Emoció de censura

Pedro Sánchez finalment ha tret el cap, ha mogut fitxa! No sé si finalment ha trobat el seu lloc, però no sembla decidit a esperar-lo sinó a buscar-lo activament.

La moció de censura que ha presentat per desbancar el president Rajoy i el seu govern no està exempta de riscos i, depèn de com acabi, potser el precipita políticament a l'abisme; tampoc seria el primer cop... Però desaparèixer abisme avall és menys deshonrós que fondre's, fins a fer-se invisible i irrellevant, per inacció.

Amb la seva moció agita la política espanyola i sembla donar una treva a la catalana, que prou agitada està... La seva moció de fet també interpel·la la política catalana doncs, tot i el que la motiva és la corrupció vinculada al Partit Popular, la seva sort depèn, auto descartat Ciudadanos amb un crescut per la demoscòpia Albert Rivera (que aprofitarà l'ocasió per desgastar, encara més, el PSOE), del suport dels partits catalans (també els bascos), que veurem després però d'entrada no volen lliurar un vot a favor a canvi de res.

El PSOE de Pedro Sánchez ha pres la iniciativa presentant una moció de censura i aquest fet, per si sol, ja és d'agrair, ja que obre la possibilitat d'un canvi, fins i tot potser dins el propi PP. La fortalesa de la seva moció és que planteja una situació binària: o segueix M. Rajoy o removem de nou el tauler; la debilitat, possiblement el propi Pedro Sánchez...

La moció està servida, l'emoció també!

Quin gran dia, Mariano!

Per Mariano Rajoy ahir la felicitat va ser (quasi) completa, gairebé plena!

El dia va començar amb la dimissió de la presidenta de la Comunitat de Madrid Cristina Cifuentes, dimissió exigida per ell mateix i que, després de l'escàndol del Màster, permet (aparentment) fer net (?) al Partit Popular de la Comunitat de Madrid, allò de mort el gos...

Cifuentes dimiteix, com va ser detingut Al Capone, per una minúcia, pel furt l'any 2011 de dos potets de cremes anti edat registrat i convenientment guardat en un vídeo que ara oportunament ha vist la llum. Diu Cifuentes que l'han fet caure des de dins el seu partit i té raó, tot i que no hauria de menysprear els mèrits propis...

Més tard va tenir la segona alegria, la via lliure als seus pressupostos que el ministre Montoro va presentar al Congrés i que s'aprovaran gràcies a l'inestimable suport de Ciudadanos i també, finalment, del PNB.

Amb el conflicte català com a inevitable música de fons ahir el president del govern espanyol Mariano Rajoy va gaudir d'un gran dia el colofó del qual va ser la victòria del Real Madrid a l'anada de les semifinals de la Lliga de Campions contra el Bayern de Munic, alemanys per a major plaer...  

Quin gran dia, Mariano!

Espanya 1 - Alemanya 1

El 26 d'abril de 1937 la Legió Còndor, nom que va rebre la força d'intervenció aèria que l'alemanya nazi va posar a disposició del general colpista Francisco Franco, va bombardejar Gernika; pels alemanys nazis allò van ser com unes pràctiques pel que vindria després, la Segona Guerra Mundial...

Quasi tres anys més tard, el 23 d'octubre de 1940, el ja dictador Francisco Franco i Adolf Hitler van trobar-se a l'estació de tren de la localitat francesa d'Hendaia, una trobada que no va ser del tot reeixida però que ens va deixar per a la història la imatge de dos terribles dictadors junts, principals responsables (tot i que no únics) dels grans mals i desastres humanitaris europeus i mundials de la primera meitat del segle XX.

Aleshores els alemanys nazis ja havien detingut el president Lluís Companys a França i lliurat als franquistes espanyols, que el van afusellar la matinada del 15 d'octubre del 1940, pocs dies abans de la trobada d'Hendaia.

Així d'amistoses, cordials i col·laboradores eren les relacions entre l'espanya franquista i l'alemanya nazi als anys trenta i quaranta del segle passat, una col·laboració necessària per imposar el feixisme a Europa.

Espanya i Alemanya, avui dues democràcies parlamentàries consolidades (m'agradaria pensar sobretot en el cas d'Espanya), s'han guarit del feixisme de formes diferents; mentre que a Alemanya el nazisme va ser derrotat a la Segona Guerra Mundial i jutjat posteriorment a Espanya el franquisme va ser tolerat fins a la mort del dictador i va sobreviure, com un llop amb pell de xai entre el ramat, a la transició espanyola.

La internacionalització del procés independentista català ha situat a Alemanya en el tauler de la disputa política i judicial que lliuren els governs (cessat) de Catalunya i (cada vegada més agònic) d'Espanya, un conflicte que inevitablement arrossega als estats i governs afectats (Bèlgica, Escòcia, Alemanys...) a prendre part, ni que sigui per no dir res...

Fins ara la justícia alemanya no ha vist violència, i per tant tampoc la rebel·lió relatada pel jutge Llarena en la seva Euro Ordre; el contrast entre la lectura dels fets de la justícia alemanya i l'espanyola deixa aquesta segona, de moment, en evidència, i evidencia que el relat judicial espanyol està sobredimensionat.

Aquest revés judicial, que a banda de la llibertat (per bé que provisional i sota fiança) ha donat (encara) més ales al cessat president Puigdemont i a la seva causa personal i política (si és que es poden separar), també fa créixer el convenciment que el comportament de l'estat espanyol s'assembla molt al de l'estat autàrquic franquista, quan semblava que l'única llei, i per tant l'única justícia, vàlida era l'espanyola.

Fa anys que el president Mariano Rajoy s'espolsa la responsabilitat d'afrontar políticament el conflicte amb Catalunya; l'escut de la justícia li ha donat recorregut fins ara, fins que la justícia europea li qüestiona les acusacions i el relat, ara que, cada vegada amb més exigència, els estats i els governs europeus li reclamen una solució política, doncs és evident que el problema català ja no és, només, un problema de caràcter intern.

La justícia alemanya es resisteix a lliurar al cessat president Puigdemont a l'espanyola; eliminar-los esportivament a la Copa Davis ha estat l'únic consol que els més desconsolats han trobat: Espanya guanya en tennis, Alemanya en justícia! 

Espanya 1 - Alemanya 1, sembla un empat però sabem que no ho és...

Rajoy brilla en la grisor...

Mariano Rajoy és tot un personatge! Segurament és més llest que intel·ligent i als qui no som espacialment ni una cosa ni l'altra ens fa dubtar de si aquest aire despistat i aquesta habilitat per les seves frases cèlebres són de sèrie o impostats, part del personatge.

Reconec que encara em sorprèn que un polític aparentment gris i planer hagi arribat tan amunt, tot i que possiblement aquesta seva grisor, aquest "millor no fer (o deixar fer) que equivocar-se" és el que l'ha dut a cultivar més encerts que errors, i això que els errors han estat i són notables i evidents! Ell, però, en la seva grisor els hi deu restar importància (allò de minimitzar-los), i de moment malament no li va.

Mariano Rajoy no és un home d'acció, de prendre la iniciativa, un líder a l'estil clàssic del mascle alfa; ell exerceix un altre estil de lideratge, ell és més de delegar (i espolsar-se la responsabilitat) i el personatge fa que ens creiem que ho fa sobretot per mandra i desídia, que potser també, però segurament ho fa per seguir nedant sense mullar-se. El conflicte polític amb Catalunya n'és un bon exemple: primer "judicialitza" la política per després polititzar la justícia i ell fa com si no anés amb ell....

Amb Catalunya el president del govern espanyol Mariano Rajoy se'n renta les mans, amb la seva inhibició a l'hora de fer front a la solució política i amb la delegació de qualsevol resolució sobre el conflicte en l'àmbit judicial s'allunya no només del conflicte, també de la seva ona expansiva tot i que aquesta és impossible que no l'acabi afectant; possiblement ell ho sap i ho pateix amb els pressupostos que necessita aprovar, però també sap que els danys són diferents si el sisme et sorprèn estant a l'epicentre que estant més lluny.

Mentre Rajoy deixa que la justícia (li) vagi fent (la) feina ell segueix caminant amb aquest pas inquiet que marca quan vesteix xandall, en direcció enlloc, certament, i com el supervivent que és fent l'orni amb la corrupció del seu partit i exigint a un desmillorat i (quasi) desaparegut PSOE que per raó d'estat i pel 155 li cedeixi cinc diputats per salvar-li el cul, i el coll dels pressupostos. Fins i tot aquí se'n renta les mans, si no s'aproven la culpa serà del PSOE, a banda dels nacionalistes catalans per condicionar amb la seva dèria independentista els bascos...

Que un tribunal alemany diu que res de rebel·lió ni de violència? Que la presidenta de la Comunitat de Madrid va obtenir un Màster de forma irregular? Mariano Rajoy segueix oferint-nos aquest fad i gris somriure seu, gris no només per la coloració de la seva barba, ja m'enteneu...


Mariano Rajoy, més que en la foscor, brilla en la grisor; ves que el seu principal defecte no sigui també la seva principal virtut!

"No nos metamos en eso..."

La lluita per la igualtat ha assolit moltes fites, certament ha aconseguit moltes coses però no totes, tampoc eradicar la desigualtat salarial.

La desigualtat salarial és una realitat no sempre reconeguda i per analitzar-la no cal fixar-se només en la xifra final, en el sou d'un home i en el d'una dona pel mateix lloc de treball, sinó en les condicions que es donen perquè la desigualtat, lluny de resoldre's, es perpetua.

Un dels motius és la manca d'igualtat d'oportunitats, que no només afecta a l'accés al món laboral, també a les condicions en que la dona hi entra: amb més jornades a temps parcial, amb més contractes temporals.

És a dir, i en altres paraules, el de la dona segueix essent, en molts casos, el salari complementari, no el principal, pel que serà ella sobretot qui treballarà a temps parcial quan hi hagi persones a càrrec (ascendents o descendents), serà ella sobretot qui deixarà la feina si alguna s'ha de deixar.

No són pocs els estudis que plasmen aquesta situació injusta, que afecta a tots els nivells retributius de l'escala salarial; la desigualtat salarial es produeix tant en els llocs de treball menys qualificats com en els d'alta qualificació.

És com si a l'inici d'una cursa entre un home i una dona la dona tingués grillons lligats al peu, grillons que representen les càrregues familiars que la dona assumeix en un percentatge molt superior al de l'home (respecte això també hi ha estudis!): naturalment em puc estalviar preguntar-vos qui guanyarà la cursa...

La desigualtat salarial és un fet i no és només responsabilitat de les empreses, també ho és de l'administració, on també es produeix, i sobretot dels governs i poders legislatius per la capacitat que tenen de legislar i promoure la igualtat; és per això que resulta tristament desencoratjador que el president del govern espanyol, preguntat setmanes enrere per la desigualtat salarial, s'espolsés el tema i la responsabilitat de sobre amb un desvergoinyit "No nos metamos en eso..."

Doncs res, no se'n parli més...

"Realpolitik" a la catalana

Si a Junts per Catalunya la idea força que lidera el seu argumentari és la legitimitat (del govern i sobretot del president Puigdemont) a Esquerra Republicana de Catalunya sembla ser, altra vegada i aquestes darreres hores amb més força, el realisme per recuperar les institucions i alliberar-nos del jou del 155.

La legitimitat de Junts per Catalunya frena les ànsies d'ERC, cas que hi siguin, de convertir el vicepresident cessat i empresonat Junqueras en president, s'entén que també legítim (no?), mentre que el realisme d'ERC aigualeix les ànsies, cas que hi siguin, de Junts per Catalunya d'investir sí o sí de nou (i només ells saben com) el president Puigdemont.

La realitat dels empresonats i dels qui estan en llibertat condicional els fa moderats en les seves paraules; d'altra manera no s'entendrien declaracions com les fetes al seu dia pels membres imputats de la mesa del Parlament o la setmana passada per l'empresonat i diputat electe Jordi Sànchez davant el jutge: si hi ha via unilateral dimiteixo!

Ingènuament hom podria pensar que ara molts líders independentistes reneguen de la mateixa via unilateral que tan sols mesos enrere semblaven defensar a ultrança, però no, la realitat, també en aquestes circumstàncies, sol ser molt tossuda: dir el contrari vol dir seguir (i ni així) o tornar a la presó!

La realitat judicial, justa o no, s'imposa i agradi o no condiciona. També condiciona a ERC, que necessita que el seu líder Oriol Junqueras surti de la presó, que necessita un escenari de pilotada endavant a la unilateralitat (ara no toca) i que prioritzi la recuperació de les institucions i l'eixamplament de la base social de l'independentisme, és a dir, seguir seduint els comuns...

La realitat judicial, justa o no, s'imposa i agradi o no, condiciona. També condiciona a Junts per Catalunya, que necessita que l'exiliat president Puigdemont mantingui el càrrec i la seva legitimitat per seguir mantenint el pols al 155, que Carles Puigdemont sense la presidència amb el 155 en retirada podria ser com la ventafocs passada la mitjanit.

El risc de l'independentisme és que el que el procés, el referèndum i l'horitzó de la independència ha unit ho separi el 155; aquesta segueix essent l'esperança del president Rajoy, que el bany de realisme i necessitats dels dos principals partits independentistes segueixi entorpint el procés, o el que en queda.

L'u per u del 21D

El 21 de desembre vam votar possiblement com mai, massivament vam omplir les urnes de vots i vam amanir el país amb salsa agredolça doncs, al capdavall, tothom va guanyar i perdre quelcom.

Aquesta és una breu valoració feta entre galets i canelons, torrons i altres excessos nadalencs...

Ciutadans: la reina del ball, serà (reina) per un dia?
Dir qualsevol altra cosa seria mentir, els resultats són allà, al frontispici del 21D: Ciutadans va guanyar les eleccions, va ser el partit més votat i el seu grup parlamentari tindrà més escons que cap altre. La seva victòria és tan històrica com inapel·lable, alhora que també, ara per ara, estèril car no li serveix a Inés Arrimadas per seguir fent història investint-se com la primera presidenta. Ciutadans ha guanyat amb escreix les primàries del constitucionalisme i podrà seguir essent el flagell parlamentari de l'independentisme; també caldrà valorar si saben traslladar la seva força electoral a nivell local, si el descolorit cinturó roig municipal esdevindrà també taronja la primavera del 2019...

Junts per Catalunya: el renascut
Reconec que havia menystingut la capacitat de supervivència de Convergència, i el cert és que aquests darrers anys ha demostrat saber-se adaptar molt bé a cada situació, evolucionant per a sobreviure; si fa dos anys es va saber camuflar dins Junts pel Sí ara que ERC li va fer vores per reeditar la llista conjunta ha tingut l'habilitat de fer-se fort dins l'independentisme fent encara més gran i sobretot presidencial la figura del cessat i exiliat president Puigdemont. Junts per Catalunya ha guanyat les primàries de l'independentisme apaivagant així el debat sobre la presidència i foragitant els mals auguris que li pronosticaven les enquestes mesos enrere. Convergència no només no s'ha desplomat, sinó que ha resistit, lluitat i vençut; però tot té un preu, i en aquest cas ha estat deixar el partit a segona línia fent una candidatura, que esdevindrà grup parlamentari, més transversal, veurem també si més imprevisible.

ERC: altra vegada a roda
Primer Convergència li va parar els peus amb Junts pel Sí (recordeu la pressió que Artur Mas i els convergents van fer per la llista unitària?) i ara que semblava que els havien deixat mig arraconats al voral de la cursa electoral els convergents saben treure molt més suc d'un president a l'exili que no ells (ERC) d'un vicepresident empresonat! És indiscutible que han fet un molt bon resultat però no han pogut, ni sabut aturar el tsunami Puigdemont. A la tercera serà la vençuda?

PSC: ell (Espadaler) balla sol
La jugada de sumar alguns ex-Unió semblava (i potser encara no és) intel·ligent, reforçant el caràcter catalanista fent una coça al caràcter d'esquerres però el resultat del PSC és aquell empat amb gust a derrota, doncs quasi s'ha quedat igual amb un convidat (de pedra?) al seu grup parlamentari: Ramon Espadaler. Serà divertit, per dir-ho d'alguna manera, veure com sobreviurà el democratacristià en aquest grup parlamentari! El PSC, que vulgui o no juga en el bloc constitucionalista, s'ha vist definitivament arraconat per Ciutadans i molt em temo que haurà de seguir ballant amb la més lletja!

Catalunya en Comú: fred siberià
Els qui es situen entre dues trinxeres corren el risc de rebre, ser abatuts, per ambdós fronts; la indefinició que fins ara tan bé els havia funcionat ara ha esdevingut el seu pitjor enemic, sobretot a partir del moment en que les coses s'han embolicat de debò amb la presó i l'exili. El gran damnificat d'aquest mal resultat és precisament el seu cap de llista, l'ascendent Xavier Domènech, que lluny de l'escalfor dels "picos" de Pablo Iglésias al Congrés haurà d'afrontar el fred siberià al Parlament de Catalunya; en Rabell i en "Coscu" ja li poden passar la manta...

CUP: entrebancats
Deien mantenir-se dempeus i al final s'han entrebancat amb la unilateralitat (ara no toca, els podria alliçonar Pujol!); Esquerra els va fer un flac favor no acceptant reeditar Junts pel Sí i molts dels vots anti-convergents que van arreplegar fa dos anys han tornat a ERC despullant-los de vots i estavellant-se amb la furgoneta. Tot i així no ho han perdut tot i encara poden ser decisius... o no?! D'altra banda no sé si algun dia revisaran la seva dèria d'amortitzar massa aviat actius polítics, que una cosa és viure per dècades de la política i l'altra és llençar a la paperera brillants parlamentaris a les primeres de canvi.

PP: si són Espanya no són la solució
Com al seu dia en Froilà, s'han disparat un tret al peu! Ells van convocar les eleccions i ells, més que ningú altre, les han perdut. Més enllà de la pèrdua de vots i escons el Partit Popular va guanyar un bany de realitat i, sobretot, un avís per a navegants: afectarà a Espanya l'ona expansiva de Ciutadans a Catalunya? Fins ara sabíem que el Partit Popular no necessitava Catalunya per guanyar les eleccions espanyoles però la paradoxa (karma si voleu) és que les eleccions catalanes li poden fer perdre, tard o d'hora, el govern d'Espanya. Si Puigdemont ha sabut internacionalitzar el procés el president Rajoy, volent o no, l'ha espanyolitzat de tal manera que el 21D li ha esclatat directament a la cara!

El 21 D ha esvaït alguns dubtes si és que encara en quedava algun, però no tots...

L'art del 155

Amb l'amenaça de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, la suspensió del govern i la intervenció de la Generalitat semblava que Catalunya havia d'entrar a l'avern i que havia de cremar en flames tot el que fins ara havíem assolit en matèria d'autogovern. Arribat el moment, però, el president espanyol Mariano Rajoy va fer-ne una aplicació aparentment epidèrmica convocant les eleccions el més aviat possible, quan qui més qui menys esperàvem una intervenció més profunda i, sobretot, prolongada en el temps.

El cert és, però, que tot i aquesta aparença epidèrmica l'aplicació del 155 es fa feixuga i sembla alentir-nos aquesta excepcional existència, que qui dies passa 155 empeny, estovant el temps com rellotges dalinians i esborrant-ne l'horitzó, difuminant-lo de tal manera que no en puguem definir el final, a risc de situar-lo, cas que realment hi sigui, més enllà de la precipitada data electoral. Alguns ja han deixat palès les seves ganes (ànsies fins i tot) que sigui així, que el 155 no sigui un estat d'excepció sinó simplement un estat...

I mentre el 155 se'ns fa llarg al govern espanyol sembla fer-se-li curt i té pressa per aprofitar-lo, com si el temps del 155 se li escolés entre les mans a cada hora, a cada minut, a cada segon. I fent de l'oportunitat virtut el govern espanyol sembla voler aprofitar l'ocasió per a resoldre, a favor dels seus interessos i en contra dels del govern cessat, qüestions controvertides com les de l'art de Sixena amb l'art d'aplicar el 155...

El que hauria de ser tan sols un parèntesi amb un govern cessat i una Generalitat intervinguda, sense més acció ministerial que la imprescindible i rutinària, ha acabat esdevenint l'oportunitat per transvestir el govern català amb l'excusa del 155. Sembla ben bé un abús de poder!

Amb aquesta decisió del govern espanyol la defensa de la posició catalana en aquest conflicte patrimonial resta en plena indefensió doncs el govern que en defensava la pertinença està cessat, empresonat i/o a l'exili, sense capacitat efectiva de defensa, tan sols el dret a la rebequeria.

En altres qüestions no però en aquesta de Sixena el govern espanyol es mostra molt destre (maldestre en realitat) en l'art d'aplicar el 155! No és epidèrmic el 155, és una intervenció subcutània, la profunditat de la qual les flames de l'avern no ens deixen veure...

El vídeo de la setmana: "indiciariamente" sí

Massa vegades passa que un soroll aparentment n'emmudeix un altre; quan això es provoca volgudament el segon soroll actua com a cortina de fum, clàssic recurs de mag, per colar-nos el truc...

Li va bé a Mariano Rajoy el soroll que el conflicte polític entre Catalunya i Espanya genera perquè com més alt és el volum d'aquest conflicte, com més espès el seu fum, menys escoltem les estridències i xerrics que ressonen arran de la cada vegada més evident confirmació del pagament en negre del Partit Popular, una corrupta mala praxis estesa i extensa que el PP procura apaivagar, quan no negar fent-se l'orni, amb tota la cara, directament!

I no, si el soroll de Catalunya no cessa, i no sembla que ho hagi de fer, ans al contrari amb la campanya del 21D en l'horitzó, el que cal fer és augmentar el volum de la "caixa B" del PP.

I entre tant soroll ha sonat alta i clara la paraula "indiciariamente", que si bé la RAE no recull, sí que es refereix al concepte de "prueba de indicios" o "prueba indiciaria": "prueba que se obtiene de los indicios más o menos vehementes relacionados con un hecho, generalmente criminal, que se pretende esclarecer."

"Indiciariamente" sí, va respondre l'altre dial'inspector en cap de la UDEF (Unidad de Delincuencia Económica y Fiscal), Manuel Marocho, el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, va rebre pagaments en negre tal i com consta en els papers de l'ex tresorer Luís Bárcenas.

La paraula "indiciariamente" ens ha fet aixecar les orelles i parar atenció a aquella remor de fons, a aquell soroll que uns volen somort; "indiciariamente" ens ha sonat per moments a música celestial, fins que l'altre soroll l'ha esmorteït de nou...



Bon divendres!

República de sucre

Perdona'm president Puigdemont perquè he dubtat! De fet avui encara dubto...

A mi també em va semblar, divendres passat, que el Parlament de Catalunya va votar i aprovar la república catalana, però una lectura més detinguda d'aquells fets i els que s'han produït, i no produït posteriorment no fan més que alimentar els meus dubtes: realment es va aprovar i proclamar la república catalana?

Abans d'entrar a considerar la proposta de resolució que el Parlament va aprovar convé indicar que el format escollit, la proposta de resolució, si bé és vàlid i naturalment legítim és, en sí mateix, de menor rang que d'altres acords que es prenen al Parlament; també destacar que dins la poca solemnitat que la pròpia votació tenia, qüestió de procediment, els grups que la van presentar com a mínim van fer llegir a la presidenta del Parlament la part resolutiva del text, doncs de no demanar-ho la seva aprovació hagués quedat diluïda, per la pròpia dinàmica interna parlamentària, entre les votacions de diferents propostes de resolució.

Pel que fa a l'acord el Parlament va acordar "instar el Govern a dictar totes les resolucions necessàries per al desenvolupament de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República".

Sí, podeu tornar a llegir l'acord: "instar el Govern a dictar totes les resolucions necessàries per al desenvolupament de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República" per enumerar posteriorment les resolucions necessàries a fer i aprovar com promulgar decrets, dictar disposicions, promoure el reconeixement internacional de la república o elaborar un inventari dels béns de titularitat de l'estat espanyol radicats al territori nacional de Catalunya...

Res de tot això ha passat i, molt em temo (i m'agradaria equivocar-me), no passarà. De fet l'interrogant, inquietant per molts, del cap de setmana era com podia ser que aquest acord no es publiqués ni al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya ni al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya... El BOE, en canvi, sí va publicar amb nocturnitat l'activació de l'article 155 de la Constitució espanyola i tenim, des d'aleshores, proves més que evidents de la seva (prudent alhora que implacable i igualment vergonyosa) activació.

Semblava que s'havia aprovat i proclamat la república catalana com semblava que teníem estructures d'estat i semblava anar a treballar, ahir dilluns, amb total normalitat el conseller Rull i la presidenta del Parlament; tristament, res més lluny de la realitat.

Ítaca ha desaparegut per moments de l'horitzó, on ara tothom hi té, malauradament per voluntat del president Rajoy, les eleccions del 21 de desembre. La nonada república catalana es fon com un terròs de sucre dins l'amarg cafè espanyol per a tothom...Visca la república!

Ni sí ni no, ni tot el contrari

Doncs al final resulta que el president Puigdemont més que fer-se el suec s'ha fet el gallec! "Vas declarar la independència?" Ni sí ni no, ni tot el contrari...

Amb la seva resposta per escrit ha seguit amb l'ambigüitat de la seva no aprovació suspesa reiterant la seva oferta de diàleg (per definir els termes de la independència, s'entén), afegint-hi, ara sí, un termini de dos mesos.

Dos mesos!? Pel president Rajoy dos mesos són una eternitat! Ell segueix insistint en que és aquest dijous quan acaba el termini que té el president Puigdemont per deixar de fer l'indi! Sí, l'indi com el d'una tribu d'indis de l'oest americà d'aquella cançó de La Trinca!

La intensa però breu relació epistolar presidencial és un símptoma evident que les relacions entre els dos presidents i llurs governs passen el seu pitjor moment: ja no poden dir-se les veritats (cadascú les seves) a la cara! És cert que per carta es poden expressar amb més calma i articulant millor el que volen dir, però més que l'avantsala d'un apropament, que no (encara?) reconciliació, sembla que estem davant l'avantsala del trencament. Ja quasi només els faltaria tallar per WhatsApp...

En el fons aquest és el veritable missatge que ahir l'estat espanyol va enviar al president Puigdemont: quan les barbes del teu major vegis tallar, posa les teves a remullar! "Demà m'afaitaràs!", deu pensar Puigdemont...

Mentre aquí van anunciar i suspendre la independència sense aprovar-la allà ja apliquen, si fa o no fa, el 155 sense haver-lo aprovat... I de moment ja n'envien dos a la presó!

La resposta del president Puigdemont

Miquel Iceta tenia raó: "no es pot suspendre una declaració que no s'ha fet."

Ara ja sabem que la controvertida declaració d'independència va necessitar d'una gran dosi d'ambigüitat per no fer explotar el procés, ambigüitat que permet a uns afirmar que sí, que la independència es va proclamar tot i suspendre-la immediatament després, i a d'altres afirmar que no, que malgrat les intencions (i la posterior signatura) la declaració es va anunciar i com a molt proclamar (amb la boca petita) però en cap cas es va aprovar.

Les cares de decepció dels qui s'havien aplegat al carrer per celebrar la independència no donen cap marge al dubte; vau sentir els esclats dels taps de les ampolles de cava i el dringar de les copes? Jo tampoc.

I en aquesta ambigüitat el president del govern espanyol, el gallec Mariano Rajoy, sembla trobar-s'hi la mar de còmode, i hi juga fins i tot a favor seu: "mmmm, escolta Puigdemont, al final vas declarar la independència o no?"

Des de la perspectiva del president Puigdemont la qüestió no és tan respondre si efectivament va declarar o no la independència, sinó si la vol aparcar o no... i no sembla voler-la aparcar, no?

Qualsevol resposta que no sigui un SÍ rotund serà percebuda, ara sí, per la majoria de l'independentisme, com un pas enrere, quan no com una rendició... Sembla doncs que Puigdemont només pot prendre una direcció, la de seguir empenyent el procés d'independència, tot i que encara té la carta de les eleccions anticipades... 

Des de la perspectiva del president Rajoy qualsevol resposta que no sigui un NO rotund serà interpretada com un sí, interpretada com la voluntat persistent del president i els que l'acompanyen a seguir empenyent el procés d'independència i, per tant, motiu suficient per aplicar amb totes les de la llei l'article 155, amb Iceta, llavors sí, aplaudint tal decisió... 

Des que Rajoy va llançar la pregunta, el "pre-requeriment", no són pocs els qui han suggerit al president Puigdemont el que ha de respondre; la resposta més creativa, divertida i certament delirant que Puigdemont declari la independència de Catalunya avui dilluns a les 9 del matí i que a les 10 respongui a Rajoy que no pot aplicar l'article 155 (ni de fet cap altre!) a Catalunya donada la seva nova condició d'estat independent!

Sí, de debò, és així de fàcil? Pim-pam, declaro la independència i immediatament després ja sóc independent, tan independent que ja sóc immune a qualsevol acció de l'estat espanyol? Si finalment fos així de fàcil fa mesos que podríem haver-ho fet, no?

Home, posats a morir (políticament) aquesta seria, sens dubte, la millor manera de morir matant o, com a mínim, amb un mínim de dignitat, si més no als ulls dels independentistes... 

La resposta ha de donar-la (només) el president Puigdemont, car és ell l'interpel·lat, fins i tot ell pot proclamar-la, però diria que l'aprovació de la independència correspon, i així hauria de ser, al Parlament de Catalunya.

La pregunta del president Rajoy li va permetre guanyar temps (i així gaudir del 12 d'octubre), la resposta del president Puigdemont precipitarà indefectiblement les coses... Ja no som al xoc de trens sinó als efectes de la col·lisió! 

"Mmmm, escolta Puigdemont, al final vas declarar la independència o no?" Puigdemont té la resposta...

El vídeo de la setmana: "hoy no ha habido un referéndum..."

Hi va haver urnes, hi va haver paperetes, hi va haver col·legis i meses electorals i, sobretot, hi va haver votants, molts votants! I malgrat tot, no hi va haver un referèndum!

És clar que, segons qui afirma això d'una manera tan rotunda, tampoc va haver-hi desproporció en les càrregues policials; això sí que és una desproporció, i tot un despropòsit. No hi ha més cec que el que no vol veure!

Lamentablement el president del govern Mariano Rajoy també passarà a la història per la seva obstinada ceguesa política: “Hoy no ha habido un referéndum de autodeterminación en Cataluña”. Fi de la cita!



Bon divendres!

El discurs del rei

El darrer discurs del rei d'Espanya per si sol, més enllà del seu contingut, és prou significatiu del moment extraordinari que estem vivint; sabem que fer discursos forma part de les tasques d'un monarca, d'un rei, i que en la seva majoria són discursos generals que apel·len als valors col·lectius, i majoritàriament compartits, del seu regne, discursos com els tradicionals de Nadal amb més paraules que contingut.

No va ser el cas del que va fer aquest dimarts al vespre, un d'aquells discursos extraordinaris que es pronuncien només en moments extraordinaris. I el moment, certament, era i és extraordinari! I ho és (d'extraordinari) malgrat se suposa que no hi va haver, segons afirmen alguns, cap referèndum ni cap càrrega policial brutal... en fi!

El seu discurs no em va decebre perquè tampoc n'esperava res de diferent, no només pel que va dir, també pel que va ometre. Sí, es va alinear amb el posicionament enrocat del govern de Mariano Rajoy i sí, no va parlar ni de diàleg ni va fer cap referència a les garrotades no pocs ciutadans van rebre i la majoria vam veure...

Amb el seu discurs el rei va malgastar una valuosa bala per intentar redreçar la situació; molts esperaven un gest, una paraula que servís per intentar capgirar la situació, una primera pedra per reconstruir un pont dinamitat des d'ambdues ribes...

En comptes d'això el seu discurs va ser la prolongació del posicionament esquiu del govern espanyol, un discurs dur i cru, sense concessions, gens empàtic amb el que molts catalans senten i pensen, ni que sigui equivocadament segons el seu criteri.

Els discursos del rei tenen les seves cotilles i una d'important és i serà sempre el govern, aquest i el que hi hagi: us imagineu el rei Felip VI desmentint, o tan sols matisant, el que hores abans va dir el president Rajoy? La crisi de govern del govern espanyol seria ara profunda!

Fins i tot en la posada en escena el rei Felip VI va deixar-nos clar el seu posicionament mostrant-nos rere seu el retrat del rei Carlos III, monarca que va establir el castellà com a llengua oficial en l'educació, arraconant el català; tota una declaració de principis!

Amb el seu discurs el rei ha abdicat no de tota però sí d'una part important de Catalunya; el discurs del rei lluny d'apaivagar els ànims els ha encès encara més; l'estat que representa és a punt d'esclatar-li a les mans i en comptes d'intentar apagar la metxa, l'ha accelerat anunciant veladament la intervenció de l'autonomia, o del que en queda... Visca el rei!

Dos d'octubre

Ja som a dos d'octubre, el segon dia d'octubre recentment més invocat, per uns i pels altres, després naturalment del dia u.

Avui és el dia després, el que per uns ha de ser l'inici del final i el principi d'un nou estat, per d'altres l'inici de la reconciliació, el dia per bastir la nova primera pedra d'un pont aquests darrers mesos i anys uns i altres han dinamitat. I sí, també hi ha els qui esperen que avui, com ahir i com demà, sobretot res canviï.

Com el trenta de setembre i tots els que l'han precedit des de l'anunci de la data, avui dia dos d'octubre farem si fa o no fa el mateix: parlar del dia 1 d'octubre! I és del que va passar ahir en parlarem molt i molt durant els propers dies, mesos i anys!

La imatge de la policia espanyola carregant contra ciutadans i entrant per la força als col·legis electorals queda com a trist epíleg d'aquest capítol confirmant el majúscul i possiblement irreparable error del govern espanyol.

Tot això, qui sap, tal vegada ens ho podríem haver estalviat si al seu dia, i reiteradament des de llavors, la majoria d'unionistes no haguessin confós la unitat amb la uniformitat. És molt amarg aquest cafè per a tots...

Davant aquesta ignominiosa imatge de les càrregues policials també queden les imatges de centenars de milers de persones que lliurament i pacíficament han volgut exercir el seu dret a vot, i moltes afortunadament ho han pogut fer!

Avui, dos d'octubre, encara retenim a la retina aquestes dues imatges: la de molts ciutadans i ciutadanes que volien votar i la d'un govern i estat espanyol que s'han servit de la força i la violència per fer-los callar!

Avui dos d'octubre Catalunya segueix tenint un problema per resoldre, però Espanya en té un d'encara més gros; en serà conscient el president Rajoy?

Ja som a dos d'octubre...

Excepció d'estat

Després de dies d'escorcolls a impremtes, investigacions, persecucions de cartells i urnes o incautacions de les paperetes de votació del referèndum la policia espanyola va iniciar ahir les detencions de membres del govern català. Els fets i la seva magnitud són, sense cap mena de dubte, excepcionals i inèdits des de la recuperació de la democràcia i ens deixen unes escenes que semblen més pròpies de temps pretèrits que no dels nostres dies.

Ja sabem que la resposta de l'estat espanyol és implacable i que aquesta és la resposta que vol el govern espanyol: estàveu avisats, va dir ahir el president Rajoy. No sé si és del tot conscient del mal que aquestes imatges fan no només al seu govern, també a la pròpia democràcia espanyola, i a la seva protecció dels drets i llibertats.

En el fons el president Rajoy no té altra sortida doncs l'única sortida que ell ha donat a la proposta (desafiament, si voleu) del referèndum català ha estat el cul de sac de l'imperi de la llei: desinhibint-se de qualsevol afrontament polític Rajoy deixa que el procés derivi només per la via judicial, negant-li la política a la política.

El desembarcament de la Guàrdia Civil a Catalunya és un mal símptoma, ja que sembla, i ara ja s'ha evidenciat, que és el preludi d'una batalla que ja es lliura a les institucions catalanes, amb detencions i al carrer amb concentracions i manifestacions...

I mentre la policia espanyola deté càrrecs del govern de la Generalitat el govern espanyol reté i pren el control de l'economia catalana en un episodi més de la dilaceració de l'autonomia catalana. Potser sí que al final tot plegat és una competició entre els governs català i espanyol per veure qui es carrega abans l'autonomia catalana, uns per reduir-la al mínim, els altres per fer-hi néixer de les cendres un nou estat!

No sé si aquesta situació representa un estat d'excepció en tota regla però sí que situa a Espanya en una excepció d'estat i la situació en lamentablement excepcional alhora que excepcionalment lamentable.

Estaven avisats, deia ahir el  president Rajoy... tan avisat com ho estava, i està, també ell!

1.000 maneres d'aturar el referèndum

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, està escrivint aquests dies un capítol més de la història d'Espanya comandant l'ofensiva per terra mar i aire al referèndum convocat pel govern català. Aquest capítol bé podria anomenar-se "1.000 maneres d'aturar el referèndum" i per subtítol podria afegir-hi "... i no morir (políticament) en l'intent".

No són poques les accions que, sota l'imperi de la llei sagrada de la Constitució, s'estan duent a terme aquests darrers dies: perseguir urnes, requisar cartells electorals, tancar webs, enviar cartes als alcaldes, enviar la policia als mitjans de comunicació o intervenir l'economia del govern...

Arribat a aquest punt el govern i l'estat espanyols van a totes contra el referèndum, com a totes hi van el govern català i els grups polítics que li donen suport, a favor. Acció - reacció. El govern català té la iniciativa i això, generalment, sol ser un avantatge. I la iniciativa no només l'ha buscat, sinó que el govern espanyol li va donar quan va renunciar a una de les maneres d'evitar aquest referèndum (no constitucional): la política en majúscules!

Rajoy no només busca ara les mil i una maneres d'aturar el referèndum, ell, el seu partit i el seu govern també han contribuït, intencionadament o no, a provocar-lo; de fet el propi Rajoy també ha escrit un capítol més de la història d'Espanya que bé es podria titular "1.000 maneres de provocar un referèndum" i per subtítol podria afegir-s'hi "...i que el president de la Generalitat mori (políticament) en l'intent".

Entre les maneres de provocar-lo hi trobaríem les signatures contra l'Estatut de Catalunya, la negació a negociar un nou pacte fiscal, les reiterades desatencions de les necessitats d'inversió de Catalunya o el menys teniment (per dir-ho suau) a la llengua i cultura catalanes...

La paradoxa de Rajoy, el seu drama, és que cada manera que troba per aturar el referèndum esdevé automàticament en una nova manera de provocar-lo, generant una espiral de final imprevisible que sembla no tenir aturador, doncs és evident que passi el que passi l'u d'octubre, el referèndum, la proposta d'un referèndum per Catalunya, no s'aturarà.

Eclipsi total

Quan Catalunya més necessitava (?) Espanya, Espanya va fer tard.

El president Mariano Rajoy va arribar tard (segurament tan aviat com va poder) i el ministre de l'Interior Juan Ignacio Zoido a banda de tard, sobretot va arribar (i actuar) malament!

Perquè Mariano Rajoy va tardar tantes hores en comparèixer? O potser la pregunta seria: perquè el govern espanyol va tardar tantes hores en aparèixer i comparèixer? Si el president Rajoy no podia, bé podria haver comparegut la vicepresidenta, o bé algun ministre de guàrdia, o com a mínim el delegat del govern de l'estat a Catalunya, Enric Millo; no, aquesta vegada no hi ha hagut efecte Millo!

Però no, durant les primeres hores el govern de l'estat no va comparèixer i segurament més d'un el va trobar a faltar; molts d'altres potser ja ni l'esperaven, al govern estatal...

El govern català i els Mossos d'Esquadra van entomar la crisi, en van arromangar i van saber donar la resposta multilateral que els atemptats exigien: policial, de seguretat, d'investigació, d'emergència, judicial...

Naturalment no ho van fer sols, també amb el govern espanyol i els serveis i cossos de seguretat estatals, però en la comunicació i transmissió de la informació a la ciutadania el govern català en general i els Mossos d'Esquadra en particular van actuar des del minut zero, i durant tota la crisi, d'una forma exemplar!

No es pot dir el mateix del govern estatal, no només pel pobre paper que ha tingut el president Rajoy, sobretot pel paper galdós del ministre Zoido amb el desafortunat anunci de la desarticulació de la cèl·lula terrorista quan el principal culpable, Younes Abouyaaqoub, autor de l'atropellament, encara estava desaparegut. Quina imprudència, quina patinada!

Aquests dies s'han dit moltes coses en relació al paper dels governs de Catalunya i Espanya davant dels atemptats i l'amenaça terrorista, però el que jo he vist d'una manera clarivident és que (com a mínim) pel que fa a la comunicació i el tractament de la informació el govern català i els Mossos d'Esquadra han eclipsat el govern espanyol i el ministeri de l'Interior, un eclipsi total visible a ull nu!

L'1 d'octubre serà il·legal... o no serà?

El referèndum de l'1 d'octubre anunciat, que no convocat, ja té llei anunciada, que no aprovada i ni tan sols, encara, presentada al Parlament de Catalunya! De moment convé fer-ho així, amb més activitat extra parlamentària que parlamentària; és aquest un altre dels signe dels nostre temps.

Amb el referèndum jo no m'hi trencaria tant les banyes: tal i com es planteja el referèndum de l'1 d'octubre serà il·legal, per més que tingui una llei! I la mare dels ous és l'article 3.2 de la Llei del Referèndum d'Autodeterminació presentada la setmana passada:

"Aquesta Llei estableix un règim jurídic excepcional adreçat a regular i a garantir el referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Preval jeràrquicament sobre totes aquelles normes que hi puguin entrar en conflicte, en tant que regula l'exercici d'un dret fonamental i inalienable del poble de Catalunya."

La prevalença jeràrquica sobre qualsevol altre llei (llegeixi's Constitució Espanyola o fins i tot Estatut de Catalunya), emmarcada en l'excepcionalitat del moment (Catalunya com a estat d'excepció?) esdevé de facto una declaració de sobirania o, si voleu, d'independència ja que el que diu és que aquesta llei està per sobre de qualsevol altra, quelcom que a ningú se li escapa, tampoc als redactors d'aquesta llei, que simplement per aquest fet serà recorreguda al Tribunal Constitucional.

La Llei del Referèndum serà suspesa i declarada il·legal, doncs no s'ajusta ni per aquest article citat ni per d'altres que ara tampoc cal desgranar (com la creació de la Sindicatura Electoral) a l'ordenament jurídic vigent a Catalunya i a Espanya. Fins i tot l'ara devaluat Consell de Garanties Estatutàries planteja els seus dubtes en com es vol aprovar aquesta i les altres lleis de desconnexió, ja sabem, allò de la reforma del Parlament per a la tramitació exprés...

Fer coses il·legals, ho sabem, té conseqüències polítiques i també personals i no sembla que tots els independentistes estan igual de disposats a assumir-les. Sí explícitament els de la CUP, per qui la desobediència forma part, si cal, de la seva acció política; sí més calladament els d'ERC, que si bé Junqueras xerra molt moltes vegades no diu res; sí (alguns) temorosament els del PDeCAT, doncs són els qui ja han començat a rebre les primeres conseqüències personals i polítiques...

El referèndum de l'1 d'octubre serà il·legal o no serà, però aquest potser no és el principal problema que planteja el referèndum. De fet la missió de l'1 d'octubre no és només que els catalans que vulguin puguin votar, és que el procés (en cas que l'1 d'octubre el que es faci no sigui un referèndum amb totes les de la llei) no s'aturi, no defalleixi.

Potser l'1 d'octubre no es farà un referèndum i serà alguna altra cosa; que sigui il·legal serà el de menys i alhora serà el de més, car fins i tot essent il·legal l'1 d'octubre no aturarà el procés. No sé si el president Rajoy ho té massa clar...

L'1 d'octubre serà il·legal... o no serà? No Mariano, mort el referèndum no mates el procés!

Quelcom més que (només) una moció de censura...

Les finals es juguen per guanyar-les, les mocions de censura no!

La moció de censura és un cartutx que convé saber gastar fins i tot, sobretot, si es preveu que la moció de censura no es guanyi, no prosperi.

La història recent de la democràcia espanyola (es poden escriure juntes, aquestes paraules encara, a Catalunya?) ens ha mostrat un exemple de moció de censura reeixida i un de fallida, malgrat cap de les dues va prosperar.

La del 1980 de Felipe González a Adolfo Suárez va catapultar a l'aleshores jove i prometedor socialista cap a la Moncloa; la del 1987 del popular (d'Alianza Popular, l'antic PP) Antonio Hernández Mancha a Felipe González el va sepultar políticament...

Resulta més que evident que amb aquesta moció de censura Pablo Iglesias pretén ser, també, el nou Felipe González. La proliferació de casos de corrupció vinculats al Partit Popular li ha brindat l'oportunitat (o l'excusa perfecta, com vulgueu) per plantejar ara la moció de censura, però a ningú se li escapa que Pablo Iglesias persegueix quelcom més només que desgastar el govern del Partit Popular.

Pablo Iglesias va plantejar la moció de censura en plena ebullició al PSOE, ocupat en les seves primàries, i ara, amb la reaparició d'un Pedro Sánchez més enfortit, i (només aparentment?) amb un discurs més virat a l'esquerra, també li va bé recuperar certa quota de pantalla, erigint-se com el líder de l'esquerra espanyola.

Pablo Iglesias necessita moure de nou la cua, tornar a entrar en joc. Les finals es juguen per guanyar-les, les mocions de censura no; a les finals només un dels dos que la disputen guanya, a les mocions de censura també!