Finalment, Messi

Ho reconec: fins a la classificació de França per a la final del Mundial de Futbol de Qatar no vaig voler que Argentina guanyés el Mundial. No per Argentina sinó per Leo Messi.

Vaig arribar a desitjar, íntimament, que Argentina quedés eliminada a la fase de grups, després de perdre el seu primer partit contra Aràbia Saudita, i m'hauria agradat que Països Baixos hagués guanyat aquella fatídica tanda de penals, en aquest cas més per anar a favor de Països Baixos que en contra de l'Argentina, o de Messi.

És curiós que, des de la seva traumàtica sortida del Barça, una part de mi fins ara volia que a Messi, tant al PSG com amb l'Albiceleste, les coses no li sortissin del tot bé, que no triomfés. Em sembla que aquest és un sentiment molt compartit entre barcelonistes que hem admirat esportivament, i admirem encara mal ens pesi la seva samarreta actual, a l'astre argentí..

Aquest sentiment és més impulsiu que racional, perquè des de la raó tinc clar que Messi, possiblement més que cap altre jugador, mereixia guanyar aquest Mundial per certificar definitivament, per si algú en dubtava (per qui li exigia aquest títol) , que és el millor jugador del món i, segurament, de la història.

Assolida l'any passat la Copa Amèrica Leo Messi finalment va poder celebrar un gran títol amb Argentina, enterrant el "pecho frío" i posant-se definitivament l'afició albiceleste a la butxaca, imprimint al seu descomunal joc una actitud més "maradoniana".

No sé si hi té res a veure, però es va haver de morir Maradona per veure Messi triomfar amb la selecció argentina, l'any passat amb una Copa Amèrica, ara amb un Mundial, com si s'hagués alliberat de la seva allargada ombra, com si fes falta que l'afició argentina plorés al seu Déu per proclamar-ne un altre.

Finalment Messi s'ha coronat al capdamunt de l'Olimp dels futbolistes i al seu palmarès no hi mancarà cap títol. A la final vaig anar amb Argentina, també amb Leo Messi. No sé si li he perdonat que ja no jugui al Barça (al capdavall la seva sortida tampoc va ser responsabilitat només seva), tampoc sé si cal que li perdoni res...

Bé, potser el que sí que no li perdono, ni a ell ni a cap dels futbolistes que van saltar a camp a jugar la final, és que no mostrés ni un gest de solidaritat pel futbolista iranià Amir Nasr-Azadani, condemnat a mort pel règim d'Iran per defensar drets fonamentals de les dones.

Finalment, Messi va alçar el cobejat trofeu del Mundial de Futbol, d'un futbol que es gira d'esquenes i no s'atreveix ni a mirar de reüll la més que possible execució d'un dels seus.

El clàssic de la generació Z

Escric aquest article quan Barça i Madrid encara no han jugat el primer clàssic de la temporada, el primer sense Messi, el primer sense Sergio Ramos, dos jugadors que han marcat, respectivament, una època als seus clubs, també una època en els clàssics d'aquests darrers anys.

De la generació de Messi al Barça encara hi ha Gerard Piqué, i al Real Madrid Karim Benzema, jugadors encara molt importants per als seus clubs dins i fora del camp, però en aquest clàssic ja no són una anècdota, sinó categoria, els més joves que, en ambdós equips, estan cridats a marcar la propera època: Vinicius, Rodrygo i Camavinga al Real Madrid; Ansu Fati, Pedri, Gavi o Nico al Barça.

Són jugadors molt joves (nascuts a principis de segle) que, tot i que han arribat al primer equip, ja sabem que el més difícil és mantenir-s'hi... El Barça de moment ja ha lligat curt dues de les seves perles, Pedri i Ansu Fati, dos jugadors que, orfes de Messi, haurien de poder omplir el seu buit, també dins i fora del camp.

Aquests joves jugadors del Barça van néixer, curiosament, durant la presidència de Joan Gaspart al Barça (2000-2003), un dels moments de major decadència institucional i esportiva del club, semblant als darrers anys de la presidència de Josep Maria Bartomeu. Sí, al futbol la història també es repeteix...

Després d'aquells anys d'ostracisme va començar una època daurada amb el Barça de Rijkaard i Ronaldinho (i Eto'o) primer, i Guardiola i Messi (i Xavi i Iniesta) després... Veurem si ara, després d'aquest temps de decadència, aquests jugadors de la generació Z poden marcar una nova etapa d'èxits, gravant amb foc els seus noms a la història del Barça.

Escric aquest article quan Barça i Madrid encara no han jugat el primer clàssic de la temporada. Ara que ja en sabem el resultat, mantinc tot el que he dit, sense canviar-ne ni una coma. En aquesta generació Z del Barça hi ha fusta, i aquests joves són la millor cura per a superar el dol de Messi, si és que encara no l'hem superat...

A Leo Messi

Benvolgut Leo,
un dia les estrelles es van alinear per portar-te des de Rosario i el Club Atlético Newell's Old Boys a Barcelona i al Barça; dies enrere, sembla, es van tornar a alinear, tràgicament, per deixar-te com la cançó de Ja t'ho Diré: suspès en l'aire!

I si tots els camins porten a Roma, sembla prou evident que tots els vents (et) porten a París!

Aleshores, quan tot just eres una jove promesa, va obrar la màgia, i ara tot plegat sembla obra d'un malèfic malefici! El futbol és així, diu el tòpic, però no hauria de ser-ho...

Aquests són dies de sentiments contradictoris, d'aquells agredolços que a vegades tant ens incomoden; no puc evitar estar trist per la teva sortida, i també un punt decebut, en part amb tu, amb part amb el club. De debò no hi havia manera de fer realitat el teu desig de quedar-te i el del club que et quedessis?

Sé que no hi ha només un motiu, que tot aquest sainet és fruit de males decisions que s'han pres, i no totes per part teva... A vegades, tampoc per a tu i per al Barça, voler no és poder!

Trist i decebut, certament, i també agraït; t'estic molt agraït per tot el futbol que ens has regalat durant tots aquests anys, més enllà dels teus èxits personals i títols col·lectius; ha estat un goig veure't jugar amb la samarreta del Barça, i ni tan sols aquesta precipitada sortida en tacarà el record.
Moltes gràcies Leo!

A partir d'ara els nostres camins es separen, i jo seguiré fidel al Barça, per difícil i complicat que sigui ara el seu moment, fins i tot si cal travessar, com diu molta gent, una nova travessia del desert...

I m'agradaria dir-te que et desitjo el millor, però sincerament en allò estrictament esportiu no puc. A partir d'ara no m'alegraré dels teus títols, és més, desitjaré, encara amb més motius i forces, que el PSG no guanyi la Lliga de Campions! No és res personal... O potser una mica sí!

Aquest estiu vaig anar a dormir molt tard per veure't guanyar, finalment i feliç, la Copa Amèrica; però sincerament, ara que ja no vesteixes la samarreta del Barça, m'és igual si no guanyes el Mundial!

Winston Churchill va popularitzar la frase “la política fa estranys companys de llit”, i Groucho Marx la va reblar dient que no era la política la que feia estranys companys de llit sinó el matrimoni. El futbol, i més concretament el negoci del futbol, fa estranys companys de vestidor, i que ara el comparteixis amb Sergio Ramos no deixa de ser un cop de realitat: el futbol és així!

Leo, no dubto del teu barcelonisme i, segurament, acabaràs tornant al club, al teu club, al nostre club, tot i que al contrari de l'Eric Castel, no amb la samarreta... Mentrestant aprendrem a viure el barcelonisme sense tu, mirant de cua d'ull el que fas a París, i confiant que la patacada esportiva sigui de menys magnitud, menys tràgica, que l'econòmica.

A reveure, Leo.

Messi es treu l'espina

Lionel Messi fa 14 anys que tenia una espina clavada, una dolorosa espina que al llarg d'aquests anys s'ha anat clavant més endins al ritme de finals perdudes, i que fins aquest cap de setmana no s'ha pogut arrancar.

Messi ha guanyat, finalment, un títol amb la selecció absoluta de l'Argentina, el gran deute pendent que tenia Messi amb el seu país, i segurament el futbol amb Messi. L'Argentina de Messi ha guanyat la Copa Amèrica d'enguany sense que Messi brillés especialment a la final, sí rotundament en el conjunt del torneig. Amb el xiulet final Messi va caure agenollat, plorant emocionadament, traient-se la dolorosa espina, alliberant-se del feixuc pes de la història, i tot l'equip el va anar abraçar i, minuts més tard, el va mantejar alçant-lo per a la història!

Al 2007 un joveníssim Messi va perdre la primera final amb l'absoluta, perdent la Copa Amèrica contra Brasil; l'any 2015 Argentina va perdre la final contra Xile a la tanda de penals, i l'any següent, en una edició especial de la Copa Amèrica, va tornar a perdre la final contra el mateix rival, i també a la tanda de penals, fallant-ne un l'astre argentí.

Però no totes les finals disputades per l'Argentina de Messi les ha perdut disputant la Copa Amèrica; també va perdre la final del Mundial 2014 a la pròrroga contra Alemanya. La malastrugança de Messi amb l'Argentina semblava irremeiable, un mal endèmic, essent incapaç de vèncer a les finals, quelcom que feia més habitualment amb el Barça...

Fins aquest any, fins aquest estiu, fins que aquest cap de setmana Messi finalment s'ha tret l'espina clavada i, d'alguna manera, s'ha reconciliat amb l'Argentina, i l'Argentina amb ell... 

Hi ha dues dades que aparentment no tenen res a veure amb aquesta victòria, però que com a dades són allà: aquesta ha estat la primera final que Messi ha jugat sense Maradona, i sense estar vinculat a nivell contractual amb el Barça...

"Ahí lo dejo!"

La Copa de Koeman

Els dos primers minuts de joc van esvair, per a qui els tingués, els dubtes que el Barça podia haver generat després de la darrera derrota davant el Real Madrid. Dos minuts de possessió que van ser tota una declaració de principis: avui sabem a què jugarem, i jugarem així. 

Amb la controvertida, i alhora efectiva, defensa de cinc amb tres centrals, el Barça es va fer amo i senyor del partit, i la manca d'encert a la primera part i a l'inici de la segona, ara pels pals, ara pel porter, no va deprimir l'equip, com altres vegades. 

Fortalesa tàctica, i fortalesa mental, i mentrestant anar desgastant un Athletic de Bilbao que, també s'ha de dir, arribava cansat, en dinàmica de resultats negativa i havent perdut, fa quinze dies, la final de la Copa de la temporada passada contra la Reial Societat. 

I va arribar el gol perquè era inevitable, i el Barça va superar també una altra assignatura pendent d'aquesta temporada: la labilitat defensiva després de marcar, que ha generat massa sovint ensurts i gols dels equips contraris... Fortalesa tàctica, fortalesa mental, i fortalesa defensiva; amb aquests ingredients el títol no es podia escapar! 

A partir d'aquí la resta és història, amb tres gols més, un d'un Frenkie de Jong estelar, i dos de Messi per engreixar la seva extensa vidioteca! 

En la seva trajectòria a la Copa el Barça ha anat superant eliminatòries a empentes i rodolons, remuntant partits al darrer moment i lluitant contra ell mateix, contra la seva versió més desesperant; dissabte, però, va rubricar una final per emmarcar que, sens dubte, com a mínim salva una temporada que es preveia nefasta, i de nou en blanc. 

La samarreta de celebració de l'equip, tota una declaració de intencions: la primera d'una nova era. Veurem si una Copa fa estiu, o no... 

Ara toca competir la Lliga, si és possible fins al final, sense la pressió de guanyar-la i, per tant, sense descartar-la. No depèn només del Barça guanyar-la (amb l'empat d'ahir del Real Madrid resulta que novament sí!) , però sí competir-la fins a la darrera jornada, i només ho farà si manté la millora de joc i de resultats dels darrers partits, Real Madrid a banda. 

Koeman ha sabut recuperar a nivell futbolístic i anímic una plantilla deprimida, enfonsada en un declivi imparable a final de la temporada passada, llençant la Lliga i essent humiliada a Europa. 

Per Koeman la Copa era el camí més curt cap a un títol, i la seva fe (i perseverança) potser no mourà muntanyes, però ha servit per aixecar la Copa! Per mi si aquesta Copa té un nom, sens dubte, és el de Koeman. 

555.237.619 euros

Diuen que tothom té un preu i aquest (555.237.619 euros) és, sembla, el de Messi pels seus quatre darrers anys de contracte, des que va signar el darrer l'any 2017.

Val Leo Messi més de cinc-cents cinquanta-cinc milions d'euros? Faríem una enquesta i no ens posaríem d'acord; hi ha qui pensa que ni molt menys, hi ha qui pensa que val molt més...

Sigui com sigui aquest és el seu valor de mercat, d'un mercat, el de l'esport d'elit en general i el del futbol en particular, sobredimensionat de fa anys, un mercat que sense vergonya ni pudor ha anat afegint zeros a les clàusules de rescissió de contracte i a les nòmines dels jugadors.

És possible que, com al seu dia amb la immobiliària, la bombolla del futbol algun dia peti, faci una implosió, però fins que aquest dia no arribi (veurem si es modera una mica amb la crisis actual...), si és que ho fa, de moment el mercat del futbol professional segueix i seguirà inflant-se convertint joveníssims futbolistes en nous (i a vegades malcriats) rics.

La publicació del contracte de Leo Messi ha obert molts debats: el jurídic, el periodístic, l'econòmic, el fiscal i fins i tot l'esportiu... A mi el que m'interessa és l'ètic i moral, i em desperta com a mínim aquests dos interrogants:

1- Com encabim aquestes desorbitades xifres en un marc salarial que hauria de tendir a una major equitat, i sobretot proporcionalitat, entre els salaris més elevats i els més baixos d'una organització?

2- Si Messi val això, jo valc el que cobro? I tu, vals el que cobres? En Leo Messi, tu i jo cobrem el que valem?

Tenint clar que el sou no és l'únic que ens separa a Leo Messi i a mi, possiblement el que tenim en comú és que ni ell ni jo valem el que cobrem, i que tot i que els nostres salaris ens condicionen molt la vida (i el que podem fer amb ella), no ens defineixen, o això m'agradaria pensar, per ell i per mi...

Messi (de moment) es queda!

Messi se'n va, Houston tenim un problema!; Messi es queda, Houston tenim un problema!

Com si es tractés d'una sèrie, el serial d'aquest final d'estiu de Messi va fer un inesperat (?) gir de guió i finalment Messi, pel motiu que sigui, es queda! I si era un problema que marxés, per la manera com marxava, també és un problema que es quedi, per la manera com es queda...

Curiós que quan podia marxar no va voler fer-ho, i ara que volia, no ha pogut; d'aquí el problema i el problema és, com quasi tots, polièdric: personal, social, econòmic, institucional i esportiu. Aquesta situació de Messi m'ha fet pensar en la dificultat que tenim les persones, tantes vegades, en saber marxar, saber plegar!

Ara el critiquem però, sempre hem sabut plegar bé, nosaltres?

La sortida, com l'arribada i tot el que passa entre els dos moments, també formen part del llegat, de la contribució que hom fa a una organització, empresa, equip, etc., i hi pesa especialment ja que en determina el punt i final. Saber plegar no sempre és fàcil, tant si la decisió la pren un mateix o hi ha qui la pren per nosaltres, i en tots els casos no sempre és possible plegar bé, en positiu, fins i tot celebrant-ho!

M'agrada quan el periodista esportiu Ricard Torquemada parla de la presa de decisions dels futbolistes al camp, i de com aquestes decisions (una passada al peu o a l'espai, una desmarcada, un canvi de ritme...) determinen el joc i el resultat; en la seva precipitada, impulsiva i finalment infructuosa sortida del Barça, Messi possiblement ha errat en la presa de decisions i ara ell, l'equip i el club hauran de gestionar una temporada que Messi ja no volia jugar de blaugrana.

Només resta esperar que la gestió personal, social, econòmica, institucional i esportiva tingui més encerts que errors, i sobretot que, més enllà dels resultats purament esportius, permetin a Messi, si finalment s'escau i és la seva voluntat, marxar millor del Barça, saber plegar.

Messi se'n va...

Messi se'n va, Messi està marxant, i és evident que el seu no és el comiat ideal, sospito que tampoc el desitjat pel Barça, ni per ell mateix...

Sap greu que el millor jugador del Barça, del món i de la història marxi del club d'aquesta manera, escenificant un conflicte d'interessos econòmics inevitable, doncs tot plegat s'ha precipitat per una temporada nefasta i un horitzó no massa esperançador.

Aquesta temporada, però, només ha estat la gota que ha fet vessar un got que s'ha anat omplint aquestes darreres quatre temporades, fracàs rere fracàs des del 2015, des que el Barça no aixeca l'orelluda ni llueix com ho feia abans.

I sí, Leo Messi també és responsable d'aquesta davallada, per més que en moltes ocasions hagi sostingut esportivament l'equip, i suposo que ell mateix n'és conscient... Potser també per això vol marxar.

Perquè és evident que Messi vol marxar del Barça, que ja no hi està a gust, ni còmode; i si no vol ser-hi, és millor que marxi. A mi em sap greu que marxi, i més d'aquesta manera, però més greu em sabria que es quedés a despit; aleshores, segurament, restaria més, esportivament i social, que sumaria.

I si ha de marxar, i d'aquesta manera, enemistat amb la directiva, que no el club, que ell no hi perdi, i el club tampoc. Entenc que d'entrada cal fixar les posicions i enrocar-les, però tard o d'hora serà necessari un acord de traspàs que permeti a Messi alliberar-se del Barça, i al Barça omplir un xic la caixa amb un jugador que li ha donat un rendiment altíssim, esportivament i econòmica, possiblement el que més.

Messi se'n va, Messi està marxant, i si el Barça és més que un club i Messi el millor jugador del món, possiblement també de la història, acceptant que la seva sortida ja no serà modèlica, com a mínim tothom hauria de treballar perquè no fos vergonyosa, per cap de les dues parts.

El refrany de la setmana, sobre les carbasses

"A l'agost, carbasses!", diu el refrany, i la que aquesta setmana ha donat Leo Messi al Barça, en forma de burofax, és històrica!

El president del Barça, Josep Maria Bartomeu, ara ja deu saber que "val més traça que carbassa!"

També són històriques (per fins ara inèdites!) les carbasses que creixen al petit hort de casa. La carbassera, que tot ho acapara i sembla no tenir límits, s'ha enfilat tanca amunt i i ja albira el pati de la veïna de rere casa, i fins i tot ha conquerit, molt a pesar meu, un trosset de la gespa que aquest estiu hem estrenat.

Li ho permeto sempre i quan, literalment, "em doni carbasses"... A casa ens agrada molt, la carbassa, ja sigui en forma de crema, o bé a trossos bullida juntament amb la verdura, i sobretot per acompanyar la carn d'olla. I és que a banda del seu gust dolç, també cal tenir present que "cent quintars de carbassa no fan una unça de greix."

No sé com acabarà aquest serial de finals d'estiu entre Leo Messi i el Barça, de moment és com el rosari de l'Aurora!; l'únic que m'atreveixo a afirmar, ara i aquí, en relació a les carbasses, és que "no hi ha cap carbassera que faci melons!"

Quina Creu (de Sant Jordi)!

La notícia va ser Leo Messi i la idoneïtat que rebi o no la Creu de Sant Jordi fins que l'ex presidenta del Parlament, Núria de Gispert, li va copar el debat i els titulars!

Ben segur que per la seva condició d'ex presidenta del Parlament Núria de Gispert mereix tal reconeixement, com també el rebran Ernest Benach i Joan Rigol, i de fet el debat seguiria al voltant de Messi si no fos per la seva penúltima piulada polèmica!

No és la primera vegada, tan de bo sigui l'última, que Núria de Gispert s'excedeix verbalment a Twitter, que abusa de l'insult d'una manera, ja em perdonareu, impròpia de qui ha ostentat tal magna representació.

I el problema (insultar i menysprear via Twitter) no és només seu, és un problema que, com els escarbats, es reprodueix i creix, pel meu gust, en excés! Si els piuladors fessin duets com fan els músics, Núria de Gispert podria fer un duet piulador amb en Toni Albà (un altre piulador procliu a l'insult i el menyspreu), a dos insults per piulada!

Quina llàstima que Twitter serveixi per insultar (no era així al principi, us ho asseguro!), per dir a la xarxa el que (segurament) no es diria (mai) a la cara...

És clar que el problema no és l'eina sinó, com deia la meva àvia, el rere mànec, i en aquest cas no sé si hi ha un problema de comprensió del mitjà: no, a Twitter ni enlloc hauríem d'actuar com si ens protegís una mena d'immunitat digital, o vés a saber què es deuen pensar!

Sigui com sigui el problema no és que Núria de Gispert tingui la Creu de Sant Jordi, el problema, ara per ara, és que utilitzi Twitter d'una manera tant maldestra!

Sincerament, preferiria estar debatent si Messi mereix, o no, la Creu de Sant Jordi...

La frase cèlebre de la setmana, sobre el talent...

"Me sobren paraules", cantaven els Antònia Font, i ja fa temps que a tots nosaltres ens falten adjectius per a definir, dia sí dia també, el joc de Messi!

Quin adjectiu podríem utilitzar per descriure i definir el golàs de falta que Messi va marcar aquest dimarts, en les semifinals anada de la Champions contra el Liverpool?

El problema amb Messi és que el desgast d'adjectius qualificatius és constant any rere any, i ja pot guanyar més o menys títols una temporada, que sempre es manté a un altíssim nivell!

Per molts el deu és Déu (D10S, si voleu) i el Camp Nou, mal li pesi a Jürgen Klopp, és el seu temple!
Orfes d'adjectius, ni que sigui per excés d'ús, i per evitar la reiteració, podríem convenir que al llarg de la seva vida esportiva Messi ha cultivat un gran talent, que possiblement primer va començar com apuntava Montesquieu, "el talent és un do que Déu ens fa en secret, i que nosaltres revelem sense saber-ho", i que durant anys i anys s'ha anat forjant i consolidant de la manera que l'han descrit, entre d'altres, talentosos de renom, com Honoré Balzac ("no hi ha gran talent sense gran voluntat") o Francisco Umbral ("el talent, en bona mesura, és una qüestió d'insistència").

Al capdavall fins i tot el Messi exterminador d'adjectius és terrenal, però sublima tant en el seu particupar talent que fins i tot nosaltres mateixos ja l'hem expulsat de la Terra i enviat, divinament, a l'Olimp, amb la resta de Déus!

Guanyarà al 2019 el Barça la Champions League?

Aprovarà el Parlament els pressupostos 2019 del govern de Catalunya? I el Congrés de Diputats els del govern de l'Estat? Hi haurà eleccions anticipades a Catalunya i a Espanya? Seguiran a la presó els presos polítics? Els indultaran si els condemnem? Tornarà a Catalunya el president Puigdemont investit com a tal, aquest 2019? S'implementarà la República catalana? Serà dolorosa l'entrada de Vox al món municipal a Catalunya? S'expandirà Vox com una temible metàstasi política a les altres comunitats autònomes?

Encetem el 2019 amb els mateixos interrogants, si fa o no fa, que vam tancar el 2018; encetem el 2019 amb moltes incerteses sobre el futur polític del nostre país, algunes de les quals es resoldran a desgrat d'uns o dels altres, que ja sabem que les alegries, també en política, van per barris!

La majoria d'aquestes qüestions escapen de la nostra responsabilitat directa, però això no vol dir que no ens afectin, ans al contrari! I és que el costat de la nostra llista de propòsits pel 2019 podem fer també la de desitjos, que no són ben bé el mateix!

El propòsit depèn quasi exclusivament de nosaltres, de la nostra voluntat; és quelcom que ens proposem fer i que si no fem nosaltres ningú farà per nosaltres! El desig no necessàriament depèn de nosaltres...

Per més que m'ho proposi, jo no puc fer-me el propòsit que el Barça guanyi la Champions League; sí pot fer-se'l, per exemple, Leo Messi, tot i que no depèn exclusivament d'ell guanyar-la...

Guanyarà al 2019 el Barça la Champions League? O serà també per un mediocre, i alhora efectiu, Real Madrid?

No sé si del 2019, com de la resta d'anys, n'esperem més desitjos que propòsits...

I per Sant Jordi Messi profana el Bernabéu!

El 13 d'octubre de 1999 el jugador del Real Madrid Raúl González Blanco va fer emmudir el Camp Nou quan, a poc més de cinc minuts per acabar el partit, va marcar el segon gol de l'equip blanc, el que suposava l'empat, i duent-se el dit índex als llavis va fer el gent de silenci en la seva celebració. Aquella imatge va esdevenir icònica: l'aleshores líder i símbol del Real Madrid va fer callar l'afició del màxim rival!

Aquell empat, just a l'inici de la competició, no li va servir al Real Madrid per guanyar la aquella Lliga, en la que va acabar finalment cinquè; tampoc la va guanyar el Barça sinó el Deportivo de la Corunya, aquell memorable "SuperDepor"!

El 19 de novembre de 2005 el jugador del Barça Ronaldinho Gaúcho va fer aplaudir, després del seu segon gol, i tercer del Barça, el Santiago Bernabéu en aquella sorprenent, entranyable i avui difícilment imaginable imatge de "l'home del bigoti" aplaudint la gran i inspirada actuació del crac brasiler; per cert, un jove Leo Messi va veure-ho i viure-ho dins el camp doncs aquell va ser el seu primer clàssic al Bernabéu!

El 23 d'abril de 2017 el jugador del Barça Leo Messi va fer emmudir el Santiago Bernabéu quan, pocs segons abans de finalitzar el temps de descompte, va marcar el tercer gol del Barça, el que va donar la victòria; traient-se la samarreta deswprés de marcar va mostrar-la ostentosament a la grada blanca com volent dir: recordeu el meu nom, sóc Leo Messi, sóc el Barça i encara no ens hem rendit!

Aquest gol i aquesta victòria no valen, de moment, un títol de Lliga, doncs encara resten alguns partits i tot i que el Barça és avui líder provisional, empatat a punts amb el Real Madrid (que té encara un partit pendent), no depèn d'ell per guanyar-la. Aquest gol no serveix per guanyar, de moment, la Lliga però sí, de moment, per no perdre-la!

Aquest gol no només és la cirereta d'un gran derby, d'un partit intents i amb moltes oportunitats pels dos equips,i amb alternatives al marcador, també és, oh casualitat, el 500 oficial de Messi amb la samarreta del Barça!

El 23 d'abril de 2017 Leo Messi va profanar el Bernabéu; la diada de Sant Jordi Leo Messi va matar el drac!

Credo blaugrana

Crec en un Déu (Johan Cruyff), Pare totpoderós, creador del millor futbol del cel i de la terra.

I en Messi, únic Fill seu (bé, qui diu fill diu deixeble de deixebles, però ja ens entenem...) i Senyor nostre; el qual fou concebut per obra de l’Esperit Sant a l'Argentina i fitxat per l'Apòstol Reixach; patí sota el poder de Florentino Pérez, fou crucificat per la caverna mediàtica de Madrid, (quasi) mort i sepultat per l'advocacia de l'estat; davallà als inferns dels jutjats i ressuscità als terrenys de joc; ens ha fet pujar al cel infinitat de vegades i d’allí ha de venir a judicar els vius i els morts, tot i que de moment ens conformem amb eliminar la Juventus de Torí.

Crec en l’Esperit Sant, Sant Luis Enrique, Sant Luis Suárez, Sant Neymar JR i si cal Sant Paco Alcácer; la santa Mare Església del Camp Nou, la comunió dels sants i de la "culerada" i la remissió dels pecats (Torí després de París!); la remuntada i la vida perdurable a la Champions League.

La veritat és que a aquestes alçades poques coses més es poden dir o fer,"quicir", sobretot amb un Real Madrid encara viu a la competició. La fe mou muntanyes, però potser en fem prou amb un fora de joc no xiulat per classificar-nos...

Jo no sóc Leo Messi!

No crec que Leo Messi sigui avui un "capo" criminal, com va titllar-lo l'advocat de l'Estat Mario Maza, i encara menys que ho fos quan era una jove promesa del futbol i va signar el seu primer contracte professional amb el primer equip del Barça!

Sí crec, en canvi, que en el cas de Leo Messi hi ha hagut un excessiva voluntat d'escarni i acarnissament per part de María Silva Lapuerta, màxima responsable del servei jurídic de l'Estat, tenint present que la fiscalia va demanar la seva absolució argumentant que no veia ànim de defraudar, i sobretot tenint present que Messi va pagar, llavors sí religiosament, tot el que devia a Hisenda i les corresponents multes. Inquieta, això sí, la vinculació de la senyora Silva amb la llotja del Santiago Bernabéu (va ser directiva de Florentino Pérez).

Sí crec que Leo Messi i el seu pare es van equivocar, van cometre un delicte i l'havien de reparar, però la resolució del cas, amb condemna de presó (no executable) inclosa, sembla que respon a interessos que van més enllà del frau fiscal, doncs no és el primer futbolista que defrauda, però sí el primer que rep una condemna, i un ressò mediàtic, tan contundents. I no tinc tan clar que tot això vagi en el sou...

Puc entendre que el Barça expressi la màxima solidaritat i confiança vers el seu jugador (és clar que també li podrien haver ofert assessorament fiscal, al seu dia, a ell i a la seva família!), doncs sembla evident que Leo Messi i la seva família mediten fugir d'Espanya i fer via cap a Anglaterra o altres destins... Tot esforç per retenir-lo, amb arguments més enllà dels estrictament esportius, serà poc!

Però no entenc que el club ens vulgui fer partícips del seu suport incondicional amb la campanya "Tots som Leo Messi", perquè dins el camp sí, tot el suport al millor jugador de la història del Barça i, possiblement, de la història del futbol, però fora del camp la història ja és un altra!

Fora del camp jo no sóc Leo Messi, que en un any guanya el que jo guanyaria durant més de 800 anys de vida laboral! Una cosa és mostrar-nos solidaris amb ell i mostrar el rebuig per l'acarnissament al que és sotmès, però una altra cosa és afirmar que qui l'ataca a ell ataca al Barça i a tota la seva història!

El més trist d'aquesta història, però, és que una vegada més sembla que els estaments de l'estat, en aquest cas la justícia, semblen respondre a altres interessos que van més enllà de la imperiosa necessitat d'impartir-la amb imparcialitat!

Potser per això Leo Messi buscarà, a banda de futbol, justícia en una altra banda! I María Silva Lapuerta tan contenta...

... els queda Portugal

Portugal no era, ni de lluny, de les seleccions favorites per guanyar aquesta Eurocopa 2016, i encara menys després de veure la trista primera fase que va fer. Però va caure en el costat menys difícil de les eliminatòries i, com el Real Madrid a la Lliga de Campions, sempre aparellat amb la ventafocs de torn, es va plantar a la final!

Portugal no era, ni de lluny, de les seleccions favorites per guanyar aquesta Eurocopa 2016 i possiblement per això l'ha acabat guanyant: no hi tenia a res a perdre!

Portugal va guanyar la final com ha guanyat la majoria de partits: empatant als 90 minuts i vencent a la pròrroga! No voldria restar-li mèrit, doncs al capdavall és la campiona d'Europa, però que Portugal hagi aixecat el trofeu diu molt del nivell d'aquesta Eurocopa 2016!

Cristiano Ronaldo no ha brillat en aquest torneig, tampoc en la final, tot i que aquesta vegada sí va ser decisiu: amb la seva lesió a l'inici del partit va refredar la intensitat inicial de França i va permetre que Portugal s'ordenés i reforcés millor al mig del camp. Fins i tot sense jugar Ronaldo va ser decisiu!

I si fa 12 anys un jove Cristiano Ronaldo plorava desconsoladament per la final perduda contra una altra sorprenent campiona d'Europa, l'amfitriona Grècia, ahir Ronaldo també va vessar llàgrimes: al principi d'impotència per la lesió que el deixava KO, al final per un títol anhelat des d'aquella fatídica derrota!

Cristiano Ronaldo, però, ja té el que a Messi tant, i darrerament tan dramàticament, se li ha resistit: un gran títol amb la seva selecció! I amb el títol al sarró, i tot i fer una Eurocopa més aviat discreta, Cristiano Ronaldo es tornarà a erigir (i tornarà a exigir) com a candidat a la Pilota d'Or per davant d'un depressiu Messi, tocat i qui sap si enfonsat entre la (nova) dolorosa derrota d'Argentina a la Copa Amèrica i l'assetjament (?) judicial!

Després de l'eliminació d'Espanya la parròquia espanyola merengue filo-CR7 van començar a taral·lejar la mítica cançó dels Siniestro Total, que ahir possiblement ja cantaven i ballaven fent la "conga": "y menos mal que nos queda Portugal"... Jo més aviat em quedo amb la darrera frase: "pero ya es la hora así que apaga y vámonos."

Les 5 lliçons del penal indirecte

Neymar, Suárez i Messi durant celebrant el gol del penal indirecte. Foto: Miguel Ruiz / FCB

Reglament en mà era penal i, amb el mateix reglament, el gol, el sorprenent i polèmic gol del penal indirecte, no hauria d'haver pujat al marcador i el llançament de penal s'hauria d'haver repetit.

Aquest penal ha fet córrer molta tinta i ha generat, certament, polèmiques interessades que alimenten programes televisius presumptament esportius, tot i que més propers a l'entreteniment que a la informació, més interessats en promoure i atiar la polèmica que en la informació i l'anàlisi crític.

Polèmiques a banda, vist i repetit un munt de vegades en aquest penal indirecte hi veig, com a mínim, tres lliçons que transcendeixen el futbol i l'esport:

1.- La llei no escrita
Quantes vegades, en quantes ocasions, ens limiten les lleis no escrites? Les no escrites són lleis que pensem que regeixen i han de regir les nostres accions, el nostre comportament, però que són més fruit de convencions que estrictament de lleis.

El reglament de futbol, la llei del futbol, no diu que un llançament de penal hagi d'anar dirigit directament a la porteria amb la finalitat única de fer gol; diu que el jugador que l'executa ha de tocar la pilota cap endavant i que, un cop ha tocat la pilota, aquest jugador no pot tocar-la de nou fins que un altre jugador la toqui; en canvi, la resta de jugadors sí poden tocar la pilota quan el que ha executat el penal l'ha posat en joc.

La llei no escrita del futbol diu que quan llancem un penal ho farem tirant a porteria amb la finalitat de fer gol, i entenem que és així perquè és així com ho veiem fer reiteradament i així ho hem fet sempre quan hi hem jugat al pati de l'escola o en un partit de costellada!

Cap llei impedia a Messi fer el que va fer, assistir en comptes de xutar a porteria, en un llançament de penal!

Messi i Neymar l'altre dia, com abans altres jugadors, Cruyff entre ells, van fer cas omís de les lleis no escrites i van sorprendre a tothom. I el millor és que van aconseguir el que volien, també el gol!

Desobeir les lleis no escrites sorprèn d'entrada, però generalment és una desobediència amb alts efectes positius, sobretot pel factor sorpresa! Desobeir lleis no escrites és altament recomanable, especialment quan aquestes lleis no escrites ens les imposem nosaltres mateixos!

2.- Els efectes no previstos
Suárez no havia de marcar aquell gol! La jugada l'havien ideat Messi i Neymar per executar-la ells i ben segur que van tenir present moltes variables (la direcció de l'assistència, la posició de Neymar...) en relació als jugadors contraris, però quan executem un pla sempre apareixen factors sorpresa, efectes no previstos.

Messi i Neymar no havien informat de la seva decisió a la resta de companys, tampoc a Suárez, que seguint el seu instint golejador, quan va veure la pilota "perduda" a l'àrea i al seu abast, i va olorar el gol va anticipar-se a l'acció de Neymar.

Messi i Neymar ho havien previst i estudiat tot respecte l'equip rival, però no respecte als seus companys i es van trobar amb el factor sorpresa, no previst, de Suárez!

Per fortuna seva aquest factor no previst no va alterar el resultat final, és més, veient la jugada semblava més franca i segura la rematada de Suárez que la que podia haver fet Neymar.

Naturalment no podem preveure els factors imprevisibles, però sí que podem comptar que poder ser-hi i que,  d'aparèixer, no tenen perquè ser necessàriament negatius, ans al contrari!

3.- Si no funciona d'una manera, prova-ho d'una altra
Messi i Neymar, els principals llançadors de penals del Barça, aquesta temporada no només fallen penals més del que en ells és habitual, també més del que s'espera d'ells.

Com el amb el gol amb els golejadors, els llançadors de penals també poden tenir males ratxes i darrerament quan Messi o Neuyar es disposaven a llançar-ne un inevitablement apareixien els dubtes, possiblement també en ells mateixos: el marcaran? Neymar fins i tot va canviat la tècnica del llançament, tot i que amb resultats, de moment, no massa esperançadors.

Messi i Neymar necessitaven un punt d'inflexió en els llançaments de penals i la jugada del penal indirecte, un recurs més, una jugada d'estratègia, resolta feliçment, tot i que finalment d'una manera inesperada (el factor Suárez), els va servir per trencar una dinàmica negativa, per alliberar-se de la pressió.

Ens costa veure, a vegades, altres maneres de fer les coses amb els que ens encallem, a vegades per les (maleïdes) lleis no escrites; a vegades fer-ho d'una altra manera és una qüestió de matís, o d'actitud...

Cal tenir present, però, que fer-ho diferent no significa necessàriament que el resultat sigui millor! Fins i tot aquest penal indirecte es podia haver fallat i llavors el resultat i les conseqüències, ben segur, haurien estat uns altres!

4.- La generositat suma!
Leo Messi tenia a les seves botes marcar el seu gol 300 a la Lliga espanyola amb el Barça; l'ocasió era clara: un llançament de penal! El lloc i el moment eren ideals: un Camp Nou entregat i un partit resolt amb un joc especialment brillant de l'equip en general i seu en particular.

Potser temps enrere Messi hauria prioritzat millorar els seus registres particulars, però Messi, que ho ha guanyat pràcticament tot (se li resisteix el Mundial de seleccions), ja està en un punt que troba en la generositat tan o més plaer que en la realització personal.

Primer amb Neymar i després amb Suárez Messi ha trobat dos companys amb qui compartir jugades, assistències i gols, i aquí el que es destaca és el verb compartir.

Naturalment tu i jo sabem, com ho sap el propi Messi, que el gol 300 caurà aviat i serà notícia! Però amb el seu gest el penal indirecte ha tingut un gran impacte a nivell mediàtic, però també un gran i positiu impacte a nivell personal dins la plantilla.

No sempre és fàcil trobar l'equilibri entre el legítim interès personal i el necessari interès general, comú, d'un equip de treball. La generositat és un dels principals ingredients de la sinergia, quan la suma, el valor, de tots els factors junts i treballant col·lectivament és superior a la suma, el valor, individual de cada un dels membres per separat.

Ja ho sabem: Messi és molt bo, però també l'han fet millor companys com Iniesta o Xavi, així com Messi també ha fet i fa millors els seus companys.

5.- No és pel que fas, és per qui ets!
Genialitat o provocació? El debat es va cuinar durant el partit, just després del penal en qüestió, i es va servint calent i reescalfat aquests dies. Alimenten el debat i la polèmica anècdotes elevades a categoria, però és substància suficient per dedicar-hi minuts d'informatius esportius, tertúlies i columnes d'opinió.

El penal indirecte de Messi i Neymar, amb Suárez de convidat inesperat, ha estat objecte d'elogi quasi arreu del món excepte en el petit (a escala mundial), però influent, món del periodisme esportiu de Madrid.

El problema, de fet, és del periodisme de samarreta, i passa al futbol com passa també a la política. I en el món del futbol passa d'igual manera a Barcelona respecte el Real Madrid i a Madrid respecte el Barça.

Si aquest penal l'haguessin executat Cristiano Ronaldo i Bale en les mateixes circumstàncies (partit decidit) la majoria del periodisme esportiu mundial elogiaria igualment aquest fet, però a Madrid s'aplaudiria i a Barcelona es criticaria! És trist, però és així al futbol, a l'esport, a la política i, en general, a la vida!

Potser el Barça - Celta de l'altre dia no va ser un partit històric però el penal indirecte de Messi, Neymar i Suárez és històric i sí, passarà a la història! I com a totes les històries, grans i petites, sempre li podrem treure suc, uns elixir, d'altres verí!

En resum, calibrem bé tan els elogis com les crítiques, tinguem present que el factor sorpresa sempre que arriba, arriba per sorpresa i no ens imposem lleis que no existeixen! I és clar, procurant sempre que la jugada acabi en gol!

Repòquer d'or

Leo Messi amb les seves merescudes 5 Pilotes d'Or. Foto: FCB

Amb els jugadors de futbol passa com amb els músics, actors, escriptors o altres professionals: n'hi ha que viuen durant tota una trajectòria professional d'un moment d'èxit, d'un "one hit wonder", puntual o més o menys dilatat, i n'hi ha que tota la seva trajectòria és un èxit!

Molts dels grans futbolistes que podem recordar han tingut un període d'or, gloriós, entre la seva projecció i el declivi de la seva carrera, però pocs futbolistes aconsegueixen allargar aquest període gloriós més enllà d'un lustre, fins i tot allargar-lo una dècada!

Dels esportistes en actiu un bon exemple seria el tennista suís Roger Federer, que si bé ja ha perdut la condició d'indiscutible número 1 del tennis mundial, es manté al capdamunt presentant batalla i oferint un bon tennis malgrat haver-ho guanyat tot i més, essent ja llegenda!

Leo Messi va rebre dies enrere la seva cinquena Pilota d'Or, trofeu que el designa un any més com el millor jugador del món. A aquestes alçades ja no és notícia, ni sorpresa, que Messi sigui mereixedor de tal distinció, sinó que ho segueixi essent set anys després d'haver rebut la primera Pilota d'Or!

És tan evident com natural que Messi, com Federer, no ha mantingut sempre l'altíssim nivell de joc i resultats, però fins i tot quan, diguem-ne, no ha estat fi s'ha mantingut al top del futbol mundial; en altres paraules: la versió dolenta de Leo Messi segueix essent excel·lent i es manté molt per sobre de la millor versió de la majoria de jugadors!

Leo Messi ja fa temps que ha arribat al punt que quasi només es pot superar a ell mateix; des de la perspectiva del Barça és indiscutiblement el millor de tots els temps, però des de la perspectiva argentina Messi viu encara sota l'allargada ombra de Maradona, ídol més que futbolístic, doncs els seus gols de quarts de final contra Anglaterra i el triomf final de l'"albiceleste" al Mundial del 1978 transcendien el futbol!

Amb o sense Mundial, però, Messi ja fa temps que ha reunit tots els ingredients per ser considerat un autèntic mite, un futbolista majúscul que, al contrari que d'altres grans estrelles del circ del futbol, només pensa en la pilota!

Als seus 28 anys Leo Messi té encara molt futbol a les botes, i no sembla que la motivació i les ganes de jugar se li esgotin. Cinc Pilotes d'Or després no només recordem oi ho farem per sempre el seu nom, sinó que no oblidem ni oblidarem, tampoc, la promesa que va ser, la promesa que ens va fer, la proesa que va fer per esdevenir el que és avui...

Bravo!

El resultat del Real Madrid - Barça jugat aquest dissabte se'ns va fer curt! El resultat resta molt més per a la història que no el bon joc desplegat, ni la superioritat d'un equip sobre l'altre, que resten a les hemeroteques digitats de les cròniques i anàlisis del partit.

Jo també vaig trobar a faltar que el cinquè gol el fes Piqué, a qui el Bernabéu es va cansar de xiular, però potser millor així, que tot just estem a novembre, i les emocions fortes les volem a la primavera!

Jo també vaig trobar sublim el sublim Iniesta, a qui només li va mancar fer una parada per jugar tots els papers de l'auca: pressionar, temporitzar el joc, distribuir, assistir i marcar! El gol sempre pesa més i el d'Iniesta va li va valer, li va servir, per posar la cirereta a un enorme partit que, sense oblidar el que pel futbol espanyol representa, va tancar amb aplaudiments del Bernabéu quan va ser canviat. Com va dir Luis Enrique, és patrimoni de la humanitat!

Jo també penso que Sergi Roberto, aquest any sí, és el diamant que temporades enrere veiem només en brut, però que aquesta brilla, com va brillar també al Bernabéu, fent feina fosca i reivindicant un lloc preferent en aquest equip.

Jo també em vaig alegrar de la declaració de "Messi independència" que el Barça, amb el bon joc i els gols de Neymar i Suàrez, ha demostrat durant la seva recuperació i va rubricar davant el Real Madrid amb Messi sortint a la segona part amb el partit encarrilat!

Sí, tots aquests arguments els compro: que si l'anhelat gol de Piqué, que si el joc d'Iniesta, que si el paper de Sergi Roberto, que si l'estat de gràcia de Neymar i Suárez i la "Messi independència"... Però si em feu triar, del Real Madrid - Barça d'aquest passat dissabte jo em quedo amb les espectaculars, i providencials, aturades de Claudio Bravo, un porter que amb la seva sola presència transmet seguretat i que va desesperar, com ningú més al camp, un exasperat Cristiano Ronaldo i un apàtic, encara que sempre perillós, Karim Benzemà.

El Barça dissabte va guanyar quelcom més que tres punts; pel Real Madrid els tres punts perduts van ser el de menys!

El cinquè gol hagués portat aquest partit a la primera divisió dels clàssics històrics, però per fortuna quedaran a les hemeroteques les cròniques que l'han descrit com un dels millors partits del Barça al Bernabéu!

Bravo!

Irregular

La final perduda a doble partit de la final de la Supercopa d'Espanya contra l'Athletic Club (de Bilbao) no va ser el primer avís, però sí de moment el més car: un títol perdut!

El primer avís va arribar al primer partit oficial de la temporada, a la final de la Supercopa d'Europa contra el Sevilla. La consecució del títol va eclipsar les llacunes del joc del Barça, i el fet que estiguéssim, aleshores, just a l'inici de la temporada, ho va relativitzar.

Però ara que ja fa unes quantes jornades que la Lliga espanyola i la Lliga de Campions estan en dansa les llacunes, lluny de desaparèixer, s'han evidenciat: el Barça és menys incisiu en atac, i més vulnerable en defensa!

Sorprèn i preocupa que el Barça hagi perdut ja dos partits a la Lliga espanyola, però preocupa més les sensacions que l'equip transmet. És cert que l'equip és lluitador i que amb l'orgull ferit es mostra més competitiu, però malament si per treure el mateix de sí mateix necessita sempre anar per darrere del marcador.

Cert és que l'equip té una sèrie d'elements en contra: la impossibilitat d'inscriure jugadors fins al gener (Arda Turan i Aleix Vidal), sancions (Piqué) i lesions, (Messi i Iniesta les darreres i més preocupants), però aquests condicionants, lluny de ser excuses, han de ser (i són, segons diuen els propis jugadors) estímuls! Aquí és quan es demostra el fons d'armari!

És en aquestes situacions, quan les coses es torcen, quan apareixen les dificultats, els imprevistos que l'entrenador demostra la seva vàlua; és en la cerca de solucions, alternatives, en el risc de prendre decisions que l'entrenador se la juga. La sort del Barça és que té un entrenador, Luis Enrique, que no és dels que s'arronsa ni s'amaga.

Però no tot són males notícies; potser la millor és que ni els seus rivals directes a la Lliga espanyola (Real Madrid i Atlético) ni el (de moment) rival directe a la Lliga de Campions (Roma) estan millor!

De res serveix enyorar Pedro, que tan bé ens aniria ara per pressionar i generar perill al davant, o Xavi, que posaria criteri, pausa i ritme el mig del camp, tenim el que tenim i hem de confiar que amb els recursos disponibles Luis Enrique sabrà treure el màxim rendiment de cada jugador en particular, i l'equip en general.

Que la tardor sigui benèvola, que l'hivern ens permeti recuperar peces (Arda i Vidal), que pel camí no perdem bous i esquelles, que l'objectiu és arribar a la primavera amb opcions de títols!

L'entrenador i l'equip tenen crèdit; que en disposin doncs!