Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris the doors. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris the doors. Mostrar tots els missatges

divendres, 4 d’abril del 2025

Així comença... Jim Morrison. Cuando la música acabe, apaga las luces


Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre més amb el pretext de parlar, mínimament, de qui va interpretar el personatge protagonista del llibre en el cinema, més que pel personatge en si, que naturalment dona molt de si, no en va li han dedicat un munt de llibres, com el d'avui, i una pel·lícula. L'actor és Val Kilmer i el personatge, Jim Morrison.

Per moltes pel·lícules que hagi fet un actor, o una actriu, sempre n'hi ha que ens marquen més que d'altres, que recordem més que d'altres. Si tu em dius Val Kilmer, actor estatunidenc que va morir abans-d'ahir, jo et dic "Willow" i, pel·lícula que vaig veure amb 13-14 anys, i sobretot "The Doors", que vaig veure amb 16-17 i ja amb ple procés de mitificació del personatge, el músic, cantant i poeta maleït Jim Morrison.

"Top Secret!" em va agafar massa petit, amb 9-10 anys, i si hagués d'afegir alguna altra pel·lícula protagonitzada per Val Kilmer, hi afegiria el western "Tombstone", una de les moltes pel·lícules dedicades a un altre mite estatunidenc, Wyatt Earp.

Però per mi Val Kilmer és, sobretot, la personificació de Jim Morrison al cinema, i de Jim Morrison fa uns anys vaig comprar una de les moltes biografies que li han dedicat, "Jim Morrison. Cuando la música acabe, apaga las luces" (Editorial Planeta, 2021), d'Alberto Manzano, un llibre que repassa i relata l'agitada i xamànica vida d'un "sex-symbol" que tant va tocar el cel, com baixar als inferns.

"Jim Morrison. Cuando la música acabe, apaga las luces" és un llibre que comença així:
«Era al amanecer, mi madre y mi padre, una abuela y un abuelo, y yo íbamos en coche cruzando el desierto, y un camión lleno de obreros indios había chocado con un coche o algo así, no lo sé exactamente, pero había indios tirados por todas partes, sangrando.

Entonces mi padre detuvo el coche. Fue la primera vez que saboreé el miedo. Debía de tener unos cuatro años, y un niño es como una flor, su cabeza flota en la brisa. Ahora, al recordarlo, veo las almas de aquellos indios muertos corriendo enloquecidas, y uno de aquellos espíritus saltando dentro de mi alma. Y aún está ahí.»

El suceso tuvo lugar en la carretera de Santa Fe (Ruta 66), en las afueras de Albuquerque (Nuevo México), próximo a una reserva de los indios pueblo -grupo nativo norteamericano descendiente de los anasazi.

Pero lo que Jim veía no era más que un sueño, le dijo su padre: «No pasa nada, Jimmy, de verdad. Ha sido un sueño. No ha pasado nada. Solo ha sido un sueño», le dijo su padre mientras Jim sollozaba histéricamente en brazos de su madre: «¡Quiero ayudar-los, quiero ayudarlos! ¡Se están muriendo! ¡Se están muriendo!».

Pero, en realidad, lo que Jim veía era un montón de indios moribundos tirados en medio de la carretera junto a un camión volcado en un cruce de caminos. Entonces su padre detuvo el coche, bajó para ver si podía hacer algo y pidió a otro hombre que fuera a buscar un teléfono y llamara a una ambulancia. Jim seguía llorando desconsoladamente mientras observaba la caótica escena a través de la ventanilla. Su padre subió de nuevo al coche, y abandonaron el lugar. Jim seguía sollozando: «¡Quiero ayudar-los, quiero ayudarlos! ¡Se están muriendo! ¡Se están muriendo!».

Unos años más tarde, Jim explicaría que, en el mismo instante en que el coche de su padre se alejaba del cruce, un indio murió y su alma saltó dentro de su cuerpo, poseyéndolo. Según Morrison, se trataba de un brujo, un chamán indio, que se convertiría en su guía espiritual. «Fue el momento más importante de mi vida», sentenció.

dissabte, 17 de setembre del 2022

Minuts Musicals localitzats a Alabama


L'any 1970 Neil Young va publicar, en el disc "After the Gold Rush", la cançó "Southern Man", en la que feia una crítica oberta i descarnada de l'esclavatge dels estats del sud, una qüestió sempre controvertida. Dos anys més tard, en el disc "Harvest", hi insistia amb "Alabama".

Aquestes dues cançons van fer pujar la mosca al nas al mític  grup de rock sureny "Lynyrd Skynyrd", que com a resposta van publicar, el 1974, "Sweet Home Alabama", esdevingut referent i himne per a l'estat d'Alabama.

Si aquestes dues cançons del canadenc Neil Young van motivar la publicació de "Sweet Home Alabama", amb explícites referències al Neil Young dues més en van "facilitar" la creació; diuen que la línia vocal es va inspirar en la cançó "You're Looking Fine" dels longeus The Kinks, i que el "riff" de guitarra es va inspirar, quan no plagiar,  amb la cançó "Let My Song Through" del grup Them, del talentós Van Morrison.

Abans de tota aquesta batalla política i musical un altre genial Morrison, Jim Morrison, va publicar amb The Doors, l'any 1967, la cançó "Alabama Song (Whisky Bar)" , una adaptació de la cançó "Alabama Song" escrita dècades enrere per  Bertolt Brecht i musicada per  Kurt Weill, i utilitzada, entre d'altres, en l'òpera "Ascens i caiguda de la ciutat de Mahagonny".

En fi, Alabama dóna per molt, també musicalment!












dissabte, 18 de maig del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Love Me Two Times"


Als supermercats, i entenc que també en algunes qüestions de la vida en general, hi ha coses (productes) que van en unitats múltiples indivisibles: un pack de sis iogurts, un de dos, o de quatre natilles (segons les marques...), dos envasos de bacó tallat a tires...

Històricament de dos en dos hi anaven els Donuts, tot i que ara el que fan indivisible són els dos parells, i te n'endossen quatre de cop, sis quan estan d'oferta!

Penso en la ració doble de Donuts quan escolto "Love Me Two Times" de The Doors, i tot que és cert que encara que te'ls venguin en packs indivisibles no vol dir que te'ls hagis d'endrapar junts, per packs sencers!, Jim Morrison sí que demanava, en aquesta cançó, una ració doble d'amor!

I és que estimar un cop a vegades és, simplement, del tot insuficient!





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

dissabte, 28 de febrer del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Back Door Man"


Si no fos per les versions no hauria descobert tants músics i cançons i, possiblement, no m'hauria endinsat en estils musicals com el blues, el soul o el jazz, jo que vaig créixer musicalment amb el rock!

Escoltant Led Zeppelin o The Doors, dos dels meus grups de capçalera, vaig descobrir un músic i compositor genial, el bluesman Willie Dixon, autor de grans cançons de la història del blues que han traspassat les pròpies fronteres d'aquest estil!

A principis del 1967 The Doors publicava el seu primer disc, de nom homònim al del grup, en el que ja hi trobem grans cançons com "The end", "Break On Through (To the Other Side)", "Alabama Song (Whisky Bar)" o "Light My Fire".

La primera cançó de la cara "B" del disc és el blues "Back Door Man", blues que The Doors interpreta amb el seu particular estil: els teclats de Ray Manzarek, el ritme de John Densmore, la guitarra de Robby Krieger i l'inconfusible veu de Jim Morrison!

Sembla entrar per la porta del darrere aquesta cançó, per la cara "B" del disc, però és sens dubte una de les destacades del grup!

"Back Door Man" és un blues escrit per Willie Dixon que l'any 1960 va enregistrar, per primera vegada, Howli'n Wolf; en aquella gravació Willie Dixon tocava el contrabaix.

Anys més tard, l'any 1970, el propi Willie Dixon també l'enregistraria en una nova versió, més llarga, la primera del seu disc "I Am the Blues".

Aquí us les deixo totes tres, la primera amb Howlin' Wolf, la versió de The Doors i l'enregistrada per Willie Dixon!

Per cert, sobre el tema de la cançó suposo que no cal explicar res... el títol ja és prou eloqüent!








També podeu escoltar aquestes versions en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent parlarem d'amor a ritme de reagge!

dissabte, 25 de maig del 2013

Hello, I love you. #MinutsMusicals amb #TheDoors en homenatge a #RayManzarek



Hello, I love you 

Hello, I love you
Won't you tell me your name?
Hello, I love you
Let me jump in your game
Hello, I love you
Won't you tell me your name?
Hello, I love you
Let me jump in your game

She's walking down the street
Blind to every eye she meets
Do you think you'll be the guy
To make the queen of the angels sigh?

Hello, I love you
Won't you tell me your name?
Hello, I love you
Let me jump in your game
Hello, I love you
Won't you tell me your name?
Hello, I love you
Let me jump in your game

She holds her head so high
Like a statue in the sky
Her arms are wicked, and her legs are long
When she moves my brain screams out this song

Sidewalk crouches at her feet
Like a dog that begs for something sweet
Do you hope to make her see, you fool?
Do you hope to pluck this dusky jewel?

Hello, Hello, Hello, Hello, Hello, Hello, Hello
I want you
Hello
I need my baby
Hello, Hello, Hello, Hello

The Doors

Aquesta setmana ens deixava l'imprescindible teclista dels The Doors, Ray Manzarek. El so dels The Doors li deu molt a Manzarek!


divendres, 21 de desembre del 2012

#MinutsMusicals per la #fidelmón!



Tinc una mala notícia: el món s'acaba! Avui el nostre món s'acaba! Així ho han pronosticat alguns fruit de les seves interpretacions del calendari Maia.

Però també en tinc una de bona: el món s'acaba, sí, però, com deia Xavier Grasset fa una dècada a Catalunya Ràdio, "El món s'acaba... però s'acaba bé!"

Avui el món no s'acabarà, diuen els de la Nasa... el què molts interpreten del calendari Maia no és la desaparició apocalíptica del nostre món, sinó un canvi de cicle...

Però això del canvi de cicle no és massa concret, i tothom es fa el seu propi canvi de cicle:
  • Canvi de cicle a Catalunya amb aquesta nova legislatura que comença? Canvi que no tothom veu amb bons ulls!
  • Canvi de cicle econòmic?
  • Canvi de cicle amb la fi de Mourinho al Real Madrid? La torna del "fin de ciclo"?
  • ...
En fi, avui potser encara és aviat per percebre amb certa tangibilitat el canvi de cicle. The Doors cantaven The End, deien que era el final... Anys més tard REM cantaven la fí del món, però la fi del món com el coneixem  i afegien que es sentien bé!

Possiblement en el títol de la cançó de REM hi ha la clau per entrendre-ho tot plegat: It's the end of the world as we know it (and I feel fine)

Tan de bó que sí, que aquest vell món com el coneixem avui s'acabi i fem entre tots i totes un nou món!

dimecres, 31 d’agost del 2011

#waitingforthesun, la cançó del #juliol! #MinutsMusicals amb #TheDoors



Waiting for the sun

At first flash of Eden, we race down to the sea.
Standing there on freedom's shore.

Waiting for the sun. Waiting for the sun. Waiting for the sun.

Can you feel it, now that spring has come?
That it's time to live In the scattered sun.

Waiting for the sun. Waiting for the sun. Waiting for the sun.
Waiting for the sun.
Waiting...

Waiting for you to
Come along.

Waiting for you to
Hear my song.

Waiting for you to come along.
Waiting for you to Tell me what went wrong.

This is the strangest life I've ever known.

Can't you feel it, now that spring has come?
That it's time to live In the scattered sun.

Waiting for the sun. Waiting for the sun. Waiting for the sun. Waiting for the sun

The Doors

Puilava avui fa 30 dies: Primer d'#agost i aquest  encara estem ...
I esperant el sol se'ns escola l'estiu i, en qüestió de dies, les vacances!...

Bona "rentrée" als qui torneu aquesta setmana...