Així comença... "Girona, ara i sempre. Una crònica"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre del qual ja en vaig publicar, fa quasi quatre anys, un apunt: "Girona ara i sempre. Una crònica" (Diputació de Girona, 1982), de l'enyorat Narcís-Jordi Aragó.

I si aleshores el vaig obrir per compartir una de les moltes cites que conté el llibre, avui l'obro per compartir les primeres línies del "Pòrtic" que l'obre...

"Girona ara i sempre. Una crònica", de Narcís-Jordi Aragó és un llibre que comença així:

A un gironí no li pregunteu mai de la vida quants esglaons té l'escalinata de la Catedral.

Des del llindar de la muralla ciclòpia, arran de la Via romana i a dues passes del Call jueu, l'escalinata monumental puja cap al claustre romànic, la nau gòtica i la façana barroca. Pedres de totes les èpoques i de tots els estils convergeixen en aquest punt on sembla concentrar-se sencera la història de Girona.

A un gironí no li pregunteu mai quants esglaons té aquesta escala. Noranta? Noranta-nou? Cent? Cent u? No ho sabrà. I, si ho sap, no us ho voldrà pas dir. S'estimarà més que la dada es mantingui envoltada de misteri; que l'escala inacabable ascendeixi fins a l'infinit i que una boira espessa s'arrapi a l'últim replà sense deixar-ne veure l'acabament. De fet, ja és aquesta la impressió que dona. Hom comença a pujar amb els peus lligats a terra, però a mesura que va ascendint s'apodera d'ell una creixent sensació d'irrealitat. Les cases del voltant s'empetiteixen; els carrers laterals s'enfonsen com pous; sorgeixen arreu terrats i teulats, arbres i campanars i una cresta llunyana de muntanyes blaves. La gent que passa per la plaça és diminuta i distant, i, en canvi, les campanes sonen a frec d'orella, i els núvols naveguen pel cel a l'abast de la mà.

Arribat a dalt de tot, el visitant ha perdut la noció del temps i de l'espai. I és justament aquí dalt on de debò convergeix la història, no ja de la ciutat, sinó del món. A dins del temple, a mà esquerra, hom entra simultàniament en un doble túnel del temps. D'una banda, el passat; de l'altra, el futur. D'una banda, el brodat romànic únic al món en el qual s'expressa dia per dia, amb les imatges del Gènesi, la història bíblica de la creació. De l'altra, el llibre del Beatus sobre l'Apocalipsi, amb els dibuixos miniats de la fi del món. El principi i la fi, l'alfa i l'omega, reunits misteriosament al capdamunt d'una escalinata. Entre aquest brodat i aquest llibre, la història sencera de la humanitat, la completa aventura de l'home sobre la terra des de la primera llum a la llum definitiva.

Girona entre l'ahir i el demà: Girona ara i sempre. Com explicar el misteri d'aquesta ciutat que guarda amb imatges i paraules la doble crònica del principi i de la fi del món?