Crides cridaneres

Abans d'ahir, al llarg de la Diada, es van fer moltes crides i algunes d'elles es van fer cridant. Van alçar especialment la veu la presidenta de l'ANC, Dolors Feliu, i el president d'ERC, Oriol Junqueras. Ella, sobretot, per a reclamar "independència o eleccions"; ell, sobretot, per a reclamar el llarg llegat del seu partit.

És innegable que ERC és un dels partits amb més història del nostre país, tot i que em temo que ara els independentistes no valoren d'ERC d'on venen, quina és la seva trajectòria, sinó on volen anar, on ens volen portar ara que tenen altes responsabilitats de govern, ara que governen amb la presidència. D'aquí plora la criatura, l'independentisme, i d'això es lamentava, entre d'altres coses, la presidenta de l'ANC.

Per ERC la Diada d'enguany no ha estat de bon pair entre l'escridassada al Fossar de les Moreres la vigília, amb la portaveu d'ERC, Marta Vilalta, perdent la formalitat institucional (per dir-ho d'alguna manera), i amb la sonora absència a la manifestació de l'ANC, essent objecte principal de la queixa al govern amb el crit "Govern dimissió!"; Junts semblava no donar-se per al·ludit... Abandonaran el Govern? 

Hi ha qui diu que ERC ha comès un greu error, però caldrà esperar a les eleccions municipals per a confirmar-ho, per veure si aquest error que ara tanta gent veu tan clar els passa factura, o no.

També caldrà esperar un temps, un temps de nou incert, per veure si aquesta Diada representa un punt d'inflexió en l'independentisme; d'entrada per calibrar fins a quin punt l'exigent petició de l'ANC (independència o eleccions) genera algun moviment i per veure si l'amenaça (llista cívica) acaba prenent cos i forma.

Abans d'ahir es van fer moltes crides i algunes d'elles es van fer cridant; les manifestacions animen a fer sonores arengues, és evident, tot i que ja sabem que no per cridar més fort es tenen més raons... Precisament Oriol Junqueras semblava perdre-les a mesura que en el seu aïrat (i irat) discurs anava alçant la veu.

No abarateixis el somni

L'estiu de 1965 Salvador Dalí va batejar la vella estació de trens de Perpinyà com "el Centre del Món"; aquest dissabte potser no va ser-ho, que el món és molt gran i hi passen moltes coses, però Perpinyà sí que va ser l'epicentre de l'independentisme.

És innegable, i admirable, l'extraordinària capacitat de convocatòria del president Puigdemont, i el moviment que va generar dissabte, amb un espectacular èxode temporal cap a Perpinyà, sens dubte n'haurà generat un de sísmic dins l'independentisme, tot i que encara potser no en sabem calibrar la seva magnitud, no en l'escala de Ritcher, sinó en l'electoral catalana...

El gran mèrit del president Puigdemont ha estat, des de l'exili, mantenir viu el somni de la independència com un escenari possible, a pesar de tots els embats que el moviment ha patit. Aquesta és la seva gran contribució, mantenir viva la flama, el convenciment que la independència només depèn i dependrà de la voluntat dels i les independentistes.

La seva posició contrasta, i per tant també s'alimenta, de la més pragmàtica (realista?) d'Oriol Junqueras, que des de la presó, ara ja condemnat, ha optat per incloure en la seva estratègia política l'arriscat (valent?) diàleg amb un govern espanyol que, alhora, ha contribuït a apuntalar.

Potser sí que l'independentisme viu (encara, permanentment...) entre el somni i la realitat, entre l'exili i la presó, i Perpinyà no ha fet més que provocar un nou moviment sísmic entre aquests dos estats, per moments tan irreconciliables com el dia i la nit; veurem si tampoc irreconciliables després de les (mig anunciades) properes eleccions al Parlament.

Si dissabte Puigdemont hagués tingut a mà una guitarra potser hagués cantat, amb permís de Lluís Llach, també present a Perpinyà, o qui sap si fent duet, "No abarateixis el somni", dedicant la cançó a ERC en general, i qui sap si a Oriol Junqueras en particular...

La cançó, observareu, pren tot el sentit que li vulgueu donar.

No abarateixis el somni

No abarateixis el somni,
Res més que això tinc per dir-te, si vols.
No abarateixis el somni,
Que és com l'estel que hi ha al fons del camí.

Si cal, refarem tots els signes
D'un present tan difícil i esquerp,
Però no abarateixis el teu somni mai més.

Que ens han fet preu per viure
I el viure a voltes té el preu de dir prou.
Prou de renúncies mediocres
Que no ens permeten la història dempeus.

Si cal, conviurem la misèria,
Però ha de ser sense engany, dignament,
Prou d'amenaces innobles
Amb la fam i el tronar dels canons.

No abarateixis el somni,
El teu estel que hi ha al fons del camí,
No abarateixis el somni
O et donaràs per menyspreu tu mateix.

(Lluís Llach)

Atrapats pel seu passat

Imatge de El Caminante a Pixabay

L'Espanya franquista de la postguerra es va caracteritzar, a nivell social, polític i econòmic, per ser un estat autàrquic, és a dir, que es bastava per a tot per ell mateix.

Molts nostàlgics d'aleshores no només enyoren aquells temps, també anhelen que poguessin fer-se, de nou, presents a nivell social, polític, econòmic i sí, també judicial.

L'autarquia és reclamada de nou, de forma més o menys velada, pels qui consideren, ara, la justícia europea com una ingerència, una nosa que entorpeix l'espanyola, que gosa qüestionar-la donant la raó a sediciosos independentistes que ataquen la unitat i la integritat d'Espanya!

Espanya és un estat que ja no viu aïllat, tancat dins el seu règim autàrquic resclosit i corromput, és un estat interdependent que conviu a la Unió Europea compartint polítiques, moneda i sí, mal els pesi a alguns, justícia.

És el que té la convivència, que tothom es regeix per unes regles mínimes, les convingudes entre tots els estats membres, en aquest cas, pel que no, hom no pot fer el que vulgui, de forma arbitrària, com si visqués sol, tampoc la justícia espanyola, com sí podia fer durant la dictadura, tot i que llavors, per més que se'n digués, no era justícia...

De fet és una sort que així sigui; la justícia europea exigeix justícia a l'espanyola, i sobretot ens ofereix a tots nosaltres, com a ciutadans europeus, majors garanties.

De fet ha estat la pròpia justícia espanyola la que va demanar empara i consell a l'europea en la qüestió que ara tanta polseguera ha aixecat (doctrina Junqueras), i que sens dubte representa un canvi de guió, un gir argumental en el devanir d'aquest tramvia anomenat procés.

Aquests dies brolla de nou l'euro escepticisme de la dreta espanyola, incòmode per la resolució del TJUE, i hi ha qui fins i tot planteja abandonar la Unió Europea i tornar a l'autarquia: Spèxit?

Viuen, nostàlgics, atrapats pel seu passat...

Gestos, i més que en caldran...

Em va agradar el gest del diputat socialista català José Zaragoza seient entre els novells (que no precisament innocents) de Vox, que matiners i murris van ocupar els escons del Congrés de Diputats generalment ocupats per la bancada socialista, just darrere el president Pedro Sánchez, per copar tots els plànols televisius que enfocaven el president.

Zaragoza, no sé si més desvergonyit que gat vell, o ambdues coses alhora, els va esguerrar el plànol seient just al costat d'Abascal...

Em va agradar la contundència amb que la nova presidenta del Congrés de Diputats, la socialista catalana Meritxell Batet, va defensar l'acatament a la Constitució dels diputats presos polítics, per disgust d'un indignat Albert Rivera que, al contrari que Inés Arrimadas, ni tan sols es va dignar, ja no a saludar-los, ni tan sols a mirar-los a la cara...

Em va agradar el gest del president Pedro Sánchez, no defugint només la salutació d'Oriol Junqueras, també, com part del seu govern, intercanviant-hi algunes paraules.

És evident que les discrepàncies hi són, i profundes, i hi seran, però més enllà de les discrepàncies polítiques s'agraeix quan encara es fa evident que encara resta un mínim de respecte personal i institucional.

I sobretot em va agradar molt el gest d'autoritat del nou president del Senat, el català Manuel Cruz, que mentre el senador Raül Romeva acatava la Constitució declarant-se pres polític, allargant un xic el braç va fer callar Rafael Hernando, membre de la mesa, que ja cantava el segünt nom...

A això es va dedicar ahir la dreta i extrema dreta al Senat i al Congrés, a interrompre barroerament l'acatament a la Constitució dels parlamentaris presos polítics. Tota una declaració d'intencions!

La legislatura que tot just comença serà tensa, molt tensa i crispada; tan de bo de tant en tant hi hagi gestos d'una certa distensió, i sobretot de respecte, com aquests, com a mínim entre els qui, des de posicions i condicions diferents, apel·len al diàleg!

El darrer driblatge del president Puigdemont

«La millor manera de seguir internacionalitzant el conflicte i que se'ns escolti a Europa, que es vegi la repressió, és que hi hagi una veu lliure de JxCAT a Europa, i aquesta veu no pot ser una altra que la de Puigdemont».

Elsa Artadi no només presentava així el seu cap de llista a les properes eleccions europees, sinó que a més encetava la campanya, i la pugna (interna dins l'independentisme) amb el candidat d'ERC, Oriol Junqueras, presentant Puigdemont com "una veu lliure (...) a Europa" (i no dubto que ho és!), en contraposició a la de Junqueras, (tampoc en dubto) empresonada!

Sí, ho sé, sóc un malpensat! Sigui com sigui, fracassat l'enèsim intent de llista unitària, Puigdemont es batrà per primer cop cara a cara contra Junqueras, amb Europa de teló de fons, per seguir liderant l'independentisme.

Em deia l'altre dia un company de feina, prou coneixedor del món convergent en general i del de Puigdemont en particular, que el president es mou especialment bé en la rèplica, i d'exemples aquests darrers mesos en tenim un munt!

I traslladant-ho a l'àmbit futbolístic Puigdemont, de ser jugador de futbol, brillaria per la seva capacitat i habilitat en el driblatge, quelcom molt preuat en el futbol, també en la política!

Puigdemont, que va sobreviure a les 155 bales de plata, que va driblar la policia estatal l'1 d'octubre sota un pont que ara duu el seu nom, que ha sabut fer créixer la seva figura política (amb la inestimable ajuda de l'estat i la justícia espanyola) Catalunya endins i a l'Europa política, ara ha fet un xic més petit el PDeCAT, o si més no la part més moderada del PDeCAT (la que volia aprovar el pressupost al president Sánchez) fent prevaler la seva estratègia més frontal en la política catalana, espanyola i europea. Ja sabem que els grans dribladors sobretot es mouen per la banda, solen ser extrems...

En el lideratge de l'espai post convergent Carles Puigdemont sembla esdevenir el nou Jordi Pujol: pocs li estosseguen, ningú li fa (ni sembla li vol fer) ombra.

El darrer driblatge, el president Puigdemont, l'ha fet al seu propi partit, al PDeCAT! El proper driblatge proposa fer-lo a la justícia espanyola entrant de nou, a Catalunya i a Espanya, amb la immunitat que (sembla) li atorgaria la seva futura condició d'eurodiputat electe!

Tenint clar que serà eurodiputat electe, vindrà a Catalunya o aquesta serà una nova jugada electoral?
I si ve, podrà empresonar la justícia espanyola la seva "veu lliure"?
Hi ha partit, i tant si hi ha partit!

L'obsessiva llista unitària

Començo a trobar preocupant, no sé si fins i tot un punt malaltissa, aquesta obsessió que el PDeCAT (o Junts per Catalunya?, o La Crida de Puigdemont?) té amb la llista unitària, ara de nou per les properes eleccions europees.

Si dies enrere Elsa Artadi interpel·lava directament ERC i Oriol Junqueras, proposant-lo de cap de llista d'una possible llista unitària de l'independentisme ahir el president Puigdemont feia el mateix, quasi com qui no vol la cosa, mig improvisant va dir, afirmant que només seria candidat a les europees essent el número dos de Junqueras...

No entenc perquè tanta insistència, no ho entenc perquè ERC, també la CUP, ja ha dit per activa, passiva i perifràstica que de llista unitària res de res, ni per les municipals, ni per les europees, ni, de moment, per cap altra convocatòria electoral!

Entendria la insistència si ERC tingués dubtes, contemplés aquest escenari, però el PDeCAT (i Junts per Catalunya i La Crida de Puigdemont) sap tant bé com tu i com jo que no, que per més que insisteixin la resposta d'ERC serà que no.

Així doncs, perquè aquesta obsessiva, quasi malaltissa, insistència? Diuen les males llengües que hi insisteixen tant perquè volen evitar que ERC guanyi les eleccions europees a Catalunya o, en el pitjor dels casos, obtingui un millor resultat que els projecti de nou com la primera força independentista...

No sé, sense negar aquesta possibilitat, jo diria que la seva reiterada insistència és com un anunci de la Coca-Cola, que més que incrementar les vendes (que també) sobretot té la finalitat de recordar-nos que, com sempre, és allà, o més aviat aquí, entre nosaltres! Sí, allò de la publicitat recordatori...

Amb la seva insistència el PDeCAT (o Junts per Catalunya?, o La Crida de Puigdemont?) semblen voler-nos recordar que (com quasi sempre) és ERC qui no vol la llista unitària, no fos cas que, al l'as!, ens n'haguéssim oblidat!

Puigdemont eclipsa Junqueras

Carles Puigdemont gaudeix encara avui de l'aura de president, per cessat que estigui. I no em refereixo només a la legitimitat que molts dins de Catalunya i fora d'Espanya li donen, també a la projecció que la seva presidència ha tingut i encara té (i creixent) a nivell internacional.

Estratègicament l'exili al president Puigdemont l'ha beneficiat molt més que la presó preventiva al també cessat vicepresident Junqueras; aquests darrers mesos Oriol Junqueras no només ha estat tancat i amb la llibertat d'expressió condicionada, sobretot ha estat eclipsat, més enllà del seu empresonament, per l'aura presidencial que Puigdemont projecta i fins i tot fa més gran.

Carles Puigdemont, amb la seva condició de president legítim i amb el seu exili, ha esdevingut, agradi o no a propis i estranys, el símbol del procés, ningú com ell el personifica tant i tan bé. Sí, Oriol Junqueras és el vicepresident cessat però qui se'n recorda Pirineus enllà?

Em sabríeu dir el nom del vicepresident dels Estats Units, de França o d'Alemanya? I el d'un estat dels Estats Units, una regió de França o un land alemany? Jo tampoc! Doncs per la resta del món això és Junqueras, un nom que (quasi) ningú (re)coneix i que quan es coneix és sempre a l'ombra del president Puigdemont.

L'aura internacional del president Puigdemont també l'ha afavorit a nivell local, dins de Catalunya i en especial, naturalment, dins l'independentisme; la mateixa CUP que va llençar el president Mas a la paperera de la història està disposada ara a engrandir (encara) més el lloc que la història li reserva al president Puigdemont, fent de la seva investidura quasi l'única condició perquè els cupaires donin el seu sí!

Puigdemont eclipsa Junqueras (Mas el va saber frenar, recordeu?), aquest també és part del problema, possiblement no el més important però quelcom que, tard o d'hora, caldrà resoldre.

Les (erràtiques?) decisions del president Puigdemont

Potser algun dia se sabrà tot, tot i que avui per avui no sé quin serà aquest dia ni què serà, exactament, tot.

L'exconseller Santi Vila ha explicat el seu tot, que a banda de ser només la seva veritat ell també sap que és una part, com totes interessada, del tot. Mica en mica s'aniran publicant les altres veritats, les altres peces d'aquest impossible trencaclosques...

El moment polític que vivim requereix moltes respostes, potser tantes com preguntes, doncs certament s'han produït i es produeixen coses realment sorprenents, no sé si paradoxals, no necessàriament contradictòries, o sí!?

Sorprèn que el president Puigdemont primer proclamés la república per tot seguit la suspendre-la, un autèntic coitus interruptus independentista que va deixar la parròquia, com a mínim, destrempada.

Sorprèn que el president Puigdemont primer volgués convocar eleccions, decisió tan difícil com valenta, d'alt risc, per després desdir-se'n i passar la pilota de la proclamació de la independència al Parlament.

Sorprèn precisament que no fos ell, solemnement com a president, qui ni que fos de manera simbòlica proclamés la república una vegada votada i aprovada pel Parlament, sinó que la proclamació, asèptica i com qui no vol, la fes la llavors presidenta del Parlament Carme Forcadell.

Sorprèn que el cessat president i candidat retirat a la investidura designés al injustament empresonat Jordi Sànchez nou candidat per investir quan setmanes enrere li havia negat tal condició al també injustament empresonat Oriol Junqueras quan va afirmar, referint-se a ell mateix, que no es pot ser president si s'és presidiari... També a mi em va semblar entendre-li tot.

Tanta sorpresa en el meu cas és deguda a la manca d'informació, o per ser més precisos a la de motius, els que van motivar a prendre unes decisions i no d'altres, com marxar a Brussel·les (i afrontar l'exili) i no afrontar la presó, o a presentar-se a les eleccions quan abans havia assegurat (fins i tot insistit) que no ho faria. Entenc que les circumstàncies sempre influeixen i fins i tot canvien el destí i les decisions que hem de prendre...

Potser les decisions del president Puigdemont semblen erràtiques, hi ha qui les troba estratègiques per mantenir viu el pols del procés, també per preservar la dignitat del càrrec de president; d'altres les troben tàctiques per cercar una sortida digne a la seva incerta situació personal, sobretot la que es trobarà quan qui centri totes les mirades sigui el nou president de la Generalitat...

Algun dia se sabrà tot i potser llavors podrem valorar amb més precisió si a les hores difícils el president Puigdemont va accelerar o frenar, o ambdues coses alhora, el procés, la república, la independència...

Paraula de Fabra: estremir

La frenètica activitat que el cessat president Puigdemont fa (principalment, tot i que no només) des de Brussel·les provoca que resti en un segon (o tercer) pla el també cessat vicepresident Oriol Junqueras, empresonat a la presó d'Estremera. El seu (injust) empresonament el manté fora de joc, lluny de tot a risc que ens n'oblidem.

Estremera és un poble de la Comunitat de Madrid situat a tocar de Castella La Manxa i prop del riu Tajo, un dels municipis de la comarca madrilenya de Las Vegas (!): sens dubte l'espectacle que ofereix amb l'empresonament de Junqueras és lamentable!

Desconec quin és l'origen toponímic d'aquest poble marcat per la presó que acull, però el seu nom, sens dubte, estremeix! No podia ser més inoportuna la semblança entre el nom de la presó (en tant que del poble), Estremera, amb el d'aquest inquietant verb: estremir

v 1 tr Fer tremolar. El vent estremia les fulles.

2 1 pron Tremolar fortament, agitar-se convulsivament. Estremir-se de fred, de por. L'espetec del llamp feia estremir la terra.

2 estremir-se de por fig Tenir molta por.

Estremera fa estremir... sinó pregunteu-li a Oriol Junqueras!

"Realpolitik" a la catalana

Si a Junts per Catalunya la idea força que lidera el seu argumentari és la legitimitat (del govern i sobretot del president Puigdemont) a Esquerra Republicana de Catalunya sembla ser, altra vegada i aquestes darreres hores amb més força, el realisme per recuperar les institucions i alliberar-nos del jou del 155.

La legitimitat de Junts per Catalunya frena les ànsies d'ERC, cas que hi siguin, de convertir el vicepresident cessat i empresonat Junqueras en president, s'entén que també legítim (no?), mentre que el realisme d'ERC aigualeix les ànsies, cas que hi siguin, de Junts per Catalunya d'investir sí o sí de nou (i només ells saben com) el president Puigdemont.

La realitat dels empresonats i dels qui estan en llibertat condicional els fa moderats en les seves paraules; d'altra manera no s'entendrien declaracions com les fetes al seu dia pels membres imputats de la mesa del Parlament o la setmana passada per l'empresonat i diputat electe Jordi Sànchez davant el jutge: si hi ha via unilateral dimiteixo!

Ingènuament hom podria pensar que ara molts líders independentistes reneguen de la mateixa via unilateral que tan sols mesos enrere semblaven defensar a ultrança, però no, la realitat, també en aquestes circumstàncies, sol ser molt tossuda: dir el contrari vol dir seguir (i ni així) o tornar a la presó!

La realitat judicial, justa o no, s'imposa i agradi o no condiciona. També condiciona a ERC, que necessita que el seu líder Oriol Junqueras surti de la presó, que necessita un escenari de pilotada endavant a la unilateralitat (ara no toca) i que prioritzi la recuperació de les institucions i l'eixamplament de la base social de l'independentisme, és a dir, seguir seduint els comuns...

La realitat judicial, justa o no, s'imposa i agradi o no, condiciona. També condiciona a Junts per Catalunya, que necessita que l'exiliat president Puigdemont mantingui el càrrec i la seva legitimitat per seguir mantenint el pols al 155, que Carles Puigdemont sense la presidència amb el 155 en retirada podria ser com la ventafocs passada la mitjanit.

El risc de l'independentisme és que el que el procés, el referèndum i l'horitzó de la independència ha unit ho separi el 155; aquesta segueix essent l'esperança del president Rajoy, que el bany de realisme i necessitats dels dos principals partits independentistes segueixi entorpint el procés, o el que en queda.

Hi haurà pla C?

Està clar que el pla A de l'independentisme és restituir el cessat i exiliat president Puigdemont, un pla que si bé en campanya ERC posava en dubte els resultats del 21D el van refermar. De fet pel PDeCAT i Junts per Catalunya el pla A és l'únic pla i escenari possible.

El pla B primer semblava que era Marta Rovira però en plena campanya va mutar i va esdevenir finalment, i amb més lògica, investir el cessat i encara empresonat vicepresident Oriol Junqueras. Mentre alguns dirigents d'ERC conjuguen el pla B en present (Rufián: Puigdemont era el pla A, Junqueras és el pla B) des de Junts per Catalunya i el PDeCAT insisteixen que qualsevol pla que no sigui l'A és donar la raó al 155.

El pla A és difícil d'executar tot i que no impossible, amb una investidura a distància. Aquest procés tot i descavalcar per acció dels partits no independentistes i/o la justícia espanyola seguiria aportant al cessat president Puigdemont una pàtina d'autoritat moral com a president legítim, mantra que sens dubte ha quallat en la classe mitja de l'independentisme, a pesar d'ERC.

El pla B semblava més factible fins a finals de la setmana passada, quan el tribunal d'apel·lacions va confirmar de nou la presó provisional de l'avui diputat electe Oriol Junqueras. Si sobre Puigdemont pesa l'entrada a presó si trepitja Catalunya sobre Junqueras pesa no poder-ne sortir per més que ho demani. Sí, ambdues situacions terriblement injustes!

I davant aquest escenari l'independentisme també ha de resoldre què fer amb els i les diputades electes que són a presó i a l'exili: han de prendre possessió de l'acta de diputat o és millor que hi renunciïn en favor de diputats i diputades que no tindran dificultats per ocupar els escons i, per tant, garantir la majoria parlamentària independentista?

I de refermar-se la majoria parlamentària independentista en relació a la presidència, si els plans A i B són difícilment viables, hi haurà pla C?

Les primàries del 21D

El 21D no només es decideix si a Catalunya hi ha o no una majoria de vots i/o escons independentistes, també es lliuren altres batalles, internes en cada un dels anomenats blocs, el de l'independentisme i el del constitucionalisme.

En ambdós blocs la pugna pren forma de primàries, com si el 21D també estiguéssim escollint el proper president o presidenta de la Generalitat; malgrat ens ho sembli, sabem que realment no és així: el 21D "tan sols" escollim la composició del Parlament de Catalunya i és el Parlament, i només al Parlament, a qui li correspon escollir, votar, el proper president o presidenta de Catalunya.

Dins el bloc constitucionalista Miquel Iceta es resisteix, a cop d'enquestes i a pas de balls, a que Inés Arrimadas es postuli com a única presidenciable no independentista, tot i que està per veure si el resultat confirma el que el seu nas fi sembla ensumar als seus mítings: "aquí huele a presidéncia!"

A l'altra banda Esquerra, que fins ara tirava de Pla B amb Marta Rovira com a presidenciable ha fet un cop de timó, veient la persistència de Junts per Catalunya, cap de llista inclòs, de no renunciar a la re investidura del president Puigdemont, el legítim. I el viratge d'ERC l'ha fet tornar al seu Pla A i a presentar el vicepresident cessat i reclòs com a presidenciable.

Més enllà de les lògiques, evidents i lamentables limitacions que l'empresonament d'Oriol Junqueras té en la campanya electoral d'Esquerra sorprèn que fins ara no hagin sabut veure que la seva situació a la presó també és un actiu electoral. Junqueras ja comença a fer campanya (ni que sigui en mode epistolar) des de la presó i farà bé Esquerra d'invocar-lo a cada acte electoral per no fer-lo encara més invisible.

És Oriol Junqueras, doncs, i no Marta Rovira qui en campanya pugna en aquestes primàries amb Carles Puigdemont per esdevenir el proper president de la Generalitat, i en aquesta pugna són inevitables retrets més o menys evidents, més o menys velats...

Carles Puigdemont es sent president legítim, Inés Arrimadas es somia presidenta i Iceta s'hi ensuma... A Junqueras ni els seus l'hi veien dies enrere, i qui sap si serà el tapat! De moment, tristament, ho és, tapat, tancat i barrat a pany i forrellat a la presó d'Estremera...

El 21D no escollirem el proper president o presidenta de la Generalitat, però com sempre votarem com si fos així, com si fossin unes primàries, esperant que després el Parlament actuï en conseqüència, si pot...

El 21D i el factor Puigdemont

Em pregunto si l'ara cessat president Puigdemont seria igualment candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya en cas que les hagués convocat ell mateix, aquell convuls (i encara poc explicat) dijous 26 d'octubre.

No són pocs els qui li retreuen que, després d'insistir tantes vegades assegurant que ell no es presentaria en unes noves eleccions, ara precisament es presenti i es postuli com a candidat i presidenciable fins i tot en cas de no guanyar les eleccions, de no ser la seva llista la més votada, tampoc entre els partits independentistes.

Si fem cas a la teoria darwiniana de l'evolució de les espècies el que intenta fer el president Puigdemont és sobreviure políticament, quelcom plenament legítim i més tenint present les circumstàncies, adaptant-se en cada moment a les circumstàncies del moment. I són les circumstàncies, també generades per ell tot i que no només, el que justifiquen ara la seva determinació.

Ell, que es sent el president legítim malgrat haver estat formalment cessat, vol tornar a Catalunya essent el mateix que era quan va marxar, president de la Generalitat. Aquesta fita, la restitució del president i del govern legítims, és un pilar fonamental de l'objectiu electoral de la seva candidatura, Junts per Catalunya, i per simpatia, analogia o "ves quin remei!", també d'ERC.

Frustrada la llista unitària el PDeCAT ha sabut moure's bé per construir, al voltant de la figura del president, la llista del president (no amb el president), una candidatura feta per ell i amb ell amb la ferma voluntat de contradir les enquestes electorals alhora que per fer-se valer, amb el valor que aporta el cessat i exiliat president Puigdemont, en la pugna amb ERC pel lideratge de l'independentisme i sobretot un possible nou (o restituït) govern.

El factor Puigdemont no només altera la bancada constitucionalista, en certa manera també inquieta a ERC fins al punt que el propi Oriol Junqueras, el cessat i provisionalment empresonat vicepresident i cap de llista, va haver de fer equilibris per dir en una mateixa carta que el president Puigdemont també era el seu candidat al mateix temps que postulava Marta Rovira com a presidenciable i fins i tot futura presidenta de la Generalitat de Catalunya, car república és femení.

ERC sap, possiblement més bé que cap altre partit, que molts votaran la llista del president Puigdemont precisament perquè ell, el president cessat i a l'exili, no només en forma part sinó que l'encapçala!

El factor Puigdemont pot acabar esdevenint, el 21D, la prova del nou de la unitat de l'independentisme, o si més no d'una bona part d'ell.

Em pregunto si l'ara cessat president Puigdemont seria igualment candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya en cas que les hagués convocat ell mateix, aquell convuls (i encara poc explicat) dijous 26 d'octubre, i si el vicepresident cessat i empresonat hi comptava quan, sembla ser, va pressionar al president Puigdemont perquè no les avancés.

Els pressupostos del referèndum

El vicepresident del govern de la Generalitat, Oriol Junqueras, feia aquest cap de setmana una crida a la ciutadania a mobilitzar-se i defensar els pressupostos; la crida la va fer en qualitat de president d'ERC en una intervenció del consell nacional del seu partit. Defensar el pressupost? Mobilitzar-nos pel pressupost?

La crida no és gratuïta doncs el govern espanyol ja ha demanat al Tribunal Constitucional la suspensió del pressupost presentant un recurs d'inconstitucionalitat contra les partides pressupostàries que han de servir per realitzar el referèndum o referèndum!

El pressupost, doncs, com a nou cavall de batalla entre els governs de Catalunya i Espanya. El pressupost fins ara havia estat un escull intern dins l'independentisme, prou que ho sabem amb la negativa de la CUP a aprovar el de 2016 i provocant la qüestió de confiança al president Puigdemont, regal enverinat que ell va saber aprofitar per fer un viratge del full de ruta amb el referèndum o referèndum!

I és que, tal i com va anunciar el president Puigdemont, pressupost i referèndum van íntimament lligats! I per més escarafalls que faci la CUP fins i tot ells han acabat acceptant aquesta premissa facilitant-ne, ara sí, l'aprovació a contracor, amb el nas tapat, però aprovant-los al cap i a la fi...

"El que cal defensar, perquè és de majories, i perquè està perseguit, és el referèndum. No aquests pressupostos", piulava la diputada de la CUP Anna Gabriel responent a la crida d'Oriol Junqueras. Ja poden anar dient els de la CUP, ja poden anar llençant amenaces que si no es fa el referèndum faran caure el govern... de moment han ajudat a aprovar uns pressupostos només per la pastanaga del referèndum, ells que deien que una cosa (referèndum) i l'altra (pressupostos) anaven separades; amb la qüestió de confiança el govern, i especialment el president Puigdemont, van tornar a prendre el control del procés, desactivant el factor CUP: sense pressupostos no hi ha referèndum!

En qüestió de dies aquests pressupostos també seran perseguits, doncs contenen la llavor del mal: les partides per fer el referèndum! Per això els ha aprovat part de la CUP i pel mateix motiu el govern espanyol els recorrerà i perseguirà fins a la seva suspensió, no en va són els pressupostos del referèndum!

I si fins ara el referèndum el capitalitzava el president Puigdemont (referèndum o referèndum) ara guanyarà més protagonisme el vicepresident Junqueras en la seva qualitat de titular del Departament d'Economia i Hisenda de la Generalitat i, per tant, màxim responsable d'aquests pressupostos!

Junqueras, fins ara en un (diuen) calculat segon terme, entra fort en escena com a responsable dels pressupostos del referèndum... la partida, apassionant i esgotadora a vegades a parts iguals, continua!

Artur Mas, el renascut

"Des de la CUP hem enviat Mas a la paperera de la història", va etzibar el diputat de la CUP Benet Salellas per donar la seva versió del pas al costat d'Artur Mas.

Quan esborrem un arxiu de l'ordinador en realitat l'enviem a la paperera de reciclatge, on roman en una mena de letargia a l'espera de la seva eliminació definitiva ("Esteu segur que voleu suprimir permanentment aquest fitxer?") o bé, oh sorpresa, de la seva restauració!

Potser aleshores no ho sabien, però la CUP no va enviar Mas a la paperera de la història, sinó a la de reciclatge, i Mariano Rajoy, possiblement també sense saber-ho, l'ha restaurat, i revifat, donant-li una nova vida, fent-lo renéixer gràcies a l'esperpèntic judici pel 9N com un heroi, quasi un màrtir, amb un bany de masses en el guió! Potser per això la CUP li retreu la seva estratègia de defensa: postular-se com el responsable ideològic del 9N, però insistint no haver desobeït el Tribunal Constitucional...

La figura política d'Artur Mas, com l'au Fènix, reneix de les cendres i sobrevola de nou, i amb força, sobre la política catalana, erigint-se com una de les figures clau del procés, tot i no formar part ja del govern. Entra de nou a la porta de la història com a primer president de la Generalitat que, en democràcia, seu al banc dels acusats.

Ara que semblava que el prudent Oriol Junqueras i ERC podien somiar amb la presidència de la Generalitat, temor que fins i tot pertorba i inquieta a Jordi Pujol, el PDECat i Artur Mas han trobat en el judici del 9N la gran oportunitat per recuperar, com van saber fer amb el post-9N, múscul social, polític i qui sap si també electoral.

El donàvem per amortitzat i Artur Mas té encara molta corda, qui sap si per ocupar la vacant (cas de no ser inhabilitat) que el seu pas al costat va deixar lliure: candidat del PDECat en unes properes eleccions, hi hagi o no referèndum. Caldrà estar atents als propers sondejos i enquestes electorals...

El retorn del Jedi?

Amb el referèndum (o referèndum) a l'horitzó, en un encara llunyà i incert mes de setembre, aquests darrers dies es parla més d'eleccions al Parlament de Catalunya, anticipades en comptes del referèndum per uns, constituents després de l'"o referèndum" pels altres..

I naturalment si es parla d'eleccions és inevitable parlar de candidats, i en aquest sentit el gran interrogant és saber quin serà el del PDECat, partit que, com la Raquel, busca el seu lloc!

Aquest debat sobre el candidat del PDECat sembla haver-ne tancat un altre, tot i que en realitat no s'ha obert del tot: la continuïtat de Junts pel Sí més enllà d'aquesta legislatura, una candidatura que sembla que no es repetiria en cas d'eleccions, bé siguin anticipades abans del referèndum, bé siguin constituents, posteriors...

Sí, ja sé que cada partit pot definir primer uns caps de llista i candidats i després articular la candidatura conjunta, en cas que es reedités, però avui per avui quasi tothom dóna per descomptat que la formula de Junts pel Sí té els dies comptats i que no sobreviurà a unes noves eleccions.

El nou PDECat, doncs, cerca candidats pel que pugui venir, sobretot després que el president Puigdemont ha confirmat la seva condició d'interí. La portaveu del govern Neus Munté, una possible candidata, va dir ahir que Artur Mas seria un bon candidat; evidentment haurà de ser el conjunt del seu partit, i si s'escau el propi Mas, qui ho considerin... De moment el seu partit ha tirat, per boca de la portaveu Marta Pascal, del clàssic pujolià "ara no toca"...

Artur Mas, obligat per la CUP a fer un pas al costat, podria arribar a ser inhabilitat per exercir un càrrec públic per la consulta del 9N, fet que inevitablement encara afegeix més morbo a la possibilitat que pugui ser candidat, ara que molts ja el donaven per amortitzat...

No sé si la intenció de Munté era llençar un globus sonda, remoure una mica les aigües a veure què passa, com ho encaixa la gent i la premsa d'aquí i d'allà.

Autodescartat Puigdemont i amb Artur Mas amb massa interrogants la carpeta d'un possible candidat, o candidata, s'entreveu com una de les més importants a resoldre pel PDECat, doncs ERC, el partit independentista que li passaria al davant i podria prendre-li la presidència de la Generalitat, té un candidat sòlidament consolidat, i hàbil en l'acció del govern per evitar el mínim desgast...

Potser sí que Artur Mas és el Luke Skywalker del PDECat, sobretot si també tenim present que el seu pare polític, com Darth Vader, també va caure al costat fosc...

Fer la independència

Un dia vaig sentir dir a l'Oriol Junqueras que ell el que volia era fer la independència; ho deia amb una naturalitat suprema, com si fer la independència fos bufar i fer ampolles, com qui fa una truita, com qui fa l'amor... i tots sabem que ni tan sols fer una truita és, si més no la primera vegada, bufar i fer ampolles!

Doncs res, fem la independència! I la farem seguint un full de ruta, recentment modificat, que dibuixa un procés en el que sempre estarem sota la legalitat catalana i la legitimitat del mandat democràtic que ha emanat del Parlament de Catalunya, per més que qualsevol legalitat catalana que evoqui la independència és i serà immediatament suspesa cautelarment i la legitimitat discutida, com a mínim, políticament.

Fem la independència amb un referèndum que avui ja està suspès; sí, podem considerar que injustament suspès cautelarment, però suspès al cap i a la fi, pel que no sembla tenir gaire més recorregut que la consulta del 9N... Ei, que no ho dic jo, que ho va dir, tot i que després es va autoesmenar, Mercè Conesa: "El referèndum potser no es podrà fer, hem de ser realistes". Ja sabem que en política no es pot dir el que penses, sinó el que convé...
A vegades penso que això del referèndum o referèndum s'hauria d'haver anunciat avui, 28 de desembre, doncs segons com me'l miro em sembla còmic, una enginyosa innocentada! No sé, diria que ni tan sols a l'Oriol Junqueras li deu fer massa gràcia això del referèndum o referèndum, sobretot quan semblava que aquesta ja era una pantalla passada...

De fet no tinc massa clar que la independència sigui quelcom que calgui fer, sinó simplement exercir, en cas que pensem i ens creiem que la tenim! És clar que exercir-la vol dir passar, sí o sí, pel conflicte, per la confrontació amb un estat espanyol que sempre, sí o sí, ens la negarà! I confrontació no vol dir sortir al carrer o fer una declaració institucional, vol dir una allau de desobediències, vol dir vaga general, vol dir aturar l'economia, vol dir acollonis la borsa, vol dir, superada de fa temps la via política, superar l'ara judicial per tornar a la negociació política...

En dies com avui tinc la sensació que això del procés, que no la independència, és una gran innocentada, el millor pretext perquè qui ostenta el poder no el deixi anar, no sigui que els independentistes que tenen pressa, els que diuen que ho són de tota la vida, els hi manllevin avançant-los per l'esquerra en unes noves (i temudes) eleccions, o encara pitjor, que els comuns guanyin (encara més) pes polític...

Però tampoc cal que em feu massa cas, i menys avui que és el meu dia, innocent jo, que fins i tot se'm resisteixen les truites, tot i que no per una qüestió d'ous, sinó de paella... En demanaré una als Reis, a veure si així podem fer la independència!

Qüestió de confiança

Per molts la CUP ha noquejat el procés, però aquesta afirmació, feta així en calent, no és del tot precisa: ni el procés està fora de combat ni aquest atzucac és només responsabilitat de la CUP. M'explico.

Entenem per procés el que ens ha de dur a la independència, però de la mateixa manera que no hi ha un sol model de dependència, tampoc n'hi ha un d'independència, i el de la CUP és diferent del de Junts pel Sí, com el de CDC és diferent del d'ERC. Naturalment poden compartir un mateix destí, però no sembla que ni els camins per arribar-hi ni el port on atracar hagin de ser necessàriament els mateixos.

La distància ideològica, independència al marge, entre el que representa Junts pel Sí i el que representa la CUP és tan gran com la distància, l'abisme, que hi ha ara entre ells; en condicions normals d'independència, o dependència, i no de procés, l'esmena a la totalitat de la CUP a un pressupost presentat per Junts pel Sí seria el més coherent.

El problema és el miratge que ens hem creat amb això de la unitat dels independentistes (abans dels sobiranistes), que sí, comparteixen un mínim, però divergeixen en molt més. Per una part de la CUP el que aturava, o podia aturar el procés eren, precisament, aquests pressupostos...

És cert que hi havia un acord d'estabilitat parlamentària entre la CUP i Junts pel Sí i que aquest acord, sembla, havia de servir per garantís l'estabilitat sobretot en moments com aquest, però també és cert que quan el president (en funcions) Mas va presentar-lo la percepció era que l'acord tenia un punt d'humiliació a la CUP (els va renyar públicament) per la seva resistència a la investidura.

Si la CUP és (a vegades) indomable pels propis cupaires, com no ho ha de ser per un altre grup parlamentari? Diu Junts pel Sí que més que temeràriament van presentar el pressupost confiats, i potser aquest és el problema, de fet sembla que la confiança ha estat un dels principals problemes.

La confiança és clau en qualsevol projecte compartit, ho sabem els qui tenim parella, els qui tenim companys de feina, els qui tenim amics...  Doncs si el problema és de confiança, què millor que posar-la a prova! I això és precisament el que farà el president Puigdemont: sotmetre's a la confiança del Parlament en general, i de la CUP, no se'ns escapa, en particular.

És clar que la confiança, per anar bé, millor si és mútua i de moment Junts pel Sí, especialment CDC, ja li ha dit els ha dit als de la CUP (i ens ha dit a tothom) que no són de fiar... Tenen quatre mesos per recuperar la confiança mútua, si és que mai l'han tingut, i sobretot la dels electors independentistes!

El procés, amb sense la CUP

És la CUP, ara, qui alenteix el procés?

Una vegada més, i no és la primera ni serà la darrera, he errat el pronòstic: la CUP ahir va confirmar l'esmena a la totalitat als pressupost 2016 presentat pel govern de Junts pel Sí.

La seva posició no sé si perjudica més el partit, encara dividit, el govern o el procés, però és evident que els afecta a tots tres!

Aquests dies la CUP tornarà a ser el destí dels improperis de molts independentistes; de fet ahir a la nit Twitter escopia de nou contra la CUP! Altra vegada el resultat intern de la CUP ha estat molt dividit i, malgrat una vegada presa la decisió són una pinya, el seu model també els acaba desgastant. De fet ara entenc perquè només poden ser candidats i càrrecs electes un mandat: no és fàcil ser diputat, tenir una posició i haver de defensar just la contrària!

Per cert, curiosa manera la de la CUP de convidar a Junts pel Sí a treballar bé i des de zero uns pressupostos, mantenint l'esmena a la totalitat, que vindria a ser, literalment, una coça al cul al pressupost; la manera de treballar-los des de zero és entrant al govern, no?...

El manteniment de l'esmena a la totalitat de la CUP al pressupost deixa amb el cul enlaire i debilita el govern, en minoria i ara amb inestabilitat parlamentària: són, seran de fiar els de la CUP?, es deu preguntar més d'un diputat de Junts pel Sí... El desgast és evident, així com el malestar dels dos partits que formen Junts pel Sí.

ERC, que fins ara s'ha mantingut pacient amb la CUP i curosa amb les seves declaracions, la posició de la CUP li cou per dins, doncs no deixen de ser els primers pressupostos d'Oriol Junqueras, però la necessitat de pescar vots pel 26J2016 a l'electorat de la CUP fa que s'hagin de mossegar la llengua: la processó va per dins...

CDC, en canvi, se la mossega poc, la llengua i la té especialment afilada el candidat al Congrés de Diputats Francesc Homs, que simbolitza com ningú l'independentista emprenyat amb la CUP. A banda des de CDC no obliden que el preu de la investidura va ser el cap del president Mas, caça major! Per això aquell sacrifici?

Eleccions anticipades? Només les pot anticipar el president Puigdemont, i ell sap, com també saben els de la CUP, que el risc és massa elevat per (1) la possibilitat que una força no independentista les pugui guanyar i (2) pel risc que ERC passi per davant a CDC; sí, més enllà del procés cada partit segueix fent càlculs...

El procés no s'atura, és evident, doncs no l'atura ni la CUP! Però sí s'entrebanca i ho fa Catalunya endins i per a més inri dins el propi sector independentista. Recordem aquestes hores amb recança, quan no ràbia, les profètiques paraules de José Ma. Aznar i ens lamentem de la capacitat que tenim els catalans de posar-nos pals a les pròpies rodes...

No sé si el procés avança avui, però sí sé que segueix, amb sense la CUP!

Miratges

El 9N de l'any passat semblava un referèndum, el 27S un plebiscit, el 9N d'enguany una declaració d'independència i l'ANECUP l'assemblea en què es resoldria el futur immediat de la política catalana.

Però no, el 9N de l'any passat no va ser ni una consulta, el 27S no va ser un plebiscit, la declaració del 9N d'enguany la van incomplir els propis signants i l'ANECUP es va cloure amb un sospitós empat que, lluny de resoldre l'equació, la va complicar més encara!

Vés que la independència no sigui com les utopies, que t'hi apropes i quasi les toques amb la punta dels dits, però aleshores s'allunyen de nou, i de nou semblen inabastables... I sí, és molt el recorregut fet, però les utopies tenen això: no s'atrapen!

La sensació és que la CUP amb la seva assemblea es va fer trampa al solitari, posposant una decisió, sigui quina sigui, que l'esberlarà.

Si investeix el president Mas s'haurà d'empassar, a banda d'una maleïda promesa electoral, part del seu ideari revolucionari; si no l'investeix patirà les envestides de la majoria dels independentistes. Potser aquesta és la gran victòria del president Mas amb la seva resistència a desaparèixer del mapa: erosionar políticament la CUP.

Mas ja va neutralitzar ERC al 27S amb la candidatura de Junts pel Sí, després de desempallegar-se d'Unió i de Duran i Lleida, fulminant CiU. L'agònica i desesperant investidura per part de la CUP és pràcticament la seva darrera carta per seguir essent president!

L'escenari d'unes noves eleccions al parlament situen a Mas i a la CUP en una situació més vulnerable, avui per avui; a Mas perquè de no reeditar-se Junts pel Sí pot veure's finalment superat per l'ERC de Junqueras; a la CUP perquè pot rebre el càstig dels independentistes que els van votar el 27S, per allò de repartir-se el vot, i pot veure's superada per l'embranzida que En Comú Podem ha agafat a les eleccions generals del 20D.

Unes noves eleccions obren massa interrogants i poden dibuixar un escenari massa diferent pels interessos independentistes en general, i pels de Mas i la CUP en particular; la investidura sembla, ara per ara, la seva major zona de confort, tot i les incomoditats i inconvenients que suposaria...

Si la CUP finalment investeix Mas semblarà que l'independentisme finalment va a la una: un altre miratge!