Santa Claus Got Stuck In My Chimney. Minuts Musicals de Nadal

Algunes tradicions nadalenques requereixen una gran dosi de fe, que vestim per a la mainada, i per a nosaltres mateixos, amb allò de la màgia de Nadal. Un dels exemples més inversemblants és la tradició del nostrat Tió de Nadal, però també podríem parlar dels Reis d'Orient i, naturalment, del Pare Noel.

En el cas d'aquest darrer, la màgia no només es fa present en la seva habilitat de recórrer el cel damunt del seu trineu, estirat pels rens, la màgia sobretot obra quan ha de davallar per les xemeneies de tantes cases! 

En cas de venir a casa meva, ho tindria realment complicat i li passaria el que explica aquesta divertida cançó que va popularitzar Ella Fitzgerald: s'hi quedaria encallat!

Potser sí que, al capdavall, és més probable que el Tió cagui regals, que no pas que el Pare Noel baixi per la xemeneia; deu ser per això que a casa, no hi ha vingut mai...

Blanca bruna. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

                          blanca
                                    bruna

Blanca
            bruna
                     i fina com un pa de mel
–més que una amoreta collida al carrer

la seva geniva floria de sang
verge i desvestida
                            –joliu dolençant

camisa de seda com la lluna al ple
la rosa vermella floria també:

si ahir era poncella ara és mon tresor
–com la satalia cada pit rodó

Joan Salvat-Papasseit

AMPA Xifra, final d'etapa

Aquesta setmana he deixat de ser, formalment, el president de l'AMPA Xifra. En una de les assemblees menys concorregudes, literalment quatre gats, vam aprovar la renovació de la junta directiva, que finalitzava el mandat.

Dic formalment perquè, de fet, vaig deixar de ser pare d'alumne de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà a final del curs passat, i aquesta és la condició necessària per a ser soci de l'AMPA i membre de la junta.

Comptat i debatut, de tots els anys que he estat pare d'alumnes a l'institut, els sis darrers he format part de la junta de l'AMPA i els quatre últims n'he estat el president, i precisament tots aquests anys de vida i treball a la junta de l'AMPA han estat especialment convulsos. 

Poc després d'entrar a la junta, a finals de 2018, va saltar la notícia de l'obertura del nou institut de Sarrià de Ter, una circumstància que, tal com es va gestionar des del departament d'Educació, va tenir conseqüències dramàtiques, i ben aviat vam veure que irreversibles, per al futur de l'institut, amb una pèrdua constant i continuada, un degoteig, d'alumnat d'ESO i BAT, promovent (en comptes de combatre-la) la segregació escolar de forma alarmant i accelerada.

I precisament aquesta pèrdua constant i continuada d'alumnat i el risc de seguir perpetuant la segregació escolar, va servir, fa dos cursos, com a pretext per a decidir suprimir progressivament l'ESO a l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà fins a la seva extinció, prevista per a finals del curs vivent, deixant el barri de Pont Major sense aquests estudis i obligant l'alumnat del barri a desplaçar-se a altres instituts de Girona.

L'anunci de la conversió de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà en centre integrat de formació professional li augura, diu el departament d'Educació, un futur esplendorós, i tant de bo sigui així, però el cost ha estat i és caríssim, amb un passat recent i un present plens d'incerteses, falses promeses, promeses incomplertes i una inevitable fuga de professorat, de talent, que ha anat marxant veient, amb tristesa i impotència, com l'institut s'enfonsa.

El maltractament institucional, especialment del departament d'Educació, a la comunitat educativa de l'institut (professorat, personal d'administració i serveis, alumnes i famílies) d'aquests darrers anys ha estat molt dolorós i, davant aquest dolor i aquest dol, a l'altre costat i especialment per part d'Educació, hi hem trobat poca comprensió (a vegades fins i tot prepotència i menyspreu) i nul·la empatia.

En fi, que des que vaig entrar a l'AMPA tot han estat males notícies, hem anat de crisi en crisi, lluitant, reivindicant i mobilitzant-nos molt, per poc, o res... I ves que el malastruc no fos jo; ara que plego potser es tomba la truita i l'institut reneix de les seves cendres. Els vents que arriben del departament d'Educació, ja vestit amb el nou govern, podrien confirmar aquella llei que diu que si una cosa va malament, encara podria anar pitjor. 

M'agradaria equivocar-me; veurem i, en tot cas, jo m'ho miraré des de fora l'institut, m'ho miraré des del barri...

És un final d'etapa, no és un final de tema, perquè el present i futur de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona segueixen formant part de les meves preocupacions, de la meva agenda i de l'agenda de l'AV de Pont Major.

Ràdio Sarrià: la nova primera temporada completa

Part dels col·laboradors actuals de Ràdio Sarrià. Foto: Jordi Rispau Pagès

La història de Ràdio Sarrià ha estat prou explicada en les pàgines d’aquesta revista en diferents números i ocasions i no seré jo, ara i aquí, qui us l’expliqui de nou. Sí que voldria explicar-vos que part de la història, la dels inicis de Ràdio Cosmos i de Ràdio Sarrià al Pla de l’Horta, vam recordar-la en l’acte d’inici de la temporada 2024/25, en un programa especial de ràdio que vam fer des del local social del Pla de l’Horta amb alguns dels impulsors de la ràdio a Sarrià de Ter.

Amb aquest petit i modest homenatge als impulsors de Ràdio Sarrià, des de l’Associació Cultural Ona Sarrià vam voler recordar i commemorar els 40 anys de l’emissora, que es van esdevenir el 1983 i que, malauradament, van passar desapercebuts. La presentació de la nova temporada, doncs, ens oferia l’oportunitat de reunir alguns dels que van iniciar aquesta apassionant aventura radiofònica, i de fer-ho allà on van començar Ràdio Cosmos i Ràdio Sarrià, al barri del Pla de l’Horta.

Va ser entranyable i divertit escoltar de viva veu dels protagonistes, que aleshores eren adolescents, com d’una activitat lúdica i informal, simplement per passar-s’ho bé, es va gestar el projecte d’una emissora de ràdio que al cap de poc temps seria la nostra ràdio municipal, Ràdio Sarrià.

Els qui avui tenim la responsabilitat de tirar endavant Ràdio Sarrià ens sentim hereus del seu llegat, i procurem afrontar la gestió de l’emissora i la producció de programes i continguts amb la mateixa il·lusió, passió i fins i tot divertiment que aquells joves de fa quaranta anys, una il·lusió i passió renovats després de la municipalització de la gestió de Ràdio Sarrià a principis de 2024.

És amb aquesta il·lusió i passió que, en aquest programa especial de ràdio al Pla de l’Horta, també vam presentar la nova temporada radiofònica, la segona d’aquesta nova etapa, la primera completa, ja que la temporada passada no va començar al setembre, sinó al mes de gener.

La temporada 2024/25 arrenca amb més d’una vintena de programes i continguts diversos, la immensa majoria de continuïtat de la temporada anterior, amb espais dedicats a l'esport, al teatre,  a la poesia, al cinema i a les bandes sonores, a la música popular, a les llegendes, a la cuina, a entrevistes i a les originals "píndoles" sobre temes diversos.

I com a novetats d’aquesta nova temporada, cal destacar "Els discus de ballar", en el que es tornaran a punxar, després de molts anys de no fer-ho, discs de vinil, "El món d'en Fifu", dedicat als còmics, o "El Safareig", un programa que no podria faltar a la nostra graella i que s'endinsarà en l'actualitat i les curiositats del poble.

També seguirem comptant amb la col·laboració de l’IES Sarrià de Ter amb l’espai "Les veus de l'institut", i amb un nou espai d’entrevistes sobre l’economia social i cooperativa gràcies a la col·laboració de l’Ateneu Cooperatiu Terres Gironines, organisme establert a Sarrià de Ter.

Aquesta nova temporada, doncs, Ràdio Sarrià no només consolida la seva programació, feta gràcies a la passió i al compromís de més d’una vintena de persones voluntàries que es posen davant i rere els micròfons, sinó que l’amplia amb nous programes i continguts.

I si els continguts són de qualitat, ara també ho és el continent, gràcies a la inversió feta per l’Ajuntament de Sarrià de Ter en tota una sèrie de millores tècniques als estudis i instal·lacions de l’emissora, amb una nova taula de so, micròfons nous i altres equipaments que han de contribuir a millorar la qualitat de l'emissió.

Des de l’Associació Cultural Ona Sarrià iniciem la nova temporada amb la voluntat d’oferir-vos una programació i continguts de qualitat i de proximitat, també amb la ferma voluntat de seguir millorant i potenciant la informació local i la participació ciutadana, mantenint viu l’esperit d’aquells joves aventurers que, fa poc més de quaranta anys, van connectar per sempre més el nostre poble a les ones hertzianes.

Us encoratgem a sintonitzar i escoltar Ràdio Sarrià, la vostra veu.

Article publicat al número 119 de la revista Parlem de Sarrià.

Parlem de Sarrià, 30 anys.

Dies enrere es va publicar un nou número, el 119, de la revista Parlem de Sarrià, que duu per portada la sardana, que diuen que és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan; entre les seves pàgines hi podreu trobar tot un reportatge dedicat a la nostra dansa i a la tradició sardanista de Sarrià de Ter.

La revista, com sempre, està farcida d'articles, d'història i d'actualitat, però en aquest número, a la portada, hi ha un detall que no us hauria de passar inadvertit: la referència als 30 anys de la revista! Amb 119 números a l'esquena, ja fa més de trenta anys que la revista Parlem de Sarrià s'edita a través d'un grup de redacció, de forma independent de l'Ajuntament de Sarrià de Ter.

30 anys després la revista Parlem de Sarrià segueix fent recerca històrica i parlant d'actualitat i de cultura, fidel als seus fins fundacionals.

Bona lectura!

"El meu avi" baixa als inferns

El risc d'alçar-se en un pedestal és, ja ho sabem, caure; i com més alt el pedestal, més fatídica la caiguda. Qui més qui menys hi som, en un pedestal, bé en l'àmbit familiar, d'amistats, cívic i social o professional. El risc d'estimbar-nos, en menor o major mesura, el tenim tothom.

A José Luis Ortega Monasterio, el pare de l'havanera catalana, el compositor de la popularíssima havanera "El meu avi", l'havíem alçat merescudament en un pedestal, però la seva possible vinculació amb una xarxa de prostitució de menors, descoberta arran de la investigació del documental de 3Cat  "Murs de silenci. Gran Escala 2000", ha esmicolat, per a moltes persones, el pedestal en què l'havíem encimbellat.

Ortega Monasterio és un mite més caigut del cel, un mite més que baixa als inferns, tot i que, pel que sembla, als inferns (presumptament) ja hi havia baixat en vida. Hi hauria de baixar, també, l'havanera "El meu avi"?

Se'm fa estrany imaginar-me una cantada d'havaneres sense que es canti "El meu avi", com se'm faria estrany una cantada d'havaneres sense "La bella Lola"; quan cau del pedestal un artista, ha de caure (i hem de fer caure) també el seu art?

Un nadal diferent. Minuts Musicals de Nadal

D'aquí a res, tot just un xic més d'un mes, ja hi serem de nou pel tros, celebrant Nadal, cada ovella al seu corral.

Ens asseurem al voltant de les taules, curulles de menjar, amb els menjadors i les sales d'estar engalanades, amb les estovalles, els plats i la coberteria de mudar...

No sé si enguany encara recordarem que no sempre ha estat així, que tampoc fa tant, tot just quatre anys, que vam viure, com cantaven Pepet i Marieta, un Nadal diferent...

Vetlla, revetlla. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Vetlla, revetlla

                          a Jaume Llongueres

Sant Joan
                noça i bateig de sang!
Les noies riuen amb llur galant.

Quina vesprada
festa pel cor:
cada abraçada deixarà enyor,
cada besada un infant nou.

Pluja de ruda sobre els pitralls,
qui diu l'amada,
qui diu l'amant.

El càntir s'ompli
d'aigua amb anís,
que es vessi tota
                           sines endins.

No hi haurà festa si el foc no és alt,
si molt no es besa
i l'amor es plany.

A la fontada vinguen cançons
la matinada veurem el sol:

haurem menjada coca amb llardons.

Joan Salvat-Papasseit

El fred

No sé si també per a vosaltres, però per a mi el fred ha arribat, finalment, aquesta setmana. Tinc novament la impressió que arriba tard, que anys enrere ja treia el nas per les Fires de Girona, que anys enrere en aquest punt de novembre ja feia dies que teníem per flassada el nòrdic gruixut. Tot just aquests dies, a casa, hem encès la calefacció, però no, encara, la llar de foc; serà qüestió de dies...

És com si el temps, el temps meteorològic, s'hagués descompassat respecte a les estacions, com si temps i estacions ballessin a ritmes diferents i mentre l'estació marca el pas, el temps en comptes de seguir-la, va a la seva...

Atribuïm aquest desgavell al canvi climàtic, com un símptoma més de la seva evidència, i les conseqüències les notem, entre d'altres, amb fenòmens cada vegada més extrems. El més recent, la tràgica DANA de València.

Diuen els experts que, per més que ens hi escarrassem (i cal seguir escarrassant-nos-hi, per descomptat), aquest desastre planetari difícilment és irreversible. El fred arriba tard arreu i això afecta, a banda dels nostres canvis d'armari i de flassades de llit, per exemple a les migracions dels animals, a la floració de les plantes, a la vida d'aquest nostre planeta, malalt per culpa d'un virus anomenat humanitat.

El fred ja ha arribat, tard i possiblement malament, però finalment, ja ha arribat. 

Donald Musk, Elon Trump

L'administració que Donald Trump està preparant per a la seva nova presidència està generant molt de rebombori polític i mediàtic, provocant fins i tot una certa preocupació a les files del Partit Republicà dels Estats Units.

Té previst nomenar un fiscal general acusat d'abús de menors, un antivacunes, l'ovella negra de la família Kennedy, com a responsable de sanitat, un presentador de televisió, veterà de guerra, això sí, tot i que sense gaire rang, que llueix tatuatges supremacistes blancs i neonazis, com a secretari de defensa, una prorussa com a directora dels serveis d'intel·ligència i, entre altres nomenaments que preveu fer, l'omnipresent Elon Musk com a responsable del departament d'eficiència governamental, en altres paraules, el responsable de passar les tisores per la despesa pública.

Elon Musk ha estat l'artífex de la tornada, sobre una catifa vermella i amb gran impacte i visibilitat, de Donald Trump a X, l'antic Twitter, d'on va ser expulsat ara farà quatre anys per la seva incitació a l'assalt al Capitoli.

Tanta devoció i visibilitat a Donald Trump, és evident, no eren gratuïtes, i la torna serà, probablement, l'entrada de l'home més ric del món al govern federal dels Estats Units d'Amèrica, talment com un fill pròdig, veurem si com un possible dofí.

I és que aquest binomi, Donald Trump i Elon Musk, fa més por que una pedregada o, potser actualitzant l'expressió, que una DANA! La previsió, el temor, és la retallada econòmica de serveis públics, acompanyada d'una retallada de drets: menys regulació i més privatització, menys drets i proteccions laborals, més desigualtat social i econòmica, menys vigilància i control dels mitjans i d'internet...

Donald Trump està cosint una administració certament controvertida, en la que la lleialtat és el bé suprem, més que la professionalitat, potser conscient que aquests pròxims quatre anys seran els darrers en què podrà deixar per a la història (i possiblement per a la histèria col·lectiva) el seu llegat.

Si Elon Musk ha fet el que ha fet a X amb el Trump candidat, ni m'imagino el que farà amb el Trump president, i més formant part, ell mateix, de la seva administració. Només per veure-ho, potser no paga la pena abandonar X...

Donald Trump: ell és l'estrella

Fem recompte d'alguns dels personatges famosos que han donat suport (públicament i econòmic) a Kamala Harris a les darreres eleccions estatunidenques: Oprah Winfrey, George Clooney, Jamie Lee Curtis, Harrison Ford, Barbra Streisand, Matt Damon, LeBron James, Bruce Springsteen, Beyoncé, Jennifer López i per descomptat, Taylor Swift.

La llista podria ser més llarga, però l'elenc d'estrelles del món de la música, la televisió, el cinema o l'esport és prou important.

També és significativa la llista de personatges que han donat suport a Donald Trump: Hulk Hogan, Jon Voight, Rosanne Barr (sí, la protagonista de l'enyorada sèrie "Roseanne")  i per descomptat, Elon Musk. La impressió és que Donald Trump no ha necessitat que a la seva campanya electoral l'acompanyin (i donin suport) tantes estrelles com a Kamala Harris perquè l'estrella, la més gran i la que més brillava, era i és ell mateix.

Ja podia Barack Obama brillar amb els seus discursos, o Bruce Springsteen amb la seva música, als mítings i actes electorals de Kamala Harris, que Donald Trump omplia i es menjava l'escenari, amb la seva presència i la seva actitud, altiva i sempre desafiant, i amb el seu verb, directe i contundent, encara que mentider.

Mentre Kamala Harris necessitava envoltar-se d'estrelles, símbol del lideratge compartit o col·laboratiu, Donald Trump exercia, més que d'estrella, de déu Sol al voltant del qual giraven totes les altres estrelles, tal com farà, pel que estem veient, amb la seva administració quan governi, novament, com a president dels Estats Units d'Amèrica. Ningú brilla més que ell, ningú gosa brillar més que els seus cabells...

I és que ara, més que mai, fins i tot més que amb la seva primera presidència, ell, Donald Trump, és l'estrella.

En record de Joan Torres i Culubret, tot recordant Just M. Casero

Abans-d'ahir va morir el psiquiatre gironí Joan Torres i Culubret, qui va ser també director de l'Hospital Psiquiàtric de Salt. Els amics del meu pare també es moren, malauradament; la llei de vida és implacable. No puc evitar tenir la impressió que cada vegada que mor un amic del meu pare, ell en certa manera torna a morir, es mor una part d'ell...

Joan Torres i Culubret i el meu pare, Just Manuel Casero i Madrid, van compartir vida, des de responsabilitats diferents, al psiquiàtric de Salt; l'amic Jaume Guillamet en va deixar un breu testimoni a la biografia "Memòria de Just" (Edicions 62, 1999), en les que explica algunes de les vicissituds de la gestió i inici de la transformació de l'hospital psiquiàtric; però de la seva amistat, també de la seva col·laboració professional, un com a psiquiatre, l'altre com a polític, en tenim una bona mostra en l'article que Joan Torres i Culubret va publicar al Punt Diari el 4 de febrer de 1981, quatre dies després de la mort del meu pare.

I la Primavera arribà al Psiquiàtric...
(Punt Diari, 4 de febrer de 1981).

Recordes Just la primavera de 1979, després d'aquelles eleccions municipals quan un dels eslògans del teu partit era allò de la Primavera Socialista, se'n fa present que en unes jornades sobre Psiquiatria a Talavera de la Reina, vaig al·ludir a l'esperança d'un canvi del nostre Hospital Psiquiàtric que podria ser afavorit per l'arribada de la "Primavera Socialista", que tu com a Diputat i President de la Comissió de Sanitat portaves sota el braç.

De fet des d'aquell juny de 1979 han passat moltes coses a l'Hospital i a Girona dins el món de la Psiquiatria i això crec que és un deute que tenim amb tu tant els treballadors com els usuaris de la Salut Mental a les nostres comarques. Entre els esdeveniments més importants cal parlar de les Jornades de l'Associació de Neuro-psiquiatria celebrades a final de febrer de l'any passat, les primeres Jornades Catalanes de Salut Mental de l'abril del mateix any i altres fets; el que culminà amb l'elaboració d'un pla Assistencial per part de la direcció col·legiada de l'Hospital, el qual tu vas defensar i amb el qual et vas comprometre diverses vegades públicament.

Quin fou el teu paper dins de tot l'enrenou creat en una institució com el Manicomi, el qual tendeix per ell mateix a la paràlisi i la mort?, doncs, bé, després de molt cercar, crec que tu eres una mena de catalitzador, com el llevat imprescindible per a la fermentació. Amb la teva franquesa, espontaneïtat, i sobretot la increïble sensibilitat pels problemes de la marginació social que sempre mostraves, feies que el teu contacte ens motivés i que fos una font d'optimisme i d'energia per afrontar el nostre treball diari. Alguns fets ens van deixar bocabadats.

Un malalt s'acosta i et pregunta: Vindrà el meu alcalde?, i l'endemà amb aquest títol surt un Quiosc.

Una colla de malalts, a la sortida del teatre passegen per la Rambla i davant de l'esverament d'alguns ciutadans clarifiques la situació escrivint el Quiosc anomenat l'Escàndol.

El passat dia 29 d'agost morí en Franco Basaglia a Venècia i l'encapçales amb el títol "La mort contra la psiquiatria". Qui ens havia de dir que la MORT, cinc mesos després, tornaria a ferir la psiquiatria aquesta vegada en la persona del POLÍTIC (en majúscula expressament) que en el nostre país millor havia sabut connectar amb les necessitats de la salut mental de tots els que he conegut?

Però si la Psiquiatria ha estat el fil conductor de la nostra relació, altres fets ens han també lligat; penso que per tot on anaves i treballaves eres el mateix tipus d'animador: com oblidar la teva imatge cantant havaneres en una festa del teu Partit, o bé trobar-te amb barretina i la senyera per bufanda a l'Arcada, sense perdre mai el somriure malgrat la decepció davant els resultats de les eleccions al nostre Parlament. I les xerrades més transcendents, recordo ara especialment quan parlaves en el cementiri de Portbou davant de la tomba de W. Benjamin a la tardor del 1979...

Crec que som molts a Girona els qui hem quedat marcats pel teu contacte, per la teva manera d'afrontar la realitat, sense renunciar, malgrat les dificultats, mai a canviar-la. Per a mi darrerament la vida s'ha fet menys agradable, el meu optimisme ha minvat; com oblidar-te?, quan ja de bon matí, en prendre el meu habitual cafè amb gel, amb el Punt a la mà, mirava la darrera pàgina per veure el que deia en Just; com quan els caps de setmana tot anant a Llançà i en passar per l'Empordà no veure'l un xic sota la teva influència literària; com afrontar la tasca quotidiana sense poder parlar de problemes com a projectes i solucions amb en Just els divendres al matí... Quan la M. Mercè llegeixi això, pensarà sens dubte: que fàcil que ho tens noi!". Ho sé i em faig creus del que serà per a ella i la gent amb la qual vivies diàriament (Fins i tot això vas saber explicar a la teva companya mitjançant un Quiosc on parlaves de l'enterrament d'un teu company i del que podia pensar la seva muller).

Recordo perfectament les dues darreres vegades que vam parlar, el primer cop et vaig prometre quelcom que malgrat tot procuraré acomplir, el segon vaig rebre una lliçó la de com morir amb enteresa, dignitat i fins i tot resignació. És curiós, mentre parlava amb tu, tot i parlant de la MORT em sentia tranquil, fins i tot vam riure junts, però després baixant les escales de l'Hospital les llàgrimes m'inundaren els ulls.

Com afrontar diàriament la realitat i la difícil lluita per la reforma d'un Psiquiàtric, dins del context de la reforma d'un país, quan ja aquella primavera del 1979 es troba tan llunyana? De fet, sembla que  estem en plena i eterna "Tardor" i que s'allunya molt la "Primavera" propera (encara que avui, Just, a la televisió un important personatge català ens parlava de la propera primavera política, cosa que podria fer pensar en una convergència d'ambdues primaveres, esperem-ho).

Una solució seria la que ens proposava un altre lluitador (F. Basaglia) aquí a Girona el passat dia 1 de març: "Si penséssim amb la raó en la situació actual, hauríem de dir que demà veurem el caos i la fi del món, racionalment no podem pensar en un millorament del món i, sobretot no podem pensar que deixant la feina per als altres el món pot millorar. Penso que hem de llançar lluny aquest pessimisme i anar a la recerca d'un nou optimisme, però l'optimisme no cau del cel, l'optimisme ens ve de la nostra pràctica que canvia, aleshores o nosaltres canviem pràcticament, substituïm l'optimisme de la pràctica posant-lo en el lloc de la raó, o continuarem anant a l'Hospital cada matí a posar-nos la bata que cobreix la nostra vergonya, la nostra mistificació de la realitat i ens impedeix ser veritables metges.

Joan Torres i Culubret 

Quan mor un amic del meu pare, el meu pare mor un xic més; però rellegir articles com aquest em fan valorar quelcom més important que la mort: la vida que van tenir i, sobretot, que van compartir.

La teva llum. Minuts Musicals de Nadal

Hi ha nadales en les quals les festes de Nadal són el tema principal, en d'altres, com "La teva llum" dels andorrans Madretomasa, les festes de Nadal, amb les "ciutats de llum / llum als carrers", són només l'escenari, el context per explicar una història. 

Una història, en aquest cas, que, al contrari de la neu, "això que tenim tan nostre /  no es fongui un altre cop", amb l'esperança de poder "sentir la teva llum al meu costat".

Cançó futura. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Cançó futura

Guerra la guerra, fem-nos soldats:
serà la terra pels catalans.
Gent de Castella, deixeu-nos pas.
Feu-vos enrera la host vilana.
La mar és nostra! la branca ufana
quan l’estol passa.
La malvestat s’és feta eixorca si som triomfants:
serà la terra pels catalans.
Duem estrella i penó barrat.
Guerra la guerra!
L’ardit es bat per una engruna dolça de pau:
si per l’engruna vol llibertat.
Serà la terra pels catalans.
Gent castellana, l’allau no us val!

Joan Salvat-Papasseit

Un artista amb compàs, regle, escaire i cartabó. Entrevista a Jaume Busquet i Roget

Recordo de petit, quan anava a l'escola, la il·lusió que feia estrenar un estoig nou, d'aquells ben complets i farcits de llapis i retoladors de colors, goma d'esborrar i maquineta de fer punta i fins i tot amb regle, escaire, cartabó i transportador d'angles. Feien goig, aquells estoigs, que quan feies córrer la cremallera i els obries de bat a bat semblaven capses de bombons...

Amb els anys s'hi afegia, en un estoig a part, un artefacte encara més màgic: el compàs, primer d'aquells de mina incorporada i, ja a l'institut, els que hi havies de collar un retolador punta fina per a fer el dibuix tècnic.

Compàs, regle, escaire i cartabó són instruments que en el meu cas formen part del passat, i potser és per això que em fascina tant que un artista com en Jaume Busquet els utilitzi, amb gran traça i enginy, en el seu dia a dia per a les seves creacions, els seus dibuixos i vinyetes. 

Dels seus dibuixos, del seu art, que també inclou poesia i microrelats, de la seva vida i de molt més en vam parlar dies enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià.

Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

Zones inundables

La DANA de València ha fet revifar, d'entre molts debats, el de les zones inundables, que si aquí va fer acte de presència pel temporal Glòria, se'n va anar aigües avall.

Qui més qui menys aquests dies hem consultat si casa nostra està en una zona inundable, i anem aprenent conceptes com els períodes de retorn, que poden ser de 10 anys, amb una alta probabilitat d’inundació, de 100 anys, amb una probabilitat mitjana d’inundació o de 500 anys, que considerant-los esdeveniments extrems.

També estem aprenent, a marxes forçades, algunes mesures preventives contra futures inundacions, com les basses de laminació, tot i que la seva existència no sempre són garantia que no s'inundi res; l'espai del darrere del pavelló de Fontajau de Girona n'és una i, tot i això, pel temporal Glòria part del pavelló es va inundar.

Sembla que aprenem molt, però potser no aprenem prou. Sembla que ara aprenem a prendre una major consciència, i responsabilitat, sobre la planificació urbanística, tenint molt presents les zones inundables, especialment a l'hora de construir habitatges i equipaments públics: escoles, hospitals, etc. I fins i tot sembla que ens atrevim a dir, i a comprometre'ns, a revisar planificacions urbanístiques no executades per tal de replantejar-les, si cal, o bé a enderrocar alguns edificis i equipaments, si fos necessari, per evitar mals majors en un futur.

Perquè el que també estem aprenent és que aquests episodis de DANA i de pluges torrencials sovintejaran més, per motiu del canvi climàtic, fent que alguns dels paràmetres vàlids fins ara possiblement quedin obsolets.

Sembla que aprenem, però en realitat, no sé fins a quin punt les administracions revisaran les planificacions urbanístiques que tenen sobre la taula, pel cost econòmic i de demora de temps d'execució que poden representar les revisions; perquè amb les imatges de la catàstrofe de la DANA de València a la retina les coses es veuen d'una manera, però després, dins la confortabilitat d'un despatx i amb el temps que corre i pressupostos ajustats, fins i tot les zones inundables es poden relativitzar.

Al capdavall, si cal seguim aparcant sobre rieres, rambles i torrents...

L'últim dinar abans de la catàstrofe

L'últim dinar del president valencià Carlos Mazón, abans de la catàstrofe, és d'aquells de digestió lenta i pesada, un dinar amb una llarga sobretaula (més de la que va fer ell...), de la que encara no ens hem aixecat.

Finalment, després de massa dies i massa misteris, es va revelar amb qui dinava, una periodista valenciana a qui, se suposa, hauria ofert la direcció de la televisió autonòmica; el quan ja el sabíem, el qui és important, naturalment, també l'on, fins i tot el què; i, és evident, el més important és el per què.

No entenc per què, informat com diu que estava, el president Mazón no es va aixecar abans de la taula i se'n va anar al centre d'emergències. I encara entenc menys per què cap membre del seu equip, del seu govern, el va estirar i fer aixecar abans de la taula, quan la situació ja era greu.

Què era tant o més important d'aquell maleït dinar, que l'emergència? El president Mazón va fallar, és evident; i tant o més greu és que fallés el seu equip més proper, i el seu govern, incapaços de fer-lo aixecar d'una taula, quan feia hores que hauria d'estar al capdavant d'una altra, la de liderar l'emergència que estava afectant part del seu país.

Per mi el problema no era tant amb qui dinava com que, amb independència d'amb qui compartís taula i pel motiu que fos, ningú recordés al president la seva responsabilitat, la seva competència, esdevenint, el seu equip més proper i el seu govern, tan incompetents com ell.

Com l'orquestra del Titànic, el president Mazón va seguir tocant el violí en el reservat d'un restaurant, mentre part del seu país s'enfonsava en el fang.

Incompetència

No són poques les definicions del diccionari de la paraula "competència", i entre elles hi ha, naturalment, la referida al dret sobre el "conjunt de funcions atribuïdes per llei a una autoritat o a un organisme públic". Aquesta competència tot sovint està en el centre del debat polític, tensant-lo especialment quan es transfereixen competències d'una administració a l'altra, per exemple de l'estat a les comunitats autònomes. 

Aquesta "competència" també forma part del fangar polític provocat per la DANA, amb retrets creuats entre les administracions (Estat - Comunitat Valenciana) sobre si tu havies de demanar i decretar, o si jo t'havia informat o no... Aquesta "competència" també té la seva definició, en el "dret de decidir, sia en virtut d’una autoritat legal, sia en virtut d’un reconegut coneixement". A hores d'ara ja sabem que aquesta va ser un dret que es va exercir, lamentablement, tard i malament...

Una altra definició de "competència" té a veure amb l'aptitud, amb el "fet d’entendre pregonament d’una matèria." El govern valencià, i especialment el seu president i la seva consellera d'interior, han demostrat una greu (i delictiva?) incompetència a l'hora d'exercir les seves competències, una incompetència que s'ha cobrat vides.

Com més dies passen, més declaracions fan i més coses sabem, més ineptes semblen i, possiblement, són, ineptes segons la definició del mateix diccionari: "que no té aptitud per a alguna cosa determinada o per a res."

Incompetents i ineptes, també a l'hora d'escoltar el massiu clam de dimissió de la manifestació de València. Si el govern valencià no ha sabut gestionar l'emergència, potser no els hauríem de deixar gestionar la recuperació, demostrada manifestament la seva incompetència... Mantenir-los en el govern és una irresponsabilitat, fins i tot una temeritat...

Christmas Dream. Minuts Musicals de Nadal

A vegades, ja ho sabem, l'arbre ens impedeix veure el bosc; això també ens passa amb la música i l'arbre podria ser, per exemple, la nadala de la setmana passada, la superpopular "All I Want For Christmas Is You" de Mariah Carey.

Amb un arbre que ens planten al davant, ens perdem tots els arbres que hi ha al darrere seu, aquells dibuixats com una massa uniforme, com a fons d'escena; si aconseguim veure el bosc, veurem que en realitat aquella massa uniforme dibuixada està formada per molts altres arbres, potser no tan majestuosos, però igualment importants i, alguns, de tanta o més bellesa que el que ens impedia veure'ls.

Un d'aquests arbres que formen l'immens bosc de nadales és "Christmas Dream", de la cantant estatunidenca Christina Perri, una petita i tendra cançó de Nadal que alhora podria ser, també, cançó de bressol...

Linòleum. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Linòleum

                                            a "Xènius"

Suara só embarcat
                              en la piragua hindú
(Escriviu-me al Far-West

M’aprofito de tot
per occir la memòria que els meus tenen de mi)

Ara que ma muller dorm confiada
I el fillet que vindrà
         I no són a fer cua
                                     com altres
                                                       a la fleca

I encara un estel brilla
         i duc el tomahawk sota l’aixella

Un llibreter de vell
                                passeja
                                             bracejant els meus Poemes
                                             cada un d’Ells inèdit

—És que no puc marxar
        sense que abans no escanyi el llibreter

Joan Salvat-Papasseit

La lliçó de la Pilota d'Or

Fa poc més d'una setmana de la gala de la Pilota d'Or i han passat tantes coses des d'aleshores (la DANA de València, les eleccions estatunidenques...) que han copat l'actualitat, que sembla que faci una eternitat. L'ombra d'aquella gala és allargada i encara plana sobre un Real Madrid, encara avui, en hores baixes...

De les múltiples derivades de l'anàlisi del que ha passat arran del frustrat lliurament a Vinícius Júnior de la Pilota d'Or, m'agradaria destacar-ne una, a manera de lliçó. Lliçó que a banda del Real Madrid també ens podem aplicar nosaltres, salvant les distàncies, si mai és el cas, per bé que mai puguem optar a guanyar la Pilota d'Or.

No es pot vendre la pell de l'os abans d'haver-lo mort, abans d'haver-lo caçat, diu la dita, i això és el que el Real Madrid, i la premsa i periodistes acòlits, han fet des de fa mesos construint un relat en què donaven per segur que Vinícius Júnior guanyaria la Pilota d'Or, perquè era inevitable que no la guanyés, perquè se la mereixia més que ningú. I el més curiós de tot és que aquest relat l'havia comprat quasi tothom, també nosaltres, que donàvem per fet, resignadament, que Vinícius Júnior guanyaria la Pilota d'Or.

És a dir, el Real Madrid no només ens va vendre la pell de l'os, nosaltres l'hi vam comprar. També l'hi va comprar i es va creure aquest relat Vinícius Júnior, que a banda de la festa, ja devia haver fet espai a la vitrina de casa seva per posar-hi la preuada Pilota d'Or. Que Vinícius Júnior enguany havia de guanyar la Pilota d'Or no només era inevitable, per al Real Madrid i la premsa i periodistes acòlits era, sobretot, indiscutible.

És clar que una cosa és dominar el relat, i l'altra controlar la decisió, i aquesta decisió, és evident, no estava ni està en mans del Real Madrid, sinó dels capricis i voluntat de 100 periodistes esportius d'arreu del món, periodistes que molt allunyats de la teranyina mediàtica i del relat del Real Madrid.

No es pot vendre la pell de l'os abans d'haver-lo mort o, com també diem en català, no diguis blat fins que no el tinguis al sac i ben lligat...

Harris o Trump... Ensurt o mort?

La mínima possibilitat que Donald Trump torni a guanyar les eleccions estatunidenques i sigui de nou president, espanta; la mínima possibilitat que les pugui perdre, també.

Si ja va ser esperpèntic que fos candidat i president fa vuit anys, encara ho és més ara que sabem més de quin peu calça i que s'ha tornat encara més histriònic, populista, conservador i extremista. Ja sé que és una exageració, però de guanyar les eleccions i esdevenir, de nou, president, la democràcia estatunidenca corre el risc d'esdevenir espècie en perill d'extinció. Mort.

Fa vuit anys Donald Trump podia tenir el benefici del dubte; avui ja no. I precisament per això els seus seguidors són seguidors més acèrrims, més fidels, i es creuen cegament, i escampen arreu el seu mantra, el MAGA (Make America Great Again): tornar a fer gran Amèrica! Fer més gran Amèrica, fent més petit el món...

Si Donald Trump perd les eleccions, en certa manera serà un bàlsam, però és evident, com ell mateix ja ha dit, que no acceptarà la derrota esportivament; tampoc va fer-ho fa quatre anys, arengant a una torba peculiar de fervents seguidors d'assaltar el Capitoli. Ensurt.

Perquè que Donald Trump perdi les eleccions és tant o més important que Kamala Harris les guanyi. Harris és l'antídot, més que el president Biden, que va ser-ho fa quatre anys. Però ni la possible victòria de Harris silenciarà Donald Trump, ans al contrari. I el risc és que ara, davant una possible derrota, Donald Trump es torni encara més bel·ligerant.

Ensurt o mort? Donald Trump és imprevisible i perillós en ambdós escenaris, i és evident que sempre serà millor que, faci el que faci, ho faci amb menys poder a les mans. Ensurt o mort? Millor, molt millor, ensurt que mort...

Les onades de la DANA

El pas de la DANA pel País Valencià ha deixat, i està deixant, diferents onades que, com cercles concèntrics que es van eixamplant, com quan llancem una pedra a l'aigua, es toquen entre elles i fan que, totes sumades, n'amplifiquin els efectes, tant els positius com els negatius. 

D'entrada la DANA ha deixat una onada de destrucció, deixant enrere imatges dantesques de carrers i habitatges negats, colgats de fang, col·lapsats de vehicles, contenidors, de tot el que la força de l'aigua s'enduia corrent avall. 

I amb l'onada de destrucció, una onada de morts que fa feredat, que ha anat creixent i que temem que encara creixi més i més els pròxims dies. Una onada de morts amb relats colpidors, que ens fan pensar que potser moltes d'aquestes morts es podrien haver evitat, de fer-se millor les coses des d'un inici... 

Perquè l'altra onada que va venir després va ser l'onada de perplexitat i indignació pel retard en l'avís, en l'activació de l'alerta d'emergència; d'activar-se abans segurament s'haurien pogut salvar vides... 

Aquest retard en l'avís va ser el preludi de què hem vist després, l'onada de descoordinació i manca de resposta de la Generalitat Valenciana, amb un president i una consellera desbordats, superats per la situació i donant missatges contradictoris, mostrant molt poca empatia i comprensió per les famílies de les víctimes mortals, les persones damnificades i les persones voluntàries que, des d'un primer moment, es van mobilitzar. 

I la descoordinació ha generat dues onades més: per una banda, ha fet més gran l'onada de solidaritat, una onada salvadora, que ha donat un cert respir i consol a moltes persones aïllades, tancades a casa sense aigua, sense menjar, sense més ajuda que aquesta; per una altra banda, l'onada de la batalla política, que tindrà (que de fet, ja té) en aquesta DANA un gran caldo de cultiu. 

Perquè sí, la batalla política ja s'ha fet present en aquesta catàstrofe, i serà creixent l'onada de retrets entre partits, especialment entre el PP que governa la Generalitat valenciana, i el PSOE, que governa el govern central, retrets per espolsar-se la responsabilitat de sobre; amb la visita de Feijóo, president del PP i cap de l'oposició, ja en vam tenir una bona mostra. També amb la visita reial.

La DANA esdevindrà (ja ha esdevingut), inevitablement, arma política, com ho han estat altres fets tràgics, prou coneguts per a tothom; serà impossible evitar aquest fangar... L'onada de retrets potser és inevitable, i en tot cas estaria bé que pogués virar, més aviat que tard, en una onada de responsabilitats. 

El fang real (i reial) de la DANA

La visita dels reis d'Espanya a la zona afectada per la DANA era tan inevitable com la resposta de la gent que, indignada per la resposta de les institucions abans, durant i després de la catàstrofe, els va increpar i llençar fang, també als presidents de la Generalitat valenciana i del govern espanyol.

Els incidents van fer suspendre la resta de la visita que la casa reial tenia previst fer a altres localitats afectades; el llançament de fang va anar acompanyat d'insults i de crits d'assassins dirigits, especialment, als presidents Sánchez i Mazón. Els ànims estan molt crispats i la visita institucional els va encendre encara més. 

I si fins ara el president Mazón rebia la majoria de crítiques, ahir també les va patir, directament i especialment, el president Sánchez. Feijóo, curiosament, va preferir no fer acte de presència, i sembla que l'extrema dreta ja està instrumentalitzant la tragèdia (i la visita institucional d'ahir) per apuntar al president espanyol...

Els reis han baixat a l'arena i s'han enfangat o, més ben dit, els han enfangat; no faré cap apologia de la violència, ni, per més que la comprengui, té cap justificació; tampoc té cap justificació la violència institucional, que es pot expressar en forma de negligència i de manca d'empatia i de respecte, coses que s'han fet ben evidents en aquesta crisi.

Enfangats i parlant amb la gent, Felip VI i Letícia van guanyar punts davant un Pedro Sánchez que va haver de ser evacuat, després de ser agredit...

Hi ha el fang real, el que ha colgat carrers, cases, cotxes i vides; hi ha el fang reial, el que han rebut ses majestats i que d'alguna manera els ha fet reviscolar; i caldrà entrar en el fang institucional, del que, a banda de millores en els sistemes d'alerta i d'emergències, i d'aprenentatges en clau preventiva, s'espera que, més aviat que tard, hi hagi dimissions; seria incomprensible que després de tot aquest fang, ningú assumís cap responsabilitat...

I sobretot hi ha l'oportunista fang de l'extrema dreta, i no oblidem que ells, en aquests fangars de notícies falses, s'hi mouen com peix a l'aigua, i com més enfangada l'aigua, millor.

"De estos barros estos lodos"... veurem.

All I Want for Christmas Is You. Minuts Musicals de Nadal

Li he preguntat al ChatGPT quines són les 10 cançons de Nadal més populars i la seva resposta ha confirmat el que sospitava i el que mostren diferents pàgines web fent una cerca preguntant la mateixa qüestió: en la primera posició hi apareix "All I Want for Christmas Is You", de Mariah Carey.

Aquesta setmana passada ha fet 30 anys que es va publicar aquesta cançó, concretament el 29 d'octubre de 1994, i des d'aleshores Mariah Carey marca, possiblement amb més èxit que Nicolás Maduro, el tret de sortida de les festes de Nadal, o més aviat de la campanya comercial de Nadal...

Fidel a la cita, Mariah Carey enguany també ha fet el seu tradicional tret de sortida, en el que no hi podien faltar algunes notes de la seva cançó més popular, possiblement, la cançó de Nadal més escoltada...

L'home bru ros del Port. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

L'home bru ros del Port

rosa dels vents
                        la vostra banderola!
un passaport vers totes les nacions
mentre que tinguin mar:
un lai de comiat on hi és dit

            A REVEURE!

desig de no tornar
com no hagin establert telègraf sense fils

tornar
          havent begut tants colors de cervesa
que passegeu un deix d'enamorat de nou:

i un' àncora flotant
                              tatuatge del pit

Joan Salvat-Papasseit