Nico Williams

El possible fitxatge de Nico Williams pel Barça ha reobert ferides entre part de l’afició de l'Athletic Club, si és que aquestes s'havien tancat. El jove i talentós extrem, crescut a Lezama i símbol del club, torna a ser objecte de desig del Barça, un estiu més, després que ja ho fos l'estiu passat en plena disputa de l'Eurocopa. Aleshores, malgrat els rumors i l’interès, i les ballarugues amb Lamine Yamal, Nico va decidir continuar a San Mamés, renovant contracte i reafirmant el seu compromís. Però ara l'interès del Barça torna, i amb més força, i segurament també el seu interès per marxar i seguir creixent, com a futbolista.

Molts aficionats bilbaïns veuen amb dolor i indignació que un jugador insígnia com Nico Williams, format a casa, pugui marxar per diners i prestigi esportiu. És l'enèsima repetició d’un relat conegut: el del jugador de casa, del planter, que fa el salt a un club més gran, més poderós i amb més potencial per jugar regularment competicions d'alt nivell i guanyar títols. Això, a Bilbao, cou especialment perquè l'Athletic Club construeix la seva identitat arrelant-se, sobretot, al territori, i també a la pedrera i al compromís. La possible sortida de Nico es viu com una traïció.

Aquest, però, és un fenomen és habitual en el futbol modern. El mateix Athletic Club ha fitxat, al llarg dels anys, jugadors “de tota la vida” d’altres clubs bascos, com la Reial Societat o l’Osasuna, i també en aquells casos l'afició rival s’ha sentit traïda. Quan un club gran pesca en un de més petit, fa mal, sobretot si el petit també se sent gran... Però quan un club que es vol gran i diferent també juga aquest joc, s'evidencia una realitat inqüestionable: ningú resta al marge de les regles del mercat.

El Barça també sap què vol dir perdre jugadors importants. El cas més emblemàtic, i dolorós, va ser el de la marxa de Luís Figo al Reial Madrid a cop de talonari, provocant una ferida profunda en el sentiment blaugrana que avui dia encara fa mal. El futbol, malgrat la passió que mou, fa temps que es regeix pels criteris econòmics i l'ambició esportiva. Nico Williams, si decideix marxar, no ho farà per odiar l'Athletic Club, sinó per créixer professionalment, com ha fet recentment el porter Joan Garcia en relació amb el RCD Espanyol. És una decisió legítima, encara que dolgui.

En el futbol continuen pesant els sentiments, però els sentiments no decideixen ni condicionen, sempre, els contractes, i cada estiu veiem com, inevitablement, el peix gran es menja el petit, podent ser un mateix club, alhora, peix gran i peix petit, en relació amb els altres. Acceptar aquesta realitat no vol dir renunciar a la passió ni als sentiments, però sí entendre que el món del futbol que molts enyoren, o voldrien, ja no existeix.

It Girl. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una cançó, "It Gril" de Jason Derulo, que tracta un dels grans temes recurrents de la música, l'amor, i que ho fa, com tantes altres cançons, des de la fascinació del cantant per, en aquest cas, una noia, amb una ensucrada exaltació de l'amor ideal i, com és habitual, de la figura femenina a manera de musa i inspiració. Una aposta segura, i més si l'acompanyes d'un xiulet melòdic...

Així comença... "Drap humit"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre de poesia d'un arquitecte i alpinista gironí, Kim Bover, que a "Drap humit" (Llibres del Segle, 2015) ens transporta al camp base del Saser Kangri, al Karakorum, on l'alpinista va passar, realment, un mal moment, que un temps més tard el poeta va saber descloure amb els versos que conté aquest llibre.

La poesia de Kim Bover s'acompanya de les il·lustracions de Laia Bedós Bonaterra, completant així aquest "endinsament íntim en un atzucac del fugir i tornar de l’atzur des de les muntanyes altes que s’ajacen a mar" que sintetitza el mateix llibre.

"Drap humit", de Kim Bover, és un llibre que comença així:

Camp base 00, nu

Comparteixo ara el cel blau
amb pianos blancs d'estiu.

Aquí no hi ha venedors de diaris.

Presentació del número 3 de la revista Som del Pont

El número 3 de la revista "Som del Pont"  no només ha sortit del forn, ja és al carrer i s'ha començat a repartir a tots i cadascun dels habitatges del barri de Pont Major de Girona. Aquest tercer número, corresponent al mes de juliol, a banda de les seccions i continguts habituals també conté el programa de la Festa Major del barri, que començarà el dijous de la setmana vinent.

Abans no comenci la Festa Major, però, farem la presentació d'aquest número de la revista, parlant, a banda de la Festa Major, del tractament periodístic de la crònica negra als mitjans. El motiu per a tractar aquest tema és la publicació d'"El crim de Can Tita", un reportatge de la periodista Carmina Solano Badia que permet, gràcies a la seva recerca, recuperar i posar al dia uns fets que al llarg dels anys, inevitablement, han generat alhora silencis i secrets a veus.

La presentació comptarà, naturalment, amb la participació de la Carmina Solano Badia, que ens parlarà de la seva recerca documental i investigació, i també comptarem amb la participació de Jordi Grau Ramió, president de la Junta de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que ens parlarà, com a periodista especialitzat en la matèria, del tractament periodístic de la crònica negra als mitjans de comunicació, cosa que sempre genera certa controvèrsia, com la mateixa publicació d'aquest article en aquesta revista.

Naturalment, també comptarem amb la participació de Josep Maria Castanyer Darnés, president de l'AV Pont Major, que ens parlarà de la revista en general i de la Festa Major del barri en particular.

La presentació de la revista serà el dimecres 2 de juliol a les 19:30 h al Centre Cívic Pont Major, i ens agradarà molt comptar amb la vostra assistència. Us hi esperem!

Viure unes quantes pantalles enrere...

Segurament l'edat influeix, per la qüestió generacional, tot i que estic convençut que no és, possiblement, l'únic factor. Abans d'ahir parlava de com, en la gala dels Premis CRIT, em vaig sentir en fora de joc, una sensació semblant a la que vaig tenir quan, mesos enrere, vaig assistir a la gala dels premis Enderrock...

Dic que l'edat potser no és l'únic factor perquè, de fet, en alguna de les xarxes socials de referència dels i les creadores de contingut, Instagram, hi soc i des de fa anys, però la qüestió no és (només) ser-hi, sinó quin ús en fas, de quina manera l'utilitzes i hi interactues.

Comptat i debatut, no costa gaire observar que a Instagram bàsicament hi faig el mateix que hi feia quan el vaig obrir (2012), és a dir, publicar fotografies, i els apartats de les "Stories" i dels "Reels" són un terreny que tinc poc adobat. En altres paraules, faig servir Instagram com si fos un bloc, tot i que cada vegada hi penjo i comparteixo menys contingut, quedant molt enrere l'època en què publicava, quasi, una foto cada dia.

I en el fons, em sembla, aquesta és la pantalla en què m'he quedat, en la pantalla dels blocs. Aquest el vaig estrenar fa quasi divuit anys i aquí segueixo. Recordo que fa 18 - 20 anys en seguia molts de blocs, i molts d'ells eren molt inspiradors; fins i tot hi havia eines webs que et facilitaven la subscripció als blocs de manera que en rebies les actualitzacions i podies estar al dia. Fa vint anys, sens dubte, els i les generadores de continguts els trobaves en els blocs personals.

Avui són a Instagram i a TikTok, i ja no omplen les pàgines d'un bloc digital sinó que generen contingut audiovisual en aquestes xarxes en les quals jo, o bé no hi soc, o bé hi soc sense acabar-les d'entendre del tot. 

Així que aquí em teniu, vivint tranquil·lament unes quantes pantalles enrere, conscient que hi ha trens als quals cal pujar, i d'altres que no...

Trump ja dispara amb bales

El president Trump ja fa la guerra i dispara amb bales, no només amb aranzels, si és que mai havia deixat de fer-ho...

Donald Trump sempre ha entès la vida, també la política, com un combat en el qual només ell pot sortir vencedor, sigui en una campanya electoral, una negociació comercial o una cimera internacional; ell no pacta, ell imposa, ell no dialoga, ell desafia. L'hem vist desafiant en algun cara a cara amb altres presidents (podem recordar la incomoditat de Volodímir Zelenski) en trobades multilaterals, de fet arreu on va es fa acompanyar, sempre, del seu caràcter altiu i fatxenda, per dir-ho en bones paraules.

I si va començar aquest segon mandat declarant la guerra amb aranzels, ara la declara amb armes, llençant míssils. Amb l’atac recent a l’Iran, Trump ha deixat torpedinat qualsevol pretensió de contenció o diplomàcia, desconsiderant el consens dels (suposats) aliats, sense atendre cap organisme internacional i sense buscar cap més raó que el del seu propi orgull, la seva temerària determinació: ha decidit que era el moment de disparar, i ho ha fet.

Donald Trump, ara més que mai, no governa sinó que imposa, que és un matís prou important, ja que ell mateix se salta recomanacions i directrius, per exemple, de la legislació estatunidenca en algunes de les decisions que pren. Trump entén el seu lideratge com una imposició, la imposició de la seva voluntat per qualsevol de cap altra, convertint els Estats Units en una autèntica (i perillosa) arma de destrucció massiva que actua per lliure, ignorant compromisos, menystenint tractats i ridiculitzant qualsevol forma de cooperació global. No és la primera vegada que un president estatunidenc aposta per la via militar, és cert, però sí que és, potser, la vegada que es fa amb menys escrúpols i de forma més unilateral. 

Al capdavall, Donald Trump més que fer la guerra amb aranzels, i ara amb míssils, sobretot fa la guerra amb la seva particular visió del món i dels seus interessos en la que els aranzels, les lleis, les fronteres i els míssils són només les seves armes per imposar la seva voluntat, al preu que sigui. Una visió que, a llarg termini, no deixa cap guanyador clar, ni tan sols els mateixos Estats Units, a banda d'ell… 

El Premi CRIT va ser contra Mazón!

Reconec que assistir a la gala del lliurament dels primers Premis CRIT va ser, per a mi, tota una revelació. Una revelació múltiple!

Per començar, va ser revelador, per a mi, fer més tangible el que ja intuïa: que és impressionant la gran quantitat de generadors de continguts que parlen de (quasi) totes les temàtiques a les xarxes socials, i de la gran quantitat que ho fan, també, en català. La immensa majoria d'aquests continguts i, sobretot, de generadors de continguts, són absolutament desconeguts per a mi, que és evident que (no només generacionalment) he quedat, sinó desfasat, en fora de joc. És com si la vida ja es jugués en una pantalla en què no hi he passat, jo la visc unes quantes pantalles enrere...

També va ser revelador confirmar un fet que ja vam veure amb els efectes tràgics i devastadors de la Dana de València: que al País Valencià es parla, i es defensa, el (català) valencià molt més del que ens imaginàvem o, si més no, jo m'imaginava. Ho vam veure al llarg de totes les cròniques informatives dels mitjans catalans, en les que la majoria de les declaracions de persones afectades, voluntàries i fins i tot de responsables polítics (inclosos del PP) es feien en valencià. El mateix referèndum sobre l'ús de les llengües a l'escola valenciana va ser prou revelador. També als Premis CRIT, amb una pila nominacions valencianes (també algunes nominacions de les illes, tot i que diria que cap de la discutida Catalunya Nord).

I la tercera revelació que vaig tenir és que, potser inevitablement, si un crit es va sentir alt i fort al llarg de la gala, més que el de la mateixa reivindicació dels i les generadores de continguts en català, va ser el de "Mazón dimissió!" Es va sentir molt, quantitativament, pel nombre de premiats i premiades del País Valencià, i qualitativament pels indiscutibles mèrits del president valencià per la seva desastrosa gestió de la Dana de València i per la seva política lingüística, com el del govern de les illes, d'arraconar aniquilar el català.

Més enllà de les (necessàries) reivindicacions polítiques, cosa que també esperaríem d'altres premis de caràcter cultural (de cinema, de música, etc.), caldrà veure si la convocatòria i ressò d'aquests premis representen un impuls per aquest sector (el de la generació de continguts) fins al punt que pugui esdevenir una indústria, fins i tot una acadèmia, com són i tenen altres manifestacions culturals.

I un altre tema és si, en el meu cas particular, decideixo fer l'intent de passa pantalla, fer força improbable, tot i que no impossible...

Pa amb Oli i Sal. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una d'aquelles cançons que transmeten bon rotllo al llarg de l'any i, especialment, a l'estiu, quan "la tarda és llarga, i potser més, molt més, la nit".

"Pa amb Oli i Sal", de Blaumut, és una cançó tant (aparentment) senzilla i (realment) bona com el pa amb oli i sal, una menja tant humil i simple com essencial, que ens permet assaborir la senzillesa de les coses, també de la vida. 

I si al pa amb oli i sal hi afegim una unça de xiulets, què més podem demanar?

Així comença... "La disfressa de l'indigent"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre d'un periodista i escriptor, en Pep Prieto Mir, que aquests dies ha omplert pàgines de diaris, essent el centre de la notícia, pel fet de ser el nou i flamant guanyador del Premi Prudenci Bertrana de novel·la amb l'obra "Rosita". 

Temps hi haurà per parlar d'aquesta nova i premiada novel·la, ambientada en la Girona dels anys vuitanta del segle passat, però jo avui voldria recuperar la seva primera novel·la,"La disfressa de l'indigent", amb la que va quedar finalista del Premi de Novel·la curta Just M. Casero 2003, una novel·la que narra les vicissituds d'un periodista gironí a l'atur...

"La disfressa de l'indigent" és un llibre que comença així:

-En vols una?

En Josep no arriba a veure la cigarreta, perquè el seu futur cap -o almenys això apunta el desenvolupament de l'entrevista- ha llançat el paquet de tabac sobre la taula amb molt poca traça. La despreocupació del gest l'obligaria a agafar el paquet, apropar-se'l i obrir-lo. Massa complicat: té prou feina a retenir la mirada a aquell home histriònic, de comicitat autosuficient, que no para de donar voltes a una mateixa idea -la responsabilitat de treballar en un mitjà de comunicació- com si fos la gènesi del pensament contemporani. Darrere la seva taula, amb les mànigues arremangades, sembla disposat a perpetuar l'adoctrinament.

-No, gràcies -respon en Josep amb cordialitat de manual. Se'n mor de ganes, de fumar. Però no li agrada el negre.

El director del diari és un home d'uns cinquanta anys, visiblement complagut amb el seu càrrec, amb ínfules de periodista intrèpid i una foto de la seva dona a la taula. Ella té el cap inclinat. En Josep pensa en la gran quantitat de fotografies que ha vist amb bustos inclinats. Ben bé com si l'objectiu escopís a la seva víctima.

-I bé, què en penses de tot plegat? Què n'esperes de treballar en un mitjà com aquest?

Nominada als Premis CRIT

Demà divendres a casa ens vestirem de gala, de gala de nit d'estiu en la primera nit que dona l'entrada astronòmica d'aquesta estació que sembla que fa dies que ha arribat. 

Aquests darrers dies, a casa, qui més qui menys hem anat rumiant quin vestit ens posarem, tot i que la nostra particular protagonista se n'ha comprat un per a l'ocasió.

I l'ocasió és la gala de lliurament dels Premis CRIT, una iniciativa que vol destacar, valorar i premiar la feina dels creadors de continguts digitals en llengua catalana en categories que van des de la divulgació científica fins a l’humor, passant per continguts d’actualitat, cultura, llengua o estils de vida. 

L'ocasió es dona, per a nosaltres, perquè la meva filla gran, la Clàudia Casero Canyigueral, autora del perfil @teoremadeclaudia, és una de les nominades en la categoria de divulgació científica, un fet que per si sol ja és tot un premi, un reconeixement.

Fa de mal pronosticar qui guanyarà en cada categoria, ja que cadascuna el premi es preveu renyit, pel que, guanyi qui guanyi, serà un premi merescut. Més enllà dels premis, el veritable premi és la visibilitat que la convocatòria ha donat a la creació de continguts de qualitat en català, un fet que avui cal reivindicar més que mai.

Jo ja tinc el vestit a punt, la camisa triada i les sabates enllustrades! Gaudirem de la festa i lluirem amb orgull la matemàtica divulgadora que tenim a la família, i guanyi o no, ben segur, farem un crit!

10 milions per salvar el parc?

10 milions són els euros que, fruit  d'un acord  de la Generalitat amb els Comuns per aprovar el tercer suplement de crèdit, se suposa que estan destinats a preservar el parc Jordi Vilamitjana, un espai verd afectat pel projecte del nou Campus de Salut de Salt i Girona. 

L’acord sembla clar, i alhora, paradoxalment, poc aclaridor, ja que aquesta dotació pressupostària no garanteix l’execució de cap mesura concreta, no explica el com: “El compromís del govern de Catalunya, sobre la base de l’acord amb els Comuns per al tercer suplement de crèdit, consisteix a preveure una partida pressupostària per si l’Ajuntament vol expropiar la propietària dels terrenys on s’ha de construir el nou Trueta, preservant el parc Jordi Vilamitjana. Hi ha, per tant, partida per a expropiacions previstes.”

L’ambigüitat és evident. El Govern, fins ara, que se sàpiga, no ha concretat en cap proposta, projecte o idea d'execució d'aquesta proposta, i sembla que més aviat deixa la pilota a la teulada de l’Ajuntament de Girona, que fins ara ha defensat la ubicació prevista del nou hospital com l’única viable. El govern municipal, sorprès (i indignat) per l'anunci i la manca de comunicació i d'informació del Govern de la Generalitat, segueix defensant el pla urbanístic engegat i els terminis i condicions ratificades en el protocol que setmanes enrere van signar, solemnement, la generalitat, l'Ajuntament i la UdG.

Arribats a aquest punt, doncs, què preval: el protocol ratificat entre les administracions competents?, l'acord entre el Govern i els Comuns?

Aquest tipus de pactes, sorgits d’equilibris parlamentaris (segurament necessaris, imprescindibles per a la viabilitat d'un govern en minoria), poden generar un efecte pervers: es presenten com una victòria política, a risc que acabin tenint entre poc i gens de recorregut. I això pot generar, inevitablement, una gran frustració ciutadana, especialment si es creen expectatives que després no es poden complir. 

El rerefons és clarament polític. El parc Jordi Vilamitjana s’ha convertit en molt més que un símbol de la lluita veïnal, és sobretot una arma de pugna política entre partits i governs, una pugna d'interessos i deslleialtats, que poden acabar convertint els 10 milions en pols...

La d'handbol, tampoc!

Aquesta temporada cap de les seccions professionals del Barça ha alçat la (preuada i desitjada) Copa d'Europa.

L'equip que més la va acaronar va ser el de futbol femení, arribant a la final i perdent-la, contra tot pronòstic, contra un combatiu Arsenal que el va saber desarmar. 

El de futbol masculí es va quedar a les semifinals, quan ja assaboria l'accés a la final després de l'enèsima remuntada, però un gol en el darrer sospir i la pròrroga el van enfonsar...

Per tocar fons, el de bàsquet, que va arribar, amb penes i treballs i encara gràcies, als quarts de final i que no només no ha estat un equip prou competitiu a Europa, tampoc a les competicions espanyoles, caient en totes als quarts de final. 

I arribem, aquest passat cap de setmana, a la final a 4 de Colònia de l'equip d'handbol, la secció que, juntament amb la femenina de futbol, és la que semblava que tenia més a l'abast la Copa d'Europa, però va topar de nou, en una dura derrota, contra el Magdeburg amb un gol en el darrer segon de partit, després d'un arbitratge més que controvertit i d'uns darrers minuts jugats amb inferioritat.

El primer equip d'handbol del Barça és el gran dominador d'aquesta competició europea, essent l'equip que més n'ha guanyat, fins a 12. Sap greu que no l'hagi guanyat aquesta temporada perquè l'equip farà una gran transformació de cara a la pròxima, amb el comiat de fins a deu jugadors de l'actual plantilla, entre els quals hi ha jugadors històrics com Aitor Ariño (el jugador amb més títols), Gonzalo Pérez de Vargas (un dels millors porters del món) i Thiagus Petrus (una de les referències en defensa).

És evident que aquest any Europa se’ns ha resistit. Però si alguna cosa ha demostrat el Barça és que sap aixecar-se i sobreposar-se i, estic convençut, més aviat que tard alguna de les seccions professionals aixecarà, novament, una Copa d'Europa. 

La seu de la Generalitat a Girona

Aquest dissabte a la tarda observava, des del Pati de Venus de la seu de la Generalitat de Catalunya a Girona, uns metres més enllà de l'escultura d'Aristides Maillol que dona nom a aquest pati (Tors de Venus) i sobre les notes del concert de la "Girona Banda Band" en el marc del festival Simfònic, les parets reformades del que durant anys va ser l’antic Hospital de Santa Caterina.

La reforma d'aquest històric i emblemàtic edifici, a càrrec de Fuses-Viader Arquitectes, va mantenir elements patrimonials importants, com la façana principal, la capella neoclàssica i altres elements decoratius significatius, va enderrocar edificacions posteriors afegides i es va completar amb l'ampliació, moderna i actualitzada, fent que el d'abans i el d'ara (el nou i el vell) convisquin de forma harmònica arquitectònicament i, confio, que també de forma funcional en el seu ús evidentment administratiu.

A banda del Pati de les Magnòlies i de l’Auditori Josep Irla, en el que hi podem veure la impressionant pintura de Ramon Martí Alsina "El gran dia de Girona", la reforma d'aquest edifici va crear aquest altre espai (el pati de Venus) que queda sota el vial, el passatge Aristedes Maillol, que comunica la Gran Via de Jaume I amb la plaça de l'Hospital. En aquest espai s'hi han fet concerts de petit format, fires de ciències, exposicions... És un espai a l'aire lliure una mica amagat, que potser no té la majestuositat i la bellesa del Pati de les Magnòlies, però és pràctic i polivalent, i l'escultura d'Aristides Maillol compensa la predominança de la caixa de vidre de l'ascensor de l'aparcament que hi ha just a sota.

Mentre la música sonava, la meva mirada i els meus pensaments per un moment se'n vana anar a les finestres que tenia just al davant, alçant la vista, finestres rere les quals avui hi ha, sobretot, servidors públics i anys enrere malalts. Justament, avui fa quinze anys que el president Montilla va inaugurar aquest edifici com a la nova seu de la Generalitat a Girona, culminant una transformació urbanística que anava més enllà de les parets.

Avui l'Hospital de Santa Caterina és a Salt i espera, amb impaciència, el trasllat de l'actual Hospital Trueta, projecte complex i controvertit urbanísticament i política, i que aquests dies, precisament, es preveu que es prenguin decisions importants. Veurem...

El buit que va deixar l’antic Hospital de Santa Caterina el va ocupar la nova seu de la Generalitat a Girona; de moment s'ha parlat poc, encara, de qui o què ocuparà el buit que deixi, anys a venir, el que avui encara és l'Hospital Trueta...

Listen. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una cançó que m'ha fet ballar més el cap que els peus, i no per la música sinó per qui la va compondre i qui la va interpretar. M'explico.

La cançó fa temps que forma part d'una llista de reproducció que tinc a Spotify; no recordo d'on la vaig pescar, segurament al vol en una sèrie o pel·lícula, ves a saber...

La cançó, arreu on la busques, l'interpreta un músic anomenat Paul Bryan, del que no hi ha massa informació a internet, o si més no jo no la sé trobar. El cas és que per poc que cerquis, en relació amb qui va compondre aquesta cançó, ensopegues amb un músic brasiler que es diu Sérgio Antônio Sá De Albuquerque, de nom artístic, sobretot com a compositor, Sérgio Sá.

Aleshores, dedueixes que un és el compositor i l'altre l'intèrpret, quelcom molt habitual en el món de la música, també en el de Sérgio Sá, compositor de molts temes, d'estils diferents, per a molts músics i cantants brasilers. Però resulta inquietant que moltes cerques de Paul Bryan desemboquin a Sérgio Sá, fins que descobreixes que, efectivament, són la mateixa persona!

És clar que el més interessant de la cançó no és aquesta intrahistòria del seu compositor i intèrpret, sinó la mateixa cançó, que es mou entre el pop orquestral i el folk melòdic i que si és aquí és per la bonica melodia xiulada que conté...

Així comença... "Demà serà un altre dia"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre d'una persona que n'ha venut molts, de llibres, molts dels que ha escrit ell i, sobretot, moltíssims d'altres escriptors, per la seva condició de llibreter, des de fa uns anys jubilat, tot i que del que no s'ha jubilat, i encara té corda, és d'activista cultural; parlo, naturalment, de l'inimitable Guillem Terribas.

L'any 2007 aquest inquiet llibreter gironí (bé, saltenc si som estrictes) va publicar el seu primer llibre, "Demà serà un altre dia: aventures d'un llibreter" (Ara Llibres, 2007), unes memòries que apleguen un munt de records, històries i anècdotes personals i professionals que paga la pena llegir, només, fent un cop d'ull a la quantitat i qualitat de noms que apareixen a l'índex onomàstic que hi ha a les darreres pàgines del llibre, i que són una mostra evident del seu activisme cultural.

Guillem Terribas ha publicat des d'aleshores altres llibres, tant des de la seva condició de cinèfil com d'avi, i no sé si algun dia haurà d'actualitzar les seves memòries, perquè en Guillem Terribas és d'aquelles persones que té tantes coses per explicar com, pràcticament, llibres ha venut!

"Demà serà un altre dia: aventures d'un llibreter" és un llibre que comença així:

La primera imatge que recordo de la meva vida són unes mans que acompanyen una careta que se m'acosta. Estic cridant de por. El meu pare em té agafat entre les cames. La visió d'una carretera inacabable, envoltada de plàtans, es va diluint com els meus crits. Tot seguit, la foscor. Em desperto tombat en una gandula de la cuina de casa, al costat d'una estufa de llenya. Estic sol. Tinc por, crido i em comença a sortir sang de no sé on. Arriba corrents la meva mare, que ha anat un moment al costat de casa a buscar la llet. M'han operat de les glàndules i dels carnots. Encara no tinc quatre anys.

Vaig passar la meva infantesa pràcticament al carrer. Al carrer d'Hernán Cortés (ara carrer Llarg) de Salt, una població que llavors encara no era la ciutat dormitori al costat de Giro-na que és ara. Van tardar molts anys a asfaltar-lo. Gairebé tots els veïns feien de pagès. A can Ferragut, la casa del costat, tenien vaques i molta terra. M'hi passava moltes estones. A casa d'en Vicenç Casas, el meu primer amic, també tenien vaques i mol-ta terra, a més d'un viver on ens banyàvem a l'estiu.

"M'agradaria deixar de créixer i sentir-me sempre com ara", li vaig dir a en Vicenç un dia mentre jugàvem i ens ho estàvem passant molt bé. És el primer pensament meu que recordo.

Quan l'arbre ens impedeix veure el bosc

Suposo que és inevitable, que forma part de la condició humana i que, en més o menys mesura amb més o menys (in)justícia, ens passa a tothom: algunes vegades l'arbre ens impedeix veure el bosc.

Segurament ha passat sempre, i el sempre també inclou els nostres dies, el nostre present, el nostre ara; a vegades un detall, minúscul si voleu, sovint eclipsa el conjunt, com la lluna, moltíssim més petita que el sol, és capaç d'eclipsar-lo. 

Una taca en una camisa blanca, per petita que sigui, inevitablement l'embruta, com una errada pot condemnar un discurs ben articulat, o una decisió qüestionable, fins i tot una mala decisió, ensorrar una trajectòria impecable. Algunes vegades, la línia entre el bé i el mal és tan fina que no admet l'error, empetitint l'espai d'aprenentatge.

Tot sovint, l’atenció, la mirada, es focalitza obsessivament en la imperfecció, ja no negant-li bellesa, sinó utilitat, i oblidant que en moltes ocasions, simplement és una gota d'un oceà, el context, si voleu, que sempre és més ampli. Com si un arbre tort ens impedís veure la majestuositat del bosc que l’envolta.

És clar que aquesta mirada crítica no és sempre injustificada, ans al contrari, és fins i tot necessària, que el detall pot ser revelador i, en alguns casos, significatiu. No es tracta, per tant, de restar importància als aspectes petits o puntuals, sinó de no permetre que esdevinguin l’única lent amb què mirem, i per tant jutgem, una realitat que segurament és molt més rica i complexa. 

Sense necessitat d'obviar la part (l'arbre tort hi és, segurament), potser caldria evitar convertir-la en el tot. Una crítica concreta, si no es contextualitza adequadament, pot arribar a desfigurar la percepció global d’un projecte, d'una idea, també d'una persona.

Hi pensava l'altre dia, en tot això, recordant quantes vegades he jutjat una persona, per exemple, a partir d'una part de la seva vida, la minúscula part que jo conec, sense voler conèixer ni ser conscient de tot el que és, més enllà d'aquell detall. 

Hi pensava l'altre dia i em preguntava quantes vegades jo mateix havia topat amb aquest arbre, fins i tot quantes vegades l'arbre l'havia plantat jo mateix, just davant del bosc... Suposo que és inevitable, que forma part de la condició humana i que el primer pas per mirar d'evitar-ho, és ser-ne conscient.

Sallar

No recordo haver fet servir mai el verb sallar en la primera accepció del seu significat al diccionari: “córrer una nau tallant l’aigua”, en una frase com la que el mateix diccionari posa d'exemple: "l’embarcació sallava enmig de la mar". La imatge, ben segur, la podem tenir ben clara, i jo més aviat diria "tallant les onades", tot i que no sempre a l'aigua hi ha onades per tallar, que les embarcacions  també sallen en aigües tranquil·les. 

Sallar és el nom d'una nova entitat que neix amb la voluntat d’obrir camí davant d’un dels grans reptes dels nostres dies, del nostre present, l’accés a l’habitatge, precaritzat aquests darrers anys i esdevenint un dels principals factors d'exclusió social. 

La Fundació Sallar treballa per garantir un habitatge digne a persones i famílies en situació de vulnerabilitat, i alhora per ampliar i consolidar el parc públic de lloguer social de manera sostenible i a llarg termini a través de l’exercici del dret de tanteig i retracte, un dret reconegut legalment per la Generalitat de Catalunya, que permet adquirir la titularitat i la gestió dels habitatges durant 75 anys, evitant caure, així, en la dinàmica especulativa del mercat immobiliari i garantint, d'aquesta manera, que tots els habitatges es destinen al lloguer social.

Aquest model d'ampliació i consolidació del parc públic de lloguer social és possible gràcies a la garantia de finançament de l’Institut Català de Finances (ICF), que a través de la línia de préstecs ICF Habitatge Social, proporciona els recursos necessaris a entitats socials com Sallar, també als ajuntaments, per l'adquisició de la titularitat i la gestió d’habitatge assequible, amb finalitat social.

Sallar, però, no es limita a la gestió del parc d’habitatge social, també contribueix a la rehabilitació dels immobles i, sobretot, a l'acompanyament social de les persones que hi viuen o hi accedeixen, afavorint així processos de regularització, d’estabilitat, d'autonomia i d'inclusió. 

El repte de l'habitatge, de l’habitatge entès com un dret i no com una mercaderia, només el podrem afrontar, amb garanties i estabilitat, amb la col·laboració de tothom (administracions, empreses, tercer sector social...), tal com mostra aquest vídeo explicatiu de què és, què fa, com ho fa i per a qui ho fa, Sallar.

El Barça es torna a vestir de blanc

El Barça ho ha tornat a fer; el Barça de bàsquet, per a ser més exactes, el masculí de bàsquet. Trenta-dos anys després el Barça de bàsquet ha tornat a encadenar dues temporades en blanc, sense guanyar cap títol.

Després de tancar la temporada passada en blanc i defenestrant l'entrenador, Roger Grimau, aquesta es va començar amb la il·lusió renovada d'un nou tècnic, Joan Peñarroya, i d'una plantilla que semblava prou competitiva. Però la temporada ha estat marcada per la plaga de lesions, algunes d'importants de jugadors importants, i l'equip ha hagut de competir sense que les baixes se substituïssin, és a dir, desgastant més la migrada plantilla.

D'aquí, entre altres coses, que l'equip hagi estat inconstant i irregular i, sobretot, que s'hagi especialitzat, en la majoria dels casos, a perdre els finals ajustats, fins i tot a no saber administrar un avantatge prou clar a favor, com la del darrer partit contra l'Unicaja, a poc més d'un minut i mig pel final guanyava de nou punts, i es va deixar empatar el partit per acabar-lo perdent, juntament amb l'eliminatòria, a la pròrroga.

Aquest any els quarts de final han estat el topall d'aquest equip, per la qual cosa no ensumat de prop cap títol, ni tan sols l'opció de guanyar-ne un. I la impressió és que, si bé formalment els partits s'han perdut a la pista, la temporada s'ha perdut, sobretot, als despatxos.

El Barça de bàsquet s'ha tornat a vestir de blanc per segona temporada consecutiva, i no s'hauria de permetre tornar-hi una tercera. La construcció de l'equip de la pròxima temporada comença ara, una vegada confirmat l'entrenador. Per tal que ell pugui fer la seva feina des de la banqueta, primer cal fer bé la feina des dels despatxos, i és allà on, inevitablement, ara se centren totes les mirades.

Les males llengües d'Isabel Díaz Ayuso

Isabel Díaz Ayuso, l'ínclita presidenta de la Comunitat de Madrid, continua essent un vers lliure. Un vers, naturalment, que només admet ser recitat en castellà.

El darrer, i esperpèntic, episodi de la seva particular croada, no només contra Pedro Sánchez, també contra tot allò que soni mínimament català, va ser l'espectacle de marxar, en plena conferència de presidents autonòmics, en sentir parlar alguna llengua que no fos castellà per part d'algun altre president, tal com havia anunciat que faria. El gest no només li ha donat la notorietat i quota mediàtica que buscava, també l'ha seguit posicionant, cada vegada més, a l'ala més dretana del Partit Popular, confonent-se per moments, especialment en les seves declaracions posteriors, amb l'extrema dreta.

De les seves paraules, del to amb què les va pronunciar, es desprèn un odi resclosit cap a les llengües cooficials d'Espanya que put a franquisme i que, com la colònia que vol tapar la pudor de suor, intenta dissimular enarborant la bandera de la llibertat.

Les males llengües d'Isabel Díaz Ayuso, el gallec, l'euskera i el català, només haurien de servir com a nota folklòrica d'una Espanya pluriuninacional, amb una clara voluntat de portar-les a l'extinció.

Davant el seu gest, possiblement més simbòlic que efectiu, s'ha de destacar, i alhora valorar, el respecte (com a mínim institucional) de la resta de presidents del Partit Popular presents a la conferència, que traductor en mà van mantenir-s'hi en tot moment a la trobada, sense renunciar a les seves discrepàncies.

Diuen les males llengües, que no sé si alhora són les més ben informades, que a banda de rebentar la conferència de presidents, Isabel Díaz Ayuso també va rebentar l'estratègia d'oposició del seu propi partit en aquesta trobada, enviant un nou torpede a la línia de flotació d'Alberto Núñez Feijóo.

Tal com diu l'expressió castellana, Isabel Díaz Ayuso "no deja títere con cabeza"...

Whistle For The Choir. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una cançó que aborda un dels temes més recurrents de la música moderna: l'amor? No, l'amor no correspost, aquell amor que emocionalment ens fa circular entre l’esperança i la resignació, i que tant encaixa amb tants estils musicals, com l'indie rock que practicaven el grup escocès The Fratellis a principis de segle, per exemple amb "Whistle For The Choir", una balada amarada de malenconia.

Així comença... "Una eterna claredat"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que en aparença (física) és petit i prim, però que en el seu contingut és, sobretot profund. Em refereixo al llibre "Una eterna claredat. Antologia de poemes, 1960-70" (CCG Edicions, 2008) de Just M. Casero, que és una selecció i edició d'alguns dels poemes que el meu pare va escriure que va fer Roger Costa-Pau.

Just M. Casero, que ahir hauria fet 79 anys, va escriure poemes des de la seva joventut, poemes, molts d'ells, a banda de desconeguts, inacabats. Aquest llibre en recull alguns, i els acompanyen una presentació a càrrec del mateix Roger Costa-Pau i un epíleg a càrrec de Jaume Guillamet.

"Una eterna claredat. Antologia de poemes, 1960-70" és un llibre que, en la presentació que en fa Roger Costa-Pau, comença així:

Just Casero, una veu

Presentem aquests poemes en forma d'antologia en el seu aspecte extern. 1, en efecte, el volum conté a la perfecció tots els elements d'aquesta fesomia. Però Una eterna claredat (antologia de poemes, 1960-70) és un llibre de totes totes. I ha de ser llegit com a tal per la seva unitat en la forma i també en el contingut. Vet aquí la clau que ens obre la porta a aquesta descoberta que abans que cap altra cosa és una emoció: «Just Casero, poeta, Just Casero, una veu».

L'any 1997, Jaume Guillamet va recollir els poemes de Casero en el volum «Just M. Casero. Poesia dispersa». La feina de transcripció, ordenació i datació de les composicions líriques d'un dels seus millors amics que ell va fer en aquell moment té un valor que ultrapassa l'amistat i l'estimació; Guillamet ja ens advertia aleshores que existia un Just poeta... Farà cosa de tres anys que un d'aquests volums fotocopiats em va arribar a les mans. L'amic Guillem Terribas em va encomanar una petita selecció de poemes per ser llegits per part d'uns quants dels amics entranyables de Just en l'acte d'inauguració de la biblioteca que porta el seu nom; això passava la tardor del 2005. No m'entretindré ara en els detalls d'aquella història francament agradosa; només vull fer notar que aquesta primera selecció de poemes va ser la clau d'un projecte molt més ambiciós i suculent: construir aquest "Una eterna claredat...", ara esdevingut realitat molt per culpa de l'empenta de Terribas, sí, però també per l'advertència a la qual he al·ludit fa un moment que Guillamet havia llançat als quatre vents aquell 1997. I, no cal dir, pel suport amatent i incondicional de Mercè Gumbau.

El penúltim gir de guió del Campus de Salut del nou Trueta

Els girs de guió són aquells moments que, en les novel·les, les pel·lícules o les sèries ho capgiren tot, de forma inesperada, en una història. Quan estan ben fets, sorprenen i donen força al relat, fent que t'hi enganxis i que t’ho miris tot amb uns altres ulls; quan estan ben fets, són fins i tot plaents. 

Però si són barroers, previsibles o fins i tot si n’hi ha massa, generen una immensa decepció, rebaixant la qualitat del producte, sigui novel·la, pel·lícula o sèrie, fent que, en comptes de mantenir l’interès, desertem de la lectura o del visionament, sobretot ara que amb tanta oferta audiovisual, tenim el poder del comandament a les mans.

El projecte del Campus de Salut vinculat al nou Hospital Trueta fa massa temps que té massa girs de guió. En més de dues dècades, ha acumulat canvis d’ubicació, de model, de prioritats i d’actors polítics. Primer es va planificar prop de la seva actual ubicació, al nord de Girona, amb l'interès de col·laboració de Sarrià de Ter, i després va aparèixer la pugna entre Girona i Salt, amb la (desesperada?) proposta de Domeny... La batalla política, partidista i territorial va ser intensa fins que es va arribar, semblava, a un consens institucional. I en l'execució del tràmit urbanístic d'aquest consens va aparèixer l'afectació, i la posterior lluita (veïnal i política), per la defensa del Parc Jordi Vilamitjana.

I ara, en plena negociació pressupostària, arriba el penúltim gir: l’acord entre el Govern i els Comuns per, se suposa, garantir els recursos que permetin preservar el Parc Jordi Vilamitjana, una proposta tan il·lusionadora com poc concreta, que fa témer que no sigui, només, un miratge... 

Aquest penúltim gir de guió no és només un detall urbanístic, és un gest polític amb una important càrrega simbòlica pel que simbolitza la defensa del Parc Jordi Vilamitjana, i és un moviment que reobre un debat que, si més no a escala institucional, es donava per tancat, per exemple, amb l'acte de compromís que el Govern de la Generalitat, els ajuntaments de Salt i de Girona i la UdG van rubricar dies enrere.

Aquest nou gir de guió és una nova escena en un serial que ja no sabem si és un drama, una tragicomèdia o una saga infinita. El risc és que, mentre es reescriu el guió amb un excés de girs, el final segueix ajornat. I el risc és que les expectatives que ara s'obren, sobre la possibilitat de salvar el Parc Jordi Vilamitjana, es quedin precisament només en això, expectatives.

No sé quants girs de guió més tindrà aquest serial, però em sembla que ja fa massa temporades que  qui més qui menys n'esperem, finalment, el desenllaç.

El control de Luis Enrique

A Luis Enrique li agrada el control, controlar el que passa al terreny de joc des de la banda de la mateixa manera que el director d'orquestra li agrada controlar el que fan els músics, des del seu pedestal batuta en mà. 

No crec que sigui ni un caprici ni una obsessió particular de Luis Enrique, sinó que aquesta és una qüestió inherent, amb més o menys intensitat, a qualsevol entrenador, simplement que amb Luis Enrique s'ha fet més evident, especialment pel comentari que va fer en un documental: "Ara que ha marxat Mbappé, puc controlar totes les zones del camp", ja que segons el tècnic asturià Mbappé jugava on volia, i amb la seva sortida de l'equip ara tots els jugadors del PSG juguen on vol l’entrenador.

La casualitat, qui sap si la (mala) fortuna, ha fet que precisament sense el seu gran tòtem ofensiu dels darrers anys, el PSG ha guanyat, per primer cop a la història i sense ell, la Champions League; un PSG d’autor que ho ha guanyat tot amb la firma del seu entrenador. 

Aquesta voluntat de voler-ho controlar tot, fins i tot de desmarcar-se de les pressions mediàtiques, ja la va  demostrar amb la selecció espanyola, on va construir un equip competitiu sense fer cas de les convocatòries que volien certs mitjans de comunicació. També ho va demostrar al Barça, on malgrat tenir el trident Messi-Suárez-Neymar va imposar un sistema sòlid, equilibrat i intens, i va arriscar intentant fer amb Messi el que després va fer amb Mbappé. Al capdavall, Luis Enrique vol jugadors que interpretin el seu guió, no estrelles que se'l saltin.

En un futbol massa  dominat pel màrqueting i l’ego de les estrelles, Luis Enrique defensa la idea de l’equip per sobre del jugador, i aquesta temporada ha pogut expressar aquesta idea en aquest PSG campió. Quan va arribar al Barça com a entrenador, ja ho va expressar prou bé: aquí l'estrella soc jo, va dir; em sembla que era una manera de dir que al vestidor manava ell per sobre de qualsevol estrella, que era ell qui havia de controlar el vestidor i el joc.

El solista, naturalment, pot brillar; però és ell qui té la batuta als dits...

Quan coosir s'escriu amb dues os...

Aquest dijous tenim una cita amb la costura, però no necessitarem ni fil, ni agulla ni màquina de cosir i, tot i això, us asseguro que cosirem, i tant si cosirem! 

Aquest dijous a la tarda la sala El Canal de Salt s’omplirà gent amb ganes de teixir, de teixir, sobretot,  comunitat, amb la presentació del projecte COOSIR, una iniciativa de la Cooperativa Idària.

COOSIR (sí, ho heu llegit bé, és la unió, amb fil i agulla, de les paraules “cooperativa” i “cosir”) és molt més que un taller de confecció, és un projecte que utilitza la costura com a eina d’inclusió social i inserció laboral, és una manera de teixir el futur des de l'economia verda, circular i de proximitat, i amb perspectiva feminista.

La presentació del projecte s'acompanyarà de la projecció de la pel·lícula "L’àvia i el foraster", i comptarem amb la presència i participació del director, Sergi Miralles, per al debat que es farà posteriorment, fent que sigui una d’aquelles sessions en què la pel·lícula no s’acaba quan surten els crèdits, ans al contrari.

La cita és gratuïta i oberta a tothom, tot i que requereix una inscripció prèvia.
Us atreviu a COOSIR? Us hi esperem!

Els frescos de Sixena

Sembla prou evident que el cas dels frescos del monestir de Sixena no és tant una qüestió de patrimoni cultural com una qüestió política, de batalla política. La lluita aparentment gira entorn del patrimoni, però la veritable, i cada cop menys dissimulada, batalla és política.

Arribats a aquest punt, els frescos ja no són només les pintures de Sixena arrencades al seu dia per salvar-les d’un incendi i conservades al Museu Nacional d’Art de Catalunya. No. Els frescos són, sobretot, els responsables polítics del govern d’Aragó, que han decidit embolcallar-se amb l’excusa del patrimoni per tapar la batalla real del Partit Popular, una lluita molt més tèrbola: la del menyspreu sistemàtic a tot allò que faci olor de català.

Cal una bona dosi de cinisme, si no és ignorància, per reclamar amb urgència i escarafalls unes obres fràgils, gairebé impossibles de traslladar sense posar-les en perill, i fer-ho sense cap garantia tècnica real per a la seva conservació. I cal també una bona dosi d’incoherència per exigir només les peces conservades a Catalunya, mentre es guarda silenci sobre la dispersió d’altres obres del mateix monestir, escampades per museus d'altres ciutats espanyoles que, curiosament, no desperten cap "greuge històric".

L’obsessió, doncs, no és pel patrimoni, sinó per Catalunya. La reclamació dels frescos encaixa com un guant en aquesta estratègia de sumar victòries judicials i polítiques contra Catalunya a qualsevol preu, fins i tot al preu que les pintures acabin literalment esmicolades, fins i tot malmetent el patrimoni que diuen voler conservar. Però tant se val, per a la dreta i l’extrema dreta espanyola, contra Catalunya tot s’hi val.

Heartaches. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una cançó, "Heartaches", que exemplifica que a vegades pot ser que l'èxit tardi a arribar, però finalment arriba!

Aquesta cançó, composta per John Klenner i Al Hoffman, es va publicar l’any 1931 sense gaire èxit; l’any 1933 el músic Ted Weems en va fer una versió instrumental, amb la seva orquestra, que contenia un característic xiulet i va guanyar certa popularitat, però no va ser fins 14 anys després, en una reedició de l’any 1947, que una emissora de ràdio la va començar a reproduir amb més freqüència i la cançó va esdevenir, aleshores, tot un èxit, un èxit inesperat!

Així comença... "A cadascú el que és seu"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "A cadascú el que és seu" (Edicions 62, 1988), de l'escriptor sicilià Leonardo Sciascia, que és l'únic testimoni d'un fet, si voleu anecdòtic, de la meva, d'ara fa poc més de 37 anys...

A la primera pàgina del llibre, just quan girem la portada, hi ha quelcom més que el meu nom; com en altres llibres que tinc, també hi ha el motiu pel qual aquest llibre, que ja fa temps que té les pàgines esgrogueïdes, va arribar a les meves mans.

Escrit per mi mateix, a la part superior dreta d'aquesta primera pàgina hi diu: "Roger Casero. Concurs de redacció en català. 30-4-88. St. Jordi. Escola de Magisteri". Aquest llibre va ser l'única recompensa, a banda de la satisfacció de participar-hi, del concurs de redacció en català a Girona, després de ser seleccionat per la meva escola.

No recordo quina redacció vaig escriure; recordo més la que vaig escriure a l'escola i que em va dur a participar en el concurs en l'àmbit de Girona; recordo vagament el dia, sobretot la impressió que em va causar, físicament, l'edifici i les aules de "l'Escola de Magisteri", que aleshores acollia els estudis de Magisteri i avui acull els de medicina i infermeria.

El que sí que vaig descobrir aleshores és que m'agradava escriure, però no me'n sortia gaire amb la ficció; segurament aquell concurs va ser un toc de realitat...

Del llibre, podria comentar-vos que me'l devia llegir aquell estiu, i ara he hagut de recórrer a la breu sinopsi que hi ha a la contraportada per recordar-ne la trama: "Ens trobem en un poble de l'interior de Sicília. Una carta anònima amenaça de mort el farmacèutic Manno, un home que fins aquell dia vivia tranquil, no havia fet mai cap mal a ningú, i no es ficava en política. Però l'amenaça s'acompleix puntualment, durant una cacera, sense donar temps a Manno d'encomanar-se a Déu ni al diable. Laurana, un jove professor d'institut, mogut per la seva passió intel·lectual, intentarà de buscar l'assassí enmig d'una xarxa de silenci i complicitat."

"A cadascú el que és seu" (Edicions 62, 1988), de Leonardo Sciascia amb traducció, en aquesta edició, de Francesc Parcerisas, és un llibre que comença així:

La carta va arribar amb la repartició de la tarda. El carter, com de costum, va deixar el feix multicolor dels impresos publicitaris damunt el taulell, després, amb precaució, quasi com si tingués por que explotés, deixà la carta: sobre groc, adreça impresa en un rectangle blanc enganxat al sobre.
-Aquesta carta no em fa gens de gràcia -va dir el carter.
El farmacèutic va aixecar els ulls del diari, va treure's les ulleres i demanà:
-Què dius? -una mica dur i encuriosit.
-Deia que aquesta carta no em fa gens de gràcia.
Amb l'índex va apropar-la lentament, per sobre el marbre del taulell, cap al farmacèutic.
El farmacèutic va inclinar-se per mirar-la, sense tocar-la; després va aixecar-se, es tornà a posar les ulleres i la va mirar de nou.
-Per què no et fa gràcia?
-L'han tirada al correu aquí, aquesta nit o aquest matí d'hora; i, i, l'adreça, l'han retallada d'un full amb l'encapçalament de la farmàcia.
-Molt bé va constatar el farmacèutic, i esguarda el carter, embarassat i inquiet, com si esperés una explicació o una decisió.
-És una carta anònima va dir el carter.
-Una carta anònima? -va repetir el farmacèutic

Contenidors intel·ligents, ciutadania emprenyada

L'altre dia, quan vaig obrir el contenidor, quasi m'emociono: estava notablement ple i amb molts residus del que pertocava aquell dia (envasos) i, sobretot, hi havia més escombraries a dins, que no pas a fora. Llàstima, però, que una flor no fa estiu.

El canvi del model de recollida de residus és, possiblement, el tema que més preocupa i del que més parla, la ciutadania. Potser el nou Campus de Salut és el projecte, amb polèmica i tensió incloses, de major impacte, també urbanístic, de futur de la ciutat (i l'àrea i la demarcació de Girona per extensió), però avui el problema real i, sobretot, quotidià dels veïns i veïnes de Girona és el de les escombraries.

El procés d'implantació, començat ara fa un xic més d'un any, encara no s'ha completat, i la percepció és que en cada fase el nou model ha anat guanyant, sobretot, detractors. La resistència inicial és, pràcticament, inevitable: allà on fins ara hi havia contenidors oberts de totes les fraccions, ara hi ha contenidors tancats (es parla més de contenidors tancats que d'intel·ligents) amb limitacions de fraccions segons el dia. Tan sols aquest simple matís (que no és simple) obliga a cada habitatge, a cada persona, a fer un canvi d'hàbits en la gestió domèstica dels residus; és a dir, a disposar d'una targeta per obrir el contenidor i a llençar només la fracció (o fraccions) que toquen cada dia. Sembla evident que aquest és un canvi que no tothom ha acceptat de bon grat.

Em comentava un veí, l'altre dia, que aquest nou model de recollida posa les coses més difícils a la gent conscienciada que separa els residus de fa anys, que motiva menys als que podrien fer-ho i que no té cap efecte pels que passen de tot, i segueixen llençant les escombraries on els sembla, menys a dins dels contenidors.

El fet és que, per més que l'Ajuntament de Girona expliqui que el canvi està motivat per una directiva o una llei europea, molts veïns i veïnes no poden evitar percebre que qui els està obligant a fer tots aquests canvis és l'Ajuntament, un caprici de l'Ajuntament i, més concretament, de l'equip de govern, tot i que aquest canvi el planifiqués i aprovés un altre equip de govern.

Aquest enuig, que es propaga inevitablement en el boca-orella de moltes converses, s'ha reforçat encara més amb la dèria, per moltes persones, de la renaturalització de les zones verdes urbanes, incrementant la percepció que la ciutat bruteja no només per la quantitat d'escombraries que hi ha al voltant dels contenidors, sinó per les males herbes que creixen descontroladament (?) als escocells i, sobretot, a les voreres. I aquí la percepció és que, a banda de fer més brut, aquestes herbes fan lleig, quan no entorpeixen la visibilitat del trànsit en alguns indrets.

A aquestes altures apel·lar a la pedagogia és tan necessari com, tristament, inútil. Les queixes s'acumulen i alimenten l'estat d'opinió que el sistema no funciona. El govern municipal té dos anys per intentar endreçar aquest tema que, ara com ara, com cap altre és el que més factura li pot passar, electoralment.

A veure demà, com trobo els contenidors, què sentiré, emoció o decepció?

Ara que es parla del porter Joan Garcia...

Per com va arribar al Barça, retirat, pel seu caràcter impertèrrit (tot i les llàgrimes que va vessar en una celebració), per les seves cantades i, alhora, grans aturades, pel fet de ser un "porter fumador"... per tot això i molt més possiblement Wojciech Szczesny ha estat el porter d'aquesta temporada, però és indiscutible que, després d'haver fet una gran temporada amb el RCD Espanyol, Joan Garcia és, aquests dies, el porter del moment.

La seva clàusula de rescissió, accessible per als grans equips, fan que sigui objecte de desig de molts clubs, entre ells el Barça, club que ni el mateix porter, contradient les paraules del seu entrenador (l'irreductible Manolo González), descarta. No sé si Joan Garcia està arrancant els pètals d'una margarida, aquests dies, decidint si fitxa, o no, per al Barça.

Ara que es parla del porter Joan Garcia, però, no puc deixar de pensar en un altre gran porter del RCD Espanyol, el camerunès Tommy N'Kono, el porter que de petit vaig admirar més després, naturalment, de l'estimat i malaurat Urruti!

A la seva manera, Tommy N'Kono va trencar motlles, tant per la seva vestimenta (amb pantalons llargs) com pel seu estil i els seus reflexos felins! Feia goig veure'l jugar, sobretot comparant-lo amb la sobrietat d'Andoni Zubizarreta, un gran porter discret.

La de porter és una posició diferencial en molts esports, també en el futbol, i més enllà de la qualitat tècnica, pesen el caràcter i la personalitat, ja que han de ser jugadors mentalment forts; potser és per això que no sempre són de tracte fàcil, i a diferència d'altres posicions, la distància entre la titularitat i la banqueta sol estar més marcada i definida, i un porter titular, rarament accepta ser suplent. Que li ho preguntin a Ter Stegen.

Veurem què passa amb la porteria del Barça, veurem si Joan Garcia forma part de la complicada equació blaugrana, o si fa les maletes per marxar més enllà de la ciutat comtal.

Preservem la memòria

Aquest dissabte 31 de maig, el Cinema Truffaut de Girona acollirà l’estrena del documental "Preservem la memòria", una iniciativa impulsada per l’AV Pont Major que se centra, sobretot, en les vivències i records de la gent gran del barri. Més enllà d’un simple exercici de recuperació històrica, aquest documental també vol ser una reivindicació de la memòria oral, avui menys valorada, com a eina essencial per entendre la identitat d’un territori; en aquest cas, la del nostre barri.

És a través dels testimonis orals, de les seves vivències i records, que ens podem fer una imatge aproximada de com el Pont Major va ser molt més que un simple barri perifèric: va ser un punt neuràlgic de connexió amb la ciutat, amb una vida comercial pròpia i un teixit social actiu i divers. D’aquest dinamisme encara se’n conserven alguns vestigis, tot i que cada vegada menys. Per això, les veus dels veïns i veïnes més grans esdevenen un arxiu viu i insubstituïble, capaç de reconstruir amb emoció i autenticitat una història —la seva— que sovint ha quedat fora dels grans relats oficials.

Els testimonis orals no només aporten dades o fets; també aporten perspectiva i, des de la seva subjectivitat i emocions, context. Són fragments de vida explicats des de la quotidianitat, des del record íntim del que s’ha viscut en primera persona. I és precisament aquesta dimensió subjectiva la que fa d’aquests relats un patrimoni valuós que permet construir allò que anomenem memòria col·lectiva, una memòria que, si no es recull, corre el risc de desaparèixer.

El documental "Preservem la memòria" és quelcom més que una reivindicació del passat: és un antídot contra l’oblit i un gest de reconeixement cap a aquelles generacions que, sense fer soroll, també han construït el dia a dia del barri de Pont Major. I, en conseqüència, també és una invitació a escoltar: a escoltar el relat i les històries d’un passat que, tot i que no hàgim viscut directament, també és nostre.

La projecció és oberta i gratuïta. Ens agradarà que ens hi pugueu acompanyar.

Una (inesperada i dolorosa) derrota per seguir creixent

Hi ha derrotes que destrueixen equips i n’hi ha que els endureixen. Algunes deixen un llegat de desencís, d’altres una llavor de resistència. 

El Barça femení va perdre de forma inesperada i dolorosa la final de la Champions League contra l’Arsenal. Va ser una derrota païda entre llàgrimes que trenca, de moment, l'hegemonia europea d'un equip forjada amb esforç, talent i un estil inconfusible. Però, a diferència d’altres episodis que han suposat la fi d’un cicle, aquesta desfeta no sembla marcar el final de res. Més aviat, pot marcar l’inici d’una nova etapa dins del mateix projecte.

El record de la final masculina de 1994 planeja sempre que es parla de grans derrotes del Barça a Europa. Aquell 4-0 contra el Milan, contra un Barça que se sentia favorit i guanyador des d'abans de baixar de l'autobús, va suposar la fi abrupta del Dream Team i l’inici d’un període d’incertesa. Però la sensació avui és diferent. 

Aquell equip es va descompondre. Aquest, en canvi, sembla preparat per digerir el cop i transformar-lo en energia renovada. L’Arsenal va ser superior, va jugar millor i va saber anul·lar les virtuts d’un Barça irreconeixible. Però una derrota així no hauria de ser llegida només com un fracàs, sinó com un advertiment, una oportunitat per reforçar-se mentalment i tàcticament.

Aquest equip ha demostrat, al llarg dels últims anys, una ambició insaciable. Ha estat, i és encara, tot un referent futbolístic, mediàtic i social que inspira generacions. I, sobretot, aquest equip ha après a perdre, també a Europa, abans d'aprendre a guanyar. La derrota d’una final no és nova per a elles. Ja saben què significa aixecar-se després d’una patacada. 

Les derrotes poden ser definitives, i també poden ser punts d’inflexió. O t'enfonsen irremeiablement o, si no et maten, et fan més fort. El Barça femení té tots els ingredients per triar la segona opció. Perquè perdre, de tant en tant, no només és inevitable, també pot ser necessari.

Aquestes jugadores senten que tenen un deute, a banda que amb elles mateixes, amb l'afició, i no dubto que s'esforçaran per tornar-hi, per tornar a disputar una final de la Champions League, per tornar-la a guanyar.

Games Without Frontiers. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una cançó de Peter Gabriel, "Games Without Frontiers", el títol de la qual s'inspira en el programa de televisió "Jeux sans frontières", produït com el Festival d'Eurovisió, per la Unió Europea de Radiodifusió.

Aquest programa, que en una primera etapa es va emetre entre el 1965 i el 1982, era una mena de gimcana entre països europeus que simulava cooperació entre nacions; Espanya va participar-hi en la segona etapa del programa, entre el 1988 i el 1999, i entre d'altres el van presentar els (aleshores) popularíssims Ignacio Salas i Guillermo Summers.

En aquesta cançó Peter Gabriel juga amb el títol (en clara al·lusió al programa) per fer una crítica a la guerra i als conflictes internacionals, denunciant el comportament infantil i competitiu dels països i nacions, com si la guerra fos simplement un joc, un joc sense conseqüències. Entre els noms que es mencionen a la cançó, apareixen un Adolf i un Enrico, clares referències a Hitler i Mussolini.

Els xiulets, en aquesta cançó, no només se senten, també es canten en aquests dos versos:

"Whistling tunes we hide in the dunes by the seaside"
(Xiulant cançons, ens amaguem entre les dunes vora el mar)

"Whistling tunes we're kissing baboons in the jungle"
(Xiulant cançons, besem babuïns a la jungla)

"Jocs sense fronteres / Guerra sense llàgrimes", diu la cançó...