Diuen que és la ciutat que no dorm i jo no tinc clar que algun dia hi dormi... Tampoc em treu gaire la son, tot i que Nova York és a la llista de destins que algun dia m'agradaria conquerir: si algun dia hi vaig, perfecte; i si no, què hi farem no es pot fer tot!
Són molts els retrats artístics de Nova York, des de les pel·lícules de Woody Allen a les cançons de LouReed, sobretot amb el majestuós disc "New York", en la que hi trobem la magnífica "Dirty Blvd".
És clar que Nova York, musicalment parlant, sobretot és "New York, New York" amb la veu de FrankSinatra, tot i que qui la va cantar primer va ser Liza Minnelli per a la pel·lícula homònima del novaiorquès Martin Scorsese protagonitzada per l'actriu i cantant i pel també actor novaiorquès Robert de Niro.
Mentre no em desperti a la ciutat que no dorm, l'escolto...
Diuen que a vegades és cec, que pot ser a primera vista i sí, fins i tot pot ser que també sigui estúpid! Bé, potser més que l'amor, estúpid és qui estima, o creu estimar...
No crec que sigui el cas d'aquesta cançó, en la que la irreversible estupidesa pot ser precisament dir t'estimo, paraules certament arriscades que poden donar ulls a l'amor cec i fer-lo perdre'l de vista per sempre més!
Les novel·les i les pel·lícules romàntiques ens han mostrat sempre els millors moments per a les grans declaracions, el moment aparentment perfecte, aquell tantes vegades imaginat i somiat, practicat en silenci buscant les paraules adequades: "I practice every day to find some clever lines to say"...
Aquests moments no sempre existeixen i l'advertència de la cançó, popularitzada per Frank Sinatra (a duet amb la seva filla Nancy) i posada al dia per Robbie Williams, a dues amb Nicole Kidman, és que possiblement les adequades poden ser les paraules que ho engeguin-ho tot a rodar: "And then I go and spoil it all by saying something stupid like I love you"
Pocs músics com ell representen, encara avui, la viva imatge del punk, tot i que fa més de 36 anys que va morir, deixant un jove cadàver de 21 anys, portant a la màxima una màxima del punk: "viu ràpid, mor jove".
Va viure ràpid Sid Vicious, com es vivia a finals dels anys '70 el punk, i va morir d'una sobredosis d'heroïna subministrada per la seva mare, també heroïnòmana. I amb la seva mort es va confirmar una altra màxima del moviment punk i que Sex Pistols va transformar en cançó: no hi ha futur!
Va viure ràpid i, sobretot i com va cantar, a la seva manera! Sid Vicious, que no destacava precisament per la seva virtuositat musical (tampoc calia massa), va versionar, en la seva curta carrera musical després del seu pas per la mítica banda punk Sex Pistols, "My Way", cançó que Paul Anka va escriure per a Frank Sinatra,; a partir d'aquí la història ja la coneixem, essent, "My Way", una de les cançons imprescindibles de la seva extensa discografia i una cançó, d'altra banda, altament versionada.
Paul Anka, però, només va escriure la lletra, doncs la cançó, amb la seva música i lletra original, i sota el títol de "Comme d'habitude", l'havien composat els francesos Jacques Revaux i Claude François.
A banda de recordar Sid Vicious, un punk que no va sobreviure al seu propi moviment, serveixin aquests minuts musicals per reivindicar la cançó original, que en realitat tampoc era l'original, sinó una evolució de "For Me", una cançó composada per Jacques Revaux i escrita en anglès que no va trobar sortida musical fins que, juntament amb el cantant Claude François, que se la va fer seva, va esdevenir "Comme d'habitude", la llavor de "My Way".
Afortunadament la cançó no va morir jove, tot i que va estar a punt de fer-ho, sinó que ha tingut, i sembla que tindrà, molta vida!
Temps era temps, a la meitat del segle XX, a Europa la cançó es cantava amb les llengües europees, no com ara, que l'anglès tot ho envaeix... I en aquell temps de la cançó francesa se'n deia "chanson", com aleshores de la catalana "nova cançó", i tenia en Edith Piaf, Léo Ferré, Georges Moustaki, Charles Trenet o Jacques Brel els seus màxims exponents.
Ens aturem avui en Jacques Brel, cantant, també actor i cineasta belga que va sublimar, l'any 1959, la cançó d'amor (o desesperació) amb la lacrimògena, i alhora genial, cançó "Ne me quitte pas".
Temps era temps, quan el videoclip encara no era un producte, Jacques Brel va gravar "Ne me quitte pas" en un primer pla impressionant en el que el cantant belga interpreta aquesta trista cançó amb les galtes inundades de llàgrimes (o tal vegada suor), imatge que ha esdevingut, sens dubte, en una icona no només de Brel, també de la cançó francesa.
"Ne me quitte pas" és una de les grans cançons de la cançó i com a tal ha estat també mundialment versionada! Entre les múltiples versions hi ha la d'Edith Piaf, versió tan popular que fins i tot hi ha qui atribueix a Piaf l'autoria d'aquesta cançó... Drets d'autor a banda les cançons són, al capdavall, de qui se les fa seves!
En anglès ("If you go away") l'han versionat Frank Sinatra, Neil Diamoind, Ray Charles, Barbara Streisand o Cyndi Lauper entre molts altres!
La cançó catalana també se la va fer seva i la va adaptar, amb versions d'Emili Vendrell (No em deixis tan sol, 1965), de Mercè Madolell (No te'n vagis pas, versió de Josep Ma Espinàs de 1966) de Salomé (No em deixis mai, 1968), de Nina (No em deixis mai, 2002) d'Albert Fibla (No em deixis, no, per La Marató de TV· de 2005).
També en llengua castellana se n'han fet versions, com la de Fito Paez, i trobo també destacable la versió, més airosa i desenfadada, menys dramàtica, de Buika.
Cap de les versions, però, supera l'original, cap és tan intensa, cap tan dramàtica, cap tan emotiva com l'original de Jacques Brel!
Per cert, tampoc fa massa temps que una "catalana francòfona", l'Anna Roig, va manllevar "l'ombre de ton chien" d'aquesta cançó de Jacques Brel per a completar el seu nom artístic i agermanar de nou la cançó catalana amb la "chanson"...
Dies enrere Bob Dylan, un dels grans cantants i compositors de la segona meitat del segle passat i principis d'aquest, va publicar un nou disc, "Shadows in the Night", treball en el que versiona cançons que va cantar i popularitzar Frank Sinatra.
Hom es pot preguntar quina necessitat té Bob Dylan, músic amb una pila de bones cançons pròpies, de versionar a aquestes alçades de la seva vida i carrera musical cançons d'altri?
Doncs la mateixa necessitat que tenen d'altres músics de versionar les seves: homenatjar, o tan sols picar l'ullet, a un músic, cantant o grup que poc o molt ha estat important en la seva vida i donar una nova vida a les seves cançons.
Entre els diferents estils de música hi ha molts vasos comunicants i les versions solen circular entre aquests vasos permetent-nos escoltar, per exemple, de la veu i estil de Bob Dylan cançons cantades anys enrere per Frank Sinatra, o escoltar de la veu i estil d'Axl Rose i els seus Guns N' Roses una cançó de Bob Dylan.
Com Frank Sinatra Bob Dylan també ha fet incursions al cinema, la més celebrada la seva participació a la pel·lícula de Sam Peckinpah "Pat Garrett y Billy the Kid", en la quan no només va composar la banda sonora, sinó que hi va tenir també un paper.
Una de les cançons de la pel·lícula és "Knockin' on Heaven's Door", cançó que 18 anys després, l'any 1991, Guns N' Roses, grup liderat per un espigat Axl Rose, que ballava serpentejant el seu cos, va versionar i publicar al seu quart elapé, "Use Your Illusion II".
Guns N' Roses l'any 1991 ja era un grup de referència del heavy metal més comercial i tenia entre els seus èxits "Sweet Child o' Mine". Malgrat l'èxit de la versió de Guns N' Roses de "Knockin' on Heaven's Door", cantada com una velada heavy, jo sempre em quedaré, en aquest cas, amb l'original!
Aquí les teniu totes dues, l'original de Bob Dylan en el context de la pel·lícula (després d'un sagnant tiroteig "made by Peckinpah"), i la versió de Guns N' Roses:
