divendres, 11 de desembre de 2015

Abraçades a la Plaça del Vi


Aquests són dies d'abraçades, d'abraçades intenses i sentides; també són dies de plors, de plors i paraules que encara no troben consol però que, com les abraçades, consolen.

La Plaça del Vi de Girona n'ha vist de tots colors: diades festives, diades històriques, diades èpiques, diades incertes de nervis i transistors, diades de celebracions i sí, també minuts de silenci.

No va ser el primer ni serà, malauradament, el darrer ni per la Plaça del Vi ni per mi, però el minut de silenci d'ahir en record de la Mireia, la Bruna i la petita Sira ha estat el més colpidor i trist que he viscut mai, i dir mai és dir molt! Un minut per plorar a llàgrima viva en plena plaça, amb la plaça plena, amb amics, coneguts i saludats, compartint tristesa i desolació.

Va ser només un minut de silenci però van ser molts més els minuts de plors i abraçades, implorant consol amb els cossos imantats, estrenyent-nos i fonent-nos com mai doncs mai cap abraçada, d'haver-nos-la fet, havia estat tan trista.

Ploràvem la Mireia, la Bruna i la petita Sira, i les seguirem plorant avui, demà i sempre; però fins i tot ahir, a la Plaça del Vi, quan els plors i les abraçades van donar permís als records i aquests van entrar a la conversa, algun record de la Mireia es va atrevir a arrencar-nos un lleuger somriure, senyal inequívoc que no ens resignarem només a plorar-la, a plorar-les, sinó que ens abraçarem també amb els seus records, amb els records, a pesar dels pocs anys de vida, de tanta vida compartida.

Amb la Plaça del Vi quasi buida amb la meva mare la vam deixar enrere amb la impressió que de fet ens l'emportàvem tota sencera, ens l'endúiem  a sobre i plena a vessar d'abraçades, amb un reconfortant indici de sensació, un bri, paradoxalment, de serenor.

Encara ens queden, però, moltes més abraçades per fer-nos...