Joves amb telèfons mòbils als dits...Foto: Ricard Cugat / El Periódico de Catalunya |
Si un alumne de secundària és enxampat a classe amb el seu telèfon mòbil a la mà corre el risc d'ésser castigat amb el telèfon mòbil retingut durant uns dies, confinat a l'institut!
L'entrada a l'institut, als 12 anys, sol ser el moment en què molts infants, tot i que no tots, adquireixen el seu primer telèfon mòbil com un símbol i element més de la seva creixent autonomia i responsabilitat; l'altre element solen ser les claus de casa, les que li permetran entrar a casa per dinar, en algunes famílies, sol.
Els pares i mares compren el telèfon mòbil “per si passa quelcom”, ja que molts alumnes d'ESO quan arriben a casa a les tres tocades els pares encara no hi són. Pels pares i mares el telèfon esdevé el “cordó umbilical” que permet anar gestionant l'autonomia i responsabilitat dels infants a mesura que es que es fan joves al llarg de l'adolescència.
Pels fills i filles el telèfon mòbil esdevé, sobretot, la principal eina de comunicació i relació amb els seus amics i companys, i sí, també amb els seus pares i mares. Però a les mans d'un infant, d'un pre adolescent, el telèfon mòbil és molt més que aquest “cordó umbilical”, és sobretot una finestra oberta al món, una porta oberta a l'oci i l'entreteniment: aplicacions de xats, xarxes socials (WhatsApp, Snapchat, Instagram, etc.) i jocs copen amb escreix la memòria RAM dels telèfons mòbils dels adolescents!
Però tornem als instituts: pot ser el telèfon mòbil també una finestra oberta al coneixement?
Les aules dels instituts, també la de les escoles de primària, s'han anat digitalitzant els darrers anys amb pissarres electròniques, tot i que en moltes ocasions aquest canvi només ha fet disminuir la despesa de guixos per fer augmentar la de l'electricitat.
També els darrers anys els alumnes de molts instituts han canviat els llibres de text per ordinadors portàtils, passant dels llibres de text en paper als digitalitzats, però llibres de text al cap i a la fi. En aquests sentit, però, alguns instituts han fet un pas enrere i han recuperat un major ús de llibres de text en paper.
Els ordinadors portàtils també conviuen actualment amb tauletes tàctils (“tablets”), alternativa més econòmica. Portàtils i tauletes permeten als alumnes accedir a les aules virtuals, una mena d'intranet on els alumnes poden accedir a part de la matèria i exercicis d'algunes assignatures, exercicis que lliuren també a través de l'aula virtual.
La digitalització de les aules dels instituts ha vetat majoritàriament, però, l'ús del telèfon mòbil, excepte en casos excepcionals, valgui la redundància, quasi experimentals. L'ús dels telèfons mòbils a les aules desperta més recels que cap altre dispositiu mòbil, d'entrada per la major dificultat de control que els docents poden tenir sobre el que realment en fan els alumnes, però també perquè sense l'ús de les aplicacions no ofereix cap avantatge competitiu vers tauletes tàctils o portàtils.
El debat segueix viu i present dins la comunitat educativa: mòbils a les aules sí o no? I el debat pot ser etern si el fem al voltant del dispositiu, més que no de les potencialitats educatives que el seu ús pot oferir als alumnes. El telèfon mòbil és i serà útil a les aules dels instituts, per als alumnes i pels professors, només en la mesura que es trobin, o creïn, aplicacions educatives útils i interessants que ofereixin un avantatge competitiu, quelcom més o complementari, del que ofereixen les eines i materials actuals.
El debat, més que tecnològic, és metodològic i pedagògic: el telèfon mòbil i les aplicacions, com les tauletes tàctils, els portàtils o les pissarres digitals, són només el mitjà, l'eina que es posa al servei de l'acció educativa, de l'ensenyament.
Les aules seran mòbils quan els mòbils, més que una distracció, siguin útils a l'aula!
Article publicat al número 92 de la revista Parlem de Sarrià.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada