dissabte, 29 de juny del 2013

#MinutsMusicals amb Farrera de Bikimel


Bikimel :: Farrera (Videoclip) from Bikimel on Vimeo.

Farrera

Jo vull ser del color de les muntanyes
de les muntanyes quant es pon el sol
ocres verds es fonen dintre dels mes ulls
grisos blaus al sortir la nit.

Vull volar com el vent per entre els arbres
com quant s’eixample sota el meu vestit…
inventar un món, com quant erem petits
camuflar-me en les serres de Farrera
on ningú m’espera.

Ara sóc una roda que s’enfila
de tírvies valls i arriba a Mallolís.
Viatja sol menjant a l’herba un cabirol
caraneja en el meu sentit.

I algú avui m’ha dit on,
on s’amaguen els gorgs
camuflats entre els boscos de falgueres
on ningu m’espera…

I algú avui m’ha dit on, on s’amaguen els joncs
roses clars enmig del riu s’encenen
amb un so fluix…
en aquest màgic capvespre,
el blat s’agrupa i m’encresta.
cabalgo un boix entre estrets camins de senglars,
entre maduixeres i falciots passatjers,
que canten amb mi la cançó
del ressó de les muntanyes...

i algú avui m’ha dit on, on planejen els corbs
remunts d’isard tremolen la tartera
entre la bruma, m’esperen…

Vull donar-te amor si tu m’en deixes
donar-te amor i si ho sens així
canta un puput abans d’anar dormir...
Xiula, xiula, xiula com el mes petit,
com quant s’eixample sota el meu vestit.

Quan es pon el sol a Farrera.

Bikimel
(lletra extreta del web Viasona.cat)

Farrera és també el nom del darrer disc de la cantautora Bikimel.

divendres, 28 de juny del 2013

Perquè un dia torni la cançó a Sinera. #SalvadorEspriu #AnyEspriu


Perquè un dia torni la cançó a Sinera

El meu somni lent
de la gran pau blanca
sota el cel clement.

Passo pels camins
encalmats que porten
la claror dels cims.

És un temps parat
a les vinyes altes,
per damunt del mar.

He parat el temps
i records que estimo
guardo de l'hivern.

Però tu riuràs,
car veus com es tanquen
llavis catalans.

I es baden al sol
boques de captaires,
plagues de leprós.

Ningú no ha comprès
el que jo volia
que de mi es salvés.

Mai no ha entès ningú
per què sempre parlo
del meu món perdut.

Les paraules són
forques d'on a trossos
penjo la raó.

Branden a ple vent
cordes que no poden
suportar més pes.

El càntic és lluny,
i la greu campana
toca pels difunts.

Ha cessat el ball
de l'altiva monja
i de l'embriac.

La dansa també
del pelut dimoni
amb la reina Esther.

Ja no volta l'ós.
He llegit el llibre
del Predicador.

Deso a poc a poc
dintre de la capsa
tots els meus ninots.

Ara he de callar,
que no tinc prou força
contra tant de mal.

D'un mal tan antic
aquesta veu feble
no et sabrà guarir.

En un estrany buit,
manen el silenci
i la solitud.

Sols queden uns noms:
arbre, casa, terra,
gleva, dona, solc.

Només fràgils mots
de la meva llengua,
arrel i llavor.

La mar, el vell pi,
pressentida barca,
La por de morir.

Salvador Espriu. Les hores (1952)



Aquest 2013 cada divendres publico un poema de Salvador Espriu al bloc i cada dia un fragment de poema a Twitter en motiu de l'Any Espriu.

dijous, 27 de juny del 2013

Socialistes tocats per la independència

Celestino Corbacho: Foto: Cadena Ser
Podria trobar moltes coses del PSC que no m’agraden, però una de les que més m’agraden del partit on encara milito és la seva pluralitat. Temps era temps quan el PSC vertebrava el socialisme català i era un imant per a persones de tot tipus i condició: obrers i sindicalistes,  petits empresaris, professionals, mestres i professors... també  els nascuts aquí, allà i més enllà!

Ara però, la polaritat de l’imant del PSC s’ha invertit i ja repel·leix més que atrau, i no només militància, on el degoteig és constant, sinó sobretot en vots!

La política catalana avui es regeix més per l’eix nacional que pel dedreta - esquerra” i aquest canvi d’escenari sembla haver agafat el PSC desprevingut. Mentre el debat polític ha circulat sobre l’eix “dreta - esquerra” el PSC s’ha mantingut còmode, estable i en constant creixement, sabent-se i essent reconegut com un dels grans partits, alternativa a CiU.

Però quan, a partir de la sentència de l’Estatut i, sobretot, de la manifestació de l’11 de setembre de 2012, el debat polític ha virat cap a l’eix nacional el PSC ha començat a trontollar, com un gegant amb peus de fang, mostrant la debilitat de la proposta federalista, malauradament enterrada amb la sentència contra l’Estatut i menystinguda pel PSOE, qui havia de ser-ne el gran avalador a Espanya.

Orfes de federalisme no són pocs els socialistes que, per mantenir-nos fidels al catalanisme, ens hem sentit “tocats pels aires de la independència”, com va dir Celestino Corbacho, tot convidant-nos a abandonar el partit. Es va fent petit el PSC a base d’excloure pluralitat...

El “tocat per la tramuntana” de Sopa de Cabra deia “potser que avui no em suïcidi, potser ho deixi fins demà” jo, “tocat pels aires de la independència”, avui dic: “potser que avui no trenqui el carnet, potser ho deixi fins demà”. Jo, que em vaig fer militant, entre molts altres motius, per en Pascual Maragall, no voldria deixar-ho de ser per en Celestino Corbacho...

Article publicat a l'Intocable Digital el dimecres 26 de juny de 2013.

dimecres, 26 de juny del 2013

Organitzacions socials i mediambientals contra el canvi climàtic!

Caldera de biomassa de Som Energia al CREI Mas Ritort. Foto: Som Energia
Són molts, i ben segur cada dia més, els exemples de col·laboració i cooperació entre entitats socials i mediambientals per lluitar contra el canvi climàtic, però avui voldria fer-me ressò d'un d'aquests molts exemples.

A Plataforma Educativa no només ens preocupem de fer bons projectes socials, tasca que fa quasi 19 anys que fem, sinó que d'un temps ençà també ens preocupem perquè els nostres projectes siguin, a banda de sostenibles socialment i econòmicament, també sostenibles mediambientalment.

Aquest és el cas del CREI Mas Ritort de la Fundació Resilis, una de les entitats del grup Plataforma Educativa, que fruit d'una aliança amb la cooperativa Som Energia aquest equipament social disposa d'una caldera de biomassa que permet també potenciar la gestió forestal de la finca on aquest equipament està ubicat.

És precisament amb aquesta idea que Plataforma Educativa participa, conjuntament amb Som Energia, al premi europeu "El Mundo que quieres" amb el projecte "Organizaciones medioambientales y sociales unidas contra el cambio climático".

Com la resta de projectes presentats aquest podeu votar-lo clicant aquí!

Els sectors socials i mediambientals quan van junts no només augmenten el seu potencial, sinó que aporten també un increment del valor afegit, com us explicava setmanes enrere amb el projecte Amunt.Ebre que estem desenvolupant a les Terres de l'Ebre; en aquest cas l'activitat econòmica sostenible, ecològica i mediambiental actua de motor per a la inclusió social!

Són aquestes accions locals, petites si voleu, però és per aquí per on cal començar, en incidir en allò que realment abastem!

dimarts, 25 de juny del 2013

Glück und erfolg für den Josep Guardiola


Josep Guardiola va arribar a la banqueta del primer equip del Barça per remuntar un equip que ja havia donat massa símptomes d'esgotament, foses la màgia de Ronaldinho i la capacitat per gestionar el vestidor de Frank Rijkaard.

La seva primera temporada va ser enorme i amb ell es va iniciar un cicle guanyador que avui encara perdura!

Ara Josep Guardiola aterra a la banqueta del Bayern de Munic que acaba de fer un històric triplet (Lliga, Copa i Champions), com el primer Barça de Guardiola, i molts poden pensar que, al contrari de la seva primera temporada al Barça, en la d'enguany la pressió serà superior!

Deia José Mourinho, en la seva presentació com a entrenador del Chelsea, que l'equip ja s'havia tret urgències i pressió de sobre, havent guanyat la Champions League l'any 2012, desinflant d'aquesta manera les seves pròpies línies de pressió.

Per un entrenador a pràcticament qualsevol equip la pressió es mesura només en funció de dues variables: els resultats i la paciència del club (directiva, secretaria tècnica i/o socis)! I això tan val pel Guardiola del Bayern, pel Mourinho del Chelsea, pel Vilanova del Barça i pel qui vagi al Real Madrid!

Més que pressió Pep Guardiola ha generat moltes expectatives a Munic! I de moment el seu primer dia, el de la presentació, les ha cobert amb escreix!

Caldrà esperar veure córrer la pilota per calibrar la seva tasca, tot i que la seva gran primera prova de foc la tindrà ben aviat, en el morbós duel contra el Chelsea de Mourinho a la final de la SuperCopa d'Europa! Capricis del destí, el "fantasma" de Mourinho (amb i sense cometes!) sembla perseguir Guardiola!

Glück und erfolg für den Josep Guardiola! ... que vindria a ser sort i èxit!

dilluns, 24 de juny del 2013

Parlem de #SarriadeTer núm. 84: la gràcia de llegir a l'estiu el què ha passat a l'hivern



Amb l'arribada de l'estiu ens ha arribat, de moment digitalment, el número 84 del Parlem de Sarrià, la revista de cultura i informació local de Sarrià de Ter.

El Parlem de Sarrià és una revista que es cou a foc lent, tot i que hi ha plomes molt previsores que enllesteixen la feina d'escriure un article d'un número quan quasi ni tan sols s'ha publicat l'anterior!

Però a banda d'aquestes excepcions, la majoria dels escrits i, sobretot, cròniques d'entitats van arribant al llarg de les setmanes, de gestació del sumari... Hi ha molta voluntat, i més voluntarisme, al darrere d'aquesta revista, com tantes altres de poble...

Entre les correccions dels escrits, la petició de les imatges i dels peus de fotos i el repàs de les galerades es van consumint més setmanes, que es converteixen ja en mesos...

A mi això de llegir el què va passar a l'hivern a ple estiu no em molesta, ans al contrari! També m'agrada llegir a ple hivern, arraulit sota la manta, les cròniques d'estiu!

De fet la notícia no seria que la revista d'un trimestre es publiqués al trimestre es publiqués al mes posterior, la notícia, la gran i veritable bona notícia, és que el Parlem de Sarrià segueix publicant-se, de moment 4 números l'any...

Celebrem doncs la bona notícia d'un número més del Parlem de Sarrià, gaudim, gaudiu del 84, que en qüestió de dies també serà al carrer en la versió en paper!

dissabte, 22 de juny del 2013

#MinutsMusicals amb #Summertime, cantada per Janis Joplin



Summertime

Summertime, and the livin' is easy
Fish are jumpin' and the cotton is high
Oh! Your Daddy's rich and your Ma is good lookin'
So, hush little baby, don't you cry . . .

One of these mornin's you're gonna rise up singin'
Then you'll spread your wings, and you'll take to the sky
But 'till that mornin' there's a nothin' can harm you,
with Daddy and Mammy standin' by . . .

But 'till that mornin' there's a nothin' can harm you,
with Daddy and Mammy standin' by . . .

Janis Joplin (música: George Gershwin)

divendres, 21 de juny del 2013

Petita cançó de la teva mort. #SalvadorEspriu #AnyEspriu


Petita cançó de la teva mort

La teva mare broda
en el carrer de l'Om.
La teva mare broda,
broda claror.

La teva mare canta
una cançó,
la vella història trista
d'un gran amor.

La pluja li contava
la teva mort,
la pluja li contava
com has mort sol.

Albes de fred agrisen
tot el record.
La teva mare plora
en el carrer de l'Om.

Salvador Espriu. Les Hores (1952)

Aquest 2013 cada divendres publico un poema de Salvador Espriu al bloc i cada dia un fragment de poema a Twitter en motiu de l'Any Espriu.

dijous, 20 de juny del 2013

A un metre de la Infanta Cristina!

Una de les dues torres de la seu de "la Caixa" a Barcelona. Foto: Roger Casero
Va ser tan sols un instant, just al moment que jo entrava en una sala de reunions ella sortia del seu despatx d'una de les torres de la seu de "la Caixa" a Barcelona. No era la primera vegada que la veia; mesos enrere, en una altra reunió a l'Obra Social de "la Caixa" vaig veure-la prop del vestíbul; jo entrava a l'edifici i ella hi circulava rutinàriament...

La Infanta Cristina viu envoltada d'un temps ençà d'acusacions de presumpta corrupció, vinculada a les activitats, conjuntes o no, del seu marit, el vingut a menys Iñaki Urgangarín.

L'altre dia, al veure-la tan d'aprop, instintivament vaig pensar: amb la que li està caient (merescudament o no, ja es veurà... o no) ella segueix anant a treballar, quan podria perfectament estalviar-s'ho!

No seré jo qui judiqui si el què Cristina de Borbón i Grecia fa a la Fundació "la Caixa" és treballar o no, però el que és evident és que si hi té alguna responsabilitat, no l'eludeix. Al cap i a la fi, el que possiblement també faríem tots nosaltres!

A un metre la Infanta Cristina és com tu i com jo, una persona més. Tan de fos aquest, el d'una persona més, el d'una ciutadana més, el tracte que que hauria de rebre per part de la Justícia, respecte a les causes que pugui tenir obertes...

Innocent jo, sempre massa innocent!

dimecres, 19 de juny del 2013

Tricota que tricotaràs, que un arbre vestiràs!

Sa Troca va vestir, el passat 15 de juny de 2013, un arbre de Llançà: Foto: Sa Troca
Teniu qui us cusi la vora dels pantalons? Avui per avui ja quasi no cal, les pròpies botigues se n'encarreguen, però al final algú ha de posar-se davant la màquina de cosir!

De petit, i no tan petit, a casa la vora dels pantalons la cosia la meva mare, de fet encara ho fa si és necessari; ella sempre ha tingut una màquina de cosir a casa, aparell poc present a la majoria de llars del nostre país. També al llarg de la meva infantesa van ser molts els jerseis de llana que la meva mare em va fer...

A la família, però, la meva mare no és l'única cosidora! Ella és amateur, però n'hi ha dues que són professionals, cosidores professionals! La meva tia Maria, que viu a Cantallops, fa anar la màquina de cosir amb una destresa extraordinària, convertint retalls de roba en peces de vestir... quan convé va a tota màquina!

L'altra professional de la confecció és una meva cosina, la Sara Ortega Casero, de Llançà, que setmanes enrere va inaugurar Sa Troca i que dies enrere, coincidint amb la Setmana Internacional de Tricotar en Públic, va vestir l'arbre de la Plaça de Llançà!

Ha posat fil a l'agulla la Sara, dissenyant i confeccionant vestits, fent tallers de costura i de tricot, embolicant, i de quina manera, la troca!

Qui diu que cosir és antiquat?

Jo el que es diu cosir, només m'he cosit botons i, de petit, els dits de la mà!

Visca les cosidores i, perquè també n'hi ha, els cosidors!

dimarts, 18 de juny del 2013

Els petons de la tia Rufina

La tia Rufina, al meu costat, amb la iaia Obdúlia i la Sira el dia que em vaig casar, al juliol del 1998.
Els records són sempre molt personals i més els que teixim, al llarg dels anys, de les persones que ens envolten. Més enllà d'allò viscut conjuntament el record d'una persona es fonamenta amb allò que hem viscut d'una manera més personal i íntima.

Tot sovint la suma de molts records personals construeixen un conjunt de records col·lectius que, a base de rememorar-los i relatar-los, van creant una mena de vernís que es fa més resistents,  més perdurables al pas del temps. Són els records personals i la força dels records col·lectius el que permet mantenir viu el record dels absents.

La tia Rufina va fer, fa molts anys, un viatge de no retorn; circumstàncies d'una dura postguerra van portar-la, acompanyant la família de la nostra iaia Obdúlia i l'avi José, la nostra família, la seva família, cap aquí, a Figueres, fent un camí inicialment errant, però finalment, i feliçment, fructífer.

L'estiu passat vaig fer el camí de tornada que la tia Rufina mai va voler fer, tornant a l'extremenya Santa Marta de Magasca i resseguint el periple portuguès familiar, vorejant San Miguel do Rio Torto i passant per Rossio ao sul do Tejo i Abrantes. La tia Rufina mai va tornar-hi, mai va voler tornar al seu poble natal; més enllà de les seves raons la seva decisió ens ensenya que sí, que hi ha coses i circumstàncies a la vida que, simplement, cal deixar enrere...

Forma part del nostre passat aquella geografia, d'un passat que se'ns allunya i que es fa menys present als més joves de la família; així ha de ser, doncs la nostra vida, el nostre present i futur, com el de la tia Rufina quan, amb la família va venir, és aquí, és ara i aquí.

Avui acomiadem a la tia i ens sembla que el d'avui és també un viatge de no retorn, però sabem que no és exactament així; com amb la resta d'absents ens retrobarem amb la tia Rufina amb els  records, personals i col·lectius, que ja fa dies que anem teixint.

I si de tots m'hagués de quedar amb un record de la tia Rufina, em quedaria amb els seus petons. Em sobren dits d'una mà per comptar les persones que a la vida m'han fet petons com la tia; la tia Rufina no et feia un petó, et cosia la galta a petons, un rere l'altre, ràpids, seguits, sorollosos, energètics!

Els petons de la tia Rufina no només eren una mostra clara i tangible, palpable, que m'estimava, sinó que se n'alegrava d'estimar-me, d'estimar-nos. L'energia mai es perd, diuen els físics, i avui, aquests dies, el record d'aquells petons alimenten d'energia el record que per sempre tindré de la tia Rufina.

No hem de renunciar al record, no hem d'oblidar el passat, però també hem de saber deixar-lo enrere; la nostra vida és ara i aquí, plena de futur, plena d'esperança, també de reptes i dificultats, com sempre en aquesta família, que mai res ha estat fàcil ni res ens ha estat regalat.

La tia ens ha deixat i, com va dir dies enrere en Josep, el cosí gran, la millor herència que ens donen els que en deixen és una família, la nostra família: nombrosa, gran, unida i forta, cosida a base de petons com els de la tia Rufina!

Rufina Madrid Muñoz, germana de la meva àvia paterna, la iaia Obdúlia, ens va deixar el passat dissabte 15 de juny de 2013. Aquest escrit vaig llegir-lo en el seu comiat, el dilluns 17 de juny de 2013. Descansa en Pau, tia! Una abraçada i mil petons!

dilluns, 17 de juny del 2013

El Girona FC amb la mel de Primera als llavis!

El mosaic a l'estadi de Montilivi al partit del "play off" contra l'Alcorcón. Foto: Roger Casero
180 minuts separen el Girona FC de la Primera divisió del futbol espanyol!

El Girona FC va reafirmar-se ahir en la seva voluntat per mantenir viu el somni i camí de primera vencent a l'Alcorcón i decantant la primera eliminatòria del "play off" d'ascens. Ara el Girona FC es jugarà l'ascens a Primera amb la Unión Deportiva Almería, un equip que ja sap què és ascendir a Primera!

Enguany el Girona FC de "Rubi" ha fet una gran temporada, flirtejant amb l'ascens directe al tram final, i acabant en una meritòria 4a posició a la lliga de 2a divisió A, categoria a la que va ascendir ara fa 5 anys!

La ciutat, Girona, que aquesta primavera ha viscut un gran moment internacional, Temps de Flors a banda, amb la designació d'El Celler de Can Roca com a millor restaurant del món, pot tancar, si supera l'Almería, una primavera assolint una fita fins ara inèdita a Girona: jugar a la Primera de futbol!

Tan de bo ni Girona ni el Girona FC es quedin amb la mel de primera als llavis!

dissabte, 15 de juny del 2013

#MinutsMusicals amb Louisiana o els camps de cotó d'Els Amics de les Arts




Diu que ha anat fent al seu aire,
que ha fet vida a mil ciutats,
que ha dormit en llocs que feien feredat
i que tu, mare, mai haguessis aprovat.
Que està content, que tot va bé.
Diu que està content, que tot va bé.

Hi ha com unes coordenades,
diu que us ho ensenyi, que us ho posi al Google Maps.
I diu que un dia, de passada,
va fer nit en un poble i que s’hi va acabar quedant.
Que és des d’aquí, des d’on escriu.

Diu que té una casa lluny de tot i un quatre per quatre.
I quan baixa al poble a omplir el rebost, sabeu què li passa?
Que el despatxa un avi que li fa pensar en algú.
Que li fa pensar en algú…

Ha estimat noies i dones.
Diu que més d’una li va fer perdre el nord.
Però diu que amb aquestes coses, ja se sap,
quan menys t’ho esperes és quan tens un cop de sort.
I que estan bé, que els hi va bé.

Diu que té una filla de tres anys amb els teus ulls, pare.
Que ell sempre li parla en català i fot molta gràcia
perquè quan la posa al llit, hi ha dies que confon
bona nit i pantalons.

Diu que vist amb perspectiva
té molt clar que aquí no hagués estat feliç.
Però reconeix que això de desaparèixer tan tranquil, sense avisar-nos,
és marxar amb molt poc estil.
I que amb el temps, que ho cura tot,
tot s’anirà posant a lloc.

Diu que des del porxo veu un cel que no te l’acabes.
Que a la nit sempre surt a fumar i pensa en nosaltres.
I que, per molt lluny que estigui, no hem de tenir por,
quan s’hi hagi de ser, hi serà.

Diu que un dia hi hem d’anar, que l’avisem amb temps, però que té llits de sobres.

Els amics de les Arts

Aquesta és, sens dubte, de les millors lletres d'Els Amics de les Arts! Va rebre el premi com a tal (millor cançó) als Premis Enderrock 2013.

divendres, 14 de juny del 2013

Cançó de la vinguda de la tarda. #SalvadorEspriu #AnyEspriu


Cançó de la vinguda de la tarda

Una a una,
en els meus ulls ordeno
les vides conegudes.

Casa, carena, barca,
ample respir de l'aigua,
clara rosa. Amb paraules
sempre noves vestia
la tarda ja nascuda.

La nua tarda,
que de la llum sortia
al mar i a la muntanya.

Salvador Espriu. El caminant i el mur (1954)



Aquest 2013 cada divendres publico un poema de Salvador Espriu al bloc i cada dia un fragment de poema a Twitter en motiu de l'Any Espriu.

dijous, 13 de juny del 2013

#EconomiaSocial i #TercerSector per la #independència


A Catalunya ja fa mesos, d'una manera simbòlica i col·lectiva possiblement des de la manifestació de l'11 de setembre de 2012, que hem iniciat un camí de no retorn cap a la independència del nostre País, cap a l'estat propi o la pròpia sobirania, diguem-ne com vulguem i ens sentim més còmodes!

Els darrers anys s'ha accentuat molt el discurs economicista (fiscalitat, inversions...) com a principal argumentari per la independència, més que no pas el sentimental de caràcter històric, que també.

En aquest camí, però, no pot faltar-hi ningú que vulgui ser-hi i un dels sectors amb els que val comptar és el tercer sector social, el de l'economia social: entitats socials, empreses d'inserció, centres especials de treball, cooperatives socials...

Avui es presenta a Barcelona (19h a les Cotxeres de Sants) la nova Sectorial d'Economia Social i Tercer Sector de l'ANC (Assemblea Nacional Catalana), posada en marxa per un nucli inicial de persones procedents del món de l'Economia Social, del Tercer Sector i de la Cooperació i a partir d'avui s'obrirà a totes aquelles persones d'aquests àmbits que vulguin incorporar-s'hi i participar-hi.

Tenim un País per construir i cal comptar amb les entitats socials, amb els qui s'ocupen i atenen d'una manera integral els col·lectius de persones més vulnerables, doncs la Catalunya que volem per demà, també per avui, la volem no només més rica i plena, sinó sobretot socialment més justa... i en aquest darrer punt hi ha molt, molt per fer!

dimecres, 12 de juny del 2013

1a jornada d' #ètica de @PlatEducativa: autogovern i #discapacitat. #EticaPE


El passat dissabte 1 de juny la Fundació Astres va organitzar la 1a jornada d'ètica de Plataforma Educativa, dedicada a l'autogovern de les persones amb discapacitat.

Possiblement la majoria de vosaltres, com jo, no vau assistir a la jornada, però avui aquest fet no és un problema per saber què es va dir i compartir!

Deixant clar que no és el mateix viure-ho que t'ho expliquin, si voleu fer el tafaner sobre què es va dir a la jornada, podeu fer-ho en aquest storify que vaig recopilar amb les piulades que es van fer a través de l'etiqueta de l'esdeveniment.
 



O bé, si ho preferiu, també podeu veure el què es va piular en aquest document:



dimarts, 11 de juny del 2013

Recordant Josep Casero, recordant el tio Josep!

La Mireia va recordar amb emoció Josep Casero. Foto: Roger Casero
El passat dimecres 5 de juny, l'endemà del 10è aniversari de la sobtada mort de Josep Casero, l'AAVV Juncària - Parc Bosc de Figueres va organitzar-li un acte de record i homenatge.

D'entre els diferents parlaments que es van fer em permeto destacar el que va fer la Mireia Guerrero Casero,  una de les meves 9 cosines i neboda, també, de Josep Casero. El de la Mireia va ser un parlament molt emotiu, sobretot quan va saber trobar en els seus tres fills, les qualitats de Josep Casero!

"Bona tarda,
primer de tot, demanar-vos paciència i comprensió. És el primer discurs que faig des de que sóc regidora. Sumats als nervis del debut hi ha la dificultat del moment. Per a mi, encara m'és molt difícil parlar del tiu Josep sense emocionar-me, sentir pena o trobar-lo a faltar.

Ara fa 10 anys…ara ja fa 10 anys vam viure un dels dies més complicats i contradictoris de la història recent dels Casero. El destí es va endur, sense avisar, un dels pilars de la nostra família, i al mateix temps, el mateix destí, ens va regalar una petita joia anomenada Tura.

Paradoxes de la vida, amb el temps podem fer una lectura d'aquest fet com un exemple d'un dels valors del tiu: "Sense relleu no hi ha futur", li havia sentit dir tantes vegades. Ell creia de veritat en el relleu generacional, com creia i defensava altres valors com la bondat, la generositat,el respecte o el perdó. Valors que van saber transmetre els meus avis als seus fills, els nostres pares a nosaltres i esperem que nosaltres als nostres fills....i així transmetre l'essència del tiu a les noves generacions que no l'han pogut conèixer.

Per sort, va saber fer la seva feina molt ben feta i avui podem trobar una mica d'ell en cada un de nosaltres, sobretot en els seus fills.
  • En Josep, el cosí gran, el protector, el defensor de la família, aquell que anem a buscar perquè ens cuidi, ens protegeixi i ens resguardi de la por.
  • La Jerusa, la bondat feta persona, l’emoció, el sentiment...el reflexa d’aquella llàgrima a l’ull que tenia el tiu cada cop que s’emocionava. 
  • La Noemí, la defensora de la justícia social, la que lluita per mantenir vius els drets dels homes i dones, sobretot dels més desfavorits i desprotegits.
Perquè així i això era el tiu Josep, sobretot, un gran lluitador i una bona persona. Sempre preocupat per  tothom, per  la família, pels veïns del  barri, pels alumnes de l'escola, pels figuerencs i figuerenques.

Treballava per intentar solucionar els problemes quotidians de la gent. Per a ell millorar l'entorn proper era la manera  de millorar la qualitat de vida de la gent que s'estimava.  Amb ell, l'escola, el barri i tota la zona oest de Figueres  va passar de ser un entorn complicat, segons deien els del centre, a ser una zona on es podia viure de manera digne i confortable, un lloc on  veure créixer la seva família.

No treballava mai sol, creia fermament en el treball en equip, sempre compartia els seus projectes amb aquelles persones que compartien les seves preocupacions i, sobretot,  amb aquelles  que tenien ganes de lluitar per aconseguir els canvis necessaris per millorar la vida de tots. Des de el Partit dels Socialistes, l'AAVV del Juncària Parc-Bosc, la Federació d'AAVV, l'agrupació de manaies, l'ajuntament o tant d'altres llocs…va saber fer una molt bona feina.

El tiu Josep era un home amb una gran capacitat de perdonar. Ell creia en la gent. Dels errors se n'aprèn! I un company, amic o familiar està per ajudar a rectificar i animar a continuar i no per recriminar. Del perdó en surten vincles forts i projectes sòlids. Solia dir ...

El tiu Josep era una persona generosa que va treballar sempre per millorar la vida dels altres.

La família vol agrair molt especialment aquest homenatge, el més especial de tots, el que li fan els seua amics, veïns, la seva “altra família”.

Gràcies de tot cor i que seguim estimant-lo i recordant-lo per sempre."

Joan Armangué recordant Josep Casero va recordar també el seu germà, el meu pare, Just M. Casero. Precisament aquell dia pocs sabíem i recordàvem que de ser encara viu en Just hagués fet 67 anys...

El meu cosí, i fill gran de Josep Casero, de nom també Josep, hores després de l'homenatge al seu pare va dir-nos que la millor herència que els que ja no hi són ens han deixat, la millor herència que els que encara hi són ens poden deixar, és la família, una família que no ha parat de créixer, una família unida!

La família Casero és gran, molt gran! I molta d'aquesta grandesa li devem a Josep Casero, un home bo!

dilluns, 10 de juny del 2013

Especial del #SarriadeTer en Xarxa sobre #apps per #tablets amb @Qpertin i l’@EstudiKalimba

Amb en Dani Rodríguez, de Qpertin, i en Ramon Moragrera, de l'Estudi Kalimba, parlant d'aplicacions per a tauletes. Foto: Ràdio Sarrià
El Sarrià de Ter en Xarxa del passat divendres 7 de juny de 2013 va ser un programa molt especial, un programa monogràfic dedicat a les aplicacions (apps) per a tauletes tàctils (tablets).

Per a l'ocasió vam comptar amb la participació del col·laborador Dani Rodríguez, de Qpertin, cultura interactiva, i amb la presència del desenvolupador Ramon Moragrega, de l'Estudi Kalimba. Ells ens van ajudar a descobrir el món de les aplicacions, quin és el seu procés creatiu, la importància del contacte i proximitat entre desenvolupadors i usuaris, i vam debatre sobre les aplicacions gratuïtes i de pagament, entre d'altres temes!

Al programa també vam parlar de l'Apps Market Forum 2013 que es celebrarà demà a Girona, amb la participació de Qpertin.

Podeu escoltar el programa clicant aquí.



També podeu consultat un extracte dels continguts a la càpsula del programa:



Sarrià de Ter en Xarxa és un espai bimensual de Ràdio Sarrià en el què procurem, cada 1r i 3r divendres de mes, apropar-nos a les noves tecnologies d'una manera senzilla i planera.

A banda d'escoltar el programa en directe, també el podeu escoltar en diferit i veure'n el contingut encapsulat; tots els continguts de l'espai els publico al bloc del programa, i als perfils de Twitter i Facebook podeu trobar-hi molts altres continguts sobre noves tecnologies.

dissabte, 8 de juny del 2013

Kolpez Kolpe. #MinutsMusicals amb Kortatu



Kolpez Kolpe

Zalditeria dabil
Gure kontra gora
Pake pipa erretzeko
Hau ez da denbora
Jeronimo gurekin
Zuitik egongo da
Gerrarako haizatuz
Lurpeko aizkora

Kortatu
Kolpez kolpe

Gladiadore berriak
Betiko moduan
Zirko berbera dabil
Gure inguruan
Bankuetxe, gobernu
Ta parlamentuan
Orduko julio cesasr
Hara non daguan

Kortatu
Kolpez kolpe

Abordaje berri bat
Gaur dugu egingo
Gure drakkar
Zaharrean
Gara hiru bikingo
Adarrez hil ditugu
Mila santu-jainko
Inperio zahar-berria
Dugu desegingo

Kortatu
Kolpez kolpe

Aizkolari handia
Txikito aiako
Harentzat kirol zena
Gaur borrokarako
Kitarrariak zorrotz
Goikoen kontrako
Basoan mila enbor
Utziz burubako

Zalditeria dabil
Gure kontra gora
Zirko berbera dabil
Gure inguruan
Kitarrariak zorrotz
Goikoen kontrako
Inperio zahar-berria
Dugu desegingo.

Kortatu

Si t'agrada The Clash, impossible que no t'agradi Kortatu... i viceversa!

divendres, 7 de juny del 2013

Escil·la. #SalvadorEspriu #AnyEspriu


Escil·la

Ciutats clares, temps de sol
m'han abandonat per sempre.
S'encenen enlaire llums,
per fer-me la nit profunda.

Volaven imperials
ales d'àguila damunt
l'hivern. Solitud. Arriben,
a roques hostils dels anys,
bronzes i mures, naufragi.

Mentre se m'emporta el mar
pel pas de cada moment,
recordo camins antics,
febles veus, cançó llunyana.
Com ja l'odi m'és vaixell
atret vers darreres calmes!

Salvador Espriu. Les Cançons d´Ariadna (1949)

Aquest 2013 cada divendres publico un poema de Salvador Espriu al bloc i cada dia un fragment de poema a Twitter en motiu de l'Any Espriu.

dijous, 6 de juny del 2013

Si no saps dir Roger, diga'm "Salmonete"!

El meu nom, Roger, sempre ha estat de mal pronunciar en castellà, fet que provoca no poques rialles entre els castellanoparlants que l'intenten pronunciar correctament. En castellà, com a la resta de "Rogers", m'han dit de tot! I val més que obviem avui les maneres com l'han escrit, el meu nom!

Hi ha qui vol optar per la variant d'anomenar-me Rogelio, fet que puc acceptar, no sense abans advertir que en tot cas Rogelio en català és Rogeli... i que jo em dic Roger!

A mitjans dels anys '80 del segle passat, amb 10-11 anys, vaig participar, formant part d'una delegació de Girona, a un campus de bàsquet a Miranda de Ebro (Burgos), juntament amb altres jugadors i jugadores de bàsquet d'arreu de l'estat espanyol.

Ignoro si va ser un company o un monitor, el fet va ser que al cap de pocs dies de començar el campus per molts ja no era aquell nen rosset, amb ulleres i rodanxó de nom impronunciable, sinó simplement en "Salmonete", que a més d'una manera simpàtica m'emparentava amb el personatge de Verano Azul "Piraña"... salvant les distàncies!

Acabada l'activitat es va acabar l'ús d'aquest sobrenom, tot i que entre els companys del meu equip de bàsquet aquest sobrenom es va recordar sempre amb molt bon humor, i fins i tot alguna vegada n'he recomanat el seu ús, irònicament, per part de qui, ocasionalment, ha tingut evidents dificultats per a pronunciar correctament el meu nom.

Em van retornar aquests records setmanes enrere llegint els articles "Moll o roger" i  "Més rogers" de Manuel Cuyàs a El Punt Avui.

Per mi el "salmonete" ha estat sempre el "roger" i com a alternativa al meu nom, trobo més divertit el sobrenom de "Salmonete" que no pas el de "Moll"!

En tot cas, també en plena dècada dels '80, un altre sobrenom que va fer fortuna, va ser "el ros de la Trinca" i a principis dels '90, a l'institut, "Schuster"; en cap cas no va ser ni per les meves qualitats vocals ni futbolístiques, sinó per la melena rossa i per les ulleres, aleshores tintades, que lluïa... però això ja són unes altres històries...

dimecres, 5 de juny del 2013

Llibres parlats... o l'art de les presentacions de llibres, a Sarrià de Ter!

Joaquim Nadal, Narcís-Jordi Aragó i Guillem Terribas a la Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter. Imatge: Roger Casero
És la presentació de llibres un gènere literari?  Narcís-Jordi Aragó va sentenciar que sí, que podem considerar les presentacions de llibres un gènere literari oral amb una sèrie de normes no escrites, però sí convingudes i conegudes pels presentadors. Les presentacions al cap i a la fi, tenen la seva pròpia litúrgia i escenografia, tan heterodoxa com es vulgui!

Una presentació de llibre no és una crítica, que com bé va recordar Quim Nadal, es mou pels seus propis codis; d'una manera més o menys evident el presentador ha de posar en valor, en una presentació, bé l'obra presentada, bé el seu autor, o millor ambdues coses, si ambdues són de bon grat.

Aragó va dibuixar tres escenaris que el presentador es pot trobar davant la presentació d'un llibre:
- el llibre t'agrada
- el llibre et deixa indiferent, però tens un compromís ineludible amb l'autor, l'editor, el patrocinador o el promotor de la presentació
- el llibre no t'agrada però tens, com en l'anterior punt, un compromís ineludible

Quim Nadal va afegir un quart supòsit, que també es dóna, que és quan bé pel llibre, bé pel seu autor, el possible presentador acaba declinant l'oferta i s'esborra de la presentació, fet que, com es va comentar en una de les moltes anècdotes explicades, algunes vegades seria desitjable, doncs en una ocasió el presentador va deixar quasi a l'alçada del betum el llibre que presentava...

Narcís-Jordi Aragó va donar pistes sobre els recursos que pot explotar el presentador per resoldre amb èxit la presentació d'un llibre en aquestes tres circumstàncies. Al cap i a la fi la de presentador de llibres és un ofici que requereix tenir molt d'ofici! Si el llibre no és prou reeixit sota el criteri del presentador, aquest pot enfocar la seva presentació més sobre l'autor i la seva trajectòria, que no pas sobre l'obra que es presenta...

El presentador ha de saber trobar el punt just entre l'elogi excessiu del llibre i/o l'autor i un punt de crítica (si s'escau), desvetllant l'interès dels presents a llegir el llibre. Una presentació excessivament elogiosa també pot tornar-se en contra del llibre presentat.

Aragó també va obrir el debat sobre el paper que els editors han de tenir en les presentacions, a criteri seu sempre en un segon terme, més aviat passiu. No va ser fins a la tercera vegada que va sentenciar-ho que Terribas i Nadal van recollir-li el guant i van començar a tractar el tema, passant de la teoria (Nadal: si l'editor estrena una col·lecció...) a la pràctica, quan tots tres van començar a explicar anècdotes, algunes alçades a categoria, sobre el paper, més actiu o passiu, afortunat o desafortunat, d'editors en presentacions de llibres.

Guillem Terribas, que a l'inici del col·loqui va relatar l'origen i gènesi de l'exposició Llibres Parlats, va saber donar molt de joc a Narcís-Jordi Aragó i a Quim Nadal, que amb el pas dels minuts van començar a inundar-nos d'anècdotes i records de les incomptables presentacions que han fet, organitzat i/o assistit al llarg dels darrers 35 anys.

Guillem Terribas en totes les presentacions de la Llibreria 22 ha fet i segueix fent, com a mínim, tres papers:
- mestre de cerimònies, obrint i tancant l'acte
- càmera, gravant i fent fotografies de la presentació, i naturalment...
- llibreter en el seu sentit més clàssic, venent els llibres acabada la presentació.

Aquesta és la feina visible, però la que el públic no veiem és la que ha fet abans (organitzant la presentació, lligant caps, fent-ne la promoció...) i la que fa després, acompanyant a l'autor, com ha fet des que ha arribat, fins que "tanquen la paradeta", o més enllà si després hi ha sopar... Guillem Terribas és molt més que només un llibreter: és un activista i agitador cultural!

Escoltant Aragó, Nadal i Terribas, un trident de luxe, els assistents vam comprovar que les presentacions de llibres donen per tan o més que els propis llibres! De moment les de la Llibreria 22 han donat una exposició i un fons audiovisual extens i excepcional...que de moment poseu visitar a la Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter.

Potser algun dia Llibres Parlats o les presentacions de llibres donaran per un llibre,que naturalment també caldrà presentar!

dimarts, 4 de juny del 2013

10 anys sense Josep Casero

Captura del vídeo de record a Josep Casero i Maria Rosa Ymbert. Imatge: Afons Gumbau Ymbert
Avui fa 10 anys que l'activista i polític Josep Casero, el meu tio Josep, ens va deixar de manera sobtada i inesperada.

Fa cinc anys el recordava compartint el text que vaig llegir el 15 de juny de 2007, dia que es va inaugurar la Plaça Josep Casero de Figueres.

Precisament un breu fragment d'aquell text va servir per a recordar-lo al vídeo fet per Alfons Gumbau Ymbert per a la presentació del llibre "Compromís amb Figueres. Un cant a la vida de Josep Casero i Maria Rosa Ymbert" de Joan Armangué. Presentació que em va fer escriure l'article "Bons polítics, millors ciutadans".

Va ser molt emotiu veure el vídeo i molt emocionant llegir aquestes paraules que anys enrere vaig dedicar al meu tio Josep, procurant descriure'l davant qui més el coneixien: els seus veïns, amics i familiars de Figueres!

"El treball d'en Josep des del barri, des de l´Ajuntament, des del PSC i des de les entitats amb i per la ciutat, va ser un treball d'un home de fortes conviccions d'esquerres, d'energia inacabable i compromès amb els qui, com ell, s'havien alimentat de més pols que pa."

En motiu del desè aniversari de la seva mort aquest dimecres 5 de juny es farà a Figueres un acte de record i homenatge a Josep Casero, a les 8 del vespre la plaça que duu el seu nom.

Avui, demà i sempre seguirem mantenint viu el cant a la vida d'en Josep Casero!

dilluns, 3 de juny del 2013

A l'estrena del documental #Guanyarem!, sobre #TiàSalellas

Lluc Salellas, acompanyat per Guillem Terribas, presentant el documental "Guanyarem" al Cinema Truffaut de Girona. Foto. Roger Casero
David Fernàndez, activista i diputat de la CUP al Parlament de Catalunya diu al documental Guanyarem! que entenent una trajectòria personal, com la d'en Tià Salellas, també es pot entendre un país, la d'un país!

El passat dimarts 28 de maig al cinema Truffaut de Girona ens vam aplegar un bocí de país per assistir a l'estrena del documental, bocí prou representatiu de la trajectòria d'en Tià Salellas,.

Érem prou diverses les persones que omplíem el pati de butaques del cinema Truffaut el dia de l'estrena del documental Guanyarem! Gent diversa, però, generosament, diria que quasi tot gent d'esquerres: sociates (i ex-"sociates"), "cuperus", mestres, advocats, capellans (i ex-capellans), activistes...

Però malgrat les evidents diferències generacionals, socials i polítiques palpables tots teniem en comú en Tià Salellas i tots, d'una o altra manera, amb més o menys intensitat, sentíem propers molts passatges del documental. Al cap i a la fi en Tià Salellas és d'aquelles persones que té la virtut de fer combregar, al voltant del seu record, la seva figura, la seva lluita, persones diverses.

El documental, que neix de la necessitat vital de Lluc Salellas, fill petit d'en Tià, de redescobrir el seu pare, esdevé un material que transcendeix el propi Tià per ser, també, una eina de reflexió social, cultural i política, com es va començar a intuir en el col·loqui posterior. El documental té també un valor pedagògic que, penso, caldria potenciar i promoure.

A l'estrena del documental va lluir el saber fer del mestre de cerimònies Guillem Terribas, però sobretot va brillar la serenor i generositat d'en Lluc Salellas, que ens ha regalat un documental que, a banda de redescobrir-nos en Tià Salellas, ens interpel·la a tots i cada un de nosaltres per no defallir en la nostra lluita, per local i petita que sigui, que no insignificant, per un món més just, més lliure.

dissabte, 1 de juny del 2013

#MinutsMusicals amb 'Le Métèque' de Georges Moustaki



Le Métèque

Avec ma gueule de métèque
De Juif errant, de pâtre grec
Et mes cheveux aux quatre vents

Avec mes yeux tout délavés
Qui me donnent l'air de rêver
Moi qui ne rêve plus souvent

Avec mes mains de maraudeur
De musicien et de rôdeur
Qui ont pillé tant de jardins

Avec ma bouche qui a bu
Qui a embrassé et mordu
Sans jamais assouvir sa faim

Avec ma gueule de métèque
De Juif errant, de pâtre grec
De voleur et de vagabond

Avec ma peau qui s'est frottée
Au soleil de tous les étés
Et tout ce qui portait jupon

Avec mon cœur qui a su faire
Souffrir autant qu'il a souffert
Sans pour cela faire d'histoires

Avec mon âme qui n'a plus
La moindre chance de salut
Pour éviter le purgatoire

Avec ma gueule de métèque
De Juif errant, de pâtre grec
Et mes cheveux aux quatre vents

Je viendrai, ma douce captive
Mon âme sœur, ma source vive
Je viendrai boire tes vingt ans

Et je serai prince de sang
Rêveur ou bien adolescent
Comme il te plaira de choisir

Et nous ferons de chaque jour
Toute une éternité d'amour
Que nous vivrons à en mourir

Et nous ferons de chaque jour
Toute une éternité d'amour
Que nous vivrons à en mourir

Georges Moustaki

I en català, com no, de la veu de Marina Rosell: