Hemorràgia socialista

Tan vermella com el seu propi color és l'hemorràgia que el PSC no pot ni sap evitar d'uns mesos ençà, hemorràgia que per moments sembla continguda, per moments desbocada, a borbolls, com aquests darrers dies al PSC de Girona.

El PSC és víctima del procés sobiranista, procés en el que no ha sabut trobar el seu lloc, desplaçant-se de la nova centralitat política catalana, però també és víctima d'ell mateix i, tot i que amb el lideratge de Miquel Iceta hi ha més encerts que errors que amb el de Pere Navarro, ni el PSC ni Iceta han pogut evitar l'èxode de socialistes il·lustres i de socialistes de de base.

El viratge de la política catalana de l'eix dreta - esquerra, en el que el PSC es trobava còmode i es sentia fort, vers el nacional, en el que es troba incòmode i amb una posició més crítica, ha fet variar la polaritat del PSC.

Temps enrere, a finals de juny de 2013, ja vaig escriure que el PSC havia passat de ser un partit imant, capaç d'atraure molts simpatitzants i votants, essent el seu punt àlgid el període de Pasqual Maragall acompanyat dels seus Ciutadans pel Canvi, a ser un partit que repel·leix votants, simpatitzants, militants i fins i tot fundadors del partit!

Aquest canvi de polaritat, els darrers 11 de setembre i sobretot el procés del dret a decidir i el 9N li han obert una ferida per la qual sagnen ara simpatitzants, militants i càrrecs electes que no poden ni volen formar part d'un partit, seu fins ara, que ja no reconeixen.

El federalisme ha esdevingut, fatalment, un somni més utòpic que la independència; el federalisme agonitza encara després de l'estocada de la sentència contra l'Estatut. S'esforça Miquel Iceta, cal reconèixer, en revitalitzar la solució federal, però el federalisme no troba el seu lloc, avui per avui, ni a Catalunya ni a Espanya.

La proximitat d'un període electoral marcat per un possible avançament electoral a Catalunya i les municipals al maig acceleren encara més aquesta hemorràgia socialista...

Reconec que aquesta diàspora socialista la visc amb dolor i tristesa; dolor perquè formo part, jo també, de la sang que corre per les venes del PSC, tristesa perquè molts dels qui ara deixen el partit són persones a les que aprecio i admiro, com aprecio i admiro d'altres companys que ho han fet abans.

I reconec també que cada gota d'aquesta sagnia, cada baixa, cada renúncia, la sento com una interpel·lació directa: deixar el PSC? Aquesta és una pregunta que em vaig fer mesos enrere i la meva resposta, avui, és la mateixa.

Tan vermella com el seu propi color és la sang que s'escola a borbollons per la ferida oberta del PSC; part d'aquesta sang es transfon ara a partits nous amb sang d'altres vermells i d'altres colors...

A mi això de les transfusions sempre m'ha fet molt de respecte!