La frase cèlebre de la setmana, sobre l'ambició

Photo on Foter.com

La primavera electoral ens ha conduït a un estiu políticament tens i inestable.

Tens especialment a Catalunya, amb la controvèrsia dels pactes locals de Junts per Catalunya i ERC amb un PSC a l'alça, i inestable especialment a Espanya després de la investidura fallida de Pedro Sánchez, amb el PSOE i Unidas Podemos incapaços de bastir un acord de govern.

Passarà l'estiu amb les seves vacances i amb la inevitable migdiada política (presidències i alcaldies accidentals), i caldrà veure si quan enfilem la tardor haurem après a redreçar la situació, o ens la complicarem encara més.

L'ambició política és legítima, i des de la seva legitimitat cada partit defensa la seva posició i la seva estratègia. Entre migdiada i migdiada els qui tenen alguna responsabilitat en el devenir polític d'aquesta tardor farien bé de llegir, ni que fos una sola vegada, aquesta cèlebre frase d'Oscar Wilde: "l'ambició és l'últim refugi del fracàs".

L'u per u del 21D

El 21 de desembre vam votar possiblement com mai, massivament vam omplir les urnes de vots i vam amanir el país amb salsa agredolça doncs, al capdavall, tothom va guanyar i perdre quelcom.

Aquesta és una breu valoració feta entre galets i canelons, torrons i altres excessos nadalencs...

Ciutadans: la reina del ball, serà (reina) per un dia?
Dir qualsevol altra cosa seria mentir, els resultats són allà, al frontispici del 21D: Ciutadans va guanyar les eleccions, va ser el partit més votat i el seu grup parlamentari tindrà més escons que cap altre. La seva victòria és tan històrica com inapel·lable, alhora que també, ara per ara, estèril car no li serveix a Inés Arrimadas per seguir fent història investint-se com la primera presidenta. Ciutadans ha guanyat amb escreix les primàries del constitucionalisme i podrà seguir essent el flagell parlamentari de l'independentisme; també caldrà valorar si saben traslladar la seva força electoral a nivell local, si el descolorit cinturó roig municipal esdevindrà també taronja la primavera del 2019...

Junts per Catalunya: el renascut
Reconec que havia menystingut la capacitat de supervivència de Convergència, i el cert és que aquests darrers anys ha demostrat saber-se adaptar molt bé a cada situació, evolucionant per a sobreviure; si fa dos anys es va saber camuflar dins Junts pel Sí ara que ERC li va fer vores per reeditar la llista conjunta ha tingut l'habilitat de fer-se fort dins l'independentisme fent encara més gran i sobretot presidencial la figura del cessat i exiliat president Puigdemont. Junts per Catalunya ha guanyat les primàries de l'independentisme apaivagant així el debat sobre la presidència i foragitant els mals auguris que li pronosticaven les enquestes mesos enrere. Convergència no només no s'ha desplomat, sinó que ha resistit, lluitat i vençut; però tot té un preu, i en aquest cas ha estat deixar el partit a segona línia fent una candidatura, que esdevindrà grup parlamentari, més transversal, veurem també si més imprevisible.

ERC: altra vegada a roda
Primer Convergència li va parar els peus amb Junts pel Sí (recordeu la pressió que Artur Mas i els convergents van fer per la llista unitària?) i ara que semblava que els havien deixat mig arraconats al voral de la cursa electoral els convergents saben treure molt més suc d'un president a l'exili que no ells (ERC) d'un vicepresident empresonat! És indiscutible que han fet un molt bon resultat però no han pogut, ni sabut aturar el tsunami Puigdemont. A la tercera serà la vençuda?

PSC: ell (Espadaler) balla sol
La jugada de sumar alguns ex-Unió semblava (i potser encara no és) intel·ligent, reforçant el caràcter catalanista fent una coça al caràcter d'esquerres però el resultat del PSC és aquell empat amb gust a derrota, doncs quasi s'ha quedat igual amb un convidat (de pedra?) al seu grup parlamentari: Ramon Espadaler. Serà divertit, per dir-ho d'alguna manera, veure com sobreviurà el democratacristià en aquest grup parlamentari! El PSC, que vulgui o no juga en el bloc constitucionalista, s'ha vist definitivament arraconat per Ciutadans i molt em temo que haurà de seguir ballant amb la més lletja!

Catalunya en Comú: fred siberià
Els qui es situen entre dues trinxeres corren el risc de rebre, ser abatuts, per ambdós fronts; la indefinició que fins ara tan bé els havia funcionat ara ha esdevingut el seu pitjor enemic, sobretot a partir del moment en que les coses s'han embolicat de debò amb la presó i l'exili. El gran damnificat d'aquest mal resultat és precisament el seu cap de llista, l'ascendent Xavier Domènech, que lluny de l'escalfor dels "picos" de Pablo Iglésias al Congrés haurà d'afrontar el fred siberià al Parlament de Catalunya; en Rabell i en "Coscu" ja li poden passar la manta...

CUP: entrebancats
Deien mantenir-se dempeus i al final s'han entrebancat amb la unilateralitat (ara no toca, els podria alliçonar Pujol!); Esquerra els va fer un flac favor no acceptant reeditar Junts pel Sí i molts dels vots anti-convergents que van arreplegar fa dos anys han tornat a ERC despullant-los de vots i estavellant-se amb la furgoneta. Tot i així no ho han perdut tot i encara poden ser decisius... o no?! D'altra banda no sé si algun dia revisaran la seva dèria d'amortitzar massa aviat actius polítics, que una cosa és viure per dècades de la política i l'altra és llençar a la paperera brillants parlamentaris a les primeres de canvi.

PP: si són Espanya no són la solució
Com al seu dia en Froilà, s'han disparat un tret al peu! Ells van convocar les eleccions i ells, més que ningú altre, les han perdut. Més enllà de la pèrdua de vots i escons el Partit Popular va guanyar un bany de realitat i, sobretot, un avís per a navegants: afectarà a Espanya l'ona expansiva de Ciutadans a Catalunya? Fins ara sabíem que el Partit Popular no necessitava Catalunya per guanyar les eleccions espanyoles però la paradoxa (karma si voleu) és que les eleccions catalanes li poden fer perdre, tard o d'hora, el govern d'Espanya. Si Puigdemont ha sabut internacionalitzar el procés el president Rajoy, volent o no, l'ha espanyolitzat de tal manera que el 21D li ha esclatat directament a la cara!

El 21 D ha esvaït alguns dubtes si és que encara en quedava algun, però no tots...

La plurinacionalitat del PSOE de Pedro Sánchez

Diuen que segones parts mai són bones, però la de Pedro Sánchez al capdavant del PSOE podria ser-ho, vist el final de la primera.

Pedro Sánchez ha bastit una executiva federal a prova de traïcions, després del cop d'estat que li va propinar la primera en aquell conspirador comitè federal.

I amb la mateixa determinació que ha configurat una executiva a imatge i semblança seva vol fer-ho també amb el conjunt del partit, o si més no amb alguna de les seves línies mestres.

Una de les línies és el viratge, ni que sigui uns graus, a l'esquerra per mirar de guanyar el terreny perdut, o cedit, a Podemos: de nou el puny alçat, de nou la Internacional! Una altra és el reconeixement, amb més o menys fortuna, amb més o menys adjectius (cultural?), de la plurinacionalitat.

Davant la uniformitat nacional propugnada i atiada pel govern del Partit Popular (allò d'espanyolitzar els catalans), seguida massa vegades, per acció o omissió, pel PSOE ara Pedro Sánchez cerca marcar majors distàncies amb el PP per aquest flanc sense que això es tradueixi, però, en l'acceptació del referèndum...

No, ni el PSOE ni Pedro Sánchez, tampoc el PSOE de Pedro Sánchez han dit mai que estan a favor del referèndum, encara menys de la independència; em sorprèn que hi hagi tanta gent (independentistes i d'esquerres) que es sorprengui i es lamenti quan Pedro Sánchez es mostra contrari al referèndum i a la independència, com si mai n'hagués estat partidari!

No, l'aposta de Pedro Sánchez, i veurem si també de tot el PSOE, és la reforma federal de la Constitució, una reforma molt en la línia que planteja el PSC i que aporti un major reconeixement nacional a Catalunya, per allò de millorar-ne l'encaix.

Sí, ja sé que pels independentistes el PSC, el PSOE, Pedro Sánchez i el federalisme fan tard, però si Pedro Sánchez ja va morir (políticament) una vegada pel "No es No", sembla disposat a fer-ho de nou per la plurinacionalitat, ni que sigui la que, de moment, defensa!

El vídeo de la setmana: el pitjor de la moció de censura

Si en tingués una mica (ni que fos una mica!) li hauria de caure la cara, però sembla que la vergonya no cotitza a l'alça en el cas del portaveu parlamentari del Partit Popular Rafael Hernando; més aviat té poca vergonya i molta fatxenderia!

Ni tan sols les seves diplomàtiques disculpes van servir per pal·liar el mal fet, perquè efectivament  amb les seves paraules, més enllà de la llàgrima d'Irene Montero, portaveu parlamentària de Podemos i companya sentimental de Pablo Iglesias, Hernando va ofendre a molta més gent que la parella podemita.

Ahir va fer 40 anys de les primeres eleccions democràtiques i avui, quaranta anys després, és lamentable que comentaris d'aquest tipus, ofensius i masclistes, encara es puguin escoltar dins l'hemicicle.

Quan en comptes de les idees es combaten les persones s'evidencia la manca d'arguments; i quan un no té arguments, sempre és millor callar... Aquest desafortunat dard enverinat de Rafael Hernando va ser el pitjor d'aquesta moció de censura i, més que Pablo Iglesias i Mariano Rajoy, va ser sobretot ell qui va perdre; potser aquest és el seu veritable paper, fer de "poli" dolent i ser el centre de la diana, mentre Rajoy i els seus embarbussaments van fent la viu-viu...

En qualsevol cas és d'aplaudir la breu i contundent resposta que Pablo Iglesias va fer-li en el seu torn de rèplica: "España es un gran país, pero sin ustedes sería mejor"



Bon divendres!

Quelcom més que (només) una moció de censura...

Les finals es juguen per guanyar-les, les mocions de censura no!

La moció de censura és un cartutx que convé saber gastar fins i tot, sobretot, si es preveu que la moció de censura no es guanyi, no prosperi.

La història recent de la democràcia espanyola (es poden escriure juntes, aquestes paraules encara, a Catalunya?) ens ha mostrat un exemple de moció de censura reeixida i un de fallida, malgrat cap de les dues va prosperar.

La del 1980 de Felipe González a Adolfo Suárez va catapultar a l'aleshores jove i prometedor socialista cap a la Moncloa; la del 1987 del popular (d'Alianza Popular, l'antic PP) Antonio Hernández Mancha a Felipe González el va sepultar políticament...

Resulta més que evident que amb aquesta moció de censura Pablo Iglesias pretén ser, també, el nou Felipe González. La proliferació de casos de corrupció vinculats al Partit Popular li ha brindat l'oportunitat (o l'excusa perfecta, com vulgueu) per plantejar ara la moció de censura, però a ningú se li escapa que Pablo Iglesias persegueix quelcom més només que desgastar el govern del Partit Popular.

Pablo Iglesias va plantejar la moció de censura en plena ebullició al PSOE, ocupat en les seves primàries, i ara, amb la reaparició d'un Pedro Sánchez més enfortit, i (només aparentment?) amb un discurs més virat a l'esquerra, també li va bé recuperar certa quota de pantalla, erigint-se com el líder de l'esquerra espanyola.

Pablo Iglesias necessita moure de nou la cua, tornar a entrar en joc. Les finals es juguen per guanyar-les, les mocions de censura no; a les finals només un dels dos que la disputen guanya, a les mocions de censura també!

Itàlia - Espanya més enllà del futbol

La selecció italiana celebrant un dels dos gols conrtra Espanya a l'Eurocopa 2016. Foto: Reuters

Altre cop Itàlia, com al Mundial de Futbol del 1994! En aquesta ocasió, però, no hi ha hagut sang, simplement millor futbol!

Espanya ha anat de més a menys a l'Eurocopa 2016 i és evident que aquesta dinàmica només condueix, tard o d'hora, a l'eliminació! Paradoxalment la Portugal de Cristiano Ronaldo, un equip teòricament inferior i que va fer una primera fase més que discreta, de moment ha arribat més lluny que "La Roja"! El futbol és així, capritxós i sorprenent com la política!

Les apostes i els mitjans de comunicació situaven la selecció espanyola entre les favorites per aixecar, per tercera vegada consecutiva, l'Eurocopa; van tenir el mateix encert que les enquestes electorals amb el resultat del 26J!

Si algú va perdre en aquestes eleccions del 26J van ser les empreses de demoscòpia! Ens hem passat la campanya calculant l'abast del "sorpasso" que Podemos havia d'infligir al PSOE i al final el "sorpasso" (avançament en itailà) l'ha fet el PP no només guanyant les eleccions, com també pronosticaven les enquestes, sinó millorant els resultats del 20D!

El resultat del PP, també el que ha tingut a Catalunya, em produeix una inquietant perplexitat: més que castigar-los l'efecte "Fernández Díaz" sembla haver-los donat ales: sacrificant Catalunya (o no, també han millorat resultat en vots i escons!) el PP ha guanyat a Espanya!

Amb les darreres filtracions el PP ha demostrat que és capaç de tot per mantenir la unitat d'Espanya; aquesta ha estat la seva millor arma electoral! Ben segur que molts espanyols esperen que un govern faci això i més! Si al 1935 era "antes roja que rota" al 2016 és "antes corrupta que rota"!

La nit electoral, fent tertúlia a la fresca al pati d'una casa de colònies a Colònia Sant Jordi (Mallorca), ens interrogàvem com és possible que amb tota la porqueria que ha sortit i surt del PP millorin resultats!

Un calfred em recorre el cos quan penso que amb l'Espanya del PP de Rajoy passa quelcom semblant a la Itàlia de Berlusconi, salvant les distàncies entre el gallec (aparentment) despistat i "Il Cavaliere": com podien votar Berlusconi? Segurament per populisme! Com poden seguir votant el PP de Rajoy? Segurament perquè el seu partit, més que ell, representa la màxima garantia de la sacrosanta unitat d'Espanya!

Més enllà del futbol, qui guanya, Itàlia o Espanya? Al pas que anem no tinc tant clar que en política, com ha fet ara en futbol, avui per avui Itàlia guanyi Espanya!

Menys "Deb4te", més "First dates"

Dilluns a la nit no vaig ser un dels deu milions i mig d'espectadors que van seguir el "Deb4te", el debat dels candidats dels quatre principals partits espanyols a les eleccions del 26 de juny d'enguany.

Tan sols vaig passar-hi de passada, valgui la redundància, fent "zàping", tot i que per redundant aquestes eleccions del 26J! Si aquests debats ja són encotillats per les ingerències dels partits i els seus caps de campanya, més deuria ser-ho pels tres moderadors (?), bé, presentadors; més que un debat deuria ser una mena d'entrevista simultània!

Sí, en canvi, vaig mirar "First dates", aquest programa de cites a cegues, una de les sensacions d'aquesta temporada televisiva i que, reconec, m'ha atrapat! El programa alguns dies ofereix algunes variants, com l'aparició de "famosos" o col·laboradors que assessoren, o animen a alguns dels comensals, quan no apareix un participant amb la seva mare, algunes mares també per a cercar parella!

El programa també va fer un especial "Second dates", una segona cita de parelles que en la primera van dir que sí, que tindrien una segona cita! O sigui, quelcom semblant a aquesta nova convocatòria electoral, una segona cita per si, en comptes de l'amor, o també, sorgeix un govern!

Potser dilluns hagués estat millor que els quatre candidats, en comptes de participar en aquest empostissat debat, haguessin compartit taula al restaurant de "First dates", especialment Pablo Iglesias i Pedro Sánchez, que més que debats encarcarats necessiten una cita més informal i relaxada entre cambreres bessones, visites al "servei" per contrastar amb l'amiga (o l'assessor!) i la "perilla" d'en Sobera per adonar-se que és més el que els uneix que el que els separa...

Al principi del debat els quatre candidats van assegurar que no hi haurà una tercera convocatòria electoral, que ara sí, d'una o altra manera, es formarà govern... Si la història d'aquesta XI legislatura espanyola, la curta, corre el risc de repetir-se jo d'ells ja aniria reservant taula...

El joc de la política

La negociació entre Junts pel Sí i la CUP semblava una timba de cartes en què, més que diners, s'hi jugaven quelcom més important. La partida va tenir moments per i de tot: cartes (no totes) sobre la taula, algun "farol" i, finalment, un as amagat a la màniga que va servir per desencallar la partida i investir president.

El procés per investir un president espanyol més que una timba de cartes sembla, ara per ara, una partida d'escacs, amb moviments calculats i estratègics per part dels quatre principals partits, alguns per fer caure primer el rei contrari, d'altres per matar la partida, i en part guanyar-la, amb unes aparents taules que condueixin a un nou tauler...

A Mariano Rajoy li manquen peons per sumar la majoria que necessita, fent més ingrata la incerta glòria de la seva victòria electoral. El joc de Rajoy no és de grans moviments ni girs argumentals, més aviat Rajoy es caracteritza per un joc conservador, sense arriscar, deixant que el pas temps jugui al seu favor, desgastant els altres i esperant, pacientment, fumant-se un puro tot llegint el Marca, que el joc li sigui més propici.

Albert Rivera s'ha ofert, quasi des de la nit electoral, per fer un enroc amb el PP per protegir el rei, un debilitat Rajoy però rei encara al cap i a la fi, del doble perill que pot assotar Espanya: l'auge de l'esquerra espanyola i el risc d'esquinçament d ela pell de brau. La seva jugada el debilita doncs l'exposa, torre ell, als atacs dels alfils i cavalls de l'adversari.

Pablo Iglesias va somiar ser rei, però ara prou es conformaria en ser la reina d'un nou govern; de moment sembla que el seu objectiu és, a banda de ser reina per un dia, que alguns dels seus peons esdevinguin noves reines, ministres a l'ús, fent-los arribar al capdavall del tauler, on ja sabem que d'arribar-hi els simples peons es transformen majors figures.

Pedro Sánchez, rei que pugna amb Rajoy per la cobejada i cara investidura, té les torres (ai els barons!) revoltades, alguna amb ganes de fer-li el llit i defenestrar-lo si gosa pactar amb qui gosa trencar Espanya. Ell però procura no perdre les formes davant la immobilitat del rei contrari, ni dels cants de sirena d'una reina pretendent amb més pressa, ara, que línies vermelles.

La partida espanyola, com setmanes enrere la catalana, està en un punt perillosament apassionant, doncs transita per camins fins ara, com els catalans, mai explorats!

Quin serà el proper moviment?

Ni Mas ni Març!

Com el gol d'Iniesta a Stamford Brigde l'acord d'investidura entre Junts pel Sí i la CUP es va produir in extremis, a darrera hora, quasi ja als minuts de descompte!

L'acord entre les parts suposa un cost per totes i cadascuna d'elles, doncs cada una ha hagut de renunciar a quelcom, però és evident que també reporta beneficis, entre ells el cost del desacord.

Pel que fa al cost de l'acord el més important i visible és la renúncia del president Mas a ser re investit, un cost polític i personal que més enllà de la lectura del sacrifici (que ho és), també és una retirada a temps, quelcom meritori que no tothom sap fer.

A canvi CDC manté la presidència del govern i el lideratge del procés, neutralitza políticament la CUP i evita una possible envestida electoral d'ERC, alhora que guanya temps i guanya el seu principal actiu (Artur Mas) per refundar-se com a partit. I des de la perspectiva de Junts pel Sí i el procés, es guanya estabilitat parlamentària i s'impulsa el procés.

Un altre cost important de l'acord és el de la CUP, un cost sobretot polític, precedit pel desgast d'aquestes darreres setmanes, i que a ulls del comunicat de l'acord s'aproxima a la claudicació a canvi del cap del president Mas, el seu principal benefici.

El cost polític és una subordinació a la voluntat de Junts pel Sí, que el president Mas va fer visible amb la metàfora de la paella pel mànec, que fins ara tenia la CUP i ara la té Junts pel Sí, que tindrà dos diputats cupaires a disposició; uns diran que infiltrats, d'altres segrestats...

Evitant les eleccions al març la CUP també s'estalvia un més que previsible càstig electoral (el polític ja li ha propinat Junts pel Sí amb l'acord) tot i que veurem com gestionen ara aquesta nova situació. El cost de la CUP també és personal en la mesura que hi haurà canvis de diputats amb dues renúncies, que inevitablement seran els assenyalats o, com diuen els cupaires, les assenyalades!

Hi ha hagut sacrificis per ambdues parts, però mentre el sacrifici del president Mas el dignifica, el sacrifici de la CUP els castiga!

Si s'ha produït l'acord és perquè el balanç cost - benefici resultava positiu pels interessos particulars i generals de cada una de les parts implicades, doncs el cost del desacord era superior i el benefici incert. De fet els únics a qui semblava beneficiar una nova convocatòria electoral era a ERC, per la possibilitat de liderar el procés, i a Catalunya Sí que es Pot, o Podemos, per la possibilitat de guanyar l'espai polític que el 27S no van tenir.

L'acord també té derivades també a nivell estatal; de fet penso que el 20D també ha influït molt en l'acord in extremis, doncs els seus resultats han permès dibuixar possibles escenaris que no beneficiaven gens ni CDC ni la CUP; el cost del desacord també representava un risc pel procés, en la mesura que podia donar ales a un possible acord d'esquerres a nivell estatal, i potser retrocedir una o dues pantalles i tornar al dret a decidir.

L'acord, en canvi, afavoreix la investidura de Mariano Rajoy, permetent així la continuïtat de les polaritats nacionalment enfrontades entre els governs català i espanyol. L'acord talla les ales a Pedro Sánchez, ara sí, més que mai, un àngel caigut...

El gol d'Inesta a Stamford Bridge no va donar cap títol, va servir per evitar caure eliminats i accedir a la final, que sí, es va guanyar! L'acord tampoc dóna la independència, però permet seguir jugant...

Ara Junts pel Sí (amb la CUP) comanda un govern disposat a tirar endavant un full de ruta, acompanyat d'una declaració de desconnexió, que ens ha de conduir cap a la independència de Catalunya.

Aquest és un partit que encara s'ha de jugar i el xiulet tot just va sonar ahir...

Miratges

El 9N de l'any passat semblava un referèndum, el 27S un plebiscit, el 9N d'enguany una declaració d'independència i l'ANECUP l'assemblea en què es resoldria el futur immediat de la política catalana.

Però no, el 9N de l'any passat no va ser ni una consulta, el 27S no va ser un plebiscit, la declaració del 9N d'enguany la van incomplir els propis signants i l'ANECUP es va cloure amb un sospitós empat que, lluny de resoldre l'equació, la va complicar més encara!

Vés que la independència no sigui com les utopies, que t'hi apropes i quasi les toques amb la punta dels dits, però aleshores s'allunyen de nou, i de nou semblen inabastables... I sí, és molt el recorregut fet, però les utopies tenen això: no s'atrapen!

La sensació és que la CUP amb la seva assemblea es va fer trampa al solitari, posposant una decisió, sigui quina sigui, que l'esberlarà.

Si investeix el president Mas s'haurà d'empassar, a banda d'una maleïda promesa electoral, part del seu ideari revolucionari; si no l'investeix patirà les envestides de la majoria dels independentistes. Potser aquesta és la gran victòria del president Mas amb la seva resistència a desaparèixer del mapa: erosionar políticament la CUP.

Mas ja va neutralitzar ERC al 27S amb la candidatura de Junts pel Sí, després de desempallegar-se d'Unió i de Duran i Lleida, fulminant CiU. L'agònica i desesperant investidura per part de la CUP és pràcticament la seva darrera carta per seguir essent president!

L'escenari d'unes noves eleccions al parlament situen a Mas i a la CUP en una situació més vulnerable, avui per avui; a Mas perquè de no reeditar-se Junts pel Sí pot veure's finalment superat per l'ERC de Junqueras; a la CUP perquè pot rebre el càstig dels independentistes que els van votar el 27S, per allò de repartir-se el vot, i pot veure's superada per l'embranzida que En Comú Podem ha agafat a les eleccions generals del 20D.

Unes noves eleccions obren massa interrogants i poden dibuixar un escenari massa diferent pels interessos independentistes en general, i pels de Mas i la CUP en particular; la investidura sembla, ara per ara, la seva major zona de confort, tot i les incomoditats i inconvenients que suposaria...

Si la CUP finalment investeix Mas semblarà que l'independentisme finalment va a la una: un altre miratge!

L'Espanya ingovernable

Les eleccions del 20D han sacsejat el panorama polític espanyol com feia anys, dècades, que no passava!

La notícia però, més que la fi (veurem si temporal o definitiva) del bipartidisme és la ingovernabilitat d'Espanya! La governabilitat és més incerta que oberta i requereix de pactes que, de produir-se, tindran un preu molt alt, per alguns quasi impagable!

Els partits ja han començat a llençar missatges en clau de pactes, com el del PSOE tancant-se a facilitar, de moment, la investidura de Mariano Rajoy, petició que fins i tot li ha fet Ciudadanos, o el de Podemos posant preu a una (im)possible investidura de Pedro Sánchez: acceptar el dret a decidir i el referèndum a Catalunya.

Amb aquest panorama la investidura del proper president del govern espanyol s'entreveu més complicada que la del president català, ens mans d'una CUP que adjectivarà aquest diumenge si el 2016 serà electoral o no!

Com en el cas de Catalunya, que és el 10 de gener, la investidura del president del govern espanyol també té data de caducitat: dos mesos a partir de la primera votació.

I és que tota la tinta que l'opinió pública i publicada espanyola ha gastat per riure's de la ingovernabilitat de Catalunya ara se l'haurien de beure sencera, glop a glop, veient la ingovernabilitat d'Espanya!

Mariano Rajoy és qui primer ha de moure fitxa per intentar ser (re)investit president i el primer moviment és iniciar el "pressing" PSOE, amb la complicitat de Ciudadanos. La política espanyola i la catalana no semblen tan diferents, comparteixen, tot i que amb vectors de forces, variables i circumstàncies diferents, la dificultat per resoldre la pròpia governabilitat.

Que Catalunya és ingovernable?... Espanya ho és més! Se'n sortirà Rajoy, se'n sortirà Mas? Hivernarà la governabilitat de llurs potencials governs?

La llista amb sense polítics

La llista és el Sant Greal del sobiranisme, en aquests darrers dies de precampanya d'unes eleccions, les del 27 de setembre, que ben aviat hauran de ser convocades.

El debat de la llista semblava acabat però després de les eleccions municipals el president Mas l'ha desenterrat i ha tornat, com un zombi, amb major virulència, intensitat! El president Mas l'ha desenterrat i les enquestes han fet la resta!

La potencial llista unitària sobiranista va mutant en funció del minut i resultat d'aquesta precampanya, també en funció de qui la centra, partit o entitat sobiranista, per tal que els altres rematin a gol, l'acceptin!

Com més ens apropem al 27S, més es va definint la graella de sortida per  la  cursa electoral!

ICV ha vist clara la seva jugada, després de provar-la amb èxit a les municipals: sumar amb Podem, tot i que alguns diuen diluir-s'hi; les esquerres de més a l'esquerra poc o gens sobiranistes estan disposades a sumar per fer primer un gir més social que nacional... Sí es pot!

El PP, Ciutadans, Unió i el PSC concorreran amb llurs sigles, amb intencions divergents a nivell social, més confluents, PP a banda, a nivell nacional, amb tints més o menys federals...

Caldrà veure què fan finalment CDC, ERC i la CUP; fins fa poc semblava que ERC i la CUP preferien anar per separat, però la pilotada a la teulada del president Mas a les entitats sobiranistes els ha obligat a fer un canvi de timó en el seu argumentari i a plantejar, també ara l'opció d'una sola llista pel Sí!

ERC i la CUP semblen disposades a sumar-se a una "llista civil" amb polítics, però sense polítics en actiu però CDC sembla resistir-se a fer (o a participar de) qualsevol llista sense el president Mas...

La "llista civil amb sense polítics" és, per a mi i a hores d'ara, tot un misteri, un sudoku de dificultat màxima. Junts o separats és evident, natural i legítim que cada partit defensi, per sobre o sota els interessos que anomenen "de país" els propis de partit...

La "llista amb sense polítics" pot agradar molt a molts, però sembla que no per igual a tots... Aquesta possible "llista civil amb sense polítics" té el risc de convertir-se en llegenda, com el Sant Greal: hi era però ningú, encara, l'ha trobat!

Una Espanya diferent?

"Spain is different" va ser l'eslògan amb què l'autàrquic règim dictatorial franquista va voler promocionar-se a Europa com a destinació turística.

"Spain is different" volia trencar amb la imatge que fins aleshores es tenia d'Espanya, que bé es podria condensar amb l'expressió, encara avui utilitzada amb més o menys fortuna i encert,. "Àfrica comença als Pirineus!"

Anys més tard l'expressió prenia un nou significat amb un afegitó: "Spain is different, Catalunya no tant!", referint-se a que Catalunya no és tan diferent d'Europa com ho és (o sembla) Espanya...

Aquests darrers anys Catalunya (si més no una part) ha dit al món que també "is different", que vol decidir el seu futur i dibuixar el seu propi destí i que d'alguna manera "Espanya li és igual!"

Que quelcom ha canviat a Catalunya aquests darrers quatre o cinc anys és tan evident com que quelcom comença a canviar a Espanya des de fa mesos, un canvi polític que s'ha començat a visualitzar amb les darreres eleccions europees i a materialitzar amb les darreres eleccions municipals! La irrupció de Podemos, també la consolidació de Ciudadanos, trenca el bipartidisme i obre l'espectre polític espanyol, també en clau de diversitat nacional.

Després del 27S, sinó simultàniament (ja veurem), i sobretot depenent del resultat de les eleccions catalanes, les eleccions generals espanyoles ens permetran veure si quelcom ha canviat a Espanya vers el reconeixement de la seva diversitat i pluralitat nacional, cultural i lingüística, les eleccions generals ens permetran veure si efectivament "Spain is different" o, en una expressió molt espanyola, "es más de lo mismo!"

Eixos diferencials

Dos són els eixos que han mogut la política catalana i l'espanyola, l'eix social, el clàssic dreta - esquerra i l'eix nacional.

Anys enrere la política espanyola i catalana discorrien preferentment pel primer eix, però d'un temps ençà l'eix nacional ha guanyat protagonisme tant a la política espanyola com a la catalana.

Fa anys que el Partit Popular ret dia sí dia també al PSOE a un duel per a comprovar qui és més espanyol, més exclusivament espanyol, minimitzant la diversitat nacional d'Espanya; possiblement el primer punt àlgid d'aquesta competició va ser durant el debat polític de la reforma de l'Estatut de Catalunya, amb el Partit Popular muntant taules per a recollir signatures contra l'Estatut i n'hem pogut veure una nova mostra amb tot el procés sobiranista i el recent 9N.

A Catalunya l'eix nacional ha guanyat força, també a partir de la frustrada reforma de l'Estatut de Catalunya, esdevenint, la qüestió nacional, el principal tema de l'agenda política catalana. Aquí, d'una altra manera, també hi ha hagut una mena de duel a vàries bandes per a demostrar qui és més català o defenestrar el qui no ho és, o no ho sembla...

S'esforça ara el PSOE, davant la irrupció de Podemos, per seguir essent percebut com l'alternativa al PP, com el rival del PP, però als ulls de molts, que no de tots, les diferències entre PP i PSOE són menys de les que realment hi ha. Tan preocupat i ocupat per semblar tan espanyol com el PP, o com a mínim no menys espanyol, el PSOE sembla haver descuidat l'element que realment el diferencia del PP: que és un partit de centre esquerra!

I és precisament per l'esquerra per on Podemos sembla que avançarà el PSOE, i de ser així, aquest serà el drama del PSOE: haver caigut al parany nacionalista del PP i veure's avançat per l'esquerra per Podemos!

A Catalunya l'eix nacional segueix fent rodar la política i marca les agendes, però l'eix social, l'eix dreta - esquerra seguirà fent forat amb la CUP, que ara ja marca més distàncies amb el sobiranisme de l'inestable binomi CDC - ERC, però també per la irrupció de Podemos, que defuig el debat nacional per centrar-se en el social, conscient que és precisament aquí on pot fer i farà forat!

A Catalunya hi ha qui fa temps que fa esforços per fer convergir els eixos nacional i social en un sol eix, en l'eix del sobiranisme, del dret a decidir, de la independència... De moment, però, un dels partits que empeny el procés sobiranista s'esforça més per mirar (i tirar) endavant que no per mirar enrere, doncs són massa les causes pels pecats que presumptament hagi pogut cometre, o han comès presumptament alguns dels seus membres, que els persegueixen...

Podemos sembla haver sabut decantar la política espanyola vers l'eix social; caldrà veure si també sap fer decantar la política catalana vers aquest eix, desactivant la força que aquí té, avui per avui, l'eix nacional.

Enquestes al marge, serà en les eleccions quan podrem veure si els eixos social i nacional són o no eixos diferencials!

Esperar Espanya o tirar pel dret?

Per si algú en dubtava és evident que mentre el PP governi Espanya res canviarà.

La resposta de Mariano Rajoy a la petició epistolar d'Artur Mas de fer una consulta legal, pactada i definitiva ha estat tan ràpida com contundent: ni parlar-ne!

Ara que els partits pro consulta més el PSC es trobaran bis a bis amb el govern de la Generalitat sembla que s'obriran dues possibles opcions: esperar Espanya o tirar pel dret!

Esperar Espanya
Esperar Espanya parteix d'una hipòtesi inicial: el govern de Mariano Rajoy té data de caducitat, ergo l'immobilisme espanyol també!

Les enquestes electorals dibuixen un escenari polític espanyol molt diferent de l'actual, amb Podemos trencant el bipartidisme. Hi ha qui somia a Catalunya amb la possibilitat que amb un nou escenari polític espanyol tal vegada es podria no només reformar la Constitució, sinó també donar cobertura legal a una possible consulta!

Esperar Espanya, és possiblement l'opció que volen els partits federalistes o confederals, però té com a mínim dos inconvenients: esperar (1), i n'hi ha que no tenen espera, i que caldria veure si realment seria possible aquest canvi (2)!

Tirar pel dret
Si ara era l'hora, ara és el moment! Si "Espanya ens és igual" quin sentit té esperar-la?

Tirar pel dret és el que volen els independentistes que tenen pressa, els que no han perdut la por a Espanya perquè diuen que de fet Espanya, aquesta Espanya, ni els fa ni els ha fet por. Tirar pel dret vol dir fer eleccions al Parlament de Catalunya el més aviat possible, aprofitant la inèrcia i la força del 9N, per iniciar un procés constituent.

Tirar pel dret, però, també té inconvenients, sobretot l'interrogant de quin seria el resultat d'unes eleccions al Parlament de caràcter plebiscitari, en què el que estigués en joc fos precisament si es tira pel dret, pel dret a decidir la independència sense tenir en compte el que decideixi Espanya, o si per contra es frena el procés.

Esperar Espanya o tirar pel dret?
I entre esperar Espanya i tirar pel dret hi ha el govern de la Generalitat i Artur Mas, que reforçat com ha sortit del 9N, més que cap altre líder, molt més que Oriol Junqueras, no vol fer cap pas en fals! Sap ell com ningú més el que va passar a les darreres eleccions al Parlament!

És Artur Mas dels que diuen haver perdut ara la por a Espanya, però això de tirar pel dret no ho farà, si ho fa, de qualsevol manera, sense xarxa; la condició és el que ell anomena una "llista de país", llista poc probable, a dia d'avui...

I potser sí que Artur Mas ja no vol esperar Espanya, però tampoc té tanta pressa... És president i segueix tenint com a objectiu esgotar al màxim aquesta legislatura, i sobretot ara, impulsat pel 9N. El president Mas potser no voldrà esperar Espanya, però sí voldrà esperar...

Esperar Espanya o tirar pel dret? Tal vegada la resposta del president Mas no sigui ni una ni l'altra, sinó una reformulació d'ambdues: esperar Catalunya per tirar pel dret! La variable, la discussió, aquí serà la velocitat! I ja se sap que la pressa és mala consellera!

Temps al temps!

3 certeses post 9N i un interrogant

Són moltes, múltiples i variades les lectures que es fan del 9N, la majoria, sinó totes, interessades, tal vegada també aquesta lectura que jo en faig, sobre 3 certeses i un interrogant!

Espanya m'és igual!
Cada dia són més els catalans que tan els hi fa el que el govern espanyol pugui dir i sobretot pugui fer. La desafecció ja no és epidèrmica, és profunda i no troba ni toca fons.
La paradoxa, sobretot pels espanyols recalcitrants que neguen qualsevol estigma de diversitat cultural i lingüística, és que són precisament ells els principals agents de desafecció. Si per cada català convertit a l'independentisme cobressin un euro es farien el bigoti d'or!

El 9N ha noquejat Espanya, amb un Rajoy que no ha sabut o pogut evitar urnes; amb el PP vilipendiat per la seva dreta, està per veure fi finalment qualla la via federal socialista, o si caldrà esperar a la solució de Podemos, que sembla tenir respostes clares i contundents per tot menys per aquesta qüestió!

Catalunya és una allau
El procés sobiranista era una bola de neu que al 2010 va començar a rodar muntanya avall, impulsada pel menyspreu a la proposta d'Estatut, i a cada negació del l'estat espanyol s'ha anat fent gran, i a cada 11 de setembre ha anat creixent de volum i, sobretot, ha anat guanyant velocitat!

Aquella bola de neu és avui una allau que llisca muntanya avall i sembla ja no tenir aturador. El govern espanyol s'hi ha volgut posar al davant però el 9N l'hi ha passat per sobre.

Europa observa, aviat escoltarà
Europa observa i parla poc; més parla, explica i s'explica la premsa europea i internacional. La premsa busca noticies, les institucions europees més aviat les eviten; respecte a la qüestió catalana, millor no donar titulars.

És possible que Europa segueixi parlant poc, però més aviat que tard haurà d'escoltar, just quan l'allau, que més que evitar ha alimentat Rajoy, arribi just davant la porta de les institucions europees.

Perquè la celebració del 9N no va ser unitària? 
La celebració dels resultats del 9N va anar per barris, cada partit pro consulta va fer la seva celebració (?) i valoració. Potser així ho tenien pactat, o potser no hi havia res pactat, però a mi em sorprèn molt que precisament la nit del 9N no cerquessin la foto conjunta que tan e svan fer, per simbolitzar la unitat, abans del 9N. Serà cert allò de "fins que el 9N ens separi!"

Us imagineu totes les portades dels diaris amb una foto de la nit electoral, o participativa, tan se val, del 9N amb tots els partits pro consulta, l'ANC, Òmnium i l'AMI? Però Artur Mas i CiU sabien que si l'endemà algú s'havia guanyat les portades era, a banda de la gent, ells...

Després del 9N la vida segueix, com la vida mateixa, farcida de certeses, incerteses i intrigants interrogants!