L'últim dia de l'any, un dimarts

Sembla que fos ahir, quan vam estrenar l'any que avui s'acaba; sembla que fos ahir perquè el primer dia de l'any, l'1 de gener de 2024, va caure en dilluns, i avui, el darrer dia, és dimarts.

M'hauria agradat que aquest 2024 l'any s'hagués acabat en diumenge, ja que va començar un dilluns, però això és impossible, entenc que materialment i matemàticament impossible. 

De fet, fins ara no m'havia fixat que, en general, els anys comencen i s'acaben el mateix dia de la setmana; per exemple, l'any 2025 començarà demà, dimecres 1 de gener de 2025, i s'acabarà el 31 de desembre, que també serà un dimecres. I l'1 de gener de 2026 serà un dijous, com un dijous també serà el 31 de desembre de 2026.

Aquesta coincidència es trenca els anys de traspàs, com aquest 2024, fent que, com enguany, el dia s'acabi, naturalment, un dia de la setmana més tard, en aquest cas un dimarts, com avui.

El pròxim any de traspàs serà el 2028, que començarà un dissabte, el dissabte 1 de gener de 2028, i s'acabarà un diumenge, el diumenge 31 de desembre de 2028, de manera que l'any 2029 començarà com ha començat aquest 2024, en dilluns, tot i que al contrari d'enguany no s'acabarà en dimarts, sinó en dilluns, el dilluns 31 de desembre de 2029.

En fi, no sé què faig, el darrer dia de l'any, perdent el temps mirant calendaris dels anys vinents i fent un embolic de dates, quan avui el que toca, sobretot, és fer balanç de l'any que s'acaba...

Sembla que fos ahir, quan vam estrenar l'any que s'acaba, un any intens de celebracions familiars (uns 18, uns 25, uns 50, uns 75, dues graduacions, un casament!...), intens també de vida laboral i associativa, un any en el qual, possiblement, he escrit i llegit més del que em pensava, i menys del que voldria, però això diria que és quelcom comú cada any, també quelcom comú en altres aspectes de la vida.

Passem dies i empenyem anys, anem endreçant calendaris caducats i n'estrenem de nous que, com els altres, s'ompliran de cites, de celebracions, de dies memorables i, perquè enganyar-nos, dies per oblidar. Demà el calendari de 2024, el d'aquest any que va començar en dilluns i que avui s'acabarà en dimarts, restarà finalment arxivat, fent companyia als dels anys anteriors, deixant testimoni de l'any viscut, viscut i compartit.

Bon any nou!

Plataforma Educativa, 30 anys

Aquest dissabte, dia 28 de desembre, Plataforma Educativa va fer 30 anys.
Plataforma Educativa, doncs, va néixer l'any 1994, un any marcat per fets i esdeveniments com:

• l'incendi del Gran Teatre del Liceu
• l'alliberament de la farmacèutica d'Olot, Maria Àngels Feliu
• el final de l'Apartheid a Sud-àfrica
• el Renault Twingo com a cotxe de l'any a Espanya
• l'estrena de pel·lícules com "Pulp Fiction", "Forrest Gump", "La màscara" o "El Rei Lleó"
• els èxits musicals de cançons com "Streets of Philadelphia", "Zombie" o "La Macarena"
• la defunció del cantant i líder de Nirvana Kurt Cobain
• ...

Han passat 30 anys i la majoria dels i les que vam començar aquesta aventura encara hi som, compartint un projecte viu, dinàmic i transformador que, en el meu cas, ha estat i segueix essent una font inesgotable d'aprenentatges i de creixement personal i professional. També 30 anys de compromís i d'amistat d'un equip humà que ha madurat, crescut i que s'ha fet gran al llarg d'aquests 30 anys. 

La trajectòria d'aquests 30 anys de Plataforma Educativa és impressionant, i fins i tot fa una mica de vertigen i, per moments, basarda, però Plataforma Educativa no només és passat, també és present i sobretot futur, amb nous reptes, projectes i horitzons. 

I com fa 30 anys, per mi aquesta aventura de Plataforma Educativa segueix essent il·lusionant i engrescadora, i formar-ne part és, sens dubte, un motiu de satisfacció i orgull, i alhora de responsabilitat. 

Plataforma Educativa ha fet 30 anys; jo aleshores en tenia 20 i avui, que ja tinc 50 anys, segueix formant part del meu projecte vital, no només de la meva vida professional, un projecte compartit amb moltes persones, un projecte col·lectiu. 

30 anys...

Coventry Carol. Minuts Musicals de Nadal

Avui, Dia dels Sants Innocents, és un dia de bromes i enganys, de llufes penjades a l'esquena i de notícies falses publicades als mitjans de comunicació. Bé, això de les notícies falses als mitjans, ja no és una exclusiva d'aquest dia, malauradament, però aquesta és una altra qüestió.

L'origen d'aquest dia, però, no és cap broma, ja que recorda la matança dels infants de Betlem ordenada pel rei Herodes, narrada a l'Evangeli de Mateu (2: 16-18):

Matança dels infants de Betlem

    16 Quan Herodes es veié burlat pels savis, es va enfurismar, i ordenà que a Betlem i a la seva rodalia matessin tots els nens de dos anys en avall, l’edat que calculava pel que li havien dit els savis.  17 Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Jeremies: 

    18 A Ramà se sent un crit,

plors i grans planys:

és Raquel que plora els seus fills, 

i no vol que la consolin, perquè ja no hi són.

"Coventry Carol", una cançó anglesa del segle XVI, és de les poques que parlen directament de la Matança dels Innocents, i la seva melodia i lletra reflecteixen el dolor de les mares que ploren pels infants assassinats per ordre d'Herodes.

D'entre les moltes versions i interpretacions que s'han fet d'aquesta cançó, m'agrada especialment aquesta de la cantant canadenca Loreena McKennitt.

Missenyora la Mort. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, he compartit un dels seus poemes, i aquest serà el darrer...

Missenyora la Mort

ha volgut visitar-me
dins les quatre parets de ma cambra tancada.
Vestia-la una túnica vermella,
i sense soroll d’ossos s’arrossegava
impúdica en son pler.

Missenyora la Mort,
tenia els ulls d’un instant.
L’instant que pot occir-me
i pot enamorar-me:
perquè sóc delitós de calenta fretura.
Son rostre fit al meu.
Pro jo l’esguardava
perquè s’avergonyís de ses passions,
car m’era el patiment per ma obra d’esperit.

Missenyora la Mort
m’ha fet una ganyota de menyspreu,
i mercè d’esvair-se
de les quatre parets.

Joan Salvat-Papasseit

Celebrar Nadal, sense que ho sembli gaire...

No sé si és només una impressió personal, o una sensació personal cada vegada més compartida, però darrerament sembla que celebrem les festes de Nadal com si no ho fossin; i no em refereixo (només) a l'imperi del consumisme que ja fa anys, dècades, que centra (en general) gran part de les nostres activitats de Nadal, em refereixo, ara especialment, a la seva simbologia, fins i tot a la seva estètica.

La impressió és que les festes de Nadal estan experimentant una transformació que fa que la seva simbologia més tradicional i clàssica es vagi diluint en favor d’una versió més neutra i menys identificada amb les figures claus d'aquesta celebració, que van perdent terreny en favor, per exemple, d'altres figures invasores (respecte de les nostres tradicions), com el Pare Noel. 

Cada vegada sembla més comú veure decoracions que prioritzen elements genèrics com estrelles, llums, regals empaquetats amb llaços o paisatges d’hivern, deixant en un segon pla les figures clàssiques com el pessebre, els Reis d’Orient, l'escena del naixement, els pastors o l'Estrella, que ja no gaudeixen de la presència omnipresent que tenien en altres temps.

Em pregunto si aquest fenomen, aquesta dissolució dels símbols més tradicionals del nostre Nadal, obeeix a la voluntat de projectar unes celebracions més inclusives, que no ofenguin ni excloguin les persones d’altres cultures i religions que conviuen amb nosaltres, o bé si és simplement que els signes del temps, amb una societat més laica, també més diversa, els han arraconat de forma natural en un segon pla.

Aquest fenomen, possiblement, no és exclusiu de les festes de Nadal, també passa amb les de Setmana Santa, que a la seva manera (penso jo que afortunadament) s'ha laïcitzat socialment, i és cadascú a títol personal, i no la societat, qui determina com vol viure aquestes festes, amb quin nivell de transcendència, de celebració i de compromís religiós.

En la pèrdua d'alguns símbols, però, hi veig el possible risc que acabem perdent el seu sentit i el seu origen, origen, en el cas de les festes de Nadal, fins i tot anterior a la mateixa celebració de Nadal, amb la celebració del solstici d'hivern.

Tornar a paganitzar Nadal potser tampoc estaria malament, potser ja és el que estem fent, celebrant Nadal, sense que ho sembli gaire...

Bones festes!

Totes les fotografies tenen la seva història, per curta i, si voleu, insignificant que sigui, i la de la felicitació de Nadal de la meva família, no n'és una excepció.

La història, com la mateixa fotografia, potser no té res d'extraordinària, més enllà del nostre àmbit personal i familiar, però sí que representa un moment en què, com en tantes altres fotografies, pensem en com ens volem mostrar, quina imatge volem donar i, conscientment o no, transmetre.

La fotografia escollida forma part d'una petita col·lecció en què, després de col·locar el trípode buscant un bon enquadrament, posem davant la càmera en diferents posicions i postures, algunes més formals, d'altres més divertides, ara amb les filles intercalades, ara amb les filles al mig...

A vegades apareixen nervis, o presses, sobretot si, com el dia que ens vam fer la fotografia, fa fred; però sobretot cal que aparegui un mínim consens per triar, primer la imatge, la fotografia escollida, i després el disseny, que com veieu és més aviat auster, sense massa filigranes.

La de la felicitació de Nadal és una de les moltes fotografies de família que ens fem al llarg de l'any, juntament amb les de cada celebració familiar (aniversaris, sants, etc.), i de totes les que ens fem és, possiblement, la que pensem més en vosaltres, les persones familiars, amigues, conegudes o saludades que, d'una manera o altra, la rebreu, la veureu. Perquè és amb aquesta fotografia que enguany us volem dir, simplement i alhora sincerament, 

Bones festes i feliç 2025!

Unes altres absències de Nadal...

Per Nadal, els i les absents, les persones difuntes de cada família que ens han deixat recentment, o ja fa temps, se'ns fan més presents i generen un buit, a vegades literalment físic, que amb prou feines omplim a base de records i, per moments, llàgrimes.

Mai s'omplen del tot, aquestes buidors, ja que res, cap record, cap abraçada compartida, cap mar de llàgrimes reemplaça per complet cap vida; això no obstant, cada record, cada abraçada compartida, cada llàgrima vessada reconforta i contribueix a fer menys dolorosa aquesta buidor, a fer-la més suportable, arrodonint-te les arestes amarant-les de malenconia.

És clar que no totes les buidors de Nadal són les de les persones absents, a vegades són altres circumstàncies les que fan que alguns familiars no siguin a taula el dia assenyalat, i avui penso especialment en la situació de les persones privades de llibertat.

Més enllà del motiu que els ha privat la llibertat, no només penso en elles, també en les seves famílies, i en la buidor que inevitablement es produeix amb l'encarcerament, i que s'intensifica, especialment, per aquestes festes de Nadal.

Probablement, en alguna mesura la reinserció exigeix acceptar i vèncer aquest dolor per part de la persona privada de llibertat, encaixar-lo resignadament i, alhora, no resignar-s'hi sinó voler tornar a omplir el buit inevitablement deixat.

I per la família, acceptar aquest dolor, aquesta buidor, és també una prova de resistència i de persistència, que la privació de llibertat fa que els dies tinguin més de 24 hores i les setmanes més de 7 dies, que la privació de llibertat fa que el temps passi més lentament i esdevingui com una massa espessa i feixuga que costa d'empassar.

Aquests dies de Nadal seguirem enyorant les absències, totes les absències, les que sabem que ja no tornaran mai i les que, tant de bo més aviat que tard, tornarem a tenir entre nosaltres compartint taula, omplint novament aquest buit temporal, tornant, amb l'esperança que sigui definitivament, al seu corral, que també és el nostre.

Nadal, entre la il·lusió i el compromís

Les festes de Nadal són un moment molt esperat per a moltes famílies, un moment de retrobaments, de regals i de tradicions que ens evoquen a la nostra infantesa, cadascú la seva, en un empatx de nostàlgia. No obstant això, aquestes trobades també poden suposar, per a moltes persones, en algunes situacions, tot un repte, especialment quan pesa més el compromís que el desig de participar-hi i de formar-ne part. L'obligació de mantenir tradicions i, sobretot, de satisfer les expectatives i compromisos familiars, també formen part de les festes de Nadal, de les trobades familiars.

Siguin com siguin, més multitudinàries o menys, les trobades familiars tenen un paper important en la construcció de la memòria col·lectiva d'una família, com passa també amb altres festes i celebracions assenyalades. Cada àpat compartit, cada sobretaula, cada moment especial es converteixen en les peces d'un mosaic que va donant forma al relat, més o menys consensuat i compartit, de cada família. És clar que a vegades conviuen diferents relats d'un mateix fet o circumstància, i és aleshores quan es poden generar tensions, discussions i desavinences.

Trobar l'equilibri entre la il·lusió i l'obligació és imprescindible per viure aquestes festes amb un mínim de pau i harmonia, per sobreviure, en definitiva, a les festes de Nadal. També comptar amb la flexibilitat de tothom per acceptar que no sempre es pot estar a tot arreu, per repartir les assistències als diferents àpats, els diferents dies, amb les diferents famílies.

L'equilibri entre la il·lusió i el compromís de les trobades nadalenques a vegades és molt fràgil, tant com fràgils són, a vegades, les mateixes relacions familiars, amb uns vincles tan profunds que qualsevol petita esquerda, desavinença, sembla que els pugui fer saltar pels aires...

A partir de demà comença el festival d'àpats i trobades familiars, de les trobades per compromís i de les trobades que fan il·lusió, de les que se'ns fan llargues i pesades i de les que no en voldríem marxar mai. Siguin com siguin, passi el que passi en cada trobada, totes contribuiran a construir el relat i la narrativa de cada família, totes ens deixaran una empremta individualment, i col·lectiva.

Bon Nadal? Sí, per descomptat, tant si és amb il·lusió, com per compromís, bon Nadal!

Pare Noel a la deriva. Minuts Musicals de Nadal

Hi ha la pasta i l'antipasta, la quina i l'antiquina i, naturalment, la nadala i l'antinadala!

Una antinadala és una cançó que qüestiona les tradicions nadalenques, sovint amb lletres iròniques o satíriques que critiquen el consumisme, la solitud o les desigualtats socials. 

Musicalment, les antinadales no sempre s'allunyen de les melodies càlides i ensucrades de les nadales clàssiques i tradicionals, però el to sol ser més disruptiu, buscant sorprendre'ns i fer-nos reflexionar.

Una bonica i divertida antinadala és "Pare Noel a la deriva", de Socunbohemio, una nadala que narra la mort sobtada del Pare Noel, amb un final tant inesperat com sospitós...

I el seu esguard. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

I el seu esguard

i el seu esguard damunt el meu esguard
sóc presoner
                    que la vull presonera:
aquest matí que una flor m'ha posat
li deia així
                 baix baixet
                                   a l'orella:

sota els teus ulls, és un bes el que em plau.

Joan Salvat-Papasseit

El batxillerat del Xifra, de moment, salvat...

12 - D: tocat i, pràcticament, enfonsat!
18 - D: aigua?

Podria semblar una partida d'embarcacions, però no ho és; és una altra partida, una altra batalla, aquesta ara lliurada dins d'una altra guerra, que fa anys que dura: la batalla per la defensa dels estudis de batxillerat a l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona, ubicat al barri de Pont Major.

En poc més d'una setmana, una setmana intensa de contactes, missatges, trucades i reunions entre la comunitat educativa del Xifra, l'Ajuntament de Girona, l'AV Pont Major i alguns grups municipals, s'ha aconseguit revertir la intenció inicial d'Educació d'activar l'extinció del batxillerat a l'institut, salvant-lo, de moment, per als pròxims cursos.

Així s'interpreta de les respostes d'ahir de la consellera d'Educació al Parlament, preguntada per aquesta qüestió, tot i que plana el dubte de si la continuïtat del batxillerat al Xifra serà fins que l'alumnat que encara fa ESO acabi el seu cicle, o si serà permanent, coexistint, i enriquint-se mútuament, amb els cicles formatius del centre, ja sota la denominació de centre de formació professional integrada.

És a dir, de moment hem salvat el batxillerat del Xifra pels pròxims cursos, però encara no tenim la garantia que el batxillerat seguirà formant part de l'oferta educativa de l'institut, posem per cas, d'aquí a quatre o cinc anys, i aquesta és la pròxima batalla que caldrà lliurar, des d'avui mateix. De fet, ja fa dies que ens armem d'arguments i motius...

Caldrà estar atents als pròxims moviments, als nostres (institut, AMPA i AV), als de l'Ajuntament i, naturalment, als d'Educació. La partida continua, i l'esperança és que, més aviat que tard, tots la lliurem des del mateix bàndol, remant en la mateixa direcció.

Ganxona de naixement, sarrianenca d'adopció. Entrevista a Mercè Astor Causa

Fa aproximadament uns 25 anys es va produir un dels moments més hilarants i divertits de la televisió, quan el senyor Pelegrí Pelegrí Pelegrí (pare de qui més tard fou conseller d'Agricultura, Josep Maria Pelegrí i Aixut) intentava respondre al presentador del programa "Digan lo que digan" de Televisió Espanyola, Jaime Bores, la pregunta d'on venia, tot responent "¿De dónde soy o de dónde vengo?… ¿O dónde nací?"

Afortunadament, sobretot per a mi, en l'entrevista que li vaig fer, dies enrere, a la Mercè Astor Causa al programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià, ens vam estalviar tot aquell embolic: la Mercè Astor va néixer a Sant Feliu de Guíxols, i aquell dia va venir, a la ràdio, de Sarrià de Ter mateix.

Amb la Mercè vam parlar de la seva infantesa i joventut a Sant Feliu de Guíxols, i naturalment de la seva vida, intensa familiarment i també socialment, a Sarrià de Ter, vida sarrianenca lligada a diferents entitats socials i culturals, i especialment vinculada a l'AV de la Rasa, entitat de la qual és ànima i presidenta des de fa molts anys.

De tot això i molt més en vam parlar dies enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

El Pont Major surt al carrer

El passat divendres, dia 13 de desembre, el barri de Pont Major de Girona va sortir al carrer i va fer sentir el seu malestar i indignació, en relació amb la situació d'acumulació i brutícia de les escombraries, en una manifestació pel carrer del Pont Major i el passeig Sant Joan Bosco, entre el Pont de l'Aigua i l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà.

La manifestació va començar amb la lectura del manifest "El Pont Major no és un abocador" i tot seguit els veïns i veïnes van prendre el carrer.

Passats uns dies, i encara amb l'escalfor de la manifestació al cos, voldria compartir breument algunes valoracions que en faig:

Objectiu assolit, el barri s'ha mobilitzat.
Els mitjans de comunicació van parlar d'entre 100 i 150 persones, però el recompte oficial de l'AV Pont Major va ser de més de 160 persones. 

Treure més de 160 veïns i veïnes al carrer està molt bé. Amb dades de la població del 2023, representen el 5,5% dels habitants del barri; perquè una manifestació a Girona tingués la mateixa repercussió, proporcionalment, haurien de sortir al carrer 5.800 persones. Faig la comparativa per ponderar la xifra i per valorar-la molt positivament.

Entitats i activitats del barri han contribuït a fer més gran la manifestació, amb especial menció a la colla de la Gegantona i al casal obert.
A banda de veïns i veïnes a títol particular, la implicació del moviment cívic, social i cultural va ser clau per l'èxit de la manifestació, amb la creació de pancartes i l'animació de la protesta, una implicació i compromís que va més enllà de la manifestació, ja que és amb el barri.

La manifestació va anar molt bé, va ser reivindicativa i pacífica.
Potser no vam aturar del tot el trànsit del barri, que internament podia circular per la calçada lateral del passeig Sant Joan Bosco, però sí que vam ocupar els carrers principals del barri, obligar a desviar el trànsit cap a Sarrià de Ter als ponts de l'Aigua i de l'Aurora i vam generar un cert col·lapse; pe`ro sobretot, al llarg del recorregut, ens vam fer sentir.

Va ser una manifestació històrica?
No sé si hi ha algun altre precedent de manifestació al barri com aquesta, tant pel que fa al nombre d'assistents, com per l'ocupació dels carrers; les persones més grans del barri, o les més veteranes de l'AV, ja ens ho diran... Sigui com sigui, ja forma part de la història del nostre barri, també de la ciutat. 

Vam cridar l'atenció dels mitjans de comunicació.
El tema, informativament, és d'interès, ja que d'un quant temps ençà s'han incrementat les incidències i els problemes amb la recollida de residus a la ciutat de Girona, que està en plena implantació del canvi de model. Van cobrir la manifestació fins a cinc mitjans de comunicació (TV Girona, Catalunya Ràdio, El Punt Avui, Diari de Girona i ACN), que van donar cobertura gràfica i informativa a tota la manifestació, recollint declaracions, imatges i vídeos.

Cridarem l'atenció dels responsables polítics i tècnics?
Bé, aquesta és la gran qüestió. En certa manera, ja ens han escoltat, fins i tot abans de la manifestació, eliminant un dels punts negres d'acumulació d'escombraries al barri, canviant d'ubicació una illa de contenidors.

És clar que els problemes amb les escombraries anaven i van més enllà d'aquesta illa de contenidors en concret, i per tant cal intensificar la recollida i la neteja, també les sancions davant l'incivisme. I tot plegat, a poc més de cinc mesos de fer el canvi de model al barri, de la implantació dels contenidors intel·ligents.

La manifestació, més que un punt final, em sembla que més aviat és un punt i seguit. El tema de les escombraries és, ara com ara, dels que més preocupació genera entre els veïns i veïnes.

El batxillerat del Xifra, tocat i... enfonsat?

El que insinuava fa escassament quinze dies, en l'article "AMPA Xifra, final d'etapa", malauradament s'està confirmant: "Els vents que arriben del departament d'Educació, ja vestit amb el nou govern, podrien confirmar aquella llei que diu que si una cosa va malament, encara podria anar pitjor."

Anem per parts i desgranem, breument, la llei i la qüestió.

Si una cosa va malament...
L'extinció de l'ESO de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà, situat al barri de Pont Major de Girona, és ja un fet consumat i dolorosament assumit per l'institut i les famílies, i semblava ser el punt final d'uns anys de maltractament institucional, despullant de diversitat els estudis d'ESO i abocant-los a uns nivells de segregació a través de falses promeses i xutades de pilota endavant. 

Al capdavall, la impressió és que la covardia política ha guanyat a valentia, i per Educació era millor deixar morir d'inanició els estudis d'ESO del Xifra, que no fer-hi una posta per mantenir-los lluitant contra la segregació. Quan la valentia política exigia desplaçar alumnat del centre de Girona (suposadament benestant) cap a la perifèria, la covardia s'ha replicat, novament, desplaçant l'alumnat de la perifèria (suposadament pobre, segregat) cap al centre.

... Encara podria anar pitjor!
Assumida la pèrdua de l'ESO, i encara fent-ne el dol, l'institut i les famílies afrontàvem amb incertesa la transició de l'institut cap a un centre de formació professional integrada, per esdevenir una referència dels estudis postobligatoris, amb la formació professional i mantenint i potenciant encara més els estudis de batxillerat, desplegant el que s'anomenen batxillerats professionalitzadors.

Aquest escenari permetria no només que l'alumnat que encara fa ESO pogués seguir amb els estudis de batxillerat a l'institut, també garantia que aquests els estudis de batxillerat tinguessin continuïtat, i amb aquest escenari treballava, des d'aleshores, l'equip directiu i tot l'institut, en la reformulació del projecte de centre.

Doncs no, ara aquest escenari corre el risc de saltar pels aires, per la voluntat d'Educació d'extingir (d'extirpar), juntament amb l'ESO, els estudis de batxillerat del Xifra, de manera que els alumnes que aquest curs fan 1r de batxillerat puguin fer 2n el curs vinent, però que els que fan 4t d'ESO ja no puguin fer 1r de batxillerat al Xifra, i hagin d'anar a un altre institut.

En altres paraules i perquè s'entengui més clarament, el curs 2025/26 seria el darrer amb els estudis d'ESO i de BAT al Xifra.

Davant aquest escenari, l'equip docent i les famílies s'han mostrat contràries (i contrariades) per la voluntat d'Educació, exigint no només la continuïtat dels estudis de batxillerat per a l'alumnat que encara fa ESO a l'institut, també de cara al futur, desplegant el projecte que el mateix departament d'Educació havia animat a fer i presentar, projecte d'estudis postobligatoris que incloïa també els estudis de batxillerat.

El batxillerat del Xifra està tocat; les famílies i l'equip docent ja han començat a defensar, amb dents i ungles, la continuïtat dels estudis de batxillerat; en aquesta lluita també s'hi suma, per descomptat, el barri de Pont Major a través de la seva Associació de Veïns i Veïnes, pel risc que representa anar perdent estudis al barri, com qui perd llençols a cada bugada: primer l'ESO, ara el BAT? I demà què seran, els estudis d'infantil i primària?

El batxillerat del Xifra està tocat, enfonsar-lo seria una greu irresponsabilitat.

7 O'clock News / Silent Night. Minuts Musicals de Nadal

Simon and Garfunkel han compost grans cançons del seu puny i lletra i en la cançó d'avui, "7 O'clock News / Silent Night", la lletra de la cançó, és evident, no és seva, però la gràcia, i l'encert és versionar aquesta tradicional nadala afegint-hi, de fons, un noticiari fictici, tot i que versemblant, farcit de notícies (reals) tràgiques i d'esdeveniments negatius.

Perquè el veritable missatge de "7 O'clock News / Silent Night" no és la simple versió de la cançó, sinó precisament la juxtaposició del noticiari, generant un contrast entre la pau i l'esperança que transmet "Silent Night" i la dura realitat del moment que radia l'informatiu que se sent per sota la cançó, una crítica social i política d'aleshores, vigent encara avui, amb les guerres, els assassinats i la vulneració de drets dels nostres dies.

Epigrama. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Epigrama  
                                a Josep A. Font i Cases

Un perfum de colors ha invadit a Margot
S’ha vestida de pressa:
i perquè hom no sabés de sa sina l’olor
s’ha posada una flor
                                damunt la roba fresca.

Joan Salvat-Papasseit

El Pont Major no és un abocador!

Amb aquest lema, "El Pont Major no és un abocador!", l'AV Pont Major ha convocat una manifestació per a demà divendres a la tarda, una manifestació de protesta per l'increment de les escombraries i de la brutícia al barri que l'han convertit, d'un quant temps ençà, en una mena d'abocador de la ciutat i d'alguns municipis veïns.

La protesta també té un manifest, de títol (naturalment) homònim:

Manifest: El Pont Major no és un abocador!

Nosaltres, veïns i veïnes del barri de Pont Major de Girona, volem alçar la veu per denunciar la situació lamentable i insostenible de les illes de contenidors del nostre barri. L’estat lamentable d’aquests espais, saturats d’escombraries i bruts, dia sí, dia també, és un reflex de l’incivisme i la deixadesa que patim, una situació que ja no podem ni volem tolerar més.

És per això que exigim accions immediates per a un barri digne!

• Augment de la freqüència de recollida de residus: Els contenidors no poden seguir desbordant-se constantment. És imprescindible una millora urgent en la periodicitat del servei de recollida per adequar-lo a les necessitats reals del barri.
• Neteja regular dels contenidors i el seu entorn: L’acumulació de brutícia i les males olors al voltant dels contenidors són totalment inacceptables. Reclamem una neteja periòdica que garanteixi la salubritat i la dignitat dels entorns dels contenidors.
• Mesures contra el "turisme d’escombraries": Persones d’altres barris i poblacions properes aprofiten els nostres contenidors per abocar-hi residus, provocant un col·lapse innecessari. Exigim que s’implementin controls efectius i que s’apliquin sancions per acabar amb aquest abús.
• Conscienciació i sancions per combatre les actituds incíviques: La manca de civisme agreuja el problema, pel que caldria activar una campanya d’educació ciutadana i aplicar sancions per a les persones i empreses infractores que deixen residus fora dels contenidors o no respecten les normes bàsiques.

No som un barri de segona!

El Pont Major és casa nostra, i mereix ser respectat. Aquest manifest és un crit d’alerta i una crida a l’acció. Volem solucions, no excuses. L’Ajuntament de Girona i els responsables del servei de neteja i de recollida de residus han d’assumir la seva responsabilitat i posar fi a aquesta lamentable situació que estem patint.

Per un Pont Major net, digne i respectat, mobilitzem-nos per defensar el nostre barri!

La implantació del nou sistema de recollida de residus a Girona està generant, em sembla, més problemes dels que el govern municipal preveia; al barri de Pont Major el nou sistema no s'implantarà fins ben entrat l'any vinent, però és evident que ja fa mesos, des que es va començar a implantar, que en patim les conseqüències, negativament. D'aquí el malestar dels veïns i veïnes, d'aquí la protesta.

1a Trobada de les ràdios locals de les comarques gironines

Fotografia: Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya

Aquests darrers dies i setmanes han estat intensos i farcits de celebracions radiofòniques; fa encara no un mes es va celebrar el centenari de la primera emissió oficial d'una ràdio a Catalunya, que es va fer el 14 de novembre de 1924 a través de Ràdio Barcelona EAJ 1, i ahir es van complir noranta-un anys de la primera emissió d'una ràdio de les comarques gironines, feta per Francina Boris a través de Ràdio Girona EAJ 38.

Cent anys després, les ràdios locals són el millor símbol de la resistència d'aquest mitjà i, alhora, un dels millors exponents de la seva contribució a la riquesa, pluralitat i capil·laritat dels mitjans de comunicació al nostre país. Lluny del còmput i la competició per les audiències (justament ahir es va fer públic el darrer EGM), les ràdios locals van fent el seu treball de formigueta, potenciant la informació local (també l'entreteniment, és clar) i promovent la participació, en altres paraules, fent comunitat i, alhora, també fent país.

Cent anys després de la primera emissió de ràdio a Catalunya, i més de noranta de la primera emissió de les comarques gironines, moltes de les emissores locals ja duen a l'esquena trenta, quaranta i fins i tot més anys d'emissions, tota una fita, fins i tot un miracle, sobretot per com ha canviat el món, informativament.

Ràdio Sarrià, emissora de la qual formo part i conec prou bé, n'és un bon exemple, ja amb quaranta-un anys de vida a les ones hertzianes, que intenta renéixer de les seves cendres sustentant el projecte sobre dos pilars, la informació local i la participació.

Les ràdios locals es mantenen fermes, tot i la migradesa dels pressupostos que les sostenen, que en molts casos es compensa amb la participació desinteressada, i alhora apassionada, de persones voluntàries col·laboradores que aporten continguts variats, de qualitat i de proximitat.

Quaranta anys després, aproximadament, de la proliferació de les ràdios locals, la majoria de caràcter públic vinculades a ajuntaments, les emissores de les comarques gironines ens vam trobar, sota el paraigua de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya, per compartir penes i alegries, projectes i models de gestió, trajectòria, experiències, expertesa i, sobretot, reptes de futur.

Sorprèn que aquesta primera trobada hagi arribat al cap de tants anys, i estic convençut que la següent, la segona, no tardarà tant a fer-se, perquè en les d'àmbit nacional no ho sé, però en les locals no funciona allò de "cada terra fa sa guerra", que són moltes les coses (coneixement, expertesa, recursos, continguts, etc.) que les ràdios locals podem compartir i, de fet, ja compartim a través de la mateixa Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i de la Xarxa de Comunicació Local.

Un fruit d'aquesta primera trobada va ser, més enllà de tot el que vam compartir, el manifest subscrit per totes les emissores presents, naturalment també per Ràdio Sarrià.

L'ull del Pont: Som del Pont, la revista del barri

L’any 1980, a priori, el país havia recuperat la normalitat democràtica, o si més no l’estava recuperant a empentes i rodolons i encara amb certa remor de sabres en algunes casernes militars, com vam poder comprovar mesos més tard amb l’intent de cop d'estat del 23F.

L’any 1980 el país havia recuperat la normalitat democràtica, però Sarrià de Ter no; per tothom és conegut que aleshores encara formava part del municipi de Girona i no seria fins tres anys més tard que recuperaria, amb la independència municipal, la normalitat democràtica.

En aquell intens i vibrant període de transició, en què Sarrià de Ter depenia de Girona tot i l’autonomia que li donava el Consell Municipal, els llaços i vincles amb el barri de Pont Major es van estrènyer notablement (ja sabem que els ponts uneixen ambdues ribes, més que les separen), i una bona mostra va ser l’edició de la revista Poble.

El gener de 1980 es publicava el número 0 de la revista Poble, editada per la Unió Esportiva Sarrià, les associacions de veïns de Sarrià de Salt, de Sarrià "El Poble" (posteriorment AV Sarrià de Ter) i de Pont Major, el Consell Municipal de Sarrià i la Parròquia de Sarrià; posteriorment també s’hi va afegir l’AV del Pla de l’Horta. 

El gener de 1980 naixia Poble (tot i que el nom de la capçalera no va aparèixer fins al número 1, al mes de febrer), una revista, tal com expressava en la primera editorial i salutació d’en Josep Brugada Gutiérrez-Ravé, amb una clara vocació d’informació local:

"Hom es pot preguntar el perquè de la present revista que teniu a les mans. En l’inici de la dècada dels vuitanta, un grup de gent intentem de donar vida a una tasca que ha romàs buida en l’àmbit dels barris dels entorns de Sarrià i Pont Major; la informació local."

De la revista se’n va editar, fins al maig de 1982, un total de 22 números, que avui dia tenen un encomiable valor de crònica i hemeroteca de les notícies, dels esdeveniments i de les persones que van protagonitzar aquells anys intensos i vibrants.

Deu anys més tard, l’any 1992, l’Ajuntament de Sarrià de Ter va començar a editar un butlletí informatiu sota la capçalera Parlem de Sarrià, que posteriorment es va transformar en una revista editada per un grup independent, en la revista, ja coneguda per a tothom, que avui teniu a les vostres mans.

Sarrià de Ter, doncs, a la seva manera va seguir amb l’esperit d’aquella revista Poble (fins i tot de la pretèrita revista Carrilet), amb la revista Parlem de Sarrià; però, i el barri de Pont Major?

Durant força anys, i de forma intermitent, el programa de la Festa Major del barri ha jugat aquest paper, brindant l’oportunitat a les entitats del barri, encapçalades per l’AV Pont Major, d’explicar les seves activitats, de mostrar les necessitats i mancances del barri, d’entrevistar als seus veïns i veïnes, etc.

Enguany, però, l’AV Pont Major no ha volgut editar un programa de la Festa Major farcit de notícies i reivindicacions sobre el barri, sinó que ha fet una aposta per a tenir una revista pròpia, per a recuperar una publicació periòdica, a raó de dos números l’any.

És amb aquesta voluntat de promoure la informació local del barri que ha nascut la revista Som del Pont, amb una capçalera que vol ser l’expressió del sentiment i orgull de pertinença al barri, i alhora de comunitat, recuperant l’esperit de la revista Poble, i donant continuïtat, per exemple, als Contrapunts, una visió crítica i reivindicativa del barri, que s’hi publicaven.

I si en alguna revista s’ha emmirallat, modestament, Som del Pont, és precisament amb la revista veïna Parlem de Sarrià, tot un referent dins el món de les revistes locals, de qualitat, rigor i prestigi innegables. 

Distribuïda a tots els habitatges del barri de Pont Major, Som del Pont també es distribueix a les biblioteques de Girona i, per descomptat, també a la Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter.

De moment s’ha publicat un primer número, i el desig és que pugui tenir continuïtat, que com la revista Parlem de Sarrià, pugui sumar números i anys.

Article publicat al número 119 de la revista Parlem de Sarrià.

Carta en motiu dels 50 anys d'en Dani...

Ahir, un dels meus millors amics va fer 50 anys  i vaig escriure-li aquesta carta, i fer aquest vídeo, que comparteixo no només per a celebrar els seus 50 anys, també simbòlicament els de tots els amics i amigues que aquest any hem celebrat els 50!

Benvolgut Dani,

el primer record que tinc de tu no és del Cau, sinó d'un xic abans; és de l'acadèmia d'anglès International House que hi havia al carrer Minali, amb una balconada que donava a la Rambla de Girona, just davant del que més tard seria el Punt de Trobada. No recordo haver compartit classe, però sí haver coincidit per l'acadèmia, i a més és un record que tinc molt vinculat, no em preguntis per què, als BocaBits...

És evident que del pas per aquella acadèmia tu en vas treure molt més profit que jo, veient el meu paupèrrim nivell d'anglès, i escoltant el teu anglès pràcticament britànic...

De saludats a l'International House vam passar poc després a fer-nos amics al Cau, amb un munt de vida i moments compartits durant anys, dissabte rere dissabte, als campaments de Ràngers i Guies, a les rutes de Pioners i Caravel·les, a Truc...

Una amistat forjada al Cau, i també fora del Cau, amb el rock com a banda sonora a Ràdio Salt, fent trio amb en Pau, i en molts concerts a les barraques de Girona, a la Vall de Sant Daniel, a Vilobí d'Onyar, a Anglès, a Riudellots... I per descomptat compartint grans concerts com The Ramones, The Black Crowes, Dire Strais, Pink Floyd, Van Morrison, Roger Waters, The Cure... I els que em deixo!

Concerts i festa, com la d'aquella nit, reconec que un xic esbojarrada, de l'Estartit, que va acabar a la comandància de la Guàrdia Civil; per sort tot allò ja ha prescrit. I parlant de música, tampoc voldria oblidar-me de les trobades a casa teva, allargant les nits veient l'MTV, quan era un canal musical...

És per tot això i molt més, Dani, que quan em vaig casar vaig tenir molt clar que volia que tu fossis el meu padrí de casament, i a banda del ram i del vers per la Sira, també vas regalar-nos una obra d'art, un fotomuntatge fet i revelat per tu d'una rosa que sempre he tingut ben a prop a casa.

Dani, la vida t'ha dut lluny de Girona, primer al Canadà, després a Anglaterra i ara a Bèlgica, i per lluny que hagis anat, la nostra amistat s'ha mantingut sempre viva, gràcies a les seves arrels profundes i a les nostres trobades.

Reconec que m'és difícil quedar-me amb un moment, dels molts que solidifiquen la nostra amistat; prefereixo quedar-me'ls tots! 

Dani, avui que fas i celebres 50 anys, voldria dir-te PER MOLTS ANYS i, sobretot, MOLTES GRÀCIES per la teva amistat.

Que la música i l'amistat ens acompanyin sempre!

Roger Casero Gumbau.

Girona, 8 de desembre de 2024

Ja No Neva Mai. Minuts Musicals de Nadal

En les nadales, generalment edulcorades i enlluernadores, també podem trobar-hi traces de crítica social, una mirada més terrenal i realista de la vida que s'allunya de la idíl·lica que tot sovint es canta entre campanetes i picarols; un bon exemple és "Ja No Neva Mai" de Gossos, publicada l'any 2005 al disc "Altres Cançons de Nadal 3".

Res no és mesquí. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Res no és mesquí  
                                a Josep Obiols

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta. 

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'istiu.
I tot és Primavera:
I tota fulla verda eternament. 

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja. 

Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit. 

Joan Salvat-Papasseit

Merda de novembre

No sé què té, Hansi Flick, que fa que de moment, i contradient molts pronòstics, el seu aterratge al Barça hagi estat un bàlsam per a l'equip i, també de retruc, per al club.

Mentre encara se li qüestionava l'estil, per no tenir ADN Barça, ell anava recuperant jugadors qüestionats fent-ne sortir una millor versió, potenciant les prestacions de l'equip amb bon joc i resultats. I si esportivament ha aportat criteri, el seu criteri, també l'ha desplegat a la sala de premsa, guanyant-se el respecte dels periodistes, a qui també tracta amb respecte, com ho fa també, de forma exemplar, amb l'afició.

El bon i esperançador inici de temporada ha tingut una primera davallada aquest mes de novembre, encadenant mals partits i resultats, generant una petita crisi esportiva. El partit d'abans-d'ahir contra el Mallorca va tallar la mala ratxa i, suposo que alliberat i veient la llum al final del túnel, Hansi Flick va deixar anar allò del "novembre de merda": "We are happy that shit November is over and now we start with the December".

"Estem contents que s'hagi acabat la merda de novembre i ara comencem amb el desembre", que és una manera de dir, ja era hora que giréssim full! La dita diu que "el novembre i els difunts, marxen tots junts", tant de bo amb el novembre (de merda) i els difunts hagi marxat, també, la mala ratxa...

En tot cas, la frase és una bona mostra del seu sentit de l'humor i també del coneixement, que algú del club l'hi haurà posat en antecedents, dels novembres de merda que el Barça ha tingut al llarg de la seva història recent.

Espero que la victòria a Mallorca no sigui flor d'un dia, i que el Barça de Flick recuperi el nivell de l'inici de temporada, que el desembre no ens deixi glaçats!

Regular les pantalles, una lluita col·lectiva

Un informe d'un comitè d'experts, encarregat pel govern estatal, ha començat a posar els punts sobre les is i a escriure negre sobre blanc les orientacions que podria tenir una futura llei de regulació de l'ús de les pantalles, especialment en relació amb l'ús que en fan els infants.

I el comitè sembla tenir-ho clar:

• Cap dispositiu fins als 3 anys
• Ús excepcional (i per descomptat supervisat) fins als 6 anys
• Ús puntual i supervisat fins als 12 anys
• Ús analògic (sense accés a internet) amb control parental fins als 16 anys

L'ús inapropiat de les pantalles, sobretot mòbils i tauletes, representa un risc per al normal creixement i desenvolupament dels infants, no només per l'accés a continguts amb una presència explícita de pornografia, violència i violència sexual, també per al desenvolupament cognitiu, del llenguatge, de la sociabilitat, de la salut mental, etc.

És possible que tots plegats ens hàgim passat de frenada i que ara, espantats per alguns dels efectes nocius de l'ús excessivament descontrolat i poc supervisat de les pantalles, especialment per la propagació de la pornografia i la violència sexual a totes les pantalles, també les que veuen els infants, tinguem pressa per regular aquest entorn digital, abans no faci més mal, en forma, per exemple, de més casos de violència sexual causada per cada vegada més infants menors d'edat contra altres infants menors d'edat.

Però la pornografia i la violència sexual no són l'únic mal que hi ha rere (o dins) de les pantalles, també hi són els jocs amb els seus sistemes de recompensa, i l'addicció que generen, també entre els infants.

Jo, que les meves tres filles ja són majors d'edat, intento posar-me a la pell de pares i mares d'infants més petits, potser alguns amb germans ja adolescents, i entenc que tot plegat se'ls faci una muntanya, una nova lluita per lliurar al voltant de les pantalles i les seves possibles restriccions. 

Aquesta, si ha de ser-ho, no ha de ser una lluita familiar lliurada en la intimitat de qualsevol sobretaula, ha de ser una lluita col·lectiva amb una responsabilitat per part de les administracions i les institucions públiques, amb una regulació que ha de responsabilitzar, també, la indústria tecnològica.

I naturalment, en tant que col·lectiva, la corresponsabilitat de les famílies és imprescindible, com la del món de l'educació, del lleure, de l'esport, de la cultura, etc.

La de la regulació de l'ús de les pantalles serà una lluita col·lectiva i, també, serà una lluita llarga...

X no és Twitter

Fa uns anys l’automobilística Volkswagen va llençar la campanya publicitària «"Com un Golf" no es un Golf»; a l’anunci una sèrie de persones cantaven una coneguda melodia amb la lletra adaptada:

«Si et diuen que aquell cotxe és com un Golf,
si et diuen que aquell cotxe és com un Golf,
com un Golf ja ho saps,
com un Golf ja ho saps,
com un Golf ja ho saps, no és un Golf».

Fa temps que penso en aquest anunci quan entro a X, i em pregunto si X és com Twitter; la resposta, el pensament immediat, és que no, que per més que X s’assembli a Twitter, per més que encara pugui trobar traces d’aquell entranyable ocellet blau que Elon Musk va matar (Parlem de Sarrià número 116), X no és Twitter.

El magnat, i amic i fervent seguidor de Donald Trump, Elon Musk va comprar Twitter l’octubre de 2022 per 44.000 milions de dòlars; aquesta compra, lluny de fer reviscolar l’empresa, en va fer caure el seu valor. Els ingressos per publicitat van caure en plomat per l'espantada de grans empreses com Apple, Disney o Coca-Cola, que van retirar els seus anuncis a causa de la preocupació per la política de moderació de continguts del nou propietari, més aviat propens a no moderar-los; el mateix Elon Musk reconeixia, el setembre de 2023, que els ingressos publicitaris de X seguien baixant un 60%.

La patacada econòmica de X, agreujada també pels canvis en la política dels comptes de pagament, és només un símptoma més que ens ajuda a veure que X no és Twitter, per més que s’hi assembli. I si la caiguda de publicitat és el símptoma, la causa, motivada també pel controvertit, excèntric i polèmic propietari, n’és el contingut.

Si bé podem reconèixer que Twitter, amb el pas dels anys, havia perdut part del seu caràcter de xarxa social per al foment del debat i la conversa per esdevenir, cada vegada més, en una eina social de comunicació unidireccional, amb l’aparició d’Elon Musk aquest caràcter s’ha reforçat, relaxant la moderació de contingut, aparentment per a promoure la llibertat d’expressió, i, per tant, deixant entrar i campar lliurement a X notícies falses i discursos d’odi.

No teniu la impressió que darrerament els continguts de X són més violents i xenòfobs? És cert que podem modular l’algoritme i que X (l’eina) no és l’única responsable, ho són també els perfils, de trols o de bots, que difonen aquests continguts, però X ara permet fer el que Twitter no va permetre fer, per exemple, a Donald Trump quan el gener de 2021 li va suspendre el perfil pel risc d’incitació a la violència, arran de l’assalt dels seus simpatitzants al Capitoli.

X, amb Elon Musk, en general s’ha tornat més sinistra, però a banda dels continguts hi ha un altre element que reafirma que X no és Twitter: la voluntat d’Elon Musk de transformar X en una mena d’aplicació total, és a dir, un espai en el qual, a banda del flux d’informació (o a través d’aquest), s’implementin funcionalitats que incloguin pagaments, compres i altres serveis dins de la plataforma, tot i que ara per ara aquest és un procés que, sembla, avança sense massa progrés.

X sembla Twitter, però no és Twitter, ja que d’haver-lo volgut mantenir tal com era, Elon Musk ni hagués canviat el nom, ni matat l’ocellet blau. És clar que també hem vist amb altres exemples com xarxes o eines socials canviaven i mutaven la seva raó de ser i la seva funcionalitat, fins i tot sense necessitat de canviar de nom: Instagram, en mans de Meta (Facebook) ja no és només una aplicació de filtres per compartir imatges...

Si convenim, doncs, que X no és Twitter, ara tan sols ens faltarà desvetllar, com si es tractés de la resolució d'una equació matemàtica, què és i què representa X.

Article publicat al número 119 de la revista Parlem de Sarrià.

Deixar-lo publicar, o no...

La setmana passada es va conèixer la sentència del primer judici contra el periodista Saül Gordillo, acusat d'agressió sexual; va ser condemnatòria i haurà de complir un any de preó i dos de llibertat vigilada. La sentència encara no és ferma i Saül Gordillo la recorrerà.

El seu vessant públic, com a director de Catalunya Ràdio (2016 - 2022) entre altres responsabilitats dins el món del periodisme, inevitablement ha donat una major volada mediàtica al cas, i la seva acusació i condemna també ha sacsejat algunes redaccions, com la del diari El Punt Avui, de la que ell n'havia format part, i n'era, de fet n'és encara, col·laborador. 

La setmana passada diferents publicacions del diari ens van mostrar part d'aquesta sacsejada, tot i que només en vam veure i llegir la punta de l'iceberg. 

Tot va començar, coneguda la sentència condemnatòria, amb "El voraviu" "Què faràs amb en Saül?", del director i propietari del diari, Joan Vall Clara, pregunta que ell mateix es responia: 

(...)"La resposta és no faré res. Insinuen que no hauria d'escriure al diari. Insinuen que no hauria d’escriure al diari. Insinuen que li he de retirar el dret al treball i a guanyar-se la vida amb dignitat. Però no ho faré. Soc aquí per evitar tot tipus d’abusos. Treure-li la feina ho seria. Si la condemna es fa ferma, l’haurà de complir, es redimirà a través de la pena i tindrà dret a una segona oportunitat, com tot ciutadà. No hi ha res més. Què faré amb en Saül? No faré res."

L'endemà la plantilla del diari El Punt Avui publicava un comunicat al diari, que entre altres coses, deia això:

"La plantilla d’El Punt Avui vol expressar el seu desacord amb el manteniment de Saül Gordillo com a col·laborador del diari després que hagi estat condemnat, en primera instància, per un delicte d’agressió sexual. (,,,) Davant la negativa del director a prendre cap mesura, la plantilla ha avalat aquest text perquè lectors i l’opinió pública sàpiguen que Gordillo publica en aquest diari malgrat el rebuig del personal."

El director, s'explicava així a "El voraviu" del mateix dia ("Linxament i mort civil"):

"Els treballadors del diari no avalen la decisió de mantenir Saül Gordillo com a col·laborador. (...) La decisió l’he de prendre jo. No em ve de nou. Fa anys que contracto i acomiado. (...) Fins ara havien sigut partits, els que m’havien demanat el cap d’algun periodista. Ara m’ho demanen 51 companys i em fot molt quan he de dir que no als companys. Però atendre’ls és condemnar en Saül a la mort civil, i no ho faré. (...) Qui vulgui continuar amb el linxament no tindrà la mort civil que busca. Aquest no és país de lapidacions."

I el tema encara va cuejar més dos dies després; arran d'unes pintades aparegudes a la façana del diari i reivindicades per "Arran", acusant Vall Clara d'encobridor, el director del diari  a "Ara soc encobridor" va escriure "Fa anys que practico la política laboral de la segona oportunitat, i amb èxit".

Trobo molt interessant tota aquesta cascada d'articles, i més interessant és tot el que hi ha dessota, tot el contingut ideològic, emocional i personal que no veiem, però sí que intuïm, en el posicionament d'un fet aparentment col·lateral: ha de seguir publicant al diari un col·laborador condemnat per agressió sexual?

Jo quan intento respondre, tinc contradiccions internes que fan que la meva resposta no es pugui limitar ni a un simple sí, ni a un simple no... I en tot cas, la pregunta, i aquesta polèmica, me'n desperta una altra: quan comença la reinserció d'una persona condemnada?