divendres, 7 de febrer del 2025

Així comença... "Ciutat d'aigua"


Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre molt líquid que, si no fos per les seves cobertes, potser les paraules que conté en les seves pàgines se'ns escolaria entre els dits de les mans, tal com ho fa l'aigua...

"Ciutat d’aigua" (Llibres del Segle, 2018), de Josep Pastells, explica com Roger Rius, un obstinat historiador, investiga la història dels rius de Girona i, en la seva recerca, topa amb una variada sèrie de personatges, de naturaleses diverses: persones (amb personatges històrics reals inclosos!), animals, plantes i altres andròmines i objectes que també habiten als rius gironins... 

El llibre és un mosaic de petites (i grans) històries, un aiguabarreig de realitat i memòria, de fets reals i de ficticis, que captura l’essència líquida de la ciutat dels quatre rius, una séquia i un canal...

"Ciutat d'aigua" és un llibre que comença així...

"Els vaig triar jo, els quatre rius, però ara que fa temps que hi soc pel tros, ara que per fi he aconseguit acabar, em temo que el llibre se m'ha escapat de les mans. Aquesta primera pàgina, per exemple, pretén ser un engrescador preàmbul sobre la ciutat d'aigua, l'anunci d'aspectes mai vistos de la història de Girona relacionada amb els rius. No dic que no arribi a ser-ho, però m'he capficat tant amb el projecte, amb la necessitat de recórrer els cursos d'aigua i investigar la seva història, que he trigat massa a adonar-me que he perdut el control de la narració, dels centenars de relats que m'han arribat per totes bandes per deixar-me clar que el meu desig d'abastar-ho tot està condemnat al fracàs. Al principi, l'ansietat que m'assetjava en pensar en els rius, les palpitacions que em desbocaven el cor cada cop que m'hi remullava, els resseguia o travessava un dels seus ponts, em semblaven gairebé lògiques. Al capdavall, el Galligants, el Güell, l'Onyar i el Ter, dits així seguint l'ordre alfabètic i també el sentit creixent dels cabals, s'han convertit en una part fonamental de la meva vida, en la meva raó de ser com a historiador freturós de reconeixement. Potser per això, el fet de sentir-los amb tanta intensitat no m'estranyava gaire. Percebre quasi en carn pròpia les experiències d'éssers vius (carpes, ànecs, gavines, persones de totes les edats i condicions, fins i tot herbes i joncs) a l'aigua i a les riberes em semblava ben natural."

dijous, 6 de febrer del 2025

L'home discoteca. Entrevista a Nicolás Pichardo Delgado


Abans de caure en qualsevol equívoc respecte del títol d'aquest article, necessito fer un aclariment: de les quatre accepcions que té el diccionari de la definició de la paraula discoteca, jo em refereixo exclusivament, al títol, a la primera.

  1. Col·lecció de discs fonogràfics, en especial musicals.
  2. Institució que conserva discs fonogràfics musicals, folklòrics, literaris, etc., sovint per a consulta pública.
  3. Moble per a guardar-hi discs.
  4. Local on hom balla i escolta música enregistrada.

Perquè si una cosa em va quedar clara, i sorprendre alhora a l'entrevista que vaig fer a Nicolás Pichardo Delgado, és l'extensa discoteca (en el sentit de col·lecció) que té a casa, tant en format físic com en format digital.

Potser és per això que em va sobtar la seva resposta quan li vaig demanar quina cançó per al seu hipotètic funeral triava per cloure l'entrevista:

"No vull cap cançó al meu funeral perquè no la podré escoltar".

Bé, de raó no li'n falta, però després d'haver-lo entrevistat no m'imagino el seu funeral sense música, sense cap ni una de les moltes cançons que habiten a la seva extensa discoteca.

És clar que amb en Nicolás Pichardo no només vam parlar de música, també vam parlar de la seva infància i arribada a Sarrià de Ter, de la seva llarga trajectòria laboral i professional a la fàbrica Nestlé, del seu pas per diferents entitats del poble i, per descomptat, del seu paper com a polític, primer com a regidor i finalment com a alcalde de Sarrià de Ter.

De tot això i molt més en vam parlar dies enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

dimecres, 5 de febrer del 2025

Les portades dels diaris


Hom espera d'un diari que l'informi, cada dia, de l'actualitat, d'allò que ha passat, significativament, al món, també el que ha passat, i que sigui rellevant, prop de casa. La funció dels diaris, la dels mitjans de comunicació en general, és prioritzar les notícies i tractar-ne la informació seguint els criteris periodístics (allò de les 5 Q i del codi deontològic), entenent que cada diari ho farà posant l'accent en allò que més li interessa i amb el to ideològic (biaix si voleu) del mateix diari, definint així la línia editorial

I de la mateixa manera, hom espera trobar a la portada d'un diari, en general, les notícies més destacades i rellevants, els grans titulars i imatges que resumeixen el dia. Els mateixos mitjans de comunicació, programes informatius de ràdio i televisió, destinen seccions en què destaquen les portades dels diaris i, només amb aquest simple fet, ja es poden copsar les diferències de com uns i altres tracten la informació; les portades, és evident, parlen molt dels diaris.

Des de fa un temps el diari El Punt Avui fa un interessant exercici de recuperar les portades dels diaris Avui i Punt Diari del dia en qüestió d'anys enrere, una mena d'efemèrides informativa que et transporta entre quaranta i cinquanta anys enrere generant un aiguabarreig d'història, memòria, record i  nostàlgia.

Mirant aquestes portades pretèrites em preguntava si la portada del dia del mateix diari me la trobaria, hipotèticament, d'aquí a quaranta anys en la mateixa secció. M'ho preguntava no per qüestionar si d'aquí a quaranta anys seré viu (és molt probable que no), o per si se seguiran publicant diaris en paper (és probable que tampoc), sinó per la mateixa naturalesa de les portades del diari El Punt Avui, que des de fa un temps va mutar de la tradicional amb les imatges i titulars del dia anterior, a portades de caràcter més monogràfic, no sempre coincidents amb l’actualitat més immediata, sinó amb temes de fons o de reflexió tractats en el diari.

Aquest estil de portades, que també sovintegen al diari ARA o a diaris com el francès Libération o el britànic The Independent, són gràficament més agraïdes i impactants (sobretot pel seu disseny), tot i que les trobo informativament més pobres. És clar que els diaris, situats en un quiosc, han de destacar i la portada esdevé, sens dubte, un dels principals factors diferencials.

dimarts, 4 de febrer del 2025

... i segueix sense parlar de tu...


"Només hi ha una cosa en el món pitjor que parlin de tu, i és que no parlin de tu". Aquesta frase, una de les moltes cèlebres d'Oscar Wilde, ens ha arribat transfigurada en la també frase cèlebre "l'important és que es parli de tu, encara que sigui malament"; i una irònica evolució d'aquesta la va fer (el genial?) Salvador Dalí dient "l'important és que parlin de tu encara que sigui bé".

Darrerament, penso en aquesta frase cada vegada que veig a la televisió Toni Comín, un polític camaleònic que avui dia, a l'espera de poder exercir com a eurodiputat, és un dels sis candidats a presidir el Consell de la República

Sense qüestionar les seves llums, que sens dubte deu tenir i prou llargues, si més no per haver enlluernat diferents projectes polítics al llarg dels darrers vint anys (el PSC a través de Ciutadans pel Canvi, ERC i Junts), les seves ombres projecten dubtes sobre la gestió financera del Consell de la República, acusat de desviar donacions cap a despeses personals i, més recentment, una acusació d'un col·laborador d'assetjament sexual i psicològic.

Darrerament, hi ha més qui en parla malament que bé, de Toni Comín, i qui ha sortit a cara descoberta, de forma contundent i sense pèls a la llengua (fidel al seu estil) ha estat el músic Valtònyc, prou coneixedor del funcionament intern del Consell de la República i de la vida a Waterloo

Carles Puigdemont segueix, prudentment, en silenci en relació amb els darrers assumptes controvertits de Toni Comín, probablement perquè és el millor que pot fer: no parlar-ne gens, ni ni malament, fent bona la frase d'Oscar Wilde: "només hi ha una cosa en el món pitjor que parlin de tu, i és que no parlin de tu".

Possiblement, quan més necessitaria Toni Comín un gest, una paraula, de qui l'ha estat aixoplugant els darrers anys, rep com a resposta a la seva delicada situació la seva indiferència, no parlant-te, si més no públicament, ni tan sols malament.

dilluns, 3 de febrer del 2025

Una Champions prematura


La setmana passada el Girona FC va jugar, a Montilivi, el seu darrer partit de la Champions League. Tot i la derrota, la setena en els 8 partits de la fase de lligueta, la sensació general era de satisfacció i, sobretot, d'orgull.

Orgull perquè és tota una fita històrica que un club modest com el Girona FC hagi pogut jugar la Champions League, la més prestigiosa del futbol europeu de clubs, reservada pels millors equips de les lligues europees. L'extraordinària lliga del Girona FC de la temporada passada li va donar el bitllet per jugar a Europa i per fer-ho, ni més ni menys, en la màxima competició.

En la fase de lligueta el Girona FC ha competit molt més del que mostra la seva classificació i, certament, ha fet mèrits per esgarrapar més punts dels finalment obtinguts, només tres gràcies a la victòria contra l'Slovan Bratislava; per joc i, tenint una mica més d'encert i de sort, s'hauria merescut passar de ronda, però les victòries es paguen cares, a Europa, i un Girona FC novell a Europa, i amb un equip menys competitiu que el de la temporada passada, d'alguna manera ha pagat la novetat i la inexperiència.

Després del darrer partit de la Champions League, Míchel va definir molt bé la situació:

"La Champions ha vingut massa aviat per a nosaltres perquè estem creixent, però hem gaudit de l'experiència. Per això hi volem tornar."

La temporada passada, històrica en joc i resultats, va fer accelerar el creixement i maduració d'un equip a marxes forçades i en la seva progressió el Girona FC es va saltar, possiblement, algunes etapes. Aquesta acceleració l'hem vist en altres clubs en altres moments, també en jugadors que, en una progressió cremen acceleradament etapes i, tot i arribar al cim, alguns no poden mantenir-s'hi.

Sap greu l'eliminació del Girona FC de la Champions League, sap greu que no hagi pogut aconseguir més punts, que no hagi pogut guanyar a Montilivi i fins i tot sap greu que Stuani no hagi pogut marcar o, més ben dit, que el seu gol en el darrer partit finalment no pugés al marcador.  Tot això sap greu, però no esborra la fita i la il·lusió que ha representat per al Girona FC jugar la màxima competició europea.

Eliminat d'Europa, i abans de la Copa del Rei, ara el Girona FC s'haurà de centrar a competir millor a la lliga espanyola amb l'objectiu d'intentar classificar-se per a tronar a jugar a Europa la temporada vinent, encara que no sigui a la Champions League.

Segurament aquesta Champions ha estat prematura per al Girona FC, però fins i tot així em sembla que pel club, l'entrenador i l'equip, haurà estat, a banda d'una gran experiència, un bon aprenentatge.

dissabte, 1 de febrer del 2025

Me and Julio Down by the Schoolyard. Minuts Musicals que xiulen


Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, "Me and Julio Down by the Schoolyard", una cançó enigmàtica de Paul Simon, que explica que ell (el narrador) i en Julio (un company del pati d'escola) han fet quelcom que ha mobilitzat la policia i iniciat una investigació, però que en cap part de la cançó aclareix o concreta què és el que han fet exactament, tampoc quan xiula...

I, per cert, sí, el noi talentós que esmaixa la pilota quan s'afegeix al partit de bàsquet, és el mític Spud Webb, el jugador més baix (1,68 m) en guanyar el concurs d'esmaixades de l'All-Stars de l'NBA; el va guanyar l'any 1986.



divendres, 31 de gener del 2025

Així comença... "Memòria de Just"


Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que per a mi i la meva família és molt important, "Memòria de Just" (Edicions 62, 1999) de Jaume Guillamet Lloveras, la biografia del meu pare que va escriure un dels seus millors amics.

El llibre ressegueix la vida familiar, social i política de Just Manuel Casero i Madrid, des del seu naixement, el 5 de juny de 1946 a Rossio ao sul do Tejo (Abrantes, Portugal) fins a la seva mort, el 31 de gener de 1981 a Girona, avui fa precisament 44 anys.

El llibre conté un bon recull d'escrits d'en Just, escrits literaris, poètics, periodístics i personals que en Jaume Guillamet entrellaça amb el relat de la seva vida, que també s'acompanya amb el testimoni que recull de familiars i amistats d'en Just. 

Les primeres pàgines del llibre expliquen el context de la seva família i el periple migratori que van viure (una doble emigració), i és un retrat de les penúries i misèries que tantes famílies van patir durant la postguerra; de fet, la mateixa vida d'en Just és un retrat i paradigma del procés d'inclusió de tantes famílies migrants, vingudes a Catalunya provinents del sud d'Espanya.

"Memòria de Just", la biografia del meu pare que avui fa 44 anys que va morir, és un llibre que comença així:

"En Just havia nascut molt lluny. La seva família era d'Extremadura i havien arribat l'any 1950 a aquesta petita ciutat prop de la frontera francesa, però ell havia nascut a Portugal. «A Rossio ao sul do Tejo, Abrantes», solia dir amb  un deix dolç de malenconia.

El pare era l'encarregat d'una finca a la vora del riu, quan ell va néixer, el 1946. Hi havien arribat tres anys abans, però ja en feia cinc que José Casero i Obdúlia Madrid, la filla gran Juana i la tia Rufina havien marxat de Santa Marta de Magasca, en una emigració plena de penalitats.

El pare Casero havia nascut a Caceres, fill d'una dona que va tenir vint-i-dos parts i només quatre fills vius. Anava pels pobles amb el seu pare i un carro, fent justet el que sortia: traginers i carboners, feien picó pels forns de calç. A Santa Marta va conèixer Obdúlia, filla gran d'un bollero o caporal d'una finca, i es van casar el 13 d'octubre de 1937.

Ja feia més d'un any que havia començat la guerra civil i la zona havia quedat de seguida en mans dels insurrectes contra la República. Ella tenia 20 anys i acabaven de morir els seus pares. Ell en tenia 25 i s'havia deslliurat de la mili per peus plans, però quatre dies més tard va haver d'anar a la guerra.

Havien pogut fer un petit viatge de noces a Càceres i ell ja no va tornar fins a la vigília de Sant Joan de 1939, quasi tres mesos després del final. Mentrestant havia nascut la primera filla i molt aviat vingué Salvadora, la segona, que només va viure tretze mesos. Però no hi havia feina i el pare Casero la va anar a buscar a Portugal. La frontera era a prop i a l'estiu de 1941 va tornar per endur-se la família.

Varen marxar de Santa Marta de Magasca, a peu, el matrimoni, la nena de tres anys i la germana petita d'Obdúlia, Rufina, que no se separarà mai de la família. Van passar la frontera de nit i d'amagat, pel pont de Valencia de Alcántara, després que els carrabiners tanquessin la porta. Les dues germanes recorden la por i els tres dies caminant fins al primer poble on varen quedar-se."

dijous, 30 de gener del 2025

La incerta glòria del camp del CE Pontenc


Fa cinc anys, el temporal Glòria va provocar estralls arreu i entre les seves afectacions, al barri de Pont Major de Girona van ser especialment greus els danys en el camp de futbol municipal, utilitzat pel CE Pontenc, el club degà del futbol gironí (de la ciutat de Girona) que avui destaca pels seus equips femenins.

L'aigua va arrasar la tanca i inundar el terreny de joc, les instal·lacions i el material. El camp va quedar negat d'aigua i, sobretot, de fang. Davant d’aquesta situació, junta, jugadores, famílies i veïns i veïnes van treballar intensament per salvar i reparar tot allò que van poder, però el camp, va quedar en mal estat per l'acumulació de fang, filtrat sota la gespa artificial.

El mal estat del terreny de joc, excessivament dur per a la pràctica del futbol, no només és una queixa reiterada de les jugadores del CE Pontenc, també de les jugadores dels equips visitants, que a banda de queixar-se de l'estat de la gespa, també es queixen de la manca d’il·luminació per disputar partits nocturns. El mal estat del terreny de joc ha anat generant un increment de lesions i cremades, a causa de la duresa i al deteriorament de la gespa artificial, que es troba en un estat lamentable, especialment en les jugadores locals, pel seu ús intensiu en entrenaments i partits.

L'Ajuntament de Girona, propietari del camp, ha comunicat al club que aquest any tampoc es durà a terme cap actuació de millora, argumentant que el camp és practicable, i que, potser, l’any 2026 es plantejarà alguna intervenció

Cinc anys després, el mateix CE Pontenc es pregunta, resignadament, si va ser un error dedicar temps i energies a recuperar el camp després del temporal Glòria. En aquell moment, es van retirar les runes, el fang i el llot, es va reconstruir el bar i es van retirar les deixalles, amb la il·lusió de recuperar el camp per a la pràctica esportiva. Ara, però, el club es pregunta si hauria estat millor no intervenir, deixant el camp en l'estat impracticable que va quedar després del temporal Glòria, per forçar una resposta immediata i urgent per part de l’Ajuntament

I és que la impressió és que sembla que, avui, el canvi de la gespa artificial i altres millores del camp de futbol de Pont Major, es troben a la cua de les prioritats municipals, sense una data clara per a la renovació del camp. 

La incertesa del CE Pontenc cinc anys després del temporal Glòria es manté: fins quan s’haurà d’esperar per una solució definitiva per a la millora del camp de futbol?

dimecres, 29 de gener del 2025

Szczesny, el veterà porter polonès de nom impronunciable


En el futbol, les àrees són determinants: allà és on, en el balanç entre encerts i errors, es decideixen els títols. Això no obstant, un bon migcamp, una bona transició entre àrees, és igualment imprescindible. Actualment, al Barça, mentre l’equip s'atipa de gols a les àrees rivals, el debat se centra en qui ha de defensar l'àrea pròpia: el jove Iñaki Peña, suplent del lesionat Ter Stegen, o el veterà porter polonès de nom impronunciable, Szczesny, fitxat d’urgència després d’haver-se retirat.

Històricament, les porteries dels equips cerquen estabilitat, amb un titular clar i un suplent definit. Tot i això, la competència entre porters pot ser beneficiosa a curt termini, però acostuma a generar conflictes a mitjà o llarg termini. Un exemple d’aquesta convivència es va viure al Barça de la temporada 2014/15, amb Bravo i Ter Stegen alternant-se les competicions. Malgrat l’èxit esportiu d’aquell any, amb el segon triplet del club, la situació es va resoldre consolidant Ter Stegen com a titular i provocant la sortida de Bravo.

Amb la baixa de Ter Stegen, Peña va assumir el rol de titular, però l’arribada de Szczesny ha capgirat la situació. Hansi Flick sembla confiar més en l’experiència del polonès, tot i que aquest encara necessita temps per agafar ritme competitiu. A més, el futur de Peña al club sembla que s'està emboirant, des que va arribar tard a una xerrada tècnica i, a conseqüència d'això, va perdre la titularitat. Aquesta decisió té implicacions de futur, ja que Peña és jove i té contracte fins al 2026, mentre que Szczesny només estarà al club, en principi, fins a final de temporada.

La realitat és que cap dels dos sembla destinat a substituir Ter Stegen a llarg termini. Ara, però, el debat gira al voltant del present: qui ha de defensar la porteria blaugrana en el tram final d'aquesta temporada. De moment, l’aposta de Flick, segons diu, es basa en sensacions i apunta clarament cap a Szczesny, el veterà porter polonès de nom impronunciable. 

Recuperarà la titularitat Iñaki Peña? Els alternarà segons la competició? El debat segueix obert, i aquest debat no cremarà mentre a les àrees rivals se segueixin marcant més gols que els encaixats a la pròpia, sigui quin sigui el porter que se situï sota els pals...

dimarts, 28 de gener del 2025

Auschwitz i el risc de l'oblit de la memòria


Ahir es va commemorar el 80è aniversari de l'alliberament del camp de concentració d'Auschwitz, tràgic símbol d'un dels episodis més foscos de la història, testimoni directe de l'extermini perpetrat pel nazisme, principalment de persones jueves, però també persones d'ètnia gitana, persones amb discapacitat, persones homosexuals i persones que s'oposaven políticament al nazisme.

Vuitanta anys després, el revisionisme històric i el "blanquejament" del nazisme posen en perill la pervivència de la memòria col·lectiva, especialment en un moment en què cada vegada són menys els testimonis directes de l'Holocaust, que inevitablement es van morint. Preservar la seva memòria, la memòria heretada de les persones supervivents de l'Holocaust, és vital per entendre la magnitud d'aquests crims i prevenir que es repeteixin, cosa que no fa massa anys semblava improbable i avui, en canvi, sembla més plausible, sobretot a la relativització estesa a través a través de les xarxes socials i internet de discursos negacionistes, emmascarant l'odi sota el pretext de la llibertat d'expressió.

Aquestes actituds no sols posen en risc la veritat històrica, sinó que també afavoreixen el creixement de moviments d'extrema dreta a Europa, que utilitzen retòriques xenòfobes i antidemocràtiques per guanyar suport. El paral·lelisme amb els anys 30 del segle passat és preocupant: aleshores, la banalització de l'odi i la manca de resposta contundent van desembocar en una tragèdia global. Tolerar el revisionisme i minimitzar els crims de l'Holocaust és obrir la porta a un escenari similar.

És per això que recordar Auschwitz és, també, un exercici de memòria que reforça el compromís amb els valors de la democràcia i els drets humans. Com a societat, tenim el deure de protegir la veritat històrica i de treballar activament per erradicar qualsevol forma de discriminació. D'aquí que el 80è aniversari de l'alliberament d'Auschwitz no només ens interpel·la a recordar el passat, també ens exigeix construir un present i un futur protegint la memòria històrica, no deixant que caigui en l'oblit.

dilluns, 27 de gener del 2025

Trump 2.0


La segona versió de  Donald Trump com a president promet ser tant o més trepidant (i preocupant) com la primera. Trump ha tornat a la Casa Blanca amb un segon mandat que s'entreveu que pot ser més intens i desafiant que el primer i, lluny de moderar el seu estil, el president s'ha llançat de ple a consolidar un programa de govern marcat pel proteccionisme econòmic i una actitud combativa i hostil amb qualsevol veu dissident. En aquest nou mandat, Trump s'ha envoltat exclusivament d'un cercle de col·laboradors totalment lleials i decidits a executar les seves polítiques sense objeccions.

Un dels pilars d'aquest Trump 2.0 és precisament l'enfortiment de les mesures proteccionistes que ja van caracteritzar el seu primer mandat. Amb la represa de les tensions comercials amb la Xina i noves restriccions a les importacions, Trump pretén reafirmar el seu discurs de "America First" davant del món. Aquest enfocament reforça l'esperit del moviment MAGA (Make America Great Again), que continua sent el cor ideològic del seu mandat.

Aquest Trump 2.0, a més, ve equipat amb un accessori extra, el controvertit i (cada vegada més) excèntric Elon Musk, un aliat clau per, com hem vist en la campanya electoral, influir en l'opinió pública a través de les grans plataformes digitals i els mitjans de comunicació. Musk s'ha convertit en un altaveu privilegiat per amplificar el missatge de Trump. Aquesta aliança mediàtica qüestiona la independència i verificació de la informació, donant ales als discursos d'extrema dreta i a les notícies falses.

Les primeres decisions del Trump 2.0 també han generat un gran enrenou, especialment els indults concedits als assaltants del Capitoli de gener de 2021, un gest que avala aquells fets violents, que de fet ell mateix va atiar. Aquesta actitud desafiant i provocadora sembla  que marcarà el to d'un mandat que, sense cap mena de dubte, seguirà generant titulars i preocupació a parts iguals.

La història ens dirà fins a quin punt aquest segon mandat transformarà els Estats Units, però és evident que aquest Trump 2.0, aquest president que camina desbocat per la Casa Blanca, seguirà determinant, i no necessàriament cap a millor, el futur del seu país i possiblement també, en certa manera, el nostre, el del món sencer.

dissabte, 25 de gener del 2025

Pumped Up Kicks. Minuts Musicals que xiulen


Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, "Pumped Up Kicks" del grup estatunidenc Foster The People, una cançó controvertida que tracta temes com la violència, les armes, l’aïllament o l'assetjament, explicats des de la perspectiva d’un adolescent que fantasieja en cometre un acte violent, un tiroteig...

El to alegre de la cançó contrasta amb la crítica i duresa de la seva lletra, i la cançó ha estat temporalment retirada de les emissores de ràdio en moments d'extrema sensibilitat després d'algun tiroteig en escoles o instituts. La part xiulada encara reforça més aquest contrast. En qualsevol cas, censurada o no, la cançó convida a la reflexió...

divendres, 24 de gener del 2025

Així comença... "El cerdo"


Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre d'una obra de teatre que, quan vaig veure fa una colla d'anys, al Festival Temporada Alta de 1993, em va impactar; em va impactar tant que, després de veure l'obra de teatre vaig comprar el llibret de l'obra

En refereixo a l'obra de teatre "El cerdo", protagonitzada magistralment per Juan Echanove; l'obra, adaptada per Antonio Andrés de la Peña, està basada en la novel·la "Stratégie pour deux jambons" de Raymond Cousse

"El cerdo" narra la vida d'un porc, que reflexiona sobre la seva existència des del seu naixement fins al seu destí final, una mirada crítica i irònica sobre la condició humana.

Un llibre que comença així:

"Sigo aquí. Otro día más. Ha salido el sol. Estoy solo. Y todo me hace pensar que seguiré así hasta el final. El final... presiento que no tardará. Pero no me lamento. Mi suerte no es ni mejor ni peor que la que corren otros cerdos. El lugar que ocupo basta para mis necesidades y satisface mis deseos.

No sabría decir si la longitud es superior a la anchura o al revés, pero la idea de ejercer mi libertad dentro de un cuadrado, me produce un gran placer. ¡No se por qué!

Vivo en un cuadrado de cuatro metros de lado, más o menos; un cuadrado de dieciséis metros cuadrados de superficie, más o menos."

dijous, 23 de gener del 2025

Teatre pur, teatre del bo. Entrevista a Rosa Marcos Rodríguez


A finals dels anys seixanta del segle passat es va publicar, amb gran èxit, la cançó "Puro teatro", aquell bolero que entre la seva lletra en destaca aquesta estrofa:

"Teatro,
Lo tuyo es puro teatro
Falsedad bien ensayada
Estudiado simulacro"

Pur teatre és el que és, entre moltes altres coses, la Rosa Marcos Rodríguez, una autèntica dama del teatre, del teatre local (tan digne com qualsevol altre de qualsevol altra dimensió) i també, com va dir el controvertit entrenador José Mourinho, del "teatro del bueno", no del que cantava la cubana La Lupe en aquest bolero sobre la desil·lusió i els desenganys amorosos.

De teatre en vam parlar, amb la Rosa Marcos, dels Pastorets, de "La estanquera de Vallecas" i d'altres obres de teatre, perquè el teatre, el bon teatre, és precisament, com diu la cançó, "Falsedad bien ensayada / Estudiado simulacro".

És clar que la Rosa Marcos és més que una dama del teatre, i potser no tothom coneix, per exemple, que al seu dia va ser una de les pioneres de l'handbol femení a Sarrià de Ter, quan l'esport femení no tenia ni el ressò ni l'impacte que té avui dia.

Autèntica i lluitadora des de ben petita i en tots els àmbits, la vida de la Rosa Marcos podria ser de pel·lícula o, potser millor, en aquest cas, de teatre, de teatre del bo!

De tot això i molt més en vam parlar dies enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

dimecres, 22 de gener del 2025

Certeses i estabilitat


Certeses i estabilitat, aquests són els dos conceptes que, en la meva breu intervenció, vaig intentar transmetre al ple municipal de Girona, i vincular al present i futur de l'institut Xifra.

Aquest dilluns a la tarda vaig tenir la responsabilitat, com a secretari de l'AV Pont Major, de presentar i defensar al ple municipal de Girona la moció en defensa dels estudis de batxillerat a l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà, presentada conjuntament per l'AMPA Xifra, l'institut Xifra i la mateixa AV Pont Major, amb el suport de l'aFFaC.

Des de l'any 2018, com a mínim, quan Educació va anunciar el nou Institut de Sarrià de Ter, l'institut Xifra ha patit massa incerteses i massa inestabilitat, factors que, sense entrar-hi ara en detall (jo mateix en aquest bloc he publicat prou literatura sobre el tema), han provocat un increment de la segregació del centre i s'han traduït, entre altres conseqüències, en la dolorosa supressió dels estudis d'ESO.

És per això que la possibilitat de perdre els estudis de batxillerat no només suposava l'incompliment d'una promesa, l'incompliment d'un altre compromís, també afegia més incerteses, més inestabilitat al present i futur de l'institut Xifra.

Certeses i estabilitat són dos elements imprescindibles per a qualsevol centre o institució educativa, i la seva mancança afecten directament l'estabilitat de la plantilla docent i la confiança de les famílies, com hem vist aquests darrers anys a l'institut Xifra.

Mantenir els estudis de batxillerat, tenir la certesa que aquests estudis es mantindran i que ho faran amb estabilitat, és una aposta de present i de futur per a l'institut Xifra, també per a la ciutat de Girona, una aposta compatible i complementària amb el futur de l'institut Xifra com a centre de formació professional integrada.

Aquesta era l'aposta, aquest era el compromís: fer de l'institut Xifra un referent dels estudis postobligatoris potenciant el batxillerat i la formació professional. I aquest compromís, com demanava la moció, exigeix essencialment dues coses: certeses i estabilitat.

El ple de l'Ajuntament de Girona va aprovar unànimement la moció; ara faltarà veure fins a quin punt Educació es compromet amb el present i futur dels estudis de batxillerat de l'institut Xifra...

dimarts, 21 de gener del 2025

L'endemà del Blue Monday


Tinc una bona notícia i una de dolenta. No us preguntaré quina voleu primer, ja que primer us serviré la bona: hem superat el que és, se suposa, el dia més trist de l'any. A partir d'aquí, doncs, tot seran alegries!

Aquests dies deterministes són un gran invent, ens marquen com ens hem de comportar, fins i tot com ens hem de sentir, esdevenint un autèntic almanac emocional i vital

  • el "Black Friday" per comprar compulsivament a les botigues
  • el "Ciber Monday" per comprar compulsivament, per internet
  • el "Giving Tuesday" per donar, solidàriament, de forma generosa per compensar el consumisme dels altres dos dies
  • el "Blue Monday" per deprimir-nos irremeiablement

En aquesta cadena de dies deterministes hi trobo a faltar, però, un dia de resurrecció, una mena de Diumenge de Pasqua que ens permeti superar la tristor i buidor emocional, quasi existencial, del dia d'ahir, un dia que ens guareixi del sentiment de culpa per no haver trepitjat, encara, el gimnàs, per seguir fumant o per haver abandonat, un any més, l'enèsima dieta per aprimar-nos.

Bé, aquest dia, en certa manera, ja el tenim; és el 20 de març, el Dia Internacional de la Felicitat.

I fins aquí la bona notícia, i ara, inevitablement, us he de servir la dolenta: el tercer dilluns de gener, el "Blue Monday", en general, no és el dia més trist de l'any.

La tristesa, ja ho sabem, no es pot determinar per calendari ni programar, la tristesa no depèn de les estacions (per algunes persones sí, per d'altres no; el clima no necessàriament determina l'estat d'ànim), els deutes no són exclusius del mes de gener i pel que fa als propòsits, en cas que en tingueu de pendents, encara els podeu afrontar o, fins i tot, decidir tranquil·lament deixar-los de banda...

I és que l'endemà del "Blue Monday", com canta Julio Iglesias, "La vida sigue igual"...

dilluns, 20 de gener del 2025

Moció en defensa del batxillerat del Xifra


L'Institut Narcís Xifra i Masmitjà fa anys que està de pega; amb prou feines surt i es recupera d'un revés que, pam!, se'n troba un altre. Si fa dos cursos el revés va ser perdre gradualment els estudis d'ESO, aquest curs el revés ha estat la possibilitat de perdre, també, els estudis de batxillerat.

La notícia va saltar a mitjans de desembre passat, en una reunió del nou director dels Serveis Territorials d'Educació amb les famílies, en què va plantejar la possible extinció progressiva dels estudis de batxillerat, coincidint amb la progressiva eliminació, ja en execució, dels estudis d'ESO. L'anunci, inevitablement, va aixecar polseguera política, arribant fins i tot a ser motiu de pregunta parlamentària, i el govern de la Generalitat va desactivar l'operació.

La comunitat educativa de l'institut Xifra, escarmentada per tants anys de promeses falses i escenaris fallits, va reunir-se en consell escolar extraordinari abans de les festes de Nadal i va prendre un acord en defensa de la continuïtat dels estudis de batxillerat, fent-los compatibles i complementaris amb la condició del mateix institut com a centre de formació professional integrada.

En paral·lel, la mateixa comunitat educativa de l'institut Xifra, en aquest cas representada per la direcció del mateix institut, l'AMPA i l'AV del barri, es va reunir amb el govern municipal de Girona i, d'aquesta reunió, en va sortir la proposta de presentar una moció en defensa de la continuïtat dels estudis de batxillerat, moció que, en els seus acords, es va inspirar i basar en l'acord del consell escolar de l'institut.

El cas és que avui, dilluns 20 de gener de 2025, la moció en defensa del batxillerat de l'institut Xifra forma part de l'ordre del dia del plenari municipal i serà sotmesa a votació. La moció té tota una part expositiva de motius, que ara seria llarga de reproduir, i aquests són els acords que es proposen: •

  • Manifestar el suport inequívoc a la continuïtat dels estudis de batxillerat a l’Institut Narcís Xifra i Masmitjà de mantenir les dues modalitats que ja es cursen de Batxillerat, d’implementar el Batxillerat en doble titulació amb ensenyaments esportius, pel curs 2025/26 i d’implementar el Batxillerat General i batxillerats professionalitzadors, reconeixent la seva importància estratègica per al sistema educatiu de Girona.
  • Instar el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya a garantir la permanència del batxillerat en aquest centre de mantenir les dues modalitats que ja es cursen de Batxillerat, d’implementar el Batxillerat en doble titulació amb ensenyaments esportius, pel curs 2025/26 i d’implementar el Batxillerat General i batxillerats professionalitzadors, i a aportar els recursos necessaris per assegurar-ne la qualitat educativa.
  • Traslladar aquest acord al Consell Escolar Municipal, a la Direcció dels Serveis Territorials d’Educació a Girona, a la comunitat educativa.
L'esperança és que la moció pugui ser aprovada per unanimitat o, com a mínim, per majoria, de manera que el pronunciament, i compromís, de l'Ajuntament de Girona sigui inequívocament favorable a la continuïtat dels estudis de batxillerat de l'institut Xifra. I naturalment, que aquest mateix compromís el tingui el govern de la Generalitat, tant pel que fa als Serveis Territorials com de la mateixa conselleria d'Educació.

I és que al capdavall el que volem és que l’Institut Narcís Xifra i Masmitjà deixi de rebre revessos, un rere l'altre, i que, tal com ho ha estat durant tants anys, segueixi essent, com expressa la mateixa moció, "un actor clau en la vida educativa i social del barri de Pont Major (...), un espai de cohesió social que contribueix al desenvolupament cultural i educatiu de la ciutat."

dissabte, 18 de gener del 2025

Colonel Bogey March. Minuts Musicals que xiulen


Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, "Colonel Bogey March", un clàssic de la música xiulada. "Colonel Bogey March" és, possiblement, la marxa militar més xiulada del món, popularitzada per la mítica pel·lícula "El pont sobre el riu Kwai", en la que els soldats presoners britànics la xiulen com a acte de resistència i determinació.

Composta el 1914 pel tinent britànic Frederick Joseph Ricketts, sota el pseudònim Kenneth J. Alford, aquesta marxa militar va anar guanyant notorietat, amb variacions humorístiques de la seva lletra, especialment durant la Segona Guerra Mundial, i la seva inclusió a la banda sonora de la pel·lícula "El pont sobre el riu Kwai", xiulada, encara li va donar més popularitat.



divendres, 17 de gener del 2025

Així comença... "Ves on et porti el cor"


Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que, al seu dia, va ser tot un fenomen literari; "Ves on et porti el cor", de Susanna Tamaro, es va publicar l'any 1993 a Itàlia i a casa va arribar el Sant Jordi de 1997, en la desena edició de Seix Barral, amb traducció d'Assumpta Camps.

"Ves on et porti el cor" és una novel·la epistolar, una llarga carta que una àvia escriu a la seva neta explicant-li els seus sentiments, les seves experiències de la vida i, naturalment, també els secrets de la família, unes cartes que conviden la neta a trobar el seu propi camí...

Un llibre que comença així:

"Opicina, 16 de novembre de 1992

Ja fa dos mesos que te'n vas anar i des de fa dos mesos, llevat d'una postal on em deies que encara eres viva, no he rebut notícies teves. Aquest matí, al jardí, m'he aturat una bona estona davant la teva rosa. Tot i que estem en plena tardor, destaca amb el seu color porpra, solitària i arrogant, entre la resta de la vegetació ja esmorteïda. Te'n recordes, quan la vam plantar? Tenies deu anys i acabaves de llegir El Petit Príncep. Te l'havia regalat jo, com a premi per les teves notes. La història et va encisar. De tots els personatges, els teus preferits eren la rosa i la guineu; en canvi, no t'agradaven els baobabs, la serp, l'aviador, ni cap dels homes buits i presumptuosos que vagarejaven asseguts en els seus diminuts planetes. Així doncs, un bon matí, mentre esmorzàvem, em vas dir: «Vull una rosa.» Quan vaig objectar que ja en teníem moltes, vas respondre: «En vull una que només sigui meva, en vull tenir cura, fer-la créixer.»"

dijous, 16 de gener del 2025

Comprar o reparar?


Fa uns 28 anys vaig comprar un sofà llit; era un sofà llit econòmic, amb una estructura metàl·lica i de fusta senzilla i alhora prou robusta. Ja feia dos anys que havia marxat de casa, compartint pis amb un amic, i aleshores me n'anava a viure sol, en un altre pis, i necessitava moblar-lo mínimament.

Durant uns anys va ser el sofà principal de casa, el d'aquell pis i el que, ja casat, vam comprar amb la Sira; tres o quatre anys després, si fa o no fa, vam comprar un sofà nou, un tresillo de més qualitat i confortable, i aquest sofà llit va passar a tenir una funció secundària, i el vam ubicar a l'estudi.

Avui, ja a la casa nova que vam comprar fa uns anys, segueix a l'estudi, i sol ser on m'assec per a llegir llibres. És un sofà llit que amb prou feines ha servit de llit i que inevitablement amb el pas dels anys s'ha anat desgastant, especialment l'espuma de la part encoixinada, també de la tapisseria, que s'ha anat descolorint i una tacant. L'estructura, senzilla i alhora prou robusta, està bé.

Temps enrere vaig plantejar-me jubilar-lo, i vaig començar a mercadejar altres sofàs llit, més petits, per situar-lo igualment a l'estudi, afegint-hi un balancí; fa temps que m'agradaria tenir un balancí, a l'estudi, sobretot per a llegir.

Mentre mirava opcions i preus del balancí i un sofà llit nou, sentia com creixia el càrrec de consciència de si realment calia canviar de sofà, si no estava trencat, per dos mobles nous, i si no valia més la pena reparar-lo, posant-hi coixins i tapisseria nous, seguint la premissa que, motivada per a la sostenibilitat, diu que és millor reparar que comprar de nou.

Vaig deixar de mercadejar balancins i sofàs llit nous, i vaig buscar un parell de tapisseries de Girona. Vaig prendre les mides de l'estructura del sofà llit i vaig carregar la part encoixinada al cotxe, per dirigir-me en una tapisseria.

Vaig demanar pressupost per fer nova la part encoixinada, és a dir, espuma i tapisseria (tot de gamma mitjana) nous. Al cap d'uns dies, em va arribar el pressupost, i la sorpresa va ser que reparar el sofà llit, fer coixins nous amb una nova tapisseria, no només valia més, proporcionalment, del que em va costar al seu dia el sofà llit, també valia més que la compra d'un sofà llit i balancí nous, que estava mercadejant.

Davant aquesta situació, em vaig preguntar: què haig de fer?, reparar o comprar? I aquí estic, mesos després, seguint donant voltes al dilema, i de moment no he fet ni una cosa, ni l'altra... 

I mentrestant, el balancí segueix esperant a la meva llista de desitjos...

dimecres, 15 de gener del 2025

La botifarra del 2 a 5


A l'Aràbia Saudita, aquest cap de setmana, el Barça va guanyar, dins i fora del terreny de joc, molt més que una Supercopa d'Espanya; la cautelar del "Consejo Superior de Deportes" (CSD ) que va permetre la inscripció dels futbolistes Dani Olmo i Pau Víctor va ser una victòria als despatxos que va provocar la sonora i arrauxada botifarra del president del Barça, Joan Laporta; l'exhibició futbolística del Barça de Hansi Flick es va traduir en una exultant (i insultant) victòria dins el terreny de joc contra un Real Madrid, novament contra el Barça, aclaparat.

La botifarra de Laporta va ser una explosió d'alliberament, com quan desactives la vàlvula d'una olla de pressió. L'oportunisme, o potser més ben dit, la perícia i professionalitat del càmera de 3Cat va permetre captar el gest de la botifarra, acompanyat d'un crit sorgit de ves a saber quines entranyes del president del Barça, en una imatge que, era evident, valia més de mil paraules, les  més de mil paraules que ahir el mateix president va desplegar, embriagat d'eufòria per ambdues victòries.

Aquesta victòria als despatxos, però, tot i ser vital per al mateix equip, sense la futbolística hauria quedat coixa i, en canvi, amb la botifarra tàctica que Flick li va fer a Ancelotti, la va reforçar encara més. Esportivament, la final només va tenir un miratge quan el Real Madrid es va avançar al marcador a l'inici del partit, després que el Barça mostrés les seves bones credencials i ja fes gala del seu domini i bon joc, del seu perill.

La Supercopa d'Espanya és dels anomenats títols menors, però augmenten de valor quan el teu equip la guanya, i sobretot quan la guanya contra, com en aquest cas, el màxim rival desplegant un gran joc. Imaginem-nos, si no, en quina situació es trobaria avui el Barça, el club i l'equip, en cas d'haver-la perdut.

Davant una possible crisi institucional (pel risc de no inscripció) i esportiva (en cas de perdre la final), el Barça, com a club i com a equip, ha tornat molt reforçat de l'Aràbia Saudita, amb un 2 a 5 i una botifarra històrics!

dimarts, 14 de gener del 2025

Franco, 50 anys d'incrustació


D'entre les moltes efemèrides que passaran aquest 2025 ja s'ha començat a parlar, i polemitzar, de la referent al 50è aniversari de la mort del dictador Francisco Franco Bahamonde.

El govern espanyol dies enrere ja va anunciar tota una sèrie d'actes i la polèmica va saltar per la negativa del rei Felip VI d'assistir en el primer acte institucional que es va fer dies enrere, negativa que ha desfermat tota mena d'interpretacions.

Precisament, aquesta polèmica, tallada de soca-rel no només per la Casa Reial, també pel mateix govern espanyol, així com la mateixa celebració de l'efemèride, ens convida a reflexionar sobre què queda avui del franquisme, incrustat a les institucions i a la societat espanyoles, 50 anys després de la mort del dictador.

Sembla prou evident que la pervivència del franquisme a Espanya es manifesta en diferents àmbits de la societat, i especialment en la política i la justícia. Malgrat les dècades de democràcia, alguns elements i rèmores del règim franquista continuen ben presents, elements que no només han pogut sobreviure a la democràcia, fins i tot se n'han beneficiat.

En política, per exemple, el llegat del franquisme viu un perillós auge amb partits polítics de l'extrema dreta que, com Vox, se senten hereus dels seus valors i símbols i que, per exemple, no només toregen la condemna unànime i contundent del franquisme, sinó que el reivindiquen desacomplexadament.

La justícia, i especialment en les altes instàncies, és un altre àmbit en què el franquisme ha sobreviscut a la transició, tal com es veu, avui dia, en les opinions i decisions d'alguns jutges i magistrats. La negativa a anul·lar judicis polítics de l'època franquista, o la resistència a investigar crims del franquisme, són exemples de com aquesta influència es manté viva, una mena de prova del nou de la supervivència del franquisme en plena democràcia.

La pervivència del franquisme a Espanya, 50 anys després de la mort del dictador, és una mena d'error del sistema que posa en evidència les llacunes i errors de la Transició espanyola, que, d'altra banda, també va tenir, val a dir, moltes virtuts. D'aquí que aquests elements continuïn condicionant, en certa manera, la política i la justícia espanyoles, i per descomptat catalanes, fent encara més evident la necessitat d'erradicar el franquisme de les institucions, després de 50 anys d'incrustació.

dilluns, 13 de gener del 2025

Afaitat a la setmana dels barbuts


De jove, de seguida que vaig poder i quan va ser mínimament presentable, em vaig deixar créixer la barba. Tenia tantes ganes de fer-me gran (de començar a treballar, de casar-me, de tenir mainada...), que em devia semblar que deixar-me créixer la barba acceleraria aquell procés d'emancipació

Durant molts anys, doncs, la barba va definir el meu rostre; no una barba llarga i frondosa, més aviat una barba curta i retallada, tot i que poc perfilada. 

Amb el pas dels anys, la meva barba, entre rossa castanya, es va anar emblanquinant per clapes, ara una mica per aquí, després una mica més per allà, fent joc amb el pocs cabells que m'anava quedant, orfe ja de cabellera... 

Així van anar passant els anys fins que, amb el confinament de la pandèmia per la Covid-19, vaig deixar-me créixer la barba força al seu aire, més com un entreteniment, també com un experiment per veure com em quedaria una d'aquestes barbes llargues i perfilades que d'un quant temps ençà han anat poblant rostres d'amics, coneguts i saludats. 

Un dia, em van demanar de gravar un vídeo i mirant-me al mirall, no em vaig acabar de reconèixer; aquella barba, més aviat blanquinosa, m'envellia terriblement, com si de sobte i sense avisar, estigués prement l'accelerador del pas del temps i em sumés anys per parells, fins i tot per lustres. 

Aquella barba, poblada de canes, em feia sentir més gran del que era, em donava l'aparença de ser més gran, més vell del que era o, si més no, de com em sentia. Aquell no era jo

Aleshores, ves quin remei, em vaig afaitar i, ja amb la cara neta de pilositat, em vaig mirar i, aleshores sí, em vaig reconèixer de nou: aquella cara que veia davant del mirall, que em mirava de fit i a fit i que m'examinava, era jo, tornava a ser jo

Des d'aleshores, mantinc la barba a ratlla, procurant que no es passi ni un pèl! Em vaig comprar una nova màquina d'afaitar i si durant anys em retallava la barba un cop a la setmana, ara m'afaito tres cops a la setmana, i la barba ja no defineix el meu rostre. 

Fa uns anys he deixat de ser un barbut, pel que aquesta setmana que avui comença, la setmana dels barbuts, amb les onomàstiques de sant Pau l'Ermità, sant Maur Abat i sant Antoni Abat, que anys enrere em sentia pròpia, ara em resulta aliena, ja no m'interpel·la. 

No descarto, d'aquí a uns anys, reconciliar-me amb la barba i tornar-me-la a deixar, però em sembla que hauré d'esperar fins que jo mateix l'accepti, fins que de nou em reconegui a mi mateix amb barba, amb una inevitable barba blanca... 

dissabte, 11 de gener del 2025

Wind of Change. Minuts Musicals que xiulen


Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, "Wind of Change", una emblemàtica balada de Scorpions, un símbol del canvi polític que havia de representar i significar la caiguda del mur de Berlín, el desmantellament de l'URSS i el final de la Guerra Freda, una balada amb un cert aire nostàlgic i, alhora, esperançador.

Van arribar vents de canvi i, amb el canvi, malauradament nous conflictes, noves guerres... o potser, simplement, els conflictes i les guerres de sempre...

divendres, 10 de gener del 2025

Així comença... "La vida i la mort d'en Jordi Fraginals"


Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

I avui és una d'aquelles novel·les que va marcar la meva adolescència, "La vida i la mort d'en Jordi Fraginals" (Edicions 62, 1988), de l'empordanès Josep Pous i Pagès. Recordo que la lectura d'aquesta novel·la, obligatòria quan feia secundària, em va agradar molt pel retrat de la Catalunya rural del segle XIX i, sobretot, per la lluita entre el desig de llibertat personal del protagonista contra les rígides convencions socials del seu entorn, per les tensions entre la modernitat i la tradició.

En el primer paràgraf del llibre, Pous i Pagès ens descriu l'escenari, un paisatge rural que fa de teló de fons de la història que ens explica, amb el mas Fraginals i el poble fictici de Sant Esteve de la Vall... 

"A mig aire d'un serrat, cara a migjorn, mas Fraginals aixecava la flota del seu caseriu, com el brancam esponerós de la vella alzina arrelada en les dures entranyes de la serra. De lluny semblava un veïnat i no una masia sola. A cada banda de la casa, quadrada, massissa, d'aire senyorial, s'estenien les dues ales de les corts i dels graners, amb la gran plaça de l'era entremig, que tancava una alta paret amb portal del cantó de migdia. Darrera del mas s'encastellava l'escalat de les muntanyes, tot un encimbell de serres i serres, cobertes de bosc en el faldar, nua i pelada la testa rocosa, que en les més altes i llunyanes encaputxaven les neus eternes. Davant de la casa la muntanya baixava suaument, partida a feixes per les terres de sembradura, fins a la fondalada on el poble de Sant Esteve de la Vall s'arrupia als peus del casal poderós, ramada que s'ajoca a descansar, sota els ulls vigilants del pastor que la guarda. Part d'allà de la vall les serres onejaven altre cop, sempre més i més baixes, fins a confondre's, en la boirosa llunyania, amb la plana empordanesa."

dijous, 9 de gener del 2025

Al seu sepeli, amb el vestit de gala! Entrevista a Antoni Núñez Cabré


Més que amb les botes posades, al·ludint al clàssic del cinema, el mític western protagonitzat per Errol Flynn que narra la vida del llegendari general Custer, l'Antoni Núñez Cabré voldria ser enterrat, d'aquí a molts anys, amb el seu vestit de gala, vestit de gala de protecció civil, una de les moltes activitats pel que és conegut a Sarrià de Ter en Toni. Bé, és possible que el vestit de gala inclogui, també, unes botes!

Preparant la seva entrevista en Toni em va sorprendre quan em va dir que no havia pensat en cap cançó, per al dia del seu enterrament, però sí que tenia clar, de feia temps, com voldria anar vestit: amb el vestit de gala, em va dir, de protecció civil!

Imaginar-me'l així, amb el vestit de gala per acomiadar-se d'aquest món, em va fer pensar en els enterraments, de diferents èpoques, en els que les persones difuntes estan acompanyades per objectes i fins i tot vestimentes importants i significatives de la seva vida, per endur-se-les al més enllà...

És clar que amb en Toni vam parlar més de la vida que de la mort, de la seva vida professional i, sobretot, de la seva vida cívica i cultural vinculada als Amics dels Gegants de Sarrià de Ter, als Cantaires de Sarrià i, per descomptat, a l'equip de protecció civil de Sarrià de Ter!

De tot això i molt més en vam parlar dies enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià.
Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

dimecres, 8 de gener del 2025

Ocupació, entre el dret i la indefensió


L'ocupació és un dels majors temors de qualsevol persona que tingui un habitatge; aquests dies em sembla que, qui més qui menys, tots ens hem solidaritzat amb la família que no només ha patit l'ocupació de casa seva, a Girona, sinó que ha vist, amb impotència, estupefacció, indignació i indefensió, havien de ser ells els "desallotjats"  de casa seva en benefici de les persones que l'havien ocupat, per indicació i recomanació de la policia. Veure per creure!

Les ocupacions gairebé sempre generen un debat tant intens com ple de contradiccions

Per una banda, tenim els propietaris, en aquest cas una família que veuen com casa seva, en plena tramitació per a fer-ne la rehabilitació, és ocupada impunement, fet que provoca una profunda impotència i una desesperada indefensió, ja que, com hem vist en aquest cas, sovint les eines jurídiques són lentes i insuficients per protegir de manera àgil i efectiva els propietaris, per protegir el seu dret a l'habitatge i, també en aquest cas, a la propietat privada. La incertesa sobre quan podran recuperar la seva propietat és, sens dubte, una preocupant font de frustració i angoixa, que pot derivar en una desconfiança general en el sistema...

Per altra banda, existeix una realitat social innegable: moltes persones es troben en situacions de vulnerabilitat extrema, sense accés a un habitatge digne. En aquest context, l'ocupació esdevé, per a algunes persones, l'única alternativa per garantir un sostre per a les seves famílies.; no sembla que sigui el cas, però, d'aquesta ocupació de Girona... Això posa de manifest la necessitat imperiosa de vetllar pel dret a l'habitatge com a dret fonamental, tal com recullen diverses normes i tractats internacionals, tal com recull, per exemple, la Constitució espanyola.

Així doncs, ens trobem davant d'un dilema moral i legal: com es pot garantir el dret a la propietat i, alhora, assegurar que ningú quedi sense un lloc on viure? Les mesures i solucions han de ser equitatives, buscant un equilibri entre la protecció dels drets dels propietaris i la necessitat de proporcionar habitatge a qui més ho necessita. És evident que l'ocupació no hauria de ser la solució, però també és evident que el sistema actual, en moltes ocasions, no ofereix alternatives realistes per a les persones en situació de precarietat i vulnerabilitat. Aquí, per descomptat, no cal comptar-hi les persones que tenen més cara que esquena...

El debat està servit, i és responsabilitat de tothom buscar vies de solució que permetin garantir tant el dret a la propietat com el dret a un habitatge digne, assegurant que ningú quedi desemparat, un equilibri que, com en el cas de Girona, es percep massa desequilibrat, ja que qui de moment ha quedat desemparada és la família propietària de la casa ocupada.

dimarts, 7 de gener del 2025

La cantarella dels primers nadons catalans de l'any


La Nayeli ha estat la primera catalana nascuda el 2025; completen la llista oficial dels primers nadons nascuts el 2025 a Catalunya, en les diferents demarcacions, en Derek, en Saúl, l’Erola, l'Hugo, la Siena i en Samuel. Un any més, coneguts els noms dels primers nadons catalans, hem sentit la cantarella de la substitució demogràfica i cultural de la immigració, atribuïda a la proliferació de noms no catalans (?) dels primers nadons nascuts a Catalunya.

Amb l'auge de l'extrema dreta i dels discursos d'odi contra les persones immigrades, aquesta cantarella es fa sentir més i té més acceptació, aquesta cantarella ressona més, tot i que no deixa de ser una mena de "cançó de l'enfadós".

Ja sabem, de fa anys, que aquesta circumstància (el fet que d'uns anys ençà el primer nadó no tingui un nom estrictament català) ve determinada per diferents factors, un dels quals, naturalment, el fenomen migratori, però cal afegir-hi altres factors socials i econòmics, prou ben explicats en diferents articles, com per exemple aquest darrer del diari digital Nació: "Per què el primer nadó de l'any acostuma a ser de família immigrant?"

La fotografia dels noms dels primers nadons catalans de l'any, doncs, ens dona una informació que pot resultar esbiaixada i que, en tot cas, no descriu cap més realitat que la dels primers naixements de l'any; extreure'n altres conclusions interessades és desdibuixar la realitat amb la voluntat de crear un marc mental amb unes intencions molt concretes, i gens lloables.

Ja sabem que fa temps que de Joans, Joseps i ases no n'hi ha a totes les cases; bé, d'ases sí, que n'hi segueix havent, a totes les cases... El cas és que l'increment de població de Catalunya s'ha produït, aquests darrers anys, més pel factor migratori que per natalitat, i aquesta és una qüestió que previsiblement se seguirà produint els anys vinents.

Així doncs, no sé per què ens estranyem i, sobretot, alarmem, pel fet que els noms dels primers nadons nascuts a Catalunya no siguin noms estrictament catalans; i encara entenc menys que donem per fet que l'origen del nom pressuposi que aquests nadons (no els seus noms) no siguin catalans, amb tota la càrrega ideològica que hi ha en aquesta pesada i enfadosa cantarella...

dilluns, 6 de gener del 2025

En defensa dels reis...

Segurament no eren reis, ni de tres colors diferents, ni estrictament mags ni devien desplaçar-se en camells, ni devien dir-se Melcior, Gaspar i Baltasar...

Tampoc és clar que fossin tres i, més que mags, devien ser savis, tot i que en aquell temps, la saviesa i la màgia devien ser dos conceptes més propers que avui dia. De savis en parlava Mateu al seu evangeli (Mateu 2:1-12) en la traducció interconfessional de la Bíblia catalana:

"Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d’Orient i, en arribar a Jerusalem, pregunta-ven: – On és el rei dels jueus que ha nascut? Hem vist sortir a l’Orient la seva estrella i venim a adorar-lo."

L'Evangeli de Mateu menciona savis (o mags, en altres traduccions) sense especificar que fossin tres, tot i que sí que menciona els tres presents:

"Llavors l’estrella que havien vist sortir a l’Orient començà a avançar davant d’ells, fins que s’aturà damunt el lloc on era l’infant. L’alegria que tingueren en veure l’estrella va ser immensa. Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra. I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se’n tornaren al seu país per un altre camí."

És evident que al llarg dels segles aquest relat s'ha anat enriquint i modelant o, en altres paraules, ha anat evolucionant, atribuint noms i iconografies als reis:

  • Melcior, representat com un home blanc, ancià i amb barba, que ofereix or, símbol de reialesa.
  • Gaspar, sovint descrit (tot i que no sempre representat) com un home jove i ros, que ofereix encens, símbol de divinitat.
  • Baltasar, representat com un home negre o de pell fosca, que ofereix mirra, símbol del patiment i la mortalitat.

Aquesta diversitat en els trets físics i la iconografia dels reis, dels mags o dels savis, segurament perseguia simbolitzar les diferents parts del món conegut en aquell temps (Europa, Àsia i Àfrica) i la universalitat del missatge cristià. Salvant les distàncies, si fa o no fa el que veiem des de fa anys a les sèries i pel·lícules americanes, amb la representació de diferents orígens dels personatges protagonistes... O com els anells olímpics.

En fi, tota aquesta lletania, densa com el massapà, em serveix per a defensar la figura del rei del tortell que avui coronarà tantes taules; en defensa de la figura del rei del tortell de Reis davant l'intent de substitució, més simbòlic que real, d'aquesta figura per la del caganer, en una manifestació de republicanisme que no acabo d'entendre, per més que en el màrqueting del tortell s'hi afegeixi allò de "sense rei ni corona".

Res té a veure, penso i sento jo, la devoció als Reis d'Orient, mags, savis o com en vulgueu dir, en la defensa de la monarquia d'avui en dia.

Defenso el rei del tortell de Reis com defenso el tió de Nadal davant l'imperi del Pare Noel o la proliferació dels amics invisibles, i per mi cap problema que al tortell s'hi afegeixi un caganer (figura que, d'altra banda, reivindico, també), sempre que no sigui a compte del rei, d'algun dels tres Reis d'Orient.