dilluns, 2 de febrer del 2015

Els 34 d'en Just, els 34 sense en Just...

Just M. Casero al Canet Rock l'any 1975

Quasi sempre és aviat per morir, a dia d'avui qualsevol edat que no s'apropi als 90 és una mala edat per morir! Però als 34 anys?!

Als 34 anys un ja duu sobre les espatlles molta vida, però és encara molta més la que un espera viure dels 34 anys enllà.

Dissabte passat, dia 31 de gener de 2015, es varen complir 34 anys de la mort del meu pare a l'edat de 34 anys. Són tants els anys que en Just va viure com els que hem viscut sense ell els qui l'hem sobreviscut. És molta la vida que va viure, també és molta la vida que hem viscut sense ell... 

Als 34 anys el meu pare era un immigrant, un ex-seminarista, era un nou català, va treballar de periodista fent ràdio i premsa, va fundar un diari (Punt Diari) i n'era columnista; era escriptor i poeta; va córrer davant els grisos i va rebre l'impacte d'una pilota de goma, va participar en la fundació d'un partit polític (PSC) i va ser regidor (de Girona), diputat provincial i president del consell municipal d'un poble, Sarrià de Ter, que anys més tard va assolir la independència; va fer casals i colònies, va participar en un grup de teatre i va col·laborar en una escola bressol autogestionada; va ser fill, germà, oncle, espòs i pare, i si no va ser més va ser perquè la vida i la mort no li van permetre!

Sí, va viure intensament i ràpidament els seus 34 anys, així eren i van ser les exigències del guió de la seva vida i del seu temps, però tal velocitat no era per concentrar-hi tota una vida, com malauradament va ser.

Als 34 anys s'és massa jove per morir però encara no s'és massa vell pel rock'n'roll! Als seus 34 anys en Just Casero tenia encara molt rock'n'roll dins les venes, però la mort, sempre implacable, en forma d'una malaltia que fa 34 anys feia basarda pronunciar (càncer), va voler que deixés un cadàver jove!

La vida segueix i ni la mort del meu pare la va aturar ni l'aturarà ara; però avui, demà i sempre el seguiré i seguirem recordant, fent de la seva absència una de les més presents!

Així ell pot seguir descansant en pau, i nosaltres, recordant-lo, també!

Amb el meu pare, l'estiu del 1977.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada