del Pont Major. En sentir les nostres respostes, insegures i entre silencis temorencs, totes errònies, es va posar les mans al cap...

El Pont de l'Aigua té vuit ulls... Just després ens va preguntar: i sabeu quants fanals?...
Au va, vés a pastar!... li vaig respondre...

Roda el món i torno al Pont

Si hagués de dibuixar un cercle que abracés, des del primer lloc on vaig viure, on he viscut al llarg de la meva vida em bastaria dibuixar-lo, des del punt d'origen, el barri gironí del Pont Major, un radi d'encara no 5 kilòmetres. Diguem que amb prou feines m'he mogut de Girona, i com a màxim he viscut a Sarrià de Ter, just al costat de Girona.

Tinc amistats que al seu dia la vida els va empènyer a viure lluny de Girona, i admiro, amb més temor que enveja, el pas que van fer clavant arrels o vivint de passavolants en altres latituds, lluny de Girona, dels amics, de la família, dels records...

A vegades la feina mana, en alguns casos ha estat la vida laboral el que els ha fet voltar; en altres és l'amor, sempre inesperat i imprevisible. Feina i amor jo els he tingut i trobat sempre a prop, a Girona i a Sarrià de Ter, a tot estirar...

Un dia, arran d'una piulada que convidava a comptar els llocs on hem viscut, vaig fer inventari: 

• 21 anys al barri gironí del Pont Major
• 2 anys al barri de Sant Narcís
• 2 anys al barri vell de Girona, prop de la Plaça Catalunya
• 18 anys a Sarrià de Ter...

Fa uns anys a casa vam decidir que volíem canviar de pis i vam començar a buscar casa per Sarrià de Ter, Girona i voltants. Buscàvem i no trobàvem fins que un dia, fa poc més de cinc anys, inesperadament vam topar amb una caseta del barri del Pont Major, ens en vam enamorar i ja fa més de quatre anys que hi vivim.

Roda el món i torno al Pont, tot i que reconec que el meu món no ha rodat gaire lluny... I al Pont Major, a més, no he deixat d'anar-hi, a casa la meva mare, però una cosa és anar un lloc de visita i l'altre és viure-hi. 

Vint-i-dos anys després de marxar-ne vaig tornar al Pont Major; la primera impressió va ser trobar-me un barri diferent de com el vaig deixar, però ben aviat vaig descobrir que més que el barri, que també, qui havia canviat al llarg de tots aquests anys sobretot havia estat jo.

M'agrada haver tornat al Pont Major, el barri en el que vaig créixer. No és el millor barri del món, ni tan sols el millor barri de Girona; no és un barri perfecte però, és que n'hi ha cap enlloc? Amb tots els seus defectes, amb totes les seves virtuts (que hi són, i en plural, no en dubteu), és el meu barri, i amb això ja en tinc prou.

Minuts Musicals localitzats a l'Univers

Univers és tot, tot en conjunt, sense excepció, el conjunt de tot allò que existeix. Generalment ens hi referim com tot el que hi ha més enllà de la Terra, naturalment Terra inclosa, tal i com diu l'accepció astronòmica del diccionari: "conjunt constituït per tots els cossos celestes i l'espai que els conté."

El Món, doncs, forma part de l'Univers, i n'és només una petita part, que tot l'espai és molt d'espai. Sobre aquesta premissa hom podria considerar que és millor ser Miss Univers que Miss Món, però el cert és que en aquest carrincló concurs de bellesa l'Univers es redueix al Món.

Miss Món i Miss Univers són dos concursos de bellesa diferents. El primer va néixer l'any 1951 a Anglaterra, el segon un any després a Estats Units, i tenen algunes diferències en les seves bases de participació. Ara tampoc entrarem en detall, que això d'avui no va de bellesa, sinó de l'Univers.

El cas és que no hi ha un concurs que es consideri millor que l'altre, però si mai trobem vida en un altre planeta, o en un altre sistema solar, o en una altra galàxia, potser hauríem de redefinir el concurs de Miss Univers, ja que fins ara sempre han guanyat dones terrícoles per incompareixença de les extraterrestres!

Caldria travessar l'Univers, l'Univers que hi ha sobre nosaltres, sense oblidar-nos dels universos paral·lels a la cerca de vida, és clar que de vida també n'hi ha molta, i a vegades fins i tot extraterrestre, en el nostre Univers, en l'univers interior...

"Els desmemoriats..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

"Desmemoriado quiero estar,
para ser olvidadizo,
y desatender lo nuestro,
si es que alguna vez hubo algo de eso..."

Així comença "Tú, Garfunkel", una bonica cançó de desamor en la que The New Raemon canta les virtuts de la desmemòria.

Mentre no és terriblement irreversible, mentre no es fa present el temut Alzheimer, la manca de memòria (definició de desmemòria) és a vegades una sort, un recurs, fins i tot una estratègia: "ai, doncs no me'n recordo!..."

Observem sinó aquest aforisme de Joan Fuster sobre la desmemòria:

"Els desmemoriats sempre tenen la consciència tranquil·la."

A vegades parlem de la felicitat de l'ignorant, també podem parlar de la tranquil·litat del desmemoriat...

Cent onze

No sóc massa amant de la numerologia; no sé si hi influeix el fet que d'una matrícula em fixo més en les lletres que en els números; potser també perquè el càlcul mental no és el meu fort i perquè vaig arrossegar les matemàtiques (i la física i química) a BUP (la secundària d'abans).

Tot i això dies enrere vaig voler esbrinar què diu la numerologia del número 111, i sense esforçar-m'hi massa (vaig clicar al primer enllaç que el cercador em va oferir) vaig trobar coses com aquestes (no és obligatori, ni tan sols recomanable, veure el vídeo fins al final):

Mare meva, el que dóna de sí un número!
És clar que, sincerament, dóna molt més el número 111 de la revista Parlem de Sarrià, acabada de sortir del forn!

Aquí la teniu. gaudiu-la!

Els morts de Butxa

La mort no és agradable; tampoc ho és, a vegades, la vida. Però avui, aquests dies, no puc evitar pensar en la mort, escampada pels carrers de Butxa i altres poblacions ucraïneses. 

Els cossos mancats de vida em fan molta impressió, i no només els de les persones; també els dels animals. Una barreja d'impressió i angúnia. Em fa cosa mirar-los i, encara més, tocar-los. Per poc gran que sigui l'animal mort, d'insecte en amunt, si puc m'estalvio tocar-lo.

Va passar un dia amb un ocell que va xocar contra el vidre d'una finestra i va caure plomat al pati. Em feia cosa tocar-lo... El vam deixar en un racó i uns minuts després es va refer i va aixecar el vol. No, no estava mort, tampoc de "parranda"! Estava estabornit i va reviure, com l'au Fènix però sense cendres.

Els morts de Butxa no reviuran, no s'alçaran i seguiran amb les seves vides, estroncades per la guerra, segades sense sentit de forma cruel, amb acarnissament. 

La imatge morts de Butxa pot ferir la nostra sensibilitat i és inevitable preguntar-nos, i debatre, si les imatges dels cossos escampats sobre l'asfalt s'han de mostrar o no. I per més impressió que em facin, penso que sí, que s'han de mostrar precisament per ferir, o com a mínim interpel·lar, a la nostra sensibilitat, a la nostra consciència.

Mostrar els cossos amb respecte, naturalment, sense recrear-nos en les imatges, allunyant-nos de la morbositat, i alhora sense endolcir-les. Amagar les imatges seria més cruel que mostrar-les, amagar les imatges seria com voler mirar cap a una altra banda i evitar preguntar-nos qui eren, quins noms, quins records, quines vivències omplien de vida aquests cossos inerts.

Malauradament així és també la guerra, cruel i implacable amb la vida dels qui la pateixen; la guerra és mort, i la mort, més així i en aquestes circumstàncies, no és agradable. Aquestes morts són un crim, i criminals qui les ha perpetrat.

"Girona ets tu"

Quan vaig veure, a les xarxes socials, que Girona canviaria l'eslògan "Girona Emociona" per "Girona ets tu", vaig pensar que, si no fos per l'època de l'any, semblaria una innocentada. No em negareu que aquesta notícia podria colar, com a innocentada!

Però no, ni aquell dia era 28 de desembre ni la notícia és una broma d'un diari, que se'n feia ressò la pròpia web municipal:

"A través d’aquest eslògan, el consistori busca la complicitat de la ciutadania a l’hora d’encarar aquesta nova etapa plena de reptes i, al mateix temps, d’oportunitats.
En aquest sentit, “Girona ets tu” és una crida a millorar la ciutat des de dins. L’eslògan busca reforçar el sentiment de pertinença i comunitat de la població i apel·la a la responsabilitat de cadascú per al bon funcionament de la ciutat. Amb aquest canvi de perspectiva, l’Ajuntament deixa de banda l’antic “Girona emociona”, més enfocat al gaudi."

O sigui, que s'ha acabat la festa! Tot i que, certament, aquests darrers anys n'hi ha hagut poca, de festa... 

No sé si ara, per exemple com a president d'una AMPA i vocal d'una AAVV, quan reclami a l'Ajuntament serveis o inversions pel barri o l'institut la resposta serà, apel·lant a la responsabilitat de cadascú per al bon funcionament de la ciutat, "Girona ets tu"; o potser en altres paraules, parafrasejant Kennedy, em diran "no et preguntis el que pot fer al teva ciutat per tu, pregunta't què pots fer tu pe la teva ciutat..."

Més enllà del discurs i la filosofia que han motivat el nou eslògan, aquests canvis també persegueixen generar una nova marca, identificar-la amb qui l'ha propagat i projectar-la cap al futur, i el futur més immediat en clau Ajuntament són les properes eleccions municipals, que es celebraran d'aquí poc més d'un any. Aquests canvis no s'escapen d'aquest component de màrqueting, que l'ara defenestrat eslògan va servir per marcar un abans i sobretot un després dels governs de l'alcalde Nadal.

"Girona m'enamora", "Girona emociona", "Girona ets tu". Per mi no hi ha color, i en aquest tercer eslògan, per a més inri, no hi ha ni emoció.

El futbol, en femení

El Barça va guanyar primer títol de la Lliga Femenina de Futbol fa deu anys, l'any 2012. El d'aquesta temporada ja el té al sac, i de les darreres 11 lligues el Barça n'ha guanyat 7, esdevenint l'equip a batre. 

La trajectòria del Barça femení de futbol ve de lluny, del 1970, tot i que la secció fa un primer impuls amb el tombant de segle i des de fa uns anys ha fet una gran embranzida amb el seu domini a la lliga espanyola i sobretot creixent en el futbol europeu, assolint la glòria la temporada passada amb el títol de Campiones d'Europa! 

El futbol femení té molta trajectòria però fins fa uns anys no despertava massa interès entre els mitjans i el públic, tampoc entre els grans clubs de futbol, els històrics i tradicionals del futbol masculí. 

Paradigmàtic és el cas del Real Madrid, que fins que no ha vist l'auge del futbol femení, amb aquest Barça triomfant, no s'hi ha posat, i ara està en el camí de fer un equip competitiu a Espanya i a Europa. 

El futbol femení està creixent a nivell mediàtic, suposo que també a nivell econòmic i financer, i passa per davant d'altres esports d'equip amb més història i trajectòria a nivell femení, com el bàsquet. 

Aquest creixement l'estan liderant clubs de futbol de categories professionals que, al contrari d'alguns clàssics del futbol femení, poden invertir en fitxes i fitxatges. Poc a poc, doncs, anem veient com a Espanya i a Europa els clubs que dominaran el futbol femení seran els que ja dominen el masculí, els que poden afrontar amb recursos i solvència la professionalització de les plantilles, els que tenen més capacitat d'atreure inversions. 

El futbol femení és femení però sobretot és futbol, amb tot el que això suposa. I per aquí també s'explica part del seu creixement aquests darrers anys. Altres esports d'equip que no són futbol tenen més difícil acaparar la mateixa atenció, tot i que alguns equips també assoleixen grans èxits a nivell estatal i europeu. 

Serveixi de mostra que segurament podria dir més noms de jugadores del Barça de futbol que de l'Uni Girona de bàsquet... 

D'altra banda, en el cas del Barça, l'auge aquests darrers anys de l'equip femení ha coincidit amb la depressió del masculí, pel que a banda de brillar amb llum pròpia no han tingut un equip que els fes ombra o eclipsés. 

El futbol femení té, amb els més de 91.000 espectadors de l'altre dia al Camp Nou, un nou sostre d'assistència de públic en un estadi, tot i que el millor èxit pel futbol femení seria que abans de fer un altre rècord un dia puntual, els estadis s'omplissin cada jornada, i la lliga espanyola pogués ser més competida, i competitiva. 

Al futbol femení espanyol no li convé una lliga com l'Asobal d'handbol, en la que fa massa anys que el Barça s'hi passeja sense que ningú li qüestioni el títol. 

El futbol, en femení, està creixent i ho fa amb un Barça triomfant. Gaudim del moment, que ni sempre ha estat així, ni així serà sempre... 

Minuts Musicals localitzats a la deriva

Com una nau sense rumb, ens n'anem a la deriva! Hi anem com a societat (a nivell personal cadascú que observi la seva brúixola!) i el cert és que quan intento cercar el punt, les coordenades, en el que vam començar a perdre el rumb i aleshores encara em perdo més.

I si el nostre rumb és, precisament, navegar sense rumb, viure anant sempre a la deriva?

"El que mana..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

Hi ha paraules boniques de dir i escoltar, eufòniques, que alhora poder tenir significats terribles, per poc que ens hi parem a pensar. "Dòcil" n'és una, amb la seva "de" que en suavitza l'entrada, la "o" oberta que ens l'eixampla, la "ce" que ens fa lliscar la llengua fins entre les dents per acabar amb el fil de la "i" la "ela", tan orgullosament alveolar, que ens la tanca sense cap petar de llavis i ni dents. Dòcil ens endolceix la boca quan la pronunciem, i és un bri de música celestial per a les orelles que l'escolten. 

Dòcil, diu el diccionari, "que fàcilment es deixa instruir, conduir, o que fàcilment obeeix i se sotmet", i la pròpia paraula ho sembla, de dòcil, tan fràgil i delicada... 

Pensava en tot això després d'haver llegit aquest aforisme de Joan Fuster:

"El que mana vol que els manats siguin dòcils. Hem de partir d’aquesta obvietat."

I el terrible d'aquest aforisme és que això, hores d'ara, ho sabem perfectament i malgrat això, malgrat partim d'aquesta obvietat, seguim mantenint-los al poder, segueixen manant, ens segueixen manant i volent-nos dòcils, deixant-nos instruir (ells en diuen seduir) i conduir (acompanyar), a vegades fins i tot obeint-los i sotmetent-nos.

Massa vegades som mesells (una altra paraula terriblement eufònica), i de tan mesells dòcils.