Així comença... "Girona, ara i sempre. Una crònica"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre del qual ja en vaig publicar, fa quasi quatre anys, un apunt: "Girona ara i sempre. Una crònica" (Diputació de Girona, 1982), de l'enyorat Narcís-Jordi Aragó.

I si aleshores el vaig obrir per compartir una de les moltes cites que conté el llibre, avui l'obro per compartir les primeres línies del "Pòrtic" que l'obre...

"Girona ara i sempre. Una crònica", de Narcís-Jordi Aragó és un llibre que comença així:

A un gironí no li pregunteu mai de la vida quants esglaons té l'escalinata de la Catedral.

Des del llindar de la muralla ciclòpia, arran de la Via romana i a dues passes del Call jueu, l'escalinata monumental puja cap al claustre romànic, la nau gòtica i la façana barroca. Pedres de totes les èpoques i de tots els estils convergeixen en aquest punt on sembla concentrar-se sencera la història de Girona.

A un gironí no li pregunteu mai quants esglaons té aquesta escala. Noranta? Noranta-nou? Cent? Cent u? No ho sabrà. I, si ho sap, no us ho voldrà pas dir. S'estimarà més que la dada es mantingui envoltada de misteri; que l'escala inacabable ascendeixi fins a l'infinit i que una boira espessa s'arrapi a l'últim replà sense deixar-ne veure l'acabament. De fet, ja és aquesta la impressió que dona. Hom comença a pujar amb els peus lligats a terra, però a mesura que va ascendint s'apodera d'ell una creixent sensació d'irrealitat. Les cases del voltant s'empetiteixen; els carrers laterals s'enfonsen com pous; sorgeixen arreu terrats i teulats, arbres i campanars i una cresta llunyana de muntanyes blaves. La gent que passa per la plaça és diminuta i distant, i, en canvi, les campanes sonen a frec d'orella, i els núvols naveguen pel cel a l'abast de la mà.

Arribat a dalt de tot, el visitant ha perdut la noció del temps i de l'espai. I és justament aquí dalt on de debò convergeix la història, no ja de la ciutat, sinó del món. A dins del temple, a mà esquerra, hom entra simultàniament en un doble túnel del temps. D'una banda, el passat; de l'altra, el futur. D'una banda, el brodat romànic únic al món en el qual s'expressa dia per dia, amb les imatges del Gènesi, la història bíblica de la creació. De l'altra, el llibre del Beatus sobre l'Apocalipsi, amb els dibuixos miniats de la fi del món. El principi i la fi, l'alfa i l'omega, reunits misteriosament al capdamunt d'una escalinata. Entre aquest brodat i aquest llibre, la història sencera de la humanitat, la completa aventura de l'home sobre la terra des de la primera llum a la llum definitiva.

Girona entre l'ahir i el demà: Girona ara i sempre. Com explicar el misteri d'aquesta ciutat que guarda amb imatges i paraules la doble crònica del principi i de la fi del món? 

Les cites dels llibres. "Soldats de la vida", de Narcís-Jordi Aragó

A la meva modesta llibreria hi ha alguns petits tresors, llibres d'edició limitada, confeccionats quasi artesanalment, que solen tenir, a banda d'una acurada tria de textos, notables il·lustracions.

Un d'ells és "Soldats de la Vida. Tres moments de Girona" (Aubert, impressors, 1983) , amb text de Narcís-Jordi Aragó i il·lustracions serigràfiques de Miquel Plana. El llibre narra tres moments clau de la ciutat a través de tres personatges, Bernat de Puigcercós, Julián de Bolivar i Carles Rahola, que en moments certament convulsos, van triar la vida.

El llibre, què us diré, és una delícia en tots els sentits (estèticament, literàriament, artísticament), i a banda d'una reproducció d'un aiguafort de Domènec Fita de la capella de Sant Nicolau de Girona, conté aquesta cita, evocadora del títol del llibre:

"Siguem Soldats de la Vida, és a dir, defensors de la Vida, disposats a combatre tot el que vulgui limitar-la; soldats desinteressats, forts amb nosaltres mateixos, perquè amb la fortalesa nostra els altres esdevinguin potents." Carles Rahola. El llibre d'August Alzina.

Abans d'endinsar-se en els tres moments, Narcís-Jordi Aragó escriu:
"Del fons obscur de la història de la ciutat, farcida de tants morts i de tanta Mort, sorgeixen les figures dels qui, en un moment donat, van apostar per la Vida.
(...)
Encara avui, enmig d'un món cremat per la violència i pel menyspreu de la vida, som molts els qui ens sentim hereus del seu gest i de la seva gesta."

Les cites dels llibres. "Girona ara i sempre. Una crònica", de Narcís-Jordi Aragó

Avui, diada de Sant Narcís, és festa grossa a Girona!

Entre el brogit de les Fires avui es farà, com és tradició a l'església de Sant Feliu, la Missa pontifical de Sant Narcís, un acte litúrgic de veneració del Sant Patró de la ciutat que històricament marcava l'inici de les fires i festes.

La basílica de Sant Feliu és l'església dels gironins i en dies com avui congrega el bo i millor de la ciutat; Just M. Casero va dedicar-li un Quiosc, a la diada d'avui, que finalitzava amb aquestes paraules:
"És tota la ciutat, que diu missa, el dia de Sant Narcís. Tothom té prou dependències personals, educatives, religioses, espirituals, amb el presbiteri. Ciutat levítica. De vegades, tinc la impressió que a Girona no es podia ser lliurement ateu ni lliurement cristià. Avui acabo de sospitar que encara serà aixi per molts anys."

No és aquesta, però, la cita que avui volia destacar, sinó una de les moltes que formen part d'un altre dels llibres imprescindibles de la ciutat, "Girona ara i sempre. Una crònica" (Diputació de Girona, 1982), escrit per un dels seus més il·lustres ciutadans, Narcís-Jordi Aragó. Quin luxe descobrir la ciutat, per a propis i estranys, de la mà d'una de les seves veus més autoritzades.

En el capítol dedicat als rius, i sota la reproducció d'una pintura de Roca i Delpech de les cases de l'Onyar, rere de les que destaca l'espigat campanar, Aragó hi situa aquestes paraules d'un altre il·lustre gironí:

"Per damunt de la cimbellada grotesca de balcons, galeries, relleixos, teulades, torratxes i gabiam, el campanar de Sant Feliu s'aixeca com un xiprer gegantí, tot místic, tot somiador." Joaquim Ruyra.

Avui, per uns moments, l'església de Sant Feliu serà l'epicentre de les Fires de Girona i fins i tot semblarà més gran i més alta que la imponent Catedral, que per Sant Narcís se la mira de cua d'ull.

Les cites dels llibres. "Girona grisa i negra", de N-J. Aragó, J.M. Casero, J. Guillamet i P. Pujades

L'any 1972 Edicions 62 publicava el llibre "Girona grisa i negra", escrit a quatre mans per a quatre periodistes de procedències diverses (Narcís-Jordi Aragó, Just M. Casero, Jaume Guillamet i Pius Pujades) que tenien en comú, entre d'altres coses, la vinculació amb el desaparegut diari Tele/eXpres, i també amb el setmanari Presència. 

A la contraportada del llibre, sota la breu ressenya dels autors, aquests presenten així l'obra:
"Hem escrit aquest llibre per ajudar i ajudar-nos a conèixer millor la ciutat, per conèixer-nos millor a nosaltres mateixos. Si volem tenir una autèntica esperança de futur no podem pas creure en ditiràmbics discursos ni en noves o renovades promeses d'ajut, ni en més paraules de lloança o d'agraïment... I hem fet el llibre perquè tenim fe, fe autèntica en Girona..."

El llibre tenia la voluntat de repensar la ciutat i el territori, repassant-ne la història i projectant-ne el futur amb una mirada àmplia.

El llibre s'inicia amb una justificació: "Aquest llibre no té intencions dogmàtiques ni pretensions erudites. Només hem volgut resseguir la línia potser oblidada d'unes constants inalterables i escriure, a la seva llum, una possible crònica gironina d'aquests darrers anys."

Just a sobre d'aquestes paraules apareix una cita, una cita breu de Josep Carner:

"Girona grisa i negra, solemne i afinada,
conec el teu misteri i el teu immens dolor..."

Aquesta cita és l'inici d'un dels poemes que Carner va dedicar a Girona, el sonet "L'amor de Girona", i això de negra en comptes de fosca, deuria ser una llicència dels quatre periodistes...

L'amor de Girona   
Girona grisa i fosca, solemne i afinada,
conec el teu misteri i el teu immens dolor:  
tens un amor, fa  segles, i mai ¡Oh, malanada,  
no has vist aquell que estimes, ton alt Emperador.

Tu cap al Nord inclines la faç; que ell no ha besada;
l'evoques amb recòndit i pacient fervor,
i en tos racons més negres d'ensomni, tal vegada,
penses que hi fou, miracle de l'obstinat amor.

Ton estimat és d'una majestuosa alçària:
per rei i sant té doble corona llegendària;
patriarcal impera sens torbació ni dany.

Son braç cavallerívol només pel dret fa guerra;
son ceptre és una alzina qui ha soplujat la terra...
I eternament esperes que vingui Carlemany!

No sé si l'amor de Girona, de la grisa i negra, o fosca, tant se val, o l'acolorida actual, és Carlemany, que sembla que mai la va trepitjar la ciutat ni seure a la cadira que duu el seu nom... El que sí sé és que, fins i tot grisa i negra, Girona m'enamora!

Les Barretades d'en Quim Curbet!

Breus, per exigències del guió (als diaris en paper l'espai és limitat i es compta per paraules o caràcters), i punyents, així són les Barretades d'en Quim Curbet, articles que es cuinen al seu magí, convenientment cobert per un barret quan l'ocasió ho demana, barret tant característic en ell com la seva (eterna?) barba i una càmera de fotos que tot sovint s'interposa entre els seus ulls i el món.

Les Barretades, explica Curbet, són una inspiració de mossèn Carles de Bolós i Vayreda, una de les tres veus que reivindica a "Els dies de cada dia", juntament amb les de Narcís-Jordi Aragó i Just M. Casero:
"D'un d'aquests "ángulos" en vaig treure la inspiració per a les meves Barretades. Mossèn Bolós es queixava de la nova moda d'anar sense barret, una moda que havia d'acabar irremeiablement amb les barretades, una solució de compromís quan es trobava amb algun conegut i se l'havia de saludar, però sense fer gaires compliments. Un es tocava el barret movent-lo uns mil·límetres del seu lloc habitual i ja n'hi havia prou per quedar bé."

Precisament dies enrere, el també periodista Jaume Guillamet, reivindicava que la Casa Masó, en la que van viure de Bolós, Aragó i Casero, fos anomenada també la casa dels periodistes!

Les Barretades d'en Curbet són un aiguabarreig de crònica i prosa poètica, doncs no ens explica només el què, això ja ho fan les cròniques periodístiques, tampoc només el qui, el quan, l'on i el perquè, sinó que sobretot ens explica quelcom més fàcil de dir que de fer, en aquest cas d'escriure: ens evoca el que transpira el què, el qui, el quan, l'on i el perquè.

Es reconeix en els seus articles la voluntat pictòrica de dibuixar-nos opinions i dèries personals, com ell mateix confessa; en realitat Curbet no ha deixat mai de ser fotògraf (i dibuixant?), només que algunes fotos les fa en blanc i negre, i d'altres negre sobre blanc...

Les seves cròniques són com una segona pell que revesteix l'actualitat de tanta poesia com de realitat! Una realitat (naturalment la seva: "el món no és com és sinó com el percebem", diu) que sota l'aparença d'una columna d'opinió esdevé, per desig de qui l'escriu i descriu, una Barretada! I què són les Barretades d'en Curbet?
"Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d'un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d'idees, fragments d'imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno Barretades."

Curbet, doncs, aixeca lleugerament el seu barret i literalment buida el pap!

Curbet estima les paraules entre d'altres coses, suposo, perquè ha crescut entre elles i amb elles hi ha jugat i hi jugarà tota la vida; Curbet estima les paraules i ens les fa estimar a nosaltres, com ho fan els escriptors i escriptores que tant ens agraden, aquells que no sabem si ens agraden més pel que ens expliquen o per com ens ho expliquen... segurament és per ambdues coses! Quim Curbet estima les paraules, les lletres i fins i tot els signes de puntuació!
"És difícil descriure l'emoció que em provocava observar aquella pàgina [d'un catàleg tipogràfic] on, des d'un país tan llunyà i poderós, es reconeixia l'existència de la cultura catalana, encara que fos en la forma d'un minúscul punt volat que només servia per a separar les eles geminades."

La tardor catalana
"La tardor catalana" és el recull de Barretades que va del 20 de setembre al 21 de desembre de 2017. Llegint "La tardor catalana" em resulta inevitable participar del "revival" en el que inevitablement s'ha convertit (també) el procés, possiblement perquè allò que ens fa reviure, la transició, es va tancar en fals. Ho explica molt bé arrel de la imposició de l'article 155:
"Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 28 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial."

I un dels elements d'aleshores que a la tardor catalana va tornar a la primera línia de l'actualitat van ser les impremtes, de nou registrades per la policia, un territori sens dubte familiar per Quim Curbet.
"Honor i glòria a les impremtes, les d'abans i les d'ara, perquè l'esperit de la nostra llibertat encara depèn de la fràgil consistència d'una papereta impresa."

Setmanes enrere assistia en un concert dels Amics de la coral Genciana, organitzat per l'ANC de Girona, que recuperava els clàssics de la nova cançó (l'espectacle es diu Nova Cançó 2.0), una reinterpretació dels grans temes de Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Raimon o Joan Manuel Serrat...

Però no tot el patrimoni d'aleshores, d'aquella transició, li serveix avui i, no sense recança, Curbet parla també del patrimoni perdut:
"Em molesta el silenci de Raimon en un moment en què necessitava escoltar la seva veu, però m'incomoden encara més - perquè em fastiguegen - les paraules inoportunes en contra del referèndum per part del noi del Poble Sec, s'ho hauria pogut estalviar."

Després de la tardor catalana, avui que som en ple l'hivern meteorològic, em pregunto si romandrem molts mesos més en aquest hivern polític en el que, sembla, estem instal·lats...
"Acabo aquest llibre (...) amb la convicció que l'hivern serà llarg, que potser durarà anys..." i el text segueix amb la conjunció adversativa "però", seguit de paraules com "victòria" i "llibertat", darrera paraula del llibre.

Apunts de la Costa Brava
Si Dalí aixecava la pell del mar com si fos una catifa, Quim Curbet ressegueix la costa, la nostra més que centenària brava, com qui ressegueix amb el dit índex el relleu i contorn d'un mapa físic, identificant amb els dits l'empremta que, per bé i per mal, els homes i les dones hi hem deixat litoral endins, litoral enllà...

La Costa Brava d'avui s'assembla poc a l'anterior als anys seixanta del segle passat, quan el franquisme disfressat de "desarrollismo" va obrir les fronteres als turistes oferint sol i platja, un model que avui encara perviu, encara avui es combat.

Plana de fa unes setmanes sobre la primera línia de mar de tota la Costa Brava una moratòria de construcció, enèsim intent de protegir el que encara ens queda mínimament lliure de formigó, i la proposta d'una moratòria afegida per a la segona línia de mar... Raons no en falten, i algunes, sinó totes, les trobem també als "Apunts de la Costa Brava":
"(...) la Costa Brava era simplement "la marina", un indret relativament insalubre i pobre, habitat per a pescadors i mariners, i pagesos que s'havien passat anys i panys mirant de reüll el mar, amb por i recel."

De nord a sud Quim Curbet passeja (i ens passeja) per la Costa Brava; me l'imagino arribant en cotxe però transitant a peu, com l'Espinàs, amb la mirada afilada, el llapis a mà i la càmera a punt per enquadrar un instant en blanc i negre, sempre en blanc i negre!

Curbet, amb els seus "Apunts de la Costa Brava", no només descriu per al nostre gaudi gent i paisatges, costums i caràcters, història i anhels, sobretot fa inventari de tot, des de la bogeria de la Costa Brava ("un malson immobiliari que bombolleja com l'aigua pútrida d'una bassa"), als seus intangibles, aquells que cap moratòria podrà salvar, més que la nostra voluntat i perseverança.

Al llibre es palpa el caràcter bipolar (estiu/hivern) de moltes de les poblacions costaneres, i els efectes artificials (l'urbanisme i l'especulació, també la pesca i el turisme) i naturals (la geografia, la fauna -inclosa la humana, si és que ens resta res de natural - i la flora, fins i tot la tramuntana, "una indisposició aguda del territori"), que inevitablement marquen l'arítmia cardíaca que pateixen.

"Apunts de la Costa Brava" és un llibre que ajuda a descobrir aquest pam de costa del Mediterrani pels qui no la coneixen, una lectura recomanada i sens dubte complementària a les guies d'ús tòpic; i pels qui ens hi sentim propers i fins i tot hi estiuegem ("Pels gironins la Costa Brava és aquell indret on acaba la part sòlida de la terra i comença un mar d'aigua salada i inquietant"), és un llibre que ens ajuda a redescobrir-la, com ho fem sempre (i amb tot) quan observem amb la mirada d'un altre, una mirada que després de recórrer-la tota, veu la Costa Brava com un got mig ple i mig buit alhora... Em temo que també nosaltres som bipolars en relació a la Costa Brava!

Els dies de cada dia
Amb aquest llibre he contradit a l'autor i no he fet cas de la seva recomanació, del seu prec: "(...) gràcies per obrir, i tal vegada, per llegir amb atenció aquest llibre, et prego, però, que no ho facis d'una tirada, val més espigolar-lo de mica en mica".

Insisteixo en la seva recomanació, hi ha llibres que és millor llegir en dosis controlades, sense devorar-los, llibres per degustar, si voleu a diari, com qui pren un glopet de moscatell. Així vaig llegir, per exemple, Històries de soldats d'Ambrose Bierce, en una traducció de Francesc Francisco-Busquets Palahí, així vaig mirar la sèrie Black Mirror, així us recomano que llegiu també aquest llibre.

"Els dies de cada dia" no són dies consecutius, tot i que aparentment ho semblen; són dies agrupats per mesos però d'anys diferents, ordenats de tal manera que en el recorregut de dotze mesos sencers que en Quim Curbet ens ofereix, en realitat transitem per quasi nou anys! I al llarg d'aquests dotze mesos transitem per dies blancs, prims, vius, grassos, llisos, llargs, amples, clars, dolços, grocs, llòbrecs i breus.

Els dies de cada dia són els que no són ni cap de setmana ni festius, són els feiners per a la majoria de nosaltres, els que empenyem, com Sísif amb la seva pedra condemna amunt, cada setmana per arribar-ne al cap, que sempre llisca massa ràpid, novament setmana avall...

I és precisament en "Els dies de cada dia", en els suposadament ordinaris, on hi descobrim paisatges interiors (resulta que d'interior no només tenim la "veueta", com en Magnum...), els indrets de l'ànima, la geografia humana, la memòria de la pell i fins i tot, vés quina paradoxa, l'oblit que tot ho recorda!

Els dies de cada dia som nosaltres, no per ordinaris sinó per quotidians, i en aquest llibre ens hi podem trobar, ens hi podem llegir, en qualsevol dels seus dies!

Són, si no m'he descomptat, cent tretze dies en els que en Quim Curbet ens esbossa la seva pàtria! I és que si algú creu que la pàtria és (només) allò pel que cal fer-ho i donar-ho tot, en aquest llibre hi trobarà no una ni dues, sinó infinites definicions de pàtria, tantes com pàtries hi ha:
"Diuen que una pàtria no és el lloc d'on un se'n va, és el lloc on sempre es torna. (...) Diuen que una pàtria no és el lloc d'on un se'n va, és l'indret on un arriba."
La pàtria, al capdavall, en aquest llibre és el 12 d'agost del 2013!

"Els dies de cada" dia també és una cançó de Sau, que enmig de les seves estrofes diu:
"Tu ens fas sentir part del teu món,
només amb els dies de cada dia"

Curbet també ho fa amb aquest, i aquests llibres!

(Escrit per a la presentació dels llibres "La tardor catalana", "Apunts de la Costa Brava" i "Els dies de cada dia" de Quim Curbet a la Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter el 20 de febrer de 2019 )

Sant Narcís, entre el mite, la llegenda i la realitat

El de Sant Narcís és, sens dubte, el dia gran de les Fires i Festes pels gironins, festiu local i dia per a la veneració d'aquest Sant que és alhora el patró de la ciutat.

Sant Narcís arrossega, com tants altres sants, una àuria de misteri, unes quantes llegendes i fins sembla que la seva vida té més de mite, o de llegenda, que no pas de realitat: des de la possible confusió (desdoblament, duplicació?) amb Narcís de Jerusalem al mite de la incorruptibilitat del seu cos, passant naturalment per les mítiques llegendes de les mosques, un altre símbol de la ciutat, juntament amb la Lleona (i el seu venerat i besat cul) i la fulla de plataner de les immortals branques dels plàtans de la Devesa.

En qualsevol cas, més enllà de possibles confusions interessades, les referències de Sant Narcís a Girona es remunten segles enrere i, tal com ens va recordar l'enyorat Narcís-Jordi Aragó al llibre "Girona ara i sempre (una crònica)" (Diputació de Girona, 1982) "El sacrifici de Narcís troba també un cronista d'excepció en Oliba, pare espiritual de Catalunya. En una peça oratòria que és tinguda pel millor dels seus escrits, l'abat de Ripoll i bisbe de Vic juga líricament amb el nom del màrtir per encunyar la frase lapidària: "Narcís, Flor del Paradís"".

Del sermó d'Oliba en parlava el poeta gironí Narcís Comadira qui, tot evocant l'enorme figura humana del seu (i nostre) estimat amic i mestre Modest Prats recordava que li havia fet traduir el sermó de sant Narcís de l’abat Oliva:

"Oh benaurat Narcís, flor del paradís que constantment exhales la bona olor de Crist, amb quines lloances t’exalçarem, o bé què t’admirarem abans, la fe o les virtuts? Doncs la fe, ja que sense ella, que et va ser escut per armar-te, casc salvador per protegir-te i espasa, la de la paraula espiritual, per fer-te fort, ningú no es valdrà mai per agradar a Déu. I pel que fa a les virtuts amb què la gràcia de Crist et va adornar, de poques entre moltes tractarem, que ja ens bastarà per entendre-les totes..." (Sermó del bisbe Oliba sobre Sant Narcís, segle XI. Fragment, traducció de Narcís Comadira)

D'Oliba, explica Narcís-Jordi Aragó, "es deu també el relat llegendari de la mort del sant: "un dia, a Girona, mentre celebrava els divinals misteris, fou signat pels perseguidors amb un triple naframent, vermella confessió de la Trinitat: a l'espatlla, a la gola i a la cama"."

I naturalment al seu llibre Aragó també recull la llegenda de les Mosques, la que es va produir "durant el setge de Girona per Felip l'Ardit, l'any 1285, els soldats francesos i llurs cavalls són atacats per eixams de mosques mortíferes", fent referència després, segons diferents relats, la multiplicitat cromàtiques de tals insectes, segons les cròniques: des de "blaves e blanques, e verdes e vermelles", o bé "de la una part eren blaves e de la altra verdes e en quiscuna part se mostrava vermellura, fins a "mig verdes i mig blaves, amb una ratlla vermella sobre l'esquena".

Gràfica és la imatge que recull d'un sermó del popular rector de Vallfogona, que segons relata Narcís-Jordi Aragó "els estralls foren tals que les mosques pareixien soldats, i los soldats semblaven mosques"." Les llegendàries mosques sortiren miraculosament de nou els anys 1653 i el 1684 per alliberar la ciutat dels setges dels francesos.

Igualment mitològica és la condició d'incorrupte del cos del nostre Sant patró, i de nou Narcís-Jordi Aragó, després se bastir-ne el mite el desfà:

"De sobte, l'any 1936 sobrevé la desmitificació. El sepulcre és obert per ordre de l'autoritat: a dins s'hi troben restes d'un cos molt mutilat, amb escassa consonància amb la seva fama d'incorrupte. Les troballes s'exhibeixen a la Biblioteca Municipal de la Rambla; mentre uns s'esquincen els vestidures i d'altres es freguen les mans, un notari aixeca una acta freda i documental de l'episodi. Després desapareixen subreptíciament les despulles humanes i tot altre vestigi dels fets."

Sigui com sigui al final sembla que Narcís-Jordi Aragó prefereix quedar-se amb una visió un xic més terrenal del mite de Sant Narcís:

"(...) Per als creients, és un home que mor per Déu, un pare d ela fe i un màrtir que en dóna testimoni. Per a tots els altres, és com un Oscar Romero del seu temps: un home que es fa solidari dels oprimits i dels amenaçats, que no contemporitza amb els poderosos, que no s'ajup a llurs exigències, sinó que s'hi enfronta amb l'arma fràgil de la seva perillosa veritat; un home, en fi, que mor conscientment per la causa de l'home."

Més enllà de l'encert en la comparació amb el sacerdot i arquebisbe salvadoreny Oscar Romero, assassinat per la seva defensa dels drets humans (Aragó també afegeix l'arquebisbe de Canterbury Thomas Becket confegint així una tríada santoral mortuòria), tanco aquest petit homenatge a Sant Narcís amb la paraula d'aquest nostre il·lustrat, estimat i enyorat Narcís-Jordi Aragó:

"Al cap de mil set-cents anys, aquest Narcís assassinat per l'espatlla encara mereix ser recordat pels gironins i cridat a presidir la seva Festa Major."

Així, i que per molts anys, sia!

Presència interrompuda

Tinc a les meves mans el número 2.300 de la revista Presència i no sé si guardar-lo emocionat com un tresor o, en comptes de llençar-lo al contenidor blau amb la resta de diaris i papers, cremar-lo amb el foc de la meva ira... m'explico!

Setmanes enrere llegia "Pel boc gros" a l'dmirada periodista Tura Soler i el seu "Trenta-dos anys, vuit mesos i vint-i-un dies", un article de comiat que em va sobtar doncs hi explicava que aquell seria el seu darrer article a Presència.

D'entrada em pensava que era només el seu comiat, però alçant una mica la vista vaig llegir "L'últim 'Cor agre'" de Carles Ribera i aleshores vaig comprendre la magnitud d'una tragèdia que es va confirmar amb el certificat de defunció de l'"Homo Sapiens" del director de Presència, Miquel Riera escrit en l'article "Presència diu a reveure": "En tot cas, des d'avui Presència deixa d'acompanyar El Punt Avui..."

Em dol profundament que Hermes Comunicació SA hagi pres la decisió de tancar una capçalera tant històrica i significativa com la de la revista Presència. Em dol i no puc evitar pensar en el meu pare, Just M. Casero, que hi va col·laborar; em dol i sobretot no vull evitar pensar en l'enyorat Narcís-Jordi Aragó, que la va dirigir durant tants anys, els anys difícils...

Em dol que s'hagi fulminat la revista Presència però em dol molt més, fins i tot m'indigna, que se l'hagin carregat sense honors, ventilant el tema amb alguns articles i no massa res més...

Diuen que no és una absència definitiva, i això encara em sembla pitjor, doncs simplement en aquest indigne llimb en la que es troba actualment (ni viva ni morta) finalment caurà en l'oblit.

Al seu torn, vés quin consol, tenim "La República", la nova i flamant revista del grup anunciada als quatre vents amb un dispendi de mitjans (naturalment els seus, i als que jo també contribueixo modestament com a subscriptor) que bé podrien servir per donar una mort digne a la revista Presència.

Malament si entre les víctimes, ni que siguin col·laterals, de la República hi ha la revista Presència! Trist, fins i tot tragicòmic!, que Presència, que va resistir i sobreviure a la dictadura franquista, hagi estat fulminada per La República!

L'absència de Presència mereix, penso jo, majors honors dels que ha tingut fins ara, ni que sigui pel pes d'una capçalera i pel record de l'ingent tasca, lluita i compromís dels qui la van fer possible durant més de cinquanta anys.

Narcís-Jordi Aragó, Girona des de l'Onyar

En Narcís-Jordi i la Mercè a la Casa Masó, el juny de 2014. Foto: Roger Casero

La meva mare m'ho va comunicar ahir a la tarda, just després de caçar al vol aquesta piulada d'en Quim Nadal: "Narcís-Jordi Aragó i Masó mor mentre treballava en la tria i l'edició d'un recull de prop de 300 articles seus"

Sóc conscient que res del que pugui escriure li farà la justícia que es mereix; són altres les veus i els articles que amb més autoritat poden glossar-ne la seva figura personal i periodística. i el que ha representat Aragó per Girona i pel periodisme.

Si la meva mare s'hi atrevís començaria a escriure sobre en Narcís-Jordi, també sobre l'enyorada Mercè, amb el temor, seu i meu, que potser no sabria acabar, per tot el que explicaria, amb tot luxe de detalls i derivades, del que van viure i compartir junts, sobretot essent veïns a la Casa Masó, al cor del carrer de les Ballesteries de Girona. Potser per això no ho fa, temorosa que si comença, no sabrà acabar...

Més justícia que les meves paraules també li faria les que el meu pare, el seu amic Just Casero, ben segur li dedicaria, evidentment en cas de ser viu, paraules justes com les que en Narcís-Jordi, com tants altres amics, li van dedicar quan es va morir. "Fam i set de ser Just" és el títol de l'article que en Narcís-Jordi Aragó va escriure en record del meu pare i que el Punt Diari va publicar el diumenge 1 de febrer de 1981.

Deixeu-me reproduir uns fragments d'aquell text, fragments de caire més personal i familiar, que inevitablement ahir vaig rellegir:

"(...) En Just i la Ma Mercè es van acostumar a pujar a casa meva molts dies a l'hora del cafè. Van contemplar tants cops l'espectacle del riu des de la galeria, que després del casament - una festa inoblidable a Cantallops - van voler venir a viure a dalt de la meva escala, al mateix pis que havia ocupat durant molts anys un altre periodista, mossèn Carles de Bolós. Aquella fou la seva primera llar.

(...) A la petita església de Cantallops, el dia que es van casar, en Just va cantar l'Evangeli de la Missa amb el text de les Benaurances. La seva veu esdevingué més sonora quan va dir: "Feliços els qui tenen fam i set de ser justos, perquè ells seran saciats".

Era un auguri que lligava amb el seu nom i que lligava, sobretot, amb la seva vida. Sempre va tenir fam i set; totes les conquestes se li tornaven petites; la realitat era sempre inferior al seu somni i cada dia volia respondre a una exigència més alta. Aquesta actitud, que de vegades semblava arrogant i que sovint era incòmode, dissimulava amb prou feines la seva amagada tendresa. Ara que el seu afany ha trobat el repòs, som els seus amics els qui restem inquiets: commoguts per la seva valentia final i interrogats vitalment pel seu exemple."

Narcís-Jordi Aragó no només semblava un home savi, llegint els seus articles es notava que, amb tota la seva modèstia, ho era! Ja fa molts dilluns que el trobava a faltar al diari El Punt Avui amb la seva columna, per mi, com per tants altres gironins, de lectura obligada!

De totes les "Girones", de totes les que conec, la que destil·lava i explicava en Narcís-Jordi és de les que més m'agrada, una Girona il·lustrada i documentada, una veu rigorosa, però gens abrupta, més aviat assossegada, com el curs de l'Onyar al seu pas sota la galeria de la Casa Masó.

I d'un temps ençà, si fa o no fa des que la Mercè no hi és, també el trobava a faltar pel carrer Ballesteries, per la Cort Reial, la Rambla o el carrer Santa Clara per Fires, o per Sant Jordi, o un dissabte qualsevol... Les ciutats també són la seva gent, sobretot són la seva gent, més enllà de l'urbanisme, l'arquitectura i les imatges de postal, i Girona no n'és una excepció, i en Narcís-Jordi i la Mercè, junts i per separat, són molta Girona!

La Mercè Huerta ens va deixar dibuixada per sempre més la seva Girona, en Narcís-Jordi Aragó ens l'ha deixat escrita i descrita, la grisa i negra i la de tots els colors, per a ser descoberta i redescoberta, també per sempre més!

Descansa en Pau, Narcís-Jordi.

Mercè Huerta, la Mercè que pinta!

La Mercè Huerta amb un pom de flors a la Casa Masó, el juny de l'any passat. Foto: Roger Casero

Un quadre de les Voltes d'en Rosés de Girona ens la recordarà, a casa, per sempre més!

La Mercè Huerta ens va regalar el quadre, pintat l'any 1997 amb la tècnica d'acrílic, el dijous 16 de juny de 1998, quan amb la Sira els vam comunicar-li, a ella i a en Narcís-Jordi Aragó, que ens casàvem aquell mateix estiu, ara farà 17 anys. Un petit paper enganxar al darrere del quadre recorda l'efemèride: "regal Narcís-Jordi Aragó i Mercè Huerta; dijous 16 de juny 98 a casa Ballesteries amb mare i Bernat" (el meu germà).

Que escrivís casa Ballesteries, i no Casa Masó, com avui segurament escriuria, deu ser per la familiaritat que sempre m'ha despertat la Casa Masó, doncs tot i que jo no vaig viure-hi mai els meus pares hi van viure des que es van casar fins dies abans que jo nasqués...

Però tornem al quadre, doncs entre els que la Mercè ens va deixar triar amb la Sira ho vam tenir clar: el de les Voltes d'en Rosés! Durant molts anys sota aquelles voltes hi va haver el Conservatori de Música de Girona, espai que de menares i intensitats diferents formen part de la vida de la Sira i de la meva: aquelles voltes són testimoni del meu estrepitós fracàs com a estudiant de música, però també donen fe de l'excel·lent estudiant de música que va ser, i és ara excel·lent professora, la Sira!

El nostre quadre de la Mercè cobra ara una nova vida i amb ell s'intensifica el record que d'ella amb estima guardarem.

Fa poc més d'un any, el 7 de juny de 2014, tota la família vam fer una visita molt especial a la Casa Masó acompanyats d'en Narcís-Jordi i la Mercè. La visita ens va permetre veure no només la part visitable de la Casa Masó, també la part d'habitatge i sobretot la part on durant quasi tres anys els meus pares varen viure.

El d'aquella visita serà el record que les meves filles tindran de la Mercè Huerta, una dona primeta i riallera que els va donar suc i galetes mentre l'àvia rememorava amb ella i en Narcís-Jordi incomptables records i qui sap si algun secret...

El 25 de setembre de 1980 el meu pare, Just M. Casero, escrivia al seu Quiosc la columna "Mercè d'uns, Mercè d'altres". En un dels paràgrafs diu:

"Conec una Mercè que pinta, al carrer Ballesteries. La vaig saludar un dia a la Fira del dibuix de Figueres, i estava contenta perquè li havien comprat amb èxit alguns dels quadres que exposa."

La Mercè Huerta, la Mercè artista, la Mercè veïna, la Mercè amiga ens ha deixat i la meva mare, depositària de tants records, la recordarà, i ens la recordarà per sempre més emocionada; amb emoció aquest matí he despenjat el quadre de Les Voltes d'en Rosés que tenim a casa i l'he girat per escriure aquest petit article; l'he ensenyat a les meves filles: "mireu, aquest quadre és de la Mercè Huerta; ara sempre que el mirem, inevitablement, la recordarem!"

Moltes gràcies Mercè pel quadre, però sobretot moltes gràcies per la teva amistat i estima. descansa en pau...

Llibres parlats... o l'art de les presentacions de llibres, a Sarrià de Ter!

Joaquim Nadal, Narcís-Jordi Aragó i Guillem Terribas a la Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter. Imatge: Roger Casero

És la presentació de llibres un gènere literari?  Narcís-Jordi Aragó va sentenciar que sí, que podem considerar les presentacions de llibres un gènere literari oral amb una sèrie de normes no escrites, però sí convingudes i conegudes pels presentadors. Les presentacions al cap i a la fi, tenen la seva pròpia litúrgia i escenografia, tan heterodoxa com es vulgui!

Una presentació de llibre no és una crítica, que com bé va recordar Quim Nadal, es mou pels seus propis codis; d'una manera més o menys evident el presentador ha de posar en valor, en una presentació, bé l'obra presentada, bé el seu autor, o millor ambdues coses, si ambdues són de bon grat.

Aragó va dibuixar tres escenaris que el presentador es pot trobar davant la presentació d'un llibre:
- el llibre t'agrada
- el llibre et deixa indiferent, però tens un compromís ineludible amb l'autor, l'editor, el patrocinador o el promotor de la presentació
- el llibre no t'agrada però tens, com en l'anterior punt, un compromís ineludible

Quim Nadal va afegir un quart supòsit, que també es dóna, que és quan bé pel llibre, bé pel seu autor, el possible presentador acaba declinant l'oferta i s'esborra de la presentació, fet que, com es va comentar en una de les moltes anècdotes explicades, algunes vegades seria desitjable, doncs en una ocasió el presentador va deixar quasi a l'alçada del betum el llibre que presentava...

Narcís-Jordi Aragó va donar pistes sobre els recursos que pot explotar el presentador per resoldre amb èxit la presentació d'un llibre en aquestes tres circumstàncies. Al cap i a la fi la de presentador de llibres és un ofici que requereix tenir molt d'ofici! Si el llibre no és prou reeixit sota el criteri del presentador, aquest pot enfocar la seva presentació més sobre l'autor i la seva trajectòria, que no pas sobre l'obra que es presenta...

El presentador ha de saber trobar el punt just entre l'elogi excessiu del llibre i/o l'autor i un punt de crítica (si s'escau), desvetllant l'interès dels presents a llegir el llibre. Una presentació excessivament elogiosa també pot tornar-se en contra del llibre presentat.

Aragó també va obrir el debat sobre el paper que els editors han de tenir en les presentacions, a criteri seu sempre en un segon terme, més aviat passiu. No va ser fins a la tercera vegada que va sentenciar-ho que Terribas i Nadal van recollir-li el guant i van començar a tractar el tema, passant de la teoria (Nadal: si l'editor estrena una col·lecció...) a la pràctica, quan tots tres van començar a explicar anècdotes, algunes alçades a categoria, sobre el paper, més actiu o passiu, afortunat o desafortunat, d'editors en presentacions de llibres.

Guillem Terribas, que a l'inici del col·loqui va relatar l'origen i gènesi de l'exposició Llibres Parlats, va saber donar molt de joc a Narcís-Jordi Aragó i a Quim Nadal, que amb el pas dels minuts van començar a inundar-nos d'anècdotes i records de les incomptables presentacions que han fet, organitzat i/o assistit al llarg dels darrers 35 anys.

Guillem Terribas en totes les presentacions de la Llibreria 22 ha fet i segueix fent, com a mínim, tres papers:
- mestre de cerimònies, obrint i tancant l'acte
- càmera, gravant i fent fotografies de la presentació, i naturalment...
- llibreter en el seu sentit més clàssic, venent els llibres acabada la presentació.

Aquesta és la feina visible, però la que el públic no veiem és la que ha fet abans (organitzant la presentació, lligant caps, fent-ne la promoció...) i la que fa després, acompanyant a l'autor, com ha fet des que ha arribat, fins que "tanquen la paradeta", o més enllà si després hi ha sopar... Guillem Terribas és molt més que només un llibreter: és un activista i agitador cultural!

Escoltant Aragó, Nadal i Terribas, un trident de luxe, els assistents vam comprovar que les presentacions de llibres donen per tan o més que els propis llibres! De moment les de la Llibreria 22 han donat una exposició i un fons audiovisual extens i excepcional...que de moment poseu visitar a la Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter.

Potser algun dia Llibres Parlats o les presentacions de llibres donaran per un llibre,que naturalment també caldrà presentar!

3 + 3 llibres pel Sant Jordi '13!

Toc toc!
Qui és?
Sant Jordi, que truca a la porta!

A les portes de Sant Jordi, o amb Sant Jordi trucant a la porta, són moltes les recomanacions de llibres que podem trobar arreu; també aquí!

Les meves són unes recomanacions molt personals i us parlo de llibres que, els que no he llegit encara,  si no he llegit, ben segur llegiré properament!

D'entrada us recomano la lectura de 3 llibres escrits per tres dones: Mar Bosch, Mercè Saurina i Núria Martí.

Tres dones que escriuen sobre homes però, sobretot, escriuen sobre dones. Són escriptores gironines i entre les coses que poden tenir en comú hi ha el Premi de Novel·la Curta Just M. Casero.

1. "Una faula moral, una reflexió sobre la pèrdua i la reconstrucció." (Empúries) "Bedlam. Darrere les hores càlides" (Editorial Empúries) és la primera novel·la publicada de Mar Bosch, Premi Casero 2012.
2. "Dues històries, una del present i l'altre del passat, manifesten que els sentiments de pèrdua són sovint comuns a tots nosaltres." (Brau) "Com llunes de Saturn" (Brau Edicions) és també la primera novel·la publicada de Mercè Saurina, i amb aquesta obra va quedar finalista del Premi Casero 2010.
3. "Dones traïdes, assassines, revolucionàries. Homes obsessius i assedegats de sexe. Mares massa felices i filles egoistes. Pares mentiders i fills fatxendes. Dones que s’amaguen. Homes que enganyen. Vídues contentes, marits desesperats i amigues eternes." (Curbet Edicions) "Un excés de felicitat. 20 contes perversos" (Curbet Edicions) no és la primera novel·la publicada de Núria Martí, tampoc la segona... és la darrera! Núria Martí va ser finalista del Premi Casero 2007.

Són aquestes les meves primeres tres recomanacions, tres llibres d'escriptores gironines. I com que jo sóc molt "casero" les properes tres recomanacions seran tres llibres d'escriptors, homes ells, també gironins, molt gironins!

1. Per començar Climent (Amsterdam), de Josep Ma Fonalleras: "La nova novel·la de Josep M. Fonalleras és un relat de pèrdues i recerques, escriptors, desaparicions i pintures." (Ara Llibres)
2. Per seguir amb "El viatge del gironauta" (Curbet Edicions) de Quim Curbet: "Un viatge personal per les comarques gironines, a través del temps, l'espai i l'ordre alfabètic..." (Curber Edicions)
3. I per viatge el que fa en el temps Narcís-Jordi Aragó amb "Periodisme sota sospita" (Acontravent). "Periodisme sota sospita és una crònica mantinguda molts anys en secret, escrita amb les paraules que no es podien dir i il·lustrada amb els papers que no era possible ensenyar." (Acontravent)

Són aquests els 6 llibres que us recomano per aquest Sant Jordi... Potser seran aquests ells llibres que vindran a vosaltres... Són aquests els llibres que venen i vindran a mi!

Al cap i a la fi el desig és que cada llibre trobi el seu lector!

Bona diada de Sant Jordi!

----------------------------

pd: una recomanació extra que de cap manera volia passar per alt!  "Compromís amb Figueres. Un cant a la vida de Josep Casero i Maria Rosa Ymbert" de Joan Armangué.

pd2: un Sant Jordi més social, que també literari: els premis Acció Social i el darrer llibre de Plataforma Educativa i les roses, i molt més de la Fundació Astres!

Lectures del Quiosc

Dijous al vespre. Biblioteca Municipal Just M. Casero. Guillem Terribas dóna el tret de sortida, un any més, als actes del XXVII Premi de novel·la curta Just M. Casero , convocat per la Llibreria 22, amb una lectura d'articles del Quiosc, llibre que recull els articles que en Just va escriure diàriament entre el 7 de febrer i el 21 de desembre de 1980.

Un llibre i sis articles escollits per sis lectors: Francesc Francisco (que no pot assistir i el propi Guillem llegeix el text escollit), Tià Salellas, Joan Ribas, Montserrat Terradas, Narcís-Jordi Aragó i un servidor, Roger Casero.
Les instruccions d'en Guillem són molt clares: escollim un article per llegir i abans de donar-hi lectura expliquem el què en just representa per nosaltres, el què a mi m'agrada dir: el nostre Just, el Just de cadascú.

Anirem desgranant, en futurs posts, el què cada un d'ells va dir, però ara podeu saber el què cada un de nosaltres va llegir; si teniu qualsevol de les dues edicions del llibre Quiosc (l'editat per la Diputació i el Punt Diari l'any 1981, o l'editat per CCG Edicions l'any 2001).


Guillem Terribas llegeix, triat per en Francesc Francisco, "Estàs cansat", del 12 d'octubre de 1980


Tià Salellas llegeix "Històries de Borbons", del 4 de setembre de 1980


Joan Ribas llegeix "Dimecres de Cendra", del 20 de febrer de 1980


Montserrat Terradas llegeix "L'escàndol", de l'11 de maig de 1980


Narcís-Jordi Aragó llegeix "Un retrat del 76", del 8 de maig de 1980


Jo llegeixo "El lladre i el nen", del 28 d'agost de 1980

Ha estat una agradable i emotiva vetllada en què hem vist, a través dels lectors, algunes de les múltiples parts que formen totes elles en Just.

Per mi, com he expressat, en Just és el protagonista absent de la meva vida, un pare que, trascendint la pròpia vida, em segueix acompanyant i, a la seva manera, fent de pare, també d'avi...

I una confessió que he fet: l'he vist en fotografies, l'he llegit, fins i tot he escoltat la seva veu (en una cinta familiar esdevinguda tresor que amaga cançons d'infants, gravades a Cantallops, el poble de la meva mare). Però no l'he vist mai en moviment, no tinc constància de cap gravació on ell hi surti... qui sap, potser algun dia apareix una vella cinta...

Comencen els actes del "Casero", i el proper dimarts sabrem si hi ha o no fumata blanca... ens convoquem al vespre a Sala la Planeta.

pd: Esteve, gràcies per les fotos i per la gravació. Agus, gràcies, una vegada més, per la càmera i el trípode...