Cal vèncer el drac

Dies enrere, l'escriptor Eduardo Mendoza va afirmar que Sant Jordi era "un maltractador d'animals" i que "segurament no sabia llegir", i va demanar deixar d'anomenar Sant Jordi al Dia del Llibre. No sé d'on va sorgir aquesta afirmació, quin pensament la va inspirar, ni si darrere hi ha una mica de menyspreu, o alguna cosa més, cap a una tradició que és molt més que una llegenda. El que sí sé és que em va sorprendre, i molt, que una persona culta com ell no tingués en compte una cosa fonamental: que la llegenda de Sant Jordi és, precisament això, una llegenda, i que el drac no és un animal, sinó una figura literària, un símbol. El símbol del mal.

I els símbols, per definició, no es maltracten, s'interpreten. El drac de la llegenda representa el mal, tots els mals, els de tots els temps. I la llegenda ens diu que el mal pot ser vençut, que la valentia i la bondat poden triomfar sobre la crueltat i la por. Que la vida, la bellesa i la cultura poden néixer, o renéixer, allà on hi ha hagut destrucció. És una llegenda senzilla, sí, però amb una potència simbòlica que ha travessat segles i cultures, i que continua dient-nos, avui, que malgrat els dracs malignes, hi ha esperança.

Admeto, i fins i tot celebro, les revisions que s'han fet de la llegenda de Sant Jordi. La princesa no necessita ser salvada, la princesa pot salvar-se sola, o pot salvar el cavaller, o poden salvar-se mútuament. I fins i tot la versió en la qual el drac sobreviu i acaba convivint pacíficament amb Sant Jordi, la princesa, el rei i tota la resta, i fins i tot llegeix, és una revisió que entenc i accepto, ja que transmet que fins i tot el mal pot redimir-se, reinserir-se, que en diríem avui; que ningú no neix drac, i si algun dia ho és, no ha de ser necessàriament per sempre.

És per tot això que cal reivindicar la llegenda de Sant Jordi, drac inclòs, per més que representi el mal, precisament perquè el representa. El drac és necessari, com ho és en tota bona història l'antagonista, la força que cal vèncer, el mal que cal combatre. I en un món on el mal, sota formes diverses, continua ben present, la llegenda de Sant Jordi ens recorda, any rere any, que cal no abaixar la guàrdia. Que cal vèncer el drac.

Bona diada de Sant Jordi!

M’agrada el Nadal!

Dies enrere, el periodista Jordi Grau Ramió ens preguntava, als qui aquell dia participàvem en la tertúlia de Girona FM que ell condueix, si ens agradaven els llums de Nadal. La meva resposta va ser clara i contundent: no només m'agraden els llums de Nadal, m’agrada el Nadal.

M'agrada el Nadal tot i ser agnòstic, perquè aquestes festes es poden viure de moltes maneres, no només des de la fe i l'espiritualitat, que també. M'agrada el Nadal per algunes de les seves tradicions, com la del Tió o el pessebre; per les trobades familiars, siguin més o menys nombroses; per la seva gastronomia, tant l'autòctona com la importada; per la decoració i els llums de Nadal, que també tenim, modestament, a casa; i pel gest i la il·lusió de regalar i, naturalment, de rebre regals. M'agrada el Nadal fins i tot amb tots els seus defectes, que no són pocs.

De Nadal, en general, en tinc molt bons records, tot i que a casa també hi ha hagut algun Nadal emocionalment intens i trist.

Les festes de Nadal d'enguany es presenten especialment il·lusionants i les viurem, més enllà dels llocs i cases habituals, en noves latituds amb el desig i l'esperança de veure créixer la família.

M'agrada el Nadal i és per això que, arribats a aquest punt, només puc dir-vos i desitjar-vos… 

Bones Festes!

Així comença... "Antics costums, tradicions i llegendes de l'Alt Empordà"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Antics costums, tradicions i llegendes de l'Alt Empordà" (Diputació de Girona, 1988), de Joaquim Gironella i Garañana, que a les portes de les festes de Nadal pren un valor especial, en aquest món cada vegada més globalitzat en el que vivim, on les celebracions tendeixen a uniformar-se; llibres com aquest ens ajuden a recuperar, valorar i, m'agradaria, preservar les tradicions pròpies, la memòria col·lectiva i una manera singular d’entendre les festes, arrelada al nostre territori i a la nostra història.

"Antics costums, tradicions i llegendes de l'Alt Empordà" és un llibre que, en la introducció del mateix autor, comença així:

EL PRESENT TREBALL és fruit de la gran afecció que de sempre hem tingut per les nostres tradicions, llegendes i costums, molts dels quals avui són gairebé extingits o almenys molt oblidats, però que antigament havien estat la sal i el pebre de la comarca de l'Alt Empordà, amb la qual ens sentim tan vinculats per haver-hi vist la llum primera.

La tradició és tot allò que el poble sap de memòria, sigui de l'ordre que sigui, mentre no reconegui un origen o una procedència erudita.

El costum, pròpiament dit, és allò que de manera intuïtiva hom pot fer cada dia i en un moment determinat de l'any. No és, per tant, un fet aïllat i deslligat completament del que l'envolta i forma part del mateix costum, sense ésser precisament una pràctica.

El nostre modest propòsit és el de procurar salvar de l'oblit els costums i tradicions de l'avior, tan abundants a la nostra comarca de l'Alt Empordà i molts d'ells interessants, si bé desconeguts gairebé per la majoria, especialment per la joventut. Per això hem decidit recopilar moltes d'aquestes tradicions i costums, unes vegades valent-nos de ploma aliena i, d'altres, gràcies a les nostres pròpies recerques.

Aquí va, doncs, la justificació d'aquest treball, esperant que els qui tinguin a bé llegir-lo siguin almenys indulgents i comprenguin el nostre interès a portar-lo a terme.

Les (meves) noves tradicions de Sant Jordi

La de Sant Jordi és una de les grans diades de Catalunya, un gran dia de festa i celebració (de l'amor, dels llibres, de la llengua, de la primavera) cívica i ciutadana sense necessitat que sigui festiu. Un dia en què la tradició convida a regalar i regalar-nos roses (vermelles a ser possible) i llibres (en català i d'autors catalans preferentment). 

La tradició també mana, si el temps acompanya, a sortir i passejar pel carrer, per aquells carrers, places i rambles dels pobles, viles i ciutats  on s'instal·len parades de llibres i de roses i s'hi fan moltes altres activitats relacionades amb el Sant Jordi.

Des de fa uns anys, però, el meu Sant Jordi ha incorporat noves tradicions, actes socials, cívics i culturals que se sumen a aquesta celebració col·lectiva i que, a la seva manera, també l'enriqueixen.

Una d'aquestes noves tradicions del meu Sant Jordi ja no és tan nova: des de l'any 2013 a Plataforma Educativa celebrem, i lliurem, els Premis d'Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras, un reconeixement a la innovació i a l'emprenedoria socials, també a la corresponsabilitat ciutadana; una festa en la qual, més enllà dels premis i reconeixements, també presentem un llibre. L'acte de lliurament de la 13a edició dels Premis d'Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras enguany es farà, a partir de les 12 h, des d'un nou emplaçament, des del Hub Girona (la Farinera Teixidor), i tot el que passi (premis, reconeixements, llibre i humor) també es podrà seguir en línia.

Una altra d'aquestes noves tradicions del meu particular Sant Jordi és radiofònica: la programació especial de Sant Jordi de Ràdio Sarrià, que per segon any consecutiu, des de la municipalització de la gestió de la ràdio, torna a sortir al carrer per viure de prop, i fer arribar a tothom, la celebració del Sant Jordi a Sarrià de Ter. Tal com ja vam fer l'any passat, Ràdio Sarrià serà a peu de plaça, de la Plaça Catalunya, just davant de la Biblioteca Emília Xargay, centre neuràlgic de la celebració de Sant Jordi a Sarrià de Ter, amb una programació especial en què hi haurà molta música, la retransmissió dels premis de Sant Jordi que lliurarà l'Ajuntament i entrevistes als protagonistes del Sant Jordi sarrianenc.

És clar que el meu Sant Jordi, com segurament el vostre, donarà per molt més.
Bon Sant Jordi i que aquesta diada sigui generosa en roses i llibres!

En defensa dels reis...

Segurament no eren reis, ni de tres colors diferents, ni estrictament mags ni devien desplaçar-se en camells, ni devien dir-se Melcior, Gaspar i Baltasar...

Tampoc és clar que fossin tres i, més que mags, devien ser savis, tot i que en aquell temps, la saviesa i la màgia devien ser dos conceptes més propers que avui dia. De savis en parlava Mateu al seu evangeli (Mateu 2:1-12) en la traducció interconfessional de la Bíblia catalana:

"Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d’Orient i, en arribar a Jerusalem, pregunta-ven: – On és el rei dels jueus que ha nascut? Hem vist sortir a l’Orient la seva estrella i venim a adorar-lo."

L'Evangeli de Mateu menciona savis (o mags, en altres traduccions) sense especificar que fossin tres, tot i que sí que menciona els tres presents:

"Llavors l’estrella que havien vist sortir a l’Orient començà a avançar davant d’ells, fins que s’aturà damunt el lloc on era l’infant. L’alegria que tingueren en veure l’estrella va ser immensa. Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra. I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se’n tornaren al seu país per un altre camí."

És evident que al llarg dels segles aquest relat s'ha anat enriquint i modelant o, en altres paraules, ha anat evolucionant, atribuint noms i iconografies als reis:

• Melcior, representat com un home blanc, ancià i amb barba, que ofereix or, símbol de reialesa.
• Gaspar, sovint descrit (tot i que no sempre representat) com un home jove i ros, que ofereix encens, símbol de divinitat.
• Baltasar, representat com un home negre o de pell fosca, que ofereix mirra, símbol del patiment i la mortalitat.

Aquesta diversitat en els trets físics i la iconografia dels reis, dels mags o dels savis, segurament perseguia simbolitzar les diferents parts del món conegut en aquell temps (Europa, Àsia i Àfrica) i la universalitat del missatge cristià. Salvant les distàncies, si fa o no fa el que veiem des de fa anys a les sèries i pel·lícules americanes, amb la representació de diferents orígens dels personatges protagonistes... O com els anells olímpics.

En fi, tota aquesta lletania, densa com el massapà, em serveix per a defensar la figura del rei del tortell que avui coronarà tantes taules; en defensa de la figura del rei del tortell de Reis davant l'intent de substitució, més simbòlic que real, d'aquesta figura per la del caganer, en una manifestació de republicanisme que no acabo d'entendre, per més que en el màrqueting del tortell s'hi afegeixi allò de "sense rei ni corona".

Res té a veure, penso i sento jo, la devoció als Reis d'Orient, mags, savis o com en vulgueu dir, en la defensa de la monarquia d'avui en dia.

Defenso el rei del tortell de Reis com defenso el tió de Nadal davant l'imperi del Pare Noel o la proliferació dels amics invisibles, i per mi cap problema que al tortell s'hi afegeixi un caganer (figura que, d'altra banda, reivindico, també), sempre que no sigui a compte del rei, d'algun dels tres Reis d'Orient.

Celebrar Nadal, sense que ho sembli gaire...

No sé si és només una impressió personal, o una sensació personal cada vegada més compartida, però darrerament sembla que celebrem les festes de Nadal com si no ho fossin; i no em refereixo (només) a l'imperi del consumisme que ja fa anys, dècades, que centra (en general) gran part de les nostres activitats de Nadal, em refereixo, ara especialment, a la seva simbologia, fins i tot a la seva estètica.

La impressió és que les festes de Nadal estan experimentant una transformació que fa que la seva simbologia més tradicional i clàssica es vagi diluint en favor d’una versió més neutra i menys identificada amb les figures claus d'aquesta celebració, que van perdent terreny en favor, per exemple, d'altres figures invasores (respecte de les nostres tradicions), com el Pare Noel. 

Cada vegada sembla més comú veure decoracions que prioritzen elements genèrics com estrelles, llums, regals empaquetats amb llaços o paisatges d’hivern, deixant en un segon pla les figures clàssiques com el pessebre, els Reis d’Orient, l'escena del naixement, els pastors o l'Estrella, que ja no gaudeixen de la presència omnipresent que tenien en altres temps.

Em pregunto si aquest fenomen, aquesta dissolució dels símbols més tradicionals del nostre Nadal, obeeix a la voluntat de projectar unes celebracions més inclusives, que no ofenguin ni excloguin les persones d’altres cultures i religions que conviuen amb nosaltres, o bé si és simplement que els signes del temps, amb una societat més laica, també més diversa, els han arraconat de forma natural en un segon pla.

Aquest fenomen, possiblement, no és exclusiu de les festes de Nadal, també passa amb les de Setmana Santa, que a la seva manera (penso jo que afortunadament) s'ha laïcitzat socialment, i és cadascú a títol personal, i no la societat, qui determina com vol viure aquestes festes, amb quin nivell de transcendència, de celebració i de compromís religiós.

En la pèrdua d'alguns símbols, però, hi veig el possible risc que acabem perdent el seu sentit i el seu origen, origen, en el cas de les festes de Nadal, fins i tot anterior a la mateixa celebració de Nadal, amb la celebració del solstici d'hivern.

Tornar a paganitzar Nadal potser tampoc estaria malament, potser ja és el que estem fent, celebrant Nadal, sense que ho sembli gaire...

Els sabors familiars de l'albergínia

El primer record que tinc de l'albergínia és de Cantallops; la meva àvia les fregia a llesques amb all i julivert i les acompanyàvem amb pa torrat; eren delicioses, ben amarades d'oli, era impossible no llepar-te'n els dits...

El darrer record que tinc de l'albergínia és tot just d'aquest cap de setmana, de la darrera "alberginiada" que hem celebrat, tota una tradició culinària i gastronòmica de la família paterna de la Sira, una trobada familiar que té per única norma que tots els plats que compartim han de portar albergínia.

Un any més la família s'ha superat i totes les menges han estat delicioses; un any més hem gaudit dels clàssics brunyols d'albergínia o de la truita d'albergínia, presents en totes les edicions, i també hem gaudit de noves elaboracions, com uns farcellets d'albergínia amb beixamel, uns xips d'albergínia o unes albergínies fregides amb salsa especiada i magrana.

L'albergínia ha esdevingut una mena d'element representatiu d'aquesta família, una fruita que ens uneix ancestralment i que ens convida a compartir els plats que cada unitat familiar elabora, i a fer-ho a "la barraca", un espai intensament simbòlic d'aquesta família.

L'albergínia és un fruit més aviat modest, generalment més acompanyant que protagonista en els plats, i entre les seves virtuts hi ha la seva capacitat d'absorbir sabors albergínia endins, i d'unir cultures albergínia enfora. Sembla evident que també té la virtut, en aquest cas, d'esdevenir no només un dels sabors característics d'una família, també un dels identitaris.

Perquè el sabor de l'albergínia, és el sabor d'aquesta família, tan àmplia i variada com poden ser les elaboracions fetes amb aquesta carnosa fruita...

El goig de cantar, encara que sigui malament

Avui, diada de Sant Joan, s'espera que el dia tingui, en el meu cas, alguns grans moments! Un dels més significatius serà quan, a l'ermita de Santa Maria, a les acaballes de la missa cantem, homes i dones a cor què vols, els Goigs a llaor de la Mare de Déu de Requesens. 

És clar que abans de cantar hauré pujat a peu, aquest any sí, fins a Requesens des de Cantallops, essent un més en la tradicional processó que des de primera hora del matí surt del poble, i en la que una dona porta als braços, carrega, una imatge de la Mare de Déu dels Dolors. 

Aquesta processó, que es completa amb un aplec - romiatge a Requesens, és un vestigi de l'antiga Processó de la Tramuntana, datada des de principis del segle XVII, que sortia de Figueres el primer diumenge de juny cap a Requesens, i a la que s'hi anaven sumant gent i autoritats dels pobles empordanesos per on passava, Cantallops entre ells.

La processó d'avui té la seva litúrgia i ara ens aturem per fer una oració, ara per fer un petit mos i recuperar forces, ara es canta una pregària... I quan s'arriba a Requesens podem reposar una mica abans d'anar a missa, una missa acompanyada per la música de la cobla, que ja afina els instruments per les sardanes que tocaran abans de dinar.

I abans d'acanar la missa, arribarà el moment, el gran moment de cantar junts, en comunió si voleu, els Goigs a llaor de la Mare de Déu de Requesens. Jo sé que cantar no és el meu fort, tendeixo a desafinar des de la primera nota, segurament perquè, qui sap si tip de sentir-me, no m'escolto prou. Però cantar aquests goigs té quelcom de màgic, potser perquè es canten, alternativament i a l'uníson, ara una estrofa els homes, ara una estrofa les dones, ara la tornada tots plegats...

Aquest serà, sens dubte, un dels grans moments del dia; la pujada en processó en serà un altre i, per descomptat, el dinar, compartint taula amb la família. Hi ha dies que es presenten i són, simplement, memorables.

"Puix que en terra i cel, Maria,
vostre poder és immens,
sigueu nostre ajut i guia,
princesa de Requesens."

La "gabarra"

Com l'eclipsi solar, la sortida de la "gabarra" per les aigües del riu Nerbion és un d'aquells fenòmens que es poden veure molt de tant en tant. En el cas d'aquesta singular celebració de l'Athletic Club, la darrera vegada va ser fa 40 anys!

Només per això, per tornar a veure aquest fenomen, valia la pena que l'Athletic Club guanyés una de les competicions importants, la Copa del Rei, motiu més que suficient per treure a navegar la "gabarra", aquesta barcassa ampla i de fons pla que caracteritza les grans celebracions de l'Athletic Club.

La "gabarra", amb l'equip campió al damunt, aquesta tarda no navegarà sola, prop de 200 embarcacions més l'acompanyaran en aquesta rua fluvial tan característica, tenyint de blanc-i-vermell les aigües del riu Nerbion. Es té constància d'aquesta celebració des de mitjans dels anys vint del segle passat, quan l'Athletic Club va emular les celebracions d'un altre club bilbaí, l'Acero Club de Olabeaga.

I si ara el capità de l'Athlectic Club, Iker Muniain, demana que es canti aquesta cançó, "Este es el famoso Athletic, el famoso Athletic Club. Y estos son los campeones, aupa Athletic Txapeldun"; en les celebracions dels anys vuitanta es va rescatar una cançó que ja sonava pel mateix riu en les celebracions, als anys vint, dels títols de l'Acero Club de Olabeaga: "Por el río Nervión bajaba una gabarra / con once jugadores del club atxuritarra / rumbala, rumbala, rumba, la rumba del cañón."

L'eclipsi solar és un extraordinari fenomen natural, la sortida de la "gabarra" és un extraordinari fenomen social; avui dia ja sabem que l'estiu de 2026 podrem veure i viure un eclipsi solar; quan tornarà a sortir la "gabarra"? Caldrà esperar 40 anys més?

De moment que gaudeixin, i ens facin gaudir, de la celebració d'enguany...

La mona de Pasqua decapitada

 La mona de Pasqua, juntament amb el tortell de Rams i els brunyols, és un dels menjars dolços i tradicionals de la Setmana Santa i simbolitza, amb la seva esplendor, el final de la Quaresma, que s'acaba el Diumenge de Pasqua, i el final de l'abstinència.

La mona de Pasqua ha anat evolucionant al llarg dels segles; se'n té constància escrita des del segle XV, i tradicionalment era una coca de brioix en la massa de la qual s'hi entaforaven ous sencers, amb la closca. D'aquí la llaminera evolució cap els ous de xocolata.

L'origen del nom és divers i no sembla que hi hagi un consens, i entre la diversitat hi ha un possible origen grec (muníquia), àrab (mûna), llatí (munda) o fins i tot jueu (mimuna). El que sí que està clar, és que la tradició va arrelar a l'arc Mediterrani, a Múrcia, el País Valencià i a Catalunya.

Mentre a Catalunya la mona de Pasqua va anar evolucionant cap a la forma actual, amb una base de coca tipus pa de pessic i amb la xocolata com a protagonista, al País Valencià i a Múrcia es va mantenir més la forma tradicional de brioix amb un ous durs al damunt.

Avui la mona de Pasqua és sobretot un pastís vistós, d'aquells que entra pels ulls pel color i les formes de la xocolata, l'autèntica protagonista; si el brunyol representa la vulgaritat estètica (un brunyol és un brunyol, per més esguerrada que sigui la seva forma), la mona de Pasqua representa la sublimació estètica, arribant algunes a ser comparades, o ser amb totes les de la llei, una obra d'art.

El cas és que a casa ens disposàvem a fer una mona de Pasqua i la figura de xocolata que vam comprar, ai l'as, se'ns va trencar! En el trajecte del supermercat a casa, el conill, per accident, va quedar, com Maria Antonieta d'Àustria, decapitat! Res que no es pugui arreglar amb una mica d'imaginació...

Si la mona de Pasqua representa la sublimació estètica dels pastissos, jo avui en reivindico la corrupció estètica, que una mona de Pasqua trencada segueix essent una mona, i la figura decapitada ha acabat, finalment i feliç, banyada en xocolata...

Pitjor final va tenir Maria Antonieta d'Àustria, que com Lluís XVI de França, va acabar decapitada i banyada en sang...

La carn de Divendres Sant

Durant una colla d'anys era tradicional, entre una colla d'amics principalment empordanesos, o amb vincles amb l'Empordà, fer una costellada per Divendres Sant. La fèiem a Garriguella, a casa dels impulsors i amfitrions de la trobada, i a les costelles de xai s'hi sumaven botifarres i xuies, tot ben acompanyat amb mongetes seques i una mica d'amanida, i es rematava amb brunyols, naturalment de l'Empordà. La trobada tenia un caire amical i festiu, amb un toc reivindicatiu i contestatari, pel fet de menjar carn, volgudament, el Divendres Sant.

Aquest any la trobada no s'ha fet (els motius ara no venen al cas), i com si es tractés de l'energia (que mai es perd, sempre es transforma) ha nascut el que, sembla ser, serà una nova tradició familiar, de la meva família paterna: trobar-nos el Divendres Sant a la falda del Montgrí per a fer, i naturalment menjar, carn a la brasa. La motivació és sobretot trobar-nos, que la meva família paterna necessitem poques excuses per fer-ho (sense anar més lluny, avui mateix al voltant d'un festival de Mones de Pasqua), tot i que també hi sobrevola un punt contestatari, pel fet de menjar carn, volgudament, el Divendres Sant.

Sembla que enguany, però, el toc reivindicatiu i contestatari podria tenir menys sentit, arran d'unes suposades declaracions del papa Francesc, precisament sobre aquesta qüestió: "Come lo que quieras en Semana Santa, el sacrificio no está en el estómago, sino en el corazón".

El fragment del suposat discurs del papa Francesc, més llarg, fins i tot diu que "una deliciosa barbacoa o una carn ben guisada no et fa mala persona, de la mateixa manera que un filet de peix no et farà un sant".  Bé, en el missatge que em va arribar a mi, no diu "barbacoa" sinó "BBQ", i aquí ja podríem tenir una primera sospita: pel fet que faci servir l'abreviació BBQ? No, pel fet que ometés la paraula "asado", essent com és, argentí!

Bromes a banda, resulta que aquest discurs és fals, que de cap manera el papa Francesc va pronunciar aquestes paraules que han circulat i s'han fet virals. En el seu discurs de Quaresma, més aviat parlava, en relació amb el menjar, de dejú: "Es tiempo de actuar, y en Cuaresma actuar es también detenerse. Detenerse en oración, para acoger la Palabra de Dios, y detenerse como el samaritano, ante el hermano herido. El amor a Dios y al prójimo es un único amor. No tener otros dioses es detenerse ante la presencia de Dios, en la carne del prójimo. Por eso la oración, la limosna y el ayuno no son tres ejercicios independientes, sino un único movimiento de apertura, de vaciamiento: fuera los ídolos que nos agobian, fuera los apegos que nos aprisionan. Entonces el corazón atrofiado y aislado se despertará. Por tanto, desacelerar y detenerse. La dimensión contemplativa de la vida, que la Cuaresma nos hará redescubrir, movilizará nuevas energías."

En fi, de tot plegat en podem extreure com a mínim dues lliçons. La primera, que seguim tenint molta facilitat per combregar amb rodes de molí; la segona, que el Divendres Sant tothom mengi el que vulgui, digui el que digui (o el que no digui) el papa Francesc.

La conclusió de tot plegat és que tot apunta que l'any vinent, per Divendres Sant, la meva família paterna ens trobarem de nou per a fer carn a la brasa, i compartir taula...

La llicència gastronòmica dels brunyols de casa

En poesia les infraccions, bé, algunes infraccions, es permeten i s'aixopluguen sota el concepte "llicència poètica", que el diccionari defineix com la "infracció admesa de les lleis del llenguatge o de la mètrica en la redacció d’un poema".

Tot i que podríem considerar la poesia com l'orfebreria de la literatura, l'art de treballar amb precisió les paraules, certes infraccions, certes llicències, són permeses sense perjudici de la mateixa obra, ni de qui l'ha escrit.

En això pensava ahir, Diumenge de Rams, mentre degustava l'enèsim brunyol dels que vam fer el dia abans amb la meva família, fidels a la tradició. Tal com els fem a casa, podria afirmar que ens permetem una llicència, tot i que no és poètica, sinó gastronòmica.

En la pastisseria i la brioixeria, com en la poesia, tot és molt precís; si amb la poesia l'important és la precisió amb les paraules, en la pastisseria i la brioixeria l'important és la precisió amb les mesures i amb la manipulació, a risc que el resultat final quedi fet un brunyol, en el pitjor sentit de la paraula.

La nostra infracció podria considerar-se un atemptat contra els principis bàsics de la pastisseria i de la brioixeria (als ulls del pastisser de la família ho és, un atemptat), o si no voleu ser tan dramàtics, podríem parlar d'incongruència o contradicció.

La infracció, l'atemptat, la incongruència o contradicció que cometem amb els brunyols és que, una vegada llevada la massa, llevada lentament a la vora del foc després d'haver estat senyada i d'haver rebut la corresponent jaculatòria, la manipulem en excés, fins i tot prement-la una mica, fent que en comptes de rodons i flonjos, quedin més aviat planers, trencant, en part, la màgia del llevat.

Aquesta característica manipulació de la massa just abans de coure, que la meva mare fa amb molta traça, dona als nostres brunyols una forma única que els caracteritza i diferencia de la resta, per goig nostre i (temporal) desesperació del pastisser de la família.

I si les llicències poètiques tenen la seva raó de ser, tenen la seva justificació, aquesta nostra llicència gastronòmica dels brunyols de casa, també. És així com els volia, i com li agradaven, al meu avi matern, uns brunyols en forma de palmell de la mà, més planers que arrodonits, amb un clot al mig.

Potser sí que no són tan flonjos com la resta de brunyols, potser sí que queden més secs més aviat, però és així com els fem perquè, sobretot, és així com ens agraden, i perquè cada brunyol que fem a casa no deixa ser, modestament, un petit homenatge a la tradició familiar, un petit homenatge a la nostra família.

És la nostra tradició, és la nostra singularitat, és la nostra llicència, que tractant-se de brunyols, en aquest cas també és poètica.

Podem començar per no pintar de negre a ningú.

Avui, per començar, alguns reconeixements.
Reconec que segueixo donant voltes al tema de les cares pintades de negre de les cavalcades; reconec que no és un tema tan senzill com, aparentment, sembla, que és complex i, per tant, les solucions ni són fàcils, ni són màgiques. També reconec que el tema va més enllà de les cavalcades, que és més extens i profund (diversitat, inclusió, xoc cultural, religiós, etc.), però també que tot i els dubtes i les dificultats, hi ha algunes decisions que es poden prendre per començar a endreçar correctament, i de forma col·lectiva, aquesta qüestió.

I és per això darrer que voldria seguir, per les tres mesures que es podrien prendre per a totes les cavalcades:

1. No pintar de negre a ningú, ni al rei Baltasar ni a cap membre del seu seguici.
2. Diversificar totes les comparses; de la mateixa manera que una persona rossa no necessàriament ha de formar part del seguici del rei Gaspar, una persona negra no ha de formar part necessàriament del seguici del rei Baltasar.
3. Alternar cada any l'ordre de sortida dels reis, que el rei Baltasar no sigui sempre el darrer; en algun municipi ja es fa, i no ha de suposar cap problema.

Donant voltes al tema, entenc les dificultats que les entitats organitzadores poden tenir a l'hora de trobar persones negres per a participar en les cavalcades. I les dificultats poden ser moltes i variades, des de la manca d'interès, la manca d'oportunitat o la negativa pel fet de ser una celebració cristiana.

Davant la manca d'interès només pot actuar-hi la possibilitat de despertar alguna motivació, de trobar-hi algun al·licient; no em refereixo a res econòmic, naturalment.

Davant la manca d'oportunitat és on la inclusió ha de jugar el seu paper, en el sentit d'obrir espais de participació en les entitats organitzadores. Les barreres poden ser culturals, econòmiques, de xarxa relacional...

Davant la negativa religiosa, només queda, evidentment, respectar la decisió.

Entenc les dificultats, les resistències i fins i tot les reticències, però com he dit abans hi ha una decisió que podem prendre, independentment del nombre de persones negres que participin en les cavalcades: podem començar per no pintar de negre a ningú. Només això ja seria un gran avenç.

"Blackface" reial

No sé si els Reis d'Orient us han portat tot el que els heu demanat; la nit de Reis sí que ens van dur una mica de pluja, i farien bé de deixar-nos-la, en abundància, aquí. També ens han deixat, un any més, el debat sobre fins a quin punt hem de pintar de negre els participants de la comparsa que acompanya el rei Baltasar, i el mateix rei inclòs.

A Girona una senyora que seguia la cavalcada prop nostre es queixava, precisament, que el rei Baltasar fos una persona negra, i no una de blanca pintada de negre com s'havia fet sempre, tradicionalment; per més arguments que un familiar li va donar, la dona no es movia de la seva posició: millor un rei Baltasar pintat que no un de negre de debò. Interpreto que la dona preferia que qui fes de rei Baltasar fos un destacat prohom de la ciutat, no un home negre qualsevol...

Hi ha qui va observar que enguany, el rei Baltasar de Girona portava barba, quan tradicionalment és un rei que no llueix barba; entenc que tal pilós accessori, naturalment postís com les barbes dels reis Melcior i Gaspar, tenia per missió "masculinitzar" les faccions de la dona negra que feia de rei Baltasar. És clar que avui en dia ja sabem que la barba no és patrimoni exclusiu dels homes, però això ja és una altra història...

Penso de nou en aquesta senyora de Girona, que si poc li agradava que el rei Baltasar no fos un home blanc pintat, potser encara li agradaria menys que ho fos una dona negra. Això de les cavalcades ha de deixar de ser una cosa d'homes blancs; semblava que el debat sobre el rei negre ja l'havíem superat anys enrere arran de la campanya "Un Baltasar de veritat", però resulta que no...

I no només ho dic pel rei Baltasar pintat del districte de Chamartín de Madrid, governat pel Partit Popular, també pel Baltasar pintat del municipi veí de Sarrià de Ter, governat pel PAS i el PSC. És clar que mentre en el primer l'Ajuntament deriva la responsabilitat en l'empresa contractada per fer el vídeo, en el segon l'Ajuntament ho justifica com a homenatge de la comissió organitzadora a la persona que durant anys havia fet aquest paper. 

Arguments a banda, això de pintar blancs per a fer de negres té un nom: "blackface". I sobre aquesta qüestió en parla molt, i a criteri meu molt encertadament (i críticament), el gironí Aliou Diallo en l'article "La meva pell no és la teva disfressa" del diari Ara.

No només és qüestió de no pintar el rei Baltasar, tampoc la seva comparsa; i aquí la qüestió ja és més profunda, i potser caldria parlar de les entitats que organitzen les cavalcades, algunes vegades molt tancades en si mateixes i amb privilegis interns, caldria parlar d'inclusió...

També caldria començar a plantejar que no cal que les persones negres, o les pintades de negre, només acompanyin el rei Baltasar, potser també podríem diversificar les comparses, com diversa és també la nostra societat. Però és clar, si les persones negres ens fan nosa a la nostra societat, també ens en fan, com va deixar clar la senyora, a les (nostres) cavalcades...

Els Pastorets de Pont Major

Atenció veïns i veïnes de Pont Major, atenció veïns i veïnes de Girona, atenció ciutadans d'arreu del món, al barri de Pont Major estem d'estrena, de doble estrena: estrenem el nou teatre del barri i estrenem Els Pastorets!

Com m'agradaria que aquest cartell i aquest anunci fossin veritat i no un desig, una il·lusió, un intent d'innocentada. El cert és que el que avui és una innocentada, en un futur no gaire llunyà podria no ser-ho, podria ser real, una notícia real!

Aquest inici de curs, una delegació del govern municipal de Girona, amb l'alcalde, la regidora d'educació, el regidor de cultura i la regidora de barri, van fer una visita institucional a l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà i entre els espais que van veure (alguna aula, un laboratori, la plataneda...) des de l'institut, també des de l'AMPA i l'associació de veïns i veïnes del barri es va tenir especial interès que la comitiva trepitgés el teatre de l'institut, en desús de fa molts anys pel seu mal estat.

Fa temps que es demana que aquest espai es reformi i s'habiliti de nou el teatre per al seu ús per a l'institut, també com un espai social i cultural més per al barri i, en definitiva, la ciutat. Des del barri volem que el projecte de rehabilitació entri a l'agenda política municipal, també, naturalment, la de la Generalitat. No és un projecte que es pugui executar a curt termini, per això requereix que més aviat que tard es vagin fent totes les gestions per poder-lo anar encabint en els respectius pressupostos.

L'altre dia, una veïna del barri i mare de l'AMPA Xifra, vinculada al món del teatre, va compartir una felicitació de Nadal i amb ella el desig que algun dia, amb el teatre rehabilitat, s'hi poguessin representar Els Pastorets... Avui sembla impossible, avui és una innocentada; tant de bo algun dia aquest desig sigui una realitat, i tu i jo puguem veure-ho!

La Quina de la Gegantona

No és de les més veteranes, tampoc de les que té els lots i premis més espectaculars; no és la més multitudinària, possiblement tampoc la més popular. La Quina de la Gegantona és la del meu barri, i només això, per mi, ja la fa especial.

Organitzada per la Colla de la Gegantona del Pont, la primera edició de la Quina va ser tot un èxit, les tres files llargues de taules de l'auditori Luis Herrera del Centre Cívic de Pont Major es van omplir i fins i tot es van haver d'ampliar.

Els lots, fruit de la col·laboració d'establiments del barri i de Girona, feien patxoca i il·lusió, però em sembla que el que va agradar més va ser l'ambient que s'hi va crear, un ambient naturalment alegre i festiu, també de comunitat.

Poc es va notar la inexperiència dels qui cantaven els números, ni el seu estil heterodox a l'hora de mencionar-los, tampoc els petits problemes amb la pantalla... Els van cantar una energia i alegria encomanadisses que van fer que les poc més de dues hores de Quina fossin entretingudes i per moments, també, emocionants encara que no cantessis cap línia, ni cap Quina!

La Colla de la Gegantona és tot un fenomen al barri de Pont Major de Girona, un moviment de famílies joves que en poc més d'un any i mig han recuperat una llegenda, han creat una gegantona, La Majordoma de la plaça de l'Om, sense oblidar-nos de la comparsa de gallines... Famílies que, també amb la Quina, volen fer i fan barri!

La Quina de la Gegantona no és l'única del meu barri, aquest pròxim divendres a la tarda l'Espai Jove organitzen la Quina Jove del Pont Major, i naturalment tothom hi està convidat, sense límit d'edat!

La postal de Nadal

Les postals de Nadal són, en si mateixes, tot un gènere. És clar que les postals de Nadal han canviat molt i ja fa anys que no són, només, aquelles que compràvem bones i fetes per desenes i que, després d'escriure-hi un missatge de bona esperança i de desig de bones festes, enviàvem per correu postal a la família, o els hi donàvem quan ens trobàvem, en dies com aquests...

Recordo que anys enrere compràvem un lot de postals d'Unicef, però amb l'impuls de les noves tecnologies i les xarxes socials les postals no només s'han digitalitzat, també s'han personalitzat i, en molts casos, les postals de Nadal familiars no són imatges de paisatges nadalencs bucòlics, sinó fotografies de la mateixa família, acompanyades de missatges de bona esperança i desig de bones festes, i més que per correu postal ara s'envien per correu electrònic, per WhatsApp i, sobretot, es comparteixen per les xarxes socials.

A casa, la fotografia de la postal de Nadal també ha esdevingut tot un gènere, com les fotografies de les celebracions d'aniversaris i sants o la fotografia de les vacances d'estiu. De fet, els primers anys per la felicitació solíem aprofitar alguna fotografia que ja ens havíem fet, i la de les vacances d'estiu al passeig de Sant Antoni era una de les predilectes.

Però els darrers anys hem optat per fer una fotografia específica per a la postal de Nadal, una fotografia pensada per aquesta finalitat. I si els primers anys l'editàvem afegint motius nadalencs a la fotografia d'estiu, o a la familiar genèrica, ara ja ens la fem al costat del nostre arbre de Nadal, l'olivera del pati de casa i ens vestim per a l'ocasió, amb motius nadalencs.

Des de fa uns anys, el moment de fer-nos la fotografia per a la postal de Nadal, és un altre dels moments familiars! El repertori és curiós i divertit i no només és testimoni de com hem anat fent-nos grans, també de com han anat evolucionant les nostres postals de Nadal...

Bones Festes!

La màgia del Nadal

Nadal ens enlluerna amb tants llums nadalencs, fins i tot ens porta a competir, estúpidament, per qui té l'arbre de Nadal més alt fins al punt que l'arbre no és arbre, i a aquest pas ni serà de Nadal.

Els llums de Nadal només han d'acompanyar-nos, que els protagonistes hauríem de ser nosaltres, i el nostre corral. I aquí per corral no hi llegiu només família, que també, llegiu-hi també amistats, a vegades més estimades que la mateixa família.

Sigui com sigui la família, sigui quina sigui la família, les festes de Nadal són dies de trobades i de retrobaments, dies que al mateix temps que compartim l'alegria de veure'ns (alegria naturalment modulable i modulada), també compartim l'enyorança dels qui trobem a faltar, dels qui ja no hi són.

El buit és quelcom més que una cadira que ja no s'ocupa, és aquell comentari que ja no arribarà més, aquella broma tan seva, aquell gest, aquella veu que ja no escoltarem. Algun dia faltarem nosaltres, però fins aleshores serem nosaltres qui tindrem un record, més o menys íntim i personal, més o menys compartit amb qui ens envoltarà a la taula, pels nostres estimats absents. Un record potser encara dolorós, un record potser emocionat, un record potser melangiós, fins i tot un record acompanyat de rialles...

Recordant els absents, aquests dies, ens recordem que estem vius, que nosaltres encara estem vius i que seguim tenint motius per viure, bons motius per viure malgrat les adversitats, que d'una manera o altra sempre apareixen.

Potser sense voler-ho, potser inconscientment, per Nadal sobretot celebrem l'alegria de viure, de compartir taula i conversa amb les persones que estimem, amb les persones que ens estimen.

Si Nadal té màgia, no és precisament la dels llums de Nadal, és una altra que costa més de definir, d'escriure, de descriure; la màgia de Nadal no és dolça i ensucrada (dolços i ensucrats ho són els torrons i els tortells de Reis), és agredolça i contradictòria, com la vida mateixa.

Potser, al capdavall, la màgia de Nadal és sobreviure a aquestes festes i sortir-ne indemne, d'una peça!

Bon Nadal!

 

Aquests dies anglosaxons...

A un mes vista de les festes de Nadal, engreixem la maquinària comercial i consumista amb l'encesa dels llums de Nadal i les campanyes d'aquests dies anglosaxons que hem importat i abraçat, com tantes altres coses, dels Estats Units: el Black Friday i el Ciber Monday.

Si en la litúrgia de l'església se celebra l'Epifania el sis de gener, en commemoració de la manifestació de la divinitat de Crist als Reis d'Orient, aquests dies s'ha celebrat l'epifania consumista en commemoració de la manifestació de les compres compulsives de regals que s'obriran entre la nit de Nadal, per obra i màgia del Tió, i la diada de Reis. És aquesta, la nova litúrgia prenadalenca...

Reconec que aquest any no he sucumbit a la temptació dels (teòrics) descomptes i dissabte a la tarda vaig sentint-me com Odisseu lligat al pal del seu vaixell mentre navegava pel territori de les sirenes i els seus bells i perillosos cants. Passejava jo pel centre de Girona atordit pel reclam dels descomptes, que em cridaven des dels aparadors; fins i tot vaig entrar en un parell de sabateries, i vaig aconseguir sortir-se sense, ni tan sols, haver-me provat cap sabata, i mira que n'hi havia que m'agradaven. El cert és que, afortunadament, ja vaig prou ben calçat, no necessito més sabates.

El cas és que aquests dies de suposats grans descomptes i promocions ja no duren un dia o dos, sinó una setmana pel cap baix; i si bé és evident que podem trobar-hi bones oportunitats, en general, i jo el primer, solem caure-hi i comprar més per caprici que per necessitat.

En fi, digueu-me carrincló, però a mi m'agraden més els dies que aquí diem en català, com el dijous gras, Dimecres de Cendra, el Diumenge de Rams, el Divendres Sant, el Dilluns de Pasqua... És clar que no tots els dies aquests anglosaxons són perniciosos: avui és el Giving Tuesday!

Dotze, la xifra de la setmana

Les tradicions, avui parlaré de les familiars, requereixen compromís i constància. El compromís i la constància de fer cada any una trobada, un esdeveniment, un acte... Fins a quantes edicions es necessiten per a poder afirmar que un esdeveniment ja és una tradició familiar?

Hi ha categories que estan definides per un nombre concret; per exemple per a catalogar un vehicle com a històric, és necessari que tingui una antiguitat superior als trenta anys, però per a una tradició familiar potser no calen tants anys; bé, en aquest cas una tradició familiar de més de 30 anys es podria considerar d'històrica...

Dotze anys són suficients per considerar que un esdeveniment familiar és una tradició?
Dotze són els anys que la meva família paterna fem una trobada, a principis de setembre, en un càmping. Tot va començar l'any 2011 i el motiu va ser la celebració del 40è aniversari del cosí gran; a partir d'aleshores cada any hem anat celebrant el 40è aniversari de cada cosí o cosina, també de cada parella de cosins i cosines. Els 13 cosins vam néixer entre els anys 1971 i 1978 i cada any un o altre fèiem els 40...

El nucli de la trobada sempre ha estat un cap de setmana, tot i que hi ha qui fa més nits al càmping. La majoria estem en bungalous i sempre procurem reservar-los en una mateixa zona per estar junts; fins i tot muntem una carpa que fa funcions de menjador i de punt de trobada.

Cadascú dorm al seu bungalou, però els àpats, tots els àpats, són compartits, per la qual cosa tothom porta menjar per a compartir, amb cassoles abundants, i un dia fem una fideuada comunitària.

Són dies per a estar junts, per a compartir taula, petites excursions, remullades a la piscina, jocs i sobretaules... Són dies de convivència i de celebració.

Bé, les celebracions dels aniversaris dels cosins es van acabar amb els 40, perquè ara els 50 ja no els celebrem; no l'any passat ni aquest. Els 50 ja fan més respecte, potser ja no fan tanta il·lusió. Si l'excusa per trobar-nos al seu dia va ser la celebració dels 40 anys dels cosins i cosines, ara l'excusa, la motivació, és simplement les ganes de trobar-nos, conviure i compartir moments, converses i confidències.

Fa dotze anys que ens trobem i de moment sempre acabem amb ganes de tornar-hi l'any vinent. Compromís i constància. Em sembla que la trobada al càmping de la meva família paterna ja pot considerar-se una tradició, com les trobades els diumenges d'estiu a la tarda a Garbet, les de la nit de Nadal, Nadal i Sant Esteve o la de Dilluns de Pasqua...

Al final, em sembla, del que es tracta és de trobar motius per trobar-se i, si no en fem prou, inventar-nos-en de nous, com fa dotze anys la trobada al càmping.