20 anys d'un Estatut que no va ser

Ahir va fer vint anys que el Parlament de Catalunya va aprovar la Proposta de Nou Estatut d'Autonomia de Catalunya, un Estatut que havia de representar un punt d'inflexió en la relació entre Catalunya i Espanya, amb un esperit més federal amb segell maragallià, i en realitat va ser-ho, un punt d'inflexió, tot i que no en el sentit que els qui el van impulsar, esperaven.

Aquella proposta de Nou Estatut va ser, finalment, retallada i rebregada i va servir per abonar, Catalunya endins, el procés independentista alhora que per alimentar, Catalunya enllà, l'anticatalanisme. Perdoneu-me la simplificació, ja que tot plegat va ser, i és encara, molt més complex, però les derivades d'aquell Estatut que no va ser, promogut pel PSC de Pasqual Maragall, van passar factura, sobretot, al mateix PSC, escindint-se en mil bocins (com anys més tard, per altres circumstàncies, li va passar a CiU) i patint una llarga i dolorosa travessia del desert.

Vint anys més tard, curiosament, el PSC governa de nou la Generalitat de Catalunya, també el govern d'Espanya, en una Catalunya on l'independentisme s'ha dividit, i en una Espanya on l'anticatalanisme segueix creixent, cada vegada més desacomplexadament. 

Fa vint anys jo vaig tenir moltes esperances, i il·lusions, en la nova proposta d'Estatut de Catalunya, l'eina que hauria de permetre'ns reforçar l'autogovern amb més competències i, naturalment, amb més finançament; vint anys després, seguim reclamant més autogovern amb més competències i, sobretot, amb més finançament, i ho fem, ara, sota l'amenaça, probable, d'un terrible retrocés si la dreta i l'extrema dreta espanyoles arriben a governar Espanya.

Fa vint anys ens pensàvem que estàvem malament (i certament ho estàvem), i per això reclamàvem un nou Estatut; vint anys després la impressió (i la realitat) és que estem pitjor, que el nostre país i la nostra llengua pateixen una alarmant fragilitat, que els que volen veure el nostre país i la nostra llengua anorreats, no només són més, també se senten (i tal vegada són) més forts.

Vint anys més tard, fins i tot l'Estatut retallat i rebregat sembla una quimera...

Investir Salvador Illa, decisió de país o de partit?

Si la militància ho beneeix, en la consulta que previsiblement (a hores d'ara, quan escric aquestes quatre ratlles) farà demà, ERC investirà el socialista Salvador Illa com el 133è president de la Generalitat. La defensa de la llengua i el finançament singular (concert econòmic solidari) són els dos grans pilars d'aquest acord, però a mi, més enllà del contingut concret del pacte (sens dubte un contingut d'interès), m'agradaria conèixer quina ha estat la motivació real (la veritable) que ha dut ERC a pactar amb el PSC: país o partit?

No tinc clar que aquest pacte apropi el país a la independència; potser sí a un nou model de finançament, i fins i tot a un model més federal, però afirmar (o ni tan sols insinuar) que un acord amb el PSC apropa Catalunya a la independència, és com titllar els cartells dels germans Maragall de campanya de contrast: una mena d'autoengany.

Que aquest acord no ens apropi a la independència no vol dir, necessàriament, que no sigui un bon acord per a Catalunya (per a la Catalunya federal, aquest acord no satisfà ni a la independentista ni a l'autonomista), i aquí ERC sí que pot dir-ho sense que se'ns escapi el riure per sota del nas; és com si tornéssim, canviant els interlocutors i salvant les distàncies, a la casella de la frustrada trobada del president Mas amb el president Rajoy pel pacte fiscal.

Fins i tot ERC pot treure pit (com ja ha fet) argumentant que aquest és un acord més de país que de partit, però fins i tot així, és un acord que, d'una manera o altra, beneficia ERC o, potser seria el cas, evita que surti més malparada d'una possible repetició electoral, l'alternativa al pacte per la  investidura.

Si en la cruïlla d'ERC hi trobem dos camins, el d'investir Illa o el de la repetició electoral, molt maldades deuen haver calculat que els anirien les coses per optar, finalment, per facilitar la investidura de Salvador Illa, naturalment no a qualsevol preu. Entenc, però, que el preu de la repetició electoral seria superior que el pitjor dels perjudicis de la repetició electoral.

Més enllà de les fílies i fòbies que pugui despertar aquest pacte, més enllà del recorregut que pugui tenir, no em negareu que la política, que té per virtut (o defecte) fer estranys companys de llit, en alguns moments no és apassionant!

Paraules de nit electoral

Les darreres eleccions al Parlament de Catalunya han confirmat el moviment del pèndol que s'albirava, amb una clara victòria del PSC amb vots i escons que arracona l'independentisme, que perd la majoria i passa del 51% al 43%.

La nit electoral va deixar moltes declaracions, però a mi em van sorprendre especialment les dels Comuns fent una clara aposta pel tripartit i les del president Puigdemont plantejant a ERC la possibilitat de formar un govern "d'obediència estrictament catalana".

Entenc que els Comuns apostin (ara quasi a cegues) per un govern tripartit, sobretot si aquest possible nou govern català permet donar una major estabilitat al govern espanyol, del que també formen part, però no deixa de ser curiós que en aquesta petició ja no resti el que pugui passar, o deixar de passar amb el Hard Rock, quan aquest tema va ser, precisament, el que va fer descavalcar el govern Aragonès per la negativa dels comuns de donar suport als pressupostos. Tot i que un possible govern entre PSC, ERC i Comuns tindria amb 68 escons una majoria suficient (la mínima, però suficient) el fallit acord pressupostari hauria tingut una majoria més folgada...

D'altra banda, també em sorprèn (o no?) que ara el president Puigdemont i Junts convidin a ERC a la unitat (de l'independentisme) que aquests darrers anys li han negat, per formar un (certament difícil) govern "d'obediència estrictament catalana". Si ERC i Junts fins ara sumaven 65 escons, en aquesta legislatura en sumaran 55, deu menys. Sembla que un govern "d'obediència estrictament catalana" era més plausible abans que ara... En la lluita interna per a liderar l'independentisme parlamentari, aquest ha perdut bous i esquelles i, possiblement, només el relleu dels lideratges permetrà refer confiances i reconstruir un possible camí.

Salvador Illa, l'indiscutible guanyador d'aquestes eleccions, va dir que Catalunya obre una nova etapa, i sembla que la inèrcia i la força del pèndol l'empeny cap a la desitjada i cobejada presidència de la Generalitat.

El català del PSC

El PSC és un partit catalanista. No en dubto (?), o potser millor i en altres paraules, m'agradaria seguir pensant que el PSC és un partit catalanista, pensament que, reconec, s'alimenta per l'ombra d'un dubte raonable.

Aquests dies, quan miro els Telenotícies de TV3, tot sovint veig que en els talls dels mítings del PSC el seu candidat, en Salvador Illa, parla en castellà, tot i fer tots els mítings a Catalunya. I llavors m'assalta el dubte: no hi ha un millor tall de veu en català d'aquell míting, o és TV3 que prioritza els talls en què Illa parla en castellà?

Sigui com sigui, és una realitat que els líders del PSC, naturalment també Salvador Illa, en els seus mítings tot sovint es dirigeixen al públic en castellà, una decisió, no en dubto, del tot pensada, estudiada i premeditada en clau electoral i comunicativa, una decisió, això no obstant, que a mi personalment m'entristeix, tot i que ja no formo part del PSC.

Segur que hi ha raons (talls de veu per als mitjans espanyols, esgarrapar votants d'altres partits, etc.), i fins i tot podria entendre-les, que no compartir, perquè al final es corre el risc d'enfortir el marc mental que defensa que si en castellà a Catalunya també ens podem entendre, no hi ha necessitat de parlar català, entre catalans.

I això, desplaçar la nostra llengua, en un context de preocupant davallada de l'ús social del català em sembla, sobretot, una temeritat que no fa més que alimentar el risc que segueixi encara més arraconada. I el que em fa patir, en clau PSC, és que tard o d'hora es permeti fins i tot normalitzar el parlar castellà al Parlament de Catalunya, una línia vermella que faria bé de no travessar més, després de fer-ho puntualment fa dos anys.

Ara que el Girona FC és en boca de tothom, cal valorar i reconèixer la valuosa contribució que Míchel, el seu entrenador, ha fet a la llengua catalana, més enllà de la seva contribució (igualment valuosa) al futbol, aprenent el català i fent-lo servir com amb normalitat com a llengua vehicular amb els mitjans, amb les persones.

Perquè això és del que es tracta, que a Catalunya ens puguem entendre en català, a banda (no enlloc) d'entendre'ns en castellà. Per això cada vegada que veig en Salvador Illa fent una arenga en castellà en un míting, m'entristeix pensar que el PSC, per les raons que sigui, estigui transvestint el seu marc mental en relació amb la nostra llengua.

Els papers socialistes d'en Just

Paraules que vaig llegir en l'acte de donació del fons documental de Just Manuel Casero i Madrid al PSC. Foto: PSC Girona.

Hola a tothom, família i amics.
Primer de tot, voldria agrair al PSC que hagi rebut, amb els braços i el cor oberts, aquest fons documental d'en Just. La meva mare i la família sabem que el deixem en molt bones mans i que el custodiareu amb molta cura. Moltes gràcies.

Al llarg de la vida anem acumulant papers, papers de treball, documents, apunts... Qui més qui menys, fins i tot avui encara que en un grau més baix, acumulem papers. En Just no n'era una excepció, ell també n'acumulava molts, de papers, i n'era ben conscient tal com va reconèixer a l'inici del Quiosc "Arxivar les nostàlgies": "Sóc un nostàlgic dels papers".

En aquest article en Just ens descrivia la seva relació amb els papers, i ens compartia el dolor que sentia pel trist i inevitable destí de molts dels seus papers i documents. Així tancava l'article: "He hagut de tancar a contracor la bossa d'escombraries, perquè encara els hauria commutat la pena capital per una cadena perpètua".

Tenint present la quantitat de papers i documents d'en Just que hi havia a casa, és evident que en va indultar molts, fins i tot a molts els va amnistiar i van romandre a casa, també orfes, amb un futur incert, alguns arxivats tal com ell els va deixar, d'altres reordenats amb criteri per la meva mare. Orfes i amb un futur incert, però amb el confort de ser a casa, sota la cura i atenció de la meva mare.

Durant més de quaranta anys els papers d'en Just han viscut a casa; alguns, un dia van sortir i van servir per ajudar en Jaume Guillamet a escriure "Memòria de Just", la seva biografia, i van tornar a casa fins que la meva mare, finalment i feliçment, va posar fi a la incertesa i va decidir donar el fons documental d'en Just.

A mitjans de novembre de 2022 va fer una primera donació dels fons documental Just Manuel Casero i Madrid a l'Ajuntament de Girona, avui fa una segona i darrera donació al PSC. D'entre els seus documents, naturalment, n'hi havia de la seva activitat dins el partit, i és aquesta part del fons documental la que avui dona al PSC, el fons socialista d'en Just.

Entre els documents hi ha apunts, documents de treball, publicacions socialistes i fins i tot papers legals, com els de la constitució, amb estatuts inclosos, del Servei de Documentació Socialista. Que bé que part dels seus documents avui alimentin el fons documental del PSC que ell, en certa manera, també va contribuir a crear.

D'entre els seus papers, vinculats a la seva activitat dins el partit i a la seva activitat com a càrrec electe (regidor de l'Ajuntament de Girona, president del Consell Municipal de Sarrià de Ter i diputat provincial), hi trobem documentació de campanyes electorals, fotografies, ponències del partit, etc. També hi ha documents que ens ajuden a calibrar i valorar l'impacte social i polític que va tenir la seva prematura mort, com els reculls de premsa de l'Ajuntament de Girona i la Diputació, o les targetes dels actes d'homenatge i de record que des d'aleshores s'han fet.

Voldria destacar dos documents que formen part del fons. Per un costat l'escrit d’en Just en motiu de la manifestació del 8 de febrer de 1976; en aquella manifestació va rebre l'impacte d'una pilota de goma a l'ull. És un relat en primera persona que en Jaume Guillamet va publicar íntegrament a "Memòria de Just".

Per un altre costat, voldria destacar un altre document que forma part del fons, un document certament sorprenent: un cançoner!

La presència d'aquest cançoner és senyal que al PSC no tot eren ponències, debats, executives i eleccions, que també hi havia espai per a l'humor i per a la diversió, fins i tot per a l'enginy! El cançoner és un recull de cançons conegudes amb la lletra adaptada (a l’estil de la Trinca, o fins i tot més irreverent!), i per això també tenen el seu valor documental, més enllà de divertir-nos, ja que s'hi relaten fets i persones del moment. Per a mostra, un botó; heus ací alguns fragments de les cançons adaptades:

Dos cruces
Girona havia de ser,
amb la lluna platejada,
"testicle" del nostre amor
a l'Arc i a l'escalinata.
(...)
Ai plaça de lledoners
Ai cafè de l'Enderroc
m'estimo més oblidar
el què passa en aquell lloc.

Ja tot és aigua passada,
d'una història que fuig,
dels amors i les promeses
d'en Lluís Ma de Puig.

Ya no estás mas a mi lado
Ja no estàs al meu costat, Joan Vidal.
Finalment has decidit na’l Parlament.
Si te’n vas i ja no tornes
L’alegria que tu em dones,
la disfruto aquest moment.

Sempre hem nat a hòsties a la Diputació.
Barallar-nos semblava del tot normal.
I és per això que ara que em deixes
se m’acabaran les queixes,
semblaré un home com cal.

Salvador Sunyer
La Vila estava deserta
passava un independent;
i veig des de la finestra
que és en Salvador Sunyer.
(...)
L’Alfons Moré ja tremola
dels vots que li cardaran,
si ells guanyen les darreres
aquestes les perdran.

El meu Xavi
El meu Xavi va a la llista
la llista del Parlament.
La millor llista de totes
que presenta el PSC.
Els militants socialistes
i en Guitart davant de tots,
van quedar tips de fer mítings
des de Lloret, fins a Molló.
(...)
Arribaren temps de guerra,
de campanya i eleccions,
i per totes les comarques
s’imposaren els collons.
Som els que els tenim més grossos,
més grossos que la UCD
que el PSUC i que Convergència.
Visca els ous del PSC.

La bella Lola
Quan al partit la Ma Àngels
mana una cosa tots van de cul
i els militants van tots a rega
i no n’hi ha cap que faci el gandul.

En Jesús Sanz no obre la boca
i en Sobrequés no fa l’animal
En Quim Curbet sempre la truca:
aquí a Minali tot va com cal.

Ai que plaser tenerte aquí
Oh Ma Àngels, oh Ma Àngels qui et va parir.
Que bé que ho fas
no ens deixis mai
que si tu marxes, el PSC se’n va al carai!

Moltes gràcies.
Roger Casero Gunbau
Centre Cívic Pont Major.
Girona, 27 de gener de 2024.

El fons socialista d'en Just

Quan, a mitjans de novembre de 2022, la meva mare va fer la donació del fons Just Manuel Casero i Madrid a l'Ajuntament de Girona no hi va dur tots els papers; uns quants, desats en diverses carpetes, van romandre a casa a l'espera de concretar la donació d'aquests papers i documents al PSC.

La meva mare, planificadora de mena i poc amiga de la improvisació, ja ho havia previst així mentre remenava, consultava i reordenava els papers d'en Just. Hi havia una sèrie de carpetes i documents del PSC, vinculats a la intensa activitat política d'en Just en clau de partit, també com a càrrec electe, que havien de tornar al PSC.

La setmana passada vaig acompanyar a la meva mare al PSC de Girona per lliurar la documentació, i aquest dissabte vinent, dia 27 de gener, farem l'acte formal de donació a les 12 h al Centre Cívic Pont Major, al costat de la biblioteca que duu el seu nom. Entre els papers hi ha algun document certament divertit i curiós, que desvetllarem dissabte... L'acte és obert a qui vulgui acompanyar-nos.

Serà, sens dubte, una bona ocasió, una nova ocasió, per recordar-lo i recordar la seva contribució a la fundació del PSC, una bona ocasió per seguir arxivant les nostàlgies.

Pedro Sánchez resisteix

El PP ha guanyat les eleccions generals, però la festa, fins i tot l'eufòria desfermada, es va viure més al carrer Ferraz, seu del PSOE, que al carrer Gènova, feu dels de Feijóo.

El PP guanya, el PSOE resisteix, VOX punxa i Sumar resta. En clau catalana, el PSC torna a tenyir de vermell el país, Sumar aguanta el tipus, ERC segueix en caiguda lliure, Junts minimitza els danys, el PP recupera un cert vigor, la CUP s'estimba (ja sense la furgoneta) i el PDeCAT i el seu espai CiU esdevenen insignificants.

Amb aquest panorama, diuen els analistes, hi ha partit i fins i tot hi ha qui no descarta una possible nova convocatòria electoral. Bé, de moment no ens avancem ni precipitem...

Si l'avançament electoral ha servit perquè PP i VOX no sumin, doncs benvingudes aquestes eleccions estivals; aquesta és una altra de les victòries de Pedro Sánchez, que a tot i que té molt difícil la investidura, la té més a l'abast, políticament, que Alberto Núñez Feijóo.

Pedro Sánchez ha parat el cop; va saber llegir el (mal) resultat (per al PSOE) de les eleccions municipals i amb l'avançament electoral ha aturat l'embranzida electoral que impulsava el PP cap a la Moncloa; Sánchez, tot i no guanyar les eleccions, resisteix i manté opcions de seguir presidint el govern espanyol. No sé si té, políticament, més vides que un gat, però manté l'habilitat de caure dempeus.

La investidura es vendrà cara (més si el preu el marca Junts) i ara és el torn de la política, de les negociacions i dels pactes. I si ells no se'n surten, ens passaran de nou la pilota perquè, amb el nostre vot, tornem a repartir joc...

Un milió dos-cents mil, la xifra de la setmana

Hi ha herències que són enverinades, que lluny de ser un guany patrimonial acceptar-les o, com en el cas d'avui, assumir-les representa un major endeutament.

Per als nous governs municipals, especialment pels partits que fruit d'aquestes darreres eleccions entren a governar de bell nou, descobrir l'herència econòmica i de gestió que els deixa el govern sortint és una capsa de sorpreses i en algunes ocasions la sorpresa pot ser, a banda d'inesperada, desagradable.

És el que ha passat, i s'ha trobat, al nou govern municipal de Sarrià de Ter format pel PAS i pel PSC, una herència negativa d'un milió dos-cents mil d'euros, un forat d'un milió dos-cents mil euros, una sorpresa d'un milió dos-cents mil euros de deute.

Dies enrere el nou govern municipal va explicar-ho en una reunió informativa oberta als veïns i veïnes; el nou govern va desgranar l'origen milió dos-cents mil euros no només per queixar-se de la mala gestió del govern anterior, també per fer un primer acte de transparència (veïns i veïnes, això és el que ens hem trobat) i per informar de les mesures que aquest nou govern haurà de prendre per revertir aquesta situació: control de la despesa amb un pla de sanejament, renegociar els deutes i pagaments pendents, congelació de subvencions que implicaven inversió municipal i una petició de comprensió per part dels veïns i veïnes perquè alguns dels projectes previstos per l'anterior govern i promesos per aquest nou o arribaran més tard o s'hauran de replantejar.

Algunes de les causes d'aquest forat econòmic esgrimides pel nou govern poden ser comprensibles (increment de la factura elèctrica, per exemple), d'altres, com va reclamar amb amargor i tristesa una veïna i antiga funcionària municipal, a priori no són tan comprensibles i requeririen les explicacions del govern sortint.

Veurem si es dona alguna explicació...

Prudència i audàcia

Dissabte, cap a les onze del matí, vaig saludar Lluc Salellas i Vilar just quan entrava a l'Ajuntament de Girona, just al llindar entre la plaça del Vi i el pati de l'entrada de l'edifici consistorial, com a potencial alcaldable.

Al ple municipal no va haver-hi sorpreses, el pacte anunciat entre Guanyem Girona, Junts i ERC van fer alcalde Salellas, que en el seu discurs va traçar dues trajectòries vitals, la de la ciutat prenent com a referents les èpoques de la república i de la transició per acabar en l'actualitat, i la personal recollint el fil associatiu, activista i familiar que han cosit la seva trajectòria política i vital fins a arribar a aquest punt, a ser alcalde de Girona.

I com a alcalde, ja de ple dret, va defensar l'incipient pla de govern que, és d'esperar, desplegarà els pròxims dies, setmanes i mesos abanderant el canvi que ell, més que els grups que l'acompanyen, representa. El repte, ben segur, és il·lusionant, tant com exigent la responsabilitat.

De canvi també en va parlar molt Sílvia Paneque i Sureda, l'altra alcaldable que el va abanderar durant la campanya electoral i que ara, frustrada qualsevol possibilitat de pacte amb Guanyem Girona, exercirà de cap de l'oposició vigilant i auditant la mesura i abast del canvi promès pel nou govern. Segurament també, en moltes qüestions, contribuint-hi i accelerant-lo.

Dissabte, cap a les onze del matí, vaig saludar Lluc Salellas just quan entrava a l'Ajuntament de Girona i dues hores més tard en sortia, espardenyes de vetes als peus i vara en mà, per tornar a trepitjar la plaça del Vi, aleshores sí, ja ungit com a alcalde.

No el vaig veure sortir; aleshores jo ja era a Sarrià de Ter per, com en les sessions de cinema d'abans, fer una segona sessió amb la constitució i investidura del nou ajuntament i alcalde de Sarrià de Ter.

A Sarrià de Ter, municipi del qual vaig ser-ne regidor durant setze anys, també s'hi respiren aires de canvi amb el nou govern format pel PAS i el PSC. El nou alcalde, Isaac Ramió Lafuente, també va tenir un record especial per a la família, just al final del seu discurs, després de desgranar els punts bàsics del seu compromís i del compromís del nou equip de govern.

El del nou alcalde de Sarrià de Ter va ser el darrer dels deu discursos de caps de grups municipals que vaig escoltar dissabte al matí, sis dels de Girona i quatre dels de Sarrià de Ter. I si va haver-hi un discurs que va condensar-los tots, un discurs breu que a manera de pastilla concentrada serveix de lliçó de primer dia d'escola per als i les regidores que dissabte van prendre possessió arreu del país, és el que va fer el cap de llista del PSC de Sarrià de Ter, Joaquim Rodríguez i Vidal.

En dues paraules, en tan sols dues paraules en Quim Rodríguez va concentrar les actituds que han de tenir els nous càrrecs electes: prudència i audàcia. Mestre, ja jubilat, de professió, Quim Rodríguez també és mestre en política i la seva dilatada experiència, acompanyada de la seva actitud sempre oberta i col·laboradora, serà un gran actiu del nou govern de Sarrià de Ter.

Preneu nota: prudència i audàcia.

Governar Sarrià de Ter

Mentre a Girona les negociacions per decidir l'alcaldia i el govern avancen amb sordina i discreció, a Sarrià de Ter ja fa dies que està tot pactat i decidit entre el PAS i el PSC.

Els resultats i el pacte refermen el gran avanç del PAS, que amb només quatre anys de vida ha esdevingut la força més votada i ara governarà amb l'alcaldia, i permeten al PSC tornar al govern setze anys després. 

A priori l'entesa entre els dos partits ha estat fàcil, de fet al llarg d'aquests quatre anys d'oposició ja han destil·lat sintonia i bona entesa en qüestions de política local. 

Governar Sarrià de Ter no serà missió impossible, el nou govern tindrà una sòlida majoria i tot i la inexperiència d'alguns regidors i regidores, al nou equip hi ha persones molt experimentades en política i en la gestió pública, pel que d'entrada s'entreveu un govern, a banda de sòlid, solvent. 

De fet la rapidesa de l'acord de govern els ha permès guanyar temps i començar a esbossar el pla de govern i les primeres mesures per aprovar. Abans de la seva constitució el nou equip de govern ha començat a fer equip. 

Governar Girona

De l'alegria per guanyar les eleccions municipals a la realitat de veure's, previsiblement i si no hi ha una sorpresa inesperada, a l'oposició en qüestió de tres setmanes. Aquest és un procés que a Girona està fent el PSC.

De la decepció per un resultat dolent, el pitjor de tots els temps, a l'oportunitat, previsiblement i si no hi ha una sorpresa inesperada, de mantenir-se en el govern municipal, encara que amb menys pes i sense l'alcaldia, en qüestió de tres setmanes. Aquest és el procés que a Girona està fent Junts.

En política, com a la vida, a vegades hi ha victòries amargues i dolces derrotes i aquests destins els marquen les urnes amb els seus resultats i, quan s'escau, les possibilitats i voluntats de pactes.

La possibilitat i la voluntat de pacte és el que sospesa, com qui treu els pètals d'una margarida, Guanyem Girona que, previsiblement i si no hi ha una sorpresa inesperada, governarà la ciutat i tindrà l'alcaldia. Perquè això passi, que governi amb l'alcaldia, necessita pactar amb Junts i aquest és un pacte que requereix molta cirurgia fina. Cirurgia fina i química, molta química.

Sobre el paper i més enllà de la independència (independència com a idea vaga i general), els programes de Guanyem Girona i Junts són com l'aigua i l'oli en molts punts i caldrà molta química, de la personal i la científica, per trobar la fórmula que permeti lligar un pacte prou fort que dilueixi les diferències evidents inicials. Potser ERC pot contribuir-hi a tall de solució, en la seva accepció matemàtica, també en la química.

Si finalment no hi ha química i el pacte entre Guanyem Girona i Junts no fructifica, ni que sigui per fer alcalde Lluc Salellas, Sílvia Paneque podria ser alcaldessa amb un govern, a priori, en minoria, a no ser que Guanyem Girona, en la seva càbala interna, renunciés a l'alcaldia però no a governar, formant un govern amb el PSC amb una majoria sòlida i un programa de govern en clau estrictament municipal, a priori (independència a banda), més compatible.

En aquest improbable escenari hi hauria un altre escull: el pacte de Guanyem Girona amb el PSC no té el mateix significat que el que podem atribuir al del PAS i el PSC a Sarrià de Ter. D'entrada per la rellevància política dels municipis, i naturalment també per l'aritmètica dels resultats i l'equilibri de forces.

Governar Girona potser no serà una missió impossible, però segurament serà més difícil que en qualsevol altra ocasió des de 1979. Les renúncies que requereix qualsevol pacte poden ser massa cares, sigui quin sigui el pacte resultant, i aquestes només seran el primer peatge a pagar.

Tota aposta és arriscada, i qui no arrisca no pisca... Jo també tinc ganes que arribi dissabte i, si no abans, sortir de dubtes!

Pactar amb el PSC

La política, com la realitat, és molt tossuda i en més d'un municipi els partits independentistes, que pugnen entre ells com pugnen amb els que no ho són, acaben pactant alcaldies i governs amb el PSC; és possible que alguns ho facin amb més convenciment i d'altres amb més resignació, però la realitat és que en molts municipis el PSC forma part de l'equació per a la governança per a candidatures independentistes.

Segurament entre els pactes hi ha el de la discrepància per a quan el municipi s'hagi de pronunciar, si s'escau, sobre qüestions nacionals en què les posicions siguin clarament discordants. Per a les qüestions internes, en clau municipal, principi d'acord total fins que es demostri el contrari.

Els pactes de partits independentistes amb el PSC són la prova del nou que el moviment independentista tampoc genera a hores d'ara fortes aliances en l'àmbit local (tampoc en l'àmbit nacional, és prou evident) i que el PSC, en la seva àmplia representació territorial, tampoc és el "papus".

Al final en l'àmbit municipal s'imposa la lògica i la dinàmica local per sobre els interessos dels partits a escala nacional, per sobre de les grans proclames, per sobre fins i tot de les sigles, que si hi ha entesa programàtica i sintonia personal, el pacte és més factible i la mostra és prou diversa i àmplia.

No tinc dades, però la impressió és que en aquestes eleccions municipals el PSC ha recuperat força en clau municipal i tindrà més càrrecs electes governant, no sé si també més alcaldies. I no sembla que el PSC tingui massa problemes per pactar amb partits independentistes, no sembla que hagi de fer gaires giragonses argumentals, no sembla que per aquests pactes la seva consistència política trontolli, ans al contrari.

El PSC ha forjat la seva força, tradicionalment, des del municipalisme, el seu gran bastió, i en aquestes eleccions ha recuperat terreny. Ja seria curiós (paradoxal, graciós) que precisament els partits independentistes (i les seves dificultats manifestes per pactar) abonin i enriqueixin aquest terreny.

La realitat és molt tossuda i la (realitat) política molt sovint supera, més que la ficció, els apriorismes previsibles.

Guanyem Girona no és la CUP...

Guanyem Girona no és la CUP, és quelcom més que la CUP. De la mateixa manera Junts no és Convergència, és un artefacte polític diferent de Convergència... Amb la mateixa contundència podríem afirmar que el PSC no és el PSOE, i fins i tot afinar més: la candidatura del PSC de Sílvia Paneque no és PSOE.

Naturalment al PSC, també al de Sílvia Paneque, hi ha traces del PSOE, com a Junts traces de Convergència i a Guanyem Girona traces de la CUP. Però una cosa és que contingui traces i l'altre que ho sigui per complet.

Els matisos sempre són importants, els matisos a vegades marquen la diferència. Per això hi ha qui volgudament, fins i tot també de forma maliciosa, nega qualsevol matís i es queda només amb la generalització: el PSC és PSOE, Junts és Convergència, Guanyem Girona és la CUP.

Els matisos permeten, juntament amb altres condicionants, establir ponts entre propostes polítiques aparentment antagòniques. Les generalitzacions normalment els dinamiten.

Els matisos i el context, els matisos i les circumstàncies del moment acaben definint pactes i aliances; i els matisos, el context i les circumstàncies d'un partit en un lloc poden no tenir res a veure amb els del mateix partit en un un altre lloc. En els pactes de les municipals s'han de prioritzar les dinàmiques locals, per contradictòries que ens puguin semblar?

El factor local a vegades determina pactes i aliances que fora d'aquell context poden sorprendre, grinyolar o fins i tot indignar. Ja ens ho adverteix la cèlebre frase, "la política fa estranys companys de llit"...

Potser sí que sembla força antinatural un possible pacte entre el PSOE i la CUP o entre la CUP i Convergència, però Guanyem Girona no és la CUP, Junts no és Convergència, el PSC no és el PSOE...

El color de la plaça del Vi

De quin color serà, finalment, el govern de la plaça del Vi de Girona? Vermell progressista?, groc sobiranista?... O color de gos com fuig?

Les opcions tampoc són tantes i en cadascuna d'elles tenen gripaus de mal empassar per uns o altres. Resultats en mà governar no serà fàcil, ni pel PSC ni per Guanyem Girona. No sé si aquests dies Sílvia Paneque i Lluc Salellas van anotant en un full els pros i contres dels possibles pactes per (primer) accedir a l'alcaldia i (després) governar.

Les opcions de Paneque per a ser alcaldessa passen per Guanyem Girona. A la columna dels pros sobretot que són les dues forces motores del canvi i constituirien un govern fort, podent establir, fins i tot, grans acords programàtics en clau local i social. A la columna dels contres, que Guanyem Girona no només és el partit que els discuteix i competeix l'alcaldia, també és un dels partits que ja ha dit que prioritza un acord amb partits independentistes.

Les opcions de Salellas per a ser alcalde passen per Junts. A la columna dels pros, la manifestada predisposició de Junts de promoure un govern sobiranista (barrant el pas a un "del 155"), predisposició a la qual també s'hi podria sumar ERC, tot i que els seus vots no són tan determinants. A la columna dels contres, que pactar amb Junts (alcaldia o govern) pot tenir un preu que podria comprometre alguna de les polítiques que proposa Guanyem Girona...

Res és gratis, tampoc (encara menys) en política. L'alcaldia de Girona té un preu i la qüestió és decidir quin s'està disposat a pagar. L'avançament electoral de les generals, tot i que no és determinant, condiciona força la paleta de colors, i no precisament en favor dels socialistes...

De quin color serà, finalment, el govern de la plaça del Vi de Girona?
Després de les porres pels resultats prèvies a la nit electoral, ara tenim les de l'alcaldia i el futur govern de la ciutat...

Sis-cents cinquanta-sis, la xifra de la setmana

A Girona la nit electoral de les municipals va ser especialment intensa; amb l'escrutini molt avançat, fins i tot per sobre del 80 %, encara ballaven regidors amunt i avall a la part alta dels resultats: ara nou pel PSC i set per Guanyem, ara vuit per Guanyem, ara Junts es recupera, ara s'enfonsa de nou...

Finalment, les eleccions les va guanyar el PSC amb 8.644 vots, seguit de ben a prop per Guanyem Girona amb 7.988 vots, ambdues candidatures amb vuit regidors, tot i que el PSC amb sis-cents cinquanta-sis vots més, una diferència inferior al 2% dels vots emesos.

L'empat a vuit situa a la primera línia de sortida a Sílvia Paneque i Lluc Salellas per aspirar a l'alcaldia i, certament, aquests sis-cents cinquanta-sis vots de més li donen un cert avantatge al PSC: en cas que no qualli cap acord Sílvia Paneque serà la nova alcaldessa de Girona en ser la llista més votada.

Però la sensació (naturalment la meva) és que tot i els sis-cents cinquanta-sis vots menys Lluc Salellas té més opcions d'esdevenir alcalde, opcions reforçades després de l'inesperat avançament de les eleccions generals.

Paneque i Salellas aquests dies enriqueixen el seu propi argumentari: ell apel·lant a la (novament) reclamada unitat independentista argumentant que no s'entendria que Junts i ERC vetessin un alcalde independentista; ella apel·lant a la condició de llista més votada i al gran motor del resultat electoral, el canvi, argumentant que en cas que Junts i ERC, sobretot Junts, donessin suport a Guanyem Girona no seria canvi sinó continuïtat.

Aquests són dies de negociacions i tot plegat s'hauria de resoldre en qüestió de quinze dies; el 17 de juny es farà el plenari de constitució i per aquell dia, si no abans, ja n'haurem tret l'aigua clara. En cas que no sigui així, que no hi hagi cap acord, llavors sí els sis-cents cinquanta-sis vots de diferència poden ser decisius.

Fons Just Manuel Casero i Madrid

La donació del fons Just Manuel Casero i Madrid a l'Ajuntament de Girona ha estat un dels grans esdeveniments familiars (no l'únic!) de la setmana i, com podeu comprovar, m'està deixant anar molta tinta!

Ahir es va fer la presentació de la donació, i si dilluns hi deia la meva i ahir publicava un Quiosc d'en Just, avui per tancar aquest tríptic publico i comparteixo el parlament que la meva mare va fer en l'acte de donació del fons, com a donant i en representació de la família:

Alcaldessa, Joan Boadas, arxiver excel·lent, família, amics i amigues, bon dia.

Quan fa gairebé dos anys el periodista i amic Jaume Guillamet em va recomanar recollir tots els escrits d’en Just i cedir-los a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Girona, em va sorprendre. Vaig pensar que potser no n’érem mereixedors de tal honor, que potser no era massa el que teníem... i vaig deixar passar un temps.

De fet, però, en Just ja havia fet una mica de feina: ho guardava tot i tenia en carpetes el que anava escrivint. Textos inèdits, poesia i tot allò que publicava a Vida Parroquial, a l’Hora Nova, a Presència, a Serra d’Or, al Tele/Exprés, al Poble Andorrà, a la revista Poble del Pont Major i de Sarrià de Ter, al Punt Diari...

Textos cívics, polítics, també personals: correspondència, llibretes de diari íntim de la seva estada al Seminari, escrits del Casino Menestral i de l’Esplai de Figueres, Actes i escrits de l’Assemblea Democràtica de l’Alt Empordà, carpetes de la Guarderia Natzaret, del TEI, del PSC, del Servei de Colònies de Vacances. De les seves tasques com a president de l’AV del Pont Major, regidor de l’Ajuntament de Girona, president del Consell Municipal de Sarrià de Ter i diputat provincial de Serveis Socials...

La carpeta dossier amb el nom de «El cul de la lleona», amb alguns escrits del que seria el primer llibre de Narcís Jordi Aragó, de Jaume Guillamet, de Pius Pujades i de Just M. Casero, «Girona, grisa i negra»...

També els textos «Jo vaig començar a ser català....», relat de l’arribada de la família a Figueres la primavera de l’any 1950, i «8 de febrer de 1976», una contundent crònica, escrita en primera persona, de la manifestació a Barcelona reclamant Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia, i on una pilota de goma dels grisos li va esberlar l’ull dret; ambdós textos recollits a «Memòria de Just» de Jaume Guillamet.

Després de la seva mort vaig ser jo qui vaig anar guardant totes les notes i publicacions que parlaven d’en Just. També les notes de condol, algunes entranyables...

M’hi vaig posar, doncs, i aquí ho teniu. Reconec que el passat 9 d’agost, quan en Lluís Esteve Casellas va sortir de casa amb totes les caixes i carpetes vaig sentir una mica de recança. El pis del Pont Major seria, des d’ara, una mica més buit, una mica més trist...

Aquell rau-rau, però, va deixat pas al ferm convenciment que a en Just li hauria agradat aquest pas que estem fent, i que tots els seus escrits i papers restaran des d’ara i per sempre en les millors mans.

La família d’en Just agraïm profundament a l‘Ajuntament de Girona aquest acolliment.

Moltíssimes gràcies.
Maria Mercè Gumbau i Reynalt
Girona, 15 de novembre de 2022

En Sanz sempre hi era

He plantat un arbre, he tingut tres filles i no he escrit cap llibre, però durant uns quants anys vaig militar en un partit polític, el PSC.

És una etapa de la meva vida de la que no en renego, al contrari, la reivindico i l'agraeixo; va ser una etapa per moments molt intensa, plena de vida, coneixences i experiències, també de lliçons i aprenentatges, de lliçons de vida, més enllà de les polítiques.

Quan penso en aquella etapa, quan recordo aquells anys, en les innumerables reunions i assemblees de l'agrupació de Girona, o de la federació de les comarques gironines, en actes polítics, mítings o altres trobades hi ha una sempre una constant, en el record apareix una persona que sempre se'm fa present, que sempre hi era: en Jesús Maria Sanz.

En Jesús Maria era un militant de base, però no dels que paga la quota i vota cada quan toca, un militant dels que s'implica i participa, dels que intervenia en les reunions i assemblees i ho feia sense més ànim que contribuir, aportar i formar part, sense perseguir cap càrrec electe i col·laborant sempre a fer més fluida la dinàmica interna del partit. Per ell el partit era un nosaltres, un espai de treball i lluita compartits, mentre per altres era evident que el partit era un jo...

Inesperadament en Jesús Maria Sanz López es va morir la setmana passada; amb ell se'n va una part del PSC que jo he estimat; també una part del PSC i de la Girona que mantenia viu el record del meu pare i viu el record i testimoni del "pallaquista" PSC - Reagrupament.

En Jesús era un conversador nat, un conversador incansable. En una època de massa monòleg, ell representava la conversa, mot que prové del llatí  "conversari", que vol dir "viure amb companyia, tractar amb algú".

Compromès, lluitador, activista i conversador, així recordaré sempre en Sanz, com li dèiem a casa... DEP.

Llarga vida a la Diputació de Girona?

Dies enrere em vaig trobar a la bústia, encartada amb el diari, una breu publicació de la Diputació de Girona sobre els 200 anys d'aquesta administració.

La publicació, a banda d'una salutació institucional del president, conté una interessant retrospectiva històrica de la institució, a càrrec del periodista Jordi Grau, i una descripció dels serveis que l'ens presta als ajuntaments a través de les seves àrees i organismes autònoms, no en va la Diputació de Girona s'auto-defineix, també en aquesta publicació, com "l'ajuntament dels ajuntaments".

Més enllà d'aquest cofoisme benevolent, la Diputació de Girona, com les altres, és reconeguda com l'administració rica d'entre les locals, sobretot en contraposició als Consells Comarcals, més migrats de recursos i pressupost, i és popularment coneguda com "la repartidora": reparteix diners i reparteix càrrecs. Reparteix diners entre els ajuntaments, els que es poden repartir de forma més discrecional entre els políticament afins, i reparteix càrrecs, en especial els de confiança, com a premi de consolació per a càrrecs electes a qui les urnes no han premiat amb responsabilitats de govern ni dedicacions exclusives...

Però no ens hi entretinguem ara, amb això, que jo avui, arrel d'aquesta publicació sobre els 200 anys de la Diputació de Girona volia treure la pols a un fragment de la intervenció del primer portaveu socialista, Just Manuel Casero i Madrid, en la constitució del primer plenari democràtic de l'ens després de la dictadura, el 26 d'abril de 1979.

Recull, encara en castellà, l'acta de la sessió, transcrita al llibre "Memòria de Just" (Edicions 62, 1999), de Jaume Guillamet:

"Por parte del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) toma la palabra el Diputado D. Justo Casero. Señala que su partido no considera histórico el día de hoy. Más bien, se reservan la euforia para aquel en que sea proclamado el Parlament de Catalunya, cuando aquel vote una ley comarcal y municipal. Cuando la Generalitat, dice el Sr. Casero, haya organizado territorialmente nuestro país, nuestra nación, con órganos de gobierno comarcales depositarios de la voluntad popular, con atribuciones y contenido. Nos toca como elegidos y representantes del pueblo verificar este cambio.

Los socialistas venimos a trabajar, continúa diciendo, para la desaparición de esta Diputación, que tiene transitoriamente, pero, dos importantes misiones. Primera, la de ayudar tan espléndidamente como le sea posible a los nuevos Ayuntamientos democráticos y, Segunda, la de intervenir en el proceso de institucionalización de la Generalitat y de proclamación de los poderes comarcales.

Por esto, manifiesta el Sr. Casero, han votado a D. Juan Vidal Gayolà por cuanto consideran que su actuación será fiel a esta trayectoria. Le ofrecen su apoyo y las iniciativas que reclame el bien de nuestro pueblo.

Dice también que la nueva Corporación, dentro de su transitoriedad, más que en la vieja línea de repartidora de subvenciones habrá que actuar en la perspectiva del enderezamiento nacional de Catalunya, hacia la reconstrucción del marco físico y territorial de nuestras comarcas y al servicio de los derechos culturales, económicos y políticos de los trabajadores y de las clases populares (Aplausos)"

Poc va durar aquesta voluntat d'aniquilar la Diputació, com possiblement tantes altres coses que en aquell temps, aquell país, es volien canviar... 

Llarga vida a la Diputació de Girona! 

Imatge: INSPAI

Final d'etapa: moltes gràcies i disculpeu les molèsties!

En la majoria d'ocasions els finals no solen ser mai com un se'ls imagina, a vegades per inesperats, d'altres perquè la realitat és molt tossuda i massa sovint s'allunya de les càbales del nostre magí.

Les eleccions municipals d'aquest 2019 marquen el punt i final a la meva vida com a regidor de l'Ajuntament de Sarrià de Ter, una vida de setze anys en la que hi ha hagut temps de i per tot, o quasi tot...

Al final d'aquesta etapa és impossible no mirar enrere i observar, ara ja des d'una major distància emocional i, possiblement, amb una mirada més madura i menys innocent, la trajectòria traçada des de les eleccions municipals de 2003.

I en aquesta mirada de cua d'ull sobresurten sobretot dos qüestions que, especialment ara, sento que us he de transmetre precisament en aquest escrit de comiat: un agraïment i unes disculpes.

Al llarg d'aquests anys m'he sentit privilegiat, no pels privilegis inherents a la condició de regidor, més aviat minsos en qüestions materials i pecuniàries, sinó per la vessant més noble de la política i la democràcia: la representació institucional dels veïns i veïnes i la gestió d'allò públic i comú.

Els i les regidores exercim el càrrec per encàrrec vostre, i la nostra responsabilitat és ser la vostra veu i respondre, des de les competències que tenim atribuïdes, a les vostres necessitats i anhels en un contracte democràtic que s'estableix, es renova i s'actualitza a l'hora de votar.

Així doncs, moltes gràcies a tots els veïns i veïnes de Sarrià de Ter, moltes gràcies a totes i tots en general i, especialment, als qui al llarg d'aquests anys m'heu permès, amb els vostres vots, exercir de regidor, bé al govern, bé a l'oposició.

El meu pas per la política activa ha estat essencialment a i per Sarrià de Ter: aquí va començar, aquí s'acaba ara.

El meu interès per la política municipal de Sarrià de Ter no va començar l'any 2003, sinó quatre anys abans, l'any 1999!

A l'estiu del 1999 vaig venir a viure a Sarrià de Ter i, a partir d'aleshores, vaig començar a entrar en contacte amb el món associatiu del poble, especialment amb la revista Parlem de Sarrià, els Amics dels Gegants de Sarrià de Ter, l'associació de solidaritat Sarrià en Acció, la comissió organitzadora de les Jornades del Paper i posteriorment a Ràdio Sarrià; ben aviat també vaig entrar en contacte amb el grup municipal del PSC, aleshores al govern municipal en el tercer mandat municipal de l'alcalde Josep Turbau.

De l'alcalde Josep Turbau en vaig aprendre molt i ràpid, d'ell i de totes les persones amb les que, al llarg d'aquests anys, he compartit grup municipal: l'alcalde Nicolás Pichardo, Joaquim Massegú, Àngel Mesas, Iolanda Jiménez, Loli Fernàndez i Assumpció Vila, amb qui resulta impossible, alhora que gratificant, parlar de Sarrià de Ter i de tot el que s'hi cou... A totes i tots ells, moltes gràcies!

Moltes gràcies també als i les qui, al llarg d'aquests anys m'han acompanyat en les diferents candidatures municipals, especialment a en Joan Quesada per la seva entrega i dedicació, a vegades, com si fos un regidor més!

I també un agraïment a les regidores i regidors dels altres grups municipals amb qui he compartit plenari, i confrontat idees i projectes sempre des del respecte institucional, un agraïment especial pels alcaldes Roger Torrent i Narcís Fajula.

I naturalment moltes gràcies als i les treballadores de l'Ajuntament de Sarrià de Ter amb qui al llarg d'aquests anys hem compartit gestió.

En el balanç, més qualitatiu que quantitatiu, pesen més les coses positives que les negatives, i si de quelcom em sento modestament orgullós és d'haver contribuït, al seu dia, a fer créixer les àrees de serveis socials i d'educació municipals.

No voldria cloure el meu agraïment, però, sense fer un agraïment sentit a la meva família en general, i en especial a l'Abril, la Irina, la Clàudia i la Sira, no només pel seu suport incondicional al llarg d'aquests setze anys, també per tot el que m'he perdut, per no haver-hi pogut ser sempre, doncs és evident que la política municipal si esgarrapa un temps, és el personal i familiar...

Són molts els agraïments i encara, ben segur, em quedo curt! I entre tants agraïments voldria afegir també una disculpa; una disculpa per si, al llarg d'aquests setze anys, en la meva dedicació com a regidor no sempre he complert amb les expectatives generades, no he estat en algun moment a l'alçada de les circumstàncies i de les meves responsabilitats, o simplement no he pogut o sabut donar resposta a les vostres necessitats.

Fa quatre anys, quan vaig decidir presentar-me, finalment, a les eleccions municipals de 2015, vaig decidir que aquest seria irremeiablement el meu darrer mandat municipal. Ara el destí del grup municipal socialista de Sarrià de Ter és a les expertes mans del company i amic Joaquim Rodríguez, una gran oportunitat per a fer un nou impuls liderat per un gat vell, per l'autèntic "bitxo"!

Els finals no solen ser mai com un se'ls imagina, a vegades fins i tot poden ser millors! El meu com a regidor de l'Ajuntament de Sarrià de Ter simplement ha estat ara, i no he trobat millors paraules que les del poeta Antonio Machado per acomiadar-me, per seguir caminant, per seguir fent camí:

"Al andar se hace el camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar."

Article publicat al número 103 de la revista Parlem de Sarrià.

La frase cèlebre de la setmana, sobre l'ambició

Photo on Foter.com

La primavera electoral ens ha conduït a un estiu políticament tens i inestable.

Tens especialment a Catalunya, amb la controvèrsia dels pactes locals de Junts per Catalunya i ERC amb un PSC a l'alça, i inestable especialment a Espanya després de la investidura fallida de Pedro Sánchez, amb el PSOE i Unidas Podemos incapaços de bastir un acord de govern.

Passarà l'estiu amb les seves vacances i amb la inevitable migdiada política (presidències i alcaldies accidentals), i caldrà veure si quan enfilem la tardor haurem après a redreçar la situació, o ens la complicarem encara més.

L'ambició política és legítima, i des de la seva legitimitat cada partit defensa la seva posició i la seva estratègia. Entre migdiada i migdiada els qui tenen alguna responsabilitat en el devenir polític d'aquesta tardor farien bé de llegir, ni que fos una sola vegada, aquesta cèlebre frase d'Oscar Wilde: "l'ambició és l'últim refugi del fracàs".