Nico Williams

El possible fitxatge de Nico Williams pel Barça ha reobert ferides entre part de l’afició de l'Athletic Club, si és que aquestes s'havien tancat. El jove i talentós extrem, crescut a Lezama i símbol del club, torna a ser objecte de desig del Barça, un estiu més, després que ja ho fos l'estiu passat en plena disputa de l'Eurocopa. Aleshores, malgrat els rumors i l’interès, i les ballarugues amb Lamine Yamal, Nico va decidir continuar a San Mamés, renovant contracte i reafirmant el seu compromís. Però ara l'interès del Barça torna, i amb més força, i segurament també el seu interès per marxar i seguir creixent, com a futbolista.

Molts aficionats bilbaïns veuen amb dolor i indignació que un jugador insígnia com Nico Williams, format a casa, pugui marxar per diners i prestigi esportiu. És l'enèsima repetició d’un relat conegut: el del jugador de casa, del planter, que fa el salt a un club més gran, més poderós i amb més potencial per jugar regularment competicions d'alt nivell i guanyar títols. Això, a Bilbao, cou especialment perquè l'Athletic Club construeix la seva identitat arrelant-se, sobretot, al territori, i també a la pedrera i al compromís. La possible sortida de Nico es viu com una traïció.

Aquest, però, és un fenomen és habitual en el futbol modern. El mateix Athletic Club ha fitxat, al llarg dels anys, jugadors “de tota la vida” d’altres clubs bascos, com la Reial Societat o l’Osasuna, i també en aquells casos l'afició rival s’ha sentit traïda. Quan un club gran pesca en un de més petit, fa mal, sobretot si el petit també se sent gran... Però quan un club que es vol gran i diferent també juga aquest joc, s'evidencia una realitat inqüestionable: ningú resta al marge de les regles del mercat.

El Barça també sap què vol dir perdre jugadors importants. El cas més emblemàtic, i dolorós, va ser el de la marxa de Luís Figo al Reial Madrid a cop de talonari, provocant una ferida profunda en el sentiment blaugrana que avui dia encara fa mal. El futbol, malgrat la passió que mou, fa temps que es regeix pels criteris econòmics i l'ambició esportiva. Nico Williams, si decideix marxar, no ho farà per odiar l'Athletic Club, sinó per créixer professionalment, com ha fet recentment el porter Joan Garcia en relació amb el RCD Espanyol. És una decisió legítima, encara que dolgui.

En el futbol continuen pesant els sentiments, però els sentiments no decideixen ni condicionen, sempre, els contractes, i cada estiu veiem com, inevitablement, el peix gran es menja el petit, podent ser un mateix club, alhora, peix gran i peix petit, en relació amb els altres. Acceptar aquesta realitat no vol dir renunciar a la passió ni als sentiments, però sí entendre que el món del futbol que molts enyoren, o voldrien, ja no existeix.