Així comença... Cera

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre d'aquells que m'agradaria rellegir; no és prou llarga la llista de llibres que tinc pendents de llegir, de llegir per primera vegada, que la possibilitat d'encetar la llista de llibres per rellegir sembla, més aviat, una missió impossible!

I entre els llibres que encapçalen aquesta llista de llibres per rellegir, hi ha "Cera" (La Magrana, 2008), de Miquel Pairolí, un llibre narra el retorn d’un home al mas familiar després d’anys de viure a la ciutat, una reflexió sobre els records i la memòria, sobre el pas del temps, temps que es fon com la cera dels ciris, temps volàtil com el fum que escampen... 

"Cera" és un llibre que comença així...

Quan la comitiva que duia el cos jacent del bisbe va aparèixer al capdamunt de la Rambla, vaig fer uns passos enrere per refugiar-me sota les arcades de pedra. La mare es va adonar del moviment i amb una mirada i un gest a penes perceptible però enèrgic em va ordenar que em situés altre cop al seu costat. Per sortir de casa, s'havia posat un vestit negre, cenyit al cos amb un cinturó, i s'havia cobert amb mantellina, com si anéssim a l'església. Però ens havíem aturat a la Rambla, a esperar, entre la gentada, que passés l'enterrament. Al costat nostre, un home amb americana fosca, camisa blanca i corbata negra, llançava a terra la cigarreta amb què havia entretingut l'estona i trepitjava la burilla, sabates negres de cordons, enllustrades i punxegudes. Altres dones de negre, com la mare, amb el cap cobert, tenien a les mans un rosari o el llibre de les devocions. Un bosc de mitges negres. En el matí d'agost, calorós, el negre embafava i ofegava tant com la xafogor. Suàvem, callàvem.

Un cafè... Sol?

Que un gos salivi perquè sap que és l'hora de menjar és normal; també ho fem nosaltres. Ivan Pàvlov, fisiòleg i psicòleg rus, va fer-los salivar sense mostrar-los el menjar, sinó fent sonar una campana que els gossos havien associat al menjar. Pàvlov feia sonar la campana cada vegada que donava menjar als gossos, de manera que, inevitablement, el gos associava la campana amb l'hora de menjar, com nosaltres quan anàvem a l'escola i sonava la sirena del primer torn de menjador!

La gràcia de l'experiment de Pàvlov és que va arribar un punt que sense donar-los menjar, els gossos salivaven quan sentien la campana, convertint aquest estímul inicialment neutre en un estímul condicionat.

Pensava en els gossos de Pàvlov quan l'altre dia quan, demanant un cafè, el cambrer em va preguntar: sol? Aquesta pregunta, quan es demana simplement un cafè, és tan previsible com la saliva dels gossos de Pàvlov quan senten la campana, com si fos una resposta condicionada per un estímul (la comanda d'un cafè) que no hauria de suposar cap dubte.

Entenc que els i les cambreres, quan et pregunten "sol?" cada vegada que demano, simplement, un cafè (no un tallat, ni un cafè amb llet, ni un cafè curt, ni un cafè llarg, ni un cafè irlandès...), ho fan per esvair qualsevol dubte sobre una comanda (la dels cafès) que, reconec, des de fa uns anys ha guanyat complexitat per la gran tipologia i diversitat de cafès, llets i edulcorants, establint un potencial d'infinites combinacions.

És clar que en la pregunta d'algun cambrer (sol?), hi he vist més l'emoció continguda per la simplicitat de la comanda, davant la complexitat de comandes d'altres tipus de cafès: descafeïnats, de sobre, de màquina, amb estèvia, amb llet descremada, en got de vidre...

Durant un temps demanava un cafè sol, que és una reiteració com ho és parlar de persones humanes, per més que en algunes persones costi trobar-hi traces d'humanitat; però ara el torno a demanar a seques (un cafè) i, com el gos de Pàvlov, salivo esperant la resposta en forma de pregunta: sol?

El Girona FC, en caiguda lliure?

Reconeguem-ho: el Girona FC viu un moment, esportivament, complicat. Tot i que l’equip ha fet un pas endavant en el joc, els resultats no acompanyen i els darrers sis partits en són una prova clara: cinc derrotes i només una victòria. Aquesta mala ratxa ha fet que el somni de jugar competició europea la temporada vinent s’esvaeixi per moments, no per la distància de punts (quatre), sinó perquè cada vegada és més la competència, són més els equips que lluiten i lluitaran per una plaça europea.

I mentre el Girona FC segueix mirant cap amunt, algú hauria d'anar mirant, de cua d'ull, cap avall, no sigui que la dinàmica negativa de resultats posi en risc la permanència a Primera Divisió. Hi ha aficionats de l'Espanyol, que està a quatre punts i en dinàmica ascendent, que ja especulen atrapar el Girona en qüestió de dues jornades, quan s'enfrontaran a l'estadi de Cornellà - el Prat.

Un dels grans mals d’aquesta temporada és la falta de gol. Artem Dovbyk va ser un dels referents ofensius la temporada passada, però els seus recanvis no han estat a l’altura i la manca d’encert en atac ha fet que en molts partits el Girona FC no pogués traduir el bon joc en punts; ho vam veure a la Lliga de Campions, ho estem veient, també, a la lliga espanyola.  

Malgrat les dificultats del moment, el Girona FC segueix essent un projecte sòlid que manté una proposta atractiva, amb un estil valent i dominador (marca de la casa, impresa pel duet Càrcel - Míchel) que li han donat caràcter i personalitat. Però ni una cosa ni l'altra donen, per si soles, punts, i la falta de contundència en les àrees l’estan condemnant en moments clau, i això en fa minvar la competitivitat i, de retruc, en pot fer minvar la confiança. L'equip necessita revertir la situació amb certa urgència, per esvair el sempre temible fantasma de la lluita per la permanència.  

El club ha demostrat en els darrers anys una bona planificació esportiva, amb una direcció esportiva que ha sabut construir un projecte consistent i competitiu. Aquesta estabilitat, personificada en la figura de Michel, ha estat clau per consolidar l’equip a Primera Divisió i és el que ha de permetre al Girona FC superar aquest moment delicat, desprendre's d'aquesta sensació de caiguda lliure... 

Quan la classe treballadora vota l'extrema dreta

Aquests darrers anys hem anat veient com, en general, aquí i arreu moltes persones treballadores, allò que classificàvem com a classe obrera, han girat la seva mirada cap a partits l’extrema, girant-se d'esquena als tradicionals partits d'esquerra, que fins ara s'anaven alimentant dels seus vots.

La (trista i dramàtica) paradoxa d'aquest gir és que tot sovint, aquests partits d'extrema dreta, defensen polítiques econòmiques que no afavoreixen precisament els interessos de la classe treballadora, però han sabut fer quelcom tant o més important: connectar amb el seu malestar, atiant precisament factors emocionals i identitaris, atiant la por als canvis socials i culturals provocats, asseguren aquests partits sense escrúpols ni matisos, per la immigració.

Moltes persones treballadores han deixat de veure els partits d’esquerra com els seus representants, ja que aquests partits sovint es perceben com elitistes i desconnectats de les seves preocupacions reals; les darreres eleccions dels Estats Units i d'Alemanys en són un clar exemple, on els partits d'esquerra (als Estats Units els menys conservadors, per entendre'ns) han apostat per defensar polítiques més integradores i inclusives, i moltes persones treballadores observen aquestes polítiques com una amenaça per als seus llocs de treball i per a la pervivència de la seva identitat, la seva cultura, la seva manera de viure. Aquesta percepció de risc d'invasió i de desplaçament social i cultural ha permès a l’extrema dreta cultivar el virus de la por amb un discurs que retroalimenta els seus temors i les seves inquietuds.

Ja sabem l'habilitat que tenen certs discursos de l'extrema dreta, simples i emocionals, per canalitzar la ràbia i la frustració i per presentar culpables fàcils, com les persones immigrades, les elits polítiques dels partits tradicionals, oferint sempre les seves receptes màgiques: solucions (aparentment) ràpides i senzilles a problemes complexos. Mentre el polític tradicional argumenta racionalment, el d'extrema dreta convenç emocionalment, especialment amb la por. Quan les persones treballadores s'han cansat de la retòrica dels partits tradicionals, s'empassen les solucions ràpides i simples que ofereixen els partits d'extrema dreta.

Als Estats Units vam veure com moltes persones immigrades votaven Trump per, precisament, aturar la immigració; a Alemanya hem vist un decantament del vot als partits d'esquerra cap als d'extrema dreta. S'hi barreja la por, l'esgotament i també una voluntat de càstig.

Recuperar aquest electorat no és ni serà senzill; d'entrada perquè la classe treballadora cada vegada té menys consciència de classe, i de treballadora, amb la precarització de les seves condicions laborals i l'aparició del "treballador pobre"; i també perquè l'extrema dreta s'alimenta molt, també, del vot jove, ja que molts joves perceben els partits tradicionals com els dinosaures de la política, a les portes de l'extinció.

Possiblement, la solució ha de venir d'allà mateix d'on ve el problema: de la mateixa política. De moment a Alemanya segueixen activant el cordó sanitari; a Catalunya i a Espanya aquest cordó ja s'ha trencat...

Governants amb motoserres a les mans

"Que boig el món", podríem cantar, com els Lax'n'Busto, però per més que ho repetíssim ens seguiríem enganyant: no és el món que està boig, som nosaltres. Som nosaltres qui hem lliurat el poder i les administracions a governants egòlatres, xenòfobs, masclistes i fins i tot histriònics. Ara tenen el comandament a les seves mans, i amb aquestes mateixes mans branden motoserres com a emblema de les retallades de drets que ja estan executant.

En diuen contenció econòmica o reajustament pressupostari, però en realitat parlem de pèrdues de drets fonamentals, aquells pels quals les administracions haurien de vetllar i que ara, paradoxalment, es dediquen a erosionar. L'excusa de l'austeritat és el cavall de Troia amb el qual s'infiltren les polítiques de desmantellament social.

El paral·lelisme entre l'auge de l'extrema dreta que vivim avui i l'ascens del nacionalsocialisme als anys trenta del segle passat fa feredat. La història ens hauria d'haver ensenyat alguna cosa, però sembla que les lliçons s'obliden massa ràpidament; de fet, la història ens ensenya que, malauradament, a vegades la mateixa història es repeteix. La qüestió és si, democràticament, les institucions internacionals tenen prou capacitat per frenar aquest embat abans que l'extrema dreta es perpetuï a còpia de constrènyer les lleis i fer-se-les a mida, com al seu dia va fer Putin a Rússia. Un tercer mandat de Trump per perpetrar el seu particular Tercer Reich?

Passa ara als Estats Units, on la temptació de Donald Trump d'optar a un tercer mandat (quelcom que la legislació estatunidenca no permet) ha passat de ser un somni humit del magnat maligne a convertir-se en un globus sonda amb serioses intencions de materialitzar-se. Això posa a prova la resistència democràtica de les institucions i de la mateixa societat nord-americana.

La democràcia no és un dret adquirit de manera perpètua; és una conquesta constant. Si abaixem la guàrdia, correm el risc de veure com, a cop de motoserra, es van esborrant les conquestes socials i les llibertats per les quals tantes persones van lluitar, fins i tot morir. La pregunta és: serem capaços de reaccionar a temps?, de treure'ls la motoserra de les mans?

The Good, the Bad and the Ugly Theme. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una de les cançons més reconeixibles i reconegudes de la història del cinema, que des del primer xiulet ens transporta a l'Oest americà, al gènere del "western" i, més contretament, de l'"espagueti western": "The Good, the Bad and the Ugly Theme".

"The Good, the Bad and the Ugly Theme", cançó composta pel magnífic compositor italià Ennio Morricone per a la pel·lícula homònima (El bo, el dolent i el lleig), dirigida per Sergio Leone i protagonitzada per Clint Eastwood, és un compendi d'efectes sonors, crits, guitarres elèctriques, trompetes èpiques i, naturalment, xiulets, que intensifiquen l'atmosfera del salvatge oest, amb el desert, els desafiaments i els enfrontaments a cop de gallet.

La seva melodia, xiulada, condensa el paradigma de l'"espagueti western"...

Així comença... La primera pedra

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que aquests dies viu una mena de segona joventut: "La primera pedra" (Quaderns Crema, 1990) de Sergi Pàmies. 

"La primera pedra", juntament amb "L'instint" (Quaderns Crema, 1992) i "Sentimental" (Quaderns Crema, 1995), s'han reeditat de nou conjuntament en un llibre que les aplega totes tres (més un pròleg del mateix autor) sota el títol "Tres novel·les analògiques" (Quaderns Crema), títol que evoca com es van escriure aquestes tres novel·les: amb màquina d'escriure, abans de la irrupció del món digital d'internet i dels telèfons mòbils.

A casa tinc un exemplar de "La primera pedra" (també de "Sentimental"), un llibre que va comprar la meva mare el dia que el mateix Sergi Pàmies el va presentar a la Llibreria 22, un llunyà 11 de gener de 1991! El llibre, a més, conté una dedicatòria il·lustrada que el fa encara més especial.

Tal com s'escriu a la contraportada del llibre, ""La primera pedra" és la història d’un lampista que juga a futbol i és amant d’una dona casada, i que assumeix la seva condició de suplent no sols en l’àmbit esportiu, sinó també en el familiar, en el laboral i en el sentimental..."

"La primera pedra", de Sergi Pàmies, és un llibre que, en el seu pròleg, comença així...

- Te n'has d'anar - em sembla que m'ha dit.

He obert els ulls però la foscor era la mateixa que mentre dormia. Lentament, cada objecte s'ha presentat sota una llum tirant a afònica. Hola sostre. Hola coixí. Hola llençols. Sense girar-me, m'he incorporat. M'he olorat els dits de les mans: pudien. No exactament a suor, ni tampoc a dits; més aviat era com el resum aproximat, encara que fidel, del que havia passat feia una estona. Dret, m'he cordat els pantalons i he comprovat si duia les claus. Amb només tres gestos he aconseguit posar-me el jersei. M'he enorgullit d'haver batut el meu rècord - quatre gestos - i he jurat que, a la propera, ho havia de fer amb dos. L'he besat al melic però ella ha somrigut sense gaire entusiasme.

- Afanya't - ha dit. I jo he sortit.

El taxista no deixava fumar i dubtava que existís un carrer amb nom de tenor. No he insistit. He baixat del vehicle i he tornat a peu. De nit, les distàncies s'escurcen. He arribat a casa de bon humor, amb ganes de fer-me una truita, però m'ha mosquejat veure el cotxe del meu germà mal aparcat fora. Després d'obrir la porta del dormitori, la sospita s'ha convertit en evidència. A primera vista, i de dreta a esquerra: quatre braços, tres peus, dues esquenes - una de peluda - i un ronc desmesurat. No he intentat fer-los fora del llit. Dòcilment, i caminant de puntetes, he agafat el despertador i roba neta. He dormit al sofà, encara que no gaire.

Molt més que flors i violes i romaní. Entrevista a Emília Pau Coll

A l'Emília Pau Coll durant molts anys la coneixia i, sobretot, m'hi referia com l'Emília de les flors; de fet avui encara m'hi refereixo així, de la mateixa manera que en Josep Maria Mainat el coneixem com el ros de La Trinca, en Toni Cruz l'alt, i en Miquel Àngel Pasqual el de la barba. Jo mateix havia arribat a ser, per algú que anys més tard seria (i és) molt important a la meva vida, "el rosset de l'arracada" o "el rosset de la Vespa"...

L'Emília era, i és encara avui per a mi (i segurament per molta altra gent) per més que faci anys que es va jubilar, l'Emília de les flors perquè durant molts anys va regentar una floristeria a Sarrià de Ter, "Flors Emília Cristina", al principi del carrer Major, juntament amb el seu enyorat marit, en Joan. 

És possible, fins i tot, que moltes persones, si no la coneixien gaire, es pensessin que l'Emília es deia com la floristeria, "Emília Cristina", però res més lluny de la realitat: el nom de la floristeria, "Flors Emília Cristina", era la combinació del nom de l'Emília i del primer cognom del seu marit, en Joan Cristina Babià.

De l'origen del nom de la floristeria en va parlar a l'entrevista que dies enrere li vaig fer a Ràdio Sarrià, en la que també va explicar l'origen de la floristeria, ja que en Joan i l'Emília al principi no en venien, de flors. 

Però amb l'Emília no només vam parlar de flors i violes i romaní, també vam parlar de moltes altres coses de la seva vida, i sobretot vam parlar de música, de la música escoltada i de la cantada, que l'Emília fa anys que és una de les veus de la coral Cantaires de Sarrià de Ter.

De tot això i molt més en vam parlar dies enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

Preferiria no haver de parlar de Mapi León

Preferiria no haver de parlar de Mapi León, preferiria no haver de parlar del seu gest, aquella polèmica i controvertida presumpta tocada de genitals a la jugadora de l'Espanyol Daniela Caracas dies enrere, en la intensitat d'un partit, d'un "derby" entre el FC Barcelona i el RCD Espanyol.

És curiós el que m'ha passat amb aquest cas: en volia parlar amb tantes ganes com volia no fer-ho. A vegades hi ha situacions que ens paralitzen: el cap vol fer una cosa i el cos l'atura. No us ha passat? Quan vaig veure el polèmic gest a la televisió vaig pensar, "n'hauria de fer un article", però va passar un dia, i en va passar un altre, i cada dia trobada un altre tema de què parlar, de què escriure...

I llavors va esclatar el tema del "fuck off / fuck you" i em va faltar temps per escriure, i em vaig delatar a mi mateix: segurament, si en comptes de Mapi León qui hagués tocat presumptament els genitals a la jugadora de l'Espanyol Daniela Caracas hagués sigut una futbolista del Real Madrid, ja hauria escrit sobre el tema fa dies, mentre que, si en comptes de Bellingham hagués estat un jugador del Barça qui li hagués dit a l'àrbitre "fuck off" o "fuck you", possiblement jo seguiria xiulant, mirant cap a una altra banda, esquivant el tema, deixant passar els dies sense escriure'n res.

Preferiria no haver de parlar de Mapi León, però, després de parlar de Jude Bellingham sento que, per més que no vulgui, ho he de fer. És clar que una cosa és voler-ne parlar, i l'altra és saber què dir: què puc dir jo ara, que ja he decidit que en parlaré, de Mapi León?

Bé, d'entrada ja he dit que preferiria no parlar-ne, i també he dit que, de forma més o menys inconscient, no volia parlar-ne; però de la mateixa manera que en el cas Bellingham la qüestió és si va dir "fuck off" o "fuck you", en el cas de Mapi León la qüestió és posicionar-se sobre si li va tocar els genitals, o la cama.

A mi em sembla prou evident que li va tocar els genitals, i en cas que no els hi toqués, el que em sembla més evident és que el gest volia ser una provocació, com tots els que el van precedir en la picabaralla i enfrontament entre les dues jugadores. 

Un gest desafortunat, certament, que en aquell context caldria llegir, simplement (que no és poc) com molt com una agressió. Tota la literatura que s'ha generat al voltant d'aquest gest no tenen tant a veure amb el gest en si, com en el que Mapi León representa (la més rebel de les rebels contra la Federació Espanyola de Futbol), i és el que ella significa el que ha afegit llevat a l'assumpte i ha fet pujar el suflé. 

Mapi León es va equivocar; com es va equivocar Jude Bellingham, com m'equivoco jo. I si l'àrbitre José Luis Munuera Montero es va sentir insultat per Bellingham, entenc que Daniela Caracas es va sentir agredida per Mapi León. M'agradaria pensar que entre elles dues, just després del partit o més tard, es van aclarir les coses, però del tema ja no se'n parla més, de moment...

En fi, preferiria no haver de parlar de Mapi León i finalment ja ho he fet, i sento que m'he tret un pes de sobre; un pes petit, però pes al cap i a la fi.

"Fuck off" o "fuck you"?

Diuen que, segurament després dels dies de la setmana i els números fins al deu, el que primer s'aprèn d'una llengua són els insults; no és el cas, de moment, de Jude Bellingham, un jove jugador anglès del Real Madrid, que de moment segueix parlant, si més no amb els àrbitres, i deixant anar improperis amb la llengua de Shakespeare!

Encara segueix viu el debat sobre el que Bellingham va dir a l'àrbitre José Luis Munuera Montero a l'estadi d'El Sadar: "fuck off" o "fuck you"? 

L'àrbitre, a l'acta del partit, ho té clar: "fuck you". Bellingham, en declaracions posteriors, també ho té clar: "fuck off". I a partir d'aquí tot són interpretacions, ja no estrictament sobre què va dir (que també), sinó sobre el significat de les dues expressions. I el significat, com s'està veient, pot tenir moltes interpretacions en funció del context, també de l'adhesió / animadversió al jugador i, per extensió, al Real Madrid.

És així com, aquests darrers dies, han aparegut, fins i tot de sota les pedres, improvisats (i sorprenents) filòlegs de la llengua anglesa que ens  han il·lustrat sobre el significat d'ambdues expressions, que si "fuck off" tant pot ser un general "a la merda" si llances l'expressió a l'aire, com "ves a la merda" si li dirigeixes a algú, o fins i tot pot significar "no fotis"; que si "fuck you" significa "que et fotin", tot i que també pot significar, simplement, "fotre", "hòstia" o "recoi" en el sentit de la interjecció castellana "joder".

En fi, no sé si cal que ens perdem en tantes disquisicions lingüístiques, ja que al final el que pesa no és el que literalment Jude Bellingham va dir, sinó el to i la seva intenció i, sobretot, com va percebre-ho l'àrbitre. Perquè del que es tracta és precisament això, del fet que l'àrbitre va interpretar que el que li va dir Jude Bellingham va ser, simplement, una desconsideració; no sé si exactament un insult, però sí una manca de respecte, i entenc que és això el que va sancionar.

Potser en la decisió de l'àrbitre van influir els antecedents del jugador, que en un altre partit, el passat mes de setembre, li va deixar anar l'expressió "you're a piece of shit" (ets un tros de merda), per la qual cosa, més enllà del "fuck off" o "fuck you", el que va llegir del jugador va ser la seva desconsideració.

Aquest enrenou se suma al memorial de greuges que el Real Madrid acumula i documenta aquesta temporada, però aquest enrenou (tots els altres del memorial segurament no...) s'acabaria aviat si, com passa en altres esports, els jugadors es dirigissin als àrbitres amb més respecte, respecte que també podrien aplicar, alguns futbolistes, als jugadors contraris i a l'afició.

Això o que, com a mínim, Jude Bellingham aprengui a insultar, o si més no a indignar-se, en castellà...

"Som del Pont" número 2, a punt de sortir del forn!

Demà, dimarts 18 de febrer, presentem el segon número de la revista "Som del Pont" a les 19 h al Centre Cívic Pont Major de Girona. La revista ja la tenim enllestida i aquests dies s'està enfornant i, ben aviat, la distribuirem per tots els habitatges del barri, també a les biblioteques públiques de Girona.

Aquest segon número de la revista "Som del Pont" em fa pensar en el segon disc dels grups de música, el que publiquen després de l'èxit del primer essent, possiblement, l'autèntica prova de foc! Val a dir que el primer número de la revista "Som del Pont", publicat el passat mes de juliol, just abans de la Festa Major del barri, va tenir una bona acollida i aquest segon número, amb més pàgines i noves seccions, vol seguir connectant els veïns i veïnes del Pont Major amb històries properes i continguts d'interès per a tothom.

Aquesta edició se centra, en les primeres pàgines, en el tema dels residus, en previsió de la pròxima implementació del nou sistema de recollida al barri, amb un article del regidor d'Acció Climàtica, Sergi Cot Cantalosella, i un altre sobre la manifestació veïnal de desembre passat amb el lema “El Pont Major no és un abocador!”. 

La revista segueix donant veu als equipaments i entitats del barri, i també contribueix a la preservació de la memòria col·lectiva del barri, per una banda, amb la secció "Retalls d'història", que en aquesta edició inclou un article de Josep Maria Castanyer Darnés sobre l'església de la Pietat i un altre de Joan Pallàs Puigdomènech sobre el paper dels Salesians al llarg del segle XX; i per l'altra, amb la secció "Vivències i records", que recull els testimonis vitals de Josep Brugada Gutiérrez-Ravé i de Gemma Geis Carreras, vicealcaldessa de Girona i filla del barri. Són històries i relats que ens ajuden a entendre millor qui som i d'on venim.

Una altra secció destacada és l'entrevista, que en aquesta edició és a Miquel Resplandis Pineda, un veí de 95 anys que va viure al Pont Major entre els anys trenta i seixanta del segle passat; les seves paraules són un viatge al passat, ens transporten a una època que molts no hem conegut, però que sens dubte també ha marcat l'essència del barri.

I com ja he comentat, aquest segon número de la revista "Som del Pont" arriba amb dues novetats: la primera és la secció "Espai natura", dedicada a valorar el patrimoni natural del barri i que comença amb un article sobre els xiprers, una de les icones del paisatge local; la segona és la secció "Ironies il·lustrades", una vinyeta gràfica humorística que aportarà un toc d'ironia i reflexió sobre l'actualitat del barri, a càrrec de l'artista Jaume Busquet i Roget.

Si teniu curiositat per conèixer tots aquests continguts i voleu passar una bona estona per conèixer millor el barri, no us perdeu la presentació del 18 de febrer! Ens veiem a les 19 h al Centre Cívic Pont Major!

Two of Us. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, "Two of Us" de The Beatles, una cançó que tot i que no menciona explícitament l'amor romàntic, podem considerar-la d'amor, ja que parla de dues persones que passen temps junts, compartint moments senzills mentre recorren camins, sense un destí concret.

Moltes vegades associem l'amor a moments de gran intensitat, en el que les emocions es desborden i ens inunden més enllà de la pell, moments que ens enlairen emocionalment.

I no diré que també és així, que l'amor genera aquests moments intensament àlgids, però rarament s'hi manté de forma permanent, car seria estressant i impossible viure sempre així,  seria literalment morir d'amor; afortunadament l'amor també s'expressa en moments de menys intensitat, en gestos més petits, si voleu, però tant o més necessaris que els grandiloqüents.

D'això tracta, en part, aquesta cançó, de passar temps amb una persona estimada gaudint, a vegades simplement, de la companyia mútua, dels moments simples i aparentment anodins, insubstancials de la vida.

De fet, és possible que la longevitat de l'amor en una parella depengui més d'aquests moments petits, de la quotidianitat del dia a dia, que dels grans moments d'explosió amorosa, sens dubte també necessaris.

Ahir moltes parelles van celebrar l'amor, i segurament van fer-ho celebrant també l'amor amb lletra petita, com ens convida a fer aquesta gran cançó, que es reserva fins al final un xiulet, també petit i menut, quasi insubstancial...

Així comença... Romeu i Julieta

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, l'obra de teatre "Romeu i Julieta" de William Shakespeare, un clàssic que, tot i que l'amor és un tema essencial, és molt més que només una història d'amor, ja que l'obra també tracta els conflictes familiars, l'odi, el sacrifici, la impulsivitat, la fatalitat del destí...

"Romeu i Julieta" és un llibre que, en el seu pròleg, comença així...

Dues cases, semblants en dignitat,
dins la Verona de la nostra escena,
a un vell afront infonen nou esclat,
que mans civils de sang civil emplena.
De l'entranya fatal d'aquests rivals
dos amants prenen vida, malastrucs;
la dissort i la trista mort dels quals
els greuges dels seus pares fan caducs.
Els greus passos del seu mortal amor
i la fúria dels pares per combatre,
que sols la mort dels fills fon amb horror,
ompliran dues hores el teatre.
Si escolteu amb orella benvolent,
nosaltres hi prendrem el millor esment.

Pasta Gansa

He crescut amb la ràdio: a casa la meva mare sempre la tenia engegada, com a mínim, a la cuina; de fet encara li té, d'engegada, quan la vaig a veure, talment com si no l'hagués apagat mai. 

Jo he crescut amb la ràdio de fons, especialment, quan era petit, amb Catalunya Ràdio, com el "senyor Ximelis", que deia allò de "jo miro TV3 i escolto Catalunya Ràdio! Escoltar "El Suplement" els caps de setmana al matí era quasi com la missa de diumenge, i quan vaig ser més gran i Catalunya Ràdio va estrenar el primer programa esportiu nocturn, el "No ho diguis a ningú" d'en Jordi Basté, me'n vaig fer oient fidel.

És clar que si hi ha un programa de ràdio que de jove m'agradava especialment era el "Pasta Gansa" d'en Mikimoto (Miquel Calçada i Olivella), tot i que no el vaig escoltar des dels seus inicis, l'any 1988, ja que aleshores quan s'emetia, al migdia, jo era a l'escola o a l'institut...

D'en Mikimoto, la primera veu que va sonar a la primera emissió de Catalunya Ràdio, ja m'agradava el programa (no només) musical de TV3 "Oh, Bongònia" (Ei, canalla!) o el magazín "Mikimoto Club", programa precursor del mític "Persones humanes".

Però, bé tornem a la ràdio i al "Pasta Gansa", un concurs en el qual, com en general en la vida, les preguntes (enginyoses, divertides i per moments hilarants) eren més importants que les respostes, tot i que hi havia respostes que feien guanyar centenars de milers de... pessetes!

La mecànica del programa era bàsica; uns quants concursants, unes quantes preguntes, de resposta més difícil a mesura que s'anaven encertant, i uns diners que cada concursant es jugava a cada pregunta, podent-se plantar en algun moment. 

El programa, que era un concurs, no deixava de ser, en el fons, una paròdia dels concursos, i aquesta era també la seva gràcia. I per bé que la mecànica era bàsica, la producció no n'era gens, amb guions molt ben treballats i tot un reguitzell d'efectes sonors i sintonies que acompanyaven les preguntes i les respostes, com el cant del gall d'indi mentre s'esgotava el temps de les respostes.

Avui, Dia Mundial de la Ràdio, a Ràdio Sarrià preguntem "Quin programa de ràdio t'ha marcat?", i d'entre els molts que podria esmentar, avui la meva resposta és el "Pasta Gansa"!

Goya ex aequo

Podríem dir-ne empat, però vesteix més dir-ne ex aequo, una expressió més difícil de pronunciar per un excés de vocals seguides, i que el diccionari defineix així:

"Locució que significa ‘en igualtat de mèrits’ i que hom fa servir en concursos, competicions o proves per indicar que dos o més concursants han acabat empatats."

Ex aequo va ser el premi a la millor pel·lícula a la darrera gala dels Goya, celebrada dissabte passat, i el problema no va ser tant que es repartís entre dues pel·lícules, "El 47" i "La infiltrada", com la manera com es va comunicar, obviant precisament aquesta locució i tot el que significa i representa.

Potser va ser pels nervis de qui va anunciar el premi, que en aquests moments poden estar a flor de pell; potser va ser per l'hora, tres quarts de dues de la nit; o potser va ser perquè ningú, abans, l'havia informat d'aquesta circumstància. Però fos com fos, en aquell moment, el punt àlgid de la gala, es va viure un instant certament caòtic, amb un elenc, el de la pel·lícula "El 47", que va veure interrompuda durant uns segons la seva (lògica i comprensible) eufòria per guanyar el Goya, i un altre elenc, el de la pel·lícula "La infiltrada", que va passar de la decepció per no guanyar-lo a una desconcertant alegria en descobrir que el compartien.

Per uns instants, es va mastegar el drama, no fos cas que, en comptes d'un ex aequo, s'hagués produït una patinada, el que es coneix com "fer un La La Land". I és que, a vegades, sembla que més que un notari, els sobres de les gales de cinema els carrega el diable.

El notari, més que un diable, devia ser el mateix que el d'aquella mítica i estranya assemblea de la CUP i, veient el paper que hi havia dins el sobre amb la locució ex aequo escrita al capdamunt, és evident que, en tot document sortit d'una notaria, és imprescindible llegir, sobretot, la lletra petita.

No sé si, davant d'un enrenou com aquest, caldria que, com es fa amb les votacions de la Pilota d'Or, aquestes es fessin públiques, ja que resulta força inversemblant que el resultat final de vots en la categoria de millor pel·lícula fos un empat. Davant del dubte, transparència.

És clar que, a banda del veredicte a la millor pel·lícula, el que m'agradaria que sortís a la llum és el veredicte de la millor actriu protagonista: que el Goya a millor actriu protagonista no fos per a la interpretació d'Emma Vilarasau a "Casa en flames" va ser una gran decepció, sense restar mèrit a la interpretació de Carolina Yuste a "La infiltrada".

En aquest cas, ni un ex aequo m'hauria consolat.

El sostre de vidre en la recerca i investigació científica

Avui, 11 de febrer, se celebra el Dia Mundial de la Dona i la Nena a la Ciència, una jornada per reflexionar (sensibilitzar i lluitar) sobre la presència de les dones en la recerca i la investigació científica, quelcom prou important perquè l'Assemblea General de les Nacions Unides decidís dedicar-hi, fa deu anys, un dia mundial. 

La celebració d'aquest dia, deu anys després, és del tot adient i necessari, sobretot si fem un cop d'ull a les dades sobre la presència de les dones en l'àmbit de les ciències, des dels estudis de grau universitari, passant per a la recerca i els nivells de titulació més elevats.

Fent un simple repàs d'alguna de les dades dels Centres de Recerca de Catalunya (CERCA) i del Departament de Recerca i Universitats n'hi ha prou per veure, gràficament, les desigualtats de gènere que també hi ha en l'àmbit científic: tot i que les dones accedeixen als estudis universitaris científics en un nombre lleugerament superior als homes, la seva presència disminueix dràsticament a mesura que avancen en la seva carrera acadèmica. 

Tal com es pot observar en les dades del Departament de Recerca i Universitats, mentre les dones representen el 56% del nou alumnat dels estudis de graus científics i el 58,5% d'alumnat titulat, aquest percentatge cau progressivament en els nivells superiors, essent la seva presència en la investigació postdoctoral del 43,2%, i de només el 27,5% en els llocs de més responsabilitat, en les posicions de càtedres. La gràfica fa vertigen. 

Aquesta desigualtat també s'observa als Centres de Recerca de Catalunya: mentre que la majoria de persones investigadores predoctorals són dones (56%), en arribar a nivells sèniors la seva presència es redueix al 45%. 

Aquesta pèrdua progressiva de dones en la ciència respon a diferents factors i són força comuns respecte a la diferència de la presència femenina en altres àmbits, com la manca de referents i les dificultats per conciliar la carrera acadèmica i professional amb la vida personal.

La sensibilització que promou un dia com el d'avui és important, ja que, tal com mostren les dades, el camí cap a una ciència més igualitària (també més diversa i inclusiva) encara és llarg i costerut; un camí que cal recórrer, que és imprescindible per no perdre tot aquest talent femení.

Quin programa de ràdio t'ha marcat?

Amb motiu del Dia Mundial de la Ràdio, el dijous 13 de febrer, a Ràdio Sarrià hem preparat un programa especial dedicat a aquells programes radiofònics que han deixat una empremta inesborrable en la vida dels nostres col·laboradors i col·laboradores i de la nostra audiència.

Aquest programa especial l'emetrem en directe de 18 h a 20 h des dels estudis de Ràdio Sarrià i comptarem amb la participació de diverses veus conegudes de la casa, que respondran a la pregunta que hem llençat per aquest programa especial: quin programa de ràdio (de qualsevol emissora) t'ha marcat?

A banda dels col·laboradors i col·laboradores habituals de Ràdio Sarrià, en aquest programa especial també hi haurà espai per a la participació de la nostra audiència, bé participant trucant en directe o bé enviant un missatge de veu al telèfon de Ràdio Sarrià, compartint records radiofònics.

Amb aquest programa especial, des de Ràdio Sarrià volem retre homenatge a la ràdio com a mitjà de comunicació que ens acompanya, ens informa, ens entreté i ens emociona dia rere dia, un mitjà que, malgrat les reiterades amenaces d'extinció que ha patit, continua essent essencial en el dia a dia, en la vida, de moltes persones.

Així doncs, ens agradarà molt que el dijous 13 de febrer, de 18 h a 20 h, sintonitzeu amb Ràdio Sarrià per celebrar conjuntament el Dia Mundial de la Ràdio responent a aquesta pregunta: "quin programa de ràdio us ha marcat?"

Young Folks. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, "Young Folks", el gran èxit del tercet suec d'indie pop Peter Bjorn and John, una cançó que t'enganxa de seguida gràcies al seu baix hipnòtic i, ja des del principi i com a carta de presentació, al xiulet que presenta la melodia. Una cançó sense complicacions, com la relació de parella que explica, basada en allò de viure al moment sense preocupar-se gaire pel passat, ni pel que puguin pensar o dir els altres.

Indie pop en estat pur...

Així comença... "Ciutat d'aigua"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre molt líquid que, si no fos per les seves cobertes, potser les paraules que conté en les seves pàgines se'ns escolaria entre els dits de les mans, tal com ho fa l'aigua...

"Ciutat d’aigua" (Llibres del Segle, 2018), de Josep Pastells, explica com Roger Rius, un obstinat historiador, investiga la història dels rius de Girona i, en la seva recerca, topa amb una variada sèrie de personatges, de naturaleses diverses: persones (amb personatges històrics reals inclosos!), animals, plantes i altres andròmines i objectes que també habiten als rius gironins... 

El llibre és un mosaic de petites (i grans) històries, un aiguabarreig de realitat i memòria, de fets reals i de ficticis, que captura l’essència líquida de la ciutat dels quatre rius, una séquia i un canal...

"Ciutat d'aigua" és un llibre que comença així...

"Els vaig triar jo, els quatre rius, però ara que fa temps que hi soc pel tros, ara que per fi he aconseguit acabar, em temo que el llibre se m'ha escapat de les mans. Aquesta primera pàgina, per exemple, pretén ser un engrescador preàmbul sobre la ciutat d'aigua, l'anunci d'aspectes mai vistos de la història de Girona relacionada amb els rius. No dic que no arribi a ser-ho, però m'he capficat tant amb el projecte, amb la necessitat de recórrer els cursos d'aigua i investigar la seva història, que he trigat massa a adonar-me que he perdut el control de la narració, dels centenars de relats que m'han arribat per totes bandes per deixar-me clar que el meu desig d'abastar-ho tot està condemnat al fracàs. Al principi, l'ansietat que m'assetjava en pensar en els rius, les palpitacions que em desbocaven el cor cada cop que m'hi remullava, els resseguia o travessava un dels seus ponts, em semblaven gairebé lògiques. Al capdavall, el Galligants, el Güell, l'Onyar i el Ter, dits així seguint l'ordre alfabètic i també el sentit creixent dels cabals, s'han convertit en una part fonamental de la meva vida, en la meva raó de ser com a historiador freturós de reconeixement. Potser per això, el fet de sentir-los amb tanta intensitat no m'estranyava gaire. Percebre quasi en carn pròpia les experiències d'éssers vius (carpes, ànecs, gavines, persones de totes les edats i condicions, fins i tot herbes i joncs) a l'aigua i a les riberes em semblava ben natural."

L'home discoteca. Entrevista a Nicolás Pichardo Delgado

Abans de caure en qualsevol equívoc respecte del títol d'aquest article, necessito fer un aclariment: de les quatre accepcions que té el diccionari de la definició de la paraula discoteca, jo em refereixo exclusivament, al títol, a la primera.

1. Col·lecció de discs fonogràfics, en especial musicals.
2. Institució que conserva discs fonogràfics musicals, folklòrics, literaris, etc., sovint per a consulta pública.
3. Moble per a guardar-hi discs.
4. Local on hom balla i escolta música enregistrada.

Perquè si una cosa em va quedar clara, i sorprendre alhora a l'entrevista que vaig fer a Nicolás Pichardo Delgado, és l'extensa discoteca (en el sentit de col·lecció) que té a casa, tant en format físic com en format digital.

Potser és per això que em va sobtar la seva resposta quan li vaig demanar quina cançó per al seu hipotètic funeral triava per cloure l'entrevista:

"No vull cap cançó al meu funeral perquè no la podré escoltar".

Bé, de raó no li'n falta, però després d'haver-lo entrevistat no m'imagino el seu funeral sense música, sense cap ni una de les moltes cançons que habiten a la seva extensa discoteca.

És clar que amb en Nicolás Pichardo no només vam parlar de música, també vam parlar de la seva infància i arribada a Sarrià de Ter, de la seva llarga trajectòria laboral i professional a la fàbrica Nestlé, del seu pas per diferents entitats del poble i, per descomptat, del seu paper com a polític, primer com a regidor i finalment com a alcalde de Sarrià de Ter.

De tot això i molt més en vam parlar dies enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

Les portades dels diaris

Hom espera d'un diari que l'informi, cada dia, de l'actualitat, d'allò que ha passat, significativament, al món, també el que ha passat, i que sigui rellevant, prop de casa. La funció dels diaris, la dels mitjans de comunicació en general, és prioritzar les notícies i tractar-ne la informació seguint els criteris periodístics (allò de les 5 Q i del codi deontològic), entenent que cada diari ho farà posant l'accent en allò que més li interessa i amb el to ideològic (biaix si voleu) del mateix diari, definint així la línia editorial. 

I de la mateixa manera, hom espera trobar a la portada d'un diari, en general, les notícies més destacades i rellevants, els grans titulars i imatges que resumeixen el dia. Els mateixos mitjans de comunicació, programes informatius de ràdio i televisió, destinen seccions en què destaquen les portades dels diaris i, només amb aquest simple fet, ja es poden copsar les diferències de com uns i altres tracten la informació; les portades, és evident, parlen molt dels diaris.

Des de fa un temps el diari El Punt Avui fa un interessant exercici de recuperar les portades dels diaris Avui i Punt Diari del dia en qüestió d'anys enrere, una mena d'efemèrides informativa que et transporta entre quaranta i cinquanta anys enrere generant un aiguabarreig d'història, memòria, record i  nostàlgia.

Mirant aquestes portades pretèrites em preguntava si la portada del dia del mateix diari me la trobaria, hipotèticament, d'aquí a quaranta anys en la mateixa secció. M'ho preguntava no per qüestionar si d'aquí a quaranta anys seré viu (és molt probable que no), o per si se seguiran publicant diaris en paper (és probable que tampoc), sinó per la mateixa naturalesa de les portades del diari El Punt Avui, que des de fa un temps va mutar de la tradicional amb les imatges i titulars del dia anterior, a portades de caràcter més monogràfic, no sempre coincidents amb l’actualitat més immediata, sinó amb temes de fons o de reflexió tractats en el diari.

Aquest estil de portades, que també sovintegen al diari ARA o a diaris com el francès Libération o el britànic The Independent, són gràficament més agraïdes i impactants (sobretot pel seu disseny), tot i que les trobo informativament més pobres. És clar que els diaris, situats en un quiosc, han de destacar i la portada esdevé, sens dubte, un dels principals factors diferencials.

... i segueix sense parlar de tu...

"Només hi ha una cosa en el món pitjor que parlin de tu, i és que no parlin de tu". Aquesta frase, una de les moltes cèlebres d'Oscar Wilde, ens ha arribat transfigurada en la també frase cèlebre "l'important és que es parli de tu, encara que sigui malament"; i una irònica evolució d'aquesta la va fer (el genial?) Salvador Dalí dient "l'important és que parlin de tu encara que sigui bé".

Darrerament, penso en aquesta frase cada vegada que veig a la televisió Toni Comín, un polític camaleònic que avui dia, a l'espera de poder exercir com a eurodiputat, és un dels sis candidats a presidir el Consell de la República. 

Sense qüestionar les seves llums, que sens dubte deu tenir i prou llargues, si més no per haver enlluernat diferents projectes polítics al llarg dels darrers vint anys (el PSC a través de Ciutadans pel Canvi, ERC i Junts), les seves ombres projecten dubtes sobre la gestió financera del Consell de la República, acusat de desviar donacions cap a despeses personals i, més recentment, una acusació d'un col·laborador d'assetjament sexual i psicològic.

Darrerament, hi ha més qui en parla malament que bé, de Toni Comín, i qui ha sortit a cara descoberta, de forma contundent i sense pèls a la llengua (fidel al seu estil) ha estat el músic Valtònyc, prou coneixedor del funcionament intern del Consell de la República i de la vida a Waterloo. 

Carles Puigdemont segueix, prudentment, en silenci en relació amb els darrers assumptes controvertits de Toni Comín, probablement perquè és el millor que pot fer: no parlar-ne gens, ni bé ni malament, fent bona la frase d'Oscar Wilde: "només hi ha una cosa en el món pitjor que parlin de tu, i és que no parlin de tu".

Possiblement, quan més necessitaria Toni Comín un gest, una paraula, de qui l'ha estat aixoplugant els darrers anys, rep com a resposta a la seva delicada situació la seva indiferència, no parlant-te, si més no públicament, ni tan sols malament.

Una Champions prematura

La setmana passada el Girona FC va jugar, a Montilivi, el seu darrer partit de la Champions League. Tot i la derrota, la setena en els 8 partits de la fase de lligueta, la sensació general era de satisfacció i, sobretot, d'orgull.

Orgull perquè és tota una fita històrica que un club modest com el Girona FC hagi pogut jugar la Champions League, la més prestigiosa del futbol europeu de clubs, reservada pels millors equips de les lligues europees. L'extraordinària lliga del Girona FC de la temporada passada li va donar el bitllet per jugar a Europa i per fer-ho, ni més ni menys, en la màxima competició.

En la fase de lligueta el Girona FC ha competit molt més del que mostra la seva classificació i, certament, ha fet mèrits per esgarrapar més punts dels finalment obtinguts, només tres gràcies a la victòria contra l'Slovan Bratislava; per joc i, tenint una mica més d'encert i de sort, s'hauria merescut passar de ronda, però les victòries es paguen cares, a Europa, i un Girona FC novell a Europa, i amb un equip menys competitiu que el de la temporada passada, d'alguna manera ha pagat la novetat i la inexperiència.

Després del darrer partit de la Champions League, Míchel va definir molt bé la situació:

"La Champions ha vingut massa aviat per a nosaltres perquè estem creixent, però hem gaudit de l'experiència. Per això hi volem tornar."

La temporada passada, històrica en joc i resultats, va fer accelerar el creixement i maduració d'un equip a marxes forçades i en la seva progressió el Girona FC es va saltar, possiblement, algunes etapes. Aquesta acceleració l'hem vist en altres clubs en altres moments, també en jugadors que, en una progressió cremen acceleradament etapes i, tot i arribar al cim, alguns no poden mantenir-s'hi.

Sap greu l'eliminació del Girona FC de la Champions League, sap greu que no hagi pogut aconseguir més punts, que no hagi pogut guanyar a Montilivi i fins i tot sap greu que Stuani no hagi pogut marcar o, més ben dit, que el seu gol en el darrer partit finalment no pugés al marcador.  Tot això sap greu, però no esborra la fita i la il·lusió que ha representat per al Girona FC jugar la màxima competició europea.

Eliminat d'Europa, i abans de la Copa del Rei, ara el Girona FC s'haurà de centrar a competir millor a la lliga espanyola amb l'objectiu d'intentar classificar-se per a tronar a jugar a Europa la temporada vinent, encara que no sigui a la Champions League.

Segurament aquesta Champions ha estat prematura per al Girona FC, però fins i tot així em sembla que pel club, l'entrenador i l'equip, haurà estat, a banda d'una gran experiència, un bon aprenentatge.

Me and Julio Down by the Schoolyard. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, "Me and Julio Down by the Schoolyard", una cançó enigmàtica de Paul Simon, que explica que ell (el narrador) i en Julio (un company del pati d'escola) han fet quelcom que ha mobilitzat la policia i iniciat una investigació, però que en cap part de la cançó aclareix o concreta què és el que han fet exactament, tampoc quan xiula...

I, per cert, sí, el noi talentós que esmaixa la pilota quan s'afegeix al partit de bàsquet, és el mític Spud Webb, el jugador més baix (1,68 m) en guanyar el concurs d'esmaixades de l'All-Stars de l'NBA; el va guanyar l'any 1986.