A 365 dels 50

D'aquí a 365 dies, just d'aquí a un any, faràs cinquanta anys, una xifra mitificada, a vegades en excés, una xifra temuda, tot i que és una edat que, avui dia, en general, es viu en plenitud, a les portes de la maduresa, i en la qual, naturalment, s'és massa jove per morir, però no massa vell per al rock'n'roll. Avui comença un compte enrere cap a un aniversari que, com els que culminen, o enceten?, una dècada, fa xamfrà: fa impressió i provoca una certa basarda.

D'aquí a 365 dies, just d'aquí a un any, faràs cinquanta anys, però avui encara no els celebrem, tot i que és una fita que sembla eclipsar els aniversaris que la precedeixen, i especialment aquest, el dels quaranta-nou. La celebració dels quaranta-nou és potser més modesta que la dels cinquanta, però alguns cops és més celebrada per qui els fa, perquè és l'últim baló d'oxigen que ens queda: a aquestes alçades, a un any vista, moltes persones, amb més o menys intensitat, ja ens projecten cap als cinquanta, de manera que a l'expressió "quasi cinquanta, eh!" podem respondre, afirmant i reafirmant, "de moment són quaranta-nou, no cinquanta!".

Per tant, avui el que ens toca és celebrar els teus quaranta-nou anys, sense necessitat de situar-los com a avantsala de res, tampoc dels cinquanta, sinó com a present d'una vida, present temporal i present de regal. Avui centrem-nos en els quaranta-nou, que els cinquanta ja vindran sols i, quan sigui el moment, d'aquí a 365 dies, ja els donarem la benvinguda amb festa i alegria, com fem avui amb els teus quaranta-nou.

El quaranta-nou sembla un número incomplet, com tots els que acaben en nou, com si els faltés una part per esdevenir rodons; i si bé els rodons tenen més notorietat, els que no ho són també són importants, també compten. I tant que compten: sense el quaranta-nou, no hi ha cinquanta possible.

Així que avui només em resta dir-te: per molts anys, i feliços quaranta-nou!

Si avui és 12 d’octubre, això no és Lliurona

"Si avui és dimarts, això és Bèlgica" és el títol d'una comèdia nord-americana de 1969, en què un grup de turistes recorre Europa en autocar en divuit dies, amb parades tan fugaces que gairebé no tenen temps de saber on són. Una mena d'"Oh! Europa" avant la lettre, la mítica sèrie de TV3 de començaments dels anys noranta. La frase ha acabat esdevenint una expressió popular, d'aquelles que serveixen per descriure quan ens deixem portar pel calendari i la ruta.

Com tota bona frase feta, s'ha anat parafrasejant: si és dilluns, això és feina; si és diumenge, això és dinar de família; si és agost, això és platja. I també hi ha qui l'ha aplicada a dates concretes del calendari, com el 12 d'octubre, que, segons qui ho miri, és el Dia de la Hispanitat, la festa nacional d'Espanya o el dia de la resistència indígena, i per tant, per a molts, un dia sense res a celebrar. És clar que, segurament, hi ha qui voldria poder (tormar a) dir: "Si hoy es 12 de octubre, esto es el día de la raza"!

A casa, però, fa uns anys que aquesta frase, aplicada al 12 d'octubre, té un altre sentit: si avui és 12 d'octubre, això és Lliurona. Poc a poc s'ha anat convertint en tradició que la meva família paterna ens trobem, per aquestes dates, en aquest meravellós i perdut indret a cavall de l'Empordà i la Garrotxa, un racó de boscos, de turons i de camins que serpentegen, amb poca gent i molt de silenci. Un silenci trencat, sobretot en aquesta època, pel bram dels cérvols, aquest crit greu i profund, tan característic, que fan els mascles en època de zel. Els mascles els sentim més que no pas els veiem, a diferència de les femelles i les cries, que de tant en tant veiem passar, corrent i fent saltirons.

Enguany, aprofitant que el 12 d'octubre cau en dilluns, vam preferir avançar la trobada un dia i anar-hi ahir diumenge. Amb els pocs anys que hi anem, d'aquesta nova tradició, d'aquesta nova trobada familiar, ja hem establert una mena de litúrgia: trobada al voltant de les 12 h; passejada pel petit poble, amb la inevitable visita a l'església, convertida avui en un centre social i cultural; dinar en un indret més enlairat, com sempre a la nostra família, compartit amb el que porta i ha preparat cadascú; bona sobretaula i, a la tarda, passejada per diferents indrets, per estirar les cames i fer baixar el dinar, tot i que hi ha qui aprofita per fer una migdiada, jugar a cartes o seguir fent-la petar.

És per això que avui, 12 d'octubre, això no és Lliurona; però l'any vinent, si tot va bé, la frase tornarà a tenir sentit i la meva família paterna, el 12 d'octubre, tornarem a Lliurona per compartir taula i passejada i per escoltar el bram dels cérvols...

Anestèsia

La primavera de 1985, amb 10 anys i a punt d'acabar 5è d'EGB, em van operar d'apendicitis. D'aquells dies recordo, a banda del mal que em feia la panxa, de l'anada a l'hospital i de perdre'm el final de curs, l'estada a l'hospital després de l'operació, amb les visites i els regals que vaig rebre. També recordo que quan vaig entrar a quiròfan i em van explicar allò de l'anestèsia, vaig preguntar que què passaria si no m'adormís, i el doctor em va dir, per tranquil·litzar-me, que seria la primera vegada.

No sé si la primera vegada va ser la que va relatar, setmanes enrere, un home a qui entrevistaven a la ràdio, que fa quatre anys va notar tot el que li feien en una operació, ja que quelcom va fallar en l'anestèsia que li havien subministrat; a banda de notar-ho, el pobre home no podia dir-ho, per l'estat catatònic en què es trobava. L'entrevista em va impressionar, tant pel que li va passar com per les seqüeles psicològiques que li van quedar, i que encara pateix.

Vaig escoltar aquesta entrevista hores abans d'entrar a quiròfan, per una intervenció senzilla i sense més importància, d'aquelles rutinàries que se'n fan desenes cada dia, de la qual tampoc cal donar més detalls; una intervenció ambulatòria de poc més de mitja hora, amb anestèsia local.

Estirat a la camilla, quan em van injectar l'anestèsia, vaig estar temptat de fer un comentari sobre el pobre home entrevistat, mig en sèrio mig en broma, però em vaig mossegar la llengua i vaig preferir no dir res, per no distreure l'equip mèdic, que ja anaven per feina.

A l'inici de la intervenció em van informar que notaria molèsties, que si tibaven per aquí o per allà era normal que notés alguna molèstia. Tot anava prou bé, molèsties incloses, fins que una fiblada em va recórrer el cos i no vaig poder evitar un esglai, primer, i un gemec seguit d'esbufecs. "Posem una mica més d'anestèsia", vaig sentir que deia el doctor. Minuts més tard, en un altre punt de la intervenció, va passar el mateix, encara amb més dolor; tot jo vaig entrar en tensió i fins i tot una infermera va començar a humitejar-me la cara amb una tovallola humida. "Més anestèsia", va tornar a dir el doctor, i jo vaig estar a punt de demanar-li que me la posessin tota!

Minuts més tard van tancar i cosir, em van donar les indicacions postoperatòries i em vaig acomiadar del personal mèdic agraïnt-los la feina, sense ganes de comentar res de l'entrevista d'aquell pobre home ni dels dos mals moments que havia passat.

Sortint del quiròfan pensava fins a quin punt hauria pogut estar suggestionat per l'entrevista, fins a quin punt aquelles paraules, escoltades aquell mateix matí, no m'havien predisposat al dolor, a pensar que tota anestèsia seria insuficient. La meva dona em va comentar que la persona que havien operat, del mateix i just abans que jo, havia arribat a la sala d'espera cridant i renegant, queixant-se del mal que li havien fet. Hauria escoltat l'entrevista, aquell mateix matí, també?

De tot plegat n'ha quedat aquesta anècdota. Jo ja estic recuperat de la intervenció i, de moment, no en tinc cap més a la vista.

Cristóbal Colón Palasí, un gran descobridor

Zuera és un poble aragonès situat a uns trenta quilòmetres al nord de Saragossa que avui té més de vuit mil set-cents habitants, i que l'any 1949 no arribava als cinc mil; aquell any i aquell poble de la Comarca Central de la província de Saragossa van veure néixer Cristóbal Colón Palasí. El seu pare, fent gala del seu sentit de l'humor, es va confabular amb el mossèn del poble per batejar-lo amb aquell nom tan cèlebre, i potser aquell va ser el primer senyal que aquell infant, tard o d'hora, també es convertiria en un personatge cèlebre, també faria un viatge, també seria un gran descobridor.

El seu particular viatge es va iniciar amb tretze anys quan mor el seu pare i, per tal de guanyar-se la vida, se'n va a viure a Saragossa per treballar a la sastreria del seu oncle. Al mateix temps que es va formant i treballant de sastre, deixant la sastreria familiar per anar a treballar en una de les millors de la ciutat, pren consciència de classe i entra en contacte amb les joventuts comunistes; l'any 1968 se'n va a París a viure el Maig Francès i participa en una trobada internacional de joventuts comunistes a Bulgària. El seu viatge no és només geogràfic: és sobretot intel·lectual. Amb vint anys i sastreria pròpia, la seva vida fa un gir quan, empès per donar un nou sentit a la seva vida i a través d'uns companys de les joventuts comunistes, entra a treballar al psiquiàtric de Saragossa com a mosso del manicomi. En la recerca del sentit de la vida, i sobretot de la feina, la seva decisió possiblement ens va privar d'un gran sastre, però vam guanyar, sense saber-ho ni tan sols ell, un savi que es va dedicar, des d'aleshores, a aconseguir que altres persones, persones marginades amb malalties mentals i discapacitat, trobessin també sentit a la seva vida, fent feines que tinguessin sentit.

Aquest destil·lat biogràfic i vital que he compartit en aquests primers paràgrafs l'he extret del llibre "La Fageda. Història d'una bojeria" (La Magrana, 2008), escrit per la periodista i editora Dolors González, amb pròleg del mateix Cristóbal Colón. Vaig tenir l'ocasió d'anar a la presentació del llibre a Barcelona, el 15 d'abril de 2008 al Palau Robert, on a banda de les intervencions de l'autora i el mateix Cristóbal Colón, va participar-hi Jordi Pujol, amb qui vaig tenir-hi una breu conversa; entre les pàgines del llibre hi ha el rebut de l'Abacus que em van donar quan el vaig comprar allà mateix, farcit dels apunts que vaig prendre durant la presentació, que em van servir per a publicar aquesta ressenya.

Vaig conèixer personalment en Cristóbal Colón Palasí l'any 2007 quan, tot just començant a treballar com a coordinador del programa Incorpora de la Fundació "la Caixa", m'hi vaig reunir, també amb la Carme Jordà i amb altres persones del seu equip, per acompanyar-los en la seva particular singladura com a entitat Incorpora. Aleshores, naturalment, ja era una persona coneguda i reconeguda dins el sector social, i he de reconèixer que la seva presència, d'entrada, m'imposava. El tracte que vaig rebre aquell dia va ser la constant de totes i cadascuna de les reunions o trobades que vaig fer amb ell: proper i afable, també sincer i exigent. 

De totes les trobades guardo un record molt especial d'un dia que vaig anar-hi acompanyat de la meva filla gran, que aleshores tot just anava a l'institut, ja havia acabat les classes i no la volia deixar sola a casa. Em va sorprendre l'interès sincer que en Cristóbal va mostrar pels seus estudis i pels seus projectes de futur. És un record senzill, però molt revelador de la seva manera de relacionar-se amb les persones: totes les vides són dignes, totes tenen sentit.

El seu llegat és enorme: la seva defensa i lluita per dignificar la vida de les persones amb discapacitat i malalties mentals, la seva tossuderia per posar al servei de l'acció i la justícia social l'activitat econòmica. També ho és el buit que deixa, especialment entre la seva família i la gran família de La Fageda.

Al pròleg del llibre, Cristóbal Colón escriu que el treball és una de les eines més efectives per a la rehabilitació de les persones amb malalties mentals o discapacitat: una manera d'obtenir independència personal i recuperar l'autoestima. "A La Fageda hem treballat durant aquests anys amb el convenciment que una feina de debò ajuda les persones, totes, a dur una vida digna i a vincular-se amb la societat. Han passat a viure, a ser, més enllà de la malaltia."

El teu llegat, Cristóbal, transcendeix La Fageda. Has estat i seràs un referent i un far. T'agrairé sempre les converses sinceres i tot el que vaig aprendre de tu. Una càlida abraçada a la teva família i a tota la família de La Fageda. 

Descansa en pau.

Entendre les matemàtiques

 

Aquesta setmana, finalment, la mainada torna a l'escola i s'inicia un nou curs escolar que posa fi a les vacances d'estiu. Aquests darrers dies les famílies han estat preparant i comprant el material escolar, llibres de text i tot el que l'inici del curs exigeix, tant pel que fa a la logística, horaris i transports, també de les extraescolars, com a l'economia.

Amb l'horitzó de l'inici de curs també s'activen altres recursos educatius, i entre els molts que podem trobar, el SuperCampus de la plataforma 3Cat ha publicat recentment la sèrie "Entendre les matemàtiques", un recurs pedagògic que proposa una manera visual i raonada d'aprendre matemàtiques, posant la comprensió per davant de la memorització. A través de situacions quotidianes, representacions gràfiques i materials manipulatius, s'exploren la suma, la resta, la multiplicació i la divisió, com també les fraccions, els percentatges o les potències, presentant diferents estratègies de càlcul i resolució de problemes perquè l'alumnat entengui què fa en cada pas, estableixi connexions entre conceptes i guanyi flexibilitat i autonomia.

D'entre les diferents persones que han fet possible aquesta sèrie, hi ha, com a coguionista darrere la càmera i presentadora davant, la Clàudia, la meva filla gran, una matemàtica amb vocació docent que ha vingut al món, entre d'altres coses, per fer-nos més comprensibles les matemàtiques als que les tenim entravessades.

La seva participació en la producció d'aquesta sèrie ha estat, per a ella, tota una feinada; també una experiència i, sobretot, un aprenentatge. I el resultat, mal m'està dir-ho, ja em perdonareu, sóc el pare de la criatura, és excel·lent.

Us convido que hi feu un cop d'ull i que ho compartiu amb qui penseu, mainada o famílies, que aquesta sèrie pot ser del seu interès.

Entendre les matemàtiques no és senzill per a tothom; jo les vaig deixar d'entendre a 2n de BUP i se'm van entravessar, i les vaig donar per perdudes. Potser per això, també, admiro que matemàtiques com la meva filla s'esforcin a fer-nos-les més accessibles, a enderrocar els murs mentals que aixequem quan ens bloquegen i se'ns tornen impossibles.

Saber estar amb nosaltres mateixos

Les pantalles, aquests darrers anys, fins i tot dècades, han transformat el nostre dia a dia. I no parlo només de taules de dinars o sopars on segresten per moments alguns comensals; parlo també de quan ens segresten a nosaltres mateixos. I sí, per pantalles em refereixo sobretot a les dels telèfons mòbils.

L'altre dia una història d'Instagram em va fer prendre consciència de fins a quin punt el telèfon mòbil, la seva permanent connectivitat i les xarxes socials envaeixen espais i moments en els quals estem "sols": no d'absoluta solitud, sinó quan, tot i compartir espais amb altres persones, senzillament estem sols. Sols esperant el tren o l'autobús, sols esperant l'ascensor, o en el seu trajecte, sols en una sala d'espera.

En aquestes situacions, i moltes altres de semblants, quan l'espera és qüestió de minuts, fins i tot de segons, en moltes ocasions obrim el telèfon mòbil i consultem WhatsApp, X, Instagram o TikTok, ni que sigui durant els pocs segons que esperem, per exemple, que arribi l'ascensor. Com si ens fes mandra, por o pànic quedar-nos, simplement, amb nosaltres mateixos.

Aquella història d'Instagram em va interpel·lar perquè m'hi veia reflectit. I em va fer pensar en fins a quin punt, avui dia, ens costa estar en silenci, simplement, amb nosaltres mateixos. En silenci i, per tant, immersos en pensaments i reflexions interiors, enfortint la introspecció i el diàleg interior.

És com si els telèfons mòbils, la connectivitat i les xarxes socials haguessin colonitzat, fins i tot, el nostre món interior. Quan de jove anava amb el bus urbà, el trajecte era una oportunitat per endinsar-me en el meu món interior, per perdre'm en pensaments observant els altres passatgers o mirant per la finestra. Avui, quan agafo el bus urbà, espero un tren o fins i tot un ascensor, reconec que en més d'una ocasió he trencat aquest estar amb mi mateix amb l'acció, ja gairebé involuntària, d'agafar i desbloquejar el telèfon mòbil per endinsar-me a la seva adictiva pantalla.

Sovint parlem de desconnectar el mòbil per connectar amb les persones amb qui compartim, per exemple, taula. Potser també hauríem de desconnectar-lo per connectar amb nosaltres mateixos, per saber estar amb nosaltres mateixos.

Les onades de calor han matat la canícula?

Aquest estiu ha estat el més calorós que recordo haver viscut, i patit, mai. No sé què diuen les dades empíriques i científiques de temperatures, humitat i sensació de xafogor, però la meva sensació i vivència ho corroboren: dies tòrrids amb alenades d'aire calent i nits amarades de suor que ni el ventilador apaivagava. I parlo de l'estiu quan encara no s'ha acabat, i tenint en compte que la primavera ja ens va brindar dies i nits tòrrides.

Dies enrere em va venir al cap una paraula que ja em semblava que havíem oblidat, gairebé arraconada al diccionari: canícula. Recordo que anys enrere era una paraula que es feia present als informatius, a la televisió i a la ràdio, parlant d'aquell fenomen i període fix i previsible, marcat al calendari entre mitjans de juliol i mitjans d'agost, quan el país s'aturava sota una calor constant però, aleshores, suportable.

Ara la meva impressió és que parlem més d'onades de calor que de canícula. Ja no es parla de la canícula d'estiu, del període regular de quatre setmanes, sinó d'episodis meteorològics excepcionals, agressius, abrasius, i cada vegada més freqüents. Aquest canvi de vocabulari reflecteix directament l'impacte perceptiu i tangible del canvi climàtic sobre el nostre territori i sobre el nostre cos. 

Les onades de calor ja no respecten el marc temporal de la canícula tradicional: arriben abans d'hora, sovint al juny, s'allarguen fins ben entrat el setembre, i s'encadenen les unes amb les altres amb prou feines uns dies de treva. Així és com el vell concepte de canícula ha quedat eclipsat i desplaçat per les onades de calor, en una realitat on allò que abans era l'excepció s'ha convertit en la norma, i la calor ha deixat de ser una condició estacional per convertir-se en una condició permanent.

Les onades de calor també són, naturalment, carn d'informatiu, com ho era anys enrere la canícula, però ara venen acompanyades d'alertes de protecció civil, de protocols d'actuació i de mesures de prevenció. La calor ja no és notícia: és emergència.

Segurament deu ser perquè em faig gran, però enyoro aquells estius en què la canícula era un període de calor suportable que podies combatre capbussant-te a l'aigua, bé del mar, bé d'una piscina, o llepant un gelat. Ara el gelat es fon abans que no el puguis llepat del tot.

Nit fresca?

Finalment, després de no sé quantes nits càlides, tropicals i tòrrides, la nit d'aquest divendres a dissabte va ser un xic més fresca. Possiblement no la podríem adjectivar, terminològicament, com a nit fresca, però la sensació va ser de més frescor o, si voleu, de menys calor.

Després de no sé quantes nits xopant els llençols de suor, de dormir amb el ventilador a tota màquina, vaig poder dormir millor, sense suar tant, sense despertar-me cada dos per tres, dormint de forma més seguida. Una nit de somni, gairebé literalment.

No recordo un estiu tan tòrrid. Fins i tot anar amb moto et fa suar, engolint aire calent a qualsevol hora del dia, i de la nit, com un faquir apagant el foc amb la boca. No recordo un estiu amb tanta calor tants dies seguits, un rere l'altre i sense treva, amb i sense onada de calor oficial. No recordo una festa major del barri amb tantes activitats reprogramades per evitar les hores de més calor, una programació que d'entrada ja evitava les hores centrals del dia, i que tot i així, en molts actes, la calor hi era present com un convidat no desitjat.

Reconec que tanta calor, a mi que de sempre m'ha agradat molt l'estiu, m'embafa i m'esgota. I suposo que tot plegat té a veure amb el canvi climàtic, per haver-nos passat de frenada de fa anys ençà i per seguir passant-nos-en avui. Com deia en un article recent, la granota verda comuna ja no sap quan ha d'hibernar; jo, de moment, sé perfectament quan m'agradaria poder dormir amb el llençol posat. La nit de divendres a dissabte, per fi, gairebé ho vaig aconseguir.

Apa, adéu siau... Minuts Musicals que ens va dedicar Món Marquès

Ja fa unes quantes setmanes que la Parròquia de Santa Susanna del Mercadal, de Girona, va acollir la cerimònia d'enterrament i comiat del pedagog Salomó Marquès i Sureda, a qui mesos enrere se li havia fet un merescut homenatge.

La cerimònia es va desenvolupar tal com el propi Món Marquès havia previst i preparat de feia temps, tant pel que fa a les lectures com pel que fa a les cançons.

No és el més habitual que sigui la persona difunta qui prepari la cerimònia del seu propi enterrament; a vegades pot haver-hi el suggeriment, o la voluntat manifesta, d'un text o d'una cançó, però en el seu cas en Món va deixar preparada, pràcticament, tota la seva cerimònia de comiat.

Els textos i les lectures van ser de Pere Casaldàliga, Arcadi Oliveres i Narcís Comadira i, finalment, les Benaurances, i les cançons van ser "Tossudament alçats" i "Que tinguem sort", aquesta al final, de Lluís Llach, "He mirat aquesta terra" de Raimon i un fragment de "El Pessebre" de Pau Casals i Joan Alavedra.

Aquestes són les músiques amb què en Món ens va dir, a manera de comiat i de petició: "Apa, adéu siau, treballeu per millorar el món. Sigueu feliços."

Digueu trenta-tres

Digues trenta-tres. Us l'han dit mai, aquesta expressió, quan us han fet una auscultació dels pulmons amb l'estetoscopi? Jo personalment no ho recordo, però potser és només una qüestió generacional. Generalment, quan m'ausculten, em demanen que respiri profundament i amb la boca oberta, però aquesta locució en concret, aquesta frase, no me l'han dit mai, tot i que segur que més d'un metge o metgessa la deuria dir dècades enrere, ja que ha quedat en l'imaginari col·lectiu.

Digues trenta-tres, doncs, és una expressió que serveix per analitzar i valorar la salut d'una persona, i penso que avui, 3 de juliol de 2026, algú ens la podria fer, a la Sira i a mi, en plural: Digueu trenta-tres!

Avui amb la Sira celebrem els trenta-tres anys que fa que estem junts, que som parella, trenta-tres anys de trajectòria vital, de projecte de família, trenta-tres anys de camí fet.

Fa trenta-tres anys érem, sempre més ella que jo, molt joves, es podria dir que adolescents, i avui, trenta-tres anys després, ja som avis, un fet que no només evidencia que ha passat el temps, sinó també, i sobretot, que hem compartit molta vida i experiències.

I si avui algú ens demanés, com a parella, que diguéssim trenta-tres, m'agradaria que el resultat de l'auscultació fos que la nostra relació gaudeix de bona salut, que el pas dels anys, lluny de desgastar-la, l'ha anat revitalitzant a base de compartir tristeses i alegries, bons moments, fins i tot grans moments, i mals moments, que de tot hi ha, i passa, a la vida de qualsevol parella.

Trenta-tres anys després els nostres cors encara bateguen amb força i energia per empènyer la nostra vida en parella endavant, naturalment amb la companyia i l'estima de la nostra família, i de les nostres famílies, i sobretot amb la ferma voluntat que així sigui mentre els nostres cors ens hi empenyin.

Avui diem trenta-tres; avui, sobretot, celebrem els trenta-tres!

Fer d'avi

Fa unes quantes setmanes vaig trobar-me pel carrer el pare d'un bon amic meu, possiblement el nonagenari més en forma que conec. No ens vam saludar, simplement, sinó que ens vam aturar i vam parlar, sobretot, de les cataractes, operació de la que, paradoxalment, jo li porto anys, forces anys d'avantatge. Per unes circumstàncies que ara no venen al cas, jo ja fa anys, uns quants lustres, que estic operat de cataractes.

Després de parlar d'ulleres progressives vaig comentar-li que, cataractes a banda, compartíem la condició d'avi i, aquí ell, que és més experimentat amb més de vint anys d'avantatge, em va deixar anar una frase que, per més simple i lògica que sembli, aquests dies he viscut en tota la seva dimensió: no és el mateix ser avi que fer d'avi.

Fa mig any que soc avi; el primer dia que vaig ser-ho el recordaré tota la vida, o si més no fins que tingui memòria. El trajecte de matinada amb cotxe, exercint de pare-taxista, per convertir-me en qüestió d'hores en avi, un nou estatus fins aleshores desconegut del que no tenia més evidència empírica que aquella meravellosa criatura petita acabada de néixer; un naixement que, sense esperar-ho, va fer créixer una nova llavor, un nou jo, dins meu de la qual no en vaig ser conscient fins aleshores: la condició d'avi.

Ser avi, lluny de fer-me sentir vell, ha estat una nova injecció de vitalitat, sumant més motius per viure i gaudir de la vida, afegint més pes a la balança de les ganes de viure, fent de contrapès a les penes i les tristeses, que també hi són ja que inevitamblement també formen part de la vida.

Fa mig any que soc avi, condició que llueixo amb orgull ensenyant les fotos del menut de la família a amics, coneguts i saludats; i a banda de ser avi, aquests darrers quinze dies he fet un primer curs intensiu de fer d'avi, ja que el menut ha estat a casa, juntament amb la seva mare, i ha estat en aquests dies que he experimentat, en cos i ànima, i amb totes les meves limitacions d'avi novell, la diferència entre ser avi i fer d'avi que em comentava aquell avi experimentat, el pare nonagenari d'un bon amic meu.

Veient com el menut de la família va descobrint el món, me n'adono com jo mateix, alhora, en vaig descobrint un altre, de món, un món interior, un "jo avi" que als meus ulls és tan desconegut, i alhora apassionant, com desconegut i apassionant és el món que va descobrint cada dia el meu nét.

La foguera de Sant Joan

D'entre els records de la meva infantesa hi ha la foguera de Sant Joan que, en la revetlla que celebràvem i compartíem alguns veïns i veïnes, enceníem ben a prop de casa, al barri de Pont Major. Aquella foguera, com tantes altres de tants altres carrers de barris, pobles i ciutats, s'anava formant i anava creixent dies abans de la revetlla, amb fustes i andròmines que hi anàvem acumulant i, naturalment, s'anava vigilant, especialment per part dels més grans, per evitar que algun espavilat hi calés foc abans d'hora.

Per la revetlla de Sant Joan ens hi aplegàvem al voltant grans i petits, entre corredisses, petards, coets, mossegades de coques i, els grans, brindis amb cava. Des del balcó de casa podia veure créixer aquella foguera que la nit més curta de l'any veia cremar des del carrer. No recordo quan vam deixar de fer aquella foguera: segurament quan es va urbanitzar aquell tros de carrer, segurament quan es van estrènyer, lògicament, les mesures de seguretat, segurament perquè la mainada ens vam anar fent grans i la revetlla de Sant Joan ens conduïa a altres contrades, amb altres companyies; segurament per tot plegat.

Tampoc tinc constància que cap d'aquelles fogueres de Sant Joan de sota casa quedés immortalitzada en alguna fotografia familiar; caldria repassar les caixes de fotos de casa, o de casa d'algun veí.

Ahir a la nit cap foguera va il·luminar les ninetes dels meus ulls...

El que sí queda és el record, potser cada vegada més vague, menys intens, d'un foc immens que presidia un moment d'alegria, de diversió i rauxa, i la nostàlgia d'un temps i d'unes celebracions que ja no tornaran.

Just M. Casero: 80 anys

El 5 de juny de 1946, avui fa 80 anys, era un dimecres. Aquell dia, a Rossio ao Sul do Tejo, una de les freguesia (equivalent a parròquies civils, barris o districtes) de la ciutat portuguesa d'Abrantes, a més de 1.150 quilòmetres de Girona, naixia Justo Manuel Casero Madrid. Era el quart fill, tal com relata Jaume Guillamet a Memòria de Just, de José Casero, fill d'una família de traginers i carboners de Càceres, i d'Obdúlia Madrid, filla gran d'un caporal d'una finca de Santa Marta de Magasca, poble situat entre Càceres i Trujillo, que s'havien casat el 13 d'octubre de 1937. Ell tenia 25 anys, ella 20.

La família havia marxat anys abans d'una Extremadura extremadament empobrida, més encara sortint de la Guerra Civil, a la recerca de feina, i el pare d'en Just en va trobar, primer, en una plantació a San Miguel do Río Torto, on va néixer el seu germà gran, en Josep, el 1942, i poc després en una finca de Rossio, propietat d'un matrimoni sense fills, treballant d'encarregat.

El nom de Justo li va venir pel seu avi patern, i el de Manuel pel senyor de la finca, Manuel da Costa Cabazos, que el va apadrinar. El dimecres 5 de juny de 1946, a Rossio ao Sul do Tejo, naixia Justo Manuel Casero Madrid, portuguesinho. Amb la seva germana gran, la Juana, amb prou feines hi va coincidir uns mesos: havia nascut l'any 1938 a Santa Marta de Magasca i va morir l'any 1947, ja a Rossio. L'any següent, el 1948, encara a Portugal, va néixer una altra nena, la Darlinda. La segona germana, la Salvadora, nascuda l'any 1939 a Santa Marta de Magasca, tampoc la va conèixer, doncs va morir essent encara ben petita, l'any 1940. Sí que va veure néixer les altres dues germanes, ja vivint a Figueres: la Maria Gràcia, el 1951, i l'Eulàlia, el 1953.

Avui el meu pare, Just Manuel Casero Madrid, hauria fet 80 anys. És clar que, a banda d'aquest naixement, el propi Just en va relatar un altre, de naixement, un de més simbòlic: el de quan va començar a ser català. Així comença el manuscrit amb el qual, anys més tard, relataria el periple migratori de la seva família errant:

"Jo vaig començar a ser català un matí de primavera, a l'any 50, pocs dies abans d'acomplir el meu quart aniversari de permanent exili, fill de patriotes nòmades."

Un altre element d'autoafirmació d'en Just és la fotografia que acompanya aquest article. A la foto s'hi veu en Just infant, despullat sobre un mur; possiblement la fotografia li deuria fer el seu padrí. Al dors, anys més tard, en Just hi va escriure tota una declaració: "C'est moi".

Aquesta va ser, possiblement, la seva primera fotografia. Les darreres les va fer un joveníssim Quim Curbet, a petició de la meva mare, ara fa 45 anys, a un Just de 34 anys, sense vida, sense més vida per viure.

Al llarg d'aquests 45 anys hem omplert el seu silenci recordant i revisitant la seva vida, els seus escrits, les seves fotografies, fins i tot la seva veu escadusserament gravada, conformant-nos, ves quin remei, amb tot el que ens va deixar, i especulant, de tant en tant, en què pensaria avui, com seria físicament, i què se n'hauria fet del polític, periodista, escriptor i poeta que, tot i manifestar-se de forma incipient i amb força, no va irrompre ni desenvolupar-se plenament del tot.

I, sobretot, què se n'hauria fet, al llarg d'aquests 45 anys d'absència, del marit, del germà, del cunyat, del gendre, del cosí, del tiet... del pare. Qualsevol especulació és pura fantasia, res més que un entreteniment del qual, finalment, tampoc en trauríem l'aigua clara.

Però avui, la pregunta sembla inevitable: com seria en Just amb vuitanta anys? Seguiria portant barba? La impossibilitat de respondre aquesta pregunta fa que qualsevol intent de projectar-ne la imatge, ara que la intel·ligència artificial ho permet, sigui un intent fallit i, alhora, del tot artificial. Una especulació més...

Avui fa vuitanta anys que va néixer, a més de 1.150 quilòmetres de distància de Girona, Just Manuel Casero Madrid, i si l'hem de recordar per alguna cosa, és per la seva vida i per la seva obra, plenes, per curtes i inacabades que fossin, doncs és gràcies a la seva vida i a la seva obra que avui, com tants altres dies, com cada dia, el recordem i l'estimem.

10 anys després, Anna...

Deu anys després, Anna, et segueixo trobant a faltar. No són poques les vegades que penso en tu; a casa, a l'estudi, hi tinc una foto teva i, he de reconèixer, que és d'aquelles fotos que et tornen la mirada.

És la foto que es va repartir, a manera de targeta recordatori, el dia que et vam acomiadar. Al darrere, sota el teu nom complet, ANNA ESCAPA CANET, escrit així, en majúscules, com eres tu, majúscula, i sota l'expressió "Ha viscut i estimat 38 anys" (proposada per la meva mare), de fet quasi 39 anys, per poc més d'un mes, hi ha un escrit que et definia, que et defineix a la perfecció; un escrit marca de la casa de l'Esteve, del teu pare:

"Perquè quan arribaves se't sentia
I ara que marxes se't nota..."

Quan arribaves, se't sentia, no passaves desapercebuda. Sempre eres directa, fins i tot poc diplomàtica o, a vegades, sense aquella dosi del políticament correcte. Reconec que la teva embranzida podia arribar a espantar, a fer respecte, però tota aquesta energia era sempre positiva, carregada de generositat i, a la teva manera, d'estima; va ser l'energia que et va permetre deixar empremta en tantes i tantes persones que, avui, deu anys després, Anna, no només et recordem: et seguim estimant.

Són molts els records, moltes les imatges i situacions: de petits amb la barca del teu pare o els dinars familiars, però m'agradava molt trobar-te a Can Ninetes, primer, i a La Marfà, després, quan amb l'excusa d'anar a esmorzar mirava si et trobava per, mentre anaves feinejant, cafès i entrepans amunt i avall, fer safareig, repassant gairebé tothom del nostre entorn.

El teu caràcter desacomplexat contrastava molt amb el meu, més políticament correcte, i aquest contrast era part de la gràcia de la nostra amistat, de la nostra estima.

Deu anys després, Anna, se't sent, encara se't sent, i tant que se't sent; és clar que d'una altra manera, però aquesta mirada teva que em retornes quan et miro a la foto, manté el pols de la que tenies quan te la van fer.

Sabem que no tornaràs més, Anna; també que no et deixarem marxar del tot...

Homenatge a Salomó Marquès Sureda

El 30 d'octubre de 2025 va ser el darrer dia que vaig parlar amb en Món Marquès. Ell era al davant de la cua per entrar a la Sala La Planeta, per assistir, com cada any, a l'acte de lliurament del XLV Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, al costat de la Montse Terradas. Vaig saludar-lo i vam comentar breument quelcom relativament recent que ara no recordo. Aleshores ja sabia que havia tingut un mal pas.

Divendres passat el vaig tornar a veure, a l'acte d'homenatge que el Nucli Paulo Freire li va organitzar a l'Auditori Irla, un auditori que va quedar minúscul, de la gentada que hi va assistir. Va ser un homenatge emotiu i coral, en el qual vam poder escoltar la veu de moltes persones representatives de diferents àmbits, i també moments de la seva vida, que van valorar sobretot la seva contribució, com versaven els tres conceptes del pòrtic de l'homenatge, a l'educació, la memòria i la democràcia.

El seu llegat és vast i som moltes les persones que, d'una manera o altra, en són deixebles. Jo no sé si deixeble, però el que sí vaig ser, durant uns anys, va ser alumne seu com a estudiant del grau d'Educació Social a la UdG. Ell, juntament amb Sebas Parra i Alfons Martinell, formaven part del professorat que més admirava: sens dubte pel seu coneixement i per la seva capacitat de transmetre'l, sempre de forma crítica i participativa, i segurament també perquè tots tres havien estat amics, bons amics del meu pare, i naturalment també de la meva mare.

Com tants altres estudiants, en Mon també va despertar en mi l'interès pel moviment de renovació pedagògica de la República, sentint-me orgullós, a més, d'haver estat alumne d'una de les escoles de Girona nascuda en aquella època, el Col·legi Ignasi Iglesias, obra de l'arquitecte Ricard Giralt i Casadesús, avui Escola Montjuïc.

Hi ha una petita anècdota personal amb en Mon que no he explicat mai. El 25 d'abril de 2007, a un mes comptat de les eleccions municipals, en Mon va presentar, a l'antiga Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter, el llibre "Els mestres de la República" (Ara Llibres, 2006), escrit per Raimon Portell i ell mateix, i en la seva dedicatòria, em sembla que com tanta altra gent, va fer gala de la seva poca capacitat, si més no en aquesta qüestió particular, per als pronòstics: la dedicatòria comença dient "Al futur alcalde de Sarrià, en Roger...", i el cas és que l'alcalde sortint d'aquelles eleccions en va ser un altre, de Roger, pel que potser no ho va pronosticar tan malament.

La dedicatòria continua i a mig camí diu "esperant que ben aviat vingui la III República", i aquest sí que és un pronòstic que, tot i que ja han passat quasi vint anys d'aquella dedicatòria, encara espero que algun dia es compleixi.

Anècdotes a banda, celebro que en Mon hagi tingut en vida l'homenatge i el reconeixement que es mereix, i el més bonic del que es va fer divendres de la setmana passada va ser veure, i viure, com el seu mestratge i el seu missatge han calat, tan profundament, en tantes persones.

Un any després, i encara sense transistor a piles

Fa exactament un any, el 28 d'abril de 2025, la nevera em va avisar que alguna cosa no anava bé: el llum interior no es va encendre quan vaig obrir la porta. Tan sols amb un cop d'ull vaig veure que el problema no era només de la nevera: els rellotges del forn i del microones tenien la pantalla petita fosa a negre, no marcaven l'hora. El següent pas va ser revisar el quadre elèctric: tot amunt. En qüestió de minuts, els grups de WhatsApp confirmaven la magnitud de la tragèdia: apagada general! General no al barri, no a la meva ciutat, no a la comarca... sinó de tot arreu. Sense electricitat, el món, per uns moments, va semblar aturar-se. I el nostre món digital, hiperconnectat i dependent de l'electricitat, es va apagar.

L'apagada, però, no va ser total, i aquell dia vam aprendre que en moments de crisi com aquell, el dispositiu més útil per mantenir-nos al corrent de tot va resultar ser el menys connectat a la corrent: la ràdio de freqüència modulada, escoltada des d'un transistor alimentat amb piles. Sense internet, sense el mòbil, sense televisió, la ràdio hi era, com sempre. Aquells dies les vendes de transistors i piles es van disparar arreu. Quina paradoxa que, en un món dominat per la digitalització, davant d'una emergència el recurs clau sigui un artefacte tan senzill i anacrònic com un transistor.

Aquells dies vaig escriure que calia tenir un transistor a piles a casa, que formava part d'un kit mínim de supervivència davant d'imprevistos com aquell. I ara, un any després, no puc fer res més que autocrítica: encara no l'he comprat. El transistor a piles segueix essent una assignatura pendent, postergada dia rere dia, com tantes coses que ens fem el propòsit de fer quan hi ha una urgència, i que després oblidem quan tot torna a la normalitat.

La normalitat ens adorm, ens relaxa, ens acomoda. Però si torna a passar, jo seguiré sense transistor. I la ràdio, aquella vella i fidel ràdio analògica, seguirà retransmetent i informant, com sempre. Que no m'atrapi, aleshores, sense transistor... Ja m'ho he anotat a l'agenda, d'avui no passa!

A les fosques

Des de diumenge al matí, a casa estem sense electricitat. La ventada que va afectar les comarques gironines va deixar una incidència que, dies després, encara no s'ha resolt. El problema no és haver-nos quedat a les fosques, sense llum ni electricitat, que també; el problema és que, mentre escric això, seguim igual.

La situació té, a més, un punt d'absurd: alguns dels veïns i veïnes de les cases del voltant tenen electricitat en alguns punts de casa seva i en d'altres no, depenent de les fases afectades. Mentrestant, a casa nostra, un veí ens ha tirat un cable, literalment, que ens permet tenir un punt de connexió per a la nevera i la caldera. Com a mínim l'aigua calenta és calenta i els aliments no es fan malbé. Petites victòries en temps d'adversitat.

Quan truquem a Endesa, la resposta sempre és la mateixa: hi ha una incidència, hi estem treballant, la previsió és que es resolgui a tal hora. I l'hora arriba, i passa, i seguim a les fosques. I tornem a trucar, i la resposta torna a ser la mateixa, amb una hora nova al final de la frase. Una i altra vegada.

El que ens indigna no és tant la incidència en si, que les ventades passen i els imprevistos també; el que ens indigna és la incertesa, la sensació d'abandonament, la sospita que ningú treballa de debò per resoldre-ho. Que a l'altra banda del telèfon, després de superar a cada trucada la mateixa cursa d'obstacles parlant amb bots i responent preguntes, hi hagi una resposta s'agraeix, però quan aquesta resposta sembla més una pilotada endavant que una solució real, la sensació d'abandó s'accentua. Que, al capdavall, per a Endesa som una incidència en una pantalla, no una família que viu a les fosques.

Finalment, ahir a la tarda, després d'insistir amb la companyia i, també, de trucar a la porta de l'Ajuntament, es va trobar l'origen de la incidència: el cablejat del carrer estava malmès. Llavors sí, els operaris es van afanyar a resoldre-ho i, a casa nostra i a casa dels nostres veïns i veïnes, vam veure la llum, en tots els sentits.

Therians

A 51 anys ja fa uns anys que em costa comprendre i processar una part del món, una part que no m'esforço massa a comprendre ni a processar, una realitat que sé que coexisteix amb mi, però que no integro a la meva vida; per exemple, tot això de la realitat immersiva en el món virtual o, en un altre àmbit, el "reggaeton", un estil de música que el meu cos, orgànicament, tendeix a discriminar.

Si bé aquestes parts del món no formen part de mi, les puc comprendre i puc entendre que formin part d'altres persones; reconec, però, que hi ha altres fenòmens que, a banda de sorprendre'm, em costen més d'entendre: vivim en una societat que, per exemple, gasta fortunes en vestir els gossos, empènyer-los en cotxets de disseny i portar-los a balnearis canins, tractant-los, en definitiva, com si fossin persones (i vivint molt millor que moltes persones), i, al mateix temps, en aquest mateix món, ara resulta que hi ha adolescents que es comporten com animals, que es cobreixen la cara amb màscares d'animals i es mouen a quatre grapes pels carrers i les places perquè se senten, en algun lloc profund i íntim del seu ser, animals.

Això dels "therians" (és així com s'anomenen) em genera una gran perplexitat; no creuen ser físicament un animal, sinó, diuen, sentir una profunda connexió interna, psicològica o fins i tot espiritual amb un animal concret. El fenomen, pel que he llegit vagament, no és nou: existeix des dels anys noranta del segle passat, però avui les xarxes socials l'han fet viral i l'han portat als carrers.

Sincerament, em costa distingir quantes capes té aquest fenomen: quants hi arriben per una identitat genuïna i profunda, quants per una identitat perduda, i quants hi arriben perquè l'algoritme els ho ha posat davant i els ofereix, de passada, un grup, una tribu, un lloc on pertànyer, que és el que cerquem, d'una manera més o menys convencional, gairebé tothom. Probablement, en aquest cas i com sempre, és fruit d'una mica de tot plegat.

La qüestió és que quan veig imatges d'aquest fenomen a les xarxes, de cop i volta em sento gran, tremendament gran, per no dir vell i descatalogat. Em sento com aquells senyors i senyores grans dels anys seixanta que no entenien per què els joves es deixaven els cabells llargs i feien soroll amb guitarres elèctriques, o com els que als setanta miraven de reüll les crestes i els imperdibles clavats a la pell dels punks. Sento que estic en fora de joc, com es devien sentir aquells senyors i senyores aleshores, atropellats per les modes de les noves generacions. Però a diferència d'ara, penso (o m'agradaria pensar) que aquells moviments tenien un relat propi, una crítica social, una cultura que els sostenia: el rock contestava l'ordre establert; el punk l'escopia directament a la cara. 

És per això que no puc evitar preguntar-me: què hi ha rere els "therians"? Critiquen alguna cosa? Promouen algun tipus de revolució social o cultural? Responen, veritablement, a una crisi d'identitat adolescent amplificada fins a l'infinit (i l'estupidesa?) per l'algoritme? Potser sí que hi ha una crítica implícita, una manera de dir "no m'encaixo en el que em proposeu"... No ho sé.

Potser el problema és meu. Potser la distància generacional m'estreny cada vegada més la mirada i m'impedeix veure el que hauria de veure, els signes del nostre temps. Però quan els veig, no puc evitar veure-hi adolescents a la recerca de sentit, d'identitat i de pertinença, que no és poca cosa i que potser no hauria de trivialitzar-se. Però també hi veig una mena de desconnexió de la realitat, a risc que qui s'estigui desconnectant no siguin ells, sinó jo.

Per cert, si jo fos un "therian", seria un elefant!

8 de febrer de 1976. El relat de la meva mare...

Ahir, 8 de febrer de 1976, va fer 50 anys de la segona de les grans manifestacions per l'amnistia; la primera es va fer l'1 de febrer i la segona, la del 8 de febrer, és la que duia per lema "Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia". 

Ahir va fer 50 anys que, precisament en aquesta manifestació, al meu pare, Just Manuel Casero i Madrid, una bala de goma li va esberlar l'ull; ell mateix, anys mesos tard, va escriure el relat d'aquells fets, relat recollit per Jaume Guillamet (present també en aquella manifestació i en el relat) al llibre "Memòria de Just" (Edicions 62, 1999).

Entremig del relat que va escriure el meu pare, hi ha uns paràgrafs que va escriure la meva mare en primera persona, la seva vivència personal, personal i íntima, d'aquell dia, d'aquells fets.

Aquest és el relat que la meva mare va viure aquell 8 de febrer de 1976:

-De cop, no vaig veure ningú conegut. Et vaig buscar un moment. Estava espantada. Dues dones velles, que sortien a passeig, em van posar més nerviosa. "Tiren trets", deien, i es van refugiar en una casa en construcció, que feia xamfrà. En tornar la calma, em vaig ajuntar amb un grup que travessava la gran via de Carles III (vol dir l'antic passeig Carles I, ara Marina). Davant meu hi havia en Jaumó. El crido. "Jaumó, Jaumó, no em deixis." "Perdona, no et sentia." "Estic molt espantada. No sé on és en Just. No puc córrer més." "No et preocupis per ell, és amb algun altre grup. Tranquil·litza't. Ja el trobarem."

Vàrem caminar una bona estona. A poc a poc, la gent s'anava concentrant, i van carregar darrere nostre. "Dona'm la mà. Correm." "No puc més, fiquem-nos a qualsevol escala." "No, això mai. És pitjor."

Estava esgotada. No podia córrer més. Les cames em flaquejaven. Vaig pensar que seria millor quedar-me en algun bar i que ell intentés veure't. "A Canaletes hi ha un bar que estarà obert. Queda't allà, fins que vingui algú". "Hi seré fins a les dues. Després he d'intentar d'anar al carrer de Rocafort. Havíem quedat d'anar a dinar a casa dels Guillamet."

He anat amb autobús fins a plaça de Catalunya. Tota la plaça estava ocupada. Al mig, ple de policia, i a tot volt un es tocava amb l'altre. No es podia travessar. Amb la por al cos vaig arribar fins al bar Canaletes, al començament de les Rambles. Quedava una mica enlaire i podia veure tot el que passava fora. Em vaig anar tranquil·litzant, encara que em feia molta vergonya haver marxat de la manifestació.

Patia per tu.

D'allà es veia com davant de la Telefónica la gent corria desesperadament. Estava tot ple. De cop, els cavalls que estaven parats al mig de la plaça, s'hi acostaven ràpidament. Després, un enorme furgó amb un xiulet estrident, venia pel carrer de Pelayo. Era el cotxe cisterna. Va descarregar damunt la gent. Manifestants i vianants van rebre. Un parell de vegades vaig veure que corrien Rambles avall.

Potser havia passat una hora quan ve en Jaumó. "Encara no hem pogut veure en Just. Però, tranquil·la". Vaig veure la Fina Pla, al passeig. Decideixo sortir del bar.

Al cap d'una estona, no gaire, veig en Jaume, aquell noi ros, de Girona, coixejant. L'havien tocat amb una bala de goma, també. Estava força nerviós. Havia vist en Jaumó i li havia dit que em vingués a trobar. Tots dos tam agafar el Metro, cap a Rocafort, i l'autobús fins a prop de la cantonada de París. Busquem escala per escala, el pis d'en Jaume. En mirem tres o quatre. Per fi el trobem. En el vestíbul ens creuem amb un senyor, que surt de l'ascensor.

Devien ser cap a les tres..

Truquem.

"Hola, no ha pas vingut, en Just?"

"No."

"Doncs, ja vindrà", vaig dir jo.

"En Just ha pres mal. Ara mateix ha vingut un senyor, que l'has d'haver trobat a baix, i ens ha dit que és a la Residència de la Vall d'Hebron".

M'esvero. 

"No t'amoïnis, ara hi anirem. Aquest noi que es quedi aquí, i que mengi alguna cosa."

Sortim amb en Jaume, cap a la Residència. Un quart d'hora per arribar-hi. Se'm feia etern, el camí. Un cop allà, ens dirigim a Urgències. Demanem dades. Van molt lents. Ens esperem molta estona mentre van a mirar on podies ser. Finalment ens diuen que ja has sortit. Respirem. "No deu ser gaire greu que hagi marxat."

Era molt tard, ja. No teníem temps d'anar a l'estació a tres quarts de cinc. Vam decidir d'anar cap a casa, a esperar que tu hi anessis. "No sap el número de la casa", vaig dir. "És millor que l'esperem fora al carrer. S'estalviarà d'anar mirant bústies."

Esperem com uns vint minuts. Allà baix, veiem una parella que baixen d'una moto i venen cap a nosaltres.

"Aquest noi era a la manifestació", diu en Jaume.

"Però no crec que ens vingui a portar cap nova d'en Just."

"Hola, ets en Jaume Guillamet?"

"Sí."

"Ets la dona d'en Just Casero?"

"Sí."

"Doncs, tranquils, que ara ve. El portem en un cotxe. Ara us ho explicarem."

Quin respir!

Ens van explicar una mica com havia anat, sobretot això del metge i les medecines que havies de prendre...

Aquesta manifestació del 8 de febrer de 1976, d'ara fa 50 anys, a banda de suposar una fita (més) de la lluita per la recuperació de la democràcia i les llibertats, va marcar profundament la meva família, esdevenint una data recordada any rere any, recordada a casa diàriament amb el retrat que Enric Marquès va pintar del meu pare amb l'ull tapat, quadre que des de fa uns anys podeu veure a la sala de la Transcició del Museu d'Història de Girona.

Condició d'avi

El 6 de juliol de 1974, just al moment de néixer, a banda de guanyar la condició de fill també vaig guanyar les de germà, net, nebot i cosí. El 26 de juliol de 1998, dia que em vaig casar, hi vaig sumar, formalment, les condicions de marit, gendre i cunyat. El 15 de setembre de 1999, el dia que va néixer la meva filla gran, la de pare i, dotze dies després, amb el naixement de la primera neboda, la d’oncle. El 29 de desembre de 2025, amb el naixement del meu primer net, vaig estrenar la condició d’avi, un atribut que, reconec, encara estic assumint i fent-me’n a la idea, amb molta il·lusió i emoció.

Avui, doncs, fa quinze dies que soc avi, i la sensació és que, com quan vaig ser marit i, sobretot, pare, vaig amb la "L" de novell i amb tantes ganes d’aprendre'n com por d'equivocar-me. No sé si hi ha cap manual, instruccions o literatura sobre l'exercici de la condició d'avi, com sí que n'hi ha, a muntanyes, per a la de marit i, sobretot, la de pare; suposo que, en definitiva, es tracta d'anar-ne aprenent sobre la marxa, sense fer massa cas dels tòpics i, sobretot, procurant fer cas als pares, que són, al capdavall, els responsables de la criatura…

Inevitablement, però, me n'he anat al diccionari per veure'n les definicions i, sincerament, tot i no trobar-hi cap pista sobre l'exercici de la condició (no seria la seva funció…), hi ha una definició d'avi, la tercera accepció, que caldria revisar.

Amb la primera ("Pare del pare o de la mare") i la segona ("Ascendent, avantpassat") no hi tinc cap problema ni objecció, però amb la tercera ("Persona d’edat molt avançada") sí que caldria fer-ne una revisió profunda, ja que, tot i que la definició l'emmarca en l'ús col·loquial, la condició d'avi no està necessàriament lligada a la de vell o, més ben dit, la de persona gran.

Bé, sigui com sigui, el cert és que estic molt content de ser avi, i que el dia que va néixer el meu primer net ja forma part d'un dels grans dies de la meva vida…