dissabte, 24 de juliol de 2021

Baba O'Riley. Minuts Musicals amb nom propi


"Terme infantívol per àvia"; així defineix el nostre diccionari la paraula baba. Aquesta paraula jo no l'he fet servir mai atribuïda a les meves àvies, però l'he sentida en algunes famílies. Sense anar més lluny el periodista i escriptor Rafel Nadal s'hi refereix a la seva, d'àvia, a qui precisament dedicarà el seu nou llibre, "La baba Montserrat. Quan s'esborren les paraules", per tancar la seva particular trilogia familiar després de publicar "Quan érem feliços" (2012) i "Quan en dèiem xampany" (2013).

El títol d'aquesta mítica cançó dels The Who, popularitzada en versió remesclada com a sintonia de la sèrie "CSI: New York", no fa referència a cap àvia, sinó a un altre "Baba", el líder espiritual hindú Meher Baba, qui al seu dia va inspirar el component de la banda Pete Townshend; una altra inspiració d'aquest mestre espiritual hinduista va desembocar en la popular cançó "Don't Worry, Be Happy" de Bobby McFerrin...

Resolt el 50% del títol  l'altre 50% es deu al músic i compositor minimalista Terry Riley, també admirat per Townshend.

"Baba O'Riley", publicada l'any 1971 dins el disc "Who's Next", és el vestigi, com d'altres d'aquest disc, d'una obra no publicada per The Who, una òpera rock que van estar preparant després de publicar "Tommy" (1969). L'òpera rock, que s'havia de titular "Lifehouse" contenia una llarga versió de mitja hora d'aquesta cançó que finalment, descartat el projecte "Lifehouse", es va reutilitzar, en una versió més curta, per al disc.

Després de "Who's Next" The Who van publicar, llavors sí, la seva segona òpera rock, "Tommy", però això ja és una altra història...



divendres, 23 de juliol de 2021

Les cites dels llibres. "Xargay, el vol d'una ratlla", de l'Ajuntament de Girona

A la modesta llibreria de casa meva no tots els llibres són novel·les, també hi ha llibres de poesia, assajos, llibres d'història, de fotografies i sí, fins i tot hi ha algun catàleg d'exposició!

Reconec que aquests darrers no abunden, i dels pocs que tinc aquest sobre l'Emília Xargay és un dels que més m'agrada. Publicat l'any 2007 en motiu d'una exposició de la seva obra per les Fires de Girona, coincidint amb el 80è aniversari del seu naixement, i el 5è de la seva mort, el catàleg recull de forma extensa, i a través de diferents veus i mirades, la vida i obra de l'eugenial artista sarrianenca.

El catàleg conté diferents cites, algunes de la pròpia Emília Xargay, i a mi m'agrada especialment aquesta del primer capítol:

"Pel saberut, pel qui es pensa que tot ho sap, gairebé tot resulta ridícul. Pel qui és raonable, per a la persona que raona, gairebé res no resulta ridícul." Goethe.

Aquest catàleg li va fer justícia, tot i que no sé si, encara avui, Emília Xargay té, més enllà de les nostres comarques, el reconeixement que mereix...

dijous, 22 de juliol de 2021

La memòria del foc


No sé si el foc té memòria, ja que sovint passa sobre terra cremada. El que sí té, el foc, és que se’ns queda gravat a la nostra, de memòria, i per llunyà que sigui el record sempre en resta un vestigi que el manté viu.

Recordo, per exemple, observar des de Montjuïc, atònit, les flames que cremaven a la muntanya dels Àngels al juliol de 1983, el primer incendi que recordo; o com amb els amics del CAU a l'agost de 1994 vam presentar-nos de voluntaris per col·laborar a l'extinció del foc que aquell estiu va cremar a la comarca de La Selva; i naturalment el record del foc de l'Alt Empordà de 2012, que viscut des de Cantallops inevitablement va fer aflorar la memòria del foc de 1986...

D'aquell incendi en tenim memòria, memòria documentada l'any 2006, vint anys després d'aquell terrible incendi...

Aquesta és la "Memòria del foc de 1986"... El documental dura un xic més de tres quarts d'hora, però cada minut paga la pena!

dimecres, 21 de juliol de 2021

Imprudència o temeritat?


No hi ha dona embarassada que durant la gestació no s'hagi preocupat, i previngut, sobre la toxoplasmosi, una malaltia provocada per el paràsit "toxoplasma gondii", paràsit que sol habitar en els gats i en la carn crua, i que pot tenir terribles conseqüències per a la vida que està en camí...

El cas és que quan aquest paràsit entra en contacte amb els ratolins, els rosegadors, diuen els investigadors, mostren una conducta més arriscada i menys temerosa davant els seus depredadors felins, esdevenint així una presa fàcil; a més, per interès del paràsit, amb la posterior ingesta aquest torna de nou al cos del felí...

D'aquesta història de la toxoplasmosi m'interessa la derivada conductual en els rosegadors, i no sé si els investigadors també l'han relacionada amb les conductes més arriscades, menys temeroses davant els perills, d'algunes persones a qui els agrada més el risc, a qui els agrada viure al límit.

Penso per exemple en Álvaro Bultó, que va morir practicant "wingfly", un esport extrem que consisteix en volar (planejar) amb un "vestit amb ales", o Vince Reffet, l'anomenat home ocell, que va morir mentre entrenava amb el seu artefacte volador...

Les seves morts poden ser equiparables a la d'altres esportistes que moren practicant seva passió (i professió), com passa algunes vegades amb pilots d'automobilisme o motociclisme...

Hi ha d'altres morts, també associades al risc, que ens poden semblar més estúpides, en cas que alguna mort es pugui titllar així; dies enrere vaig llegir que una influenciadora de Instagram, Sofia Cheung (no sabia qui era...) va morir en precipitar-se cascada avall mentre intentava fer-se una "selfie" a Pineapple Mountain...

No és la primera mort per una "selfie" i lamentablement no serà la darrera, i la majoria d'aquestes morts són de joves; segons algunes estadístiques situen la mitjana als 22 anys.

Imprudència? Temeritat?
Una imprudència temerària, que com diu el diccionari és la "negligència o manca de precaucions inexcusable, contrària a una prudència raonable." Per mi aquí la paraula clau és inexcusable...

Em sembla que en el meu cas, temerós de mena i al contrari (per exemple) que Philippe Petit, el meu contacte amb la toxoplasmosi va ser més aviat llunyà, sinó definitivament nul!

dimarts, 20 de juliol de 2021

Feixes cremades


És impressionant, i alhora desolador, veure com els incendis descarnen el paisatge i ens el mostren despullat de qualsevol color, verd, marró, que no sigui el gris i negre de les cendres.

El foc deixa sota les seves flames el cadàver inert de la terra, descobrint-nos el seu veritable relleu, desproveït de vida, com un cos que es descompon irremeiablement...

De les cendres, com l'au Fènix, en brotarà de nou la vida, tenyint de nou de verd el seu mantell, d'un verd esperança que avui no imaginem, d'un verd que no esborrarà el devastador negre que avui ho taca tot...

L'incendi del Cap de Creus, entre Llançà i el Port de la Selva, no només ens ha tenyit de sutge i tristesa aquest estiu, també ens ha mostrat desproveïdes de vida un munt de feixes que ahir eren ermes, i abans d'ahir curulles de vida, i d'activitat. I aquests dies hem tornat a parlar de vinyes, que com les del poeta també eren verdes, també vora el mar, tot i que ja fa anys, dècades, fil·loxera a banda, que no ens fan companyia...

Fantasiegem de nou sobre si caldria tornar a treballar aquelles feixes, que com tantes altres de tantes altres vessants, de tants altres llocs, resten abandonades, vestigi d'una activitat que al seu dia va deixar de ser productiva, i que avui potser tampoc ho seria. Que la natura les domini de nou potser no és el problema; sí que ho és que cremin víctimes d'una negligència, o intencionadament, devorades pel foc.

Les feixes cremades del Cap de Creus ens recordaran durant dies, setmanes, mesos i anys fins a quin l'estupidesa humana no té límit, i el pitjor, sembla no tenir remei...

dilluns, 19 de juliol de 2021

La llengua viperina del poder


El serial futbolístic de l'estiu l'havia de protagonitzar el Barça amb la renovació de Leo Messi i la necessària, i urgent, sortida de jugadors del vestidor, però el diari digital "El Confidencial" l'ha contraprogramat amb les polèmiques gravacions del president del Real Madrid, Florentino Pérez, que més que un serial s'estan convertint en autèntic un culebrot! 

La filtració d'aquestes converses, gravades fa una colla d'anys, ha generat un intens debat periodístic sobre la necessitat o conveniència que els mitjans de comunicació se'n facin o no ressò, també sobre l'ètica de fer-les públiques, entenent que es van produir en l'àmbit privat i sense el coneixement ni consentiment del magnànim president blanc...

Més enllà d'aquest debat, necessari, interessant i interessat, el que fan aquestes filtracions és despullar Florentino Pérez, abanderat del "señorío", i mostrar-nos-el sense focus ni artificis, sense màscara, ensenyant-nos la seva llengua viperina

De fet aquestes declaracions, i especialment les que fan referència als mitjans de comunicació, mostren la pitjor cara del poder, la que vol controlar l'opinió pública i publicada, la que vol controlar els mitjans, un poder que ara té la veu de Florentino Pérez i que versa sobre el futbol, i que malauradament també s'exerceix, si fa o no fa, a la política, a les empreses i a les organitzacions.

Escoltar Florentino Pérez titllant de cul d'olla als jugadors o entrenadors pot ser un divertimento, si voleu, però escoltar-lo parlant així del seu abús de poder sobre els mitjans de comunicació, inclosos els públics,  és quelcom diferent i més greu, i no fa cap gràcia... 

Aquest abús de poder, que ara hem sentit de la veu del magnànim president blanc, no és una exclusivitat seva, i el preocupant és que ell, i d'altres persones amb poder en l'esport, l'empresa o la política, l'exerceixin impunement. Aquest és el veritable verí... 

dissabte, 17 de juliol de 2021

"Roxanne". Minuts Musicals amb nom propi


Si The Police no haguessin anat a París a l'octubre de 1977, per a tocar juntament amb The Damned, un dels principals grups de l'escena punk del moment, potser no haurien composat un dels seus primers èxits, la cançó "Roxanne".

La cançó parla d'una prostituta, Roxanne, i diu la història que en aquell viatge Sting les va veure per primer cop i de prop a París, pels voltants de l'hotel de mala mort on s'allotjaven. El nom de la cançó, però, no li va inspirar cap prostituta, sinó un personatge de l'obra de teatre "El Cyrano de Bergerac", Roxana, cosina de Cyrano; resulta que en alguna paret prop de l'hotel hi havia l'anunci d'una representació teatral de l'obra, i Sting es va quedar amb el nom...

La cançó relata una història d'amor impossible, l'enèsima entre un home i una prostituta, i sí, al seu dia ja vam dir que per la temàtica ens fa pensar en la "Roberta" de Billy Joel.

"Roxanne" es va publicar en el primer disc de The PoliceOutlandos d'Amour (1978), i és una de les cançons imprescindibles d'aquest extraordinari trio!

divendres, 16 de juliol de 2021

Les cites dels llibres. "Libertad emocional", de Ferran Salmurri

Dies enrere parlava de la importància que va tenir el llibre "Intel·ligència emocional", de Daniel Goleman; naturalment aquest no va ser ni el primer ni l'únic llibre sobre el tema, i són molts més el que s'han publicat arreu, també a casa nostra, també d'autors nostres.

Fa una colla d'anys a casa va aterrar el llibre "Libertad emocional. Estratégias para educar las emociones" (Paidós, 2004), del psicòleg Ferran Salmurri, un llibre que no només volia ampliar la modesta biblioteca domèstica, també els coneixements d'una parella jove (tot i que ja amb anys de relació), i d'uns pares novells, aleshores ja amb dues criatures, i la tercera en camí; una parella, com totes, amb la necessitat d'entrenar les emocions...

I és que sí, tal i com exposa el psicòleg Ferran Salmurri, les emocions es poden educar, es poden entrenar.

El llibre conté una cita a l'inici del llibre d'Aristòtil,

"Som el que fem dia a dia. De manera que l'excel·lència no és un acte, sinó un hàbit." Aristòtil
... i d'altres al llarg del llibre; trobo especialment significativa la que hi ha a l'inici del primer capítol:
"Cap home és lliure si no és amo de sí mateix." Epictet
Podem no controlar, sempre, les emocions, sí el que fem amb elles, com les gestionem... Llibres com aquest hi ajuden, ajuden a reconèixer-les, a gestionar-les, a entrenar-les...

dijous, 15 de juliol de 2021

Florentino Pérez confidencial


"L.A. Confidential" és una molt bona pel·lícula de cinema negre estrenada a finals dels anys noranta, protagonitzada entre d'altres per Russell Crowe, Kim Basinger, Kevin Spacey, Danny DeVito i Guy Pearce. A la trama, realment enrevessada, tres policies han de treure l'entrellat d'una intriga criminal amanida pels draps bruts del departament de policia...

De draps bruts tothom en tenim, no només el Departament de Policia de Los Angeles, no només el Real Madrid!

Els draps bruts es renten a casa, però a vegades és necessari airejar-los i fer-los públics, sobretot si són objecte de delictes o de fets punitius. No és el cas, sembla, de les declaracions del president del Real Madrid, Florentino Pérez, que tot i fer-se i enregistrar-se (?) fa anys, aquests dies s'estan ventilant pels mitjans de comunicació.

En converses aparentment privades el magnànim president del Real Madrid es desfà en crítiques i menyspreus parlant de jugadors històrics com Raúl González, Iker Casillas o Cristiano Ronaldo, i de l'entrenador José Mourinho.

El seu interès periodístic és qüestionable, i la seva utilitat deu ser desgastar la figura d'un president que, a aquestes alçades, no sembla que res pugui erosionar-lo, ni tan sols aquestes filtracions.

Les gravacions són suculentes i conviden a sucar-hi pa, però abans d'untar-nos-en els dits és pertinent calibrar si aquestes declaracions són de les que caldria fer públiques, o de les que s'haurien d'haver quedat en la confidencialitat i privacitat de qui les va dir, i qui les va escoltar...

La confidència és l'acció, o l'efecte, de confiar, i la confiança, ja ho sabem, és material sensible, fràgil; quantes confidències guardem de les altres persones? Quantes són les confidències que les altres persones ens guarden i protegeixen?

A vegades, paradoxalment, la fragilitat de les confidències és inversament proporcional al poder que ostenta la persona a qui les protegim, i com diu la cançó de Barcelona, "Florentino Pérez tiene poder!"

dimecres, 14 de juliol de 2021

Com qualificar Naim Darrechi?


Fins abans d'ahir no sabia qui era Naim Darrechi.
De Naim fins ara coneixia el músic i cantant català d'Operación Triumfo, Naim Thomas, i el futbolista Mohamed Alí Amar, més conegut com a Nayim, format al Barça i que després de jugar a Anglaterra va passar a la història del futbol europeu, sobretot, gràcies al seu espectacular gol que li va donar al Real Zaragoza la seva primera i única Recopa d'Europa, l'any 1995!

Fins abans d'ahir no sabia qui era Naim Darrechi, fins que les meves filles abans d'ahir van posar el seu nom sobre la taula, a l'hora de sopar. Resulta que aquest mallorquí de 19 anys és un dels influenciadors espanyols més importants, especialment a Tik Tok, on té uns 26 milions de seguidors.

El cas és que aquest nen ric, en una conversa a YouTube, va dir sense vergonya ni rubor que ejacula a dins en les seves relacions sexuals, sense avisar ni demanar el consentiment a les seves parelles, quelcom que fa deliberadament, i que davant les queixes de les noies ell diu que és estèril i que s'ha operat, és a dir, una mentida.

No sé si el noi és conscient que la seva fatxenderia li pot sortir molt cara, d'entrada pel rebuig per la seva conducta i per parlar-ne de forma desvergonyida, després per la possibilitat que, tal i com va dir la ministra d'Igualtat, Irene Montero, hagi incorregut en un delicte d'abús sexual en treure's el preservatiu o ejacular dins sense el consentiment i podria ser acusat d'agressió sexual.

Per a més inri, aquest jove "tiktoker" ja va generar polèmica quan es va declarar contrari a l'avortament, amb unes desafortunades declaracions, del tipus "si te has descuidado y te has quedado embarazada, te jodes, pero no te cargues al bebé..."

En fi, que davant tal personatge no sabria com podria definir-lo: idiota?, estúpid?, imbècil?... El cert és que tots aquests adjectius qualificatius es mouen si fa o no fa per allà mateix, però cap d'ells li acaba de fer justícia, ja que es queden curts. Pot ser això i molt més: fatxenda, cregut, egòlatra, pocavergonya, fanfarró... però sobretot és una cosa: masclista.

Un masclista jove i ric a qui l'únic que cal agrair-li és la seva vanitat, que ens ha fet veure el masclista que porta dins... Ja ho va dir Antoine de Saint-Exupery: "per als vanitosos tots els altres homes són admiradors"; en aquest cas, per als influenciadors "youtubers" o "tiktokers" podem canviar la paraula admiradors per "followers", seguidors...

Per a Naim Darrechi totes les dones deuen ser receptacles on ejacular impunement, com qui juga a la ruleta russa a veure quina queda embarassada... Les seves disculpes, en una efímera història de Instagram recorrent al tòpic del "fora de context", semblen fetes més per recomanació d'algun servei jurídic, que no per penediment ni del que va dir, ni del que diu que ha estat fent...

Tots aquests adjectius (fatxenda, cregut, egòlatra, pocavergonya, fanfarró...) combinen amb el de masclista, i defineixen Naim Darrechi... A diferència dels altres Naim que coneixia, el d'aquest jove és un talent malaguanyat...

dimarts, 13 de juliol de 2021

No és passió, és violència


El futbol aixeca passions!
Encara diria més: el futbol és passió!
Ho és el futbol, també qualsevol altre esport, i naturalment moltes altres activitats...

El futbol, aixeca passions i aquest ha estat un cap de setmana especialment apassionant, amb les finals de la Copa Amèrica i de l'Eurocopa. Entenem que el futbol és passió en una de les moltes definicions que té la paraula: "emoció molt forta."

Certament el futbol emociona, aixeca passions, i malauradament no només les més nobles; el futbol també desperta les pitjors emocions, també de manera molt forta, emocions que deriven en odi i violència.

Anglaterra va perdre la final de l'Eurocopa contra Itàlia a la tanda de penals, i els tres jugadors que van fallar-los, Marcus Rashford, Jadon Sancho i Bukayo Saka, han rebut una allau d'insults racistes a les xarxes socials per part d'aficionats anglesos. La federació anglesa de futbol i el govern britànic han hagut de sortir al pas, en defensa dels jugadors i reclamant respecte, i la policia està investigant les publicacions.

No sé si els aficionats que vomiten piulades i publicacions racistes contra els jugadors són els mateixos que fan créixer els índexs de violència masclista contra les dones: segons un estudi la violència masclista augmenta un 26% quan juga la selecció anglesa de futbol, i s'incrementa fins un 38% si aquesta perd. Alcohol i frustració alimenten perillosament la violència masclista...

La vinculació de l'esport en general, i particularment el futbol, amb la violència no és nova; malauradament és una relació estreta i són molts, i d'arreu, també de casa nostra, els exemples que ho fan evident, encara avui.

El futbol aixeca passions, i en un altre ordre de coses, malauradament també desperta la violència, que no és el mateix...

dilluns, 12 de juliol de 2021

Messi es treu l'espina


Lionel Messi fa 14 anys que tenia una espina clavada, una dolorosa espina que al llarg d'aquests anys s'ha anat clavant més endins al ritme de finals perdudes, i que fins aquest cap de setmana no s'ha pogut arrancar.

Messi ha guanyat, finalment, un títol amb la selecció absoluta de l'Argentina, el gran deute pendent que tenia Messi amb el seu país, i segurament el futbol amb Messi. L'Argentina de Messi ha guanyat la Copa Amèrica d'enguany sense que Messi brillés especialment a la final, sí rotundament en el conjunt del torneig. Amb el xiulet final Messi va caure agenollat, plorant emocionadament, traient-se la dolorosa espina, alliberant-se del feixuc pes de la història, i tot l'equip el va anar abraçar i, minuts més tard, el va mantejar alçant-lo per a la història!

Al 2007 un joveníssim Messi va perdre la primera final amb l'absoluta, perdent la Copa Amèrica contra Brasil; l'any 2015 Argentina va perdre la final contra Xile a la tanda de penals, i l'any següent, en una edició especial de la Copa Amèrica, va tornar a perdre la final contra el mateix rival, i també a la tanda de penals, fallant-ne un l'astre argentí.

Però no totes les finals disputades per l'Argentina de Messi les ha perdut disputant la Copa Amèrica; també va perdre la final del Mundial 2014 a la pròrroga contra Alemanya. La malastrugança de Messi amb l'Argentina semblava irremeiable, un mal endèmic, essent incapaç de vèncer a les finals, quelcom que feia més habitualment amb el Barça...

Fins aquest any, fins aquest estiu, fins que aquest cap de setmana Messi finalment s'ha tret l'espina clavada i, d'alguna manera, s'ha reconciliat amb l'Argentina, i l'Argentina amb ell... 

Hi ha dues dades que aparentment no tenen res a veure amb aquesta victòria, però que com a dades són allà: aquesta ha estat la primera final que Messi ha jugat sense Maradona, i sense estar vinculat a nivell contractual amb el Barça...

"Ahí lo dejo!"

dissabte, 10 de juliol de 2021

"Hello, Dolly!" Minuts Musicals amb nom propi


Em fascinen, ho reconec, les històries que hi ha rere els càstings de moltes pel·lícules, en el procés d'elecció de l'elenc artístic que la protagonitza, els actors i actrius que han descartat temeràriament papers, també els i les que, tot i no ser la primera opció, ni la segona ni la tercera, els han acabat protagonitzant i esdevenint icona de la pel·lícula.

Del primer cas no puc oblidar el de Tom Selleck, l'etern Magnum, que precisament per seguir fent aquest paper d'intrèpid investigador privat, va rebutjar el de Indiana Jones que finalment faria, per a glòria seva, Harrison Ford.

Del segon cas podem parlar de Barbra Streinsand i la seva participació a la pel·lícula "Hello, Dolly!", adaptació cinematogràfica del musical de Broadway. Descartada l'actriu que va fer la versió a Broadway, la primera opció del director, Gene Kelly, va ser Judy Garland, descartada pels productors, i fins a 4 actrius van optar al paper, entre elles Bette Davis i Julie Andrews.

Barbra Streisand va arribar al projecte després del seu debut cinematogràfic amb "Funny Girl", amb Oscar inclòs, lligada pel contracte que tenia amb la productora.

Streisand, molt més jove que les altres actrius descartades o que havien descartat el paper, molt més jove que el personatge, Dolly, que va acabar interpretant, va haver d'encaixar en un rodatge del que sempre ha dit que es va sentir incòmode...

La pel·lícula va ser un èxit, i també la cançó, "Hello, Dolly!", popularitzada per Louis Armstrong anys abans... 

A vegades, com en aquest cas, el que passa a la rerebotiga de la pel·lícula bé valdria una pel·lícula!

divendres, 9 de juliol de 2021

Les cites dels llibres. "¡Arriba el campo!", de Jordi Font i Agulló


Podem pensar que el franquisme és quelcom llunyà, fins i tot aliè a nosaltres; llunyà en el temps, llunyà en la distància... Podem pensar-ho i seguir-nos enganyant, o bé recórrer a la història i acceptar que el franquisme ni ens és tan llunyà, ni tan aliè, per més que el situem al segle passat, i l'identifiquem i el situem, avui per avui, més enllà de les nostres comarques...

"¡Arriba el campo!: primer franquisme i actituds polítiques en l'àmbit rural nord-català" (Diputació de Girona, 2001), de l'historiador Jordi Font i Agulló, ens retrata com el franquisme va penetrar, també, en l'àmbit rural de les nostres comarques, observant especialment l'Empordà, a través de la recerca arxivística i de la recollida de testimonis orals.

El llibre, que certament té una mirada local, pren també universalitat per les semblances del fenomen amb l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista. D'aquí que no resulti gratuïta, ans al contrari, aquesta cita del polític, escriptor i historiador italià Angelo Tasca amb la que s'inicia el prefaci del llibre:

"Para nosotros, definir el fascismo quiere decir ante todo escribir su historia. Una teoría del fascismo tendría que partir del estudio de todas sus formas, de las encubiertas como de las manifiestas, de las reprimidas tanto como de las triunfantes; pues hay varios tipos de fascismo, y cada uno encierra tendencias múltiples y a veces contradictorias, que se desarrollan y pueden llegar a modificar algunos de sus rasgos fundamentales. Definir el fascismo equivale así a comprender esa evolución, a captar la "diferencia específica" en un país determinado y en una época determinada."  Angelo Tasca.

No sé si el coneixement del nostre passat és un deure; com a mínim és una responsabilitat ineludible...

dijous, 8 de juliol de 2021

Les llàgrimes de la derrota


Diuen que les tandes de penals són un cara o creu, però diria que no vaig ser l'únic que va témer que Espanya la perdria just abans de començar-la, en el sorteig, moneda enlaire, per escollir la porteria i qui llançaria primer: mentre a Giorgio Chiellini, el veterà capità italià, se'l veia, tot murri, molt segur del que volia, Jordi Alba, capità des de la substitució de Busquets, se'l veia perdut, com si no entengués res... 

Allò va ser un mal presagi. Itàlia va fallar menys i va passar. L'Espanya de Luis Enrique, que va fer un gran partit, es va quedar a les portes de la final... 

El jove Pedri, la darrera perla del Barça i de la selecció espanyola, i que en aquesta Eurocopa ha brillat i madurat a parts iguals, va plorar desconsoladament al final del partit, perduda la tanda de penals... 

La imatge no és nova, i es reprodueix cada temporada davant eliminatòries i finals perdudes, descensos consumats o ascensos que s'escapen... 

És inevitable que, en aquests moments, les emocions aflorin, i si l'eufòria inunda a qui guanya, la tristesa i desolació s'apodera de qui perd.

Luis Enrique, el seleccionador espanyol, a la roda de premsa posterior a l'eliminació va parlar de les llàgrimes:

"Estoy cansado de ver en los torneos de alevines a los jugadores llorando. Hay que empezar a gestionar la derrota de otra manera. Hay que felicitar al rival. Esto enseña a los niños que cuando se pierde no hay que llorar. Hay que felicitar al contrario y levantarse."

Tenint clar que les llàgrimes de la derrota són inevitables, també naturals i, per tant, s'han de deixar baixar, entenc i comparteixo amb Luis Enrique la necessitat de gestionar la derrota d'una altra manera. 

Perdre no sempre és sinònim de fracassar, i en aquest cas l'eliminació de la selecció espanyola a les semifinals de l'Eurocopa no és un fracàs, sinó que, tot i no passar a la final, la trajectòria de "la roja" al torneig ha estat notable

Segurament Pedri, ja amb el disgust digerit i havent-se eixugat les llàgrimes, acabarà valorant positivament la participació de la selecció espanyola en general, i sobretot la seva participació i el seu joc en particular. I més tenint present que la selecció espanyola està consolidant un nou grup de joves jugadors.

Hi ha derrotes que curteixen, i sens dubte aquesta n'és una, més enllà de les llàgrimes... 

dimecres, 7 de juliol de 2021

L'aire que respira l'Àngel de la Catedral

Fullejava l'altre dia un exemplar del Punt Diari de l'estiu de 1979. És molt entretingut fullejar diaris antics, i no només per les notícies i personatges que hi surten, també per la cartellera de cinema, la graella de la programació de televisió, molt més curta que l'actual, i pels anuncis classificats.

Passant pàgines em va sorprendre un macro anunci immobiliari de Montjuïc, sector de Girona que aleshores s'estava urbanitzant, deixant enrere el seu passat erm i de refugi de barraques, adossades al castell que presideix la muntanya.

El reclam de l'anunci avui també seria molt actual: "Ha pensat què vol dir viure a 2 minuts del Centre de Girona i respirar el mateix aire que l'Àngel de la Catedral?"

A l'anunci fins i tot s'ofereix un estudi per una prova de franc per un cap de setmana o 3 dies, i a banda de l'estació i el tren de rentat, en dos minuts, els mateixos que per baixar al centre de Girona, s'informa de l'estat del temps amb dades comparades entre la ciutat de Girona i el Parc de Montjuïc!

A jutjar per com s'ha urbanitzat, des d'aleshores, la muntanya de Montjuïc de Girona, són moltes les persones i les famílies (més de 2.700 habitants) que hi han cercat, entre d'altres atractius, respirar el mateix aire que respira l'Àngel de la Catedral.

Altra cosa és si avui l'aire que respira l'Àngel de la Catedral, també la resta de gironins i gironines, és tan net i pur (?) com el que l'anunci deia que respirava fa 42 anys... 


dimarts, 6 de juliol de 2021

Esmena a la totalitat


Ahir em vaig descarregar l'informe de la meva vida laboral. A dia d'avui els dies computables per a prestacions econòmiques de la Seguretat Social són 9.595, que representen 26 anys, 3 mesos i 9 dies.

Tot i que ja havia treballat abans, sense contracte, el meu primer contracte laboral, a jornada parcial i com a subaltern, és de finals d'octubre de 1993. I des de principis d'abril de 1995 que estic treballant, quasi ininterrompudament, a jornada sencera.

Als meus 47 anys, estrenats tot just avui, en porto més de 26 treballant, més de la meitat de la meva vida, com moltes i molts de vosaltres, ho sé, i compto que encara me'n queden uns 20 més abans no em jubili; aleshores se suposa que portaré més del 68% de la meva vida treballant i cotitzant, i aquests dies el govern espanyol m'està dient que podré triar entre treballar més, o cobrar menys de pensió, quan pugui jubilar-me...

Entenc la complexitat del sistema, i que la demografia i l'economia no hi ajuden, però la perspectiva no és massa bona, ja no per albirar una jubilació daurada, sinó mínimament digna!

L'esmena a la totalitat però, no és només per aquesta qüestió; també és perquè ara resulta que jo, nascut al 1974, també sóc un "baby boomer"... Serà possible!

Resulta que els afectats per aquesta reforma del sistema de pensions seríem les persones nascudes entre els anys cinquanta i mitjans dels setanta, i suposo que per economitzar el llenguatge se'ns posa a tots en el mateix sac de "baby boomers".

A veure, se suposa que jo sóc de la "Generació X", que no ho dic jo, que ho diu la Viquipèdia!
- Baby boomers: persones nascudes entre el 1946 i el 1964, fruit de l'augment de la natalitat a partir de la fi de la Segona Guerra Mundial.
- Generació X: persones nascudes entre 1965 i 1980.
Tan difícil és?

En fi, que entre una cosa i l'altra m'estan esguerrant l'aniversari titllant-me de "boomer" (on s'és vist!) i proposant-me una jubilació impossible... Mentrestant, això sí, jo anar cotitzant, com des de fa més de 26 anys...

dilluns, 5 de juliol de 2021

L'Espanya de Luis Enrique


La selecció espanyola de futbol ja és, per sorpresa d'uns quants i disgust de molts, a les semifinals de l'Eurocopa 2020! Hi és amb un bri de sort, certament, i també per mèrits propis.

Luis Enrique va fer una convocatòria valenta i atrevida, i no precisament per no convocar cap jugador del Real Madrid, ni per descartar Sergio Ramos; el seu atreviment ha estat configurar un equip jove (mitjana de 26 anys, amb 10 jugadors de menys de 25 anys) convocant molts jugadors amb poques participacions a la selecció espanyola absoluta, però d'un talent inqüestionable: dels 24 jugadors convocats 16 tenen menys de 15 participacions a la selecció espanyola, alguns d'ells titulars, com el joveníssim Pedri!

L'Espanya de Luis Enrique possiblement és la menys ibèrica, tot i que en "Manolo" segueix animant-la des de la grada amb el seu inconfusible "bombo". La majoria de jugadors que formen part de la selecció a l'Eurocopa 2020 juguen o han jugat fora de la lliga espanyola, en equips europeus: un total de 14 pertanyen a clubs europeus, la gran majoria de la lliga anglesa. La lliga espanyola i els clubs espanyols no saben (o no poden) retenir el talent, que se'n va a Europa , però aquesta és una altra qüestió...

És clar que l'Espanya de Luis Enrique és un equip que té mancances a les dues àrees; si el mig del camp és el seu fort, amb el veterà Busquets,  el jove Pedri i el solvent Koke, a les àrees l'equip pateix més, concedint massa en defensa, més enllà del gol que es va empassar el porter Unai Simón, i no mostrant-se letal en atac, com sí han demostrat Itàlia, la propera rival, o Anglaterra.

Luis Enrique està fent un relleu generacional, i aquí caldria sumar-hi el lesionat Ansu Fati, i està fent aquest relleu signant una gran Eurocpa, situant a la selecció entre les quatre millors del torneig.

Espanya no era favorita a l'inici del torneig i tampoc ho és ara, a les semifinals que es jugarà contra una pletòrica i combativa Itàlia. A aquestes alçades la selecció espanyola ja no té res a perdre, i molt a guanyar, i això sempre és un factor que pot jugar a favor; d'altra banda el seleccionador Luis Enrique segur que encara pensa en el fatídic partit de quarts de final del Mundial de 1994, quan Espanya va caure contra Itàlia, i Luis Enrique va acabar ensangonat per un cop de colze que va rebre de Tassotti...

Al seu dia Luis Enrique i Tassoti ja van fer les paus, però una victòria de l'Espanya de Luis Enrique contra Itàlia no deixaria de tenir un mínim element de justícia poètica, o com a mínim futbolística.

dissabte, 3 de juliol de 2021

"Barbra Streisand". Minuts Musicals amb nom propi


L'any 1973 el grup alemany Nighttrain va publicar una cançó "Hallo Bimmelbahn", cançó que va versionar el grup Boney M. l'any 1979 amb el seu "Gotta Go Home". La tercera parada d'aquesta cançó és la que, inspirada per aquestes, va publicar el duet Duck Sauce l'any 2010, i que van titular "Barbra Streisand" en homenatge a l'actriu, i també cantant, Barbara Joan "Barbra" Streisand.

A vegades els camins de la música són més inescrutables que els del Senyor!





divendres, 2 de juliol de 2021

Les cites dels llibres. "Intel·ligència emocional", de Daniel Goleman

Aquest llibre, publicat l'any 1995, és un dels llibres que, sense cap mena de dubte, va marcar el tombant del segle, sobrepassant els límits de la psicologia, la pedagogia i l'educació, i esdevenint en un dels grans "best-sellers", imprescindible per entendre la condició i relacions humanes.

El concepte de intel·ligència emocional va venir per quedar-se, i no per a competir amb la intel·lectual, sinó per a complementar-se i enriquir-se, per a conèixer-nos i comprendre'ns millor a nivell individual i col·lectiu.

D'intel·ligència no n'hi ha una ni dues, de fet n'hi ha moltes i abans de Goleman altres psicòlegs ja havien parlat i escrit sobre intel·ligència emocional (Mayer i Salovey) o intel·ligències múltiples (Howard Gardner); Daniel Goleman va tenir l'encert de socialitzar aquest concepte, de popularitzar-lo i posar-lo a l'abast de tothom.

En el llibre, abans de desplegar la intel·ligència emocional en diferents parts, s'inicia amb un capítol previ, "El desafiament d'Aristòtil", que conté, com bé haureu deduït, una cita del filòsof grec:

"Qualsevol pot enfadar-se, això és quelcom molt senzill. Però enfadar-se amb la persona adequada, en el grau exacte, en el moment oportú, amb el propòsit just i de la manera correcta, no resulta, sens dubte, tan senzill." Aristòtil, "Ètica a Nicòmac"

La intel·ligència, també l'emocional, es pot fomentar, entrenar i enriquir, no és un quocient que ens defineix i ens cataloga, és quelcom que forma part de nosaltres i del que n'hem de tenir cura...

dijous, 1 de juliol de 2021

La senyora Conxita


Des de fa uns anys veient passejar a la senyora Conxita pels carrers de Sarrià de Baix veies quin dels seus fills o filles se'n feia càrrec aquell dia. I a la senyora Conxita, centenària des de feia uns anys, era fàcil veure-la passejant, acompanyada, pels carrers de Sarrià de Ter...

La senyora Conxita (per mi i per molta gent sempre la senyora Conxita) era tota una institució, a Sarrià de Ter, i ho era per mèrits propis, més enllà de ser, també, la dona de l'Andrés Rodríguez, mestre del poble durant quasi quatre dècades i, com ella, impulsor de l'activitat social, cultural, política i esportiva del poble: la biblioteca, el Patronat de Pares de Família, l'handbol...

Més d'una generació de veïns i veïnes de Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis la recordaran com a cuinera de les colònies d'estiu a la casa de Granollers de Rocacorba; a casa la Sira la recorda especialment repartint la llet amb Cola-Cao del ressopó, "un Cola-Cao boníssim!", recorda la Sira, un Cola-Cao que no era com el que prenia a casa seva gràcies al secret (un xic de sucre) que la senyora Conxita hi afegia!

Al llarg dels seus intensos 103 anys són molts els records que la senyora Conxita ha sembrat entre totes les persones que l'hem conegut o saludat, i el record que ens deixa és dolç i bondadós com el Cola-Cao que preparava...

Els pobles, també els barris i algunes ciutats, basteixen el seu caràcter a través del caràcter de la seva gent, i la senyora Conxita, juntament amb el senyor Andrés i la seva família, també ha contribuït a definir part del que ha estat, és i serà Sarrià de Ter. Hi ha qui hi som de pas i la nostra petja l'esborra la pols del camí, hi ha qui, com la senyora Conxita, amb el seu pas ferm i decidit obren i tracen un camí...

A la senyora Conxita la trobarem a faltar; ara quan vagi a Sarrià de Ter ja no podré dir, com feia sempre quan la veia passejant pel carrer Lloses, o el carrer Dr. Trueta, "mira, la senyora Conxita!"

Veure-la caminar, fins fa ben poc, a la seva centenària edat més que una lliçó de longevitat, és una lliçó de perseverança. DEP

dimecres, 30 de juny de 2021

El programa Incorpora: 15 anys de compromís social


Experiència, expertise i una gran xarxa d’entitats socials, les claus del programa d’inserció laboral

El programa Incorpora de la Fundació "la Caixa" no és l'únic programa d'inserció laboral, ni tampoc ha estat el primer, però té, entre moltes altres, la virtut de ser, ara per ara, possiblement el programa d'inserció laboral més longeu i de major continuïtat d'Espanya.

Des que va néixer, l'any 2006, el programa Incorpora ha donat servei ininterrompudament, fins i tot en temps de pandèmia, acompanyant les persones i les empreses a través de les més de 400 entitats socials que en formen part. D’aquesta manera, s’ha millorat l'ocupabilitat de col·lectius vulnerables i, a la vegada, s’ha fomentat la seva inserció laboral a les empreses col·laboradores, totes elles amb un gran compromís social que els ha permès reforçar les seves polítiques de responsabilitat corporativa.

El poder d’adaptació del programa Incorpora, el millor camí per avançar amb la societat

Tota aquesta tasca és possible gràcies als acords estatals i territorials que el projecte d’inserció laboral de la Fundació "la Caixa" ha establert amb les entitats socials que en formen part, un compromís que es renova any rere any des del 2006. Dins d’aquest treball col·laboratiu també queda patent el poder d’adaptació d’Incorpora impulsant acords que es revisen constantment, s'actualitzen i es renoven cada any per tal de respondre a les necessitats actuals del mercat laboral.

Paradoxalment, aquestes renovacions anuals, malgrat que en un primer moment poden semblar un fre a l'estabilitat i continuïtat del programa, han estat un element clau en el sentiment de la pertinença de les entitats dins el programa Incorpora. La renovació i actualització cada any d’aquests acords entre la Fundació "la Caixa" i les entitats respon a l’evolució natural del programa i, per tant, han permès generar un procés de millora constant, tant per part de cada entitat social de forma individual com del programa Incorpora en general.

Aquesta avaluació anual ha acabat esdevenint, doncs, el principal motor de consolidació i estabilització de les entitats al programa Incorpora i, per tant, clau de la seva continuïtat amb la pervivència, actualitzada any rere any, del compromís Incorpora.

La renovació de l’acord Incorpora, cada mes de gener, entre la Fundació ”la Caixa” i les entitats socials, revitalitza el programa Incorpora i en reforça el compromís de les parts. És per això que els 15 anys del programa Incorpora no s’expliquen sense aquesta continuada renovació i actualització del compromís Incorpora.

Treballant de forma especialitzada per a cada col·lectiu vulnerable

Aquesta constant avaluació i millora del projecte d’inserció laboral han permès implementar noves estratègies d'actuació i línies d'intervenció dins del programa d’inserció laboral com la formació, la salut mental, l'atenció especialitzada a persones privades de llibertat i a joves, o l'autoocupació, entre altres.

La llarga trajectòria del programa Incorpora, doncs, ha generat un enriquidor espai de treball i col·laboració estret entre la Fundació ”la Caixa” i les entitats socials que en formen part. Aquest espai també ha permès que, juntament amb la participació de les empreses col·laboradores i d'altres organismes col·laboradors, fins i tot s’hagi pogut definir un model i uns indicadors de qualitat per a la millora de la qualitat del programa Incorpora.

Aquesta especialització del programa Incorpora ha estat possible gràcies a la determinació de la Fundació ”la Caixa” i del mateix programa en la millora de l’atenció a les persones i el servei a les empreses, i s'ha nodrit de l’experiència i expertise de les entitats, una suma d’esforços que ha donat, i està donant, uns resultats extraordinaris. Tant és així que només durant el 2020, i malgrat la crisi provocada per la COVID-19, el programa Incorpora va aconseguir facilitar 34.274 insercions laborals de persones en risc d’exclusió social amb la col·laboració de 11.700 empreses amb compromís social.

Roger Casero Gumbau
Coordinador del Grup Incorpora Girona

Article publicat al web del programa Incorpora.

dimarts, 29 de juny de 2021

Sóc transfòbic?


Em tinc per una persona tolerant i respectuosa, també respecte a les identitats de gènere, però un dia, fa uns mesos, les meves filles em van fer dubtar, no sobre les meves creences, sinó sobre com poden ser adjectivades (és a dir, jutjades) quan intento exposar-les, no sempre amb la suficient eloqüència.

Reconec que en aquesta qüestió es fa més present el salt (o xoc) generacional, ja que jo he crescut amb la concepció binària de la sexualitat, i reconec que avui no sabria definir, amb la precisió correcta, totes les lletres que composen les sigles LGTBI...

Acceptant que una dona pot tenir penis, i no posant cap però a aquesta qüestió, vaig dir que jo, personalment, rarament tindria una relació sexual amb una dona amb penis; naturalment aquesta és una afirmació genèrica, no referint-me ni pensant en cap dona en concret.

Aquesta afirmació va ressonar com a transfòbica, i reconec que d'entrada aquesta acusació em va doldre ja que jo, com he dit al principi, no me'n considero. La discussió, perquè va ser una discussió, va ser una sacsejada que, inevitablement, va remoure les meves creences: sóc transfòbic?

El debat dóna per molt, i per molt més que això, i més enllà d'aquesta discussió domèstica, tot i els avenços legislatius respecte els drets del col·lectiu LGTBI, encara és molta la discriminació que pateixen, lamentablement també moltes les agressions.

El respecte a la diversitat, també respecte a la identitat de gènere, és un procés col·lectiu en què cada un de nosaltres hem de fer els nostres propis deures, enfrontant-nos als nostres prejudicis, que sens dubte tenim, i afrontant les contradiccions que, en el camí, podem tenir.

Sóc transfòbic? Potser més que un o un no, aquesta pregunta convida més a una sana discussió, d'entrada amb mi mateix, i naturalment amb qui convingui...

dilluns, 28 de juny de 2021

L'error del baixador turístic de Pedret


Reconec que més d'una vegada he intentat resoldre un error cometent-ne un altre, a vegades per orgull, d'altres per tossuderia, d'altres per ambdues coses... No sé si és per qüestió d'orgull o tossuderia, però em sembla que l'Ajuntament de Girona està cometent un error, per intentar resoldre'n un altre... M'explico.

Ja fa uns dies que l'Ajuntament de Girona ha transformat una bona colla d'aparcaments pel nou baixador turístic de Girona, situat al final de la Ronda de Pedret, a tocar del semàfor, l'escultura "Columna de la Història de Girona" de Domènec Fita, i el Pont de Pedret.

Personalment, i potser també egoistament, penso que aquesta decisió és un error, el segon que l'Ajuntament comet en relació als busos turístics que s'aturen a la ciutat.

Al seu dia, ja fa una colla d'anys, es van habilitar uns aparcaments específics per aquests busos, al carrer Berenguer Carnicer, sota les vies del tren i al costat de la plaça Jaume Vicens Vives. Ben a prop s'hi va situar un Punt d'informació turística, i uns lavabos, per donar un mínim servei als turistes.

Fa un temps l'Ajuntament va decidir que els busos turístics ja no paressin en aquest indret i per disgust del sector, va enviar turistes i autocars a Fontajau. Per mi l'error no va ser enviar els busos a Fontajau, sinó enviar-hi també els turistes.

No es podia haver mantingut aquesta zona del carrer Berenguer Carnicer com a baixador per als turistes i enviar després els busos a Fontajau?

Això és el que ara es vol fer amb aquesta nova zona habilitada a Pedret, que els busos hi estacionin, facin baixar els turistes, i que després busos i xofers s'esperin a Fontajau fins que hi tornin per a recollir-los.

Aquesta decisió no perjudica als turistes, que com abans estaran a prop del centre històric de Girona, sinó que ens afectarà als veïns i veïnes dels barris de Pedret, Montjuïc, Sant Daniel, Barri Vell, Pont Major i Campdorà, és a dir, als veïns i veïnes que entrem al centre de Girona per la Ronda de Pedret

El perjudici és doble, a banda de la pèrdua d'aparcaments al barri de Pedret; per un costat un increment  de trànsit d'autocars per aquell sector, ja prou saturat de vehicles a hores punta; per l'altre costat un increment notable d'ús dels passos de vianants de la zona, afectant encara més al trànsit, ja generalment prou saturat.

Des del nou baixador els turistes poden prendre dos camins; o bé travessar pel pas de vianants de la Ronda Pedret i seguir pel que hi ha al carrer de Palamós, o bé travessar per pas de vianants que hi ha al Pont de Pedret, resseguint el curs del diu. Les riuades de turistes passant pels passos de vianants faran alentir encara més el trànsit de vehicles, a risc de saturar més encara aquella zona, força poblada de cruïlles.

Deixant els turistes a sota les vies del tren, no només estalviem un increment de busos a la zona de Pedret, també minimitzem l'afectació al trànsit rodat per les riuades de turistes, que en aquell punt és quasi insignificant.

Per mi va ser un error enviar els turistes (que no els busos) a Fontajau, i és un error enviar-los, ara, a Pedret; i no sé si és per orgull o per tossuderia, però em sembla que l'Ajuntament no desfarà un error que pagarem sobretot, els veïns i veïnes...

dissabte, 26 de juny de 2021

"Clint Eastwood". Minuts Musicals amb nom propi


Gorillaz és un grup de música certament singular; la seva composició i, sobretot, posada en escena està molt allunyada dels cànons habituals; de fet Gorillaz és un dels millors paradigmes del que s'anomena "banda o grup virtual".

Creat a finals dels anys noranta, per, entre d'altres, Damon Albarn, vocalista de Blur, fa vint anys van publicar el seu primer disc, que contenia el seu primer gran èxit, "Clint Eastwood".

Tot i que pren el nom de l'actor, en realitat la cançó vol ser un homenatge a Ennio Morricone i a la banda sonora de la pel·lícula "El bo, el lleig i el dolent", dirigida per Sergio Leone i protagonitzada per Clint Eastwood.

Com a curiositat, la frase "I got sunshine in a bag" que trobem a la lletra de la cançó és una expressió que el personatge de Eastwood (el bo, naturalment!) diu a la pel·lícula...

El videoclip, ja ho veureu, està té altres referències (homenatges) de la cultura audiovisual...


divendres, 25 de juny de 2021

Les cites dels llibres. "Digues que m'estimes encara que sigui mentida", de Montserrat Roig


El passat 13 de juny l'escriptora Montserrat Roig hauria fet 75 anys, i a principis de novembre en farà 30 de la seva prematura mort. La seva obra, tot i restar inacabada, és prou rica com per ser considerada, sense cap mena de dubte ni discussió, una de les veus més potents de la literatura catalana, i alhora un referent inevitable del feminisme.

Ambdues qüestions convergeixen en aquest llibre, "Digues que m'estimes encara que sigui mentida" (Edicions 62, 1991), en el que Montserrat Roig reflexiona, des de la seva mirada inevitablement femenina, sobre el fet d'escriure.

El llibre, que va aterrar a casa el Sant Jordi de 1997, està farcit de cites literàries, moltes d'elles a l'inici d'alguns capítols; per exemple:
"El verdadero artista es el que junta por primera vez dos palabras." Valle Inclán
"El plaer superior en literatura és fer real allò que no existeix." Oscar Wilde
"L'única ficció que val la pena és la que tracta sense reserves el propi jo de l'autor." Strindberg

El llibre, en el seu inici i abans de l'"Advertiment als lectors" que fa Montserrat Roig, té aquesta cita literària:
"... el miracle de crear Bellesa de la realitat dels homes i les coses, revelar la possibilitat de la perfecció i eternitat que hi ha en la més imperfecta caducitat i de transformar en heroica o tràgica la matèria més vulgar del melodrama confús de l'existència humana."
Dolors Oller, La construcció del sentit.
Si és d'agrair que els i les escriptores escriguin, encara ho és més quan escriuen, precisament, sobre el fet d'escriure...

dijous, 24 de juny de 2021

Possiblement, la millor coca de Sant Joan!


De coques de Sant Joan n'hi ha moltes, però de Can Francès només n'hi ha una i és, possiblement, la millor coca de Sant Joan del món!

A Can Francès ja tenen un dels millors pans del món (sinó el millor!), la coca del Montgrí, un pa rodó en tots els sentits; cruixent per fora, tendre per dins, ideal per a compartir i acompanyar amb el que convingui, o per a sucar qualsevol plat!

La coca de Sant Joan, farcida de crema i decorada amb la fruita confitada, és artesanal i de km0, tot i que, paradoxalment, la tingui a uns trenta quilòmetres de casa. Prop de casa també en podria comprar, en algun supermercat o en alguna fleca, però la de Can Francès de Torroella de Montgrí té quelcom que, per a mi la fa especial: la fa un bon amic meu, amic des de la infància, i de qui mai, mai de la vida, hauria pensat que acabaria essent flequer!

Perquè l'amic Joan ja fa temps que no només treballa de flequer, em sembla que, amb els anys, les hores i les matinades d'ofici que duu a les mans, ja és tot un flequer, digne successor del seu sogre!

L'amistat és un valor i un bon motiu per anar a Can Francès de Torroella de Montgrí, però la coca de Sant Joan, també la del Montgrí, més enllà de l'estima que tinc cap a en Joan i l'Anna, de veritat que  valen i paguen el desplaçament! 

Ahir una ja va endolcir-nos la revetlla, avui l'altra ens allargarà la sobretaula.

De Sant Joan cada vegada m'agraden menys els petards, i cada vegada més la coca, sobretot si és la de Can Francès, possiblement la millor coca de Sant Joan del món! 

dimecres, 23 de juny de 2021

Foc nou, les mateixes brases


No sé si seran moltes les fogueres que, arreu del país, cremaran aquesta nit, revetlla de Sant Joan. Unes fogueres, moltes d'elles, enceses amb la mítica flama del Canigó...

Sigui com sigui, sigui d'on sigui, el foc de Sant Joan que diuen purifica, i no sé si això és el que també s'espera que passi amb el foc nou que, per algunes persones, representen els indults (parcials) als presos polítics.

Deia el president Sánchez que, amb els indults, no es podia començar de zero però sí de nou, en relació al conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Caldrà veure si els indults fan foc nou, com esperen uns, o si aquest foc ho crema tot, taula de diàleg inclosa, com esperen altres!

El foc pot ser nou, però les brases són les mateixes... I avui per avui és incert el que pugui renéixer de les seves cendres! 

dimarts, 22 de juny de 2021

Joan Ribas, dominical...


Dues constants defineixen la meva particular relació amb Joan Ribas: la lectura del seu article dominical al diari El Punt Avui, i la seva fidel presència a l'acte de lliurament del Premi Casero.

L'article dominical de Joan Ribas era un estímul afegit per obrir el diari, i mentre passava pàgines fins a trobar-lo (jo el diari el llegeixo de principi a fi, sense dreceres) pensava sobre què, o qui, dispararia: la política cultural de la ciutat?, la urbanística?... o potser es vestiria de cronista i ens regalaria un bocí dels seus records.

Per mi, que no sóc de missa, el seu article dominical era com un sermó (en el seu sentit més noble) que bé podria cloure, més amb un "paraula de Déu", amb un "paraula de Joan Ribas!" Perquè la seva era una paraula potent, moltes vegades crítica, cert, però també honesta: en Joan Ribas es mullava i en tota crítica hi havia proposta, alternativa...

Ja trobo a faltar els seus articles, com trobo a faltar també els de l'estimat Narcís-Jordi Aragó... A Joan Ribas també el trobaré a faltar, en el meu cas particular, a l'acte de lliurament del Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, que lliura la Llibreria 22, des de fa molts anys, a la seva estimada Sala la Planeta. Sens dubte el Premi Casero també era una mica seu, i més a partir de la Proposta de Poesia que des de fa anys l'acompanya...

En Joan Ribas, que ja va coincidir amb el meu pare, Just Manuel Casero Madrid, a la revista Presència, va participar, a l'octubre de 2007, en unes "Lectures del Quiosc" que es van fer a la biblioteca Just Casero. L'acte era el que donava el tret de sortida al lliurament del premi d'aquell any, i a banda de Joan Ribas també hi vam participar Narcís-Jordi Aragó, Montserrat Terradas, Tià Salellas, Guillem Terribas i jo mateix. Cadascú de nosaltres va llegir un dels articles que en Just havia publicat a la seva columna "Quiosc" del Punt Diari; Joan Ribas va escollir "Dimecres de Cendra".

Aquest n'és un fragment:
"La cendra és el producte de la mort, però també l'adob de la nova vida. És el símbol del dol, però també l'esperança de l'alegria. Aquesta cendra que avui serà imposada amb aquelles paraules "memento homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris", és, en definitiva, el resultat de la cremada de llors i palmes d'un diumenge de Ram. Entre aquella glòria i aquesta penitència, hi ha els dies de la vida dels homes, desiguals, fràgils, vacil·lants."
Se'm fa estrany no llegir més a Joan Ribas al diari, ni veure'l al Premi Casero; naturalment Joan Ribas era molt més, i aquests dies el seu record li fa justícia com el ciutadà compromès que ha estat, un emprenedor i activista cultural, referent imprescindible del teatre gironí i català.

Per acabar recupero unes paraules d'un dels seus articles dominicals:
"La buidor més espectacular ens corprenia, i permetia contemplar l’estructura singular d’aquell espai majestuós, sense additaments, ni decoracions afegides. Cal dir que ens va preocupar que, en una tarda lluminosa com aquella, no va entrar-hi ningú més durant les dues hores que va durar el nostre recorregut. Ningú! Semblava una desatenció, força típica de la nostra ciutat arronsada."
L’harmonia del silenci (El Punt Avui, 31 de gener de 2021)
DEP

dilluns, 21 de juny de 2021

Cada 28 minuts!


L'altre dia vaig consultar cada quants minuts, de mitjana, desbloquejo la pantalla del meu telèfon mòbil: cada 28 minuts! De veritat? 

Davant l'ensurt no vaig ni gosar veure la quantitat d'hores que acumulo a la setmana consultant Twitter, Facebook, Instagram, etc. Em temo que més del que em penso, fins i tot més del que voldria... 

És evident que si hi passo tant de temps és perquè vull, tot i que no tinc massa clar haver decidit, un bon dia, haver pres conscientment la decisió de dedicar a les xarxes socials el temps que hi dedico. 

Tot plegat potser és un procés més inconscient, en el que sense adonar-te'n vas quedant atrapat al fluxe constant d'informació i estímuls de les xarxes socials: ara l'enèsima polèmica política a Twitter, ara el darrer vídeo d'una recepta llaminera a Facebook, ara unes altres imatges encisadores a Instagram... 

D'aquestes xarxes i més, com LinkedIn, en sóc usuari actiu, pel que també hi he de sumar el temps de preparar, programar i publicar els meus continguts. 

La reflexió sobre el temps que invertim (o malbaretem) a les xarxes socials és necessària, i ens ha de servir per a quantificar i prendre consciència de la magnitud de la tragèdia, i a partir d'aquí, possiblement, prendre decisions. I naturalment la decisió podria ser seguir-hi dedicant temps, o fins i tot dedicar-n'hi encara més! 

Sabem quantes hores passem tafanejant les xarxes socials? I quantes hores llegint (un llibre, s'entén), cuinant, passejant o, fins i tot, badant? 

En general no és veritat que no tinguem temps per llegir, cuinar o passejar; simplement dediquem el temps potencialment disponible per a fer llegir, cuinar o passejar a fer altres coses, i sospito que entre moltes de les altres coses que fem hi ha pantalles pel mig: mirar sèries i consultar les xarxes socials, segurament fent ambdues coses alhora! 

Desbloquejo més el mòbil del que personalment voldria fer. Ara només cal saber si estic disposat a fer-hi alguna cosa, però això ja és una altra història... 


dissabte, 19 de juny de 2021

"Ei, Joan!". Minuts Musicals amb nom propi


Ara que fa trenta anys de tantes coses del rock català, com el disc "Ben endins" de Sopa de Cabra o el macroconcert del Palau Sant Jordi, també en fa trenta que per molts va aparèixer en escena, per mi, un dels millors grups de rock català, els menorquins "Ja t'ho diré".

Els vam descobrir gràcies al seu primer disc, "És blau, és fester" (1991) i a cançons com "Suspès en l'aire" (el meu estat permanent a WhatsApp...), "Es vell pescador" o l'energètica "Ei, Joan!". 

Les cançons de "Ja t'ho diré" no han deixat d'acompanyar-me mai, són cançons que, tot i transportar-me als seus concerts dels anys noranta, no s'escuden només en els records i la nostàlgia... Sempre ve de gust escoltar els "Ja t'ho"...



divendres, 18 de juny de 2021

Les cites dels llibres. "Una eterna claredat", de Just M. Casero


"Els versos d'en Just varen ser una sorpresa", diu Jaume Guillamet al llibre "Una eterna claredat (Antologia de poemes, 1960-70)", publicat l'any 2008 per CCG Edicions

El llibre recull una selecció de poemes feta i treballada per Roger Costa-Pau, i representa una mostra de la primera poesia dispersa que en Just va escriure, i que el propi Guillamet també va recollir, en part, al seu llibre "Memòria de Just" (Edicions 62, 1999).

El Just M. Casero escriptor també era poeta, possiblement, com va dir Guillamet, la seva faceta més desconeguda, no així la de periodista, cronista i escriptor. Aquest petit llibre li va fer justícia.

Dividit en tres parts, amb un pròleg a càrrec de Roger Costa-Pau i un epíleg a càrrec de Jaume Guillamet, el llibre s'inicia amb aquest poema del propi Just M. Casero, a mode de cita:

"sóc petit
em colguen els silencis i la mar

no arribo a les estrelles
ni tampoc als somnis

em posseeixen àtoms i protons
no tinc galàxies
"

Roger Costa-Pau diu: "No sóc amic dels pronòstics, però sí dels pressentiments: per la seva construcció i per la seva música, els seus poemes - i no només aquests que ara us brindem - contenen en algun punt del seu desplegat la certesa sempre fràgil que un moment o altre tornarien a sentir la carícia de la mà amiga que els havia esbatanat al món."

dijous, 17 de juny de 2021

La lliga de...


El Barça de bàsquet finalment ha guanyat, 7 anys després, la lliga de bàsquet!

La secció ha passat una travessia del desert de joc i resultats i aquesta temporada per fi ha pogut guanyar un dels títols grans, la lliga ACB, a banda de la Copa del Rei, i competir fins al final l'Eurolliga, perdent la final als darrers minuts.

Aquests títols, malgrat ser fruit de l'esforç col·lectiu, tot sovint s'atribueixen a una persona en concret: la lliga de Mirotic?, la de Gasol?, la de Higgins?, la de Jasikevicius?...

Nikola Mirotic ha estat el jugador més valuós (MVP) de la final i la seva contribució, ja des de la temporada passada, ha estat clau per alçar el gen competitiu de l'equip.
Pau Gasol ha estat, amb la seva tornada a principis d'any, un revulsiu dins i fora la pista, aportant minuts de qualitat i esdevenint un referent, un líder.
Corey Higgins ha fet una gran temporada, imprimint caràcter guanyador a l'equip i no evitant les pilotes calentes en els moments decisius quan Mirotic ha estat menys inspirat.
Sarunas Jasikevicius, l'entrenador, té la possibilitat de, més de titllar una temporada, titllar tota una època, en cas que es confirmi, la temporada vinent, el canvi de cicle que amb aquesta s'endevina...

De fet m'és igual com es pugui titllar la lliga que, finalment, s'acaba de guanyar, però més que amb Mirotic, Gasol, Higgins o Jasikevicius, no puc evitar recordar Pesic, l'entrenador que, sense guanyar cap lliga, va ser clau en la recuperació anímica i esportiva de l'equip. Aquest equip (ara sí) guanyador, penso, també li deu molt al treball que va fer el veterà entrenador...

Sí, d'haver-la guanyat el Barça la temporada passada, aquella hagués estat, sens dubte, la lliga de Pesic!

dimecres, 16 de juny de 2021

Si funciona... no ho toquis?


Si funciona no ho toquis, diu la frase, i és precisament això el que molts no entenen de la destitució del fins ara entrenador del Barça de handbol, flamant guanyador de tot aquesta temporada, que ha culminat amb la desena Copa d'Europa del club, la tercera de l'entrenador.

Xavi Pascual ha signat la temporada perfecta, no només amb un ple de títols, també mantenint-se imbatut! L'única taca del seu impecable full de serveis d'aquesta temporada ha estat la final de la Copa d'Europa de la temporada passada, jugada a finals de desembre, i perduda, més que per demèrit propi, per mèrit del rival...

Si funciona no ho toquis, diu la frase, i hi ha qui diu que és precisament quan funciona, quan les coses van bé, quan s'han de fer els canvis. Així ho defensava dies enrere Lluís Cortés, entrenador del Barça femení de futbol, després de guanyar el triplet aquesta temporada, argumentant alguns dels canvis que farà a la plantilla.

Per més que hagi funcionat l'equip de Xavi Pascual sota la seva batuta, el president Laporta s'ha mantingut ferm en la seva voluntat de canviar l'entrenador del primer equip de handbol, canvi motivat per tancar un cicle i, amb la seva reestrenada presidència, encetar-ne un altre.

Que funcioni no sempre és suficient, que funcioni no sempre és garantia... 

dimarts, 15 de juny de 2021

No mataré el missatger...


Christian Eriksen s'està recuperant, i això és, sens dubte, molt més important del que qualsevol altra cosa que us pugui explicar a partir d'aquí. 

Christian Eriksen és el futbolista danès que l'altre dia, a les acaballes de la primera part del partit entre Dinamarca i Finlàndia, va caure de forma sobtada i inesperada damunt el terreny de joc. La ràpida intervenció, immediata, d'alguns dels seus companys i, poc després, de l'equip mèdic i sanitari de la selecció danesa, van poder-lo reanimar sobre la gespa, i van traslladar-lo després cap a l'hospital.

Més enllà de l'estat de salut del futbolista, el seu desplomament va obrir de nou el debat sobre la difusió de les imatges, ja després de caure rodó, per part de la realització televisiva de la UEFA i la retransmissió de Mediaset.

Calia que la retransmissió mostrés l'intent de reanimació? Calia mostrar les cares de preocupació i incertesa dels altres futbolistes? Calia punxar la imatge de la companya del futbolista, que va baixar al camp? No, no i no!

I sobretot no quan els propis companys van formar una rotllana al voltant del futbolista, per evitar que les càmeres captéssin les tasques de reanimació.

No sé si la UEFA, en aquest cas com a ens organitzador, té protocols escrits sobre com procedir en casos com aquests. En cas que els tingui estaria bé que apliquessin el mateix criteri que apliquen els centres de salut (CAPs, hospitals, ambulatoris...) quan ens fan les cures: privacitat!

Malauradament la televisió, en general, té encara massa incrustada la màxima del "tot per l'audiència!", i aquesta màxima provoca males praxis com la de l'altre dia, amb la reiterada emissió, quasi en bucle, de les imatges del jugador desplomant-se, de la seva reanimació i de les cares de preocupació i pànic dels seus companys.

No es tracta de matar el missatger, en aquest cas n'hi ha prou amb fer-lo reflexionar... 

dilluns, 14 de juny de 2021

Que sigui el que Pfizer vulgui!


"2a dosi cap dins! I que sigui el que Pfizer vulgui!", vaig piular després de rebre la segona dosi... I Pfizer va voler que després del segon glop tingués una mica de malestar... Us ho explico.

Divendres a mig matí vaig rebre la segona dosi de la vacuna contra la Covid-19, també de Pfizer. Només entrar al box de vacunació i passar la targeta sanitària pel lector la infermera em va preguntar, per confirmar, "segona dosi?"

"Sí, segona dosi", vaig respondre, mentre, ja assegut, li oferia el braç arromangant-me la màniga curta del polo.
"Què tal la primera?", va seguir ella...
"Molt bé", li vaig dir jo, al temps que me la inoculava per via muscular.
"Pot ser que la segona et doni una mica més de malestar...", em va informar, "... potser una mica de febre, mal de cap, malestar general..."

El divendres va seguir normal, vaig seguir treballant i, més enllà de la fiblada per la punxada, em vaig trobar bé. El dissabte al matí, però, vaig notar aquella sensació que el cos no anava bé, ni el cap girava del tot rodó, la sensació de no estar fi, i havent dinat la temperatura em va pujar una mica, tot i no arribar als 37º, i em notava una mica "xof"!

Vaig covar el malestar amb un ibuprofè i el sofà, mig endormiscat, i poc a poc em vaig anar refent, al ritme que anava minvant la temperatura del termòmetre! Això va ser tot, una tarda entre cotons...

Això va ser tot? Una mica de malestar i ja està? És aquest el preu que he de pagar, jo, per a estar immunitzat? Sincerament, a casa quasi em feia vergonya queixar-me; ja ho veien que no estava fi, no calia fer-ho més evident, a risc de quedar jo, en evidència.

Així és, si fa o no fa, com es troba cada dia la Sira, afectada pel Covid persistent... Bé, així i més: febrícula, malestar general, mal de cap, fatiga, dolors musculars... Així cada dia, no unes hores a la tarda; així cada dia des de fa més d'un any: així cada dia, uns dies millor, d'altres pitjor, des de fa catorze mesos i mig. Així cada dia...

El meu malestar és un tip de riure!
Sí, si és (només) això, que sigui el que Pfizer vulgui!