dimarts, 29 de setembre de 2015

Iceta encara balla!

Iceta ha ballat com ningú en aquesta campanya electoral! Foto: PSC

Diuen els esportistes que el bronze en general deixa un millor gust de boca que la plata d'una medalla, doncs el segon es lamenta de no haver quedat primer, però pel tercer assolir el metall el situa dalt del podi, compartint la glòria amb els altres dos metalls.

És indiscutible la medalla d'or de Junts pel Sí, fruit del suport majoritari que han obtingut; la seva victòria és incontestable, han guanyat les eleccions i a més amb un ampli marge sobre els altres partits.

Però no han obtingut l'anhelada majoria absoluta i els seus (provisionals) 62 diputats poden resultar insuficients per la investidura d'Artur Mas com a president de la Generalitat, si la CUP manté el que ha dit que faria: no investir Mas president. Està disposat Artur Mas a sacrificar-se com a president? Podria ser, ara sí, Oriol Junqueras el candidat que permetés i facilités un govern independentista de concentració, o com a mínim un govern en minoria de Junts pel Sí?

Una altra lectura dels resultats també aporta un gust agredolç a la victòria del Sí (sumant, aquí sí, els vots de Junts pel Sí i la CUP): majoria d'escons per la independència, no majoria de vots. Un escenari complex que ambdós partits hauran de saber gestionar. Un petit raig d'aigua que, inevitablement, aigualeix el vi!

La medalla de plata l'ha aconseguit Ciutadans de manera exultant, insultant per molts, fins i tot sorprenent per la seva força, arraconant el Partit Popular i pessigant de nou, superant-lo, al PSC. Si en aquesta darrera legislatura hi ha hagut un cap de l'oposició amic del govern, en aquesta que ara s'obrirà, plena d'interrogants i incerteses, s'albira una cap de l'oposició que farà una oposició frontal al govern, retornant al model clàssic.

Miquel Iceta ha sabut i pogut sostenir un PSC que tothom veia en caiguda lliure i augurava tocat, encara que no enfonsat com li ha passat a Unió, que s'ha enfonsat parlamentàriament. Amb més complicitat que mai amb un PSOE amb ganes de governar a Madrid Miquel Iceta i Pedro Sànchez han sabut ballar junts, més en els discursos que en els balls pròpiament dits, situant el PSC i el seu federalisme en una mena de llunyana sala d'espera, a veure si el PSOE i Espanya el criden. Que tot és relatiu ho demostra que el pitjor resultat del PSC en unes eleccions autonòmiques no es viu com una derrota!

La CUP ha guanyat galons en escons però sobretot en el fet de ser peça clau i imprescindible en el procés d'independència. Junts pel Sí té la força majoritària, però sense la CUP el procés no pot avançar, i la CUP no només vol impulsar-lo, sinó que vol fer-ho evitant que viri cap a la dreta.

El resultat final d'escons i vots del 27S donen arguments a tots els partits per a fer la lectura que més els interessa, més enllà dels seus resultats concrets: si el seu partit no ha guanyat, o no ha guanyat prou, potser sí la seva causa! L'escenari és aparentment clar, però alhora molt complex de gestionar... 

Si cada seu electoral fos una pista de ball a la del PSC encara hi veuríem Miquel Iceta ballant i cantant "Don't stop me now" fins a les eleccions generals de finals de desembre! I és que aixo és un "no parar"!

De fet per alguns partits polítics la nit electoral va començar la campanya de les eleccions generals; per d'altres el principi de la fi del procés!

Ara és el moment de la política, diuen; veurem si amb majúscules o amb minúscula!