dimarts, 31 d’octubre del 2017

República de sucre


Perdona'm president Puigdemont perquè he dubtat! De fet avui encara dubto...

A mi també em va semblar, divendres passat, que el Parlament de Catalunya va votar i aprovar la república catalana, però una lectura més detinguda d'aquells fets i els que s'han produït, i no produït posteriorment no fan més que alimentar els meus dubtes: realment es va aprovar i proclamar la república catalana?

Abans d'entrar a considerar la proposta de resolució que el Parlament va aprovar convé indicar que el format escollit, la proposta de resolució, si bé és vàlid i naturalment legítim és, en sí mateix, de menor rang que d'altres acords que es prenen al Parlament; també destacar que dins la poca solemnitat que la pròpia votació tenia, qüestió de procediment, els grups que la van presentar com a mínim van fer llegir a la presidenta del Parlament la part resolutiva del text, doncs de no demanar-ho la seva aprovació hagués quedat diluïda, per la pròpia dinàmica interna parlamentària, entre les votacions de diferents propostes de resolució.

Pel que fa a l'acord el Parlament va acordar "instar el Govern a dictar totes les resolucions necessàries per al desenvolupament de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República".

Sí, podeu tornar a llegir l'acord: "instar el Govern a dictar totes les resolucions necessàries per al desenvolupament de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República" per enumerar posteriorment les resolucions necessàries a fer i aprovar com promulgar decrets, dictar disposicions, promoure el reconeixement internacional de la república o elaborar un inventari dels béns de titularitat de l'estat espanyol radicats al territori nacional de Catalunya...

Res de tot això ha passat i, molt em temo (i m'agradaria equivocar-me), no passarà. De fet l'interrogant, inquietant per molts, del cap de setmana era com podia ser que aquest acord no es publiqués ni al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya ni al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya... El BOE, en canvi, sí va publicar amb nocturnitat l'activació de l'article 155 de la Constitució espanyola i tenim, des d'aleshores, proves més que evidents de la seva (prudent alhora que implacable i igualment vergonyosa) activació.

Semblava que s'havia aprovat i proclamat la república catalana com semblava que teníem estructures d'estat i semblava anar a treballar, ahir dilluns, amb total normalitat el conseller Rull i la presidenta del Parlament; tristament, res més lluny de la realitat.

Ítaca ha desaparegut per moments de l'horitzó, on ara tothom hi té, malauradament per voluntat del president Rajoy, les eleccions del 21 de desembre. La nonada república catalana es fon com un terròs de sucre dins l'amarg cafè espanyol per a tothom...Visca la república!

dilluns, 30 d’octubre del 2017

Independència continguda


La pregunta fins i tot avui sembla imprescindible, tot i que aquestes preguntes són per fer anys a venir: on éreu el dia que es va proclamar la independència? O potser la pregunta més aviat seria: on éreu el dia que es va aprovar la independència? O caldria parlar més de república que d'independència?... On éreu el dia que es va aprovar la república (si és que la república va ser aprovada)?

Bé, sigui el que sigui el que s'aprovés a mi em va agafar no amb els pixats al ventre però sí paint, paint el dinar al sofà de casa, sol i amb l'única companyia del televisor encès i el comandament a distància per anar saltant de TV3 a La Sexta, per allò de fer la mitjana... Les altres cadenes, ni cas!

Revisant el meu ritme cardíac puc confirmar que no es va alterar excessivament; mentiria si digués el contrari, les pulsacions, com el cotó, no enganyen. Però reconec que quelcom més que un lleuger somriure se'm va dibuixar als llavis, i els ulls se'm van empetitir per fer més intensa la mirada, que per brollar i inundar-se d'emoció.

La processó va per dins, també per fora, en cada un de nosaltres; vaig veure molta gent eufòrica i molta eufòria a les xarxes socials, naturalment el moment ho mereixia, tot i les incerteses matinals... I sí, és probable que d'haver-me trobat en aquell instant a la Plaça del Vi de Girona, per exemple, possiblement el pulsímetre del meu rellotge hagués marcat un registre cardíac més alt.

La meva contenció l'atribueixo sobretot a un principi de realitat que a mi, i no sé si a tu, no se m'escapa i tampoc ho feia en aquell moment: la previsible, immediata i llavors ja inevitable resposta de l'estat espanyol en forma de 155. Cada minut més de república era un minut menys per la intervenció de la Generalitat; amb aquest horitzó no tenia, en el meu cas, massa espai per l'eufòria.

Al capdavall aquesta independència, cas de ser-ho realment, efectivament, és molt continguda, excessivament expectant, quasi una incògnita, sinó un interrogant: som independents?

Avui, tres dies després, no només m'ho pregunto, sinó que cada minut que passa en dubto més, a risc d'acabar-la negant (que no renegant) com un Sant Pere qualsevol... Segurament, una vegada més m'equivoco i em precipito... al temps!

dissabte, 28 d’octubre del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Independence Day"


Les cròniques d'avui i els llibres d'història de demà expliquen i explicaran que ahir, divendres 27 d'octubre de 2017 és el dia de la independència, una data marcada al calendari, veurem si en vermell festiu o no. Serà el 27 d'octubre per Catalunya el que és i representa el 4 de juliol pels Estats Units?

Instintivament he recorregut a la banda sonora d'aquesta pel·lícula, "Independence Day", per il·lustrar aquests minuts musicals de pel·lícula, sense oblidar que més enllà del títol, "el dia de la independència", no se'ns escapa que aquesta pel·lícula és dels gèneres de ciència-ficció, fantàstic i, atenció que no sigui una premonició, catàstrofes!





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 27 d’octubre del 2017

El vídeo de la setmana: "Ja sóc aquí"


Fa quaranta anys no només va tornar un home, que també, sobretot va retornar una institució, el president de la Generalitat de Catalunya!

El "Ja sóc aquí" és el singular més plural que un president de la Generalitat hagi pronunciat mai, doncs amb ell vam recuperar la nostra institució de país, la que ens permet auto governar-nos, a voltes amb més alegries, a voltes amb menys, però auto governant-nos al cap i a la fi.

En aquests dies tan incerts, incendiaris per moments, no és només un exercici de nostàlgia recordar el "Ja sóc aquí", és i hauria de ser també un exercici de reivindicació de defensa de les nostres institucions i de la nostra voluntat i capacitat d'auto governar-nos.

Seria una llàstima perdre, avui, qui sap si demà, el que fa quaranta anys ens va costar tant recuperar...



Bon divendres, tot i que no estic segur que ho serà...

dijous, 26 d’octubre del 2017

La vigília de tot, o de res...


Una vegada superat el vertigen inicial el govern espanyol i el Partit Popular semblen trobar-se la mar de còmodes amb l'activació de l'article 155 de la Constitució.

L'altre dia a la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría fins i tot se li escolava un lleuger somriure sota el nas quan especulava sobre les possibles conseqüències que podria tenir la seva aplicació en el president Puigdemont: Pàvlov diria que, com el seu gos, salivava!

Superada l'angúnia inicial, cas que en tinguessin, el Partit Popular sembla haver descobert els avantatges que li podria conferir políticament l'aplicació generosa del 155 fins al punt que avui per avui res podria aturar-lo, només la rendició pública i explícita del president Puigdemont, del seu govern i de la seva dèria independentista.

No, no es tracta només de restituir la normalitat democràtica, de retornar al marc constitucional i estatutari les institucions catalanes, es tracta sobretot, amb el 155, d'esclafar (políticament) l'independentisme, de deixar-lo captiu i desarmat. O encara pitjor, d'aprofitar el moment per re-centralitzar l'estat de les autonomies, de confiscar el cafè per a tothom, d'intervenir la cafetera i la cafeteria sencera!

Més cautelós es mostra el PSOE, cautela necessària i raonable però alhora estèril si al final també prem el botó vermell. Més bel·ligerant es mostra Ciudadanos, que considera que el govern espanyol va tard en l'aplicació del 155.

Avui és la vigília de tot, de l'aprovació del 155 i qui sap si també, potser avui mateix, de la proclamació de la independència; la vigília de tot o, qui sap, potser de res...

dimecres, 25 d’octubre del 2017

L'enèsim llençol perdut del PSC


Si us plau, pareu de fer bugades, que en cada una d'elles el PSC perd un llençol en forma de militant, acord de govern o ambdues coses alhora!

La inestabilitat política derivada de la crisi territorial li segueix passant factura i fractura el PSC, sempre en el punt de mira de tothom.

Quan semblava que havia trobat el seu lloc, a nivell intern i en relació al PSOE, l'amenaça activada ja de l'article 155 de la Constitució l'ha fet trontollar de nou.

La necessitat de no generar més tensions amb un PSOE decidit a secundar, tot i una certa crítica, l'activació del 155 fent costat al govern espanyol, al Partit Popular i al costat de Ciudadanos ha incomodat a militants i càrrecs electes locals que, a banda de la incomoditat política personal, veuen amenaçats també llurs acords de govern, cas de tenir-los...

D'acord que no ha estat un desacord general, que més aviat ha estat d'uns quants i que el desacord s'ha manifestat amb una certa sordina, però és un desacord prou perceptible que posa en evidència, una vegada més, que la complexitat política del PSC té el seu punt de fragilitat.

És el preu de trobar-se al bell mig, no de la centralitat política sinó a mig camí de tot, o qui sap si d'enlloc: a mig camí dels independentistes pel seu catalanisme, a mig camí de la dreta espanyolista per la seva defensa de la unitat d'Espanya, tot i que federal.

No puc evitar mirar-m'ho amb una certa tristesa, doncs també a mi m'agradaria que el PSC no participés, ni per activa ni per passiva, en l'activació del 155, per més que el president Puigdemont, també segons el PSC, l'hagi provocat.

La bugada sembla haver entrat ara al programa del centrifugat; veurem quants i com queden els llençols del PSC quan toqui estendre'ls...

dimarts, 24 d’octubre del 2017

Trinxeres socials


L'acció simbòlica de treure diners (155 euros, per exemple) tal dia a tal hora de tals bancs va tenir més repercussió, molta més a les xarxes socials que a la vida real, on la incidència va ser, en general, més aviat minsa. És cert que no es cercava fer trontollar l'economia catalana, tan cert com que en certs mitjans, com a les xarxes socials, la notícia es va sobredimensionar.

A vegades ja es tracta d'això, que les xarxes socials bullin mentre el carrer l'ambient no arriba a tebi; no ho dic només per aquesta acció concreta sinó per tantes altres (d'uns i altres) que les xarxes socials magnifiquen.

Aquest no és un fenomen nou però aquests dies la pugna entre uns i altres no només es lliura al carrer, als parlaments o a les sales de premsa, també es lliura a les xarxes socials (essencialment Twitter i Facebook) i als serveis de missatgeria instantània (essencialment WhatsApp), dels que no descarto parlar-ne algun dia...

Una sola piulada pot ser notícia, aquesta és en part la força que té Twitter; de fet és habitual veure piulades que il·lustren moltes notícies, sobretot quan no hi ha declaracions. És indiscutible, tan com inevitable, que les xarxes socials juguen el seu paper i tenen el seu impacte i entre elles, entre els periodistes, especialment Twitter.

I com ens comportem, majoritàriament nosaltres a les xarxes socials? Doncs a vegades penso que, sorprenentment, la majoria com a gregaris, sobretot quan l'ambient bull i les posicions es polaritzen.

Solem seguir els qui pensen com nosaltres, cercant i prioritzant enfortir els nostres arguments, i potser també seguim alguns dels qui pensen just el contrari o tan sols un xic diferent però sobretot per a cercar-hi el contrast que reforci precisament els nostres arguments, més que per a entendre els seus. No corren bons temps per l'empatia, per mirar d'entendre l'altre, a vegades ni tan sols per escoltar els seus arguments intentant fent més l'esforç per entendre'ls que per rebatre'ls.

Més que xarxes hi ha moments que tinc la (trista) sensació que són, massa vegades, trinxeres, veritables trinxeres socials amb els seus filats espinosos...

dilluns, 23 d’octubre del 2017

El 155 o quan el remei serà pitjor que la malaltia


L'article cent cinquanta cinc de la Constitució espanyola era com aquella cambra quasi oblidada a la que no hi havíem entrat mai perquè mai havíem tingut la necessitat de fer-ho. Quasi ni sabíem que era allà i si algun dia ho havíem sabut quasi ni ens en recordàvem.

L'article cent cinquanta cinc era com aquella lletra petita dels contractes que no llegim doncs tot allò negatiu que plantegen (d'aquí la lletra petita) pensem que és quasi impossible que s'esdevingui, ni tan sols remotament, algun dia.

Però en realitat el cos de lletra de l'article cent cinquanta cinc és tan gran com el de tots els altres articles de la Constitució espanyola i ara aquella cambra no només l'hem obert sinó que sembla que inevitablement hi entrarem, si no ho hem començat a fer ja.

L'article cent cinquanta cinc és un camí traçat però mai recorregut; un camí traçat més pensat per no recórrer que per transitar-lo, més com a amenaça improbable quan es va redactar, allò de curar-se (constitucionalment) en salut; avui però és un camí que el govern i alguns partits espanyols han decidit transitar tot i ser un camí desconegut de destins i conseqüències imprevisibles.

El cent cinquanta cinc té quelcom de fantasia, de remei màgic que curarà les ferides constitucionals que sagnen sobre la pell de brau; res més lluny de la realitat. El cent cinquanta cinc potser retornarà a la cleda constitucional les institucions catalanes amb una intervenció que es preveu que contingui altes dosis d'humiliació, però no aturarà el clam de democràcia i llibertat que, més que el simple crit d'independència (que també), cada dia s'eixampla més dins i també fora de Catalunya.

L'article cent cinquanta cinc, la necessitat d'aplicar-lo, hauria d'entendre's com el pitjor símptoma per a l'estat de salut de la democràcia espanyola; si cal activar-lo és que passa quelcom greu, molt greu, i efectivament passa: cada vegada més (des de fa anys, recordem la desafecció creixent anunciada pel president Montilla!) un ideal de Catalunya encaixa menys dins una realitat d'Espanya!

La necessitat d'aplicar el cent cinquanta cinc hauria de ser només el símptoma, no el remei ja que em temo, aquí també, que el remei serà pitjor que la malaltia.

dissabte, 21 d’octubre del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "You Light Up My Life"


Avui fa vint anys que té vint anys i a banda de força encara es sent capaç de cantar si un altre canta! Avui ella, la que per sort sé on és i sé on para, en fa 40!

Són moltes les cançons de la seva vida, també moltes les de la vida que, de moment, ha compartit amb mi; quasi podria dedicar tots els minuts musicals d'un any a les cançons de la seva vida, doncs són moltes les cançons que caben dins de 40 anys de vida!

D'entre les cançons de la seva vida de moment, diria, no hi ha "You Light Up My Life", cançó principal d'una pel·lícula que, més enllà d'aquesta cançó, guanyadora d'un Oscar a la millor cançó original, no va passar a la història del cinema.

La cançó sí va passar a la història de la música, un èxit de fa 40 anys que va llençar la carrera musical de la cantant nord americana Debby Boone, essent el seu primer i més gran èxit!

La cançó no només l'he seleccionat per ser del mateix any que ella, de fa 40 anys, sinó sobretot perquè ella, la Sira, com diu la cançó, il·lumina la meva vida!





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 20 d’octubre del 2017

El vídeo de la setmana: "Compta amb mi"


La Fundació d'Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia és una entitat sense ànim de lucre que té com a finalitat la cobertura integral de les necessitats dels nens i joves en tractament oncològic a Catalunya i les de les seves famílies.

Una de les línies d'acció que tenen és l'equip de suport en cures pal·liatives pediàtriques, un equip format per diferents professionals, vinculats als diferents hospitals amb els que col·laboren, que donen suport de manera integral, especialment al domicili, en atenció mèdica i d’infermeria, atenció psicològica, atenció en treball social o en l'acompanyament i joc amb l'infant o jove malalt.

Aquest equip de suport en cures pal·liatives pediàtriques duu per nom "Compta amb mi" i aquest és el vídeo de presentació d'aquest equip, que compta amb la cessió de la cançó homònima del grup Txarango.


Compta amb mi from Fundació Enriqueta Villavecchia on Vimeo.


Bon divendres!

dijous, 19 d’octubre del 2017

El cost emocional del procés


La vida és allò que passa mentre estem pendents del procés... o la vida és el procés? És clar que també per alguns el procés és vida...

El procés des de fa molts dies (i per segons qui setmanes, mesos i anys) ens absorbeix de tal manera que, com va il·lustrar la setmana passada un gag del Polònia, la resta quasi ens és igual.

També a mi, i encara no m'ho perdono, em va passar per alt l'altre dia el dia mundial contra la pobresa (ni una trista piulada, vaig fer!), i quasi m'oblido dels deu anys del meu bloc, d'aquest bloc, que encara no he celebrat! Coi de procés!

El que estem vivint aquests dies, siguem o no independentistes, té un cost emocional que tard o d'hora ens passa o passarà factura, sinó ens l'ha passat ja: dificultat per dormir, ànsia per estar informat de tot i en tot moment, esgotament físic i mental...

Jo mateix, jo i el meu bloc, també estem atrapats en aquesta espiral, pràcticament abduïts pel moment que ja no sé si serà històric o catastròfic! Tinc articles literalment segrestats per l'actualitat d'aquests dies, articles escrits suspesos temporalment a risc que alguns d'ells caduquin... Veig que n'hauré de fer una publicació en diferit!

Sí, hi ha vida, molta vida més enllà del procés; i és realment saludable viure-la ni que sigui, tan sols, per sortir a respirar... Però tard o d'hora totes les converses amb amics, coneguts i saludats inevitablement acaben derivant, evocant i abocant al procés, a la DUI i al 155.

I sí, ambdues coses (la DUI i el 155) generen en molta gent (no sé si una majoria sorollosa, silenciada o silenciosa) grans dosis d'incertesa que s'acaben somatitzant d'una o altra manera; són dies de tensió política, social i personal, dies d'agitació...

Que vingui ja la tempesta, sigui quina sigui la que hagi de venir, que com més aviat vingui més aviat tindrem la calma... o no!?

dimecres, 18 d’octubre del 2017

Tranquils, Jordis, tranquils


A vegades per extingir un foc convé provocar-ne un altre; en aquestes circumstàncies podria ser positiva aquella frase "d'apagar el foc amb benzina"! La frase, però, sol amagar quasi sempre una actitud temerària, incendiària!

No sé si és aquesta l'estratègia que cerca l'estat espanyol per apagar l'incendi de Catalunya, les flames del qual, a ulls de l'estat, semblen més perilloses que les que cremen de veritat a Galícia. Apagar el foc independentista incendiant Catalunya, aturar la deriva independentista empresonant els màxims dirigents de les organitzacions civils que empenyen el procés, Jordi Sànchez, president de l'ANC, i Jordi Cuixart, president d'Òmnium Cultural, no sé si és la millor tàctica per apagar el foc. Deuen cercar la immolació del procés...

Quan es provoca un foc per apagar-ne un altre el provocat és molt localitzat i controlat, és un foc molt estratègic. També l'estat espanyol ha estat selectiu a l'hora d'atiar el foc, empresonant els "Jordis" i retenint el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, tots ells acusats de sedició.

Aquestes decisions, per més que puguin tenir la llei al darrere, són l'espurna que no només incendia les xarxes socials d'indignació, també els carrers, talment com va fer-ho la violència policial del passat 1 d'octubre.

I així està una gran part dels catalans i catalanes, siguin o no independentistes, indignats amb un estat espanyol incendiari que amaga la política rere la llei, que no dubta a enfortir el torcebraç amb el braç judicial i policial essent extremadament garrepa amb la política.

I així està una gran part dels catalans i catalanes, independentistes o no, que fa hores que criden als quatre vents "tranquils, Jordis, tranquils", que no cessarem la nostra lluita fins que vosaltres, com el país, sigueu lliures, que els incendiaris no saben que (també) els bombers són i seran sempre nostres!

dimarts, 17 d’octubre del 2017

Ni sí ni no, ni tot el contrari


Doncs al final resulta que el president Puigdemont més que fer-se el suec s'ha fet el gallec! "Vas declarar la independència?" Ni sí ni no, ni tot el contrari...

Amb la seva resposta per escrit ha seguit amb l'ambigüitat de la seva no aprovació suspesa reiterant la seva oferta de diàleg (per definir els termes de la independència, s'entén), afegint-hi, ara sí, un termini de dos mesos.

Dos mesos!? Pel president Rajoy dos mesos són una eternitat! Ell segueix insistint en que és aquest dijous quan acaba el termini que té el president Puigdemont per deixar de fer l'indi! Sí, l'indi com el d'una tribu d'indis de l'oest americà d'aquella cançó de La Trinca!

La intensa però breu relació epistolar presidencial és un símptoma evident que les relacions entre els dos presidents i llurs governs passen el seu pitjor moment: ja no poden dir-se les veritats (cadascú les seves) a la cara! És cert que per carta es poden expressar amb més calma i articulant millor el que volen dir, però més que l'avantsala d'un apropament, que no (encara?) reconciliació, sembla que estem davant l'avantsala del trencament. Ja quasi només els faltaria tallar per WhatsApp...

En el fons aquest és el veritable missatge que ahir l'estat espanyol va enviar al president Puigdemont: quan les barbes del teu major vegis tallar, posa les teves a remullar! "Demà m'afaitaràs!", deu pensar Puigdemont...

Mentre aquí van anunciar i suspendre la independència sense aprovar-la allà ja apliquen, si fa o no fa, el 155 sense haver-lo aprovat... I de moment ja n'envien dos a la presó!

dilluns, 16 d’octubre del 2017

La resposta del president Puigdemont


Miquel Iceta tenia raó: "no es pot suspendre una declaració que no s'ha fet."

Ara ja sabem que la controvertida declaració d'independència va necessitar d'una gran dosi d'ambigüitat per no fer explotar el procés, ambigüitat que permet a uns afirmar que sí, que la independència es va proclamar tot i suspendre-la immediatament després, i a d'altres afirmar que no, que malgrat les intencions (i la posterior signatura) la declaració es va anunciar i com a molt proclamar (amb la boca petita) però en cap cas es va aprovar.

Les cares de decepció dels qui s'havien aplegat al carrer per celebrar la independència no donen cap marge al dubte; vau sentir els esclats dels taps de les ampolles de cava i el dringar de les copes? Jo tampoc.

I en aquesta ambigüitat el president del govern espanyol, el gallec Mariano Rajoy, sembla trobar-s'hi la mar de còmode, i hi juga fins i tot a favor seu: "mmmm, escolta Puigdemont, al final vas declarar la independència o no?"

Des de la perspectiva del president Puigdemont la qüestió no és tan respondre si efectivament va declarar o no la independència, sinó si la vol aparcar o no... i no sembla voler-la aparcar, no?

Qualsevol resposta que no sigui un SÍ rotund serà percebuda, ara sí, per la majoria de l'independentisme, com un pas enrere, quan no com una rendició... Sembla doncs que Puigdemont només pot prendre una direcció, la de seguir empenyent el procés d'independència, tot i que encara té la carta de les eleccions anticipades... 

Des de la perspectiva del president Rajoy qualsevol resposta que no sigui un NO rotund serà interpretada com un , interpretada com la voluntat persistent del president i els que l'acompanyen a seguir empenyent el procés d'independència i, per tant, motiu suficient per aplicar amb totes les de la llei l'article 155, amb Iceta, llavors sí, aplaudint tal decisió... 

Des que Rajoy va llançar la pregunta, el "pre-requeriment", no són pocs els qui han suggerit al president Puigdemont el que ha de respondre; la resposta més creativa, divertida i certament delirant que Puigdemont declari la independència de Catalunya avui dilluns a les 9 del matí i que a les 10 respongui a Rajoy que no pot aplicar l'article 155 (ni de fet cap altre!) a Catalunya donada la seva nova condició d'estat independent!

Sí, de debò, és així de fàcil? Pim-pam, declaro la independència i immediatament després ja sóc independent, tan independent que ja sóc immune a qualsevol acció de l'estat espanyol? Si finalment fos així de fàcil fa mesos que podríem haver-ho fet, no?

Home, posats a morir (políticament) aquesta seria, sens dubte, la millor manera de morir matant o, com a mínim, amb un mínim de dignitat, si més no als ulls dels independentistes... 

La resposta ha de donar-la (només) el president Puigdemont, car és ell l'interpel·lat, fins i tot ell pot proclamar-la, però diria que l'aprovació de la independència correspon, i així hauria de ser, al Parlament de Catalunya.

La pregunta del president Rajoy li va permetre guanyar temps (i així gaudir del 12 d'octubre), la resposta del president Puigdemont precipitarà indefectiblement les coses... Ja no som al xoc de trens sinó als efectes de la col·lisió! 

"Mmmm, escolta Puigdemont, al final vas declarar la independència o no?" Puigdemont té la resposta...

dissabte, 14 d’octubre del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Sail Away, Tiny Sparrow"


Ahir, divendres 13 d'octubre, Girona es va despertar amb una espessa boira, molt de tardor, que al llarg del matí va escampar...

No ha escampat la que encara emboira els meus records, concretament el record de les sessions de cinema de terror que es feien als antics cinemes Catalunya de Girona, ubicats a l'eixample gironí, i de les que no recordo ni les edicions ni els anys en que es van fer, si és que se'n va fer més d'una... És tan espessa la boira que fins i tot a vegades dubto que realment es fessin, tot i que recordo haver-hi assistit!

Segurament entre els títols deuria haver-hi "Viernes 13", tota una referència del gènere que juntament amb "Pesadilla en Elm Street" copaven les nostres pors nocturnes... Tot i que la pel·lícula que més por m'ha injectat al cos va ser "El resplandor"!

Algunes pors deuen perdurar encara, sobretot en nits boiroses com la d'abans d'ahir...

La música és clau en aquestes pel·lícules i entre la banda sonora de la pel·lícula, obra del compositor Harry Manfredini, hi ha "Sail Away, Tiny Sparrow" interpretada per Angela Rotella, l'única cançó cantada, l'única gens teneborsa... 

Malauradament no és a l'Spotify...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 13 d’octubre del 2017

El vídeo de la setmana: força excessiva


"La policia espanyola va usar de manera excessiva la força contra manifestants a Catalunya durant un controvertit referèndum, utilitzant porres per colpejar a persones que es resistien passivament i causant múltiples ferides."

No la faig jo aquesta contundent afirmació, que no obstant subscric, sinó Human Rights Watch en base a les observacions i a l'informe que sobre el terreny va fer Kartik Raj: "Puede que la policía tuviera a la ley de su parte para ejecutar una orden judicial, pero eso no le daba derecho para usar la violencia contra manifestantes pacíficos".

Tots hem vist les imatges, aquestes en són tan sols una petita mostra recollida per Human Rights Watch per il·lustrar la seva denúncia.



Tan de bo la força de les paraules substitueixi la de les porres...
Bon divendres!

dijous, 12 d’octubre del 2017

Així no, president Puigdemont, així no!


"Així no, Majestat", li va dir el president Puigdemont al rei Felip VI després del discurs del rei...

Declaració unilateral d'independència?  
Així no, president Puigdemont, així no! Això és el que, amb altres paraules, va demanar-li el president del Consell Europeu, Donald Tusk: "avui li demano a vostè que respecti l'ordre constitucional i que no anunciï una decisió que faria aquest diàleg impossible".

Aquesta petició va ser, sembla, la que va generar el canvi de guió que tant poc va agradar al grup parlamentari de la CUP. en la declaració d'independència no aprovada i tot i així suspesa.

Així no, president Puigdemont, així no! Això és el que, amb altres paraules, va expressar el cupaire Quim Arrufat després de la compareixença del president Puigdemont i de la signatura, per part dels grups de Junts pel Sí i la CUP, de la declaració no aprovada però suspesa... La compareixença va tenir un darrer canvi de guió que no va agradar a la CUP que, amb la mateixa claredat que el 27S va admetre que no s'havia guanyat el plebiscit, va afirmar que ahir no es va proclamar formalment la independència. No va sortir satisfeta la CUP i caldrà veure com paeix el disgust...

Així no, president Puigdemont, així no! Això és el que, amb altres paraules, li va dir ahir el govern espanyol no sense abans enviar-li per carta (el requeriment!) la necessitat d'esclarir si el que va fer dimarts, al Parlament de Catalunya, va ser la proclamació (encara que diferida) de la independència, quelcom que encara avui molts catalans i catalanes, independentistes o no, es pregunten. Ai el 155...

El president Puigdemont va frenar el procés per sorpresa de tots i decepció de molts, perquè de fer cas omís a les paraules de Donald Tusk potser gran part de Catalunya s'hauria remullat de cava dimarts al vespre, però avui, ja superada la ressaca, molts independentistes, finalment consternats, li retraurien tot dient-li així no, president Puigdemont, així no!

Com amb les alineacions del Barça aquí cada independentista faria la independència a la seva manera, però com d'entrenador blaugrana de president de la Generalitat només n'hi ha un; la resta podem conformar-nos, o consolar-nos dient-li, quan s'escau, així no, president Puigdemont, així no...

dimecres, 11 d’octubre del 2017

Destrempats...


Finalment ahir al vespre ni uns ni altres van obrir ampolles de cava!

Aquesta realitat és un dels millors indicadors del que es va viure ahir al Parlament de Catalunya i al carrer amb la declaració auto-suspesa d'independència per part del president Puigdemont.

Superada la confusió inicial, fruit de l'assumpció per part del president Puigdemont del mandat de l'1 d'octubre (la independència) per després suspendre'n la declaració, poc a poc es va anar covant una certa decepció entre l'independentisme que s'havia mobilitzat per celebrar al carrer la declaració clara, nítida i contundent de la independència, que previsors havien posat en fresc el cava...


Hi havia trempera i molts van quedar destrempats, doncs formalment no hi va haver una declaració d'independència; amb l'embranzida que havia agafat aquests darrers dies el procés la frenada d'ahir va sorprendre a (quasi) tothom.

Alguns van marxar decebuts però la majoria dels independentistes, diria, van fer el cor fort per mantenir-se esperançats i confiats que aquesta és la millor estratègia possible per seguir amb el procés, veurem si també amb el processisme: suspendre la declaració d'independència per aconseguir la independència.

Bé, en realitat suspendre la declaració (no aprovada formalment) per obrir un temps de diàleg interpel·lant no només al govern espanyol, també a Europa i a la comunitat internacional. No cal oblidar que ahir no només ens mirava Espanya, també Europa i quasi el món sencer! El risc de fer un pas en fals (declaració unilateral?) era massa elevat.

Moments després de la suspensió va planar el dubte: som independents o no? Fins i tot després del discurs del president els altres partits semblava que entenien que havien passat coses diferents; mentre per uns si s'havia produït la declaració d'independència (Ciutadans) per d'altres (PSC) no. És evident que la no declaració suspesa va ser i serà interpretada per cada partit en funció dels seus interessos, dels seus arguments, de la seva estratègia política...

Ahir ni uns ni altres van obrir ampolles de cava, tot i que sí em va semblar sentir explotar discretament algun tap d'ampolla a casa dels tercers en discòrdia, els de blanc que dissabte clamaven al cel, i a les places, la concòrdia i el diàleg...

I avui, la resposta, la reacció del govern espanyol... Ai, ai, ai!

dimarts, 10 d’octubre del 2017

La independència possible


La independència, que anys enrere semblava una quimera (creació imaginària de l'esperit que hom pren per una realitat), i després una utopia (concepció d'un ideal irrealitzable), avui, més que cap altre dia, sembla pràcticament una realitat, un ideal certament realitzable!

I si ho sembla (un ideal certament realitzable) no és només pel que avui pugui passar al Parlament de Catalunya, amb una possible declaració o proclamació de la independència, o quelcom semblant, sinó sobretot pel que ha anat passant aquests darrers dies.

I no em refereixo només a les càrregues policials contra urnes, paperetes i, lamentablement, votants, em refereixo sobretot als canvis de seus socials de bancs i empreses o al canvi sobtat de la seguretat i vigilància del Palau de Justícia de Catalunya, fins ara i de fa temps responsabilitat exclusiva dels Mossos d'Esquadra, ara també, per desig exprés del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, de la Policia Nacional espanyola.

Sí, la independència és possible! Si la independència és possible no és, ara i aquí, pel que pugui dir o fer el president Puigdemont aquesta tarda al Parlament de Catalunya, sinó pel que ja han fet empreses i el propi estat espanyol. Els seus darrers moviments són l'evidència que el que semblava una quimera, i després una utopia, pugui ser avui, o demà, un ideal realitzable.

Aquesta és la independència possible, la que sembla que es pot esdevenir... ara ja només manca saber (ho sabrem avui?) si és possible la independència, la real, l'efectiva, o si tot plegat serà un cop d'efecte més...

dilluns, 9 d’octubre del 2017

Els de blanc...


Dimecres al migdia aparco el cotxe i un veí s'atura al meu costat, en doble fila; està alterat i preocupat, molt preocupat, per la situació política i social que es viu, que ell també viu, a Catalunya.

Està alterat per una matinera piulada de l'alcalde, que atribueix l'autoria de la bretolada de rebentar rodes, també a Sarrià de Ter, als contraris al referèndum i al dret a decidir, als qui no els va agradar la manifestació del dia abans.

Està preocupat perquè, per ell, cap de les dues parts en conflicte ni està a l'alçada de les circumstàncies ni sembla que vulguin resoldre'l parlant; en la seva arenga reparteix decepcions per tothom: decebut amb els governs espanyol i català, emprenyat amb l'actuació policial i ja només faltava el rei afegint més llenya al foc!

Aquest veí no és independentista i tampoc "dependentista", no és ni de Rajoy ni de Puigdemont i, suposo com tanta altra gent, es troba i es sent al mig d'un conflicte com un dany col·lateral més.

Aquest dissabte algunes places es van tenyir de blanc, en especial de la Sant Jaume de Barcelona, per reclamar el diàleg sota l'eslògan "ParlemHablamos"; no em consta que l'alterat veí hi anés però d'alguna manera era la seva veu la que, majoritàriament, allà s'expressava.

Els de blanc són els grisos, no els que corrien rere els manifestants fa quaranta anys i que ara van de verd i els envesteixen, sinó els grisos que hi ha entre el blanc i el negre que coloren cada un dels extrems del conflicte: independència o unionisme (dependència), si no ets o sembles dels meus, serà que ets o sembles dels altres!

Els de blanc són el tercer en discòrdia, el que rep quan dos es barallen i, en aquesta cas, amb el risc de rebre per ambdues parts. Els de blanc són els de la tercera via, aquella que els de les altres vies defineixen com a via morta; els de blanc són els que no volen ni la DUI ni l'aplicació de l'article 155 (intervenció de l'autonomia!); els de blanc, naturalment, tenen les seves banderes i colors, també polítics, però aquest dia en van voler prescindir per clamar la pacificació del conflicte.

Ara que tothom reclama la seva part dels carrers els de blanc també van voler fer-se'ls seus, car també ho són, com van demostrar... Aquests dies tothom té necessitat d'expressar-se al carrer, d'unir forces, de trobar-se i compartir, quasi per igual, anhels i angoixes...

Al meu veí li vaig dir que la situació política la propera setmana (aquesta) encara seria (serà) més tensa, amb la més que probable DUI a tocar de la celebració de la Hispanitat, que són dies de turbulències i que, malgrat no confiï en els pilots, prengui paciència... Diria que no el vaig saber calmar gaire i mig disculpant-se per l'abordatge que em va fer va arrencar el cotxe... com a mínim, vaig pensar, haurà buidat el pap, que no és poc!

Ell segueix veient el futur molt negre, jo veient i constatant que hi ha gent de tots els colors...

dissabte, 7 d’octubre del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Free Fallin'" de Tom Petty


Diria que el cotxe, mans al volant, és el segon lloc on més es canta després de la dutxa! No, no he trobat cap estudi de cap universitat remota que verifiqui la meva sospita, només em baso amb l'experiència, l'experiència personal!

Qui no ha cantat a pulmó mentre condueix? La imatge l'hem vist en anuncis de televisió i sí, també en el cinema! I una de les mítiques escenes del cinema d'un conductor cantant és la del representant de jugadors interpretat per Tom Cruise a la pel·lícula Jerry Maguire.

Maguire conduex per una d'aquelles carreteres eternes nord americanes i cerca en el dial una cançó per cantar que s'ajusti al seu estat d'ànim; de fons sonen els Rolling Stones (Bitch) però no, tot i que ho intenta no s'enganxa a la lletra; mou el dial i sona “Angel Of The Morning” cantada per Juice Newton, però tampoc, com tampoc qualla "She" cantada per Gram Parsons...

Fins que, no a la tercera sinó a la quarta, apareix la llegendària "Free Fallin'" del llegendari rocker Tom Petty! I aquí sí, sobre les notes i els acords d'aquesta extraordinària cançó Jerry Maguire (Tom Cruise) allibera tota l'emoció fins llavors continguda!

"Free Fallin" és una de els grans cançons del músic Tom Petty, mort recentment, un dels grans referents de la música nord americana contemporània. I aquesta escena és tan sols una de les diverses que vinculen el músic amb el cinema.

Més enllà de la seva música la incursió de Tom Petty al món del cinema també el vam veure a El missatger del futur (1997), la poc reeixida pel·lícula que Kevin Costner va dirigir i protagonitzar i en la que Petty hi tenia un paper secundari...

No descarto, més aviat que tard, conduir al llarg d'una llarga llarga recta d'una carretera cantant desenfrenadament "Free Fallin'" al més pur estil Jerry Maguire; llàstima que ho tinc tot menys, de moment, una recta prou llarga!








I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 6 d’octubre del 2017

El vídeo de la setmana: "hoy no ha habido un referéndum..."


Hi va haver urnes, hi va haver paperetes, hi va haver col·legis i meses electorals i, sobretot, hi va haver votants, molts votants! I malgrat tot, no hi va haver un referèndum!

És clar que, segons qui afirma això d'una manera tan rotunda, tampoc va haver-hi desproporció en les càrregues policials; això sí que és una desproporció, i tot un despropòsit. No hi ha més cec que el que no vol veure!

Lamentablement el president del govern Mariano Rajoy també passarà a la història per la seva obstinada ceguesa política: “Hoy no ha habido un referéndum de autodeterminación en Cataluña”. Fi de la cita!



Bon divendres!


dijous, 5 d’octubre del 2017

El discurs del rei


El darrer discurs del rei d'Espanya per si sol, més enllà del seu contingut, és prou significatiu del moment extraordinari que estem vivint; sabem que fer discursos forma part de les tasques d'un monarca, d'un rei, i que en la seva majoria són discursos generals que apel·len als valors col·lectius, i majoritàriament compartits, del seu regne, discursos com els tradicionals de Nadal amb més paraules que contingut.

No va ser el cas del que va fer aquest dimarts al vespre, un d'aquells discursos extraordinaris que es pronuncien només en moments extraordinaris. I el moment, certament, era i és extraordinari! I ho és (d'extraordinari) malgrat se suposa que no hi va haver, segons afirmen alguns, cap referèndum ni cap càrrega policial brutal... en fi!

El seu discurs no em va decebre perquè tampoc n'esperava res de diferent, no només pel que va dir, també pel que va ometre. Sí, es va alinear amb el posicionament enrocat del govern de Mariano Rajoy i sí, no va parlar ni de diàleg ni va fer cap referència a les garrotades no pocs ciutadans van rebre i la majoria vam veure...

Amb el seu discurs el rei va malgastar una valuosa bala per intentar redreçar la situació; molts esperaven un gest, una paraula que servís per intentar capgirar la situació, una primera pedra per reconstruir un pont dinamitat des d'ambdues ribes...

En comptes d'això el seu discurs va ser la prolongació del posicionament esquiu del govern espanyol, un discurs dur i cru, sense concessions, gens empàtic amb el que molts catalans senten i pensen, ni que sigui equivocadament segons el seu criteri.

Els discursos del rei tenen les seves cotilles i una d'important és i serà sempre el govern, aquest i el que hi hagi: us imagineu el rei Felip VI desmentint, o tan sols matisant, el que hores abans va dir el president Rajoy? La crisi de govern del govern espanyol seria ara profunda!

Fins i tot en la posada en escena el rei Felip VI va deixar-nos clar el seu posicionament mostrant-nos rere seu el retrat del rei Carlos III, monarca que va establir el castellà com a llengua oficial en l'educació, arraconant el català; tota una declaració de principis!

Amb el seu discurs el rei ha abdicat no de tota però sí d'una part important de Catalunya; el discurs del rei lluny d'apaivagar els ànims els ha encès encara més; l'estat que representa és a punt d'esclatar-li a les mans i en comptes d'intentar apagar la metxa, l'ha accelerat anunciant veladament la intervenció de l'autonomia, o del que en queda... Visca el rei!

dimecres, 4 d’octubre del 2017

Els carrers seran sempre nostres!


A primera hora del matí la ciutat sembla adormida, els carrers estan més buits del que és habitual, com si s'hagués quedat enganxada als llençols, mandrosa i estirant l'hora de llevar-se.

A primera hora del matí la ciutat sembla adormida sense el remor de persianes i amb menys brogit de motors, però només ho sembla ja que silenciosament es belluga com poques vegades ha fet, ferma i decidida per seguir despertant consciències, per denunciar els excessos d'un govern i un estat espanyols que es van fer presents l'u d'octubre en forma de càrregues policials amb un únic propòsit: perseguir urnes!

A primera hora del matí les primeres manifestacions i concentracions tallen carrers, avingudes i accessos a la ciutat i a mig matí la ciutat comença a inundar-se i rius de gent omplen els carrers, més gent que talla més carrers, que talla més accessos. L'aturada de país és tota una moguda! Les manifestacions s'engreixen i es concentren especialment, en el cas de la ciutat de Girona, davant el Col·legi Verd, un dels molts símbols de la resistència pacífica alhora que la la brutalitat policial, i la seu territorial de la Generalitat.

La ciutat s'ha despertat, i tant si s'ha despertat! A l'hora de l'Àngelus la concentració davant la seu de la Generalitat no para de resar a viva veu les consignes que durant tot el dia són i seran un clam! Els carrers vessen de gent i les places de l'Hospital i Pompeu Fabra es van atapeint cada vegada més d'amics, coneguts i saludats; quasi podríem comptar els qui no hi són! La gentada impressiona i no para d'augmentar!

La ciutatgana i el dinar és una treva; el que ha passat al matí i migdia ha estat molt gran, però és tan sols la prèvia del que s'esdevindrà, també a Girona, a la tarda.

Com als cinemes d'abans la segona sessió és la bona; en el cas de Girona la segona concentració, la de la tarda, és la més multitudinària! Diuen la més gran mai vista, i segurament així deu ser. Cap a les sis de la tarda la Plaça Catalunya es comença a omplir i finalment es desborda; el centre de Girona esdevé un espès formigueig de gent amunt i avall, manifestant-nos en massa repetint les proclames del matí. Si el centre de la ciutat fos una camisa patiria que no disparés algun botó!

La tarda és de pel·lícula, la tarda és de pell de gallina, la tarda és de som tants que allà on m'allarga la vista només veig gent i més gent! La tarda llangueix però no els ànims, que camí de la Copa segueixen enlaire i allà, ja amb el vespre fosc i el quart creixent de la lluna fent companyia a la Catedral, hi cerquem el fi de festa. A la Copa quasi només li falten les barraques per semblar les Fires, doncs la gentada, com mai, ja hi és.

La ciutat batega i la Copa canta l'Estaca, i poc després, poc a poc, la gent s'escola pels carrers com l'aigua ho fa pel desaigüe, fent remolins per les rotondes que acomiaden la ciutat; poc a poc abandonem els carrers que per un dia i ja per sempre més seran nostres...

La ciutat s'adorm amb un estèril discurs d'un rei que no fa massa n'era el príncep i que qui sap, potser més aviat que tard la ciutat li negarà els carrers que de manera tan generosa avui ens ha cedit i ens cedirà sempre que els vulguem omplir-los de pau, llibertat i democràcia.

Entrada la nit la ciutat sembla adormida... xsssst! Apaga el llum que sembla que sí, que dorm i somia que gent de pau i festiva omple els seus carrers...

dimarts, 3 d’octubre del 2017

Explicar l'1 d'octubre


A casa tots cinc vam viure directament i en primera persona l'1 d'octubre; la meva filla gran, de divuit anys, va votar per primera vegada!; la mitjana, de quinze anys, va vetllar el col·legi electoral al llarg de la nit; la petita, d'onze anys, va ser al col·legi electoral quasi tot el dia, amb la meva dona i amb mi, amb molts veïns i veïnes, amb amics i amigues seves participant d'una jornada electoral que, en el cas de Sarrià de Ter, va esdevenir finalment i feliç una festa de la democràcia.

L'amenaça de la presència policial, però, va planar sempre i en tot moment i ni tan sols ella, la meva filla petita, se'n va poder desentendre, tot el contrari. Ella sabia que si nosaltres érem allà, com tots els veïns i veïnes aplegats dins i fora el col·legi electoral, era per protegir les urnes i els vots que contenien, i va saber que protegíem les urnes i els vots de la policia, de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil que, com havien fet en altres pobles i ciutats, volien agafar i prendre'ns urnes i vots.

La realitat és molt crua i com a tal a vegades difícil de pair: però si és la policia qui ens protegeix dels lladres, no?, em preguntava la meva filla; i al vespre els dubtes li seguien rondant: que són dolents aquests policies?

Aquestes són preguntes que ens agradaria respondre amb un simple i contundent sí, o un simple i contundent no, però tu i jo sabem que aquestes preguntes no les podem ventilar d'aquesta manera, sinó que exigeixen d'una resposta més raonada, més complexa, que no necessàriament complicada.

Ella de fet, com tota la mainada que va rondar al voltant del col·legi electoral, va veure una parella de policies, Mossos d'Esquadra, que d'alguna manera també van acabar formant part del paisatge de l'1 d'octubre, una presència vigilant però passiva que va finalitzar com va començar: amb un sonor aplaudiment!

No, ni sempre temem per la policia ni sempre l'aplaudim; i encara menys fem ambdues coses en un mateix dia, encara que amb policies diferents! I sí, hi ha el "poli" bo i el "poli" dolent, però de debò podem afirmar amb rotunditat que hi ha una policia bona i una de dolenta?

Ara sembla que la bona, la nostra són els Mossos d'Esquadra, i la dolenta la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, però no sempre ha estat així ni, possiblement, serà així; que no ens semblaven dolents els Mossos quan un d'ells va buidar l'ull d'Esther Quintana? O quanta gent va trobar a faltar la Guàrdia Civil quan va començar a desaparèixer de pobles petits i mitjans?

Sí, ara les policies s'han polititzat excessivament i són una arma política més instrumentalitzades pels responsables polítics; ho hem vist malauradament amb els atemptats de Barcelona i Cambrils i aquests dies amb el referèndum, en què han tingut un protagonisme que en condicions normals no haurien de tenir...

No és fàcil explicar l'1 d'octubre a la meva filla petita, a vegades també a mi em costa entendre'l i pair-ne algunes coses... Per això a casa en parlem, per això és important parlar-ne a l'escola, a l'institut, a la universitat i fer-ho no només per reafirmar el que pensem, per retro alimentar els propis arguments, també per intentar comprendre els dels altres...

Explicar l'1 d'octubre a la meva filla petita? Potser el millor és començar perquè la meva filla m'expliqui el seu 1 d'octubre, ja que ella també el va viure en primera persona; potser que deixi de banda les meves cabòries i l'escolti; potser tan sols es tracta que se l'expliqui ella mateixa, l'1 d'octubre...

dilluns, 2 d’octubre del 2017

Dos d'octubre


Ja som a dos d'octubre, el segon dia d'octubre recentment més invocat, per uns i pels altres, després naturalment del dia u.

Avui és el dia després, el que per uns ha de ser l'inici del final i el principi d'un nou estat, per d'altres l'inici de la reconciliació, el dia per bastir la nova primera pedra d'un pont aquests darrers mesos i anys uns i altres han dinamitat. I sí, també hi ha els qui esperen que avui, com ahir i com demà, sobretot res canviï.

Com el trenta de setembre i tots els que l'han precedit des de l'anunci de la data, avui dia dos d'octubre farem si fa o no fa el mateix: parlar del dia 1 d'octubre! I és del que va passar ahir en parlarem molt i molt durant els propers dies, mesos i anys!

La imatge de la policia espanyola carregant contra ciutadans i entrant per la força als col·legis electorals queda com a trist epíleg d'aquest capítol confirmant el majúscul i possiblement irreparable error del govern espanyol.

Tot això, qui sap, tal vegada ens ho podríem haver estalviat si al seu dia, i reiteradament des de llavors, la majoria d'unionistes no haguessin confós la unitat amb la uniformitat. És molt amarg aquest cafè per a tots...

Davant aquesta ignominiosa imatge de les càrregues policials també queden les imatges de centenars de milers de persones que lliurament i pacíficament han volgut exercir el seu dret a vot, i moltes afortunadament ho han pogut fer!

Avui, dos d'octubre, encara retenim a la retina aquestes dues imatges: la de molts ciutadans i ciutadanes que volien votar i la d'un govern i estat espanyol que s'han servit de la força i la violència per fer-los callar!

Avui dos d'octubre Catalunya segueix tenint un problema per resoldre, però Espanya en té un d'encara més gros; en serà conscient el president Rajoy?

Ja som a dos d'octubre...