dimarts, 28 de febrer del 2017

Nuet, nuet


La Fiscalia ha fet saltar Joan Josep Nuet de la querella presentada contra els membres de la mesa del Parlament per la seva trajectòria política, s'entén, per no ser independentista! Això sí que és un gir argumental!

Diu la Fiscalia que Nuet "no pretenia incomplir els mandats del Tribunal Constitucional", tot i que va votar el mateix que els querellats, ni "donar un impuls al procés constituent", segons dedueix de la seva trajectòria política, en la que la Fiscalia hi veu una "manca de voluntat de sumar-se al projecte polític de ruptura unilateral", basant-se, entre d'altres votacions, en l'abstenció de Nuet (com a diputat de CSQP) en la resolució sobre el referèndum vinculant per la independència aprovada pel Parlament de Catalunya el passat 6 d'octubre.

La no-querella de Nuet sembla redactada per en Jep Cabestany del programa radiofònic "La Competència": el senyor Nuet és independentista? No, doncs "innocente"! Es dedueix, doncs, que ser independentista és un agreujant, no ser-ho un atenuant!

Sembla que la Fiscalia, amb aquesta sorprenent (i preocupant) decisió, vulgui evitar de totes totes seure al banc dels acusats d'un possible judici per desobediència a un declarat no independentista, i aquí el que preocupa no és només la discriminació que puguin patir els independentistes, sinó sobretot el marge d'impunitat que la Fiscalia sembla donar als qui no ho són! És com si la Fiscalia digués: tranquils, en Nuet és inofensiu!

Aprofitant aquest marge d'impunitat que dóna la Fiscalia potser caldria plantejar la possibilitat que fos Joan Josep Nuet qui signés el decret de convocatòria del referèndum, potser així hi hauria una mínima possibilitat que ni el decret ni el propi Nuet fossin impugnats, sempre que es trobés, en el redactat, un text que permetés a la Fiscalia seguir argumentant la manca de voluntat política de Nuet de sumar-se al projecte de ruptura unilateral.

Amb la seva decisió la Fiscalia menysté Nuet, pretén neutralitzar-lo políticament, fer-lo irrellevant, descavalcant-lo del procés, si és que mai hi ha cavalcat!

Joan Josep Nuet no és independentista i aquest podria ser, als ulls i al cor dels que ho són, el seu delicte! Però en comptes de ser titllat d'unionista i botifler (ei, tot pot arribar, ja ho va viure Joan Herrera!!) aquests dies és més aplaudit, lloat i admirat pels independentistes que per alguns dels seus companys de grup parlamentari i de partit.

Nuet deu ser conscient, però, del perill de l'abraçada de l'ós, que avui t'escalfa i et reconforta però que demà t'estreny i t'ofega, quan no directament t'escup. Nuet, com tants altres, no neda entre dues aigües sinó entre les dues ribes del procés, dues ribes enfrontades!  

Enfrontades? Els independentistes i la Fiscalia estan a anys llum, però ambdós pensen, i ara ja afirmen públicament, que els "comuns" no estan per la independència! Aquí la Fiscalia, per si n'hi havia, també ha esvaït els dubtes!

dilluns, 27 de febrer del 2017

La bicoca d'en Viloca...


Temps enrere cantaven "sense Convergència no hi ha independència" però el cert és que avui Convergència ja no hi és i a la independència encara se l'espera...

I de la mateixa manera que al seu dia Mr. Proper va passar-se a dir Don Limpio avui Convergència és el PDeCAT, i els seus militants han actualitzat el seu càntic: sense el PDeCAT no hi haurà nou estat!

Diu Artur Mas que és precisament per això que el seu partit és i serà perseguit per terra, mar i aire: ens volen destruir!

Ho deia Artur Mas enèrgicament, com un cavall desbocat, no sé si més per la pulsió encara latent del seu judici pel 9N i a les portes del de Francesc Homs, o bé per les darreres informacions publicades sobre la (nova) presumpta vinculació del 3% no només amb el seu partit sinó directament amb ell mateix!

Veurem el recorregut que té aquest testimoni investigat (un contractista presumptament "donant" del 3%) que va assegurar reunir-se amb Artur Mas abans que aquest fos president, en relació a les "donacions" a canvi d'obra pública...  

Artur Mas cridava molt, se'l veia especialment indignat i motius no li'n falten: té raó, van a per ell! El problema és si entre totes les mentides que li llancen apareix una incòmode veritat!

El cert és que jo, de moment, de la mateixa manera que quan veig Don Limpio no puc evitar veure i pensar, encara, amb el Mr. Proper, quan veig el PDeCAT també veig i penso amb Convergència, i, com més crida Artur Mas, la bicoca d'en Viloca...

No sé, posats a fer frases i càntics, què tal "pel nou estat, un PDeCAT lliure de pecat"!... Suposo que aquest és l'objectiu, la seva raó de ser...

dissabte, 25 de febrer del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Singin' in the Rain"


La simple presència del fanal a l'escena ja és premonitòria i quan Sebastian Wilder (Ryan Goslin) la volteja la sospita s'esdevé evidència i resulta impossible no recordar el fanal en el que Don Lockwood (Gene Kelly) voltava, xop, tot cantant sota la pluja!

Aquest és tan sols un dels molts homenatges que "La la land" fa al món del cinema en general, i els musicals en particular...


La La Land - Movie References from Sara Preciado on Vimeo.

I naturalment la pel·lícula espera ser homenatjada a la gala dels Oscars d'enguany, que afronta amb 14 nominacions! Veurem quantes estàtues s'endú "La la land"!

Als qui en sou fans incondicionals, i per si us serveix de consol, podem recordar que "Cantant sota la pluja" no en va guanyar cap i ni tan sols va ser nominada a millor pel·lícula; sí va rebre una nominació a millor banda sonora (Lennie Hayton) i a millor actriu de repartiment (Jean Hagen).

Però la glòria dels Oscars no ho és tot, i la pel·lícula, i en especial la cançó i l'escena de Gene Kelly cantant sota la pluja han esdevingut icòniques, referència imprescindible del cinema en general, i els musicals en particular...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 24 de febrer del 2017

El vídeo de la setmana: 7 planetes per seguir explorant, i somiant...


Set nuvies per a set germans, Blancaneu i els set nans, set notes al pentagrama i set colors a l'arc de Sant Martí; els set samurais, el setè de cavalleria, les set cames de la Vella Quaresma o les set vides dels gats!

El número set ens envolta i ara a més ens enlluerna fent-nos mirar el cel, més enllà del cel, en aquest extraordinari descobriment d'aquests set planetes (exoplanetes per a ser més precisos, doncs orbiten fora del sistema solar) que giren al voltant de l'estrella TRAPPIST-1 a menys de 40 anys llum!

El descobriment és històric i alimenta el somni de trobar vida, i qui sap si vida intel·ligent! I sobretot alimenta la fantasia, tantes vegades narrada en el cinema i la literatura, de poder-nos-hi traslladar, d'explorar algun d'aquests planetes i conquerir-lo (quina mania tenim en conquerir!) qui sap si per anar-hi a viure!

De fet Catalunya podria començar a bastir una nova estructura d'estat, una agència especial pròpia, doncs si la independència ens ha d'expulsar del planeta Terra, fins i tot del sistema solar, qui sap si podríem construir el nou país, el nou estat en un d'aquests set planetes!

Set planetes per a seguir explorant l'espai, set planetes a per seguir somiant...



Bon divendres!

pd: conferència de la NASA en la que respon a preguntes sobre el descobriment d'aquests set planetes.



dijous, 23 de febrer del 2017

El dinar dels idiotes


El passat dimecres 11 de gener els presidents Mariano Rajoy i Carles Puigdemont no es van reunir ni es van trobar, simplement van dinar junts a La Moncloa! Tampoc van negociar res, tot i que sí que van parlar i diria que, sobretot, van menjar!

De fet no sembla que en aquell dinar passés res rellevant més enllà de constatar els posicionaments contraposats, i sobradament coneguts, d'un i altre: el referèndum o referèndum de Puigdemont, el ni referèndum ni referèndum de Rajoy!

El problema no és tant el dinar sinó el rebombori que ha generat, més d'un mes després, als mitjans de comunicació amb declaracions, contradeclaracions, desmentiments i no desmentiments. Curiós aquí que sembla que tots, el govern espanyol i el català, s'han empeltat en aquesta qüestió del més pur estil Rajoy: ni sí, ni no, ni tot el contrari!

La negació contundent per part de la portaveu del govern, Neus Munté ("No hi ha hagut reunions secretes"), i del president del grup del PP al Parlament de Catalunya, Xavier Garcia Albiol ("El govern d'Espanya no està negociant de manera secreta amb ningú") els deixa ara en fora de joc amb l'evidència de la trobada (perdó, del dinar!).

I davant tanta contundència un interrogant: quina necessitat, o interessos, hi havia en mantenir oculta i secreta la trobada (perdó, el dinar!), si igualment el dinar no aportava res de nou? La necessitat de seguir mantenint discursivament el relat, el diàleg de sords? És evident que els dos comensals tenien interès en mantenir el dinar en la màxima discreció... De fet aquest deuria ser l'únic acord al que van arribar, acord que un d'ells, imprudent, sembla que va incomplir... I tot apunta a Mariano Rajoy! Tot i que altres informacions disparen contra ERC...

I tot seguit una altra pregunta: qui dels directament o indirectament implicats tenien i tenen un major interès en filtrar la notícia als mitjans, en fer aflorar el dinar?

Ja sabem que una cosa és dir una mentida, i l'altra no dir tota la veritat... També sabem que aquesta és la setmana del Carnaval, quan tot s'hi val! Sí, tots plegats fan, aquests dies, una bona comparsa! Al final hem acabat descobrint que en aquest dinar hi ha hagut més convidats que comensals, com en els sopars dels idiotes!

Al capdavall, però, ja que anem de cites literàries: molt soroll per no res!

dimecres, 22 de febrer del 2017

Pacifista amb el lliri a la mà


Per mi millor sense exèrcit! Aquesta és la resposta que donaria a la pregunta si una hipotètica Catalunya independent hauria de tenir exèrcit!

Sí, ja sé que els exèrcits són una estructura d'estat i que vetllen per la seguretat i la defensa (?) com ho fan el sistema sanitari amb la salut, o el d'ensenyament amb l'educació, però per mi, si m'ho preguntes, millor una Catalunya sense exèrcit!

Aquest és un debat que l'independentisme encara no ha afrontat seriosament com sí n'ha afrontat (no sé si seriosament) d'altres, com per exemple el de la hisenda pròpia.

És cert que des dels seus inicis la humanitat ha tendit a resoldre els seus conflictes d'interessos i diferències utilitzant la violència, matant i/o sotmetent a l'enemic en guerres més o menys llargues, més o ments grans, més o menys sanguinàries. Però jo em resisteixo a pensar que la guerra i la violència siguin necessàriament inherents, a dia d'avui, a la condició humana, per més que la realitat en massa ocasions em contradigui.

I sabem que hi ha un altre camí, per resoldre les diferències, per resoldre els inevitables conflictes, un camí més complex i que requereix d'altres habilitats, allunyades de les arts de la guerra, d'altres forces, que no armades: de la força del diàleg i la negociació. I sobretot, de la força de la justícia i l'equitat.

També sabem que la Pau és quelcom més que absència de guerra, i que avui les guerres són locals i globals alhora! Ens en podem fer clarament una idea amb aquest text de les Nacions Unides de l'any 2004!:

"La pobreza, las enfermedades infecciosas, la degradación del medio ambiente y la guerra se refuerzan mutuamente en un ciclo mortífero. La pobreza (expresada mediante el producto interno bruto per cápita) está estrechamente vinculada con el estallido de la guerra civil. Enfermedades tales como el paludismo y el VIH/SIDA siguen cobrándose numerosas víctimas y refuerzan la pobreza. Las enfermedades y la pobreza, a su vez, están relacionadas con la degradación del medio ambiente; el cambio climático aumenta la incidencia de enfermedades infecciosas como el paludismo o el dengue. El estrés ambiental, provocado por una alta densidad demográfica y una escasez de tierras y otros recursos naturales, puede contribuir a la violencia civil... La corrupción, el tráfico ilícito y el blanqueo de dinero contribuyen a debilitar el Estado, impiden el crecimiento económico y socavan la democracia, creando así un entorno que hace posible el conflicto civil”.

No crec que el món necessiti més exèrcits, sinó més igualtat, més equitat i més justícia; eradicant la pobresa treballem per la Pau, promovent la salut treballem per la Pau, protegint el medi ambient treballem per la Pau, combatent la corrupció treballem per la Pau; és un altre l'exèrcit que necessitem!

Sí, potser sí que no sóc més que un altre pacifista amb el lliri a la mà, però a la mà sempre preferiré tenir-hi un lliri, abans que un fusell!

dimarts, 21 de febrer del 2017

Volem acollir, o no?


El titular me'l va donar la meva dona després de llegir els dos titulars: volem acollir, o no? Paradoxes de la vida, tan paradoxals com la vida mateixa...

Els dos titulars apareixien el mateix dia, la setmana passada, al mateix diari i causaven, inevitablement, una certa perplexitat i un gran interrogant: volem acollir, o no?

És cert que un dels titulars (Un barri de Girona no vol acollir veïns de les Pedreres) quedava força més matisat al desplegament de la notícia, ja sabem que els titulars fan d'esquer, però tot i així, sense entrar en les circumstàncies concretes que va generar el titular, el contrast amb l'altre (Catalunya vol acollir 270 refugiats malalts) ens situen davant un possible dilema ètic: fins a quin punt volem acollir?

En el fons aquesta dicotomia no sempre és de bon resoldre, sobretot en el pas de la teoria a la pràctica, de la ideologia a l'acció, de la paraula al fet: volem acollir, o no?

Volem acollir és un clam a Catalunya i des de Catalunya ens mostrem oberts i ben predisposats a fer-ho, tal i com fa temps ha expressat el parlament, el govern i l'anomenada societat civil, representada en aquest cas per organitzacions com "Casa nostra, casa vostra". Però una cosa és que jo signi un manifest i participi en una manifestació reclamant l'acollida de refugiats, i una altra tenir els refugiats acollits per veïns, per posar només un exemple...

Sí, també amb els refugiats hi ha el risc que succeeixi allò de "sí d'acord, però no rere el pati de casa meva!"

Sí, volem que els alumnes de famílies conflictives es reparteixin per diferents escoles, per evitar escoles gueto fins que resulta que una colla d'alumnes aterra a la nostra amb les respectives famílies conflictives; volem que es reparteixi la riquesa fins que és la nostra la riquesa que cal repartir; defensem la diversitat cultural i religiosa fins que a la nostra escala de veïns la nostra cultura i religió és la minoritària. Ja ho sabem això, ja hi comptem amb la quota de fariseisme de la nostra societat... I advertits del risc d'intolerància i xenofòbia amb el tractament que organitzacions i partits d'ultradreta fan d'aquests fenòmens migratoris: material sensible, com veiem a Europa mateix!

Volem acollir és sobretot un clam a les administracions de tots els nivells, i especialment les estatals i europees (ai les (in)competències!) per tal que afrontin la seva responsabilitat, però ens equivoquem si, mentre clamem al cel i al carrer "Volem acollir" no ens interpel·lem també a nosaltres mateixos: volem acollir?

Confio que majoritàriament la resposta sigui, fins i tot assumint el risc d'equivocar-nos, sí!

dilluns, 20 de febrer del 2017

Fora l'exèrcit!


Fora l'exèrcit espanyol dels nostres pobles i ciutats. El missatge és clar, contundent i inequívoc i, tot i això, no deixa de generar-me algun dubte: el volem fora perquè és un exèrcit o perquè és l'espanyol?

Sí, ja ho sé, molts de vosaltres em direu: doncs precisament per totes dues coses Roger, et semblen pocs arguments?!

L'exèrcit espanyol fa aquests dies unes maniobres ("marxes d'enduriment") per marcar terreny, per marcar paquet si voleu, per ser visibles i recordar-nos no només que hi és (ei, sóc l'exèrcit i sóc aquí!) sinó per advertir-nos que també pot campar per aquí, pels nostres pobles i ciutats, car també, ens sembla dir amb la seva presència, són els seus!

Si poc m'agrada que l'exèrcit sigui present al Saló de l'Ensenyament o a l'Expo Jove de Girona, encara m'agrada menys que maniobrin pels nostres camins forans, fora de les zones estrictament militars, els que hi ha entre Girona i Celrà. Sí, a mi tampoc m'agrada que l'exèrcit campi per "territori" civil!

Fora l'exèrcit espanyol? I si fos l'exèrcit català, seria benvingut?
M'agradaria pensar que la majoria dels qui el volen foragitar l'exèrcit espanyol es mostrarien igualment indignats en cas que l'exèrcit fos el català, doncs per sobre de qualsevol altre valor el que mou (o m'agradaria pensar que mou) la protesta és el pacifisme.

Entenc que el fet que l'exèrcit sigui espanyol, en el context polític actual, afegeix més pebre a l'assumpte, però sospito que més d'un en cas que l'exèrcit fos el català defensaria, aleshores, la seva presència al Saló de l'Ensenyament, a l'Expo Jove de Girona i fins i tot deixaria que fessin maniobres, en cas de ser necessari, al pati de casa seva!

Per mi la consigna és més breu: fora l'exèrcit! D'aquesta manera no hi ha dubtes!

dissabte, 18 de febrer del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb “City Of Stars”


Vaig decidir que per sempre més seria fan de Ryan Goslin després de veure'l a "Drive" (2011), en el paper d'un solitari, fred i hàbil conductor de moral aparentment discutible, però de valors ferms!

I sí, també em va agradar en la comèdia dramàtica "Crazy, Stupid, Love", amb un paper de xulo "Casanova" i on s'enamora del personatge interpretat per... sí, Emma Stone! Una Emma Stone que ja va brillar, Spiderman a banda, com a médium a "Màgia a la llum de la lluna" de Woody Allen i com a joveneta addicta a Birdman!

Però on brillen especialment, i per a la història del cinema, Ryan Goslin i Emma Stone és a "La la land, la ciutat de les estrelles", el musical, la pel·lícula del moment!

, jo també he decidit que sóc molt fan d'aquesta pel·lícula, d'aquest musical, amb independència dels Oscars que guanyi!





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 17 de febrer del 2017

El vídeo de la setmana: 412 pasos


La vida és un no parar de casualitats, penseu sinó en vosaltres mateixos, en la vostra pròpia existència: de quantes casualitats sou fruit?

La vida fins i tot està farcida de casualitats encadenades, com les que passen entre els diferents personatges de "412 pasos", curtmetratge dirigit per Alejandro G. Salgado. A vegades els miracles necessiten mil casualitats, versa en un moment donat la veu en off que narra aquesta intrigant història...

Casualitats encadenades, vides encadenades... Jo, des que vaig veure Vides encreuades (1993) de Robert Altman sóc molt fan de les vides, i casualitats, encadenades i les que s'encadenen entre aquests 412 passos són una petita delícia!


412 pasos from LA MALETA CREACIÓN CULTURAL on Vimeo.


Bon divendres!

dijous, 16 de febrer del 2017

El meravellós pentinat d'Ana María Magaldi


Ja em sap greu, però fins que no la vaig veure l'altre dia per la televisió sortint fumant de la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya no sabia qui era la fiscal en cap de Barcelona, i encara sabia menys qui era, qui és, Ana María Magaldi!

El noi que la va increpar i (assegura ella) insultar tampoc ho sabia, ni crec que, com jo, hagués de saber-ho, per curiós que sigui el seu cabell i meravellós el seu pentinat! Però no saber-ho no l'exonera del seu error, que no sé si delicte: l'insult, cas que l'insultés...

Ana María Magaldi no mereixia rebre cap dels insults que sembla va rebre, vagi sempre per davant el respecte a les persones (que no a les seves idees), però nosaltres tampoc mereixíem la posada en escena de la roda de premsa que va organitzar, en una excessiva exaltació d'uns fets, cas de produir-se l'insult, realment lamentables, però no fins al punt d'orquestrar una roda de premsa per difondre una imatge esbiaixada no del noi en qüestió, sinó del que, al seus ulls, representa: el procés, la independència!

L'insult mai va en el càrrec ni en el sou de ningú, sigui polític, fiscal, futbolista o àrbitre, sí la crítica, però en la nòmina de ningú tampoc hi hauria d'haver la provocació.

Sí, la sortida de la fiscal en cap de Barcelona del Palau de Justícia de Barcelona de l'altre dia, cigarreta en mà, va semblar una provocació no tant (o només) pel fet de sortir per la porta principal (hi té tot el dret, només faltaria!) on encara hi havia congregada gent, sinó per com va fer-ho, aturant-se davant la queixa amb una mirada, entre calada i calada de cigarreta, més aviat desafiant.

Que caigui el pes de la llei sobre qui se la salta o la desobeeix, més enllà de si considerem la llei justa o no, però no fem de l'anècdota categoria difonent una imatge magnificada i distorsionada de la realitat: el moviment independentista pot ser moltes coses (fabulós, idealista, passerell, ingenu, tossut, mesell, incòmode...) però no és violent...

Ana María Magaldi ha entrat en escena; semblava que seria un personatge amb frase però al final s'ha regalat un monòleg; ja és un personatge més d'aquest serial anomenat "procés" i us asseguro que a partir d'ara sí, la reconeixeré per la seva mirada expectant, per les seves pipades de cigarreta i, sobretot, pel seu meravellós pentinat!

dimecres, 15 de febrer del 2017

L'imperi (judicial espanyol) contraataca


El poder judicial és un dels tres poders (juntament amb el legislatiu i l'executiu) que té tot estat, també l'espanyol, i el poder judicial espanyol, és evident, no es mira ni mirarà el procés i el moviment independentista català amb els braços creuats, ans al contrari, amb la mateixa determinació que el govern català procura impulsar-lo, el poder judicial espanyol procura dinamitar-lo!

El Tribunal Constitucional forma part del poder judicial espanyol i és l'intèrpret suprem de la Constitució, i no se li escapa (i si se li escapa res ja té qui l'adverteix!) cap desafiament a l'ordre constitucional establert i vigent, sobretot si representa un desafiament a la indivisibilitat (més que unitat) que la Constitució proclama, vetlla i defensa de la nació espanyola!

D'aquí que, com era previsible, hagi anul·lat tots els acords que el Parlament de Catalunya va prendre en relació al referèndum per la independència previst, com a molt tard, per aquest proper mes de setembre.

L'imperi judicial espanyol contraataca i subratlla, a més, la responsabilitat (culpa) que sobre aquestes decisions va tenir la part de la mesa del Parlament, presidenta (reincident) inclosa, per permetre'n el debat parlamentari. L'imperi judicial espanyol contraataca i anul·la l'acord pel referèndum, pel que ja només queda l'"o referèndum"!

El Tribunal Constitucional a més també es vol assegurar que no només els afectats, sinó que el propi president Puigdemont i el seu govern siguin informats personalment de la decisió i, sobretot, de les possibles conseqüències que l'incompliment de les seves resolucions els hi pot comportar, fins i tot a nivell penal. Vaja, un avís (que no sigui dit!) per a navegants!

Dies enrere la CUP retreia a Artur Mas que no considerés el 9N un acte de desobediència i assegurava per boca de la diputada Anna Gabriel que el referèndum, cas de fer-se, serà de totes totes il·legal des de la perspectiva de la legalitat espanyola. Ara ja sabem que així serà, il·legal de totes totes!

També sabem que el govern català, de moment, no afluixarà i seguirà fent passes vers el referèndum, informat i coneixedor que cada pas que faci serà impugnat i podrà tenir conseqüències per qui l'impulsi: més denúncies, més imputacions, més judicis...

És evident que ja som al xoc de trens, on una tossuda voluntat política d'uns xoca contra una tossuda legalitat dels altres, un xoc i joc de legitimitats que lluny de resoldre el conflicte l'embolica encara més.

L'imperi contraataca i l'aliança rebel, l'aliança per la restauració de la República, no defalleix... I jo ja no sé per quin episodi de la saga anem i, encara pitjor, quants episodis queden!

dimarts, 14 de febrer del 2017

Les incompetències del "follonero"!


El periodista català Jordi Évole va ser un dels presentadors del concert del Palau Sant Jordi en favor dels refugiats que es va celebrar aquest cap de setmana passat. I amb Jordi Évole va arribar la polèmica...

Res del que va dir Évole, entenc, va ser improvisat sinó tot molt pensat i, segurament, escrit amb anterioritat. Jordi Évole no només va mesurar totes i cadascuna de les seves paraules, també deuria calibrar l'efecte que aquestes podrien causar entre els qui l'escoltaven i sobretot a qui les va adreçar, conscient del públic assistent, assistent també a la llotja, i conscient que alguns, com d'altres en un altre context, no li perdonen una coma i si cal li esmenen un punt, com també ho fa ell, quan li convé i s'hi posa. És el que té situar-se davant un micròfon, el mateix paràgraf que uns et riuen i t'aplaudeixen d'altres te'l recriminen ofesos! No es pot satisfer a tothom...

I això és el que va passar amb aquest paràgraf: "Penseu, autoritats, que el que esteu aplaudint des de la llotja també neix de la vostra incapacitat política per resoldre aquest tema. Sabem que alguns de vosaltres lluiteu i lluiteu per aconseguir que això no sigui així. Però altres us refugieu i dieu que és un problema de competències. Jo crec que no és un problema només de competències, sinó un problema d’incompetències". Pam!

Aquestes paraules, si bé no de manera immediata, segons va escriure després el propi Jordi Évole, van molestar especialment al govern català i a membres de Junts pel Sí, ERC i el PDeCAT, quelcom que Évole ja deuria preveure; de fet Évole semblava tenir preparada fins i tot la rèplica, subratllant el NOMÉS que, segons ell, "alguns obliden"...

Jordi Évole fa anys que és un provocador, un "follonero" i quan va deixar anar això de les incompetències deuria pensar mentalment: respostes i retrets via Twitter en cinc, quatre, tres... I no es va equivocar. Si el comentari volia ser l'ham, no van ser pocs els qui van picar!

Potser l'objectiu de Jordi Évole no era tant qüestionar la política del govern de la Generalitat vers els refugiats, (certament el govern, també el Parlament en la seva majoria, ha mostrat voluntat política per contribuir a resoldre el problema dels refugiats) sinó calibrar fins a quin punt poden tenir la pell fina davant qualsevol intent de crítica. I ja n'ha obtingut el resultat.

Potser el problema no va ser tant el que va dir Jordi Évole (equiparable a altres arengues, més o menys encertades, afortunades i gracioses, que es fan en altres concerts, gales i festivals...) sinó que els qui van retreure-li les seves paraules es donessin per al·ludits...

dilluns, 13 de febrer del 2017

Té sentit Ràdio Sarrià?


La ràdio és una supervivent! Com a mitjà de comunicació ha sobreviscut a la televisió (paradoxalment ara fins i tot es pot escoltar la ràdio a través de la televisió!) i més recentment a internet i a les xarxes socials!

La fortalesa de la ràdio com a mitjà no és tant la seva immediatesa, que també i aquí competeix amb les xarxes socials, sinó la seva adaptabilitat. Ja ho va dir Charles Darwin: no sobreviu el més fort sinó el que més i millor s'adapta al canvi, i la ràdio és molt més "flexible", "adaptable", "líquida" que la televisió o la premsa escrita.

La ràdio, doncs, és una supervivent nada i, en general, gaudeix de bona salut! La ràdio gaudeix de bona salut, cert, però no és així amb totes les ràdios i a mi em preocupa especialment, d'un temps ençà, la salut de l'emissora municipal del meu poble, Ràdio Sarrià!

El 23 de febrer de 2016, tal dia farà un any, en un ple municipal de Sarrià de Ter vaig demanar, en qualitat de regidor, obrir un debat sobre Ràdio Sarrià, la seva gestió, cobertura i paper educatiu que fa. Més enllà de bones paraules i millors intencions per part de l'equip de govern la petició de debat segueix allà, en aquell etern "ja en parlarem" que no es concreta mai...

Doncs caldria parlar-ne ara, avui mateix, Dia Mundial de la Ràdio, doncs la pròpia emissora local, de la que en sóc col·laborador des de fa anys, ho demana a crits!

Té sentit Ràdio Sarrià? Cal que tots els veïns i veïnes hi seguim destinant recursos? Ràdio Sarrià és una emissora municipal i sobreviu gràcies al pressupost de l'Ajuntament, pel que em sembla que el debat, tractant-se no només d'un mitjà públic sinó sobretot finançat amb els diners de tots, és del tot necessari i oportú!

A més tenim els espais per articular aquest debat, els consells de participació, entre els quals el de comunicació, un consell que brilla precisament per la seva inactivitat! Però si aquest no és suficient tenim el consell de cultura, el d'educació, el d'esports, o fins i tot el consell territorial! Serà per consells! És el que ens passa a Sarrià de Ter, tenim molts consells i poca participació!

Ràdio Sarrià té més de trenta anys d'història, però el debat no l'hem d'articular sobre el seu passat sinó sobre el seu present i sobretot, el seu futur. Té sentit Ràdio Sarrià com a emissora local? Per mi té sentit si en garantim, com a mínim, aquests tres punts:

- La independència editorial i informativa
Ràdio Sarrià, malgrat ser una emissora local, manté un alt nivell informatiu, amb un programa diari que recull l'actualitat i l'activitat del poble, també de Girona i la seva àrea urbana. Com a mitjà de comunicació públic cal garantir que té plenes facultats informatives i editorials (què publica i quan ho publica) sense les ingerències de l'Ajuntament en general i l'equip de govern en particular; en aquest sentit el Consell de Comunicació hauria de ser l'òrgan que vetllés per la seva independència, qualitat i imparcialitat informativa.

- La col·laboració en xarxa

Ràdio Sarrià és una emissora local i aquesta és part de la seva força; però no ha de ser una emissora aïllada, estanca, ans al contrari; els mitjans locals, avui, tenen sobretot sentit si participen d'una xarxa més àmplia que els permeti guanyar musculatura: més informació, més programació i major difusió de la programació pròpia! Els recursos de Ràdio Sarrià (informació i programació pròpia) al servei d'una xarxa d'emissores locals, la força d'una xarxa local d'emissores al servei de Ràdio Sarrià. Amb una bona vinculació en una emissora local tothom hi guanya, allò del "win-win"!

- La cobertura
Si es fa un major esforç per a la millora de la quantitat i qualitat dels continguts de Ràdio Sarrià, cal fer-lo també per a la seva difusió, i avui ja sabem que les ràdios, com en general de tots els mitjans de comunicació, són multicanal! Cal millorar la cobertura analògica, doncs el dial per el senyal per poc que t'allunyis de Sarrià de Ter, però també cal potenciar la cobertura digital: internet, dispositius mòbils, podcasts...

La ràdio és una supervivent nada, confio que també ho sigui Ràdio Sarrià, que entre tots sabrem cimentar el futur de Ràdio Sarrià, una emissora local amb molts anys d'història i amb la ferma voluntat de seguir-nos-la radiant!

dissabte, 11 de febrer del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "The Elephant Man"



Fins fa poc pensava que el primer record que tenia de l'actor John Hurt era el de la pel·lícula Rob Roy (1995), en la que comparteix repartiment amb Liam Neeson, Jessica Lange i el sempre inquitant Tim Roth. Però resulta que no el recordava de la sèrie "Jo, Claudi", emesa per TV3, com sí sempre he recordat, d'aquesta sèrie, a l'actor Derek Jacobi...

A John Hurt, mort recentment, l'he vist en altres pel·lícules (Alien, La mandolina del capitán Corelli, en la saga Harry Potter, Hellboy, El perfum, Los crímenes de Oxford...) però no encara no l'he vist en una de les seves millors interpretacions, la que va fer com a protagonista de L'home elefant, que li va valer una de les dues nominacions de la seva carrera a l'Oscar, candidatura també als Globus d'Or, i que li va permetre guanyar el premi BAFTA.

Per aquesta pel·lícula també van ser nominats als Oscars a millor director David Lynch, i a la millor banda sonora el compositor John Morris; Morris, per cert, també va ser autor de bandes sonores de les pel·lícules El jovenet Frankenstein (1974), La Mujer de Rojo (1984) o Dirty Dancing (1987).

Jo avui em quedo, però, amb el tema principal de la pel·lícula "The Elephant Man", amb el desig, més aviat que tard, de veure-la finalment...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 10 de febrer del 2017

El vídeo de la setmana: 1.000 músics desprenent olor d'esperit adolescent!


Sí, ja sé que "Smells Like Teen Spirit" ja va ser motiu d'uns minuts musicals de versions, però no és la cançó el que avui vull destacar, sinó la manera de tocar-la: amb més de 1.000 músics tocant, a l'uníson, una mateixa cançó!

La gesta és mèrit de Rockin'1000, que al juliol 2015 ja van congregar un miler de músics per a interpretar el tema "Learn to Fly" dels Foo Fighters a Cesena (Itàlia). L'espectacular jugada va ser una invitació al grup per visitar la ciutat, ciutat natal dels impulsors d'aquesta macro-banda, invitació que es va fer realitat a l'octubre d'aquell mateix any.

Aquest estiu passat (2016) van organitzar, també a Cesena, un macro concert en el que, entre les 18 cançons que més de mil músics van interpretar, va brillar especialment aquest "Smells Like Teen Spirit" de Nirvana! 
Espectacular!



Bon divendres!

dijous, 9 de febrer del 2017

Melania Trump


Diuen que els amos, amb el pas dels anys, s'acaben assemblant a les seves mascotes... o és a l'inrevés? De ser cert les mascotes, sens dubte, ens podrien ajudar a definir i entendre millor llurs amos...

No, no sigueu malpensats, no pretenc equiparar Melania amb una mascota del seu marit, Donald Trump, més aviat sembla un trofeu!

El que també ens pot ajudar a definir una persona són les persones del seu voltant: allò de "diga'm amb qui vas i et diré com ets", frase que val pels amics i, també, per la parella!

Temps enrere vaig veure una història a Facebook sobre Barack i Michelle Obama: la parella van anar a sopar en un restaurant i resulta que el cuiner havia estat una antiga parella d'ella; després de saludar-se cordialment Barack Obama li va dir a la Michelle que d'haver-se casat amb ell ara seria la dona d'un cuiner i no la del president dels Estats Units! Michelle li va respondre que d'haver-se casat amb el cuiner, ell no seria el president dels Estats Units! No sé si la història és certa, però fins i tot en cas de no ser-ho és versemblant.

Melania Trump no és, ni crec que pretengui ser Michelle Obama, tampoc Jackie Kennedy tot i el vestit blau que lluïa el dia de la presa de possessió del seu marit Donald Trump com a president i que semblava ben bé un homenatge a Jackie Kennedy!

Michelle Obama ha estat una primera dama que ha destrossat la frase "darrera d'un gran home sempre hi ha una gran dona", no perquè no sigui una gran dona, sinó perquè més que al darrere la podem situar al costat: "al costat d'un gran home sempre hi ha una gran dona!".

Malauradament, avui per avui, cap d'aquestes frases és aplicable a la parella Donald - Melania Trump per raons diverses: d'entrada per l'esforç que suposa definir a Donald Trump com un gran home, i després perquè, si més no aparentment (i aquí podria ser tremendament injust), el factor Melania en la vida de Donald Trump i en el seu ascens al poder (econòmic primer i polític després) sembla més aviat estèril: substitueix Melania i Donald Trump serà, possiblement, el mateix.

És a dir, de moment la frase que els defineix, per mi, és que darrere d'un home poderós hi ha una dona bonica, i subratllaria, en aquest cas, la paraula darrere!

Però no perdo l'esperança i confio que Melania sàpiga ser una bona primera dama, fins i tot pot arribar a ser millor primera dama que el seu home president!

dimecres, 8 de febrer del 2017

Artur Mas, el renascut


"Des de la CUP hem enviat Mas a la paperera de la història", va etzibar el diputat de la CUP Benet Salellas per donar la seva versió del pas al costat d'Artur Mas.

Quan esborrem un arxiu de l'ordinador en realitat l'enviem a la paperera de reciclatge, on roman en una mena de letargia a l'espera de la seva eliminació definitiva ("Esteu segur que voleu suprimir permanentment aquest fitxer?") o bé, oh sorpresa, de la seva restauració!

Potser aleshores no ho sabien, però la CUP no va enviar Mas a la paperera de la història, sinó a la de reciclatge, i Mariano Rajoy, possiblement també sense saber-ho, l'ha restaurat, i revifat, donant-li una nova vida, fent-lo renéixer gràcies a l'esperpèntic judici pel 9N com un heroi, quasi un màrtir, amb un bany de masses en el guió! Potser per això la CUP li retreu la seva estratègia de defensa: postular-se com el responsable ideològic del 9N, però insistint no haver desobeït el Tribunal Constitucional...

La figura política d'Artur Mas, com l'au Fènix, reneix de les cendres i sobrevola de nou, i amb força, sobre la política catalana, erigint-se com una de les figures clau del procés, tot i no formar part ja del govern. Entra de nou a la porta de la història com a primer president de la Generalitat que, en democràcia, seu al banc dels acusats.

Ara que semblava que el prudent Oriol Junqueras i ERC podien somiar amb la presidència de la Generalitat, temor que fins i tot pertorba i inquieta a Jordi Pujol, el PDECat i Artur Mas han trobat en el judici del 9N la gran oportunitat per recuperar, com van saber fer amb el post-9N, múscul social, polític i qui sap si també electoral.

El donàvem per amortitzat i Artur Mas té encara molta corda, qui sap si per ocupar la vacant (cas de no ser inhabilitat) que el seu pas al costat va deixar lliure: candidat del PDECat en unes properes eleccions, hi hagi o no referèndum. Caldrà estar atents als propers sondejos i enquestes electorals...

dimarts, 7 de febrer del 2017

Les banderes que el vent s'endugué


Espanya (també Catalunya) té un problema amb les banderes, amb el vent i les banderes.

A mitjans de gener, just abans de la fotografia de rigor de la conferència de presidents autonòmics, trobada a la que no vas assistir ni el president Puigdemont ni el lehendakari Urkullu, les banderes de les comunitats autònomes, degudament instal·lades rere una petita tarima per a fer la foto, van caure per una ventada. La imatge no podia ser més gràfica i metafòrica: l'estat de les autonomia, per terra!

Ahir al matí, mentre Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau declaraven al judici pel 9N a la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) el vent va fer enretirar, per moments, les banderes espanyola i europea deixant per uns minuts només a la catalana presidint el TSJC. Hi ha qui hi ha volgut veure la solidesa de Catalunya contra de l'esquinçament d'Espanya...

Amb el pas dels anys ens hem acostumat a veure banderes als balcons, més estelades que espanyoles, tot i que avui n'onegen menys que fa un parell o tres anys. La bandera al balcó és la versió moderna d'aquella rajola que algunes cases lluïen anys enrere en les que hi deia "aquí hi viu un del Barça", text acompanyat per un dibuix de l'avi del Barça! O bé "aquí hi viu un català", amb el dibuix d'una barretina, o bé una masia, o un porró, o un pagès o tot plegat!

Les banderes que onegen al vent també s'acaben descolorint; a casa la catalana que durant mesos vam tenir al balcó es podia confondre perfectament amb la del Girona FC; les banderes es descoloreixen i, degut a les inclemències del temps (el sol, la pluja, el vent...) s'acaben esquinçant i fent malbé. Molta gent s'ha cansat d'haver de canviar sovint la bandera, sigui la catalana, l'estelada o l'espanyola, i al final molts han optat, simplement, per tornar a deixar el balcó nuu de banderes, esperant el dia i l'ocasió que s'ho valgui (Sant Jordi, la Diada, la Hispanitat...).

Una de les "guerres" de banderes més vergonyosa que hem vist darrerament va ser la la diada castellera de les Festes de la Mercè de 2015, quan els regidors Alfred Bosch (ERC) i Alberto Fernández Díaz (PP) van treure una estelada i una bandera espanyola respectivament, un espectacle realment lamentable. També lamentable la croada contra les estelades als equipaments públics de l'anterior delegada del govern central a Catalunya, María de los Llanos de Luna...

Espanya no només sembla un país de pandereta, també ho és de bandereta, de banderetes!

dilluns, 6 de febrer del 2017

Separar el gra de la palla, el 3% del 9N


Això del judici pel 9N és un despropòsit absolut, la manifestació clara i diàfana de la derrota de la política en majúscules, la que brilla quan és pedagogia, la que fomenta el diàleg entre les posicions contraposades, la que cerca l'acord, el pacte, la que no defuig la negociació, per impossible que sembli. Seguim amb la política de trinxeres...

Això del judici pel 9N és més que un despropòsit, és sobretot un esperpent, paraula adaptada del castellà "esperpento" i que el diccionari defineix com la "modalitat teatral creada per Valle-Inclán que consisteix en una deformació grotesca i caricaturitzada, i alhora tràgica, de la realitat, com si aquesta oferís la seva imatge reflectida en un mirall còncau".

I en certa manera és un esperpent per dues de les parts implicades: el govern espanyol del PP i el Artur Mas i el PDECat.

Mariano Rajoy i el seu govern ja fa temps que han decidit abordar el desafiament català, el procés, políticament només per la via judicial, fent caure sobre qualsevol que impulsi el procés des de l'administració catalana el pes de la llei. El seu enroc és una jugada que, com amb els escacs, li permet protegir el rei, amb tot el que això suposa i simbolitza: la indivisibilitat, més que la unitat, d'Espanya. Heus ací la seva "deformació grotesca i caricaturitzada, i alhora tràgica, de la realitat", una realitat judicialitzada...

Però a mi em sap més greu la "deformació grotesca i caricaturitzada, i alhora tràgica, de la realitat" que al seu torn també fa el PDECat, especialment quan barreja el 3% amb el 9N, sense separar el gra de la palla, fent passar bou per bèstia grossa!

Que l'estat espanyol en general i el govern del Partit Popular en particular en facin un "totum revolutum" puc entendre-ho, precisament per alimentar l'esperpent, però no que des del PDECat, amb la boca més grossa o més petita, no s'esforcin a desvincular la causa del 3% amb la del 9N. El procés i la independència, penso jo, ho agrairien...

I és que això del 3% és sobretot una causa catalana, i si s'investiga és gràcies a una denúncia d'una regidora d'ERC de Torredembarra (Montserrat Gassull), no per culpa d'un estat i govern espanyols obtusos. I sí, no puc oblidar que en seu parlamentària el propi Artur Mas va fer callar al president Maragall quan va dir allò de "vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%!". Aleshores hi havia en joc la reforma de l'Estatut...


Curiosament com més s'esforça el PDECat  a vincular les investigacions del 3% amb el judici pel 9N més em costa, alhora, desvincular-ho a mi, amb els anticossos que això em genera, ja m'enteneu... Deu ser per coses com aquesta que no sóc un incondicional del procés en general (la independència és una altra cosa!), i d'Artur Mas en particular...

dissabte, 4 de febrer del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Theme from Schindler's List"


Dies enrere l'inquiet llibreter i cinèfil gironí Guillem Terribas va presentar el seu segon llibre, "Alegra'm la vida", en el que ens relata la seva particular relació amb el cinema i ens proposa, en una tria molt personal, vint-i-dues pel·lícules per veure en família.

Entre aquestes vint-i-dues pel·lícules no hi ha La llista de Schindler (1993), dirigida per Steven Spielberg, basada en el llibre "Schindler's Ark" (Thomas Keneally) i que relata la història de l'empresari alemany Oskar Schindler, qui va salvar la vida a més d'un miler de jueus polonesos durant l'Holocaust.

Aquesta pel·lícula, però, sí que forma part de la llista de pel·lícules que veurem la meva família, sobretot després del viatge de fi de curs que la meva filla gran ha fet, just aquesta setmana, a Berlín.

Recordo que la pel·lícula, que vaig veure amb encara no vint anys, em va impactar molt, especialment el personatge del dèspota oficial de les SS Amon Goeth, interpretat per Ralph Fiennes.

La pel·lícula, nominada a 14 categories, va guanyar 7 Oscars, entre els quals el de millor pel·lícula, millor direcció i millor banda sonora, composada per John Williams; precisament aquesta és de les poques bandes sonores que tinc en disc compacte...

Com es lamenta el violí...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 3 de febrer del 2017

El vídeo de la setmana: vaques jugant amb la neu!


A l'espera que nevi en cotes baixes i que la mainada pugui jugar amb la neu, si cal arran de mar, podeu mirar com al refugi d'animals (maltractats i/o abandonats) del Santuari de Gaia (Camprodon) vaques, braus i cavalls juguen amb la neu, com voldríeu fer molts de vosaltres!

El joc no només per passar l'estona, també per entrar en calor!



Bon divendres!

dijous, 2 de febrer del 2017

Donald Trump, el xèrif sense placa


No crec que faci falta donar-li els cent dies de gràcia, amb menys de quinze dies el president Trump ja ens en fa molt poca!

Els qui defensen les seves mesures, més pròpies d'una autarquia pel que fa a l'economia i a les fronteres, li aplaudeixen que precisament compleixi, ara que és president, allò que va prometre essent candidat, però no ens deixem enganyar pel sil·logisme que semblaria legitimar-lo: ell ho va dir, la gent democràticament (?) el va votar, per tant respectem la democràcia i bla, bla, bla... El problema no és l'acompliment de les seves promeses, sinó precisament les promeses electorals que va fer!

Però ja sabem que Donald Trump és molt barrut, que té per costum fer el que vol i que, segurament, sempre troba la manera (a la seva manera) de fer-ho, de sortir-se'n amb la seva; ara el (nostre) problema és que té molt poder a les mans, tota l'administració dels Estats Units! Tota? Potser avui encara no, però entre les destitucions de decreta i els relleus que es faran, poc a poc anirà poblant l'administració americana d'homes fets, si fa o no fa, a imatge i semblança seva.

El president Trump vol erigir-se com el xèrif dels Estats Units, un xèrif sense placa, certament, però amb la mateixa determinació, com els llegendaris dels westerns, per imposar-nos la seva llei sota la seva màxima: jo sóc la llei!

A diferència d'aquells xèrifs cinematogràfics, que perseguien un idea de justícia que defensés el més feble, el president Trump aplicarà la llei, la seva llei, per seguir defensant els seus i els seus interessos, girant l'esquena precisament als més febles.

El poble americà afronta un repte, quasi un desafiament, amb el president Trump; de moment són moltes les manifestacions que s'han fet, es fan i es faran en contra de la seva política, però quatre anys és una carrera de fons, i encara no fa ni quinze dies que el preisdent Trump ha començat a governar, amb mà de ferro, els Estats Units.

Podran contra el xèrif sense placa?

dimecres, 1 de febrer del 2017

Sí (condicional) als pressupostos


A la CUP segueix sense agradar-li massa, o gens, la núvia, o el nuvi tant se val, ni tampoc el seu estil de vida que en general més aviat abomina, però li ha dit sí amb la boca petita, però sí al cap i a la fi que és el que la núvia, o el nuvi, tant se val, esperava que digués la CUP, tot i que tampoc li agrada massa, o gens, i en general també abomina el seu estil de vida.

Però això és la política, així és la política, i les aliances es tracen entre diferents quan aquests tenen, aparentment, un destí comú.

La CUP no s'ha llençat apassionadament als braços del govern de Junts pel Sí, és evident, però li donarà el suport suficient (només la punteta) per tal de mantenir-lo viu i amb prou trempera per seguir afrontant el procés, camí del referèndum o referèndum.

És un sí condicional i condicionat al referèndum, de fet és més un sí al referèndum que al pressupost; de fet votaran el pressupost amb el nas tapat, com han fet tants altres partits en tantes altres situacions, el PSOE amb la investidura de Rajoy, sense anar més lluny.

La CUP s'ha fet pregar i ha estirat tant com ha pogut els pressupostos cap a la seva esquerra, però al final tampoc ha calgut que els pressupostos els convencessin del tot, car són tan sols, ara per ara, el salvavides del govern i el principal instrument per, com a mínim, poder convocar el referèndum: si no hi ha pressupost, no hi ha referèndum. Un sí condicional, un sí, el de la CUP, instrumental.

El referèndum serà convocat, d'això no en dubto; veurem si amb la mateixa solemnitat que es va convocar el 9N; el referèndum serà recorregut per l'estat espanyol, veurem si amb la mateixa celeritat que es va recórrer el 9N; veurem què passa llavors...

Diu la CUP que si no hi ha referèndum (unilateral si cal) caurà el govern i hi haurà eleccions; aquesta és la seva condició. D'aquesta manera s'expulsen la responsabilitat que fins ara tenien a sobre, la de ser els culpables de trencar el procés des de dins, com quasi fan amb la no investidura del president Mas i amb el seu vet als pressupostos de 2016, salvant el procés amb la qüestió de confiança i situant, via president Puigdemont, al bell mig del procés el referèndum o referèndum.

A la CUP no li agrada massa la núvia, o el nuvi, tant se val, però sí ballar-hi, fer-la ballar!