dimecres, 14 d’abril de 2021

Hi haurà III República?


Si República fos un verb, em temo que a casa nostra, ara i aquí, només el podríem conjugar en els temps passat i futur, i mai en present! De la República en recordem i evoquem la segona, invoquem la que voldríem i, malauradament, la practiquem poc, o gens...

Avui que fa noranta anys que es va proclamar la II República (a la foto l'alcalde Miquel Santaló proclamant la II República des del balcó de l'Ajuntament de Girona) de nou em pregunto: hi haurà III República?

El règim de monarquia parlamentària que es va definir en la Constitució del 1978, la que ens vam donar entre (quasi) tots, n'és possiblement el principal obstacle, sobretot quan ni tan sols un partit històricament republicà, com el PSOE, té ganes que això canviï, tot i l'enorme perjudici que la monarquia espanyola ha fet i fa, precisament, a l'estat que en principi representa.

Les cases reials potser queden molt bé a les revistes i programes de paper cuixé, però no aporten gaire res més que la representació simbòlica de l'Estat; més aviat, tot sovint, fan més nosa que servei, quan no el perjudiquen lamentablement. L'emèrit rei Joan Carles I n'és el trist exemple, i n'hauríem d'aprendre.

Felip VI ha vingut, ben segur, per quedar-se, i per fer una neteja d'imatge a la figura institucional del rei, de la casa reial i de la monarquia. Per ell no serà...

Avui per avui hom podria pensar que el camí més curt cap a la República és la independència, però la realitat és molt punyetera, a banda de tossuda: si avui fa noranta anys arreu es proclamava la República, avui costa Déu i ajuda investir un president republicà, fins i tot pels qui, a banda d'una república, volen la independència!

En fi, visca la República, "manque pierda"!

dimarts, 13 d’abril de 2021

Adéu "Holaluz"


La nostra relació, la de "Holaluz" i casa meva, ha estat breu, ben bé com una relació d'estiu, però amb la fredor de l'hivern. Volíem fer una revolució junts i al final, vés per on, l'acabarem fent per separat...

Com amb tantes altres relacions que es trenquen, hi ha hagut una desavinença, que ha desembocat en una irreversible crisi de confiança. M'explico.

L'enamorament, per part meva, va ser a primera vista, concretament la primera vegada que vaig veure l'anunci de les revolucions de les teulades de "Holaluz".

Vaig trucar-hi il·lusionat i d'entrada em van donar llargues: "encara no fem teulades de cases aparellades, serà més endavant", em van dir; cap problema, a vegades és qüestió de paciència, de trobar el moment oportú...

Va passar l'estiu, i ja amb la tardor avançada vaig tornar a trucar, i aleshores sí era el moment, podíem plantejar-nos-ho, i vam començar a festejar.

En una segona cita, telefònica per a més detalls, vam recopilar la informació i les condicions per a contribuir a la seva revolució, que també volíem fer-nos nostra; aquestes eren, a traç gruixut, les condicions:

  • Jo em faig client vostre
  • Jo us deixo la teulada
  • Vosaltres instal·leu i exploteu les plaques fotovoltaiques
  • Em feu un descompte de la factura
  • I d'aquí a quinze anys les plaques són meves.

La idea ens va semblar interessant. Potser no era per autoconsum, però contribuiríem a generar energia verda i no havíem d'assumir el cost de la inversió, que pagaríem amb el rendiment de les plaques.

Abans de fer-nos clients ens van fer un pre projecte, amb les mesures de la nostra teulada i les dades de consum. Amb aquestes dades, i a l'espera d'afinar més el tret, ens van dir que el descompte a la factura de la llum seria aproximadament d'uns sis euros per factura. Ens va semblar correcte i vam fer el canvi de companyia, pas imprescindible per a fer l'estudi més acurat i la proposta definitiva.

I amb la proposta va arribar la desavinença, el desencís i la crisi de confiança. Aquella previsió de sis euros de descompte en cada factura van passar a poc més d'un, fet el càlcul no només de la potencial producció d'energia, també de l'amortització del crèdit que l'empresa contracta per a finançar la inversió. És a dir, les condicions amb les que nosaltres havíem fet l'aposta, el compromís i el canvi de companyia, ara canviaven substancialment!

Sincerament, vaig tenir la sensació que em prenien el pèl, que els sis euros havien servit per a la captació d'un nou client, i ara que ja érem clients les condicions canviaven.

De res va servir la nostra queixa, de res van servir les seves explicacions. Com lligar-se durant quinze anys amb algú que al primer mes ja hi tens una crisi de confiança? Com construir una relació durant quinze anys amb qui, tot i demanar parlar amb algú de major responsabilitat, no t'escolta?

Mentre esperàvem resposta d'"Holaluz" vaig veure la llum! Som Energia, de qui havíem estat clients i seguíem essent cooperativistes, llançava una nova compra col·lectiva per a instal·lar plaques solars fotovoltaiques a cent llars de les comarques gironines.

Ens hi vam llençar de caps i, com sempre amb Som Energia, tot ha estat molt fàcil i, sobretot, molt transparent! En qüestió de setmanes ens instal·laran les plaques, que seran d'autoconsum, i l'excedent l'explotarà Som Energia.

I sí, pagarem la inversió, però a un preu molt més competitiu (l'avantatge de la compra col·lectiva), i guanyarem en quelcom que no té preu: la confiança.

Amb Som Energia i amb l'empresa instal·ladora (Audit Energia) la sensació (i la certesa) és que tothom hi guanya, també nosaltres; amb "Holaluz" la sensació era que només hi guanyaven ells, o que en tot cas els importava poc, o gens el, nostre guany, ni que es mesurés en confiança.

Aquesta ha estat una bona lliçó, un gran aprenentatge, i tot i que a casa hem dit adéu a "Holaluz", espero que la seva revolució també tingui molt èxit!

Sense rancor nosaltres seguirem fent la nostra, amb Som Energia...

dilluns, 12 d’abril de 2021

Continguts multiplataforma


Ni la televisió, ni la ràdio, ni els diaris són el que eren! I quan dic el que no són el que eren eren no em refereixo només a fa cinquanta anys, tampoc són el que eren fa tot just cinc o deu anys!

Avui a la televisió es promouen programes de la pròpia cadena que no es poden veure a la televisió, a la ràdio anuncien retransmissions esportives que no trobarem al dial i als diaris en paper a vegades ens diuen que si volem més informació d'aquella entrevista que estem llegint consultem el seu web!

És a dir, avui trobem continguts de les televisions, de les ràdios i dels diaris que podem veure, escoltar i llegir més enllà de la televisió, la ràdio i el diari. Són continguts produïts pel mitjà que consumim fora del propi mitjà.

Per exemple, Televisió de Catalunya anuncia a la televisió programes que es transmeten per YouTube, RAC1 fa moltes retransmissions radiofòniques esportives només per Internet i, com he comentat abans, alguns diaris ofereixen més continguts per Internet que al propi diari en paper...

Aquests darrers anys els mitjans, com la pròpia comunicació, ha esdevingut multicanal, com al seu dia ja va fer Ràdio Sarrià, quan va obrir el seu web, en format bloc, esdevenint un complement informatiu de tot el que passava a les ones.

Aquest procés de multiplicar els canals ha fet guanyar protagonisme als continguts i a la seva capacitat d'adaptar-se a les diferents plataformes de comunicació. Avui, per exemple, és habitual que un mateix contingut el puguem consumir des de diferents canals alhora, fins i tot de forma simultània.

Per exemple, la retransmissió d'un partit del Barça de futbol, en aquest cas la que fa el programa "La transmissió d'en Torquemada" (la TdT) de Catalunya Ràdio es pot escoltar a través de Internet, de la retransmissió televisiva (via opcions d'àudio), de YouTube i, sí, fins i tot també a través de la ràdio!

Aquesta realitat ha multiplicat la generació de continguts, i si fa quinze anys qualsevol persona amb un bloc podia tenir veu pròpia a Internet, avui qualsevol persona amb un telèfon mòbil pot fer i retransmetre en directe un programa televisiu, radiofònic o ambdues coses alhora!

Aquesta nova realitat multicanal i multiplataforma també està transformant el llenguatge comunicatiu, i només cal comprovar-ho ficant la punta el nas a Instagram o Tik Tok... És evident que en aquesta transformació de mitjans i de llenguatge el factor generacional és clau, i els i les adolescents d'avui (i no tan adolescents) no consumeixen els continguts audiovisuals com ho fan, ja no els seus pares i mares, tampoc els i les joves d'una altra generació. Aquesta és una realitat que no escapa dels grans mitjans, i només cal veure la proliferació de programes i continguts multiplataforma.

La televisió fora del televisor, la ràdio més enllà del transistor i el diari més enllà del paper és la nova normalitat comunicativa, i aquesta realitat també pot ser una oportunitat per als mitjans de comunicació locals per a la difusió dels seus continguts perquè aquests ja no els trobem només a la televisió, a la ràdio i al diari, i sobretot perquè les noves generacions ja no els busca, ni buscarà a la televisió, a la ràdio i al diari, sinó a internet i a les xarxes socials.

No ens hauria d'estranyar, doncs, que en un futur proper Ràdio Sarrià també es pugui escoltar, i veure, per YouTube i que els continguts d'aquesta revista, Parlem de Sarrià, s'avancin a les històries d'Instagram!

Al temps...

Article publicat al número 108 de la revista Parlem de Sarrià.

dissabte, 10 d’abril de 2021

"Carrie". Minuts Musicals amb nom propi


La ortodòxia marca que tot grup heavy ha de tenir, com a mínim, una ensucrada balada entre les seves cançons, el que popularment es coneix com una "power ballad".

En el cas dels (pel meu gust) excessivament crepats i suecs Europe la cançó podria ser "Carrie", publicada l'any 1986 dins el tercer disc d'estudi de la banda, "The Final Countdown", que incloïa també la mítica cançó homònima.

"Carrie" és una cançó de desamor, el relat d'una relació que, com el dia que cau, no sembla tenir més futur que el propi vespre...

Sobre qui podria ser la desconsolada Carrie no hi ha massa pistes, i moltes especulacions: un amor primerenc?, una xicota que va morir en un accident de trànsit?, la germana d'un dels autors?...

Potser tan se val, qui és o va ser la Carrie... No hem de trobar sempre respostes per a tot, no cal entendre-ho sempre tot fil per randa, a vegades en fem prou gaudint de la cançó sense el que l'embolcalla.

La cançó, per cert, es tanca amb un final obert que no descarta un possible retrobament... No ens costa! 

divendres, 9 d’abril de 2021

Les cites dels llibres. "Super profesional", de Alfonso Alcántara


Vaig descobrir Alfonso Alcántara el dimecres 30 de maig de 2018 a mig matí, quan va aparèixer en escena en la Jornada Sumem Talents que va organitzar el programa Incorpora de la Fundació "la Caixa".

La jornada ja havia tingut un primer moment memorable, amb la intervenció de la sempre interessant Laura Rosillo, consultora de l’Observatori de l’Aprenentatge a la Madurescència, i amb la divertida xerrada del consultor d’empresa i de recursos humans Alfonso Alcántara vam tancar un matí molt profitós.

Va ser tal l'impacte que, reconec, com tants altres no vaig tardar en comprar-me el seu llibre, "#SuperProfesional. Tómate  tu vida profesional como algo personal" (Alienta Editorial, 2015). El llibre, a mode de manual, ofereix la possibilitat d'adquirir, amb la seva lectura i, sobretot, posada en pràctica de les seves orientacions, aquests 6 super poders: "SuperHaztitud", "SuperCambio", "SuperMétodo", "SuperMarca", "SuperIniciativa" i "SuperSocial".

El llibre té un pròleg, en format piulada, que bé podria servir de cita:
"Alfonso es al coaching lo que el talento a tu carrera. Si él no consigue hacerte mejorar, nadie más lo hará." Risto Mejide.
Alfonso Alcántara fa moltes referències de cites bibliogràfiques, videogràfiques i "Twittergrpafiques" d'autors diversos al llarg del llibre, i fins i tot hi trobem una cita escrita i posada seguint els cànons habituals, a l'inici d'un dels capítols:
"No hacer nada es muy difícil de hacer, nunca se sabe cuándo has terminado." Leslie Nielsen
Aquesta cita de Leslie Nielsen, un reconegut humorista i actor canadenc, és tota una declaració de principis no només del llibre, sinó del propi Alfonso Alcántara, que amaneix tot el que fa (articles, llibres, xerrades) sempre amb un bon raig de bon humor!

Possiblement per això, tot i que ja han passat quasi tres anys, recordo especialment la seva xerrada de totes les que van farcir la jornada Sumem Talents!

dijous, 8 d’abril de 2021

Una revista de Festa Major!

A la portada del darrer número de la revista Parlem de Sarrià hi ha una reproducció d'un dibuix de Domènec Fita que va servir, l'any 1959, de cartell de la Festa Major de Sarrià de Dalt. Podem veure-hi els músics i, sobretot, gent ballant, ballant sardanes, ballant en grup, ballant en parella...

La portada, com res en la revista, no és gratuïta, ja que en el seu interior hi podeu llegir un reportatge sobre l'estreta vinculació de l'artista, tristament traspassat mesos enrere, amb Sarrià de Dalt, "on tot va començar..."

També tot va començar, o gairebé, a Sarrià de Ter a la vida de l'esportista, ara ja d'elit, Àlex Jaime Fernández, un ciclista que recentment ha fet el salt en un equip professional, tot un campió d'Espanya de només 22 anys del que podeu llegir, també en aquest número, una interessant entrevista.

A la revista hi trobareu una pila de continguts més, com el dossier d'història sobre els sarrianencs al front del Segre, l'actualitat de les entitats, ressenyes de llibres o articles de divulgació variada...

I és que la revista, com la Festa Major, no te l'acabes!

dimecres, 7 d’abril de 2021

Arcadi Oliveres


No m'hi veia fent el servei militar, no m'hi veia fent la mili! Suposo que hi hauria sobreviscut, vés quin remei, però això de disparar i de preparar-me per a la guerra no em feia gràcia. No m'hi veia...

Entenc que, munició i fusells a banda, també hi hauria trobat coses positives, sobretot les relacionades amb la convivència, però per això ja tenia el Cau i l'escoltisme, que al capdavall el va fundar un militar...

Tampoc tinc clar que la mili m'hagués convertit en un home, si és que hi havia un home per a convertir. Més que convertir-m'hi, jo sóc més de descobrir l'home que hi ha en mi, tot i que no sempre m'agrada el que descobreixo de mi mateix... Si això és un home!

L'Arcadi Oliveres, com en Pepe Beúnza, ben aviat van ser referents per a assedegar les ganes de no fer la mili, per a trobar la força per empènyer-me a prendre la decisió, juntament amb dos amics del Cau, de fer-me objector de consciència al servei militar.

Va ser tanta l'empenta que vaig acabar formant part de l'Associació de Pacifistes i Objectors de Consciència (APOC), promovent la cultura de la pau i la no violència, tenint a l'Arcadi Oliveres com un dels referents inevitables, i desitjables! Lectures, trobades, conferències... em va impactar especialment unes jornades organitzades pel Col.lectiu Cristià per la Insubmissió de Justícia i Pau.

Rarament trobareu un objector de consciència al servei militar que no tingui a l'Arcadi Oliveres entre els seus referents... La seva és una lliçó de vida, de coneixement i de compromís.

Gràcies per tantes lliçons de pau i no violència. DEP

Fragment de la ponència "INSUBMISSIÓ COM A REBUIG DE LA DEFENSA ARMADA:FER NORMAL EL QUE SEMBLA EXTRAORDINARI" d'Arcadi Oliveres, dins el "EL DEBAT DE LA INSUBMISSIÓ" del Col.lectiu cristià per la insubmissió de Justícia i Pau:

(...)
Si  les  guerres  són  possibles  és  perquè  es  preparen  amb  dedicació  de  persones  i  de mitjans:personal  adscrit  a  les  forces  armades,  infraestructures  adequades  a  maniobres  i  entrenaments, recerca  científica  amb  finalitats  militars,  producció  i  venda  d'armes, convenciment  a  l'opinió pública  de  l'existència  d'amenaces,  etc.  Tot  això  té  un cost  en  termes  econòmics  socials i mediambientals.
(...)
Tanmateix allà on els efectes de la preparació de la guerra es fan més palesos és en el comerç mundial  d'armaments  que  manté,  com  és  ben  sabut,  una  direcció  Nord-Sud.  Armes  que  es fabriquen  en  els  països  del  Nord,  que  beneficien  els  seus  fabricants  i  venedors,  però  que endeuten els països del Sud i que causen víctimes entre els seus habitants.
(...)
Caldria  dir,  en  resum,  que  la  guerra  no  és  -com  sovint  s'ha  dit-  un  dels motors de l'economia sinó  més  aviat  l'activador  dels  privilegis  d'un  complex  militar-industrial  que  identifica  els  seus interessos  particulars  amb  els  de  caràcter  general.  D'aquesta  manera  la  realitat  de  totes  les guerres,  "molta  gent  que  pateix  a  benefici  d'uns  pocs",  es  veu  avançada  en  l'àmbit  econòmic per part d'aquells que es dediquen a preparar-la."

dimarts, 6 d’abril de 2021

No només independència


Ignoro si a la graella de Telecinco encara hi podem trobar el programa "No sólo música", un nocturn oasi de cultura de la cadena més sensacionalista...

D'aquest programa de culte avui m'interessa el nom, per traslladar-lo a la nostra (cada dia més sorprenent) actualitat política, i més concretament, a la independència.

És curiós el que aquest procés està generant als partits polítics catalans, des de l'escissió del PSC, a la irrupció de la CUP a la política catalana o la desintegració de Convergència i Unió, i de Convergència i d'Unió!

El procés sembla generar una inevitable força centrífuga que expulsa de la centralitat, la puresa independentista, a qualsevol que gosa esmenar-ne una coma; l'advocat, diputat de Junts i (sembla) efímer membre de la mesa del Parlament Jaume Alonso‑Cuevillas n'és la darrera víctima, després de defensar que la inhabilitació hauria de tenir un preu, quelcom que Esquerra ha defensat reiteradament la darrera legislatura, sobretot a través del president del Parlament, l'obviat Roger Torrent.

Les negociacions entre Esquerra i Junts per a investir el republicà Aragonès com a president i per a fer govern, lluny de resoldre's sembla que cada dia es compliquen més, i ara ja no es descarta, fins i tot, que Junts no entri al govern.

És evident que, tot i que el procés d'independència és la música de fons, el que es negocia i debat entre els dos partits no és només la independència i el seu procés, també el que es fa mentre aquesta avança, ara a pas de llebre, ara a pas de tortuga...

El fallit govern Torra ens ha demostrat que amb la independència possiblement no n'hi ha prou, que per bastir un govern sòlid cal quelcom més, i més quan ni amb la independència i el seu procés es posen d'acord.

No sé si el procés d'independència està o entrarà en una via morta, o en un estat letàrgic; és clar que ningú tindrà el valor d'admetre-ho en cas que sigui així; de fet tant li fa; el mentrestant, tot el que no és estrictament procés i independència, és prou important i exigent per no deixar-lo en via morta...

Tants anys centrats en la necessitat de treballar per la unitat de l'independentisme, al final hem vist que aquesta ni hi és ni se l'espera; que el procés, després de tenir un miratge d'unitat amb Junts pel Sí, al final ha atomitzat més el sistema de partits, i per no compartir, ara ni tan sols es comparteix l'estratègia, i la unitat estratègica és una altra quimera.

Si Esquerra i Junts no poden ni tan sols formar govern, difícilment podran portar-nos a la independència; si fins ara sabíem que són aigua i oli en allò que els diferencia, sembla que també ho són, avui per avui, en el que semblava que els unia.

Ens urgeix un govern, més enllà de la independència, sobretot pel que no té a veure amb la independència; potser sí que el millor favor que li poden fer al país és certificar amistosament les seves desavinences, i estalviar-nos un altre govern fallit...

dilluns, 5 d’abril de 2021

Quatre dos dos u


Dijous, dijous era el dia! Del que avui m'agradaria parlar ho hauria d'haver publicat el passat dijous, però, ai l'as!, fins el propi dijous no vaig caure-hi, i aleshores l'entrada d'aquell dia ja estava publicada...

Ja em passa, a vegades, que les coses no sempre em surten rodones, ni el trencaclosques complert, que la perfecció, en el meu cas, és més un camí que un destí, quelcom que es persegueix tot i que mai, o gairebé, es tasta!

Resulta que dijous de la setmana passada vaig publicar l'entrada quatre mil dues-centes vint-i-una, i ja sé que per a vosaltres aquest número no té res d'especial, però per mi és un número important: és el de la matrícula del meu primer cotxe: GI 4221 K!

Me'n vaig adonar dijous, casum l'olla
, massa tard per publicar-ho el dia que coincidien els números, i d'entrada vaig deixar-ho córrer... I una estona més tard vaig pensar que si tots els Sants tenen vuitada, bé que aquesta coincidència podria tenir, malgrat no coincidir, la seva oportunitat de ser, ni que sigui de passada, esmentada algun altre dia!

I comptant d'un en un, que jo no dono per més, vaig veure que el següent dia que podia parlar-ne (que els divendres són per les cites de llibres i dissabte les cançons amb nom propi) era el dilluns, és a dir avui, i que a més avui es produïa un altre fet, com a mínim, curiós: una altra entrada capicua, la quatre mil dos-cents vint-i-quatre! Al seu dia també vaig destacar la tres mil tres-cents trenta-tres...

Així que aquí em teniu, avui, fent-m'ho venir bé per, a través de la seva matrícula, recordar el meu primer cotxe, un Renault 6 de segona mà (del 1979) que vaig comprar l'estiu del 1995, encara sense tenir el carnet de conduir, i sense ni tan sols veure'l!

Estant en una trobada internacional d'escoltes, el company de la meva mare em va demanar si m'interessava un cotxe de segona mà d'un mestre retirat que, tot i que feia anys que no el feia circular, cada dia l'engegava dins el seu garatge mentre llegia el diari. Em va dir que el veia en bon estat (el cotxe, més que el mestre retirat), que havia estat en bones mans i que estava molt bé de preu...

Fiant-me del seu criteri, no m'hi vaig pensar: endavant! Fins a l'octubre d'aquell any no em vaig treure el carnet, i aquell Renault 6 blanc, certament molt ben conservat, va ser el meu primer i (per mi) llampant cotxe! No sabeu la il·lusió que em va fer!

Que cofoi estava amb el meu Renault 6, també quan ens va dur, a la Sira i a mi, a Andorra, i sobretot quan va ser un testimoni més del nostre casament! L'hauríeu d'haver vist portant a la Sira fins a la porta de l'església de Sarrià de Ter, i després arribant al restaurant Can Toscà on vam fer el convit, o entrant, victoriós, al pàrquing de l'Hotel Carlemany de Girona!

Quatre anys després de comprar-lo en vam comprar un de nou, que ja teníem la primera filla i necessitàvem un cotxe més segur i confortable, però el Renault 6 encara va córrer uns anys més...

A vegades els cotxes són quelcom més que quatre rodes i un volant, com aquell Renault 6 blanc, matrícula GI 4221 K...

dissabte, 3 d’abril de 2021

"Tío Alberto". Minuts Musicals amb nom propi


Si parlem de Joan Manuel Serrat i pensem en cançons amb nom propi, suren amb molta força "Lucía" i "Penélope" i jo ara, com fa més de dos anys quan parlava de les cançons de desamor, em debatria de nou entre elles, no sabent quina escollir per parlar-ne avui...

Així que, per evitar triar entre l'amor perdut i la perduda en l'amor, ni una ni l'altra! A més, d'aquestes dues magnífiques cançons amb nom propi ja en vaig parlar...

La rica discografia de Serrat té, afortunadament, altres cançons amb nom propi, i en el mateix disc (Mediterráneo) que va publicar "Lucía" també hi havia la caçó d'avui, "Tío Alberto".

Albert Puig Palau, més conegut com a Alberto, el "Tío Alberto" de la cançó, va ser un empresari que va actuar també de mecenes i promotor cultural, molt vinculat a la discoteca Bocaccio, essent-ne un dels promotors, i a la "gauche divine".

Nascut a principis del segle XX i exiliat durant la Guerra Civil, aquest empresari també va estar molt vinculat, a partir dels anys 40, a la Costa Brava; tenia residència a Mas Castell, molt concorreguda per personalitats de l'època: toreros, actors i actrius, cantants, artistes...

També era un gran apassionat de l'automobilisme, arribant fins i tot a competir, i aquesta passió pel motor la va heretar, entre d'altres, també el seu nét, el pilot de motociclisme Alberto Puig de la Rosa, cosí germà del pilot de Formula 1 Pedro Martínez de la Rosa.

Però deixem el motor i tornem a la cançó. Sobre "Tío Alberto" hi ha qui fins i tot hi veu un paral·lelisme amb la cançó "Uncle Albert/Admiral Halsey" que per aquell temps va publicar Paul McCartney, tot i que la de l'ex Beatle és més aviat una disculpa, més que un homenatge...

Suposicions a banda, el que és segur és que Serrat, amb "Tío Alberto" va voler homenatjar a Alberto Puig Palau, el protector, a mode d'oncle, de tota una generació!



Cançó enregistrada en directe, amb una explicació prèvia, del propi Serrat, sobre qui era el "Tío Alberto".


I sí, no m'he pogut resistir a afegir, a banda de la cançó "Uncle Albert/Admiral Halsey" de Paul McCartney, les dues grans amb nom propi d'en Serrat, "Lucía" i "Penélope"...



divendres, 2 d’abril de 2021

Les cites dels llibres. "Quan Catalunya era revolucionària (i feia la guerra)", de Carmel Rosa


 Si la setmana passada fèiem un cop d'ull al llibre "La llavor dels somnis",  escrit a quatre mans per Antònia Adroher i Carmel Rosa, avui ens centrem en el doble llibre escrit per Carmel Rosa "Roc", "Quan Catalunya era revolucionària (i feia la guerra)" (CCG Edicions, 2008).

Militant del Bloc Obrer i Camperol i del POUM, Carmel Rosa es va exiliar a França després d'haver estat al Front d'Aragó; a l'exili va exercir de periodista de France Press, a banda de mantenir viva la seva militància i activitat política.

Aquesta vessant periodística el va portar a publicar, l'any 1986, el llibre "Quan Catalunya era revolucionària" a la desapareguda editorial "Edicions del pèl". Anys més tard en Carmel en va escriure la continuació i va lliurar l'escrit a l'editor Quim Curbet, que va tenir l'encert de recuperar el primer text i d'afegir-hi el segon per a compilar-ho tot en aquest llibre.

Just després del pròleg de Raimon Obiols, i d'una breu nota de l'editor, el llibre comença amb aquesta cita que, com veureu, ens posa en context:

"Però l'haver militat tants anys ens fa comprendre que el present no és mai com el passat i que el nostre recull no ha de ser un exercici melangiós, sinó un servei a la història. A la nostra i a la de tothom."
Víctor Alba (Pròleg de l'"Aventura del militant")

Llibres com aquest, o com "La llavor dels somnis", potser no ens han de fer caure en la malenconia, però a banda del servei a la història, també són el testimoni de l'inesborrable record de persones a qui, a casa, hem estimat i estimem molt...

dijous, 1 d’abril de 2021

La setmana, cada vegada menys Santa, i tradicional...


Ni palma, ni palmó, ni llorer. Ja són dos els anys que fa que, ni per devoció ni per tradició, beneïm res el diumenge de Rams! L'any passat i aquest, per la pandèmia, ens hem quedat a casa, i fins i tot sense estrenar...

Més per tradició que per devoció, el diumenge de Rams anàvem a beneir la la palma, llorer en el nostre cas, i després fèiem "la ruta dels padrins" de les meves filles, que amb vergonya deien allò de "estàs bo padrí!" a canvi d'algun tortell i algun regal!

No sé si ja perdrem el costum, si la poca tradició que manteníem viva tornarà, quan torni la normalitat perduda. Com amb altres tradicions, com les de Nadal, les restriccions en les trobades familiars fa que tot plegat prengui un altre caire, fins i tot que les deixem de fer com les fèiem fins l'any passat, qui sap si a risc de perdre-les...

Passa amb la benedicció de la palma el diumenge de Rams, també amb les processons de divendres Sant i tot el que les embolcalla, per més que la processó vagi per dins!

D'uns anys ençà la tradició ha anat guanyant terreny a la devoció, i ara és la tradició la que està en joc. Es manté la teca, això sí, gràcies als brunyols, tortells de Rams i Mones de Pasqua!

Qui sap si arribarà el dia que ho endrapem tot plegat (brunyol, tortell i mona) sense saber massa perquè...

dimecres, 31 de març de 2021

La tercera serà la vençuda...


Seria molt estrany que Pere Aragonès no fos investit com a 132è president de la Generalitat, tot i haver fallit, també, en la seva segona temptativa. La tercera, segur, serà la vençuda!

La seva està essent una investidura agredolça, i el que sembla que hauria de ser un tràmit, l'acord entre ERC i Junts després del bon resultat de l'independentisme el 14F, està resultant ser un os molt dur de rosegar... 

I aquesta vegada no és per la CUP, sinó per Junts, que desbancats de la posició preferent de l'independentisme, li costa cedir la presidència del Govern a Esquerra i es fa pregar

És clar que, ara ja ho sabem, des de fa un temps entre Esquerra i Junts hi ha, sobretot, retrets i recels, com hem vist en els darrers, i sobrers, mesos del govern actual, com hem vist durant i després de la campanya electoral i les eleccions. 

I malgrat aquests recels i retrets Esquerra i Junts estan condemnats a entendre's mínimament per formar govern, primer, i governar després! S'hi han obligat ells mateixos, a entendre's, descartant per a la Generalitat altres aliances que, un i l'altre, han fet amb altres partits en el món local

Esquerra i Junts hauran de trobar un acord que no trenqui l'acord d'Esquerra amb la CUP, i aquest és, sempre, un equilibri fràgil que, entenc, cal assumir

No sé si l'acord de Govern entre les forces independentistes serà més sobre la base de la confiança o de la resignació, no sé si el joc de poders per a controlar l'agenda política entre Esquerra i Junts serà, més que qualsevol altre, el principal enemic del nou govern.

La tercera serà la vençuda perquè qualsevol altra cosa no seria comprensible; altra cosa és si la tercera serà la bona, si finalment tindrem un Govern estable que pugui sostenir-se dempeus durant tota una legislatura sencera...

Des de 2010 que no tenim una legislatura sencera, i ja sembla que ens hem habituat a legislatures curtes i governs inestables, quan possiblement el moment polític exigiria precisament el contrari.

Si Esquerra i Junts han de governar plegats, que superin els recels, que abandonin els retrets, i que aprenguin a treballar en equip, que ja seria hora que s'hi posessin, que ja fa més de deu anys que, se suposa, governen junts! 

dimarts, 30 de març de 2021

Fer brunyols no et donarà feina, però potser t'ajudarà a aconseguir-ne!


Tota activitat requereix, per a fer-la i fer-la el màxim de bé possible, disposar d'unes mínimes competències, també fer brunyols! Ja sé que d'exemples en podríem trobar un munt, dins i fora de la cuina, però no sé perquè fer brunyols sempre em fa pensar en les competències!

Naturalment per a fer brunyols necessitem una recepta, la que sigui, però com en tantes altres elaboracions culinàries, amb la recepta no em fem prou; necessitem conèixer el seu procés d'elaboració, i naturalment també necessitem el que la meva àvia en deia el "rere mànec", és a dir, les competències.

I de competències en tenim, d'entrada, de dos tipus: les tècniques o específiques, i que als "modernets" els agrada dir "hard skills", que són les de cada professió o activitat,  i les transversals, també anomenades "soft skills", que són les habilitats, coneixements i actituds generals que es posen en joc en qualsevol activitat.

La mala notícia és que no tothom les té totes desenvolupades al màxim, i tampoc caldria, ja que no passa res si jo no sóc competent en la tècnica del bisturí, sempre que em disposi a operar ningú!
La bona notícia és que totes les competències es poden aprendre, millorar i potenciar, i arribat el moment, amb la formació i preparació necessàries, no només podria agafar el bisturí, sinó tenir la calma necessària per a fer un tall precís.

Però tornem als brunyols!
Fer brunyols requereix disposar d'un mínim de competències tècniques, com les d'elaboració, manipulació i cocció d'aliments, o el correcte ús d'estris i eines. Per bàsic i elemental que pugui semblar cal saber, per exemple, ratllar llimones! Naturalment també cal saber la tècnica per a fer-los llevar, i controlar el foc a l'hora de coure'ls...

A vegades, com passa també a la vida, no tothom és igual de competent en tot, i hi ha qui s'especialitza i s'ocupa més de amassar la pasta, de donar forma als brunyols, de coure'ls i, finalment d'ensucrar-los; és a dir, a cada procés hi intervé una persona més especialitzada que, a base sobretot d'experiència, ha potenciat la seva competència tècnica.

Tradicionalment a casa, per exemple, des de fa anys el meu germà és l'especialista en amassar la pasta, la meva mare en donar-los forma, jo en coure'ls i la mainada en ensucrar-los! Quan jo era petit només els ensucrava, fins que vaig aprendre a coure'ls, i tot i que tècnicament encara no ho faria igual de bé, també podria aprendre a amassar la pasta, i a donar-los forma...

És clar que les competències tècniques no ho són tot; tot i ser mínimament imprescindibles, no garanteixen que els brunyols surtin bé, ja que al ser un procés requereix que posem en joc les altres competències, les transversals, i aquí totes i cadascuna d'elles són importants.

Hi ha diferents formes de classificar i nombrar les competències transversals, però en general es divideixen en tres blocs: les competències d'identificació, les de relació i les d'afrontament.

Competències de identificació:
- Identificació de les pròpies capacitats
- Disposició a l'aprenentatge
- Situar-se en el context laboral concret

Competències de relació:
- Comunicació
- Relació interpersonal
- Treball en equip

Competències d'afrontament:
- Responsabilitat
- Adaptabilitat
- Organització del propi treball
- Negociació
- Gestió de l'estrès
- Iniciativa

Per poc que hàgiu fet brunyols entre, com a mínim, dues persones, podreu identificar qüestions que tenen molt a veure amb aquestes competències. Per exemple, des de fa molts anys que la meva mare, en funcions de "directora general brunyolaire", organitza i disposa tota la logística, tots els recursos (ingredients, estris, espai...), i tothom afronta aquesta activitat identificant les pròpies capacitats, i també calibrant la disposició a l'aprenentatge, quelcom que al seu dia jo vaig posar en pràctica per passar d'ensucrar els brunyols a coure'ls!

El treball en equip, en aquesta activitat, també és crucial, ja que és un treball en cadena, i aquí la comunicació i la relació interpersonal també són claus, ja que treballem amb eines i amb oli bullint, i una mala gestió de l'estrès podria tenir funestes conseqüències! És important, doncs, generar un bon clima de treball...

La iniciativa i la negociació també entren en joc, especialment a l'hora de donar forma als brunyols, ja que sempre arriba el moment que venen ganes de fer-ne diferents, i això, poc o molt, sempre s'acaba parlant i negociant; i sens dubte l'adaptabilitat, que en aquest temps de pandèmia hem exercitat possiblement com mai!

Posar en joc, positivament, totes aquestes competències transversals potser no farà que, necessàriament, els brunyols siguin més bons, però sí que l'experiència de fer-los sigui més plaent i divertida, fins i tot menys esgotadora per cansada que sigui, per moments.

És clar que no acomplir al 100% amb les competències tècniques tampoc ens impedirà fer brunyols, que l'avantatge que tenen és que, per més brunyols que ens surtin, sempre seran brunyols!

En qualsevol cas, i això és potser el més rellevant, quan fem brunyols, o qualsevol altra elaboració culinària, o qualsevol altra activitat a casa, sempre posem en joc les nostres competències transversals, encara que no les coneguem ni en siguem conscients. I les competències transversals tenen l'avantatge que les podem transferir de l'àmbit personal i familiar, a l'àmbit laboral.

Per això, en moltes orientacions i formacions laborals, el procés de identificació de les competències transversals es fa sobre l'experiència personal i familiar, i una vegada identificades les competències, es reforcen i potencien per transferir-les i posar-les en joc, també, en l'àmbit laboral.

Fer brunyols no ens donarà feina, però potser, com tantes altres activitats que fem, ens ajudarà a aconseguir-ne, en la mesura que treballem i potenciem les nostres competències transversals, a banda d'endolcir-nos una mica la vida...

dilluns, 29 de març de 2021

Rocío Carrasco Mohedano


A les vides de paper cuixé també hi ha molta misèria, sobretot misèria moral, tanta com a les nostres, que ja sabem que el paper ho aguanta tot, i més el paper cuixé!

El darrer, sonat i sonor episodi és el de Rocío Carrasco, que en una entrevista en format de sèrie documental (ens faltaran crispetes!) va denunciar els maltractaments que va patir del seu ex marit, el Guàrdia Civil retirat Antonio David Flores.

L'acusació és greu i el seu testimoni és esfereïdor, sobretot en relació al joc brut del pare amb la filla, que d'alguna manera ha acabat repudiant a la seva mare.

Tota aquesta truculenta història té molts serrells i moltes derivades, també moltes contradiccions, com el fet que Rocío Carrasco ho denunciï precisament a la cadena de televisió on treballa el seu ex marit, ara expulsat possiblement fins a la seva reaparició estel·lar; també resulta inquietant que tot plegat tingui un preu, també la publicació en màxima audiència del seu dolor, quelcom habitual a Tele 5, com bé sabem...

I sí, tot plegat no fa més que alimentar la polèmica, i sobretot alimentar els programes i l'audiència assedegada d'aquesta morbositat descarnada. Aquest embolcall de paper cuixé sensacionalista, aquest embolcall de tele escombraria potser és inevitable, doncs és el medi natural en el que ha crescut i viscut, també, Rocío Carrasco, i per descomptat també Antonio David Flores...

Però en algun moment cal fer l'exercici de prescindir de tot aquest embolcall, dels seus serrells i les seves derivades, del safareig televisiu i de la manca de pudor, i veure que al capdavall el que hi ha és una dona maltractada, sobretot una dona maltractada, per més que respongui al nom de Rocío Carrasco Mohedano!

dissabte, 27 de març de 2021

"Billie Jean". Minuts Musicals amb nom propi


Si hagués d'escollir una cançó, només una, de l'extensa discografia de Michael Jackson escolliria, sense dubtar-ne ni un moment, "Billie Jean"!

No opinava el mateix Quincy Jones, productor entre d'altres del mític "Thriller", a qui d'entrada, sembla, no li agradava la cançó, ni la seva introducció ni el títol: sembla que li'n va proposar un d'alternatiu que no li hagués permès formar part d'aquesta col·lecció de cançons amb nom propi...

Però Michael Jackson va insistir i, guiant-se pel seu instint, la va defensar a ultrança per acabar esdevenint una de les millors cançons de la història de la música i, per mi, la seva millor cançó!

"Billie Jean" no és ningú en concret, sinó la personificació de les dones, "groupies" que atribueixen la paternitat dels seus fills o filles al seu ídol, quelcom que d'una o altra manera Jackson va veure en el seu entorn i, sembla, experimentar personalment... La cançó, en tot cas, és una esmena a la totalitat: "the kid is not my son".

Si hagués d'escollir una cançó, només una, de Michael Jackson sens dubte seria aquesta!

divendres, 26 de març de 2021

Les cites dels llibres. "La llavor dels somnis", d'Antònia Adroher i Carmel Rosa


Ara que dies enrere es va posar en valor la figura de l'anarquista Frederica Montseny, primera dona que va ser ministra, també podem recordar que la gironina Antònia Adroher va ser la primera dona regidora de l'Ajuntament de Girona!

La seva història, juntament amb la del seu company, Carmel Rosa, la van deixar escrita al llibre "La llavor dels somnis" (CCG Edicions, 2001), una història de República, Guerra Civil i exili.

Militants del POUM el seu testimoni va contribuir a forjar la democràcia, essent un referent inevitable dels joves polítics de l'època.

El llibre conté, a mode de cita, un poema de Narcís Comadira, llavor del títol del llibre:
"I les ones blanes,
pesades de sang,
fidels bressolaven
l'esforç impossible.

Enmig de la runa,
la llavor dels somnis.
"
Narcís Comadira, "1939"
Vaig tenir el goig de conèixer-los i, a banda del record, d'ells també en guardo orgullós, amb el llibre, les seves dedicatòries, que com tantes altres d'altres llibres, qui sap si, algun dia, també seria bonic compartir-les...

dijous, 25 de març de 2021

L'oficina, aquell territori hostil...


Ja fa dies que, en relació a la pandèmia, hem arribat al punt de "tal dia farà un any...", i lluny de celebrar-ho, ho recordem perquè el que sigui que fa un any, inevitablement ha impactat en les nostres vides!

I d'entre moltes coses, en la meva hi ha el teletreball, que de fet ja fa anys que feia, tot i que de forma combinada (ara està més de moda dir "híbrida" amb el treball a l'oficina; per dir-ho ras i curs, abans de la pandèmia jo començava la jornada laboral a casa (teletreball), la seguia a l'oficina i, en cas de treballar a la tarda, la seguia a casa.

Curiosament, anys enrere, quan vaig començar a teletreballar des de casa, aleshores anant poc a l'oficina, vaig trobar a faltar molt part de la vida que s'hi cou, ja sabeu, les trobades informals amb els i les companyes de feina, el compartir l'estona d'esmorzar, les reunions improvisades o les visites inesperades a la teva taula de treball; coses, algunes d'elles, lladres del temps, certament, però que en el seu conjunt contribuïen a generar el clima de treball, a sentir-te acompanyat en la teva feina i a ser part d'un equip.

Per això, al cap d'un temps, vaig decidir combinar, de forma més equilibrada, la feina des de casa i des de l'oficina: jo necessitava aquell contacte humà!

Ara, però, la situació és ben diferent, i, sincerament, les poques vegades que vaig a l'oficina, just per a fer tràmits que sí o sí he de fer allà, se'm treuen les ganes de tornar-hi: mascareta a tothora, i tot és de "mira'm i no em toquis"!

L'oficina s'ha convertit en una mena de territori hostil, on, en el meu cas, quan hi treballo ho faig sense comoditat (la mascareta em mata!) i l'únic consol és trobar-te algun company o companya de feina i comentar la jugada, i poca cosa més...

Des de casa treballo molt bé, no em falta res i puc fer, pràcticament, el mateix que faria o feia a l'oficina, i agraeixo molt l'esforç i els recursos que l'entitat ha posat i fet per fer-m'ho fàcil, a mi i a totes les persones de l'entitat que teletreballem. Naturalment trobo a faltar molt el contacte diari amb els i les companyes de feina, i la sensació és que en general ens hem aïllat més, tot i compartir reunions i xats.

Aquesta setmana des de l'entitat em preguntaven quina previsió tenia respecte el teletreball, i la meva resposta, seguint la recomanació de la mateixa entitat, és prorrogar-lo!

Tal dia va fer un any que faig teletreball i diria que, pel cap baix, seguiré així fins a finals d'any, o fins d'aquí un any, o qui sap si de forma indefinida, allò de "ha vingut per quedar-se"... 

Per mi l'oficina deixarà de ser aquell territori hostil quan pugui anar-hi, i estar-m'hi, sense mascareta!

Estic armat de paciència!

dimecres, 24 de març de 2021

Una vida escapçada en sec


A vegades la vida llangueix, quasi silenciosament, i s'apaga quan, simplement, no hi ha més ble per cremar...

D'altres, en canvi, la vida s'acaba de sobte, de forma brusca, violenta i inesperada! La mort apareix sense avisar, sense que se l'esperi, com una anomalia del sistema: no, ara no tocava morir!

Una vida escapçada en sec que en deixa d'altres marcades de per vida, perquè aquestes morts, les que no són llei de vida, marquen amb foc i per sempre més les vides dels i les supervivents.

Sé de què parlo, i tu també, que a la teva vida també has hagut d'afrontar morts de persones properes, estimades, que per un motiu o altre s'han mort a deshora.

Aquests dies una companya de feina passa per aquest tràngol, per aquest dol tempestuós i profund, inesperat i inoportú, que importuna la vida i fa que, irremeiablement, esdevingui tràgica.

No es troben paraules de consol, i les que es troben tampoc consolen; potser un gest, una abraçada o la confirmació que, tot i que el dol és sempre personal i intransferible, el trànsit cap a una relativa calma, cap al record cada vegada menys dolorós tot i que sempre trist, no el farà sola, tampoc la seva filla.

A vegades la vida llangueix, quasi silenciosament, i s'apaga quan, simplement, no hi ha més ble per cremar... Qui pogués morir així, amb la vida feta, amb la vida plena, simplement llanguir...

D'altres, en canvi, una fuetada s'endú una vida, i per moments noqueja la nostra... En aquests casos la mort és una merda, una putada, una gran putada! 

dimarts, 23 de març de 2021

"Solitudes"


Els Manel canten a la vellesa a "Criticarem les noves modes de pentinats", un cant que no amaga un "somriure una mica per sota del nas..."

Més cru és el relat que, sense dir paraula, en fa Kulunka Teatro a l'obra "Solitudes", que aquest diumenge passat van representar al Teatre Municipal de Girona.

L'obra ens parla de la vellesa i, arribat un punt, de la solitud, tot i que la de l'ancià protagonista no és l'única solitud que s'arrossega sobre l'escenari; també es senten sols el seu fill i la seva néta, o la maldestra, i alhora encantadora, novella prostituta...

La solitud és fins i tot agraïda quan és volguda, i temporal; també cal aprendre a estar sols, o encara pitjor, a estar amb nosaltres mateixos! Però estar sol, sentir-se sol, per mal acompanyat que hom estigui, és molt trist, que al capdavall qui més qui menys necessita compartir un xic la vida, encara que sigui amb una maleïda mosca!

La solitud fruit de la incomunicació i de les presses dels nostres dies potser no mata, però tampoc ens ajuda a viure, i a vegades no és qüestió d'estar sol, sinó simplement de sentir-se'n.

Amb una posada en escena sòbria i, alhora, molt efectiva, dos actors i una actriu donen vida a una colla de personatges que, sense dir paraula, ens expliquen la seva vida, potser no tan diferent a la nostra.

"Solitudes" és un joc de màscares (i de cartes) en el que, més enllà de la seva expressió, les emocions es manifesten corporalment, amb uns cossos que, més que les màscares, expressen por, tristesa, desesperació, impotència i solitud...

I tot i que el diccionari la defineix com un estat ("estat del qui és sol, del qui viu sol o gairebé sol"), la solitud és, sobretot, un sentiment, i a vegades no hi ha sucre que la pugui edulcorar...  

Hi ha un moment en que la solitud, com "Solitudes", no té pietat!



dilluns, 22 de març de 2021

La normalitat de treballar


L'any 2013 una petita empresa de Lloret de Mar, Construcció i Rehabilitació Salichs, va rebre un dels Premis Incorpora 2013 per la seva contribució a la inserció laboral de persones que, pel motiu que sigui, tenen majors dificultats d'accedir al mercat laboral.

Recordo que la candidatura la va presentar i defensar la Fundació Astrid 21, una de les entitats del grup de Girona del programa Incorpora de la Fundació "la Caixa". L'entitat col·laborava estretament amb l'empresa i els darrers anys hi havia fet fins a quatre insercions laborals de persones amb Síndrome de Down.

La candidatura de Construcció i Rehabilitació Salichs no només va passar el tall de Girona, també el de Catalunya i, juntament amb Embutidos Monter, va ser una de les premiades en la 5a edició dels Premis Incorpora, que aleshores eren d'àmbit estatal.

Per tal d'il·lustrar el reconeixement, setmanes abans del lliurament vam concertar una visita a Construcció i Rehabilitació Salichs (també a Embutidos Monter) per a fer unes fotos i una petita peça de vídeo, i el responsable de l'empresa ens va citar, a mi i a l'equip de comunicació, a l'oficina de la constructora per desplaçar-nos després en una obra.

En una obra?, vaig preguntar, reconec entre sorprès i incrèdul!
Sí, anirem a gravar a peu d'obra!, em va respondre el responsable de l'empresa...

Aleshores, a la tardor de 2013, l'empresa estava fent unes obres de millora del Club Nàutic Cala Canyelles i a peu d'obra hi treballava, com a manobre, un noi amb Síndrome de Down.

Reconec que, un cop més, vaig ser víctima dels meus prejudicis... Em pensava que la persona amb Síndrome de Down contractada per l'empresa constructora estaria a les oficines, fent funcions de bidell o d'auxiliar administratiu... I no, me la vaig trobar a peu d'obra, pastant ciment!

A partir d'aquell moment vaig prendre consciència que la discapacitat, també la Síndrome de Down, és tan diversa com la no discapacitat, i que la Síndrome de Down no defineix, només, a les persones que la tenen, com a mi no em defineixen només ni l'estigmatisme ni la hipermetropia...

I perquè no una persona amb Síndrome de Down treballant de manobre? I perquè no treballant en un magatzem, en una cuina, en una botiga o, fins i tot, en una oficina?

Des del programa Incorpora de la Fundació "la Caixa" reivindiquem, en motiu del Dia Mundial de la Síndrome de Down, la normalitat de treballar... 

dissabte, 20 de març de 2021

"Layla". Minuts Musicals amb nom propi


Si "Jessica" ens vinculava el mític grup The Allman Brothers Band amb Eric Clapton, la cançó d'avui, "Layla", ens connecta Eric Clapton amb The Beatles, i més concretament amb el més jove dels seus integrants, George Harrison.

Publicada l'any 1970 pel "super grup" de rock i blues Derek and the Dominos, és, segons la revista Rolling Stone, una de les millors trenta cançons de la història del rock, i no seré jo qui ho desmenteixi... 

"Layla" és una cançó d'amor no correspost, i Eric Clapton es va inspirar en el poema "Layla i Majnun" del poeta persa Nezamí Ganyaví (segle XII), una història que Lord Byron va descriure com el "Romeu i Julieta d'Orient"... 

Per a Clapton, però, la seva "Layla" no era la del poema, sinó Pattie Boyd, aleshores model, fotògrafa i dona de George Harrison. Era aquest el seu amor no correspost...

Les connexions musicals entre Eric Clapton i George Harrison, bons amics, són moltes, i destaca especialment la participació de Clapton en la gravació de la cançó de The Beatles, composada per Harrison, "While My Guitar Gently Weeps", tot i no aparèixer en els crèdits...

Canta Clapton a "Layla" que no li digui que no trobaran una manera, i anys més tard la van trobar i, havent-se ja separat de George Harrison, Pattie Boyd i Eric Clapton es van casar... I sí, al casament va assistir-hi també George Harrison!

Pattie Boyd, però, no només va ser la musa de "Layla", al seu dia es va especular si també havia inspirat la cançó "Something" de The Beatles, però el propi Harrison en una entrevista va dir que en realitat l'havia inspirat Ray Charles...

Sí que s'atribueix a Pattie Boyd la inspiració d'una altra gran cançó d'Eric Clapton, la balada "Wonderful Tonight". L'any 2007 Pattie Boyd va publicar el llibre, a mode d'autobiografia, "Wonderful Tonight: George Harrison, Eric Clapton and Me."

Eric Clapton i George Harison sempre van mantenir una molt bona amistat, i a Pattie Boyd sempre li podrem agrair haver inspirat aquesta magnífica cançó, "Layla"!











divendres, 19 de març de 2021

Les cites dels llibres. "Setze fetges", de Jaume Perich


Publicat ara farà cinquanta anys aquest llibre encara destil·la ironia, sarcasme i sàtira, no només de l'època que el va inspirar, també de l'actual, en algunes qüestions, socials i polítiques, no massa diferents.

El llibre (Setze fetges, Edicions 62, 1971), ja us anuncio d'entrada, no té una cita a l'ús sinó, com tants altres, un pròleg, en aquest cas un majestuós pròleg "La perichsophie dans le boudoir", escrit per al també enyorat Manuel Vázquez Montalbán. El pròleg sí que en conté de cites, i destacaré especialment la del final del pròleg, tot i que abans potser seria convenient començar pel principi; així comença el pròleg:

"Com Mortadelo i Filemón, Perich coneix la ciència i l'art de la Metamorfosi: Perich Match, Perich Copio, Perich Vinyeta, Períkides. De tots els seus travestis, aquell que més em fascina és el de Períkides, pensador grec del segle V d. C. (després de la Contrareforma), formulador del Principi de Períkides: «Tot empresari submergit en un conflicte col·lectiu, experimenta una pèrdua de pes equivalent al nombre d'obrers que desallotja.»"

Advertits ja del context en el que es mou el pròleg, amb aquests alter egos de Perich, la cita literària arriba just al final del pròleg de Montalbán:

"(...) L'ideòleg Perikides, que està per sota del lingüista Perichomsky, ha donat moltes voltes al breu Discurso sobre la Perpetua Convalecencia del Hombre, de Chumy Chúmez: «El hombre —diu el text ja clàssic— es la medida de todas las cosas pequeñas.» A punt d'estar-hi d'acord, Períkides corregiria:
"El hombre es la medida de todas las cosas abandonadas por la voracidad burguesa: los suburbios, los retretes, el amanecer". Períkides.
Amb Perich, val a dir, podria estar d'acord amb ell en quasi tot, ja que no comparteixo, ni de lluny, la seva històrica (i per mi incomprensible) animadversió cap a José Luis Perales!

dijous, 18 de març de 2021

Sortir de la comarca...


Dimarts vaig sortir de la comarca i, tot i no custodiar cap misteriós anell ni tenir els peus tan peluts, em vaig sentir una mica Frodo Saquet!

Vaig sortir del Gironès i, per motius laborals, vaig fer via cap a l'Empordà, concretament cap a La Jonquera. La trobada estava planificada des d'abans de l'obertura del confinament comarcal, pel que, tot i tenir un motiu justificat, vaig sortir de la comarca més tranquil...

Aprofitant que era a La Jonquera vaig fer una visita llampec als meus oncles de Cantallops, i des de casa seu vaig tornar a veure la plana de l'Empordà, que s'obre i eixampla des de l'eixida...

Em va agradar molt sortir de la comarca, em sembla que, fins i tot a nivell laboral, va ser terapèutic! Vaig anar a La Jonquera per l'acte d'obertura d'una formació del programa que coordino, es va convenir que fos presencial; per poc que puguem no l'hem de perdre, la "presencialitat", encara que sigui més incòmode, com a mínim per a mi, per la mascareta.

El meu dia a dia, també el de molts companys i companyes de feina, està farcit de reunions i visites telemàtiques, a vegades encadenades una rere l'altre, ara amb Zoom, ara amb Teams, després amb Meet... A vegades entre reunió i reunió no pots ni estirar les cames, ni deixar que el cervell processi tota la informació, ni fer un parell de respiracions profundes...

Quan les reunions i les visites eren presencials hi havia el temps per a desplaçar-t'hi, el compàs d'espera, el comiat que s'allargava i el retorn a l'oficina. Tot aquest temps potser el trobàvem improductiu, i potser sí que a vegades era excessiu, però és un temps que jo ara, amb aquesta situació i amb la majoria de reunions i visites telemàtiques, trobo a faltar.

Per això vaig agrair tant sortir de la comarca, deixar per unes hores la pantalla i tenir temps per pensar. Sortir de la comarca, fer un acte presencial i apagar la pantalla em va recarregar les piles!

Ara em faltarà tornar a sortir de la comarca, però per a qüestions laborals sinó per al gaudi personal... Sortir de la comarca i tornar a Cantallops, i notar el canvi d'aire!

dimecres, 17 de març de 2021

Jo a la meva vida també tinc carrers així...


"No sé vosaltres... Jo a la meva vida també tinc carrers així, inacabats i fins i tot un punt abandonats, carrers fins i tot que no duen enlloc. I no, no tots tenen aquest encant...", vaig piular l'altre dia...

L'altre dia amb la Sira vam anar a passejar pel barri de Montjuïc de Girona. Vam fer un tros del carrer 8 de juliol de 1809, un carrer a mig fer, o ni això, un projecte de carrer que deu fer quaranta anys, pel cap baix, que espera ser urbanitzat; potser ja no caldria...

Circulant per aquest carrer, i mentre la Sira s'entretenia caçant espàrrecs (jo no els veig ni a un pam del nas!) pensava que a la meva vida també hi havia carrers com aquest, a mig fer o ni això, tan sols projectes de carrers! A la meva vida, com a la vostra, n'hi ha molts, de carrers, fins i tot grans avingudes i carrers majors; i també carrers costeruts, carrers malgirbats, carrers plens de giragonses i més d'un carrer cul de sac!

A vegades deixem coses a mig fer, i no necessàriament per mandra o desídia, sinó perquè no podem fer-ho tot: projectes, amistats, idees que un dia vam començar a traçar i construir, i que allà en van quedar, deixant que l'herba hi creixés a plaer, deixant-ho com mig abandonat

Aquests carrers, ens agradi o no, també formen part de la nostra vida, també són la nostra vida! I com aquest de Montjuïc, en els nostres particulars carrers a mig fer fins i tot podem trobar-hi el seu encant, per més que algun dia ens desencantessin...

Acceptar que també tenim carrers així, a mig fer, deixats de la mà de Déu, acceptar que a la nostra vida no tot són els carrers engalanats que lluïm a Instagram, és una bona manera de fer les paus amb nosaltres mateixos, pau que trobem, precisament, quan els transitem...

dimarts, 16 de març de 2021

La (des)motivació per estudiar...


L'altre dia a l'hora de sopar, que a casa és sobretot l'hora de compartir el dia i la vida, la meva filla petita ens comentava que un professor els hi havia preguntat si a casa els i les pressionen per a treure bones notes, ja sigui amb el reforç positiu (premi) o negatiu (càstig). Ella va respondre el que hi ha: no.

A casa no hem exigit mai notes, ni a primària, ni a secundària ni, ara amb les grans, a la universitat; sí que hem demanat responsabilitat (al capdavall les notes i les seves conseqüències són seves), treball i, si per alguna cosa m'he enfadat, més aviat ha estat pel desordre horari que arribat un punt de l'adolescència sembla inevitable...

És clar que, facis el que facis, el dubte sempre hi és, ja que sovint apareix la màxima que diu "mal si fas (si exigeixes) mal si no fas (si no exigeixes).

Què podem fer pares i mares per contribuir positivament a la motivació per estudiar dels nostres fills i filles? És possible que, tot i la nostra bona intenció, els i les desmotivem irremeiablement?

Quins són els factors que influeixen en la motivació per estudiar? I aquests factors, són els mateixos per a tots els i les adolescents?

No hi ha pare o mare que no ens hàgim fet alguna vegada alguna d'aquestes preguntes, i no sempre la nostra experiència com a fills i filles ens serveix, ja que ara ens ho mirem des d'un altre rol...

Amb la voluntat de respondre aquestes preguntes, o com a mínim d'aportar-hi arguments, les AFA i AMPA dels instituts Vicens Vives, Ermesenda de Girona, Santa Eugènia i Narcís Xifra i Masmitjà hem organitzat la xerrada "La (des)motivació per estudiar de l'alumnat de secundària: què podem fer les famílies?", que anirà a càrrec de la sociòloga, mediadora i educadora Alba Castellví.

Segur que a la xerrada l'experta ens respondrà algunes preguntes, i no descarto que n'obri algunes més, que ja sabem que això de la maternitat i la paternitat no és una ciència exacta, ni hi ha receptes màgiques!

Al capdavall del que es tracta és d'aprendre sobre la marxa, amb una barreja de base teòrica, d'experiència i d'assaig i error!

I la meva experiència és que de pare, com de fill, de marit, d'amic o de company mai se'n sap prou! 

dilluns, 15 de març de 2021

El que callem...


A vegades el que callem eixorda més que el que diem, per alt i fort que diem el que diem.

És el que setmanes enrere va passar amb el discurs de Nadal del rei Felip VI, que va callar i no va dir res sobre la controvertida situació del seu pare, el reu emèrit!

És el que va passar dies enrere en el discurs de la nova presidenta del Parlament, Laura Borràs, en el que es va declarar hereva de la presidenta Carme Forcadell, obviant volgudament mencionar i fer qualsevol referència explícita a qui rellevarà en el càrrec, el fins ara president del Parlament Roger Torrent.

Laura Borràs i Junts li tenen botada de fa temps a Roger Torrent, especialment per la investidura fallida del president Puigdemont a finals de gener de 2018,  i per l'acceptació de la retirada de l'acta de diputat del president Torra a finals de gener de 2020.

Hi ha qui considera, dins l'àmbit independentista, que en ambdues situacions el president Torrent va trair la causa independentista, hi ha qui considera que va preservar la institució catalana...

La nova presidenta del parlament, Laura Borràs, no se'n va oblidar, de Torrent, ans al contrari! Amb el seu silenci el va assenyalar més, amb el seu silenci i amb el reconeixement explícit a Forcadell, que va donar encara més dimensió al que va callar.

I nosaltres, què callem?

Per bocamolls que siguem hi ha coses que, a risc de mossegar-nos la llengua fins a sagnar, callem; i ho callem perquè potser és pitjor dir-ho, o a vegades simplement perquè no trobem la manera de dir-ho...

També passa que, de sobre, diem el que callem com un volcà en erupció, i escopim lava que deixa rere seu terra cremada... És clar que una bona via d'escapament és Twitter, on molta gent diu, piulant i com si res, el que rarament diria cara a cara; a Twitter molta gent diu el que, en altres circumstàncies, callaria...

El que callem no es silencia, el que callem segueix murmurant dins nostre i a vegades fins i tot demana a crits poder ser dit, implora ser cridat! 

I com Felip VI amb l'emèrit Joan Carles I, o Laura Borràs amb Roger Torrent, a vegades la millor manera de dir-ho és amb un silenci, callant i fent, com diu el poeta, del silenci paraula... 

A Borràs se li va entendre tot, també el que no va dir, especialment el que va callar...