Què seria el futbol sense els seus tòpics?
El
futbol, a nivell de
comunicació, està
farcit de tòpics. Els
tòpics permeten que la
majoria de futbolistes, més preparats per
parlar sobre el camp que davant els micròfons, puguin
sobreviure a les
sales de premsa i
zones mixtes.
El futbol té tòpics per cada situació i el que ha de fer el
futbolista és
escollir l'adequat, cosa que
no sempre passa: hi ha futbolistes que han
tirat del tòpic equivocat, com parlar dels
3 punts guanyats (o perduts) en una
eliminatòria, i ens han
regalat grans moments!
En la majoria de casos
cenyir-se al tòpic és el
més indicat, doncs permet transitar sempre dins la
zona de seguretat i evitar
caure en el parany dels
periodistes esportius, sempre
a la caça del titular, que generalment es
produeix quan un futbolista
surt de la zona de confort dels tòpics, quan s'allunya d'aquestes paraules:
- El futbol és així.
- Futbol és futbol.
- El més important són els tres punts.
- Jo no parlo mai dels àrbitres.
- Cada partit és una final.
- Ser aquí és un somni fet realitat.
- Els penals són una loteria.
- No hi ha rival petit.
- Cada partit és un món.
- El partit no s'acaba fins que xiula l'àrbitre.
- Quan la pilota no vol entrar no entra.
- Cal anar partit a partit.
- L'eliminatòria està al 50%.
- Cal pensar en el proper partit.
- Els àrbitres són humans i es poden equivocar.
- Les finals no es juguen, es guanyen.
- En un derbi pot passar de tot.
- ...
Els tòpics
ben utilitzats sempre
s'apropen a la realitat pel seu caràcter general, i en algunes ocasions estan
carregats de raons i certeses, com el darrer de la llista:
en un derbi pot passat de tot.
Sí,
en un derbi pot passar de tot, no només que
l'Atlético de Madrid guanyi (de nou)
al Real Madrid a domicili, també que
Cristiano Ronaldo, en plena zona mixta després del partit,
digui el que pensa tal com raja, allunyant.se no només dels
tòpics sinó fins i tot del que es considera
políticament (esportivament, en aquest cas)
correcte.
Entre d'altres perles
Cristiano Ronaldo, després de la
derrota contra l'Atlético, va dir:
“Decir el porqué es complicado. No te voy a mentir. Me gusta jugar con
Karim por ejemplo, ya que
cuando no está es más difícil; o con
Bale, que
cuando no esta es más difícil; con
Marcelo, que
cuando no está es más difícil. Hoy Danilo para mi gusto es el mejor en campo por ejemplo, pero para lo largo de la temporada
es complicado porque normalmente
los mejores son los mejores casi siempre. Jesé y Lucas no digo que no son buenos, son muy buenos,
pero es mi punto de vista.”
O sigui,
CR7 va venir a dir que
si no juguen els millors és més difícil guanyar partits per la
diferència entre aquests (Karim Benzema, Bale o Marcelo) i els j
ugadors que juguen en el seu lloc. Va ser
poc elegant amb els seus companys d'equip...
I per si no fos poc va rematar, posant la
cirereta al pastís, dient, després de defensar els seus números i estadístiques, que “
si todo el mundo estuviera a mi nivel a lo mejor estaríamos primeros.”
Poc després el
capità Sergio Ramos va haver de sortir en zona mixta per
intentar apagar el foc amb
un parell de tòpics (ell sí, és especialista en tòpics, també en destrossar-los!) i hores més tard el propi
Cristiano Ronaldo va haver de
matisar les seves declaracions, suposo que a
instàncies del club i del vestidor.
És d'agrair quan els
futbolistes fugen dels tòpics i expressen el que
veritablement senten i pensen, quan es
sinceren davant els micròfons, però
fugir del tòpic és arriscat, ja ho sabem,
dins i fora del futbol.
El
tòpic és el
camí més curt, després del silenci,
per no ser esclau de les pròpies paraules, doncs acaba tenint quasi el
mateix efecte que el silenci: parlar molt per
acabar no dient res...
Ai si
Cristiano Ronaldo s'hagués limitat a dir "
el futbol és així, en un derbi pot passar de tot, no hi ha rival petit, cal pensar en el proper partit..."
