Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).
Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.
Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.
Avui obrim un llibre molt líquid que, si no fos per les seves cobertes, potser les paraules que conté en les seves pàgines se'ns escolaria entre els dits de les mans, tal com ho fa l'aigua...
"Ciutat d’aigua" (Llibres del Segle, 2018), de Josep Pastells, explica com Roger Rius, un obstinat historiador, investiga la història dels rius de Girona i, en la seva recerca, topa amb una variada sèrie de personatges, de naturaleses diverses: persones (amb personatges històrics reals inclosos!), animals, plantes i altres andròmines i objectes que també habiten als rius gironins...
El llibre és un mosaic de petites (i grans) històries, un aiguabarreig de realitat i memòria, de fets reals i de ficticis, que captura l’essència líquida de la ciutat dels quatre rius, una séquia i un canal...
"Ciutat d'aigua" és un llibre que comença així...
"Els vaig triar jo, els quatre rius, però ara que fa temps que hi soc pel tros, ara que per fi he aconseguit acabar, em temo que el llibre se m'ha escapat de les mans. Aquesta primera pàgina, per exemple, pretén ser un engrescador preàmbul sobre la ciutat d'aigua, l'anunci d'aspectes mai vistos de la història de Girona relacionada amb els rius. No dic que no arribi a ser-ho, però m'he capficat tant amb el projecte, amb la necessitat de recórrer els cursos d'aigua i investigar la seva història, que he trigat massa a adonar-me que he perdut el control de la narració, dels centenars de relats que m'han arribat per totes bandes per deixar-me clar que el meu desig d'abastar-ho tot està condemnat al fracàs. Al principi, l'ansietat que m'assetjava en pensar en els rius, les palpitacions que em desbocaven el cor cada cop que m'hi remullava, els resseguia o travessava un dels seus ponts, em semblaven gairebé lògiques. Al capdavall, el Galligants, el Güell, l'Onyar i el Ter, dits així seguint l'ordre alfabètic i també el sentit creixent dels cabals, s'han convertit en una part fonamental de la meva vida, en la meva raó de ser com a historiador freturós de reconeixement. Potser per això, el fet de sentir-los amb tanta intensitat no m'estranyava gaire. Percebre quasi en carn pròpia les experiències d'éssers vius (carpes, ànecs, gavines, persones de totes les edats i condicions, fins i tot herbes i joncs) a l'aigua i a les riberes em semblava ben natural."