Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris càncer. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris càncer. Mostrar tots els missatges

dilluns, 10 de novembre del 2025

Bigoti de novembre


Si féssim un cop d'ull a l'àlbum de fotos de la meva família és altament probable que, d'uns anys ençà, durant alguns dies del mes de novembre de cada any en algunes fotos hi aparegui amb bigoti; tot i que no és època de Carnaval, el cert és que quan em veig a les fotos, quan em miro al mirall els dies que convisc amb el bigoti, em sento una mica disfressat, com si portés un bigoti d'aquells postissos, com si aquest jo amb bigoti, no acabés de ser jo.

Potser és per això que, diria que mai, he aguantat cap mes de novembre sencer amb el bigoti, i al cap d'uns dies, dues setmanes a tot estirar, me l'acabo afaitant.

Això de deixar-me (només) el bigoti no és un joc, ni un estirabot, sinó un intent de ser partícip del "Movember", una campanya de sensibilització al voltant del càncer de pròstata. La campanya, dirigida als homes, ens convida, entre altres accions, a deixar-nos bigoti durant el mes de novembre, i això és el que jo faig d'entre totes les opcions (fer un donatiu, organitzar algun esdeveniment, etc.).

Les dades diuen que el de pròstata és el càncer més comú entre els homes, i tot i la seva alta incidència (a Europa 154, casos per cada 100.000 homes/any), sol tenir un bon pronòstic, ja que la majoria de casos diagnosticats en fases inicials són curables o controlables a llarg termini, i per això la majoria dels pacients diagnosticats, quan es moren, no és a causa del càncer de pròstata. Com en tants altres càncers, doncs, la detecció precoç és clau.

Quan em miro al mirall i em veig ridícul, també quan veig com em mira la gent, com si tingués mosques a la cara!, penso en el motiu pel qual em deixo créixer el bigoti durant uns dies de novembre, però arriba un punt que guanya el fet de no reconèixer-me, i considerant que ja he fet, encara que sigui mínimament, un gest, l'elimino de nou de la cara, recuperant de nou el meu rostre.


dimarts, 19 de març del 2019

Seguirem parlant de la Cristina Cervià...

Cristina Cervià recitant Aurora Bertrana al Premi Casero 2017: Foto: Bernat Casero

Hi ha persones que, malgrat no tenir-hi directament una amistat, les sents properes, molt properes.

Són persones entre conegudes i saludades, de les que, quan hi coincideixes, potser només comentes la jugada i poca cosa més, però no obstant, tot i aquesta aparent superficialitat, perceps que els vincles que t'hi uneixen tenen una major profunditat.

Una de les persones amb qui em passava això era l'actriu gironina Cristina Cervià Sancho, qui ens va deixar a deshora, massa d'hora, aquest diumenge passat, víctima d'un càncer, sí d'un (amb perdó) puto càncer!

Penso en la Cristina i, és cert, curiosament parlava més d'ella que amb ella, i ho feia (parlar d'ella) amb persones que la coneixien molt més: la meva mare i, especialment, la seva germana Imma, amb qui compartia, més enllà de la inevitable semblança i una gran relació fraternal, una rialla particularment sonora!

És així com he conegut a la Cristina, així i, com tanta altra gent, també sobre l'escenari. I sobre la Cristina actriu, actriu de teatre, el que sobretot em transmetia és que per a una gran actriu no hi ha escenari petit, doncs ella l'engrandia amb la seva força interpretativa, i aquests darrers temps, ja afectada pel càncer, amb la seva dignitat.

El buit que deixa en el món del teatre és enorme, especialment en l'escena gironina, quasi tant com el seu testament vocacional: deia la seva amiga, dramaturga i directora de teatre Clàudia Cedó, que de la Cristina Cervià s'enduia "un trosset de la seva energia, d'aquesta energia que tenia i que ha ben escampat perquè ens n'ha donat una miqueta a cada un..." El seu llegat és viu i seguirà donant fruits!

Amb la meva mare, i especialment amb la seva germana Imma, seguirem parlant d'ella, de la Cristina, ara amb un punt de nostàlgia i, sí, d'inevitable tristesa...

Descansa en Pau, Cristina...


dijous, 29 de novembre del 2018

Movember


Un novembre més, i aquest ja és el quart, m'he deixat bigoti!
Cert és que no me l'he deixat tot el mes sencer, ni tots els dies m'he deixat només el bigoti, però els qui aquests dies m'heu vist no en negareu que heu trobat el meu somriure un xic més pilós...

El bigoti no me'l deixo, el novembre, per un canvi estètic (que no sé si també?), me'l deixo sobretot per l'adhesió a una causa noble, a una causa sobretot molt masculina: el "Movember", un moviment que promou la salut masculina en relació al càncer de pròstata, al càncer de testicles i en la prevenció de la salut mental i del suïcidi. Buf, quasi res!

Com amb el càncer de mama en les dones, aquesta campanya vol donar visibilitat i sensibilitzar sobre el càncer de pròstata i el de testicles, dos càncers molt masculins, i el sorprenent bigoti que brota cada novembre esdevé el millor aliat per esdevenir un símbol d'aquesta causa, com el llaç rosa de la lluita contra el càncer de mama, o el vermell contra la Sida.

Deixar-se el bigoti
és simplement un gest, possiblement el més senzill, el mínim que es pot fer en aquesta campanya, un gest que genera, en el meu cas, inevitables somriures per la destacada (divertida, curiosa?, inesperada?) pilositat que creix sota el nas més del que és habitual; també és cert que la sorpresa no és per tothom, doncs tres anys després la gent ja reacciona dient "ah sí, allò del mes de novembre!", o bé "ah sí, la campanya aquella per la pròstata!"

Ara el meu bigoti hivernarà de nou, esperant pacientment que torni el novembre, que torni el Movember!

divendres, 20 d’octubre del 2017

El vídeo de la setmana: "Compta amb mi"


La Fundació d'Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia és una entitat sense ànim de lucre que té com a finalitat la cobertura integral de les necessitats dels nens i joves en tractament oncològic a Catalunya i les de les seves famílies.

Una de les línies d'acció que tenen és l'equip de suport en cures pal·liatives pediàtriques, un equip format per diferents professionals, vinculats als diferents hospitals amb els que col·laboren, que donen suport de manera integral, especialment al domicili, en atenció mèdica i d’infermeria, atenció psicològica, atenció en treball social o en l'acompanyament i joc amb l'infant o jove malalt.

Aquest equip de suport en cures pal·liatives pediàtriques duu per nom "Compta amb mi" i aquest és el vídeo de presentació d'aquest equip, que compta amb la cessió de la cançó homònima del grup Txarango.


Compta amb mi from Fundació Enriqueta Villavecchia on Vimeo.


Bon divendres!

dilluns, 31 d’octubre del 2016

La darrera pedalada de la Núria


Ahir diumenge Girona es va despertar amb una espessa boira, d'aquelles que en Segarra definia com "un vel de fada", una boira que, especialment ahir, ens va enterbolir l'ànim i per uns moments va emmudir "la ciutat encesa, és estrident de riures i fanals" per fer present només el batec del cor que "com una nit molt estrellada espera l'hora d'estimar i llanguir".

Ahir la boira, més trista que mai, va tenyir de dol les Fires de Girona amb el record de la Núria Terés Bonet, "eugenial" gironina (una altra eugenial!) que ahir a la matinada va morir després d'una intensa i breu lluita contra el càncer, altra vegada el maleit càncer!

El record més viu que tinc de la Núria és dalt de la seva bicicleta pel carrer Santa Eugènia (jo hi treballo ben aprop), record que també tinc i tindré per sempre d'una altar dona, la Montserrat Font, també gironina tot i que d'una altra generació i d'un altre barri (Pedret). No sé si la Montserrat i la Núria es van conèixer mai, si mai van coincidir pedalant pels carrers de Girona, però ben segur que s'haguessin avingut, doncs ambdues pedalaven per Girona, com per la vida, amb la naturalitat d'un acte quotidià més.

La naturalitat la defineix prou bé, a la Núria, aquesta manera de fer i de ser tan autèntica (autèntica com la seva bicicleta!), sense el sobrevalorat postureig d'avui, sense necessitat de fer-se veure però deixant l'empremta de les rodes de la bicicleta sobre el camí traçat, l'imprescindible fil d'Ariadna que ens ajuda i ajudarà, als qui l'hem sobreviscut, trobar de nou el camí, si és que per un moment l'hem perdut, d'alguna de les nostres lluites, que també eren les seves...

De la Núria també em quedo amb el seu parlar suau, com el que defineix la cançó "Sigues lliure" que inspira el meu bloc i que tantes vegades havíem cantat amb la Mercè i l'Oriol, germans seus, al CAU; cançó que també inspirava l'anhel de Pau i no-violència que amb en Martí, el seu germà petit, vam compartir a l'APOC...

La vida és un regal que a vegades, com aquesta matinada de diumenge d'espessa boira, s'enverina; la boira escamparà i amb ella ho farà també, ni que sigui tan sols un xic, l'inevitable dolor... Però em tornarà com una fiblada quan la trobi a faltar de nou, a ella i a la seva bicicleta, pel carrer Santa Eugènia de Girona...

Seguirem pedalant, Núria...

dimecres, 31 d’agost del 2016

Repte no acceptat!

La meva no publicada foto de perfil en blanc i negre; repte no acceptat!

Les persones actuem, més vegades del que ens pensem, per mimetisme, fet especialment visible, els darrers anys, a les xarxes socials.

No és res de nou, però les xarxes i eines socials ens permeten visualitzar-ho molt més: si fa o no fa a Instagram pengem les mateixes fotos, amb més o menys gràcia, qualitat i encert, però les mateixes al cap i a la fi. També actuem per mimetisme quan d'una manera massiva canviem la foto de perfil de Facebook, o de Twitter, davant un atemptat o dia especial, els dies internacionals...

Aquests darrers dies no són pocs els usuaris de Facebook que han publicat una foto seva en blanc i negre acompanyada del text "repte acceptat", imatge per, se suposa, donar suport a la lluita contra el càncer.

La fotografia en sí és, en principi i d'entrada, inofensiva, també el missatge que l'acompanya, però els diaris digitals s'han afanyat a difondre, aquesta darrers dies, que aquesta acció individual no és més que la baula d'una cadena, d'una d'aquelles cadenes de missatges que interpel·len als usuaris a fer una acció concreta en pro d'alguna causa, noble o no: la lluita contra una malaltia, l'adveniment de temps millors., de la bona sort, evitar una malastrugança o garantir una activa i prolífera vida sexual!

De fet els propis mitjans digitals han escampat la brama, difosa sembla ser per la pròpia policia, que aquesta cadena que encadena fotografies en blanc i negre i "reptes acceptats" té per objectiu, per una sèrie de mecanismes malèfics que em resulta impossible d'entendre i encara menys d'explicar, fer-se amb les nostres dades personals, diuen que especialment el correu electrònic amb la finalitat de vendre'l; ja sabem, el negoci de les dades personals: nosaltres som el producte!

Informava dies enrere la policia que quan algú clicava m'agrada a l'usuari que l'havia publicat li apareixia aquest missatge: "Hola. Al darle me gusta a mí foto has aceptado el reto. Tendrás que subir una foto tuya en blanco y negro. Vamos a llenar Facebook de fotos contra el cáncer".

Aquestes estafes via cadena tenen per nom per nom "Hoax", "falsa alarma", i la seva finalitat és precisament generar una falsa alarma que ens activi la disposició a actuar per mimetisme, de fer allò que els nostres "amics" ja han fet, en aquest cas, publicar una fotografia en blanc i negre acceptant el repte! I aquí és on el mecanisme del mimetisme entra en joc, doncs no serem menys solidaris, sobretot si el repte és tan a l'abast!

A les xarxes socials solen passar coses per mi incomprensibles, i la majoria de vegades les ignoro, ignorant com sóc: gent que publica números, o dones que tot d'una reprodueixen el mateix missatge, o el nom d'un color, d'un animal... Aquests tipus de comportaments abans em generaven molta curiositat, i és que aquesta era, és precisament la seva finalitat, captar l'atenció!

En el cas de les fotos en blanc i negre fins i tot vaig plantejar-me acceptar el repte i publicar la meva, doncs jo també actuo, a voltes, per pur mimetisme, però abans vaig voler comprovar si rere aquesta acció ho havia l'AECC, però ni al web, ni al Facebook ni al Twitter de l'entitat vaig trobar-hi cap crida a publicar una foto en blanc i negre...

Tot i l'origen malintencionat d'aquesta cadena sembla que no és tan clar que efectivament pogués captar les dades dels usuaris que li han fet cas; el que sí és evident, com tanta gent ha comentat, alguns excessivament indignats, és que el fet en sí, per si sol, no contribueix a la lluita contra la malaltia, més enllà, com altres accions de sensibilització, de seguir-nos mostrant (i demostrant a les nostres amistats) compromesos amb aquesta lluita, com amb tantes altres...

Les persones actuem per mimetisme i massa vegades, alhora, impulsivament; d'això viuen i s'alimenten aquestes cadenes de missatges més o menys benintencionats que tenen, per mi, la mateixa categoria que el correu brossa (spam). Perdoneu-me, doncs, si no sempre la segueixo, i perdoneu-me també per si alguna vegada, ignorant jo, n'he estat una baula més...

divendres, 17 de juny del 2016

El vídeo de la setmana: l'alegria dels alumnes de l'Escola Montserrat!


Abans de l'alegria que la setmana vinent tindran els alumnes de sisè de primària de l'Escola Montserrat de Sarrià de Ter per l'inici de les vacances escolars, i sobretot l'emocionant alegria per haver finalitzat una etapa de la seva vida, aquests alumnes n'han compartit una altra d'alegria: l'alegria de guanyar el concurs de vídeos del programa educatiu "Tu pots, Quim" de la Fundació Oncolliga Girona.

Enguany el concurs anava sobre les emocions i l'emoció que van expressar i reflectir al seu vídeo va ser, efectivament, l'alegria!

El programa de la Fundació Oncolliga Girona "Tu pots, Quim" està adreçat als cicles superiors de les escoles de primària i té per objectiu informar sobre la malaltia del càncer, aprendre a gestionar les emocions al voltant d'aquesta malaltia i ajudar a construir valors.

Els alumnes fan aquest treball a partir d'un còmic de l'il·lustrador (i amic) gironí Pau Sureda, el protagonista del qual és en Quim, un nen de dotze anys que pateix càncer i que explica en primera persona la seva experiència.

Les escoles participants en el concurs havien de triar una emoció (entre l'alegria, la tristesa, la por i la ràbia) i expressar aquesta emoció en un vídeo de com a màxim un minut.

Aquesta és l'alegria dels alumnes de sisè de primària de l'Escola Montserrat de Sarrià de Ter! Enhorabona!



Bon divendres!

dijous, 14 d’abril del 2016

Derrota


Al Barça li va faltar, com al Wolfsburg durant bona part del seu partit contra el Real Madrid, un gol per seguir tenint vida a la Lliga de Campions d'Europa d'aquesta temporada; un gol també és el que li va mancar al darrer partit de la Lliga del Tata Martino, un gol també contra l'Atlético de Madrid, que si aleshores se'n va endur el campionat de lliga, ahir es va endur la classificació a les semifinals de la competició europea. Ahir el Barça no va tenir esperit, ni el de Juanito ni de superació, i va recuperar la seva insuportable lleugeresa, que com la fatalitat culer, ja semblava oblidada.

El Barça haurà d'acceptar i pair ben aviat aquesta dolorosa derrota, doncs si s'endinsa en un espiral de desesperació i pessimisme és molt més el que es pot perdre: el més immediat, la Lliga que fins fa quinze dies semblava encarrilada amb solvència i ara en canvi sembla que se li pot escolar entre els dits.

Amb la derrota d'ahir s'esfuma la possibilitat de reeditar el triplet i de guanyar de forma consecutiva una nova Lliga de Campions d'Europa, fet que demostra la dificultat d'assolir tals gestes.

Ahir a Madrid dues fonts van brollar, i brillar, amb especial intensitat: Neptuno i La Cibeles! Com fa dues temporades el Barça ha caigut contra l'Atlético, i com fa dues temporades de retruc ha sadollat de felicitat els seguidors del Real Madrid.

La derrota s'ha d'afrontar i, encara que pesi com una llosa, s'hi ha de conviure; perdre forma part del joc, part de la vida, part del joc de la vida i també del futbol; és clar que hi ha derrotes que costen més de pair, d'assumir que d'altres, és clar que hi ha derrotes que encara no són derrotes, però que et derroten com si ho fossin.

Ahir al vespre em sentia derrotat, i no precisament per la derrota del Barça, sinó per la implacabilitat d'una malaltia, de "la malaltia", que assetja de fa massa temps i en massa fronts una amiga, quasi una germana...

Però com puc sentir-me jo derrotat si ella encara no es dóna per vençuda! Fa temps que li planta cara a la derrota, que hi conviu, hi dorm i hi menja, hi somia i l'odia i alguns dies la mira de fit a fit i amb la seva mirada la repta: t'hi hauràs d'esforçar més!

Al Barça li va faltar un gol ahir, i són més, molts més els que li manquen a la derrota que amenaça les ganes de viure de la meva amiga, quasi una germana!

dilluns, 30 de novembre del 2015

#Movember ends

I al novembre, bigoti!. Foto: Roger Casero
Si no fos perquè de fer-ho no podríeu seguir llegint, us demanaria que tanquéssiu els ulls i visualitzéssiu bigotis cèlebres: Tom Selleck, Groucho Marx, Adolf Hitler, Charles Chaplin, Salvador Dalí, Francisco Franco, Super Mario, Freddie Mercury, Cantinflas, George Harrison. Friedrich Nietzsche, Mahatma Gandhi, Pancho Villa, Fu Manxú, José Martia Íñigo, Bernd Schuster, José María Aznar...

Al meu oncle Miquel de Cantallops, l'únic oncle que tinc (els altres, els de la família paterna, són "tius"), sempre l'he vist amb bigoti, però fa uns anys se'l va afaitar i mai més ha tornat ni, diria, se l'espera!

Més resistent és el bigoti de l'amic "Quico-Quico", qui recentment ha traduït "Històries de soldats"; el seu és un bigoti que envelleix i s'emblanquina al mateix ritme que els seus densos i arrissats cabells, reforçant-li la imatge d'home viu, i alhora savi, que mai ha volgut dissimular, ni falta que li fa!

I si em pinto el bigoti?
L'any passat vaig intentar-ho, però no m'hi vaig atrevir, jo sóc més de barba (i bigoti), però enguany vaig pensar: "i què, total serà menys d'un mes!" Així que un dia, pam!, el Movember em va dibuixar, no un bigoti vermell, sinó un cada vegada més canós bigoti a la cara!

Publicada la foto del meu nou aspecte, per allò d'advertir a amics, coneguts i saludats, una meva cosina em va dir que mai m'havia vist amb bigoti! Només amb bigoti, vaig insistir jo, doncs fent duet amb la barba, com en Batman i Robin, l'Astèrix i l'Obèlix o l'Epi i en Blas, el bigoti és un fix-discontinu al meu rostre.

El meu bigoti ha rebut més acceptació per la causa que defensava que no per la imatge que em donava, entre sorprenent i rara, als ulls de qui més que als ulls, em mirava la solitària franja de pèl que aquests dies he lluït sota el nas.

La meva filla mitjana no podia evitar riure, riure's de la meva cara a la meva cara, quan em veia només amb el bigoti! Ella, com la resta de la família, han acceptat resignadament el meu gest solidari, conscients de la caducitat de tal pilositat, desitjant girar aviat el full del calendari!

Dies enrere vaig pensar en indultar el bigoti, tal qual com va fer Obama amb el gall d'indi "Abe" abans del Dia d'Acció de Gràcies, i prorrogar-ne la liquidació, però finalment ahir me'l vaig afaitar...

S'acaba el novembre i amb ell els dies de bigoti, els dies d'explicar, i confirmar cada vegada en més ocasions, el motiu pel qual l'he lluït aquests dies: el Movember!

Com canta la cançó, però, no és un adéu per sempre, és un adéu per un instant... un instant d'onze mesos! Tornarà el novembre, tornarà el Movember, tornarà el bigoti!


dimecres, 28 d’octubre del 2015

Carncerigen


Una de les menges que més es típiques d'aquests dies a les Fires de Girona són els entrepans de salsitxes de frankfurt, entrepà bàsic que, degudament banyat amb quètxup i mostassa i acompanyat d'una cervesa, permet mantenir el tipus i allargar la nit entre les atraccions i les barraques!

Hamburgueses de vedella, llom, botifarres o bacó de porc solen ser altres farcits d'entrepans que les barraques de les Fires de Girona serveixen a centenars cada nit!

No sé si l'estudi de l'OMS (Organització Mundial de la Salut) que aquesta setmana s'ha fet públic, el que considera que la carn processada (hamburgueses, embotit, salsitxes o botifarres) pot incrementar el risc de patir un càncer, afectarà al consum de tots aquests productes i, de retruc, la recaptació de les entitats que gestionen les barraques.

Més que els responsables de les barraques de les Fires de Girona la publicació d'aquest estudi de la OMS ha preocupat, i de quina manera, el sector alimentari, especialment les empreses que elaboren i comercialitzen aquests productes! Qui no, d'una manera més o menys conscient, haurà moderat aquests dies el consum d'embotit?

Totes les masses piquen, deia la meva àvia, pel què amb moderació, com diuen i recomanen els experts en nutrició, i dins una dieta variada, menjar carn processada i carn vermella no hauria de suposar necessàriament un major risc; és clar que abstenir-se'n, diuen també els experts, també pot comportar el risc de patir altres mancances, com la de ferro.

El càncer espanta, qualsevol càncer espanta, tot i que alguns maten més que d'altres! Són molts els avenços que la medicina ha fet en la seva detecció precoç i el seu tractament, però també son molts, molts més els casos de familiars, amics, coneguts i saludats malalts de càncer que coneixem.

Esquivar el càncer és el desig, però la incertesa de moltes de les possibles causes que els provoquen (l'alimentació, la contaminació, l'estil de vida, les radiacions...) transforma el desig en l'esperança que, en cas de patir-ne, sigui benèvol i aparegui tard!

No crec que l'OMS vulgui fer mal a la indústria càrnia, però sí vol, en canvi, que els consumidors prenguem consciència dels nostres hàbits alimentaris.

Aquesta setmana un vespre anirem a sopar amb la família a les barraques de les Fires de Girona; normalment demano un entrepà de bacó, formatge i ceba... No descarto, aquest any, optar pel vegetal!

dilluns, 19 d’octubre del 2015

Suma't al rosa


No és el primer any que ho faig i avui, com molts i moltes de vosaltres, hi tornaré. És només un detall, un gest simbòlic, però per petit que sigui és prou important, doncs mostra reconeixement, consciència, solidaritat i suport.

En el meu cas serà la camisa, però no cal ni tan sols que sigui una peça de vestir: pot ser un complement, o si voleu un simple llaç de color rosa! El detall també es pot estendre a les fotos dels perfils que tenim a les xarxes socials...

Jo avui també em sumo al rosa i ho faig pensant en aquelles dones que conec i han passat, o estan passant, pel mal tràngol que suposa lluitar contra un càncer, en aquest cas un càncer de mama. Començo a pensar-hi i enumerar-les, començant per les dones que tinc més properes, a la família, seguint per amigues, companyes, conegudes i saludades i la llista, com probablement a vosaltres, se'm fa massa llarga!

Aquest és el drama del càncer, també el càncer de mama, que s'escampa en metàstasi a la nostra societat: difícilment trobareu alguna família que no en tingui un cas, algú que no en tingui no conegui un cas més o menys proper. Potser per això mateix el de mama és un dels càncers amb un suport social més gran!

Avui em sumo al rosa pensant especialment en ella, que després d'afrontar i lluitar contra un maleït càncer de mama ara el càncer li ha pujat al cap en el més literal i dramàtic dels sentits; però ella, combativa com és, segueix plantant-li cara fins i tot conscient que el càncer viurà amb ella tants anys com ella visqui!

Només és un gest, potser insuficient, doncs el gest per si sol no cura, però malgrat tot necessari: suma't al rosa!

dimarts, 15 de setembre del 2015

Marea rosa

I de nou Girona es tenyirà de rosa! Foto: Cursa de la Dona 2014
Aquest estiu un dels darrers dimarts del mes de juliol em va sobtar veure, al vespre, l'aparcament del Pavelló Municipal de Fontajau de Girona ple, sobretot perquè el pavelló era tancat i no em va semblar veure que a prop es fes cap activitat. Quelcom se m'escapava, però no hi vaig donar més importància.

Un altre dimarts, aquest del mes d'agost, l'escena es va repetir: també dimarts, també al vespre, i també el mateix interrogant: què passava? Novament quelcom se m'escapava, doncs encara em resultava més inusual que un dimarts d'agost al vespre l'aparcament del costat del pavelló fos ple!

El primer dimarts de setembre al vespre circulant amb cotxe pel Pont de Fontajau vaig veure una mena de marea rosa, un nombrós grup de dones que corrien en direcció al pavelló, dones que vestien majoritàriament de color rosa i que corrien en un envejable, i encomanadís, ambient festiu!

La veritat és que feia goig de veure tota aquella pila i fila de dones corrents, tenyint de rosa el Pont de Fontajau! Travessat el pont vaig passar pel costat de l'aparcament del Pavelló de Fontajau, que novament era ple com un ou... Heus ací el que se m'escapava: era ple pels cotxes d'aquelles dones que havia vist segons abans corrents pel pont, dones que dimarts rere dimarts s'han estat entrenant per una cursa en el que menys importa serà el temps que faran!

Aquest proper diumenge 20 de setembre es celebrarà a Girona la 2a Cursa de la Dona, organitzada per la botiga Esports Parra, l’Ajuntament de Girona i l’Atletisme Girona, cursa popular, i exclusivament femenina: només hi poden participar dones. Els beneficis de la cursa aniran destinats al Grup Iris, Associació Empordaneses Afectades de Càncer de Mama.

La causa és noble, l'activitat saludable i l'ambient serà, com va ser-ho també en la primera edició, molt festiu! Enguany es preveu que hi participin unes 2.500 dones, una marea rosa que inundarà, per unes hores, els carrers de Girona!

Per un dia seria dona només per la possibilitat i l'oportunitat de participar-hi!

dilluns, 2 de febrer del 2015

Els 34 d'en Just, els 34 sense en Just...

Just M. Casero al Canet Rock l'any 1975

Quasi sempre és aviat per morir, a dia d'avui qualsevol edat que no s'apropi als 90 és una mala edat per morir! Però als 34 anys?!

Als 34 anys un ja duu sobre les espatlles molta vida, però és encara molta més la que un espera viure dels 34 anys enllà.

Dissabte passat, dia 31 de gener de 2015, es varen complir 34 anys de la mort del meu pare a l'edat de 34 anys. Són tants els anys que en Just va viure com els que hem viscut sense ell els qui l'hem sobreviscut. És molta la vida que va viure, també és molta la vida que hem viscut sense ell... 

Als 34 anys el meu pare era un immigrant, un ex-seminarista, era un nou català, va treballar de periodista fent ràdio i premsa, va fundar un diari (Punt Diari) i n'era columnista; era escriptor i poeta; va córrer davant els grisos i va rebre l'impacte d'una pilota de goma, va participar en la fundació d'un partit polític (PSC) i va ser regidor (de Girona), diputat provincial i president del consell municipal d'un poble, Sarrià de Ter, que anys més tard va assolir la independència; va fer casals i colònies, va participar en un grup de teatre i va col·laborar en una escola bressol autogestionada; va ser fill, germà, oncle, espòs i pare, i si no va ser més va ser perquè la vida i la mort no li van permetre!

Sí, va viure intensament i ràpidament els seus 34 anys, així eren i van ser les exigències del guió de la seva vida i del seu temps, però tal velocitat no era per concentrar-hi tota una vida, com malauradament va ser.

Als 34 anys s'és massa jove per morir però encara no s'és massa vell pel rock'n'roll! Als seus 34 anys en Just Casero tenia encara molt rock'n'roll dins les venes, però la mort, sempre implacable, en forma d'una malaltia que fa 34 anys feia basarda pronunciar (càncer), va voler que deixés un cadàver jove!

La vida segueix i ni la mort del meu pare la va aturar ni l'aturarà ara; però avui, demà i sempre el seguiré i seguirem recordant, fent de la seva absència una de les més presents!

Així ell pot seguir descansant en pau, i nosaltres, recordant-lo, també!

Amb el meu pare, l'estiu del 1977.

divendres, 26 de desembre del 2014

El vídeo de la setmana: no em miris el cul, mira't el teu!


Un dia del ja llunyà mes de juny de 2006 l'editor, l'escriptor i fotògraf gironí Quim Curbet es va topar, en un supermercat, amb una noia que duia a la part inferior de l'esquena de la seva samarreta aquesta frase: "Si pots, deixa de mirar-me el cul".

Diu Curbet que des d'aleshores tots els seus articles han esdevingut un intent d'apartar la vista cap a un altre costat... Veient la seva prolífica activitat d'articulista, aquell deuria ser el darrer cul que va mirar Quim Curbet, si és que el va mirar, abans o després de llegir la frase...

Aquella frase li va inspirar el títol del llibre "No em miris el cul" (2007, CCG Edicions), un recull les seves barretades publicades al Diari de Girona entre finals de 2004 i finals de 2006; el llibre, per cert, és de lectura altament recomanable, doncs el pas dels anys ens permet fer una nova lectura dels seus articles, de la seva pulsió ciutadana d'aquell moment!

Però tornem al tema, tornem al cul!
Aquestes darreres setmanes s'ha fet viral a les xarxes socials el vídeo d'una noia que es passeja pel carrer amb una càmera (poc) oculta allà on l'esquena perd el nom, captant les mirades furtives d'homes, també dones, que no poden evitar dirigir instintivament (?) la seva mirada cap a les natges de la noia, que d'altra banda es fan i es deixen mirar!

El veritable cul protagonista (protagonista absent, protagonista ocult) d'aquest vídeo, però, no és el de la noia sinó el cul dels homes que el miren, el meu inclòs, doncs després de comptabilitzar prop de 60 mirades furtives el vídeo ens recomana (als homes) fer-nos mirar el nostre propi cul, bé, més que mirar, revisar!

El vídeo forma part d'una campanya de sensibilització de prevenció del càncer de pròstata, campanya que es fa present sobretot el mes de novembre, quan és cada vegada més habitual que alguns homes aquest mes es deixin créixer el bigoti...

Si en Quim Curbet torna a topar-se a la cua del súper amb la noia de la samarreta tal vegada podria proposar-li d'ampliar el missatge: "Si pots, deixa de mirar-me el cul... i revisa't el teu: la teva pròstata t'ho agrairà!"



divendres, 6 de juny del 2014

El vídeo de la setmana: "la teta que os falta"!


Sí, ja sé que avui no és 4 de febrer, dia mundial contra el càncer, ni 19 d'octubre, dia mundial contra el càncer de mama... Però qualsevol dia és bo per a combatre la insensibilitat, també les inseguretatsles pors que genera sobre dones, i sobretot homes, el càncer de mana...

Una bona manera de fer-ho veient aquest curtmetratge, "La teta que os falta", que amb poc més de 7 minuts dóna una nova vida a l'expressió "dos tetas tiran más que dos carretas"!

Aquí teniu, per si el busqueu, el pit que us falta!



Bon divendres! 

dissabte, 19 d’octubre del 2013

Per elles, per tu, #SumatalRosa! #MinutsMusicals i quelcom més en motiu del #DiaMundialdelCàncerdeMama



Per elles, sí, però sobretot per tu!

Per tu, que fa anys et van operar i has refet la teva vida només amb un pit...

I també per tu que, tot i que ja ha passat el pitjor, hi ha seqüeles que t'acompanyaran per sempre més, però tu segueixes plantant cara a totes les adversitats!

I per tu, que la malaltia sembla ja un més de la família, però tu segueixes insistint en emancipar-la, i no pararàs fins a foragitar-la!

I aquest any sobretot per tu, que fa mesos vas rebre el cop, però que amb la teva energia positiva l'estàs vencent en cada sessió de quimioteràpia!

Avui no és per ell, que va morir de càncer, sinó per vosaltres!

Per totes vosaltres i per totes les que, com vosaltres, lluiteu contra el càncer de mama jo avui, Dia Mundial contra en Càncer de Mama,  també en tenyeixo de rosa, em sumo al rosa!


Tenyeix-te de rosa tu també!

dimarts, 23 de juliol del 2013

La lluita de Tito Vilanova contra el càncer és també la nostra!


El tràngol, el darrer mal tràngol que el càncer ha generat en la vida personal i professional de Tito Vilanova ha despertat, novament, una gran onada de comentaris de suport i ànims, des d'esportistes d'elit de diversos esports i famosos fins a gent completament anònima, al fins ara entrenador del Barça.

Entre els comentaris d'ànims i suport, però, també n'hi havia que destil·laven una certa desaprovació d'aquest fenomen, alguns dels quals fent referència explícita a familiars que, com en Tito Vilanova, també estan lluitant contra el càncer des de l'anonimat.

És cert que casos com el de Tito Vilanova o Eric Abidal prenen major envergadura per la seva dimensió pública, i sí, potser en algunes ocasions ens hem excedit en posar-los com a exemple per a les persones anònimes que hi lluiten quan, possiblement, moltes de les persones que lluiten des de l'anonimat contra el càncer podrien ser exemples per ells.

Ben mirat l'autèntic heroi de la recuperació d'Abidal és el seu cosí, desconegut fins aleshores!

Penso que la dimensió pública de la lluita contra una malaltia d'una persona famosa es suma a la lluita anònima de moltes altres persones, ajuda a donar-li visibilitat i, si cal notorietat. En la lluita contra la Sida el reconeixement públic de Magic Johnson va representar més un impuls que no pas un retrocés, per exemple.

A dia d'avui no hi ha qui no tingui a prop persones que han lluitat i lluiten contra el càncer; homes i dones a qui aquesta malaltia els ha trasbalsat la vida personal, familiar, social i professional... Tenim també persones properes que, malgrat lluitar-hi, no han pogut vèncer la malaltia...

Penso que precisament aquesta proximitat és la que fa que, davant la malaltia de Tito Vilanova, per exemple, se'ns activi una cert grau d'empatia vers la seva lluita, vers el seu dolor i el de la seva família.

Al cap i a la fi, la seva lluita és també la nostra!

diumenge, 16 de desembre del 2012

"Jo, que moriré de càncer"

El 4 de maig de 1980 Just M. Casero va publicar aquest article a la seva columna diària "Quiosc" al Punt Diari (actualment "El Punt Avui").

Jo, que moriré de càncer

"Fa unes setmanes vaig participar a l'Assemblea "Provincial" de l'Associació Espanyola contra en Càncer. Aquests dies he vist les pancartes anunciadores de la recaptació, i ahir vaig ser repetidament aturat pel carrer, a les rodalies dels semàfors, per si volia col·laborar en aquesta campanya cívica de creació d'un fons econòmic per ajudar a la lluita contra el càncer.

Crec que poc és la meva missió entrar ara a adoctrinar el lector de la intencionalitat, la conveniència, l'oportunitat de sentor-se solidari d'aquesta campanya. Però jo, que moriré probablement de càncer, com la majoria dels lectors; que conec algunes dades mèdiques, tècniques i econòmiques del problema; que estic informat de l'angoixa i les complicacions ètiques que afecten la família, els metges, pel que fa al problema del dolor i de la mort; que sé el treball immens que s'està duent a terme en el camp de la investigació i del tractament del càncer, jo dic, no puc simplement callar.

La societat no pot ésser farisea quant a aquest problema. En la confrontació entre salut pública i interessos comercials, ha de guanyar sempre la salut pública. I si la salut és en perill per raó del tabac, de la contaminació de les ciutats, dels fàrmacs, dels productes químics incorporats als queviures, per la manca de control sanitari de molts llocs de treball, els organismes del poder social haurien d'actuar amb una duresa estricta. No n'hi ha prou amb una lleugera campanya d'informació o d'esporuguiment. Cal arbitrar les mesures de prevenció, precaució i prohibició, segons que convingui, per preservar la salut dels ciutadans.

Tot el que sigui confiar l'èxit de la lluita contra el càncer al bon resultat d'un recaptament popular, és rifar-se una col·lectivitat. Som molts els qui haurem col·laborat amb la nostra petita aportació. Els organitzadors lluiten sempre per superar la captació de l'any anterior, més l'increment del cost de vida. Desconec per quins set sous el donant anònim estira uns duros de la seva butxaca. El que sí sé, és que aquest gest elegant i solidari és una pura substitució del que hauria de fer i no fa la poderosa organització estatal de la Seguretat Social. I que ens duri molts anys la generositat de tots."

Just M. Casero. Quiosc. Punt Diari. 4 de maig de 1980.

El 31 de gener de 1981 Just Manuel Casero Madrid, el meu pare, va morir de càncer a l'edat de 34 anys. El què a finals de novembre de 1980 semblava una hepatitis va resultar ser un càncer, diagnosticat ja irreversible, pels volts de Nadal del mateix any.

Però no voldria acabar aquest article sense tenir un agraït record per Pau Viladiu, l'oncòleg, i amic, del meu pare.

La mort hauria de ser el final de la vida. El càncer, no.

dissabte, 15 de desembre del 2012

La #MaratóCàncer de La #MaratóTV3 també per ell, que va morir de càncer

El 4 de maig de 1980 el meu pare, Just M. Casero, va escriure a la seva columna diària "Quiosc" de l'aleshores "Punt Diari" un article titulat "Jo, que moriré de càncer".

En l'article, que publicaré íntegrament demà al bloc, el meu pare animava a la gent a participar a la recaptació de diners que l'Associació Espanyola Contra el Càncer estava preparant. Aleshores el meu pare era diputat provincial i presidia la Comissió de Sanitat i Serveis Socials de la Diputació de Girona, pel què, coneixia no només la campanya, sinó també algunes "dades mèdiques, tècniques i econòmiques del problema".

Al segon paràgraf de l'article el meu pare deia que no era la seva "missió entrar ara a adoctrinar el lector de la intencionalitat, la conveniència, l'oportunitat de sentir-se solidari d'aquesta campanya" "però jo, que moriré de càncer", seguia, "com la majoria de lectors (...) no puc simplement callar".

I l'article segueix animant a participar en la jornada de recaptació de fons per a millorar la investigació per la lluita contra el càncer, l'atenció als malalts, a les seves famílies...

Però el més tràgic de l'article és que mesos més tard, el 31 de gener de 1981 el meu pare, Just M. Casero Madrid, va morir de càncer a l'edat de 34 anys d'un càncer detectat dos dies abans del dia de Nadal de 1980 i que va resultar tan irreversible com fulminant!

Aquest any nosaltres també donarem a la Marató de TV3 i ho farem pensant en ell i en els amics i familiars que han patit de prop aquesta malaltia. 

Perquè la mort hauria de ser el final de la vida. El càncer, no.

dimecres, 19 d’octubre del 2011

Quan el càncer de mama truca a la porta... #cancermama



Càncer és una paraula que espanta. El càncer és una malaltia que, tard o d'hora, acaba trucant a la porta de moltes famílies i, entre les dones, en especial el càncer de mama.

Com amb altres malalties de pronòstic complicat, la notícia cau com una llosa, quasi com una sentència; no en va el càncer és, continua essent, malgrat els importants avenços pal·liatius i curatius, una malaltia maligne.

Possiblement és per això, pel què representa rebre aquesta infausta notícia, l'Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) alerta de la importància de comptar amb suport professional en els primers moments del diagnòstic del càncer de mama. I és que la lluita contra el càncer no ha de ser una lluita només individual, sinó col·lectiva, comptant amb tots els suports.

Tres dones del meu entorn d'amistats i familiar estan passant per tres moments diferents de lluita i superació de la malaltia; no cal que us expliqui res, segurament vosaltres també en teniu en el vostre entorn o fins potser vosaltres mateixes hi esteu lluitant...

Quan el càncer de mama truca a la porta espanta; per això, com amb la resta de pors, hem d'afrontar-les amb valentia i, sobretot, amb companyia, mai en solitud...

I una manera de combatre el càncer col·lectivament, una manera de no estar sol, de no estar sola, de no estar sols és, entre moltes altres, seguint el testimoni i l'experiència de la Rosa Ma. Dachs i Peitiví, que a través del seu llibre i el seu bloc "Eclipsi. Una manera de viure el càncer", relata i comparteix la seva experiència de superació del càncer de mama des del dia del diagnòstic i durant tot el tractament.

Avui és el Dia Contra el Càncer de Mama i l'AECC llençarà kla seva campanya... Estigueu atents a Twitter i a Facebook!